Accent 194

Periòdic popular dels Països Catalans

194 DEL 26 DE GENER AL 8 DE FEBRER DE 2011

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

La principal de les mobilitzacions prèvies a la jornada de lluita del 27-G tingué lloc a Barcelona el passat dissabte 22.

Unes 4.000 persones van prendre part en la protesta per rebutjar el procés de negociacions entre Govern espanyol, patronal i els sindicats majoritaris espanyols CCOO i UGT per pactar la retallada.

El 27-G es repetiran les mobilitzacions arreu del país, amb una vaga general al Principat convocada pels sindicats anticapitalistes. >>Pàgines 2, 3, 6, 8, 9 i 10

L’independentisme de les Illes,víctima d’una campanya de criminalització Dos militants d'Endavant i un tercer independentista han estat detinguts i interrogats per la Policia Nacional espanyola arran dels fets ocorreguts durant la Diada Nacional del 31-D, quan dos desconeguts cremaren una bandera espanyola i el cos armat intentà entrar a la manifestació a cops de porra junt a dos ciutadans feixistes que també intervingueren de manera violenta. La crònica dels fets ha destapat un possible cas de persecució policial i mediàtica per debilitar Endavant i l'Esquerra Independentista de Mallorca.

SUMARI

>>Pàgina 6

ENTREVISTA

“Mengem el que volen les grans empreses agroalimentàries” Comprar en una gran superfície un quilogram de sucre, un litre de llet o un paquet de galetes pot semblar un acte d'allò més quotidià.

Però sota aquesta aparença innòcua subjau la rellevància política de les nostres accions, fins i tot les més innocents. Esther Vivas, activista social, participant activa del Moviment antiglobalització i membre de la Xarxa de Consum solidari, alerta sobre la primacia del capital privat en imposar gustos, marques i productes. Amb Xavier Montagut ha publicat els llibres Del Campo al Plato, Adónde va el comercio justo i Supermercados, no gracias. >>Entrevista 16

Membres de l’EIM en una roda de premsa posterior a la Diada

La CUP prepara les municipals

Consulta per la independència a Terrassa

La CUP va celebrar l’Assemblea Nacional ordinària el passat 16 de gener a Vilanova i la Geltrú. L'ACCENT hem volgut parlar amb el seu portaveu nacional, Marc Sallas. >> Països Catalans 4 i 5

El 90,45% dels volts emesos durant la consulta sobre la independència a Terrassa, celebrada el passat diumenge 23 de gener, foren per al sí. >> Països Catalans 6

Dopatge i patriotisme L'esport espanyol porta molts anys d'èxit; els mitjans de comunicació dediquen aproximadament la meitat dels seus noticiaris a tractar qüestions esportives i a fer-ne exaltacions patriòtiques. >> Esports 13

PAU JUVILLÀ PÀG. 2 // PEPA MURTRA PÀG. 2 // GREG MITCHELL PÀG.3 // CARLES BELDA PÀG. 16

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

ICV, la mala consciència del PSC PAU JUVILLÀ LLEIDA

Que ICV és un partit bàsicament metropolità és evident, només cal fer una ullada als vots o als representants en els ajuntaments dels diferents pobles o ciutats per adonarse'n. El "cinturó roig" de l'àrea metropolitana que nodria de vots i militants el PSUC ha esdevingut ara un "mosaic verd" de la classe mitja que, aferrant-se a un ecologisme amb matisos progressistes, mantenen viva aquesta formació.

Un ecologisme de les tomates (tomàquets deien a la publicitat) que tindran gust de tomàquets o de carril bici, una Iniciativa per Catalunya de parcs i jardins que te difícil implantació en els pobles mes enllà de la Panadella i que ha abandonat cada cop mes el seu "socialisme", ara suavitzat amb el prefix eco per esdevenir, de fet, la mala consciència del PSC. D'exemples a Lleida n'hem tin-

“Que ICV és un partit bàsicament metropolità és evident, només cal fer una ullada als vots o als representants en els ajuntaments per adonar-se'n” gut uns quants, un dels darrers fa dues setmanes quan es duia a terme a l'Ateneu Popular de Ponent un debat sobre el projecte de les Basses d'Alpicat del que es pot dir que, com a mínim, suposa la incorporació d'usos privats en aquest futur parc en forma d'una gran superfície comercial i d'un hotel.

Aquesta, al nostre entendre, privatització de l'espai públic, va ésser compartida, tot i que en menor mesura, per ERC i va suposar comentaris de tímid desacord per part de CiU i PP. Inesperadament el PSC va obtenir un bon aliat amb el regidor de ICV, Ramon Camats, que va defensar aquesta privatització per poder "disposar de diners per fer el parc" i va oferir, com a única contribució al debat la creació d'un camí segur per l'Horta per arribar-hi (opinió que pot ésser compartida, per la seva innocuïtat, per tot l'espectre polític).

L'altre exemple, la setmana passada en un debat en una televisió local on un dels valors emergents de ICV a Lleida s'esbatussava amb un professor proper a CiU. En un moment de la discussió el mestre acusava a la ecosocialista de comunista, a la que aquesta responia "jo no sóc comunista, sóc demòcrata". Més d'un dels militants de l'històric PSUC es devia remoure allà on fos.

DEL 26 GENER AL 8 DE FEBRER DE 2011 L’ACCENT 194

COL·LABORACIÓ

PEPA MURTRA*

Esperant

En primer lloc, cal dir que és evident que és necessària la convocatòria d'una o moltes vagues generals per defensar els drets que tenim com a treballadores. Fa poc va ser la reforma laboral (hauria estat bé que la convocatòria fos anterior a l'aprovació de la reforma); ara vénen les pensions. Però pel 4 de març sembla que hi ha prevista l'aprovació del reglament de desenvolupament de la contrareforma de la negociació col·lectiva. I segons els organismes internacionals (per definir-los més concretament caldria afegir-hi neoliberals) vénen encara uns 5 anys de reformes estructurals.

“Seria bo que els sindicats expliquessin públicament aquestes decisions governamentals que tant els afavoreixen” A banda dels sindicats combatius que als Països Catalans han convocat una setmana de mobilitzacions, inclosa una vaga general per al 27 de gener, qui és més conscient d'aquesta situació és el govern espanyol. És per això que ha complementat les negociacions que el buròcrata de la UGT que fa de ministre espanyol de treball, Valeriano Gómez, manté amb els dos grans sindicats grocs de l'estat sobre aquesta agenda de reformes amb una resolució publicada al BOE que atorga una subvenció a CCOO i UGT per valor de 26,6 milions d'euros. És cert que per aquests sindicats es tracta d'una quantitat irrisòria.

Irrisòria comparada amb els 143 milions d'euros que van rebre aquests mateixos sindicats com a regal pre-nadalenc, just després de la vaga general del 29 de setembre. És curiós que en temps de crisi,

Número 194 Tirada:4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera,Mercè Rubià (coords.),Joan Ballester, Guillem Colom,Pep Giner, OpiAndrés González, Aure Silvestre, Arnau Urgell.O nió: Joan Teran (coord.).EEconomia: Àlex Tisminetzky (coord.).IInternacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer. Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Abel Caldera. Correcció: Mercè Mauri.EEdició gràfica: Andreu Ginés.CCoordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Pau Juvillà, Carles Belda, Pepa Murtra, Greg Mitchell, Rafa Escobar

d'agudització de la crisi, de retallades de despeses per part de l'estat, la xifra rebuda pels sindicats hagi estat major que en un any 2009 en què "només" varen rebre 95 milions d'euros. Però és clar que l'estat és conscient que els plans de formació per a funcionaris i treballadors públics són molt importants (aquest és el concepte de l'ajut), molt més que els mateixos salaris i drets d'aquests mateixos treballadors - sempre i quan ho gestioni qui ha de defensar aquests últims.

Seria bo que els sindicats expliquessin públicament aquestes decisions governamentals que tant els afavoreixen. És complicat que ho facin, fins i tot és complicat que creguin que és necessari fer-ho perquè, que segons el BOE diu, ells són els únics que tenen "capacitat organitzativa i tècnica" per donar aquests cursos i això els eximeix de la necessitat de justificar documentalment les seves despeses. En d'altres paraules, no hauran de jus-

tificar en què gasten els diners (públics) que l'estat els ha donat.

De moment, i deixant a banda els "fondos reservados del estado" que tots sabem perquè s'utilitzaven (o potser no ho sabem prou), el privilegi de tenir la confiança cega dels gestors de l'estat només l'havien tingut els bancs quan el govern Zapatero va aprovar aquell pla de salvació per valor de diversos milers de milions d'euros que ara ens estan cobrant els bancs en forma de "retallades socials per eixugar el dèficit públic".

El cert, però és que ja no és una novetat que els sindicats s'aprofitin de fons públics destinats teòricament a la formació o a la salut de treballadors per finançar-se.

Sembla ser que durant 2009, UGT i CCOO van repartir-se el 90 % de les partides destinades a fomentar la prevenció de riscos laborals.

Sembla que, en aquest context que les direccions de CCOO i UGT ja creuen haver complert tota la

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

seva aportació al combat contra les retallades socials amb la Vaga del 29-S. El clima de debat (serè, responsable, constructiu, com correspon al sindicalisme seriós d'un estat de l'Europa Occidental) amb què està afrontant la qüestió de les pensions amb el govern i la patronal prefigura un escenari tranquil a qui vol que les coses continuïn com estan (és a dir, que vagin a pitjor).

Algú dubta perquè CCOO i UGT no han convocat cap vaga general i no intervenen clarament davant qüestions (com les pensions o la sanitat) que, a d'altres latituds ja han estat respostes amb vagues generals? En el debat sobre si seguir

“No és una novetat que els sindicats s'aprofitin de fons públics destinats teòricament a la formació per finançar-se” esperant a Godot o si tirar pel dret, algunes ja han pres una decisió.

Per sort, perquè sinó, ni tan sols un altre sindicalisme serà possible, ni tan sols d'imaginar. *Afiliada a la COS

PAPER DE VIDRE

Una perla n’Aguilera Entre els soldats de la ploma "por Dios y por España" l'empleat de la quinzena es diu Manuel Aguilera. Ex-skinhead i educat en una universitat de l'Opus Dei, treballa per a El dia de Baleares, separata illenca d'El Mundo. La darrera atzagaiada de l'infame periodista té com a motiu la Diada de Mallorca. En l'edició del 31 de desembre cobria la notícia, per dirho d'alguna manera. La retòrica emprada no dóna lloc a dubtes sobre la ideologia del narrador: "grups nacionalistes tornen a fer de la 'Festa' un acte de repulsió a Espanya". L'esmentat "acte de repulsió" es contradiu amb l'essència de la "Festa" tal com Aguilera l'entén. I es refereix a "llur particular Diada de Mallorca de rebuig vers tot el que és espanyol", apropiant-se del punt de vista "universal" enfront del punt de vista "particular" dels manifestants. "Es saludaren al Born les cares conegudes de sempre: PSM, ERC, OCB, Joves per la Llengua, SEPC, Maulets". El que hagués estat noticiable és que s'hi haguessin presentat els Guerrilleros de Cristo Rey. A més s'equivoca, car "mescla l'OCB en la manifestació, quan és públic i notori que l'OCB no hi té res a veure" (www.tribunademallorca.cat, 18 de gener). S'aferra al principi segons

el qual "si passen coses que no t'agraden digues que ha estat gent de fora": "havien vingut també viatges organitzats d' independentistes de Catalunya". El punt de vista nacional és explícit: si en una manifestació espanyolista a Madrid hi havia gent de Barcelona no consideraria que havia vingut gent de fora, i reforça els elements connotatius dient que "avançava entre crits contra Espanya davant l'esguard esbalaït dels que feien les compres", suggerint que els mallorquins són aliens al contingut reivindicatiu de la marxa, fet contradit per l'existència dels col·lectius que ell mateix esmenta. Faria gràcia si no fos per què segons el comunicat emès per Endavant i Alerta Solidària "tres persones, dos d'elles militants d'Endavant-OSAN, van ser detingudes i interrogades (...) acusats de diversos delictes relacionats amb els fets succeïts al final de la manifestació", relatats per Aguilera com si haguessin agredit inopinadament un pobre ancià que allà es trobava fent unes canyes en una terrassa i uns policies que comentaven alegrement la jugada.

Però "aquestes dues persones varen formar part del servei de seguretat de l'esmentada manifestació (...) protegint en tot moment la integritat

dels manifestants de les provocacions i agressions de diversos feixistes i de la violenta i injustificada actuació policíaca", la motivació, efectivament injustificada, de la qual era la crema d'una bandera espanyola. El detall "cañí" és que l'ancià de les canyes se les pagava amb la pensió que li correspon com a guàrdia civil jubilat i l'acompanyava un conegut militant ultradretà de Calvià que es dedicava a llençar cadires i insultar els manifestants mentre la policia mirava cap a la banda que interessa. Naturalment "no hi ha hagut cap detenció dels dos feixistes que provocaren i iniciaren els incidents", provocació documentada fotogràficament, la qual cosa no impedeix Aguilera escriure el 18 de gener que "no es coneix que fossin prop del lloc de l'agressió" i criminalitzar dels detinguts oferint-ne una biografia basada en informes policials il·legals, donant-ne nom i cognom en contra de tot codi deontològic. I com no, explota la inesgotable pista basca recordant que un d'ells -col·laborador d'aquest mitjàva participar en la campanya d'Iniciativa Internacionalista a les eleccions europees. Una perla n'Aguilera, si senyor.

L’ACCENT 194 DEL 26 GENER AL 8 DE FEBRER DE 2011

GREG MITCHELL*

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

Allò que importa de WikiLeaks Han passat més de cinquanta dies des de la publicació dels documents de WikiLeaks, a finals de novembre de 2010, centrats en els cables secrets de la diplomàcia nord-americana, ràpidament batejada com a "Cablegate". Fins al moment, tot just tres mil cables de WikiLeaks, que pel que sembla té més de 251 mil documents, han estat divulgats pel lloc web o pels seus diaris "col·laboradors", i és impossible saber si tot allò realment important ja ha emergit en aquesta "cacera d'ofertes".

La pròxima cita judicial de Julian Assange, creador de WikiLeaks, en la causa d'extradició per crims sexuals és el proper 7 de febrer i una important nova revelació -segons els rumors, centrada en el Bank of America- sembla haver-se retardat, en part pels problemes financers del lloc.

Per tant, és un moment oportú per a avaluar allò que hem après fins a ara sobre Assange i el seu presumpte "filtrador", Bradley Manning (herois?, villans?), la relació d'amor-odi de WikiLeaks amb la premsa i els límits a les llibertats civils dels periodistes i denunciants.

D’entrada, ens trobem les diverses amenaces i reculades inspirades en l'última filtració: el probable processament nord-americà d'Assange, juntament amb les demandes d'alguns experts i polítics per a la seva execució o assassinat; empreses capdavanteres com PayPal o Amazon tallant els serveis a WikiLeaks; la demanda del congressista Peter King, la darrera setmana, de prohibir a les empreses nord-americanes que tractin amb WikiLeaks; i les citacions secretes del Departament de Justícia d'Estats Units via Twitter (i probablement a d'altres xarxes socials), a la recerca d'informació sobre partidaris de WikiLeaks.

No obstant això, la forma que tots aquests i altres temes són vistos pel públic depèn significativament del valor percebut dels cables filtrats. Funcionaris nord-americans, alguns d'ells amb càrrecs, se centren normalment en la vergonyosa pèrdua de control i del secret, però no en el contingut perjudicial dels cables. I, igual que amb les anteriors "bombes de mà" llançades per WikiLeaks -com els massius "registres de guerra" d'Iraq i Afganistan-, molts crítics de la premsa van etiquetar ràpidament les revelacions com a menors, com "barrets vells". Alguns socis de WikiLeaks, després d'una dotzena de dies d'intensa cobertura, van reduir dràsticament la publicació dels cables. Ara, la majoria de coses surten a través del diari espanyol El País o del noruec Aftenposten.

Revelacions clau

Per fer-ne un balanç, doncs, és important revisar una petita mostra del que hem après gràcies a WikiLeaks, des d'abril, amb la revelació del vídeo de "l'Assassinat col·lateral", filmat des d'un helicòpter nord-americà, que mostrava l'homicidi de dos periodistes de l'agencia Reuters, entre d'altres civils. És necessari fer aquesta anàlisi perquè la majoria dels mit-

jans nord-americans, després d'una breu cobertura, van fer poc seguiment del cas.

Observem aquesta llista de revelacions, fins i tot molt limitada (i no hi he inclòs ni tan sols les sorprenents que alguns creuen que han ajudat a encendre la guspira de la revolta a Tuníssia): - Els saudites, els nostres aliats, estan entre els principals finançadors del terrorisme internacional.

- L'escala de corrupció a l'Afganistan supera, fins i tot, les pitjors estimacions. El president Hamid Karzai allibera regularment grans narcotraficants amb connexions polítiques. El seu germanastre és un d'ells.

- El Pentàgon, bàsicament, va mentir en públic al restar importància a la violència sectària a L'Iraq. Les forces armades nord-americanes van lliurar diversos detinguts als iraquians, sabent que anaven a ser torturats. Les autoritats nord-americanes no van investigar els centenars d'informes de tortura i abús comesos per la policia i l'exèrcit iraquià.

- Després de la publicació dels registres iraquians, els nous recomptes indiquen que el nombre de víctimes civils no documentades és superior a cent mil. De la mateixa manera, els registres a Afganistan també mostren una xifra major de civils morts que la coneguda prèviament, i revelen les missions nord-americanes, a vegades secretes, d'assassinat de insurgents.

- El govern britànic va assegurar a Washington que els seus interessos estarien protegits en la seva investigació pública "independent" sobre la guerra de l'Iraq.

- El govern pakistanès va permetre al seu servei d'intel·ligència celebrar reunions d'estratègia juntament amb els talibans. Malgrat haver-ho negat llargament, Estats Units, en efecte, va realitzar operacions especials dintre de Pakistan i va participar en operatius conjunts amb els pakistanesos.

- Els iemenites van mentir al seu propi poble reconeixent com a propis atacs aeris contra militants d'aquest país, ja que Estats Units va ser qui va fer la feina. El president iemenita va deixar a Estats Units la "porta oberta" per a combatre al terrorisme. Washington va enviar armes en secret als saudites per a usar al Iemen.

- Els saudites, en contra de les seves declaracions públiques, volen arribar encara més lluny contra Iran. El mateix passa amb altres països de la regió o, almenys, això diuen en privat.

- El Departament d'Estat nord-americà va demanar als seus diplomàtics a les Nacions Unides que n'espiessin a d'altres, inclòs el secretari general, Ban Ki-Moon. Obtenir els números de les seves targetes de crèdit era un dels objectius.

- Per fi vàrem poder llegir el text complet de l'històric memoràndum de 1990, de la llavors ambaixadora a l'Iraq April Glaspie, just abans de la invasió iraquiana a Kuwait i de la primera Guerra del Golf.

- L'administració Obama va treballar en conjunt amb els republicans per

protegir als funcionaris de Bush que van fer front a una investigació penal a Espanya per presumptes tortures.

- El Papa Benet XVI va impedir una investigació sobre suposat abús sexual infantil de membres de l'Església Catòlica irlandesa.

- El suborn i la corrupció van marcar la batalla entre Boeing i Airbus per la venda d'avions. "Diplomàtics nordamericans actuaven com agents de màrqueting, brindant acords a caps d'Estat i a executius de les aerolínies, les decisions de les quals podien ser influenciades pel preu, el rendiment i, igual que amb tots els clients meticulosos amb molts diners per gastar, per altres "beneficis", segons va publicar The New York Times a principis de mes.

- Israel va destruir un reactor nuclear siri el 2007.

- Diplomàtics nord-americans van estar a la recerca de països que poguessin allotjar detinguts de Guantánamo, en ocasions negociant amb ells; el país que acceptés rebre detinguts podria aconseguir una reunió cara a cara amb Obama o algun altre benefici.

- Entre diverses revelacions alarmants sobre el control dels subministraments nuclears, durant més de tres anys hi va haver urani altament enriquit a Pakistan a l'espera de ser recollit per part d'un equip nord-americà.

- L'ambaixada d'Estats Units a París va aconsellar a Washington l'inici d'una guerra comercial d'estil militar contra qualsevol país de la Unió Europea que s'oposés als cultius genèticament modificats.

- Els britànics van entrenar forces paramilitars a Bangla Desh que els organismes de drets humans consideren "esquadrons de la mort governamentals".

Les revelacions segueixen i segueixen. Per a veure una llista més llarga i dividida per regió, pot consultar-se l'informe de Joshua Norman par la CBS News. Mentre moltes qüestions clau al voltant de WikiLeaks es debaten en les pròximes setmanes, hem de ser conscients del que ens podríem haver perdut el 2010 sense aquests "documents sortits dels embornals".

I hi ha un altre aspecte crucial. "La reacció que l'episodi WikiLeaks més mereix ha estat la menys evident", observa l'exdiplomàtic britànic Carne Ross, qui ara dirigeix el grup consultiu Independent Diplomat. "La imatge del món retratada en els cables demanda una seriosa i informada reflexió sobre com es prenen les decisions polítiques. Les reaccions davant WikiLeaks comparteixen una característica tan òbvia que fàcilment pot ser passada per alt. A saber, la falta de voluntat per a plantar cara, amb sofisticació i serietat, al complex i sempre canviant món amb el qual Estats Units -i tots nosaltreshem de bregar ara. La reflexió mandrosa i predominant que està implícita és molt clara: a l'elit de la política exterior i al govern haurien de deixar-los seguir endavant amb el treball i guardar els seus secrets", conclou Ross. *Escriu diàriament al blog WikiLeaks News & Views blog

La vaga és necessària Aquest 27 de gener la ciutadania dels Països Catalans està cridada a una jornada de lluita i mobilitzacions contra la retallada de les pensions. Aquesta jornada pren caràcter de vaga general al Principat, convocada pels sindicats CGT, COS, CNT i Solidaritat Obrera.

L'aposta d'una convocatòria de vaga al marge de les grans centrals pot semblar agosarada per a molta gent. Respon, però, a la lògica de no deixar-se empènyer més encara pel barranc de la derrota, a la lògica de la tan proclamada recuperació de la iniciativa per part dels moviments socials. Molta és la gent que reclama als moviments sindicals combatius que es plantin davant del sindicalisme majoritari convertit en aparell de l'Estat. I això és precisament el que els sindicats combatius han fet amb aquesta convocatòria de vaga: plantar-se i fer més incòmode la foto de CCOO i UGT mercadejant amb les pensions de treballadors i treballadores. Plantar-se, però, també és una aposta arriscada. El vertigen de convocar una protesta en solitari, batallant contra el silenci mediàtic més espès, haurà assaltat en aquests darrers dies molta militància anticapitalista. Però el calendari de mobilitzacions i l'articulació territorial de les plataformes socials ha anat avançant pacientment. I la sensació entre la militància d'estar fent allò necessari, de no estar fallant a la responsabilitat amb els qui vindran més endavant, també ha avançat pacientment.

Les mobilitzacions no han tingut la concurrència que aquest tipus de convocatòries acostumen a tenir quan hi ha UGT o CCOO pel mig, però sí que ha tingut la sinceritat i la combativitat que manca a les grans desfilades de delegats sindicals que periòdicament organitza aquest duet. Previsiblement la vaga tampoc tindrà el seguiment d'una vaga general "convencional". Això, però, ni ha de fer defallir l'activisme ni ha de fer pressuposar que les mobilitzacions han estat un fracàs.

La convocatòria de la vaga i la coordinació de les mobilitzacions és ja un èxit en sí. En un moment en què l'esquerra oficial i moderada s'està suicidant definitivament a l'altar del neoliberalisme, les organitzacions que tenen en l'anticapitalisme el seu denominador comú han aconseguit articular una primera línia de defensa.

L'esquerra de debò, la que vol substituir el capitalisme per un sistema basat en els valors del socialisme, ha marcat un "Ja n'hi ha prou" i ningú li podrà retreure ni avui ni més endavant no haver actuat amb valentia. I ja sabem que l'entesa no ha estat en moltes ocasions allò que més ha identificats aquests actors. L'èxit a posteriori de la vaga es mesurarà per la capacitat de mantenir les dinàmiques mobilitzadores i per la capacitat d'atraure a mig termini sectors socials que ara viuen en el desànim o la incredulitat.

A partir d'aquest 2011, si la realitat no canvia d'una forma sobtada i radical, les organitzacions que militen per un canvi social ja no seran una alternativa a quelcom més moderat, com ha semblat que ho eren en les darreres dècades respecte la socialdemocràcia.

A dia d'avui fora d'aquesta amalgama que els mitjans han batejat com a "antisistema" hi ha la foscor més absoluta en tot allò referit al canvi social. Fins i tot alguns que sempre s'han definit com a socialdemòcrates honrats van avui en dia de bracet dels "antisistema". És en aquest context que la proposta de la Unitat Popular adquireix més sentit que mai, com a única eina de defensa d'uns drets socials i nacionals trepitjats a diari davant l'atònita mirada de bona part de la ciutadania.

Cal destacar, precisament, que el mapa de les mobilitzacions contra la retallada ressalta clarament la perifèria ibèrica, és a dir, el conjunt de nacions oprimides. A Galícia i al País Basc, la unitat popular -l’aliança dels moviments socials i d’alliberament nacional- està també a la base de les mobilitzacions en defensa dels drets socials. Aquestes mobilitzacions, i en especial, aquesta vaga general, són un pas necessari per desfer-nos del jou a què estem sotmesos.

DEL 26 GENER AL 8 DE FEBRER DE 2011 L’ACCENT 194

04PAÏSOS CATALANS

“Qui faci un plantejament d’en només per estar a les instituci

La CUP va celebrar la seva Assemblea Nacional ordinària el passat 16 de gener a Vilanova i la Geltrú. En aq manes l'organització també ha aparegut a molts mitjans que intentaven fer bullir l'ollla dels pactes preele ses formacions independentistes. Més enllà del soroll mediàtic, L'ACCENT hem volgut parlar amb el seu port Sallas, per fer balanç dels darrers quatre anys, de les perspectives de futur i de les propostes polítiques que elaborant i defensant.

ABEL CALDERA BERGA

Quin era l'objectiu de la darrera Assemblea Nacional?

L'objectiu de l'Assemblea Nacional era aprovar el programa marc de la CUP. Posava el punt i final a un procés d'elaboració del programa que ha durat 9 mesos. Aquest programa marc s'ha basat en vuit eixos temàtics diferenciats i s'ha elaborat mitjançant un procés participatiu molt ampli.

D'una banda, les trobades i reunions per a debatre els diversos temes s'han fet d'una forma descentralitzada arreu del territori en què aquests moments hi ha CUP treballant, per arribar al màxim nombre de gent.

De l'altra, no només hi ha intervingut la militància de la CUP, sinó que hi han tingut un paper fonamental també persones vinculades a lluites socials, sindicals, ecologistes, de gène-

“Ha estat la primera vegada que hem elaborat un programa marc d'una forma tan àmplia i tan participativa”

M

re... Aquest darrer aspecte és molt important ja que aquestes persones són les que conformen l'espai d'unitat popular que nosaltres diem que volem representar.

Aquest procés ha marcat bona part de la tasca de la CUP en els darrers mesos. S'han complert les expectatives que us vau marcar abans d'iniciar-lo?

Ha estat la primera vegada que hem elaborat un programa marc d'una forma tan àmplia i tan participativa. La valoració és completament positiva; el procés ha funcionat i el resultat final és un programa marc que creiem que respon al moment polític actual. Ara bé, com en tota primera vegada, sempre hi ha aspectes que a posteriori modificaries. Crec que el procés ha dotat l'organització d'una experiència important per als futurs processos participatius que de ben segur impulsarem.

Aquest programa serveix només com

a programa electoral o bé el concebeu també com un programa d'acció social que podrien assumir com a propi col·lectius que no treballen en l'àmbit institucional?

El programa marc estrictament és un programa polític d'unitat popular pensat per a les eleccions municipals d'aquest 2011. Ara bé, la voluntat de la CUP és continuar el debat i les propostes sobre molts d'aquests eixos, creant espais estables per a fer-ho, i que a partir d'aquí les idees que vagin sorgint vagin marcant pautes polítiques per a la CUP i també que siguin útils per a l'espai d'unitat popular.

Si en l'anterior campanya del 2007 l'eix que va centrar l'acció de les diverses CUP va ser la qüestió de l'especulació urbanística, la d'aquest 2011 en què preveieu que es focalitzi?

El tema de la crisi creiem que jugarà un paper fonamental en la campanya. No perquè hi hagi cap directriu dels òrgans nacionals, ja que el

disseny de les campanyes el fan els nuclis locals segons la seva realitat, sinó perquè és la percepció que tenim després de parlar amb tots els nuclis locals. De fet, a banda del procés d'e-

“Com a mínim serem 80 candidatures, però encara estem creixent i sumant nova gent”

laboració del programa marc, l'altre eix d'actuació de la CUP en el darrer any ha girat al voltant del document "Escapcem el capitalisme, construïm

l'alternativa" en que s'exposaven les causes de la crisi i les possibles respostes des de l'àmbit municipal.

I la qüestió de la xenofòbia i la normalització de polítiques discriminatòries?

En aquest aspecte, creiem que és molt important el treball que fan diverses plataformes locals de lluita contra la crisi, ja que és a través del teixit social que es poden combatre a nivell de barri certs discursos, tòpics i rumors. Les diverses CUP participen d'aquestes plataformes i a cada municipi s'intenta articular una resposta concreta segons la realitat d'aquest municipi. A nivell nacional, per exemple, la CUP no ha dissenyat una estratègia de resposta concreta a fenòmens com Plataforma per Catalunya. Sí que a nivell local ens hi hem deixat la pell combatent propostes de l'estil PxC, però potser hagués faltat una estratègia a nivell nacional de denúncia i contenció d'aquests elements feixistes. Això, sin-

cerament, ha estat una errada nostra.

La CUP què ha aportat a la lluita independentista en aquests darrers quatre anys?

Hi ha dos aspectes en què la CUP, per la seva naturalesa i el seu ressò, ha tingut un paper fonamental. En primer lloc en la campanya de defensa dels encausats per la crema de fotos del rei, on l'organització dóna la cara i es posa al costat dels encausats demostrant que hi ha una forma valenta de plantar cara a l'estat des dels càrrecs institucionals. En segon lloc, l'inici del procés de consultes sobiranistes, que no hagués existit sense l'impuls inicial del referèndum d'Arenys de Munt a càrrec de la CUP d'aquest municipi. Això ha acabat mobilitzant milers i milers de persones.

Els mitjans parlen de 80 candidatures. És real aquesta xifra?

Com a mínim serem 80, però encara

L’ACCENT 194 DEL 26 GENER AL 8 DE FEBRER DE 2011

PAïSOS CATALANS 05

ntrar a la CUP ons s’equivoca”

questes darreres setectorals entre divertaveu nacional, Marc la formació ha estat

En aquestes eleccions hi ha la novetat de la candidatura de Barcelona, que suposa un repte important...

Sí, i no només Barcelona. Som presents a totes les ciutats del Barcelonès menys a Sant Adrià del Besòs. A Santa Coloma estem treballant dins de Gent de Gramenet, i a l'Hospitalet, Badalona i Barcelona hi treballem a partir de la nostra organització.

Però és Barcelona qui atrau l'atenció informativa...

Barcelona és capital del país i això li dóna un ressò molt gran. L'organització s'ha consolidat i ha crescut gràcies a una molt bona feina de la militància. Sabem que és complicat obtenir representació a la ciutat de Barcelona, però el més important és que a partir del treball de la CUP s'obre un camí de teixir amb diversos sectors de la unitat popular una alternativa al model de ciutat. De fet, amb el procés participatiu "Reinventem Barcelona" s'està arribant a molts sectors amb qui l'independentisme no havia treballat fins fa molt poc.

Aquesta dinàmica també s'està donant a les altres grans ciutats de l'àrea metropolitana. Aquest camí continuarà independentment del resultat de les eleccions.

Marc Sallas intervé durant l’Assemblea Nacional

estem creixent i sumant nova gent, ara ja sobretot en municipis molt petits. D'altra banda, hi ha comarques com el Maresme, el Bages o el Gironès, on la presència de la CUP

“Vam dir a ERC i SCI que no comptessin amb nosaltres per la candidatura de Barcelona”

s'estendrà ja a molts municipis. De moment, però, a dia d'avui no hi ha cap candidatura ni al País Valencià ni a les Illes.

Els mitjans us han involucrat en la candidatura "unitària" independentista proposada per ERC i també amb pactes amb SCI. Què hi ha de cert i què hi ha de fals en això?

En primer lloc nosaltres hem dit que no. No hem sabut mai si era una proposta sincera d'ERC o bé una sortida endavant de Portabella per salvar la cadira. Nosaltres vam anar a escoltar la seva proposta i només vam sentir parlar de llocs a la llista i quotes de poder. Ni una sola paraula sobre el programa. Per tant, ja d'entrada els vam dir que no comptessin amb nosaltres.

De fet, semblaria molt difícil casar les propostes de la CUP de Barcelona en matèria d'habitatge amb la trajectòria política d'ERC i SCI...

Sí, però és que ni tan sols van voler parlar de programa. Propostes "unitaristes" d'aquestes a quatre mesos de les eleccions municipals són poc sinceres. Només cal veure com els portaveus d'ERC i SCI discuteixen als mitjans pels càrrecs. Nosaltres només parlem, amb qui sigui, en base a un model de ciutat. I això ni s'improvisa ni es fa amb unes eleccions municipals pel mig.

La CUP es veu com una alternativa al "model Barcelona"?

La CUP vol defensar la Barcelona popular, la dels barris. Tots els partits del consistori estan lligats a l'actual "model Barcelona". Passen els alcaldes i el model de ciutat-aparador continua essent dominant. I Xavier Trias no és cap alternativa a

aquest model. Qui parla de participació vinculant als barris? Qui parla de desmilitaritzar la policia local de Barcelona? Qui parla de fer una ciutat habitable, on les persones passin per davant dels interessos econòmics? Ningú, només la CUP. D'una banda hi ha Barcelona, que rep una atenció mediàtica especial; d'altra banda, la CUP es presenta a 13 dels 15 municipis més poblats del Principat. Això trenca una mica amb el tòpic que la CUP és una candidatura de vil·les i ciutats mitjanes. Quins objectius us heu marcat en aquests grans municipis?

L'objectiu és visualitzar-nos en aquests llocs, independentment del resultat electoral. Visualitzar que hi ha gent treballant i que aporten alter-

“La proposta estratègica de la CUP serveix tant si hi ha bons com mals resultats electorals”

natives. Ser el punt de partida de dinàmiques de treball de la unitat popular. Són municipis on part de la població no hi treballa ni hi fa vida social, on els mitjans locals són impermeables a qualsevol proposta del teixit associatiu i on una part de l'electorat vota en clau nacional o estatal perquè desconeix els aspectes de la política municipal. Per això crec que a banda del bon treball local, imprescindible per a fer res de profit, fins que la CUP no tingui una estructura nacional forta i amb una certa projecció serà molt difícil entrar en alguns d'aquests ajuntaments metropolitans.

Pel que fa als resultats en viles mitjanes del Principat, que van ser molt importants el 2007, teniu la sensació que s'ha tocat sostre?

Bé, no som ni a la meitat de capitals de comarca del Principat. Això també són viles mitjanes i necessitem ser-hi. I als llocs on ja tenim presència encara podem créixer més. De fet, som clarament l'alternativa política en molts d'aquests llocs, i això s'hauria de traduir en resultats electorals.

Passem a contemplar diversos escenaris. 23 de maig, resultats espectaculars. Això suposaria un replantejament de l'estratègia de l'organització, per exemple en la qüestió de les eleccions autonòmiques?

La proposta estratègica, que es va discutir a Mataró a inicis del 2009, està resolta amb un ampli consens i serveix tant si hi ha bons com mals resultats electorals. La consolidació de la CUP com una organització nacional, la coordinació amb l'esquerra independentista a través de la TEI, el paper públic de l'organització... tot això és vàlid sigui quin sigui l'escenari. Pel que fa a l'aposta tàctica per no concórrer a les eleccions autonòmiques, era una aposta concreta per a unes eleccions concretes el 2010.

Sigui quin sigui el resultat de les municipals, el debat sobre concórrer a properes eleccions apareixerà de forma natural i l'organització prendrà una decisió tal i com es va fer el 2009.

L'escenari contrari seria que s'obtinguessin resultats molt modestos. Hi hauria un desinflament de l'organització?

Qui faci un plantejament d'entrar a la CUP només per estar a les institucions s'equivoca. Ser a les institucions és important, però la base està en voler lluitar per uns objectius i fer-ho afrontant la realitat de cada moment. Són moltes les CUP que no tenen representació municipal i han continuat treballant dia a dia, i sovint molt més que partits amb presència

al consistori.

Cert que en aquestes eleccions, com en totes, hi ha un canvi de conjuntura respecte les anteriors. ERC i ICV ja no són al govern autonòmic i apareix la incògnita de la capacitat real de SCI per ser presents a unes municipals i amb quina força.

Ara bé, jo tampoc veig uns mals resultats. Sincerament, crec que la unitat popular, com a aposta de l'esquerra independentista, està a punt d'assolir la major quota de representació institucional que hagi tingut mai en aquest país.

I pel que fa a la coordinació amb l'esquerra independentista, quina és la situació actual?

D'una banda, s'ha iniciat la dinàmica que ha de conduir a la constitu-

“S'ha iniciat la dinàmica que ha de conduir a la constitució de la Taula de l'Esquerra Independentista” ció de la Taula de l'Esquerra Independentista, que ha de ser un espai de debat i coordinació polítiques important. D'altra banda, les organitzacions de l'esquerra independentista han celebrat en el darrer any les seves respectives assemblees nacionals. Això significa que hi ha un posicionament de cada organització respecte el model de moviment. Aquest fet ha de facilitar la dinàmica de treball.

Finalment, volem animar tota la militància de l'esquerra independentista a participar en les activitats de la CUP d'aquesta propera primavera.

La candidatura de Barcelona ha generat moltes expectatives

06PAïSOS CATALANS

DEL 26 GENER AL 8 DE FEBRER DE 2011 L’ACCENT 194

No s’aturen els processos contra les persones identificades i detingudes el 29S FRANCESC BLANCO BARCELONA

De la mateixa manera que les retallades socials no s'aturen tampoc paren les mobilitzacions i amb ella la repressió i les seues conseqüències. El 12 de gener es va celebrar el primer judici de les persones detingudes durant la darrera vaga general del 29 de setembre. L'Assemblea de Barcelona (espai de trobada pels moviments socials de la ciutat) i el grup de suport a les persones detingudes del 29S van realitzar una roda de premsa el mateix dia del judici a la ciutat de la Justícia.

Unes hores després que acabara l'acte judicial les persones que representaven ambdós col·lectius van mostrar la seua disconformitat amb les detencions i van valorar com a positiva l'absolució de tres de les persones jutjades. Estaven imputades, entre d'altres, per delictes d'atemptats a l'autoritat que comportaven penes d'entre un i tres anys de presó. També es va arxivar el cas de l'ocupació del banc a plaça Catalunya i es va decretar l'ordre per retornar el material que els Mossos d'Esquadra van agafar en el desallotjament.

Mentre que tres persones van ser absoltes, una seixantena més, segons el portaveu de l'organització antirepressiva Alerta Solidària, tenen causes obertes arreu del país i s'esperen judicis les properes setmanes. Al Principat de Catalunya, sobretot a Barcelona, hi ha el gruix dels casos (més de 60), al País Valencià uns cinc casos i només una persona a les Illes (a Ciutat).

Segons el portaveu d'Alerta es fa difícil comptabilitzar els casos de repressió, ja que "de vegades les persones no reben notificacions o encara que les rebin no s'acosten a cap organisme antirepressiu per demanar assessorament". Per tant, si més no al Principat, trobem una certa dispersió respecte de les persones amb causes obertes.

Així tot, l'Assemblea de Barcelona ha creat un compte bancari, exposat a la seua web, per crear una caixa de resistència i ajudar econòmicament a dur avant els processos judicials.

L’okupació de l’antic edifici de Banesto fou objecte de criminalització

cia nacional espanyola. Una altra membre d'Alerta confirma: "Al poc de la vaga general es va engegar la recollida de denúncies amb moltes ganes i amb el temps s'ha aturat, però es reprendrà en breu".

Pel seu cantó, en la vaga general del setembre a Ciutat hi hagueren identificacions massives, de nou, per part de la Policia nacional espanyola.

Una persona va rebre una denúncia per posar silicona en panys de la Universitat de les Illes Balears. No va ser detinguda i a hores d'ara el seu cas resta aturat, sense citacions ni dates de judici.

On sí han citat a un militant d'Endavant per un judici és a Alacant, se celebrarà el dijous 27 de gener. Va ser detingut el 29 de setembre per la policia acusat de trencar un vidre d'El Corte Inglés en un piquet de la vaga.

Fins ara el procés era per faltes, ja que el pèrit judicial havia valorat la destrossa en 300 euros. Però fa uns dies la jutgessa va acceptar la taxació que va fer el centre comercial que puja a 500 euros i transforma el judici per faltes en un judici penal amb una conseqüències pitjors per l'encausat. Per a ell "és un mal símptoma que la jutgessa haja deixat de banda la taxació del pèrit judicial per acceptar la d'El Corte Inglés", assegura que el canvi es tracta d'una pressió política per part de l'empresa per aconseguir el màxim de càstig.

“De la mateixa manera que les retallades socials no s'aturen tampoc paren les mobilitzacions i amb ella la repressió i les seues conseqüències”

Casos arreu del territori

La mobilització policíaca i la repressió va ser especialment dura el 29S al País Valencià, si fa no fa en proporció al nivell de les protestes. A hores d'ara s'han arxivat dos casos de persones que van ser detingudes a València i es vol reprendre la iniciativa de recollir de manera comuna totes les denúncies contra les agressions de la Poli-

El 27G igual que el 29S

L'encausat alacantí creu que el seu

procés judicial no alterarà la preparació per la jornada de lluita del 27 de

gener a Alacant. "Per ací la mobilització és bastant relaxada, la tensió

que hi haja serà la que cree el Ministeri d'Interior amb provocacions, identificacions, excessiva mobilització de la policia...". Segons el militant d'Endavant, els moviments socials de la ciutat tenen pensat una manifestació tranquil·la per atraure al màxim de persones.

Una tònica similar s'espera per la vaga general del 27 de gener al Principat. El portaveu d'Alerta Solidària assegura que la repressió serà constant i que és molt possible que la criminalització mediàtica de les persones que es manifesten serà tan desproporcionada com a la vaga del setembre. Justifica la mateixa estratègia des de la Conselleria d'Interior perquè el director general de la Policia és el mateix, Joan Delort. Encara que està a l'espera d'una substitució, a hores d'ara Delort és un dels hòmens forts d'Interior. Pel seu cantó, el conseller Felip Puig ha lloat la política de seguretat de l'antic conseller Joan Saura i ha confirmat en diverses ocasions la seua estratègia d'autonomia i llibertat envers els Mossos d'Esquadra.

L’arrest de tres independentistes a Mallorca destapa una campanya de criminalització policial i mediàtica XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

Dos militants d'Endavant i un tercer independentista han estat detinguts i interrogats per la Policia Nacional espanyola arran dels fets ocorreguts durant la Diada Nacional del 31-D, quan dos desconeguts cremaren una bandera espanyola i el cos armat intentà entrar a la manifestació a cops de porra junt a dos ciutadans feixistes que també intervingueren de manera violenta. La crònica dels fets ha destapat un possible cas de persecució policial i mediàtica per debilitar Endavant i l'Esquerra Independentista de Mallorca.

Als tres detinguts, se'ls acusa de danys i atemptats, malgrat que no existeix cap prova que participessin en els aldarulls que provocà la policia. De fet, segons alguns testimonis presencials, dos d'ells formaven part del servei de seguretat oficial de la manifestació i dedicaren els seus esforços a evitar danys majors entre la policia i els manifestants. A més, el tercer acusat és possible que ni tan sols estigués en el lloc dels fets.

Els aldarulls s'iniciaren després que la mobilització s'aturàs al carrer dels

Oms, quan es va cremar una bandera espanyola. Diversos agents que ho presenciaren intentaren arrestar els encaputxats utilitzant les porres, mentre dos elements feixistes que es trobaven allà començaren a llançar cadires metàl·liques de la terrassa d'un bar contra la gent congregada.

En aquest moment s'iniciaren uns petits aldarulls, que se saldaren amb diversos independentistes ferits i un policia i un ex guàrdia civil també ferits. Tot això, segons es desprèn de les diferents versions ofertes per la Policia Nacional espanyola, l'Esquerra Independentista de Mallorca i la premsa que mostrà fotografies dels fets.

Criminalització personal

Durant les hores posteriors als fets no es produí cap detenció. Va ser una setmana després, quan la policia cità a declarar com a imputats els tres independentistes, que foren detinguts durant una estona en dependències policials. Curiosament, però, el cos armat no ha citat a declarar cap dels elements ultres que iniciaren els fets, malgrat que s'han publicat fotografies que demostren la seva participació en

els aldarulls a pocs metres i a plena vista d'on es trobaven els agents.

El punt més obscur del cas es produí pocs dies després de les detencions, quan el periodista Manuel Aguilera del rotatiu espanyolista El Mundo Dia de Baleares publicà un extens reportatge amb els noms i llinatges dels detinguts i una àmplia biografia de dos d'ells. Tot plegat, falsejant i criminalitzant la seva vida. A més, sembla que ho va fer en base a informes de caràcter polític, molt possiblement il·legals, que podria haver obtingut de fonts policials.

Curiosament, les dues víctimes d'aquesta persecució policial i mediàtica són dos dels fundadors d'Endavant Mallorca i tenen llarga experiència dins la lluita independentista a l'illa. Tots dos segueixen molt vinculats al teixit associatiu local, són ex membres del moviment juvenil i estudiantil, i durant la Diada també actuaren com a membres del serveis de seguretat de la manifestació. Així doncs, tot apunta que es tracta d'un nou cas de criminalització policial i mediàtica contra l'independentisme combatiu.

L’ACCENT 194 DEL 26 GENER AL 8 DE FEBRER DE 2011

PAÏSOS CATALANS 07

Primera manifestació a Barcelona contra la retallada de les pensions REDACCIÓ BARCELONA

La principal de les mobilitzacions prèvies a la jornada de lluita del 27-G tingué lloc a Barcelona el passat dissabte 22. Amb un fred intens, a les sis de la tarda començava la plaça de Sants la manifestació contra la reforma de les pensions convocada per nombroses entitats polítiques, socials i sindicals. Unes 4.000 persones van prendre part en la protesta per rebutjar el procés de negociacions entre Govern espanyol, patronal i els sindicats majoritaris espanyols CCOO i UGT per pactar la retallada.

Durant la manifestació, en la qual han participat nombrosos sindicats alternatius, organitzacions polítiques i socials d'esquerra anticapitalista, independentistes i llibertàries, a més de la denúncia de les retallades de les pensions, també hi han estat presents altres conflictes com el de Mercadona o el de Parcs i Jardins de Barcelona. De fet, a la seu d'aquest últim organisme es va fer una xicoteta acció de denúncia.

Okupació i desallotjament exprés

En acabar la manifestació es va conèixer l'okupació d'un antic multicinema cèntric de la ciutat, situat a la via Laietana. L'edifici s'havia okupat 5 dies abans, però no es va fer públic fins acabar la manifestació, motiu pel qual, molts dels participants hi acudiren per donar-hi suport i realitzar una assem-

blea sobre les mobilitzacions contra la retallada de les pensions.

Tanmateix, la mateixa nit l'edifici ja va ser desallotjat pels Mossos d'Esquadra. 418 persones hi foren identificades en una operació considerada irregular per l'assemblea de Barcelona, ja que no hi havia ordre judicial. A més a més, molts dels assistents van denunciar la violència emprada durant la desokupació. La violència, en aquest cas, fou acompanyada d'una cordó mediàtic, que impedí als mitjans de comunicació presents presenciar el que estava succeint o, fins i tot, entrevistar a algunes de les víctimes.

En un comunicat emès l'endemà dels fet, Alerta Solidària va denunciar la detenció irregular i il·legal de 4 activistes pels drets socials "on es demostra la prepotència d'aquest cos policial al servei d'un govern neoliberal que

Els manifestants , pel barri de Sants

practica retallades als serveis públics".

L'entitat antirrepressiva qualificava l'actuació policial de "violenta, xulesca i agressiva, que demostra el tarannà del nou conseller d'Interior".

Altres mobilitzacions

Amb el lema "Contra les retallades i socials: cap a la vaga general", prop 300 persones d'arreu del Camp de Tarragona es van manifestar el divendres 21 de gener a Reus. Al final de la marxa, es va destacar que "les pensions públiques representen un pilar fonamental del

nostre sistema de drets socials i s'ha aconseguit gràcies a la lluita obrera sostinguda durant molts anys d'esforç, per la millora de les nostres condicions de vida". També es va voler insistir en "la importància d'alçar la veu de forma clara i contundent davant aquest nou atac del govern espanyol que representa la reforma del sistema públic de pensions".

La protesta va ser convocada per la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa del Camp, que agrupa una quinzena d'entitats com CGT, COBAS, IAC, SEPC, la CUP, Endavant (OSAN), Cau de llunes (AFRT), Assemblea de Joves la Guspira, Assemblea de Joves de Tarragona, Assemblea de Joves de Reus, Maulets, Ateneu Llibertari Alomà, Casal Despertaferro! de Reus, i l'Esquerra Independentista del Camp (EIC).

El dia d'abans, el dijous 20 de gener, unes 100 persones van concentrar-se a Lleida, davant del Palau de la Paeria per protestar per la reforma. En el manifest llegit durant l'acte, l'Assemblea de col·lectius de Ponent pel repartiment del treball i la riquesa, ha denunciat que, "si es concreten les propostes del govern, les pensions perdran entre un 20% i un 30% de poder adquisitiu i una part de la població no hi podrà accedir" i que "permetre aquesta retallada de les pensions públiques representa retrocedir en una de les conquestes cíviques més importants dels darrers segles".

Díhuit mil persones per la independència a Terrassa

La consulta sobre la independència obté el triple de participació que l’anterior consulta municipal sobre els pressuposts

REDACCIÓ TERRASSA

El 90,45% dels volts emesos durant la consulta sobre la independència a Terrassa, celebrada el passat diumenge 23 de gener, foren per al sí. És a dir, 18.135 dels 20.168 vots recollits foren favorables a la independència (90,45%), mentre que 1.430 han preferit el no (7,13%), hi ha hagut 484 vots en blanc (2,41%) i 119 vots nuls (0,59%), entre els quals hi ha els vots robats a l'incident del Parc dels Catalans.

Del total de vots emesos, vora 12.000 han sigut vots anticipats.

La xifra de participació ha estat d'un 11,4% sobre el cens total (176.975), que incloïa tots els veïns empadronats a Terrassa majors de 16 anys.

Les dades no han satisfet plenament els organitzadors, que tenien com a objectiu assolir els 25.000 vots, però tot i així són valorades positivament ja que supo-

sen el triple de participació que en la consulta organitzada per l'Ajuntament sobre els pressupost municipals. A més, com explica el portaveu de la coordinadora Terrassa Decideix Jordi Juanico, les condicions no han sigut les millors "donats els escassos recursos disponibles i les baixes temperatures registrades a Terrassa durant la votació".

Tot i així, la coordinadora ha sigut capaç de mobilitzar més de 700 voluntaris i organitzar 31 centres de votació repartits per tot el municipi, que han estat en funcionament durant tot el dia des de les 9 del matí.

La consulta a Terrassa ha sigut la més gran fins al moment, pel nombre de votants. I és una de les últimes proves de foc abans de la gran cita a Barcelona, prevista per al principi d'abril.

Incident en una mesa

L'espanyolisme es va deixar veure

BREUS

Accions al País Valencià FRANCESC BLANCO BARCELONA

Davant les retallades socials que ha fet i preveu fer l'Estat espanyol el jovent independentista del País Valencià ha protestat al carrer. La matinada del 15 de febrer es va atacar l'edifici de la Seguretat Social a Sueca amb pintura i dos dies després passava el mateix en la seu de Valènci del PSOE i de la Confederació Empresarial Valenciana. La CAJEI "donava ple suport" a l'acció del cap i casal i alhora l'Assemblea de Joves de la Ribera Baixa (inserida dins la coordinadora) reivindicava com a pròpia les accions de Sueca. Mentrestant, el secretari general del Bloc Nacionalista Valencià (BNV), Enric Morera, va condemnar les protestes i les qualificà d'actes vandàlics als qual ja estan acostumats (fent referència als atacs feixistes).

Una setmana abans de les accions de Sueca l'AJRB va realitzar més d'una vintena de murals al llarg de tota la comarca. Volia denunciar així l'aplicació de polítiques neoliberals per part del govern espanyol i exigeia la convocatòria d'una nova vaga general. Una situació similar es donà a la comarca del Camp de Túria on l'assemblea de joves (també a dins de la CAJEI) els mateixos dies va fer murals i agitació.

Els moviments s'insereixen dins una campanya més extensa de protestes i mobilitzacions socials contra la reforma de les pensions del govern espanyol. La COS va convocar jornada de lluita el 27 de gener arreu dels Països Catalans i vaga general al Principat. A més, per crear un ambient de mobilització i enfortir l'estructura social de protesta va encoratjar als col·lectius contraris a la reforma a fer accions les setmanes prèvies. De fet, han estat molts els actes i les mobilitzacions que han tingut lloc de nord a sud del país. Concretament al País Valencià, on s'han fet piquets informatius a Castelló i a Alacant, concentracions de protesta a l'Eliana, Sueca o Xàtiva o xerrades informatives com la que tingué lloc a Cullera.

Reaccions a les protestes

Durant la jornada, s’ha pogut votar en 31 punts diferents

també durant la jornada reivindicativa, quan un grup de menys d'una desena de persones assaltaren la mesa situada al Parc dels Catalans i s'emportaren una de les urnes amb un centenar de vots. Segons explica Terrassadecideix.cat, els agressors agrediren un dels voluntaris i llençaren spray als ulls d'un altre.

Els fets han estat denunciats.

Artistes a favor de la consulta

L'endemà de la consulta va tancar l'exposició d'obres d'art cedides per particulars o pels mateixos artistes a benefici de la campanya de Terrassadecideix. Sota el títol Pintures per Decidir es van reunir una vintena de peces d'artistes locals, que estaven a la venda per recaptar fons per a la campanya.

Tant el PSOE com la patronal valenciana van assegurar que denunciarien els atacs de les seus. El partit espanyol afirmà que les càmeres de seguretat van gravar a les persones encaputxades que realitzaren l'acció i la policia científica encetà l'endemà una investigació.

Les reaccions del PSOE i del PP van ser immediates i de rebuig i condemna.

08 EN PROFUNDITAT DEL 26 GENER AL 8 DE FEBRER DE 2011

La reforma de les pensi

Nombrosos economistes de prestigi internacional s'han posicionat darrerament en contra la reforma del sistema públic de pensions imp yol. Plantegen que els arguments utilitzats per a justificar la reforma, plens de falsedats i mitges veritats, són un dels exemples més cla que es basa la política actual. És fals, diuen, que mantenir el sistema públic de pensions actual comporti costos que enfonsaran l'econo re aquests arguments hi ha la voluntat de traspassar als bancs el control de l'estalvi col·lectiu en forma de plans de pensions privats.L'al tir un sistema de pensions basat en l'equitat i la solidaritat entre generacions.Tot això és possible fer-ho.Vicenç Navarro,Juan Torres Ló nosa (*) ho exposen en un llibre publicat recentment, on destrien les claus per entendre la proposta de reforma de les pensions.

JA N’HI HA PROU BARCELONA

L'argument demogràfic per a justificar la privatització de les pensions.

Des de fa 15 anys s'argumenta que l'envelliment de la població farà perillar la suficiència econòmica del sistema de pensions. L'increment de jubilats/des i la reducció de la natalitat faran disminuir el nombre de cotitzants a la Seguretat Social mentre creixeran aquells/es que en cobren una pensió. Això provocarà que no hi hagi prous recursos per a finançar el conjunt de pensions públiques.

Com influeix l'envelliment de la població en la taxa de dependència?

L'envelliment de la població comporta un increment de la taxa de dependència, és a dir, del número de pensionistes en relació el de cotitzants.

Aquest increment implica que cada treballador que cotitza sufragui les pensions de cada vegada més persones.

Augmenten, doncs, les despeses (pensions satisfetes) mentre cauen els ingressos (cotitzacions efectuades) generant el desequilibri financer del sistema de pensions. És inevitable que l'envelliment de la població afecti de manera negativa el sistema de pensions?

No. L'envelliment de la població no necessàriament comporta un desequilibri financer del sistema de pensions.

L'augment del número de pensionistes es pot compensar modificant altres factors que també incideixen en l'equilibri entre ingressos i despeses de la Seguretat Social.

Què és l'equilibri financer del sistema de pensions?

S'anomena equilibri financer del sistema de pensions a la situació on els ingressos generats pel propi sistema són suficients per fer front al pagament de les pensions. L'equilibri financer existeix quan les cotitzacions socials en un determinat moment són suficients per fer front a les pensions d'aquest mateix moment. Fins ara, aquest equilibri mai ha perillat i el sistema públic de pensions sempre ha generat superàvit, fins i tot durant la crisi actual, quan s'han perdut, al conjunt de l'Estat, més d'un milió de cotitzants.

Per a poder dir si aquest es pot man-

Segons l'informe de La Caixa de l'any 1995, el 2005 el dèficit de la Seguretat Social havia de ser del -2,6% del PIB el 2005 i, segons el BBVA, de -1,61%.En realitat va tenir un superàvit del 0,33% i,comptant només la part contributiva, del 3,39%. L'estudi de FUNCAS del 2007, establia que el 2011 començaria el dèficit. De moment sabem que el superàvit continua aquest 2010 (per exemple, del 0,9% del PIB el setembre de 2010 -9,48 milions euros) i es preveu també superàvit pel 2011.

(Font: Elena Idoate, Seminari Taifa) tenir, cal tenir presents tots els factors que el condicionen i els diferents problemes que els poden condicionar.

De quins factors depèn l'equilibri financer del sistema de pensions?

Els ingressos que nodreixen el sistema públic de pensions a través de la Seguretat Social depenen de les cotitzacions socials, aportades per la població que treballa. El volum d'aquests ingressos no només depèn de l'envelliment. Altres factors que també el condicionen són: - El nivell d'ocupació i d'atur existents; - El nivell salarial; - El volum d'activitat econòmica i la seva evolució al llarg del temps, és a dir, el creixement econòmic; - La distribució de la renda; - La qualitat de l'ocupació; - La productivitat del treball; - L'extensió de l'economia submergida; - La taxa d'ocupació i de treball femení. Només quan tots o la majoria d'aquests factors evolucionessin negativament podria parlar-se de problemes financers en el sistema públic de pensions.

Com afecta l'atur en el sistema de pensions?

Els alts nivells d'atur, especialment en la població jove, i d'aturats/des de llar-

ga durada redueixen els ingressos a la Seguretat Social. Els/les aturades no poden cotitzar i, en conseqüència, no poden dedicar recursos al sistema de pensions. Per contra, la disminució de l'atur permetria incrementar notablement els ingressos i en facilitaria l'equilibri.

Quin paper té la major o menor capacitat de generar activitat econòmica sobre el sistema de pensions?

Quan el nivell d'activitat d'una economia és alt, les cotitzacions socials solen ser també elevades. Per tant, fins i tot en condicions d'un marcat envelliment, el sistema públic de pensions pot quedar plenament assegurat si l'economia és capaç de garantir ritmes adequats d'activitat. Amb tot, cal remarcar que la mera existència de taxes positives de creixement econòmic no garanteix per si sola la viabilitat del sistema ni l'assoliment d'un major progrés econòmic i social.

El creixement econòmic mesurat únicament a partir de l'evolució del Producte Interior Brut (PIB) no té en compte variables com la qualitat de l'activitat econòmica, les activitats no monetàries, els danys al medi ambient o el malbaratament de recursos. Segons com es produeixi aquest creixement, pot suposar un procés de destrucció de recursos i de deteriorament econòmic. Els anàlisis dels defensors de la privatització de les pensions es basen en una anàlisis del creixement econòmic a partir de l'evolució del PIB. L'experiència ha mostrat que les seves previsions no es poden considerar ni creïbles ni rigoroses i que no han estat capaços de proporcionar prediccions realistes.

Com influeix la distribució de la renta a la inviabilitat del sistema?

La desigual distribució de la renta afecta molt negativament el manteniment de l'equilibri financer de les pensions.

La disminució dels salaris reals que s'arrossega des de fa anys i l'increment dels beneficis empresarials minva la quantia recaptada de cotitzacions socials. A l'Estat espanyol la caiguda de més d'un 10% en els darrers 30 anys de la participació dels salaris en el PIB és una de les principals amenaces a l'equilibri financer del sistema públic de pensions.

Com influeix la qualitat de l'ocupació?

La generalització de l'ocupació precària o de baixa qualitat també afecta molt negativament a l'equilibri financer del sistema públic de pensions perquè implica salaris més reduïts. Això suposa un menor nivell de cotitzacions socials.

Què succeeix quan hi ha un volum elevat d'economia submergida?

L'activitat econòmica que es desenvolupa fora de la llei, com la denominada economia submergida, no genera cotitzacions socials. Per tant, no contribueix al sosteniment del sistema públic de pensions. En paral·lel, el frau en la contractació

generalment també minva la recaptació de recursos per al sistema públic de pensions.

Com influeix en les pensions la baixa participació de les dones en el mercat de treball?

Els ingressos que financen les pensions vénen de les cotitzacions socials dels treballadors i de les quotes empresarials. Depenen, per tant, del volum d'ocupació que hi hagi en una economia.

Per això és important que hi hagi la major taxa d'ocupació possible. A l'Estat espanyol la taxa de participació femenina en el mercat de treball és una de les més baixes de la UE. Si fos similar a la de Suècia, en canvi, hi hauria tres milions de treballadores més

LES PENSIONS A L’ESTAT ESPANYOL NO SÓN GENS G Com en d'altres drets socials, l'Estat espanyol se situa a la cua de la Unió Europea dels 15 (UE-15) en les pensions de jubilació. L'anunciada reforma del sistema públic de pensions incrementarà encara més aquesta diferència. A l'Estat espanyol la pensió contributiva mitjana, és a dir, les obtingudes després d'haver cotitzat durant la vida laboral, és de 778,3 nets al mes, amb 14 pagues. Aquesta xifra se situa molt per sota del salari mitjà a temps complert que, l'any 2010, ronda els 1400 (un dels més baixos de la UE15 i la meitat dels d'Anglaterra o Holanda). Del total de pensionistes, el 27,5% cobren la pensió mínima amb complements. Les quanties mínimes més freqüents oscil·len entre 557,5 i 725,2 , per a jubilació, i 587,8 , per viduïtat. Els ingressos de la majoria dels receptors de pensions contributives, el 55%, són inferiors al salari mínim interprofessional. Els que tenen ingressos per sota del salari mitjà són encara molts més, un 90% del total. De mitjana, les pensions contributives cobreixen poc més del 80% dels ingressos salarials previs. Són principal-

ment les dones, que han tingut nivells salarials inferiors als dels homes al llarg de les seves vides laborals i sovint han cotitzat menys anys i de manera més interrompuda, les més afectades per les pensions baixes. L'anunciada reforma del sistema públic de pensions, que comportarà una disminució d'entre el 20% i el 30% de les pensions encara agreujarà més aquesta situació i incrementarà les taxes de pobresa i exclusió social en la tercera edat. Fins i tot ara, abans de les retallades anunciades, l'Estat espanyol es troba a la cua de la UE en els recursos que dedica a les pensions. Hi dedica només el 9% del PIB, mentre la mitjana de la UE-15 és del 12%. La seva despesa per cada pensionista és de 995 , la més baixa de la UE-15, lluny dels 2.785 de França. Una edat de jubilació igual per a tothom amb independència del desgast i condicions de salut que comporten les diferents feines és profundament injust S'han utilitzat sovint les prejubilacions per a reduir plantilles i la massa salarial. Prejubilar un treballador amb molts anys d'antiguitat minva les cotitzacions

L’ACCENT 194 EN PROFUNDITAT 09

ions, al despullat

pulsada pel govern espanars del frau intel·lectual en omia a mig termini. Darrelternativa ha de ser garanpez i Alberto Garzón Espicotitzant, amb el consegüent increment d'ingressos a la Seguretat Social. És bo allargar la vida laboral? Aquesta mesura afecta a tothom igual?

Allargar la vida laboral pot ser un benefici per a un catedràtic d'universitat, que gaudeix amb la seva feina. En canvi, exigir-li 2 o 5 anys més de treball a una persona de neteja de la mateixa universitat, que ha fet una feina pesada i repetitiva tota la seva vida, és una injustícia. De fet, varis estudis epidemiològics demostren com la salut del professional universitari als 70 anys és molt millor que la d'una treballadora manual no qualificada que, ja amb 60 anys, té un nivell de salut similar a la del professor universitari als 70. Pro-

GENEROSES

posar una edat de jubilació igual per a tothom amb independència del desgast i condicions de salut que comporten les diferents feines és profundament injust.

Algunes conseqüències de l'endarreriment obligatori de l'edat de jubilació.

En el nostre país, els anys de vida d'una persona depenen de la seva classe social.

En general, un gran empresari viu 2 anys més que un petit burgès que, alhora, viu 2 anys més que un professional de classe mitja alta, que viu 2 anys més que un treballador no qualificat, que viu 2 anys més que un treballador no qualificat amb més de 5 anys d'atur. La diferència entre el primer i l'últim és de 10 anys, una de les mortalitats diferencials més elevades de la UE (la mitjana és de 7 anys). Una persona treballadora no qualificada cotitza per pagar les pensions els mateixos anys que un professional que li sobreviurà 6 anys.

Com afecta en les pensions la discriminació salarial basada en l'edat?

A l'Estat espanyol s'han utilitzat molt sovint les prejubilacions per a reduir plantilles i la massa salarial. Prejubilar un treballador amb molts anys d'antiguitat que, en el millor dels casos és substituït per un de jove amb menor salari, minva les cotitzacions a la Seguretat Social. A més, el treballador prejubilat passa de cotitzant a beneficiari, afectant els comptes de la Seguretat Social. De fet, els estats amb

majors despeses en pensions són aquells que tenen un menor percentatge de població de 50 a 65 anys treballant. Les prejubilacions danyen la viabilitat de la Seguretat Social.

La precarietat laboral dels joves, que els comporta feines inestables, implica unes cotitzacions socials baixes i discontínues. Aquesta precarietat, lluny d'assegurar l'estabilitat dels treballadors de més

edat, és fruit del creixent poder empresarial i facilita la reducció general de salaris i de capacitat de defensa del conjunt dels treballadors.

Extret del llibre: ¿Están en peligro las pensiones públicas?. ATTAC 2010 (http;//www.attac.es) (*) V. Navarro, és catedràtic de la John Hopkins University (EUA) i de la Pompeu Fabra (Barcelona); J. Torres, és catedràtic d'economia de la Universidad de Sevilla; A. Garzón, és llicenciat en Ciències Económiques.

10INTERNACIONAL

DEL 26 GENER AL 8 DE FEBRER DE 2011 L’ACCENT 194

Algunes lliçons de la Intifada tunisiana

JOSÉ NIETO*

La revolta popular i la fi del regne de Ben Ali i els seus, ha agafat amb el peu canviat molts actors de la política internacional: als experts i governs occidentals, i als seus aliats en la regió magrebina; també a la UE, com li succeeix gairebé sempre (Algèria, 1992; Palestina en incomptables ocasions; Turquia unes quantes vegades més, i un llarg etcètera); i per descomptat el propi Ben Ali i i els seus afins han estat els primers que no se l'esperaven, submergits com estaven en aquesta autocomplaença en què s'instal·len molts dictadors, sobretot quan ho són gairebé trenta anys i tenen una "claca" important, tant a nivell nacional com internacional, que els aplaudeix "les seves obres" (l'actitud preferida de la UE davant de personatges com Ben Ali). I m'atreviria a dir que, fins i tot la revolta popular i el ràpid desenvolupament dels esdeveniments ha sorprès a la mateixa oposició tunisiana a l'exili.

Per això, m'agradaria ressaltar algunes lliçons que penso que es poden extreure d'aquesta intifada tunisiana i també ressaltar algunes dades per la reflexió i l'anàlisi. En primer lloc, cal assenyalar que Tunísia és el país de tot el Magrib que presenta les xifres d'escolarització més altes, i també d'alfabetització. També és el país on la situació i drets de la dona d'aquesta regió s'assemblen més als paràmetres europeus, i a diferència del Marroc i Algèria, no hi ha violència política, ni presència significativa de grups salafistes jihadistes, ni de caràcter armat ni pacífics. A més, és el primer país de l'anomenat petit Magrib (Algèria, Marroc i Tunísia) i el segon del nord d'Àfrica en l'escala de l'Índex de Desenvolupament Humà; i no existeixen barriades populars amb els nivells de misèria i barraquisme que hi ha en els altres dos països. D'altra banda, pel que fa a nivells d'atur, no són més alts que en els dos països abans citats.

A diferència d'Algèria, no és ric ni en petroli ni en gas, ni tampoc ha viscut cap guerra civil des de la seva existència com país independent. I pel que fa a longevitat dictatorial del seu sistema polític, no duia, significativament parlant, més temps instaurat que el règim polític algerià (una cinquantena d'anys tots dos).

Dit això, la pregunta que tocaria fer-se és: les dimensions populars de la revolta tunisiana han estat gràcies a tot això que hem assenyalat, en contra del que alguns pensaven? Per descomptat, entre els qui s'ho pensaven hi ha UE i els països europeus, ja que des de fa dècades han avalat el règim tunisià, ja fos sota mandat de Habib

La revolta de Tunísia s’està estenent a la resta del Magreb

Burguiba, o bé sota el de Ben Ali. A més, han avalat, des de fa gairebé seixanta anys, la seva brutal repressió, com la dirigida, a principis dels anys 90, contra el moviment islamista Nahda, pacífic i democràtic. Va ser la resposta a l'arrelament popular d'aquest moviment que els va dur a obtenir gairebé el 20% dels vots poc abans que fos il·legalitzat i els seus membres fossin brutalment detinguts, torturats, assassinats o obligats a exiliar-se.

Posteriorment, i una vegada "extirpat el perill islamista", els països europeus van seguir avalant la repressió desencadenada permanentment contra l'esquerra tunisiana, sotmesa als mateixos mètodes repressius que els islamistes.

Per alguns representants d'aquests governs o institucions europees, els beneficis de la col·laboració econòmica amb el règim tunisià i l'actitud d'aquest de "deixar-se assessorar" pels experts europeus en governança democràtica, ja era suficient per signar amb aquest país un Acord d'Associació amb la UE. Va ser amb el primer país del Magrib amb qui es va signar un acord d'aquest tipus, fa ja una mica més d'una dècada.

Per descomptat, aquests dirigents polítics pensaven que tot això serviria per frenar qualsevol revolta popular o canvi no amigable de règim i per fer avançar a Tunísia cap a l'aprofundiment "de la democràcia", doncs ja sabem que entre molts dels nostres dirigents polítics hi ha el pensament que amb "el desenvolupament econòmic sota un model socialdemòcrata liberal o demòcrata liberal, la democràcia es consolida automàticament".

I així arribem als nostres dies, quan podríem dir que la Intifada tunisiana ha enxampat a la platja i prenent el sol no només a Ben Ali i els seus afins, sinó també als seus més ferms aliats occidentals. Que curiós! Sol i platja era el miratge que el règim tunisià utilitzava més, al costat dels "avenços de la dona", per mostrar-nos les seves conquestes i ocultar la repressió i corrupció.

Però una cosa és que es produeixi una revolta popular de les dimensions de la tunisiana, que ha aglutinat, majoritàriament i de forma no estructurada, totes les classes populars, la qual cosa ja és significativa, i una altra, que aquesta intifada faci caure un règim

dictatorial de gairebé seixanta anys. I aquí entra en escena un actor que, en aquests moments de la pel·lícula, està jugant un paper fonamental, i és l'exèrcit tunisià. La majoria dels comandaments militars no es beneficiaven en la mateixa mesura que l'entorn familiar de Ben Ali del saqueig del país, i el règim tampoc l'havia utilitzat en la repressió al mateix nivell que a la policia i els seus comandaments.

De tots són coneguts els vincles del règim dictatorial de Ben Ali amb els successius governs francesos i la influència de França sobre Tunísia. És possible que els serveis secrets d'aquest país també estiguessin prenent el sol a la platja i no estiguessin al corrent, no ja de la intifada, sinó del fet que l'exèrcit tunisià no estava disposat a salvar el cap del "clan Ben Ali"? Algunes imatges de confraternització entre soldats tunisians i població semblen tretes de la revolució portuguesa de 1974. Estem davant d'una versió de la "revolució dels clavells" a la tunisiana, o simplement d'una reedició dels "cops militars a la mauritana", o davant l'inici d'un procés d'usurpació de les lluites i reivindicacions populars que finalitzi en allò d'"el mateix gos amb diferent collaret"?

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

* José Nieto és membre de Sodepau i expert en el Magrib

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

Indubtablement, el poble tindrà l'última paraula, i la tindran també les forces de l'oposició si es mantenen unides.

Una vegada arribats a aquesta fase del procés, a les "forces de l'estatus quo" i del "remou, remou perquè tot quedi igual", els serà molt i molt difícil que això sigui així. És ben trist constatar una vegada més, o potser el millor és alegrar-se'n, el paper irrellevant que ha jugat la UE tots aquests dies. Els seus agents de "governança política", la mediocritat dels seus anàlisis i com els seus posicionaments estan sent sobrepassats i arriben sempre unes quantes hores tard.

Patètic! Quan estaven "saludant les mesures preses per Ben Ali para avançar en reformes, bla., bla, bla……", resulta que Ben Ali i els seus "secuaços" estaven volant a l'exili daurat de l'Aràbia Saudita.

Al marge de fins a on arribi en la consecució de les seves aspiracions populars, el poble tunisià ha donat una lliçó a molts. El que toca és aprendre de les seves conquestes, felicitar-los per la seva victòria i honorar els seus morts.

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 194 DEL 26 GENER AL 8 DE FEBRER DE 2011

“El cas dels calbles de Wikileaks mostra el menyspreu per la democràcia del departament d’Estat” ENTREVISTA Noam Chomsky, lingüísta i activista social nord-aamericà En aquesta entrevista,el lingüista,assagista i activista social nord-americà reflexiona sobre l'actualitat,en especial sobre el paper dels mitjans de comunicació, des del cas de les comunicacions diplomàtiques destapades per wikileaks,que per Chomsky demostren que els dipomàtics nord-americans no tenen cap interès en la veritat sinó en reproduir el discurs del Departament d'Estat.

BÁRBARA SCHIJMAN*

Quin és la seva reflexió entorn del cas Wikileaks?

Hi ha diversos escàndols, però podem estar segurs que no seran comunicats o debatuts. L'escàndol més greu és el menyspreu notable per la democràcia per part del cos diplomàtic, el Departament d'Estat, els periodistes que han informat de tot això i la comunitat intel·lectual que no arriba ni tan sols a adverir-ho. La revelació més espectacular de les filtracions, que ha ocupat la major part dels titulars, és el material concernent als Estats àrabs i Iran que, d'acord amb Hilary Clinton i molts altres, suposadament mostra que el món àrab dóna suport les preocupacions d'Estats Units sobre l'amenaça iraniana i, fins i tot, vol que bombardegem Iran.

Quina lectura fa dels cables?

Hi ha sobretot dos problemes. Un menor és que els cables informen del que els diplomàtics volen escoltar i que saben que els seus amos financers a Washington desitgen escoltar.

El punt fonamental va ser ben expressat per Craig Murray, el valent ex ambaixador britànic a Uzbekistan que es va atrevir a informar sobre les atrocitats ocorregudes allí i que el Ministeri d'Afers exteriors no va voler escoltar i, en conseqüència, va ser expulsat del servei diplomàtic. Va dir: "Per descomptat, els documents reflecteixen l'opinió d'Estats Units, són comunicacions oficials del govern d'Estats Units. El que mostren és una cosa que vaig presenciar personalment, que els diplomàtics com a classe molt rares vegades conten veritats desagradables als polítics, sinó que informen i reforcen el que els seus patrons volen escoltar, amb l'esperança de rebre ascensos". En resum, no sabem el que els líders àrabs pensen respecte d'aquestes filtracions.

I el segon problema?

El problema més significatiu, de lluny, és que per als diplomàtics, el Depar-

Chomsky és un dels pensadors més lúcids dels EUA

tament d'Estat, i els comentaristes, el món àrab es reduïx solament a dirigents dictadors. Despullant una absoluta falta d'interès pel món àrab.

Tenen escàs coneixement de la gent d'allà, aquella que va ser consultades recentment en una enquesta curosament publicada pel prestigiós Institut Brookings.

Què va mostrar l'enquesta?

En poques paraules, els àrabs que sí que perceben una amenaça iraniana són el deu per cent de la població. El 88 per cent considera a Israel la major amenaça, el 77 per cent a Estats Units.

L'oposició a la política d'Estats Units és tan forta que el 57 per cent pensa que la situació en la regió milloraria si Iran tingués armes nuclears. Per a aquells el menyspreu dels quals per la democràcia és tan profund que ni tan sols ho poden percebre, aquestes xifres no tenen sentit. Si els dictadors ens donen suport, què més importa? De més està dir que aquestes són actituds que els argentins reconeixeran molt bé de la història recent.

Quina altra qüestió li va cridar l'atenció?

Hi ha algunes altres revelacions importants. L'ambaixada de Tel Aviv, o bé no té ni idea del que succeïx entre Israel i Palestina o, en cas contrari, està mentint descaradament en els seus informes a Washington sobre l'atac israelià a Gaza, al desembre de 2008/gener de 2009. Un cable de l'ambaixada d'Estats Units a Tegucigalpa reporta un estudi del cop militar realitzat pel personal de l'ambaixada, concloent que era il·legal i inconstitucional, conclusions que no van tenir

cap ressò a Washington quan Obama, després d'algunes vacil·lacions, es va separar de la major part d'Europa i Amèrica Llatina al reconèixer que les eleccions es van portar a terme sota un règim militar brutal. I algunes altres coses. Però la revelació principal, crec jo, es refereix una cultura imperial en la seva actitud cap a la democràcia i els drets humans.

Quin és la seva percepció sobre la Llei d'Arizona?

La llei és, és clar, una abominació.

Sotmet a una gran part de la població a una investigació intrusiva pel sol fet que algú pensa d'un altre que no sembla prou blanc. Això té poc que veure amb les qüestions més generals entorn de la "immigració il·legal", i és especialment cridaner en aquest cas.

En quin sentit especialment cridaner?

Perquè estan immigrant cap a àrees robades a Mèxic en una guerra d'agressió que el president Ulysses S. Grant, que va lluitar-hi, descriu com "una de les més injustes que mai hagi emprès una nació més forta contra una de molt més feble".

Què diria sobre la reacció de la societat entorn de la llei?

Lamentablement, la majoria de la població d'Estats Units li dóna suport. aquest és un dels elements relacionats amb els sentiments anti-immigratoris que estan en augment. aquests han estat comuns des de fa més d'un segle, a mesura que els immigrants en aquesta societat immigratòria intentaven integrar-se. Aquesta situació d'oposició es repeteix enfront de

cada nova onada. Els sentiments són especialment extrems ara, una espècie de reacció davant les dificultats econòmiques, una reacció tant irracional com repugnant, però no obstant això comprensible. El racisme ve des de lluny en el temps. Benjamin Franklin, per exemple, potser el més civilitzat dels Pares Fundadors, especulava sobre si els alemanys i els suecs havien de ser autoritzats a entrar, tenint en compte que no són prou blancs. Fins a ben entrat el segle XX, Jefferson, així com moltes altres personalitats, estava encantat pels mites de l'origen anglosaxó i la necessitat de preservar la puresa de la raça totalment mítica.

Com està encarant l'assumpte el govern de Barack Obama?

Fins a ara, el govern de Obama s'està oposant formalment a la llei per considerar-la inconstitucional.

Creu que la llei és una nova forma d'instal·lar la distinció d'amic/enemic?

En certa manera; però està lluny de ser el pitjor dels casos. N'hi ha prou amb mirar cap a enrere, en la Llei d'Exclusió d'Orientals (Oriental Exclusion Act). O pensem en la dècada de 1930 i 1940. Estats Units va retornar refugiats jueus d'Europa abans de la guerra i va prohibir la immigració.

Després de la guerra, els sobrevivents estaven vivint sota condicions típiques de camps de concentració, com van informar els propis investigadors de Harry Truman. No eren admesos en Estats Units. Truman es considerava a si mateix profundament humanitari a l'exigir que el Regne Unit per-

metés que cent mil persones poguessin anar a Palestina. La vergonya d'aquests anys encara no es reconeix.

El 2008, el Parlament Europeu va aprovar la Directiva del Retorn, també coneguda com la Directiva de la Vergonya, que permet, entre altres qüestions, detenir a aquelles persones a ser deportades. Quin paral·lelisme troba entre Europa i Estats Units referent a això?

Sempre he cregut que Europa és molt més racista que Estats Units, tot i que això estava una miqueta ocult per la relativa homogeneïtat de les societats.

En què ho nota, per exemple?

Per prendre només un exemple entre molts. Els Estats Units és un cas inusual en tant que els nens nascuts al país són ciutadans nord-americans. Prenguem a França, per exemple. La negació de l'Holocaust rep una publicitat enorme, acompanyada per moltes postures amb pretensions de superioritat moral, però seria incomparablement pitjor que la negació de l'Holocaust si França estigués deportant jueus a la misèria i l'opressió, com de fet ho està fent, amb els gitanos, amb poques protestes detectables dins de França. Els gitanos van ser tractats pels nazis igual que els jueus. No es qüestió de fer paral·lelismes, però el cas és que racisme es manifesta de moltes maneres diferents.

*Entrevista de Bárbara Schijman a l'assagista nord-americà Noam Chomsky, publicada a la revista argentina Debate el desembre de 2010.

Traducció de La Fàbrica.

12ECONOMIA

DEL 26 GENER AL 8 DE FEBRER DE 2011 L’ACCENT 194

“La vaga general és contra unes mesures que volen imposar un mercat laboral dòcil i flexible” ENTREVISTA Blanca Rivas, secretaria de Jurídica de la CGT Catalunya La Confederació General del Treball (CGT) de Catalunya ha convocat,conjuntament amb les centrals sindicals COS,CNT- Catalunya i Solidaritat Obrera,una vaga general al Principat el proper 27 de gener, i coincideix també amb l'aturada a Galiza i Euskal Herria. Hem volgut conèixer de primera mà les raons d'aquesta nova vaga contra les reformes del Govern espanyol. ÀLEX TISMINETZKY BARCELONA

Perquè s'ha convocat aquesta segona vaga general del 27 de gener? És una mesura de protesta no només per la retallada de les pensions que està a punt d'aprovar el Govern de Zapatero, sinó que ha estat plantejada per tot el que està passant i per tot el que vindrà.

En les properes setmanes aprovaran la retallada de les prestacions de la Seguretat Social més important dels darrers 30 anys, però abans va ser la reforma laboral o la congelació de les pensions, i en els propers mesos perillen temes tan delicats pels drets dels treballadors com els convenis col·lectius i la negociació col·lectives.

Hem de sortir al carrer i dir prou, sigui en el format de vaga general que hem proposat nosaltres, o en jornada de lluita o qualsevol altra forma de mobilització.

No podem permetre que ens retallin més drets socials i laborals, ja que les retallades no només són en el terreny contributiu, sinó que hi ha hagut la supressió de l'ajuda de 2.500 euros pels naixements o la del subsidi d'atur de 426 euros.

Per tant, també es una nova protesta contra la reforma laboral?

L'anterior vaga general, el passat 29 de setembre, va ser convocada contra la reforma laboral, que ens van augurar que acabaria amb la temporalitat, facilitaria la contrac-

tació i sobretot augmentaria l'ocupació, en qualitat i quantitat, en un país com el nostre marcat per l'atur.

Però la realitat és que a només 4 o 5 mesos vista de l'aprovació de la reforma del mercat de treball l'únic resultat és que ha augmentat l'atur, s'ha facilitat i abaratit els acomiadaments de treballadors, i s'han multiplicat les extincions de contractes laborals objectius, amb una indemnització de només 20 dies per any treballat. No ha passat res del que ens deien que passaria, no s'han acomplert cap dels suposats objectius de la reforma laboral, sinó ben bé tot al contrari. Per tant, cada dia tenim encara més raons per dir no a la reforma laboral, que ha fet més fàcil i barat acomiadar treballadors.

L'objectiu de totes aquestes mesures neoliberals és aconseguir un mercat de treball flexible, dòcil i submís, on no hi hagi cap contrapoder que pugui oposar-se a l'empresari.

Com valoreu els projectes que fa públic el Govern de reforma de la Seguretat Social?

Tot apunta que ens trobem davant la més greu agressió al sistema públic de pensions, amb un canvi radical cap enrere de tot el que hem tingut fins al moment, i un deteriorament important en el benestar de les persones. Ens obligaran

“Cada dia tenim encara més raons per dir no a la reforma laboral, que ha fet més fàcil i barat acomiadar treballadors” a treballar més anys, per cobrar menys, és a dir, haurem de cotitzar molts més anys per obtenir pensions cada cop més petites.

Alhora, el Govern presenta públi-

Mobilitzacions a Lleia l’estiu passat en favor de la vaga general

cament les modificacions a llarg termini, en un intent de minvar el rebuig social a les reformes, sobretot entre els col·lectius de treballadors més grans, i que ja tenen en ment jubilar-se en els propers anys.

Quines serien les mesures alternatives a les polítiques del Govern en el terreny de les pensions?

Hi ha moltes formes de consolidar i millorar el sistema públic de pensions. Una d'elles seria baixar la temporalitat i augmentar els contractes indefinits, ja que els augments salarials i els contractes de qualitat creen cotitzacions més sòlides. L'altra mesura que hem proposat és poder finançar les pensions de la Seguretat Social amb diners públics, tal com actualment estem fent en matèries molt més imprescindibles, com la família reial o les despeses militars i armamentistes. És una qüestió de voluntat política; i és clar que el Govern espanyol mira més pels interessos de la banca i els empresaris, i no de la majoria de la població.

En tot cas, hem de tenir molt

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona// Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20.

Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11,Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3,Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl. Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià,31.Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C.St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39, Barcelona // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C.de baix,14,baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2, Lleida // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // Lliga de Capellades Pilar 3. Capellades // L'Ocell Negre UV Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos,València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I. Barcelona // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida // Baró St. Petrillo, 9 València // SEPC-U Taverna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

clar que no és veritat que el sistema públic estigui a punt de fer fallida. Els estudis catastrofistes (moltes vegades pagats per grans bancs) que van anunciar el col·lapse del sistema pel 2000, 2005 o 2010 han fallat sempre, doncs encara estem en situació de superàvit ja que cada any "sobren" milions d'euros a la

“Ens obligaran treballar més anys, per cobrar menys, haurem de cotitzar molts més anys per obtenir pensions més petites” caixa de la Seguretat Social i aquesta situació es mantindrà en els propers anys.

Com valores que finalment CCOO

i UGT no s'hagin afegit a la convocatòria de vaga general?

Les cúpules de Comissions Obreres i de la Unió General de Treballadors ja no tenen cap credibilitat i estan immerses en unes negociacions amb el Govern espanyol que res tenen a veure amb els interessos de la classe treballadora.

Per tant, crec que no podem esperar cap avenç real de lluita d'aquestes cúpules. El sindicalisme alternatiu i els moviments socials hem de començar a fer el nostre camí i mobilitzar-nos independentment del que faci CCOO i UGT. Després de la vaga del 27 de gener, quin és el vostre calendari de mobilitzacions?

La vaga general del 27 de gener és només un pas més en aquesta lluita en defensa dels drets socials i laborals. Com ja he dit, en els propers mesos viurem noves retallades de drets i haurem de sortir al carrer les vegades que calgui per aturar aquesta devaluació constant dels drets laborals i socials que està portant a terme els governs espanyol i d'autonòmic.

L’ACCENT 194 DEL 26 GENER AL 8 DE FEBRER DE 2011

ESPORTS 13

Dopatge i patriotisme: dues cares de la mateixa moneda RAFA ESCOBAR MANISES

L'esport espanyol porta molts anys d'èxit; els mitjans de comunicació dediquen aproximadament la meitat dels seus noticiaris a tractar qüestions esportives i a fer-ne exaltacions patriòtiques. Rafa Nadal, Pau Gasol, Fernando Alonso, Alberto Contador, la roja, etc. són alguns dels noms que sonen contínuament i que ens acompanyen en el nostre dia a dia.

Les persones de a peu s'han acostumat a viure pendents dels èxits d'aquestes estrelles de l'esport, així com també s'han acostumat al desplegament patriòtic que les sol acompanyar en les seues competicions. La bandera, l'himne, el orgullo ... També són aspectes que els ciutadans han anat interioritzant.

Sens dubte, l'esport, sobretot l'esport d'elit ha complert i compleix una gran i eficaç funció nacionalitzadora.

L'escàndol en aquest idíl·lic món esclatava el 9 de desembre passat, quan la campiona del món dels 3.000 metres obstacles, la molt patriota Marta Domínguez, era detinguda i imputada per una causa de tinença i distribució de productes dopants en el marc de l'operació Llebrer engegada per la Guàrdia Civil. Segons sembla en aquesta trama estarien presumptament implicats diferents atletes i preparadors d'atletes, entre ells l'afamat entrenador Manuel Pascua, així com el ja famós metge esportiu Eufemiano Fuentes, presumptament implicat en l'operació Puerto, que esquitxa de ple al món del ciclisme el febrer del 2006.

El cas s'agreuja pel fet que l'atleta tenia un càrrec de vicepresidenta de la federació, mentre entrenava a les ordres de César Pérez i Manuel Pasqua, els quals, segons sembla eren coneguts en els ambients atlètics, no sols pel seu prestigi com a preparadors, sinó per oferir als seus atletes un plus de rendiment.

En aquest sentit les paraules de l'atleta de 5.000 metres Jesús España varen ser molt significatives: “ Ya era hora, era un secreto a voces”. Així com el comunicat que al dia següent de conèixer-se l'operació, varen subscriure alguns atletes destacats com Jesús España, Manolo Martínez, Ruth Beitia i Juan Carlos Higuero entre altres, en el qual es feia una rotunda con-

Marta Domíínguezésl’esportista de més renom implicat en l’operació Llebrer

demna de les pràctiques dopants per incrementar el rendiment.

Interrogants sense aclarir

Les preguntes que sorgeixen en aquest punt són moltes: si era un secret a veus i tothom al món de l'atletisme sabia el que passava, per què ningú no deia res? Per què aquesta atleta ocupava un càrrec de responsabilitat a la mateixa federació d'atletisme? Els mitjans de comunicació tampoc sabien res fins que va eixir el cas a la llum pública? Per què entrenadors i metges que des dels 1980 estaven sota sos-

“La concepció de l’esport com a una mercaderia aplica l'obsolescència als esportistes”

pita per induir a pràctiques dopants continuaven treballant per a la federació i preparant a atletes de primera línia?

Les respostes són múltiples, el silenci dels atletes és fàcilment explicable si tenim en compte que aquests viuen de la concessió de beques i que en la seva adjudicació la federació té un paper destacat, així com tam-

bé en la decisió quins seran els atletes seleccionats per acudir a les diferents competicions de prestigi: europeus, mundials, olimpíades...

Respecte al manteniment d'entrenadors i metges sospitosos, la resposta que ens ve al cap és senzilla, un increment del rendiment dels esportistes es tradueix en èxits esportius, aquests èxits obtenen una major repercussió mediàtica i aquesta repercussió es tradueix en majors ajudes econòmiques per a la Federació corresponent. Únicament d'aquesta manera es pot explicar aquesta ceguera, així com la vice-presidència, de la exregidora del Partit Popular, Marta Domínguez, símbol de la hispanitat en qualsevol competició atlètica a la qual es presentava amb diferents complements d'equipació on apareixia la rojigualda.

Respecte als mitjans de comunicació, es limiten a exaltar la figura de l'esportista mentre és rendible políticament i econòmica i a abandonar-lo i vulnerar la seua presumpció d'innocència quan ha caigut en desgràcia. Llevat d'excepcions no els interessa investigar els casos de dopatge abans de que esclaten, la seua funció és una altra, l'exaltació patriòtica de les glòries esportives.

L’oblit dels herios

En definitiva, l'aparició dels casos de dopatge i la commoció que generen, ens mostren el cruel funcionament de la maquinària mediàtica i política del nacionalisme espanyol, que converteix els espor-

tistes en éssers quasi divins, pressiona als organismes esportius per incrementar el seu rendiment i abandona a aquells que són descoberts. Els Paquillo, Contador, Marta Domínguez, Johan Mühlegg...

Passen d'herois a brivalls d'un dia a l'altre. La concepció de l'esport com a una mercaderia aplica l'obsolescència als esportistes, els quals

en el moment que deixen de ser útils són arraconats sense miraments, de manera que, on teníem un campió ara tenim un trampós, un trampós que mentre no el descobriren era un campió tot i que en alguns casos, en els ambients atlètics, ciclistes, etc. moltes eren les sospites amb fonament que es tractava d'un trampós.

El cas Contador, un nou llebrer?

RAFA ESCOBAR MANISES

Pendent de resolució està encara el cas del ciclista madrileny Alberto Contador, tres vegades guanyador del Tour de França, per un presumpte positiu per clembuterol el 21 de juliol i es va fer públic el setembre del 2010. Segons sembla la quantitat en sang era molt baixa i l'al·ludit assegura que es deu a una intoxicació alimentària, produïda a causa d'un bistec.

Val a dir però que fa anys que l'ús de clembuterol en el bestiar està prohibit, situació que mostra la feblesa de l'excusa.

En aquest cas tan confús la maquinària mediàtica del nacionalisme esportiu espanyol encara no s'ha decidit a abandonar al seu campió, rebent un tracte més favorable per alguns sectors de la

premsa. El temps dirà si Contador continuarà com a heroi o passarà a engrandir les files dels tramposos i serà defenestrat.

14 CULTURA

DEL 26 GENER AL 8 DE FEBRER DE 2011 L’ACCENT 194

Els músics nord-catalans s’organitzen Pau Tobar VALÈNCIA

E

l col·lectiu Joan Pau Giné de músics de la Catalunya Nord té com a objectiu l'estimulació de la producció musical en llengua catalana. Es tracta d'una associació lliure que en pocs mesos de funcionament ja agrupa deu grups de les comarques al nord de l'Albera: Llamp te Frigui (Yep festiu, i folk), Bea (Pop rock), Lili Baba (mestissatge), 100 Grammes de Tétes (Ska i Reggae), Samir (cantautor), Blues de Picolat (Blues, gospel, jazz), Benquebufa (cantautor), AOC (rock cèltic), Cantamu 'npusia (cantautora), Àlex Andujar & les August (Revolta acústica).

L'associació de músics es proposa potenciar la música en directe i donar espai a les noves bandes en català que es puguen formar. Això es tradueix en la programació de festivals (Sant Jordi Jove, Setmana per la Llengua, Diada de Catalunya Nord) i concerts arreu del territori (Salses, Ribesaltes, Perpinyà, Elna, etc.).

L'entitat nord-catalana denuncia la manca de diversitat del model francès d'integració i front això proposa la construcció d'un model català que s'enriquisca a través del mestissatge i la diversitat cultural. Així aquests músics parteixen de la realitat diversa de la població del nord -més d'un 50% ha nascut a altres països. Per això, el requisit que se'ls demana a tots els grups que s'hi vullguen integrar és, a part de compartir els principis del col·lectiu, tenir entre el seu repertori almenys dues cançons en llengua catalana. Així mateix, des de Joan Pau Giné es facilita a través de diferents mitjans, com ara els traductors, l'eixamplament d'aquesta producció.

En un comunicat emès el novembre passat el col·lectiu Joan Pau Giné explica que

“El col·lectiu denuncia la manca de diversitat del model francès d'integració i front això proposa la construcció d'un model català que s'enriquisca a través del mestissatge i la diversitat cultural”

des dels anys 1970 i la Nova Cançó, al nord dels Països Catalans la producció musical en llengua pròpia donava la sensació d'estar estancada per la minorització que pateix.

Però al mateix temps l'associació valora que en els seus pocs mesos de funcionament han aconseguit despertar un renovat interés entre la població catalana al nord i al sud de la línia estatal.

El col·lectiu Joan Pau Giné se suma així als altres col·lectius de músics en català existents arreu del territori com ara el Col·lectiu Ovidi Montllor del País Valencià o Tercera Via de les comarques de Barcelona.

Els nord-catalans proposen l'organització conjunta de festivals i concerts amb aquestes entitats.

Inside Job: apel·lació al keynesianisme Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

H

aurem de creuar els dits i esperar que Inside job arribi als nostres cinemes, encara que sigui amb la inevitable mediació de la tremendament oprimida llengua castellana. La dirigeix Charles Ferguson, que també n'ha escrit el guió i es va destacar anteriorment per un altre film centrat en l'actualitat, No End In Sight, sobre l'ocupació d'Irak, titulada en castellà Irak: de la dictadura al caos. A més compta amb la veu en off de Matt Damon. Inside job és un documental sobre la crisi financera que fou presentat amb èxit el passat mes de maig dins la selecció oficial del festival de Cannes, en el qual, però, no competia. La pel·lícula s'enceta amb el cas d'Islàndia, presentada com una nació idíl·lica i estable que gaudia, en paraules d'un nadiu, d'un estatus de "final de la història" fins que hi van irrompre la

desregulació, la privatització i l'explotació multinacional dels bancs locals. Així s'introdueix aquest documental que consisteix en una investigació mitjançant entrevistes a prestigiosos experts financers, polítics i periodistes.

Naturalment la llista no és completa, car si molts van accedir a respondre, són molts més els que s'hi van negar, amb l'exemple particularment significatiu d'Alan Greenspan. A diferència dels populars documentals de Michael Moore, Inside job és una entrevista filmada en la qual només apareix l'entrevistat i en cap cas el realitzador.

En espera de poder veure-la, totes les fonts afirmen que Inside job exposa l'auge de l'especulació financera i les relacions que han corromput, polítics, juristes i economistes al seu contacte i critica

les polítiques al respecte des de Reagan fins els nostres dies, tant pel que fa a les administracions demòcrates com republicanes. De les pròpies declaracions del director ("era una crisi totalment evitable"), però, es pot deduir clarament que en cap cas es tracta d'una crítica global al sistema o d'un documental anticapitalista sinó més bé una apologia del keynesianisme. No oblidem que es tracta d'una producció de Sony Pictures.

Qui era Joan Pau Giné?

Pau Tobar VALÈNCIA

J

oan Pau Giné nasqué a Bages de Rosselló l'any 1947. Començà la seua carrera musical el 1976 i en poc temps esdevingué, juntament amb en Jordi Barre, el cantantautor català més popular del Rosselló. Els onze temes propis i l'adaptació de “Le Temps des cerises” del seu primer LP (Adiu, ça va?, 1978), ens mostren la qualitat d'un autor i intèrpret creador de temes plens de tocs surrealistes i humorístics. El 1984 pubicava el seu segon i darrer disc Bona Nit Cargol. Giné participà també en l'elaboració de materials per aprendre la llengua, com ara els 11 plecs i cassets de Els llibrets d'en Titella, una manera d'aprendre a parlar el català rossellonès publicats per Editions du Chiendent.

Morí prematurament el 1993, però les seues cançons continuen sonant arreu del país, en veus com les de Gerard Jacquet o Pere Figueres. Les seues lletres mecanografiades s'han aplegat en dos llibres i el 2003 s'edità una compilació dels seus temes, molts d'elles inèdits, en quatre CD.

La sàtira sobre el cas Gürtel arriba a Barcelona Borja Català MANISES

C

orrüptia, una regió de l'est, la sàtira sobre el finançament il·legal dels partits i la corrupció política que ha estat censurada al País Valencià, arriba a Barcelona. Fins al 6 de febrer, el Teatre Tantarantana acollirà les representacions de l'obra de teatre que presenta moltes semblances amb el cas Gürtel i que fou vetada el passat mes de desembre per l'Ajuntament de Xàtiva després que el teatre municipal l'haguera acceptat. Aquesta censura no ha estat l'única represàlia que ha patit Corrüptia, ja que al seu autor, el periodista de Canal 9 Josep Lluís Fitó, se li va anunciar dies després que l'obra fóra representada a l'Olleria (la Vall d'Albaida), que no continuaria encarregant-se de les retransmissions de les partides de pilota, les quals realitzava des de l'any 2007. La trama conta com el jove secretari del Partit Regional de l'Est esdevé el boc expiatori d'una trama de corrupció en la que s'ha vist involucrat. En aquesta situació tot el seu entorn se'n desentén: assessors, companys, empresaris o periodistes. El paral·lelisme amb l'exsecretari general del Partit Popular del País Valencià, Ricardo Costa, és evident. Corrüptia fou estrenada al Festival Lola de Molins de Rei i ha estat duta als escenaris per la companyia del Principat Teatre de l'Enjòlit. Tot i la pressió del PP valencià, diversos municipis del sud de l'Ebre ja s'han interessat per l'obra i han contactat amb la companyia. A més, encara s'ha de representar a Xàtiva; en cas contrari Teatre de l'Enjòlit acudirà als tribunals.

CULTURA 15

L’ACCENT 194 DEL 26 GENER AL 8 DE FEBRER DE 2011

La ressenya de la quinzena

Godard segueix buscant nous llenguatges cinematogràfics Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

M

orts François Truffaut, Claude Chabrol i Éric Rohmer -els dos darrers, l'any passat-, la novelle vague compta avui amb en JeanLuc Godard com el seu màxim representant. Sembla que, allunyat ja d'aquella necessitat de crear sense descans que l'havia dut a realitzar fins a tres i quatre pel·lícules l'any, després de quatre anys de treball, presenta Film socialisme, l'estrena a les sales de cinema del qual va coincidir amb la seva pujada a la xarxa per part del mateix distribuïdor.

Fidel a la voluntat transgressora que sempre ha acompanyat el seu cinema, Jean-Luc Godard presenta ara, amb Film socialisme, una obra organitzada en els tres moviments d'una simfonia clàssica composada per un collage d'imatges, sons i texts que s'interrompen entre ells amb la voluntat explícita d'impossibilitar un relat convencional. El primer, ràpid, es desenvolupa a l'interior d'un creuer que solca la mar mediterrània i és el formalment més arriscat i atractiu. S'hi van intercalant, a gran velocitat, amb talls abruptes, imatges ficcionades -el material més pobre, amb un excés de sobreactuació- de persones que reflexionen sobre filosofia, sobre art, sobre geometria -sentenciant la majoria de vegades, però mai donant el debat per conclòs-, amb d'altres extretes de pel·lícules diverses, o de la xarxa, o gravades al mateix creuer amb càmeres domèstiques, o amb mòbil, amb una qualitat d'imatge i so vol-

“Fidel a la voluntat transgressora, Jean-Luc Godard presenta ara una obra organitzada en els tres moviments d'una simfonia clàssica composada per un collage d'imatges, sons i texts que s'interrompen entre ells amb la voluntat explícita d'impossibilitar un relat convencional.” gudament deixada. D'entre els extres que hi apareixen en destaca la cantant Patti Smith, a la qual es veu tocar la guitarra durant no més de quinze segons sense que ni tan sols se li senti la veu, o el filòsof Alain Badiou, que imparteix una conferència sobre la geometria de Husserl en una gran auditori buit del vaixell.

El segon moviment, més lent, centra l'atenció en la família Martín, que duen una gasolinera. És l'episodi més convencional, on és possible identificar els components de la família i la relació que estableixen

entre ells. Els diàlegs en els quals s'endinsen tracten sobre les relacions personals o sobre els principis de la Revolució francesa indistintament.

Al darrer moviment, la vertiginosa panoràmica a Egipte, Palestina, Grècia, Odessa, Nàpols i Barcelona -no ha estat possible escapar-nos de la imatge del toreig- retorna al ritme més accelerat i picat del primer i li serveix de fons per reflexionar al voltant de la construcció de la Unió Europea -"els canalles avui són sincers, creuen en Europa"- o de la qüestió palestina -són molts

altres els temes que anuncia i els autors als quals fa referència i sobre els quals no hi ha possibilitat d'aprofundir ni a la pel·lícula ni a la seva crítica-. També en aquest últim episodi el discurs s'elabora a base de fragments de materials ben diversos extrets de múltiples fons. D'entre els préstecs més destacats hi comptem Einsentein, John Ford, Rossellini o Agnès Varda, un material que, en mans de Godard, s'associa de tal manera que el resultat no pot ser un altre que unes imatges dotades de nous continguts.

Història Arran del centenari de la CNT Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

A

l vestíbul del Museu d'Història de Catalunya (MHC), és a dir, de franc, es mostra, només durant un mes, una exposició de petit format que vol commemorar el cent aniversari de la fundació de la CNT. Aquesta exposició és fruit de la col·laboració del mateix MHC amb la Confederació General de Treballadors (CGT) i la Fundació Salvador Seguí. El sindicat que se'n reclama hereu i la fundació que li és propera han realitzat una sèrie d'actes durant tot l'any passat que tenen la seva cloenda en aquesta exposició.

El recorregut que ens proposen, des de 1910 fins a l'actualitat, ha estat dividit en quatre períodes: des dels seus orígens el 1910 fins a l'inici de la segona república, el 1931; el període republicà inclosa la guerra civil (1931-1939); la dictadura franquista (1939-1975); i els anys de transició i de llibertat sindical (1975-2010). La producció cultural n'ocupa un espai preponderant per sobre de l'activitat sindical, que es pot resseguir a partir d'unes cronologies.

A l'etapa fundacional hi són presents les primeres associacions obreres, una de les quals, Solidaritat Obrera, pren la deci-

sió, en el II Congrés que celebra al Palau de les Belles Arts de Barcelona, de constituir la CNT, la qual celebrarà el seu I Congrés al mateix Palau un any després, el setembre del 1911. És un període ideològicament molt ric, que s'inicia amb l'afusellament del pedagog Ferrer i Guàrdia i del qual se'ns exposen alguns dels títols que més influència tingueren: La conquista del pan de Kropotkin, les Obras completas de Bakunin traduïdes per Abad de Santillán, les Doce pruebas de la inexistencia de Dios de Sébastien Fauré traduïdes per l'Àngel Pestaña... És també el moment en què la família Montseny (Federico Urales, Soledad Gustavo i una jove Federica Montseny) exerceix una destacada influència en tot el món llibertari a través de l'edició La revista Blanca i de la col·lecció de

relats curts La novela ideal.

El segon període, després d'anys de penoses dificultats sota la dictadura de Primo de Rivera, representa tant la seva consolidació com a sindicat majoritari com l'inici del fosc túnel de la dictadura franquista que acabà amb el projecte transformador que representava la segona república. Dos documents ens mostren al cara i la creu d'aquells anys: el Decret de col·lectivitzacions del 1936 editat per la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya i Mi gestión al frente del

Ministerio de Justícia d'en Joan García Oliver.

Durant el franquisme, la direcció de la CNT va restar a l'exili i dividida. A l'interior, els militants que hi quedaren maldaven per sobreviure i reorganitzar-se en precàries i perilloses condicions. Mentrestant, a l'exterior, s'elaboraven materials que poguessin explicar la desfeta (Interpretació llibertària del moviment obrer català de Joan del Pi o Examen críticoconstructivo del movimiento libertario español d'en Josep Peirats) o a mantenir en peu els principis de l'anarquisme i l'anarco-sindicalisme (El sindicalismo y la anarquía de la Soledad Gustavo i La anarquía al alcance de todos d'en Federico Urales).

La darrera de les etapes és la que ocupa un major espai i està destinada, bàsicament, a defensar la continuïtat existent entre la CNT històrica i la CGT actual. És la menys interessant i rica, malgrat que sobretot dels anys de transició se n'hagués pogut treure prou suc. És, alhora, simptomàtic de l'estat actual del moviment llibertari respecte el d'altres èpoques, el fet que d'aquest últim període no s'exposi cap llibre que es pugui considerar de referència.

DEL 26 GENER AL 8 DE FEBRER DE 2011 L’ACCENT 194

16CONTRAPORTADA

“Mengem el que volen les grans empreses agroalimentàries” ENRIC LLOPIS VALÈNCIA

Eres autora, amb Xavier Montagut, del llibre Del campo al plato (Ed. Icaria, 2009). Opines que ens estan enverinant?

El model de producció d'aliments avantposa interessos privats i empresarials a les necessitats alimentàries de les persones, a la seva salut i al respecte al medi ambient. Mengem allò que les grans empreses del sector volen. Avui hi ha el mateix nombre de persones al món que passen gana que persones amb problemes de sobrepès, afectant, en ambdós casos, als sectors més pobres de la població tant als països del nord com del sud.

Els problemes agrícoles i alimentaris són globals i són resultat de convertir el menjar en una mercaderia.

925 milions de persones en el món pateixen fam. És açò una prova del fracàs del capitalisme agroindustrial?

Sí. L'agricultura industrial, quilomètrica, intensiva, petrodependent s'ha demostrat incapaç d'alimentar la població, a la vegada que ha tingut un fort impacte ambiental i redueix l'agrodiversitat, genera el canvi climàtic, i destruix terres fèrtils. Per acabar amb la fam al món no es tracta de produir més com afirmen els governs i les institucions internacionals, sinó que cal democratitzar els processos productius i fer que els aliments siguin accessibles a tothom.

Les empreses multinacionals, l'ONU i el FMI proposen una nova "revolució verda", aliments transgènics i lliure comerç. ¿Quina alternativa pot plantejar-se des dels moviments socials?

Cal recuperar el control social de l'agricultura i l'alimentació. No pot ser que unes poques multinacionals, que monopolitzen cada un dels trams de la cadena agroalimentària, acabin decidint allò que mengem. La terra, l'aigua, les llavors han d'estar en mans de la pagesia, d'aquells que treballen la terra. Aquests béns naturals no han de servir per fer negoci, per especular. Els consumidors hem de poder decidir el que mengem, si volem consumir productes lliures de transgènics. En definitiva, cal apostar per la sobirania alimentària.

Podries definir el concepte de "sobirania alimentària"?

Consisteix en tenir la capacitat de decidir sobre tot allò que fa referència a la producció, la distribució i el consum d'aliments. Apostar pel cultiu de varietats autòctones, de temporada, saludables. Promoure els cir-

ENTREVISTA Esther Vivas, membre de la Xarxa de Consum Solidari Comprar en una gran superfície un quilogram de sucre, un litre de llet o un paquet de galetes pot semblar un acte d'allò més quotidià. Però sota aquesta aparença innòcua subjau la rellevància política de les nostres accions, fins i tot les més innocents. Esther Vivas, activista social, participant activa del Moviment antiglobalització i membre de la Xarxa de Consum solidari, alerta sobre la primacia del capital privat en imposar gustos, marques i productes. Amb Xavier Montagut ha publicat els llibres Del Campo al Plato,Adónde va el comercio justo i Supermercados, no gracias.

cuits curts de comercialització, els mercats locals. Combatre la competència deslleial, els mecanismes de dumping, les ajudes a l'exportació.

Aconseguir aquest objectiu implica una estratègia de ruptura amb les polítiques de l'Organització Mundial del Comerç.

Però reivindicar la sobirania alimentària no implica un retorn romàntic al passat, sinó que es tracta de recuperar el coneixement i les pràctiques tradicionals i combinar-les amb les noves tecnologies i sabers.

Així mateix no consisteix en un plantejament localista sinó que es tracta de promoure la producció i el comerç local, sent el comerç internacional un complement al primer.

Afirma Via Campesina que avui menjar ha esdevingut un "acte polític".

Hi estàs d'acord?

Completament. Allò que mengem és resultat de la mercantilització del sistema alimentari i dels interessos de l'agrobusiness. La mercantilització que es porta a terme en la producció agroalimentària és la mateixa que afecta a molts d'altres àmbits de la nostra vida: privatització dels serveis públics, precarització dels drets laborals, especulació amb l'habitatge i el territori. Cal avantposar una altra lògica i organitzar-se contra el model agroalimentari actual en el marc del combat més general contra el capitalisme global.

Estem en mans de les grans cadenes de distribució? Què implica i quins efectes té aquest model de consum?

Avui set empreses a l'Estat espanyol controlen el 75% de la distribució dels

aliments. I aquesta tendència va a més. De tal manera, que el consumidor cada cop té menys portes d'accés al menjar i el mateix li passa al productor a l'hora d'accedir al consumidor. Aquest monopoli dóna un control total als supermercats en decidir sobre la nostra alimentació, el preu que paguem per allò que mengem i com ha estat elaborat.

Serveixen les solucions individualistes per tal de trencar amb aquestes pautes de consum?

L'acció individual té un valor demostratiu i aporta coherència, però no genera canvis estructurals. Cal una acció política col·lectiva, organitzarnos en l'àmbit del consum, per exemple, a partir de grups i cooperatives de consum agroecològic, crear alternatives, i promoure aliances àmplies a partir de la participació en campanyes contra la crisi, en defensa del territori, fòrums socials, etc.

Hem de sortir al carrer i actuar políticament, com en el seu moment es va fer amb la campanya de la ILP contra els transgènics impulsada per Som lo que Sembrem, perquè, com s'ha vist en múltiples ocasions, aquells que estan en les institucions no representen els nostres interessos sinó els privats.

Kyoto, Copenhaguen, Cancún, quin balanç general pot fer-se de les diferents cimeres sobre el canvi climàtic?

El balanç és molt negatiu. En totes aquestes cimeres han pesat més els interessos privats i a curt termini que no pas la voluntat política real per acabar amb el canvi climàtic. No s'han pres acords vinculats que permetin una reducció efectiva dels gasos d'efecte hivernacle. Al contrari, els criteris mercantils han estat un cop més la moneda de canvi i el mecanisme de comerç d'emissions n'és el màxim exponent.

A Cancún ha fet fortuna la idea d'"adaptació" al canvi climàtic. S'amaguen darrere els interessos de les companyies multinacionals i un suposat "capitalisme verd"?

Així és. Enlloc de donar solucions reals s'opta per falses solucions com l'energia nuclear, la captació de carbó de l'atmosfera pel seu emmagatzematge, els agrocombustibles. Es tracta de mesures que l'únic que fan és aguditzar encara més l'actual crisi social i ecològica i, això sí, donar sucosos beneficis a unes poques empreses.

El Moviment per la Justícia Climàtica tracta d'oferir alternatives.

Com naix i quins són els seus principis?

El Moviment per la Justícia Climàtica fa una crítica a les causes de fons del canvi climàtic, qüestiona el sistema capitalista, i com molt bé diu el seu lema es tracta de "canviar el sistema, no el clima", expressant aquesta relació difosa entre justícia social i climàtica, entre crisi social i ecològica.

El moviment ha tingut un fort impacte internacional, sobretot arran de les protestes en la cimera del clima a Copenhaguen, i més recentment en les mobilitzacions a Cancún, visualitzant la urgència d'actuar contra el canvi climàtic. El repte és ampliar la seva base social, vincular-lo a les lluites quotidianes i buscar aliances amb el sindicalisme alternatiu.

La solució és canviar el clima o canviar el sistema capitalista?

Cal un canvi radical de model. El capitalisme no pot solucionar una crisi ecològica que ell mateix ha creat. La crisi actual planteja la necessitat urgent de canviar el món de base i fer-ho des d'una perspectiva anticapitalista i ecologista radical.

Anticapitalisme i justícia climàtica són dos combats que han d'anar estretament units.

LA REMATADA

“A qui li piqui que es rasqui” CARLES BELDA BARCELONA

D'entrada el títol i la informació que apareix a la portada poden ser una bona pista sobre el que hi trobarem. Precisament els títols penso que estan just a l'inrevés. Si al primer volum el que hi ha són ben bé cançons, cançonetes segons els cas, al segon més aviat hi ha musicasses, car és una mena de cantata d'on n'afloren les cançons.

I el subtítol? Doncs al del 2007 ja aclareix lo de les cançons, que són populars, i diu que és per a públic familiar. Al del 2010 el que s'hi aclareix és el nom dels i les cantants i del conjunt i l'artista que han fet la feina de musicarho i vestir-ho tot plegat.

I reprenent el títol d'aquest text, la frase que el Lluís Gavaldà empra a l 'article del darrer Enderrock sobre el tema per remarcar el tarannà català complet de l'empresa és molt certa. Bé, d'intenció vull dir, perquè malauradament no es reflecteix gens ni mica al disc. Viam: 2007: Si mirem l'origen dels i les cantants, el mapa és el següent: Xàtiva, Sabadell, Alpicat, Lleida, La Garriga, Xàtiva novament, Perpinyà, Ciutat de Mallorca, Terrassa, Millàs, Gràcia, Tortosa, Catarroja, Ciutat de Mallorca novament, Oliva, Constantí i Barcelona. Déu ni do, no? Cal tenir molt present que això es tradueix en un ventall prou ric de parlars, tan orientals com occidentals, de Terra endins, de Mar enllà, o del Sud o del Nord.

2010: Tornem a mirar d'on venen els i les cantaires: Barcelona, Girona, La Bisbal d'Empordà, Constantí, Vilanova i la Geltrú, i un parell d'orígens més que desconec, però pel que sona, que no són gaire lluny de la resta. I a la versió venal s'hi afegeixen els Tekameli de Perpinyà.. Ai! No és ben bé el mateix, oi?

Ah! I els "nins i nines de la Bressola" que s'esmenten en menut i al darrere.

Cal tenir present que tothom empra el mateix dialecte, amb l'afegitó dels característics trets fonètics del parlar del Camp de Tarragona que el Gavaldà amb tant encert gasta i reivindica, i l'aportació del rumbers rossellonesos.

Ai, ai , ai...que estem perdent terreny!

I si comparem d'on venen les cançons dels reculls, tot i que és un àrea molt més imprecisa i variable, el resultat és tristament similar.

Què hem de fotre jovent? Tan sols una reflexió: el nostre País és com és, senceret i "ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a Poble" que deia el Joan Fuster des de Sueca. Els Països Catalans, o com en vulgueu dir, tant fot, són el nostre país, i dificultats administratives a banda, són el nostre medi, el nostre àmbit natural d'actuació i la fera ferotge que hem d'alimentar i enfortir. * Extret del seu bloc "el Belda"