L'Accent 195

Periòdic popular dels Països Catalans

195 DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

El Govern espanyol, la patronal i els sindicats insitutcionals ja han escenificat l’acord per la retallada de les pensions. Els sindicats alternatius i els moviments socials, per la seua banda, han assumit la responsabilitat de lluitar en defensa del sistem públic de pensions. >>Països Catalans 4 i 5, En Profunditat 8 i 9, Economia 12

L’esquerra abertzale El ZAL es torna a presenta “Sortu” posar en marxa

SUMARI

L’aposta política de l’esquerra abertzale ja té nom: Sortu. Crèixer o crear és el significat d’aquest nou partit amb què l’esquerra abertzale vol ser present a les eleccions municipals. Encara és massa prompte per saber si finalment hi podran ser presents, però l’esquerra abertzale està convençuda que amb la nova aposta reprenen la iniciativa política i canvien les coordenades del joc. Iker Bizkarguenaga ho analitza per a L’ACCENT. >>Internacional 10

Mobilització d’aturats a Montcada

Entre 100 i 200 persones es van manifestar a Montcada (Horta nord) el passat 2 de febrer fins a arribar a l'Ajuntament, on van exigir llocs de feina en les obres que adjudica el Consistori. >> Països Catalans 7

Tretze anys després que s'impulsara la construcció de la Zona d'Activitats Logístiques (ZAL) del Port de València, la iniciativa arranca per fi. El que es considerava, a meitat dels 90, com a un macroprojecte estratègic i essencial per al futur econòmic del País Valencià no sembla que fóra tan urgent. Però hi ha una cosa en la qual no es pot tornar enrere: el sòl d'horta aplanat.

Sortu és l’aposta de l’esquerra abertzales

Una illa de plàstics a l’oceà Pacífic

La revolta d’Egipte en primera persona

El 2009 es va conèixer l'aparició d'una immensa illa de plàstics al Pacífic nord, illa que tindria una superfície aproximada d'un milió quatre-cents mil quilòmetres quadrats.

En aquest número entrevistem a Hossam elHamalawy, jove periodista egipci i autor del blog 3arabawy, que ha viscut i relata cada dia els fets des d'El Caire

>> Ciència i tecnologia 13

>> Entrevista 16

RAMON USALL PÀG. 2 // TONI CUCARELLA PÀG. 2 // ERMENGOL GASSIOT PÀG.3 // JIM LOBE I ALI GHARIB PÀG. 16

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Al carrer, que ja és hora!

RAMON USALL LLEIDA

El 2011 promet. En tot just un mes de vida el nou any ja s'ha endut per endavant un tirà de llarg recorregut com és el cas del tunisià Zine El Abidine Ben Ali, fugit amb nocturnitat, traïdoria i ben carregat de lingots d'or cap a un exili daurat a l'Aràbia Saudita, el fidel i etern aliat dels nord-americans al món àrab, i ha posat contra les cordes desenes de cabdills que, al sud i a l'est de la Mediterrània, havien fet de l'explotació del treball del poble i de l'expropiació de les riqueses de països que creien seus la seva forma de vida.

El 3 de gener, Orà, la vila bressol del raï, una música d'arrel popular el nom de la qual vol dir precisament "punt de vista" i que ha servit durant les darreres dècades per vehicular les frustracions dels joves magribins, veia esclatar una revolta popular contra l'alça d'alguns productes alimentaris bàsics, com l'oli o la sèmola del cuscús, que ràpidament s'estengué arreu d'Algèria i portà als joves dels barris populars a enfrontar-se amb la policia pels principals carrers del país. La revolta, que els islamistes intentaren en va monopolitzar, serví per reduir els preus d'alguns d'aquests productes essencials i per acabar provocant la fi de l'estat d'emergència en el qual el país vivia immers des de 1992 i que limitava greument les llibertats cíviques i polítiques de la ciutadania algeriana.

A la veïna Tunísia, el 2010 havia acabat de forma tràgica amb el suïcidi de Mohamed Bouazizi i l'inici de la intifada de Sidi Bouzid, el poble d'on Bouazizi era originari i que encengué l'espurna de la revolta del gessamí, que el 14 de gener del nou any forçà el dictador Ben Ali a marxar a corre-cuita cap a Aràbia Saudita protegint-se així de l'ira popular després de més de 23 anys al capdavant del poder. Ni la protecció que tradicionalment Occident havia brindat a la seva "dolça dictadura" salvà un Ben Ali que passà de fidel aliat i guardià a antic amic repudiat en tot just unes hores, les que anaren des de la incertesa inicial fins al triomf de la revolució tunisiana.

Tunísia i Algèria obriren un camí de revoltes populars contra la misèria econòmica i la manca de llibertats polítiques que ja ha contagiat bona part del món àrab. Egipte viu una revolució que té Hosni Mubàrak contra les cordes; el Iemen ha pres massivament el carrer fins a forçar la caiguda del govern... De Mauritània a Oman, la ciutadania àrab viu en estat d'efervescència. Síria, el Marroc, Jordània, Mauritània… cada dia que passa són més els homes i les dones que perden la por a desafiar el poder i que prenen els carrers al crit formulat per Gabriel Celaya, poeta castellà fill de la sempre rebel Hernani basca: "¡A la calle! Que ya es hora de pasearnos a cuerpo y mostrar que, pues vivimos, anunciamos algo nuevo".

I aquí? Què esperem?

DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011 L’ACCENT 195

COL·LABORACIÓ

TONI CUCARELLA*

Però els nazis són ells

Algú, a qui un lladre li ho ha furtat tot per la força, exigeix a les autoritats recuperar tot allò que li pertanyia. És injust reclamar que el lladre retorne el que ha robat? És just que en democràcia les autoritats –polítiques i judicials– donen suport al lladre i blasmen la víctima? Per què a Espanya si la víctima reclama la recuperació dels seus béns se l’acusa de nazisme? Per què és de nazis –deixant de banda ja la metàfora– exigir que el català recupere la normalitat que el supremacisme espanyol, després de 300 anys de persecució lingüística, li ha arrabassat?

Si repassem l’origen, la ideologia, l’ascens; si tenim en compte amb quins còmplices –mitjans de comunicació– va créixer i es va consolidar el nazisme a Alemanya veurem que és el supremacisme espanyol qui hi té coincidències. En primer lloc pel convenciment que tenen els espanyols de pertànyer a una cultura superior i, en conseqüència, considerar que posseeixen el dret d’imposar la seua llengua a la resta de territoris que formen part –si us plau, per força– de l’Estat espanyol. Al principi, «sin que se note el cuidado, mas que se note el efecto», tot i que posteriorment els ha importat més l’efecto i se n’han fotut del cuidado.

Nosaltres, segons que vociferen els supermacistes espanyols –el Savater, el Rivera, la Nuria Amat, la Peri Rossi, el Vargas Llosa–, som un nazis perquè volem «imposar» el català als Països Catalans. I tenen al seu servei tota mena de mitjans de comunicació que ho espampolen com si fóra una veritat irrefutable. Nosaltres, en canvi, no comptem ni amb el suport dels «nostres» mitjans, puix que quan senten els espanyols bramar se n’entren com el retort.

Qui, al llarg dels segles, fins i tot actualment, ha practicat el «nazisme lingüístic»? A Alcoi, fa uns dies, denegaren assistència mèdica a una persona que només sabia expressar-se en català. Passa sovint que si algú és víctima d’una agressió feixista i ho denuncia

Número 195 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco, Abel Caldera, Mercè Rubià (coords.), Joan Buades, Guillem Colom,Laia Creus,Pep Giner, Andrés González, Aure Silvestre, Arnau Urgell i Bel Opinió: Joan Teran (coord.).EEconomia: Àlex Zaballa.O Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Hèctor Serra, Josep Maria Soler,Pau Tobar (coords.),Joan Sebastià Colomer. Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Arnau Urgell. Correcció: Mercè Mauri. Edició gràfica: Andreu Ginés. Coordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Ramon Usall,Toni Cucarella, Emengol Gassiot

davant la policia espanyola, si els ho explica en català ja ha begut oli.

“Ens han prohibit fer servir el nostre català en els testaments, a l'escola, per telèfon, al carrer, a casa” Com l’oli –de ricí– que li embotiren a un xativí en els primers mesos de la postguerra per dir bona

nit en català. Va ser a Barcelona.

El xativí se’n tornava cap a casa camí del metro, de nit. En aquell temps del franquisme triomfant, hi ha via escamots de falangistes que patrullaven la ciutat amb l’orella posada per si sentien algú expressar-se en català –els falangistes: precedent o viver ideològic de Ciudadanos i UPyD–. El xativí va cometre l’error de respondre en català –bona nit– quan va sentir que li ho deien a ell –bona nit–. El caçaren com a un gos. Se l’emportaren a un local de la Falange i allí l’alliçonaren per haver respost en català: li feren beure oli de ricí, i quan ja no li cabia més merda en els pantalons, tot just s’acabava de fer de dia a Barcelona, l’amollaren

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

De Stanford a Salt “Durant dècades, la doxa regnant ens ha dit que la violència (de certes espècies protegides) és el resultat de la frustració. És el medi extern -la societat, en definitiva- que ha de respondre de la violència, les primeres víctimes psicosocials de la qual serien els mateixos que la perpetuen.

Per això, tot element anti o parasocial és a priori digne de commiseració, una víctima de la desigualtat i els prejudicis, algú amb dret a passar comptes. La noció que la violència no és natural sinó adquirida ha dominat l'imaginari sociològic nordamericà durant la major part del segle XX, i ha infectat el progressisme català amb la irresponsabilitat i la indefensió social que en deriven" ("Salt com a símptoma", Ara, 20-1-11).

Us presento Joan Ramon Resina.

Viu en una dimensió paral·lela en la qual la idea que "les primeres víctimes psicosocials" de la violència són "els mateixos que la perpetren" va de boca en boca a la consulta del metge, a les tavernes i, sobretot, als mitjans de comunicació, on l'Estat redueix els cossos policials i la població penitenciària. En aquest món oníric Resina no hi viu sol. L'acompanya un estol d'opinòlegs reaccionaris

perquè la travessara tota escampant la pudor de merda.

Francesc Ferrer i Gironès, en el seu llibre sobre la persecució de francesos i espanyols sobre la llengua catalana, explica que a la majoria dels col·legis –durant anys i anys – ha estat prohibit l’ús del català dins i fora de les aules. Sovint el càstig era físic, i sempre sever.

Vegem aquest cas: si algú deia una sola paraula en català, li lliuraven una penyora –sovint un anell. Què havia de fer amb aquella penyora?

Passar-la. Passar-la a qui enxampara dient res en català. Tots esdevenien espies i delators. Al final del dia, aquell qui tenia la penyora era durament castigat.

Són només uns pocs exemples.

N’hi ha per a donar i vendre. Ens han prohibit fer servir el nostre català en els testaments, a l'escola, per telèfon, al carrer, a casa...

Any rere any, amb lleis i més lleis, amb unes i altres penyores, amb càstigs, amb presó, amb humiliacions... Ha estat així com l'espanyol s’ha anat convertint en llengua «pròpia» dels Països Catalans.

No compta per a ells, doncs, amb quina violència ens han imposat la seua «lengua común». La finalitat justifica els mitjans. I encara tenen la barra de dir-nos nazis.

I com que ho diuen fort, i perquè nosaltres massa sovint callem o no tenim altaveus, pot semblar que ells tenen la raó. Però no la tenen.

Els fets, però, els descriuen i els delaten: els nazis són ells. *Toni Cucarella és escriptor.

Text extret del seu bloc

PAPER DE VIDRE

que d'aquesta manera amplifiquen la veu del patró disfressada d'"incorrecció política". Tots se senten profetes ignorats en un context hostil de progressisme desfermat. Però jo només els veig a ells. Joan Ramon Resina viu a la Meca, que està als Estats Units com és sabut. Aquests profetes pelegrinen a la Meca-Washington com els comunistes pelegrinaven a Moscou. Té plaça a la Universitat de Stanford, la qual cosa no li impedeix de veure-hi clar en els fets de Salt, perquè el seu menyspreu olímpic de la realitat li permet d'emprar un repertori de tòpics tant genèrics que valdrien per Salt tant com per Novosibirsk. Tant cofoi està de tenir una esterilla a la Meca-Washington que es permet d'afirmar que aquestes idees tant tolerants sobre la violència (que per a Resina és la delinqüència, car ni l'Estat ni el capital cometen mai cap violència a part de cobrar impostos) són moneda comú en l'imaginari nord-americà majoritari. Com si, pel fet de no viure a Stanford, no haguéssim vist Charles Bronson. "No hi hagué provocació policial i la fugida del jove accidentat no parla precisament a favor de la seva innocència". L'horitzó mental de Resi-

na és tant reduït que no pot comprendre que encara que "el jove accidentat" fos l'assassí en sèrie més indesitjable i l'operatiu policial hagués estat de l'escrupolositat més completa, això no ens diria gran cosa sobre els disturbis posteriors. El que els aldarulls de Salt demostren és que hi ha un sector important de la població que veu la policia com un enemic. Jo no tinc plaça a Stanford ni he estat mai a Salt, n'he tingut prou a conèixer les Rambles i les actituds dels Mossos d'Esquadra vers els "moros" per imaginar explicacions possibles. Però tot això té a veure amb la realitat i a Resina, com a tots els demagogs, el que li interessa són les grans idees. "La inèrcia amb què aquesta tesi s'imposa malgrat l'evidència en contra demostra que no s'ha tancat el cicle romàntic obert per JeanJacques Rousseau". Es refereix a la tesi que la violència la genera un ordre social injust. Independentment del que Rousseau digués efectivament, han passat 233 anys des de la seva mort. En aquest temps s'ha aplicat la pena de mort sistemàticament a la majoria de països del món i la població penitenciària ha crescut enormement. En què consisteix el cicle romàntic, aleshores? A quines evidències es refereix? (continuarà).

L’ACCENT 195 DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011

ERMENGOL GASSIOT BALLBÈ*

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

De vegades ens en sortim L’OTAN ens

Des de fa anys, des de la CGT hem estat apostant per una confrontació frontal a les mesures que des de la UE, l'Estat i els diferents governs autonòmics duen a terme per resoldre els problemes de liquiditat del sistema financer, col·lapse dels sectors immobiliari i automobilístic, etc.

Des de fa temps, junt amb moltes altres organitzacions socials i sindicals que ens pretenem anticapitalistes, la CGT hem estat argumentant que estem patint una ofensiva del capital cap el món del treball i de les majories populars sense precedents en les darreres dècades. En els darrers dos anys aquests arguments s'han anat tornant en campanyes al carrer, amb més o menys èxit segons el moment, on el concepte de vaga general ha anat guanyant força, creixent com els núvols de tempesta d'estiu.

El 29 de setembre passat va ser la primera experiència de vaga general d'ençà l'inici d'aquest procés de confluència dels sindicalismes alternatius i moviments socials i polítics anticapitalistes. Les mobilitzacions que vam ser capaços/es de promoure alternatives a les convocatòries oficials de CCOO i UGT (junt amb la CSC, USOC i d'altres) van sorprendre a tothom, no només per la seva contundència sinó també pel volum de persones que hi van participar. Amb tot, tothom sabíem que la vaga del 29 de setembre arribava a destemps i era una operació de maquillatge de la passivitat còmplice dels grans sindicats CCOO i UGT. I nosaltres no havíem tingut la capacitat o la valentia de generar una proposta de lluita diferent. El silenci que va seguir al carrer i als centres de treball al 29-S n'és l'evidència.

Quan el desembre la patronal, el Govern espanyol i els sindicats majoritaris van escenificar la negociació per a la reforma de les pensions, des del sindicalisme "alternatiu" ja intuíem quin seria el resultat final. Més enllà del grau de certesa que teníem, era evident que ni UGT ni CCOO promourien mesures de força mentre s'encaminaven a un pacte entre bambolines. Pacte que, com hem vist, no només certifica noves retallades amb

una profunda reforma de la Seguretat Social, sinó que estableix les bases per l'estabilitat social davant futures regressions en els drets socials, com ara la flexibilització dels convenis col·lectius. La situació, doncs, no era fàcil pel conjunt del sindicalisme alternatiu. La vaga general que tant havíem estat predicant es feia ara més necessària i urgent i, alhora, era cada cop més evident que o la convocàvem sols o no es faria. Des del meu punt de vista, per a la CGT hi havia encara un factor afegit. Des del 29-S s'havia vist que només la CGT podia promoure una convocatòria de vaga al marge de CCOO i UGT; però també s'havia fet evident que la CGT no podíem promoure en solitari aquesta vaga. Calien, doncs, companys i companyes de camí. Calia, també, atrevir-se a saltar del trampolí i confiar que la piscina fos prou plena. Es tractava, en definitiva, d'experimentar amb opcions que mai, en els darrers anys, havíem gosat provar.

La vaga general del 27 de gener al Principat ha estat la resposta necessària. La crida de la CGT la van recollir les altres organitzacions sindicals convocants: CNT, COS i Solidaritat Obrera. D'altres, que prefereixo no esmentar, van preferir mirar envers CCOO i UGT i seguir els mitjans de comunicació oficials que intentaven silenciar-la. La novetat, però, del moviment per la vaga és que aquest no va néixer del no res. Per tot el país, entorn de plataformes, assem-

blees i coordinadores hi havia preparada una campanya social de defensa de les pensions públiques. I aquesta campanya social, amb mobilitzacions de diferent tipus arreu i una publicació unitària, ha estat una pota de la vaga de Catalunya. El disseny de la vaga s'ha fet, bàsicament, en clau d'aquesta mobilització: per prendre el carrer, per alliberar durant un dia a la gent que treballem i facilitar que poguéssim afegir-nos al carrer a la lluita d'aturats/des, precaris/es, jubilats/des, etc.

A més d'una vaga de dignitat, la del 27-G ha estat una crida a la lluita d'un sindicalisme que és conscient d'una realitat laboral cada cop més desregularitzada, fora dels contractes i de la feina estable. I en aquesta crida calia, era imprescindible, confluir amb els moviments socials per alterar, ni que fos mínimament, la vida quotidiana i remarcar les alternatives al conformisme, a la submissió i el pactisme. La vaga del 27-G ha estat també una vaga d'aquell sindicalisme que prioritza les conviccions i els interessos de classe davant d'obtenir rèdits en les eleccions sindicals d'aquests propers mesos. Malgrat que en coneixíem els riscos i que sabíem que el seguiment en els centres de treball seria molt baix, les organitzacions convocants ens vam atrevir a fer el pas i experimentar amb la protesta.

Ara, el resultat ja el coneixem.

Sabem que del nostre país, les majors protestes han estat a Catalunya. Sabem que hem pogut evidenciar la lluita per les pensions al carrer. També hem vist com l'aturada ha estat realment petita, però ha existit en molts llocs: fàbriques, transports, a diferents administracions públiques..., on treballadors i treballadores han desafiat la por a ser assenyalats i s'han afegit a la lluita. Cadascú ha fet el què ha pogut. I l'esquerra independentista ha estat una companya de viatge imprescindible per fer que la lluita es fes notar al carrer com, finalment, ho ha fet. Ara només cal saber-la continuar. *Afiliat a la CGT

LA VEU DELS LECTORS Detingut un empresari a Mataró per intentar amagar un accident laboral La realitat social dels Països Catalans ens ha deixat una notícia que no podem ignorar. La víctima torna a ser una persona treballadora, immigrada i sense assegurar. El company, d'origen equatorià i de 41 anys, va patir un accident laboral que li ha provocat l'amputació de la seua mà esquerra. L'empresari, una hora i mitja més tard, el va abandonar a l'hospital dient que no el coneixia. És totalment inacceptable i irresponsable que un empresari, amb la falsa excusa de la solidaritat, tinga una persona treballant sense assegurar i cobrant 7 euros hora i, a més, manipu-

lant màquines perilloses. Hi ha moltes maneres millors que l'explotació per ajudar una persona en situació de precarietat.

Pensem que la actuació correcta, després de l'accident, haguera sigut cridar una ambulància. Però el que es va fer, amb la intenció d'amagar els fets reals, va ser esperar una hora i mitja abans d'anar a l'hospital. Si s'haguera actuat correctament, potser no li hagueren amputat la mà.

Pensem que l'Estat espanyol i la seua maleïda Llei d'estrangeria, redactada des de les trinxeres del capital europeu i mundial, són els veritables culpables.

Aquest sistema que crea persones il·legals per després explotar-les i assassinarles, és el terrorista més deshumanitzat i cruel; els governants i patrons són els seus còmplices; i les víctimes, de moment, sempre som els mateixos: la classe treballadora. Però no oblideu, companyes i companys, que som majoria i, si ens organitzem, podrem crear una societat nova sense explotadors ni explotades, on cap persona haja d'emigrar per necessitat i el fet de treballar siga digne i col·lectiu.

Andreu Terol (L'Alacantí)

protegeix

Ja fa molts anys que en referèndum es va aprovar l'entrada de l'Estat espanyol en l'estructura de l'OTAN. D'ençà, no només s'hi ha entrat sota el "paraigües" de l'Aliança Atlàntica sinó que l'exèrcit de la rojigualda i el toro ha participat activament en operacions militars i, fins i tot, ha acollit algunes bases d'aquesta estructura bèl·lica en territori sobirà espanyol; una sobirania, tot siga dit, que només és efectiva per anul·lar els drets del pobles oprimits, però no pas per impedir l'actuació exèrcits estrangers sense autorització... però aquesta és una altra qüestió.

El cas és que l'OTAN, plenament instal·lada ja a casa nostra, no ha aconseguit mai tindre una opinió pública favorable, malgrat els esforços de la nostra classe política. De fet, des que la guerra de l'Afganistan està en marxa, l'OTAN, com a institució, ha preferit mantenir un perfil baix, segurament per vergonya del fracàs bèl·lic; un perfil que només s'ha vist alterat per l’esclat de Wikileaks i els seus cables, que han vingut a ratificar el que ja se sospitava de l'evolució del conflicte: un vertader desastre.

Tenint en compte aquests antecedents, és especialment sorprenent que el secretari general de l'OTAN, el danès Anders Fogh Rasmussen, haja botat a l'escena pública amb unes declaracions sobre la revolta popular egípcia; i, per estrany que puga suposar, no totes eren relatives qüestions geoestratègiques. Per descomptat que no ha desaprofitat la conjuntura per reclamar un augment en la despesa militar als governs europeus; però allò més rellevant, per inaudit, és que, a més a més, ens haja advertit d'unes greus conseqüències per a l'Europa occidental, ja que la inestabilitat en el nord d'Àfrica i el Pròxim Orient, segons ell, es pot traduir en un repunt de la immigració.

Rasmussen, de l'escola neoconservador europea, sap perfectament que aquest és un argument amb un bon auditori des dels televisors d'occident.

Però era necessari que el secretari general de l'OTAN hi recorrira? Segurament no, però és una mostra de la preocupació que entre les esferes militars i polítiques ha provocat aquesta revolta popular. Sabem de sobra que aquests règims eren titelles d'Occident, que eren els aliats indispensables per, per exemple, mantenir l'actual situació en els territoris ocupats de Palestina. Però les revoltes populars s'han fet en nom de la democràcia, sense grans proclames religioses i, per tant, són difícilment condemnables per Occident -per bé que el propi Rasmussen no ha dubtat en desqualificar-les com a "disturbis".

Els nostres dirigents, fervents defensors de la democràcia i els drets humans quan es refereixen a l'Iran o a Cuba, no han pogut defensar ara uns dirigents que fins fa dies eren estrets aliats. La força dels esdeveniments ha obligat els polítics d'ací a destronar els titelles i a donar suport als revoltats. Així doncs, la transició a Egipte és inevitable, com ha succeït a Tunísia, i ara tot el que importa és saber com serà i que vindrà després.

L'administració nord-americana prefereix una transició a l'espanyola, amb un dictador esperant la mort en algun confortable llit d'un hospital egipci; sense grans trencaments, sense grans concessions a les masses. I per descomptant, la Unió Europea, encara que no ho manifeste explícitament hi està d'acord. Però en l'escenari internacional és difícil moure fitxa sense una certa complicitat interior i, per això cal, fomentar la por i despertar els instints més atàvics dels votants. D'ací que l'OTAN es preocupe tant per una qüestió aparentment tan "social" com la immigració. Què lluny queda la guerra freda, quan cada dissident que creuava el teló d'acer era rebut com a heroi!

O potser ens equivoquem i hi ha una nova orientació en l’Aliança Atlàntica. Qui sap si a partir d'ara les intervencions “humanitàries” a què ens té acostumada l'OTAN s'hauran de realitzar a l'Europa occidental, tot desplegant el seu gran altruisme per ajudar els milers d'immigrants que arribaran a les nostres platges fugint dels "disturbis" i buscant un futur millor a la terra de la "democràcia". O encara més, potser, en la seua dèria per protegir-nos, l'OTAN acabarà per fer allò que la població europea som incapaços de fer: enderrocar els dirigents polítics corruptes i autoritaris que fins fa poc simptatizaven amb els dirigents corruptes i autoritaris d'Egipte i de Tunísia. Al cap i a la fi, l'OTAN està per protegir-nos.

DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011 L’ACCENT 195

04PAÏSOS CATALANS

Els sindicats combatius es mobilitzen arreu del país mentre les cúpules d’UGT i CCOO pacten les retallades FRANCESC BLANCO BARCELONA

Milers de persones es van manifestar el 27 de gener als carrers de pobles i ciutats dels Països Catalans. La COS, la CGT, la CNT i Solidaritat Obrera convocaren vaga general al Principat contra la reforma de les pensions pactada entre el govern espanyol, la patronal i les cúpules d'UGT i CCOO. A més a més, la COS va convocar jornada de lluita el mateix 27G a tot el país, llevat de la Catalunya del Nord.

La vaga general al Principat era legal a partir de la mitjanit del 26 de gener i just quan passaven uns minuts de les dotze de la nit un centenar de persones concentrades a la plaça Universitats de Barcelona van començar els piquets informatius. Membres dels sindicats convocants i altres persones vinculades a moviments socials diversos van desplegar pancartes, van aturar durant minuts el trànsit de la Gran via i van donar informació sobre la jornada de vaga als conductors d'autobusos que no la secundaven. L'acte informatiu es desenvolupà sense incidents fins que el piquet, de camí a plaça Catalunya per ronda Universitats, va ser aturat pels Mossos d'Esquadra. Un dels uniformats va demanar la identificació a un afiliat de la COS i un de la CGT, el primer es va negar a facilitar la documentació i el segon es va queixar: "La vaga està legalment convocada, només estem informant i no teniu dret a identificar-nos". Minuts després tot les persones del piquet patien una recollida sistemàtica de documents d'identitats i la posterior identificació.

S'havia arribat a aquesta situació després que els Mossos perseguiren a un dels membres del piquet per detenir-lo, forçar-lo i immobilitzarlo. Tot el piquet va intentar evitarlo, es produí un estira i arronsa i un altre militant de la COS fou forçat i immobilitzat. Els cossos de seguretat autonòmics es van justificar assegurant que el que estava fent aquell grup de persones era il·legal, argument desmentit per les persones afiliades a la CGT i la COS, ja que segons elles, els piquets informatius estan permesos en el moment que hi ha una vaga general convocada legalment. Dos dies abans ja van retenir, escorcollar i identificar a deu persones que estaven repartint informació al barri de Sant Antoni de Barcelona.

Control policíac de bon matí

La pressió policíaca al cap i casal va seguir al llarg de tot el dia. Des de ben d'hora la Brigada mòbil dels Mossos, el cos d'antiavalots, va seguir de prop les mobilitzacions i protestes.

A les vuit del matí un altre grup de persones es concentrà a prop de la parada de metro de Glòries on va repartir informació i uns antidisturbis van encerclar-les restringint el

i van repartir informació als accessos de la televisió pública. Es va fer un cercavila pels carrers de Berga (Berguedà) que passà per la seu de CCOO i UGT per protestar per la negociació que la cúpula d'aquests sindicats estava fent amb la patronal i el govern espanyol.

Manifestacions per acabar la jornada

La manifestació de Barcelona va permetre evidenciar el potencial de la nova etapa de lluita // FOTO: Oriol Clavera

seus moviments i intimidant-les. Més tard, la policia va requisar material al grup de manifestants.

Tanmateix, les accions de protesta contra la reforma de les pensions i la difusió d'informació sobre les retallades socials es van repetir arreu del Principat. El piquet de Parcs i Jardins de Barcelona fou molt actiu al llarg del matí, a Terrassa i Sabadell

(Vallès occidental) un piquet va ocupar una oficina de la Caixa, es van sabotejar les línies del FGC al seu pas per Sant Quirze del Vallès (Vallès occidental), van haver piquets informatius a Girona i Tarragona, hom va tancar la porta d'entrada de l'Ajuntament de Torredembarra (Tarragonès). A Montcada i Reixach (Vallès occidental) dos membres de la CAJEI

van ser detinguts al matí del 27G mentre protestaven contra la reforma de les pensions i la reforma laboral. 300 persones es van concentrar a Lleida, una altra concentració hi hagué a Manresa (Bages). Un centenar de manifestants del Baix Llobregat van tallar el trànsit a la carretera d'Esplugues de Llobregat, van anar fins les portes de TV3 de Sant Joan Despí

Però la traca final del dia de vaga foren les manifestacions que es van fer al vespre a diverses ciutats. Unes 500 persones es van manifestar a Tarragona convocades per la Coordinadora Repartim el Treball i la Riquesa, 200 persones més hi va haver a la manifestació unitària de Girona, 300 persones es van aplegar a Lleida després de participar al migdia en una bicicletada contra la crisi. La gran mobilització, però, es produí a Barcelona on milers de persones convocades pels sindicats combatius i anticapitalistes (COS, CGT, CNT i Solidaritat Obrera) van recórrer el centre de la ciutat. 10.000 manifestants segons els organitzadors i 4.000 segons la Guàrdia Urbana. Tot amb tot, el 27 de gener va esdevenir un punt d'inflexió en crear-se una mobilització popular contra les retallades socials sense el suport de CCOO i UGT.

Les centrals sindicals valoren positivament la jornada del 27G i consideren assolit l’objectiu de mostrar una alternativa al pactisme ABEL CALDERA BERGA

La jornada de vaga i lluita del 27G contra la reforma de les pensions ha estat valorada pels agents que la van impulsar com un pas endavant per a fer front a la dinàmica pactista del sindicalisme majoritari. Les organitzacions convocants ja havien afirmat públicament que no esperaven un alt seguiment de la vaga convocada al Principat, i que si l'objectiu hagués estat només aquest, la vaga no s'hauria convocat. Les centrals sindicals convocants coincidien en concebre la vaga com un punt d'inflexió per a dir prou a la dinàmica pactista de CCOO i UGT i fixar un punt d'anclatge a partir del qual anar relligant alternatives al sindicalisme majoritari.

La CGT, la central sindical amb més força d'entre les convocants, va qualificar d'èxit la mobilització, posant l'accent principalment en la manifestació de la tarda del 27G que va aglutinar 10.000 persones a Barcelona. Aquesta central va fer una crida a “les organitzacions que vulguin participar per

a preparar una resposta més gran que la que hi havia aquest 27 de gener” a iniciar dinàmiques de treball de cara als propers mesos.

La COS, a través de la seva territorial del Barcelonès, va qualificar la jornada de vaga també d'èxit. Per la central sindical “el dia d'avui suposa un gran avenç en la reactivació de la lluita de classes”.

En la línia de considerar el 27G el punt d'inici d'una alternativa a CCOO i UGT, el sindicat afirma que “no era l'objectiu de la jornada d'avui aturar la reforma de les pensions i la ofensiva neoliberal per si mateixa, doncs dissortadament encara no tenim la capacitat per fer-ho. L'objectiu era posar de manifest que la lluita de classes és l'únic camí per garantir els nostres drets i un aprofundiment en la justícia social. Avui hem sortit al carrer perquè tocava respondre amb contundència a aquest nou atac, per coherència amb el propi discurs, per dignitat i perquè no podem seguir esperant que algú faci la feina per nosaltres”.

En diversos sectors de l'esque-

rra anticapitalista ja s'ha començat a debatre com vehicular les futures mobilitzacions i s'ha posat sobre la taula el calendari de març per a tornar a sortir al carrer en defensa dels drets socials.

Endavant presenta una proposta de treball

Paral·lelament a la convocatòria de vaga, l'organització independentista Endavant va fer pública una proposta de treball per a combatre les retallades socials a través del reforçament de dinàmiques d'autoorganització i lluita.

Amb el títol de “Ara és l'hora! Al carrer en defensa dels drets socials i laborals”, plantegen un seguit de línies de treball per a, pas a pas, disputar l'hegemonia social al sindicalisme de CCOO i UGT. En aquest sentit, Endavant aposta per a que l'espai anticapitalista continuï assistint a les grans mobilitzacions encapçalades per CCOO i UGT però que s'aposti per convocatòries diferenciades en aquells llocs on la conjuntura ho permeti. El document també apunta cap a una estra-

tègia de denúncia basada en assenyalar directament els culpables de la crisi, identificats en el poder econòmic, i els seus còmplices, identificats en el poder polític.

A nivell d'autoorganització, Endavant proposa enfortir les xarxes locals unitàries de l'anticapitalisme, que a dia d'avui ja es plasmen en plataformes i assemblees pels drets socials -més d'una desena de les quals convocaven a la jornada de lluita prèvia a la vaga del 27G-. El document assenyala com a repte la coordinació i iniciatives comunes d'aquests organismes a nivell de Països Catalans.

Dins el nivell d'autoorganització també apunten a l'extensió dels Punts d'Informació Laboral i les Oficines de Drets Socials com un element de defensa de les classes populars a nivell de barri o poble.

Finalment, Endavant fa una crida a les plataformes pels drets socials a fixar una agenda comuna de tots els organismes unitaris locals de cara a presentar-se davant la societat com una alternativa al sindicalisme pactista.

L’ACCENT 195 DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011

PAïSOS CATALANS 05

El País Valencià ix al carrer contra les retallades socials ANDRÉS GONZÁLEZ TORRENT

Convocades per la Plataforma pels Drets Socials, més de 2.000 persones desafiaren la pluja i el fred el passat 27 de gener i es manifestaren pel centre de la capital de l'Horta per dir no a la retallada de les pensions. La mobilització es va aturar en diversos punts al llarg del recorregut, com el Banc d'Espanya, la Delegació del govern espanyol o la Tresoreria de la Seguretat Social, per llegir parlaments on es denunciava la responsabilitat del capital financer i del govern de l'Estat en aquest atac al sistema públic de pensions.

"Les nostres vides no són un negoci", "caminem tots plegats a la vaga general", "qui sembra la misèria, recull la ràbia!" o "ací estem, nosaltres no pactem!" foren les consignes més repetides al llarg de la mobilització. Algunes pintades amb el lema "la crisi que la paguen els rics" aparegueren a la seu d'uns grans magatzems i, al final de la marxa, es va cremar una falla que representava un banquer.

També es va denunciar el funest pacte a la baixa d'UGT i CCOO amb el govern i es va insistir que la lluita és l'únic camí per aturar totes aquestes agressions a la classe treballadora. Els records i les mostres de suport cap a les vagues generals convocades a Galícia, Euskal Herria, i el Principat de Catalunya foren una costant, així com també es va enviar una abraçada a la resta de pobles en lluita arreu del món. A les portes de

joves de la Costera Cremats i L'Escarot, juntament amb les organitzacions CaMot i Endavant, i a l'Eliana l'Assemblea de Joves el Camp del Túria prengué la iniciativa.

A Montcada de l'Horta, l'Assemblea d'Aturats, creada un mes abans, reunia centenars de persones a les portes de l'Ajuntament al crit de "volem treball".

Els barris de València s’organitzen

Les mobilitzacions contra la retallada de les pensions continuen // FOTO:L’ACCENT

la Plaça de Bous es donava per desconvocat un acte que els organitzadors qualifiquen d'èxit. Gonçal Bravo, coordinador general de la COS, una de les organitzacions impulsores de la mobilització, en declaracions a L'ACCENT ha dit que "estem molt satisfets, s'han superat les expectatives. Es corrobora que anem en la línia correcta i que cal continuar eixint al carrer".

Cal afegir que el mateix dia al matí, estudiants de la Universitat de València tallaren l'Avinguda Blasco Ibàñez -una de les artèries principals de la ciutat- per denunciar la retallada de les pensions. La protesta es va allargar durant almenys 20

minuts fins l'arribada de la Policia espanyola, moment en el qual els estudiants ens vam haver de refugiar a la Facultat de Geografia i Història.

Alacant vetlla la mort de les pensions públiques

Un taüt obria la marxa que va reunir centenars de persones pels carrers més cèntrics de la ciutat d'Alacant.

Després de setmanes d'intensa feina d'agitació, amb el repartiment de milers de pamflets informatius als mercats i barris populars, la Plataforma de Lluita Contra les Retallades, formada per tota l'esquerra anticapitalista de la ciutat, va apro-

fitar aquesta nova convocatòria per denunciar el pacte signat per CCOO i UGT, fins ara membres de la Plataforma, i per continuar informant sobre els casos repressius patits per membres dels moviments socials de la ciutat arran la vaga general del passat 29 de setembre.

Castelló, l'Eliana, Xàtiva i Montcada es concentren

A Castelló de la Plana es va celebrar una concentració el mateix dia 27 a la plaça Maria Agustina, amb la participació de l'Esquerra Independentista de la Plana. Les setmanes prèvies, a Xàtiva protestaren desenes de membres de les assemblees de

Dues manifestacions marquen una setmana clau pel sindicalisme a Mallorca XAVIER GISPERT ZEGRÍ PALMA

Dues manifestacions anticapitalistes han marcat la setmana de lluita a Mallorca contra la retallada de les pensions i les mesures econòmiques del Govern espanyol. Les dues mobilitzacions han aglutinat centenars de persones a Palma.

La primera, el dijous 27 de gener i sota un xàfec, es va celebrar en el marc de la jornada de lluita nacional convocada per sindicats com la COS i la CGT, junt a l'esquerra independentista i a diferents organitzacions anticapitalistes dels Països Catalans.

La segona mobilització va tenir lloc dissabte i s'estava gestant des de feina mesos. La plataforma configurada amb motiu de la Vaga General del 29S va aglutinar unes 300 persones pels carrers del centre de Palma.

L'Ajuntament i la Delegació del Govern també van voler fer acte de presència, amb un voluminós cordó policial i l'inesperat tancament de llums al pas de la mobilització:

Mallorca també va evidenciar el rebuig a la retallada

les faroles dels carrers per on transcorria la manifestació van romandre tancades fins que els manifestants i els responsables d'organització van pressionar els membres dels cossos armats que estaven presents.

La marxa va culminar entre la Plaça Espanya i la Plaça de la Porta Pintada (Palma), on representants de la CGT, la CNT, Endavant, Maulets i Frente Unido Inmigrante van

escenificar l'oposició social a la retallada de les pensions i els drets socials com a segona fita de la unitat anticapitalista a Mallorca.

Conseqüències per al sindicalisme

Durant les darreres setmanes, però, els sindicats majoritaris, CCOO i UGT, han gaudit també d'un paper protagonista en l'actualitat de l'illa. Les filials a Balears de les dues centrals

sindicals espanyoles han mantingut un llarg silenci fins a l'aprovació de la retallada de les pensions.

Posteriorment, els representants dels dos sindicats només han sortit a la palestra per reiterar la necessitat de signar les reformes del govern espanyol, escudant-se en la importància d'evitar mals pitjors per la classe treballadora.

D'aquesta manera, i a diferència del 29S, la setmana de lluita anticapitalista de finals de gener ha servit als sindicats combatius de Mallorca per mostrar públicament l'existència d'un discurs i unes pràctiques molt diferents a les de CCOO i UGT, en sintonia amb el rebuig popular que estan generant les mesures antisocials del govern de Madrid.

En aquest panorama, però, falta veure la definició que anirà prenent el camí d'un altre ens important en l'àmbit sindical de l'illa, l'STEI-i, que no ha donat suport als pactes de CCOO i UGT, però tampoc no s'ha sumat a les protestes anticapitalistes de finals de gener.

Després de l'èxit del dia 27, els moviments socials del Cap i Casal no perden l'empenta i les convocatòries continuen. Dos dies després de la gran manifestació centenars de persones realitzaren una cercavila pels barris del Botànic, Velluters i el Mercat amb l'objectiu d'informar el veïnat de la pèrdua de drets que implica la reforma de les pensions. Al llarg del recorregut diversos veïns i veïnes que eren als carrers s'hi van sumar o van donar suport a la protesta des d'algunes balconades. En els pròxims dies es repetirà l'experiència al barri de Benimaclet i a la resta de la ciutat es continuarà amb l'agitació i les accions, com una cadena humana convocada per al dia 12 de febrer.

L’ACCENT, present a les mobilitzacions REDACCIÓ BARCELONA

L'equip de redacció de L'ACCENT també hem participat activament en les mobilitzacions, treballant en el vessant comunicatiu juntament amb altres mitjans de comunicació populars. La primera iniciativa en què vam participar setmanes abans de la convocatòria de vaga fou l'edició del periòdic “Ja n'hi ha prou” en què s'analitzava la retallada de les pensions i la seva imbricació en el context de retallades generalitzades de drets socials aprofitant l'actual crisi.

D'aquest periòdic se n'editaren 40.000 exemplars que foren repartits al llarg i ample dels Països Catalans aprofitant les diverses mobilitzacions.

La segona iniciativa en què va participar L'ACCENT fou en l'agència informativa 29S. Nascuda durant la jornada de vaga del 29 de setembre, l'agència informativa aglutina diversos mitjans de comunicació i neix amb l'objectiu de servir notícies des de l'òptica popular per a tothom qui les vulgui utilitzar. En aquesta ocasió, l'agència elaborà més d'un centenar de teletips i el volum de visites a la web superà les 10.000.

06PAïSOS CATALANS

DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011 L’ACCENT 195

Arranca la ZAL del Port de València sobre la devastada horta de la Punta ENRIC LLOPIS VALÈNCIA

Tretze anys després que s'impulsara la construcció de la Zona d'Activitats Logístiques (ZAL) del Port de València, la iniciativa arranca per fi. El que es considerava, a meitat dels 90, com a un macroprojecte estratègic i essencial per al futur econòmic del País Valencià no sembla que fóra tan urgent. Però hi ha una cosa en la qual no es pot tornar enrere: el sòl d'horta aplanat per a implantar la gran àrea logística vinculada al port.

A mitjan gener de 2011 s'ha anunciat que SEPES, l'empresa estatal propietària dels terrenys de la ZAL, tancava la venda de 10 hectàrees de terreny a la societat VPI Logística, participada pel port, la Generalitat i l'Ajuntament de València.

Aquesta entitat llogarà ara aquest sòl, en forma de parcel·les, a les empreses interessades en instal·larse en la ZAL. Més enllà d'aquestes operacions preliminars, els grans perjudicats de la ZAL resten perfectament retratats des de fa més d'una dècada.

Per una part, la ciutat de València, que perd 65 hectàrees de terra d'horta fèrtil (sobre la qual s'implanta la zona logística); i, més directament, els 200 veïns que van veure enderrocades les seues alqueries per un suposat interès general.

Com en la major part dels "grans projectes" al País Valencià, el consens és quasi absolut. La dreta econòmica -i especialment l'Autoritat Portuària-, el PP (a càrrec de les institucions locals i autonòmiques) i el PSOE (des del Govern espanyol) han vist sempre la ZAL com una iniciativa econòmicament vital.

Convertiria el Port de València, es deia per "vendre" el producte, en el primer de la Mediterrània, per sobre del de Barcelona.

I a l'horta li resten poques opcions quan hi ha grans operacions en joc.

Ja el 1988 el Pla general d'ordenació urbana de València declarava l'horta de la Punta "sol no urbanitzable d'especial protecció agrícola", fórmula que obria la porta a una futura reclassificació dels terrenys per a usos logístics.

De fet, és el que va ocórrer anys després.

Emplaçada en el sud-est de la ciutat de València, entre el barri de Natzaret i el nou llit del riu Túria, la Punta era una pedania d'horta i alqueries amb possibilitats d'esdevenir -si no s'haguera projectat la ZAL- un dels grans "pulmons verds" del cap i casal. La seua proximitat amb el Parc Natural de l'Albufera haguera augmentat, fins i tot, les prestacions ambientals en benefici de la ciutat.

Això haguera succeït en condi-

Les alqueries de la Punta han deixat pas al formigó i els contenidors

cions normals. Però segons l'economista de la Universitat de València, Rafael Bernat, "València ha viscut tradicionalment d'esquenes a eixe gran patrimoni cultural i paisatgístic que és l'horta; només ha estat valorada des d'una visió folklòrica i neoruralista, raó per la qual continua sent la gran desconeguda per a la major part dels ciutadans".

El Pla general de València, que es troba en fase de revisió, continua en la mateixa línia. Segons l'opinió del coordinador d'Esquerra Unida en la ciutat de València, Amadeu Sanchis, "el tractament que rep l'horta de la Punta per part de l'ajuntament del PP no és cap excepció, sinó que respon a un model premeditat de ciutat; de fet, el nou document de planejament també planteja la reclassificació d'altres zones d'horta, com en el campus de la Universitat Politècnica; l'única cosa que importa és el benefici desenvolupista, al més pur estil franquista i a curt termini".

Sanchis explica que "l'errada de la ZAL està ja en la seua concepció.

"Fins i tot des de criteris netament capitalistes, alternatives que es plantejaren en el seu dia es van rebutjar incomprensiblement; per exemple, la ubicació en Sagunt, que haguera alleugerit un àrea afectada per processos de desindustrialització i evitat la destrucció de l'horta de la Punta".

“La Punta era una pedania d'horta i alqueries amb possibilitats d'esdevenir un dels grans ‘pulmons verds’ del cap i casal”

Ara, quan els poders fàctics de la ciutat han apostat decididament per un model d'oci, turisme i grans esdeveniments -com la Copa Amèrica i la Formula 1- la ZAL no sembla tan urgent ni prioritària. Fins i tot, la construcció d'infraestructures per acollir els grans esdeveniments, com el circuit de Formula 1, estrangulen el creixement del port.

El nou model de ciutat esdevé contradictori amb la realitat que representa la ZAL, projecte que s'emmarca en un paradigma industrial i mercantil. Tal vegada per aquesta raó, els primers passos de la zona logística no han començat fins al gener de 2011, quan el 2003 ja estaven enderrocades totes les alqueries i el 2006 els terrenys on es preveu la ZAL restaven urbanitzats.

"Es va prometre que calia aquesta gegantesca àrea logística perquè el port de València esdevenguera el major de la Mediterrània. La paràlisi de més d'una dècada resulta d'una incoherència absoluta, fins i tot, des del punt de vista dels defensors de l'actuació. I el pitjor és que els eixirà de franc", conclou Rafael Bernat.

La Punta i l’èpica de la resistència ENRIC LLOPIS VALÈNCIA

La resistència en l'horta de la Punta ha estat una de les batalles més dures i abnegades que els moviments socials han plantejat a València en la última dècada. Es va lluitar per unes necessitats molt bàsiques, la terra i les alqueries, davant un enemic d'un potencial molt superior: l'Autoritat Portuària (un dels gran poders fàctics del cap i casal) i les administracions estatal, autonòmica i local (en mans del PP i el PSOE).

Entre 2000 i 2003 es van enderrocar 200 alqueries. Als veïns que allí residien se'ls va desarrelar del seu ecosistema vital per compensacions irrisòries, que en cap cas redimien la injustícia. La resistència va ser èpica. Però els veïns no estaven sols. Grups de jóvens van donar suport en la batalla ocupant cases i engegant conreus per mantenir viva l'horta. Tot i que la convivència no va ser sempre fàcil, per la diferència generacional i ideològica, es compartien objectius.

El documental A tornallom, brillantment dirigit per Enric Peris i Miguel Castro, ofereix un testimoni valuós dels fets, amb imatges de les excavadores enderrocant alqueries amb la custòdia de la policia antiavalots, la desobediència a la autoritat en el sostre de les cases i damunt de les màqui-

nes, o els desallotjaments i les detencions. Un crit de ràbia per a la memòria en la capital dels "grans esdeveniments".

Amb la perspectiva del temps, Carmen Gonzàlez, presidenta de l'Associació de Veïns la Unificadora de la Punta, recorda com l'horta va ser víctima de la idea de "progrés entesa com a asfalt; de la imposició d'un model de ciutat on es dilueixen les relacions personals en els grans centres comercials i ni tan sols es respecten els orígens i els vincles culturals".

En l'horta de la Punta es van viure situacions delirants. L'octubre de 2002, segons la denúncia del col·lectiu Per l'Horta, un grup

organitzat de quinquellers comença a atemorir els veïns i saquejar sistemàticament alqueries i barraques, malgrat la presència contínua de la Policia Nacional espanyola a la pedania. Alguns veïns es van veure forçats a abandonar els seus habitatges per les amenaces.

En tot el procés d'expropiacions, desnonaments i demolicions, els propietaris de les barraques i de les terres van denunciar flagrants irregularitats, que es van recollir en l'informe "El desallotjament forçós dels veïns de la Punta: una violació greu dels drets fonamentals", elaborat per la jurista Rut Mestre, i lliurat a Amnistia Internacional.

L'oposició a peu d'obra no va donar resultats. Però tampoc les vies més institucionals. Quan l'organització Per l'Horta va presentar a les Corts Valencianes una Iniciativa Legislativa Popular, avalada amb 118.000 signatures, plantejant una moratòria per a les terres d'horta (amb especial menció a la Punta), va ser rebutjada pel PP. En la batalla de la Punta es va demostrar, sobretot, una cosa. Que el sòl d'horta es considera més una zona estratègica (junt al Port, a un quilòmetre de la Ciutat de les Ciències i de ple en el Circuit de Formula 1) que la reserva d'un mode de vida tradicional a punt d'extingir-se.

L’ACCENT 195 DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011

PAÏSOS CATALANS 07

Els aturats s’organitzen a l’Horta nord i reclamen treball a l’Ajuntament de Montcada FRANCESC BLANCO BARCELONA

Entre 100 i 200 persones es van manifestar a Montcada (Horta nord) el passat 2 de febrer. Van recórrer el municipi durant una hora i mitja fins a arribar a l'Ajuntament, on van demanar reunir-se amb l'alcalde, sense aconseguir-lo, al que li van exigir llocs de feina en les obres que adjudica el Consistori.

L'acció la va convocar la Plataforma d'Aturats de la localitat que fa un mes que funciona per reivindicar la implicació del Consistori en l'ajuda a persones amb situacions socials i laborals complicades. La protesta, segons un membre de la Plataforma que va assistir a la manifestació, va ser tot un èxit. Aquest aturat informa a L'ACCENT que l'entitat aplega ja a 300 persones i que "l'objectiu és estructurar l'assemblea per poder donar una resposta col·lectiva i més potent als problemes que afecten a moltes veïnes i veïns del poble".

Montcada té actualment una taxa d'atur del 10,9% (2.300 persones de 21.000 habitants). Segons el membre de la Plataforma "hi ha famílies que comencen a tenir seriosos problemes per mantenir una qualitat de vida digna". Per tant, volen lluitar contra açò. I el col·lectiu de persones parades va demanar que les obres que va engegar l'Ajuntament gràcies al Plan E espanyol i al Plan Confianza autonòmic siguen adjudicades a persones sense feina del poble i no a empreses de fora que duen la seua pròpia mà d'obra. Altra de les rei-

indistintament d'on ha nascut i quina siga la seua nacionalitat.

No és la primera plataforma obrera

L’alcalde de Montcada no va voler rebre els manifestants

vindicacions que se li féu a l'alcalde, Juan José Medina del PP, va ser que els contractes de sis mesos per a diferents actuacions es rebaixaren a tres per a poder beneficiar al doble de veïnat.

La Plataforma té previst seguir amb l'activitat. Consolidar l'assemblea, difondre les seues reivindicacions pel municipi, crear consciència de la gravetat de la situació i seguir buscant una trobada amb l'alcalde per fer-li arribar les seues demandes. Pel seu cantó, Medina va qualificar d'inadequada la manifestació, ja que no té "cap problema en parlar amb la Plataforma". Si bé, el membre de la Pla-

taforma consultat per L'ACCENT assegura que l'alcalde ja ha començat la tasca de divisió del col·lectiu de persones treballadores donant feina a algunes d'elles per separat.

Accions racistes d'España 2000

El mateix dia de la manifestacions el partit polític feixista España 2000 va repartir díptics idèntics als redactats per l'assemblea d'aturats de Montcada, però amb l'afegitó de missatges racistes. Des de bon principi membres del col·lectiu obrer van intentar evitar la difusió d'aquell material i ho van

denunciar. La Plataforma s'ha desmarcat de la informació feixista i ha deixat ben clar que es demana feina per a tot el veïnat del poble,

La Plataforma, a pesar de ser autònoma, compta amb membres de l'Esquerra independentista a títol individual. Entre d'altres, persones afiliades a la Coordinadora Obrera Sindical (COS). Però aquest no és un fenomen aïllat, és la segona plataforma que es crea a l'Horta. La primera va sorgir a Paterna i a l'abril del 2010 va protagonitzar una ocupació del consistori d'aquella localitat. Amb aquella acció volien reivindicar que l'equip de govern doblara la subvenció per a desenvolupar un programa d'inserció laboral basat en l'agricultura ecològica. En definitiva, totes dues assemblees obreres demanen la implicació de la institució més propera, l'Ajuntament local, en una qüestió cabdal per a les seues vides: trobar feina per tenir una mínim d'estabilitat econòmica.

S’inaugura a Reus la nova seu del Casal Despertaferro

Gent de Gramenet presenta la seva llista REDACCIÓ BARCELONA

La candidatura d'esquerres de Santa Coloma de Gramenet, Gent de Gramenet, va presentar el passat 29 de gener el seu projecte de cara a les properes eleccions municipals de maig. Després de dos anys en què la ciutat ha estat a l'ull de l'huracà pels casos de corrupció, la candidatura espera poder esdevenir un vehicle per expressar les reivindicacions populars en una administració local controlada ferrenyament per l'aparell del PSOE. El 2007, Gent de Gramenet es quedà només a 6 vots d'obtenir representació després de recollir-ne 1.876. Les expectatives electorals de Gent de Gramenet enguany, són una incògnita.

Si bé d'una banda pot recollir la indignació de part de la societat colomenca amb els casos de corrupció i alhora els fruits d'una activitat constant de denúncia i propostes d'alternati-

REDACCIÓ BARCELONA

va, també és cert que la marxa d'algunes de les cares més visibles del projecte ara fa més d'un any per discrepàncies en la concepció de la candidatura pot tenir el seu efecte electoral.

La formulació de la candidatura és que en cas que surti escollit un regidor, aquest només ostentarà el càrrec durant un any. Aquest fet investeix

com a candidats els quatre primers integrants de la llista. Aquesta serà encapçalada per Teresa Franco, una activista membre de la Plataforma per la Defensa de la Serra Marina, el Riu Besòs i Can Zam, i de nombrosos moviments socials de la ciutat.

La seguirà Aitor Blanc, Nines Casado i Alba Calvo.

Ha plogut molt des que ara fa 20 anys un grup de joves vinculats a Maulets decidí engegar el projecte del Casal Despertaferro. Després d'una trajectòria en què el casal es feu un lloc dins l'associacionisme i la vida cultural reusenca, des de fa ja uns quants anys van proposar-se fer un salt endavant molt important.

L'objectiu era construir en un solar de cessió municipal -tal i com l'ajuntament també ha fet en el cas d'altres seus d'entitats- un edifici de baixos i tres plantes. En total, uns 400 metres quadrats i uns baixos on s'hi ubica la Taverna Despertaferro. El finançament de la construcció, uns 300.000 euros, ha vingut en part a través d'una campanya d'aportacions econòmiques de la societat civil, i en

altra part de les associacions que tindran la seu al Casal.

Aquest dissabte 5 de febrer fou el dia assenyalat per a inaugurar el nou casal. L'acte s'inicià amb una cercavila des de local de l'antic casal, al carrer Elias, fins al nou casal, emplaçat al carrer Martí Napolità 7. Al llarg de la jornada, els àpats populars s'alternaren amb les actuacions musicals i de cultura popular. La inauguració va ser seguida per més de 400 persones.

En aquest nou casal hi tindran també la seu l'Assemblea de Joves de Reus-CAJEI, el Bou de Reus, el Club Esportiu Despertaferro!, el col·lectiu feminista Dones en acció, l'ONG IGMAN-Acció Solidària, la CUP, l'Assemblea Feminista Revolucionària de Reus L'Hora Violeta, Maulets i el SEPC.

08 EN PROFUNDITAT DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011

L’ACCENT 195 EN PROFUNDITAT 09

10INTERNACIONAL

DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011 L’ACCENT 195

Un nou escenari polític a Euskal Herria IKER BIZKARGUENAGA*

Del procés de diàleg desenvolupat entre els anys 2006 i 2007, que va concloure després de les converses a dues bandes (Batasuna-PSOE; ETAGovern espanyol) a Ginebra (Suïssa), l'esquerra abertzale va extreure dues importants conclusions: d'una banda, que l'Estat espanyol és molt feble en el terreny polític i, de l'altra, que l'Estat espanyol estava molt còmode en un escenari de bloqueig com el que, en els últims anys, ha tenallat l'activitat política basca.

Per entendre la primera conclusió es pot citar una dada respecte al que va passar en aquelles reunions que, probablement, sigui desconegut per la majoria de l'opinió pública fora d'Euskal Herria. Quan ambdues parts van acordar que els observadors internacionals que assistien a les reunions posessin per escrit el que podria ser un esborrany d'acord, i en entregar-los un text, els representants bascos van expressar la seva disposició a signar-lo, mentre que els emissaris espanyols ho van rebutjar. Cal recordar que en aquest procés de diàleg van estar involucrats representants de diversos governs europeus, poc sospitosos de connivència amb l'esquerra independentista basca. No obstant això, quan aquests intermediaris van posar negre sobre blanc el que al seu judici era una fórmula resolutiva raonable, només la part basca es va mostrar conforme. En aquest moment, l'esquerra abertzale va ser conscient que a ulls de la comunitat internacional les seves tesis podrien resultar, o certament resultaven, més raonables que les espanyoles.

En la segona conclusió, la societat basca ha donat per superat el marc polític i institucional imposat en l'anomenada Transició espanyola, i avui és el dia en què una majoria social rebutja aquest marc i aposta per un nou escenari. Els moviments realitzats per la majoria sindical (la unitat d'acció entre ELA i LAB sobretot) des de mitjan 90 -ELA, el major sindicat basc, va dir el 1997 que l'Estatut de Gernika havia mort-, la consolidació de les tesis independentistes en partits i organitzacions que havien ratificat el marc estatutari, i la majoria política visualitzada arran de l'acord de Lizarra-Garazi (1998), han estat indicadors molt clars en aquest sentit. No obstant això, tot

L’esquerra abertzale ja compta amb unnou partit per presentar-se a les eleccions

i que el vell marc ha mort, també és cert que el nou encara no ha aca-

“Tot i que el vell marc ha mort, també és cert que el nou encara no ha acabat de néixer, i d’aquesta constatació l’esquerra abertzale va concloure que hi havia una situació d’impàs”

bat de néixer, i d'aquesta constatació l'esquerra abertzale va concloure que hi havia una situació d'impàs, on l'Estat espanyol sortia beneficiat i on podria aguantar indefinidament. Les condicions per crear aquest nou marc podrien no durar per sempre, i era necessari fer el pas i saltar definitivament cap a un nou escenari.

De la resistència al nou marc

Per aconseguir aquest objectiu, l'esquerra abertzale va veure que necessitava una estratègia “eficaç”, amb la qual passar d'una lluita de resistència que havia aconseguit impedir el procés d'assimilació que pretenia el postfranquisme, a una d'acumulació de forces i construcció d'un nou marc. Amb aquesta finalitat, va iniciar a la tardor de 2009 un procés de debat -les detencions d'Arnaldo Otegi, Rufi Etxeberria, Rafa Díez i altres militants buscava frenar aquest debat- en què van

participar milers de militants i que va concloure amb la definició d'una estratègia que apostava per construir un procés democràtic a Euskal Herria. I en aquest camí es va considerar necessari adoptar moviments unilaterals, que facilitessin la unió de forces per fer possible aquest procés democràtic. D'aquí van arribar la declaració d'Altsasu, la d'Iruñea, la declaració de Brussel·les, l'acord de Gernika, els pactes entre l'esquerra abertzale, EA i Alternatiba i, en aquest mateix context, l'anunci d'ETA, el setembre, que havia adoptat la decisió de no realitzar accions armades ofensives, i la declaració del 8 de gener -el mateix dia que es va portar a terme la major manifestació dels últims anys en favor dels presos polítics bascos-, i s'anunciava un alto el foc general, permanent i verificable internacionalment, com a expressió del compromís de superar la confrontació armada.

ADREÇA

Ser subscripor de L’ACCENT et perCODI POSTAL i POBLACIÓ met rebre a casa cada quinze dies TELF.& ADREÇA ELECTR. la publicació i col·laborar amb el projecte d’informació popular i TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) compromes amb la realitat dels Paï(Individual) sos Catalans Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

*Iker Bizkarguenaga és periodista

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

L'anunci d'ETA respon a les peticions de la Declaració de Brussel·les i de l'Acord de Gernika. I ho fa de manera positiva i més que suficient, tal com han declarat els signants de l'Acord de Gernika i el facilitador sud-africà Brian Currin.

La resposta per part del Govern espanyol i els seus apèndixs, ha estat, com era d'esperar, la contrària. A més de qualificar d'“insuficient” tot moviment, la seva contrapartida, com el setembre, ha consistit en més detencions -amb greus denúncies de tortura- i una crida al tancament de files davant l'esquerra abertzale. Amb les detencions ha intentat, cada vegada amb menys esperança d'èxit, intentar obrir bretxa en l'esquerra independentista i intentar crear-li contradiccions. És destacable, en aquest sentit, que entre els detinguts en les últimes setmanes -cap operació ha estat relacionada amb ETA, sinó amb diversos organismes socials i polítics- hi hagi tres fills i filles de portaveus habituals de l'esquerra abertzale.

No obstant això, totes aquestes accions, tot i ser doloroses en el cas de les detencions i tortures, són adoptades a la defensiva i sempre a rebuf dels moviments de l'esquerra abertzale, que ha sacsejat el tauler i, a diferència de fa un parell d'anys, porta la iniciativa. És conscient que l'Estat espanyol, que jugarà amb la Llei de Partits i utilitzarà els presos com a ostatges, té capacitat per fer mal, però no aconseguirà moure'l del full de ruta dissenyada pels seus militants. Avui en dia, l'única violència política que es practica en Hego Euskal Herria és la de l'Estat. I aquesta realitat cada vegada li resultarà menys manejable, si més no davant la societat basca. Per contra, l'esquerra abertzale està teixint una xarxa de complicitats cada cop més àmplia, conscient que la batalla de l'opinió pública a Euskal Herria i la seva capacitat de mobilització seran determinants.

El que vivim en aquest moment és tot just l'inici d'una nova etapa, el final no està escrit, però cada vegada més gent té la determinació d'acabar en un estat basc independent.

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 195 DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011

La revolució silenciada La transformació d’Islàndia que no ens han explicat

LUIS PICAZO CASARIEGO*

Recentment ens han sorprès els esdeveniments de Tunísia que han desembocat en la fugida del tirà Ben Alí, tan demòcrata per occident fins abans d'ahir i alumne exemplar de l'FMI. Tot i això, una altra "revolució" que té lloc des de fa dos anys ha estat convenientment silenciada pels mitjans de comunicació al servei de les plutocràcies europees. Ha succeït a la mateixa Europa (en el sentit geopolític), a un país amb la democràcia probablement més antiga del món, els orígens del qual es remunten a l'any 930, i que va ocupar el primer lloc en l'informe de l'ONU de l'Índex de Desenvolupament Humà de 2007/2008.

Endevineu de quin país es tracta? Estic segur que la majoria no en teniu ni idea, com no la tenia jo fins que m'he assabentat per casualitat (malgrat que hi vaig ser el 2009 i el 2010). Es tracta d'Islàndia, on van fer dimitir un govern sencer, van nacionalitzar els principals bancs, van decidir no pagar el deute que aquests han creat amb Gran Bretanya i Holanda a causa de la seva execrable política financera i acaben de crear una assemblea popular per a reescriure la Constitució.

I tot això de forma pacífica: a cop de cassola, crits i llançament d'ous. Aquesta ha estat una revolució contra el poder político-financer neoliberal que ens ha conduït fins a la crisi actual. Heus aquí per què no s'han donat a conèixer tot just aquests fets durant dos anys o se n'ha informat frívolamente i de reüll: què passaria si la resta de ciutadans europeus en prenguessin exemple? I de passada confirmem, una vegada més per si encara no estava clar, al servei de qui estan els mitjans de comunicació i com ens restringeixen el dret a la informació en la plutocràcia globalitzada del Planeta SA. Com s'ha arribat a la situació actual?

Aquesta és, breument, la història dels fets: a la fi de 2008, els efectes de la crisi en l'economia islandesa són devastadors. A l'octubre nacionalitzen Landsbanki, principal banc del país. El govern britànic congela tots els actius del seu subsidiària IceSave, amb 300.000 clients britànics i 910 milions d'euros invertits per administracions locals i entitats públiques del Regne Unit. A Landsbanki el seguiran els altres dos bancs més importants, el Kaupthing el Glitnir. Els seus principals clients estan en aquest país i a Holanda, clients als quals els seus estats han de reemborsar els seus estalvis amb 3.700 milions d'euros de diners públics. En aquells dies, el conjunt dels deutes bancaris d'Islàndia equival a diverses vegades el seu PIB. D'altra banda, la moneda es desploma i la borsa suspèn la seva activitat després d'un enfonsament del 76%. El país

febrer de 2011 i presentarà un projecte de Carta Magna a partir de les recomanacions consensuades en diferents assemblees que se celebraran per tot el país. Haurà de ser aprovada per l'actual Parlament i pel que es constitueixi després de les pròximes eleccions legislatives.

Silenci europeu

La revolta islandesa ha passat desapercebuda

està en fallida.

Aleshores el govern sol·licita oficialment ajuda al Fons Monetari Internacional (FMI), que aprova un préstec de 2.100 milions de dòlars, completat amb 2.500 milions més d'alguns països nòrdics. Les protestes ciutadanes davant del Parlament en Reykjavik van creixent. El 23 de gener de 2009 es convoquen eleccions anticipades i al cap de poc les cassolades ja són mul-

“A Islàndia van fer dimitir un govern sencer,van nacionalitzar els principals bancs, van decidir no pagar el deute que aquests han creat amb Gran Bretanya i Holanda” titudinàries i provoquen la dimissió del primer ministre, el conservador Geir H. Haarden, i de tot el seu govern en bloc. És el primer govern (i únic que jo sàpiga) que cau víctima de la crisi mundial.

El 25 d'abril següent se celebren eleccions generals de les quals surt un govern de coalició format per l'Aliança Social-demòcrata i el Moviment d'Esquerra Verda, encapçalat per la nova primera ministra Jóhanna Sigurðardóttir. Durant el 2009 continua la pèssima situació econòmica del país i l'any tanca amb una caiguda del PIB del 7%.

Mitjançant una llei àmpliament discutida al Parlament es proposa la devolució del deute a Gran Bretanya i Holanda amb el pagament de 3.500 milions d'euros, suma que pagaran tots les famílies islandeses mensualment durant els pròxims 15 anys al 5,5% d'interès. La gent es torna a llençar al carrer i sol·licita sotmetre la llei a referèndum. El gener de 2010 el president, Ólafur Ragnar Grímsson, es nega a ratificar-la i anuncia que hi haurà consulta popular. Al març se celebra el referèndum i el 'no' al pagament del deute arrasa amb un 93% dels vots. La revolució islandesa aconsegueix una nova victòria de forma pacífica.

L'FMI congela les ajudes econòmiques a Islàndia a l'espera que es resolgui la devolució del seu deute. A tot això, el govern ha iniciat una investigació per dirimir jurídicament les responsabilitats de la crisi. Comencen les detencions de diversos banquers i alts executius.

La Interpol dicta una ordre inter-

nacional d'arrest contra l'expresident del Kaupthing, Sigurdur Einarsson.

En aquest context de crisi, el passat mes de novembre van escollir una assemblea constituent per redactar una nova constitució que reculli les lliçons apreses de la crisi i que substitueixi l'actual, que és una còpia de la constitució danesa. Per fer-ho recorren directament al poble sobirà. Es trien 25 ciuta-

“El poble islandès és un poble culte,solidari,optimista i valent, que ha sabut rectificar plantant- cara al sistema i donant una lliçó de democràcia a la resta del món” dans sense filiació política dels 522 que s'han presentat a les candidatures. Per fer-ho només calia ser major d'edat i tenir el suport de 30 persones. L'assemblea constitucional començarà el seu treball al

Se'ns ha parlat d'això als mitjans de comunicació europeus? Ho han comentat a les repugnants tertúlies radiofòniques de politicastres i mercenaris de la desinformació?

S'han vist imatges dels fets per la televisió? És clar que no. Deu ser que als Estats Units d'Europa no els sembla prou important que un poble prengui les regnes de la seva sobirania i planti cara al corró neoliberal. O potser temen que els caigui la cara de vergonya en quedar una vegada més en evidència que han convertit la democràcia en un sistema plutocràtic on res ha canviat amb la crisi, excepte l'inici d'un procés de socialització de les pèrdues amb retallades socials i precarització de les condicions laborals. És molt probable també que pensin que encara queda vida intel·ligent entre les seves unitats de consum, com els agrada anomenar als ciutadans, i temin un efecte contagi. Encara que el més segur és que aquesta calculada minusvaloració informativa, o més aviat silenci clamorós, sigui per totes aquestes causes juntes.

Alguns diran que Islàndia és una petita illa de tan sols 300.000 habitants, amb un entramat social, polític, econòmic i administratiu molt menys complex que el d'un gran país europeu, per la qual cosa és més fàcil organitzar-se i portar a terme aquest tipus de canvis. Tot i això és un país que, encara que manté gran independència energètica gràcies a les seves centrals geotèrmiques, té molt pocs recursos naturals i té una economia vulnerable a les exportacions de la qual depenen en un 40% de la pesca. També els diran que han viscut per sobre de les seves possibilitats endeutant-se i especulant al casino financer, i és cert. És el mateix que han fet la resta dels països guiats per un sistema financer liberalitzat fins a l'infinit pels mateixos governs irresponsables i suïcides que ara es posen les mans al cap. Jo simplement penso que el poble islandès és un poble culte, solidari, optimista i valent, que ha sabut rectificar plantant- cara al sistema i donant una lliçó de democràcia a la resta del món.

El país ja ha iniciat negociacions per a entrar en la Unió Europea.

Espero, pel seu bé i tal com estan posant-se les coses al continent amb la plaga de farsants que ens governen, que el poble islandès completi la seva revolució rebutjant l'adhesió. I tant de bo que succeís al contrari i fos Europa la que entrés a Islàndia, perquè aquesta sí que seria la veritable Europa dels pobles. * Article extret de la web d'Attac

12ECONOMIA

DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011 L’ACCENT 195

CCOO i UGT acorden una històrica retallada del 25% de les pensions ÀLEX TISMINETZY BARCELONA

fer augmentar els ingressos de la caixa de la Seguretat Social i no disminuir les prestacions.

La primera i més important és augmentar els ingressos amb el control dels fraus empresarials a la Seguretat Social, en els casos de treballadors que no estan d'alta o cotitzen menys del que realment perceben salarialment. En un país amb una economia submergida calculada arriba a un 20%, els ingressos per les cotitzacions d'aquests treballadors en negre serien molt importants, però per aconseguirho caldria apostar per tenir més inspectors de treball i controlar realment les actuacions fraudulentes de les empreses. La proposta no consta a cap dels acords oficials.

També s'ha assenyalat la possibilitat de retirar les bonificacions i descomptes a la Seguretat Social que gaudeixen molts dels contrac-

Matinada del 27 de gener. Les cúpules de CCOO i UGT s'han passat la nit pactant amb el Govern de Zapatero a Madrid i en sortir el sol han acordat la retallada més important de les pensions en els darrers 30 anys, mentre uns petits sindicats catalans,conjuntament amb els moviments socials, han convocat jornada de lluita. L'Acord definitiu representa una reducció del 25% d'unes pensions que ja avui en dia estan en els límits de la pobresa.

El contrast entre els dos sindicalismes es comprova en el dia a dia, però el passat 27 de gener va posar a cadascú al seu lloc. CCOO i UGT als despatxos oficials de Madrid, i després a la pomposa signatura del Palau de la Moncloa, donaven suport al que les dades facilitades pel Ministeri de Treball afirmen

“El Govern espanyol està decidit a baixar el que ja està sota mínims amb el suport de CCOO i UGT” que és una retallada de prop del 25% d'unes pensions ja sota mínims.

Mentre al carrer milers de persones demostraven que el sindicalisme és una eina en defensa dels drets laborals.

“El 55% dels pensionistes actuals no arriben al pírric salari mínim interprofessional de 641 euros”

Els sindicats institucionals han renunciat a defensar els drets dels treballadors

La reforma de les prestacions de la Seguretat Social té lloc en un context on les pròpies dades oficials afirmen, sense cap rubor, que el 55% dels pensionistes actuals no arriben al pírric salari mínim interprofessional de 641 euros, i que tres de cada quatre no són ni tan sols mileuristes. Però el Govern espanyol està decidit a baixar el que ja està sota mínims, i aquesta vegada ha obtingut el suport sorprenent de CCOO i UGT. Una rebaixa de drets sense precedents

Les retallades pactades a la Moncloa representen sens dubte la més

important des de la creació de la Seguretat Social moderna, sense poder-se comparar amb cap de les anteriors.

A les ja conegudes mesures d'ampliació de l'edat de jubilació de 65 a 67 anys, l'executiu ha imposat una reducció del 7,5% de la pensió per cada any anterior a aquesta edat de jubilació ordinària, augmentant l'anterior coeficient del 6 al 8%. També s'augmenta els anys per calcular la jubilació de 15 a 25, amb el resultat de disminuir de mitja un 8,3%, segons dades obtingudes per l'Institut Nacional de la Seguretat Social.

Finalment, i entre d'altres, s'e-

limina el complement de mínims de la pensió de 570 euros per a aquells que es jubilin abans dels 67 anys, introduint la possibilitat de prestacions encara més baixes que aquestes quantitats ja molt reduïdes.

Alhora, el Govern i els sindicats oficials han publicitat la possibilitat de donar fins a 9 mesos de cotització a les dones amb fills, sense explicar que només s'aplicarà aquesta mesura d'igualtat de gènere a les que hagin dut a terme una excedència de la feina, i alhora tinguin més de 38,5 anys cotitzats. És a dir, una mesura publicitària que en realitat afectarà una part molt petita de les dones treballadores.

Alternatives des de l'esquerra

Des dels moviments socials i el sindicalisme alternatiu s'han posat sobre la taula la possibilitat de posar en marxa mesures alternatives per

tes actuals, que des de la darrera Reforma Laboral poden arribar a ser de fins a 1.200 euros, fet que lògicament redueix els ingressos de cotitzacions.

Finalment també s'ha apuntat la possibilitat de retirar els topes màxims de cotitzacions, actualment en 3.100 euros, que permeten que els alts càrrecs puguin cotitzar per aquest límit, tot i percebre salaris que dupliquen o tripliquen aquestes quanties.

Alternatives des de l’esquerra per a la Seguretat Social Treballadors sense cotitzar Més inspectors de treball Augmentar els controls als centres de treball

Augment dels ingressos a la SS Retirada de les bonificacions als contractes que no cotitzen Augmentar els topes màxims de cotització més alts, que cotitzen menys Augmentar dels impostos a les rendes altes

Pensions mínimes Augment fins als 1.000 euros mensuals

L’ACCENT 195 DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011

CIÈNCIA I TECNOLOGIA 13

Un mar de plàstics: una enorme illa de plàstics inunda el pacífic nord RAFA ESCOBAR MANISES A. GREGORI VALÈNCIA L'agost del 2009 es va fer públic un assumpte que fins aleshores no havia gaudit de gaire importància als mitjans i que encara avui no és una de les temàtiques principals pel que fa a problemes mediambientals.Es tracta de l'aparició d'una immensa illa de plàstics al Pacífic nord, illa que tindria una superfície aproximada d'un milió quatrecents mil quilòmetres quadrats,aproximadament tres vegades la superfície de la península ibèrica.

Aquesta enorme acumulació de plàstics es situarà entre els EUA i el Japó, tot i que no podem establir unes coordenades fixes, ja que, es tracta d'una formació mòbil. Ocasionalment a causa de les corrents marines, arriben arrossegades grans quantitats de restes plàstiques a les costes de l'arxipèlag nipó i de les illes Hawaii.

El plàstic és un derivat del petroli que s'utilitza d'una manera generalitzada a les societats industrials avançades per a fabricar objectes tan diversos com les bosses, electrònica, material escolar, material mèdic, domèstic... Es tracta d'un material altament tòxic que a la vegada es degrada de forma molt lenta, mantenint els seus efectes contaminants durant dècades.

La seua lenta degradació, el lent avanç en la generalització del reciclatge dels plàstics, i la inexistència d'aquestes iniciatives als països subdesenvolupats, han provocat que gran part d'aquests residus hagen acabat a la mar.

A la gran illa de plàstics trobem des d'objectes sencers com xeringues, bosses, ampolles... Fins a partícules microscòpiques de la grandària d'un petit gra de sorra. Els efectes d'aquesta enorme taca sobre la vida marina i la cadena alimentària i la cadena tròfica són evidents, com va posar de relleu les diferents expedicions organitzades pel Projecte Kaisei, que reuneix a científics, biòlegs i ecologistes amb l'objectiu de determinar la magnitud real dels efectes produïts per la gran illa plàstica.

Segons apunten alguns d'aquests estudis l'acumulació de plàstics produeix dos efectes sobre la flora i la fauna marina, en primer lloc la ingesta alimentària de petites partícules plàstiques, amb les conseqüències per a la salut que açò suposa; en segon lloc dificultant l'intercanvi de gasos i en conseqüència disminuint el percentatge d'oxigen a l'aigua.

Els mars i oceans s’han convertit en grans dipòsits de deixalles humanes

Altre greu problema associat amb l'anterior és que els plàstics actuen com a esponja química concentrant la major part dels contaminants en determinades parts dels oceans, amb les conseqüències ja esmentades sobre les cadenes alimentària i tròfica que açò suposa. A més la densitat d'elements plàstics cada cop és major, a l'actualitat es calcula que per cada cinc kilograms de plàncton hi ha un kilogram de plàstic, aspecte que està produint la mort d'aus o peixos a causa de la ingesta d'objectes d'una considerable grandària, com puguen ser els taps d'ampolla o les carcasses d'encenedors. De fet estimacions recents afirmen que anualment moren aproximadament un milió d'aus i cent mil mamífers aquàtics i tortugues marines a causa de la ingesta de plàstics.

A tenir en compte també és que, al contrari del que es puga pensar, la majoria dels plàstics no romanen a la superfície, sinó que es dipositen als fons marins, de fet es calcula que el 70% dels plàstics s'acumulen als fons marins. La contaminació de les aigües és doncs, més generalitzada del que es poguera pensar en un principi.

Però com explicar que una extensió tan gran passara inadvertida als

ulls del món durant tant de temps, fins que el capità de vaixell Charles Moore la va descobrir allà pel 1997?

Les explicacions són vàries, en primer lloc val a dir que es tracta d'aigües internacionals que no estan sota la jurisdicció de cap estat, en segon lloc que no estan situades dintre de rutes comercials significatives, de forma que el trànsit marítim és més bé reduït.

D'aquesta manera, en una part de l'oceà Pacífic poc transitada, les corrents marines han anat arrossegant les deixalles fins a una zona on les corrents giren suaument en cercle en el sentit de les agulles del rellotge, a més els vents són escasos i no existeixen illes properes en les que els residus més voluminosos puguen encallar, formant la regió coneguda com al vòrtex del Pacífic, o emprant l'expressió anglesa garbage patch (deixalleria).

La ràpida degradació del plàstic

L'American Chemical Society va sorprendre el 2009 amb un estudi en el qual afirmava que la degradació del plàstic és molt més ràpida del que s'havia pensat fins ara. Aquesta troballa que podria semblar en un primer moment positiva s'ha mostrat però doblement perniciosa. Segons

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39, Barcelona // Casal Popular La Traca C.Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // L'Estapera C.de baix, 14, baixos,Terrassa // GER Pi 25.Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-U UV Baró St. Petrillo, 9 València // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

l'estudi de l'esmentada societat la degradació del plàstic començaria a partir d'un any després de ser abocat, quan aquest comença a descompondre's alliberant compostos com el bisfenol A i l'oligomer PS, potencialment molt contaminants que tenen i tindran en un futur un efectes nocius sobre la fauna i la flora marina, alterant per exemple el seu funcionament hormonal.

Aquest estudi afirma que l'exposició del plàstic als agents atmosfèrics com la pluja o el sol acceleraria la seua degradació. Es capgiraria el plantejament que fins ara es tenia, que calculava l'inici de la degradació dels plàstics a partir del 150 anys i per tant el problema de la contaminació dels plàstics i les seues implicacions canviaria de forma radical, pel fet que aquests començarien a contaminar molt abans del que es pensava, tot i que la seua degradació continuaria sent lenta.

Ens trobem doncs davant d'un problema real que comença a manifestar-se amb gran cruesa i amb més força del que es podia pensar i que qüestiona la tòpica capacitat de l'ecosistema marí per regenerar-se.

La malaltia de minamata

Un dels exemples més impressio-

nants es va donar al Japó, a la població de Minamata, l'any 1956. El Dr. Hajime Hosokawa del servei de salut de la Corporació Chisso, va declarar l'1 de maig de 1956 que "una estranya malaltia del sistema nerviós central havia aparegut". El mateix doctor va correlacionar la malaltia amb la dieta basada en peix dels pobladors i la va comparar amb la malaltia semblant que sofrien els gats (també grans consumidors de peix).

Molt ràpid els investigadors deien que la mar estava contaminat amb tòxics provinents de Chisso. Aquests tòxics provenien de la substància química diotyl phtalat (D.O.P) que la indústria utilitzava com a plastificador.

Al cap d'uns mesos la gent d'aquesta zona va començar a emmalaltir-se i va mostrar els estranys símptomes. El diagnòstic que els donaven a les víctimes d'aquesta malaltia era: degeneració del sistema nerviós. Els símptomes que es percebien eren: ceguesa, sordesa, comportament irracional, discursos irracionals, moviments involuntaris i a algunes víctimes les hi tractava com si fossin bojos per les estranyes actituds que mostraven.

Un descobriment important va ser veure com els gats, segons els pobladors de la ciutat, es tornaven bojos i se suïcidaven, també es va notar que algunes aus queien estranyament mentre volaven.

Finalment al juliol de 1959, investigadors de la Universitat de Kumamoto van concloure que el consum de peix i mariscs contaminats amb metilmercuri, era la causa de la malaltia de la badia de Minamata.

La producció d'aquest compost químic per bacteris i el seu alliberament en el mitjà aquàtic és un mecanisme de defensa que protegeix els microbis de l'enverinament amb mercuri.

Les investigacions van concloure que la Corporació Chisso va contaminar l'aigua de la badia de Minamata amb 27 tones de compostos amb mercuri entre 1932 - 1968.

En 1974 solament 798 persones van ser oficialment reconegudes per haver estat afectades per la Malaltia de Minamata, però més tard, per grans estudis portats avant per la Kumamoto en els quals van ser estudiades gairebé 80.000 persones, va ser reconegut que més de 3000 persones havien sofert la malaltia de Minamata.

14 CULTURA

DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011 L’ACCENT 195

La memòria dels metges republicans a la URSS Enric Llopis VALÈNCIA

R

escatar de l'oblit les biografies dels metges republicans que es van veure forçats a emigrar a la URSS, entre d'altres raons per la seua militància política i el seu paper destacat en la guerra civil, és l'objectiu del neuròleg aragonès Miguel Marco en el seu llibre Los Médicos Republicanos españoles en la URSS, que ha publicat recentment l'editorial Flor del Viento.

Com en qualsevol investigació vasta i prolixa, i aquesta ho és, l'autor parteix d'una motivació personal que l'aproxima a l'objecte d'estudi. En aquest cas el seu sogre, Claudi Ramell, un pilot republicà que va emigrar a la URSS el setembre de 1938, on va aprendre l'ofici amb 23 anys.

Com a la major part dels aviadors exiliats, a Claudi, mai li va agradar parlar de la seua etapa soviètica i aquest hermetisme va ser, si més no, un esperó per a la investigació de Miguel Marco.

El llibre adopta una perspectiva molt àmplia, quasi global. "Analitza la vida de la comunitat espanyola a la URSS, ja que em semblava un poc injust limitar-me als metges. Tracta el treball del col·lectiu sanitari, inclosos farmacèutics i infermeres, però també apareixen els nois de la guerra, els viatgers republicans, els militants ingressats al gulag o personatges que van abastar un lloc en la nomenclatura soviètica", apunta l'autor.

En efecte, l'exili republicà a la URSS excedeix de molt els facultatius. De les gairebé 4.500 persones que s'exiliaren, unes 3.000 eren xiquets d'entre 3 i 15 anys, sobretot bascos i asturians. Després dels menors, el grup més nombrós el formaven quadres i militants del PCE, amb

els seus familiars.

I en aquest context és on cal integrar els sanitaris, com fa Miquel Marco: 88 "nens de la guerra" van acabar exercint

“El llibre ‘analitza la vida de la comunitat espanyola a la URSS, ja que em semblava un poc injust limitar-me als metges’” com a metges, preferentment generalistes, després d'estudiar en els instituts mèdics de la URSS (82 eren dones; de fet, a la Unió Soviètica la medicina s'associava a la

condició femenina). Del gros de l'exili, sols 20 persones es dedicaven a la salut.

Abans d'aprofundir en perfils concrets de personatges, Marco traça una àmplia tipologia de l'emigració: personatges exiliats que durant la II República van ocupar alts càrrecs en matèria sanitària; metges que atenien els "nens de la guerra"; presoners en el gulag; "nens de la guerra" que amb el temps es van convertir en metges, entre d'altres apartats.

Miquel Marco, doctor en Medicina i especialista en esclerosi múltiple i epilèpsia, assegura que ha estat una investigació d'arxiu i d'història oral "molt laboriosa, de formigueta, tot i que feta per pur plaer". De fet, la seua professió l'exerceix en l'hospital Parc Taulí de Sabadell.

L'interés dels personatges ha ajudat l'autor a desenvolupar aquest minuciós estudi, a cavall entre la memòria històrica i la història social de la medecina. "La biografia de molts d'ells és com una novel·la

La música punxeguda d’en Mestres Quadreny Josep Maria Solé Soldevila BARCELONA

M

anresa, la ciutat que va veure néixer el compositor Josep Maria Mestres Quadreny, acull ara i fins el proper 13 de març, l'exposició que anteriorment va dedicar-li l'espai Arxiu de l'Arts Santa Mònica. “De cop de poma a Trànsit boreal”, el títol de l'exposició en qüestió, pretén resseguir la seva obra mitjançant la mostra d'un recull de partitures, fotografies i peces artístiques diverses i de la possibilitat d'escolta del seu treball enregistrat.

Malgrat que en Mestres Quadreny va arribar a Barcelona per a estudiar a la Universitat -es llicencià en Químiques- de seguida se sentí atret per la composició musical i, a principis dels anys cinquanta, inicià estudis amb el compositor Cristòfor Taltabull. Durant aquells anys coincidí també amb en Joan Brossa, el qual el posà en contacte, entre d'altres, amb el promotor artístic Joan Prats. Poc a poc

es va començar a interessar en l'avantguarda artística i en els llenguatges musicals més rupturistes i, precisament a través d'en Prats, pogué escoltar un àlbum de la integral de l'Anton Webern, membre de la segona escola de Viena, i apropar-se als discursos del dodecafonisme i del serialisme.

A partir de principis dels

anys seixanta començà a actuar al Club 49, un centre cultural clandestí que presidia en Prats -condemnat a mort pel règim- i on es podia trobar projeccions de pel·lícules, concerts o exposicions. A proposta d'en Joan Miró participà, juntament amb en Tàpies, en Brossa i en Villèlia, en l'ela-

d'aventures", assegura Marco. I afegeix que, malgrat apostar la seua trajectòria vital a una idea, "han estat condemnats a l'oblit; ni tan sols se les ha dedicat un carrer o una plaça". Tal vegada el llibre constituïsca l'inici de la seua rehabilitació.

Un dels personatges més sobresortints del període és Marcelino Pascua, primer director general de Sanitat de la II República i home d'una personalitat íntegra, que el franquisme no va poder tacar malgrat associar-lo perversament a l'"or de Moscú". Amic de Negrín i un dels pares de la epidemiologia moderna, Pascua va ocupar el càrrec d'ambaixador de l'Estat espanyol en la URSS durant tres anys, abans de marxar a l'Estat francès. Segons l'investigador, "es tracta d'un personatge absolutament desconegut, a qui no s'ha dedicat ni tan sols el nom d'un hospital".

Entre d'altres moltes personalitats que el llibre recupera hi ha, així mateix, la de Juan Planelles, el metge del PCE més connotat per les seues grans aportacions científiques, sobretot en el camp de les malalties infeccioses i la sintetització d'antibiòtics. Gran amic de la Pasionaria i col·laborador de Marañón, aquest gran científic va realitzar a l'Estat espanyol el primer experiment per investigar el "reflex condicionat" de Pavlov. Planelles va arribar fins i tot a ocupar un lloc a l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de la URSS. Malgrat l'exhaustivitat i la profusa documentació de l'estudi, el seu rigor i la solidesa de la bibliografia, el llibre resulta d'amena lectura. I açò no es fàcil d'aconseguir. Es tracta, en suma, d'un pas més en la reivindicació de la memòria històrica dels derrotats. Una brillant aportació que insufla energies per a continuar les lluites del present. boració d'un llibre, Cop de poma (1961), que es pot considerar un dels primers passos tant d'en Mestres Quadreny com dels altres autors encara desconeguts i que constituirien el que s'ha anomenat la segona avantguarda artística catalana. La voluntat d'aquest grup era recuperar l'esperit d'aquella primera avantguarda estroncada arran de l'alçament feixista entre els quals es trobava el també compositor Robert Gerhard que, a l'exili, va anar elaborant una activitat artística molt propera a la que anava desenvolupant en Mestres Quadreny a l'interior.

La seva obra és el resultat d'una experimentació constant del llenguatge musical i de renovació de les tècniques de composició (ús de l'ordinador i de la matemàtica estadística) i dels instruments usats (el 1964 presentà Peça per a serra mecànica, la primera obra electroacústica de la Península). Tampoc no ha refusat mesclar el seu treball amb altres disciplines artístiques com ara el cinema, o el teatre o la dansa. El darrer dels seus treballs, Trànsit boreal, és l'obra aleatòria que se sent a l'exposició i que varia en funció del nombre de visitants i dels seus moviments per la sala. Probablement, tot i la distància temporal, la millor definició del seu treball és obra de Joan Miró quan, al sentir-lo per primer cop, va exclamar: “Ja era hora que hi hagués algú que fes música punxeguda!”.

CULTURA 15

L’ACCENT 195 DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011

La ressenya de la quinzena El quadern gris

Quadern gris al Romea Santiago Salvador BARCELONA

F

ins el dia 13 d'aquest mes es pot veure al Teatre Romea una adaptació d'El quadern gris de Josep Pla. L'espectacle circula des que es va poder veure a l'Espai Lliure, en el marc del Grec 2009. L'adaptació va a càrrec de Carles Guillén i Joan Ollé, que dirigeix la posada en escena.

El quadern gris és un dietari de joventut que narra la vida de l'autor durant els anys 1918 i 1919. Pla va anar retocant l'obra fins que l'any 1966 fou inclosa en les seves obres completes. El caràcter de reflexió personal d’El quadern gris planteja dificultats per a la dramatització que no han estat superades amb èxit. Joan Ollé era conscient d'aquesta dificultat quan deia: "Ens trobem davant d'allò que abans en dèiem cabaret literari? Teatre de la paraula?". Sense cap mena de dubte El quadern gris de Joan Ollé és teatre de la paraula.

Però hom marxa del teatre dubtant si no hagués estat més productiu haver esmerçat el temps en llegir l'obra, certament interessant, de Pla. Naturalment l'adaptació ofereix l'avantatge de la condensació que com tota selecció representa un punt de vista- de més de 700 pàgines en un vespre. Sobre les característiques d'aquesta selecció ens diu Ollé: "No hem volgut tractar el Pla més polèmic: si era o no misogin, si tingué 27 nòvies o cap, si fou un traïdor al catalanisme o no, si era un espia de Franco...". El magnetisme de Pla

fa que proliferin sobre ell tractaments extremadament amables.

Que Pla era misogin és un fet fàcilment constatable en la seva obra. Ollé no només obvia -legítimament- el fet.

Com va observar Joan-Anton Benach a La Vanguardia el 28 de juny de 2009 "la presència d'una actriu en l'exercici textual exclusiu d'un autor que, a més, feia ostentació d'actituds misògines, és la manera que té Ollé de proclamar l'autonomia de la paraula".

De les paraules de Pla, vers Pla, la persona. Però Pla va fer de sí mateix i la seva circumstància l'objecte de la seva obra.

Tampoc és ja una qüestió polèmica si va ser un espia de Franco, fet que es dóna per confirmat. Com també que, traïdor o no no es pot trair el que mai no s'ha estimat-, Pla fou un company de viatge del feixisme espanyol. Però tindria raó Ollé si ens diu que El quadern gris és molt més que tot això. La seva adaptació reparteix el text

“El magnetisme de Pla fa que proliferin sobre ell tractaments extremadament amables”

entre tres actors -Joan Anguera, Ivan Benet i Montserrat Carulla. A primera vista Benet representa el Pla jove, contemporani dels fets que relata, i Anguera el Pla tòpic, disfressat de pagès. Joaquim Armengol (El Punt, 26 d'octubre de 2009), que també pateix síndrome d'Estocolm i redacta la seva crítica tot imitant Pla, diu sobre Carulla "que ningú sap massa bé què hi fa en aquest muntatge" possiblement es refereix al fet que és difícil atribuir-li un personatge. Però el cert és que ni Carulla té personatge, ni tot el que diu Benet és atribuïble al narrador de El quadern gris ni hi ha cap manera, que jo sàpiga, de discernir què és el que va redactar el Pla jove (1918-19) i què hi va afegir aquell home disfressat de pagès fins a l'any 1966. Tot esdevé un recital poètic i la distribució del text per autors o bé és aleatòria, o bé aquest humil espectador no n'ha tret el trellat. Això darrer és ben possible. Si El quadern gris és, sobretot, un espectacle d'actors, l'altre element significatiu són el disseny de vídeo -imatges vistes des d'un balcó- d'Eugenio Szwarcer i les il·lustracions musicals de Damien Bazin, ambdues coses d'una obvietat aparentment total.

Lectures recomanades

El català, al carrer Josep Maria Aymà Aubeyzon Editorial UOC, 2010

E

l filòsof Josep Maria Aymà presenta en aquest llibre els resultats del treball de camp que des de 1999 ha realitzat als carrers del centre de Barcelona i als transports públics. El seu mètode de treball ha consistit en parar l'orella per observar de primera mà la presència del català -i del castellà- en les converses informals. El resultat és un estudi sociolingüístic que defuig les fonts d'informació indirectes com ara les enquestes, perquè saber el català no vol dir parlar-lo, el principal repte al qual s'enfronta la nostra llengua, que va perdent espai al carrer malgrat que el seu coneixement és prou ampli.

Historia del Egipto Contemporáneo

Bárbara Azaola Piazza Los Libros de la Catarata, 2008

L

a Bárbara Azaola Piazza, llicenciada en Filosofia i Lletres especialitzada en filologia àrab i Islam va publicar, el 2008, un excel·lent treball que tenia per objecte la història contemporània d'Egipte des de Muhammad Alí fins a l'actual govern d'en Hosni Mubàrak que aquests dies trontolla, passant per en Naser i en Sadat. La història d'aquest estat és particularment rellevant perquè és el més poblat i el que més influència ha exercit en la regió del nord d'Àfrica, des d'on s'han escampat les seves particulars visions de l'islamisme, el panarabisme o el socialisme.

La bassa de les oques Jordi Vintró Labreu Edicions, 2010

L

'escriptor nascut a Barcelona el 1943 va presentar el seu primer poemari, Cançons per a en Jaume, el 1985. Malgrat que la seva activitat s'ha centrat sobretot en la creació poètica, d'entre els quals excel·leix Insuficiència mitral (1997), també ha volgut provar la narrativa: Eugeni i altres (1986). A La bassa de les oques, el seu darrer projecte, segueix explorant les possibilitats formals del poema mesclades amb la voluntat de jugar que sempre l'ha caracteritzat -el llibre conté tants poemes com caselles té el joc de l'Oca- sense deixar de banda tampoc de l'ús de la ironia que li és tant propi.

Salvat-PPapasseit (1894-11924) Ferran Aisa i Mei Vidal Editorial 2010

T

ant en Ferran Aisa com la historiadora Mei Vidal ja fa temps que treballen sobre el període històric que ocupa el primer terç del segle XX. Aquesta coincidència els havia dut ja a treballar plegats en l'elaboració de Joan Salvat-Papasseit, l'home entusiasta, un llibre que publicat per Virus ja exhaurit. Ara, gairebé una dècada més tard, presenten una nova biografia, més completa -documentació inèdita i nous testimonis-, del poeta de la Barceloneta.

Resseguint la seva curta però intensa vida podrem recórrer tant els carrers per on va transitar -el Barri Xino, el Paral·lel, les Rambles- com els diferents moviments artístics i polítics que els omplien d'esperança.

DEL 10 AL 23 DE FEBRER DE 2011 L’ACCENT 195

16CONTRAPORTADA

“No es pot aïllar la revolta egípcia d’anys de lluita dels treballadors a Egipte, o de la Intifada” LA FÀBRICA

Per què va caldre una revolució a Tunísia perquè els egipcis sortissin als carrers d'aquesta forma massiva sense precedents?

A Egipte diem que Tunísia va ser més o menys un catalitzador, no un instigador, perquè les condicions objectives per a un aixecament existien a Egipte i durant els últims anys la revolta era latent. De fet, ja vam tenir dues miniintifades o "mini-Tunis" eln 2008. La primera va ser un aixecament a l'abril de 2008 a Mahalla, seguit per un altre a Borollos, al nord del país.

Les revolucions no sorgeixen del nores. No n'apareix mecànicament una un matí a Egipte perquè el dia abans n'hi va haver una a Tunísia. No és possible aïllar aquestes protestes dels quatre últims anys de vagues de treballadors a Egipte o d'esdeveniments internacionals com la intifada al-Aqsa i la invasió de L'Iraq per EUA. L'esclat de la intifada al-Aqsa va ser especialment important perquè en els anys vuitanta i noranta l'activisme en els carrers havia estat efectivament impedit pel govern com part de la lluita contra insurgents islamistes. Només va seguir existint en els campus universitaris o les seus dels partits. Però quan va esclatar la intifada de l'any 2000 i al Jazeera va començar a transmetre'n imatges, va inspirar a la nostra joventut a prendre els carrers, de la mateixa manera que avui ens inspira Tunis.

Com evolucionaran les protestes? És massa aviat per a dir com es desenvoluparan. És un miracle que continuessin ahir després de mitjanit a pesar de la por i la repressió. Però havent dit això, la situació ha arribat a un nivell en el qual tots n'estan farts, realment farts. I fins i tot si les forces de seguretat aconsegueixen aixafar avui les protestes no podran aixafar les que hi hagi la propera setmana, o el pròxim mes o més endavant durant aquest any.

Definitivament hi ha un canvi en el grau de valentia de la gent. A l'Estat li va ajudar l'excusa de combatre el terrorisme en els anys noranta per a acabar amb tot tipus de dissidència Al país, un truc utilitzat per tots els governs, inclòs EUA, però una vegada que l'oposició formal a un règim passa de les armes a protestes massives, és molt difícil enfrontar una dissidència així.

Es pot planificar la liquidació d'un grup de terroristes que combat en els canyars, però què poden fer davant milers de manifestants en els carrers? No poden matar-los a tots. Ni tan sols poden garantir que els soldats ho facin, que disparin contra els pobres.

Quin és la relació entre esdeveniments regionals i locals en aquest país?

Cal comprendre que allò regional és local en aquest país. L'any 2000 les protestes no van començar com a protestes contra el règim sinó més aviat contra Israel i en suport dels palestins. El mateix va ocórrer amb la invasió nordamericana de L'Iraq tres anys després.

Però una vegada que surts als carrers i t'enfrontes a la violència del règim un comença a fer preguntes: Per què

de la qual és destruir la solidaritat de la classe treballadora. Per què han seguit sent tan importants els sindicats?

Els sindicats sempre són el remei màgic contra qualsevol dictadura. Miri a Polònia, Corea del Sud, Amèrica Llatina o Tunísia. Els sindicats sempre han estat útils per a la mobilització de les masses. Fa falta una vaga general per a enderrocar una dictadura, i no hi ha res millor que un sindicat independent per a fer-la.

ENTREVISTA

Hossam el-H Hamalawy, periodista egipci Arran dels esdeveniments recents a Egipte,amb l'esclat de la revolta popular contra el règim autoritari de Mubarak,publiquem aquesta entrevista a Hossam elHamalawy, jove periodista egipci i autor del blog 3arabawy, que ha viscut i relata cada dia els fets des d'El Caire.Traducció de La fàbrica (www.fabrica.cat)

envia soldats Mubarak para enfrontar a manifestants en lloc d'enfrontar-se a Israel? Per què exporta ciment a Israel perquè l'utilitzi per a construir assentaments en lloc d'ajudar als palestins?

Per què la policia és tan brutal amb nosaltres quan només tractem d'expressar la nostra solidaritat amb els palestins de manera pacífica? I així els problemes regionals com Israel i L'Iraq van passar a ser temes locals. I en pocs instants, els mateixos manifestants que corejaven consignes pro palestines van començar a fer-ho contra Mubarak. El moment decisiu específic en termes de protestes va ser 2004, quan el dissens es va tornar interior.

A Tunis els sindicats van jugar un paper crucial en la revolució, ja que la seva àmplia i disciplinada militància va assegurar que les protestes no poguessin aixafar-se fàcilment i els va donar una certa organització. Quin és el paper del moviment dels treballadors a Egipte en l'actual aixecament?

El moviment sindical egipci va ser molt esclafat en els anys vuitanta i noranta per la policia, que va utilitzar munició de guerra contra vaguistes pacífics el 1989 durant vagues en les plantes siderúrgiques i el 1994 en les vagues de les fàbriques tèxtils. Però des de desembre de 2006 el nostre país viu contínuament les majors i més sostingudes ones d'accions vaguístiques des de 1946, detonades per vagues en la indústria tèxtil en la ciutat de Mahalla en el Delta del Nil, centre de la major força laboral a l'Orient Mitjà amb més de 28.000 treballadors. Va començar per temes laborals però es va estendre a tots els sectors de la societat amb l'excepció de la policia i les forces armades.

Com a resultat d'aquestes vagues hem arribat a tenir 2 sindicats inde-

pendents, els primers de la seva classe des de 1957, el dels cobradors de contribucions, que inclou a més de 40.000 empleats públics i el dels tècnics de la salut, més de 30.000 dels quals van impulsar un sindicat el passat mes fora dels sindicats controlats per l'Estat.

Però és veritat que hi ha una diferència important entre nosaltres i Tunísia, i és que encara que era una dictadura, Tunísia tenia una federació sindical semi-independient. Fins i tot si la direcció col·laborava amb el règim, els membres eren sindicalistes militants. De manera que quan va arribar l'hora de vagues generals, els sindicats van poder sumar-s'hi. Però aquí a Egipte tenim un buit que esperem omplir aviat. Als sindicalistes independents ja els han sotmès a caces de bruixes des que van tractar d'establir-se; ja hi ha processos iniciats contra ells pels sindicats estatals i protegits per l'Estat, però se segueixen enfortint malgrat dels continus intents de silenciar-los.

De fet, en els últims dies la repressió s'ha dirigit contra els manifestants en els carrers, els quals no són necessàriament sindicalistes. Aquestes protestes han reunit a un ampli espectre d'egipcis, inclosos fills i filles de l'elit.

De manera que tenim una combinació de pobres i joves de les ciutats juntament amb la classe mitja i els fills i filles de l'elit.

Penso que Mubarak ha aconseguit unir a tots els sectors de la societat amb l'excepció del seu cercle íntim de còmplices.

La revolució tunisiana s'ha descrit com una cosa molt encapçalada per la "joventut" i depenent per al seu èxit de la tecnologia de les xarxes socials com Facebook i Twitter. I ara la gent es concentra en la joventut a Egipte com un catalitzador important. Es tracta d'una "intifada juvenil" i podria tenir lloc sense Facebook i altres noves tecnologies mediàtiques?

Sí, és una intifada juvenil al carrer.

Internet només juga un paper en la difusió de la paraula i de les imatges del que succeïx en el terreny. No utilitzem Internet per a organitzar-nos.

L'utilitzem per a donar a conèixer el que estem fent sobre el terreny amb l'esperança d'animar a uns altres perquè participin en l'acció. És sorprenent pensar en el paper crucial dels sindicats en el món àrab actual, tenint en compte les més de dues dècades de règims neoliberals en tota la regió l'objectiu primordial

Hi ha un programa ideològic més ampli darrere de les protestes, o només lliurar-se de Mubarak?

Cadascú té les seves raons per a sortir als carrers, però jo suposo que si el nostre aixecament té èxit i enderroquem a Mubarak apareixeran divisions. Els pobres voldran impulsar a la revolució a una posició molt més radical, impulsar la redistribució radical de la riquesa i combatre la corrupció, mentre que els denominats reformistes volen posar frens, pressionar més o menys pels canvis "des de dalt" i limitar un poc els poders però mantenir l'essència d'Estat.

Quin és el paper dels Germans Musulmans i com impacta en la situació el fet que es mantingui distant de les actuals protestes?

Els Germans han patit divisions des de l'esclat de la intifada al-Aqsa. La seva participació en el Moviment de Solidaritat amb Palestina quan es va enfrontar amb el règim va ser desastrosa. Bàsicament, cada vegada que els seus dirigents arriben a un compromís amb el règim, especialment els acòlits de l'actual guia suprem, desmoralitzen als seus quadres de base.

Conec personalment a nombrosos joves germans que van abandonar el grup, alguns d'ells s'han unit a altres grups o es mantenen independents. A mesura que creix l'actual moviment als carrers i els quadres inferiors hi participen, hi haurà més divisions perquè els dirigents superior no poden justificar per què no prenen part del nou aixecament.

Quin és el paper d'EUA en aquest conflicte? Com veu la gent en el carrer les seves posicions?

Mubarak és el segon beneficiari de l'ajuda exterior d'EUA, després d'Israel.

Se'l coneix com el sicari dels EUA a la regió; és un dels instruments de la política exterior nord-americana, que implementa el seu programa de seguretat per a Israel i el flux sense problemes del petroli mentre manté a ratlla als palestins. De manera que no és cap secret que aquesta dictadura ha gaudit del suport dels governs d'EUA des del primer dia, fins i tot durant l'enganyosa retòrica pro-democràcia de Bush. Per tant no cal sorprendre's davant les risibles declaracions de Clinton que més o menys defensaven el règim de Mubarak, ja que un dels pilars de la política exterior d'EUA és mantenir règims estables a costa de la llibertat i els drets civils. No esperem res d'Obama, a qui considerem com un gran hipòcrita.

LA REMATADA

El doble discurs de Washington JIM LOBE I ALI GHARIB*

El govern dels EUA intenta definir la seva posició enfront la revolta popular que té en escac el règim de l'aliat àrab més important de Washington mentre desenes de milers de manifestants segueixen protestant als carrers d'El Caire i altres grans ciutats del país.

Després de parlar amb Mubarak, Obama declarà que li havia dit que “calen mesures concretes per protegir els drets del poble egipci, un diàleg significatiu entre el govern i els seus ciutadans i un canvi polític que atorgui majors llibertats, més oportunitats i justícia per a la gent”.

La incapacitat de la policia egípcia per controlar les massives manifestacions a El Caire i a altres grans ciutats ha convençut nombrosos analistes nord-americans que el règim de Mubarak té els dies comptats.

En ser consultada sobre la qüestió, la secretaria d'Estat Hillary Clinton va dir divendres que “allò que passi a Egitpe és cosa dels egipcis”. Poc després, el portaveu de la Casa Blanca, Robert Gibbs, suggerí per primera vegada la possibilitat que Washington utilitzi la seva influència sobre Egipte per fer que Mubarak avanci en les reformes.

Des dels acords de Camp David de 1979 amb Israel, Washington atorga a Egipte uns 1.300 milions de dòlars l'any en recolzament militar i seguretat, i uns 800 milions més en ajut econòmic, que s'ha reduït els darrers temps. Tot això ha fet d'Egipte el major receptor de l'assistència dels Estats Units després de l'estat jueu.

L'ajut militar és especialment important perquè l'exèrcit es convertí en un factor clau per definir el destí del règim. De fet, alts comandants egipcis anaren a Washington per la seva reunió anual amb les seves contraparts americanes i tornaren al seu país divendres. “Revisarem la nostra assistència en funció del que passi els propers dies”, declarà Gibbs.

El vicepresident dels Estats Units, Joseph Biden, remarcà la importància que hi hagi reformes polítiques i econòmiques, però recordà que Mubarak “va ser un gran ajut en diversos assumptes vinculats a l'Orient Mitjà”. “Jo no l'anomenaria dictador”, apuntà Biden.

Tots aquests comentaris mostren allò que nombrosos analistes qualifiquen de “doble discurs” de la Casa Blanca per lidar amb les crisis actuals.

“Per un costat, intenta afirmar el seu continu recolzament a Mubarak, que ha estat amic d'Estats Units. Per l'altre, pretén articular principis commensurables amb els reclams dels manifestants”. Nombrosos analistes d'aquest país consideren que Washington necessita expressar-se amb major claredat a favor dels reclams democràtics dels manifestants. “Espero que quan parli amb Mubarak, Obama no es concentri en la necessitat d'estabilitat, sinó en donar resposta als reclams de llibertat”, assenyalà abans del discurs del president Steven Cook, especialista en Orient Mitjà del Consell de Relacions Exteriors , que tornà divendres d'El Caire. *Extret de Rebelion.org