Accent 190

190

Periòdic popular dels Països Catalans

DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2010

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT L’atac al campament als afores d’Al-aaiun ha encetat una nova onada de violència i repressió contra el poble sahrauí.Malgrat els testimonis que parlen de massacre i genocidi,la diplomàcia internacional s’ha mantingut en una pretesa neutralitat,que només afavoreix els interessos del Marroc.

>>Internacional 10

El Sàhara sagna davant la passivitat internacional La fallida de la socialdemocràcia com a alternativa reformista ha deixat despullat i desconcertat un sector important que associava els valors d'esquerres a l'estat del benestar. D’altra banda, l’anomenat sobiranisme, en efervescència els darrers temps, busca una nova adaptació a les institucions de la mà de noves i antigues sigles polítiques.

L’únic que no sembla una incògnita és que l’abstenció serà l’opció de gran part de la població principatina. >>Països Catalans 4

SUMARI

Arriben unes eleccions plenes d’incògnites Esforços pel reconeixe- Manifestació a València ment dels maquis per l’ensenyament A diferència d’altres estats europeus, l’Espanyol no reconeix la lluita contra el feixisme. >> Països Catalans 5

El SEPC de València ha convocat per al dia 18 de novembre una manifestació en defensa de l’ensenyament públic. >> Països Catalans 6

EN PROFUNDITAT

Punts de trobada de la CUP per a un nou municipalisme Les diferents candidatures municipals de la CUP estan immerses en un procés participatiu per elaborar els programes d’actuació municipal, amb les vistes posades a les properes eleccions municipals. A la secció d’En Profundiat analitzem aquesta iniciativa. >>En Profunditat 8 i 9

Cabanyal portes obertes Una nova edició del Cabanyal Portes obertes arriba a aquest històric barri en lluita contra l’especulacó. Enguany, el còmic és el convidat. >> Cultura 14

RAMON USALL PÀG. 2 // MARC GARCIA PÀG. 2 // IÑAKI GIL DE SANVICENTE PÀG.3 // AQUIL·LES RUBIO PÀG. 16

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

29 de novembre RAMON USALL L'ACCENT

Tot i que en el seu origen pretenien ser-ho, les campanyes electorals actuals disten molt de ser un període de debat i de contraposició d'idees. El màrqueting ha guanyat la partida a la política i avui preocupa més el color de l'americana o de la faldilla, el pentinat del candidat o la candidata o l'eslògan buit de contingut que encapçala uns actes enllaunats on ningú aspira a discutir o a argumentar, a preguntar o a respondre, sinó a actuar segons un guió prefixat del qual no convé moure's ni una sola coma.

No sembla, doncs, que els quinze dies de bogeria mediàtica que precediran la cita principatina amb les urnes del 28 de novembre siguin la millor oportunitat per presentar en societat els arguments de l'esquerra independentista en defensa d'uns Països Catalans independents i socialistes. En aquest context, les sòlides raons de l'independentisme d'esquerres corren el risc de perdre's entre la marea de partits i partidets que, encapçalats per personatges més o menys mediàtics, es dediquen a banalitzar la política arribant-la a convertir en carnassa fins i tot per a la premsa rosa.

L'absència de l'esquerra independentista a la cita del 28-N no ha de ser entesa com una renúncia a batallar en el terreny dels projectes i de les idees sinó precisament com una conseqüència del rigor en la concepció de la construcció nacional que defensem els independentistes d'esquerres. Ni la independència es proclamarà en quatre dies ni serà fruit de l'oportunisme electoral dels qui sovint tenen d'altres interessos més enllà del servei al país. El procés d'alliberament nacional no pot ser sinó fruit del treball, l'esforç i la perseverança, de la militància organitzada per tal d'estendre el discurs rupturista i construir majories capaces de posar-lo en pràctica.

Que l'esquerra independentista no tingui papereta aquest 28-N no vol dir, però, que renunciï a plantejar batalla en el quadrilàter polític clàssic. De fet, d'aquesta campanya se'n deriven conseqüències evidents per l'esquerra independentista que caldrà intentar corregir com són la basculació dels postulats independentistes cap a la dreta, l'extensió d'un discurs sobiranista buit de contingut social, o l'estructura d'un discurs d'alliberament nacional basat exclusivament en termes econòmics. Treballar per rectificar aquesta situació és el repte que l'independentisme d'esquerres tindrà el 29 de novembre quan, lluny dels focus mediàtics i de la política entesa com a show, els militants d'aquest espai polític hem d'assumir que ens cal redoblar esforços per fer present el nostre discurs i el nostre projecte fins a l'últim racó del país. Potser llavors ens podrem plantejar capgirar la tendència de les campanyes electorals i convertir-les en un veritable debat d'idees i projectes al servei dels objectius de l'alliberament nacional i la transformació social.

DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2010 L’ACCENT 190

COL·LABORACIÓ

MARC GARCIA*

De Manual

Últimament tot es cosa de manuals, i no em refereixo als electrodomèstics ni als cotxes ni a l'últim enginy tecnològic. Parlo de manuals que ningú no ha vist mai, però dels que tothom en parla. Com si els tingués a la tauleta del llit al costat del despertador i sobre el calaix dels mitjons: poc menys que un llibre de capçalera.

D'una banda tenim el ja típic manual d'ETA que mai no ha estat trobat en cap registre, en cap zulo, en cap ordinador, però del qual emana gran part de la ficció que esdevé realitat a comissaries i tribunals, i en el qual es diria que tot militant d'ETA esta obligat a denunciar tortures independentment del tracte rebut a mans de la policia de torn que l'hagi detingut. Per tant, automàticament, tota persona que denunciï tortures esdevé d'una banda militant d'ETA, ja que el sil·logisme implica pertinença a qui en denuncia, i alhora implica un càrrec més al denunciant: cada vegada més el denunciant passa a denunciat per injúries a les forces de seguretat. Un peix que es mossega la cua i que tanca el cercle dibuixat per Interior, seguit per mitjans de comunicació i assimilat per milions de persones com quelcom real. Si les defenses dels presumptes militants d'ETA que no han denunciat tortures (que també n'hi ha hagut) esgrimissin que no han denunciat tortures per tal de demostrar la seva innocència, potser no només no es lliurarien de la condemna sinó que els enviarien de fet al manicomi amb un embut al cap i una camisa de força.

Del que no en sentim gaire a parlar als mitjans, ni en boca de ministres i consellers, és del manual del torturador, o del manual del portaveu policial, de fet un mateix manual amb capítols diferenciats per a cada situació. En pocs dies hem assistit a diverses situacions amb un denominador comú, la tortura, resoltes a cop de manual. Primer la condemna europea -si una altra- al regne d'Espanya per no investigar tortures a un ciutadà basc. Capítol numero 1: no investigar. D'altra banda el judici a l'Audiència de Guipúscoa a 15 guàrdies civils pel cas de tortura a Portu i Sara-

Número 190 Tirada:4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera,Mercè Rubià (coords.),Joan Ballester, Guillem Colom,Pep Giner, OpiAndrés González, Aure Silvestre, Arnau Urgell.O nió: Joan Teran (coord.).EEconomia: Àlex Tisminetzky (coord.).IInternacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer. Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Abel Caldera. Correcció: Mercè Mauri.EEdició gràfica: Andreu Ginés.CCoordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número:

sola, un cas on s'ha evidenciat la inexistència del primer manual (el d'ETA), i posar sobre la taula el darrer (policial), que en els capítols 2 i 3 parla de la mentida i l'encobriment entre companys respectivament quan els mètodes de tortura queden al descobert. En el capítol 4 s'insta a l'advocat defensor dels presumptes torturadors a demanar imputacions per fals testimoni als compareixents de la defensa (testimonis, infermeres, director de l'hospital).

Més endavant, en el capítol 5 del manual es proposa que un destacament de policies de paisà impedeixin a familiars dels torturats entrar a la sala de vistes. En la mateixa setmana però, no ha estat l'únic cas que ha arribat a judici, a Madrid, cinc altres policies espanyols a judici per tortures. La víctima no ha pogut anar

a declarar per culpa de l'angoixa que li suposa reviure aquell infern. El jutge, no obstant, segueix el manual (apartat vuitè del capítol 6, entre les pàgines 34 i 38 segons si l'editor és autonòmic o ministerial), i prossegueix amb el judici sense la part denunciant.

Finalment i per tancar el cercle, veiem com tot i el clima de denúncia de la tortura per jutjats, manifestacions i premsa digna, la tortura segueix present als manuals, doncs 15 joves han estat detinguts en els darrers dies, i com no, torturats. Un d'ells ha hagut de ser hospitalitzat conseqüència dels cops rebuts als genitals. Els capítols més consultats acostumen a ser els 8, 9 i 10, on s'exposa de manera clara i detallada les pressions psicològiques i les físiques, amb les diverses modalitats i escoles a escollir, la bossa, la nevera, la man-

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

El cel a la terra La Vanguardia entrevistava el proppassat 14 de novembre Alícia Sánchez-Camacho, candidata del PP a les eleccions autonòmiques del Principat. Llegir pot ser de vegades una tasca dura i l'esmentada és una d'aquestes avinenteses. Però si hom és capaç de superar els prejudicis i mirar amb ulls nous i nets, el discurs de Sánchez-Camacho el pot conduir a un univers al·lucinogen veritablement atraient. No en va, ella és "l'element clau que pot moderar la deriva independentista d'Artur Mas i evitar un tripartit independentista". És una tendència molt humana la de justificar d'alguna manera el propi lloc al món i provar de sentir-se útil. L'alternativa és la caiguda en els dubtes existencials o, el que encara és pitjor, en el nihilisme. Però això és impossible car Sánchez-Camacho va rebre "una educació religiosa molt intensa en col·legis de la Obra" (és a dir, l'Opus Dei). És sabut que aquests medis apaivaguen l'angoixa existencial amb explicacions inversemblants, i que el nihilisme no s'hi contempla com a possibilitat.

Per evitar el nihilisme, els antidepressius i el boirós món de l'autoajuda hi ha dues opcions: provar d'explicar-se la realitat amb el màxim rigor possible d'una banda, i deixar que la fantasia cavalqui lliure de l'altra. Aquesta és l'opció que Sánchez-Camacho va aprendre als "col·legis de la Obra". I aquesta opció li permet d'explicar el seu paper en aquesta vall de llàgrimes sobre les bases més fantàstiques. Per exemple que els de CiU "diuen que volen la inde-

ta, els elèctrodes, la barra, "potro", violacions,... ja sigui en la versió Argentina, Guantànamo, Afganesa o les locals d'Intxaurrondo o les Corts.

De recomanada lectura és també el passatge dedicat als defensors del poble a qui, en el tercer paràgraf de la pàgina 42, s'insta a no incloure cap referència a les males pràctiques malgrat rebre 200 propostes d'intervenció. I finalment recordar que en l'última pàgina del manual es deixa molt clar que si malgrat la improbable credibilitat del torturat, de la improbable investigació fiscal, la improbable imputació i improbable condemna judicial, sempre hi ha una instància superior a la que recórrer o un consell de ministres al que demanar indult. I encara més: un director general al qual demanar un ascens pels serveis prestats.

Ells es saben el manual de memòria, doncs encara que no l'hagin llegit mai, tenen per segur la seva existència i aplicació. Igual que un codi vermell a la pel·lícula Alguns homes bons. *Marc Garcia, és membre del Casal Independentista de Sants

PAPER DE VIDRE

pendència en sis o vuit anys -això ho digué Felip Puig-". No negaré que en Puig hagi dit tal cosa entre "carajillo" i "carajillo". Fins i tot pot ser que ho hagi dit completament sobri, car conec gent que fa prediccions semblants malgrat que consumeixen alcohol moderadament o no en consumeixen en absolut.

Però na Sánchez-Camacho, que als "col·legis de la Obra" va conèixer un altre tipus d'estupefaents de caire purament espiritual, troba que això passa per què "la CiU actual no té molt a veure amb la de Jordi Pujol". I ho trobo sorprenent, car quan en Pujol dirigia els destins d'aquest modest tros de la nostra pàtria que anomenem Principat, els neofranquistes i altres productes de la pedagogia de "la Obra" ja trobaven que l'estratègia de CiU era criptoseparatista. I penso que la causa no deu estar tant en el fet, completament improbable, de que CiU treballi efectivament amb aquest horitzó, com en el pànic davant la possibilitat que algú s'ho plantegi amb possibilitats reals de victòria.

És el mateix motiu pel qual SánchezCamacho sosté, contra tota evidència empírica, que "les dones al segle XXI estem en les mateixes condicions que els homes, pel que fa a promoció professional, incorporació al mercat de treball i qualsevol altre tipus d'activitat".

Als "col·legis de la Obra" ha après a afirmar l'adveniment del cel a la terra per acció divina per evitar que a algú se li acudeixi accelerar el procés per acció humana. I així ens trobem amb que les dones ja estan completament alliberades, les classes socials no existeixen i els catalans ens autodeterminem cada cop que tenim la gratificant experiència de ficar una papereta en una urna.

De manera que no hi ha cap motiu per què les dones, els treballadors i els catalans en general fiquem els nassos on no ens demanen, quan el que hauríem de fer és preocupar-nos del "que realment interessa als ciutadans", com ara l'enllumenat públic, la recollida de la brossa i, sobretot, aquella veïna que, tot amagant un burca al calaix de casa, amenaça els nostres drets i les nostres llibertats com a ciutadans espanyols, mascles, heterosexuals i catòlics.

L’ACCENT 190 DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2010

IÑAKI GIL DE SAN VICENTE*

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Context i conjuntura en No tot és el l’Estat espanyol que sembla

Quan Aznar, Bush i Blair, en representació de l'imperialisme assassí, es fotografiaren a les Açores el març de 2003, tot aparentava anar vent en popa, encara que una mirada crítica, marxista, descobria ràpidament la gravetat de les crisis internes.

Menys de quatre anys després, a l'estiu de 2007, la crisi financera va ser el detonant d'una crisi mundial mai vista abans. A l'Estat espanyol la crisi global va reobrir les fallides històriques que recorren el marc estatal d'acumulació des del segle XVII i que s'havien intentat tancar per a sempre amb l'engany de la "transició democràtica". Com és possible que una crisi reòbriga semblants falles abissals?

La magnitud de la crisi es mostra sintèticament en el fet innegable que l'economia espanyola estava en fallida tècnica el 7 de maig de 2010. L'imperialisme, en veu d'Obama, va exigir a l'Estat espanyol que destruïra el moviment obrer i els drets de les classes treballadores, i el 12 de maig Zapatero va llegir en el Congrés 16 pàgines d'atacs devastadors contra les classes i nacions oprimides. Des de llavors "Espanya" s'ha convertit en "un protectorat econòmic" de l'imperialisme.

No es tracta tant de debatre sobre la crisi "a l'Estat espanyol", sinó de la crisi "de l'Estat espanyol" perquè els escenaris a curt i mig termini no depenen només de la crisi socioeconòmica sinó també de l'evolució de les altres crisis. Per exemple, els fracassos sistemàtics dels plans en I+D responen a la incapacitat estructural del capitalisme espanyol, des dels seus menuts empresaris fins a la seua burocràcia estatal, passant per la ignorància social dominant i pel pes retrògrad i anticientífic de l'Església catòlica.

A més d'aquest determinant estructural, tenim una altra tendència que ja està condicionant cada vegada més el futur i el present: l'afebliment de la mal anomenada "classe mitjana", fracció de la classe obrera que creu haver "ascendit socialment" a menuda i mitjana burgesia, quan en realitat el seu transitori i insegur avanç és només un salari menys dolent. La direcció imposada a la crisi per la burgesia accelera aquesta tendència i els seus efectes contradictoris: amples sectors de la ex "classe mitjana" giren a la dreta, al PP i a UPyD, o a la indiferència, mentre que a les nacions oprimides giren cap a l'autonomisme i el regionalisme conservadors.

Les lentes i insegures recuperacions econòmiques, que tot just reduiran la taxa de l'atur, així com la reculada de la "classe mitjana", acceleren una altra dinàmica més global, ja que les crisis són utilitzades per la burgesia per a assestar terribles colps a la centralitat obrera i popular. Les grans barriades treballadores, així com les àrees de vida de la colpejada "classe mitjana", pateixen un deteriorament imparable en les seues condicions de vida, cultura i oci, cosa

que també en facilita la seva radicalització i conscienciació política.

La lluita contra tota crisi econòmica, per menuda que siga, sempre té contingut polític, que tendeix a fer-se determinant segons la crisi creix fins que corca el poder burgès.

Per tant, per a lluitar contra qualsevol crisi per xicoteta que siga, allò decisiu és trobar la seua connexió amb la política i amb el poder, per feble o inexistent que semble a primera vista. Descobrir l'essència política de tota crisi i el seu contingut de poder requereix de tres esforços conjunts: l'existència d'una organització revolucionària, la implantació pràctica en la injustícia contra la qual es lluita, i la formació teòrica de la militància que intervé en aquesta lluita.

Una de les debilitats de l'independentisme socialista als Països Catalans és la lenta formació d'un sindicalisme sociopolític catalanista que oriente al poble treballador pels camins de la lluita de classes. No és una debilitat exclusivament atribuïble a l'independentisme, sinó que pense que naix de la forma històrica d'acumulació de capital en la nació catalana oprimida nacionalment.

Segueix sent fonamental que la nació treballadora catalana tinga el seu sindicalisme independentista i majoritari.

Em consta que s'avança cap a aquest objectiu respectant ritmes i procedències, i les dues coses bàsiques que vaig a dir a continuació pretenen ajudar en aquest objectiu. La primera és que l'independentisme d'esquerres ha de marcar molt nítidament la seua diferència qualitativa respecte al pseudo-independentisme de dretes i reformista. En el capitalisme actual, mundialitzat, no pot existir altra independència que la socialista i internacionalista. L'independentisme només pot estendre's i arrelar en una classe obrera tan complexa com la catalana si demostra amb els seus actes que forma part del poble treballador. La potenciació d'un moviment obrer i popular independentista sorgeix com una necessitat elemental que suma en si mateixa el contingut de mitjà i de finalitat.

El marc estatal d'acumulació, o "Espanya", pateix fallides profundes aguditzades en els moments de crisis capitalista mundial. La crisi que ara es desenvolupa, i que no està de cap manera tancada sinó que tornarà a patir nous terratrèmols, ha demostrat que la independència espanyo-

la s'ha reduït en els afers exteriors a ser "un protectorat econòmic" de l'imperialisme, el que, de retruc, multiplica el nacionalisme espanyol en l'interior del seu Estat. A major dependència i debilitat externa, major nacionalisme opressor intern. L'angoixant situació mai vista de maig del 2010 ha estat "oblidada" en aquest estiu per la conjunció de tres grans espectacles alienadors: el reobert terrorisme moral de l'Església catòlica en defensa de la castedat per a silenciar els escàndols sexuals i econòmics; el debat sobre les corregudes de bous i el mundial de futbol. O siga, el nacionalisme espanyol s'ha reformat internament agenollant-se davant les pilotes, les banyes i les verges.

Però l'estiu va passar i la vaga del 29-S, les mobilitzacions al Principat de Catalunya, el procés basc, la lluita gallega per la seua llengua, la fallida de les corruptes administracions autonòmiques i regionals, i un llarg etcètera, han tirat a les escombraries el muntatge de l'estiu, encara que la dreta neofeixista hagi eixit reforçada. En aquesta conjuntura, l'altra part del bloc de classes dominant, la representada pel PSOE, veu que quasi ha perdut el Govern en 2012 i, per a mantenir-se en ell, ha d'obrir una mena de "segona transició" que estabilitze l'ordre intern suficient per a que les classes i nacions oprimides es deixen explotar tan bestialment i durant tants anys com allò exposat per la reforma del PSOE apareguda el 12 de maig de 2010.

L'actual crisi de l'Estat, més greu que la crisi que patia durant la "primera transició", exigeix una "negociació" més dura entre la burgesia espanyola i les autonòmiques. Aquestes segones haurien de fer més concessions que llavors, per molt que el PSOE haja promès algunes coses al PNB molt recentment, apurat per la seua extrema debilitat política. Que aquestes cessions a Euskal Herria siguen definitives en el temps és molt dubtós, perquè fins a ara cap govern espanyol, siga monàrquic o republicà, ha complit els acords negociats amb el Poble Basc. Per altra banda, és encara més dubtós, que aquesta línia aplicada ara a Hego Euskal Herria siga també aplicada a la resta de nacions oprimides.

Per a concloure, l'independentisme i la seua avantguarda han d'avançar com a forces hegemòniques en els seus pobles, el que exigeix saber quins canvis socials provoca la crisi en la seua economia, en les seues classes, en la seua identitat, ja que sense aquest estudi tota la resta és anar a cegues. No hi pot haver cap avanç en l'hegemonia nacional sense aquesta capacitat de l'avantguarda d'anar teòricament i política per davant de les estratègies de l'Estat, sense desconfiar de l'opressor, cosa elemental en la llibertat humana, en el coneixement i en la ciència. * És un resum del text publicat a www.endavant.org

L'Església principatina ja pot deixar anar l'aire amb tranquil·litat: el Papa Benet XVI ha marxat de Barcelona i el balanç de la visita deixa l'Església ben parada. S'ha de tenir en compte que actualment la temàtica religiosa fa que moltes institucions i organitzacions de caire divers no baden boca. Però algunes de les que en parlen, després de la visita, ho fan positivament. Diverses veus esmenten l'adequació en els actes, l'austeritat [sic], la bona projecció a l'exterior i, el tema que ens ocupa, la imatge particular i concreta que s'ha donat del Principat de Catalunya com ens diferent de l'Estat espanyol. Però vertaderament és així? I en el cas que siga, l'esforç és tan gran com per a rebre les lloances?

La Conferència episcopal tarraconense (demarcació religiosa que comprèn el Principat) i també l'arquebisbat de Barcelona qualifiquen la visita del Papa de "diada històrica pel país (Catalunya)". El consultor en estratègia electoral i empresarial, Pau Canaleta, deia que la litúrgia que es féu el dia 7 de novembre era discreta i coincidia més amb el tarannà català que amb "la manera de fer de Rouco Varela i una part de l'Església espanyola". Una visió similar mostrava el diari digital Tribuna.cat en una crònica de la diada. També s'ha escrit bastant respecte de les paraules en català del dirigent catòlic i de l'ús de la llengua en la cerimònia a la Sagrada família. En definitiva, diverses veus han ressaltat (o insinuat) que la jerarquia eclesiàstica del Principat ha realitzat una tasca quasi de reivindicació nacional. Si bé, la cúpula religiosa no s'ha arriscat a passar del riu Albera pel nord i del Sénia pel sud.

Tanmateix, una setmana abans de l'arribada del Papa (i la conseqüent mostra de múscul catalanista) l'Església deixava anar cap a Aragó unes obres d'art propietat de la diòcesi de Lleida. El bisbe de la capital del Segre, Miquel Piris, rebutjava la propietat de les obres i tancava així un litigi que feia anys que es lliurava entre la diòcesi aragonesa de Barbastre i la lleidatana. L'associació Església plural ("formada per cristians i cristianes de base, principalment laics i laiques") afirmava al respecte: "Per a mantenir la pau durant la visita del Papa a Barcelona [per por a protestes que demanaren les obres d'art], el bisbe de Lleida és convocat a Madrid perquè se l'imposi la solució del litigi a favor de l'Aragó". L'associació de cristians de base, com a part de l'Església, mostrava una idea si més no simptomàtica: sentien que havien volgut dissuadir-los de refusar aquesta maniobra, perquè qüestionarien també l'autoritat de qui l'ha imposada. És a dir, de la Conferència episcopal espanyola, els interessos espanyols.

La mateixa Conferència episcopal que està celebrant amb tant d'entusiasme l'arribada del Papa a Barcelona (com a part de l'Estat espanyol), és una de les institucions que ha pressionat per fer que les obres d'art deixen d'estar sota administració catalana. Al respecte, Eugeni Casanova, autor del llibre El complot que tracta el litigi per les obres d'art sacre de la Franja explicava el gener de 2010 en una entrevista per a Vilaweb: "El bisbe Ciuraneta, que durant set anys va defensar la propietat de les obres d'art, se sentia profundament decebut per l'actuació de l'Església catalana en aquest afer. Però l'Església és una organització piramidal i jerarquitzada molt estricta en què s'ha d'obeir allò que manen els superiors". I en aquest cas els superiors són una jerarquia poderosa que està a Madrid i es regeix per un àmbit territorial que l'Església del Principat mai ha gosat trencar o desafiar.

Montserrat, indret mític de religiositat i catalanisme, no es podien estar de dir la seua. L'abat del monestir, Josep Maria Soler, feia unes declaracions dos mesos i escaig abans de la visita del Papa al Diari de Girona on afirmava: "L´Església catalana està defensant Catalunya d´una manera notable". Però de seguida matisava: "Hem d'evitar tensar molt la corda i que es potenciïn els posicionaments extrems". L'Església del Principat, com la burgesia del mateix territori, defensa els interessos "nacionals" però sempre que no perjudiquen altres interessos nacionals. Els espanyols.

DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2010 L’ACCENT 190

04PAÏSOS CATALANS

Eleccions en temps de crisi ABEL CALDERA BERGA

setmana. D'aspirar a robar el vot independentista de CiU i d'escombrar a ERC han passat a treure la llengua fent un darrer esprint per intentar col·locar 3 diputats al parlament i acostar-se als 100.000 vots.

Segurament, només la seva presència al Parlament garantirà la supervivència d'aquests projectes, però si no hi ha sorpresa de darrera hora, hauran estat derrotats en l'objectiu de substituir ERC com a referent independentista parlamentari.

Aquest escenari probablement suposi un refredament i una frustració en aquells sectors que havien cregut que, pel simple fet que l'olla bullís, es produirien canvis importants a nivell de poder polític. Això no vol dir, però, que es reforcin aquells sectors independentistes que tenen com a estratègia central el treball de base, sinó que més aviat tot apunta a una desmobilització.

El proper 28 de novembre es celebren eleccions al parlament de la CAC enmig de la crisi econòmica, l'efervescència independentista i un primer lloc que tothom atorga a CiU. L'ACCENT fem un anàlisi de les principals claus electorals.

La conjuntura de crisi econòmica i social i les conseqüències que se'n deriven d'aquesta (retallades socials, ERO en els darrers dos anys, tancament d'empreses, reducció de les ajudes, imposició de polítiques neoliberals, persecució de la immigració...) és previsible que provoqui un augment de l'abstenció als barris més populars (on aquesta al 2006 ja va superar el 50%). La fallida de la socialdemocràcia com a alternativa reformista ha deixat despullat i desconcertat un sector important que associava els valors d'esquerres a l'estat del benestar.

No només pels fets de la passada primavera -en què Zapatero va demostrar que la independència d'Espanya en matèria econòmica era inexistent-, sinó també per la política del tripartit dels darrers set anys, que ha pretès construir un estat del benestar a partir del copagament i la gestió indirecta, que no ha suposat cap canvi en matèria mediambiental ni ha estat capaç de canviar el paradigma de desenvolupament en plena festa del totxo. Costaria trobar a dia d'avui algú que encara cregui en el somni del zapaterisme-maragallisme, d'avançar cap a una Espanya federal tot reprenent les polítiques de reforma profunda de l'antiga socialdemocràcia.

Jordi Sevilla va afirmar fa quatre anys que "encara era massa aviat per a presentar un xarnego a president de la Generalitat".

Pocs mesos després, els resultats de la candidatura de Montilla evidenciaven que ja era massa tard. El simple fet de l'origen andalús del candidat no va fer forat en els barris populars de l'àrea metropolitana, tal i com creia molta gent que passaria, sinó que fins i tot va obtenir uns resultats inferiors als de Pasqual Maragall.

I les enquestes actuals auguren que aquest resultat encara serà pitjor.

Les polítiques de renúncia de la socialdemocràcia de les darreres dècades han abocat el PSC a una situació que ningú pronosticava deu anys enrera. El seu electorat més fidel envelleix mentre bona part de la població dels seus vivers electorals abona el terreny de l'abstenció i de la ja famosa desafecció, o abraça plantejaments obertament dretanitzats.

El desarmament ideològic de l'esquerra ha possibilitat que el discurs neoliberal, barrejat amb ingredients populistes, penetri en sectors socials que vint anys enrere

La previsible victòria de CiU Els resultats electorals del 28-N poden canviar les coordenades de l'efervescència independentista

eren ortodoxos defensors del model d'estat del benestar.

Aquesta és la partida que vol disputar el PP, entestat en pescar vots a les àrees metropolitanes davant la impossibilitat de disputar el centre-dreta tradicional a CiU. D'altra banda, l'aparició del discurs lepenista de la mà de Plataforma per Catalunya probablement no obtingui recompensa en escons (almenys les enquestes el situen encara lluny d'aquest objectiu), però ja ha provocat l'escorament cap a postures xenòfobes del PP i l'enduriment del discurs antiimmigració de CiU i el PSC. De fet, la campanya del PP centrada en la immigració no es pot entendre si no és en aquesta clau de voler protegir el seu espai electoral impedint la fuga del seu vot més ultradretà, en un moment en què les dades reporten un flux migratori negatiu.

“El desarmament ideològic de l'esquerra ha propiciat que el discurs neoliberal penetri en sectors populars”

La qüestió independentista entra en campanya

Paral·lelament a la crisi econòmica, s'ha viscut un augment de la conflictivitat nacional per diversos motius: la traïció del zapaterisme a les aspiracions autonomistes i la sentència de l'estatut, la constant ofensiva espanyolista a nivell mediàtic i l'augment natural d'aquesta consciència en les noves generacions. Això s'ha traduït en un moviment popular únic -les consultes independentistes- i en una mobilització històrica -la manifestació del 10J-.

Les ideologies i estratègies que s'amalgamen en tot aquest moviment són força complexes i contradictòries, fet que ha adobat el

terreny a l'aparició de noves candidatures amb tres característiques força marcades. D'una banda, l'oportunisme dels seus plantejaments, en el sentit que apareixen cuita-corrents per a capitalitzar unes mobilitzacions que creuen orfes de dirigents. També es tracta de candidatures fortament personalitzades entorn d'un líder, fins al punt que es fa pràcticament impossible imaginar aquestes organitzacions sense el seu cap de cartell. Finalment, ideològicament recullen un seguit de sectors dife-

rents i fins i tot contradictoris des de gent d'esquerres a neoliberals-, però la columna vertebral del seu discurs es basa en el "sobiranisme liberal i atlantista".

Malgrat la sensació de majoria social i la centralitat política del debat independentista, s'albira un escenari, més que probable, en què ERC patirà un sever retrocés i la possible entrada al parlament de SCI o RCAT és una incògnita. De fet, les expectatives d'aquests dos darrers grups s'han anat rebaixant a passes agegantades setmana rere

Qui previsiblement sortirà més reforçat de tota aquesta cojuntura serà CiU, que tornarà a esdevenir "el pal de paller" de la política principatina. Haurà recollit els vots tant dels independentistes cansats de la tebior nacional del tripartit com dels regionalistes reacis a cap aventura, i haurà situat els debats sobre el sortir de la crisi i el concert econòmic com a alternativa al debat independentista. Només queda per veure si amb l'actual correlació de forces socials i polítiques és possible reproduir una "pax pujoliana" per vint anys més o la descomposició de l'autonomisme seguirà endavant.

El paper de l’esquerra independentista ABEL CALDERA BERGA

A ningú se li escapa que l'esquerra independentista, tot i no participar d'aquestes eleccions, sí que és present a la campanya electoral, ni que sigui per passiva. L'aposta de no concórrer a les eleccions ha provocat que de forma gens dissimulada altres organitzacions posessin els seus ulls sobre una suposada bossa de votants de la CUP. La postura del "wait and see" de la CUP només ha estat trencada per desmentir algun dels intents d'apropiació de les seves sigles.

L'aposta estratègica, si bé comptava amb el suport de quasi totes les organitzacions de l'esquerra independentista, només va ser referendada per una majoria ajustada de la militància de la CUP. Això fa que l'avenç decidit del moviment depengui en part d'un encert en aquesta decisió. Cert és

L’esquerra independentista és present a les eleccions

que es fa difícil d'analitzar si l'aposta de l'esquerra independentista fou l'encertada o no només amb el resultat d'aquestes eleccions, però sí que redibuixaran bona part del panorama polític.

Els resultats electorals d'organitzacions com ERC, SCI o RCAT poden

determinar diversos escenaris, com noves ofertes a les eleccions municipals o una descomposició accelerada del moviment de les consultes, que sí que canviarien certes coordenades de la lluita política.

L’ACCENT 190 DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2010

PAïSOS CATALANS 05

En lluita per un reconeixement moral, jurídic i econòmic als maquis

MONTSE VENTURÓS BERGA

En Joan Busquets té 82 anys i és un dels pocs maquis que encara queda viu. Ara, lluita pel reconeixement dels maquis catalans que van combatre el feixisme. Un reconeixement, que per exemple, ja tenen en altres estats com el francès; i un reconeixement del que també disposen els militars i carrabiners de la Segona República.

El primer d'octubre de l'any passat, Joan Busquets va fer arribar una carta a José Montilla, en la que es demanava el reconeixement moral, econòmic i jurídic dels maquis. Sis mesos després, en Joan rebé un justificant de recepció de la seva missiva, tramesa pel Cap de Gabinet de la Presidència en la que informava que la seva petició havia estat reenviada al Cap del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació.

Finalment, el 7 de juny de 2010, la Directora General de la Memòria Democràtica, Maria Jesús Bono i Lahoz, emet una carta a en Joan Busquets, tot elogiant la figura dels guerrillers: "els maquis varen realitzar una coratjosa aportació a la lluita contra el feixisme i per la recuperació de les llibertats", diu.

Malgrat els elogis fets en privat, Bono, s'excusa dient que la Generalitat no té capacitat de modificar una llei del govern estatal, que és el que creu que caldria fer per

despertessin tanta controvèrsia. La pròpia existència de guerrillers antifranquistes ha estat un tema tabú fins fa pocs anys, amanit amb infinitat de llegendes negres propagades per persones afins al franquisme.

Identificació d’un maquis com a responsable de l'ocupació del Memorial Democràtic // FOTO: L’ACCENT BERGUEDÀ

equiparar maquis amb carrabiners i soldats de la República.

Moralment i jurídicament exclosos

Si bé l'any 2001, amb CiU al Govern de la Generalitat, s'aprovà un Decret Llei que regulava les compensacions econòmiques per als expresos polítics del franquisme, aquesta només contemplava aquells presos que el 31 de desembre de l'any 1990 haguessin complert els 65 anys.

Així, una gran part de les persones que igualment foren condemnades pel franquisme quedaren al marge d'aquest Decret.

Al Principat, són moltes les normatives relatives a la reparació econòmica dels expresos polítics i per-

sones represaliades pel franquisme, val a dir però, que en cap d'aquestes es fa ni el més mínim esment o referència a la reparació dels maquis. Finalment, la Llei 57/2007, de 26 de desembre, de la "Memòria Històrica", tan sols fa esment de la lluita dels maquis en la seva exposició de motius i no se'ls torna a mencionar en tot l'articulat. Així doncs, la llei no preveu cap mesura indemnitzatòria a favor dels combatents que encara avui en dia són vius.

L'actual govern de la Generalitat de Catalunya, amb ICV capitanejant les polítiques de memòria històrica, ha volgut maquillar l'oblit als maquis amb altres polítiques de memòria històrica que no

Ocupen el Memorial Democràtic

El passat 7 d'octubre, una cinquantena de persones ocuparen el ves-

tíbul del Memorial Democràtic per impulsar la demanda de reconeixement per als maquis. La concentració fou impulsada pel Centre d'Estudis Josep Ester i Borràs de Berga i pel mateix Joan Busquets.

L'acte es desenvolupà sense incidències. Malgrat això però, els Mossos d'Esquadra feren acte de presència i acabaren identificant Joan Busquets com a responsable de la protesta.

Segons declaracions de Joan Busquets a l'ACCENT, només queda esperar, tot i que també s'ha mostrat desconfiat amb els polítics: "La pedra ara està al teulat de les autoritats, el tripartit, que fins ara no han fet res, i ara que estan al final del seu mandat tampoc crec que facin res", assegura.

Caracremada al cinema Aquesta tardor s'estrenarà als cinemes una pel·lícula sobre el darrer maquis en actiu dels Països Catalans, el berguedà Ramon Vila. Caracremada està dirigida per Lluís Galter i interpretada per Lluís Soler.

Com a teló de fons incorpora els grans escenaris del Berguedà en un biòpic gens convencional, ja que la pel·lícula no té diàlegs. Per Galter, allò important era retratar un home sol, amagat al bosc, lluitant contra el franquisme quasi sense infrastructura, volant línies d'alta tensió. Així fou com acabà assassinat per la Guàrdia Civil el 1963.

Aquest film ha estat presentat als festivals de Sant Sebastià i de Venècia de principis d'aquesta tardor i, juntament amb l'èxit de Pa Negre i de la televisiva Les Veus del Pamano, porten la repressió franquista a la gran pantalla.

El País Valencià s’acomiada de la guerrillera Celia ANDRÉS GONZÁLEZ VALÈNCIA

El passat diumenge 28 d'octubre la guerrillera antifranquista Remedios Montero, més coneguda com "Celia", va morir a la localitat de Carlet (Ribera Alta) a l'edat de 84 anys. Amb aquesta pèrdua ja són cinc els maquis vinculats a l'Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó (AGLA) que ens han deixat en els últims anys. Entre el 2008 i el 2009 van morir quatre històrics dirigents de l'agrupació: Manuel Pérez "El Rúblio", José Manuel Montorio "El Xaval", Adelino Pérez "Teo" i Florián García "Grande", sent aquest últim el company sentimental de Celia.

Una vida de lluita, repressió i esperança

Remedios Monetero va nàixer el 1926 a Beamud de la Sierra (Conca) i des

de ben adolescent va començar a ajudar a la guerrilla dels maquis amb la col·laboració d'altres xiques de la zona com les tres germanes Martínez García: Esperanza "Sole", Amanda i Rosita.

Quan el 1949 foren descobertes per les forces de l'ordre les quatre fugiren a la muntanya i s'allistaren com a guerrilleres de l'AGLA en un moment de màxima dificultat per exercir aquest tipus de resistència armada. La pressió de l'Estat i els enfrontaments amb la Guàrdia Cívil van afeblir molt l'Agrupació, provocant nombroses baixes, entre elles la de dos germans i el pare de la mateixa Celia, i forçant al PCE a traure de la península a bona part dels guerrillers.

Celia va residir a París, però prompte fou enviada de nou a l'Estat espanyol per tractar d'ajudar a un grup de maquis a creuar la fron-

bar amb la seua parella Florián "Grande", el mític dirigent del 11è sector de l'Agrupació, que tothom creia mort.

Quan va morir Franco tornaren a l'Estat espanyol i s'instal·laren a la ciutat de València, des d'on sempre han continuat lluitant contra el feixisme i per recuperar i dignificar la seua militància política.

Cinema i literatura

Celia, en un acte d’homenatge als maquis

tera. L'operació va acabar fracassant i Celia va ser detinguda i empresonada durant huit anys i mig.

Segons relatava ella mateixa, les dures pallisses que li propinà la poli-

cia als soterranis de la Direcció General de Seguretat de la Plaça del Sol de Madrid la van deixar estèril. Després va fugir a París i finalment va anar a viure a Praga, on es va retro-

La seua vida ha sigut objecte d'algunes obres com la novel·la La voz dormida de Dulce Chacón o la pel·lícula Memorias de una guerrillera de Pau Vergara. A més el seu testimoni va servir també d'inspiració per la novel·la Maquis d'Alfons Cervera i pocs anys abans de morir va escriure les seues pròpies memòries: Historia de Celia. Memorias de una guerrillera antifascista.

06PAïSOS CATALANS

DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2010 L’ACCENT 190

La crisi i Bolonya agreugen la situació de l’ensenyament públic

El SEPC convoca a València una manifestació amb motiu del Dia Europeu de l’Estudiant A. GINÉS I SÀNCHEZ VALÈNCIA

Ja han passat dos anys de les grans mobilitzacions contra l'aprovació de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior, l'anomenat procés de Bolonya, i les universitats catalanes ja estan veient-ne els primers resultats: els nous graus costen entre un 10% i un 25% més que les antigues llicenciatures, l'accés és més reduït i elitista i en molts casos les universitats privades són les clares beneficiàries. Això, si més no, és el que denuncia el SEPC de València en la convocatòria de la manifestació del dia 18 de novembre, que com cada any convoca coincidint amb el Dia Europeu de l'Estudiant (17 de novembre).

Com es munta una universitat privada REDACCIÓ VALÈNCIA

Bolonya més crisi

"Bolonya més crisi igual a futur precari" és el lema de la convocatòria d'enguany. Segons el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, "la suma d'ambdós factors fa que inevitablement les estudiantes i els estudiants ens unim per denunciar el futur precari al qual ens estan abocant i recuperar allò que ens roben: els drets i la dignitat."

El procés de Bolonya ha obert les portes de manera contundent a la privatització de l'ensenyament.

Així, les universitats privades, amb els respectius centres adscrits, proliferen de manera exponencial, en especial a València ciutat, on les "forces vives" sempre havien tingut interès en desgastar la influència de la universitat pública, un dels pocs espais que no havien sucumbit per complet al domini de la dreta.

En aquest sentit, si Bolonya ha

El SEPC denuncia que la cris i Bolonya amenacen l’ensenyament públic

sigut una estratègia deliberada per imposar un model neoliberal en l'ensenyament superior, la crisi ha sigut l'excusa perfecta per aplicarlo dràsticament. Com denuncia el SEPC, els governs -central i autonòmics- han aplicat retallades pressupostàries a l'ensenyament que agreugen deficiències com la manca d'instal·lacions, que redueixen l'accés als cicles formatius, al Batxillerat nocturn o a les escoles d'adults i que tornen a augmentar el problema de la massificació. A més a més, la crisi ha sigut també l'excusa per retallar l'oferta d'ensenyament en valencià, un dels grans camps de batalla del contestat conseller Font de Mora.

En declaracions a L'ACCENT, Aina Tarrasó, portaveu del SEPC, ha assegurat que malgrat aquesta ofensiva, "és la primera vegada que el rector de la Universitat de Valèn-

cia dóna les gràcies a la Generalitat pel pla finançament que s'ha aprovat per als propers anys".

Segons l'estudiant, aquesta és una prova més que "els rectors tendeixen al conservadurisme i a la dreta; cada cop es preocupem menys pel caràcter públic de la universitat".

Jornades de debat

Els dies previs a la manifestació, el SEPC, juntament amb l'Assemblea d'Estudiants de València, ha organitzat diversos debats on avaluar l'estat de l'ensenyament públic. S'hi podran conèixer experiències d'altres punts dels Països Catalans, de Madrid i d'Andalusia o, fins i tot, de l'Estat francès; hi haurà també una xerrada sobre la precarietat de la investigació en al universitat i finalment s'ha organitzat una Nit en Blanc amb música, vídeos i debats.

El món de Gonçal Castelló CARLES MIRET I ESTRUCH GANDIA

La jornada d'homenatge a Gonçal Castelló, El món de Gonçal Castelló, organitzada pel CEIC Alfons el Vell, va aplegar una cinquantena d'amics, estudiosos i familiars al llarg de tot el dissabte 13 de novembre a la ciutat de Gandia.

La trajectòria de l'homenatjat pòstumament, en l'òrbita del marxisme-leninisme i de l'independentisme revolucionari militant, constitueix una veritable biografia política i social dels Països Catalans, des de les lluites socials de la II República, el pas per la guerra, la presó, la tortura, i l'exili, a la recuperació de la dignitat nacional i a l'ignominiós pactisme de la transició-restauració borbònica.

Ja des de la presentació de l'ac-

te, es féu palesa la coherència del pensament de Gonçal Castelló que Joan Fuster definí com "la tossuderia d'un home de trinxera". La primera intervenció de Francesc Pérez Moragón ressaltà la importància de la revista Nueva Cultura, de Josep Renau, en la primera militància de Gonçal Castelló en el PCE i el procés de gestació intel·lectual que aleshores visqué tota una generació de valencians, oscil·lant entre el comunisme radicalitzat a conseqüència de la puixança dels feixisme italià i alemany i el valencianisme cada vegada més allunyat dels dogmes autoritaris provinents de Moscou o Madrid.

Vicent Àlvarez, el segon ponent, insistí en el paper del PCE a l'hora de monopolitzar la lluita antifranquista sense cap mena d'escis-

sions i la necessitat creixent de distanciar-se dels seus postulats.

Al seu torn, l'escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó qualificà Gonçal Castelló com "un home múltiple, valent, però frustrat". Fou força valent en la seua faceta periodística, ja que des de Madrid analitzava el poder espanyol des de dins. Però també fou un escriptor frustrat, pertinaçment marginat per les capelletes dretanes de la cultura catalana.

Per la seua banda, Joan Senent analitzà la seua contribució a la revista Gorg i destacà la seua passió per l'activisme polític, mentre que Julià Garcia Candau esbossà el seu paper en la constitució de la colla "Tirant lo Blanc" que reunia a Madrid a diversos intel·lectuals valencians.

Josep Guia, en canvi, se centrà

Assemblea Nacional del SEPC

D'altra banda, el cap de setmana del 13 i 14 de novembre tingué lloc a Carcaixent l'Assemblea Nacional del SEPC. Unes 60 persones vingudes de quasi totes les universitats dels Països Catalans han posat al dia els documents i l'estratègia de l'organització per afrontar els canvis derivats de al crisis i les polítiques educatives. Entre els documents aprovats hi ha la campanya nacional "Per la democratització dels nostres centre" per desenvolupar durant el proper any. Així mateix, el sindicat a llençat a tota l'esquerra independentista el repte d'un debat sobre el "Nom, la llengua i el territori". Per últim, com explica Aina Tarrasó, s'ha decidit reforçar el treball intern per continuar en el creixement de l'organització i en la seua consolidació com a referent estudiantil.

en la darrera fase de la vida de Gonçal, embegut ja plenament de l'esperit autodeterminista del Partit d'Alliberament Nacional (PSAN), en el qual començà a militar el 1977 per influència de la seua muller Elisabet Orri.

L'escriptor mallorquí Miquel López i Crespí sintetitzà la tasca cívica i el compromís social i polític del gandià, tot argumentant que la causa del silenciament a què havia estat sotmès era degut al seu "resistencialisme" d'esquerres i independentista, tan incòmode a tots els Països Catalans.

Finalment, l'avinentesa es mostrà com una bona oportunitat per presentar l'edició de les seues memòries Final de viatge. Memòries d'un gandià: amics, coneguts i saludats, curades per Àngel Velasco, i per cloure amb una taula redona en què intervingueren amics de Gonçal Castelló (Alejandra Soler, Paco Burguera, Enric Tàrrega, Paco Candela, Lluís Alpera, Antoni Miró i Isabel-Clara Simó).

El creixement del sector privat en l'ensenyament superior ha sigut espectacular la darrera dècada, coincidint amb l'aparició del polèmic informe Bricall i sobretot el recent procés de Bolonya. Però l'ou fa temps que s'estava covant, i no precisament d'esquenes a la universitat pública, que ara n'és la principal perjudicada.

El cas de la Universitat Catòlica de València "Sant Vicent Màrtir" és paradigmàtic d'aquest fenomen. I no és cap secret. Només fent una ullada a la pàgina web podem veure com ha sigut el procés i quin ha estat el paper de l'administració pública.

Els orígens de la Universitat Catòlica estan en la Fundació Agrupació Edetània, que el 1974 creava una Escola Universitària de Formació de Professorat, i que el 1979 fou adscrita a la Universitat de València, que vol dir, entre altres coses, que el títol era reconegut per la mateixa.

El procés de transformació de la universitat pública durant els primeres anys de l'anomenada transició va congelar l'expansió del centre privat, però el 1999, amb el PP al poder a València i Madrid, i en ple enfrontament amb la Universitat de València, la Fundació Edetània encetà una procés d'expansió que culminà amb la firma d'un nou conveni d'adscripció amb la Universitat Miguel Hernàndez d'Elx el 2002. La Universitat d'Elx, per bé que de caràcter públic, fou creada pel PP per erosionar la influència de la Universitat d'Alacant, refractària, com la de València a les seues maniobres.

D'aquesta manera, el centre privat ja oferia Psicologia, Psicopedagogia, Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport, Antropologia Social i Cultural i Ciències de la Mar. Poc després, el 2003, l'arquebisbe de València, Agustí GarciaGascó formalitzà la creació de la Universitat Catòlica. Hui en dia, ja compta amb 7 facultats i imparteix 20 graus, entre els quals, el de Medicina, que fins ara només podien impartir les universitats públiques. La Universitat Catòlica no és la única privada amb seu a València, també existeix la Universitat CEU Cardenal Herrera, una altra institució nascuda d'antigues escoles o facultats adscrites a la Universitat de València i que actualment fa competència a les institucions públiques.

L’ACCENT 190 DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2010

PAÏSOS CATALANS 07

Rebuig en Barcelona a la visita del Papa FRANCESC BLANCO BARCELONA

Barcelona va mostrar el dissabte 6 de novembre el seu rebuig a la visita del Papa Benet XVI. Al voltant de 500 persones es van concentrar a les 12.00h a la confluència del passeig de Gràcia amb la Gran Via. La concentració formava part de la campanya "Deixem-nos d'hòsties". Jo no t'espero! i també es van unir persones de la manifestació de plaça Universitat convocada per Ca la Dona sota el lema "Les dones no t'esperem!". El portaveu de la campanya, Marc Garriga, va criticar els 6.000 milions d'euros anuals que l'Estat espanyol regala a l'Església. Segons explicà Garriga la jerarquia catòlica tracta "d'imposar la seva visió de la sexualitat, purament reproductiva i condemna altres formes de viure-la". El portaveu també va ressaltar que l'Església "estigmatitza i criminalitza a les persones gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals".

En acabar l'exposició del portaveu va pujar a l'escenari l'activista transsexual Manuela Trasobares. Encarnava a la Mama (en contraposició al dirigent catòlic, el Papa), ja que com a part de la convocatòria s'encoratjava a rebre la Mama. Trasobares, amb el puny alçat, va engrescar no

Les mostres de rebuig a la visita foren visible a tota la ciutat; i també les d’adhesió

sols a rebutjar la visita del Papa i lluitar per una ciutat laica, sinó a "destruir l'Església i l'Estat opressor, capitalista i patriarcal". Segons la pàgina web de la campanya "l'acte va comptar amb el suport i participació activa de l'anarquisme, l'esquerra independentista i col·lectius contra l'homofòbia i la transfòbia".

Escalfant motors abans de l'arribada

Dues manifestacions es van realitzar dos dies abans de la visita del Papa.

El dijous 4 la plataforma Jo no t'espero convocà de manera unitària a la plaça Universitats on va reunir al voltant de 3.000 persones. Alhora en un acte oposat, unes 50 persones es concentraven a la catedral de Barcelona "en desgreuge al Sant Pare". La manifestació contra la visita catòlica va marxar fins a la plaça de Sant Jaume. Les persones que omplien a vessar la plaça van criticar els privilegis de la jerarquia eclesiàstica, la seua actitud masclista, el finançament amb fons públics i el suport que

les autoritats donaran al summe pontífex. En la protesta van participar diferents organitzacions antipatriarcals, laiques, anticapitalistes, independentistes... una munió de persones procedents de tendències polítiques i socials molt diverses.

Milions d'euros públics per rebre el Papa

Al voltant de 1,8 milions d'euros, de fons públics, costa la visita del cap d'Estat a Barcelona. Vora 25 va costar quan estigué a València, encara

que els comptes no estan del tot clars.

Aquesta volta tampoc s'ha aclarit del tot d'on ixen els diners públics i per a què. L'Ajuntament de Barcelona que va desplegar a la Guàrdia Urbana al pas del "Papamòbil", va organitzar l'aparcament d'autocars de pelegrins i va tallar carrers al voltant de la Sagrada Família- va participar amb 150.000 euros. El govern del tripartit va assumir despeses, sense especificar-ne, ja que no ha creat una partida especial als pressupostos. "L'únic capítol de més és el centre de premsa, ja que es considera que suposa projecció internacional per a Catalunya", defensaren des del Govern. El centre estigué en les Drassanes, i va costar entre 150.000 i 200.000 euros, que van aportar -en percentatge encara per decidir- el Govern i la Diputació de Barcelona.

Pel seu cantó, TV3 va fer públic que el desplegament de càmeres i la cobertura informativa no excediria els 500.000 euros. "És una visita beneficiosa"

La directora general d'Assumptes Religiosos de la Generalitat, Montserrat Coll, va justificar a l'octubre la despesa pública d'1,8 milions d'euros per a la visita del bisbe de Roma.

Coll va adduir que l'Administració els paga per a "qualsevol esdeveniment o personatge conegut" i que suposaria un "benefici" per a Barcelona i Catalunya.

CIU i PP voten a favor de mantenir la simbologia franquista a Tortosa PEP GINER AMPOSTA El passat 8 de novembre al plenari municipal CIU i PP optaren pel manteniment del monument franquista del riu Ebre al seu pas per Tortosa,així com pel manteniment de la nomenclatura 13 de gener (grup de cases) i Joaquim Bau (nom d'una plaça i un institut públic). Amb tot, la Comissió per la retirada de la simbologia franquista del Casal Panxampla,anuncien que continuaran aquesta lluita amb una nova campanya.

Tensió al ple municipal

El plenari municipal tortosí s'havia de pronunciar sobre la simbologia franquista encara present als carrers de Tortosa. Com ja era previsible, la sala de plens estava plena de gom a gom. Després d'un plenari tens CIU i PP votaren en contra de la retirada del monument franquista del riu (inaugurat pel mateix Franco al 1966 en homenatge als colpistes caiguts a la Batalla de l'Ebre) del canvi del nom de la plaça i l'institut Joaquim Bau (tortosí que fou important dirigent franquista) així com del a denominació 13 de gener (dia d'entrada

dels feixistes a la ciutat) per a un grup de cases. Destacà el fet que el portaveu de PP, no volgué intervenir ja que afirmava subscriure els arguments exposats per la portaveu de CIU i cap de llista al es properes eleccions autonòmiques, Meritxell Roigé. Tot seguit de la votació, membres del Casal Popular Panxampla desplegaren una pancarta mentre altres companys, vestits de falangis-

“Alícia Sánchez Camacho considera que la memòria històrica no és una prioritat per als catalans“ tes i fent sonar l'himne espanyol.

Immediatament foren desallotjats per la policia municipal. Segons el Casal Panxampla, en un comunicat fet públic a través de la seua web

www.panxampla.org afirmen: "els senyors regidors de Convergència i Unió: Ferran Bel, Pere Panisello, Joan Cabellol, Jordi Folqué, Emili Lehman, Joan Sanahuja i les senyores Anna Algueró, Meritxell Roigé, Matilde Villaroya i Rosa Cid, seran recordades per bona part de la població de Tortosa, de les Terres de l'Ebre i de Catalunya com a responsables de mantenir uns símbols d'un règim que va atacar la llengua, la cultura i la identitat del poble català, poble que diuen defensar."

CIU i PP

Els dos partits conservadors, encara que amb posicionaments diferents, votaren de forma unitària. Aquest fet fa entreveure una mena de pacte de govern, si més no, a Tortosa. Destaca també el fet que la líder dels populars al Principat Alícia Sánchez Camacho, ha eixit a la defensa dels regidors tortosins, ja que considera que la memòria històrica no és una prioritat per als catalans. Tanmateix, l'alcalde tortosí, Ferran Bel (CiU) també afirma que la retirada de la simbologia fran-

quista no és una prioritat entre els tortosins. Així l'alcalde, al seu blog acusa als artífexs de la campanya d'interessos electoralistes i afirma que part de la ciutadania recolza la seua decisió. Curiosament, ni el Casal Panxampla es presenta a eleccions ni aquests suposats ciutadans defensors de la simbologia feixista s'han organitzat per defensar els seus interessos. En declaracions a diversos mitjans de comunicació, F. Bel afirma que no hi ha cap reminiscència franquista en aquests elements, sinó que es tracta d'un "simple record de la Batalla de l'Ebre que s'ha convertit, amb el temps, amb un element més del paisatge urbà.

Actitud inexplicable

Sembla que la campanya engegada pel Panxampla ha empès a ERC, PSC i ICV a donar suport a una proposta que els hi resulta incòmoda. Cal recordar que a l'abril de 2007 amb l'alcaldia del PSC i amb ICV també al govern el polèmic monument fou catalogat com a Bé Integrant del Patrimoni Cultural Català, protecció aprovada prèviament pel govern tripartit de la Generalitat de dalt.

08 EN PROFUNDITAT DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2010

Punts de trobada: els a a l’abast de tothom

Just quan estem immersos en plena campanya electoral de les mostrar una altra manera de fer política, una que posa ja imminents eleccions al Parlament de la Comunitat Autòno- mer terme la participació popular en la construcció d'al ma de Catalunya,des de L'ACCENT hem considerat interessant tives per als nostres pobles i ciutats REDACCIÓ BARCELONA

ALGUNS ENLLAÇOS

Des que va decidir i anunciar que no participaria a les eleccions al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya, la Candidatura d'Unitat Popular ha dut a terme un treball organitzatiu orientat a presentar una alternativa de cara a les eleccions municipals que tindran lloc a l'estat espanyol la primavera de l'any vinent.

El seu objectiu ha estat implicar el màxim de persones i sensibilitats per tal de confeccionar un programa que contingui les propostes que la CUP defensarà als municipis d'arreu dels Països Catalans on presenti candidatures. El treball ha estat doble: d'una banda, a nivell nacional s'han celebrat múltiples jornades de debat per tal de definir el Programa Marc, el procés "Tothom", que culminarà en l'Assemblea Nacional que la CUP celebrarà a Vilanova a principis de 2011; d'altra banda, cadascuna de les seves assemblees locals està perfilant també el seu programa municipal a partir d'altres processos participatius.

Xarxes de participació

Trobades sectorials, assemblees obertes, taules participatives, punts de trobada...

Són molts els noms que les diferents assemblees locals de la CUP han utilitzat per tal de fer el mateix: espais oberts a la participació de tothom, per tal de debatre la situació a cada poble o ciutat, així com les possibles alternatives que cal defensar.

En alguns casos, aquests espais s'han constituït en òrgans deliberatius, amb capacitat de decisió: les CUP de Mataró i d'Arenys, per exemple, van decidir que es presentarien a les properes eleccions municipals en assemblees obertes que van celebrar en espais públics. Però normalment es tracta d'espais de debat i d'intercanvi, pensats per desenvolupar-se en un ordre

Dibuixem-lla. Decidim la Vilanova que volem! http://dibuixem-la.blogspot.com/ Reinventem Barcelona: punts de trobada http://www.reinventembarcelona.cat http://www.reinventembarcelona.cat/

determinat i per cobrir els diferents temes que es considera que ha de contemplar el programa: urbanisme, treball o cultura.

Pobles i ciutats com Badalona, Barcelona, Mataró, Manresa, Sant Celoni, Vilanova o Vilafranca ja han començat (i en alguns casos acabat) els seus processos participatius, i moltes altres començaran properament: Girona, Molins de Rei, Reus, Valls o Figueres en són alguns exemples.

Es combinen moltes metodologies: en alguns casos es porta persones expertes en algun camp i, a partir de les seves propostes, es desenvolupa un debat en què es contraposen idees i s'estudien les diferents possibilitats. En d'altres casos es desenvolupen dinàmiques de grup en què tothom hi diu la seva i es van construint les diferents propostes al voltant de les diferents intervencions.

“Amb els punts de trobada demostrem que sabem construir una immensa xarxa descentralitzada de processos participatius concrets i reals”

HTTP://PROGRAMAMARC.BLOGSPOT.COM

El procés “Tothom”: la definició del programa marc Segons el BARCELONA parer d'en Quim Arrufat, REDACCIÓ regidor de la CUP a Vilanova i la Geltrú, "la aposta el El nostra programa marcper és eldemocratitzar conjunt de propoder un postesi la queintervenció serveixen política de marc no de és refevoler i noa poder. els punts de trobarència partirAmb del qual les diferents daassemblees demostremlocals que sabem construir construeixen el una seu immensa descentralitzada deaproprogramaxarxa concret que presentaran les cessos participatius concrets i reals". eleccions.

Aquest fet, diu, "referma la convicció Segons Òscar Mendoza, membrepardel ticipativa delNacional nostre espai".

Secretariat de la CUP, el que uneix els processos locals amb el nacional és "la voluntat d'obrir la CUP a totes aquelles persones que d'una manera o altra se senten com a propi el seu projecte, hi militin o no. O simplement, amb persones que hagin volgut dir la seva en les jornades de debat obert que s'han anat convocant".

Aquesta era la filosofia dels punts de trobada que ja abans de les eleccions

municipals de 2007 nombroses Candidatures d'Unitat Popular van convocar als seus municipis. Segons Mendoza, "el procés participatiu del programa marc ha consistit en intentar portar a la pràctica a nivell nacional allò que ja s'havia fet a nivell local el 2007".

En cadascuna de les 8 jornades celebrades arreu del Principat han participat una mitjana de 25 persones, de les quals al voltant d'una cinquena part no eren membres de la CUP. "A falta d'una valoració de l'organització, i a falta de que el debat culmini a l'assemblea nacional de Vilanova podem valorar positivament que hem canviat la dinàmica de com fer un programa marca a nivell nacional, i malgrat les mancances del procés, hi ha participat més gent que mai".

L’ACCENT 190 EN PROFUNDITAT 09

juntaments El procés "Tothom", al final del qual la CUP aprovarà el seu programa marc de cara a les eleccions municipals de 2011, s'ha estructurat al voltant de 8 eixos de debat.Són més o menys els mateixos eixos al voltant dels quals giren els debats dels punts de trobada que s'organitzen a nivell local.

en prilterna-

1- Model territorial, econòmic i energètic als Països Catalans: cap a un model de desenvolupament sostenible 2- Model urbà: una ciutat més afable i integrada en l'entorn.

3- Radicalització de la democràcia: recuperació de l'espai públic.

4- Economia i justícia social: l'economia al servei de les persones 5- Cohesió social: cap a la igualtat d'oportunitats 6- Promoció de la llengua i la cultura: eines de convivència i de llibertat 7- Model rural: cap a la revitalització del món rural 8- Des dels municipis, per l'autodeterminació i la independència dels Països Catalans

OPINIÓ

Molt més que un programa electoral

ADAM MAJÓ GARRIGA MANRESA

Per la CUP el programa electoral no és una llista de promeses més o menys creïbles, sinó la brújula que ens ha de guiar durant els següents quatre anys, des del govern municipal, en pocs casos, des de l'oposició, cada cop a més llocs, o des de fora, des del carrer, on, evidentment, també es pot treballar i lluitar per canviar els pobles i ciutats on vivim. Com que són programes d'àmbit local, que parlen de problemes concrets de muni-

cipis també concrets, es discuteixen i s'elaboren, com no podia ser d'altra manera, des de cada un dels municipis on una colla de veïns i veïnes s'han decidit a tirar endavant una Candidatura d'Unitat popular, una CUP. El procés de discussió és diferent a cada lloc i dependrà de la mida de la població i de la seu teixit associatiu, però a gairebé tot arreu es convoquen Punts de trobada (amb aquest nom o un altre) on la gent més compromesa amb el projecte es troba amb companys i companyes d'àmbits de lluita diversos i persones amb ganes de dir-hi la seva per recollir valoracions i propostes que acabin formant part d'aquest programa electoral (que, tal com dèiem abans, no és només electoral).

El què passa és que malgrat les dife-

rències que hi puguin haver entre el centenar de municipis dels Països catalans on es preveu que es presenti una llista vinculada d'una manera o altra al projecte CUP, el cert és que hi ha determinades problemàtiques i anàlisis que són comunes gairebé arreu. És per això, i perquè la CUP té una indissimulada visió nacional de la lluita política, que abans de cada una de les convocatòries d'eleccions s'ha treballat en la redacció d'un programa marc que vol servir per això mateix, per fer de marc de referència a partir de la qual des de cada municipi s'elabori el text definitiu.

Per fer-lo hem seguit els mateixos passos que en l'àmbit estrictament local. Ens hem reunit amb gent compromesa en diferents àmbits i moviments per mirar d'establir criteris comuns que ens permetin encarar problemes amb una

base argumental sòlida i compartida. S'han fet una pila de trobades i debats. En algunes hi ha vingut molta gent i en d'altres no tanta.

De determinades discussions n'hem sortit amb idees i conclusions precises i de d'altres n'hem constatat la inevitable complexitat. En algunes ocasions l'exposició dels convidats, els ponents, ha deixat marge al debat col·lectiu i en d'altres el temps se'ns ha acabat tirant al damunt. Però, en qualsevol cas, i després d'un procés de mesos, tenim finalment un document base per aprovar (si s'escau) a l'assemblea nacional del 9 de gener que podem ensenyar i explicar i que, quan hi sumem el treball local, donarà lloc a uns programes polítics per als pobles i ciutats que han de poder anar molt més enllà de l'estricta campanya electoral.

10EN PROFUNDITAT

DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2010 L’ACCENT 190

Continua l’extermini marroquí contra els sahrauís davant la passivitat internacional REDACCIÓ BARCELONA

Després de gairebé dues setmanes del desallotjament del Campament d'Agdaym Izik, a 15 km d'Al Aiun, per part de l'exèrcit marroquí continua l'extermini i la persecució massiva de la població sahrauí, tal i com informa el grup de solidaritat Resistència Sahrauí (RS). Segons membres de RS a hores d'ara hi

“Els activistes de Resistència Sahrauí no dubten en qualificar la situació al Sàhara ocupat d'emergència internacional i massacre” hauria un mínim de 36 sahrauís assassinats, 68 sahrauís empresonats a la "presó negra" d'Al Aiun i 4.000 torturats. Segons el mateix grup de suport, un dels membres del Comitè del Campament i un destacat activista en defensa dels drets

El Marroc ha intentat impedir l’eixida d’imatges i d’informació de la situacióals territoris ocupats del Sahara Occidental

humans haurien estat, o estarien a punt, de ser jutjats per un tribunal militar després de ser torturats. La situació continua essent extrema a la capital del Sahra occidental ocupat on, també segons els activistes de RS, les forces de seguretat i l'exèrcit continuen reprimint a la població i les milícies

para policials marroquines continuen actuant. Els activistes de Resistència Sahrauí, els únics que han aconseguit trencar el bloqueig informatiu del govern marroquí, no dubten en qualificar la situació al Sàhara ocupat d'emergència internacional i massacre. En aquest sentit, assenyalen que resulta

quí executa contra els sahrauís i, de moment, ha exigit a la missió de nacions unides que actuï per garantir el respecte als drets humans davant el plantejament cada cop més majoritari, especialment entre els joves, de reemprendre l'activitat armada contra la ocupació de la monarquia alauita.

imprescindible l'entrada urgent de la Creu Roja internacional i la intervenció immediata del Consell de Seguretat de Nacions Unides. Per la seua part el Front Polisario ha remarcat que el desmantellament del campament i la posterior repressió és un pas més en la "neteja ètnica" continuada que el govern marro-

Denuncien l’activitat dels serveis secrets colombians als Països Catalans i l’Estat espanyol REDACCIÓ VALÈNCIA

trobem als Països Catalans la Coordinadora Valenciana de Solidari-

Diverses organitzacions de solidaritat internacionalista, de defensa dels drets humans i de cooperació han denunciat el seguiment de persones i associacions per part dels serveis secrets colombians als Països Catalans i l'Estat espanyol. Concretament, en un informe emès per la Fiscalia colombiana sobre les activitats il·legals comeses pels serveis secrets entre l'any 2004 i el 2005 s'hi recull que el denominat "Grupo Especial de Inteligencia G3" va realitzar activitats de seguiment contra activistes i associacions per a desacreditar-les. Entre les associacions víctimes de l'activitat dels serveis d'intel·ligència uribistes hi

“Les diverses persones i associacions afectades han presentat una querella contra l'expresident colombià Alvaro Uribe” tat amb Colòmbia, que aglutina dife-

El cas de l’espionatge és una altra taca en l’expedient d’Uribe

rents col·lectius, la Taula Catalana per la Pau i els drets humans a Colòmbia i una periodista catalana que treballa a Colòmbia. A l'Es-

tat espanyol el "Departamento Administrativo de Seguridad (DAS)" colombià va actuar contra la "Red de Hermandad y Solidaridad con

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

Colombia", contra tres defensors dels drets humans colombians exiliats a l'Estat i contra l'advocat José Luis Galán. La mateixa fiscalia colombiana reconeix que aquestes activitats formaven part de la "guerra política" executada pel DAS contra ciutadans/es colombians i estrangers tot i que es desconeix quines van ser les activitats concretes contra activistes i associacions catalanes i de l'Estat. Les diverses persones i associacions afectades, amb el suport de la Plataforma per la Pau i els drets humans a Colòmbia, han presentat una querella contra l'expresident colombià Alvaro Uribe, de qui depenia directament el DAS, per delicte de descobriment i revelació de secrets.

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 190 DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2010

El SUCRE i el temps de l’emancipació real d’Amèrica llatina RAMIRO LIZONDO LLEIDA

El Tractat Constitutiu del Sistema Unitari de Compensació Regional de Pagaments (SUCRE), va ser aprovat en un tractat que estableix aquest sistema com a unitat de compte comú per a realitzar transaccions comercials. Va Ser signat pels presidents de l'Estat Plurinacional de Bolívia, de la República de Cuba, de l'Equador, de Nicaragua i de la República Bolivariana de Veneçuela l'octubre de 2009, i va entrar en vigència el 27 de gener de 2010, en ser ratificat per Cuba i Veneçuela. El mes de Juliol de 2010 fou ratificat per Bolívia i l'Equador, i s'espera la ratificació per part de Nicaragua.

El Manifest de la Cimera del Bicentenari, celebrada a Caracas l'abril de 2010, encomanà al Consell Econòmic de l'ALBA presentar un gran mapa de sobirania i independència econòmica que inclogui un pla per a accelerar la implementació del SUCRE i ampliar el desenvolupament de les Empreses Gran Nacionals i el Banc de l'ALBA, en una escala que generi un clar impacte en la vida econòmica dels països de l'ALBA. Va ser a Cochabamba l'octubre de 2009 quan va ser aprovada la creació oficial del SUCRE que va començar a operar el gener de 2010 i la primera transacció va ser realitzada entre Cuba i Veneçuela el febrer d'aquest any. La segona transacció utilitzant el SUCRE es va realitzar entre Veneçuela i l'Equador el juliol de 2010. I el 8 d'octubre de 2010, es va realitzar la primera transacció en sucres entre Bolívia i Veneçuela, quan una empresa del nostre país, va exportar 5 mil tones mètriques d'oli cru de soja a Veneçuela per un valor de 4,2 milions de sucres equivalents a 5,3 milions de dòlars.

El SUCRE és una unitat de compte i de valor i no una moneda de curs legal. Almenys ara com ara. El seu principal objectiu és el de reemplaçar de manera gradual al dòlar en el comerç interregional entre els països de l'ALBA. Amb l'inici de les operacions del SUCRE, l'Aliança Bolivariana comença a redefinir l'arquitectura financera regional en proposar-se un sistema de pagament internacional al marge del dòlar. De tots els intents d'integració que han tingut lloc a l'Amèrica Llatina, aquest és el primer que pretén la construcció d'un espai regional que tingui la seva unitat de compte per a les seves relacions comercials. El funcionament d'aquest nou sistema de moneda virtual permet fer pagaments per operacions comercials en el marc de l'ALBA i el seu horitzó ha de ser convertir-se en una moneda física que eviti els problemes plantejats per les fluctuacions del dòlar. Aquestes primeres experiències amb el SUCRE mostren que es requereixen esforços addicionals per a la seva implementació gradual i, en el futur, abastar la totalitat dels pagaments per l'intercanvi de béns i serveis entre els Estats membres del sistema. Una dels avantatges del SUCRE com a mitjà per a direccionar l'intercanvi és

Hugo Chávez és un dels impulsors de la nova moneda sud-americana

el d'orientar determinats objectius nacionals i regionals; per exemple, privilegiar intercanvis que potenciïn la sobirania i seguretat alimentària dels països que el conformen.

Però tots els béns i serveis produïts poden ser intercanviats. Tot i el poc temps de vida, s'ha avançat força.

La institucionalització bàsica del SUCRE es fonamenta en el Consell Monetari Regional, la Cambra Central de Compensació i el Fons de Reserva i Convergència Comercial.

No obstant això, és necessari enfortir

“El principal objectiu de SUCRE és el de reemplaçar de manera gradual al dòlar en el comerç interregional entre els països de l'ALBA” la seva institucionalització, la implementació i posada a prova de la seva plataforma tecnològica que comparteix amb el Banc de l'ALBA. La implementació del SUCRE no deixa de tenir la seva complexitat. La seva incorporació gradual com unitat de compte en les relacions comercials demana accions concretes per part dels organismes rectors en matèria

de comerç, finances i control de canvi en cada país membre. Entre les llistes de béns i serveis a tramitar pel SUCRE. Aquestes llistes han de ser revisades i actualitzades sobre la base de criteris comercials i de reciprocitat entre importacions i exportacions entre els països. En tractar-se d'un sistema de pagaments, la seva utilitat no s'assenta només en assolir objectius comercials, sinó en canalitzar fluxos de pagament.

Passa del simple concepte d'administració del comerç de béns i serveis al maneig de valors. Per això, és important conciliar les llistes de béns i serveis entre països amb les sumes subjacents al seu comerç, sobre la base del comerç històric entre els mateixos per a assolir el doble objectiu d'administrar l'espai comercial i impulsar la seva utilització. Això promourà l'ús del SUCRE i la configuració d'un mercat regional preferencial articulat per aquest Sistema com a clau d'entrada a futurs beneficis en la zona ALBA. Amb el SUCRE es crea una nova alternativa per a la canalització dels pagaments per l'intercanvi comercial recíproc entre els països membres de l'ALBA, amb característiques totalment noves i substancialment diferents a les existents en els mecanismes de pagaments tradicionals. S'haurà d'adequar de forma progressiva la normativa comercial de cada país per a superar l'ús dels mecanismes convencionals en els pagaments internacionals i adequar les regulacions de control d'ús de divises, de tipus de canvi existents o l'assignació de

liquiditat en moneda estrangera per a expandir l'ús del SUCRE. Resulta clar que aquest no és un procés fàcil però l'important és que ja està en marxa. Actualment, el comerç existent entre els Estats membres es desenvolupa de forma directa entre les seves empreses privades, estatals i mixtes, en alguns casos definits per convenis de cooperació bilateral. Un desafiament important és obrir aquest sistema a les petites i mitjanes empreses, les quals disposaran d'un mecanisme de pagament alter-

“Actualment, el comerç existent entre els Estats membres es desenvolupa de forma directa entre les seves empreses” natiu més eficient i barat. Com a part de la nova arquitectura financera els Bancs Centrals dels països membres seran les entitats que realitzaran els pagaments a través d'entitats financeres que correspondran a l'entitat financera amb la qual l'importador-exportador treballa en el seu país d'origen. Això significa que s'ha d'assolir una vinculació acti-

va amb els bancs comercials autoritzats en la promoció i utilització del SUCRE. Definir polítiques comercials en el marc del SUCRE, requereix d'informació fiable per a realitzar projeccions de comerç i precisar els recursos financers necessaris. En aquest sentit, resulta imprescindible realitzar un estudi sobre les regulacions comercials i monetàries vigents en cada Estat membre del SUCRE que permeti conèixer la situació comercial interregional mitjançant un sistema d'informació i anàlisi de dades sobre intercanvi comercial i de serveis dintre de la zona ALBA. Altres accions importants són les d'impulsar a curt termini la utilització del SUCRE per part de les entitats i empreses dels països membres . Tant el Banc de l'Alba com el SUCRE, són mecanismes i institucions creades en el marc de l'ALBA-TCP (Tractat del Comerç dels Pobles), pel que és necessari que aquestes contemplin la possibilitat de transaccions comercials en sucres reflectides en les Actes Constitutives i normatives de les Empreses Gran Nacionals i Empreses Binacionals que creen en diferents àmbits.

En la VIII Reunió del Directori Executiu del Consell Monetari Regional del SUCRE es va parlar fins i tot de fomentar i iniciar la creació d'empreses gran nacionals estratègiques com les de la indústria forestal, de comunicacions i de transport aeri.

No tant sols per introduir mecanismes de regulació dels mercats, en alguns casos amb presència d'agents monopolístics, sinó per ampliar la cobertura i millorar la qualitat dels béns i serveis que s'ofereixen als ciutadans. Això requereix una major coordinació entre el Consell Monetari Regional del SUCRE i el Banc de l'ALBA en funció dels acords de les cimeres presidencials i l'esperit d'aquest nou model d'integració i intercanvi. Quan s'assoleixi la plena operativitat del Fons de Reserves i Convergència Comercial, s'hauran de promoure projectes que eliminin desequilibris en el marc de l'esperit del SUCRE i de les relacions de col·laboració. Ampliar l'abast i la cobertura del SUCRE fins a assolir un major pes relatiu com a sistema de pagaments en el comerç regional és un desafiament que es pot assolir en el curt termini. Actualment existeixen almenys 17 projectes que utilitzaran el SUCRE, iniciant els tràmits en la Secretaria Executiva del Consell Monetari Regional i els Bancs Centrals dels seus respectius països. En tot cas, estem observant la implementació instrumental d'una decisió política assumida pels presidents de l'ALBA. La seva engegada implica molt esforç, concertació i compatibilització política i normativa. Ens trobem davant el primer intent real d'emancipació econòmica i financera de l'Amèrica Llatina. *Ramiro Lizondo és economista Bolivià. L’article ha estat cedit pel col·lectiu Latinoamerica 21 i s’ha publicat en el seu darrer Butlletí

12ECONOMIA

DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2010 L’ACCENT 190

Tancada de treballadors de Parcs i Jardins de Barcelona per la jubilació parcial ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA Una manifestació d'uns 200 treballadors de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona va finalitzar el passat 10 de novembre amb una tancada d'una dotzena d'empleats a la seu de l'empresa del carrer Tarragona de la ciutat comtal per protestar per l'incompliment del conveni en referència a la possibilitat de jubilar-se parcialment. La tancada encara continuava en tancar-se aquesta edició de L'ACCENT, i fora de les oficines companys de feina han organitzat una acampada reivindicativa amb diverses activitats.

Amb el suport dels diferents sindicats presents a l'Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona, CCOO, CGT, UGT i USOC, el comitè d'empresa ha volgut denunciar amb aquesta acció l'incompliment del conveni vigent per part dels gestors de l'Institut, actualment gestionat per Imma Mayol, regidora per ICV-EUiA, que possibilita la jubilació parcial dels treballadors, mentre l'empresa es nega a gestionar-ho.

Reivindicacions laborals

Entre les reivindicacions dels vaguistes tancats a la seu, destaca principalment la possibilitat de permetre la jubilació parcial amb contracte de relleu dels treballadors que compleixin els requisits legals, a més de la demanda d'actuacions actives de l'empresa a nivell laboral, com realitzar ofertes públiques d'ocupació o contrac-

tacions temporals d'estiu per al manteniment de les zones verdes de la ciutat, però sobretot el comitè d'empresa denuncia que des de l'Institut gestionat per ICVEUiA "es continua amb la política de privatització del servei, i s'adjudica a empreses privades, i sense cap problema pressupostari, treballs que sempre han estat realitzats per personal propi de l'Institut" Entre els tancats es troben dos

“Una cinquantena de persones es van concentrar davant dels Jutjats Socials en solidaritat amb el sindicalista sancionat” treballadors de l'empresa pública que tenien dret a la jubilació par-

Continua el tancament

Una dotzena de treballadors es van tancar a la seua de l’empresa

cial, i als que l'empresa s'havia negat a gestionar aquesta possibilitat.

El president del comitè d'empresa, José Ruiz, ha donat suport als tancats, i ha denunciat que fins a l'actualitat més de 100 treballadors havien pogut acollir-se a la jubilació parcial, possibilitant la contractació indefinida de 100 nous treballadors, i que la negativa actual de l'empresa a aquestes jubilacions parcials perjudicava als treballadors, i alhora al col·lectiu d'aturats, en una època especialment sensible de crisi. José Ruiz ha destacat que "hem intentat fer mil i unes reunions amb la direcció, buscant totes les vies pacífiques, però ha arribat un moment que davant de la insensibilitat de l'empresa els treballadors han dit prou".

Sancions a delegats sindicals La tancada de treballadors afectats per la negativa de l'empresa a donar la jubilació parcial ha coincidit amb el judici que es va celebrar el passat 15 de novembre al Jutjat Social 25 de Barcelona, que analitzarà la legalitat de la sanció de seixanta dies sense sou ni feina que ha imposat l'empresa a Carlos Bernal, Secretari de la Secció Sindical de CGT de Parcs i Jardins.

L'empresa acusa al sindicalista de no avisar la realització d'hores sindicals, mentre que el Comitè d'empresa i la Secció sindical

Continuen les mobilitzacions per preparar una segona Vaga General ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA Més de 2.000 persones van recórrer el centre de Barcelona en la manifestació convocada pel sindicalisme alternatiu reclamant una nova Vaga General contra les retallades socials.

L'Assemblea de Barcelona, plata-

forma unitària que aglutina al sindicalisme alternatiu, als moviments de barri que es van organitzar per la primera aturada i a organitzacions d'esquerres de la ciutat, va aplegar novament el passat 13 de novembre a dos milers de persones en demanda d'una nova Vaga General. La manifestació es va ini-

ciar a la Plaça Catalunya, arribant fins a la plaça Sant Jaume, seguits en tot moment per un important dispositiu d'antiavalots dels Mossos d'Esquadra.

Actes de preparació de la manifestació

Els dies anteriors a la mobilitza-

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona// Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20.

Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11,Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3,Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl. Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià,31.Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C.St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39, Barcelona // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C.de baix,14,baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2, Lleida // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // Lliga de Capellades Pilar 3. Capellades // L'Ocell Negre UV Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos,València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I. Barcelona // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida // Baró St. Petrillo, 9 València // SEPC-U Taverna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

Una única reunió de representants de Recursos Humans amb els treballadors afectats és el que ha respost l'empresa a les protestes, amb una oferta prou genèrica i manca de cap concreció que no ha convençut ni als sindicalistes ni als empleats amb edat de poder-se jubilar parcialment, una quinzena segons dades de l'empresa.

Per aquest motiu l'assemblea de treballadors ha decidit mantenir el tancament fins que l'empresa possibiliti la jubilació parcial dels seus treballadors, portant a terme diferents activitats a la seu de l'Institut, entre elles un "esmorzar popular" el passat diumenge 14 de novembre amb els familiars dels treballadors.

ció, es van dur a terme diferents actes de denúncia de les retallades socials.

Al barri de Gràcia, una cinquantena de persones va assistir el dia 11 de novembre al casal de Joves a l'acte amb la presència d'un sindicalista francès, mentre l'endemà a Sants una trentena de persones van assistir a una xerrada sobre les conseqüències de la reforma laboral i de les pensions al Centre Social.

de la CGT han respost que el treballador estava a dedicació complerta a la feina sindical, fet conegut per la direcció, i mai a l'empresa s'havia demanat que cada setmana es ratifiqués aquesta situació, denunciant aquesta sanció com "un pas més en l'espiral antisindical" de l'Institut gestionat per ICV-EUiA, i la regidora Imma Mayol.

Una cinquantena de persones es van concentrar davant dels Jutjats Socials mentre es realitzava el judici en solidaritat amb el sindicalista sancionat.

“La manifestació es va iniciar a la Plç.Catalunya,fins a la plaça Sant Jaume,seguits en tot moment per un important dispositiu d'antiavalots”

L’ACCENT 190 DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2010

ESPORTS 13

Les bitlles o birles, un esport en expansió ABEL CALDERA BERGA

Els jocs de bitlles, procedents de l'antic Egipte, tenen presència en molts països, cadascun dels quals té una variant diferent. La més coneguda, el bowling, és una icona de la cultura popular nord-americana.

Al nostre país, des del segle XIV hi ha documents que acrediten la pràctica de les bitlles fent servir una modalitat pròpia. Els primers documents relaten la seva pràctica a indrets com Torroja de Priorat, Igualada i Pollença.

Les bitlles catalanes tenen com a objectiu tombar, mitjançant el llançament d'un bitllot, el màxim de bitlles possibles excepte una.

Deixar una bitlla dreta és la característica de la modalitat catalana.

Les bitlles van ser un joc de carrer àmpliament estès arreu dels Països Catalans. De Tarragona a Alacant es coneixen com a birles.

Aquest joc anava associat a les apostes i amb la instauració del franquisme va ser proscrit com a part de la croada contra el joc amb diners.

A partir dels anys 80 es va recuperar la seva pràctica, però la normativització del joc ha viscut dues evolucions paral·leles. D'una banda, al Principat, es convertí en un esport més, amb una federació esportiva i competicions regulars.

“Les bitlles van ser un joc de carrer àmpliament estès arreu dels Països Catalans” Al País Valencià, en canvi, les birles són considerades un joc tradicional, i no s'ha viscut la formació de clubs i competicions regulars.

Arreu del territori

La zona on aquest esport és més arrelat és la compresa entre Igualada i el Pla de Lleida, i també al sud de les terres de l'Ebre. En aquests llocs és on més clubs hi ha federats i on la pràctica d'aquest esport supera amb escreix altres entreteniments com la petanca.

Des de finals dels 80 que van aparèixer clubs a l'àrea metropolitana barcelonina i a les comarques del nord. També hi ha una associació nord-catalana que participa en alguns tornejos.

Pel que fa al País Valencià, tot i ser el mateix joc, les birles no s'han esportivitzat, amb la qual cosa no hi ha una estructura competitiva regular, sinó que la pràctica es concentra en tornejos i demostracions organitzades per

pen en un equip de bitlles també és molt variat. Si antigament era només un joc reservat als homes, actualment els equips poden ser mixtes. Tot i que el pes masculí con-

“Alguns clubs han nascut a redós de moviments i associacions reivindicatius i populars” La llargària del llançament es pot ajustar a l’edat dels participants

entitats locals. Les birles estan reglamentades per la Federació de Jocs i Esports Tradicionals. El reglament només difereix en petits detalls respecte el de la Federació de Bitlles del Principat. Només a Vinaròs, el club de bitlles està afiliat a la Federació Catalana per tal de participar a les competicions regulars de la territorial tarragonina i ebrenca.

A les Illes, malgrat que la presència d'aquest joc està documentada, la seva pràctica no ha tingut continuïtat i actualment no hi ha tradició en aquest esport.

Les competicions

Actualment la Federació Catalana de Bitlles té censats 126 clubs.

Aquests clubs disputen competicions en forma de lliga d'octubre a maig, dues copes oficials i multitud de tornejos informals. Hi ha una Lliga Nacional, on s'hi pot inscriure qualsevol dels clubs federats. També hi ha diverses lligues territorials amb divisions per nivell.

Algunes d'aquestes lligues presenten la peculiaritat que les jornades de competició es fan cada quinze dies en una població diferent, on s'hi desplacen tots els equips i cadascú juga contra l'equip que li toca per calendari.

A banda de les lligues, també hi ha dues competicions en format d'eliminatòria. En la Copa Catalunya s'hi poden inscriure els 126 clubs, mentre que en la Copa Generalitat es creen dues competicions diferenciades segons el nivell competitiu mostrat a les lligues i es competeix en un únic dia. Finalment, s'organitza una supercopa en format triangular, amb el campió de la Lliga Nacional, el campió de la Copa Catalunya i el campió de la Copa Generalitat.

També a Amèrica del sud

Les bitlles catalanes només es practiquen fora de les nostres fronteres en alguns països de Amèrica del Sud com El Salvador i Guatemala,

i des de fa molt poc. Sorgiren com una alternativa per als amants del bowling que no podien pagar el lloguer d'una bolera. La federació catalana ha iniciat diverses activitats de promoció per a estendre l'interès per aquest esport, conegut al continent americà amb el nom de bowling xix (bolos catalanes).

En la cultura popular

identitàries i culturals, molts dels qual nascuts al redós de moviments populars, com és el cas dels de Sabadell -que té la seva seu social al casal independentista-, Terrassa, Breda, La Llacuna o Reus.

Un esport mixt i intergeneracional

L'espectre de persones que partici-

tinua essent molt gran en les zones de pràctica més tradicional de l'esport, molts equips tenen una important presència femenina. Tampoc l'edat s'acota a una franja molt reduïda. Els equips engloben des de nens de 12 anys fins a avis que fa temps que ja han traspassat la setantena. La diversitat d'edats i gèneres s'harmonitza fent que els homes llancin des de 11,5 metres i les dones i els nens des de 9,5 metres.

La presència de les bitlles en aplecs i festes reivindicatives i populars ha anat en augment els darrers anys. Un exemple d'això és el Club

“País Valencià la pràctica d'aquest joc no s'ha esportivitzat plenament” de Bitlles de Sabadell. Aquest club, fundat el 2006, nasqué arran de les partides que es disputaven cada any a la festa que la revista Ordint la Trama organitzava al Marquet de la Roca. Christian Simelio, el seu impulsor, explica que "l'objectiu era fomentar aquest esport com una forma de cultura i no només com una pràctica competitiva". Per aquest motiu, les jornades de competició que s'han celebrat a la capital vallesana s'han fet sovint emmarcades en actes populars com la calçotada del casal independentista o bé el Torneig de Bitlles de les Barraques de Sabadell.

Simelio remarca que "les bitlles no són un esport reivindicatiu, però alguns clubs hem nascut per un interès de recuperació de la cultura popular". Cada club té motivacions diverses. Hi ha els clubs de les zones més tradicionals, amb una gran presència social, clubs fundats exclusivament amb una motivació pel lleure i la competició esportiva, i clubs amb motivacions

Les bitlles a les escoles ABEL CALDERA BERGA

Un dels reptes d'aquest esport és aconseguir que cada cop més nens s'hi incorporin. Tot i que pugui semblar el contrari, les bitlles catalanes no són un joc apte per a nens petits, ja que fins als 1012 anys no es té la força suficient com per poder llançar el bitllot amb garanties. Per tal d'apropar aquest esport als nens d'aquesta franja d'edat, la federació té actiu un programa de treball amb les escoles, encarregant als clubs de cada localitat les intervencions Simelio ens explica l'experiència de Sabadell. "Nosaltres tenim contacte directe amb el Consell Esportiu de la ciutat. En un primer moment vam voler organitzar una formació per als professors d'educació física, per tal que fossin ells qui traslladés el joc a

les aules, però la resposta va ser molt escassa. Aleshores, des del Club de Bitlles de Sabadell vam apostar per ser nosaltres qui anés a les classes d'educació física a fer les demostracions. A la nostra ciutat 800 nens i nenes han participat en aquestes activitats i ara aquest esport comença a ser ja habitual en les festes de fi de curs d'algunes escoles".

Precisament, enguany el Club de Bitlles de Sabadell serà l'encarregat d'acollir la darrera jornada de la lliga territorial de Barcelona el proper 15 de maig, al Parc Central de la ciutat. Fidels a l'esperit del club, pensen convertir la jornada en una mostra de cultura popular, amb la presència de bastoners, geganters i castellers, i l'organització d'un esmorzar popular.

14 CULTURA

DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2010 L’ACCENT 190

El Cabanyal, museu del còmic

La dotzena edició de les jornades de Portes Obertes obri les cases del barri per exposar-hi els originals de diversos dibuixants de renom Borja Català MANISES

marionetes La Estrella realitza diverses representacions els caps de setmana.

Les jornades Cabanyal Portes Obertes s'han celebrat de manera ininterrompuda des de 1998, any en què l'Ajuntament plantejà un pla especial de reforma interior del Cabanyal que contemplava l'ampliació de l'avinguda de Blasco Ibáñez fins a la platja.

Aquest projecte implicava partir per la meitat el barri i la destrucció de més de 1.500 habitatges. La lluita del veïns i veïnes del barri ha permès que, 12 anys més tard, el Cabanyal continue viu i combatiu.

L

a dotzena edició de les jornades Cabanyal Portes Obertes està tornant a demostrar que, malgrat la ferma voluntat del Partit Popular de prolongar l'avinguda de Blasco Ibáñez de València fins a la mar, el barri mariner continua ben viu i actiu. Sota el lema Un Cabanyal de vinyetes, 24 cases del barri han obert les seues portes per esdevenir petits museus en què fins al proper diumenge 21 de novembre els visitants puguen contemplar els originals d'alguns dels més prestigiosos dibuixants de còmic de l'estat espanyol i, alhora, conèixer per dins alguns dels immobles que l'Ajuntament vol esbucar.

Paco Roca, Calo, Lalo Kubala -dibuixant de la revista El Jueves que fou professor de pintura en la Universitat Popular del barri, Azagra, Kim, Mireia Pérez, Miguel Ángel Martín, Luis Demano, David Belmonte o el japonès Kiwa Irie són alguns dels més de 40 artistes que han cedit les seues creacions a la plataforma Salvem el Cabanyal per a aquesta exposició que ha comissariat el grafista i dissenyador MacDiego. Fins i tot l'actual portaveu del PSOE al Parlament europeu, l'exministre de Justícia Juan Fernando López Aguilar, hi participa amb una vinyeta.

La resposta dels dibuixants ha estat molt positiva, ja que molts d'ells no només han aportat les seues obres, sinó que n'han creat de noves per a la mostra. I segons sembla, Lalo Kubala, està treballant en un projecte per portar al còmic la història de Salvem el Cabanyal.

a Lluís, fill del Cabanyal que amb la seua dona restaurà un lluminós pis modernista del carrer de la Reina. Tot i que les seues cases no corren perill de ser enderrocades, es troben junt a d'altres habitatges tradicionals la demolició dels quals sí que està prevista, cosa que significaria la desaparició del barri com a unitat urbanística i social.

Però les jornades no es limiten a les exposicions, ja que els dissabtes i diumenges s'estan organitzant visites guiades al barri. A més, el dia 5 de novembre, l'actor alcoià Xavi Castillo donà el tret d'eixida al Portes Obertes amb un pregó al seu més pur estil que fou seguit pel cercavila de Murga Lunàtika. I de la seua banda, el teatre de

Una de les novetats d'aquesta edició de les jornades és que la mostra no es fa només a cases afectades pel pla d'enderrocaments, sinó que també es poden visitar habitatges de la resta del Cabanyal i de Canyamelar. L'objectiu de l'ampliació de l'àmbit de la mostra no és altre que permetre que els visitants tinguen un coneixement més ampli del barri i dels seus veïns i veïnes. De fet, aquest és el veritable objectius que cerca el Portes Obertes.

Així hom podrà conèixer gent com Francesc, un mestre d'escola jubilat que fa uns anys es traslladà al barri, on va rehabilitar una casa de planta baixa i dues alçades al carrer de sant Pere, un immoble que és ple de records de la seua etapa com a docent. O

El II Circuit de Música en Valencià So de sons arriba al Cap i Casal Redacció VALÈNCIA

F

olk, pop-rock, ska o cançó d'autor, nombrosos estils conflueixen aquest novembre al II Circuït de Música en Valencià So de sons, una iniciativa del Col·lectiu Ovidi Montllor per portar la música en valencià per diversos punts del territori i consolidar una xarxa de concerts en sales privades i diverses entitats.

Després de dos mesos de recorregut per diverses localitats del País Valencià com Vila-real, Alcoi o Alacant, el circuit ha arribat a la capital amb dos dates marcades. La primera fou el passat 11 de novembre, on els sons més contundents de la gira, a càrrec dels grups Pinka i Desgavell, ompliren de gom a gom la Sala Matisse. Els primers destacaren per la seua força en directe, barrejant a la perfecció la seua capacitat lírica i

melòdica emocionant des de la primera estrofa. Desgavell tampoc es quedà curt en potència, combinant tota mena de sons ska,

reagge, jungle i punk amb una finalitat festiva i reivindicativa.

La segona data serà el dijous 25 a la mateixa sala, en aquest cas amb les actuacions del grup de folk Artaica i del cantautor Xavier Morant. Aquest estarà presentant el seu nou disc Revolutum, on segueix amb el seu estil íntim i personal, mentre que Artaica, comandats per la cantant Mara Aranda, transportaran els assistents als temps on el mediterrani encara era jove.

El So de sons manté al llarg del seu trajecte uns objectius clars i específics, com son els de difondre i aconseguir visibilitat mediàtica de la música autòctona., normalitzar la cultura en valencià, dinamitzar el sector de la indústria musical valenciana, contribuir a consolidar l'actual protomercat d'oci i cultura en el nostre domini lingüístic i alhora crear sinergies entre els artistes i els programadors culturals de sales privades i institucions.

L’Euskal Etxea de Barcelona programa un cicle de de cantautors valencians Vicent Company i Sancho BARCELONA

A

mb una periodicitat mensual el centre de cultura Euskal Etxea, el COM i “El Singlo” (l'espai gremial valencià a Barcelona) endegaran un cicle de música d'autor amb l'objectiu de fer un primer mostreig dels nous treballs dels músics valencians.

El Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants en valencià (COM) enceta d'aquesta manera una sèrie de contactes per tal d'incentivar la programació de música valenciana, feta en català, en l'agenda cultural barcelonina i de la resta del Principat. Des de fa uns mesos des de l'Espai Gremial Valencià, El Singlo, s'ha començat a treballar per tal d'interactuar amb el teixit cultural i associatiu de l'àrea metropolitana de Barcelona i aviat es pretén estendre les activitats cap altres comarques del Principat per tal de dissenyar una xarxa de locals amb programació estable de música feta en valencià.

Com a tast inicial és programa el proper diumenge 5 de desembre una actuació a càrrec del cantautor Andreu Valor (Cocentaina, el Comtat), que presentarà el seu primer treball En les nostres mans en un concert acústic que començarà a les vuit del vespre en la seu de l'ateneu basc (placeta Montcada, entrada pel carrer Sant Vicenç). acompanyat per la jove vocalista Berta Iñiguez, Tatà Bates, a la guitarra i Joan León a la repercussió. El cantautor clourà amb aquest concert una petita gira que inclou tatres poblacions del Principat, també participarà el dimecres en un concert a la Sala Vivaldi de Barcelona junt al principatí Jordi Gomara). Consulteu l'agenda actualitzada del cantautor al myspace [http://www.myspace.com/ andreuvalor].

CULTURA 15

L’ACCENT 190 DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2010

La ressenya de la quinzena

La mirada d’en Banksy sobre l’ street art Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

B

anksy és, sens dubte, l'artista de carrer més popular del planeta malgrat que gairebé ningú no sàpiga de qui es tracta. Les seves intervencions a alguns dels museus de més relleu (el Tate Modern de Longres, el Louvre de París o el Museum of Modern Art de Nova York), on hi va penjar quadres propis que van arribar a quedar-s'hi força temps, o al mur que l'Estat israelià ha aixecat a Cisjordània, l'han permès accedir a tribunes públiques a les quals és pràcticament impossible d'aparèixer si al que et dediques és a "guixar parets".

Ara, Banksy s'atreveix també amb el cinema i ens presenta un fals documental realitzat de forma magistral i amb un gran sentit de l'humor, en el qual allò que és ficcionat i allò que és real es mesclen de forma que és gairebé impossible de veure'n els límits. El protagonista de la cinta és en Thierry Guetta, un francès obsessionat en enregistrar amb la seva càmera de vídeo tot el que belluga i propietari d'una botiga de roba vintage al barri més bohemi de la ciutat de Los Ángeles ("acostumava a comprar [roba vella] per 50 dòlars, feia d'allò un disseny propi i ho venia a 400 dòlars"). En un viatge a París descobrirà que un cosí seu participa del moviment contracultural de l'street art a partir de la recreació d'imatges dels Space Invaders i, de la seva mà, començarà a

introduir-se en l'ambient i a descobrir d'altres artistes, als quals començarà a conèixer i amb els quals començarà a col·laborar. Entre ells destaquen en Shepard Fairey, que es va fer popular arran d'una obra que mostrava un retrat del rostre del lluitador televisiu André el Gegant amb una llegenda que deia "Obeeix" i que té un peu a la indústria cultural i un altre al carrer.

Evidentment, com qualsevol persona

“Banksy s'atreveix també amb el cinema i ens presenta un fals documental realitzat de forma magistral i amb un gran sentit de l'humor” que volgués fer un documental sobre street art, un cop ha conegut a tots els artistes més destacats, la única persona que li queda per conèixer és a en Banksy. I, un dia, l'atzar es posa de la seva banda.

Fins aquí, la pel·lícula ha fet un breu recorregut pel panorama de l'street art francès, ianqui i britànic atractiu i diver-

tit però al qual potser li manca una mica de profunditat. Ara bé, un cop conegut en Banksy i la seva obra, la pel·lícula se centra en analitzar la ràpida ascensió en el món de l'art del mateix Thierry Guetta, que se segueix els consells del seu mestre, que li diu que munti una exposició. En aquest moment, Exit Through The Gift Shop abandona la crònica del moviment urdenground del què forma part l'street art per centrarse a plantejar, en to desenfadat, qüestions al voltant de la creació cultural i del paper assignat a l'autor, a l'"artista". L'exposició, que serà tot un èxit, no serà res més -ni res menys- que el resultat d'haver aplegat els treballs d'altra gent i haver-los reinterpretat, donar-

Història Gonçal Castelló, de l’exili a la revitalització nacional Carles Miret i Estruch GANDIA

G

onçal Dionís Castelló i GómezTrevijano, català de Gandia, com a ell li agradava presentar-se, nasqué a la capital de la Safor el 1912 i ens deixà el 2003 a la ciutat de Barcelona.

Tot i haver-se llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres i haver exercit part de la seua vida com advocat, la resistència cultural dels Països Catalans durant la postguerra no podria entendre's en la seua justa mesura sense aquest intel·lectual revolucionari d'una trajectòria impecable.

La seua militància revolucionària arranca des de bell antuvi quan decideix ingressar a les Joventuts Comunistes i participar a la Guerra Civil on és ascendit a Cap d'Estat Major de l'exèrcit republicà.

Amb la desfeta de les tropes lleials a la República és reclòs al camp de concentració d'Albatera (el Baix Segura) i sentenciat a sis anys de presó, després dels quals és obligat a exiliar-se a Madrid.

Malgrat tot, aquest distanciament servirà de brou de cultiu per engegar una obra escrita periodística i novel·lística sempre coherent amb els seus idearis

catalanistes i d'esquerres. A les seues col·laboracions a les escasses publicacions en català d'aleshores es deixa entreveure una llunyania que no minva la passió per l'actualitat catalana. Així, podem trobar els articles aplegats a Viure a Madrid: cròniques des de l'altiplà (1973) i a Dia a dia des dels Països Catalans (1977). El seu cicle novel·lístic està fortament marcat

per l'experiència de la guerra, els camps de concentració i la repressió nacional i social. A Sumaríssim d'urgència (1978) i a València dins la Tempesta (1987) explora els aspectes més tràgics del conflicte bèl·lic, mentre que a La clau d'un temps (1982), premi Ciutat de València-Jaume Roig, realitza un assaig dietarístic de la vida política i social de la ciutat de

los una nova mirada, i venent-los a uns preus a l'alçada de l'esdeveniment. Com quan venia roba a la botiga de Los Ángeles.

València fins a l'adveniment de la II República. Gonçal Castelló també publicà narrativa breu, com Un sopar de roders (1978), Terra guanyada i altres contes (1985), així com alguna biografia com és el cas de Vida i miracles d'Antoni Miró (1994).

Durant els anys 70 participà clandestinament en l'Assemblea de Catalunya i fou soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana a partir de la seua fundació el 1977. Durant els anys de la transició política milità al Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN) i, finalment, el 2002 ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya.

Durant els últims anys de la seua vida va ser reiteradament convidat a diversos actes d'homenatge a la seua ciutat natal, però malauradament per motius de salut no va poder estar-hi mai present. El proppassat dissabte 13 de novembre, el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de la Safor reté novament un merescut homenatge en una jornada anomenada El món de Gonçal Castelló, una passa més en la necessària tasca de recordar una figura clau en la construcció identitària i nacional dels Països Catalans.

DEL 17 AL 30 DE NOVEMBRE DE 2010 L’ACCENT 190

16CONTRAPORTADA

“El Terra ha esdevingut un referent social capaç de generar alternatives per a Benimaclet” PAU TOBAR VALÈNCIA

Acabeu de celebrar el vostre desè aniversari, podeu explicar-nos com va començar tot?

En realitat se celebra el desè aniversari en aquest espai, perquè el Terra com a projecte existeix a Benimaclet des de fa una dotzena d'anys.

En un primer moment, al carrer Verge de l'Assumpció, el Terra neix com a seu de l'Assemblea de Maulets de l'Horta i gràcies sobretot a l'espenta de Xavi Ginés. Es tractava d'una seu oberta a la gent més propera i on hi existien certes limitacions motivades per la necessitat de protegir-se. De fet, l'Ajuntament acabà tancant aquest espai per manca de llicència i és en aquest moment quan comença a gestar-se el nou projecte.

I què canvià amb el nou espai?

Moltes coses. El nou local, al carrer Baró de Sant Petrillo, era prou més gran i ens permetia també legalitzar-nos com a bar. Amb això poguérem passar de tenir una simple seu a mantenir un espai totalment obert cap al barri. Va ser doncs, un canvi total en la realitat del projecte perquè ens permetia un treball més intens a Benimaclet i amb els seus col·lectius i associacions de veïns.

Hui el Terra és un Centre Social autogestionat per un bar -amb quatre persones que s'hi dediquen professionalment. En aquests moments hi treballa, a més de Maulets, l'Assemblea del Terra i el SEPC. El naixement del Terra és una fita molt important per l'independentisme a València ja que fins aquell moment no hi existien espais oberts on la gent trobara el nostre discurs. Això hui ha canviat i cada vegada hi ha més locals d'aquesta mena, com ara El Racó de la Corbella.

Certament no és fàcil obrir un espai d'aquestes característiques... al llarg d'aquests anys haureu passat de tot...

En efecte, nosaltres valorem que a la història del Terra actual hi ha tres moments clau. El primer quan vam obrir, ja que l'obertura d'un espai autogestionat amb aquestes característiques suposava un salt qualitatiu. El fet que en relatiu poc temps aconseguírem els diners i la gent per treballar-hi diu molt de la capacitat de l'Assemblea de Maulets de l'Horta.

El segon moment que cal desta-

ENTREVISTA Mireia Minyana, de Maulets, i Natxo Calatayud, de l’Assemblea del Terra Enguany la vintena Festa per la Independència ha coincidit amb la celebració del desè aniversari del Centre Social Terra. Per acostar-nos a la realitat de Benimaclet i conèixer la feina desenvolupada durant tots aquests any ens hem acostat al Terra.Ens rep Mireia Minyana, de Maulets, i Natxo Calatayud, de l'Assemblea del Terra,representants de dues fornades d'independentistes que s'han covat al recer d'aquest emblemàtic local.

car fou quan ara fa uns anys l'amenaça de tancament planava sobre el Terra. Un constructor havia comprat la finca i volia fer-nos fora.

Així iniciarem una campanya que reuní molts suports solidaris i així, a més d'aconseguir que escamparen els mals auguris també sumaren molta gent al projecte i això l'eixamplà i l'enfortí.

Per últim, enguany, hem fet créixer encara més el projecte donat que el Terra passa d'obrir de vesprada-nit a fer-ho durant tot el dia.

Això permet que s'acoste tot tipus de gent al Centre Social, a més de la base prèvia composta per estudiants i joves.

Així el Centre Social ens ha permès arrelar-nos i incrementar la nostra militància. De la mateixa forma, en ser aquest un barri on bona part de la població és universitària, el potencial per fer-te sentir entre els joves de comarques és molt gran. En general el Terra ha permès que Benimaclet perda els prejudicis respecte l'esquerra independentista i Maulets i que majoritàriament vegen en nosaltres persones que aportem coses positives al barri.

“El Terra ha sigut un lloc de trobada i l'independentisme sempre ha tingut ací un altaveu“

Què ha suposat per a Maulets tot això?

El Terra ha sigut i és el projecte més important de l'Assemblea de l'Horta. Per als joves és fonamental tenir espais propis de trobada, reunió i militància, això a València no és fàcil. Així doncs, Maulets no seria el que és sense el Terra, i viceversa. El Terra ha permès l'autogestió de l'assemblea però a més a partir de la nostra activitat en aquest espai molts joves de Benimaclet s'han apropat a Maulets.

Sens dubte la percepció del veïnat respecte l'independentisme ha canviat. Com ha estat això?

El Terra ha estat sempre un projecte centrat en aquest barri. Des d'ací s'impulsà la campanya Salvem l'Horta de Benimaclet. També hem sigut una part fonamental en l'articulació de Benimaclet Viu, una plataforma àmplia i intergeneracional que agrupa les associacions de mares i pares, les associacions de veïns, l'Assemblea del Terra, l'Assemblea de Benimaclet d'Endavant, Maulets,... Totes aquestes sinergies han estat possibles gràcies a l'existència d'un espai independentista obert: El Terra. Amb tots aquests anys de treball hem aconseguit que la gent del barri passe de vore'ns com a mers agitadors a considerarnos gent capaç de dur avant iniciatives que poden millorar la seua vida.

Si haguérem d'enumerar tots els

actes organitzats durant aquests deu anys supose que mai acabaríem!

En efecte, a banda de les dues plataformes que hem apuntat abans, al Terra s'han fet multitud de tallers, exposicions, xerrades, actuacions musicals,... Maulets, SEPC, l'Assemblea del Terra, i també els col·lectius del barri, són els que han donat vida a aquest espai i han fet possible que siga el que és. A part hem organitzat anualment les Falles alternatives i hem celebrat Carnestoltes. A més aquest any hem participat en l'organització de la Trobada d'Escoles en valencià a Benimaclet.

En l'actualitat estem impulsant la Cooperativa de Consum responsable i la Universitat Lliure de Benimaclet -projecte que neix des de Benimaclet Viu. Aquests són dos projectes amb molt de potencial i que van en la línia de donar alternatives per la transformació social en l'àmbit local, és a dir, del municipalisme.

A més d'això, El Terra ha sigut un lloc de trobada i l'independentisme sempre ha tingut ací un altaveu, ja siga a través d'actes com de publicacions, propaganda, etc. El Terra sempre ha tingut clar que és una eina al servei de l'esquerra independentista.

I per acabar, quines són les vostres perspectives de futur?

Doncs continuar durant molts anys més aquest treball d'eixamplament del discurs de l'independentisme així com aconseguir generar noves eines de transformació social. I fer també que el Terra continue sent una referència per als joves de tot arreu.

LA REMATADA

De nou, Grècia AQUIL·LES RUBIO ALACANT

Amb la mirada posada en les grans mobilitzacions de classe a l'Estat francès dels darrers temps, sembla que l'actualitat política grega haja passat a un segon pla. D'aquí i d'allà podem extreure ensenyaments, i els grecs continuen mostrant un dels possible camins per a agrupar les forces populars. El passat 7 de novembre se celebrà la primera ronda de les eleccions locals i regionals i les llistes de l'Agrupació Popular, coalició electoral nucleada al voltant del KKE, el Partit Comunista de Grècia, experimentaren un significatiu avanç. Presents a 260 dels 325 municipis i a les 13 prefectures, l'Agrupació Popular aconseguí 588.898 vots i un percentatge del 10,98%, sent l'única força política que guanyava vots respecte a les darreres eleccions, celebrades tot just un any abans: 75.000 nous votants s'adheriren a les propostes comunistes, en un augment del 3'3%. Per contra, la resta de partits perderen suport: el governant PASOK més d'un milió, la dreta de Nova Democratia mig milió, els feixistes de LAOS 150.000, la coalició esquerrana Syriza 50.000, i els Verds 20.000.

Amb la perspectiva de les imminents eleccions autonòmiques principatines i les municipals i autonòmiques d'abril, de nou Grècia ens dona claus per a l'anàlisi de les perspectives polítiques dels i les revolucionàries. Els excel·lents resultats de l'Agrupació Popular no és flor de primavera, sinó la conseqüència d'anys de lluita, esforç, coherència, perseverança, dignitat, disciplina i organització.

A partir de 1989, molts van considerar el KKE un anacronisme; atacs mediàtics, escissions, solitud política, descens electoral… la dècada dels 90 va ser la travessia del desert del KKE. Si va eixir d'ella no va ser per cap renúncia política, ans al contrari, va ser l'aprofundiment del marxisme-leninisme, l'increment de la lluita al carrer, l'organització autònoma de la classe obrera mitjançant el sindicat de classe PAME, fundat el 1999, el reforçament de les posicions antimonopolistes i antiimperialistes, els que han permès al KKE recuperar la posició hegemònica al si de la classe obrera grega.

El 7 de novembre quasi 600.000 treballadores donaren el seu suport a les posicions de classe del KKE, i això no és cap casualitat. Entre desembre i juliol, 10 vagues generals i altres 10 jornades de lluita i mobilització populars recorregueren Grècia, totes elles impulsades pel sindicat de classe, el PAME. El dilluns 15 de novembre, una nova gran mobilització es realitzarà a Atenes contra el Memoràndum del Govern grec, la Unió Europea i el FMI, que preveu un aprofundiment de les retallades socials i laborals per fer front a la crisi. El camí, doncs, per a les catalanes, és clar: oportunisme o lluita, màrqueting electoral o organització, divagacions pseudopatriòtiques o consciència nacional, retòrica interclassista o consciència de classe.