Accent 192

Periòdic popular dels Països Catalans

192

DEL 16 DE DESEMBRE DE 2010 AL 12 DE GENER DE 2011

DISTRIBUCIÓ GRATUÏTA | PUBLICACIÓ QUINZENAL D’ÀMBIT NACIONAL | 4.000 EXEMPLARS WWW.LACCENT.CAT

SUMARI Quinze anys de lluita per salvar el Botànic Tres lustres després, el moviment cívic i veïnal de València, encapçalat per "Salvem el Botànic", continua en la lluita per tal de recuperar l'entorn del jardí com a equipament públic per a tota la ciutat. >> Països Catalans 6

Naix la Universitat Lliure de Benimaclet La Universtat Lliure de Benimaclet és una proposta socioeducativa que pretén afavorir l'intercanvi de coneixements entre ciutadans i ciutadanes fora de les institucions oficials i des de l'acció voluntària. Tot just s’ha presentat al públic aquests dies. >> Països Catalans 7

Homenatge a Enric Valor

>>En Profunditat, pàgines 8 i 9

Coincidint amb el desè aniversari de la mort d'Enric Valor, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va nomenar el de Castalla escriptor de l'any 2010 i ara ha organitzat l'exposició El valor de les paraules per donar a conèixer la figura del rondallista, gramàtic i novel·lista >> Cultura 14

ENTREVISTA

“El meu delicte és portar un megàfon!”

Entrevistem a l’Eudald Calvo, actual membre de Maulets i un dels participants de les passades mobilitzacions contra el procés de Bolonya. Hui és una víctima de les noves estratègies repressives dels cossos policials. >>Entrevista 16 FOTO: Sílvia Portell

La CUP vol garantir el dret a l’habitatge a Barcelona Barcelona té un greu problema d'habitatge que està empijorant a causa de la crisi. Fins ara, però, cap de les administracions no han emprès cap mesura per solucionar el problema de fons. És més, l'Ajuntament de Barcelona, i concretament el Patronat Municipal de l'Habitatge, han estat acusats en nombroses ocasions, de deixar pisos de protecció oficial buits durant anys i no assignar-los de nou.

Per fer front a aquesta situació, a principis de desembre la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Barcelona ha presentat al registre de l'Ajuntament barceloní una Iniciativa Ciutadana per tal de promoure l'aprovació d'una Ordenança de mesures per fomentar i garantir el dret a l'habitatge a la ciutat de Barcelona. >>Pàgina 4

Les CUP impulsen aquesta iniciativa arreu del territori, com, en el cas de la foto, a Lleida

ROSA VICENT PÀG. 2 // JOAN SEBASTIÀ COLOMER PÀG. 2 // NÚRIA RODRÍGUEZ PÀG.3 // LAIA JURADO PÀG. 16

02OPINIÓ

PUNT DE MIRA

Llums dins la foscor del túnel de l’ús del valencià ROSER VICENT VALÈNCIA

Aquests dies hem pogut conèixer els resultats de l'enquesta Coneixement i ús social del valencià que ha realitzat la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana.

A primera vista la valoració és evident: hi ha un estancament de l'ús social del valencià.

D'una banda, l'enquesta reflecteix que el 41'5% del total l'entén perfectament (el 46'4% en el domini lingüístic valencià, d'ara endavant "DLV", i 9'5% en el castellà, d'ara endavant "DLC") i gens el 6'1% del total (el 3'9% al DLV i el 20'9% al DLC); el sap parlar perfectament el 30'3% del total (el 34'3% al DLV i el 3'9% al DLC) i gens el 23'3% del total (el 17'6% al DLV i el 67'1% al DLC); el sap llegir perfectament el 23'6% del total (el 26'6% al DLV i el 4'1% al DLC) i gens el 14'1% del total (el 10'7% al DLV i el 36'5% al DLC); i el sap escriure perfectament el 14'6% del total (el 16'5% al DLV i el 1'7% al DLC) i gens el 41'7% del total (el 36'8% al DLV i el 74'1% al DLC).

D'altra banda, la territorialitat de l'enquesta reflecteix que les zones valencianoparlants on l'ús social està més en perill són la ciutat d'Alacant i la de València, les seues respectives àrees metropolitanes, i les comarques (de Sud a Nord) el Baix Vinalopó, les Valls del Vinalopó, l'Alacantí, la Marina Baixa i l'Horta.

Després de 25 anys de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) s'ha demostrat que aquesta, a més de no haver-se desplegat completament ni pels governs del PSOE ni pels posteriors del PP, ara és insuficient.

Cal una nova legislació per a la nostra llengua.

Però dins de la foscor del túnel en el que estem immersos els valencians i valencianes encara hi ha llums que ens mostren el camí i que albiren un futur millor. El jovent, sector entre 15 i 24 anys que a l'enquesta apareix com a clar avanç en els quatre camps de la llengua (l'entén, el parla, el llig i l'escriu) respecte a la resta de franges d'edat (25-34, 35-44, 45-54, 55-64, 65 i més), és un clar exemple, ja que és el present i, sobretot, el futur.

I l'altre exemple és el d'entitats com Escola Valenciana, lluitadores incansables per la llengua i pels drets lingüístics dels valencians i valencianes, que treballa diàriament per la dignitat de la nostra llengua.

DEL 16 DE DESEMBRE DE 2010 AL 12 DE GENER DE 2011 L’ACCENT 192

COL·LABORACIÓ

ESQUERRA INDEPENDENTISTA DE LA PLANA

Defensem la llengua: ells no ho faran!

Un any més, hem d'eixir al carrer per denunciar el menysteniment per la nostra llengua d'aquells que diuen que ens representen. Una vegada més, el PP s'ha tornat a presentar com el gran defensor de "la valenciania" denunciant la inclusió de festes i autors clàssics valencians en un web de la Generalitat de Catalunya que fa promoció de la cultura que compartim els que vivim a una banda i l'altra del Sénia. Uns defensors de "lo valenciano" que quan s'han de posar a treballar per la normalitat de la llengua no es mostren tan convençuts, i pareix que se'ls fa costa amunt: on són sinó aquests "patriotes" quan la demanda de places d'ensenyament en valencià supera amb escreix l'oferta, de manera que uns 93.000 alumnes d'infantil, primària i secundària es queden cada any sense poder accedir a l'escola en valencià? On són aquests "vertaders valencians" quan es tracta d'assegurar que ens puguem dirigir a l'administració en valencià si només a un 1,2% dels 15.699 funcionaris de la Generalitat se'ls exigeix el coneixement de la llengua?

On s'amaguen quan es tracta de promoure l'ús de la llengua a les universitats, en què l'oferta de crèdits en valencià no supera l'11,17% del total, i que arriba al vergonyós 0% d'oferta a la Universitat Miguel Hernández d'Elx? On s'han posat quan calen polítiques i suports reals a l'ensenyament de la llengua als nouvinguts per què el valencià que tant defensen es convertisca en llengua d'integració social al País Valencià? Quan es tracta de normalitzar la situació de la llengua ja no gallegen tant com quan es tracta de combatre el "perill català". És que el perill català no deu ser sinó una cortina de fum per amagar el que realment posa en perill la supervivència de la llengua: la substitució pel castellà, una llengua amb el suport de l'aparell estatal, l'única d'obligat coneixement i ús, aquella que compta amb una presència aclaparadora als mitjans de comunicació i en les indústries culturals?

No hauria de ser evident, per uns tan insignes "defensors" de la nostra identitat, que allò millor per a la normalitat de la nostra llengua seria participar en les estructures que permeten projectar de manera conjunta la

Número 192 Tirada:4.000 exemplars Número de dipòsit legal: L-1014-02. La responsabilitat dels articles d’opinió recau exclusivament en els seus autors.

L’ACCENT és una publicació quinzenal d’àmbit nacional dels Països Catalans.

Redacció València: Carrer Maldonado, 46 baixos, 46001 València Redacció Barcelona: Carrer Tordera 34 baixos, 08012 Barcelona Adreça electrònica: ppcc@laccent.cat Subscripcions: 646 98 16 97 Distribució: 615 54 47 15 Publicitat: 616 07 33 28.CConsell de Redacció. Coordinació general: Laia Altarriba, Andreu Ginés, Aure Silvestre i Arnau Urgell. Països Catalans: Cesc Blanco,Abel Caldera,Mercè Rubià (coords.),Joan Ballester, Guillem Colom,Pep Giner, OpiAndrés González, Aure Silvestre, Arnau Urgell.O nió: Joan Teran (coord.).EEconomia: Àlex Tisminetzky (coord.).IInternacional: Laia Altarriba, Manel López (coords.). Cultura: Josep Maria Soler, Pau Tobar (coords.), Joan Sebastià Colomer. Ciència i Tecnologia: Martí C. , Almudena Gregori, Àlex Garcia Esports: Abel Caldera. Correcció: Mercè Mauri.EEdició gràfica: Andreu Ginés.CCoordinació gràfica: Oriol Clavera. Distribució: Xavier Gispert. Han col·laborat en aquest número: Rosa Vicent, Laia Jurado, Núria Rodríguez,Martí Mayorla,Enric Guimerà,Elisa Ortega

llengua catalana a l'exterior com l'Institut Ramon Llull, tot reivindicant-nos entre les llengües mitjanes d'Europa (com el finès, el danès...) amb vora deu milions de parlants? Què pot perseguir la fragmentació de l'espai lingüístic català sinó la perpetuació de la situació subalterna de la nostra llengua davant del castellà (o del francès a Catalunya nord, o de l'italià a l'Alguer)?

Davant de l'evident unitat de la llengua catalana (ningú que no tinga menys de dos dits de front o que no vaja de mala fe no pot sostenir que a Vinaròs i a Alcanar es parlen dues llengües diferents pel fet que s'hi interpose un límit administratiu) les estratègies d'enfrontament i divisió no poden beneficiar sinó la raó lingüicida i uniformadora de l'Estat espanyol. Avui, des de Castelló, ens cal tornar reivindicar les Normes del 32 com a necessari pas d'acostament entre les varietats del català per consolidar un model de llengua formal vàlida per a tots els usos arreu del domini lingüístic, enfront de la irracionalitat dels qui promouen la secessió lingüística. No ens deixarem tam-

poc de denunciar el perill isolacionista (és a dir, de separació dels models de llengua "valencians" i "catalans" amb l'objectiu de consumar a la pràctica la creació de dues lle ngües "diferents") que suposa la creació i consolidació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Cal que reclamem un model de llengua únic que incorpore elements de les diferents varietats, per tal que tots els parlants puguen sentir-se còmodes emprantlo perquè s'acosta suficientment a la seua llengua parlada, però que reivindique de manera clara i desacomplexada la indefugible unitat de les parles catalanes.

Queda ben clar en quin costat s'ha posat el PP, i ben a prop se situen els impotents i dòcils membres del PSOE. No hi ha cap opció política amb possibilitats, ara mateix, d'ocupar el govern de la Generalitat, que puga significar un revulsiu a la situació de bandejament sistemàtic del català al País Valencià en tots els àmbits (l'administració, la justícia, els mitjans de comunicació, l'educació...) i a la pèrdua d'autoestima dels valencianoparlants, que accep-

JOAN SEBASTIÀ COLOMER I TEJADA

ten sense remei haver de fer servir el castellà per poder viure amb normalitat al País Valencià. Ara cal que siguem nosaltres els qui prenguem posició, i cal que ho fem en la defensa de la dignitat del nostre poble i de la seua llengua si no volem esdevenir còmplices d'un de tants exterminis lingüístics orquestrats per la globalització capitalista, uniformadora dels pobles i les cultures, i executats pels estats. Cal que emprem el valencià en tots els àmbits de les nostres vides (amb la família i els amics, a l'escola, l'institut o la universitat, en el nostre consum cultural, exigint que es respecten els nostres drets lingüístics a l'administració, etc.) i organitzant-nos en col·lectius que defensen desacomplexadament la unitat i la normalitat de la llengua que compartim els qui vivim als Països Catalans. Joan Fuster ja va sentenciar fa anys que tota política que no férem nosaltres seria feta contra nosaltres: defensem la nostra llengua, perquè ningú no ho farà per nosaltres.

Visca la terra!

PAPER DE VIDRE

L’origen del feixisme en l’esperit del liberalisme Tinc l'estrany costum de comprar premsa en la meva llengua. He estat pacient de l'Avui. Hauria optat pel Periódico de Catalunya si fos dels que dels contes només mirava els dibuixos. L'Avui és una teràpia dura. A canvi d'un diari catalanista i en català he aguantat els deliris patològics d'Alfons Quintà, les parides d'un Salvador Sostres pel qual no tinc adjectius, la xerrameca neoliberal d'aquell que es va dur del Barça una morterada com a indemnització, el sionisme de tants altres, la pretensiosa "incorrecció política" de Sebastià Alzamora, les fixacions d'Empar Moliner... massa per a un sol home.

El diari Ara semblava una benedicció divina. I em trobo Sebastià Alzamora, Iu Forn, Empar Moliner i el que és pitjor: Xavier Roig. El 29 de novembre ens regalava aquesta perla: "les crisis econòmiques són, a llarg termini, molt saludables". D'aixo se'n diu fer de la necessitat virtut. Faria gràcia, però revela un fons obscur: totalitarisme, darwinisme social, l'origen del feixisme en l'esperit del liberalisme. Extirpar els cossos malalts que gangrenen el conjunt, menysprear els costos humans en nom de la causa justa... Imatges que demostren la identitat de fons entre el pensament feixista i el neoliberalisme.

El feixisme és el programa de la burgesia quan cal defensar-lo a trets. Quan es pot "conseguir el efecto sin que se note el cuidado" se'n diu democràcia i els seus ideòlegs deixen de ser militars desquiciats i líders carismàtics per adoptar la imatge més civilitzada d'un consultor d'empreses encorbatat com Xavier Roig, que troba que "les crisis tenen l'avantatge d'aconseguir veloçment allò que, d'una altra manera, costaria anys i panys". Privatitzar serveis públics, rebaixar salaris i pensions i totes aques-

tes coses tan fàcils d'aconseguir quan els treballadors no poden pensar en una altra cosa que salvar el coll. Posats a buscar causes accidentals a la crisi Roig s'apunta al consens de carregar-ho tot al compte de Zapatero. I així, referintse a la reunió que el president espanyol va mantenir amb la plana major de l'alta burgesia diu: "si els dirigents convocats haguessin sortit de la reunió amb la dimissió del senyor Zapatero a la butxaca. S'hauria solucionat el principal problema de credibilitat que té Espanya i que ens està abocant al desastre.

Dic el principal, perquè l'altre problema greu el constitueix el penós forat generat per una part del sistema financer". El penós forat no es pot negar, però el senyor Roig el troba secundari comparat amb el pecat de Zapatero de no haver mostrat prou entusiasme alhora de destruir el poc que quedava de l'Estat del Benestar. No és l'únic que no li ho perdona: "diguin si Zapatero i el seu equip són capaços de fer front a un problema d'aquesta magnitud. Els mercats

internacionals i els polítics europeus ja han decidit que no". Que es tradueix per: "els espanyols es van equivocar votant Zapatero i ara els farem votar el que toca, o sigui, Rajoy, que farà el mateix però ens estalviarem la feina bruta d'haver-li-ho de dir". Però no hi ha res més penós que el moment en què els cínics es posen cursis: "Sempre m'han atret les actituds valentes. El coratge és el pas previ a l'exercici de la llibertat. Fer un nou diari i, per què no dirho, participar-hi, és una operació de risc".

Les coses que diu Xavier Roig són el somni de qualsevol Consell d'Administració, inclòs el que el paga per escriure aquestes tonteries, però ell, impúdicament, gasta la retòrica coent, típicament liberal, sobre el risc i la llibertat.

El que és un autèntic risc és provar de guanyar-se la vida treballant honradament en un món que aplaudeix aquest tipus de cinisme. Però els que ho intenten no n'han fet un gènere literari per què tenen sentit del ridícul.

TIR DE GRÀCIA

L’ACCENT 192 DEL 16 DE DESEMBRE DE 2010 AL 12 DE GENER DE 2011

NÚRIA RODRÍGUEZ*

OPINIÓ 03

COL·LABORACIÓ E D I T O R I A L

El patriarcat, des d'una Wikileaks perspectiva àrab i la impostura

El 20 de novembre a València es va celebrar les I Jornades Internacionals: genocidis i crims contra la humanitat. Des de fa alguns anys, el col·lectiu al qual pertany ( Terra) treballa juntament amb el Fòrum per la Memòria del País Valencià però no només amb la pretensió de denunciar i vindicar una visió justa dels fets ocorreguts durant el franquisme, sinó molt especialment per donar una visió global dels diferents conflictes actuals i passats, aquí i en qualsevol part del món.

Volem fer pensar i denunciar que malgrat que a nivell oficial el feixisme ha mort, a nivell real es continua violant sistemàticament els drets de la humanitat i més concretament el de les classes populars.

Amb aquest objectiu de donar una visió global i interrelacionada dels crims que abans i ara, continuen colpejant a la població per mantenir un poder antidemocràtic i desigual, vam organitzar aquestes jornades. Precisament per això una de les conferències estava dedicada al patriarcat, entès no només com un

“Ser dona àrab i feminista no vol dir defensar el feminisme islàmic, ella venia a parlar de la situació de les dones del seu país i no pas de la religió” sistema de desigualtat sinó com un dels crims que sistemàticament, i de diferents maneres, estan presents a totes les societats. Maltractaments, violacions, assassinats, desigualtats, humiliacions, mutilacions, negació de la pròpia sexualitat, diferencia de rols... que ve mereix el nom de crim contra la humanitat perquè no és dóna en una lloc concret o contra una ètnia especifica però si persegueix a les dones per simple fet de fer-ho.

Wahida Hamid Haidar va ser una de les encarregades de transmetre aquest missatge i ho va fer des de l'anàlisi concreta de la seua realitat, el món àrab. Una advocada i sociòloga, compromesa amb la causa feminista i que de manera organitzada lluita contra la violència de gènere que es viu a Jordània, el seu país. Durant les hores abans a la seua xerrada diverses dones se li van acostar per interessar-se pel seu discurs, volien saber si pretenia parlar del feminisme islàmic, ella però va iniciar la seua intervenció deixant molt clara la seua postura i va denunciar els prejudicis que sovint es té des d'occident cap a Orient.

Ser dona àrab i feminista no vol dir defensar el feminisme islàmic, ella venia a parlar de la situació de les dones del seu país i no pas de la religió, que com bé va aclarir aquesta pertany a l'àmbit privat de cadascú.

Va denunciar la visió que des d'Occident donaven els mitjans de comunicació de la monarquia jordana, que sovint apareix com un règim obert i que respecta els drets humans i molt concretament el de les dones. Ja sabem que els interessos econòmics són capaços de disfressar les realitats més totalitaristes, com acabem de veure amb l'actitud que ha pres l'estat espanyol vers l'actuació del Marroc amb el poble sahrauí. El lloc estratègic que ocupa Jordània pel control d'occident cap a orient justifica aliances poc ètiques. Aquest estat respectat des d'occident manté un codi civil basat exclusivament en les lleis religioses, tant és així que aquells que jutgen els conflictes civils no han estudiat dret sinó religió. Només amb aquesta referència ens podem imaginar quines seran les condicions de vida de les dones d' aquest país; només donaré alguns exemples.

La dona jornada no obté la seua nacionalitat fins tres anys després del seu matrimoni, sempre i quan el marit signe l'autorització. Això si és autòctona perquè si és estrangera seran necessari cinc anys de matrimoni. És a dir que la dona no és considerada ciutadana i per tant no té cap dret assegurat fins que està casada. A més a més i com va aclarir la conferenciant, en la majoria dels casos els marits no donen aquesta autorització i per tant la dona mai és subjecte de drets. Què vol dir no tenir la nacionalitat? No poden sortir del país, no poden estudiar, no poden tenir possessions, no tenen drets sobre els seus fills o filles... En definitiva no és que les dones siguen com deia Simone de Beavouir ciutadanes de segona classe, és que les dones jordanes, senzillament no són ciutadanes.

Per altra banda si la dona vol denunciar qualsevol tipus d'agressió o abús necessita el testimoni almenys de 2 homes que avalen la seua versió i si els seus testimonis són dones llavors, han de ser cinc.

Sembla doncs, que per a l'estat de Jordània, estat aliat d'occident, un

home val per dues dones i mitja.

Què pot fer doncs una dona que es maltractada o violada? La monarquia jornada no reconeix la violència de gènere com un problema social sinó com un conflicte privat, de l'àmbit familiar. No pot esperar res de les institucions però si hi ha una pinzellada d'esperança i de color en el panorama patriarcal, tant allà com aquí, és per l'autoorganització de les pròpies dones. Per que també allà, malgrat que són perseguides per això, hi ha línies telefòniques, cases d'acollida i assistència jurídica per aquelles dones que ho necessiten.

Segurament alguna de vosaltres s'escandalitzarà per aquestes dades i altres es despreocuparan al pensar que Jordània està molt lluny i que afortunadament aquí les coses són diferent.

Per acabar però m'agradaria recordar que només fa uns 30 anys que la dona a l'estat espanyol ha millorat la seua situació jurídica i política. Que el divorci es va legalitzar al 1978, i que durant el fran-

“La dona jornada no obté la seua nacionalitat fins tres anys després del seu matrimoni, sempre i quan el marit signe l'autorització” quisme les dones tampoc tenien dret a tenir possessions ni gestionar el seu patrimoni, que si volien estudiar havien de tenir l'autorització del pare o del marit i que tampoc la violència de gènere constava al codi penal. Sabem que les lleis poden avançar però que els valors, les costums i prejudicis socials i culturals perduren durant dècades si els poders competents no inicien un procés de reconversió transversal que reeduque tots els àmbits de la societat: educació, sanitat, política, mitjans de comunicació, sexualitat, lleis... i això sabem que malauradament no s'ha fet a casa nostra.

Venim d'un passat fosc per a les dones catalanes i les coses no canvien per art de màgia. S'han fet moltes coses, s'han produït molt avanços però és evident que queda molt per caminar fins que puguem proclamar la fi del sistema patriarcal, per molt que ens moleste. Alhora no cal oblidar la solidaritat amb les dones de classes populars d'arreu del món, que cadascuna des de la seua realitat concreta viu unes desigualtats mantingudes des dels mateixos prejudicis i pels mateixos interessos.

liberal

Si hi ha alguna cosa que ha centrat els darrers temps l'atenció dels mitjans ha estat el fenomen wikileaks. El que havia nascut com un mitjà per denunciar les violacions de drets humans a qualsevol país del món, gràcies a les revelacions i filtracions des dels mateixos aparells militars o repressius, va agafar rellevància mediàtica mundial en destapar els centenars de milers de casos de vulneracions de drets, els assassinats de combatents i de desenes de milers de civils desarmats, i els abusos de les forces nord-americanes i els seus diversos aliats a l'Iraq i l'Afganistan. Però el que sembla que ha desencadenat l'ofensiva per silenciar-lo ha estat la filtració d'una part, de les comunicacions diplomàtiques nord-americanes, encara que fos una part no especialment sensible, ja que inclou escàs material referent a regions i conflictes amb una clara participació dels EUA com és el cas d'Israel o els cops d'estat i governs més repressius d'Amèrica Llatina. Tanmateix les filtracions revelaven la miserable servitud de molts governs occidentals cap als interessos i directrius dels EUA, com per exemple ha resultat el cas del govern espanyol, utilitzant ministres, fiscals i jutges de l'Audiència 'nacional' per a garantir la impunitat dels militars responsables de la mort d'un periodista; oferint el seu territori (i el nostre) per a més bases nord-americanes i autoritzant l'ús per part dels vols secrets i il·legals de la CIA dels seus aeroports; o redactant lleis de 'propietat intel·lectual' al dictat de la indústria cinematogràfica nord-americana. També revelaven la peculiar visió del món de la diplomàcia nord-americana, sorprenentment ennuvolada per la pròpia propaganda, paranoia i desinformació i dedicada a la defensa dels interessos de les corporacions multinacionals nord-americanes per sobre qualsevol altra consideració.

El darrer episodi, fins ara, amb l'enduriment del setge contra wikileaks, incloent la cancel·lació dels seus servidors als EUA, dels comptes corrents, de la possibilitat de rebre donacions per part de Visa i Mastercard, així com l'empresonament del seu fundador, el hacker australià Julian Assange a la Gran Bretanya, per l'obertura totalment irregular sota pressions dels EUA d'acusacions que ja havien estat arxivades per part de la fiscalia sueca; ha provocat nombroses portades, articles i debats, així com una àmplia reacció de suport popular, fos en forma de còpies mirall del portal, de concentracions i accions de suport, o amb l'atac informàtic massiu a alguns dels webs de companyies implicades en la persecució de wikileaks. La manera com les autoritats dels Estats Units, tota l'artilleria mediàtica reaccionària i tota la seva cort d'aduladors han intentat justificar aquest atac contra la llibertat d'expressió, en nom de la seguretat, o dels pretextos més estrambòtics, ha posat en evidència la gran impostura liberal, la gran fal·làcia dels defensors de l'occident democràtic i les seves llibertats. Si en els darrers anys l'imperialisme havia aconseguit, mercès a una abassegadora cobertura propagandística, presentar les seves guerres, les agressions contra els pobles, i la seva doctrina del combat permanent pels seus interessos econòmics i estratègics com una lluita en favor de la llibertat i els drets humans, wikileaks ha deixat al descobert tota aquesta farsa davant l'opinió pública, i per això ha esdevingut un enemic que cal eliminar. I quan aquesta demostració coincideix justament amb l'adopció de mesures d'austeritat i d'agressió a les grans majories populars arran de la crisi que han mostrat fins a quin punt el sistema polític es només un instrument completament al servei els interessos d'una minoria de banquers paràsits i criminals, es posa de manifest, potser com mai fins ara, que la llibertat, la democràcia, el benestar i la sobirania dels pobles són completament incompatibles amb el manteniment del capitalisme i l'ordre polític i econòmic mundial que se'n deriva.

DEL 16 DE DESEMBRE DE 2010 AL 12 DE GENER DE 2011 L’ACCENT 192

04PAÏSOS CATALANS

Campanya a Sabadell per a una candidatura conjunta entre la CUP i l’Entesa el 2011 ABEL CALDERA BERGA

El panorama de les properes eleccions municipals a Sabadell obre moltes incògnites. Una d'elles és quines ofertes electorals tindrà l'electorat més d'esquerres. La pressió per a un pacte entre Entesa per Sabadell i la CUP ha començat a fer-se sentir a la capital vallesana.

Entesa per Sabadell (ES) es fundà el 1999 com una plataforma d'esquerres per continuar el projecte d'Antoni Farrés, carismàtic alcalde comunista des de 1979 que ja no optava a la reelecció. ES aglutinava tant les persones provinents del PSUC com col·lectius d'esquerra anticapitalista i també l'esquerra independentista. El resultat de les eleccions feu que el "farressisme" perdés l'ajuntament per només 99 vots. Tot i així, ES obtingué 10 regidors, entre ells Xavi Oca de la CUP. La victòria del PSC i el suport que aquest obtingué de CiU i ERC encimbellaren Manuel Bustos com a nou alcalde.

Un cop perduda la possibilitat de governar l'alcaldia, les diferències entre Iniciativa per Catalunya i la resta de col·lectius va provocar la marxa d'ICV i també d'EUiA de la candidatura. A les municipals de 2003, ICV va obtenir 3 regidors mentre que Entesa per Sabadell n'obtingué 2. Dins l'Entesa, però, la situa-

La CUP es va escindir de l’Entesa al principi del 2009

ció continuava essent tensa ja que una part de l'organització considerava que calia buscar un nou pacte amb ICV -que havia arribat a integrar-se en un govern Bustos-. Aquest pacte va arribar quasi a produir-se de cara a les municipals de 2007. Passades aquestes municipals, que deixaren els mateixos resultats que el 2003, la CUP abandonà Entesa per Sabadell en considerar que la seva línia política anava adreçada a integrar-se dins l'òrbita d'ICV, i anuncià que seria present en les eleccions municipals de 2011.

Davant el nou escenari electoral de 2011, la direcció d'ES es veié forçada a plantejar un canvi en l'estratègia de pacte amb ICV, posant sobre la taula un gran pacte de progrés entre ERC, ICV, ES i la CUP, recuperant l'esperit de la coalició de 1999. Tot i assistir a la primera reunió sobre el pacte de progrés, la resposta de la CUP sobre formar part d'aquest pacte sempre ha estat negativa. La trajectòria d'ERC i d'ICV en els darrers deu anys a nivell municipal -en què han arribat a participar en governs del PSOE- impedei-

xen, segons la CUP, poder fer polítiques transformadores d'esquerres.

En canvi, la CUP ha ofert des de fa ja uns mesos un pacte només amb Entesa per Sabadell, sobre la base de consolidar i ampliar un espai polític rupturista enfrontat als partits del sistema.

Finalment, el passat 23 d'octubre Entesa per Sabadell sotmetia a votació de la seva assemblea les diverses possibilitats de pacte, guanyant l'opció de concórrer sols a les eleccions municipals. Algunes lectures d'aquesta decisió indiquen que d'aquesta

manera s'assolia un equilibri intern entre el sector pro ICV i el sector més vinculat a l'anticapitalisme.

El dia següent, 24 d'octubre, el Moviment Popular de Sabadell, que agrupa diversos col·lectius de base, socials i de l'esquerra independentista, va aprovar en assemblea donar suport a la CUP i a la seva proposta de pacte amb ES, de cara a consolidar un espai anticapitalista a la ciutat. En aquella assemblea s'acordà engegar una campanya ciutadana de recollida de suports per a forçar la candidatura conjunta d'ES i la CUP. En les dues darreres setmanes s'ha iniciat una recollida de signatures amb aquest propòsit, i el proper dimarts 14 de desembre se celebrarà un debat públic entre membres d'ambdues formacions.

Ara mateix, la pilota és a la teulada de l'Entesa. Aquesta organització ha de decidir si aposta tan a curt com a mitjà termini per un pacte amb el centreesquerra o bé per bastir juntament amb l'esquerra independentista un espai de municipalisme autodeterminista i anticapitalista més en la línia de les Candidatures Alternatives del Vallès. La incògnita es desvetllarà en les properes setmanes, en què hi ha la possibilitat que ES convoqui una assemblea extraordinària per tornar a portar a votació els pactes electorals.

La CUP de Barcelona presenta una Iniciativa Ciutadana per garantir el dret a l’habitatge i acabar amb els desnonaments REDACCIÓ BARCELONA

Els desnonaments s'està multiplicant aquests últims mesos a causa de la crisi. Barcelona té un greu problema d'habitatge. Aquestes són unes dades que ressonen als mitjans de comunicació i que estan en boca de tothom. Fins ara, però, cap de les administracions no han emprès cap mesura per solucionar el problema de fons. És més, l'Ajuntament de Barcelona, i concretament el Patronat Municipal de l'Habitatge, han estat acusats en nombroses ocasions, de deixar pisos de protecció oficial buits durant anys i no assignar-los de nou.

Per fer front a aquesta situació, a principis de desembre la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) de Barcelona ha presentat al registre de l'Ajuntament barceloní una Iniciativa Ciutadana per tal de promoure l'aprovació d'una Ordenança de mesures per fomentar i garantir el

dret a l'habitatge a la ciutat de Barcelona. Un cop admesa a tràmit, aquesta Iniciativa Ciutadana, formula contemplada a la Carta Municipal de Barcelona, requereix la signatura d'un mínim de l'1% de la població major de 16 anys; 15.000 signatures.

"L'habitatge és un dret, no una mercaderia"

La problemàtica de l'habitatge és des de fa molts anys un dels fronts més importants dels moviments socials i l'esquerra independentista de la ciutat. Exemples recents en són la resistència a la Colònia Castells al barri de Les Corts, que l'Ajuntament està tirant completament a terra, o al barri de les Cases Barates del Bon Pastor. Cada cop més, però, també són notícia desnonaments de famílies que no poden pagar la hipoteca. L'objectiu principal d'aquesta Ordenança serà, doncs, "fer de l'ha-

La CUP de Barcelona porta temps denunciant la situació de l’habitatge

bitatge un dret accessible i no pas una mercaderia, ja que es tracta d'un bé de primera necessitat". Així mateix, "persegueix fer de Barcelona una ciutat lliure de desnonaments per motius econòmics" i vol acabar amb els pisos buits "que són en mans d'especuladors, entitats

financeres i immobiliàries amb l'objectiu de mantenir els preus en xifres desorbitades".

Algunes de les mesures proposades són frenar la venda i alienació de sòl públic per destinar-lo a polítiques d'habitatge; la creació d'un parc públic d'habitatge en règim de

lloguer social que no superi el 10% de la renda anual; destinar el sòl públic a la sessió d'ús per a cooperatives d'habitatge o crear un registre de desnonaments per motius econòmics i mesures per evitar-los.

Malgrat la limitació competencial que té el consistori municipal, la CUP considera que "es tracta d'un seguit de mesures i normes que haurien de ser un mínim en la política d'habitatge municipal". Alhora, però, el text també preveu instar l'Estat i el Parlament a modificar la Llei d'Arrendaments Urbans, la Llei d'Habitatge i la normativa de cessió obligatòria en operacions urbanístiques.

Reconeix, però, que "ni són totes les possibles ni són suficients per posar solució al problema actual de l'habitatge, però que representen el mínim que hauria d'assumir l'Ajuntament per començar a construir polítiques públiques de justícia i equitat social".

L’ACCENT 192 DEL 16 DE DESEMBRE DE 2010 AL 12 DE GENER DE 2011

PAïSOS CATALANS 05

Maulets organitza diversos actes contra la Constitució REDACCIÓ BARCELONA

Des de l'estiu, el rebuig al text constitucional s'ha estès a més d'un centenar de municipis en forma de mocions en què es declaraven exclosos del compromís constitucional.

En aquest context, l'esquerra independentista s'ha tornat a manifestar al carrer i, una vegada més, el que fa 30 anys era una reivindicació molt minoritària, actualment és assumida per una majoria social en alguns territoris de la nostra nació. Qui ha protagonitzat aquestes mobilitzacions ha estat sobretot l'organització juvenil Maulets.

A Pineda de Mar, l'assemblea local va procedir al canvi de les plaques de la Plaça de la Constitució per Plaça de Guillem Agulló, en record d'aquest militant independentista assassinat per ultradretans el 1993.

A Mataró l'assemblea local de Maulets va convocar una concentració el mateix dia 6 en què es cremaren unes falles que simbolitzaven exemplars del text constitucional. Aquest acte, malgrat que comptà amb l'aplaudiment

La consulta per la independència s’avança a la Barceloneta i arriba al 20,2% de participació REDACCIÓ BARCELONA

Joves de Mataró van escenificar la crema de la Constitució espanyola

d'una part dels vianants, fou interromput sobtadament per una dotació de la Policia Local i dels Mossos d'Esquadra, que procediren a apagar amb galledes d'aigua les falles enceses, així com a retirar algunes de les pancartes reivindicatives.

A Mallorca Maulets organitzà un concert anticonstitucional al Casal Popular Voltor Negre, que aplegà prop d'un centenar de persones. L'acte fou seguit de prop per una dotació de la Policia Local, que

“El rebuig al text constitucional s'ha estès a més d'un centenar de municipis en forma de mocions en què es declaraven exclosos del compromís constitucional”

intentà que es suspengués malgrat tenir tots els permisos en regla.

L'acte més concorregut fou el celebrat a Argelaguer, a la Garrotxa, el passat 5 de desembre. En aquesta comarca cada any els actes contra la constitució congreguen desenes de persones i fins i tot han sigut objecte de repressió, com quan l'any 1998 una dotació de Mossos d'Esquadra assaltà i detingué tres militants independentistes enmig de la carretera. A Argelaguers enguany si aplegaren unes duescentes persones per assistir a una xerrada i a un concert. Paral·lelament, l'assemblea de Maulets lliurà una moció a alguns regidors d'aquest ajuntament per demanar-los que Argelaguer es declari també municipi moralment exclòs de la Constitució.

Barcelona, que s'acabarà el proper 10 d'Abril, va tenir el primer avanç el diumenge 12 de desembre al barri de la Barceloneta en què va començar el vot anticipat.

Durant el dia van votar 3.607 barcelonins, 2.021 dels quals veïns d'aquest barri marítim. En relació amb els 10.002 electors censats a la Barceloneta, representen un 20,2% . Una participació força més alta que en les darreres consultes celebrades.

Els sobres de vot anticipat recollits seran custodiats per l'organització i seran oberts a l'abril quan finalitzi la consulta. De moment, només s'ha fet públiques les dades de participació.

A partir d'ara, el procés de vot anticipat s'estendrà per tots els barris de la ciutat, hi haurà uns dotze punts de votació repartits

per Barcelona, i el procés acabarà el dia 10 d'abril, en que se celebrarà la consulta i es farà el recompte final. La Plataforma Barcelona Decideix afirma tenir més de sis mil voluntaris, i el suport d'unes tres-centes entitats i alguns partits. Precisament algunes cares visibles d'aquests es van anar a fer la foto en les votacions de diumenge, tot i no ser veïns del barri.

Per a l'escriptor Alfred Bosch, portaveu de la plataforma, aquest resultat parcial de vot avançat és "Esperançador i alliçonador, però no extrapolable", ja que demostra que és possible però també que fan falta molts recursos per a poderlo repetir a la resta de barris de la ciutat. Per això feia una crida a la gent a implicar-s'hi, així com a fer donacions, ja que Barcelona Decideix ara mateix no compta amb prou finançament per a les necessitats de tota la ciutat.

“Aquest resultat parcial de vot avançat és ‘Esperançador i alliçonador, però no extrapolable’”

La UB tanca una sala d’estudiants per reobrir-hhi una capella REDACCIÓ BARCELONA

A molts els pot semblar increïble que avui dia al nostre país encara calgui lluitar per la laïcitat de la universitat pública, però la reobertura d'una capella a la Facultat d'Econòmiques de la UB ha tornat a posar l'estudiantat en peu d'alerta.

Aquesta capella havia estat ubicada a l'antiga Escola Universitària d'Estudis Empresarials (avui edifici 696 de la Facultat d'Economia i Empresa). Aquesta Escola és hereva de l'encara més antiga Escola d'Alts Estudis Mercantils, on es va inaugurar una capella catòlica durant la dictadura franquista l'abril de 1962.

L'agost de 1996 es va reduir la superfície de la capella i, quatre anys més tard, l'agost de 2010, la Facultat va fer-la desaparèixer per ocupar el seu espai amb una nova secretaria.

Aprofitant, però, les obres d'unifi-

moment no existia cap espai similar a la facultat. Després de moltes negociacions amb el deganat, el dia després d'una forta mobilització finalment es va habilitar aquesta aula.

Dimecres 15 al matí, han convocat una concentració davant el rectorat de la UB. "La universitat pública no pot ser altra cosa que laica i entenem que les confessions privades no han de tenir lloc dintre del espai públic, l'espai de tots i totes", diuen.

cació dels edificis 690 i 696 pel carrer de l'Alfambra i la remodelació dels espais de la biblioteca, la capella ha estat reubicada a l'antiga sala d'estudiants de la Facultat.

“La capella s’ha de mantenir per virtut del conveni existent entre la UB i l'arquebisbat” La degana s'excusa dient que "el trasllat de la capella no és cap contrapartida de la facultat a determinats sectors. El rectorat ens va indicar que per virtut del conveni existent entre la UB i l'arquebisbat està-

A la UB Raval també lluiten per tenir un espai Campanya contra la capella a la Facultat d’Econòmiques

vem obligats a mantenir-la".

Aquest argument, però, no serveix pels estudiants, que no només perden una sala per estudiar o fer treballs, sinó que veuen com es con-

verteix en una capella catòlica, privant a la majoria dels i les estudiants a fer-ne ús. Per si no fos prou, aquesta sala s'aconseguí fa dos anys, amb la lluita estudiantil, ja que fins al

El dia següent, el 16 de desembre, l'assemblea de facultats del Raval ha convocat una Jornada Reivindicativa. El motiu també és la manca d'espais, doncs fa temps que critiquen la inexistència d'una sala d'estudiants polivalent on puguin fer treballs en grup, socialitzar-se o dinar.

06PAïSOS CATALANS

DEL 16 DE DESEMBRE DE 2010 AL 12 DE GENER DE 2011 L’ACCENT 192

Quinze anys de lluita per salvar el Botànic de València

ENRIC LLOPIS VALÈNCIA

"Tres tristes torres". Aquesta consigna resumia fa ara quinze anys les primeres mobilitzacions per salvar el jardí botànic de València de l'amenaça representada pels negocis hotelers. Tres lustres després, el moviment cívic i veïnal de València, encapçalat per "Salvem el Botànic", continua en la lluita per tal de recuperar l'entorn del jardí com a equipament públic per a tota la ciutat.

La història no ha de resultar estranya per a qualsevol veí del cap i casal. Els projectes especulatius han proliferat durant els últims anys en València, amb la connivència de l'Ajuntament i la Generalitat Valenciana. Només l'oposició frontal de reductes de la societat civil organitzats en forma de "Salvem", han impedit una desfeta major.

En el cas del jardí Botànic, la resistència ve de lluny. Tot comença a l'any 1995 quan l'Ajuntament de València aprova una figura urbanística anomenada Estudi de Detall, que preveu tres edificacions de vint altures (per a habitatges i hotel) als terrenys de l'antic pati d'entrada al col·legi de jesuïtes, junt al Jardí Botànic de València.

Davant l'amenaça que suposava aquesta iniciativa municipal, naix la plataforma "Salvem el Botànic" i s'organitza una manifestació que congrega a 10.000 persones en el llit del Túria. Els objectius es fixen amb contundència: preservar l'entorn del jardí -joia científica reconeguda internacionalment- i conservar el perfil urbà del centre històric.

Però l'enemic dona poques facilitats. Antonio Mestre, propietari d'un empori hoteler amb negocis en tot l'estat espanyol, ha insistit durant molts anys en executar els seus drets d'edificabilitat sobre el solar de la discòrdia. El fet de comptar ja amb un hotel molt a prop del solar de jesuïtes, a l'altre costat del riu, li genera suculentes expectatives.

Què es tracta de conservar? El Jardí Botànic de València es funda en 1567 però l'emplaçament actual data de fa dos segles. En els seus orígens va funcionar com a hort de plantes curatives i medicinals; en l'actualitat, s'ha convertit en un àmbit per al coneixement de la diversitat vegetal i la conservació de les espècies amenaçades.

Destaca, de fet, per la col·lecció de palmeres, cactus i plantes crasses.

El conflicte ha estat, des dels inicis, travessat per una història judicial de sentències i recursos, en els quals "Salvem el Botànic" ha

Antoni Mestre, un visionari a la recerca del “Happy Making” ENRIC LLOPIS VALÈNCIA

Durant aquests quinze anys no s’han aturat les mobilitzacions

invertit gran part de les seues energies. En 2006 la Generalitat Valenciana va declarar Bé d'Interés Cultural (BIC) el jardí Botànic i el seu entorn, cosa que va implicar una reducció de les plantes inicialment previstes per al hotel.

Tres anys després, una sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJ) dóna la raó a Antoni Mestre, que havia presentat un recurs contra la disminució de les altures establerta en el BIC. D'aquesta manera l'hoteler podia dur a terme la seua idea: una luxosa edificació d'onze plantes i 44 metres d'alt.

"Aquesta decisió judicial va suposar un colp molt dur", afirma Pasqual Requena, de la coordinadora "Salvem el Botànic". El cas està, després d'un recurs de l'organització veïnal, a l'espera que el Tribunal Suprem dicte finalment sentència. Aquest interminable litigi no ha impedit, però, la protesta i les mobilitzacions al carrer, de vegades amb fórmules singulars com els lúdics pares noels verds.

Julià de Marcelo, un veterà de les lluites veïnals a València, qualifica de "miracle" que no s'haja construït junt al Botànic "sobretot perquè altres espais de la ciutat s'han devastat". "S'ha aconseguit

“El cas està, després d'un recurs de l'organització veïnal, a l'espera que el Tribunal Suprem dicte finalment sentència”

la transferència de dos terços de l'edificabilitat de Jesuïtes a d'altres solars de la ciutat, cosa que implica un rescat parcial però també que, gràcies a la permuta, l'hoteler conserve els guanys en altres solars de València", explica.

De la mateixa opinió és Pasqual Requena. "Ha estat un èxit col·lectiu preservar de la construcció l'entorn del Botànic en quinze anys". I recorda algunes petites victòries, com l'obertura del Jardí de les Hespèrides junt al Botànic o la declaració de Bé d'Interés Cultural (BIC).

nitiva i pactada que el beneficie, al temps que ha demanat una compensació de 40 milions d'euros a la Generalitat per "lucre cessant".

El que sembla innegable en aquesta conjuntura és la bona predisposició dels moviments socials. L'urbanista i membre de Salvem el Botànic, Carles Dolç, assenyala uns dels trets que caracteritzen els col·lectius veïnals de la ciutat de València: "Fem sempre propostes en positiu; fa dotze anys que l'Ajuntament coneix nou propostes alternatives a l'edificació del Botànic, impulsades des de la societat civil".

L'última de totes resulta beneficiosa per al conjunt de la ciutat i, fins i tot, per a l'hoteler. Consisteix en passar l'edificabilitat del solar de Jesuïtes a l'altra banda del riu, on es troba un edifici d' El Corte Inglés, el Centre Comercial Nuevo Centro i un hotel d'Expogrupo, el titular del qual es Antoni Mestre. Un lloc immillorable perquè l'empresari continue lucrant-se.

Dolç assenyala que el fonamental d'aquestes propostes és que no plantegen "problemes socials, humans o territorials en altres llocs de la ciutat i que, en cap cas, suposen una despesa pública". Nombrosos advocats, arquitectes i estudiants, entre d'altres col·lectius, s'han implicat en l'elaboració tècnica dels projectes.

“Pasqual Requena: ‘Ha estat un èxit col·lectiu preservar de la construcció l'entorn del Botànic en quinze anys’”

Després d'anys de litigi, en quin punt es troba actualment el conflicte?

Salvem el Botànic parla de "paràlisi". Continua en fase de redacció el Pla de Protecció de l'Entorn del Botànic i el nou Pla General de València, que se tramita en aquests moments, tampoc no introdueix cap novetat que apunte cap a un rescat definitiu del solar de Jesuïtes. I, per si fora poc, s'eternitza la sentència definitiva del Tribunal Suprem.

Mentrestant, Antoni Mestre juga a diferents bandes, sense cap escrúpol. Negocia amb l'Ajuntament de València, després de molts anys de negar-se al diàleg, una solució defi-

La pàgina web d'Expo Hoteles & Resorts, cadena hotelera propietat d'Antoni Mestre, qualifica el gran patró com a "home visionari" que, després d'un viatge a Las Vegas, va recrear aquesta ciutat en el sud de Tenerife. "Va ser un dels primers en edificar hotels de luxe en l'illa i l'únic auditori privat amb capacitat per a 1.876 persones de tot Europa", es vanagloria.

Després de la construcció del seu primer hotel en Barcelona, a l'any 1976, amb un model que imitaria més tard en Expo Hotel Valencia, Antoni Mestre ha edificat un empori. Els seus tres hotels de Barcelona concentren 1.200 habitacions en la ciutat. Al conjunt de l'Estat espanyol, Expo

“Durant molts anys Mestre s'ha oposat taxativament a qualsevol tipus de negociació. ” Hoteles & Resorts gestiona 8 hotels amb 2.800 habitacions i per a l'empresa treballen 1.700 persones.

La companyia es defineix com a "flexible, creativa, dinàmica i versàtil", uns epítets que no casen massa bé amb l'obstinada negativa del propietari a que la ciutat de València puga gaudir de l'entorn del Botànic. De fet, durant molts anys Mestre s'ha oposat taxativament a qualsevol tipus de negociació. Conten, fins i tot, que l'hoteler va amenaçar de desheretar els seus fills si accedien a dialogar amb l'Ajuntament.

Expo Hoteles & Resorts, segons afirma, ha iniciat un "canvi de cultura corporativa", "centrada en les persones". És el que anomenen el "happy making". Aquesta idea remet a la "creació d'experiències" a partir d'una sèrie de trets que caracteritzen l'empresa: estima, jovialitat, bon gust i cultura del destí. Tot amb la intenció de brindar els hostes "moments que els facen feliços".

L’ACCENT 192 DEL 16 DE DESEMBRE DE 2010 AL 12 DE GENER DE 2011

PAÏSOS CATALANS 07

Naix la Universitat Lliure de Benimaclet REDACCIÓ VALÈNCIA

Prop d'un centenar de persones acudiren el 2 de desembre a l'IES Ferrer i Guàrdia de la ciutat de València per conèixer un nou projecte impulsat per la Plataforma Benimaclet Viu. Es tracta de la Universtat Lliure de Benimaclet, una proposta socioeducativa que pretén afavorir l'intercanvi de coneixements entre ciutadans i ciutadanes fora de les institucions oficials i des de l'acció voluntària.

“La Universitat està inspirada en l'esperit de construcció de coneixement dels ateneus obrers de principis del segle XX “ L'acte va comptar amb la presència de Jaume Martínez Bonafé, professor del departament de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de València, qui va fer una dissertació en torn a les idees de subjecte, de coneixement i de la relació entre elles, tot partint de les seues pròpies experiències per-

Presentació de l a Universitat Lliure amb Jaume Martinez Bonafé

sonals i fent especial èmfasi en el fet que no tota cultura o no tot coneixement és alliberador ni dona poder a les persones i els pobles per construir una societat més justa.

Un representant de la Universitat Lliure va explicar els primers passos de la iniciativa, inspirada en l'esperit de construcció de coneixement dels ateneus obrers de principis del segle XX i de tants altres projectes que al llarg de la història han tractat de fomentar espais d'educació popular i contrahegemònica.

L'esdeveniment, recolzat via digital per la Xarxa d'Universitats Lliures, va servir també per explicar les

primeres propostes de cursos o seminaris que s'oferiran. Com s'explica a la carta de presentació del projecte, "quant a continguts és vol anar des d'allò més quotidià, perquè també eixos coneixements ens fan més lliures i feliços i amos de les nostres vides, a anàlisis de caràcter més global que ens expliquen la realitat i ens ajuden a transformar-la". És per això que entre les primeres idees que es llançaren trobem cursos tan diversos que van des de l'economia crítica fins un taller per educar la mirada, passant per un club de lectura, classes de valencià o cursos sobre la nostra salut o l'acció cultural transformadora.

Pel que fa a la metodologia es va insistir també en la intenció d'utilitzar les noves tecnologies, amb ferramentes virtuals com Moodle, sense deixar de banda la importància de potenciar les relacions educatives directes i el valor afegit que té la trobada presencial de les persones que participen en la Universitat.

Per acabar, els assistents van aprofitar per exposar les seues opinions i dubtes i el grup promotor del projecte va recordar que qualsevol persona interessada en participar i proposar les seues activitats estava plenament convidada a integrar-se en aquest nou camí que encara està per recórrer.

S’enceta a Alacant un nou cicle de mobilitzacions pels drets socials REDACCIÓ ALACANT

El passat dissabte 11 de desembre la Plataforma de Lluita Contra les Retallades de la ciutat d'Alacant organitzà la II Marxa per la Dignitat. Segons informa Alacant en crisi, després del bon treball desplegat a la I Marxa amb motiu de la Vaga General, el conjunt de les organitzacions anticapitalistes i de classe que conformen la Plataforma tornaren a recòrrer els carrers d'alguns dels barris populars d'Alacant.

En aquesta II Marxa, dues columnes travessaren de dalt a baix la ciutat: la primera recorregué la zona sud, des de la Plaça de Ciutat d'Asís fins al Mercat Central; la segona, la zona centre, eixint des del Mercat del carrer Teulada fins el Mercat Central, passant pel barri del Pla. 150 persones participaren en les dues columnes, repartint milers de

pamflets encoratjant els treballadors a mantenir la mobilització popular després de la Vaga General, ara en defensa d'uns serveis públics més que amenaçats: pen-

“Aquesta II Marxa per la Dignitat ha suposat la represa de les mobilitzacions anticapitalistes després de la Vaga General del 29-S“ sions, transport, sanitat...Així mateix, els membres de la Plataforma de Lluita Contra les retallades repartiren un pamflet especí-

La manifestació del 29-S a Alcant fou un bon precent

ficament adreçat als comerciants i autònoms, qui en aquests moments de crisi pateixen les agressions del gran capital i el seu futur es troba cada vegada més unit al de la classe treballadora.

Aquesta II Marxa per la Dignitat ha suposat la represa de les mobilitzacions anticapitalistes a Alacant, després de la Vaga General del 29-S, i tindran la seua continuació el proper dissabte 18, amb la convocatòria d'una nova manifestació contra les

retallades i pels drets laborals i socials que eixirà a les 18:00 des de les escales del Jorge Juan.

València també es mobilitza

El mateix 18 de desmbre hi haurà una manifestació unitària contra les retallades socials, laborals i salarials del Govern espanyol convocada per la Plataforma pels Drets Socials. La manifestació eixirà a les 18h30 de la Plaça de Sant Agustí.

BREUS

Celebració de les Normes de Castelló

Novament es commemora a la Plana l'aniversari de la signatura de les Normes de Castelló. Aquells documents van estandarditzar la parla valenciana dins la unitat lingüística catalana. Enguany fa 78 anys que se signaren "les normes ortogràfiques o Normes del 32, avalades per institucions culturals i per professionals de la llengua", diu l'entitat organitzadora, Esquerra independentista de la Plana (EIP).

Les celebracions d'enguany tenen com a lema "Utilitza la teua llengua, ells no ho faran", missatge que pren sentit veient els cartells que s'han editat on hi ha una foto de Carlos Fabra i Francisco Camps.

El divendres 10 començaren les activitats a la Casa de la Cultura de la capital de la Plana amb la xerrada "Es diu català. L'evolució del conflicte entorn el nom de la llengua" i la jornada acabà amb un sopar al Casal Popular de Castelló. Ara bé, el plat fort de les celebracions serà el dissabte 18 quan es farà una excursió a les Agulles de Santa Àgueda, organitzat pel Grup Excursionista Viarany. Al vespre es farà la multitudinària manifestació que començarà a les 18.30h a la plaça Independència de Castelló.

Segons l'entitat que organitza els actes, l'EIP, actualment la reivindicació de la unitat lingüística, l'exigència d'una política lingüística que fomente de veritat el català i el foment d'"una llengua pròpia desacomplexada i potent en tots els àmbits d'ús" és plenament vigent igual que ho fou el 1932 quan se signaren les normes ortogràfiques d'inspiració i caire fabrià.

FM a Sant Andreu Palomar

En aquesta edició hi ha hagut 12 dies d'activitats. Des del 26 de novembre al 7 de desembre. L'assemblea de joves de Sant Andreu i la Sagrera (CAJEI), la CUP, Endavant i persones a títol individual van coordinar tot d'activitats festives i reivindicatives per donar forma a unes festes que reclamen "uns Països Catalans socialistes, on la classe treballadora tingui assegurada una feina digna, amb salaris justos". Alhora reclamaven la independència de tota la nació i no una independència a qualsevol preu, sinó que vaja "de la mà d'un profund canvi social".

Nova AJ a Almussafes i Benifaió

Una vintena de joves van acudir a la presentació de l'Assamblea de Joves d'Almussafes-Benifaió (AJAB). L'acte tingué lloc al centre cultural d'Almussafes el 27 de novembre passat. En un primer moment un militant de la nova assemblea presentà l'organització i va explicar els motius del projecte: "L'AJAB neix com a resposta a la situació actual dels nostres dos pobles, degradats pel capitalisme i assimilats per l'opressió nacional que exerceix l'Estat espanyol".

08 EN PROFUNDITAT DEL 16 DE DESEMBRE DE 2010 AL 12 DE GENER DE 2011

L’Esquerra Independen de Mallorca en els dret

Enguany, una de les protagonistes de la Diada serà la Coordinadora Obrera Sindical (COS), que ha estat convidada a Mallorca amb motiu de la vessant social que es vol imprimir a aquesta edició del 31 de Desembre REDACCIÓ BARCELONA

L'Esquerra Independentista de Mallorca (EIM) tornarà a ser enguany el principal motor polític de la Diada Nacional del 31 de Desembre, que se celebra durant tot el mes amb un gran nombre de cites i actes reivindicatius.

Darrere el lema nacional "Pels nostres drets socials i nacionals, independència Països Catalans", les organitzacions Endavant, Maulets i SEPC tornaran a sortir juntes al carrer sota les sigles de l'EIM, que foren emprades per primera vegada el passat 2009 amb motiu, precisament, d'aquesta mateixa commemoració.

Enguany, però, una de les protagonistes de la Diada serà una altra organització, la Coordinadora Obrera Sindical (COS), que ha estat convidada a Mallorca amb motiu de la vessant social que es vol imprimir a aquesta edició del 31 de Desembre.

Així, el dimarts 21 l'Esquerra Independentista donarà el tret de sortida als actes de la Diada: el secretari general de la COS, Gonçal Bravo, participarà en una taula rodona a Palma sobre "construcció nacional i transformació social", que també comptarà amb la presència dels sindicats CGT i STEI-i i d'un membre de l'Obra Cultural Balear.

A més, el 28 de desembre, el màxim responsable del sindicat serà al municipi d'Inca per donar a conèixer el projecte de la COS en favor de "la consolidació d'un sindicat nacional i de classe" que sigui "coherent" amb els principis de l'Esquerra Independentista i útil per qualsevol persona treballadora dels Països Catalans.

Per la seva banda, Endavant Mallorca també ha muntat una exposició amb desenes de cartells i fotografies històriques de la Diada. Entre el material es podran veure gairebé tots els cartells de la plataforma unitària que des de fa temps organitza la Diada, la propaganda política dels primers anys a càrrec

de l'MDT, o algunes de les imatges i cartells del moviment juvenil i estudiantil, que han estat els principals garants de mantenir l'esperit reivindicatiu del 31 de desembre durant els darrers 10 anys a Mallorca.

“Endavant Mallorca també ha muntat una exposició amb desenes de cartells i fotografies històriques de la Diada” A més, Maulets ha preparat una jornada solidària el dia 27 a Palma, on es tractaran diversos casos repressiu patits pel moviment antifeixista, el jovent independentista i altres entitats en defensa de la

cultura i la llengua catalanes.

Maulets també torna a convocar enguany la mobilització més jove i combativa de la Diada, just abans de l'acte polític d'Endavant, que aquest 2010 anirà acompanyat de diferents actuacions culturals i musicals. Tot això, el dia 29, per escalfar motors abans de la gran manifestació del dia 30. El popular glossador Mateu Matas "Xurí" enfrontarà els seus versos als de Valtònic, un jove que està començant a destacar pel seu hip hop fresc i atrevit. A més, també actuaran Titot i un grup d'artistes mallorquins que interpretaran l'obra literària "El poder i la fortor".

També estan previstos altres actes polítics i culturals, a la universitat a càrrec del SEPC, i a localitats com sa Pobla a càrrec de Pinyol Vermell. A més, any rere any, l'Obra Cultural Balear organitza una gran quantitat d'actes per diferents municipis mallorquins. Altres entitats, i també els partits polítics nacionalistes, organitzen activitats amb motiu de la Diada del 31 de Desembre.

Palma ja compta amb un nou Ateneu Popular REDACCIÓ BARCELONA

L'àmplia xarxa de casals i ateneus dels Països Catalans segueix estenent-se pel territori insular.

El mes de desembre, durant el qual es celebra la Diada Nacional de Mallorca, coincidirà aquest 2010 amb l'obertura d'un nou projecte d'aquestes característiques: l'Ateneu Popular de Palma, que previsiblement haurà obert les seves portes entre mitjans i finals de mes.

El projecte compta amb el suport de més de 30 persones sòcies, a més de la participació dels col·lectius

Endavant, Maulets i Revolta Global, com a mínim. A més, entre els socis s'hi troben treballadores de molts àmbits diferents, sindicalistes de diversos sectors, activistes per la llengua i la cultura, membres del món cooperativista i agroalimentari i de la lluita ecologista, militants del moviment feminista o artistes compromesos socialment, entre d'altres.

No es descarta que l'Ateneu Popular de Palma prepari alguna activitat per commemorar també aquesta Diada, tan arrelada entre l'independentisme i altres lluites populars de Mallorca.

L’ACCENT 192 EN PROFUNDITAT 09

ntista centra la Diada s socials i nacionals Una de les festes més antigues d’Europa L’any 1986 es va començar a vindicar l’esperit nacional de la Diada de Mallorca, que en 1990 aplegà un miler de persones en defensa del militant de Terra Lliure Macià Manera REDACCIÓ PALMA

L’origen de la Diada Nacional de Mallorca es troba en la celebració cívica més antiga d’Europa. Es tracta de la Festa de l’Estendard, que ret homenatge a la senyera de les quatre barres per recordar els orígens del poble de Mallorca amb la conquesta de 1229.El 31 de desembre de d’aquest any és el dia en què el rei en Jaume desembarcà a Madina Mayurqa (Palma), per iniciar després la repoblació que duria milers de catalans a l’illa.

Gairebé 500 anys després, quan en 1714 s'implantà el Decret de Nova Planta, la festa començà a degradar-se. Però més de 250 anys més tard, en 1986, entitats com l'Obra Cultural Balear, la Crida a la Solidaritat, el PSM, el Grup Blanquerna o el Bloc Nacionalista d'Estudiants celebraren un acte a Palma en favor de la llengua catalana.

Fou a partir de llavors, en 1987, quan es convocaren ja per primera vegada dues mobilitzacions amb motiu del 31 de Desembre: una de la Crida a la Solidaritat, el Movi-

ment Comunista de les Illes i la Lliga Comunista Revolucionària; i l'altra del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que reuní unes 300 persones al centre de Palma.

Un altre any digne de ser recordat és 1990, quan la manifestació reuní per primera vegada un miler de persones. La convocatòria havia anat a càrrec del Comitè de Defensa de Macià Manera, el militant de Terra Lliure que havia estat detingut en 1989, i que va rebre un calorós acte solidari amb motiu de la Diada.

Així, la Festa de l’Estendard ha passat de ser un acte folklòric vinculat a velles tradicions religioses, a esdevenir una commemoració reivindicativa, que any rere any reclama la unitat i l’autodeterminació dels Països Catalans. A més, l’Esquerra Independentista sempre aprofita la Diada per treure altres lluites al carrer, com la defensa del territori o els drets

socials, que aquest any en seran els protagonistes.

Actualment, el caràcter considerablement unitari de la Diada Nacional de Mallorca és una de les característiques més peculiars respecte les mobilitzacions de les diades d’altres territoris històrics del país. En la manifestació del dia 30, que abans es celebrava el mateix 31, hi participen dos blocs.

El primer dels blocs, el conformen la majoria de partits polítics del nacionalisme (PSM, Esquerra, Entesa, etc.) junt a altres entitats socials i culturals. L’altre és el bloc de l’Esquerra Independentista, que aplega la convocatòria de Maulets, SEPC i Endavant. Segons la premsa local aquest és el bloc que cada any aplega més manifestants amb molta diferència.

Els feixistes preparen un nou atac a la mobilització del 30 REDACCIÓ PALMA

Un correu electrònic ha començat a córrer per la xarxa amb l'objectiu d'aplegar feixistes a Palma i boicotejar la manifestació de l'Esquerra Independentista el dia 30 de desembre. El correu al qual ha tingut accés L'ACCENT s'ha publicat a la xarxa social Twenti, es titula "III Tirada de Huevos a los Inde-

pendentisras" i convoca a tirar ous a la manifestació "pro-independentista, pro-imposició del català i anti-constitució", segons les paraules utilitzades pels autors de la comunicació.

La iniciativa és anomenada com "un ou, un independentista, un maulet", està (molt mal) escrita en castellà i català, i pretén reunir els pocs feixistes que hi ha a

Palma per visualitzar el seu odi cap a la cultura pròpia de Mallorca. De fet, aquest no és el primer any que succeeix quelcom semblant. L'any passat ja s'havia fet una convocatòria d'aquestes característiques, però els serveis d'ordre de la manifestació van evitar qualsevol mena d'agressió, malgrat que alguns elements espanyolistes van fer acte de presència

a la manifestació.

De moment, aquesta mena de convocatòries han comptat amb total impunitat, ja que cap de les unitats policials presents a la manifestació no va actuar l'any passat contra els feixistes que van fer acte de presència. Malgrat això, la convocatòria va resultar un fracàs i va passar majoritàriament desapercebuda.

10EN PROFUNDITAT

DEL 16 DE DESEMBRE DE 2010 AL 12 DE GENER DE 2011 L’ACCENT 192

El capitalisme climàtic guanya PATRICK BOND*

La clausura el 11 de desembre de la 16 Conferència de les Parts -la cimera global del clima- en Cancún va ser mostrada per la majoria dels participants i periodistes dels mitjans dominants com una victòria, un 'pas avant'. El cap negociador del Departament d'Estat dels Estats Units, Todd Stern, va presumir: "L'any passat les idees van ser esquemàtiques i no es van aprovar, ara s'han elaborat i s'han aprovat".

Després de l'abatiment de l'elit quan l'Acord de Copenhague va ser signat entre bastidors el 18 de desembre passat per cinc països, i va provocar la crítica universal, ara hi ha un cert grau d'optimisme per a la pròxima reunió de caps d'Estat i ministres d'aquí a un any en el calorós Durban en la canícula de l'estiu sud-africà. Però aquesta esperança es basa en un renaixement d'estratègies climàtiques basades en el mercat que, en realitat, fracassen on siga que s'han provat.

El biaix positiu de les elits es basa en aconseguir un consens internacional (encara que Bolívia va mostrar oficialment el seu desacord) i en l'establiment d'instruments per administrar la crisis climàtica utilizant tècniques capitalistes. Els defensors de Cancún argumenten que els acords de las últimes hores inclouen el reconeixement del fet que les retallades d'emissions han de mantenir els augments de les temperatures del món per davall de 2º C, i que s'haurà de considerar l'objectiu de la reducció a menys d'1,5º C. Els negociadors també demanen més transparència respecte a les emissions, un Fons Verd del Clima dirigit pel Banc Mundial, la introducció d'inversions relacionades amb els boscs, transferències de tecnologia per a energia renovable, creació de capacitats i una estratègia per aconseguir protocols legalment vinculants en el futur. Segons la funcionària del clima de l'ONU Christiana Figueres, ex important negociadora de compres d'emissions de carboni, "Cancún ha acomplit la seua tasca.

Les nacions han mostrat que poden treballar juntes sota un sostre comú, per arribar al consens en una causa comuna." ¿Statu quo o pas enrere?

Però considerem sòbriament el que era necessari per revertir l'actual escalfament i el que es va aconseguir en realitat. Els negociadors en el complex hoteler de luxe Moon Palace de Cancún van fracassar des de qualsevol punt de vista. Tal com es va queixar el president bolivià Evo Morales: "Es fàcil que gent en una sala amb aire condicionat continue les polítiques de des-

M

trucció de la Mare Terra. En lloc d'això ens hauríem de posar en el lloc de les famílies en Bolívia i en tot el món que no tenen aigua i aliment i sofreixen misèria i fam. La gent ací a Cancún no té la menor idea del que significa ser víctima del canvi climàtic."

Per a l'ambaixador de Bolívia davant de l'ONU, Pablo Solón, Cancún "no representa un pas avant, és un pas enrere", perquè els compromisos no vinculants fets per a reduir emissions fins a prop d'un 15% abans de 2020 simplement no poden estabilitzar la temperatura "a un nivell que siga sostenible per a la vida humana i la vida del planeta".

Encara més enuig es va expressar en la societat civil, inclosa Meena Raman de Third World Network, basada en Malàisia: "El paradigma de mitigació ha canviat de legalment vinculant -el Protocol de Kioto, amb un objectiu afegit que es fonamenta en un sistema basat en la ciència- a un altre que és voluntari, un sistema de promeses i revisions". Com va dir Ricardo Navarro, president del Centro Salvadoreño de Tecnología Apropiada (CESTA), i representant de Friends Of the Earth International: "El que s'està discutint a la Lluna no reflexa el que ocorre a la

Terra. El resultat és un 'Cancunhague' que rebutgem."

La majoria dels especialistes estan d'acord que fins i tot si s'acompleixen les poc ambicioses promeses de Copenhaguen i Cancún (amb un gran SI), el resultat serà un catastròfic augment d'entre 4 i 5º C de la temperatura durant aquest segle, i si no s'acompleixen, és probable que siguen 7º C. Els científics en general estan d'acord en el fet que les illes xicotetes s'enfonsaran fins i tot amb un augment de 2º C, que glaceres andines i dels Himàlaia es fondran, que àrees costaneres com gran part de Bangla Desh i moltes ciutats portuàries s'inundaran, i que Àfrica s'assecarà -o en alguns llocs, s'inundarà- de manera que nou de cada 10 camperols no sobreviuran.

Els polítics i funcionaris hi han sigut advertits amb bastant freqüència per climatòlegs, però estan compromesos amb poderosos interessos empresarials alineats per impulsar el negacionisme climàtic, o per crear blocs de negociació de nació contra nació destinats a fracassar en la seua carrera per obtenir majors drets d'emissió. Com a resulta, a pesar d'un conjunt provisional d'acords, la distància entre als nego-

ciadors i la massa de la gent i el planeta va augmentar, no va disminuir en l'última quinzena.

WikiLeaks filtra informacions sobre el suborn climàtic

Com a il·lustració: governs més xicotets van ser "pressionats, assetjats, temptats xicotets suborns, insultats i coaccionats perquè acceptaren el joc de les nacions riques i emergentsriques," diu Soumya Dutta de Diálogos Sudasiáticos sobre la Democràcia Ecològica. "Moltes xicotetes nacions africanes assetjades pels deutes veuen els diners que podrien obtenir mitjançant els estratagemes del Programa de Reducció d'Emissions de Carboni causades per la Desforestació i la Degradació dels Boscs (REDD, per les sigles en angles), i han capitulat sota l'atac d'aquesta brigada del REDD. És una situació en la qual no poden perdre les nacions riques ni els rics de les nacions pobres. Els vertaderament pobres són en tot cas un llast que s'ha de mantindre lluny, o mes lluny."

El suborn dels governs del Tercer Món que en 2009 van ser els crítics més eloqüents de les postures climàtiques del Nord es va arribar a conéixer grà-

DOMICILIACIÓ BANCÀRIA

NOM i COGNOMS

BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

ADREÇA CODI POSTAL i POBLACIÓ

Ser subscripor de L’ACCENT et perTELF.& ADREÇA ELECTR. met rebre a casa cada quinze dies la publicació i col·laborar amb el TIPUS DE SUBSCRIPCIÓ SEMESTRAL (30 E.) ANUAL (60 E.) TRIMESTRAL (15 E.) projecte d’informació popular i (Individual) compromes amb la realitat dels Paï- Envieu aquesta butlleta per correu a: L’ACCENT, C.Maldonado, 46 baixos, 46001 València // L’ACCENT, Tordera 34 baixos, sos Catalans 08012 Barcelona // truqueu al 646 981 697 o bé envieu un correu electrònic a laccent.cat@gmail.com

cies a les revelacions de WikiLeaks de cables del Departament d'Estat dels Estats Units de febrer de 2010. L'11 de febrer passat, per exemple, la comissionada per a acció climàtica de la UE, Connie Hedegaard, va dir als Estats Units que els membres de l'Aliança de Xicotets Estats Insulars "'podrien ser els nostres millors aliats', en vista de la seua necessitat de finançament".

Uns mesos abans, les Maldives van ajudar a encapçalar la campanya contra objectius baixos d'emissions com els establerts a l'Acord de Copenhaguen.

Però els seus dirigents van fer marxa enrere, segons sembla per un paquet d'ajuda de 50 milions de dòlars organitzat per l'enviat adjunt pel canvi climàtic dels Estats Units, Jonathan Pershing. Segons un cable del 23 de febrer, Pershing es va entrevistar amb l'ambaixador als Estats Units de les Maldives, Abdul Ghafoor Mohamed, qui li va dir que si es donava 'ajuda tangible' al seu país, altres països afectats s'adonarien de "els avantatges que podien obtenir-se mitjançant la conformitat" amb l'agenda climàtica de Washington.

Els diners promesos, en canvi, estan en dubte. Hedegaard també va assenyalar amb preocupació que part dels

NOM DEL TITULAR POBLACIÓ ENTITAT

OFICINA

CONTROL

NÚMERO DE COMPTE

Us prego que fins a nova ordre carregueu al compte corrent o llibreta indicada el rebut que us SIGNATURA presentarà L’Accent en concepte de subscripció.

INTERNACIONAL 11

L’ACCENT 192 DEL 16 DE DESEMBRE DE 2010 AL 12 DE GENER DE 2011

a en Cancún

Manifestació de Via Campesina durant la cimera.

30.000 milions de dòlars de l'ajuda Nord-Sud promesa en relació amb el clima per al període 2010-2012 -és a dir, de Tokio i Londres- arribaria en forma de garanties de préstecs, no subsidis.

Pershing no es va oposar a aquesta pràctica, perquè "els donants han d'equilibrar la necessitat política de proveir un finançament real amb les restriccions practiques de pressupostos limitats".

Wikileaks també va revelar que Meles Zenawi, primer ministre etíop, el principal cap d'Estat africà respecte al clima, també es va convertir a l'Acord de Copenhaguen, a pesar d'observar la tendència de Washington de trencar les seues promeses financeres. Segons sembla fou resultat de la pressió aplicada pel Departament d'Estat dels Estats Units, segons un cable del 2 de febrer, davant de la comanda de Zenawi de més recursos Nord-Sud a canvi.

El REDD com a influència

A banda de la direcció boliviana, la millor esperança del món que s'impugnen aquestes relacions de poder és la societat civil. Juntament amb la xarxa d'organitzacions camperoles de La Vía Campesina, que va atraure una cara-

vana de tot Mèxic i va organitzar una marxa militant que quasi va arribar a la carretera d'accés de l'aeroport el matí del 7 de desembre mentre els caps d'Estat arribaven a Cancún. Els representants dels pobles pobres més visibles van ser de la Xarxa Indígena Ambiental (Indigenous Environmental Network, o IEN per les seues sigles en anglés). El 8 de desembre es va negar l'entrada al fòrum de l'ONU al portaveu d'IEN, Tom Goldtooth, pel seu conegut paper en les protestes no violentes.

Segons Goldtooth, la 'traïció' de Cancún és "la conseqüència d'una contínua ofensiva diplomàtica dels Estats Units de tractes confidencials, pressions personals i suborns cap a nacions oposades a l'Acord de Copenhaguen".

Per a Goldtooth, ardent opositor al REDD, "semblants estratègies ja han resultat infructuoses i s'ha vist que violn drets humans i indígenes. Els acords promouen implícitament mercats de carboni, compensacions, tecnologies no provades i apropiació de terres -tot menys un compromís amb vertaderes reduccions de les emissions- El llenguatge que 'assenyala' drets està exclusivament en el context de mecanismes de mercat, mentre que no garanteix salvaguardes per als drets de pobles i comunitats, les dones i els joves."

El fundador de l'ONG REDD-Monitor, Chris Lang, argumenta que els intents de reformar el sistema van fracassar; primer perquè "Protegir els boscs naturals intactes i la restauració del bosc natural degradat no és un 'objectiu central' del tracte del REDD acordat a Cancún. Encara no tenim una definició sensata de boscs que excloga plantacions industrials d'arbres, per a donar l'exemple més obvi de com la protecció del bosc natural intacte no té res a veure. També inclou 'l'administració sostenible de boscs', cosa que es tradueix com a tala."

Segon, diu Lang, "els drets i interessos dels pobles indígenes i de les comunitats forestals no es protegeixen en el tracte del REDD de Cancún -es desplacen a un annex amb una nota que s'haurien d''impulsar i donar suport a salvaguardes'. Això pot significar el que vulguen els governs."

Durant les negociacions de Cancún, la posició davant del REDD va arribar a assenyalar si els activistes del clima eren pro o anticapitalistes, encara que un àrea difícil entre les dues posicions fou patrocinada per Greenpeace i el Fòrum Internacional sobre la Globalització, que ambdós, confusament, van propugnarn un acord d'un REDD no dependent del mercat (com si l'equilibri de forces ho permetera). Però ells i els seus aliats van perdre, i com expli-

caren organitzacions d'Amics de la Terra en Llatinoamèrica i el Carib: "Els nous textos segueixen veient els boscs com a simples reserves de carboni (clavegueres) i s'orienten cap al comerç d'emissions".

De la mateixa manera, el Fons Verd va ser impulsat pel president del Banc Mundial, Robert Zoellick, el discurs més destacat del qual, en una conferència paral·lela va prometre estendré el principi de mercantilització del REDD a sectors més amplis de l'agricultura i fins i tot a animals carismàtics, com els tigres, en aliança amb el dirigent rus Vladimir Putin. El 8 de desembre, les protestes van exigir que el Banc Mundial fóra exclòs del finançament del clima, en part perquè sota Zoellick les inversions anuals de la institució en combustibles fòssils van augmentar de 1.600 milions de dòlars a 6.300 milions, i en part perquè el Banc impulsa el creixement basat en les exportacions, l'extracció de recursos, la privatizació de l'energia i mercats de carboni amb un impertèrrit dogma neoliberal.

Segons Grace García de COECOCEIBA, Amics de la Terra Costa Rica: "Sols a un grup de llunàtics se'ls pot ocórrer convidar el Banc Mundial a rebre els fons del clima, amb l'historial immens que té de finançament dels projectes més bruts del món i de condicionaments de mort als nostres pobles".

Desgraciadament, en canvi, alguns grups de pobles indígenes i ONG del Tercer Món accepten el REDD, i aliats del nord ben finançats com l'Environmental Defense Fund (Fons de Defensa del Medi Ambient, EDF, per les seues sigles en anglés) han estat utilitzant tàctiques de dividir per a conquistar a fi d'ampliar les bretxes. El perill que açò representa és extrem, perquè l'estratègia del Mecanisme de Desenvolupament Net (CDM per les seues sigles en anglés), establerta per Al Gore en 1997 -quan va prometre erròniament (i per simple interés personal) que els Estats Units donarien suport al Protocol de Kioto si el comerç de carboni era central en l'acord- pot perfectament seguir trencant la defensa del clima. […]

El deute climàtic i comandament i control (CAC)

Nombrosos crítics de la RED i altres CDM, inclòs Morales, posen la idea del deute climàtic al centre d'un marc de finançament de reemplaçament. Per això exigeixen que els mercats de carboni es traguen del servei actiu, perquè els seus defectes fatals inclouen nivells creixents de corrupció, una caòtica volatilitat periòdica i preus extremadament baixos inadequats per atrau-

re capital d'inversió en energia renovable i transport més eficient. Semblants inversions costarien com a mínim l'equivalent de 50 euros per tona de carboni, però el Règim de Comerç de Drets d'Emissió de la UE (RCCDE) o Emission Trading Scheme (EU ETS, per les seues sigles en anglés), va caure de 30 euros per tona en 2008 a menys de 10 euros per tona l'any passat, i ara es mou al voltant de 15 euros per tona. Això fa que siga molt més barat per a les empreses seguir contaminant que reestructurar.

Després de passar una vesprada a Cancún discutint aquests punts amb els principals comerciants de carboni del món, estic més convençut que els mercats s'han de tancar perquè puguem avançar en sistemes molt més efectius, eficients, de comandament i control.

En resposta Henry Derwent, cap de l'Associació Internacional per al Comerç d'Emissions (IETA, per la seua sigla en anglés), va afirmar que els mercats van acabar el mal per la pluja àcida causat per emissions de diòxid de sofre. En canvi, a Europa a principis dels anys noranta, la regulació estatal va ser molt més efectiva. De la mateixa manera, el comandament i control va funcionar bé en l'emergència del forat en la capa d'ozó, quan els clorofluorocarburs (CFC) van ser prohibits pel Protocol de Montreal des de 1996.

L'Agència de Protecció del Medi Ambient (EPA) dels Estats Units té ara poder de comandament i control sobre emissions de gasos hivernacle, i la seua màxima administradora, Lisa Jackson, pot donar l'alerta a prop de 10.000 importants fonts de CO2 perquè comencen a reduir les emissions immediatament. Però sense més protesta contra l'Agència, tal com la iniciada per habitants de Virginia Occidental exigint una fi de la mineria de carbó de muntanya, Jackson ha dit que sols començarà aquest procés en 2013 (després de la campanya per la reelecció d'Obama).

Pel costat positiu, el principal responsable d'IETA en Washington, David Hunter, em va confirmar que els mercats de carboni dels Estats Units estan estancats perquè el Senat no va aprovar legislació de comerç d'emissions. Gràcies a Déu per la paràlisis a Washington. […]

Justícia climàtica en lloc de capitalisme climàtic

Però des de tot punt de vista, un motiu pel qual la fantasia climàtica capitalista va avançar tan decisivament a Cancún fou la naturalesa fragmentada d'aquest tipus de resistència. Crucials divisions ideològiques i geogràfiques van ser evidents dins de les forces progressistes de Mèxic, un proble-

ma que s'ha d'evitar amb el pròxim període en prosseguir la superació de divisions respecte a estratègies relacionades amb el mercat. Els activistes de base no estan convençuts per l'últim intent en Cancún de reanimació climàtica capitalista. […]

Però ara el desafiament per als moviments per la justícia climàtica en tot el món no és sols continuar -i intensificar dràsticament- un activisme vibrant en la base contra grans emissions de combustibles fòssils i llocs d'extracció, que van de les arenes bituminoses d'Alberta a l'Amazones equatorià, a les refineries de San Francisco, al Delta del Níger, a les muntanyes de Virgínia Occidental, als jaciments de carbó australians i sudafricans. A més, si Cancún reanima els mercats financers amb el propòsit que el debat climàtic siga manipulat pel Nord, l'advertència de Goldtooth es fa més urgent: "Les nacions industrialitzades, els grans diners i companyies sense escrúpols com Goldman Sachs es beneficiaran considerablement dels Acords de Cancún mentre que la nostra gent mor".

Durban presenciarà el pròxim gran enfrontament entre estratègies capitalistes impracticables per una banda i els interessos de les masses populars i l'entorn del planeta per l'altra. Aquests últims han viscut històries llargues de mobilització eco-social, com la Conferència Mundial Contra el Racisme de 2001 que va atraure una protesta de 15.000 participants contra el sionisme i el fet que l'ONU no haja inclòs a la seua agenda reparacions per a l'esclavitud, el colonialisme i l'apartheid.

Serà un desafiament per mantenir la pressió contra el REDD i els mercats de carboni, però a tot estirar en novembre hauria de quedar clar que cap dels dos donarà resultat. Per tant, com va escriure el president d'Amics de la Terra Internacional i activista del Delta del Níger, Nnimmo Bassey, guardonat amb el Right Livelihood Award (Premi Nobel Alternatiu) d'aquest any: La part descartada serà la part correcta en Durban El que no s'ha fet Serà ben fet La sobirania popular La convergència del moviment de masses ¡Les esperem ansiosos! *Patrick Bond treballa al Centre for Civil Society en la Universitat of KwaZulu-Natal i realitza un any sabàtic en el Departament de Geografia de Cal-Berkeley. És coeditor del llibre publicat l'any 2009 Climate Change, Carbon Trading and Civil Society. L’article ha estat publicat a Rebelion.org, on es pot llegir íntegrament.

12ECONOMIA

DEL 16 DE DESEMBRE DE 2010 AL 12 DE GENER DE 2011 L’ACCENT 192

ANÀLISI

Els controladors aeris i el dret a vaga

MIREN ETXEZARRETA BARCELONA*

El tancament de l'espai aeri em va agafar fora de casa, esperant retornar aviat en un vol curt. Per contra, vaig trigar un dia sencer a tornar en tren i sort que vaig tenir bitllets. Ho dic perquè no sembli que parlo des de la barrera.

Els controladors aeris no és el grup de treballadors pels quals tinc més simpatia. Persones que guanyen 200.000 euros a l'any estan fora de la meva òrbita, no només personal sinó de la meva preocupació pels assumptes col·lectius.

Que són un grup enormement privilegiat, ningú pot dubtar-ho. Disposen, a més, d'una gran possibilitat de monopoli i una enorme capacitat d'incidència en el benestar de tots els altres, com tots els treballadors del transport col·lectiu.

Però no em sembla que la histèria generada davant la seva 'vaga' és la reacció més adequada. Per això m'animo a fer alguns comentaris: Els seus privilegis no fan intolerable que aquest col·lectiu de treballadors lluiti pels seus drets. Encara que no del mateix nivell, per descomptat, hi ha molts altres grups de treballadors públics que es consideren privilegiats -professors d'universitat (entre els quals em compto), jutges, alts càrrecs d'empreses i de l'administració pública i altresi crec que tenen els seus drets i haurien de defensar-los, mentre no canviïn altres coses que condueixin a un major igualitarisme en la societat.

Per això no em sembla malament que aquests empleats privilegiats defensin els seus drets, que, a més, estan sent atacats molt intensament. Encara no fa molt, aquests professionals guanyaven 350.000 euros a l'any, i ara guanyen 200.000 (encara que fa vergonya escriure aquestes xifres). Encara és una barbaritat, però és normal que lluitin contra aquesta rebaixa. Treballaven 1.200 hores anuals i han passat a treballar-ne 1.670 i, el que sembla que ha deslligat la seva fúria, és que recentment el Govern ha passat un decret pel qual els dies de baixa no es computaran com a part de la jornada de treball. Quan en tots les ocupacions la baixa es computa com a part de la jornada laboral.

Dues coses: una, crec que és normal que lluitin. Dues i molt important, quan trigaran les autoritats a traslladar la norma que la baixa no sigui part de la jornada laboral als altres treballadors?

Em semblen punts que haurien de fernos reflexionar.

D'altra banda, enfront de l'enorme atac que estem experimentant els treballadors de tots els àmbits, molts ens preguntem, com és que no reaccionem?

Bé, doncs en aquest cas, aquells que estan en les condicions més favorables per fer-lo són qui han començat a reaccionar: són treballadors fixos, no poden tenir problemes econòmics i causen un gran impacte. Són ells els que millor poden començar a resistir aquest brutal atac que estem sofrint.

Que segurament ho fan per defensar els seus drets adquirits, que és mer corporativisme, que no ho fan per convicció i idealisme. Molt probablement.

Però les reivindicacions populars no es fan gairebé mai per solidaritat i ideologia sinó per resistència a perdre els drets propis. I si els altres grups de funcionaris i treballadors fixos prengués-

“Espanta bastant que la capacitat per a resoldre situacions, encara que siguin de palesa desigualtat i privilegi, resideixi en el recurs al militar” sim exemple? Què és una protesta salvatge? Sens dubte, però vistos els serveis mínims que es dicten per a totes les vagues del transport que porten a diluir gairebé completament les protestes, és bastant comprensible que un grup de treballadors enfurismats mostri la seva impotència amb aquest tipus de mesures.

Hi ha qui diu -particularment les ments sindicals- que així no es fa una vaga. Per què les vagues s'han de fer segons el protocol imposat per uns poders econòmics, polítics i sindicals? El dret

La militarització dels aeroports pot esdevenir un precedent per a altres lluites laborals

de vaga protegeix una protesta forta, que està sent domesticada amb tots aquests requisits, per què s'ha d'acceptar sempre aquesta subordinació?

No podien deixar de dir que si han tingut reunions amb el PP, que si això té color polític, etc. Seria una llàstima si hagués raons polítiques partidistes en aquesta acció, perdrien molta dignitat els controladors, però són tots els controladors del PP? Perquè una acció així no es fa sense una gran majoria.

No hi ha controladors més pròxims a altres partits? Potser en aquest cas el PSOE hauria de preguntar-se perquè aquesta exclusiva afiliació.

Finalment, el dany que causen al públic. Doncs si, és greu. Però és la conseqüència que les coses vagin malament i no s'arreglin d'altra forma. Ningú fa una protesta d'aquest estil per gust. Ni tan sols els controladors aeris que segur són conscients del que es juguen. Deuen estar molt indignats amb el govern per a fer una protesta d'aquesta envergadura en la qual arrisquen molt.

Però encara que sigui molt lamentable no ignorem que aquests importants trastorns s'han causat en la seva majoria a persones que volíem desplaçar-nos per vacances. Al meu entendre hi ha altres col·lectius pels quals hauríem de preocupar-nos més i ens són indiferents. Hem pensat potser que a eliminar l'ajuda de 426 euros als desocupats sense subsidi es deixa a 500.000 famílies sense cap ingrés? Probablement sofreixin més que les 300.000 persones a les quals ens han fastiguejat el pont. I no sembla que ens preocupem massa per ells. O les nombroses famílies que han perdut el seu habitatge, o el més d'un milió de treballadors aturats de llarga durada sense esperança

Assemblea de Joves Independentistes del Clot Barcelona// Assemblea de Joves de Cardedeu // Ateneu Corberenc Font Vella 20.

Corbera de Llobregat // Ateneu Independentista el Cep - CUP Vilafranca Santa Maria 4.Vilafranca // Ateneu La Bretxa Carrer Major, 17-19, Alcover // Ateneu Popular l'Arboç Sorral 8. Arbúcies // Ateneu Popular Arrels Doctor Otero 11,Beniarrés // Ateneu Popular de l'Eixample Ptge.Conradí 3,Barcelona // Ateneu Popular X Ferran 14.Vilafranca del Penedès // Ateneu Popular Octubre Badajoz 23, Barcelona // Ateneu Popular La Falç Antic escorxador s.n, Artés // Ateneu la Torna Sant Pere Màrtir 37 bx,Vila de Gràcia // Ateneu Popular de Sitges Pl. Castellers 3 // La Barraqueta Tordera 34, Barcelona // Ca Revolta C. Santa Teresa,València // Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca” C.Comte Jofre 30// Casal Independentista de Sants Jaume Compte Premià,31.Sants // Casal Independentista i Popular Quico Sabaté C.St Roc, 8, Sant Celoni// Casal Popular l'Esquerda Francesc Tarafa 48. Granollers // Casal Popular de Gràcia Ros de Olano 39, Barcelona // Casal Popular La Traca C. Travessia, 15 Tona // Casal Popular la Sageta de Foc C.Trinquet Vell 15, baixos.Tarragona // Casal Independentista el Gurri Taradell // Centre Social-BBar Terra Baró de Sant Petrilló 9.València // CUP Molins de Rei // CUP Sant Celoni // CUP Vilanova i la Geltrú // El Forn Girona //L'Estapera C.de baix,14,baixos,Terrassa //La Falcata Panera 2, Lleida // GER Pi 25. Ribes // Ges Insurrecte Colomer, 11, 1r B.Torelló // Lliga de Capellades Pilar 3. Capellades // L'Ocell Negre UV Casal d'Agitació Cultural C. Sant Carles 8, baixos, Lleida // La Pioxa C. Almeda s/n. Bordils // Racó de la Corbella Maldonado 46, baixos,València // SEPC-U UPF Despatx 20.1E12, edifici Jaume I. Barcelona // Taverna Catalana "Les Forques 1642", Alfred Perenya 71, Lleida // Baró St. Petrillo, 9 València // SEPC-U Taverna l'Esparracat C.Feliu Munné 18, Esparraguera

LOCALS I COL·LECTIUS COL·LABORADORS

de trobar treball, i tants altres.

Aquest caos perjudica també l'economia i té àmplia repercussió internacional. Segur. Hi ha negocis que perdran diners (encara que potser uns altres es beneficiïn) i el nostre país no està per a bromes. Són conseqüències serioses. Però hi ha altres sectors que estan tenint conductes encara més greus.

Què dir de la banca, tant del país com forana, com de les grans fortunes que segons algun informe de premsa (no n'hi ha molts referent a això) estan ja abandonant el país per temor al seu major deteriorament econòmic? Ningú sembla ressentir aquestes activitats, molt més greus que les dels controladors.

Així mateix, per què no escandalitzen igual alguns salaris i beneficis, privats, per descomptat, però encara mes escandalosos que els dels controladors, en plena crisi econòmica, recessió salarial i amb més de quatre milions de desocupats?

En aquest cas, el Govern i els mitjans de comunicació han creat una enorme alarma social. Tornant amb tren m'adonava que per a la immensa majoria de la població que no vola en aquests dies, no passava gran cosa. Tot era normal. La majoria de comentaris estaven suscitats per les notícies dels mitjans.

Quan t'allunyaves dels aeroports l'assumpte deixava de ser tan greu.

No vull minimitzar la repercussió negativa de la protesta ni la seva probable repercussió internacional en un moment tan delicat per al país, però en lloc de convertir-lo en una emergència nacional, penso que s'haguessin pogut adoptar altres actituds més serenes i eficients. No hagués estat possible seguir les negociacions que estaven en curs

entre AENA i el sindicat de controladors? Aquest problema ve ja des de fa temps i des de l'any passat s'havien intensificat. No s'ha previst el que podia passar?, com en més d'un any no s'ha pogut resoldre el problema? Eliminar bruscament les negociacions és possible que tingui alguna relació amb la privatització d'AENA? Seguint les pràctiques d'altres casos, el conflicte podria constituir una bona excusa per a justificar parcialment la privatització. És molt lamentable el recórrer a la militarització per a resoldre els problemes laborals (s'han inspirat en Reagan quan el 1981 va militaritzar als controladors del seu país?). Espanta bastant que la capacitat per a resoldre situacions, encara que siguin de palesa desigualtat i privilegi, resideixi en el recurs al militar. Encara que sigui un grup social que no ens suscita cap simpatia, i es reconegui el seu corporativisme i egoisme (no se'ls veu molt en les reivindicacions d'altres grups socials) no se'ls pot negar el dret a defensar la seva situació, encara que sigui molt favorable respecte a altres treballadors.

El seu poder de monopoli i els seus escandalosos salaris haurien ser eliminats, però com part d'un potent, gradual i permanent procés d'avanç de la igualtat en la societat. Desgraciadament portem anys que tota l'evolució de l'economia i la societat, en tots els àmbits, s'orienta en la direcció contrària. No té molt sentit singularitzar i criminalitzar a un grup professional específic per fer el que pretenen la majoria de qui pertanyen a l'elit social.

Vivim en un sistema cada vegada més injust i desgavellat, i no pot sorprendre'ns que el mateix produeixi conseqüències greus com les que estem comentant. Però no sembla que sigui la criminalització generalitzada que crea una vasta alarma social i expandeix la sensació de caos i temor que en el país s'està vivint la resposta més adequada. Molt menys encara la militarització (que suscita tenebrosos records en aquest país), com recurs d'última instància que només sembla mostrar el seguiment a experiències foranes (Reagan) dictades per la impotència de trobar solucions més imaginatives i eficients. *Catedràtica d'Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona i doctora per la London School of Economics Article extret de la web de CGT Catalunya

L’ACCENT 192 DEL 16 DE DESEMBRE DE 2010 AL 12 DE GENER DE 2011

ESPORTS 13

Biopirateria o bioprivatització?

RICHARD STALLMAN*

Durant dècades, s'han trobat nous medicaments en animals i plantes exòtiques. Els gens de les espècies i subespècies rares són també útils en la producció de noves varietats, ja sigui per enginyeria genètica o per encreuaments ordinaris. Els medicaments, i avui en dia també les noves espècies, així, solen ser patentades. Això causa problemes per als països en desenvolupament que podrien utilitzar-los.

Els monopolis de patents sobre varietats de plantes i animals, sobre gens, i sobre nous medicaments, amenacen amb perjudicar els països en desenvolupament de tres maneres. En primer lloc, en elevar els preus fins al punt que la majoria dels ciutadans no tenen accés a aquests nous desenvolupaments, en segon lloc, mitjançant el bloqueig de la producció local quan el titular de la patent ho decideix, en tercer lloc, per a les varietats agrícoles, en prohibir als agricultors a seguir criant-les a com s'ha fet durant milers d'anys.

Així com els Estats Units, un país en desenvolupament en la dècada de 1800, es va negar a reconèixer les patents de l'avançada Gran Bretanya, els països en desenvolupament avui en dia necessiten, per protegir els interessos dels seus ciutadans, resistir-se i rebutjar aquestes patents. Per evitar els problemes dels monopolis, no establir monopolis. Què podria ser més senzill?

Però els països en desenvolupament necessiten el suport de l'opinió pública mundial per tal de fer això. Això significa anar en contra de l'opinió que les empreses defensen fermament: que els inversors l'empresa de biotecnologia tenen dret als monopolis, sense importar la forma en què afecta als altres. Això significa anar en contra dels tractats que aquestes empreses han prevalgut en els EUA i han forçat a través d'amenaces de guerra econòmica a imposar en la major part del món.

Impugnar una idea que té el suport de tants diners no és fàcil.

Com a resposta alguns han proposat el concepte de "biopirateria", com un enfocament alternatiu. En lloc d'oposar-se a l'existència de monopolis biològics, aquest enfocament té com a objectiu donar a la resta del món una participació en

Les multinacionals de la biotecnologiavolen convertir els recursos genètics en monopolis privats

els beneficis dels mateixos. El reclam és que les empreses de biotecnologia estan cometent "biopirateria" quan basen el seu treball en les varietats naturals, o gens humans, que es troben en els països en desenvolupament o entre els pobles indígenes - i per tant han de ser obligat a pagar royalties per a això.

La idea de la "Biopirateria" és atractiva a primera vista, ja que

“Els països en desenvolupament avui en dia necessiten, resistirse i rebutjar aquestes patents” s'aprofita de la tendència actual cap a més i més grans monopolis.

Es va amb la corrent, no en contra.

Però no resoldrà el problema, perquè el problema es deu a la tendència que aquest concepte legitima i no critica.

Les varietats útils i els gens no es troben a tot arreu o amb una distribució uniforme. Alguns països

en desenvolupament i els pobles indígenes tenen sort, i rebrien fons substancials d'aquest sistema, almenys durant els vint anys que dura una patent, alguns podrien arribar a ser tan rics com per a causar la dislocació cultural, amb una segona etapa a seguir quan la riqueses s'esgotin. Mentrestant, la majoria d'aquests països i la seva gent obtindran poc o res d'aquest sistema. Els drets d'autor de la "Biopirateria", com el propi sistema de patents, esdevindria a una espècie de loteria.

El concepte de "biopirateria" pressuposa que les varietats naturals de plantes i animals, i els gens humans, tenen un propietari com una qüestió de dret natural. Una vegada que es dóna per descomptat, és difícil qüestionar la idea que una varietat artificial de gens, o els medicaments són propietat de l'empresa de biotecnologia per dret natural, i per tant difícil de negar la demanda dels inversors de poder total i per a tot el món sobre l'ús d'aquests.

La idea de "biopirateria" ofereix a les multinacionals i els governs que treballen per a ells, una manera fàcil per a consolidar per sempre el seu règim de monopolis. Amb una mostra de magnanimitat, que pot concedir una petita part dels

seus ingressos a uns pocs pobles indígenes amb sort, a partir de llavors, quan algú pregunta si les patents biològiques són una bona idea, es pot citar a aquests pobles indígenes, juntament amb el mitològic "inventor que es mor de gana" per a presentar tal pregunta com un intent de saqueig dels oprimits.

(Aquest patró de comportament està molt estès entre les empreses

“La ‘biopirateria’ pressuposa que les varietats naturals de plantes i animals, i els gens humans, tenen un propietari” avui en dia. Per exemple, els grups de pressió de la "indústria de la música" per augmentar el poder del copyright en el nom dels músics, que a ells els agrada anomenar als "creadors", mentre que el pagament a músics equival només al 4% del total d'ingressos de les empreses.)

El que la gent fora del món desenvolupat realment necessita, per

a la seva agricultura i per a la medicina, és estar exempts de tots els monopolis. Necessiten tenir llibertat per a la producció de la medicines sense haver de pagar royalties a les multinacionals. Necessiten ser lliures per fer créixer i reproduir tot tipus de plantes i animals per a l'agricultura, i si decideixen utilitzar l'enginyeria genètica, haurien de ser lliures de fer servir les modificacions genètiques que s'adaptin a les seves necessitats. Un bitllet de loteria per una part dels royalties d'algunes varietats i gens no és una compensació per la pèrdua d'aquestes llibertats.

De fet, és fins i tot un error de les empreses de biotecnologia convertir el món dels recursos genètics naturals en monopolis privats -, però el mal no és una qüestió de prendre la propietat a un altre que li correspon, és una qüestió de la privatització del que hauria de ser públic. Aquestes empreses no són biopirates. Són bioprivatitzadores.

*(copyleft Richard Stallman) La còpia i distribució literals d'aquest article està autoritzada en qualsevol medi sempre que aquesta nota sigui visible.

Traducció catalana de L’ACCENT.

14 CULTURA

DEL 16 DE DESEMBRE DE 2010 AL 12 DE GENER DE 2011 L’ACCENT 192

Homenatge a Enric Valor, apassionat de la llengua i del país L’exposició El valor de les paraules difon la figura de l’escriptor i lingüista mort fa una dècada a través dels seus objectes personals i de diverses edicions de les seues obres Borja Català MANISES

C

oincidint amb el desè aniversari de la mort d'Enric Valor, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua va nomenar el de Castalla escriptor de l'any 2010. Com que a més el proper agost se celebrarà el centenari del naixement d'aquest homenot, l'entitat ha organitzat l'exposició El valor de les paraules per donar a conèixer la figura del rondallista, gramàtic i novel·lista. La mostra romandrà a l'edifici de La Nau de la Universitat de València fins al 23 de gener i després marxarà a Alacant, on es podrà visitar fins el 27 de març a l'Aula de Cultura de la CAM. El valor de les paraules vol ser un homenatge a una de les figures que més va contribuir al redreçament lingüístic i cultural del País Valencià al llarg del segle XX. L'exposició fa un recorregut per la trajectòria vital i literària de Valor a través de diversos objectes personals de l'autor, com ara la partida de naixement o la seua sol·licitud d'accés a l'Escola de Comerç d'Alacant. "Allí em vaig fer marxista, ja que durant dos anys vam llegir Das Kapital, i allò em va convèncer", assegurà una vegada en una entrevista.

A la mostra també hi ha els mobles del seu despatx, on es va gestar bona part de la seua obra, amb el seu característic barret penjat d'una perxa, i els títol de fill predilecte que li atorgà el seu poble, Cas-

talla, o el de fill adoptiu que li va concedir l'Ajuntament de Penàguila. Junt a aquests objectes hi ha fotos antigues de la mateixa Castalla, d'Alacant (on desenvolupà una important tasca nacionalista durant els anys 30, fundant l'Agrupació Regionalista Alacantina) i de València, tres indrets cabdals en la seua vida i obra, indestriables l'una de l'altra.

Les seues col·laboracions en la premsa també tenen cabuda en El valor de les paraules: durant la seua estada a Alacant col·labo-

rà en el Diario de Alicante, El Luchador (òrgan dels radicals-socialistes) i en la revista satírica El Tio Cuc, escrita inicialment en un valencià no normatiu que ell adaptà a la normativa fabriana. Ja a les darreries dels 60 participà en la fundació de la revista Gorg, la primera en català feta al País Valencià durant el franquisme i que durà poc per la censura. Ja uns anys abans havia estat empresonat per les seues activitats antifeixistes, i a la presó model de valencià organitzà cursos de valencià.

Tanmateix, la major part de l'exposició està dedicada a la seua obra: s'hi exhibeixen diverses edicions de les seues novel·les, dels llibres de gramàtica i, òbviament, de les Rondalles valencianes, aquestes 36 narracions populars de les comarques centrals del País Valencià que ell va rescatar de l'oblit a què s'enfrontaven moltes d'elles i va literaturitzar, creant un model de llengua genuïnament valencià i completament normatiu que encara avui és perfectament assumible.

Les Rondalles són, a més, unes de les obres en català més venudes al sud de l'Ebre i continuen reimprimint-se.

Menció especial mereix l'espai dedicat als seus treballs lingüístic. La Flexió verbal -un autèntic long-seller-, Millorem el llenguatge o el Curso medio de gramática catalana, aplicada especialmente al País Valenciano, són el principals títols amb què Valor ajudà a recuperar l'ús formal i correcte del català entre valencians i valencianes.

Finalment, la mostra inclou un exemplar manuscrit de la novel·la que deixà inacabada, Habitatge per a l'eternitat, alguns del molts reconeixements oficials que rebé en vida, i està acompanyada d'un documental produït per RTVV sobre la figura d'aquest apassionat de la nostra llengua i de la nostra terra, qui dedicà bona part de la seua vida a fer del nostre valencià, el català de tots, una llengua normal.

El Camp de Túria commemora l’Ovidi Montllor Paco Boquera LLÍRIA

E

l passat dissabte 11 de desembre tingué lloc al Teatre de la Unió Musical de Llíria l'homenatge a l'alcoià Ovidi Montllor organitzat per l'Assemblea de Joves del Camp de Túria. Allí s'aplegàren unes 700 persones per gaudir de les actuacions de Lluis Vicent, Ara és Demà, Carles Enguix, Dr Dropo, Toni de l'Hostal, Jordi Montañez, Naia, Josep Romeu, Andreu Valor, Miquel Gil i Al Tall, així com de la colla de bastoners d'Igualada i de la colla de dolçainers "La Brama" de Bonrepos i Mirambell.

Amb aquest homenatge, l'Assemblea de Joves ha volgut continuar amb les Jornades d'homenatge a Ovidi Montllor que organitzaren el passat mes de febrer i que comptaren amb l'actuació de Cesk Freixas a Llíria, i de Jordi Montañez i Naia a la Pobla de Vallbona. D'aquesta manera, s'ha volgut convertir el 2010 en un any en què evocar la figura del polifacètic alcoià i recordar així, la seua important tasca com a cantautor, poeta i actor amb un importantíssim treball artístic, comro-

mès amb el seu país i la seua gent.

L'acte d'aquest dissabte, el qual aconseguí aglutinar gent d'arreu de la comarca, i on es clamà per la unitat de la llengua i per una alternativa social, cultural i política a partir dels col·lectius de base; és

una mostra que la conciència cultural i social dels veïns i les veïnes del Camp de Túria continua ben present i viva.

Una alternativa i una conciència de país que es reflexa sobretot en l'activitat de la multitud de col·lectius comarcals i

que s'exemplifica en l'èxit de la decena d'actes organitzats arreu de la comarca aquest mateix cap de setmana. Es tracta de la tasca desenvolupada per l'Assemblea de Joves del Camp de Túria; pels col·lectius com el Casal Jaume I, l'Associació Cultural 9 d'Octubre o la Coordinadora pel Valencià; per l'Ateneu de Bètera i l'Ateneu Musical i Cultural de Benaguasil; per l'Institut d'Estudis Comarcals i el Centre d'Estudis Locals de l'Eliana; el compromís per la cultura popular de l'Al-Jama; l'associacionisme de Qerqus; o el compromís pels grups de la comarca de Més de Mil i Ribarock; i per la música en valencià dels programes de ràdio Benzina i Sintonitza't; entre d'altres i que des del passat octubre es començaren a coordinar a través de la Coordinadora d'Entitats del Camp de Túria.

Una coordinació que tracta de millorar i potenciar aquesta oferta social, cultural i política que, tal i com s'ha demostrat en actes com el de l'homenatge a Ovidi, els veïns i les veïnes continuen demanant i amb els quals es pretén reforçar la identitat col·lectiva del Camp de Túria.

CULTURA 15

L’ACCENT 192 DEL 16 DE DESEMBRE DE 2010 AL 12 DE GENER DE 2011

La ressenya de la quinzena

Somiatruites (Albert Pla i Pascal Comelade) Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

L

a trobada entre Albert Pla i Pascal Comelade era una cruïlla necessària en el camí de la música catalana. Pla canta amb veueta infantil les narracions més escabroses mentre Pascal Comelade toca un pianet de joguina. Ambdós s'han mogut pels camins adjacents al corrent principal (la "nova cançó" i el "rock català"). La trobada ja es va consumar fa dos anys amb La diferencia. Comelade hi posa tots els teclats, que és el mateix que fa a Somiatruites car no ens hem de deixar enganyar: encara que signin ambdós, Somiatruites és essencialment un espectacle d'Albert Pla. El repertori inclou temes d'àlbums de Pascal Comelade com L'argot du bruit (1998) o el darrer Friki Serenata (2009) però tot el pes escènic recau sobre Albert Pla que, a més, retorna als orígens amb la "Nana de l'Antonio" d'Ho sento molt (1989) i rescata l'esfereïdora "Quando corpus morietur" de Cançons d'amor i droga. No és el primer cop que Albert Pla presenta un espectacle al Teatre Lliure de Montjuïch. Amb Cançons d'amor i droga, sota la direcció d'Àlex Rigola, va impactar tots els que hi vam ser en el marc d'una sala petita i la força de la proximitat entre l'artista i el

públic. Aquest cop la sala era molt més gran i, com aleshores, el minimalisme de la posada en escena mantenia l'ambigüitat sobre si, en definitiva, el que estàvem veient era un concert o una altra cosa. Somiatruites se situa en unes golfes creades per la il·luminació de Jordi Surroca i es manté en un ambient constantment fosc. La foscor arriba al clímax amb la definitiva apagada de llums. Apagada que va permetre a Pla treure del bagul les "llums d'emergència" (les que llueix a la portada de La diferencia) i executar, amb la guitarra, la veu i sense additius, "Ciego" del seu darrer disc. Aquí sí, Pla supera la distància imposada per la sala, baixa al pati de butaques i assoleix un d'aquell moments d'intensitat màgica que caracteritzen els seus concerts.

Les golfes volen mantenir l'espectador lligat a un espectacle fet de la matèria que es fan els somnis. Però no dels somnis que es somien tot dormint, si no d'aquells que es somien despert, en el just moment d'anar a dormir. Aquest és el fil conductor de Somiatrtuites i no és un

“No ens hem de deixar enganyar: encara que signin ambdós, Somiatruites és essencialment un espectacle d'Albert Pla”

canvi de rumb, car ha aconseguit que l'enigmàtic disc de cançons infantils Anem al llit? (2002), dit així sense cap tipus d'ironia, deixi de ser un punt i a part. Tant és així que Somiatruites pren el seu títol d'un dels temes d'aquest disc que vam poder escoltar al Lliure juntament amb "Pipí" -aquest darrer a la tanda de bisos-.

L'espectacle consisteix en una col·lecció de cançons majoritàriament en català -hi ha algunes en castellà i una en anglès-, unes golfes, un contrabaixista amb barretina que per més inri es diu David Sáenz de

Buruaga i l'aportació titellaire -molt discreta, quasi prescindible- dels Farrés Brothers. Tot plegat no ens ha de fer pensar que Pla ha perdut el sentit de l'humor.

Somiatruites té els seus moments hilarants, com aquell tema en que Pla assegura que "es va follar" en un avió la mallorquina més desitjada: Antònia Font o aquell bis amb una tornada que diu "quin plaer, quin gustàs que és cantar en català". Sempre val la pena veure en directe Albert Pla. Sempre val la pena veure Pascal Comelade.

Verdi i Shakespeare a Barcelona Joan Sebastià Colomer i Tejada BARCELONA

D

esprés de 27 anys sense cap representació de l'obra ni al Liceu ni a cap altre teatre dels Països Catalans, el dia 9 de desembre el Falstaff de Verdi va tornar al Liceu. I ho va fer en una versió que, tant pel que fa a les direccions escènica Peter Stein- i musical -Fabio Luisi-, com pel que fa al repartiment de cantants/actors Ambrogio Maestri, Joan Pons, Ludovic Tézier, Àngel Òdena, Fiorenza Cedolins, Carlos Chausson, Carles Cosías, entre d'altresés digna dels millors teatres del món. Es podrà veure a Barcelona fins el 29 de desembre.

Falstaff és la darrera obra de Giuseppe Verdi (1813-1901), i una veritable obra mestra. Basada en el personatge que dóna nom a l'obra, desenvolupat per William Shakespeare (1564-1616) en Les alegres casades de Windsor i Henry IV, la comèdia de Verdi respon majoritàriament a l'estructura narrativa de la primera de les obres esmentades. El pròleg de Falstaff (i de les Alegres casades de Windsor) el trobem a Henry IV, on se'ns mostra com el príncep Hal abandona el seu company de farres, Sir John Fals-

taff, en esdevenir rei. L'òpera de Verdi explica els fets posteriors: Sir John Falstaff, tot just arribat a Windsor, resideix a la posada de "La Giarrettiera", als afores de la vila.

Davant la ruïna econòmica a la qual l'han conduït poc treball i molta parranda decideix seduir dues dones casades de Windsor amb l'objectiu d'accedir als comptes corrents dels seus marits.

Amb aquests elements Verdi va bastir

una culminació tardana de l'òpera còmica italiana. Els millors moments d'aquest gènere ja havien passat. Des de Le nozze di Figaro (1786) de Mozart fins el Don Pasquale (1843) de Donizetti l'òpera còmica en italià va passar una era d'esplendor que va esdevenir un desert amb la imposició dels cànons romàntics i, després, realistes. Verdi, com a màxima expressió de l'òpera romàntica italiana, va negligir el gènere amb una única

temptativa fracassada (Un giorno di regno, 1840).

Quan va escriure Falstaff (1893) tenia 80 anys i estava convençut de no escriure cap més òpera. Fou Arrigo Boito, que finalment va convertir el personatge de Shakespeare en un llibret d'òpera còmica italiana, qui el va convèncer que encara valia la pena intentar-ho. Ja ho havia fet anteriorment amb el llibret d'Otello (1887), i així, la col·laboració amb Shakespeare/Boito fou la darrera expressió del geni de Verdi. Verdi ja havia provat amb èxit de posar música a Shakespeare amb l'excel·lent però encara immadur Macbeth (1847), amb llibret de Francesco Maria Piave. Arrigo Boito va reconduir Verdi cap a la font de Shakespeare amb unes adaptacions brillants que convertien Otello i Les alegres casades de Windsor en eficaços -i simplificats- llibrets d'òpera que en conservaven alguns dels versos més brillants. Però, a més, Verdi hi va incorporar una autèntica revolució en el seu llenguatge musical que, tot reduint al no-res els números tancats -recitatiu, ària, cabaletta, duo-, es mantenia tant llunyà de les òperes belcantistes del propi Verdi -Rigoletto (1851), La traviata (1853)- com del drama musical wagnerià, que s'imposava com més va més.

DEL 16 DE DESEMBRE DE 2010 AL 12 DE GENER DE 2011 L’ACCENT 192

16CONTRAPORTADA

“Els Mossos exploren noves vies de repressió política” ENRIC GUIMERÀ BARCELONA

Eudald, a finals d'estiu, en un dia d'aquells que sembla que no ha de passar res, ens va arribar la notícia de que t'havien detingut, i a les poques hores, més notícies: diversos ferits, davant la comissaria, per una càrrega dels Mossos i, per acabar-ho de rematar, el teu germà, també detingut. Tot en poques hores.

Anem a veure, Eudald, què va passar? Què va passar el passat 24 d'agost?

Bé, sí, tot plegat un embolic que no ha parat de fer-se més gran a mesura que passen els dies. Un gran nyap dels Mossos que ara no sabem a on ens portarà i com acabarà. L'únic que sabem és l'inici, a les mans d'uns Mossos d'Esquadra de Cerdanyola, els que s'ocupen de controlar el moviment estudiantil, de vigilar el que passa a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

El dia 24 d'agost, a casa meva, a Argentona, es planten un parell de mossos que els veïns del carrer on visc van confondre amb uns lladres de cases. Parlen amb ells i els diuen que volen parlar amb mi, però jo era a la biblioteca així que mon pare parla amb ells i els pregunta què volen.

Ells diuen que hauria de passar per la comissaria de Mataró, i bé, quan arribo a casa, mon pare m'ho diu, insisteix i hi anem. La primera sorpresa és que quan arribem em diuen que estic detingut, que se m'han de quedar per passar-me l'endemà als jutjats. Nosaltres els diem que d'acord, que l'endemà anirem als jutjats i que marxem. Però bé, no cola, a mi em foten en una cel·la i el darrer que veig és mon pare, cabrejat com una mona. La segona sorpresa, i moltes més, me les donen en sortir al carrer, l'endemà, després de passar pels jutjats... jo no sabia què coi havia passat a fora, davant la comissaria.

Doncs una dotzena de persones van acabar a l'ambulatori amb contusions diverses, pels cops de porra dels Mossos...

Sí, va ser la manera triada pels Mossos per acabar la concentració solidària que es va plantar davant la comissaria. La gent estava enfada, per què m'havien de detenir si em presentava voluntari? Jo havia anat a la comissaria per propi peu i visc a 5 minuts en cotxe dels Jutjats de Mataró. També hagués anat als jutjats per pròpia voluntat. Passar la nit a comissaria va ser un càstig gratuït. Així ho va entendre la gent i els Mossos, l'únic que van saber fer, va ser carregar contra ells. A més dels ferits, van detenir mon germà, menor d'edat. Hi ha un vídeo que es

LA REMATADA

L’Informe Pisa LAIA JURADO I CANADELL VIC

ENTREVISTA L’Eudald Calvo, veí d’Argentona, encausat per associació il·lícita Avui parlem amb un d’aquells militants de l’Esquerra Independentista que gairebé tothom coneix.Sovinteja els casals d’arreu del país i ens el trobem a nombroses mobilitzacions.Va encapçalar la lluita estudiantil contra el Pla Bolonya amb el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalnas. És membre de Maulets i treballa perquè la CUP d’Argentona, entri amb força al consistori del Maresme el proper mes de maig.

pot veure en el de la campanya per la meva absolució. Es veu molt clar com els Mossos carreguen de valent i colpegen a mon germà mentre se l'emporten cap a dins de la comissaria i, alhora, s'acarnissen amb el meu pare de 50 anys que després acusarien de ser "el líder de Maulets" i de voler "ocupar per la força" la comissaria dels mossos. Molt surrealista, però els ha comportat 900 de multa a 14 de les persones que es van concentrar a comissaria, entre ells molts amics i familiars d'Argentona.

L'acusació contra tu, el motiu de la detenció, és tota una altra sorpresa. Ni més ni menys que associació il·lícita.

Un delicte que pot comportar-me fins a 4 anys de presó. L'associació il·lícita és un delicte pensat per a grups organitzats de delinqüents, traficants... i bé, jo no ho sabia quan el mosso m'ho deia però el meu advocat es va dur les mans al cap en sentir de què m'acusaven. El delicte continuat pel qual s'han inventat un grup organitzat de criminals és el de participar en manifestacions i actes diversos, d'estudiants, per protestar contra l'augment dels preus del transport públic i per l'aplicació del Pla Bolonya. És a dir, que tu i uns quants més, segons els Mossos, heu fet un grup organitzat que es dedica a... a manifestar-se?

Bé, el que consta en l'informe dels Mossos és un seguit de fets, com ara pintades a la UAB o accions de sabotatge com siliconar les màquines de vendre bitllets. Són un seguit d'accions produïdes amb el pas dels mesos, durant les mobilitzacions d'estudiants al campus de l'Autònoma, on hi participen tota mena de col·lec-

tius d'adscripció política força diferent. La conya però és que els Mossos el que fan, veient que no poden identificar ningú com autor concret de cap d'aquestes accions, és ajuntar-ho tot, agafar unes imatges d'un dels dies de mobilització, identificar algú, que sóc jo, i bingo! Li dius al jutge que sóc el capo de tot un grup organitzat molt dolent que no té res més a fer que sabotejar sense parar.

Ah, però llavors, a tu t'identifiquen en una d'aquestes accions.

Cometent un delicte?

Un delicte? El meu delicte és portar un megàfon! En la foto en la que m'identifiquen, surto aguantant el megàfon d'una manifestació pública d'estudiants i sindicats de treballadors que va recórrer el campus. Segons els Mossos això és prou per demostrar que sóc el líder de tot el moviment estudiantil. Però jo els dic que tothom fuig quan es tracta de penjar el megàfon a algú i aquell dia, doncs bé, jo vaig pringar. Però no sabia fins on estava pringant!

No tenen res més? L'associació il·lícita es basa en que et reconeixen en una manifestació?

L'informe dels Mossos es titula "El noi del megàfon". Pot semblar una broma, però és real. Tan trist com real. De fet és molt patètic: els Mossos, com que necessiten tres persones com a mínim per quadrar el grup, l'associació il·lícita, han ficat en el sumari a quatre persones més que no tenen res a veure amb la lluita estudiantil. De fet, no són de l'autònoma, ni tan sols estudiants! Les companyes d'Alerta van localitzar-los i van al·lucinar, no tenen ni idea del merder en el que els Mossos els han fotut.

No saben res de Bolonya, ni del SEPC, ni de Maulets... res de res.

Una pífia monumental però que pel moment pot tenir conseqüèn-

cies molt greus.

I tant, fixa't: jo, i quatre persones més que desconec, afrontem un procés que ens pot dur a la presó. Ens imputen diferents accions de sabotatge i pintades i jo, en grau de líder, afronto la pitjor acusació. Però fins i tot més enllà del cas concret, del que ens pugui passar a nosaltres, si és que els Mossos insisteixen i no fan marxa enrera reconeixent la cagada monumental, el que tenim aquí és un precedent mol perillós.

El precedent d'utilitzar un delicte pensat per a grups organitzats de certa entitat contra nosaltres, els moviments polítics i socials.

Efectivament, aquí està el perill. És a dir, si els Mossos decideixen a partir d'ara fer el mateix amb altres lluites. On podem anar a parar? Els pagesos per exemple, que protesten tallant carreteres i cremant pneumàtics. Els fotran a la presó? I les treballadores en vaga? El veïnat que demana més equipaments? No calen grans disturbis, pel que es desprèn del fantàstic relat "el noi del megàfon", amb molt poca cosa n'hi ha prou.

La jurisprudència fixa que hi ha d'haver més de dues persones, organitzades, i que actuïn, o "delinqueixin", reiteradament.

Així que imagina't! No som conscients de les nombroses protestes que es fan, arreu del país, per qualsevol lluita, i que suposen concentracions no comunicades, pintades, pancartes... i que podrien ser perseguides amb penes altes de presó. El precedent és molt perillós i demostra l'empobriment del sistema democràtic espanyol, com s'actua contra la dissidència, com s'encaixa la crítica en l'estat de dret de fireta que tenim.

Aquesta setmana s'ha presentant l'informe PISA d'educació i Catalunya, malgrat la política desastrosa del conseller (ara ja en funcions) Maragall, ha millorat respecte a l'any 2006 i això cal entendre-ho com un reconeixement a la feina que els mestres estem realitzant en el dia a dia.

Repassant l'informe, he observat que encara hi ha punts febles que s'han de millorar, però que en altres aspectes Catalunya s'equipara amb països els quals tenen una bona educació. Per tant, el sistema educatiu català amb la nostra pròpia llengua no tan sols no produeix endarreriments com pretenen fer creure des dels sectors polítics i socials anticatalanistes sinó que ens situa en posicions capdavanteres amb tota la diversitat de les nostres aules. Tot això, repeteixo, malgrat la mala gestió de la conselleria que ens ha tocat patir els darrers anys.

Entenc que si s'ha aconseguit avançar en aquest camp de l'educació, que és vital per un país, és per causa de l'esforç de molts docents, que fan una educació de qualitat, equiparant l'escola pública a l'escola concertada o privada que té molts més recursos materials i econòmics.

Penso que per millorar encara més el nou govern de la Generalitat ha de trencar la dinàmica d'enfrontament constant amb pares i educadors, fent les correccions en la llei que des del sector se li han demanat sempre, i cal que tinguem estabilitat sense canvis legals que moltes vegades tan sols responen a interessos polítics i no a les necessitats de l'alumnat que són les que sempre s'han de prioritzar.

A nivell educatiu què vol dir aquesta estabilitat? Molt senzill, que amb l'entrada del nou govern no es torni a anar fent tombarelles, que es consolidin els nivells curriculars dels alumnes i que es millori el funcionament de tot allò que des de les escoles es sap que no va bé, dotant a aquestes dels recursos necessaris i útils i no es limitin a tenir idees que els hi semblen sublims i que queden molt bé per la foto, però que en la pràctica no són de cap utilitat. Cal que el proper conseller o consellera d'educació treballi per equiparar-nos a nivell europeu en el contingut educatiu i no, per exemple, amb vacances en èpoques que els pares no en poden fer. Per altra banda, cal dir que com a societat hem d'afrontar diferents reptes educatius si volem que els adults del futur tinguin una educació i uns coneixements que els permetin tirar endavant el futur de Catalunya, ja que del contrari fracassarem com a país.

Primer, com a pilar bàsic, l'educació ha de tenir una inversió més gran i una participació en el PIB més elevada com a crèdit pel futur.

Per altra banda, la figura del mestre i del professor s'ha de reforçar. És a dir, tornar a donar la veu a aquest col·lectiu, ja que qui millor que ells per saber que és el que més convé als alumnes?

En definitiva, que segons les dades de l'informe PISA hem fet una passa endavant, però encara ens queda molt camí per recórrer i cal que els diferents agents treballem tots a una i que ens prenguem l'educació com a cosa de tots i, molt important, amb la nostra pròpia llengua i tenint en compte uns índexs molt elevats d'alumnes provinents d'altres països.