L'Accent 184

Periòdic popular dels Països Catalans

184

DE L’11 D’AGOST AL 7 DE SETEMBRE DE 2010

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

SUMARI Concentració a València contra l’expulsió de Noura Benrrabah La jove magribina va ser expulsada el 13 de juliol al Marroc després de passar 40 dies al CIE de València. La xica denuncià haver patit assetjament sexual a una comissaria de la Policia Nacional d'Oriola i fou repatriada abans de poder comparèixer com a víctima al seu judici. >> Països Catalans 4

Atac a la seu del col·lectiu Gadma de Binissalem El passat 26 de juliol la seu del Grup d'Amics en Defensa del Medi Ambient (Gadma) va aparèixer amb la porta rebentada i l'interior totalment destrossat.

Algú havia estat al local, a Binissalem, durant la matinada de diumenge a dilluns, i s'havia dedicat a destruir violentament tota mena de documents i material històric de l'entitat. >> Països Catalans 5

Ofensiva antitaurina als Països Catalans L’èxit de la Iniciativa Legislativa Popular contra les corregudes de bous al Principat de Catalunya ha encés el debat sobre aquesta tradició. Mentre les forces vives de l’Estat espanyol -incloent-hi les que residei-

xen als Països Catalans- n’han fet una batalla identitària, als Països Catalans continua estenent-se la lluita en defensa dels animals i contra el patiment gratuït a què estan sotmesos en aquestes “festes”. Els

Països Catalans tenen un passat de tradició taurina, però hui en dia són l’avantguarda de la lluita contra aquesta pàctica a tot l’Estat. >>En profundiata 8, 9 i 12

L’amenaça del Quart Cinturó no dóna vacances El període d'informació pública de l'Estudi Informatiu s'inicià el passat 30 de juliol i finalitzarà el proper 2 de setembre. Amb aquesta clàssica trampa el PSOE pretén posar la directa per fer del Quart Cinturó un dels temes estrella de la campanya electoral.

Davant d'aquest fet, la Campanya Contra el Quart Cinturó (CCQC) ha demanat als 18 municipis afectats per les obres que pressionin al Ministeri de Foment per tal que el termini d'al·legacions s'allargui fins el 4 d'octubre com a mínim. A banda de limitar el període a l'agost, el Ministeri també ha dificultat la consulta de la informació. >>Països Catalans 5

Setanta anys de la mort de Trotski D'ençà de la seva mort, Trotski ha estat objecte de les mentides i les difamacions del comunisme pro-soviètic -estalinista d'una banda, i d'una mitificació absurda de sectors autoanomenats trotskistes. És necessari recordar, setanta anys després, que Trotski fou un militant revolucionari intatxable, decisiu en els moments clau de 1905 i 1917 i la guerra civil posterior, i un dels millors teòrics del marxisme de la seva època. >> Cultura 11

INTERNACIONAL

El Xacobeo i el Dia de la Pàtria gallega Les crítiques als fastos de l'any Xacobeo centraren els eixos dels discursos polítics del Dia de la Pàtria gallega; l'Any Sant, en efecte, resulta una peça fonamental en la inclusió de Galiza en l'espai capitalista espanyol, amb una forta càrrega espanyolista i catòlica, i que configura un país al servei del turisme i dels interessos del gran capital. >>Internacional 9

TONI YUS PÀG. 2 // JOSEP CÒNSOLA PÀG. 2 // CARLOS TAIBO PÀG.10 // PEP GINER PÀG. 16

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Capitalisme o economia de mercat?

DE L’11 D’AGOST AL 7 DE SETEMBRE DE 2010 L’ACCENT 184

COL·LABORACIÓ

Danzad, danzad, malditos

TONI YUS LLEIDA

Com ja sabem, hi ha diversos models econòmics que al llarg de la història han anat canviat fins a formes més evolucionades. Primer va començar l'economia de subsistència (tant en la fase prehistòrica de caçadors i recol·lectors com a la d'agricultors i ramaders). Poc després del moment en què l'ésser humà es va convertir en sedentari, quan va aparèixer el concepte de propietat, es va anar configurant un altre model basat en la petita producció artesanal i gremial.

Al temps d'arribar la revolució Industrial, la producció a gran escala es va anar generalitzant i, amb l'aparició de les societats mercantils i la Borsa com a eines d'especulació, es va constituir el germen del que avui dia anomenem "capitalisme".

En resposta a les deplorables condicions de vida de les classes populars a les fàbriques, van aparèixer nous conceptes i teories basades en la idea d'una societat més justa i humana on els diners no fossin la mesura de totes les coses: el socialisme, l'anarquisme, el comunisme, etc... que s'anaven complementant amb d'altres models anteriors com les utopies del primer cristianisme i dels romàntics del Renaixement (Tomàs Moro, Proudhon, etc...) i suposaven un estadi més avançat en la història econòmica.

Malgrat que amb la desaparició del socialisme a gran part del món cap a finals del segle XX el capitalisme havia quedat com a únic vencedor, es pot dir que la història ha portat a que actualment només es pugui parlar de dos models econòmics: el capitalisme i el socialisme, tot i que poden revestir diferents aspectes, modalitats i metodologies.

Amb l'actual crisi, el capitalisme, basat en l'acumulació de riqueses i en el control del mercat més que en la satisfacció dels interessos generals, ha de buscar noves idees per tornar a ser més "atractiu". És així com és capaç fins i tot defensar-se mitjançant la utilització d'eufemismes com "economia de mercat" per suposadament diferenciar-se del que és en realitat.

Fins i tot alguns defensors de l'economia social han caigut en aquest parany.

En contra del que ens volen fer creure, el mercat no és cap entitat invisible i sense personalitat que soluciona tots els problemes, sinó que està compost per grups de persones representants del capitalisme, que utilitzen el mercat en un sentit desigual, en una via competitiva i no de reciprocitat. Per tant, capitalisme i economia de mercat és el mateix. El mercat està dominat per una sèrie de grups de pressió que controlen (i alteren) els preus mitjançant maniobres especulatives, de manera que els dos conceptes queden solapats sota un de sol.

En contraposició, quan parlem de l'economia socialista, ens referim a l'economia planificada en funció de les necessitats, no del mercadeig i la competitivitat amb afany de lucre.

Per tal d'evitar confusions, cal anar amb compte amb els eufemismes.

JOSEP CÒNSOLA*

Danzad, danzad, malditos és la lliure traducció al castellà de la pel·lícula de Sydney Pollack They Shoot Horses, Don't They? realitzada al 1969, basada en una història durant la Gran Depressió, any 1929 i següents. Ens mostrava un seguit de gent desesperada per manca de recursos que l'únic que els hi quedava era participar en interminables concursos de ball per entretenir als que encara disposaven de feina o diners durant els quals almenys els hi donaven menjar de franc. Si deixaven de ballar també s'acabava el menjar.

Avui en la Españeta, com diria Carlos Rojas, una multitud ha ballat pels carrers celebrant, diuen, el triomf de la selecció espanyola de futbol, han ballat els sense feina ni recursos, els que senten "orgullo de ser españoles", els que només ingressen 425 euros al mes provinents del fons per a pobres de solemnitat que té funcionant el sacrosant regne d'España.

A diferència de la pel·lícula de Pollack han ballat també, reservadament, en grans mansions i hotels de luxe els que s'han enriquit i continuaran fent-ho sota el mantell protector de la Federación Española de Fútbol, de la FIFA, de les multinacionals de vestuaris esportius, de les cadenes de televisió, dels agents de compra i venda de persones jugadores de pilota, etc.

I mentrestant la España, per fi se sent "dominadora" d'alguna cosa o d'algú després d'haver perdut el domini directe (que no indirecte) de milions d'éssers d'altres latituds.. Ha estat a través del "Deporte", en majúscula, dels "deportistas" en minúscula, que parafrasejant a Rafael Sánchez Ferlosio diu d'ells que "renuncian literalmente a la felicidad corporal y sacrifican su cuerpo a la satisfacción emulativa de un agonismo lúdico, que al fin remite a la dominación".

Ben bé podem dir com a la pel·lícula: Danzad, danzad, maldi-

Número 184 Tirada:4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera,Mercè Rubià (coords.),Joan Buades, Guillem Colom,Laia Creus, Pep Giner,Andrés González, Aure Silvestre, Arnau Opinió: Joan Teran (coord.).EEcoUrgell i Bel Zaballa.O nomia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.).CCultura: Hèctor Serra, Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer,Jordi Garrigós, Aurora Mora, Felip Pineda. Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Arnau Urgell.

Correcció: Mercè Mauri.EEdició gràfica: Andreu Ginés.

Coordinació gràfica: Oriol Clavera.D Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número:

tos que mentre vosaltres no podeu pagar la hipoteca del vostre pis i teniu feina per arribar a fi de mes els esportistes-soldats del regne d'España s'embutxaquen cada un d'ells 600.000 euros.

Com també podem dir Danzad, danzad, malditos súbdits de la corona mentre feu onejar parracs amb àligues imperials impregnades d'alcohol per acontentar les calaveres que enterrades xiuxiuegen encara: "una, grande y libre".

Balleu mentre els soldats-diputats estan a punt de trencar en mil trossos el sistema públic de pensions, mentre els soldats-sindicalistes s'agenollen davant els plans "anti-crisi".

Balleu i consumiu pa i circ al mateix temps que formeu part de l'espectacle com si es tractés de titelles que feu riure als que mouen els vostres fils.

Balleu, fins acabar sense alè..

Sortosament molts no hem ballat, hem après, un cop més, al carrer, que la identificació dels explotats amb els explotadors "mediante el deporte" és un negoci que dóna més interès que l'especulació financera. També hem

après, un cop més, que pot xafar tan una bota amb claus d'un futbolista com una bota militar, almenys la memòria ens trasllada a Argentina de 1978 on el triomf de la seva selecció futbolera i els crits patrioters van ofegar durant un temps els crits dels torturats.

Ací, darrere d'un sentiment nazional-patrioter català es pretén donar el missatge de que sense "jugadors catalans" no hagués estat possible el triomf de la selecció espanyola. Davant d'això hauríem de contestar que no hi ha jugadors cata-

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

lans, hi ha professionals multimilionaris adscrits a unes organitzacions esportives radicades a Catalunya cridats a defensar "los colores de la patria" a canvi d'una substanciosa recompensa econòmica.

Ara queda respondre a una pregunta: Com es diuen els que a canvi de diners "lluiten" sota qualsevol bandera? *Josep Cònsola és membre de la Universitat Comunista dels Països Catalans

PAPER DE VIDRE

Tradicionalconstitucionalisme La tauromàquia m'és ben indiferent.

Alhora, el relat sobre el patiment de la bèstia a la plaça -digueu-me bàrbar- no em commou. Puc empatitzar amb part de l'argumentació dels uns i els altres. En casos com aquest, quan el dubte us aclapara, ABC és un bon pare confessor. Al seu editorial del 28 de juliol deia que l'ekintza del Parlament es derivava d'"una estratègia que de forma interessada i sense pudor barreja ecologisme i nacionalisme", l'objectiu de la qual és "uniformar la societat amb un ideari sedicentement progressista". De la qual cosa dedueixo que és una mesura molt lloable, ecologista, catalanista i progressista. Però al PP no pensen el mateix: "La presidenta del PP català ha anunciat que durà al Senat i al Congrés dels Diputats la proposta per a declarar la festa dels toros d'interés cultural general, per a que sigui protegida en el conjunt d'Espanya i no pugui ser prohibida per una comunita autònoma.A Canàries, la festa fou abolida a proposta d'un diputat del PP, però Camacho no carrega contra la decisió d'aquesta comunitat perquè, ha dit, ‘allà no hi havia tradició’" (El Pais, 28 de juliol).

Es veu que el Congrés dels Diputats és més competent que el Parlament de Catalunya per decidir si hi ha tradició o no. Per què és d'això del que es tracta. Mentre a Espanya bra-

men perquè el Parlament de Catalunya ha entrat en una espiral identitària, des dels sectors espanyols només es donen dos motius per a defensar les curses: que són tradicionals i que són espanyoles. Molt il·lustrat, sí senyor! Amb aquest posicionament el PP de Catalunya ha aconseguit la fita memorable de quedar a la dreta de l'ABC, que reconeixia a l'esmentat editorial que "la qüestió no és, per tant, discutir si el Parlament català pot o no -que sí que pot- legislar sobre la festa dels braus". Però la idea és que la "fiesta" "no pugui ser prohibida per una comunita autònoma", és a dir, el Principat, per exemple. Però sí Canàries, perquè ho va proposar un del PP i per què allà no hi ha tradició. I qui pot dir si hi ha tradició o no?: "Els protaurins han anunciat que portaran la prohibició al Tribunal Constitucional" (El Pais, 28 de juliol). És una opció molt interessant. Ningú havia demostrat tanta capacitat de convocatòria des de l'Assemblea de Catalunya. A més, seria com un partit de tornada, car bona part del sector protaurí troba que en realitat això no és més que una petita venjança per l'Estatut: "La demanda abolicionista ha prosperat fins al final per l'inequívoc caràcter de símbol cultural espanyol que té la lídia en l'imaginari col·lectiu" (Ignacio Camacho, "Es tracta de la llibertat", ABC).

És significatiu que donin per suposat que una cosa espanyola rep, per aquest sol motiu l'animadversió dels catalans. El que és intrigant és que mai no es preguntin el per què. Al 20 minutos del 28 de juliol reincidien en el tema de la tradició: "La primera corrida de toros a Catalunya data de 1387, durant el regnat de Joan I, i fou a Barcelona". I reforçava aquesta línia argumentativa tot dient que: "Catalunya ha estat des del segle XIX terra de grans toreros (27 ha donat en total)". És curiós perquè o bé tant sols hi ha hagut 27 toreros en 200 anys, la qual cosa voldria dir que hi ha moltes més bailaores al Japó, per exemple, o bé només 27 dels toreros catalans han estat "grans toreros".

Qui ho ha determinat? Haurà de dictaminar el TC sobre l'art de Mario Cabré? Aprovarà l'estil de Joaquim Bernadó? O es preguntarà, ja que és tant cert que "als 60, Catalunya comptava amb 10 places" (Entrevista a Serafín Marín, Expansión, 4 de març), per què han tancat quasi totes? Per què els amants de la tauromàquia han sortit de cop i volta de sota les pedres mentre la Monumental amb gràcies fa 15 curses anuals?

PD: Sembla mentida però això últim ho he tret del Wall Street Journal del 28 de juliol.

L’ACCENT 184 DE L’11 D’AGOST AL 7 DE SETEMBRE DE 2010

CARLOS TAIBO*

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Crisi energètica, interessos privats, decreixement A ningú no se li escapa que ens enfrontem a un horitzó energètic molt delicat, en què coincideix per igual un accelerat procés d'esgotament de recursos -amb el conseqüent encariment d'aquests últims- i una demanda general consolidada pel creixement de les anomenades economies emergents. Amb prou feines sorprendrà que davant aital escenari hagin proliferat els intents de perfilar solucions. Acollim-nos a un d'aquests que -sembla- retrata el cercle viciós en què es troben immersos la majoria dels dirigents polítics i il·lustra, en el seu cas també, la submissió que aquests mostren davant els interessos de les poderoses empreses privades.

Fa uns dies, en una entrevista que concedí a un canal de televisió, Felipe González, l'expresident del Govern espanyol, es referí a la qüestió que ens ocupa i identificà tres grans mesures que -cal entendre- caldria escometre simultàniament. Si la primera era el progressiu desplegament d'energies renovables, la segona aconsellava diversificar les fonts de subministrament i la tercer suggeria reobrir, finalment, el debat relatiu a l'energia nuclear.

No hi ha res a oposar, per lògica, al desplegament d'energies renovables, en el benentès que aquestes no han de servir -com s'endevina en molts dels discursos oficials a l'ús- per preservar l'estil de vida depredador i malbaratador que s'ha imposat entre nosaltres.

La pròpia lògica d'aquestes fonts d'energia reclama una actitud, individual i col·lectiva, estretament vinculada amb la senzillesa i la sobrietat voluntària o, el que és el mateix, orgullosament allunyada de les exigències del mercat i de la seva permanent i artificial creació de necessitats.

Tampoc no hi ha res substanciós a oposar al suggeriment de que cal diversificar les fonts de subministrament, i això per molt que la proposta begui quasi sempre de la política més convencional. Subratllem al respecte que el suggeriment de González pot ser interpretada en almenys dos sentits diferents.

Mentre el primer apunta a que hem de diversificar les fonts d'energia, sense

més, el segon interpreta que hem de procurar un ventall més ampli de proveïdors -empreses o Estats- a efectes de no contraure dependències abusives amb cap d'ells. No està de més subratllar, això sí, que potser la millor manera d'evitar aquestes dependències és la que passa per reduir, una vegada més, els sovint hilarants nivells de consum que tenim, perspectiva que -com de seguida em veuré obligat a subratllarestà dramàticament absent de les agendes oficials.

Molt menys estimulant és la tercera de les propostes vessades per González. Parlo, és clar, de la que es refereix a una energia, la nuclear, que em temo que és pa per avui i fam per a demà.

Aquells que desitgen convertir aquesta modalitat d'energia en la taula de salvació per a les nostres economies assenyalen sovint que serà precís multiplicar per tres el número de centrals atòmiques existents al planeta. Tenint en compte que les estimacions conclouen que avui tenim urani per a escassament mig segle, el càlcul sembla ben fàcil: de verificar-se la multiplicació referida, ens quedaria urani per tres lustres. Encara que no només es tracta d'això: és sabut que, mentre els residus generats per les centrals configuren un regal dramàtic per les generacions a venir, la construcció d'aquelles és molt lesiva en termes de canvi climàtic, l'energia que produeixen resulta sempre costosa i, per deixar-ho aquí, les condicions de seguretat deixen molt a desitjar. Circumstàncies com les mencionades aconsellen concloure que l'energia nuclear no és aquesta còmoda i higiènica panacea que alguns, sovint inte-

ressadament, aprecien.

Anem, malgrat tot, a allò principal i identifiquem la major carència, molt significativa, que arrosseguen les declaracions de Felipe González. És sorprenent que, quan l'expresident del Govern espanyol assumeix la tasca de buscar respostes a una crisi energètica que ja és una realitat palpable, oblida la principal: la que reclama reduccions notables en els nostres nivells de producció i de consum i, més enllà de totes aquestes, una reorganització de les nostres societats sobre la base de principis diferents (entre ells la primacia de la vida social front a la lògica de la productivitat i de la competitivitat, la distribució del treball, una renda bàsica de ciutadania, la necessària reducció de les dimensions de moltes infraestructures productives, administratives i de transport, o, al cap i a la fi, la recuperació d'allò local front a la bogeria de la globalització desbocada).

Si algú em pregunta per què Felipe González -i amb ell tants altres- prefereix esquivar un horitzó tan raonable i realitzable com aquest, respondré sense marge per al dubte: perquè aquest horitzó implica qüestionar la lògica sagrada del mercat i, amb ella, els interessos de poderoses empreses obstinades en conduir-nos cap a l'abisme. ¿Com és possible que, al mateix temps que es diu apostar per la sostenibilitat es perfili un programa d'ajudes públiques cridades a facilitar l'adquisició d'automòbils privats, això és, la promoció d'ajudes d'un dels elements centrals que certifiquen la insostenibilitat energètica i mediambiental de les nostres societats? Que estem obligats a introduir energies netes i renovables resulta evident. Quasi tant com que, alhora, hem d'apostar amb rotunditat, en el Nord opulent, per reduccions significatives en els nivells de producció i de consum que donen ales a un ordre de coses en què surtin endavant, amb no menor rotunditat, l'atenció de les necessitats socials insatisfetes i el respecte escrupolós al medi natural. *Carlos Taibo és professor de Ciència Política i de l'Administració a la UAM

LA VEU DELS LECTORS El graciós de torn No volia fer aquesta carta, per tres motius: per no donar joc al graciós de torn, per no contribuir a dinàmiques estèrils dins l'independentisme i perquè confiava que tot es resoldria aviat.

Però això darrer no ha passat, i com que la notícia va cuejant, no em puc estar de no aclarir la qüestió.

Fa unes setmanes es va presentar la "Crida a la unitat popular", que proposa una candidatura de l'esquerra independentista a les eleccions al Parlament de Catalunya, i es va fer pública una llista d'adhesions individuals. I entre aquestes adhesions hi figurava el meu nom i cognom. La coincidència amb un homònim quedava descartada en cons-

tar-hi també la meva mateixa professió, el meu mateix lloc de residència i fins i tot la meva mateixa afiliació sindical. El cas és que jo no havia signat aquell manifest -que es pot signar en línia- i que algun graciós, coneixedor d'aquests extrems, havia volgut jugar brut, ja fos amb mi o amb els impulsors del manifest.

No tinc res en contra dels impulsors, però si no ho he signat, no ho he signat, i no cal que aparegui el meu nom gratuïtament. Així els ho vaig fer saber i els vaig demanar que el retiressin, i molt amables em van dir que farien les comprovacions pertinents. I aquesta ha estat l'última notícia que n'he tingut. Des d'aleshores que he demanat insistentment, per correu electrònic i

per telèfon, que treguin el meu nom, però no me n'he sortit. Sense cap mena de resposta, només he vist que esborraven la meva afiliació sindical. Com menys elements identificadors, més probabilitats que hi hagi un homònim, deu ser el raonament, però encara és hora que em diguin alguna cosa i el meu nom, ciutat i professió continuen a la llista.

No volia fer la carta, pels motius que he dit més amunt. El tercer no s'ha resolt. Espero que al segon no hi arribem i ningú utilitzi aquesta anècdota per crear malestar. I pel que fa al primer, el graciós de torn, l'origen de tot plegat, convé que sàpiga que continuo dormint molt tranquil.

Miquel Andreu

Maneres de fer El curs polític que acaba de finalitzar ha sigut dels més distrets dels darrers anys: els casos de corrupció que han esquitxat tota la classe política ens han lliurat escenes impagables de prohoms de l'alta societat (política, econòmica i cultural) entrant i eixint dels calabossos i desfilant pels jutjats. No sabem en que quedaran els casos Gürtel, Pretòria o Arenes -i tenim motius per ser-ne escèptics-, però, com a mínim, alguna satisfacció momentània n'haurem tret.

Tanmateix, malgrat l'esclat dels grans casos de corrupció, allò que ha marcat el curs polític ha sigut el "renaixement" del sobiranisme al Principat i l'ofensiva espanyolista (que ha sigut causa i conseqüència alhora): els referèndums, la sentència del Tribunal Constitucional espanyol i, darrerament, la prohibició de les corrides de bous pel Parlament de Catalunya han tornat a posar sobre la taula el "fet català". És indiscutible que, amb els esdeveniments d'aquest curs, l'independentisme ha deixat de ser un discurs marginal per convertir-se en una opció política "respectable", que compta amb els suport de més d'un 20% de la població, segons algunes enquestes, i que, fins i tot, diversos partits institucionals intenten capitalitzar.

Precisament, les expectatives electorals d'aquest nou sobiranisme, de l'anomenada desafecció ciutadana, han engrescat diversos personatges a encetar aventures polítiques fora dels partits tradicionals. Un expresident del Barça, un metge de Puigcerdà i dos autoproclamats portaveus de les consultes sobre la independència s'han erigit en salvadors de la pàtria impulsant plataformes electorals "transversals" i prometent "resultats" a molt curt termini. No sabem exactament que hi ha darrere dels diferents moviments (escissions, acords, desmentiments, etc...) però hi ha una cosa clara: cap de les iniciatives s'ha construït des de la base i, en tots els caos, el carisma i la popularitat dels dirigents sembla ser l'únic argument per a la negociació i per a l'èxit posterior.

Lluny d'aquesta terra de seny i de pactisme, hi ha un altre moviment "sobiranista" immers en un procés de transició. L'esquerra abertzale, com hem anat informant a L'ACCENT, ha elaborat una nova estratègia política. No importa si han sigut les circumstàncies o la convicció profunda -l'estat d'excepció que pateix potser l'obligava a un canvi de rumb-, però, què diferents les maneres! L'esquerra abertzale, sense projectes personals ni dirigents insubstituïbles, ha realitzat un procés de debat entre tota la militància dels diferents col·lectius que la conformen. Amb discreció i sense intervencions exteriors s'ha arribat a un acord, i les discrepàncies, que segurament existeixen, no han impedit que l'esquerra abertzale s'expresse amb una sola veu. I un cop es fa pública l'estratègia s'inicien els contactes amb la resta d'organitzacions "sobiranistes" per aconseguir un acord que puga desarmar l'estratègia de l'Estat espanyol al País Basc. No es discuteixen escons ni direccions o, com a mínim, no s'hi avantposen a les discussions polítiques profundes. Així, mentre molts catalans es limiten a dipositar les seues esperances en personatges com Laporta, Carretero o López Tena, els bascos treballen per encetar una nova etapa política de la que tots i totes formen part, perquè en són part activa.

Així, mentre al País Basc el moviment és l'element fonamental per desenvolupar diferentment estratègies amb un mínim de garanties, als Països Catalans, pareix que el moviment, l'esquerra independentista, és l'obstacle per aconseguir els resultats electorals desitjats. I és que l'esquerra independentista hem vist com aquest auge del "sobiranisme" no s'ha traduït en un reforçament de les pròpies estructures, malgrat que durant anys hem sigut nosaltres els que hem mantingut viva la flama de la independència i dels Països Catalans. Els impulsos irracionals, l'immediatisme i el personalisme han tingut més poder d'atracció que la feina diària, poc visible i poc resultista que ofereix l'esquerra independentista. Però les eleccions passen, els egos es desinflen i les incongruències polítiques s'accentuen per les contradiccions creixents de la nostra societat; i és en aquest context on serà fonamental que l'esquerra independentista puga oferir un projecte consistent i atractiu, fruit del seny i de l'entesa. Ja que en fem bandera, prediquem amb exemple.

DE L’11 D’AGOST AL 7 DE SETEMBRE DE 2010 L’ACCENT 184

04PAÏSOS CATALANS

Actes a València pel tancament dels CIE i en solidaritat amb Noura CESC BLANCO SAGUNT

Vora 150 persones es van concentrar el migdia del 27 de juliol a les portes del Centre d'Internament per a Estrangers (CIE) de València per demanar el seu tancament. Les persones que es reuniren també mostraven la seua solidaritat amb Noura Benrrabah. La jove magribina va ser expulsada el 13 de juliol al Marroc després de passar 40 dies al CIE de València. La xica denuncià haver patit assetjament sexual a una comissaria de la Policia Nacional espanyola d'Oriola i fou repatriada abans de poder comparèixer com a víctima al seu judici. La concentració s'inseria en la campanya pel tancament dels CIE, la qual està secundada per diversos col·lectius en defensa dels drets humans i contra el atacs xenòfobs (Antifeixistes PV,Col·lectiu Sense Papers, Jarit, SOS Racisme...). La mateixa campanya ja va realitzar una concentració a les portes del CIE Sapadors de València el 25 de maig d'enguany.

Noura, el seu advocat i fins i tot el fiscal del cas van demanar que la jove magribina no fora expulsada per tal de comparèixer al seu judici. Malgrat açò, el procés de repatriació es va accelerar i així s'impedia que Noura testificara.

Açò va impossibilitar "realitzar una investigació i un judici en condicions, ja que es quedava sense víctima ni testimoni, deixant així amb tota probabilitat impune al presumpte agressor", segons un escrit

Concentració a les portes del CIE per reclamar el retorn de Noura

de la web de la campanya pel tancament dels CIE. El col·lectiu ha tramès una queixa al Defensor del Poble.

Llarg camí d'expulsió

Segons s'havia informat a Noura i a la seua família l'expulsió es faria des de l'aeroport de Barajas (Madrid) cap al Marroc. Tanmateix la mitjanit del dilluns 12 de juliol "va ser portada en furgó policíac

des del CIE de València a l'aeroport de Barajas, on la van pujar la matinada del dimarts a un avió cap a Màlaga", segons denuncia la pàgina web de la campanya pel tancament dels CIE. Va ser ingressada momentàniament en un centre d'internament de la ciutat andalusa i en un altre furgó fou traslladada, amb més víctimes d'expulsió, cap al port d'Algeciras. "Va partir custodiada en un ferri cap a Ceuta i

Ofensiva contra la població gitana i romanesa a l’Estat francès REDACCIÓ PERPINYÀ

Un cop més la gendarmeria francesa ha mort a trets dos joves, en aquest cas un d'ells d'ètnia gitana. Això provocava alhora, importants disturbis. Un cop més, també, el govern francès respon a aquesta situació amb noves mesures repressives. En aquest cas, desmantellar, en un període de tres mesos, la meitat dels campaments de la població gitana del país i expulsar de forma immediata la població gitana d'origen romanès i búlgar "que es vegin involucrats en un delicte".

Segons el president francès, Nicolas Sarkozy, és "inadmissible la situació de no dret que caracteritza les poblacions de gitanos, vinguts de l'Europa de l'Est. Han estat censats 200 campaments il·legals, que són font de tràfics il·lícits, condicions de vida profundament indignes, explotació de nens per a la mendicitat, prostitució o delinqüència". Malgrat això, segons la premsa francesa, dels 400.000 gitanos censats a l'Estat francès, el 95% tenen nacionalitat francesa i només una tercera part són nòmades. Un fet que fa entreveure, segons la premsa francesa, a l'intent de Sarkozy de desviar l'atenció dels casos del finançament il·legal de partits.

Sigui aquest el motiu immediat o no, s'evidencia la continuïtat en la política xenòfoba del govern francès, que amb aquesta mesura atribueix la delinqüència i la inseguretat a la població gitana, sobretot la nòmada o d'origen búlgar o romanès. De fet, les associacions de romanís no han tardat a qualificar aquestes mesures de "declaració de guerra".

Disturbis i protestes

Arran del primer d'aquests dos nous assassinats, a la població on vivia el jove, Saint-Aignan, de menys de 5.000 habitants, es van produir nombrosos atacs contra posicions de la Gendarmeria i la crema de cotxes. Segons la versió de la policia, el jove mort, Luigi Duquenet, hauria perpetrat un robatori en un caixer automàtic i, en la fugida s'hauria saltat un control de la Gendarmeria amb intenció d'atropellament. Una versió que la família i la població gitana del municipi no es va creure en cap moment.

Aquell mateix cap de setmana, a Grenoble, un altre jove de 27 anys va morir per trets de la policia. La resposta als suburbis de la ciutat van ser tres nits de disturbis.

finalment va ser abandonada a la frontera mentre la seua família l'esperava a Casablanca, amb l'angoixa de no haver tingut informació de la seua situació durant més de 24 hores", sentencia el comunicat del web de la campanya.

Tortures al CIE de València

La Comissió d'Ajuda al Refugiat del País Valencià (CARPV) va presentar el desembre de 2009 un informe on

s'evidenciaven tortures i maltractaments dins del CIE de Sapadors a la capital valenciana. L'estudi l'havia realitzat la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat (CEAR) analitzant la realitat de tres CIE: a Màlaga, Madrid i València. El projecte el va dirigir Pau Pérez-Sales, prestigiós científic i observador internacional dels drets humans. Es va seguir una metodologia basada en visites als centres, entrevistes privades amb el funcionariat, amb la policia del centre i amb persones internes.

Hi havia tres graus de constatació d'evidències: indicis (quan només hi ha una font d'informació), conviccions firmes (quan hi ha dues) i conviccions provades (quan hi ha tres persones que confirmen el fet).

Doncs es va qualificar com a convicció provada que la nit del 9 d'agost de 2009 un funcionari del CIE de València colpejà a diversos interns sense cap motiu aparent. Va irrompre a mitjanit a la cel·la, i amb una companya mirant-s'ho, el funcionari va insultar i maltractar amb una barra diversos interns.

Quan es va presentar l'informe, el desembre de 2009, el director assegurava en una entrevista que "la vida dins dels CIE és insuportable". "El que més em va sorprendre és com a algú li pot canviar la vida en qüestió de segons pel simple fet de ser al carrer [...] Ni tan sols saben si eixiran o no; si tornaran a veure les seues famílies o si els repatriaran als seus països", va explicar Pau Pérez-Sales.

Repressió a Vilafranca després del rebuig massiu a PxC REDACCIÓ BARCELONA

Tres mesos després de la manifestació de rebuig a l'acte racista de Plataforma x Catalunya a Vilafranca del Penedès, en que varen participar més de 400 persones, aquest mes d'agost 7 persones han estat citades a declarar el proper 30 de novembre. A més d'aquestes 7 persones citades, hi ha dues persones més encausades.

Són les dues detingudes després de la manifestació, que ja varen ser citades uns dies després i estan a l'espera de la resolució judicial.

Cap d'aquestes 7 persones citades va ser identificada en cap moment, ni durant el transcurs ni al final de la manifestació, segons informa la Coordinadora Antirepressiva del Penedès. Aquest fet posa de manifest, un cop més, la identificació a través de fotografies i imatges de televisió.

Des de la mateixa Coordinadora Antirepressiva s'ha deixat clar que "la manifestació antiracista va ser una acte massiu i pacífic que va esdevenir una resposta digna de la societat vilafranquina i penedesenca contra els intents de trencar la convivència per part del partit ultradretà i racista Plataforma per Catalunya amb Josep Anglada al capdavant". És per això que consideren sorprenent que "mentre l'Ajuntament cedeixi espais i material municipals per organitzar actes racistes, s'acabin encausant dues persones i citant-ne set a declarar".

De fet, els aldarulls que es van produir al final de la manifestació van ser provocats pels mateixos membres de PxC quan, un cop desconvocada la manifestació -que s'havia produït sense incidents-, varen aprofitar per llançar pedres contra els manifestants. Els Mossos d'Esquadra, a més, varen carregar contra alguns dels manifestants a cops de porra i ruixant-los amb esprai.

“La manifestació antiracista va ser una acte massiu i pacífic que va esdevenir una resposta digna de la societat vilafranquina i penedesenca contra els intents de trencar la convivència”

L’ACCENT 184 DE L’11 D’AGOST AL 7 DE SETEMBRE DE 2010

PAïSOS CATALANS 05

Saqueig a la seu del col·lectiu ecologista Gadma El president de l’entitat de Binissalem sospita d’industrials o senyors de la Serra molestos amb les denúncies contra la contaminació i les construccions il·legals XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

El passat 26 de juliol la seu del Grup d'Amics en Defensa del Medi Ambient (Gadma) va aparèixer amb la porta rebentada i l'interior totalment destrossat. Algú havia estat al local, a Binissalem, durant la matinada de diumenge a dilluns, i s'havia dedicat a destruir violentament tota mena de documents i material històric de l'entitat. Fins i tot hi van ruixar benzina, malgrat que no va arribar a cremar.

En un primer moment, el president de Gadma, Bernat Fiol, va parlar, prudentment, d'un possible cas de vandalisme sense escrúpols. Però el pas dels dies, i l'anàlisi de les destrosses, assenyalen cap a una altra banda. Es va tractar d'una revenja, executada per algun "empresari o senyor botifarra", en paraules de Fiol, molest amb les denúncies de l'entitat ecologista, coneguda a Mallorca per la seva tasca d'intervenció directa en favor del medi ambient.

Bernat Fiol, recorda que Gadma té molts amics i, de fet, ja compta

amb més de 600 socis.

Ara bé, el col·lectiu binissalemer no té cap mirament a l'hora d'actuar contra els empresaris i industrials que contaminen els torrents i l'entorn de forma deliberada, contra els passos privatius que s'imposen a molts camins públics de l'illa o contra els grans "senyors" de la Serra de Tramuntana, que es fan construir instal·lacions il·legals amb total impunitat.

Gadma duu deu anys realitzant campanyes de conscienciació i d’acció directa en defensa del medi Per això, apunta Fiol, Gadma "també té alguns enemics", i clar, però, és que no es va tractar d'u- compostatge a Binissalem. aquesta és la principal hipòtesi amb nes destrosses a l'atzar: s'havien buidat El Grup d'Amics en Defensa del la qual s'està treballant. una desena de carpetes i arxivadors i Medi Ambient estava preparant la hi havia un munt de documents inuti- celebració del seu desè aniversari. litzables, ruixats amb aigua i benzina, Però Fiol explica que ara serà mot Millor la gent que els doblers Val a dir que la gran quantitat de denún- malgrat que no va arribar a cremar. A més complicat, ja que els assaltants cies i accions directes que practica aques- més, els responsables de l'agressió es també van destruir material inforta entitat ecologista fa molt difícil assen- van encarregar de fer desaparèixer pro- màtic, documentació fiscal, el recompyalar ningú directament. El que està jectes de Gadma, com el de reciclatge i te de socis nous i un bon nombre

d'anys d'història de l'entitat.

Fiol, a més, recorda que Gadma és una entitat que no viu de doblers i subvencions, sinó que bàsicament treballa amb la força humana dels seus membres i simpatitzants. De fet, "Gadma no depèn de 7 o 8 alliberats com moltes altres entitats", i per tant, diu Fiol, "seguirem lluitant amb tota normalitat contra les agressions al territori, netejant torrents, saltant tanques il·legals o manifestant-nos contra la contaminació de les activitats industrials més agressives". "Prefereixo l'activisme de la gent que 40 o 50 mil euros anuals per després quedar-nos sense persones que puguin fer la feina", sentencia Fiol.

En aquests moments, Gadma està duent a terme diferents línies de treball. La més flamant, però, és un estudi sobre un possible cas de contaminació amb amiant, que esquitxaria una de les majors empreses energètiques que operen als Països Catalans.

De fet, es sospita que a la zona d'Alcúdia podria haver-hi més de 100 tones d'amiant pul·lulant sense control.

Les al·legacions contra el Quart Cinturó, al mes d’agost REDACCIÓ SABADELL

un partidari incondicional de l'obra, Iniciativa i ERC s'hi han oposat. Això ha estat usat per l'altre gran valedor de la infraestructura, CiU, per denunciar les contradiccions del govern. S'ha repetit, doncs, el mateix cas que amb el túnel de Bracons. Malgrat l'oposició dels socis minoritaris, l'obra tira endavant. Si fins ara hi ha

Amb aquesta clàssica trampa el PSOE pretén posar la directa per fer del Quart Cinturó un dels temes estrella de la campanya electoral.

El període d'informació pública de l'Estudi Informatiu s'inicià el passat 30 de juliol i finalitzarà el pro-

“El PSOE pretén fer del Quart Cinturó un dels temes estrella de la campanya electoral autonòmica” per 2 de setembre. Davant d'aquest fet, la Campanya Contra el Quart Cinturó (CCQC) ha demanat als 18 municipis afectats per les obres que pressionin al Ministeri de Foment per tal que el termini d'al·legacions s'allargui fins el 4 d'octubre com a mínim. A banda de limitar el període a l'agost, el Ministeri també ha dificultat la consulta de la informació. D'aquesta manera, l'Estudi Informatiu només era consultable anant presencialment a un dels ajuntaments afectats o a la delega-

El Quart Cinturó amenaça el cinturó verd e l’àrea metropolitant barcelonina // FOTO: David Datzira

ció de carreteres de l'estat a Barcelona. Així doncs, malgrat la propaganda sobre administració electrònica, el mètode de consulta és el mateix que al segle XIX. Davant d'aquests fets, la CCQC digitalitzà la documentació i la penjà al seu web. Allò que el Ministeri no ha estat capaç de fer en vuit mesos l'estudi data de novembre de 2009la Campanya Contra el Quart Cinturó ho ha fet en cinc dies.

Una infraestructura molt qüestionada

El Quart Cinturó és una de les herències de la planificació del desarro-

llisme barceloní. Havia de ser la ronda exterior de la Gran Barcelona que uniria Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa i Martorell. De ronda passà a formar part del projecte d'autovia paral·lela a la AP7 que hauria de travessar el país de nord a sud, mantenint un traçat que suposa un agressió directa als espais agrícoles i naturals que encara resten al Vallès, fet que provocà un fort moviment social de rebuig a aquesta infrastructura que alhora fou capaç d'articular una alternativa de transport amb criteris ecològics i públics per tot el Vallès.

Per fer front a aquesta oposició,

s'optà per anar construint el cinturó per parts i canviar-li el nom de B-40 per . Així, des de fa una dècada hi ha obert el tram de Mataró a Granollers, i enguany s'obert el tram que circumval·la Terrassa i la connexió Abrera-Olesa. El tram Terrassa-Olesa es troba ja en fase d'obres, mentre que el tram Terrassa-Granollers (el que ha aixecat més polèmica) es troba en fase d'estudi.

La jugada electoral

Aquesta infraestructura ha estat motiu de polèmica al sí del govern tripartit. Mentre el PSC ha estat

“L’estudi informatiu només era consultable anant presencialment a un ajuntament fins que els opositors el van penjar a la xarxa” hagut diverses operacions de cosmètica -sobretot les obres per fases i la nomenclatura diversa- per no incomodar excessivament els socis de govern, ara que s'apropen les eleccions el PSC ha decidit pitjar l'accelerador per erigir-se en promotor de l'obra i allunyar-se de la imatge "verda" que, segons els seus càlculs, els allunya de la bossa d'electorat "moderat".

06 EN PROFUNDITAT DE L’11 D’AGOST AL 7 DE SETEMBRE DE 2010

La tauromàqu als Països Catala ABEL CALDERA BERGA

Les corregudes de toros tal i com les coneixem avui en dia tenen el seu origen al segle XVIII. Si bé hi ha moltes teories que pretenen emparentar aquesta tradició amb cultures antigues -com la minoica- la realitat és que fins al segle XVIII les festes amb toros formaven part del conjunt de festes amb diversos animals. Els espectacles medievals consistien en organitzar caceres a cavall de diversos animals -entre els quals els toros- per part de la noblesa en espais públics, deixant que el poble en fos espectador. Si el noble volia tenir un gest condescendent amb la plebs, els donava permís per saltar a l'arena a matar un brau a garro-

tades i ganivetades. Aquestes pràctiques tan sanguinàries foren ja criticades per l'Església i a l'Estat espanyol Felip V en prohibí la seva pràctica als nobles. En aquest moment és on apareix la tauromàquia moderna: els ajudants dels nobles, que participaven a peu a les batudes, esdevenen els protagonistes. L'espectacle es reglamenta i va prenent cos durant la primera meitat del segle XIX tal i com el coneixem avui en dia. L'inici de la tauromàquia representa, doncs, una modernització, humanització, reglamentació i estilització de les antigues matances medievals. Arrela a la península on alguns reis intenten prohibir-la sense èxit-, a Occitània i a les colò-

nies americanes. És prohibida, per exemple, el 1825 a Gran Bretanya.

Al llarg del segle XIX l'espectacle taurí es converteix, al nostre país, en l'espectacle de masses per excel·lència a les ciutats industrials, arribant al seu zenit als anys 1920. Posteriorment, la irrupció del cinema i del teatre popular introdueixen un element de competència.

Si bé és cert que l'associació d'aquest espectacle a l'espanyolitat ja apareix al segle XIX, aquesta no es defineix de forma

agressiva, sinó en sentit d'arrelament popular enfront alguns intents prohibicionistes. Serà amb el franquisme quan aquesta remarca de l'espanyolitat es farà en el sentit de la unitat de l'estat. L'espectacle encara gaudirà fins als anys 60 de molta popularitat social, però serà finalment vençut pel futbol com a espectacle de masses. La societat viu als 60 i 70 moments de transformació i de canvi de certs valors. La consciència animalista -que el mateix Marx titlla al Manifest Comunista

“L’espectacle neix al segle XVIII com una evolució de les caceres medievals”

d'excentricitat burgesa al segle XIXi ecologista adquireix un caràcter popular i de progrés. Alhora, l'accentuat procés d'urbanització i modernització de la societat -molt més marcat als Països Catalans que a la resta de l'estat- fa desaparèixer l'estrat cultural de ruralitat que encara romania en àmplies capes populars, amb el conseqüent replantejament de la relació entre animals i persones. Aquest és el context en el qual, amb la renovació dels cànons culturals, les corregudes de toros són excloses com a tradició pròpia.

També desapareixen al mateix temps les altres pràctiques salvatges amb animals en molts dels municipis catalans. Una cultura catalana que rebutja aquest espectacle enfronta-

da a una cul yola que el re l'espai ideal s'introdueix e la tauromàqu res havia es "il·lustrats" i La prohib de braus ha e dràstica redu tauromàquia de l'espanyol la festa i que amb el brau, mai a cap corr coneixements vers que, amb està destinat propers anys els seus prop

uia ans

tura dominant espaneclama com a propi és pel qual, als anys 80, el debat identitari dins uia, quan fins aleshostat una pugna entre i "tradicionalistes". bició de les corregudes stat possible degut a la ucció de seguidors de la . Fins i tot la major part lisme que diu defensar enarbora estanqueres no només no assisteix reguda sinó que té nuls s del món taurí. Un unib més o menys enrenou t a desaparèixer en els s, tal i com reconeixen pis aficionats.

L’ACCENT 184 EN PROFUNDITAT 07

L’independentisme de Mallorca, pioner en la lluita contra la tauromàquia BLANCA DOLORES PALMA

Ja fa quatre estius que l'Esquerra Independentista està demostrant ser capdavantera en la lluita antitaurina a Mallorca. Lemes com "La sang no és cap espectacle" o "Palma no assassina, ciutat antitaurina" han creat un moviment fort i ampli contra la tortura animal, mobilitzant a joves, i no tant joves, any rere any, a diferents indrets de l'illa.

Accions i concentracions de tot tipus han demostrat que aquesta lluita també engresca el jovent a sortir al carrer i mobilitzar-se, i que seguirà sent així fins que no s'eradiqui del tot el maltractament animal i la impo-

REDACCIÓ BARCELONA

El novembre de 2008 la iniciativa Prou! aconseguia registrar a la mesa del parlament del Principat una ILP per a la prohibició de les corregudes de toros. Amb el suport de diversos personatges mediàtics i de centenars de voluntaris, es recolliren en els 120 de termini que marca la llei més de 180.000 signatures.

Aquest procés era la culminació de prop d'una dècada de diverses estratègies del moviment antitaurí. Un

sició cultural que suposen les corregudes de bous a Mallorca.

Com moltes altres lluites contra les imposicions espanyoles al nostre país, a Palma la batalla antitaurina també ha hagut de suportar la repressió policial, que ha provocat fortes càrregues i desenes de persones ferides. Durant la campanya de 2008, la Policia Nacional espanyola va intentar silenciar les nombroses concentracions que van aplegar centenars de persones.

De fet, el primer any que es va encetar la campanya, la policia va identificar als manifestants i va canviar la ubicació de la concentració, deixant tan sols un petit espai on manifestar-se.

Posteriorment, es van utilitzar

les porres durant la protesta.

L'any següent, les concentracions convocades per Maulets ja només es podien fer en zones prèviament encerclades, i les concentracions acabaven en càrregues i amb ferits, fins i tot alguns menors d'edat. En ocasions, els manifestants també han hagut de patir seguiments dels cossos policials.

Maulets,al ple de l’ajuntament

Malgrat aquests casos de repressió, la lluita antitaurina no s'ha aturat a Mallorca, i aquest any Maulets Palma ha entrat al ple de l'ajuntament per adreçar-se directament als polítics, reivindicant amb una pancarta que Palma es declarí ciutat antitaurina.

Així i tot, aquesta lluita no es centra només a Ciutat, ja que també a altres municipis, com a Inca, Maulets i altres col·lectius populars han protagonitzat cada any una jornada antitaurina el dia en què hi havia la correguda de bous. A Felanitx també s'ha participat als actes que s'han dut a terme contra les corregudes de bous.

Finalment, l'any passat el col·lectiu independentista Gent Activa va aconseguir que Costitx es declarés el primer municipi antitaurí de Mallorca. Seguint aquest exemple, i després que al Principat s'hagin prohibit les corregudes de bous, Maulets aposta a Mallorca per continuar lluitant per aconseguir que l'illa es declari antitaurina, i perquè es pro-

hibeixi aquest macabre espectacle.

Des de Maulets Mallorca asseguren que continuaran amb aquesta lluita, en primer lloc, perquè la tauromàquia suposa una lenta i dolorosa mort per a l'animal. A més, recorden, " prèviament el bou es droga i es maltracta perquè surti a la plaça indefens, desorientat i estressat, amb dificultats respiratòries i visuals i amb una gran ansietat", que fa que corri desesperat per la plaça. Una vegada allà, es troba indefens davant del torero i agonitza la seva mort sense poder enfrontars'hi. A més, aquesta tortura, malnomenada festa, és una macabra tradició, aliena a l'illa de Mallorca i que ha estat imposada culturalment per l'Estat espanyol.

El Principat prohibeix les corregudes toros moviment, que al contrari del que s'ha afirmat en molts mitjans espanyols, té els seus orígens polítics en l'animalisme i l'ecologisme apolítics, i molt allunyat de l'independentisme -malgrat que l'independentisme hagi obert també un front de lluita en aquest aspecte.

Aquest moviment fins i tot ha tingut la seva expressió electoral en el PACMA, que sense cap tipus de campanya electoral ha aconseguit al voltant dels 15.000 vots en diver-

ses convocatòries al Principat.

A partir de 1989, en un seguit d'iniciatives força disperses, diversos ajuntaments feien declaracions contràries a les corregudes de toros. Al mateix temps, s'iniciava l'exportació del conflicte davant les places de braus. Girona i Barcelona esdevingueren escenari de topades entre antitaurins i independentistes per una banda, i aficionats a la tauromàquia i elements feixistes per l'altra. Finalment, diverses cares cone-

gudes (Magda Oranich, Pilar Rahola...) s'erigiren en portaveus d'aquestes demandes, dotant-les de certa projecció. L'èxit de la iniciativa també ha estat vinculat al fet que els seus promotors s'avingueren a aparcar la qüestió dels correbous davant la dificultat de CiU i ERC amb un tema que en alguns territoris sí que compta amb un gruix social de seguidors important.

El resultat final de tot plegat ha estat l'aprovació, el 28 de juliol pas-

sat, d'una llei que prohibeix les corregudes de toros a la CAC. El rebombori espanyolista que ha generat aquest fet, ha portat a plantejar al PP a recórrer aquesta llei al Tribunal Constitucional. Si això prosperés, una iniciativa de la que s'ha remarcat fins a la sacietat la seva no vinculació a l'enfrontament Espanya-Països Catalans, pot acabar esdevenint el nou cavall de batalla del creixent moviment independentista al Principat.

El Govern valencià defensa i promou les pràctiques taurines CESC BLANCO SAGUNT

El poble valencià seguirà tenint bous al seu territori. El conseller de Governació, Serafín Castellano, declarava el 28 de juliol que els bous "no corren el perill de desaparèixer mentre hi haja aquest govern al capdavant de la Generalitat valenciana". Açò afirmava Castellano quan se li va preguntar per la prohibició per part del Parlament de Catalunya. Tanmateix, afirmà que "respecta" la decisió de l'òrgan principatí encara que una decisió així no es prendria al Parlament valencià.

El conseller va dir que no sol no s'aboliria la pràctica taurina sinó que el Govern valencià duia "a terme polítiques que potencien i prolonguen la seua supervivència". Castellano feia referència als tràmits per part de la Generalitat valenciana per declarar Bé d'Interès Cultural (BIC) les corrides de toros i els bous al carrer, com han fet altres governs conservadors com el de Madrid i Múrcia.

Els bous al carrer

Pel que fa als correbous o bous al carrer, el conseller popular va ressaltar que "les estadístiques demos-

tren que són més de 6.000 festejos que se celebren" en territori valencià. "Aquestes pràctiques ancestrals, que no es basen en la tortura i la mort pública de l'animal, queden excloses de la Llei de protecció d'animals en espectacles públics recentment modificada a través d'una ILP aprovada pel Parlament de Catalunya", apunta el portal web Festes.org que tracta les festes d'arreu dels Països Catalans.

Segons la web, els bous al carrer tenen al País Valencià tres modalitats: el correbou (solta de l'animal per carrers delimitats amb barreres i el toreig per part de per-

sones espontànies), el bou embolat (es fa de nit i es posen unes boles de foc en uns engranatges metàl·lics subjectes a les banyes de l'animal i es deixa lliure pels carrers delimitats) i el bou amb corda (es lliga una gruixuda corda a les banyes del brau i es corre al seu voltant).

Al marge dels bous al carrer, festa més arrelada en les classes populars, al País Valencià hi ha set places de bous per fer corrides: tres a les capitals de província, una a Algemesí i tres menors a Villena, Oriola i Monòver. Als espais taurins del sud del país es

realitzaren 105 matances el 2008 i 72 el 2009.

Protestes contra els bous

Des de fa anys també hi ha manifestacions i protestes contra les activitats taurines al País Valencià. Com ressaltàvem a L'ACCENT 183, el 17 de juliol l'associació protectora d'animals Lacua convocà una manifestació contra les festes taurines a Alzira (la Ribera Alta) on aplegà al voltant de 250 de persones. Uns dies després, el 22 de juliol, un centenar de persones es concentraven davant de la plaça de bous de València per protestar contra les corrides de toros.

8ECONOMIA

DE L’11 D’AGOST AL 7 DE SETEMBRE DE 2010 L’ACCENT 184

La patronal espanyola proposa una històrica retallada sanitària de 5.053 d’euros

REDACCIÓ BARCELONA

La sanitat pública, que actualment engloba el 9% del PIB de l'Estat espanyol, està en el punt de mira de la patronal, segons reconeix un darrer informe de la CEOE que concretament proposa una retallada en aquest sector de 5.053 euros entre els anys 2011 i 2013. Segons l'informe de la CEOE, la històrica retallada en la despesa sanitària es basaria en la manca d'aplicació de la Llei de dependència, i en una important reducció del pressupost farmacèutic.

ten reduir el cost del pacient en una quarta part, sense especificar en què es basarà aquesta important reducció.

“L’objectiu és reduir el 50% dels llits disponibles per a pacients de mitjana i llarga estància als hospitals”

El Govern obre la porta al “copagament”

Privatització de la sanitat

Però la principal proposta de la CEOE passa indefugiblement per la privatització d'una part important del servei sanitari, amb l'objectiu declarat de reduir el 50% dels llits actualment disponibles per a pacients de mitjana i llarga estància als hospitals.

Segons argumenta l'informe de la patronal espanyola, aquests llits estarien ocupats “innecessàriament” pels pacients, causant una despesa de 365 al dia a les arques

L’Hospital de la Riba és un dels paradigmes de la progressiva privatització de la sanitat

de l'Estat. La solució consistiria en què els malalts, molts d'ells perso-

nes grans, pensionistes i sense recursos, no gaudeixin d'aquests

llits als hospitals, sinó en centres privats col·laboradors, on prome-

Aquesta ofensiva patronal contra la sanitat pública succeeix en el context en què la ministra espanyola de Sanitat i Política Social, Trinidad Jiménez, va anunciar el passat maig que està estudiant mesures de copagament per part dels pacients de la sanitat pública, és a dir, de pagament directe dels serveis, a més dels ja aportats per la via dels impostos.

Per la seva banda, la consellera de Salut de la Generalitat principatina, Marina Geli, ja ha declarat en diverses ocasions que el govern tripartit "sempre ha tingut sobre la taula" l'aplicació del cobrament directe als usuaris dels serveis de la sanitat pública, mesura que ja es va intentar introduir al 2004 amb el famós euro de cost en cada visita, sense que encara hagi entrat en vigor.

LECTURES D'ESTIU D'ECONOMIA CRÍTICA

El futur de les pensions La coneguda professora d'Economia de la UAB Miren Etxezarreta ha coordinat aquest interessantíssm text que deixa al descobert els discursos neoliberals que intenten justificar un altre cop el desmantellament del sistema de la Seguretat Social a l'Estat espanyol. Amb un discurs planer i entenedor, el llibre realitza un repàs de l'evolució dels discursos que en les darreres dècades presagien el trencament del sistema de pensions, intentant inculcar la por entre la ciutadania; els multimilionaris beneficis que esperen els bancs amb els plans de pensions privats.

Una indefugible lectura per a tots aquells que vulguin comprendre les causes reals econòmiques que portaran al govern de Rodríguez Zapatero a reformar i retallar novament el sistema de pensions a l'Estat espanyol els propers mesos.

L'estiu és un bon moment, com qualsevol altre, per poder dedicar un espai per a la reflexió i la lectura.Des de L'ACCENT hem volgut destacar-vos un parell de novetats editorials que ens ajuden a comprendre una mica els temps que ens han tocat viure,i que fan més entenedores,a vegades,les indesxifrables teories econòmiques que es propaguen des dels mitjans del poder.

Fitxa tècnica Títol: Qué pensiones, qué futuro Autor: Miren Etxezarreta, Elena Idoate, José Iglesias Fernández i Joan Junyent Tarrida Editor: Icaria Editorial Pàgines: 167 pàgines

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona// Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20.

Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11,Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3,Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl. Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià,31.Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C.St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39, Barcelona // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C.de baix,14,baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2, Lleida // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // Lliga de Capellades Pilar 3. Capellades // L'Ocell Negre UV Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos,València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I. Barcelona // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida // Baró St. Petrillo, 9 València // SEPC-U Taverna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

Nou Informe del Seminari d’Economia Taifa: la crisi a l’Estat espanyol El Seminari d'Economia Taifa ha editat el seu setè informe, titulat "La crisi a l'Estat espanyol, el rescat dels poderosos". Amb aquesta molt recomenable publicació, que actualment només és accessible en castellà, el col·lectiu que agrupa economistes crítics intenta il·lustrar l'impacte d'aquesta crisi en la població de l'Estat espanyol, i especialment en el benestar integral de les classes populars.

Concretament, han declarat que "pretenem concentrar-nos i reflectir les principals conseqüències de la crisi en la dinàmica de l'economia i el benestar de la població entre l'estiu del 2007 i el 2010".

Fitxa tècnica Títol: La crisis en el estado español: el rescate de los poderosos Autor: Seminari d'economia crítica Taifa; Col·laboradors: Jordi Berbis, Josep Manel Busqueta, Natalia Caicedo, Miren Etxezarreta, Francisco Ferrer, Xabier Gràcia, Ivan Gordillo, Elena Idoate, José Iglesias, Joan Junyent, Dani Mayals, Ramon Ribera i Vicky Soldevila Editor: Seminari d'economia crítica Taifa Pàgines: 128 pàgines.

Es pot descarregar d'internet a l'adreça: http://informes.seminaritaifa.org/informe-07/PDF

L’ACCENT 184 DE L’11 D’AGOST AL 7 DE SETEMBRE DE 2010

INTERNACIONAL 9

Crítiques al Xacobeo el Dia de la Pàtria gallega AQUIL·LES RUBIO COMPOSTEL·LA

L'esquerra independentista gallega tornà a emplenar els carrers de Compostel·la amb les seues reivindicacions polítiques en el Dia da Patria, celebrat el passat 25 de juliol a la capital del país. Les diferents organitzacions del sobiranisme gallec organitzaren diverses activitats, que tingueren a Compostel·la el seu centre neuràlgic. Les mobilitzacions dels col·lectius juvenils AMI i Briga, de Nós-Unidade Popular, i de l'organisme antirepressiu Ceivar precediren la manifestació de la plataforma Causa Galiza, que agrupa les diferents tendències de l'esquerra independentista gallega. 3.000 persones secundaren la convocatòria que, per quart any consecutiu, organitzava de manera unitària aquest espai sobiranista.

Les crítiques als fastos de l'any Xacobeo centraren els eixos dels dis-

cursos polítics; l'Any Sant, en efecte, resulta una peça fonamental en la inclusió de Galiza en l'espai capitalista espanyol, amb una forta càrrega espanyolista i catòlica, i que configura un país al servei del turisme i dels interessos del gran capital, aprofundint en la precarització, la terciarització i la falta d'inversions en els sectors productius. També la

creixement polític de l'esquerra independentista als Països Catalans són seguides amb expectació. Una ampla delegació catalana, formada per militants de CAJEI, Maulets, Endavant i CUP participà en totes les activitats, aportant la seua solidaritat internacionalista i de classe, i intervenint en els actes polítics organitzats.

Pancarta del col·lectiu antirepressiu Ceivar La mobilització sosreivindicació de la sobirania nacio- tinguda, la crítica política i la disnal i l'autodeterminació en el con- ciplina militant de l'independentext de crisi capitalista, així com el tisme gallec, però, no foren els únics reconeixement de la identitat nacio- elements destacables de la jornanal de Galiza recorregueren els dis- da de lluita que es desenvolupà cursos de totes les organitzacions entre el 24 i el 25 de juliol. En un independentistes, en un context on escenari de setge policial contila Sentència del Tribunal Constitu- nuat, amb identificacions diàries cional sobre l'Estatut del Principat, i múltiples molèsties al veïnat de la manifestació del 10 de juliol, o el Compostel·la des de l'inici de l'any

Xacobeo, la presència i violència policial realitzaren un salt exponencial. Les manifestacions de Ceivar i Causa Galiza foren encerclades per un nombrós contingent d'antiavalots que, malgrat les intimidacions, no impediren la celebració de les respectives marxes.

Van ser els joves de Briga i AMI qui patiren la contundència dels arguments democràtics de Zapatero i Rubalcaba. Després que els primers realitzaren la seua tradicional manifestació la nit del 24, 50 antiavalots carregaren violentament contra els joves concentrats i provocaren greus ferides a 4 persones que van haver de ser ateses a l'hospital, i contusions a desenes de manifestants; moments després, la mateixa Policia Nacional espanyola impedia la cercavila convocada per AMI, certificant que Galiza i la seua capital només és un territori de lliure circulació per a turistes i peregrins.

Brasil: el luslisme davant les eleccions de 2010 LUISMI UHARTE LATINOAMERICA 21

Els resultats de les pròximes eleccions presidencials d'octubre de 2010 a Brasil, seran d'una importància transcendental en el procés de reordenació del nou ordre mundial per la creixent centralitat del gegant sud-americà.

Un dels debats actuals més complexos és el de la caracterització de la política econòmica del "lulisme". Indubtablement, no és un govern que estigui implementant un model d'inspiració "nacional-popular", però tampoc se'l pot definir com un govern estrictament neoliberal. Es tractaria, més aviat, d'un projecte dual, on es concatenen programes i polítiques de tal neodesenvolupament amb pràctiques de caràcter encara neoliberal. Henrique Novaes, economista de la Universitat de Campinas, considera que aquesta dualitat es manifesta de la següent manera: d'una banda, amb mesures neoliberals, principalment en el model de pagament del deute extern -que segueix erosionant gran part del pressupost públici en l'enfocament del Banc Central i, de l'altra, s'estarien materialitzant una sèrie de polítiques de neodesenvolupament com l'estimulació de l'ocupació pública, l'augment salarial per a potenciar el consum i el finançament públic cap a l'empresa privada nacional.

L'augment de la despesa social i una sèrie de programes socials de major cobertura, mostren els canvis i diferències respecte al govern de Cardoso.

Existeix, per tant, una espècie d'agenda "dels pobres" que abans era inexistent. No obstant, això no implica una ruptura amb el paradigma de política social que des de la dècada dels noranta els organismes multilaterals (Banc Mundial, etc.) han vingut imposant.

La política compensatòria continua tenint un pes substancial, a través dels vells programes denominats de "trans-

ferència condicionada", com succeeix amb el projecte bandera del "lulisme", la "Borsa Família". De totes maneres, l'èxit d'aquest programa i els seus efectes múltiples és indiscutible, ja que ha assolit atendre a 40 milions de pobres (més d'una cinquena part de la població total), principalment de les zones més deprimides del país, reduint, segons xifres oficials, la pobresa extrema en de 20 milions de persones, a més d'estimular notablement el consum dels sectors populars. En conseqüència, la fidelitat del vot a Lula s'ha enfortit considerablement.

Una altra de les claus fonamentals, en aquest cas en l'àrea socioeconòmica, és la política d'augment salarial que l'Executiu ha promogut. José Antonio Felicio considera que el salari mínim ha augmentat més d'un 60%, i han millorat considerablement els ingressos d'altres categories professionals.

Des del sindicat CONLUTAS, Dirceu Travesso precisa que realment no s'ha produït una política de redistribució de l'ingrés, sinó més aviat una millora salarial gràcies a un context de creixement econòmic, on els més beneficiats han estat sectors privats de la indústria i les finances.

Govern i moviments populars

La lectura de la relació entre el govern de Lula i els moviments socials i a l'efecte resulta força dispar segons els diversos actors. Per al Secretari Internacional de la CUT, al contrari que els governs anteriors, l'actual Executiu no sustenta la seva relació amb les organitzacions socials en la repressió, sinó en el diàleg. Assegura que es produïxen reunions periòdiques entre govern i moviments, destacant principalment els "Fòrums de diàleg", on sindicats i altres organitzacions són considerats com interlocutors vàlids.

Des del sindicat dissident CONLU-

Malgrat l’augment de la violència en el camp segueixen les ocupacions

Lula veu amb nervis la seua successió

TAS, en canvi, la valoració és summament crítica. Dirceu Travesso considera que la CUT ha perdut autonomia des de l'arribada de Lula al govern, com ho va demostrar la seva acceptació de la contrarreforma de la Seguretat Social.

A més, afegeix, que Lula ha jugat un paper "decisiu en la desmobilització de la classe treballadora".

Des de les files del PSOL -partit que va sorgir d'una escissió del PT- , la lectura és similar a la de CONLUTAS. Segons Pedro Ekman, dirigent d'aquesta agrupació a Sao Paulo, "el pitjor llegat del lulisme és la desmobilització dels moviments socials". El que sembla força clar és la fragmentació que s'ha produït entre les diferents organitzacions que conformen el moviment popular, ja que com ens recorda Cicero Dóna Silva, educador popular, mentre uns donen suport al govern altres el critiquen de manera reiterada.

En els pròxims mesos les enquestes s'aniran multiplicant, segons es vagi acostant la data electoral. Fins al moment, el candidat de la dreta tradicional, José Serra, va per davant de la candidata del PT designada per Lula,Dilma Rousseff, encara que aquesta va remuntant progressivament.

En primera instància, el que està clar és que la polarització entre el can-

didat de Lula i el de la dreta eclipsarà qualsevol opció que es presenti a l'esquerra del PT. El PSOL, que va tenir uns resultats dignes en les presidencials del 2004 (7%), veurà reduïts els seus vots de manera substancial per dues raons: en primer lloc, per la renúncia de Heloisa Helena, la seva figura carismàtica a repetir en el terreny electoral; en segon lloc, per les disputes internes pel lideratge del partit, que l'estan afeblint notablement. Les pròpies previsions del partit, sobretot en la contesa per als escons del legislatiu, no són gens positives: baixar de tres diputats a un, en una cambra de 513 diputats resulta merament anecdòtic.

El gran interrogant, a dia d'avui, és si Lula tindrà la capacitat de transferir aquesta desbordant popularitat a la seua candidata, amb un perfil públic molt menys atractiu i una projecció mediàtica més limitada. El PT, per si mateix, no té la fortalesa suficient per a garantir l'èxit de la nova candidata, per una evidència purament aritmètica: no representa ni a una cinquena part del Parlament (83 escons en una cambra de més de 500 diputats). En conseqüència, tindrà Lula l'habilitat i el temps suficient el president per a posicionar a la seva candidata perquè el "lulisme" continuï fins a 2014?

Els conflictes per la terra a Brasil, que havien disminuït en els últims anys, han pujat de 751 el 2008 a 854 el 2009, però el nombre de morts ha baixat de 28 a 25 en el mateix període.

Segons l'estudi "Conflictes en el Camp", elaborat anualment per la Comissió "La violència no va aconseguir que els moviments camperols fessin marxa enrere i, per contra, van augmentar el nombre d'ocupacions d'hisendes de 252 el 2008 fins a 290 el 2009". L'estudi indica que actualment existeixen a Brasil 36 campaments en els quals viuen 4.176 famílies que esperen ser beneficiades per la reforma agrària, enfront dels 40 campaments que en 2008 albergaven a 2.755 famílies. La Comissió Pastoral de la Terra va manifestar la seva preocupació per l'augment de la violència en el camp enmig d'un "context de creixent criminalització dels moviments socials". Segons l'entitat, la interpretació que les ocupacions dels moviments que lluiten per la reforma agrària han de ser castigades com crims augmenta tant entre els fiscals com entre els jutges i "moltes vegades és amplificada pels grans mitjans de comunicació".

Mentrestant, el deute extern i intern de Brasil supera el llindar de $ 2 bilions de dòlars, és el que l'informe de la Comissió Parlamentària d'Investigació del Deute Públic (*CPI. El Diputat Iván *Valente ha lamentat que el Parlament no s'hagi ocupat d'aquests impactes, ignorant el sofriment i la humiliació del poble brasiler. Va esmentar que el deute es produeix principalment d'interessos sobre els interessos, encara que els principals mitjans de comunicació de Brasil insisteixen a culpar indegudament la despesa pública.

10 CULTURA

DE L’11 D’AGOST AL 7 DE SETEMBRE DE 2010 L’ACCENT 184

Quan la Costa Brava era encara brava

Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

E

l vestíbul del Museu d'Història de Catalunya acull, des del passat 15 de juliol i fins el 26 de setembre, l'exposició fotogràfica itinerant La Costa Brava abans de la Costa Brava- Fotografies de la Casa de la Postal, 19151935. El 12 de setembre del 1908 l'advocat, escriptor i polític de la Lliga Regionalista Ferran Agulló va publicar l'article "Per la costa brava" a La Veu de Catalunya, un fet que ha estat pres com a fundacional de la designació Costa Brava. Per a commemorar el centenari d'aquest esdeveniment es va pensar en organitzar una exposició fotogràfica dels paisatges naturals però sobretot humans del primer terç de segle, just fins abans de l'alçament feixista, que es va inaugurar el juliol del 2008 a Roses i que des d'aleshores ha anat voltant per diferents pobles i ciutats.

La selecció de les cent cinc fotografies de què consta s'ha fet sobre un total de 1.400, totes elles provinents de la Col·lecció Roisin del fons de l'Arxiu de l'Institut d'Estudis Fotogràfics de Catalunya, una col·lecció impressionant d'unes 48.000 imatges que ressegueixen els primers cinquanta anys de segle de diferents pobles i ciutats de l'Estat.

En Lucien Roisin Besnard va néixer a París el 1884 però va venir a viure a Barcelona, on es dedicà a la fotografia i on muntà una empresa dedicada a la fabricació i venda de postals a la Rambla de Santa Mònica: "La Casa de la Postal", que restà oberta fins el 1962.

Les selecció de fotografies que s'exposen estan fetes de nou, impreses sobre paper, a partir dels negatius amb placa de vidre que

"La Casa de la Postal" havia realitzat per a l'edició de postals promocionals d'aquest indret desconegut i, per tant, encara molt verge. El recorregut que ens presenta inclou els principals enclavaments turístics de La Selva i del Baix i Alt Empordà: Blanes, Lloret de Mar, Tossa de Mar, Sant Feliu de Guíxols, Calonge, Palamós, Palafrugell, Begur, Torroella-L'Estartit, L'Escala, Roses, Cadaqués, Port de la Selva, Llançà, Colera i Portbou. La tria de fotografies ha volgut destacar, més que un

paisatges bells i selvàtics, unes pràctiques socials ben arrelades que començaven a veure's interferides pels nous usos que s'hi pretenien. De fet, de resultes d'aquest creixent interès per fer de la Costa Brava la Côte d'Azur catalana, la Generalitat de Catalunya, a través del seu conseller d'Obres Públiques Joan Vallès Pujals, va organitzar la Conferència de la Costa Brava. D'aquesta Conferència, que se celebrà a Girona l'agost del 1935 i que comptà amb la participació d'ajuntaments,

associacions i particulars que presentaren una trentena de comunicacions, en va sortir el Patronat de la Costa Brava.

Terra conreada arran de la platja d'un Lloret de Mar dels anys 20 insòlit que, deu anys més tard, comparteix ja escenari amb una terrassa d'un bar amb una taula i unes casetes de bany. L'antic Hotel Costa Brava, al passeig Jacint Verdaguer, a primera línia de mar. El primer en dur aquest nom. Les cases d'estiuejants de la primera urbanització impulsada per en Joan Armengol a la zona del Raval de Venècia. A Sant Feliu de Guíxols, des dels banys de S'Agaró de la platja de Sant Pol s'observa, dalt del promontori, l'anunci de l'edificació de la nova urbanització de S'Agaró. Alhora, un treballadors carreguen encenalls de suro a un vaixell. A Palamós, a la Platja de Castell, el Mas Juny ha estat comprat per en Josep Maria Sert i esdevé lloc de trobada d'artistes, polítics i intel·lectuals. A Palafrugell, la burgesia local del suro des del 1880 ha començat a construir els seus primers xalets d'estiueig a la platja de Canadell. A Llançà, els estiuejants conviuen amb les vinyes, arran de platja. A Portbou, l'estació de tren construïda arran de l'Exposició Universal de Barcelona del 1929 llueix radiant. Això és el que hi trobem. El retrat de l'inici d'uns canvis que marcaran profundament el paisatge natural i social d'aquelles terres. Sense més nostàlgia que la que hi vulgui posar el que en d'altres temps ha conegut aquells paisatges i els retroba.

L'acció de l'ésser humà sempre els ha transformat, amb resultats diferents. I això és el que caldria avaluar: en aquest cas, com a poble, més enllà de romanticismes, hi hem acabat guanyant o perdent amb l'explotació intensiva d'aquells paratges?

Transició: el que pogué ser i no fou

Una exposició de la Universitat de València aplega 28 obres d’art gràfic compromès del bienni 1975-1976 Borja Català VALÈNCIA

D

urant el període comprès entre les acaballes del franquisme i la mort del dictador es va/ generar a tot l'Estat espanyol unes enormes expectatives de canvi. Després de gairebé 40 anys de dictadura feixista les persones i col·lectius amb un major compromís polític van veure en aquell període la possibilitat no només de tornar a la democràcia, sinó de construir un nou sistema més just.

Però el pacte entre l'esquerra oficial i els representants de l'antic règim frustrà totes aquestes expectatives. Emulant les paraules del príncep de Salina, personatge de la novel·la Il Gattopardo, tot va canviar perquè res no canviara, i aquell període tancà en fals la fosca nit del franquisme amb les conseqüències que patim encara avui.

Ara, el Patronat Martínez Gerricabeitia de la Fundació General de la Universitat de València torna a aquell període a través d'una trentena d'obres gràfiques del seu fons realitzades entre 1975 i 1976 amb el denominador comú del compromís polític.

Amb el títol d'El que pogué ser i no fou, la Universitat reuneix a l'edifici històric de la Nau creacions de Joan Genovés, Antoni

Miró, l'Equip Crònica, l'Equip Realitat, Manuel Hernández Mompó, Alberto Solsona o Ximo Michavila, entre d'altres, en una mostra que podrà visitar-s'hi fins el 12 d'octubre.

El material exposat procedeix de tres carpetes del Patronat: 12 pintors del País Valencià, 6 serigrafías i Arte por la revolución cultural. Contribución al homenaje de Rafael Alberti, editades durant el bin-

nomi 1975-1976 per Promocions Culturals del País Valencià -l'editora del Partit Comunista en la clandestinitat- i el Partit Socialista Popular. Durant aquesta etapa fou habitual que algunes formacions polítiques recaptaren fons a través de la venda d'aquestes recopilacions artístiques. En elles, com explicava la mateixa Universitat "es posa en relleu que l'art, lluny de perdre la seua vitalitat a favor de la plàs-

tica, adquireix tota la seua capacitat de comunicació, de crítica, de polèmica, de crit i de protesta".

Les obres exposades van acompanyades dels fets històrics que es produïren en aquest període, un moment històric que, segons Vicent Sanz, director d'activitats del Patronat i comissari de las mostra, suposà una oportunitat perduda, cosa que explica el nom de l'exposició.

"La transició va ser una fallida. Ens centrem en aquest període històric i en aquesta època per mostrar a l'espectador a través de l'art el que, segons el nostre parer, va suposar aquesta etapa important per a la nostra història recent i en la qual estaven dipositades les esperances dels antifranquistes amb la ruptura democràtica que, poc després, es varen malbaratar, perquè la transició va suposar una continuació del règim anterior per molts motius: no es va trencar amb la legislació, ni tampoc es va remodelar l'estament judicial, i episodis com el de la memòria històrica encara són avui en dia un capítol pendent", explica Sanz, qui hi afegeix que l'objectiu de la mostra no és altre que fer que "cresca la resistència contra tota involució, repressió o oposició a la democràcia".

CULTURA 11

L’ACCENT 184 DE L’11 D’AGOST AL 7 DE SETEMBRE DE 2010

La ressenya de la quinzena Hasta la coronilla

El Borbó despullat Pau Tobar VALÈNCIA

A

l'Europa del segle XXI poques institucions remeten tan clarament a la societat servil com la monarquia. Tanmateix, a l'Estat espanyol la crítica explícita a la família reial és estranya entre els mitjans de comunicació de masses, existeix com una mena de vel que amaga el seu passat i el seu present. La Constitució espanyola assenyala clarament que "la persona del rei és inviolable" i el gremi ha interioritzat cegament un discurs edulcorat en aquest sentit per por a represàlies legals o a la marginació laboral.

Per sort encara queden companys honestos (i valents) que desafien els mals auguris i gosen parlar clar. Aquest és el cas del periodista gadità Iñaki Errazkin i el llibre que ocupa la ressenya d'aquesta quinzena.

Amb Hasta la coronilla. Autopsia de los Borbones n'Errazkin segueix l'estela de Patricia Sverlo i la seua obra Un rei cop per cop. Biografia no autoritzada de Joan Carles de Borbó, publicada per Ardi Belza el 2001.

El llibre que ressenyem, però, eixampla l'horitzó del seu precedent i analitza la història dels Borbons des que arribaren al tron de "les Espanyes". Així doncs, l'obra està dividida en dues parts: s'obri l'autòpsia amb els avantpassats per després centrar-se en la trajectòria de Joan Carles de Borbó -família i afins inclosos.

Si bé el to irreverent és un refrescant fil de continuïtat al llarg de les pàgines del llibre d'Errazkin, cal destacar la mestria de les seues metàfores en la primera part. Sarcàstic i punyent, l'obra del gadità és com una

guillotina periodística sobre la nissaga reial.

Amb aguda ironia, la primera part d'Hasta la coronilla il·lumina tots els punts foscos "oblidats" per la historiografia oficial des de les malalties congènites fins els fills bastards, sense oblidar-se dels negocis bruts sostinguts per la dinastia o les seues implicacions amb la repressió i les dictadures. Des de l'òptica catalana s'ha de criticar d'aquesta revisió

“A l'Estat espanyol la crítica explícita a la família reial és estranya entre els mitjans de comunicació de masses, existeix com una mena de vel que amaga el seu passat i el seu present” històrica el fet que no aprofundeix en les enormes conseqüències que per als territoris de l'antiga Corona d'Aragó tingué l'adveniment dels Borbons. Potser es tracta d'una qüestió d'espai o de posar l'accent en determinats aspectes més personals, però el lector català no deixarà de sentir aquesta mancança.

La segona part del llibre resultarà menys nova per aquells que hagen llegit Un rei cop per cop, tanmateix no deixa de tenir el seu interès, sobretot perquè actualitza la trajec-

tòria de la família. Sense deixar de ser incisiu, Errazkin canvia lleugerament l'estil per passar de la carcallada a l'obertura d'interrogants. En qualsevol cas, el gadità despulla completament a la família reial i evidentment posa l'èmfasi en Joan Carles i el seu cercle més proper. Trobareu des d'anàlisis més històriques i polítiques la participació del monarca a la dictadura franquista, la seua actuació al 23-F, els privilegis i poders que li atorga la Constitució o l'enorme patrimoni econòmic de la Casa Reial, fins a afers més de caire personal com el "cessament temporal" d'un matrimoni, les operacions estètiques de Letizia, relacions extramatrimonials o l'afirmació d'alguna tara física.

Cap al final de l'autòpsia, Errazkin va més enllà i aprofundeix en les implicacions que hi ha al darrere la imposició i apuntalament del reial xiringuito així com explica el creixent nerviosisme borbònic -traduït en tocs

d'atenció a la premsa- davant la sensació d'estar perdent crèdit social.

D'intenció descarada, transgressora, Hasta la coronilla és un crit antimonàrquic front la insulsa i habitual pamplina mediàtica. El títol no és casual, s'expressa fàstic, la pesadesa que produeix en ments despertes la continuïtat d'aquest sagrat llast medieval. Tot i ser molt contundent, no deixa de ser una obra entremaliada, d'un humor apreciable, força entretinguda i, en resum, altament recomanable en aquestes vesprades de xafogor estival.

Fitxa tècnica: Títol: Hasta la coronilla.

Autopsia de los Borbones Autor: Iñaki Errazkin Editorial: Txalaparta (Tafalla - Euskal Herria) Any: 2009 Nombre de pàgines: 352

Història

Setanta anys de la mort del profeta desarmat Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

L

iev Davidoitx Bronsein, "Trotski", era ucraïnès i jueu. La seva trajectòria militant el va dur a les files socialdemòcrates l'any 1896, on coincideix amb Lenin, i al desterrament a Sibèria. Torna a coincidir a l'exili amb Lenin, que l'introdueix a la redacció d'Iskra, però es tornen a distanciar a partir de l'escissió el 1903 pels esforços de Trotski per reconciliar les fraccions enfrontades. La lluita revolucionària de 1905 el porta de nou a Sibèria, d'on es fuga el 1906. En el període entre revolucions, les diferències amb Lenin es reprodueixen en relació a aspectes organitzatius, però retorna del seu exili amb la revolució de febrer de 1917, ja clarament alineat amb les postures bolxevics. President del Soviet de Petrograd i responsable directe de la presa del Palau d'Hivern, el seu paper en la revolució d'octubre i en els anys posteriors és decisiu. Comissari d'Afers Estrangers (19171918), va negociar amb els alemanys el Tractat de Brest-Litovsk, que va retirar el país de la guerra, va ser comissari de Guerra (1918-1925) i va organitzar l'Exèrcit Roig que va derrotar en la guerra civil

(1918-1920) els contrarevolucionaris i els seus aliats occidentals. Quan Lenin es va retirar el 1923 (va morir l'any següent), Stalin, Zhinoviev i Kamenev el van desplaçar del Politburó, acusar d'indisciplina, destituir dels seus càrrecs i finalment expulsar del partit i de la URSS el 1929.

Així escapçaven l'anomenada "Oposició d'Esquerra". Amb l'objectiu de justificar aquestes obscures maniobres i ocultar els fets incòmodes dels quals Trotski havia estat a favor de la insurrecció d'octubre (d'acord amb Lenin) mentre Stalin, Zhinoviev i Kamenev la desaconsellaven, o que el "socialisme en un sol país" era aliè al pensament leninista i a la línia bolxevic durant la revolució, fou difamat com a traïdor, censurat i suprimit de la història de la revolució i del partit. A l'exili va practicar una intensa agitació contra la "reacció termidoriana" liderada per Stalin contra els principis de la revolució. El 1938 funda a París la IV Internacional (entenent que la III Internacional havia traïcionat els treballadors a Alemanya, l'Estat espanyol i l'Estat francès) i rep asil polític a Mèxic gràcies a les gestions de Diego Rivera amb el president Lázaro Cárdenas on, finalment, el 1940 és assassinat per

Ramon Mercader, agent dels serveis secrets soviètics.

Trotski va desenvolupar un dels treballs teòrics més notables de la tradició marxista amb excel·lents anàlisis de la revolució de 1905 (1905: Resultats i perspectives, de 1906), la revolució d'octubre (Història de la revolució russa, escrit de 1929 a 1932) i la contrarrevolució dins l'URSS (La revolu-

ció traïcionada, de 1936).

D'ençà de la seva mort, ha estat objecte de les mentides i les difamacions del comunisme prosoviètic - estalinista d'una banda, i d'una mitificació absurda de sectors autoanomenats trotskistes.

Però mentre això últim té un valor anecdòtic, la difamació de la seva figura i l'acusació sistemàtica de traïdoria a tots aquells que no compartien la línia política del PCUS és un dels episodis més vergonyosos de la història del comunisme. I és necessari recordar a aquells que tinguin oïdes per a certes calúmnies que Trotski fou un militant revolucionari intatxable, decisiu en els moments clau de 1905 i 1917 i la guerra civil posterior, i un dels millors teòrics del marxisme de la seva època.

DE L’11 D’AGOST AL 7 DE SETEMBRE DE 2010 L’ACCENT 184

12CONTRAPORTADA

“La poesia és un martell!”

MARCEL PICH PALMA

El 2009, als teus 45 anys, decideixes mostrar al món la teva cara més poètica. Per què? Va en paral·lel a la maduresa política?

Vaig començar a escriure poemes des de molt jove. Molt influenciat per les cançons de Lluís Llach. Escrivia com si es tractàs d'un diari estrictament personal. Ningú no sabia que ho fes, ni la família ni els amics. La poesia era el mirall on reflectia els meus sentiments, la meva reflexió ideològica, la meva postura davant la vida. Als 45 anys decidesc compartir aquesta part oculta de la meva vida i la meva militància. Vaig pensar que havia arribat el moment.

Potser aquesta decisió té més a veure amb la maduresa personal que no pas amb la maduresa política.

Després d'editar el teu primer llibre La terra encesa, quina valoració en fas? Et sents més lliure?

L'experiència ha estat molt enriquidora. He fet més de 20 presentacions del llibre que m'han permès copsar i compartir amb el públic el sentit dels poemes. Reivindic la figura del trobador i de l'agitador polític. I és per això que li don tanta importància al contacte directe amb la gent.

I responent la segona pregunta, la resposta és no, no em sent més lliure. Al meu poemari encara inèdit Manual d'instruccions un aforisme diu: "La vida només l'entenc si és lluita." Quan el nostre poble es veu esquarterat, minoritzat, perseguit.

Quan estam abocats a la disjuntiva històrica de la victòria o l'extermini és fa molt difícil sentirse lliure. Som soldats, combatents polítics que lluitam per un ideal i per assolir uns objectius mínims de dignitat nacional, popular i personal. I tenim encara molta feina per fer.

Joan Alfons Marí, militància política, militància poètica

nal és més evident amb la persecució del canals de ràdio i televisió del principat al País Valencià i les traves burocràtiques i polítiques a la normalitat i reciprocitat de canals i mitjans de comunicació arreu de la nació.

Dius que la poesia ha de servir per agitar les masses. A la pràctica com és això?

La poesia de combat és un instrument més al servei del redreçament nacional, social i popular. En altres ocasions ja he dit que m'és igual recitar per una dotzena de persones que ferho a un Camp Nou ple de gom a gom.

La poesia és un arma política talment com ho pugui ser qualsevol altra expressió de lluita o propaganda. Ara, la he incorporat a la meva pràctica militant com un instrument més de combat. Som partidari de musicar poemes, compartir escenari amb grups de folk o de rock. Tots els formats són vàlids per convertir la poesia en un objecte de masses.

“Quan estam abocats a la disjuntiva històrica de la victòria o l'extermini és fa molt difícil sentir-se lliure“

Com veus el marc de distribució cultural arreu dels Països Catalans?

Tot allò que no es fa o s'edita a Barcelona té enormes problemes de distribució i difusió. La visualització de l'obra d'un autor de la perifèria és molt difícil i s'hauria de fer un esforç per superar aquesta situació d'anormalitat nacional. Caldria crear un marc nacional de distribució de la producció cultural. En la mesura que siguem capaços d'aconseguirlo podrem afirmar que anam fent passes reals en la consecució d'una nació catalana completa i independent. Però la realitat ens diu que cada vegada l'esquarterament nacio-

També ets partidari d'una Nova Renaixença catalana... concretaho.

Reivindic una Nova Renaixença política i cultural i aquesta ha d'anar en dues vessants, per una banda els intel·lectuals i els artistes, que són el cor i la consciència del poble, han de prendre un compromís que la majoria avui en dia no té, perquè han pretès viure i desenvolupar la seva obra com si visquessin a un país

Bous al carrer PEP GINER AMPOSTA

ENTREVISTA

Joan Alfons Marí (Palma,1963) després de trenta anys de militància en primera línia enceta una nova faceta amb la publicació del seu primer poemari La terra encesa (Documenta Balear,2009).

Un llibre de poesia, crua, dura, descarnada, militant, de combat, com a ell li agrada anomenar-la. Les seves paraules no deixen indiferents als que han tengut l'oportunitat de gaudir del llibre, i molt menys als que l'han sentit amartellar la veu en algun dels nombrosos recitals que ha portat a terme en solitari o amb el grup de folk Taverners.

LA REMATADA

normal, amb una llengua normal i amb una situació política normal i aquesta és una gran mentida. I d'altra banda els moviments de base, la societat civil, s'ha d'organitzar per avançar decididament cap a la independència. I de fet, ho està fent, un clar exponent són les consultes per l'autodeterminació. Personalment pens que aquesta Nova Renaixença ja ha començat, però quan formes part d'un procés històric no n'ets plenament conscient. És inqüestionable que l'independentisme ha arrelat en amples capes de la societat catalana, les consultes per l'autodeterminació que ja he esmentat abans en són una mostra clara, les darreres enquestes, i l'important moment pel que passa la literatura, la poesia i el món de la música i de la cançó en català. Tot plegat és un claríssim indicador que quelcom d'important està passant.

ra en combat. I tot el que he esmentat el podem fer extensible a la situació que viu la Catalunya Nord.

Per a tu, la poesia és...

Com deia Gabriel Aresti en unes paraules que he fet meves la poesia és un martell! Cal emocionar, remoure consciències, lluitar a través de la paraula, la veu i la imatge. Cal incorporar les noves tecnologies a la pràctica poètica. Rompre amb la imatge errònia que la poesia és avorrida i que no serveix per a res.

Tens res enllestit per editar?

Sí, el setembre presentaré Haikus de combat amb Edicions Can Sifre i esper que s'editi a principis del 2011 Manual d'instruccions. Els dos llibres estan farcits de poesia social, de reflexió, de compromís, de militància, però també d'amor.

Quan algú em demana perquè no escric poemes d'amor, els contest que si han llegit els meus poemes i em pregunten això és perquè no han entès res de res, i els recoman una segona o tercera lectura. A la meva poesia res no és necessàriament el que realment sembla.

“A les Balears l'espanyolisme cada vegada és més fort i en lloc d'avançar estam retrocedint terreny “

Com veus la situació política i cultural al País Valencià i a les Illes Balears?

Sempre ha estat difícil, sobretot pel que respecta al País Valencià, però a les Balears l'espanyolisme cada vegada és més fort i en lloc d'avançar estam retrocedint terreny. És tracta de dues lluites heroiques, de primera línia de foc. Ens hi jugam la nació, i el Principat no sempre sap estar a l'altura de les circumstàncies. No se valora suficientment l'enorme capacitat de lluita i de resistència dels patriotes valencians i illencs en la lluita per la llibertat i la independència dels Països Catalans. És pot afirmar sense cap mena de dubte, i això no és una metàfora poètica, que cada persona nacionalment conscient al País Valencià i a les Balears és una veritable trinxe-

En temps de crisi, institucional, econòmica, cultural... quina és l'estratègia a seguir?

Cal perseverar i continuar el combat. Cadascú ha d'ocupar el seu lloc a la lluita. És ben certa la dita que diu que l'única lluita que es perd és la que s'abandona. Per la part que em pertoca ja fa molts d'anys que em vaig juramentar i em vaig prometre a mi mateix que la lluita m'acompanyaria tota la vida. Ha arribat l'hora de parlar clar / sense pèls a la llengua, / sense que ens tremoli la veu / ni amaguem la mirada.

Les festes amb bous tenen una llarga història a les Terres de l'Ebre i al nord de les comarques de Castelló. Bous a la plaça, bous embolats, bous capllaçats, bous a la mar, bous al carrer, etc. són diferents modalitats d'aquestes celebracions.

Però els seus participants veuen ara com aquest tipus de festes poden acabar prohibint-se al nord del riu Sénia. Arran de la prohibició de les "corridas de toros", els implicats han intentat que l'administració legislés a favor d'aquestes celebracions impulsant una llei i un codi de bones pràctiques que la blindin davant els intents de prohibició. De fet, el codi de bones pràctiques ja existeix, tot i que no de manera legal. Aquest codi es va impulsar arran de la normativa del Govern principatí, que l'any 1989 va intentar eliminar aquest tipus de festes. Davant les protestes dels pobles afectats, s'impulsà una normativa que eliminava de la festa el patiment de l'animal.

L'actual estat normatiu però és incert.

Durant temps, el PP ha estat fent campanya per aquestes terres afirmant que es vol prohibir la festa per l'associació del bou amb l'espanyolitat i promovent un front comú entre els bous i les "corridas de toros". Evidentment, el que li interessa al nacionalisme espanyol és denunciar les maldats del catalanisme i erigirse en defensor d'unes festes molt arrelades a aquestes terres. A l'hora de la veritat però, quan el Parlament ha separat una festa d'una altra i ha eliminat les "corridas", han impugnat davant el Consell de Garanties Estatutàries la consideració dels bous com a festa diferent.

Les constants identificacions que fa Espanya entre el bou i la seva essència nacional han estat un mal que en aquestes terres han mirat d'esquivar, reivindicant la catalanitat de la festa i dels seus participants.

La importància d'aquesta festa es per la seva capacitat de vehicular la identitat de la població. Penyes taurines, comissions de bous, administracions locals i particulars han convertit aquesta festa en un dels pocs fenòmens que aplega tanta gent. De fet, bona part dels assistents als bous ho fa més per la possibilitat de relacionarse i compartir aquests moments festius amb els amics i familiars que no pas per l'espectacle del bou en si. A les places és normal veure familiars o colles d'amics reunits en un mateix cadafal, menjant i bevent mentre el bou corre amunt i avall. I és que quan un fenomen com aquest es converteix en un vehicle de transmissió dels valors i actituds de la comunitat local, esdevé un potent vehicle d'identificacions i font de conflictes davant la ingerència "externa". Malgrat tot, aquesta mostra de "cultura popular" també reflecteix valors, actituds i diferències socials.

La manca de pressupost per a altres activitats festives durant la Festa Major, els interessos i conflictes entre la gent que hi participa (com per exemple entre els que en fan negoci o els que només en gaudeixen), les relacions de poder que s'exerceixen a nivell local i que impliquen diferències en la capacitat de decidir i organitzar la festa o la simple i conflictiva estratificació social present a qualsevol societat, fan que el folklore (o "cultura popular") reflecteixi els conflictes i interessos de qualsevol societat local.