Accent 191

Periòdic popular dels Països Catalans

191 DE L‘1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2010

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

SUMARI Mallorca lluita per la memòria històrica Memòria de Mallorca (MdM) és una entitat que treballa per la recuperació de la memòria de les víctimes i familiars de represaliats i desapareguts durant la Guerra Civil i el franquisme, actuant per tal que es faci justícia i es conegui la veritat.

Actualment està immersa en un procés judicial. >> Països Catalans 5

Benimaclet es rebel·la contra els feixistes Una manifestació i una posterior agressió en el Centre Social Terra han esgotat la paciència dels veïns de Benimaclet, que s’han unit per mostrar el rebuig al feixisme i la impunitat amb què actuen. >> Economia 12

Crítiques a l’Església en el dia contra la violència de gènere La recent visita del Papa a Barcelona ens va tornar a recordar el negre paper de l’Església en la imposició d’una moral retrògrada i sexista. Unes setmanes després, amb motiu del Dia Internacional Contra la Violència de Gènere, l’esquerra independentista ho ha tornat a denunciar amb la lema “La violència de gènere té cara i creu”, que ha servit per convocar mobilitzacions i actes a diverses ciutats. Així, a València i Barcelona, com a altres ciutats, hi hagueren manifestacions i actes per conscienciar la població d’aquest problema i dels seus culpables. >>Països Catalans 6

Problemes per a la ràdio en català a la Catalunya Nord Ràdio Arrels, l'única emissora que emet en català situada a Catalunya Nord, no pot obtenir ingressos per publicitat per ser de tipus associatiu i amb les retallades de les ajudes públiques ara travessa problemes econòmics. Al mateix temps, el Govern francès està posant traves a les emissions des de l’altra banda dels Pirineus. >> Països Catalans 10

INTERNACIONAL

Suïsa certifica l’auge del racisme a Europa Les denúncies pel paper de l’Església en la violència de gènere es repetiren arreu del país

>>Esports 13

Pilota al carrer

Entre la cultura i l’esport

El passat 28 de novembre un 52,9% de la població suïssa va decidir donar suport en referèndum a la iniciativa popular del partit ultradretà i xenòfob Unió Democràtica del Centre per procedir a l'expulsió automàtica dels immigrants que "abusin de les prestacions socials" o bé cometin qualsevol tipus de delictes.

Amb aquest són ja nombrosos els casos de la institucionalització del racisme i la xenofòbia a diferents estats europeus.

MARIA OLIVER PÀG. 2 // JOSEP C. SERRA PÀG. 2 // ALEIX CARDONA PÀG.3 // QUIM ARRUFAT PÀG. 16

>>Internacional 11

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Si no fos...

MARIA OLIVER GRANOLLERS

“Més que catalanoparlants, som catalanocallants...”

Ramon Torrens Tots estem expectants, és a punt de començar l'espectacle de màgia al teatre de Montornès del Vallès.

No som ni la primera ni l'última escola que visionarà aquest espectacle doncs la jove companyia viatjarà arreu escampant màgia per a la canalla de les escoles públiques i privades principatines.

A l'escenari, un jove mag còpia fefaent del Mag Lari- esbotzant somriures entre els assistents i esborronant els més escèptics. Un èxit rodó si no fos perquè el mag emprava la llengua castellana cada vegada que volia arrencar una rialla, fer una comentari irònic o interpel·lar el públic infantil de la sala. Un fet insòlit que va caure desapercebut entre les companyes d'escola les quals van reconèixer no haver-se'n assabentat.

La meva tornada a l'escola va transcórrer entre l'imput d'alegria i perplexitat palès als rostres dels meus alumnes i l'imput de desemparança i desesperança per la meva dissortada llengua.

En un intent de rebaixar el meu malestar vaig intentar comprendre'n la situació...

En català trobem mancances d'alta oralitat (la dels acudits, les bromes, els insults) motiu pel qual els nostres joves i adolescents adquireixen manlleus del castellà. L'èxit de programes escombraries de Tele 5 per exemple, es deu al fet que contenen un elevat nivell de segona oralitat sobretot pel que fa als insults.

Igualment exitós és l'APM de TV3 pel seu contingut d'alta oralitat.

Tots ells, en castellà.

No és casual doncs, que entre els 13 i 18 anys el nivell d'ús del català disminueixi considerablement a favor del castellà.

Els anuncis de canals catalans sovint incorporen el lema en castellà, entre diaris catalans trobem anuncis en castellà, en espectacles catalans trobem el castellà quan cerquen l'humor o l'acudit... aquests models lingüístics romanen a la psicosfera, ergo els joves catalans es passen al castellà perquè és el mercat de venda; perquè és la manera de vendre'n els seus tributs.

En conseqüència, caldrà que superem la timidesa lingüística i exercim un alt modelatge davant la influència d'altres llengües si no volem empobrir-nos encara més lingüísticament i nacional.

Després d'aquestes disquisicions em disposo a entrar a l'aula i fer el meu propi joc de màgia: tothom tanca els ulls, comptem fins a vuit i, en obrir-los la nostra llengua ha esdevingut digna, lliure i pròspera.

Si no fos perquè la màgia és fugissera...

DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2010 L’ACCENT 191

COL·LABORACIÓ

JOSEP C.SERRA

Reivindicar-sse obertament

Molts de nosaltres hem estat sorpresos per trobar, en el nostre camp una oposició al fet de participar a les manifestacions contra la reforma de les "retretes", com si un problema social com aquest no tingués cabuda en les reivindicacions dels catalans. Els uns argumentaven que era un problema "francès", mentre que d'altres asseguraven que seríem mal rebuts en el context de la mobilització sindical.

Massa sovint fem una separació entre reivindicacions "catalanes" i d'altres que alguns diuen que no ho són, sigui en el món sindical, en el dels estudiants, en el de l'ecologia... En el fons es tracta d'una constatació de feblesa, tenim por de les nostres pròpies reivindicacions i d'allò que en puguin dir "els altres", ens és més fàcil convèncer els convençuts, que anar a defensar les nostres idees en un terreny que creiem que no ens és

“El ‘catalanisme’, i en el meu cas concret l'independentisme, no pot restar alié a la realitat que l'envolta” favorable. La sorpresa és que quan gosem sortir del cercle estret dels convençuts, molt sovint sem percebuts com a políticament més legítims del que nosaltres mateixos creiem ser. En el cas de l'ensenyament del català per exemple, se'ns considera com a gent partidària de l'ensenyament privat, és veritat qui hi ha gent favorable a aquesta posició, i que de vegades no hi ha cap més solució, però també n'hi ha que defensen un ensenyament català en el sector públic. Una anècdota que pot ajudar a comprendre la cosa. La directora d'una escola

Número 191 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera, Mercè Rubià (coords.), Joan Buades, Guillem Colom,Laia Creus,Pep Giner, Andrés González, Aure Silvestre, Arnau Urgell i Bel Opinió: Joan Teran (coord.).EEconomia: Àlex Zaballa.O Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Hèctor Serra, Josep Maria Soler,Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colomer. Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Arnau Urgell. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Josep C. Serra, Aleix Cardona, Maria Oliver, Quim Arrufat, Maria Alcover

catalana, no direm el nom, va rebre una mare que volia inscriure el seu fill, la directora li va recordar que en aquella escola se feia immersió lingüística en català, la mare va

dir que això no era un problema, que el que volia és que el seu fill anés a una escola "amb gent bé", la directora li va dir miri, aquí tenim famílies gitanes i d'origen àrab,

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

per tant són "gent bé"; evidentment la mare no va inscriure el seu fill...

Combatre la imatge dels catalans com a gent que volen ser "a part", és també una obligació.

En el camp de la política és la mateixa cosa, quedem sovint tancats en l'activitat "cultural": cantants (i per tant n'hi ha pocs), teatre (sobretot si no és pas parlat)... però si se vol fer política dita "oficial" o seriosa, ens disfressem del que sigui i integrem un grup francès. I sobretot n'hi ha que diuen que no cal lligar reivindicacions lingüístiques o culturals i la política, quan és evident que tota reivindicació de llengua i de cultura és bàsicament política.

Tenim l'obligació de dir qui sem i que volem, el "catalanisme", i en el meu cas concret l'independentisme, no pot restar alié a la realitat que l'envolta. No te perquè haver-hi reivindicacions estrictament "catalanes" o estrictament "franceses". Cal dir obertament què pensem, i tindrem sorpreses, segurament sem més dels qui creiem ser.

PAPER DE VIDRE

Els nostres delinqüents Miquel Pairolí, a més d'altres gèneres, practica el periodisme. Ho feia a El Punt i ho fa a l'Avui. Amb la irregularitat pròpia de qui ha d'escriure -i publicar- quasi cada dia, ha fet alguns bons -i curts- articles d'opinió sobre temes com el neoliberalisme o el Sàhara. El 26 de novembre, però, amb el títol d'"Herrera i la mala gent" ens va oferir una exhibició d'estupidesa reaccionària que val la pena d'analitzar. L'article es referia a una entrevista a Joan Herrera. A càrrec de Xavier Bosch i emesa per TV3.

A Pairolí li interessa la delinqüència, que ve al cas per unes preguntes -i respostes- en relació a la gestió d'en Saura. I diu, per introduir el tema, que "la delinqüència a Catalunya ha augmentat notablement -tal com tothom pot comprovar, diguin el que vulguin les estadístiques". Al·lucinant. Des del meu modest racó de món, i encara i acceptant que aquest fos l'estat de coses -car no tinc cap fe particular dipositada en les estadístiques dels Mossos d'Esquadra- jo no l'he pogut comprovar. I en Pairolí tampoc.

Però no sap distingir entre el que el cos li demana i els fets objectius.

O no vol, que és més greu. Per què el seu objectiu és el reforçament de la ideologia securitària, que sempre acaba demanant més Mossos i menys garanties pels detinguts. No és casual que s'indigni perquè "Herrera lloava el fet que s'hagin col·locat càmeres a les comissaries".

I troba que "en els arguments d'Herrera vam observar un cop més aquesta increïble insensibilitat dels polítics envers les víctimes de la delinqüència". I aquí la cosa pren un gir molt interessant. Les càmeres estan per prevenir i/o docu-

mentar les agressions dels Mossos d'Esquadra als detinguts. I en Pairolí, fent-se ressò de la ideologia imperant que té com a fonament científic les pel·lícules de Charles Bronson, oblida que, en tal cas, el delinqüent no és el lladre si no el policia. I això fa encara més absurd el següent passatge, que recrimina a Herrera que no dediqui "ni una paraula de suport i de comprensió envers les persones que han estat humiliades, torturades, vexades, robades i en algun cas assassinades per això que s'anomena delinqüència comuna". Darrera la pancarta de "Prou tortures als caixers automàtics!" el que fa Pairolí és negar "una paraula de suport i de comprensió envers les persones que

han estat humiliades, torturades, vexades, robades i en algun cas assassinades per això que s'anomena" policia. I es posa així de la part d'aquell sector de la delinqüència organitzada anomenat Mossos d'Esquadra i en contra de la resta del sector i de no pocs innocents que passaven per allà. Per aprofundir la seva crítica Pairolí recorda que "quan Bosch va preguntar a Herrera com combatre la delinqüència, el candidat va respondre que reduint les desigualtats". Aquest argument és intolerable per a en Pairolí car es basa en l'evidència estadística que la precarització del mercat de treball, l'habitatge i els serveis assistencials es tradueixen en un augment del nombre de delictes. I ja sabem que les estadístiques "poden dir el que vulguin". Pairolí hi contraposa els vells i grans conceptes especulatius: "una cosa són les desigualtats i una altra la maldat humana". De manera que aquest home escriu ficcions sobre Voltaire ("El retrat de Voltaire") i dedica lloances al liberalisme clàssic ("A preu d'or", Avui, 13 de novembre, que és un bon article) però quan es tracta del gloriós cos dels Mossos d'Esquadra es quadra metafísicament i abandona tota aproximació material als fets. La clau del gir sobtat ens la dóna Cordell Hull, secretari d'Estat dels Estats Units entre 1933 i 1944 que va dir del dictador nicaragüenc Anastasio Somoza: "pot ser que sigui un fill de puta, però és el nostre fill de puta". Pairolí el parafrasseja elípticament car sembla que pensi "pot ser que els Mossos que torturen siguin uns delinqüents, però són els nostres delinqüents". La pregunta és: els delinqüents de qui?

L’ACCENT 191 DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2010

ALEIX CARDONA

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Algunes reflexions postelectorals Diumenge passat es van celebrar eleccions al Parlament regional de Catalunya. Una consulta oficial que dóna una àmplia majoria a CiU i que decanta la política catalunyesa encara més a la dreta, fent veure de ben a prop l'espantall de la Plataforma feixista d'Anglada, a la porta de l'hemicicle.

D'aquestes eleccions hi haurà moltes coses que analitzar, però crec que posen damunt la taula la voluntat de clarificació d'una part important de la gent. Si es fa política de dretes, que la faci la dreta. Si hom parla d'independentisme, que ho treballin els que ho diuen clarament. Si l'independentisme parlamentari és conservador, doncs que el liderin els de dretes. Si estem contra la retallada de l'estatut catalunyès, doncs que els col·laboradors dels retalladors es quedin sense pastís. I en el terreny de l'espanyolisme militant, o som o no som. Per puresa, el PP i el PSOE a fer la mà.

L'independentisme institucional ha canviat de responsables. ERC ha pagat cara la seva triple renúncia: nacional, independentista i d'esquerres. I és una condemna que cal que assumeixi i compleixi, no si val ara a anar a buscar aliats per sortir del pou. A ERC, des de l'independentisme d'esquerres cal demanarli moltes responsabilitats i que es repensi, que de mal ja n'ha fet prou. El desplaçament cap a la dreta que va començar amb la Crida a ERC de l'Àngel Colom i el seu aliat de conveniència CarodRovira, ha arribat al límit amb la seva política en temes com l'educació o la cobertura a les polítiques de dretes del Tripartit.

Ara, com ja fa un temps hem comen-

çat a visualitzar, el lideratge de l'independentisme parlamentari està en mans de les propostes liberals de Solidaritat Independentista. I ens hi haurem d'acostumar, donat que a CiU li interessa molt tenir una oposició fragmentada i amb elements rebels com els de SI, són un bon argument davant les seves negociacions a l'estranger. I hi ha un sector de la societat catalunyesa a qui el model guanyador mediàtic de Laporta li fa molta gràcia.

Cal recordar que CiU està emmerdada fins al cim amb el tema Millet, amb el tema Santa Coloma... i com Laporta ha defensat els encausats en el segon cas, i com estan d'entrelligats membres d'aquests afers, laportistes i estructures filoconvergents com la fundació Catalunya Oberta.

En un moment de crisi i amb una tendència electoral cap a la dreta, se'ns haurien de disparar totes les alarmes. És un moment molt dur i una perspectiva difícil. Però la realitat ens situa en una perspectiva de canvis a tots nivells, també en la política independentista.

Tenim una eina com la CUP, que per sort ha quedat al marge de la confron-

LA VEU DELS LECTORS Aquí qui mana són els especuladors financers Aquest setmana saltava la notícia, el ja més que possible rescat per part de la UE i el FMI de Portugal i Irlanda. Si la notícia es confirma ja seran tres els estats europeus que, incapaços d'afrontar els seus elevadíssims deutes, han entrat oficialment en fallida. I com diu la famosa dita castellana “Cuando veas las barbas del vecino cortar, pon las tuyas a remojar”.

L'emissió de deute públic és avui en dia una de les fonts de finançament principals i més discutibles que tenen els estats. Majoritàriament el fan possible aquells que coneixem amb el ja popular terme d'inversors financers o el terme, més adient crec, d'especuladors financers. Aquests elements caracteritzats per disposar d'immenses quantitats de capital tenen en la compra de deute una important manera de seguir fent negoci, i gràcies a la llei de l'oferta i la demanda els estats han acabat esdevenint subjectes passius totalment exposats als seus moviments.

Si la demanda per part dels especuladors baixa l'interès associat al deute ha de pujar i per tant el

que un estat acaba devent queda subjecte a la voluntat d'aquests, de tal manera que fins i tot poden arribar a ser decisius en l'entrada d'un estat en situació de fallida.

Tenim per tant davant nostre una mostra més de que l'actual sistema econòmic és del tot incompatible amb l'e-

tació per la restitució de l'autonomisme catalunyista, que ha de seguir definint els seus passos i prioritats. Avui, amb ERC de retirada i un independentisme conservador i regional com el de Solidaritat, ha de reforçar la seva aposta per ocupar un espai en la vida del país, esdevenint una alternativa al model que representen les forces que hi ha als parlaments regionals dels Països Catalans. No es tracta d'ocupar una nova porció del gran formatge-pastís institucional, sinó de fer-se un lloc sòlid i amb arrels arreu del país, com es fa en molts municipis de la nació. L'esquerra independentista necessita un nou lideratge, que plantegi el país des de la realitat, i no des de les batalles del passat, que elabori un nou discurs de la construcció nacional i social, que sacsegi la consciència de la nostra gent i recreï i recuperi l'imaginari i el conjunt del país. Que repensi tots els paràmetres i institueixi el nou lideratge que faci possible un demà alliberat. L'horitzó no està en les autonòmiques catalunyeses del 2014, abans vénen altres reptes, com les municipals, arreu dels Països Catalans -o les autonòmiques al País Valencià i a les Illes-, i la necessitat de fer créixer la nova proposta, la nova carta de navegació amb voluntat de majoria, d'implicació per al conjunt de la nostra societat.

El 28-N ha canviat coses, i crearà noves dinàmiques, però el moment de més efervescència independentista de la història no ens el faran abandonar i oblidar ni els oportunistes de torn ni els autonomistes manipuladors. *Membre de Terra i Llibertat

xistència d'una democràcia real. Aquells a qui el poble votem cada quatre anys per a que s'encarreguin de la gestió de l'administració pública acaben sent mers titelles de persones, societats i institucions summament riques a qui de cap manera hem escollit o votat i a qui no importa ni res ni ningú més enllà de seguir acumulant més i més capital.

Marçal Pla (Sant Cugat del Vallès)

TIR DE GRÀCIA

El feixisme que ve

Les primeres dades de l'escrutini de les eleccions al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya ens van alarmar en constatar la possibilitat que un partit d'extrema dreta poguera obtenir-hi representació. Finalment no ho aconseguiren, però no fou una falsa alarma, perquè el suport electoral que han recollit no és gens menyspreable (més de 75.000 vots i a pocs milers d'obtindre escons). I si bé han fracassat en el seu assalt al parlament -tot i el colp d'efecte momentani- no hem d'oblidar que ja de fa temps que l’extrema dreta està condicionant els discursos polítics dels partits parlamentaris: de fet, la mateixa possibilitat de que obtingueren representació al Parlament, o que l'augmentaren als municipis, ha sigut l'excusa perfecta per adoptar discursos xenòfobs, dels qual el PP n'ha fet bandera.

Tant el creixement electoral com la proliferació dels discursos racistes ens demostren que l'extrema dreta està conquerint cada cop més terrenys i que en aquestes aigües tèrboles de la crisi, sembla moure's millor que no pas l'esquerra radical. Però no és pas un fenòmen nou ni exlcusiu. Només cal dirigir les nostres mirades cap a Europa per comprovar que el gir xenòfob i reaccionari és quasi general.

Tornant a casa nostra, una altra vessant del creixement l'ultradreta l'hem viscuda a València ciutat, al barri de Benimaclet. A la capital del Túria fa temps que l'extrema dreta actua amb una gran impunitat: agredeix a militants i simpatitzants dels moviments socials, amenaça i atempta contra actes i locals polítics i compta amb la complicitat de les institucions públiques amb les quals, fins i tot, té acords econòmics, és adir, negocis.

Tot i això, l'últim dels casos revesteix d’una gravetat especial.

Com podem llegir en aquest número de L'ACCENT, succeí a l'entorn de l'efemèride del 20 de novembre, primer amb una manifestació de caràcter racista i posteriorment amb una agressió en el Centre Social Terra. No es la primera vegada que l'extrema dreta s'ha manifestat pels carrers dels Països Catalans, ni és l'atac més violent que han patit persones o locals, però sí que cal remarcar el fet que els convocants fixaren un recorregut pel qual "visitaven" tots els indrets que consideren hostils a la seua ideologia i que la visita al Terra anara encapçalada pel dirigent de la formació convocant. Ambdós fets mostren una intencionalitat amenaçadora que sumada a la impunitat amb què actuen ens situen, potser, en nous paràmetres de la problemàtica, amb un horitzó d’enfrontament més directe, més quotidià. És, segurament, l'actitud amb què es tracta el feixisme des de les institucions públiques allò que augura escenaris negres. El delegat del Govern espanyol -un antic antifranquista, com tants altresafirmava que tant la manifestació com la visita al Terra entrava dins de la normalitat democràtica; la “riquesa”, en va dir ell!.

Benimaclet, però, és també un bon exemple de com es pot contrarestar l'amenaça feixista: fent-li front comú com a barri, obertament, sense pors.

Si com tot indica, la crisi encara no ha tocat fons, ens esperen temps difícils i, de moment, sembla que la dreta està guanyant la batalla. Tot i així, no podem desistir en la nostra defensa dels drets i valors humans que sempre hem defensat; sabem que no podem esperar molt de les institucions públiques, i per bé que no hem de renunciar a que perseguisquen els que fomenten l'odi racial i irracional, hem de ser conscients que sols de nosaltres depèn aturarlos. Comencem a preparar-nos perquè ells ja fa temps que ho estan fent.

DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2010 L’ACCENT 191

04PAÏSOS CATALANS

Memòria de Mallorca segueix recuperant la dignitat republicana Des de fa cinc anys, aquesta associació lluita en defensa de les víctimes del franquisme per fer justícia i dignificar la seua memòria LARA GELABERT BATLLORI PALMA*

"Ens deien que se n'havia anat, que potser ens havia abandonat, que no sabien res... La meva mare repetia: "On l'heu amollat? Quan? Què heu fet amb ell?" I ningú no ens contestava...

Encara avui ningú no ens ha contestat" deia Antònia París Llompart (filla d'Andreu París, militant socialista mallorquí). Curiós, si més no, que encara avui es potenciï el silenci i l'oblit en lloc de la memòria i la justícia històrica. Potser és que molta gent té secrets massa obscurs que no es volen desvetllar. Per dissort d'alguns, que haurien estimat més que tots aquests fets s'esvaïssin en la boira del temps, hi ha qui encara te memòria i, a més, vol fer que la societat en cobri.

Aquest és el cas de l'associació Memòria de Mallorca (MdM) que, com moltes altres organitzacions dels Països Catalans, treballa per la recuperació de la memòria de les víctimes i familiars de represaliats i desapareguts durant la Guerra Civil i el franquisme, actuant per tal que es faci justícia i es conegui la veritat.

El procés judicial a Mallorca

MdM, pionera en el procés judicial des de fa més de 5 anys, ha lluitat en defensa de les víctimes del franquisme fins al màxim de les seves possibilitats, emprant tots els recursos legals possibles per tal d'aconseguir fer efectiva la recerca dels 1.400 assassinats documentats a l'illa, fent justícia en nom de les víctimes i dignificant la seva memòria. En aquest sentit, el 14 de desembre de 2006 l'associació, junt amb altres organitzacions del Principat, Toledo i Arucas, va presentar a l'Audiència Nacional espanyola una denúncia de milers de persones desaparegudes de manera forçosa o detingudes il·legalment. Una acció que coincidia, intencionadament, amb el dia que es va presentar al Parlament l'avantprojecte de la Llei de la Memòria Històrica; aquesta intencionalitat radica en la preocupació per l'aprovació de la llei de cara a paralitzar l'efectivitat de la denúncia.

Després de dos anys de silenci i incertesa sobre l'admissió o no de la denúncia, l'associació MdM va presentar una queixa formal davant el Consell General del poder judicial per silenci administratiu en el procés.

Finalment, la denúncia fou admesa a tràmit el 16 d'octubre de 2008. És en aquest moment que el jutge Garzón salta a la palestra de sobte i, amb la pretesa intenció de fer-se abanderat de la causa, acusà de criminal el General Franco i a 35 càrrecs més de la dictadura.

Aprofitant aquesta conjuntura, es van presentar els informes de dues fosses ben conegudes i localitzades a Mallorca, com són les de Porreres i

“Ens deien que se n'havia anat,que potser ens havia abandonat,que no sabien res...La meva mare repetia:"On l'heu amollat? Quan? Què heu fet amb ell?" I ningú no ens contestava...Encara avui ningú no ens ha contestat” Antònia París Llompart Els homenatges als vencedors de la Guerra Civil continuen en peu mentre s’obstaculitza la recuperaciód e la memòria dels vençuts

Calvià. Unes setmanes després d'haver-les presentat, Garzón envià un auto que ordenava de forma literal als jutjat de Mallorca les exhumacions de les fosses. Moltes eren les persones que esperaven amb delit aquest moment, després d'anys i anys d'espera, quan, per fi, pensaven que coneixerien la veritat. Però el somni s'esvaí brutalment quan un dies més tard el fiscal del cas, Javier Zaragoza, convocà una reunió a la Sala Penal de l'Audiència Nacional, on es va decidir aturar el procés fins que es determinessin les competències, fent patent

“Una capa de legalitat ofega els qui volen conèixer, d'una vegada per totes, la veritat”

la voluntat d'impedir que avancés la investigació sobre les víctimes del franquisme. A partir d'aquest moment es blindaren judicialment les fosses comunes i es prohibí actuar sobre elles amb l'argument de ser proves per un futur procés d'investigació.

Davant aquest fet, el jutge Garzón es va inhibir a favor dels jutjats territorials, esperant que la denúncia fos retornada pels jutges, amb l'argument de trobar-se davant un cas de crims contra la humanitat, que efectivament són competència de l'Audiència Nacional. En total, només actuaren quatre dels jutjats on va caure la denúncia, que va ser arxivada o para-

litzada per la resta (és a dir, per un 60%).

L'única querella que s'ha admès a tràmit en tot aquest procés és la que havia presentat la Falange i el sindicat ultradretà Manos Limpias per tal d'impedir la investigació dels crims del franquisme, al·legant problemes de competències i de prevaricació. La facilitat amb que es realitzà l'admissió d'aquesta denúncia, posada, no ho oblidem, pels hereus ideològics dels criminals franquistes, evidencià l'estat de putrefacció del sistema judicial de l'estat espanyol.

L'abril de 2009 arribà a Mallorca la denúncia i MdM reclamà que es prengués testimoni a les víctimes del franquisme, exigint l'exhumació judicial de les fosses de Porreres i Calvià.

Davant la passivitat, MdM realitzà concentracions i rodes de premsa per denunciar la vulneració dels drets de les víctimes i acusant aquells qui pretenien seguir bloquejant les investigacions relatives als crims del franquisme.

Una vegada més, els diversos recursos presentats per l'associació que reclamaven l'exhumació de les fosses comunes es desestimarien, restant les víctimes novament ignorades i menystingudes. En aquest sentit, el mes de novembre de 2009 es va emetre un auto d'arxiu per estimar que la Llei de la memòria històrica ja contempla la investigació de les fosses, així com que, de totes maneres, amb a la llei d'Amnistia no es poden jutjar. Davant aquest fet es presenta un nou recurs a l'Audiència Nacional, que va rebre la mateixa resposta.

Però des de MdM es segueix intentant i, junt amb l'associació del Principat, es presentà una querella contra Varela i Saavedra; aquesta es desestimà de nou, i es presentà una nova

apel·lació com a resposta.

El juny de 2010, des de Mallorca es presentà un recurs cercant l'empar del Tribunal Constitucional per a les fosses de Porreres i Calvià, sent novament desestimat el setembre del mateix any, consolidant-se així la decisió de mantenir el bloqueig de les investigacions dels crims franquistes.

Finalment, el 20 de novembre de 2010 es desestimà el recurs de vulneració de drets presentat el 2008 per diverses associacions en defensa de les víctimes del franquisme, avalant la decisió presa per la Sala Penal de l'Audiència Nacional. D'aquesta mane-

ra, el silenci s'imposà, protegit per una capa de legalitat que ofega els qui volen conèixer, d'una vegada per totes, la veritat.

La situació actual tan sols deixa a MdM un recurs més a presentar al Constitucional per tal d'anular la decisió presa per l'Audiència Nacional sobre competències i vulneració de drets de les víctimes. Esgotada aquesta via, tan sols quedarà recórrer als tribunals internacionals de drets humans. *Lara Gelabert Batllori és membre de l’associació Memòria de Mallorca

Malgrat les traves, la feina continua LARA GELABERT PALMA

No obstant els impediments presentats per l'estament judicial de l'estat Espanyol, s'han aconseguit obrir algunes escletxes que aporten esperança al procés. Aquest és el cas, per exemple, del conveni signat per la Fundació Balear de Memòria Democràtica i l'associació Memòria de Mallorca a principis d'aquest darrer mes de novembre, per tal d'investigar les fosses de la Guerra Civil a Mallorca.

El que es pretén és elaborar un mapa on es localitzin les fosses comunes, exhumant-les (en els casos que sigui possible), i dignificant i senyalitzant aquests espais.

Ara per ara, el projecte tot just arrenca, però ja hi ha alguns indicis al respecte que indiquen l'existència de 19 fosses identificades (alguns pous i osseres reciclades), tenint-ne de ben conegudes i amb els individus documentats, així com altres 8 de possibles que encara estan per investigar.

MdM confia que aquesta feina arribi a bon port i que no es quedi tan sols en un treball més arxivat a un prestatge, sinó que es tradueixi en una actuació efectiva que possibiliti d'una vegada per totes l'exhumació de les víctimes del franquisme i la dignificació de la seva memòria, aconseguint que aquesta no caigui mai més en l'oblit.

L’ACCENT 191 DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2010

PAïSOS CATALANS 05

Els veïns de Benimaclet responen al feixisme després de les provocacions REDACCIÓ VALÈNCIA El dimecres 24 al migdia va quedar en evidència que l’agressió patida pel Centre Social Bar Terra el dilluns anterior no era una baralla entre dos grups minoritaris i marginals.Més de 100 persones es concentraren a la Plaça de Benimaclet en nom de més de 12 associacions del barri per deixar ben clar que els atacs dirigits contra una entitat d’aquest barri són atacs del feixisme organitzat contra conjunt del veïnat.

Representants del Centre Social Terra, l’Associació de Veïns, l’AMPA Escola “Pare Català”, l’AMPA Escola “Carles Salvador”, l’AMPA IES “Ferrer i Guàrdia”, l’AMPA IES “Rascanya”, Benimaclet Viu, l’Associació de Comerciants de Benimaclet, Maulets, Endavant, la Colla de Dimonis de Benimaclet, la Colla de Dolçaina i Tabal “Estrela Roja” de Benimaclet i la Colla Excursionista de Benimaclet van denunciar davant la premsa la situació de pressió, atac i por que s’ha creat al barri per part del grup violent España2000, recordant que setmanes abans de la manifestació xenòfoba ja s’havia advertit als responsavles de la Delegació del Govern al País Valencià del risc que suposava permetre aquest tipus d’actes.

Malgrat aquesta impunitat les entitats del barri han expressat que es reafirmen amb el seu “compromís i treball per un Benimaclet tolerant i viu, on la convivència i el respecte siguen les premisses per un barri en llibertat”.

La roda de premsa va servir per mostrar la unitat del barri front als feixistes // FOTO: L’ACCENT

Crònica dels fets: El feixisme colpeja Benimaclet

El passat divendres 19 de novembre la formació feixista España 2000 va fer efectiva la seua amenaça i es va manifestar pels carrers de Benimaclet amb el lema contra la crisi, la immigració i la okupació.

La setmana prèvia la organització ultradretana va fer agitació pel poble repartint propaganda, convocant a la mobilització i amenaçant a comerços i persones. Fins i tot es va registrar l’agressió la nit del dijous 18 a un estudiant. Amb aquest ambient el teixit associatiu del poble integrat a la plataforma Benimaclet Viu va decidir impulsar una campanya anomenada tots els colors, totes les cultures amb la qual tractava de donar una respos-

ta cívica a les provocacions de la formació feixista. Sense convocar cap contramanifestació Benimaclet Viu va apostar per la normalitat al poble, donant com a única consigna concentrar-se als diferents locals que España 2000 havia assenyalat i pels quals passaria durant el recorregut de la manifestació amb el beneplàcit, sinó connivència, del delegat del govern Ricardo Peralta, qui ja el 27 de setembre va donar mostres del seu tarannà, quan va autoritzar brutals càrregues policials als piquets de la vaga general del 27 de setembre.

Així doncs, amb el barri buit i els comerços tancats (en alguns casos per pressió policial) a penes una trentena de persones recorre-

gueren Benimaclet llançant consignes xenòfobes davant la indiferència, la por o la indignació del veïnat. Les parades en diferents locals com el Kafcafé, el CS Terra o el CS el Nido transcorregueren sense cap incident destacable, ja que, les persones que hi havia a l’interior no respongueren a les provocacions dels manifestants, malgrat superar-los en nombre. Un cop acabada la mobilització feixista, el poble tornà a la normalitat.

A l’endemà la premsa es feia un escàs ressó de la marxa qualificantla de fracàs, tant per l’escasa assistència com pel nul seguiment que tingué a una població amb una llarga tradició de convivència harmònica entre immigrants, estudiants i habitants de tota la vida.

L’Església centra les crítiques de les mobilitzacions contra la viòlencia de génere REDACCIÓ VALÈNCIA

La recent visita del Papa a Barcelona ens va tornar a recordar el paper nefast de l’Església en la imposició d’una moral retrògrada i sexista.

Unes setmanes després, amb motiu del Dia Internacional Contra la Violència de Gènere, l’esquerra independentista ho ha denunciat amb la lema “La violència de gènere té cara i creu”, que ha servit per convocar mobilitzacions i actes a diverses ciutats.

Manifestació a Barcelona

A la ciutat de Barcelona una manifestació va partir de la Rambla de Canaletes a les 19h fins arribar a la Plaça Sant Jaume, on hi hagué un xicotet acte, explica Marta S. La marxa, convocada pel col·lectiu de Ca la Dona, Xarxa de dones feministes contra la violència, va comptar amb la participació de diverses entitats, entre elles l'Esquerra Independentista del Barcelonès (EIB), que hi va denunciar la moral masclista generada per l'Esglèsia catòlica i que hi

Però les agressions feixistes no havien acabat, el dilluns 22 de novembre un grup de neonazis es va presentar al CS Terra comandat pel tristament famós líder ultradretà José Luís Roberto, amenaçant i intimidant als clients i encarregats del local. La Policia Nacional espanyola va acudir al poc de temps i mostrant una còmplice camaraderia amb el líder feixista, es va limitar a demanar els papers i permissos del local i a identificar a les persones que poc a poc anaven arribant. Al poc de temps els feixistes marxaren proferint greus insults i amenaces, mentre un gran nombre de persones arribava al CS Terra per mostrar solidaritat amb aquest nou atac feixista a Benimaclet.

Cal dir que Benimaclet no és l’únic poble o barri de València que ha patit atacs d’Espanya 2000, Cabanyal o Russafa han tingut experiències semblants i els seu teixit associatiu, de la mateixa manera, han donat respostes vigoroses a unes provocacions que gaudeixen de total impunitat per part dels responsables polítics. L’estratègia dels feixistes sembla clara, acudeixen a aquells barris on existeix una mobilització social, política i veinal més implantada i combativa amb l’objectiu de generar por i desmobilització.

A hores d’ara tant a Benimaclet com a altres zones de València es treballa per donar una resposta a aquesta escalada violenta del feixisme que amenaça continuïtat tant a Benimaclet com a altres barris del cap i casal.

va comptar amb un bloc de mig centenar de persones.

de la reproducció. Tot açò, és un clar exemple de l'assetjament que pateixen les dones per part d'aquest òrgan conservador. A més, per cada cas representat es llegia un fragment relacionat amb aquest i les dones anaven caient una per una al mig de la plaça, davant la mirada expectant dels vianants que allà es trobaven.

Manifestació a València

Tarragona i Reus

Com cada any, centenars de persones es manifestaren pels carrers de la ciutat de València per commemorar el dia internacional contra la violència cap a les dones, informa M. M. Com ja és habitual les organitzacions de l'Esquerra Independentista (Maulets, CAJEI, SEPC, Endavant i COS) formaren un bloc propi sota el lema nacional.

El bloc anava encapçalat per quatre dones que portaven uns cubs amb imatges de la violència que la societat i el sistema en general també exerceixen cap a la dona: la imatge de dona com a objecte sexual, els cànons de bellesa imposats i antinaturals, el fet de no poder decidir si volem ser mares o no de manera lliure i gratuïta o la publicitat sexista que envolta la ciutat amb panells publicitaris. A més, davant d'aquestes, tres dones amb careta blanca sostenien cadascuna una torxa i durant

L’Assemblea de Joves de la Guspira va penjar diverses pancartes per Tarragona i també alguns paperògrafs amb contingut de gènere on denunciaven el paper de l’Església en l’opressió de gènere.

Per la vesprada hi va haver una concentració, convocada per Cau de Llunes (Assemblea Feminista Revolucionària de Tarragona), que sota el lema “Totes patim violència de gènere; plantem cara!” va aplegar més d’un centenar de persones davant de l’Ajuntament.

D’altra banda, l'Assemblea de Joves de Reus - CAJEI van realitzar una paradeta informativa a la Plaça del Mercadal de Reus. A la paradeta es podia veure una exposició sobre la violència de gènere i diferent material divulgatiu del nostre col·lectiu.

S'hi va llegir un manifest i diverses ciutadanes s'hi acostaren per conversar amb els i les membres de l'Assemblea.

Un dels cartells penjats pel centre de Tarragona // FOTO: CAJEI

la manifestació es pogueren escoltar diversos lemes reivindicatius com "canya al patriarcat", "avortament lliure i gratuït", "aquesta empresa promou l'anorèxia", i altres més que conformaren un bloc combatiu.

Acció de Maulets

D'altra banda l'assemblea de Maulets de l'Horta realitzà el dia 25 una

acció a la Plaça de la Mare de Déu dels Desemparats. En ella quatre dones amb caretes blanques i veus silenciades representaven la criminalització de les dones que trien una opció sexual diferent a l'establerta, les que decideixen ser mares solteres o les que no ho volen ser encara, les que estem assenyalades per gaudir del sexe i entendre'l més enllà

06PAïSOS CATALANS

DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2010 L’ACCENT 191

El moviment assembleari reté la majoria de claustrals a la UAB REDACCIÓ BARCELONA

El passat 24 de novembre es celebraren les eleccions al claustre de la Universitat Autònoma de Barcelona. En les primeres eleccions després de les mobilitzacions contra el Pla Bolonya d'hivern de 2009, el moviment assembleari aconseguí retenir la majoria de claustrals malgrat la unió dels grups antiassemblearis en una única organització.

Respecte a les anteriors eleccions de 2008 la participació es doblà, passant del 4,71% al 10,76%. En aquest context, malgrat que el vot al moviment assembleari fou percentualment menor que el 2008, la Coordinadora d'Assemblees de Facultat aconseguí 46 dels 90 representants. Al 2008, en plena efervescència antibolonya els assemblearis aconseguiren 64 dels 82 representants.

El moviment assembleari a la UAB data de mitjans dels anys 80, i té com a finalitat crear un marc de decisió per als estudiants al marge de les estructures institucionals. En aquest esquema, l'assemblea de facultat és

el marc decisori, i la presència a l'estructura institucional de la UAB es plasma en les candidatures que presenta al claustre. Les assemblees han estat el motor d'importants mobilitzacions, com les de 1993 contra la pujada de taxes o les de 2000 contra la LOU. La novetat en aquestes eleccions fou la irrupció de la candidatura "EPICA. Units Sumem". Aquesta és un amalgama de grups vinculats a la pràctica totalitat de partits parlamentaris que fa de l'oposició frontal al model de moviment assembleari la seva raó de ser.

En paraules d'un dels seus fundadors, Joan Gil, "calia idear una alternativa al SEPC, que és qui a la pràctica, va liderar l'estratègia del moviment assembleari anti-Bolonya a la UAB i

Les accions contra el Pla Bolonya no s’han aturat a la UAB

qui continua dirigint el moviment".

L'obsessió contra el moviment assembleari es plasma en un discurs molt similar als discursos antiterroristes de les estructures estatals. El mateix

Gil afirma que EPICA és una reacció contra "aquelles Assemblees que justifiquen accions lamentables i condemnables (coacció, violència al mobiliari públic, violència verbal i violèn-

Joc brut de la dreta a les eleccions d’estudiants de la UVEG MARIA ALCOVER VALÈNCIA* El passat dijous 25 de novembre, coincidint amb el dia internacional contra la violència de gènere, es van realitzar les eleccions a Claustre i a juntes de Centre de la Universitat de València. Després d'una setmana de campanya en què s'hi van registrar nombrosos incidents, el Bloc d'Estudiants Agermanats (BEA) va obtindre el resultat més alt amb 17 claustrals,convertint-se en la força majoritària de la Universitat i relegant Campus Jove al segon lloc, amb 14 claustrals. Generació Universitària n'ha aconseguit 10;A Contracorrent,6;el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC),5;AVEU,4;València Universitària,4;AVEPSI,3 i la resta d'associacions en tenen dos o un. Així, el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans hem tret un claustral més que l'any passat.

Tanmateix, hem hagut de veure com, un any més, la campanya electoral duta per algunes associacions ha estat un circ al qual, per desgràcia, ens tenen acostumats (regalar condons, llepolies, orxata, llibres de Bancaixa; portar xarangues a les facultats; anar amb cotxes pels campus amb megàfons i cartells, etc.). Però enguany la cosa ha anat més enllà i s'ha passat de l'habitual joc brut a pràctiques que ratllen o passen la legalitat. Associacions com AVEU o Generació Universitària (afins al Partit Popular) anunciaven que qui volguera podia rebre entrades a discoteques o plats de paella a canvi d'una fotocòpia del DNI. Així, el dia de les eleccions en algunes facultats hi

havia més de 150 vots delegats o anticipats (la xifra normal és d'entre 8 i 12), cosa que va posar en alerta alguns sindicats que també es presentaven a eleccions i ho van denunciar a la Junta Electoral, que va anul·lar aquests vots en algunes facultats.

Però no sols les associacions afins al PP utilitzen aquestes pràctiques. A la facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, València Universitària (associació de tendència neoblavera, que es defineix com a ONG) va enganyar diverses estudiantes que, en anar a votar, van veure que els seus noms estaven a les llistes d'aquesta associació sense elles saber-ho.

En aquesta mateixa facultat, van desaparèixer les paperetes de Claustre de l'Associació d'Estudiants de Comunicació (AEC) fins a les 12:30 del matí, quan un dels seus membres se'n va adonar. El resultat d'aquesta situació fou que AEC va obtindre 40 vots menys a Claustre que a Junta.

Cal recordar que aquesta associació, que sols es presenta a la facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, sempre ha aconseguit dos claustrals i enguany, degut a aquesta diferència, sols en té un. Veient la evident mancança de legitimitat, AEC ha fet un escrit a la Junta Electoral denunciant-ho i demanant que es tornen a repetir les eleccions a aquesta facultat amb total claredat, sotasignat per diversos sindicats de la facultat, entre ells el SEPC. A més, ja des de principi de curs hem hagut de veure com se'ns des-

cia física) i que no les condemnen ni se'n desentenen".

L'origen d'aquest moviment rau en persones que com el propi Gil van ser apartades del moviment assembleari perquè a la pràctica hi actuaven com a militants de grups i associacions vinculades a partits com Iniciativa o ERC, partits que dirigien la política universitària d'aplicació del Pla Bolonya. Aquests iniciaren un seguit de contactes amb estudiants vinculats a partits polítics tan distants com el PSOE, CiU o Reagrupament que els permeté plantejar una alternativa antiassemblea a les eleccions al claustre reunint la complicitat de la quasi totalitat de partits polítics parlamentaris. Pel camí patiren, però, l'escissió del grup Estudiants UAB -un sector de l'AJEC vinculada al PSOE- que s'ha endut 16 claustrals, bàsicament a Dret i Econòmiques. El resultat final d'EPICA ha estat de 20 claustrals malgrat un desplegament propagandístic i econòmic notable, el que suposa un nou fracàs de l'estratègia per domesticar el moviment estudiantil.

anys, amb l'objectiu de fer-se un lloc en la Universitat, una institució que ha de ser crítica i ha de formar ments crítiques, on ha de regnar la raó i el respecte mutu i on no han de tindre cabuda ni el joc brut ni la falta de respecte, i dia rere dia veiem com l'essència de la institució s'està perdent.

Universitat irresponsable

Mobilització d’estudiants pocs dies abans de les eleccions

qualificava i se'ns criminalitzava de forma flagrant i contundent des dels altaveus mediàtics que aquestes associacions tenen sense cap tipus de base, utilitzant l'insult per l'insult, cosa que ja començaren a fer el curs passat.

Per aquestes raons, i moltes d'altres (la llista seria inacabable), la jornada electoral a la Universitat de València el passat 25 de novembre va estar tacada per la corrupció, manipulació i males pràctiques per part d'algunes associacions. Aquestes eleccions no s'ha desenvolupat amb claredat i netedat, regnant les mentides i el enganys.

Poca democràcia

Així mateix, el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans continuem

denunciant la falta de democràcia de la Universitat, on l'estudiantat representem més del 80% de la comunitat universitària però la nostra representació a Claustre (màxim òrgan de representació de la Universitat) és d'un 25% i al Consell de Govern (màxim òrgan de decisió de la Universitat) sols tenen cabuda cinc estudiants de 56 membres (això és menys del 10% de representació). En aquestes darreres eleccions, tot i que supera el percentatge de l'any passat, poc més del 15% dels estudiants i estudiantes van exercir el seu dret a vot i això deslegitima els resultats finals.

Tot i això, des del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans, valorem molt negativament el fet que la presència de la dreta haja augmentat a la Universitat de València els últims

Per altra banda, el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans lamentem molt la poca responsabilitat de la Universitat en convocar les eleccions el Dia contra la Violència de Gènere, coincidint amb la manifestació que es convoca tots els anys a València. Això vol dir que aquest dia no es van poder fer actes en commemoració per part dels sindicats i associacions que es presentaven a les eleccions (el Reglament Electoral prohibeix fer actes la jornada electoral).

I aquesta situació encara és més greu tenint en compte que la pròpia Universitat va aprovar l'any passat el I Pla d'Igualtat. Per això, el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans va fer un escrit denunciant-ho però com ja va sent habitual, no se'ns va escoltar.

Ens resulta, si més no, incoherent i inapropiat que la Universitat faça aquest tipus d'accions com també el fet de participar en unes Jornades contra el Terrorisme realitzades per AVEU, que van comptar amb la presència de la Secretària General de la Universitat de València i el Vicerector d'Economia. Ens preocupa especialment el gir cap a la dreta que pareix que està fent la Universitat de València des dels últims temps i que amb l'arribada d'Esteban Morcillo i el seu equip rectoral s'està fent cada vegada més evident. *Membre del SEPC

L’ACCENT 191 DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2010

PAÏSOS CATALANS 07

València acull les I Jornades Internacionals sobre Genocidis i Crims contra la Humanitat REDACCIÓ VALÈNCIA

El Teatre Micalet de València fou escenari el passat dissabte 20 de novembre d'unes jornades internacionals sobre Genocidis i Crims contra la Humanitat organitzades pol Fòrum per la Memòria del País Valencià, el Centre Social Terra de Benimaclet i Alerta Solidària.

Després d'una breu inauguració a càrrec de Tonetxo Pardiñas, en nom de la Societat Coral el Micalet, i de la lectura d'un manifest en defensa del Sahara, les jornades començaren amb les intervencions d'Empar Salvador, Amalia Alejandre i Josep Cruanyes, amb una conferència titulada "Els intents d'invisibilització de les fosses comunes del Cementeri de València. La negació de les víctimes". Empar Salvador, presidenta del Fòrum de la Memòria del País Valencià, va explicar els problemes amb què es troba l'associació a l'hora de buscar els cadàvers dels represaliats polítics de la dictadura franquista, soterrats en les fosses del Cementeri General de València, unes de les més grans i massificades de la història d'Europa, tal i com avalen altres experts i personalitats, com ara Francesco Cossiga, expresident de la Republicana Italiana. Els tres ponents insistiren en la manca de voluntat absoluta per part del poder judicial de l'Estat espanyol d'investigar els crims del franquisme.

En paraules de la presidenta del Fòrum: "no es reconeixerà el genocidi de València fins que no es trenque definitivament amb el règim".

A continuació, el professor emèrit d'Estudis Hispànics de la Universitat de Southampton, Henry Ettinghausen, va fer un repàs general de molts

El genocidi dels armenis és un dels episodis més foscs de la història contemporània

dels crims de guerra i contra la humanitat que s'han perpetrat durant el segle XX, des de la matança d'un milió i mig d'armenis per part dels turcs en les primeres dècades fins als recents esdeveniments d'Iraq, Afganistan i Darfur. Així va manifestar la seua preocupació per l'oblit institucional i mediàtic d'aquests assassinats, afirmant que "dels genocidis a Europa se'n parla molt, però se'n coneix molt poc".

Durant el període intervencions del públic es va produir un interessant debat que posava en dubte el caràcter modèlic de la transició democràtica a l'Estat espanyol.

En la represa de les jornades, després de la pausa per a dinar, l'activista social internacional Joan Carrero, proposat per al Premi Nobel de la Pau des de l'any 2000 per Adolfo Pérez Esqui-

vel i altres personalitats, va dictar una conferència amb el títol "De nou els "aliats": d'alliberadors d'Auswitzch a promotors del genocidi ruandès-congolés", destacant el paper de les potències del primer món en la intervenció tàcita pel que fa a aquestos crims contra la humanitat. Per la seua banda, Emili Chalaux, president d'Acció dels Cristians per l'Abolició de la Tortura, va parlar sobre la connivència i la responsabilitat de la jerarquia de l'Església Catòlica en el genocidi franquista, centrant-se en el període que comprenen els anys 1936 i 1952.

Com a cloenda, Núria Rodríguez, membre del Centre Social Terra, va presentar les dues darreres ponències, que es van centrar en la situació de les dones dins d'aquesta mena de conflictes: la primera intervenció va anar a càrrec

de Wahida Hamid Haidar, llicenciada en Dret en la Universitat d'Amman i en Sociologia per la Universitat de l'Havana, experta en violència de gènere als països àrabs. La seua xerrada, titulada "Violència patriarcal en el món i la legislació àrab" va posar sobre la taula molts dels prejudicis sobre la cultura àrab i islàmica i va treure a la llum moltes dades sobre discriminació de gènere en aquestos països, incidint especialment en el conflicte àrab-israelià.

La darrera paraula la va tenir Jasmina Mujezinovic, presidenta de Fundation of Local Democracy, que desenvolupa programes de promoció i millora dels drets de les dones en Bòsnia i Hercegovina. La seua xerrada, titulada "Sarajevo, una ciutat ferida", va començar amb una introducció social i política del context històric dels Balcans i, tot

Petició de 4 anys de presó per tirar unes sabates a la taula de l’alcaldessa REDACCIÓ BARCELONA

Francesc Raset, membre de Salvem Montserrat, s'enfronta a una petició de presó de quatre anys, acusat pel consistori de Collbató d'atemptat contra l'autoritat. Els fets pels quals se l'acusa són el llançament d'unes sabates sobre la taula de l'alcaldessa durant el transcurs d'un ple el març d'aquest any en què es va aprovar un pla urbanístic contra el qual Salvem Montserrat ha recollit més de 1.200 al·legacions.

Ja fa 3 anys i mig que l'Ajuntament de Collbató, municipi al peu de Montserrat governat amb majoria absoluta pel PSC, va aprovar l'ampliació en un 300% de la zona industrial que l'envolta, anomenada Les Ginesteres. Des d'aleshores, la plataforma popular Salvem Montserrat no ha parat de treballar amb l'objectiu del que consideren un despropòsit que amenaça l'entorn natural de Montserrat.

Des del principi, els informes dels serveis tècnics de les àrees d'Urbanisme i de Medi Ambient del mateix ajuntament han desaconsellat el projecte per desproporcionat i injustificat, però el deute de 7 milions d'euros que l'any 2003 es va descobrir que acumulava el municipi degut a la gestió d'anteriors governs municipals (del mateix signe que l'actual) és el principal argument per una alcaldessa que recentment ha perdut el suport fins i tot d'alguns dels principals inversors que recolzaven el projecte, Quat Inversiones i Inmobiliaria Benet, que es van retirar del projecte.

Salvem Montserrat acusa l'administració autonòmica, concretament les conselleries de Medi Ambient i de Política Territorial i Obres Públiques, de passivitat davant el pla aprovat per l'Ajuntament i continua lluitant per aturar el que qualifiquen com a brutal agressió a Montserrat. I és que el projecte d'ampliació del polígon industrial implicaria l'aparcament

Francesc Raset ha demanat a l’alcadessa que retire l’acusació

de més de 1.000 vehicles, la instal·lació d'activitats altament contaminants i la gestió de residus perillosos com amiant o cianur. Segons sembla, tot plegat podria aportar guanys de més de 120 milions d'euros per als promotors.

Són més de 75.000 les persones que han signat a favor del manifest de Salvem Montserrat, més de 1.000 entitats i quasi 1.500 ciutadans de

Collbató, un poble de poc més de 2.500 habitants. Per la seva banda, Francesc Raset ha demanat, a través d'una carta oberta a Josefina Martínez, l'alcaldessa de Collbató, que retiri l'acusació que el podria portar a la presó i que aturi “la dinàmica d'enfrontaments que un judici pot suposar” i que “no ajudarà gens a millorar l'ambient social del poble”.

criticant la passivitat dels organismes internacionals davant les penúries que els ciutadans de Sarajevo van patir durant la guerra de principis dels anys noranta.

Amb aquesta intervenció es donava per acabada una llarga jornada de debat i reflexió que els organitzadors valoren com a reeixida. Com a novetat cal destacar que totes les ponències es van poder seguir en directe per Internet, amb un xat des d'on els seguidors d'altres parts del món podien llançar les seues preguntes. En aquest sentit, de la participació del públic destacaren diverses intervencions que tractaven de ressaltar la íntima relació entre aquests esdeveniments i els interessos socials i econòmics de les classes dominants.

BREU

Aplec a la Marina REDACCIÓ DÉNIA

El passat diumenge 21 de novembre, l'Esquerra Independentista de la Marina (Maulets, SEPC i Endavant), van convocar i organitzar el 23é Aplec al Castell de Dénia. Aquesta edició ha suposat un punt d'inflexió respecte les últimes edicions, en què l'Aplec era capitalitzat pel Bloc Nacionalista Valencià, però que enguany, pocs dies abans de l'acte, havien suspès la seua convocatòria. Segons fonts consultades, la no disponibilitat d'Enric Morera per assistir-hi, i la importància d'aquest fet davant la proximitat de les eleccions municipals i autonòmiques valencianes, n'han sigut els motius.

El desenvolupament de l'acte es va produir amb total normalitat. Una cercavila pels carrers de Dénia, amenitzada per dolçaina i tabal, feia arribar els assistents fins al Castell. Una volta allí, s'interpretà la muixeranga, fent la tradicional ofrena floral a la pedra homenatge a Joan Baptista Basset i aquells qui van defensar la ciutat front les tropes borbòniques. Posteriorment, i sota una pancarta on es podia llegir "Som Països Catalans", Eduard Julià, un dels assistents a l'Aplec des dels seus inicis, va fer una presentació de l'acte, explicant breument la història de l'aplec. Posteriorment, es va passar a llegir el parlament en nom de l'Esquerra Independentista, que repassà els orígens de les lluites per l'alliberament social i nacional als Països Catalans, i fins l'actualitat. I on es va remarcar la importància de potenciar els diferents àmbits de la lluita actual, i de defensar la territorialitat dels Països Catalans. El cant d'albades final, va cloure l'acte.

08 EN PROFUNDITAT DE L1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2010

ABEL CALDERA BERGA Agenda autonomista

Si algú pensava que amb el seu vot a CiU estava abonant una estratègia independentista, l'agenda que els guanyadors d'aquestes eleccions van filtrant ja deixa clar que està equivocat. Les prioritats polítiques de CiU en matèria d'autogovern són mantenir-se en la ortodòxia del pacte i del peix al cove i evitar cap pirueta sobiranista difícil de defensar.

Fins i tot Felip Puig va afirmar, només 48 hores després de la victòria, que el concert econòmic no era un objectiu per a aquesta legislatura, negant així la seva principal proposta política durant la campanya electoral. Posteriorment, Mas va matisar aquestes paraules, iniciant així el ball interpretatiu. Per Mas, la proposta de les eleccions no era el concert econòmic, sinó un "pacte fiscal en la línia del concert econòmic", fet que per Puig es materialitza en un model com l'alemany. De totes maneres, però, ja durant la campanya van anunciar que aquesta proposta restaria aparcada fins a conèixer qui ocuparia la Moncloa la següent legislatura i les seves necessitats de suports parlamentaris.

La lectura dels resultats també abona l'estratègia autonomista: el triomf de CiU s'ha cimentat damunt el votant nacionalista clàssic però

també damunt el votant autonomista de l'àrea metropolitana, mentre que la seva ambigüitat en matèria nacional no li ha passat cap tipus de factura ni cap fuga de vots cap a l'independentisme transversal.

Polítiques sobre l'estat del benestar

A grans trets, es preveu una política continuïsta respecte la del tripar-

“El triomf de CiU s'ha cimentat damunt el votant nacionalista clàssic però també damunt el votant autonomista de l'àrea metropolitana” tit en el camp de l'estat del benestar. De fet, la política educativa dels darrers anys s'ha basat en un acord constant entre PSOE i CiU per avançar en el camí del reconeixement de l'escola concertada, la introducció de la gestió indirecta en l'escola pública i l'entrada de la mercantilització a les universitats.

Pel que fa a la política sanitària, li tocarà a CiU fer allò que també hagués acabat fent el PSOE: la introducció d'una taxa per fer ús de la sanitat pública, publicitada com a "copagament". En aquesta línia, el diari Ara va anunciar el dilluns passat que amb tota probabilitat el futur conseller de sanitat seria Boi Ruiz, una figura independent que actualment presideix la Unió Catalana d'Hospitals, la patronal d'aquest sector.

Finalment, caldrà veure com es materialitza la proposta de CiU d'aprimar l'administració. Reducció del cos d'assessors i alts càrrecs o externalització de serveis públics? En tot cas, l'horitzó és d'avançar en les polítiques de reducció de l'estat del benestar, horitzó que, també cal dir-ho, hagués estat igualment present si s'hagués pogut reeditar el tripartit.

Desmantellament dels senyals d'identitat del tripartit

CiU ja ha anunciat la seva determinació a desmantellar algunes polítiques i actuacions del tripartit que servien a aquest per intentar marcar un perfil d'esquerres. En aquest sentit, ja ha anunciat la desaparició de la conselleria específica de medi ambient, que seria integrada a la de política territorial. També semblen tenir els dies comptats la limitació dels 80 km/h a les entrades de Bar-

celona i el codi ètic dels Mossos que Joan Saura volia deixar aprovat com a colofó al seu mandat.

On es preveu que la decisió generi controvèrsia i mobilitzacions socials és en la voluntat de tirar pel dret amb la construcció del Quart Cinturó, que fins ara es feia tram a tram, intentant pactar el recorregut i l'impacte de l'obra per tal de minimitzar la protesta social que havia generat.

El PSC s'ensorra

La caiguda electoral del PSC és de les que fa història. El partit que fins aquest 28 de novembre ostentava tots els ressorts del poder a Catalunya va obtenir 70.000 vots menys que els obtinguts per ERC a les eleccions estatals de 2004. Aquesta davallada es va veure accentuada amb la derrota contra CiU en feus tradicionals del PSOE com el conjunt del Baix Llobregat o poblacions com Montcada i Reixac.

La clau de l'ensulsiada es troba en la incapacitat del PSC de servir els interessos de la seva base social. Els "fets de maig" -la submissió explícita del PSOE als dictats econòmics internacionals- van demostrar la inutilitat del partit per defensar més que la resta els drets socials, mentre que la sentència del Tribunal Constitucional va demostrar la seva inutilitat en la defensa dels interessos catalans no des d'una perspectiva

independentista, però sí autonomista.

Els vots perduts pels socialistes entre 2003 i 2010 s'enfilen a quasi mig milió. Si bé cal assenyalar que hi ha hagut un transvasament del vot més espanyolista cap a PP i Ciutadans, també és cert que els resultats de CiU aquest 2010 als feus socialistes indiquen el suport d'exvotants del PSC.

“L'origen del vot a SCI cal cercar-lo gairebé en exclusiva en exvotants d'ERC, a banda dels qui votaren per primer cop”

Si per alguna cosa haurà servit el període polític de 2006-2010 és per enterrar per sempre els mites sobre el suposat comportament electoral del vot castellanoparlant de l'àrea metropolitana de Barcelona. Aquella dita que deia que el dia que un "xarnego" es presentés a president de la Generalitat arrasaria als barris

L’ACCENT 191 EN PROFUNDITAT 09

metropolitans ha quedat absolutament desmentida amb els resultats electorals de José Montilla, incapaç el 2006 d'igualar els obtinguts per Maragall a les eleccions anteriors i fins i tot superat en moltes d'aquestes poblacions per Artur Mas. La cruïlla en la que es troba el PSC pot fer que el partit resolgui l'etern dilema de la seva relació amb el PSOE o bé que resti congelat L'ombra de PxC

Si bé finalment no van obtenir representació parlamentària, el partit racista de Josep Anglada va aconseguir arreplegar 75.321 vots (un 2,42%).

Aquests resultats, a més, dibuixen la geografia del que pot ser la participació electoral d'aquesta formació ultradretana a la properes eleccions municipals. La mitjana de vots a les comarques de l'àrea metropolitana barcelonina -juntament amb els seus feus d'Osona i Baix Penedès-, es situa per sobre de la mitjana autonòmica.

De fet, Anglada fa mesos que està estructurant la seva formació especialment al Baix Llobregat, on ja fa mesos va afirmar tenir preparades un mínim d'onze candidatures municipals que, si aconsegueixen mantenir la tirada d'aquestes eleccions autonòmiques, poden penetrar en municipis com l'Hospitalet, Sant Andreu de la Barca o Sant Vicenç dels Horts, on han superat el 4% dels vots.

Laporta entra al Parlament

L'entrada d'una nova formació al Parlament no és cosa gens fàcil, però el fet que Joan Laporta hagi aconseguit posar-hi els peus per només un estret marge de 1.800 vots no es pot considerar una victòria gaire lluïda, sobretot partint del fet que l'espai autoanomenat "independentista transversal" aspirava fa pocs mesos a obtenir entre 20 i 30 diputats segons els seus propis càlculs. Si bé sumant els vots solidaris i els reagrupats s'obtenen 150.000 sufragis, no s'ha aconseguit substituir ERC com a referent independentista parlamentari en el que a priori era un dels escenaris més favorables per a fer-ho.

L'origen del vot a SCI cal cercarlo gairebé en exclusiva en exvotants d'ERC, a banda dels qui votaren per primer cop. El seu mapa de resultats dibuixa altra vegada el mateix que ja van plasmar les consultes: l'existència d'una àrea de la Catalunya Vella (Berguedà, Osona, Garrotxa) on l'independentisme té una força social molt important, i la plasmació a l'interior del propi Principat dels "ritmes polítics molt diferents" que tan sovint s'han esgrimit parlant del conjunt de la nació.

Els quatre diputats de SCI tenen ara el repte de visibilitzar-se sense grup parlamentari, fet que els impedirà, per exemple, poder presentar proposicions de llei com la de decla-

ració unilateral d'independència promesa durant la campanya electoral.

També caldrà veure si Laporta és capaç de consolidar-se com a parlamentari -ja durant la campanya va donar mostres d'inseguretat i poc coneixements polítics- o si per contra la figura ascendent serà un reputat orador com López-Tena. Del que no hi ha dubte, però, és de la voluntat de SCI d'estendre's com a partit

a tots els nivells. Així ja han anunciat la seva presència a les eleccions municipals, contestada des d'ERC amb una proposta de coalició a Barcelona. De moment la CUP no s'ha pronunciat contra el que s'intueix com una OPA hostil de SCI inspirada per Uriel Bertran.

Precisament és una incògnita el programa polític que adoptarà SCI més enllà de l'agitació independen-

tista parlamentària. Durant la campanya van potenciar la imatge del seu flanc més progressista, amb la presència continuada de dirigents del PSAN als actes polítics i la presència de gent com Isabel Clara-Simó a les llistes. Al grup parlamentari, però, només Toni Strubell pot representar aquest perfil, davant els altres tres diputats, més amarats d'un sobiranisme de tuf convergent.

Carod és,potser,l’únic diregent d’ERC que ha eixit reforçat dels resultats electorals

10PAÏSOS CATALANS

DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2010 L’ACCENT 191

Les mobilitzacions contra la crisi no s’aturen al novembre valencià REDACCIÓ VALÈNCIA

El rebuig a la reforma laboral i a la reforma torna a manifestar-se a València dos mesos després de la vaga general del 29 de setembre..

Segons informa la comissió de premsa de l'esquerra independentista de la ciutat, centenars de persones han cridat contra les retallades socials pels carrers més cèntrics del cap i casal, convocades per la Plataforma pels Drets Socials de València -que agrupa entre altres a la Coordinadora Obrera Sindical, la Confederació General del Treball, la Intersindical Valenciana, Endavant OSAN, PCPE, Esquerra Anticapitalista i EUPVLa manifestació partia de la iniciativa de la CGT, la qual proposà a la resta de sindicats, organitzacions i col·lectius socials de la comarca que feren seua la convocatòria. El sindicat llibertari a més havia organitzat dos autobusos per assistir-hi a la marxa, un des d'Alacant i l'altre des de Castelló de la Plana, en aquesta ciutat amb la participació de la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa.

"Reforma laboral terrorisme empresarial", "Fa falta ja una vaga general", "Així, així ni un pas enrera contra el capital acció directa", "Valenciana o estrangera la mateixa classe obrera", han sigut algunes de les consignes que més s'han sentit aquest matí a València.

Un dels moments més destacats de

la Riquesa (CRTR). L’acte comptà amb l’assistència del coordinador general de la Coordinadora Obrera Sindical (COS ), Gonçal Bravo i Reig, qui féu una anàlisi de la situació actual de precarietat laboral i de com enfrontar-la. Al concloure s'inicià un dinàmic debat al voltant de la situació a Castelló i de com aglutinar forces i treballar tots plegats per buscar eixides favorables per als treballadors i les treballadores.

Alcant en crisi

la manifestació ha sigut al carrer la Pau quan la marxa s'ha parat per fer una sentada davant el consolat de Marroc en solidaritat amb el poble sahrauí.

Durant els cinc minuts que ha durat aquesta acció s'han cridat consignes contra la violència marroquina al Sàhara, de denúncia de la complicitat d'Espanya en aquest afer, i en favor de l'autodeterminació del Sàhara.

La manifestació ha conclòs a les portes de la Delegació del Govern espanyol, situada al carrer Colom de València, on s'ha llegit el manifest de la manifestació. També s'ha repassat les lluites populars contra les retallades que hi ha als diferents estats europeus i s'ha fet

Segons informa Alcant en Crisi , el passat diumenge 28 de novembre l'Assemblea de TreActe polític a Alacant contra l’atur i la precarietat balladores per la Vaga Geneuna crida a eixir al carrer com a únic ral va realitzar un nou mitin a la camí per tal de revertir aquests atacs plaça de Florida-Portazgo. Diversos als drets de les i els treballadors. Per representants del moviment obrer últim membres de la Coordinadora de de la ciutat van informar de les difeCol·lectius del Parc Alcosa van repre- rents lluites als seus comitès d'emsentar un teatret on es recreava un mer- presa, així com de valorar l'actual cat d'esclaus en clara al·lusió al sentit situació de crisi. Sindicalistes de de les reformes que està imposant el CCOO i CGT, membres dels comitès gran capital i que es tradueixen entre d'empresa de Correus, Alcoa i Subús, altres en la reforma laboral i la prope- repressaliats per la Vaga General, i ra reforma de les pensions. militants dels CJC i del PCPE van intervindre al llarg de tot el matí, acompanyats de les anàlisis i proposNova coordiandora tes de la pròpia Assemblea de Trebaa Castelló de la Plana Unes setmanes abans, es presentava lladores per la Vaga General. Desal Casal de la capital de la Plana la enes de veïnes d'aquest popular barri Coordinadora Repartim el Treball i van escoltar allò que el circ medià-

La ràdio en català a Catalunya Nord, plena d’obstacles REDACCIÓ BARCELONA

Ràdio Arrels complirà l'any vinent 30 anys. Sorgida l'any 1981 de l'associació cultural Arrels, que també gestionava una escola en català. L'emissora, l'única que emet en català situada a Catalunya Nord, és de tipus associatiu. Això significa que no pot obtenir ingressos per publicitat, la qual cosa fa que depengui d'aportacions individuals i de subvencions públiques.

La direcció de la ràdio ha fet públic que la Generalitat principatina no li ha pagat encara part de la subvenció de 2009 ni la totalitat de la subvenció de 2010, uns

52.000 euros. Tampoc està garantida la continuïtat de la subvenció per al 2011. Aquesta inseguretat en els ingressos de les subvencions situen el projecte de Ràdio Arrels en serioses dificultats. La pròpia emissora reconeix que afronten d'entrada el nou any amb un pressupost amb 35.000 euros de dèficit. Dèficit que es podria veure doblat si la Generalitat no atorga a Arrels la subvenció el 2011.

Com a mesura d'urgència, la ràdio ja ha hagut d'acomiadar un dels sis treballadors, i ha fet una crida pública a la ciutadania dels Països Catalans per recollir aportacions individuals i col·lectives.

D'altra banda, el Consell Supe-

rior de l'Audiovisual de l'estat francès va demanar a les autoritats espanyoles que tallessin la senyal de diverses emissores sud-catalanes per suposades petites interferències amb emissores del nord, fet que es va complir el passat setembre. Des de l'Empordà, aquestes emissores arribaven a la pràctica totalitat de la plana del Rosselló.

Entre les emissores tancades hi ha Flaix FM i Flaixbac, que tenien una audiència significativa entre la joventut nord-catalana. Malgrat la mobilització a la xarxa i les peticions en aquest sentit, cap polític nord-català ha volgut assumir la defensa de les emissions. Només un parell d'eurodiputats sud-cata-

lans han elevat una queixa a la Comissió Europea, que resta encara sense resposta.

Si bé des d'octubre es reprengueren les emissions de Flaixbac tot canviant la freqüència, el grup Flaix encara no ha reprès les emissions de Flaix FM. No obstant, Miquel Calçada -president del grup Flaix-, ha afirmat que estan "buscant una altra freqüència" i que tenen "força oients a Perpinyà com per no deixar-los penjats". Ens trobem doncs davant d'un nou conflicte per les limitacions i divisions de l'espai comunicatiu català pendent d'una resolució política que no es materialitza.

ADREÇA

Ser subscripor de L’ACCENT et perCODI POSTAL i POBLACIÓ met rebre a casa cada quinze dies TELF.& ADREÇA ELECTR. la publicació i col·laborar amb el projecte d’informació popular i TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) compromes amb la realitat dels Paï(Individual) sos Catalans Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

BREU

En defensa de la llengua a Castelló de la Plana REDACCIÓ VALÈNCIA

L'Esquerra Independentista de la Plana (EIP) ha organitzat un seguit d'actes amb motiu del 78è aniversari de les Normes del 32.

Les normes foren un acord entre personalitats i institucions destacades de la societat valenciana per dotar la llengua d'un estàndard que permetera normalitzar l'ús escrit de la llengua.

Així doncs, les Normes signades el 21 de desembre de 1932 han esdevingut un referent de la lluita per la normalització i la unitat de la llengua catalana i, com expressa l'EIP, són una "fita lingüística i social del català al País Valencià" i per això són "motiu de celebració i orgull per part de tots aquells que desitgen aconseguir una llengua pròpia desacomplexada i potent en tots els àmbits d'ús. Més de tres quarts de segle després, però, l'efemèride de les Normes del 32 també és -segueix sent- motiu de reivindicació i de lluita contra la marginació i la desídia que practica el Govern valencià envers la llengua pròpia".

Els actes per commemorar aquesta efemèride, organitzats conjuntament amb l'Institut d'Estudis Catalans, consisteixen en una xerrada sobre "L'evolució del conflicte entorn el nom de la llengua" i una posterior Festa per la llengua al Casal Popular de Castelló, amb sopar popular i begudes de la terra, el dia 10 de desembre. I el dissabte següent, hi haurà una manifestació que eixirà a les 18.30 des de la plaça de la Independència de Castelló sota el lema "Utilitza la teua llengua.

Ells no ho faran".

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

tic els nega: “que la crisi econòmica l'han provocat els propis capitalistes, i que la única eixida per a les classes populars és l'organització, la lluita, la obilització i la construcció d'un sistema que tinga en compte les seues necessitats: el socialisme”.

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 191 DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2010

Els suïssos aproven una nova acció contra els drets dels immigrants REDACCIÓ LLEIDA

El passat 28 de novembre un 52,9% de la població suïssa va decidir donar suport en referèndum a la iniciativa popular del partit ultradretà i xenòfob Unió Democràtica del Centre per procedir a l'expulsió automàtica dels immigrants que "abusin de les prestacions socials" o bé cometin qualsevol tipus de delictes. D'aquesta manera, l'extrema dreta ha tornat a obtenir un nou èxit en el procés d'institucionalització del racisme i la xenofòbia a l'Estat helvètic: si tot just fa un any va ser aprovada la prohibició dels minarets ara s'avança en la negació dels drets fonamentals associada al fet migratori.

Com han denunciat diverses ONG's, partits d'esquerres com el Partit Suís del Treball, entitats religioses i juristes l'èxit de la iniciativa de l'extrema dreta es troba en aconseguir fer creure a sectors importants de la població que Suïssa està patint un procés d'islamització imparable i en que bona part de les polítiques de la majoria de forces avalen la idea que els immigrants tenen molt a veure en la crisi que travessa la societat suïssa.

De fet, en els cantons alemanys la iniciativa de l'extrema dreta ha

querres la proposta del govern no era res més que una versió edulcorada de l'equiparació que l'extrema dreta fa entre immigració i delinqüència. En la pràctica la contraproposta del govern únicament ha servit per legitimar encara més el plantejaments de la Unió Democràtica del Centre i la institucionalització del racisme, ja que fins

“ L'extrema dreta ha tornat a obtenir un nou èxit en el procés d'institucionalització del racisme”

Propaganda racista del Partit Popular Suís

rebut un suport gairebé unànime mentre que en els francesos aquesta ha estat rebutjada.

El 30 de novembre es van convocar a les principals ciutats suïsses manifestacions de rebuig a l'aprovació de la iniciativa racista.

Els organitzadors a banda de denun-

ciar el caràcter xenòfob de la iniciativa van remarcar que el desenvolupament legislatiu d'aquesta suposarà el trencament del mateix principi d'igualtat jurídica, ja que s'aplicarà pel mateix tipus de delicte una pena diferent en funció de si l'individu és immigrant o no.

Per la seua part, les forces de centredreta que integren el Consell federal van intentar sobreposar-se a la iniciativa de l'extrema dreta presentant un contraprojecte que recollia igualment l'expulsió automàtica però introduint alguns matisos. Per les forces d'es-

i tot alguns socialdemòcrates van mostrar el seu suport a la proposta governamental.

Caldrà veure com el govern federal traduirà l'aprovació d'aquesta iniciativa en el terreny legislatiu, ja que, com han denunciat diversos juristes, aquesta resultarà incompatible amb la constitució suïssa i amb el mateix dret internacional.

La COP 16: un nou fracàs previsible REDACCIÓ BARCELONA

El 29 de novembre es va iniciar a Cancún la setzena Conferència de les Parts de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP 16). Sobre el paper, la Conferència ha de servir per a establir certes mesures que puguin frenar el canvi climàtic i invertir la tendència d'augment de la temperatura a escala global. Tal i com ha remarcat Via Campesina, s'està seguint la direcció diametralment oposada per a poder aconseguir cap resultat polític vàlid. Tot i que la conferència s'allargarà fins el 10 de desembre, la posició de que les multinacionals han de treure més beneficis de la crisi climàtica sembla s'està veient reforçada. En aquest, les mesures dis-

cutides van encaminades a enfortir i afavorir el mercat de CO2 i la Reducció d'Emissions per Desfo-

“La Conferència ha de servir per a establir certes mesures que puguin frenar el canvi climàtic i invertir la tendència” restació i Degradació, mecanisme que només afavoreix la privatització de boscos i selva.

La Via Campesina, amb diverses organitzacions sindicals i polítiques mexicanes, ha instal·lat a Cancún un campament internacional en el que s'hi realitzaran diverses mobilitzacions per mostrar el rebuig a les falses solucions que només responen als interessos de les multinacionals.

Les paraules del portaveu de Via Campesina Mèxic, Alfredo Acedo, deixen ben clara quina és l'alternativa de l'organització camperola i altres organit-

Acció al Delta de l’Ebre per denunciar el canvi climàtic

zacions socials i polítiques que participen de les mobilitzacions: "La sobirania alimentària és la alter-

nativa en front el capitalisme que ara necessita fins i tot privatitzar l'aire que respirem".

12ECONOMIA

DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2010 L’ACCENT 191

ANÀLISI

Què passa a Irlanda i en els altres PIGS, incloent-hhi l’Estat espanyol?

VICENÇ NAVARRO BARCELONA*

Per entendre la crisi financera i econòmica de la Unió Europea, hem d'entendre aquesta crisi no només com un fenomen econòmic i financer, sinó també com un fenomen polític. Observem per exemple la situació de Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya, referits en un to insultant a la literatura econòmica anglosaxona com els PIGS, que vol dir, en anglès, els "porcs".

Aquests països han estat governats, durant la majoria del període des del final de la II Guerra Mundial fins a finals dels anys setanta, per dictadures feixistes (Espanya i Portugal) i per règims autoritaris profundament conservadors (Grècia i Irlanda).

Aquest context polític explica que l'Estat heretat per les democràcies fos repressiu, poc redistributiu i escassament social. Tots aquests països tenien en els anys setanta, per exemple, el nombre de policies per deu mil habitants més elevat del grup de països que passarien a ser més tard la Unió Europea, mentre que el percentatge de la població adulta treballant en el seu Estat del benestar era i continua sent el més baix. Aquests països eren i segueixen sent també els que tenen majors desigualtats en la Unió Europea dels Quinze.

Aquests països avui continuen compartint diverses característiques, que els han marcat definitivament. Una anàlisi de la situació fiscal i social mostra uns baixos impostos (resultat sobretot de la baixa aportació de les rendes superiors i rendes de capital que arriba a el seu extrem en el cas d'Irlanda, on l'impost societats és només un 12%); una gran regressivitat fiscal; un sector públic poc desenvolupat; un Estat del benestar poc desenvolupat i un Estat poc redistributiu. Són símptomes del que solia dir-se "poder de classe", és a dir, de l'enorme poder de les classes dominants. Una conseqüència d'això és que les desigualtats socials són majors que en la mitjà de la UE-15. Així, l'indicador de desigualtats, el coeficient de Gini, és major en tots aquests països que en el terme mitjà de la UE-15 (a major número, més gran la desigualtat).

Mentre que el terme mitjà de la UE-15 era 0,28 en 2007, a Espanya era 0,31, a Irlanda era 0,31, a Grècia era 0,34 i a Portugal era 0,36.

Com apareix la crisi en aquests països en el 2007?

Les causes de la crisi es van anar acumulant els anys anteriors al 2007. La reducció de la massa salarial, més accentuada en els PIGS, va crear el problema de l'endeutament de les famílies, que s'havia resolt temporalment a força d'aconseguir crèdit, que va anar crei-

Les gràfiques no pinten bé, per a la ministra Salgado

xent, generant una expansió del sector financer. Aquest sector financer aconseguia els diners de les banques alemanyes i franceses, en el cas de Grècia i Espanya, i també de les banques britàniques, en el cas d'Irlanda. Aquesta va ser la gènesi del deute privat. Aquest deute podia sostenir-se perquè l'aval era l'habitatge, el preu del qual anava pujant. Quan el preu de l'habitatge es va col·lapsar a causa del col·lapse de la bombolla immobi-

“L'enorme creixement de les rendes del capital i l'escassa rendibilitat de l'economia productiva va conduir a grans inversions especulatives en el sector financer” liària, es va crear un problema gravíssim que va afectar enormement a la demanda i al creixement econòmic. D'altra banda, l'enorme creixement de les rendes del capital i l'escassa rendibilitat de l'economia productiva va conduir a grans inversions especulatives en el sector financer. A Irlanda i a Espanya el maridatge banca-immobiliàriaindústria de la construcció va ser el motor del mal anomenat "miracle espanyol i irlandès". Aquest

miracle s'anava aconseguint a força d'un enorme endeutament.

A més, la baixa càrrega impositiva i els escassos ingressos de l'Estat van determinar que l'Estat hagués d'endeutar-se per a poder finançar el limitat Estat del benestar. És més, la sistemàtica baixada d'impostos, sobretot de les rendes superiors, també va contribuir a augmentar el dèficit estructural de l'Estat, que es va accentuar quan, amb la crisi i la recessió, els ingressos a l'Estat van disminuir. Això va dur a que es disparessin els dèficits en aquells països, de manera que l'any 2009, Irlanda tenia un dèficit del 14%, Grècia 15%, Espanya 11% i Portugal 9%.

Aquests dèficits van fer augmentar el deute públic que, sumat al deute privat, va fer que el deute total arribés a unes dimensions extraordinàries, que va arribar el seu màxim exponent a Irlanda (més del 700% del PIB). La majoria d'aquest deute impagable, el tenien els bancs alemanys, britànics i francesos, creant així una crisi bancària d'enormes proporcions, que ha afectat a la disponibilitat del crèdit. Aquest problema de falta de crèdit, juntament amb l'escassa demanda, és la causa de la Gran Recessió, que podria convertir-se, en cas que no canviessin les polítiques de tals Estats, en una Gran Depressió, que afectaria també a la resta de la Unió Europea, i naturalment, a l'euro.

Tots aquestes dades mostren que el creixement econòmic en aquells països PIGS tenia peus de fang. L'escàs desenvolupament de l'Estat, tant en la seva funció redistribuidora com social, va obstaculitzar

enormement el desenvolupament econòmic del país. I la crisi bancària mostra que l'euro també té peus de fang. En aquests moments, l'estratègia de l'establishment europeu (Consell Europeu, on governen les dretes, la Comissió Europea, on també dominen les dretes, i el Banc Central Europeu, el Vaticà de l'ortodòxia liberal), és sortir de la crisi a força de l'augment de la competitivitat basada en rebaixes de salaris, a fi d'augmentar les expor-

“La crisi no es resoldrà tret que s'incrementi la demanda i que es faciliti l'accés al crèdit” tacions, la qual cosa és difícil en una situació que l'economia europea està en una profunda recessió.

Totes les mesures que s'estan promovent (la reforma laboral, la reducció de la despesa pública, la reforma de les pensions i altres), tenen com objectiu afeblir als sindicats i al món del treball per a facilitar aquest augment del que anomenen competitivitat.

Sortides a la crisi: la via irlandesa neoliberal

De la mateixa manera que la causa de la crisi ha estat política, la sortida de la crisi també dependrà de factors polítics. No es pot sortir de la crisi sense una redefinició de les relacions de poder entre el capital i el treball. En aquest

aspecte, les mesures que s'estan prenent són les mesures que el capital està imposant per a sortir de la crisi en els seus termes, la qual cosa serà impossible. Estem veient a Irlanda, l'alumne avantatjat de l'ortodòxia neoliberal, que durant el període 2007-2010 va seguir dòcilment les polítiques neoliberals promogudes pel fons Monetari Internacional i per la Unió Europea (que va consistir a reduir durant el període 2007-2010 la despesa de les prestacions socials un 10%, baixar els sous dels empleats públics un 20%, baixar el salari mínim i una major desregulació del mercat de treball).

Aquestes mesures, com era predictible, van empitjorar la situació, doncs van reduir la demanda d'una manera molt significativa. La renda per càpita d'Irlanda ha disminuït un 20% durant els tres anys de crisis, i el PIB s'ha reduït un 11%, la major reducció en la UE-15.

L'accentuació de la crisi ha determinat una pressió fins i tot major perquè es facin majors retallades socials, que queden per determinar segons el discurs del Primer Ministre del govern irlandès.

Una altra alternativa és possible

És obvi que la crisi no es resoldrà tret que s'incrementi la demanda i que es faciliti l'accés al crèdit. La demanda no s'incrementarà mentre no existeixin polítiques públiques expansives de despesa pública, orientades a la creació d'ocupació. El major problema humà, social i econòmic, no només en els "PIGS", sinó en tota la Unió Europea, és l'atur. Es necessita canviar d'orientació i en lloc d'emfatitzar el model alemany basat en les exportacions s'hauria d'accentuar el model d'estímul de la demanda a través de l'increment del consum domèstic, augmentant la despesa publico i els salaris.

Per altra banda es necessiten inversions en noves àrees socials i econòmiques, entenent l'Estat del benestar no com un consum, sinó com una inversió per a crear ocupació. Aquestes inversions facilitarien l'entrada de la dona en el mercat de treball.

L'altra condició és resoldre el problema de crèdit, el qual requereix que la banca sigui considerada entitat d'utilitat pública (com ho va anar en molts països, que la provisió del crèdit va ser considerada una funció social). Això implicaria en molts sectors la reaparició de la banca pública. En Espanya, concretament, seria necessària la transformació de les caixes d'estalvi en banques públiques, tal com han proposat Attac i el Catedràtic d'Economia Juan Torres. *Vicenç Navarro és catedratic d'Economia Aplicada. Article extret de www.rebelion.org i www.vnavarro.org

L’ACCENT 191 DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2010

ESPORTS 13

Pilota al carrer.

Entre la cultura i l’esport RAFA ESCOBAR MANISES

Quan pensem en l'esport dels nostres dies ens venen al cap les multimilionàries estreles del futbol, els glamurosos pilots de Fórmula 1 o els elitistes tennistes. Es tracta d'un concepte d'esport basat en l'espectacle, la publicitat i la propaganda. Però que hauríem d'entendre per esport? Esport i cultura popular són compatible avui en dia?

Per esport entenem qualsevol activitat física i recreativa practicada per qualsevol persona, és per això que prenent com a punt de partida aquesta idea, el ventall d'esports i activitats esportives s'amplia més enllà de l'esport espectacle que ens venen com a mercaderia des dels mitjans de comunicació.

En molts casos alguns esports, entronquen amb tradicions de cultura popular seculars, és el cas que ens ocupa: la pilota valenciana. El joc de pilota al carrer és una tradició mil·lenària que es remunta com a mínim a l'antiguitat clàssica, alguns escrits fins i tot destaquen la perícia al joc de l'emperador Vespasià i la participació del mateix Aleixandre el Gran de Macedònia a diverses partides.

A l'Edat Mitjana i l'Edat Moderna es té constància que el joc de pilota al carrer es trobava difós entre totes les classes socials a la majoria d'indrets de l'Europa Occidental, on es pot dir que es tractava del principal esport a causa de la senzillesa que implicava la seua pràctica (únicament requeria d'una pilota i un carrer).

Molt s'ha parlat de l'afició de la noblesa a aquest esport, si bé la importància de la pilota radica en que era una pràctica esportiva profundament arrelada entre les classes populars, les quals practicaven majoritàriament les modalitats de llargues i raspall, considerant senyorets als aristòcrates que jugaven per dalt amb corda i no raspaven la mà per terra.

Al llarg del segle XIX i sobretot del segle XX amb la introducció

dels esports de masses i la professionalització de molts d'ells, la pilota al carrer va experimentar un retrocés important. Molts d'aquests esports, alguns d'ells derivats de la pilota (com és el cas del tennis, el frontó, el voleibol...), amb uns reglaments més complexes i una millor adaptació a la nova condició d'espectacle de consum massiu, van començar a assolir importància, de manera que la pilota esdevingué de mica en mica un reducte pobletà i rural al marge dels grans circuits urbans.

Actualment, amb enormes dificultats pel que fa a recolzament institucional i a les ordenances urbanes que dificulten les activitats al carrer, la pilota malviu reclòs a trinquets i frontons a determinats indrets d'Europa com són els Països Baixos, Euskadi i el mateix País Valencià, mentre que les partides al carrer, almenys a les ciutats, se celebren en ocasions excepcionals.

En aquest context la pràctica de la pilota al carrer en l'espai públic ha d'esdevingut una reivindicació bàsica pel fet que es tracta de recuperar una pràctica de la cultura popular valenciana així com l'ús i gaudiment de l'espai públic per al conjunt de les persones en el marc d'uns nuclis urbans orientats i construïts per als automòbils.

Reivindicar i practicar la pilota al carrer suposa reivindicar cultura popular, així com trets identitaris com a poble.

De la mateixa manera es qüestiona un model de ciutat i d'urbanisme que ens despersonalitza i ens despulla dels nostres referents identitaris i de les nostres pràctiques ancestrals. Pilota al carrer suposa recuperar la ciutat i els pobles, replantejar la seua sostenibilitat i viabilitat, així com plantejar alternatives d'oci i esport arrelades al territori i oposades a un model actual homogeneïtzador i basat en l'hegemonia del consum massiu, l'espectacle morbós i la propaganda.

“Pilota al carrer suposa recuperar la ciutat i els pobles, replantejar la seua sostenibilitat i viabilitat així com plantejar alternatives d'oci i esport arrelades al territori”

Xiquets jugant a pilota en un carrer de Benimaclet

El cas de Benimaclet

RAFA ESCOBAR MANISES

En aquesta línia va néixer el projecte de pilota al carrer a Benimaclet (València). Des de la plataforma cívica i cultural Benimaclet Viu que integra diferents centres educatius del barri, associacions de mares i pares, centres socials, col·lectius veïnals, organitzacions de l'esquerra independentista i persones a títol personal; es va impulsar una proposta per tal de recuperar el carrer per a la pràctica d'un esport que forma part de la cultura popular valenciana.

El projecte va prendre forma i s'organitzaren partides d'adults i de xiquets així com tallers en el marc de diferents esdeveniments que tenien lloc al barri com varen ser les jornades per reivindicar una llar de la cultura, la trobada d'escoles en valencià o les festes patronals entre altres.

Els veïns de Benimaclet s'han acostumat el darrer any a veure el carrer ocupat per pilotaires de diferents edats recuperant la pràctica d'un esport que al poble no es jugava des de fa dècades.

L'acollida ha estat excel·lent i cada cop més són les persones i entitats del barri

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39, Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // L'Estapera C.de baix, 14, baixos,Terrassa // GER Pi 25.Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-U UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

que s'interessen per la pilota i la seua pràctica al carrer.

Un moment important per a la pilota al barri es va produir el dissabte 20 de novembre quan a Borbotó (l'Horta Nord) es presentà l'Escola de Pilota Benimaclet-Rascanya, nascuda arran de les partides infantils organitzades per la comissió pilota al carrer de Benimaclet Viu. Però el recorregut del projecte no s'atura ací, a banda de l'Escola de Pilota, es té la intenció de crear una colla de pilotaires adults que jugue regularment al carrer i que en un futur esdevinga l'embrió d'un club esportiu popular, així com de fer una recerca histò-

rica que explore els orígens del joc de pilota al barri.

Es pot dir doncs que el cas de Benimaclet demostra que esport i cultura poden ser compatibles sempre i quan no existisquen interessos econòmics i comercials que tracten de convertir l'esport en mercaderia. La pilota a Benimaclet no és un producte comercial, sinó un producte cultural que ix des del barri i s'ofereix al barri amb l'objectiu de recuperar les arrels, així com el concepte del carrer entès com a espai públic i compartit per tothom, en el qual, les persones i les seues iniciatives culturals tenen prioritat sobre vehicles i negocis.

14 CULTURA

DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2010 L’ACCENT 191

El fracàs d’Espriu?

Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

basada en textos d'Espriu. I finalment, per què no sigui dit, Edicions Proa ha anunciat que el 2013, centenari del naixement, publicarà una biografia, en la qual ja treballa Agustí Pons. Es fa llarg d'explicar, però és un balanç ridícul per a un dels millors escriptors que ha donat la nostra llengua, un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, de la prosa catalana de fórmules noucentistes i el que era unànimement considerat com a poeta nacional fins que, amb l'adveniment de la monarquia constitucional, la intel·lectualitat orgànica del règim al Principat va preferir entronitzar l'escepticisme cínic i el distanciament de tot compromís d'un Josep Pla (prosista, en aquest cas) per estalviar-se les exigències de l'imperatiu poètic: "Ara digueu: us mantindreu fidels per sempre més al servei d'aquest poble". Ridícul que caldrà compensar el 2013, però sobretot tots els dies de tots els anys donant a Espriu la notorietat que mereix en els currículums escolars, el món editorial, els mitjans de comunica-

A

caba 2010. Ningú diria que fa 25 anys que va morir Salvador Espriu. Harold Bloom el va incloure al seu llargament comentat Cànon occidental. La pròpia idea del cànon -una selecció dels autors de la literatura occidental que cal llegir- és força estúpida però només sis autors catalans/en llengua catalana del segle XX (Espriu, Foix, Riba, Rodoreda, Gimferrer i Perucho) hi van trobar plaça.

Enguany fa 50 anys de la publicació de La pell de brau, el llibre de poemes més citat en la nostra llengua i un referent literari de la lluita antifranquista. Tampoc ningú no ho diria. Queda l'opció de salvar la dignitat el 2013, centenari de la seva mort.

De penal i a l'últim minut car, segons Josep Lluís Carod-Rovira, l'any següent (alguns) ja serem independents.

No és que no s'hagi fet res. Hi ha hagut iniciatives lloables. El dia del 25 l'aniversari de la seva mort (22 de febrer) cent

“La pell de brau és el llibre de poemes més citat en la nostra llengua i un referent literari de la lluita antifranquista”

cinquanta blocs van dedicar-li un apunt.

Publicacions de l'Abadia de Montserrat ha

reeditat Aproximació històrica al mite de Sinera (1983) d'Agustí Espriu, Núria Nogueras i M. Assumpció de Pons, revisada, actualitzada i amliada. Del 9 de setembre al 3 d'octubre es va poder veure a l'Espai Escènic Brossa de Barcelona Amor hermètic, monòleg interpretat per Fina Rius sobre una selecció de textos de Rosa Maria Delor. Aquest novembre a Sabadell s'hi ha pogut veure l'exposició fotogràfica "El teatre de Salvador Espriu", la conferència "El miratge de l'amor" a càrrec de la doctora Delor acompanyada d'una lectura de poemes d'Espriu, l'esmentat espectacle Amor hermètic, l'acte "Espriu-Evocacions. Conversa entre Feliu Formosa i Carme Sansa" i una lectura de poemes a càrrec de Jordi Boixaderas i Rosa Renom. El Festival Temporada Alta, a Girona, es va inaugurar l'octubre del 2009 amb El jardí dels cinc

arbres, una adaptació teatral de textos d'Espriu dirigida per Joan Ollé. El Diari de Girona va dedicar a Espriu tres planes al dominical del 21 de febrer. El Vendrell s'hi ha afegit amb una exposició antològica de vitralls de Josep M. Poblet sobre El caminant i el mur i una exposició del grup Polièdric sobre Assaig de càntic en el temple, dues conferències, un espectacle poètic i uns programes especials a Ràdio i Televisió El Vendrell entre d'altres.

Arenys de Mar, referent poètic de la mítica Sinera, ha organitzat "Un passeig per Sinera" i la conferència "Salvador Espriu i la llengua catalana" a càrrec de Sebastià Bonet i s'hi va inaugurar el Correllengua 2010 en homenatge a Espriu. A Santa Coloma de Farners, la seva vila natal, itinerari pel centre de la vila i una composició poèticomusical (El que he escrit és escrit)

Els somiatruires d’en Pla i en Comelade Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

E

l director de teatre Lluís Danés va presentar, el gener del 2007, un treball que malgrat que només va romandre al Teatre Lliure onze dies, va deixar un molt bon gust de boca. Es tractava de Tranuites Circus, un espectacle que prenent com a base els elements del circ i recolzat amb la música en directe d'en Lluís Llach, i que donava veu als tranuites, a aquells que, quan la nit pren protagonisme, somnien altres vides i móns.

Dos anys més tard, en Lluís Danés va recuperar el concepte teatral de Tranuites Circus. Aquest cop, però, el fil conductor no serien els somnis sinó els Llits, un artefacte que ens acompanya en molts dels moments més rellevants de la nostra existència. La música seguia sent la d'en Lluís Llach, interpretada emperò per la Lídia Pujol i l'Albert Pla. Ara, un any després, l'Albert Pla es fa seu tot aquest imaginari i, de la mà d'en Pascal Comelade -segurament no podia fer millor tria si del que es tracta és de crear música amb aires de circ-, presenten Somiatruites.

La música comptarà amb noves cançons

d'en Pla juntament amb composicions instrumentals d'en Comelade a les quals el de Sabadell ha posat lletra. A l'escenari, l'encarregada de fer sonar aquest material, la Petita Orquestra Somiatruites, estarà acom-

panyada de titelles. La seva estrena tingué lloc a Girona el passat dissabte 27 de novembre i, el dia 9, i només durant tres dies, trepitjarà l'escenari que va veure néixer el germen d'aquest muntatge.

“Jordi Pujol, amb tot el cinisme, anomena ‘fracàs d'Espriu’ a l'evidència de la impossibilitat de l'Espanya plural, és a dir, al ‘fracàs de Pujol’”. ció, etc. El progressiu arraconament d'Espriu contrasta amb l'entusiasme que generava en els futurs dirigents del país durant els anys 60 i 70. És probable que ni aleshores ni ara entenguessin un estil que Pla va qualificar d'"inintel·ligible". Però tenien alguns poemes molt clars de La pell de brau. Publicada ara fa 50 anys, recentment mort Carles Riba, coincideix en el temps amb Vacances pagades de Pere Quart i el primer recull de poemes de Gabriel Ferrater (Da nuces pueris). La pell de brau els servia de base legitimadora de tot tipus de renúncies gràcies a passatges com "Fes que siguin segurs el ponts de diàleg/i mira de compendre i estimar/les raons i les parles diverses dels teus fills".

Es tractava que qui ho entengués fos Sepharad/Espanya, que no va entendre un borrall malgrat que fins i tot el Borbó i Aznar hagin citat Espriu. En canvi els líders de l'autonomisme i l'acomodament es van donar, equivocadament i interessada, per al·ludits. En una entrevista al Presència, l'any 1968, li preguntaven a Espriu pel futur i contestava, visionari: "Pot venir una restauració monàrquica. Jo sóc un home de la República del 31, i la monarquia em fa molta por." A en Pujol, com és sabut, no li'n feia tanta i ara, amb tot el cinisme, anomena "fracàs d'Espriu" a l'evidència de la impossibilitat de l'Espanya plural, és a dir, al "fracàs de Pujol".

En el funeral d'Espriu, a l'església de Santa Maria d'Arenys de Mar, la munió de polítics en estrepitosa presència va fer exclamar a Montserrat Roig: "Això no és una festa". S'equivocava. Estaven en plena festa de les renúncies i el cotxe oficial, la lectura sense esforç i el "compadreo" amb els poders fàctics a Madrid.

CULTURA 15

L’ACCENT 191 DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2010

La ressenya de la quinzena Ja tenim 600!

Una de les històries possibles a partir del 600 Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

J

a tenim 600! fa referència tant a la fabricació del primer SEAT 600 com al fet que la col·lecció del Museu d'Història de Barcelona (MHB) n'ha adquirit un exemplar.

Això ha estat possible gràcies a en Josep Carles Vallejo Calderón, president del Memorial Democràtic dels Treballadors de SEAT, que en va cedir un al fons del MHB, i ha servit d'excusa per a aquesta exposició.

Ja tenim 600! La represa sense democràcia. Barcelona, 1947-1973 pretén justament això, explicar, a partir de la instal·lació de la fàbrica de la SEAT a la Zona Franca i de la fabricació del 600 uns anys més tard, el procés de recuperació econòmica que, mica en mica, l'Estat espanyol experimentà des de finals dels anys quaranta però sobretot en la dècada dels cinquanta i, significativament, a partir dels seixanta. Ara bé, tot i ser conscient de les dimensions reduïdes de l'exposició, hi vaig trobar a faltar, no només un reconeixement més explícit de sobre qui va recaure el pes d'aquesta recuperació econòmica sinó, sobretot, una atenció major al paper que els i les treballadores de la SEAT varen protagonitzar en la consolidació del nou moviment obrer. Els instruments de què se serveix són, bàsicament, plafons explicatius que cobreixen la

totalitat del recorregut, i alguns objectes, pocs, il·lustratius del text. A banda, algun material audiovisual prova de donar major complexitat al discurs de l'exposició, però no se n'acaba de reeixir.

El conjunt de les classes treballadores i populars de l'Estat patia, sota el sistema d'autarquia propi dels primers anys del franquisme, una situació econòmica duríssima -cal tenir present que el racionament perdurà fins el 1952. La derrota de l'Alemanya nazi el 1945, a més, deixava l'Estat espanyol en una situació d'aïllament que, si volia sobreviure, havia d'intentar redreçar. Alhora, començaven a produir-se minoritàries però significatives protestes de denúncia de la penosa situació en què els tocava viure a les classes subalternes. És en aquest marc, ens expliquen, que s'instal·la la fàbrica SEAT a Barcelona el 1948 després de les negociacions entre Banco Urquijo i la FIAT. De totes maneres, la decisió d'instal·lar-la a Barce-

lona no va estar exempta de reticències, però l'abundant mà d'obra especialitzada, la presència d'empreses auxiliars i el port franc van acabar decantant la decisió al seu favor. Un fet que anà acompanyat de l'eliminació dels primers obstacles al comerç exterior.

A mesura que avancen els cinquanta, la sortida de l'aïllament econòmic es va fent notar i la indústria del metall comença a disputar el primer lloc del rànquing a la tèxtil. De totes maneres, la millora encara no era suficient -els salaris no havien asso-

“S’hi trobar a faltar un reconeixement més explícit de sobre qui va recaure el pes d'aquesta recuperació econòmica i,sobretot,una atenció major al paper que els i les treballadores de la SEAT varen protagonitzar en la consolidació del nou moviment obrer” lit encara els nivells de la República- i els electrodomèstics i, sobretot, els automòbils, quedaven lluny de les seves possibilitats. Amb l'objectiu d'apropar el cotxe a les classes populars, el 1957 la SEAT decidí començar a produir, a banda del 1.400, un model més assequible: el 600. Ara, la producció es feia en sèrie, la qual cosa va repercutir en el preu. I el creixement econòmic que experimentà l'economia espanyola fou el principal argument dels tecnòcrates per a defensar la viabilitat de la dictadura.

Lectures recomanades

Poesia Completa

Que pagui Pujol!

L'assassí del làser

L’heresiarca i Cia

Joan Maragall Edicions 62, 2010

Joni D La Ciutat Invisible Edicions, 2010

Gellert Tamas Edicions La Campana, 2010

Guillaume Apollinaire Adesiara Editorial, 2010

A

l material que ens presenta en Joni D. és una crònica personal que abraça del del 1981, moment en què l'autor fa una descoberta adolescent del món del punk a partir de la primera emissió de Ràdio Pica o del programa La Licuadora RO de la ràdio de CCOO Ràdio Obrera, al 1991, un any en què la repressió que es viu al Festival de Tàrrega no atura iniciatives com ara l'Editorial Virus o Tralla Records.

Entre aquests deu anys, els primers anys de l'okupació, la lluita al carrer contra el feixisme creixent, la insubmissió... tot un seguit de batalles que no surten als mapes i que recull aquest llibre-fanzine sota el crit de lluita que va immortalitzar L'Odi Social.

E

renent com a model el treball de Truman Capote de A sang freda, Gellert Tamas, suec de pares hongaresos, reconstrueix la vida de John Ansonius. Després d'una intensa tasca de recollida de dades que inclogué entrevistes amb el propi protagonista, en Gellert Tamas, periodista de professió, ens narra la història del que fou conegut com a l'assassí del làser.

Aquest individu es féu un lloc a les primeres planes dels diaris quan, entre el 1991 i 1992, realitzà una dotzena d'atemptats contra immigrants extraeuropeus. Finalment, fou detingut i empresonat. I ara, a partir de L'assassí del làser, ens és possible provar d'entendre, de comprendre, que no pas de justificar, què pot dur un home a aquest tipus de comportaments.

P

uan fa justament cent anys de la publicació l'editorial Adesiara presenta la primera edició en català amb traducció a càrrec de l'Elisenda Galobardes. L'escriptor francès nas cut a Roma el 1880 i mort a París el 1918, un dels abanderats del surrealisme, destacà sobretot per la seva poesia (El Bestiari, Alcohols o Caligrames) i per la crítica artística (fou un dels primers que fixà l'atenció en Pablo Picasso), presenta a L’herisiarca i Cia una sèrie de contes que, amb gran dosis d'humor, parodien una realitat plena de personatges delirants.

rran del 150 aniversari del seu naixement, enguany se celebra l'Any Maragall. Per a commemor aquesta efemèride Edicions 62 va engegar el projecte de publicar l'Obra Completa en tres volums. Però l'any s'acaba i el treball encara no està enllestit. Aquest fet, i la voluntat de no quedar-se sense presentar res, ha dut Edicions 62 a capgirar les normes que regeixen el mercat editorial tot avançant la publicació de l'edició de butxaca de les Poesies Completes.

El volum, l'edició del qual ha anat a càrrec de la Glòria Casals i en Lluís Quintana, inclou totes les seves poesies i l'obra dramàtica en vers Nausica.

Q

DE L’1 AL 14 DE DESEMBRE DE 2010 L’ACCENT 191

16CONTRAPORTADA

“La vida dels sahrauís no val res per als governs espanyol, francès i nord-aamericà”

ENRIC LLOPIS VALÈNCIA

nen com els polítics no fan absolutament res per tal de resoldre el conflicte.

Un País al Desert es va publicar fa ara un any. Assenyales la coincidència del teu llibre amb una fita en el moviment de resistència a l'ocupació marroquina.

Casualment, la publicació d'Un País al Deset va coincidir amb la vaga de fam d'Aminatou Haidar, activista sahrauí pels drets humans expulsada d'Al Aaiún, sa casa, pel govern del Marroc. En novembre de 2010 ha eixit la traducció del llibre al castellà al temps que es produïa el desmantellament per l'exèrcit marroquí del campament d'Agdaym Izik, i l'estat de setge i la repressió ferotge en la ciutat d'Al Aaiún.

Què t'ha mogut a escriure sobre el sotmetiment del poble sahrauí? És un tema que sempre m'ha interessat. Tot i que sense mantenir una relació directa amb col·lectius de suport al Sàhara, sí que he estat al corrent del que ha passat durant tots aquests anys; he tingut contacte així mateix amb famílies d'acollida i interès per la solidaritat internacionalista.

I per què has decidit dirigir-te a un públic escolar (a partir dels dotze anys)?

Vaig pensar que un conflicte enquistat i irresolt per la societat adulta i ocultat pels mitjans de comunicació, podria resultar interessant per als més joves. Es tractava de fer-los patent la injustícia cap a un poble oblidat i castigat com és el sahrauí.

El context de la història retrata una família d'acollida de menors sahrauís. Quina és la teua intenció?

El llibre conta l'arribada d'un xicot sahrauí a una família que l'acull durant dos mesos, com passa amb milers d'ells en tot l'estat cada estiu, en el marc de la campanya "Vacances en Pau". El propòsit del llibre era contar què passa en el Sàhara als xicots d'ací. A través del jove sahrauí, d'adults que coneixen el conflicte, d'altres sahrauís i algun marroquí, es trena l'explicació històrica, cultural i política del poble sahrauí. Tot açò inserit en un relat de vacances, amb els seus jocs, les seues excursions a la platja o a la muntanya, les festes i els amics.

Quina és, a grans trets, l'argument

T'ha resultat difícil introduir-te en un conflicte d'arrels complexes i múltiples actors per explicar-lo a un públic jove? Has emprat alguna tècnica en particular per aconseguir-ho?

Per escriure el llibre he intentat enrecordar-me de com era jo als seus anys, a què jugava amb els meus amics, com era la vida en el entorn que narra la història. Tot això afegint canvis que actualitzaren eixe període vital a la realitat dels joves de hui. del llibre?

Zag, un xiquet sahrauí, és acollit per la família de Miquel per tal de passar un par de mesos en sa casa. Durant aquest temps, Zag troba un món amb un paisatge i uns costums molt diferents a la seua vida en el desert. Però seran precisament Miquel i els seus amics, els qui descobreixen la realitat sobre el poble sahrauí.

ENTREVISTA Francesc Collado, autor del llibre Un País al Desert "Són uns mentiders, uns hipòcrites i uns covards". "La vida dels sahrauís no val res per als governs espanyol, francès i estadounidenc".Amb aquesta contundència s'expressa Francesc Collado,autor del llibre Un País al Desert (Edicions del Bullent). Collado tracta d'apropar, a joves a partir de dotze anys, la realitat del poble sahrauí i el seu sotmetiment al Marroc des de fa més de tres dècades.

Aquest historiador i bibliotecari ha manifestat sempre interès per la solidaritat internacionalista i, entre d'altres qüestions, el conflicte del Sàhara. Com a membre actiu dels moviments socials de València, ha participat en el projecte de creació d'un "Centre de Documentació Antagonista", arxiu itinerant sobre l'okupació, l'ecologisme, el feminisme i l'antimilitarisme en aquesta ciutat.Abans d'aquest llibre, Collado havia publicat Obrint portes: okupacions en València (1988-2006).

I com es presenta aquesta realitat?

Un poble dividit, amb una part sotmesa a una terrible invasió militar i l'altra arraconada en la hammada, la zona més àrida del desert, on sobreviuen en camps de refugiats gràcies al petit ajut internacional. També veuran com els personatges han passat els anys i la situació dels sahrauís, que és cada vegada més desesperançada.

Denuncies també, en el terreny geopolític, la hipocresia de les potències occidentals, allò que en llenguatge políticament correcte s'anomena "diplomàcia".

Els governs avantposen interessos "d'Estat" a la defensa dels drets de les persones. Aquests interessos es fonamenten principalment en la rendibilitat econòmica (pesca i fosfats) i en qüestions d'estratègia geopolítica. Parlen de les relacions amb el Marroc com si en això ens en fora la vida, tot i que la vida dels sahrauís no val res per als governs espanyol, francès o nord-americà.

I que en penses del paper de l'ONU? Tampoc no pinta res. La seua missió en el Sàhara per a muntar un referèndum és paper mullat. Ni tan sols es denuncien les constants violacions de drets humans que s'estan produint des de fa molts anys.

Tornant al llibre, com han acollit Un país al desert els joves dels centres escolars on l'has presentat?

Els sembla increïble, per irracional, allò que està passant. Una vegada explicat el tema, resulta tan òbvia la situació d'opressió i d'exili que pateixen els sahrauís, que no ente-

A qui/quins consideres responsable d'un conflicte que es perllonga 35 anys i que ara esclata amb el desallotjament i la repressió en el campament "Dignitat"?

El rei del Marroc, el seu govern, els seus militars i els seus polítics són els principals responsables. Però també ho són el rei d'Espanya, els governs de diferent signe que han governat aquest país, i el mateix ocorre amb França, Estats Units, la Unió Europea i l'ONU. Quina opinió et mereix l'actitud del govern espanyol respecte a l'antiga colònia del Sàhara? I la del PP? Són clarament uns mentiders, uns hipòcrites i uns covards. Tots, principalment PSOE i PP. El Partit Popular juga ara a defensor del Sàhara quan poc va fer mentres governava.

A tots ells se'ls ompli la boca parlant de drets humans però fan lleis que criminalitzen els immigrants, venen armes perquè maten éssers humans i miren cap a l'altre costat quan massacren un poble sencer.

Que et semblen els seus arguments?

Diuen que Marroc frena el terrorisme islamista però exerceix el terror cap als sahrauís, també demanen que condemnes el terrorisme però donen suport el terror de l'estat; parlen de democràcia però negocien amb un règim semi feudal, diuen que defensen la llibertat d'expressió però callen la veu dels mitjans crítics; ataquen els pirates somalis que actuen en les seues aigües territorials, tot i que amb el seu govern no hi ha tractat de pesca; signen tractats amb espoliadors i lladres de territoris aliens.

Fan be el seu paper: enganyar i ensarronar.

LA REMATADA

Del programa marc nacional al programa local QUIM ARRUFAT VILANOVA I LA GELTRÚ

Les Candidatures d'Unitat Popular vam cloure el passat mes de setembre els debats nacionals sobre els eixos temàtics a partir dels quals sonem forma al nostre programa polític. Un seguit de reflexions que han d'orientar la redacció dels programes polítics locals per a les properes eleccions municipals de maig de 2011.

Ara, al mes de novembre, ja són moltes les Candidatures que estan immerses en processos locals de redacció dels respectius programes polítics locals, la majoria mitjançant processos oberts, transparents i participatius: Badalona, Blanes, Barcelona, Vilafranca del Penedès, Sitges, Vilanova i la Geltrú, Manresa... ja porten setmanes i mesos convocant públicament a punts de trobada per aportar idees i crítiques als programes política municipals.

El debat en front de l'enquesta

No és cap opció propagandística ni es tracta de complir amb cap papereta.

Les Candidatures entenem fonamental la posada en marxa de processos participatius per a convertir la nostra idea de projecte popular de transformació en un realitat. Es això, al cap i a la fi, el que diferencia amb una profunda línia roja un projecte popular, d'un projecte elitista. Un projecte construït pedra a pedra des de la base, d'un projecte fet a cop de talonari i estratègia mediàtica.

En un sistema de partits a distància, que modulen paraules clau i eslògans a partir d'enquestes i detecten estats d'ànim a partir d'estadístiques fora de context, des de l'esquerra independentista i els moviments socials tenim la necessitat de ser una eina útil al servei de la construcció d'un teixit social solidari, crític i prou fortament organitzat per impulsar les necessàries transformacions socials i nacionals.

La participació, eina de lluita

No es tracta d'usar els processos participatius per explicar didàcticament i amb màscara de pedagogia barata les meravelles de les polítiques públiques.

Es tracta de forçar la gent a pensar en quina societat li agradaria viure, en quin poble, en quin barri i quina és la distància que queda per recórrer entre l'ocupació plena i un 20% d'atur; entre un entorn verd i natural i el desert del Gobi de ciment que envolta ara per ara la vida de molts de nosaltres. La distància que queda per lluitar entre avui i demà. En aquest context han de tenir un paper útil els programes polítics participatius de les Candidatures d'Unitat Popular.

Un regidor de Ribes acostuma a repetir que la nostra tasca no ha de ser mai obrir minsos espais de participació en les institucions, perquè ens prenguin el pèl i justifiquin les seves polítiques amb la participació com a coartada.

Sinó que el nostre objectiu ha de ser promoure l'autoorganització de la societat en les seves pròpies organitzacions i institucions, siguin candidatures, plataformes, sindicats o entitats culturals.

Només així serem algun dia incòmodes, prou incòmodes per canviar el guió i plantejar un final diferent on no guanyin sempre els mateixos interessos.