Accent 231

Periòdic popular dels Països Catalans

231 DEL 26 DE JULIOL AL 8 D’AGOST DE 2012

DISTRIBUCIÓ GRATUïTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

Amb la finalització de les classes lectives han arribat els anuncis de retallades per al proper curs. Unes retallades que afecten diversos aspectes del servei educatiu i que, per a més de 10.000 interins dels Països Catalans suposen quedar-se sense el seu lloc de treball. Aquestes dràstiques retallades ha posat en peu de guerra els interins, que ja s'han organitzat

tant al País Valencià com a l'àrea metropolitana de Barcelona. Una organització que molt sovint s'ha fet al marge dels sindicats de mestres. L'ACCENT repassem el conjunt de mobilitzacions dels darrers dies, especialment actives al País Valencià, i expliquem la convocatòria de vaga per als primers dies de curs al Principat.

“Hem nascut per vèncer”

Més de mig miler de persones van assistir el dissabte 14 de juliol a la presentació d'Arran al Teatre Municipal de Berga, en el marc del Rebrot. En aquest acte es va reivindicar l'herència històrica de les organitzacions Maulets i CAJEI, i es va anunciar que s'havien posat les bases per al nou òrgan coordinador de l'esquerra independen-

tista. També hi va haver temps per a les actuacions musicals i per a discursos que no van defugir els temes de debat més calents al sí del moviment. Finalment, Arran va reafirmar el seu compromís amb la construcció del moviment juvenil. >> Països Catalans 4

ENTREVISTA El Parlament Balear aprova la Llei de Funció Pública que elimina el català com a requisit per accedir a places “El moviment del funcionariat ‘26 de Julio’ va

El passat 17 de juliol la estratègia contra el català del PP assolí una nova fita amb la definitiva aprovació de la cambra autonòmica de la nova norma que modifica la simbòlica Llei de Normalització Lingüística del 1986. Aquesta agressió a la llengua feia mesos que havia aixecat protestes per tota Mallorca, i el dia de l’aprovació no ha estat cap excepció: la policia espanyola protagonitzà diversos moments conflictius amb els manifestants que s’intentaven apropar el màxim al Parlament. >>Països Catalans 5

SUMARI

>>En Profunditat 8 i 9

néixer per alliberar Cuba”

El dissabte 28 de juliol se celebra a Santa Coloma de Gramenet la diada nacional de Cuba, el 26 de Julio. Cada any, les entitats de solidaritat amb Cuba de Catalunya agrupades a la plataforma contra el bloqueig Defensem Cuba organitzen la celebració del 26 de Julio, que commemora l’inici de la Revolució cubana. >>Contraportada

ERO massiu a RTTV

6 detinguts a Sabadell

L’altra cara dels Jocs Olímpics

El Consell ha anunciat un ERO massiu a RTTV, que suposarà l'acomiadament del 76% de la plantilla i un funcionament externalitzat pràcticament en la seva totalitat. Aquest fet suposa la desaparició pràctica del model de gestió de televisió pública valenciana. >> Països Catalans 4

Les conseqüencies repressives de la vaga del 29M continuen cuejant. Amb els 6 detinguts a Sabadell, ja són 113 les persones detingudes als Països Catalans per haver participat a la vaga. Expliquem els condicionants interns de les detencions de Sabadell. >> Països Catalans 6

Divendres comencen els Jocs Olímpics de Londres. Sota l'impacte mediàtic dels Jocs s'hi amaguen històries d'especulació, augment del control social i altres misèries allunyades de l'esperit olímpic. Londres, en aquest sentit, tampoc no serà una excepció. >> Internacional 11

iSaBELL VaLLETS PÀG. 2 // gOnçaL BRaVO PÀG. 3 // maRC gaRCia PÀG.16

DEL 26 DE JULIOL AL 8 D’AGOST DE 2012 L’aCCEnT 231

02OPINIÓ

COL·LaBORaCiÓ

El passat dimecres 18 es debatia al Congrés espanyol la moció presentada per CIU sobre les mesures d’enduriment del codi penal proposades per reprimir la dissidència política. El mateix dimecres es detenien 6 persones més per la passada vaga general. Tot això esdevenia una setmana després de l’anunci de la retallada més greu plantejada per la UE -i executada pels governs de PP i CiU-, i de la que s’anuncia que és la primera d’un seguit de mesures, que sota el fariseu argument de compliment del dèficit, estan situant a la majoria de la població en unes circumstàncies vitals complicades, en alguns casos, i dramàtiques, en molts altres. I que aquesta situació d’ofegament econòmic i social a les classes populars suposa per als governs un risc molt alt i de difícil gestió, contra el que s’han d’armar.

El que s’acabarà aprovant al congrés són delictes contra el sistema econòmic i polític. La repressió i el control de la dissidència política és el fil conductor de tots ells. El bé jurídic protegit llavors és el manteniment i preservació del sistema econòmic i polític, no de l’ordre -això és un tema diferent- sinó del sistema.

Són les mesures per advertir els temptats d’organitzar-se i lluitar, són les mesures per transmetre la por i la necessitat de passivitat, de renúncia i sobretot de sacrifici. Us ofegarem, sí, i en el procés calleu, aguanteu i sacrifiqueu-vos pel sistema.

Així hem de tenir clar que la crisi econòmica, obliga, per una banda a blindar el sistema contra els seus “enemics”i per altra a inventar nous motors de generació de negoci, perquè la producció no s’atura i la política penal és una eina del poder tant per castigar com per crear delictes.

El capitalisme produeix i reprodueix constantment el delicte: d'una banda genera les condicions en privar de mitjans de subsistència a un nombre creixent d'individus, converteix la propietat col·lectiva en propietat privada d'una persona o cor-

Número 231 Tirada: 4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: CarrerMaldonado,46 baixos,46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28. Consell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés i Abel Caldera. Països Catalans:Cesc Blanco, Abel Caldera (coords.), Joan Ballester, Guillem Colom, Pep Giner, Andrés González. Opinió: Joan Teran (coord.).

Economia: Àlex Tisminetzky (coord.). Internacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer, Borja Català.Ciència i Tecnologia: Martí C., Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Rafael Escobar.

Correcció: Mercè Mauri.Edició gràfica: Andreu Ginés.

Coordinació gràfica:Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Marc Garcia, Isabel Vallet, Gonçal Bravo

Mínim estat social, màxim estat penal ISABEL VALLET

poració, privatitza el producte generat per tota la societat, concentra la riquesa en poques mans. Per l'altra, el delicte es desenvolupa com un negoci més capitalista, la seva pervivència està signada per les mateixes lleis d'oferta i demanda del mercat. El delicte crea lucre: mitjançant el manteniment dels oficis, la indústria de la seguretat i de l’armament, les tecnologies de control, i com no, del negoci de la gestió de les presons, -al

qual encara no hem entrat de ple però per al què no ens falta massa-. El delicte no és no és una anomalia, sinó un producte necessari i complementari de la dinàmica del capital, al qual li incorpora, en un moment determinat del seu desenvolupament, relacions de mercat i de propietat convertint-lo així en un negoci rendible i sustentador de l'ordre econòmic.

Però no es tracta d’augmentar o

inventar els delictes perquè sí, perquè igual que assistim a una regulació penal de conductes no regulades crec que ens trobarem amb una desregulació penal de conductes ja tipificades. Com per exemple: delictes societaris, dels delictes de blanqueig de capitals, delictes contra la hisenda pública i contra la seguretat social, delictes contra els drets dels treballadors, delictes de malversació, frau i tràfic d’influències, delictes d’es-

Assad i els senyorets de Barcelona

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

“L'atemptat suïcida que dimecres va posar fi a la vida de quatre alts càrrecs del règim de Damasc -el Ministre de Defensa, el viceministre i cunyat del president, el cap de la Seguretat Nacional i el de la cel·lula de crisi-, a la pròpia seu de l'Oficina de seguretat Nacional de la capital siriana, ha estat un dels cops més contundents dels rebels” (“Guerra civil a Síria”, La Vanguardia, 23 de juliol). Si un marcià amb tota la informació necessària dels fets però cap contaminació de l'adoctrinament amb que els mitjans els disfressen llegís aquest passatge no hi veuria res de ressenyable.

No trobaria, per exemple, a faltar la paraula “terrorista”. Però sorprèn, habituats com estem a la literatura emocional dels pamflets de la burgesia, que els responsables d'aquest múltiple assassinat siguin “rebels” i no “terroristes”, i que la seva acció no sigui un “acte terrorista”, amb tots els adjectius moralitzants habituals, si no un “cop”.

Un cop de gran transcendència “després que aquest cap de setmana hagin aconseguit controlar alguns punts de la frontera del nord del país, des d'on reben armes i subministrament de l'exterior, finançats fonamentalment per l'Aràbia

Saudita, país a qui li interessa posar fi a la influència de l'Iran sobre el règim sirià”. Això no provoca l'habitual clam contra el suport del règim de Riad als terroristes que llegim constantment quan és Iran qui financia lluites que no són del gust de La Vanguardia . D'envair Aràbia Saudita per aquest motiu ni parlar-ne car es tracta de “la lluita del poble sirià per la democràcia”. I aquest segur que és motiu vinculant pels filantròpics designis de Riad. Ja se sap que parlem d'un enclau del món lliure en el vesper de l'Orient Mitjà, incontaminat milenàriament del verí del comunisme, cosa que no es pot dir de Rússia i Xina, que “donen suport

tafa, insolvències punibles i podria seguir el llistat.

I si no amb una desregulació, amb qualsevol invent de política criminal, es digui amnistia, es digui delictes de persecució no prioritària, es digui delictes socialment acceptats.

Parlarem llavors dels “il·legalismes”.

Històricament certes societats europees han tolerat “il·legalismes”com formes de supervivència popular davant condicions de penúries econòmiques endèmiques. Ara sembla que aquests il·legalismes no són pas populars, són els il·legalismes sistèmics, aquells que calen per mantenir els monopolis que han creat sobre els bens col·lectius. Els il·legalismes d’aquells que concentren les riqueses, d’aquells que ostenten el poder, d’aquells que s’han lucrat i es lucraran d’aquesta crisi.

La generació d'un mínim estat social ha d’anar acompanyada per força d’un màxim estat penal i tot i així, i malgrat que sigui així, d’alguna manera s’han de depurar les responsabilitats, com no serà a nivell jurídic, haurem de pensar, buscar i articular la manera per que sigui a nivell popular.

PaPER DE ViDRE

a la dictadura de Baixar al-Assad”.

Com que per a Pilar Rahola moros contra moros és una lluita de suma zero, el 20 de juliol i en el mateix mitjà estava molt més interessada en altres qüestions aparentment molt allunyades...excepte per la ment obscura de l'Estrella Intercoiffure a la millor imatge de 1997: “Barcelona perseguirà amb duresa la prostitució als carrers” (“Stop prostitució”, La Vanguardia, 20 de juliol). Això omple Rahola de satisfacció, car el feminisme és la principal coartada, juntament amb el catalanisme, mitjançant la qual aquesta senyora manté davant alguns desinformats la imatge de progressista insubornable. Segons

Rahola l'Ajuntament de Barcelona “no pensa ser bonista en qüestions de prostitució”. Rahola, com tots els reaccionaris amb els quals pretén infructuosament fer veure que “no se ajunta”, entén per “bonisme” qualsevol plantejament que no passi per atonyinar-nos a tots plegats pels nostres pecats presents i futurs. I lamenta de passada, com si això no estigués al centre de la qüestió, que l'Ajuntament “no pot perseguir aquesta trista pràctica en llocs tancats, per què no entra en llurs competències, però com a mínim planta la bandera de la tolerància zero al carrer”. És a dir, que Trias i els seus amics -i els amics de Rahola- podran seguir anant de putes en llocs adequadament discrets i esterilitzats amb aquelles noies tant encantadores mentre les subsaharianes de la Rambla es busquen la vida en algun raconet fosc: un triomf apoteòsic de la llibertat de les dones. Un triomf contra el que, incomprensiblement, s'ha posicionat la progressia del sistema, “com si el mantra de la prostitució com a exercici de llibertat tingués algun sentit”. I així és com arribem al cap del carrer: les “defenses aberrants, sigui la prostitució, sigui la permissivitat multicultural de l'islamisme més tronat”, referint-se, com no, a la qüestió de la prohibició de la burka. És a dir, que el feminisme de Rahola consisteix a prohibir a les dones el que no els convé. I mantenir intactes els plaers culpables dels senyorets de Barcelona, que per això li paguen.

OPINIÓ 03

L’aCCEnT 231 DEL 26 DE JULIOL AL 8 D’AGOST DE 2012

COL·LaBORaCiÓ E D I T O R I A L

Ja no ens alimenten molles...

GONçAL BRAVO*

Actualment ja no hi ha cap persona arreu dels Països Catalans que puga tenir cap dubte en que el Poble Treballador ens trobem actualment en un moment d’emergència total, a causa de la crisi que ens han provocat. Aquest és un dels moments més dramàtics de la nostra història recent.

El rescat demanat pel govern del PP al País Valencià la setmana passada, després de 16 anys de malgovern, que segons el propi Rajoy, era una “exemple” a seguir per totes les “autonomies de l’estat espanyol”, no són res més l’avís a navegants dels rescats que dissortadament seran inajornables a les Illes Balears i Pitiüses, i al Principat, tan de bo m’equivoque... però la situació ha esdevingut insostenible.

No ho oblidem. Aquesta situació ens ha vingut forçada. Forçada per un desgovern de més de 70 anys, en el que s’han traçat plans i més plans per “sagnar” l’economia del país (allò del “dèficit”/robatori fiscal), i sobre tot per destrossar el teixit productiu i social d’aquest país. Precisament aquesta destrucció de les nostres for-

“Més que mai només tenim un camí viable al davant, el de la independència i el socialisme” mes de vida tradicionals, vinculades al camp i a la indústria, ens han abocat en mans del sector terciari, especulador, immobiliari, etc.; en el sector dels virreis de l’Espanya rància, que xucla qualsevol riquesa colonial disponible, per retornar engrunes i destrucció; actualment en forma de malversació de fons, frau fiscal i fuga continuada de capitals.

I tot plegat què ens diu? Doncs que avui més que mai només tenim un camí viable al davant, el de la independència i el socialisme.

Portem anys patint polítiques antiobreres a mans del PSOE, del PP, de CiU o dels tripartits, a Madrid, Barcelona, València o Palma. Anys en que mitjançant tota mena de retallades, reducció conscient dels pressupostos socials, empitjorament de les condicions i serveis de la sanitat, l’ensenyament i el transport públic (per forçar i justificar l’actual procés privatitzador), no han fet més enriquir-se a mans plenes, mentre les condicions de la majoria social no

anaven més que empitjorant.

Com sinó es pot entendre que a una comarca com l’Alacantí, amb tantíssima urbanització i cotxes de luxe, hi haja un índex d’atur que supera de llarg el 30%, i un índex de pobresa que també supera aquesta xifra?

I que aquestes són xifres que no han fet més que augmentar en els darrers 10 anys? (fins i tot en els “bons moments” del boom immobiliari!!)

No oblidem tampoc, la cadena de contrareformes laborals que ens han portat a la situació actual, amb “contractes” sense garanties ni els més mínims drets, amb una desprotecció gairebé absoluta, amb un acomiadament no només lliure, sinó ja pràcticament gratuït, etc.

També es plenen la boca parlant d’innovació i d’emprenedors... mentre només es fa que retallar l’accés als serveis sanitaris pels joves professionals (quedant pràcticament sense atenció sanitària), s’apuja l’IVA i les taxes a preus desorbitats que només condueix al treball en negre, etc., o es tanquen centres i instituts de I+D+i.

Es parla dels sacrificis de “tothom”, però continuem veient com les persones treballadores migrants veuen enormement empitjorades les seues condicions de vida, augmentant inexorablement el retorn cap als seus països d’origen; i al mateix temps, a milers de joves treballadores d’aquest país, majoritàriament qualificades o molt qualificades, no els queda més remei que pegar a fugir cap a altres estats europeus, sud-americans o fins i tot africans, per mirar de guanyars’hi la vida.

Mentrestant, veiem el patètic paper de les diferents socialdemocràcies i liberal-dinàstics, i els seus “sindicats” de referència, (PSOE, CCOO, UGT, UPyD, etc.), buscant la mobilització popular mitjançant les seues “megaplataformes”, organitzant grandíssimes manifestacions com la del passat dijous a València, encapçalada pel SUP i dues organitzacions de Guàrdies Civils!! Els mateixos que sempre han justificat la repressió.

Què busquen amb tot plegat? Doncs simplement treure Rajoy del govern

espanyol, per tal de posar Rubalcaba o qualsevol altre del PsoE al seu lloc, i així evitar que res no canvie; ja que molt al seu pesar, el que comença a veure’s cada vegada amb més força és que cada cop són més i més els i les treballadores que ja no estan disposades a suportar aquesta situació, i a acatar amb la boca tancada i els braços caiguts els dictats de les cúpules dels patrons sindicals, Toxo i Méndez.

Ja no hi ha gaires dubtes que en breu tindrem nova convocatòria de Vaga General. Què ens toca doncs a les persones treballadores conscients?

Doncs fer tot el que estiga a les nostres mans per tal que aquesta siga de 48h, i arribe a tots els sectors i a totes les comarques dels Països Catalans... com a primer pas ferm vers la Vaga General Indefinida que puga tombar aquest sistema d’opressió criminal que patim.

Fins la vaga de 48h, arreu del nostre territori nacional, no ens mancaran jornades d’acció... l’aturada a

“Fem de cadascun d’aquests dies i jornades de lluita, una invitació i una preparació de la Vaga General” TMB el 8 d’agost convocada per la COS i amb el suport de la CGT, PSA i ACTUB; la vaga d’ensenyants interins a la CAC a mitjans de setembre; la setmana europea de lluita per la sanitat pública, convocada al País Valencià a primers d’octubre pel CAS-PV... Per no mencionar altres lluites parcials arreu del país (EMT, FGV, RTVV, la Vanguardia, etc.), Aplecs com el de la Plana o el del Camp de Túria, o la Diada Nacional del proper 11 de Setembre.

Fem de cadascun d’aquests dies i jornades de lluita, una invitació i una preparació de la Vaga General.

Fem nostres els carrers i que no ens els tornen a llevar. Recuperem tot el que ens han furtat, i guanyem la nostra plena llibertat!!

Organitzem-nos i plantem cara, perquè com deia l’Ovidi, “ja no ens alimenten molles... ja volem el pa sencer!!” *Gonçal Bravo és portaveu nacional de la COS

Si no espavilem ens cremarem

Quan encara no havia passat una setmana des que es declarara extingit l'incendi de Cortés de Pallars, un altre gran foc s'encenia a l'altre extrem del país, a l'Empordà. Tot i que la superfície cremada ha sigut menor, la devastació ha estat gran i s'ha hagut de lamentar quatre morts en circumstàncies diferents, però totes elles causades pel foc.

Com en l'incendi valencià, les autoritats no han trigat en atribuir l'incendi a imprudències de la població -i a les inclemències climàtiques, com no- i, enmig del desplegament propagandístic habitual, han aconseguit evitar qualsevol mostra d'autocrítica, tot apel·lant a l'enduriment del codi penal per als piròmans, voluntaris o no, com a fórmula universal per apaivagar els ànims.

Però com ha succeït al País Valencià, és difícil no concebre les retallades del Govern principatí com una causa important de la propagació del foc. De fet, abans de l'estiu, els bombers de la Generalitat ja van alertar del perill que suposava reduir el pressupost de prevenció, extinció i salvament d'incendis en un 34%, el de protecció civil un 52% i el d'altres partides més concretes, com el vestuari de bombers, en un 95%.

I 13.000 hectàrees després, ha quedat clar que el foc no entén de discursos, promeses i programes electorals; no entén de maquillatges ni de circumloquis més o menys afortunats. I la realitat del Principat és de retallades, com a la resta del país. I també d'un model territorial, derivat d'un sistema capitalista, terriblement agressiu amb el patrimoni natural tant quan es tracta de treure'n rendiments, com quan el considera improductiu.

La devastació del territori que hem patit aquests dies ha vingut acompanyada d'una devastació social i nacional sense precedents. Mentre a les Illes Bauzà consuma l'ofensiva contra el català, el País Valencià ha viscut la defunció de l'autonomia, després que el 20 de juliol la Generalitat acudira al fons de liquiditat del Govern espanyol: és a dir, reclamara el rescat.

Allò que anomenen Comunitat Valenciana, i que no fa tants anys era el paradigma de la bona gestió per a la dreta espanyola, és ara un territori caigut en desgràcia del qual, segurament, preferirien no saber-ne res.

Però aquells que l'han ensorrat han sigut sempre fidels a Madrid, i ara, aprofiten aquestes noves circumstàncies per ofrenar-hi noves glòries. Però no ens enganyem, com diu Endavant "aquesta autonomia ha sigut sempre més formal que real: les institucions públiques valencianes han estat des del principi en mans de partits espanyolistes amb seu a Madrid. […] A més a més, el fet de formar part d'un estat membre de la Unió Europea ha significat des de l'entrada estar sotmesos als dictats d'aquesta institució capitalista. Ja ve de lluny que ens governen des de fora."

Al País Valencià, potser sempre n'hem sigut més conscient d'aquesta realitat, d'aquesta autonomia fictícia, però no així al Principat on s'ha fet molta més bandera del regionalisme. I la realitat és que el Govern de Mas ha passat de reclamar el Pacte Fiscal a suplicar el rescat. Aquest és el trist resultat del famós peix al cove que durant més de trenta anys ha alimentat l'ideari catalanista hegemònic.

A l'espera que les Illes reclamen també el rescat ens trobem amb la paradoxa que els territoris amb el dèficit fiscal més gran són el primers que han requerit el flotador de l'Estat. I no és cap casualitat. El cert és que des del principi de l'anomenada Transició l'Estat espanyol no ha fet més que maniobrar per diluir els pocs avanços d'autogovern que s'havien aconseguit lluitant contra Franco. No és que fóra cap secret -tots hem pogut llegir la Constitució espanyola!- però molts no ho volien veure.

Però ara les coses han canviat. Així com la crisi ha estat i és l'excusa perfecta per imposar les polítiques ultraliberals, també ho és per retallar els nostres drets nacionals, i sense necessitat de subtileses. Com el foc, l'espanyolisme i el capitalisme avancen implacables si les circumstàncies són favorables, i als Països Catalans els piròmans fa temps que han anat preparant el terreny, encara que ara potser també s'hi cremen. Les retallades dels drets, la negació de la unitat nacional i cultural, les privatitzacions, la corrupció i l'especulació econòmica... tot això és el millor combustible per al capitalisme i l'espanyolisme. Els que ens han abocat a aquesta situació no ens hi trauran, així que més val que espavilem.

04PAïSOS CATALANS

No pots assumir la veu d’un no-poble

DEL 26 DE JULIOL AL 8 D’AGOST DE 2012 L’aCCEnT 231

LOLa PÉREZ VALÈNCIA*

Fa uns anys vas deixar de sintonitzar Canal 9? No escoltes mai la ràdio en valencià? Et sents a gust quan dius “canal 9 és una merda” a pesar que no la veus mai? Quan algú diu he vist “Trau la llengua” i no està malament, l'ataques a la jugular? Si la resposta a estes preguntes és afirmativa, la culpa de l'espoliació econòmica i cultural de l'audiovisual valencià també és teua. Perquè no has eixit al carrer a queixar-te mentre la pagaves i no la senties com a teua. El teu silenci social és còmplice dels polítics al poder. Jo no tindré feina, i tu no tindràs tele. Invertiré els meus coneixements a un altre lloc, però tu et quedaràs sense el que et pertany: una televisió pública que defense la teua llengua i la teua cultura, que normalitze i vertebre el territori, que t'informe del que passa al teu costat d'una manera plural, versemblant i objectiva. No t'imagines eixa tele perquè mai l'has tinguda, però no seria ideal que existira? Ja que l'has pagada tens tot el dret a reclamar-la. No baixes el volum als crits dels 1.295 treballadors que aniran al carrer, perquè ells no són els culpables.

No s'equivoquem, RTVV no tanca la paradeta pel deute acumulat de 1.300 milions d'euros, que en són molts, ni perquè la crisi estiga afectant tots els sectors, no, no. Canal 9 i Ràdio 9 es destrossen per a fer realitat un somni del PP des de l'època

Una de les moltes protestes dels trablladors contra l’ERO

de Zaplana: privatitzar-les i que l'empresa privada (la dels seus) en traga un benefici que…Sorpresa!…continuarem pagant tots els valencians.

Jo treballe a Canal 9, (uff, quina sèrie d'explicacions van sempre darrere d'esta afirmació, com n'és d'esgotador justificar la meua feina!) he intentat fer la tele que m'agradaria des de cada programa en el qual he treballat. Amb mi han estat persones que porten lluitant per una televisió pública en valencià i que són grans professionals. Hagueren de reaccionar prompte, quan la tele sols tenia un anyet. Quan el 1990 aparegué la primera “llista negra” de paraules massa “catalanes”, es

rebel·laren davant els mínims que imposava el PSOE i molts foren apartats dels seus llocs de treball. Els mateixos professionals portaren el 1995 davant dels tribunals la privatització de RTVV i guanyaren, denunciaren en 1999 a Les Corts la manipulació informativa i la propaganda que els del PP els obligaven a fer.

Alçaren la veu per a denunciar programes impropis d'una televisió pública com Tómbola (anaven contracorrent perquè el 30% dels espectadors valencians seguia el programa l'any 1997. La mitjana d'audiència actual de la cadena està en un 5%) Ells intentaren impugnar oposicions en les quals les falleres, els

HISTòRIA D’UN SAQUIG: ALGUNS DELS RESPONSABLES

cosins, cunyats i veïns dels polítics aconseguien una plaça, acusaren Camps de col·locar periodistes madrilenys afins als pseudodebats que emetia Canal 9, denunciaren un ERO encobert (400 persones acomiadades) en 2006 després de la visita del Papa i també clamaren per a que s'aclarira quant havia costat. Crearen en 2009 una plataforma per a exigir transparència i pluralitat a Canal 9, denunciaren l'actitud dels directius davant les denúncies per abusos sexuals a tres periodistes per part del cap de personal en 2010. Això és estar callat? Fa més d'un any que els treballadors fem concentracions setmanals per a reclamar la nostra tele

rar els 3 milions. La diferència, segons el jutge, va ser repartida entre el mateix Pedro, el “bigotes” i d'altres com Ricardo Calatayud

José Vicente Villaescusa director general 1996-2004

Militant del PP, abans de ser director general Zaplana el posa al capdavant dels Informatius tot i no tenir ni experiència ni titulació; només dura vint-i-quatre hores. Tot seguit és nomenat director general de la Corporació. RTVV passa d'un deute de 30 milions d'euros a 540 milions. És el primer director general que comença a externalitzar de forma clara programes en favor d'empreses vinculades al PP i per això el deute augmenta de forma tan clara. El seu pas per la RTVV deixa les grans perles de la tele-escombreria, sent el programa Tómbola el seu màxim exponent. Se l'obliga a dimitir el 2004 pel nou president Camps que vol substituir els “zaplanistes”, tot i així se'l compensa, posantlo al capdavant de la comissió per l'estudi del “museu del segle XIX” amb un sou de 60.000 euros anuals. Cal recordar que mai s'ha fet realitat aquest museu.

i preguntar-los als polítics i als seus sequaços on estan els nostres diners, els diners de tots els valencians, posem de fons la famosa cançó del “Show de Monleón” i arribem a la conclusió de que en el nostre cas estem, damunt de morts, rematats per aquells que veuen bé el tancament. Allí hi ha molt d'inútil endollat que no sap fer res, però s'heu parat a pensar en els bons treballadors? Eixos que no fan la tele que voldrien? Els mateixos que es queden sense sustent i sense futur? Us pareix bé que els 400 que es queden siguen tots els que ara ocupen càrrecs i no produeixen? Quin desastre.

Ens quedarem sense feina escoltant els aplaudiments d'eixa audiència que no ens veu i que s'alegra de la nostra desaparició. Haurem de treballar per a les productores (tot apunta que madrilenyes) que ens pagaran dos duros als que portem anys intentant guanyar-nos un futur laboral. I tal vegada escolte una altra vegada aquelles paraules que em van dir la primera setmana que vaig treballar a Canal 9 (a programes, un departament on s'obriren botelles de cava i s'aplaudí el dia que Camps va dimitir, no confondre amb informatius). Una companya advertí “no digues tan clar el que penses, açò està ple de talps” i un lingüista ens confessà “feia temps que ningú no es preocupava tant per la llengua com vosaltres, quina alegria”. Ara em pregunte per a què ha valgut tot l'esforç diari d'estos anys si acabaré, com els ha passat als meus companys, associada al niu de corruptes i incompetents al qual he intentat combatre des de dins. Espere que no siga així, i espere treballar algun en eixa tele somiada que, a pesar de tot, ens mereixem els valencians. *Lóla Pérez és guionista de Canal 9

el lloc de treball per obtenir "favors de naturalesa sexual" de tres periodistes de l'ens públic entre els anys 2007 i 2010. Mitjançant una tàctica que combinava promeses laborals i amenaces, Sanz les hauria sotmès a una "situació greument intimidatòria i humiliant" que li va permetre assolir el seu objectiu. Aquests delictes poden ser penats fins a 10 anys de presó.

Pedro García Gimeno director general 2004-2009

Periodista nascut a Alzira el 1969. Després de passar per l'ABC, el fitxa Camps com a secretari de comunicació del Govern valencià i a més director general de premsa. L'any 2004 és nomenat a dit pel mateix Camps com a director general de RTVV. Continua la feina de Villaescusa i el deute arriba als 1.200 milions d'euros, gràcies a la política de grans esdeveniments de Camps: 22 milions d'euros per al gran premi de Formula 1, mentre l'audiència evoluciona en caiguda constant. L'any 2009 ha de dimitir “per raons personals”, per bé que la realitat és més dura: apareix implicat en una de les subtrames del Gürtel, en aquest cas dins la visita del Papa a la ciutat de València l'any 2006. El jutge imputa Pedro García haver pagat 7,4 milions d'euros a Teconsauna, empresa de construcció, per la instal·lació de pantalles de televisió i altaveus, quan el cost real en cap cas va supe-

Vicente Sanz cap de personal fins el 2010

President provincial del PP a València durant el període 1993-94. Un enregistrament en el cas Naseiro, el va obligar a dimitir del seu càrrec. Seua és la frase recollida en una conversa telefònica amb Zaplana: "Estic en política per forrar-me". En deixar el càrrec dins el PP , Zaplana el posa a dit a Canal 9 com cap de Personal. Fins l'any 2010 fa i desfà com vol dins l'ens públic. Va impedir la posada en marxa de borses de treball, va permetre que hi haguessin 800 contractes temporals, afavorint la vulnerabilitat dels treballadors. Però finalment va de deixar l'ens després que 3 periodistes el denunciessin per abusos sexuals.

La jutgessa assenyalà que existien "indicis racionals" que Sanz utilitzà el seu poder en

Ricardo Calatayud actual subdirector econòmic

Subdirector econòmic de RTVV, està imputat en la trama Gürtel valenciana i acusat de repartir-se amb d'altres directius i empreses afins milions d'euros públics falsejant contractes amb empreses externes per la visita del Papa del 2006. Tot hi això, aquest mateix any continua dins RTVV i ha participat en l'adjudicació a una consultoria externa per 150.000 euros per prepar l'ERO de l'entitat pública.

L’aCCEnT 231 DEL 26 DE JULIOL AL 8 D’AGOST DE 2012

PAïSOS CATALANS 05

“Hem nascut per vèncer”

aBEL CaLDERa BERGA

Dissabte de Rebrot a la tarda. Centenars de persones desfilen pels carrers de Berga en manifestació darrera d'una pancarta d'Arran, la nova organització de joves de l'esquerra independentista, fruit de la unió de Maulets, la CAJEI i altres assemblees de joves. Enfilen la Ronda de Queralt amunt, en direcció al Teatre Municipal. Un teatre que compta amb mig miler de butaques i que va quedar ple de gom a gom. Una pancarta cobreix tota la balconada del galliner amb el lema que s'ha anat popularitzant des de l'assemblea constituent d'Arran: “Hem nascut per vèncer”.

Comença l'acte de presentació d'Arran.

Compromís amb el moviment juvenil

Juntament a aquestes intervencions, també hi hagué espai per donar veu al SEPC, als casals i ateneus i a Alerta Solidària, mostrant així totes les veus i tots els fronts del moviment. Final-

La reivindicació de l'herència històrica

“Tinguem un record molt especial per a totes aquelles persones que han patit la repressió en aquests 25 anys per la seua militància a Maulets. Començant pel primer insubmís que hi va haver als Països Catalans, per Ferran. Continuant per la Núria Cadenes i tot el que va patir, i per les desenes de militants multats i detinguts en casernes dels diferents cossos policials, fins a dia d'avui, en què l'Andreu ha estat diverses setmanes a la presó per la seva participació a la vaga general. El nostre record més especial és, però, per a Guillem Agulló”. El públic assistent a l'acte va respondre amb una forta ovació aquestes paraules de Natxo Calatayud, antic por-

en el consell polític de la formació, s'havien posat les bases del nou òrgan de coordinació de l'esquerra independentista. No va faltar, doncs, en la celebració d'una passa endavant de l'esquerra independentista, l'anunci que calia treballar per a la següent.

El Teatre Municipal s’omplí per a la presentació d’Arran

taveu de Maulets, que va reivindicar la història de l'organització i el seu full de servei a la lluita independentista.

“Celebrem la unitat de la CAJEI i Maulets, dues organitzacions que han demostrat la seva solvència, la seva coherència i la seva capacitat de lluita arreu del territori”. Aquesta fou una de les frases més aplaudides que pronuncià l'antic portaveu de la CAJEI, Xavi Gispert. Hi havia en el disseny de l'acte la voluntat de remarcar que la història no s'oblida, que es continua essent hereu d'un passat que s'assumeix

i es mostra amb orgull. Una forma en positiu de donar per tancat el debat sobre l'abandonament del nom històric de Maulets, que tantes passions havia desfermat en les setmanes precedents a l'assemblea constituent d'Arran.

Debats oberts

L'acte també va tenir el seu espai per a la confrontació d'idees. El debat dins l'esquerra independentista és viu i l'acte no va pretendre defugir les visions contraposades que sobre molts aspectes hi ha. Així, el representant del MDT

Joan Pujolàs, feina una crida a intervenir en el moviment per l'autodeterminació -és a dir, a l'ANC- i demanava “sortir al carrer, sortir més enllà dels nostres ambients de militants convençuts”. En canvi, la representant d'Endavant, Laia Hernández, contestava: “Cal que recordem tots els trens que havien de ser els últims? Des d'Endavant creiem que l'Assemblea Nacional Catalana no és, en cap cas, el nostre projecte”. El contrapunt al debat el posava el representant de la CUP, Joan Teran, en anunciar que aquell mateix matí,

“Més de mig miler de persones assisteixen a la presentació d'Arran en el marc del Rebrot” ment, dos portaveus d'Arran van fer la intervenció final, que s'inicià amb el llistat de nuclis que formen part de l'organització, dibuixant el mapa quasi complet dels Països Catalans, i continuà amb un repàs històric de les experiències de lluita precedents per finalitzar amb el compromís a construir el moviment juvenil. Les línies tàctiques d'aquest treball veuran la llum en la propera assemblea nacional que a la tardor acabarà de perfilar la nova organització de joves de l'esquerra independentista.

El PP consuma l’arraconament del català a les institucions illenques

El Parlament Balear aprova la Llei de Funció Pública que elimina el català com a requisit per accedir a places del funcionariat

REDaCCiÓ PALMA

Reaccions

El passat 17 de juliol la estratègia contra el català del PP assolí una nova fita amb la definitiva aprovació de la cambra autonòmica de la nova norma que modifica la simbòlica Llei de Normalització Lingüística del 1986. Aquesta agressió a la llengua feia mesos que havia aixecat protestes per tota Mallorca, i el dia de l’aprovació no ha estat cap excepció: la policia espanyola protagonitzà diversos moments conflictius amb els manifestants que s’intentaven apropar el màxim al Parlament.

La Llei de Funció Pública representa, junt amb els canvis que el PP prepara a educació, un dels cavalls de batalla del gir ultraespanyolista del partit sota el lideratge de José Ramon Bauzá. Amb ella es trenca el “consens” al que s’arribà durant l’anomenada transició, quan els partits regionalistes i el PSOE presentaren la Llei de Funció Pública com una victòria i una garantia de la

El PSIB-PSOE i el PSM-IV han criticat repetidament la modificació de la Llei de Funció Pública, entenentla com una “vulneració” de l’Estatut d’Autonomia, els primers, mentre que els segons parlen d’una “tornada al franquisme” de la mà d’un “PP més castellanista”.

L’Esquerra Independentista, que sempre havia considerat insuficient la llei del 1986, ha mostrat un rebuig frontal al que considera una política decidida d’extermini lingüístic.

Endavant-OSAN, organització impulsora de la campanya “a Mallorca en català”, crida a “defensar el català de forma combativa, sense renunciar a res”, alhora que apostà per “un ampli moviment popular que uneixi la lluita pel català amb la resta de lluites de caire anticapitalista”.

El PP, per la seva banda, es mantingué en el seu ja habitual discurs de “llibertat lingüística”, encapçalat per Fernando Rubio, que a més acusà de “radicals” als membres de l’oposició.

Protesta a les portes del Parlament

salut de la llengua. 26 anys després el PP sembla decidit a posar en marxa un autèntic procés contra el català a tots els fronts.

Si bé políticament el PP mai havia passat d’un regionalisme molt descafeïnat, en part degut a l’espai polític que ocupava Unió Mallorquina, el canvi de línia política ha aixecat cert descontent dins les files del

partit. Un petit sector encapçalat per Jaume Font s’escindí fa temps creant la Lliga Regionalista ara en procés de confluència amb Convergència per les Illes, la refundació d’UM. Aquest descontent s’ha tornat a manifestar amb el vot en contra de Antoni Pastor, batlle de Manacor a qui el partit l’ha suspès 4 anys de militància.

mobilitzacions a porta de Parlament

Fins a tres vegades, centenars de manifestants es concentraren a pocs metres de la cambra autonòmica per protestar contra la llei del PP. Especialment combativa fou la de les 10h del matí, on els assistents trencaren un primer cordó policial, i només foren aturats amb l’arribada de noves unitats d’antiavalots que agrediren a algunes persones. Si bé els manifestants, molts d’ells portant estelades, no donaren mostres de retrocedir, en aquell moment un membre de l’Obra Cultural Balear desconvocà la concentració.

L’ambient fou, doncs, prou combatiu, en la mateixa línia que les diferents mobilitzacions que a diferents pobles han seguit els moviments del president del govern, José Ramón Bauzá. El fet és que la política del PP contra el català sembla estar aixecant a amplis sectors de la població de Mallorca contra el govern amb un cicle mobilitzador que no sembla haver-se tancat.

06PAïSOS CATALANS

DEL 26 DE JULIOL AL 8 D’AGOST DE 2012 L’aCCEnT 231

Oposició i mobilització a la MAT a Gramenet, imposada per l’Estat i Red Eléctrica

aiTOR BLanCH SANTA COLOMA DE GRAMENET

L'equip de govern municipal de Santa Coloma de Gramenet (PSC, ICVEUiA i CiU) va anunciar, el passat 6 de juny l'existència d'un projecte de construcció de línia i subestació elèctriques de 400kv, molt alta tensió (MAT), al municipi. El projecte de Red Eléctrica de España (REE) aniria des de la població de Sentmenat fins a Santa Coloma de Gramenet, on aniria ubicada la subestació, enllaçant amb la línia projectada des de l'Estat francès. L'equip de govern municipal, inicialment, s'oposava al traçat aeri, tot demanant el soterrament de les línies i torres elèctriques.

Tanmateix, la reactivació de la Plataforma per a la Defensa de la Serra de Marina i Can Zam ha fet recular les pretensions, en tant que aquesta aposta per una ferma oposició a la MAT. El projecte va ser presentat per REE l'any 2005, fent-se l'anunci públic el 24 de maig de 2006. És en dos Consells de Ministres del PSOE, sota mandat d'en Zapatero, un el 30 de maig de 2008 on s'aprova la instal·lació, i el darrer i crucial, el 18 de novembre de 2011 on s'acorda la utilitat pública del projecte, autoritzant llavors a l'execució d'aquest. El passat 4 de

Veïns increpen a membres de REE i de la Delegació del Govern central quan havien de suignar el traspàs de terrenys // FOTO: Andreu Fernández

juny, un dia abans que s'acabés el termini per recórrer i sense informar prèviament, l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet presenta diversos recursos al Tribunal Suprem. Les raons de REE i el Govern espanyol, en el moment actual (PP) i en el de la seva aprovació (PSOE), era la previsió d'augment de consum elèctric a l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Tanmateix, dades de consum

oficials demostren com els darrers anys aquest s'ha vist reduït.

L'oposició al projecte ha vingut marcada en un primer moment per Gent de Gramenet, grup a l'oposició, que va denunciar la manca d'informació sobre el projecte. Tanmateix, la reactivació de la Plataforma per a la Defensa de la Serra de Marina i Can Zam ha aconseguit aplegar desenes de col·lectius, organitzacions

disturbis impedia el pas en els carrers adjacents a la seu de CDC. La manifestació es va cloure davant del cordó d'antidisturbis, i molts dels assistents van entonar la popular havanera “El meu avi”, en una acció carregada d'ironia.

recorregut.

A partir dels fets de la vaga, i durant setmanes, CiU va dedicar força esforços per a criminalitzar els moviments socials de la ciutat i per a exigir que es practiquessin detencions per tal de castigar els atacs que la seva seu havia patit en més d'una ocasió. Finalment, les pressions polítiques de la CiU local, juntament amb les ganes de revenja del grup de paradistes ultres s'ha trobat amb l'estratègia dilatòria de detencions relacionades amb la vaga del 29M. Això és el que probablement propicià que, 111 dies després dels fets, s'efectuessin unes detencions per a fer uns tràmits que habitualment es resolen amb una citació judicial.

polítiques, sindicals i veïnals així com veïnat de les zones més afectades. Des de les organitzacions de l'Esquerra Independentista presents al territori —ARRAN Gramenet, COS i CUP de Badalona— també s'ha mostrat una frontal oposició i han donat suport a la Plataforma.

Els motius d'oposició denuncien el model energètic que comporten aquestes infraestructures —energia

nuclear—, així com les seves afectacions sobre el medi ambient, el paisatge i la salut de les persones. El traçat proposat per REE passaria pel bell mig de la Serra de Marina per Sant Fost de Campsentelles, Badalona i Gramenet. A la vegada, la línia actual d'alta tensió, per on passaria el cablejat de la MAT, ja està comportant casos de càncer i d'altres malalties sobre el veïnat dels habitatges més propers. Aquest és un dels motius més flagrants, atès que la subestació es construiria a menys de 75m de nuclis habitats i a d'altres punts la línia passaria a menys de 150m, quan la normativa europea recomana ferles a un mínim de 400m de nuclis habitats.

Davant d'aquest fet, la mobilització està sent molt forta coordinant esforços entre la Plataforma i l'Ajuntament, i d'altres agents socials, per cercar vies tan a nivell legal com de mobilització. Fins al moment s'han recollit ja milers de signatures demanant l'aturada del projecte, i s'ha realitzat una acampada, concentracions de rebuig, manifestacions i assemblees informatives per la ciutat. Aquesta forta oposició ha fet que se suspengués l'acta d'ocupació dels terrenys on havia de passar la propietat dels terrenys per a la construcció de la subestació de FECSA-Endesa a REE.

Nova ràtzia contra vaguistes Tres independentistes imputats a Reus per amb 6 detinguts a Sabadell protestar contra les

aBEL CaLDERa BERGA

El passat dimecres 18 de juliol, sis activistes socials de Sabadell van ser detinguts pels Mossos d'Esquadra, acusats de participar a la vaga del 29M. Cinc dels detinguts van quedar en llibertat amb càrrecs després de declarar, mentre que el sisè va ser posat en llibertat al ser confós, segons els Mossos, amb una altra persona. Precisament, aquesta confusió va tornar a posar de manifest l'existència de fitxers policials il·legals amb fitxes de militants polítics i activistes socials sense antecedents penals, ja que el detingut no tenia antecedents policials però va ser identificat a partir d'una fitxa il·legal com a integrant del moviment 15M. Al dia següent, una manifestació de mig miler de persones va recórrer el centre de Sabadell per denunciar la política repressiva de CiU i les retallades socials. Precisament, la manifestació tenia com a objectiu acabar davant la seu de CDC, que per aquell dia havia programat una cantada d'havaneres i una festa pels seus militants. La formació convergent va suspendre l'acte unes hores abans de la marxa i un cordó d'anti-

Les causes de la ràtzia

El passat 29 de març, la marxa alternativa a la del sindicalisme oficial va doblar en participació a Sabadell la manifestació de CCOO i UGT. En arribar al Mercat Central, un grup de comerciants d'aquest mercat contraris a la vaga i que ja dies abans havien manifestat estar preparats per a enfrontar-se als piquets -altres parades sí que van tancar solidaritzantse amb la vaga-, van començar a insultar i provocar els assistents a la marxa des de la porta del mercat. Segons corroboren moltes fonts presents a la mobilització, quan una part de la manifestació es va dirigir cap a ells per a exigir-los que entressin al mercat i deixessin de provocar, aquests van respondre a cops de puny contra els manifestants, produint-se alguns incidents que malgrat tot, no van impedir a la marxa completar el seu

“L'operació ha evidenciat novament l'existència de fitxers policials il·legals”

retallades

CESC BLanCO SAGUNT

El mateix dia —el 18 de juliol— que sis persones eren detingudes a Sabadell per les protestes de la Vaga general del 29M tres persones més eren imputades i cridades a declarar a Reus també per protestar contra les retallades. En aquesta ocasió la mostra de rebuig es va produir a la Festa major de la vila. El 28 de juny es va convocar a la plaça del Mercadal una xiulada als polítics municipals que aplegà a centenars de persones. Així que els polítics van entrar en l'Ajuntament, la Guàrdia Urbana i els Mossos d'Esquadra van espentar i colpejar a les persones assistents. Tal i com expressa Arran (organització on militen les tres persones): "Els incidents els van protagonitzar els agents de l'ordre un cop les autoritats ja havien accedit a l'Ajuntament".

En aquest cas, però, els tres independentistes no foren detinguts per acudir als jutjats, sinó que van rebre

la citació i s'hi van apropar pel seu propi peu. A pesar d'unes formes no tant violentes com a Sabadell, els tres joves van ser imputats per presumptes delictes de desordres públics i d'atemptat contra agents de l'autoritat.

Arran va valorar que no és casualitat que augmenten les veus contràries a les retallades i a la gestió neoliberal que es fa del consistori (el cas més flagrant és el d'INNOVA). També va considerar que s'està contestant amb més repressió i que “no és cap casualitat que dels centenars de reusencs assistents a la plaça hagin imputat a militants d'Arran”. Per altra banda, van exigir en un comunicat la paralització de les polítiques que actuen contra la classe treballadora, que s'absolga a les tres persones imputades i la dimissió de la regidora i presidenta del PP de Reus, Alícia Alegret. A hores d'ara, les persones imputades estan esperant la resolució judicial i, per la seua banda, els Mossos no descarten noves imputacions.

L’aCCEnT 231 DEL 26 DE JULIOL AL 8 D’AGOST DE 2012

PAïSOS CATALANS 07

“Les retallades i la manca d’inversió pública han augmentat els problemes per controlar incendis com el de Cortes i Andilla” ENTREVISTA

la ramaderia, que era una ferramenta de control de la vegetació molt bona i ecològica.

Brigada forestal acomiadat el 2010

I què opines de les raons climatològiques que ha donat la Generalitat per justificar l'incendi?

S'ha de recalcar que les condicions climàtiques que es van donar durant la tràgica setmana dels incendis de Cortes i Andilla (altes temperatures, vent de ponent, etc.) es repeteixen tots els anys. Com a conseqüència del clima mediterrani que tenim en aquesta zona, els estius sovint són calorosos i molt secs respecte a precipitacions. Per tant, no s'entén que es pose com a excusa la climatologia per dir que no es podia fer front als incendis, quan aquestes condicions es repeteixen constantment amb millor fortuna que la de l'ultima setmana de juny. És a dir, els treballadors que duguem diverses campanyes d'incendis al País Valencià sabíem que aquesta catàstrofe es produiria tard o d'hora, ja que les polítiques de prevenció són inexistents i les d'extinció cada vegada més precàries.

La persona que ha respost a aquest entrevista ha volgut romandre en l'anonimat. Amb tot, coneix bé la realitat de les Brigades Rurals d'Emergència (BRE) del País Valencià perquè ha estat treballant com a capatàs d'una BRE de reforç durant 12 campanyes.

Així doncs, amb les seues respostes explicarà com fou la lluita que va dur aquest col·lectiu l'any 2010 i quin és l'estat a hores d'ara després dels intensos incendis de fa unes setmanes.

CESC BLanCO SAGUNT

Quina era la situació per la qual lluitàveu l'any 2010 i com va acabar?

L'inici de les reivindicacions es remunten a fa uns quants anys, però concretament aquell any s'eliminaren 17 brigades de reforç (brigades d'estiu, entre 3 i 5 mesos de duració) a tot el País Valencià. Passaren de tindre 26 brigades de reforç a tan sols 9: 1 a Castelló, 1 a Alacant i 7 a València. Tenint en compte que cada brigada de reforç està formada per 10 treballadors, en van eliminar 170; més altres treballadors d'autobombes, coordinadors, etc.

En total s'acomiadà a 350 persones i la resta de brigades de reforç que es mantingueren varen patir una retallada en el període de faena de 5 a 3 mesos de duració. Els membres de les brigades de reforç que mantingueren la seua feina són gent amb una contractació fixa discontinua per l'empresa Tragsa, acomiadant a tots aquells que no es trobaven en aquesta situació.

Però no tot va acabar ací, no?

També vam lluitar contra la creació d'una bossa d'ocupació d'oferta pública, on es donava prioritat a la gent que es presentava a la bossa sense tindre en compte la seua anterior experiència en les brigades rurals d'emergència. La bossa es va crear per cobrir places en les brigades rurals d'emergència que treballen tot l'any, condemnant a la gent de les brigades de reforç a no poder accedir mai a aquestes places si no acceptaven els imperatius de la bossa d'ocupació.

Per altra banda, aquesta bossa —poc neutra— ha estat manipulada pels sindicats majoritaris, per

Les retallades en els efectius antiincendis han sigut importants al País Valencià

la empresa Tragsa i per la conselleria per ocupar a gent de la seua corda, deixant fora a la gent que protestava per les retallades, les

“Al País Valencià sabíem que aquesta catàstrofe es produiria tard o d'hora”

mesures utilitzades per contractar a gent...

Els sindicats van jugar un paper rellevant, ja fóra per negociar els acomiadaments o per donar-vos suport. Com valores la seua actuació?

L'any 2009 es va crear una plataforma en defensa dels treballadors de les BRE de Tragsa, que reivindicava millores laborals tans dels treballadors fixes discontinus com dels eventuals i poder accedir des de brigades de reforç a brigades de tot l'any. Els problemes principals als quals es va enfrontar la plataforma foren l'actitud dels sindicats

majoritaris (CCOO i UGT) que l'única cosa que aconseguiren va ser dividir al col·lectiu de treballadors de reforç, els quals mai s'han sentit recolzats ni representats per ells. L'únic sindicat que va donar suport a la lluita va ser CGT. Com a conseqüència de tot açò la plataforma va desaparèixer i lluita actual de la situació dels treballadors està canalitzada per la CGT. L'errada en les mobilitzacions va ser la falta de compromís per una part del col·lectiu de treballadors, alimentada pel caciquisme i el suborn (favoritisme a l'hora de contractar) per part de l'empresa i els sindicats majoritaris, els quals cobren per donar cursos de formació a la gent de la bossa d'ocupació per accedir a les BRE de tot l'any.

taments per a la prevenció han augmentat els problemes per controlar els incendis d'aquestes característiques. S'ha de tindre en comp-

Quin és la relació entre les vostres condicions laborals i la situació que s'ha donat als darrers incendis del País valencià?

Hi ha un exemple molt clar: en el 2010, abans de les retallades, moltes de les BRE de reforç iniciaven la seua activitat l'1 de juny i finalitzaven el 30 d'octubre, actualment inicien la seua activitat l'1 de juliol i finalitzen el 30 de setembre. Com a conseqüència d'açò no poden participar dels incendis fora d'aquesta temporada, com els que es va iniciar en Cortes i Andilla.

La conseqüència de totes aquestes retallades en les BRE de reforç i la falta d'inversió pública en trac-

te que les zones afectades pels incendis han patit un progressiu deteriorament de la població rural, que abandona terres de cultiu que són envaïdes pel bosc i l'abandona

“L'errada en les mobilitzacions va ser la falta de compromís per una part del col·lectiu de treballadors”

Quina és la situació laboral actual?

La lluita en el context actual se centra en la defensa dels treballadors fixes discontinus i en la possibilitat de accedir a les BRE anuals, ja que en aquest sector hi ha treballadors amb més de 20 campanyes d'experiència i que actualment tan sols treballen 3 mesos a l'any.

Les places de les BRE de tot l'any es cobreixen a través de la bossa d'ocupació, moltes vegades amb gent sense cap experiència ni coneixements reconeguts.

Per altra banda, una reivindicació que duguem temps plantejant-li a la Conselleria de governació (qui controla les BRE i tot el dispositiu d'incendis) és la creació d'un dispositiu de neteja de les zones boscoses amb els treballadors de les BRE de reforç que durant l'hivern estan aturats, millorant així la seua situació laboral i les condicions de les muntanyes en previsió dels incendis de l'estiu, és a dir, invertir en prevenció d'incendis.

Interins en pe

08 EN PROFUNDITAT DEL 26 DE JULIOL AL 8 D’AGOST DE 2012

Les retallades en ensenyament suposaran, entre moltes altres conseqüències, la pèrdua dels llocs de treball per a més de 10.000 professors interins als Països Catalans.Això ha provocat que aquests s'organitzin, al marge moltes vegades dels propis sindicats

Les retallades ofeguen l’educació pública al País Valencià

FRan agULLÓ i PaU TOBaR ELX

En els tres últims anys el sector educatiu valencià ha hagut d'apuntalar un servei públic cada vegada més menyspreat pel govern de la Generalitat, que considera la seua inversió en ensenyament una despesa desmesurada. Un fet que contrasta amb les polítiques del balafiament dels últims 15 anys.

La precarietat del sector s'ha agreujat des de l'aprovació del Decret 1/2012 de mesures urgents per a reduir el deute i l'aplicació del Reial decret 14/2012 de racionalització de la despesa educativa. Tot això implica un augment de l'alumnat per classe del 20%, augment de la càrrega lectiva per al professorat (amb el que “sobra” personal i es redueixen de manera dràstica les vacants per al curs vinent), 8000 cessaments anticipats per al professorat interí amb incompliment de contracte, retallada en les nòmines del professorat de fins a 300 euros...

Durant el mes de juliol, on es realitza la previsió i planificació per al pròxim curs ja s'han observat greus deficiències amb les retallades en les plantilles dels centre. S'ha hagut de recol·locar 962 professors en altres destinacions, dels quals uns 200 han retornat al seu origen perquè era inviable adjudicar-los altra plaça per la incongruència d'uns gestors que retallen amb brutalitat sense realitzar una anàlisi prèvia. Pel que fa al professorat interí que completa la plantilla a col·legis i instituts es

reduirà la seua contractació en un 75%. Així, de les 10443 llocs vacants que s'oferien al juliol de 2009 hem passat a 5000 al juliol de 2012.

Com a conseqüència de totes aquestes mesures milers de docents interins quedaran en atur l'any vinent. En algunes especialitats, a més, resta en l'aire el cobriment de places per a professorat en expectativa (aquell que ha aprovat l'oposició però esperen un destí definitiu).

A més a més, l'aplicació d'aquestes mesures produeixen que professionals de diferents especialitats hagen d'acomplir el seu horari amb la impartició d'altres matèries.

Les retallades afectaran també als usuaris de l'ensenyament públic.

Per exemple, la reducció de les plantilles (que en alguns casos supera el 20%), suposarà la reducció d'optatives. Els objectius d'“excel·lència”, qualitat en l'atenció a la diversitat, i lluita contra el fracàs escolar, defensat per la Conselleria d'Educació queden en entredit si tenim en compte que els professors hauran de multiplicar els seus esforços amb aules de 30 alumnes en primària, 36 en secundària i 42 en batxillerat. Per altra banda, el govern autonòmic ha suprimit beques, reduït aules suport i desdoblaments, eliminat línies de PEV (ensenyament en valencià).... I en l'ensenyament universitari ha liquidat el 30% de les titulacions i ha augmentat les taxes universitàries entre un 15% i un 25%.

La comunitat educativa valenciana ha denunciat que la precarització de l'ensenyament públic agreu-

jarà les diferències respecte a les institucions d'ensenyament privades i, per tant, l'escletxa social que separa als alumnes d'ambdós models.

Per tot això, s'augura un inici de curs conflictiu, i una tardor calenta en la qual es preveuen vagues, mobilitzacions, tancaments, i, en definitiva, lluita per una educació pública i de qualitat.

La precarització de l’ensenyament públic agreujarà les diferències respecte a les institucions d'ensenyament privades

La decisió més contund de vaga pels primers die

El professorat acomiadat inte la metxa al juliol

FRan agULLÓ i PaU TOBaR ELX

Durant aquest mes de juliol el professorat segueix mobilitzant-se i generant noves fórmules de protesta per a pressionar a la Conselleria. A finals de curs es constituí a Gandia la Coordinadora de Professorat Interí del País Valencià, amb l'assistència d'uns 200 docents. L'espurna que féu posar en marxa la Coor-

dinadora és l'acomiadament, el 30 de juny, de la totalitat dels professors interins valencians.

L'inici de les accions del professorat interí tenen com a escenari València.

La més destacada s'inicià el matí del 9 de juliol quan al voltant d'una trentena de persones aconseguí accedir a la Conselleria d'Educació amb la intenció d'acampar. Una actuació a la qual l'empresa de seguretat de l'edifici respon-

gué amb la tancada de portes, impedint l'accés del més d'un centenar de docents que pretenia sumar-s'hi i que en no poder fer-ho tallà l'Avinguda de Campanar.

Després d'hores de concentració, i amb un parell de tendes ja plantades a l'interior del complex, les amenaces de sancions per part de la policia espanyola que procedí a identificacions massivesprovocaren el desallotjament. Tanmateix, l'acampada es traslladà a les por-

te de n gu la ar G de m ba

eu de guerra

L’aCCEnT 231 EN PROFUNDITAT 09

d'ensenyament,i hagin proposat un calendari de mobilitzacions contundents per a una tardor que tot sembla indicar que serà socialment molt conflictiva.L'ACCENT expliquem, a través d'alguns dels seus protagonistes, la lluita del professorat interí

Els interins i substituts del Principat en lluita en defensa de l'educació pública

ELiSaBET BERmEJO BARCELONA

Els dos darrers mesos del curs s'han intensificat les mobilitzacions i la coordinació del col·lectiu d'interins i substituts al Principat, coincidint amb les mesures del Departament d'ensenyament que reduirà la plantilla en prop de 3.700 llocs de treball el curs vinent, tot i l'increment d'alumnes.

dent és la convocatòria es de curs

erí encèn

es del PROP, on més de vint persones ecidiren fer nit al ras, malgrat les amenaces policials. L'acampada es mantinué a València durant quatre dies, amb a realització de diferents accions com ra l'escridassada a Fabra, Barberà, i Gallardón, o el suport actiu a les lluites els veïns de Campanar-Tendetes pel manteniment de la La Fe o dels i les trealladores d'autobusos de l'EMT. A les comarques del Sud, els profes-

Les mesures de la consellera Rigau per reduir la plantilla docent i els costos laborals del professorat interí i substitut són: increment de les ràtios a tots els nivells educatius, no es cobriran les baixes ni es nomenaran substituts fins a passats 10 dies lectius, increment de l'horari de docència del professorat (que ha augmentat dues hores des de l'any 2010) i reducció de les hores de tutoria i coordinacions. A aquestes mesures cal afegir-hi la decisió, saltant-se tots els acords de les Meses Sectorials de negociació, de no pagar el sou dels substituts del mes de juliol i

sors interins es concentraren des del passat 2 de juliol i durant dues setmanes, a l'interior de la Direcció territorial d'Educació d'Alacant de 11:00 a 14:00h. La seguda al terra del vestíbul es convertia en assemblea permanent. Després de la primera setmana aconseguiren entrevistar-se amb el Director Territorial, Ramón Rocamora Jover, a qui exposaren les seues queixes. Després d'aquesta primera entrevista els representants baixaren per tractar en assemblea la informació rebuda amb el centenar de professors. 15 minuts després aparegué un nombrós dispositiu policial, avisats pel mateix Director Territorial amb qui havien parlat, que ara els acusava de desordre públic. Tot i la presència policial la concentració pogué continuar.

L'11 de juliol, la seguda diària rebé una

l'anunci que el curs vinent les substitucions només es realitzaran per l'horari docent efectiu i no es cobraran ni es faran la totalitat d'hores de coordinació, tutoria o vigilància dels patis a la primària.

Aquestes mesures impliquen la reducció de la plantilla al Principat. I la previsió que les substitucions es realitzaran en una situació de més precarietat que els anys anteriors i la majoria de les direccions preveuen problemes greus en la organització dels centres, comptant amb tan poca plantilla.

nova empenta amb l'arribada a Direcció Territorial d'autobusos des de Xixona amb al voltant de 200 veïns, alcalde inclòs, per dipositar una queixa aprovada en ple municipal extraordinari en contra de les retallades en el seu municipi. Els xixonencs se sumaren activament a les protestes dels professors.

El 17 de juliol es convocà al professorat interí per lliurar de manera massiva, a la mateixa institució, recursos d'alçada per l'incompliment de contracte que suposava el seu acomiadament. Després d'una nova entrevista amb el Director Territorial es confirmaven les previsions més pessimistes, un fet que provocà la protesta espontània d'una trentena de docents que es desplaçaren fins la seu de Canal 9 i tallaren l'Avinguda Aguilera durant 15 minuts, fins l'arri-

La resposta del col·lectiu d'interins i substituts no es va fer esperar i durant el mes de juny ja s'han coordinat en l'Assemblea groga, que aglutina la comunitat educativa. S'han fet mobilitzacions com la del dia 12 de juny amb una encadenada al Departament i una acampada que fou desallotjada a mitjanit.

S'ha perseguit la consellera en nombrosos actes institucionals, com en l'acte de lliurament de premis de projectes emprenedors que es va fer a la seu de la patronal de Terrassa, la CECOT, en l'acte de lliurament de notes del dia 20 de juny o en la xiulada del darrer dia de curs al Col·legi de Llicenciats el passat 21 de juny. També s'han fet cadenes humanes, murals, recollides de signatures del manifest i es preparen accions pel dia 29 i 31 d'agost, que és quan comencen els primers nomenaments.

La decisió més contundent és la convocatòria de vaga pels primers dies de curs. El passat 10 de juliol la Coordinadora d’Interzones d'ensenyament, nascuda de les assembles del professorat actiu en la defensa de l’ensenyament públic i que és representativa sobretot a l'àrea metropolitana de Barcelona,

va acordar i constituir un Comitè de Vaga, amb el suport legal de la CGTEnsenyament.La convocatòria és pels primers dies de curs 12, 13 i 19 de setembre dels centres públics de primària, secundària, cicles i escoles d’adults, i també pels dies 26 i 27 de setembre, amb la intenció de continuar amb una vaga indefinida discontínua de dos dies setmanals avaluable pel propi òrgan convocant en assemblea, fins que el Departament accepti obrir un període de negociació amb el col·lectiu que permeti retornar als centres públics la qualitat, els recursos i els docents necessaris per afrontar amb garanties d’èxit l’educació de les futures generacions.

La vaga ha rebut l'adhesió i el suport de moviments socials, i col·lectius diversos, com són la COS, el SEPC i la CGT en l'àmbit sindical, Endavant-Osan i el moviment de les assemblees vinculades al 15-M de diferents barris i ciutats. Tot el mes de juliol, s'està fent una intensa campanya per ajudar en la difusió de la vaga i en la creació de grups de suport de l'ensenyament públic que des del conjunt de la societat puguin implicar-s'hi i participar-hi.

Els professors interins es concentraren durant dues setmanes a l’interior de la Direcció territorial d'Educació d'Alacant

bada dels efectius de la policia espanyola que dissolgueren l'acte sense provocar incidents.

Escridassats per tot arreu

Les retallades en l'ensenyament públic comencen a passar factura. El president Fabra, la consellera Català, i altres polítics del PP comencen a ser rebuts amb protestes allà per on passen. L'escridassada rebuda per Alberto Fabra i Rita Barberà en la recepció al ministre Gallardón a València, és només una mostra.

El passat 20 de juliol, la visita del president a Guardamar del Segura es produí

entre la indignació d'un centenar de veïns que manifestaven la seua oposició a les retallades en la pública al crit de “aquesta és la lluita de la classe obrera”. La comitiva presidencial marxà a tota pressa del poble entre llançament d'ous i insults.

Més vista tingué la consellera d'educació María José Català, que suspengué la seua participació a la sessió inaugural de la Universitat d'Estiu de Gandia. De fet l'acte no es pogué dur a terme perquè l'alcalde de Gandia, Arturo Torró (PP), va ser escridassat durant més de 20 minuts per un grup de 50 treballadors de l'ensenyament.

10INTERNACIONAL

DEL 26 DE JULIOL AL 8 D’AGOST DE 2012 L’aCCEnT 231

Colpisme de nou encuny a Paraguai

V. maRQUÉS MONTCADA

El poder de les oligarquies, la pressió mediàtica i la feblesa del govern Lugo aturen el procés de democratització

El passat mes de juny, amb un ressò discret als mitjans, es produïa un colp d’estat en tota regla al Paraguai.

Un colp, però, que compta amb nous condicionants: incruent per l’absència de militars, escassa repressió posterior i manipulació de la legislació derivada de la pròpia Constitució.

Alguns especialistes en la regió, com Iñigo Errejón, ja parlen d’un colp d’estat “tou” tot comparant-lo amb el sofert per Zelaya a Hondures el 2009 o els intents fallits contra Chávez a Veneçuela.

Així, el derrocament de Lugo evidencia un nova via d’actuació per la involució d’un programa polític basat en la recuperació de la sobirania nacional, la integració regional, la inclusió de las majories subalternes i el combat contra la desigualtat i la pobresa. Malgrat l’ambició inicial, les reformes han estat bastant tímides i limitades a la gratuïtat en la deficient atenció sanitària, abolició de la taxa de matrícula a l’educació pública o el desdejuni escolar. Però l’oligarquia terratinent i ramadera dominant no ha dubtat en aprofitar els fets de Curuguaty (tiroteig entre camperols sense terra i les forces de l’ordre a una finca d’un dels majors terratinents paraguaians, encara amb molts matisos sense aclarir) per engegar un judici polític per destituir Lugo tot palesant la precària situació de l’ ex bisbe al capdavant de la Presidència de la República durant els darrers quatre anys.

Les difuses acusacions, esgrimides pels fiscals al procés, basades en donar suport a delictes i actes de violència, recolzar grups terroristes, voler acabar amb la democràcia, imposar un partit únic, atemptar contra la sobirania del país o incitar la lluita de classes demostren com els partits tradicionals controlen el discurs oficial essent capaços d’ articular

Al carrer no s’ha acceptat el cop d’Estat

mecanismes legalistes d’autodefensa per a la perpetuació al poder.

Un projecte inestable

Com ja analitzàvem a L’ACCENT 211 i 212, l’arribada de Lugo al govern el 2008 va ser possible gràcies a una àmplia coalició de partits, la Alianza Patriótica para el Cambio. Aquesta englobava partits d’esquerra i socialdemòcrates, com el Frente Amplio, el Partido Revolucionario Febrerista o el Partido Demócrata Cristiano però comptava també amb els liberals del PLRA, l’altre gran partit institucional dipositari de grans quotes de poder, ansiosos per enderrocar l’hegemonia colorada.

Fet i fet, ha sigut el fins ara vicepresident de Lugo, Federico Franco

BREU CRONOLOGIA DELS FETS

del Partido Liberal Radical Auténtico, qui ha assumit el càrrec amb una aliança amb l’altra gran facció, el sempitern Partido Colorado. Tot i ser oponents tradicionals no han dubtat en coalitzar-se per a defensar l’ status quo; un projecte de país basat en l’exportació de matèries primeres, l’acaparament de terreny agrícola públic (tierras mal habidas), model d’agronegoci transgènic amb Monsanto al darrere i corrupció generalitzada a les diferents administracions estatals (municipis, províncies, departaments).

Paraguay Resiste i reaccions internacionals

Aquest pacte d’estat entre colorados i liberales, el qual compta amb altres

companys de viatge com Patria Querida o UNACE, ha tingut enfront les classes populars i els moviments de base paraguaians (amb els carperos, els camperols sense terra al capdavant). Encara que han demostrat combativitat i presència al carrer, no han sigut capaços de bastir una autèntica resistència sòlida, en part per la rapidesa dels esdeveniments (vore quadre), l’escassa articulació interna i per la manca de fermesa inicial de Lugo. Actualment tracten de referse aglutinant sectors oposats al cop al Frente Nacional para la Defensa de la Democracia a més de buscar reconeixement internacional a l’ ex president (http://paraguayresiste.com/). Així tot sembla que costarà revertir el pro-

40 dies d’ocupació de tierras mal habidas a Marina Kue (districte de Curuguaty, departament de Canindeyú fronterer amb el Brasil). Els camperols sense terra tracten d’ocupar una finca de Blas Riquelme (terratinent i ex colorado stronista) 15 de juny

La Policia Nacional entra amb ordre de desallotjament.Tiroteig creuat: massacre de Curugaity, amb el resultat de 6 policies i 11 camperols morts i desenes de desapareguts. Possibles infiltrats para policials a les files camperoles.

16 de juny

Lugo destitueix el seu ministre d’Interior Carlos Fillizzola, del Frente Guasú (esquerra). El substitueix Rubén Candía, anticomunista furibund i antic stronista.Concessió a l’ala més dura de l’ANR,colorados.Així tot,comença la campanya mediàtica exigint el cessament de Lugo per actuar amb feblesa contra els sense terra.

18 al 21 juny

Diferents partits demanen l’inici del judici polític, mecanisme constitucional per la destitució del president. El PLRA abandona el govern.

21 de juny

Aprovat a la Cámara de Diputados l’ inici del judici polític per 76 vots a favor (UNR, PLRA, UNACE, PQ) i 1 en contra ( Frente Guasú). Divisió del front de partits que representa Lugo. Es presentaren dividits a les legislatives, obtenint minsa representació. Ratificació de la mesura per la vesprada al Senado.

Lugo es nega a la renúncia i accepta sotmetre’s al procés. Mobilització ciutadana davant Congrés Nacional en defensa de la democràcia. La Conferencia Episcopal demana que renuncie al càrrec i que isca por la puerta amplia.

A les 16’30 s’inicia el judici polític. 5 membres del Senat argumenten els 5 libels acusatoris.

22 de juny

Representants de l’UNASUR viatgen a Paraguai per actuar com a mediadors.

Les reunions amb els opositors no prosperen.

Lugo presenta al matí un recurs d’ inconstitucionalitat ja que no té temps a preparar la defensa. No aprovat. Segueix el procés des del palau presidencial

cés més encara quan les properes eleccions presidencials, previstes només a un any i mig vista, donarien un vernís de representativitat al nou president, obviant la legitimitat de Fernando Lugo.

Per altra banda, cal analitzar el paper dels mitjans de comunicació i l’església per la influència que exerceixen. I, en general. ha sigut clarificador: l’entramat mediàtic oficialitzat (ABC Color, al capdavant) ha mantingut un discurs unívoc pro destitució a premsa o televisió. L’Església, fonamental en un país molt creient, va emetre un missatge instant Lugo a abandonar la presidència per evitar la violència i el vessament de sang posicionat-se així amb els colpistes encara que després han matisat la postura advocant per la reconciliació nacional. Un sector més progressista, format per la Conferencia de Religiosos y Religiosas, grups de sacerdots de base, ordres religioses -jesuïtes, dominics- i altres entitats catòliques, han signat una Pastoral Social condemnant el colp i defensant l’ordre democràtic.

La resposta exterior ha basculat entre dues postures. A nivell regional, els governs veïns de Brasil, Argentina o Veneçuela tracten de no reconèixer el nou govern a més d’imposar sancions a través de l’UNASUR, Unió de Nacions Sud-americanes, i de l’Organització d’Estats Americans (OEA). En canvi, Canadà, EEUU, el Vaticà, Alemanya o l’Estat espanyol són l’altra cara de la moneda ja que han reconegut la legitimitat de Franco a les primeres de canvi. Encara que podem afirmar que les causes del cop són, principalment, internes, cal no obviar el paper dels EEUU: amb interessos a la regió, sempre ha mantingut una presència activa al Paraguai. A més, un cable de l’ambaixada ianqui, segons els papers de Wikileaks, ja avisava el 2009 de la possibilitat d’un cop d’estat contra Lugo.

acompanyat pels representants de l’UNASUR. Els assessors jurídics del president presenten la seua defensa al Senat. Finalment, per 39 vots a favor i 4 en contra Lugo es destituït. Federico Franco, l’ ex vicepresident, assumeix el càrrec en una sessió conjunta de les dues cambres. Nomenament dels ministres d’Interior i Exteriors.

Més de 10.000 ciutadans congregats a la plaça del Congrés Nacional, franctiradors rodejant la plaça, Lugo accepta públicament el veredicte i assumeix la destitució.

Primera mesura del govern colpista: gases lacrimògens i bales de goma a la manifestació ciutadana.. La mobilització es trasllada als departaments.

23 de juny

Franco nega el colp i la situació il•legal.Destaca la tranquil•litat als carrers així com la inexistència de repressió. Per la vesprada, acudeix a missa major a la Catedral d’Asunción.

24-28 juny

Intents de denúncia internacional (retirada d’ambaixadors, sancions). A nivell intern, el Frente por la Defensa de la Democracia (partits, moviments socials, camperols etc) malden per capgirar la situació. Mobilitzacions arreu del país.

INTERNACIONAL 11

L’aCCEnT 231 DEL 26 DE JULIOL AL 8 D’AGOST DE 2012

Londres 2012, darrere l’espectacle

SERgi maSÓ LONDRES

Les pantalles de totes les televisions es concentraran del 26 de juliol al 12 d’agost en la ciutat de Londres. Amb la 30a edició dels Jocs Olímpics moderns s’aconseguirà de nou ocupar bona part de la graella amb les actualitzacions diàries dels medallers de pàtries sovint alienes. Les Olimpíades són, al cap i a la fi, el paradigma de les competicions esportives com a entreteniment de masses i exaltació patriòtica. Encara no recuperats del xou de la darrera Eurocopa a Polònia i Ucraïna, amb victòria inclosa de La Roja, la rauxa d’aquest estiu contínua. No obstant, més enllà de les fites que aconsegueixen uns esportistes convertits en el sentiment nacional dels Estats que representen, aquestes festes de l’esport comporten també una allau de conseqüències als indrets que les allotgen. Les Olimpíades el 1992 a Barcelona o la més recent Copa Amèrica el 2007 a València són exemples a la nostra geografia de com sota l’estela de l’esport s’han desplegat uns esdeveniments a esquenes, i freqüentment en contra, de les classes populars. La remodelació de barris convertida en l’expulsió de residents, els necessaris equipaments i infraestructures transformats en obsolescència en qüestió de dies o la seguretat com a sinònim de desplegament de polítiques repressives i aniquilació de drets civils són els eufemismes més freqüents amb els que es presenten aquestes aventures que als polítics de torn tant agrada lluir en el seu palmarès.

De fet, la seva organització és, per sobre de tot, un negoci que mou milers de milions d’euros. A Londres 2012 es repeteix aquesta història.

El Comité Olímpic internacional (COi), una institució sense ànim de lucre?

El COI, institució presidida durant més de 20 anys pel franquista Juan Antonio Samaranch, és la màxima autoritat del moviment olímpic i el que n’ostenta la propietat en exclusiva. És al que li pertanyen tots els drets d’organització, explotació, retransmissió, registre, representació, reproducció, accés i disseminació sota qualsevol forma i per qualsevol mitjà o mecanisme. El símbol olímpic, la bandera, el lema, l’himne, els emblemes, la flama, les torxes i demés van suposar prop de 2.000 milions d’euros entre el 2001 i el 2004 i un benefici de més de 300 milions

Pancartes de veïns contra la instal·lació de míssiils a Londres

d’euros només amb els Jocs Olímpics de Beijing el 2008. Aquesta institució d’aproximadament 300 treballadors i seu a la ciutat suïssa de Lausana té un acord amb el govern suís que l’allibera d’impostos sobre el patrimoni. A més, cal tenir en compte que

“Els símbols olímpics suposaren més de 300 milions d’euros només amb els Jocs Olímpics de Beijing el 2008” en el cas de les Olimpíades de Londres 2012, els beneficis que aquestes generin es repartiran en un 20% per l’Associació Olímpica Britànica, un 60% per a la promoció de l’esport en el país amfitrió i un 20% per al COI. Ara bé, en el cas que es generessin pèrdues, aquestes serien assumides únicament pels organismes públics.

A més, cal tenir en compte que tots els ingressos que realitzi el COI durant

les Olimpíades estan exempts d’impostos, doncs aquests seran assumits per les arques de la ciutat. El COI, com la banca, sempre guanya.

La Olympic Delivery agency (ODa), un servei públic?

Amb el triomf de la candidatura olímpica londinenca el juliol de 2005 s’establí la creació d’un òrgan públic, la ODA, que garantís l’organització de l’esdeveniment. A aquesta se li concediren una poders excepcionals: capacitat per a dissenyar i implementar plans urbanístics, el desenvolupament de les infraestructures i les instal•lacions esportives necessàries, el control de l’espai publicitari i les llicències dels comerços al voltant dels espais olímpics i, finalment, la competència d’investigar i perseguir la violació de drets relacionats amb la marca olímpica. La ODA es convertí així en l’abolició, inclús formal, de la divisió entre poders legislatiu, executiu i judicial. El pressupost de la ODA, amb un finançament públic del 98,2%, ha estat de gairebé 12.000 milions d’euros. Però per altra banda, s’establí també com a societat privada vinculada al COI la London Organising Committee of the Olympic and Paralympic Games (LOCOG) amb l’objectiu d’organitzar els Jocs amb “el màxim benefici i eficiència”. El seu

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREçA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF. & ADREçA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ ANUAL (60 E.) SEMESTRAL (30 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C. Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

pressupost ha ascendit a més de 2.500 milions d’euros gràcies a la venda d’entrades, un percentatge dels ingressos del COI i la seva pròpia explotació de la marca olímpica. Per tant, és fàcil adonar-se que els pràcticament 12.000 milions de la ODA provinents

“El Parc Olímpic és l’espai on l’estat de dret ha estat desplaçat pel poder de l’excepcionalitat”

de les institucions públiques s’han destinat a preparar l’escenari que, entre altres, ha permès generar els 2.500 milions d’euros de beneficis privats de la LOCOG. Jocs Olímpics o estat de setge?

L’endemà de conèixer-se la victòria de la candidatura de Londres per als Jocs Olímpics es produïren els atemptats reclamats per al-Qaeda del 7 de

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

juliol de 2005. Amb un balanç de 56 morts, les Olimpíades quedaren estretament vinculades a la por de l’amenaça terrorista. Així, el paradigma de la seguretat iniciat amb el 11S aterra de ple a Londres i s’hi despleguen totes les seves estratègies: militarització de l’espai públic, extensió de la seguretat privada, dissenys arquitectònics i de l’entorn que dificulten la protesta i una profunda confiança en l’ús intensiu de mesures de vigilància. Una tanca electrificada de 16 km que envolta el nou Parc Olímpic i on l’accés a “la zona estèril” està estrictament restringit al personal autoritzat - i en el qual, davant una situació on s’ometin les instruccions de retirar-se’n, hi ha autorització per a l’ús d’armes de foc - , una densa xarxa de circuit tancat de televisió i vehicles aeris sense tripulació que monitoritzen incessablement l’espai públic i la instal•lació en el terrat d’un edifici d’habitatges proper a les instal•lacions olímpiques d’un arsenal de míssils terra-aire són algunes de les mesures necessàries per a la celebració del Jocs Olímpics. A aquestes, s’hi ha de sumar el desplegament de 12.000 policies, 7.000 guardes de seguretat privada provinents del G4S i 17.000 militars destinats a la protecció de les Olimpíades.

La necessitat, la temporalitat o l’amenaça són algunes de les nocions que s’han emprat per a legitimar el conjunt d’extraordinàries excepcions que han donat forma i han fet possible les Olimpíades Londres 2012. El Parc Olímpic, completament aïllat legalment i físicament del seu entorn urbà, és l’espai on l’estat de dret ha estat desplaçat pel poder de l’excepcionalitat. Allà dins, mentre que als ciutadans se’ls aniquilen els seus drets, a unes poques empreses se’ls permet actuar-hi lliurement. I és que al capdavall, Londres 2012 no és més que un exemple de la convergència de les polítiques fiscals, de planificació urbanística, comercials i de seguretat pública que posen al descobert les dinàmiques de la ciutat neoliberal contemporània. En aquest cas, però, darrere el tel de la superació i sacrifici de l’esport. Un cop acabades les retransmissions, la veritable herència que quedarà als londinencs no serà altra que haver conviscut de nou amb aquella excepcionalitat que cada vegada ho és menys doncs, al cap i a la fi, és també la millor garantia per a acomplir les taxes de beneficis privats previstes pels grans capitals.

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

12ECONOMIA

DEL 26 DE JULIOL AL 8 D’AGOST DE 2012 L’aCCEnT 231

Els treballadors de TMB es mobilitzen pel retorn al lloc de treball d’Andreu de Cabo

REDaCCiÓ BARCELONA

Andreu del Cabo, treballador de TMB, va rebre el passat 15 de juny la carta que li comunicava el seu acomiadament de l'empresa. Les raons adduïdes van ser “motius disciplinaris”, en que l'empresa acusava el treballador d'haver insultat i agredit diversos comandaments del seu lloc de treball. Del Cabo és un treballador de la Secció de Telecomunicacions de TMB, on havia participat activament en diverses mobilitzacions sindicals com la lluita pels dos dies, que li costaria haver d'anar a judici per les accions dels piquets.

Els seus companys de TMB denuncien, però, que darrera l'acomiadament de Del Cabo hi ha la venjança de l'empresa pel fet que aquest treballador havia denunciat diverses irregularitats al sí de TMB. Segons una carta feta pública pel propi afectat, “fa tres anys a la secció de Telecomunicacions quan desmuntem el sistema SAE2 els treballadors separem la ferralla que aniria a les escombraries de tot el ferro i l’alumini, ho vam vendre i per tot aquest material ens van donar més d’1.600 euros.

Aquests diners l’hi lliurem al responsable de la secció, l’enginyer de Metro, i com va anar passant el temps i el responsable no deia res jo vaig exigir a l’empresa que mostrés el comprovant d’ingrés d’aquests diners en el compte de l’empresa.

Mai l’empresa em va mostrar aquest comprovant i al final la Direcció de l’empresa em va confirmar que aquests diners de la ferralla se’ls va quedar a la seva butxaca l’enginyer de Metro i que la Direcció no pensava reclamar-ho. Després vaig denunciar amb proves que la prefectura de Telecomunicacions ha estat durant molt temps realitzant compres personals per al seu ús fora de l’empresa. Els responsables de Telecomunicacions han estat comprant parts d’ordinadors com a discs durs, fonts d’alimentació, etc que no estaven destinades a ser usades en l’àmbit de l’empresa”.

Les seves denúncies, però, no s'han limitat a denunciar la malversació de fons, sinó que també han gosat plantar cara a temes més greus. “També he denunciat que un treballador va assetjar sexualment

a una treballadora dins de les dependències de l’empresa. D’aquest fet és plenament coneixedor la prefectura de Telecomunicacions i la responsable de Recursos Humans de l’empresa; en aquest cas l’empresa no ha obert cap expedient contra el treballador que va assetjar sexualment a la companya ni s’han pres mesures perquè aquests fets no es tornin a reproduir”.

L'estratagema utilitzada per TMB per tal de poder acomiadar Del Cabo sense que a aquest l'emparessin els seus drets com a delegat sindical la denúncia el propi afectat en una carta oberta. “Davant tots aquests fets jo vaig sol·licitar a la Direcció de l’empresa, ja que no pensava fer res contra la ineptitud de la prefectura de Telecomunicacions de saber conduir un grup de treballadors, ni d’administrar diners públics, que em traslladessin de lloc de treball.

Així és que em vaig desplaçar del meu lloc de treball a la cotxera Pablo Díez a la cotxera d’Horta. Allí vaig estar aquests últims mesos reparant equips del Bus Turístic i per descomptat que no va haver-hi cap problema laboral ja que allí em trobava treballant jo sol en el meu lloc de treball. Però la veritable intenció de la Direcció de l’empresa no era solucionar cap problemàtica laboral ni que jo deixés d’observar i denunciar com els responsables de Telecomunicacions seguien robant diners; la veritable intenció va ser que passés el temps i es complís un any des de l’última vegada que vaig

LOCaLS i COL·LECTiUS COL·LaBORaDORS

Les protestes de la TMB no s’aturen

utilitzar hores sindicals per a tasques del sindicat CGT. Passat aquest temps l’empresa s’assegura que davant el meu acomiadament jo no estigui sota la protecció sindical i pugui sol·licitar l’acomiadament nul en un judici. La Direcció de l’empresa ha arribat a denegar al sindicat hores sindicals per a mi amb l’única finalitat que es complís aquest any sense que jo utilitzés les hores sindicals”.

Davant d'aquest acomiadament, ja s'han convocat diverses mobilitzacions i assemblees informatives.

A banda, és clar, de presentar una denúncia per acomiadament improcedent contra TMB. Una de les principals mobilitzacions és una vaga de quatre hores, de les 8 del matí a les 12 del migdia, el proper 8 d'agost.

Neix la secció sindical de la COS a Transports Metropolitans de Barcelona

REDaCCiÓ BARCELONA

L'empresa pública TMB, la plantilla de la qual acumula un llarg historial de lluita obrera, compta des de fa unes setmanes amb una secció sindical de la Coordinadora Obrera Sindical. El sorgiment d'aquesta secció sindical no és aliè als esdeveniments ocorreguts després de les mobilitzacions del mes de febrer i la vaga convocada i desconvocada durant la celebració del World Mobile Congress.

La pròpia secció sindical ho explica de la següent manera: “Aquest any 2012 els treballadors i treballadores d’autobusos de TMB hem viscut la mala experiència de patir una retallada en les nostres condicions

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona // Assemblea Joves de Calafell-Cunit-Ateneu Sala de Baix // Ateneu Corberenc Font Vella 20. Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4. Vilafranca // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11, Beniarrés //Ateneu Popular Rocaus de Sallent Santa Llúcia// Ateneu Popular de l'Eixample Ptge. Conradí 3, Barcelona //Ateneu Popular la Sèquia Manresa// Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx, Vila de Gràcia // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa, València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C. Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià, 31. Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C. St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C. Trinquet Vell 15, baixos. Tarragona // Centre Social-Bar Terra Baró de Sant Petrilló 9. València // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // Escola Valenciana C. Josep Grollo, València // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B. Torelló // L'Ocell Negre - Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // Obra Cultural Balear // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos, València // SEPC-UV Baró St. Petrillo, 9 València // Societat Coral El Micalet, C. Guillem de Castro, València

laborals arrel del incompliment del conveni 2012 i amb l’allargament del conveni (amputat) fins el 2014 amb la conseqüent congelació i perduda del poder adquisitiu. Encara està per veure, tal i com pinten les coses, si la Direcció tornarà a treure les tisores i tornarà a incomplir acords laborals. Més important encara, la retallada no només ha tocat de ple els nostres sous, sinó que també ha posat en perill el futur de la plantilla, empitjorant el servei que donem a la gent de Barcelona, ja que amb l’eliminació de 4 línies de bus, del servei en diumenge i festiu del Bus de Barri i amb la reducció de quasi totes les línies la Direcció pot utilitzar en un futur l’argument de que sobren treballadors i treballadores”.

Davant d'això, la COS denuncia la previsible actitud de negociació a la baixa dels sindicats oficialistes, però també el paper adoptat pels sindicats que fins aleshores havien liderat les mobilitzacions. Segons el sindicat, “el que molts treballadors i treballadores no ens esperàvem és que els sindicalistes de Cgt, Actub i Psa acabessin fent exactament el mateix, sota l’argument que “la gent no vol moure’s”. I amb això, inconscientment, van obrir la porta per a que la Direcció acabés acomiadant al company Andreu de Cabo fa un mes”. És aquest paper el que fa decidir alguns dels sindicalistes de TMB de constituir una secció sindical de la COS.

L’aCCEnT 231 DEL 26 DE JULIOL AL 8 D’AGOST DE 2012

ESPORT 13

Els Sky Games tornen a convertir-se en un espai de reivindicació per a l’oficialitat de les seleccions catalanes

RaFa ESCOBaR MANISES

Entre el 30 de juny i el 7 de juliol es varen celebrar els Sky Games, competició internacional que aglutina diferents proves de resistència a l’alta muntanya. Les proves més destacades d’aquests jocs foren el quilòmetre vertical, la marató, la mitja marató, la duatló, les proves per relleus i les proves de velocitat. L’edició del 2012 es va celebrar a la Ribagorça aragonesa i estigué envoltada de polèmica des del primer moment pel fet que l’entitat organitzadora, la ISF (Federació Internacional d’Esports de Muntanya) en connivència amb la Federació Espanyola (FEDME) no permeté, un any més, als corredors que competiren per Catalunya accedir als títols de campió d’Europa i campió del món; títols als que només podien accedir competint per Espanya.

La Federació Catalana, que en anteriors edicions havia participat als Sky Games com a membre de ple dret, a causa de les pressions exercides des de l’Estat espanyol i a partir de la creació d’una nova federació internacional, la ISF, quedà marginada i deixà de ser reconeguda oficialment a la competició.

Així i tot, l’empresa organitzadora dels Sky Games, ha creat de forma paral·lela l’anomenada categoria open, una categoria en què poden participar esportistes a títol individual o pertanyents a federacions no reconegudes. És en aquesta categoria en la qual han corregut els membres de la selecció catalana.

En aquest context la plataforma pro seleccions catalanes va fer una convocatòria en la que demanava als esportistes catalans que competiren amb la samarreta de Catalunya a la categoria open i en cas de fer-ho per Espanya, fet al que estaven obligats en cas de ser convocats, que mostraren la seua disconformitat amb aquesta situació. De la mateixa manera es feia una crida al públic català assistent per tal que mostrara la seua oposició a la marginació que està patint la federació catalana. Aquestes accions reivindicatives es concentraven sobretot en dos moments àlgids, durant la celebració de la prova reina de la competició, el Sky marató, i a l’entrega de trofeus.

La situació encara resulta més complexa i difícil a causa de la recent sentència del Tribunal Constitucional espanyol, per la qual les federacions catalanes podran competir oficialment sempre i quan no ho facen enfrontant-se a la federació espanyola corresponent en la mateixa competició. Aquesta sentència trampa el que ha suposat és que les diferents federacions espanyoles multipliquen els seus esforços per confeccionar equips en el màxim de

la meta embolcallada en una senyera estelada.

De la mateixa manera el guanyador de la cursa de Sky Bike Joan Freixa en la categoria open (quart

classificat de l’absoluta) va pujar al pòdium amb una senyera estelada davant la presidenta aragonesa del Partit Popular Luisa Fernanda Rudí, actitud que va ser molt aplaudida i celebrada entre els assistents, molts d’ells catalans. En la mateixa cursa, el català Francesc Freixer, aquest competint per Espanya, es va proclamar campió absolut de Sky Bike.

En tota la resta de proves la participació i els resultats dels esportistes catalans va ser molt important, tant la dels que competien per Catalunya a la categoria open, com la d’aquells que ho feien per Espanya bé per convenciment o bé obligats.

Un any més els Sky Games s’han convertit en un dels principals cavalls de batalla per a la plataforma pro seleccions catalanes. Al Principat existeix gran tradició i afició pels esports de muntanya i per tant molts esportistes que fan compatible la seua afició amb un sentiment d’identitat molt arrelat. Aquest fet, junt al gran nivell mostrat pels catalans i moltes de les disciplines ha provocat que un cop més haguem assistit a les contínues maniobres realitzades per les federacions espanyoles, el Consell General d’Esports espanyol i fins i tot, en última instància del Tribunal Constitucional, amb l’objectiu d’impedir la creació d’una potent selecció catalana.

mement endeutats, entre altres amb hisenda.

Així i tot a la resta de lligues europees els moviments són tímids i de poca importància, la Premier i el Calcio no mouen ni molt menys les xifres que movien fa pocs anys i únicament les lligues alemanya i francesa es mantenen a un nivell de despesa semblant al que tenien. Únicament aquells clubs amb un mecenes multimilionari com és el cas del PSG han començat a moure el mercat amb els fitxatges multimilionaris d’Ibrahimovic i Thiago Silva. Aquests mecenatges però no sempre són de fiar, el cas del Màlaga, recentment denunciat per impagaments als futbolistes així ho demostra.

De fet ni el mateix Florentino Pérez, amb problemes de liquiditat

en les seues empreses, no ha realitzat cap fitxatge mediàtic, tot i que treballa per contractar al croata Luca Modric del Tothenham per al seu Reial Madrid, intentant enfrontarlo amb el seu club per tal d’abaratir el cost del seu traspàs.

El futbol, després d’un anys de luxúria financera, sembla estar experimentant un procés de reestructuració important que s’està portant per davant a molts clubs petits i dintre del qual únicament les grans franquícies tenen la supervivència assegurada. Potser ens trobem davant d’un escenari en el que la Lliga Europea proposada per alguns dels representants d’aquestes grans corporacions és més factible. El que està clar és que el futbol està experimentant una metamorfosi en el que la polarització és la clau principal.

Els esportistes catalans han destacat en l’Sky Games

disciplines esportives possibles, per tal de minimitzar la presència de seleccions catalanes i basques. Per si fóra poc, altre aspecte controvertit de la sentència és aquell que obliga als esportistes que siguen convocats per una federació espanyola a formar part de la selecció espanyola. En el cas de renunciar els esportistes poden ser sancionats i inhabilitats. Per tant, el que fa el TC de forma subtil amb aquesta resolució és limitar de facto al màxim la possibilitat de presentar seleccions catalanes i basques als esdeveniments internacionals.

El conflicte es va fer palès durant tota la competició, destacant de forma molt especial el cas de la prova femenina de Sky Bike, en la que la guanyadora, Núria Picas, que competia per Espanya, va mostrar al seu pas per meta una senyera estelada, sent renyada pels representants de la Federació Espanyola que arribaren a amenaçar-la dient que si pujava amb l’emblema al pòdium farien tot el possible per tal de que no cobrara el premi econòmic.

En la mateixa cursa, la segona classificada, Esther Hernández, que si competia per Catalunya, no va poder pujar al pòdium i per tant el seu subcampionat, tot i ser oficiós, no és oficial.

Tant Hernández com Picas, en les seues declaracions posteriors es mostraren a disgust amb la situació que s’ha generat, expressant els seus desitjos de poder competir de ple dret amb la selecció catalana.

Altre moment calent fou precisament durant l’entrega de meda-

lles de la mateixa prova de Sky Bike femenina, quan el públic assistent xiulà de forma ostensible l’himne espanyol que sonava en honor d’una guanyadora que havia travessat

El mercat de fitxatges futbolístic pràcticament aturat a causa de la crisi RaFa ESCOBaR MANISES

Per als aficionats al futbol, juliol era un mes trepidant, ple de rumors, de possibles i milionaris traspassos de futbolistes, operacions que mantenien l’afició fins i tot en els mesos en els que no hi havia competicions.

A finals de juliol però els moviments han segut mínims i les xifres pagades molt reduïdes si les comparem amb les d’altres anys. De fet la Lliga Espanyola, que sempre havia liderat aquest capítol, actualment es troba en setè lloc pel que fa a la quantia pagada per traspassos, per darrere fins i tot de la lliga turca. És evident que la crisi financera ha arribat també als clubs de futbol, els quals no tenen liquiditat i, en el cas dels espanyols, estan enor-

14 CULTURA

DEL 26 DE JULIOL AL 8 D’AGOST DE 2012 L’aCCEnT 231

Espectacular augment de l’IVA en el terreny cultural Josep Maria Solé Soldevila BaRCELOna

a darrera de les mesures presentades pel govern espanyol per fer front a la crisi capitalista ha consistit en un augment de l'IVA, un impost indirecte que afecta al consum de forma universal, sense distinció entre rendes ni patrimonis. Però a banda de la idoneïtat d'una proposta recaptadora no progressiva que segueix apostant més per retallar i recaptar que per provar d'incentivar el consum per tal de créixer, el que volem assenyalar és el fet que una de les activitats que més perjudicades ha sortit d'aquest anunci és la desenvolupada pel món de la cultura.

L'IVA, que no grava tot el consum per igual, havia reservat fins ara un percentatge inferior pels productes culturals (8%) respecte dels inclosos al tipus general (18%).

A partir de l'1 de setembre, però, no només augmentaran tots dos -10% i 21% respectivament- sinó que moltes de les activitats que fins el moment es trobaven incloses en el tipus reduït passaran al general, experimentant un increment de 13 punts, una pujada que, és clar, ha estat rebuda com un gerro d'aigua freda per tots aquells que malden per seguir tirant endavant activitats cul-

L

turals.

Tot i que la improvisació amb què actua el govern presidit per Mariano Rajoy fa impossible predir que allò anunciat pel ministre d'Hisenda i Administracions Públiques Cristóbal Montoro resti tal com ha estat presentat, de moment, sembla que aquest espectacular increment de l'impost afectarà la pràc-

tica totalitat de productes culturals. Entre els que en quedarien exempts només s'hi compten els llibres, al qual s'aplica l'IVA superreduït del 4% i al qual ara se li afegirà el llibre electrònic, un producte que no gaudia d'aquesta condició, a més de les entrades del futbol o de les corrides de toros, que es mantindran en el 10%, no fos cas. D'entre els

productes que fins el moment eren gravats amb l'IVA superreduït, és a dir, el que s'aplica a productes de primera necessitat, n'hi ha un que experimentarà el salt més alt, del 4% al 21%, i no és altra que el de bona part del material escolar, d'entre els quals només se salven els llibres de text, els mapes o les partitures, però pugen les agendes, els blocs d'exàmens i els materials diversos necessaris per a manualitats.

Aquesta mesura, com no podia ser d'altra manera, ha fet alçar la veu al conjunt de la comunitat que treballa en el sector. En aquest sentit, per posar només un exemple, el Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CONCA) de Catalunya ha exposat que "rebutja totes les mesures inspirades en una concepció de la cultura com un luxe prescindible o com un aspecte marginal de la societat" i que “comporta un increment de les dificultats al consum cultural i a la universalització del coneixement”. El que no sabem, però intuïm, és fins on arribaran aquestes queixes.

L'increment de l'IVA als productes culturals té com a pretensió un augment de la recaptació. Però si les entrades als teatres, a les sales de concert o als cinemes es veuen incrementades en un 12,04% -aquest és el percentatge que caldrà sumar als preus actuals si és que els empresaris del sector no assumeixen una part del seu preu-, és segur que l'assistència als diversos espectacles caurà, reduint el nombre d'espectadors i, per tant, dificultant la que en principi era la voluntat del govern del PP.

El neofranquisme i les Navas de Tolosa Joan Sebastià Colomer BaRCELOna

l 16 de juliol va fer vuit-cents anys de la famosa batalla de les Navas de Tolosa. Tot un mite de l'espanyolisme, que considera un fet fundacional de la nació espanyola l'aliança dels reis de Castella, Aragó i Navarra sota la crida a la Guerra Santa del Papa Inocenci III per derrotar les tropes almohades en algun punt de l'actual província de Jaén. El que ha provocat el desassossec del neofranquisme que és l'espanyolisme de tota la vida com també ho era el franquisme originari- és el fet que aquesta commemoració, a diferència dels “bons vells temps”, hagi tingut un suport institucional més aviat tebi. Tant és així que “Derecha Navarra y Española, és l'únic partit present als actes commemoratius de la victòria cristiana a les Navas de Tolosa” (Alertadigital, 23 de juliol). I que “davant d'una inexplicable desídia oficial, como si encara visquéssim a l'Alianza de las Civilizaciones zapateril, que ha cobert de vergonyós silenci una de les més grans gestes de la nostra història, avui es compleixen 800 anys de la gran victòria cristiana de Las Navas de Tolosa”. I el que és més greu, fins i tot el Borbó ha oblidat les seves obligacions: “Inexplicable també l'absència de qui s'anomena hereu d'Alfonsos,

E

Pedros i Sanchos” (De la Cigoña, “Vuitcents anys de la batalla de les Navas de Tolosa”, Intereconomia, 16 de juliol). Per a alguns, fins i tot, les Navas de Tolosa són un símbol de l'espanyolitat ben entesa -és a dir, feudal i cristiana- enfront d'altres versions light que obliden les essències de la pàtria en nom del patrio-

tisme constitucional: “les respectives commemoracions que enguany han merescut dos esdeveniments històrics com són la promulgació de la Constitució de Cadis i la batalla de les Navas de Tolosa ens serveixen per a entendre una mica millor el grau de postració i acabament en què es troba immersa la nostra pàtria.

La Constitució de Cadis fou celebrada amb algaravia pomposa; la batalla de les Navas de Tolosa, al contrari, ha estat silenciada” (“Dues commemoracions”, Juan Manuel de Prada, ABC, 16 de juliol). És sabut que Espanya com menys cristiana i menys feudal és menys Espanya. Per això de Prada recorda el fet entranyable que “aquella si que fou una empresa col·lectiva, en la que el poble va combatre al costat dels seus reis i senyors (molt diferent de la traïció urdida d'esquenes al poble pels liberals a Cadis)”.

Tot plegat es deu a l'aigualiment lamentable de la sang que corre per les venes d'un poble habituat al matrimoni gay i la llibertat de culte: “Aquella sang vessada de cristianes venes ens deslliurà d'un destí d'esclavatge oprobiosa (…) l'Espanya reduïda a “papilla” que no s' atreveix a commemorar aquella batalla de les Navas de Tolosa tampoc seria capaç d'entaular-la” Un fet lamentable si tenim en compte els enormes beneficis d'aquella victòria en què també va participar el rei català Pere I: “Avui resaríem de cara a La Meca” (La Razón, 23 de juliol). Situació que contrasta amb l'esplèndid exemple de progrés i llibertat que narra la història d'Espanya. Perdoneu però algú ho havia de dir: estan bojos aquests espanyols.

CULTURA 15

L’aCCEnT 231 DEL 26 DE JULIOL AL 8 D’AGOST DE 2012

Ressenya de la quinzena EI del no-res tot / Postmortem

#poesiaderevolta Hèctor Serra VaLÈnCia

a uns mesos, durant les protestes de la Primavera Valenciana, els estudiants alçaven amb els braços els llibres com a símbol de la lluita contra la brutalitat policial. Amb el darrer treball de David Caño, aixequem en una sola mà dos títols, dues portades cosides al mateix manyoc de fulls que s'erigeixen com una arma carregada d’arguments de pes. A l’anvers (o al revers, segons es mire) “I del no-res tot”.

Al revers (o a l’anvers, segons es mire) “Postmortem”. Tots dos conceptes es retroalimenten intel•ligentment, acaben on comença l’altre i comencen on acaba l’altre. Caño és capaç de convèncer sense careta, amb l’ús de l’humil però mai desapercebuda minúscula, tot amplificant la proclama i dissentint dels corrents panxacontents. Copsant el lema, elogiant la manufactura, bullint paraules. Home de manifestació i faristol, el que l’olotí ens llega a través del vers lliure, punyent i fefaent és una guia didàctica i alhora lúdica de la lluita. Perquè “ens havíem format en l’elit / de les escoles més populars / invisibles / inadaptats a tots els paradigmes / el desconcert era considerable / l’agitació impecable”. Una guia, encaminada, doncs, a estimular el desenvolupament de la competència del clam social per una vida que és nostra i no ens poden llevar.

I ací és on rau la virtut d’aquest lliurament poètic. Caño recull en petites píndoles els afanys i les conteses de tants i tants moviments socials, i els esperona a

Una brevetat que ens fa pensar en què moltes d’aquestes flàmules funcionen a mode de piulada. A la pel·lícula de James McTeigue V for Vendetta (Estats Units, 2005) la famosa màscara comença a penetrar

F

passar a l’acció, sense lloc al desencant. Precisament, l’encant és la lluita mateixa: “la compassió és la feblesa de la convicció / només salvant-vos salvareu la vida”. I, sabedor d’això, el jove escriptor actualitza les proclames, els càntics i els lemes de la història revolucionària i ens els regala per ferlos nostres, invocar-los i adaptar-los a la nostra consciència. Diu el poeta “encenall vingut per ser foguera”. Així s’entenen aquests poemaris: a partir de breus consignes es basteix una columna ferma d’idees.

“Així s’entenen aquests poemaris: a partir de breus consignes es basteix una columna ferma d’idees” internet. La xarxa social com un mur d’inventiva: “cal ser coherent més enllà de la coherència literària”, “el futur per als futuristes i el passat per als ploramiques”, “cap paràbola no és innocent”... No es pot assegurar una revolució així. Tanmateix, els versos de Caño sí que asseguren el trasbals de l’ànima i la presa d’identitat. La dignitat obrera i la dignificació nacional. I, tot plegat, sota el hashtag #poesiaderevolta. Perquè la revolta, al capdavall, és el que es respira en la lectura d’aquests versos revulsius.

Textos fets amb benzina que esperen el foc en uns carrers que coneix i estima bé el poeta de la bullanga.

Fitxa tècnica: en les llars de tots els ciutadans fins que la massa social emmascarada envaeix els carrers. Imaginem ara les capsuletes literàries de Caño que, ràpides com la pólvora, s’estenen a cop de tuit i de retuit per

Titol: EI del no-res tot / Postmortem Autor: David Caño Editorial: Tigre de Paper Edicions, Any: 2012

Història

Carlo Giuliani, el fets de Gènova i la justícia italiana Borja Català maniSES

nguany s'han complert 11 anys de l'assassinat de Carlo Giuliani (succeí el 20/07/2001). L'efemèride podria haver passat desapercebuda, però el passat dia tretze el tribunals italians van confirmar les penes de presó per a cinc dels deus manifestants processats finalment pels aldarulls que es van produir a Gènova en juliol de 2001 durant la cimera del G8.

Unes sentències molt superiors a les recaigudes sobre alguns dels policies acusats de “lesionar” persones detingudes aquells dies (a Itàlia no existeix el delicte de tortura) i que fan necessari recordar el que va passar aquells dies d'estiu a la capital de la Ligúria.

Entre el 20 i el 22 de juliol Gènova va acollir la cimera anual del G8, el club dels 8 estats més industrialitzats del planeta, el que va provocar que la ciutat quedara sota un enorme dispositiu de seguretat.

Al seu torn, el Fòrum Social de Gènova, plataforma altermundista que aplegava desenes de col•lectius i partits polítics, va organitzar la contracimera i el dia 19 una manifestació per a exigir els drets de les persones migrades va recórrer els carrers

infiltració. En cap moment foren molestats, ni tan sols quan atacaren una presó o arrancaren pedres de l'empedrat.

E

de Gènova sense que s'hi produïren incidents.

El divendres 20 de juliol grups reduïts de persones van començar pel matí a trencar aparadors i cremar contenidors i vehicles. Les forces de seguretat, tot i les denúncies, no van evitar-ho i alguns d'aquests individus foren vistos enraonant amb la policia, el que reforça la tesi de la

Aquell mateix dia hi havia convocada de vesprada una manifestació autoritzada: quan la marxa encara no havia completat el seu recorregut, els agents antiavalots van carregar, almenys dues vegades (amb cotxes blindats llançats a 70 km/h, colps de porra, gasos lacrimògens...). La manifestació no pogué retrocedir i alguns dels participants hi van respondre amb pedres i barricades.

Els carabiners es van retirar i alguns manifestants els van seguir; en arribar a

la plaça d'Alimonda un vehicle hi va quedar immobilitzat (segons sembla, per un contenidor, fet molt qüestionat). El tot terreny fou atacat i colpejat per diversos manifestants i l'agent Mario Placanica va disparar dues vegades des de l'interior: el primer tret va impactar en el cap de Carlo Giuliani, qui portava un extintor a les mans. Abans d'abandonar la plaça, el vehicle passà dues vegades per damunt del cos. Un cordó policial va encerclar Carlo i quan deu minuts més tard una infermera del Fòrum va poder arribar fins el jove, encara era viu, però no hi pogué fer res.

El procés judicial posterior va mostrar les misèries de la justícia italiana: l'assassí de Carlo finalment fou absolt per haver actuat “en legítima defensa”, segons els tribunals; les penes definitives per als autors (els pocs contra els que s'ha actuat) de les agressions i tortures als activistes detinguts en l'assalt a l'escola Diaz la nit del 21 (on dormien) han sigut molt tèbies; un dels acusats de “devastació i sagueig”, en canvi, ha estat condemnat a 14 anys de presó. Queda clar, doncs, que per a la magistratura italiana té més valor un caixer automàtic que una vida humana.

DEL 26 DE JULIOL AL 8 D’AGOST DE 2012 L’aCCEnT 231

16CONTRAPORTADA

“El moviment ‘26 de Julio’ va néixer amb l’assalt de la Caserna Moncada per alliberar Cuba de l’imperialisme”

ALBERT GERARD SANTA COLOMA DE GRAMENET

Què és el 26 de Julio?

Joan: És la diada nacional de Cuba, allà hi ha una gran celebració i aquí cada any se celebra a una localitat diferent.

Aquest any ha tocat Santa Coloma i els joves de la Brigada s’han encarregat d’organitzar-ho conjuntament amb Defensem Cuba.

Ester: La diada commemora el dia en què un grup d’homes van assaltar la Caserna Moncada a Santiago de Cuba i, encara que no va sortir gaire bé, des de llavors es va crear una Brigada que es deia 26 de Julio i d’aquí va continuar la lluita per alliberar Cuba de l'imperialisme.

I què és Defensem Cuba?

J: És una plataforma creada el 1992 on, actualment, hi ha adherides 108 entitats diferents, entre elles hi ha algun partit, hi ha algun sindicat, les cases d’amistat de les que n’hi ha 27 a Catalunya... que té com objectiu comú la solidaritat amb la Revolució cubana.

E: Defensem Cuba treballa contra el bloqueig imposat pels Estats Units, per la sobirania de Cuba, per aconseguir la llibertat del 5 cubans empresonats injustament als Estats Units, en contra de la Posició Comuna Europea contra Cuba...

Per què existeix aquest teixit associatiu entorn de la solidaritat amb Cuba?

E: La plataforma va néixer amb la missió que, mentre existís el bloqueig, la plataforma havia d’existir. A part del bloqueig, hi ha altres tasques que van sorgint i aquesta plataforma les canalitza i les estén com, per exemple ja he dit, la defensa de la llibertat del 5 cubans empresonats als Estats Units. I aquesta tasca no és només de nosaltres, sinó que és internacional. Defensem Cuba es reuneix cada dos anys amb els grups de solidaritat de l’Estat i cada dos anys també amb tota la gent que fa solidaritat amb Cuba d’Europa. Això, a part que ens ensenya molt perquè n’aprenem dels altres i també mostrem les nostres propostes. A més, tenim la sort que sempre hi ha gent cubana tant de la cultura com de la política que ens posa al dia de com està la situació.

I quin és el motiu de fons que justifiqui tota aquesta tasca per Cuba?

E: Tant el programa que té el Casal com Defensem Cuba, la solidaritat amb Cuba és solidaritat política.

J: Cuba és un país amb un règim el qual als polítics mundials no els interessa. I la premsa per exemple, que jo

ENTREVISTA

Ester Díaz, Joan Camarasa i Pau Pérez, membres del Casal d’Amistat amb Cuba José Sánchez El dissabte 28 de juliol se celebra a Santa Coloma de Gramenet la diada nacional de Cuba, el 26 de Julio. Cada any, les entitats de solidaritat amb Cuba de Catalunya agrupades a la plataforma contra el bloqueig Defensem Cuba organitzen la celebració del 26 de Julio, que commemora l’inici de la Revolució cubana. Enguany, el Casal d'Amistat amb Cuba José Sánchez i la Brigada Julio Antonio Mella són els encarregats d'organitzar la celebració aquest esdeveniment a Santa Coloma de Gramenet. L'ACCENT parlem amb Ester Díaz, Joan Camarasa i Pau Pérez, membres del casal i l'últim membre de la Brigada Julio Antonio Mella per conèixer la celebració a Santa Coloma i la realitat cubana.

li dic la premsa de la mentida i que faig vuit anys que no la compro, publica contra Cuba el que sigui, però a favor de Cuba no es pot publicar res. I això m’ho va dir la direcció d'El Periódico: “No t'esforces perquè a Espanya res que afavoreixi Cuba es pot publicar”. El motiu és donar a conèixer el sistema de Cuba, les penalitats que passa Cuba degut a més de cinquanta anys de bloqueig per part dels Estats Units... El nostre casal va començar fa trenta anys degut a un capellà que va anar a alfabetitzar a Nicaragua on va conèixer molts cubans que estaven treballant allà. Aquest home va anar a Cuba de viatge i quan va vindre, va voler muntar un casal d’amistat per donar a conèixer la realitat a Cuba que aquí no s’explicava i que no s’explica.

I quina és aquesta realitat?

J: Doncs d’aquesta realitat, allò principal que jo ressaltaria, després d’haver anat més de vint vegades a Cuba, és que, per exemple, aquí la premsa i la televisió diuen: “La dictadura castrista”; i això és una colossal mentida. Cuba avui

és l’únic país que té vertadera democràcia.

A Cuba, cada dos anys i mig es fan eleccions als ajuntaments, cada cinc anys, al govern. El Partit Comunista, l’únic partit que existeix allà, no pinta res en absolut en aquestes eleccions, són els veïns i veïnes. Jo he seguit dues eleccions perquè he coincidit d’estar allà i allò sí que és una vertadera democràcia i ho puc assegurar. Els veïns fan una assemblea, i jo hi he estat a alguna d’aquestes assemblees, surt un veí i proposa a un altre veí i explica el perquè, aquella persona pot dir que no vol, els que surten i són votats per l’assemblea passen a formar part de les llistes per quan vingui el dia de les eleccions.

Per sortir ha de treure més de la meitat dels vots. I una altra cosa, cada ics mesos, aquesta gent que ha estat elegida ha de passar comptes amb els seus veïns i si els seus veïns pensen, creuen o estan segurs que no ho fan bé, els treuen i aquelles persones mai més poden tenir un càrrec polític.

Si hi ha un problema és tot el poble qui s’implica a buscar la solució: la federació de dones, les escoles, els sindicats... tot déu participa. El govern fa un esbós, aquest esbós es passa a tota la població. Jo tinc un llibret de l’últim que han implantat on s'intentava veure si per ells mateixos, malgrat el bloqueig, poden augmentar l’economia.

Perquè un país amb cinquanta anys de bloqueig per la potència més criminal i poderosa del món, jo no entenc com pot aguantar i que la major part de gent pot aguantar aquest bloqueig tant terrible. No m’ho explico. I hi ha més coses, jo de Cuba n’estic molt agraït d’un costat i de l’altre, l’admiro.

Què en podeu dir de la tasca de solidaritat de Cuba cap al món?

J: És increïble el que fa Cuba. Per exemple, a Pakistan va haver-hi un terratrèmol tremend i l'únic que va ajudar de veritat Pakistan va ser Cuba: diversos

hospitals de campanya, medicaments i 2.500 persones entre metges i infermers. I una altra cosa increïble, increïble, és la Operación Milagro, que té com a propòsit ajudar a persones amb pocs recursos a operar-se de problemes de la vista sobretot de països de d’Amèrica llatina i d’algun de l’Àfrica. Fa cinc mesos havien passat per Operación Milagro al voltant de dos milions de persones. Gratuïtament els donen el tractament que necessitin i a més un lloc on allotjar-se i la manutenció. D’aquests dos milions de persones, que alguns no havien vist mai un metge, han pogut curar gratuïtament a un milió sis-cents mil. Jo em pregunto com Cuba és tant solidaria que pot fer això. Com ho pot fer? És quelcom increïble, no hi ha cap nació que sigui tant solidaria. Jo he intentat que això ho publiquin aquí i no ho publiquen.

I què en podeu dir de l’ALBA (Aliança Bolivariana per les Amèriques)?

J: L’ALBA és un projecte de col·laboració entre vuit països d’Amèrica llatina per ajudar-se els uns als altres i vertaderament s’ajuden. El comerç el tenen molt desenvolupat entre ells i penso que això els dóna vida a aquests països, però vida per a tota la població i no per a uns quants rics.

Quines seran les activitats que es duran a terme el 28 de juliol a Santa Coloma de Gramenet?

Pau: Al matí es podrà gaudir d'activitats per als més petits i d’una xerrada sobre les aportacions de la Revolució Cubana, seguida per un dinar popular.

A la tarda es realitzarà una xerrada sobre l'ALBA i una mostra de cultura catalana i cubana. A la nit tindrem un sopar cubà i un espectacle per celebrar el trentè aniversari del Casal, concloent amb un concert de Los Barrankillos i punxa-discs. Podeu trobar més informació al blog de Defensem Cuba: http://defensemcuba.blogspot.com.es/

LA REMATADA

Perdre per guanyar o guanyar per perdre

maRC gaRCia BARCELONA

La construcció nacional del país, te una feinada de por per recorre, i més si tenim en compte que, des d’una perspectiva independentista, hi ha diverses maneres d’enfocar-ho. A grans trets, podríem dir que hi ha partidaris de guanyar la independència per territoris, eufemisme de comunitats autònomes, que alhora és un eufemisme de regions espanyoles o departaments francesos. Mentre que d’altra banda, hi ha els partidaris de construir els Països Catalans com a pas previ a independitzar-los dels estats que els oprimeixen. És a dir, vertebrar la societat, sota paràmetres nacionals com a pas previ i indispensable per a que el trencament amb els estats sigui nacional, ja que d’altra banda, una estratègia per regions espanyoles seria tal com deixar parts del país més dèbils en organització popular, en mans d’un enemic ferotge i maltractador, flac favor faríem al país, abandonant d’altres catalans pel sol fet de viure en un tros de país que l’enemic ha decidit dividir. O dit d’altra manera, com és que a dia d’avui cap municipi, comarca, consell comarcal, vegueria, diputació o província ha proclamat ja la independència i s’ha alliberat del jou opressor? Potser pel fet que, un municipi, una comarca, un consell comarcal, vegueria, diputació o província, no és el nostre país, malgrat existir majories polítiques de partits sobiranistes i obertament independentistes. Sí tenim pressa, com és que ells encara no han fet el pas? Com és que encara no s’han convertit en l’Andorra del pla del Bages, el Mònaco volcànic de la Garrotxa o el Vaticà d’Arenys de Munt, avantguarda del proto-estat català, al qual la resta de catalans ens hi haurem d’annexionar quan ens agafi la pressa? És que la anhelada independència només te sentit quan la majoria social hi és dins uns límits autonòmics imposats per l’estat opressor? Cal dotar de contingut el país, com calia dotar de contingut cada consulta independentista, essent més important la pregunta que la resposta. El dia que fem un referèndum independentista amb reconeixement internacional, prefereixo perdre’l en nom dels Països Catalans que no pas guanyar-lo en nom del meu barri, municipi, comarca, consell comarcal, vegueria, província o regió, doncs perdre’l és el pas prèvi a guanyar-lo en un segon, tercer o miler intent, però ja mai més la comunitat internacional tindrà cap dubte de qui som, som Països Catalans.

Guanyar, doncs només dependrà de la nostra capacitat per vertebrar el país i fer construcció nacional en cada front de la nostra vida, en seleccions esportives dels Països Catalans, en organitzacions polítiques, sindicals, associatives amb un mapa que ja ningú podrà negar. Cal que el moviment sobiranista, esdevingui corredor de fons creant moviment de construcció nacional, i no pas caga presses camí cap a enlloc.

Saber si volem perdre per algun dia guanyar o guanyar per seguir perdent.