Febrer06cat

Febrer 2014 Número 06

Fora de camp Derives de l'espectador cinematogràfic

Erick Beltrán, Rodrigo Fresán, José Luis Guerin, Javier Pérez Andújar, Sergi Puyol, Iván Pintor Iranzo, Sergi Sánchez…

2

La Central Mallorca, 237 08008 Barcelona T. 934 875 018

Voleu rebre informació sobre les nostres activitats infantils?

La Central del Macba Plaça dels Àngels, 1 08001 Barcelona T. 934 125 908 La Central del MUHBA Baixada de la Llibreteria, 7 08002 Barcelona T. 932 690 804 La Central del Raval Elisabets, 6 08001 Barcelona T. 933 170 293

És molt fàcil!

Escriviu-nos a: comunicacio@lacentral.com

La Central de callao Postigo de San Martín, 8 28013 Madrid T. 917 909 930 La Central de la Fundación Mapfre Paseo de Recoletos, 23 28004 Madrid T. 917 020 237 La Central del MNCARS Ronda de Atocha, 2 28012 Madrid T. 917 878 782

www.lacentral.com Twitter @La_Central_ @LaCentralenMad Facebook La Central El Cafè de La Central La Central de Callao El Bistró de La Central

la central / febrer 2014

Cada dissabte, us ­proposem ­contacontes, minitallers i miniespectacles!

Activitats infantils Març La Central del Raval dia

activitat

1 de març

Minitaller: Construeix una màquina del temps amb en Superpatata, Artur Laperla.

Bang Editorial

7 de març

Presentació de l'espectacle: El rei de la casa, Companyia Farrés Brothers.

Teatre Tantarantana

15 de març

Minitaller: «Crea el teu llibre, crea el teu conte», taller de llibre origami amb pop-up.

Spiabooks

22 de març

Minitaller: «Què em poso? Ulleres o ferros?», taller a partir dels llibres Ferros, de Neus Moscada i Chiara Fatti, i Veus, de Neus Moscada i Ruth Valencia.

Sd. Edicions

3

Índex

El desert està creixent

Literatura Còmic Dossier Assaig Art i Arts escèniques Infantil i juvenil Inclassificats

CrÈdits Editor Edicions de La Central, 2014 Coordina Fani Manresa Núria Solsona

«El desert està creixent. Ai d’aquell que albergui deserts!», va sentenciar Nietzsche. I Hannah Arendt va afegir: «El més perillós és permetre que el desert envaeixi l’oasi. El totalitarisme –va observar– és com una tempesta de sorra generalitzada i persistent que no admet l’existència de l’oasi». En la futilitat de la nostra vida tardomoderna, les ràfegues de sorra colpegen amb força destructiva els límits de l’oasi, aquest espai en el qual es refugia el pensament, lloc últim per a allò íntim i sensible.

L’acceleració progressiva del món, la fascinació per la tecnologia i la sobreabundància d’informació, la mercantilització de cada fragment de les nostres vides, la generalització dels valors més cínics i brutals com els únics possibles, són les transformacions els efectes de les quals de vegades observem fascinats; però, sobretot, són les modalitats d’aquesta mena de «totalitarisme suau» que a poc a poc s’ha anat imposant. És per això que la lectura i el llibre són tan necessaris. Testimonien

Sergi Puyol

un món que ve de lluny; ens permeten mantenir a ratlla les envestides d’allò efímer i insignificant. Llegir és, sobretot, un gest de resistència.

Es pot pensar que la lectura, sigui d’un text o d’una imatge, representa el grau màxim de la passivitat: la ment en blanc del voyeur, mut i presoner, que contempla com es desplega davant seu l’obra produïda per un altre. Però res més lluny de la veritat: el lector i l’espectador són, en primer terme, creadors, viatgers que metamorfosen l’obra llegida; caçadors furtius que esquarteren i recomponen el text en un bricolatge efímer de resultats únics i imprevisibles.

En aquest número hem volgut aproximar-nos a unes figures, la del lector i la de l’espectador, que donen compte de la nostra pròpia condició; comprendre-les millor potser ens ajudarà en la tasca urgent de trobar una via per a la resistència creativa.

D’altra banda, se sol observar que el nostre món llibresc també pateix d’hipertròfia i sobreabundància. És comú queixar-se de l’excés

de n ­ ovetats, però nosaltres no ho farem. Amb quina avidesa ens submergim en els catàlegs i fullets que anuncien les noves publicacions!

Mai ens semblen suficients, res ens produeix major satisfacció que descobrir un autor fins ara desconegut i amb quanta ansietat llegim la contracoberta del darrer llibre d’aquell autor l’última obra del qual ens va agradar tant! Refusem i descartem sense pietat, desembarassem les arenes invasores d’allò banal i fet a corre-cuita, busquem les paraules polides i repolides amb cura i els llibres editats amb ofici. Així és el «mal dels llibreters». En realitat ens considerem uns privilegiats i, amb Borges, ens sentim orgullosos no dels llibres que hem escrit sinó dels que hem pogut recomanar de lector a lector.

Redacció Ramón Andrés Sílvia Aymí Alberto Berzosa Lucía Boned Neus Botellé Álex Cerrudo Ana Cibeira Joan Flores Marta Hereu Noemí Jiménez Alberto Martín Elena Martín Marc Navarro Elisabeth Massana Marc Navarro Daniel Parellada Oriol Pastor Cristina Pérez Mireia Pérez Meritxell Ral Antonio Ramírez Abel Ramon Marta Ramoneda i Molins Susana Sánchez Mireya Valencia

Disseny gràfic Hermanos Berenguer Impressió Rotimprés D.L: B33754-2014

4 8 9 16 20 21 22

4

literatura

La Gran Guerra

John Dos Passos Iniciación de un hombre: 1917 Gallo Nero, 2014 pvp: 16 €

Un rèquiem

Jean Rouaud Los campos del honor Anagrama, 2014 pvp: 14.90 €

Gaziel De París a Monastir Libros del Asteroide, 2014 pvp: 17.95 €

David Vogel Una novela vienesa Minúscula, 2014 pvp: 22 €

proposta

Introitus. El 1914 Europa vivia una molt bona època cultural i social gràcies a una llarga època de pau. Les últimes guerres havien tingut lloc lluny de les fronteres europees i havien passat quasi desapercebudes pels ciutadans del carrer. L’imperi austrohongarès destil·lava art i literatura a ritme de vals; les nits vieneses eren de teatre, música i festa; França era el centre de les avantguardes artístiques. Semblava impossible que res acabés amb tot això. Un paradís estable plasmat en obres com La marxa de Radetzky de Joseph Roth, on la família Trotta ens mostra amb melancolia l’auge i la caiguda del seu Imperi; o El món d’ahir, on Stefan Zweig conta la seva preciosa joventut truncada per la guerra.

Dies Irae. Però un punt conflictiu als Balcans va significar un tret a l’hereu del tron austrohongarès, Francesc Ferran, i a la seva dona, el 28 de juny de 1914. Al cap d’un mes, Europa estava en guerra. Aquell estiu fou especialment plàcid, però el que vingué després va ser l’infern a la terra. Pensaven que seria una guerra ràpida, que

retornaria l'ordre establert. Els joves, emocionats, corrien a allistar-se per servir la seva pàtria i confiaven en celebrar el Nadal amb la família. Amb el primer bombardeig s’esfondrà la visió del món que els havien ensenyat. Quatre anys llargs, que no tots van superar, deixaren un rastre de sang i tinta que ressalta el dolor dels combatents.

Mai hi hagué tanta innocència. El vers de Philip Larkin resumeix molt bé l’esperit de tots els ciutadans que van veure la possibilitat de la guerra com un altre dels molts balls que se celebraven a la plàcida Europa i de l'època que podria portar canvis importants i positius amb un període breu de temps. Aquell sentiment, vist des de la nostra perspectiva, és esgarrifós: com és possible que tantes persones alberguessin aquesta idea pel que fa a la guerra? Guillaume Apollinaire fou un entusiasta de la guerra. En les cartes que va escriure a la seva amant des de la primera línia de combat deia: «Lou, estimada, jo no m’avorreixo mai; la guerra em sembla tan divertida com la pau.» Un obús gens simpàtic el va ferir greument al crani, tot i que va

morir víctima de la passa de grip espanyola (una última fuetada a la delmada població europea) dos dies abans de finalitzar la guerra, el 1918.

A Les aventures del bon soldat Švejk, Jaroslav Hašek relata la seva visió de la guerra a través de Švejk, ciutadà declarat inútil mental i que es veu involucrat en el conflicte des de l’inici.

Acusat de l’assassinat de l’hereu al tron per predir la guerra, Švejk protagonitza una sàtira negra amb un plantejament basat en l’absurd.

Rex tremendae. I de cop i volta una línia de trinxeres amb noms acollidors travessava França. I cap allà van anar tots: boches o fritzs, s’enfrontaven a tommies i doughboys als camps arrasats dels poilús. Artesans, estudiants, miners, camperols, advocats o metges van canviar els seus arreus per la baioneta i la pistola. Quin interès podia tenir un sabater francès en atacar un sabater alemany? Cap ni un, llevat pels tractats que van firmar els seus estats. Els submarins alemanys van provocar l’enfonsament del transatlàntic britànic Lusitania el 1915;

Carta de la lectora Joseph Roth La marxa de Radetzky / La marcha Radetzky Proa, 2008 / Edhasa, 2013 pvp: 22.50 € / 10.40 €

Jaroslav Hašek Les aventures del bon soldat Švejk / Las aventuras del buen soldado Svejk Galaxia Gutenberg, 2013 / Debolsillo, 2010 pvp: 23 € / 12.95 €

la central / febrer 2014

proposta

En poc temps he llegit l’obra de dos autors dels quals no en sabia res i que m’han semblat creadors d’excepció. Curiosament, tots dos llibres han estat publicats per Adriana Hidalgo, una editorial argentina que pel que veig té un gust i una capacitat de selecció poc comuns.

Es tracta, d’una banda, dels ­Cuentos completos de John McGahern. Amb la seva escriptura, ens submergim en la vida quotidiana de la Irlanda rural de la mà d’uns personatges que

volen sobreposar-se a l’asfixiant ambient religiós, social, polític i sexual que els envolta, però dins del qual la seva desesperació queda sempre soterrada. El retrat d’aquest constrenyiment incideix en la violència latent dels afers dels protagonistes: no podia ser d’una altra manera atès que ell sempre va voler escriure sobre allò que coneixia. En tres paraules: desconcert, pertorbació i una mica de melancolia. D’altra banda tenim El secreto del pasado de Rudy Kous-

broek: petites estampes provocades a partir de la fogonada d’una fotografia sempre en blanc i negre. No es tracta de descriure cada imatge, sinó que, amb lleugeresa i sense solemnitats, aquest autor holandès deixa el generador llest perquè els records, els seus gustos i la seva manera d’entendre la vida, campin sense reserva. En dues paraules: nostàlgia i lucidesa; i una més: curiositat, molta curiositat.

M’he adonat que no és la primera vegada que aquesta editorial em

5

literatura

aquest esdeveniment va commocionar l'opinió mundial i els Estats Units es decidiren a intervenir enviant les seves tropes a França. Compañia K de William March recull un bon grapat de retrats dels components de la companyia. John Dos Passos posà per escrit la seva experiència bèl·lica a Iniciación de un hombre: 1917.

La idea que preval en els escrits d’aquells que foren a les trinxeres plenes de fang, rates i polls, és que ja no sabien quin era el motiu d’aquella lluita desgastadora i cruel que els estava matant a milers. Al front no hi ha poesia. Tot i que hi va haver molts poetes a les línies de combat, entre ells Wilfred Owen, que deixà en paper els seus poemes i la vida en caure abatut pocs dies abans de l’armistici. La batalla del Somme va suposar un abans i un després en la producció literària; el dolor i el desengany que va produir la massacre van fer girar la vista cap als responsables de tanta mort.

Ernst Jünger va fer una feina monumental recopilant minuciosament el seu dia a dia a la guerra. Tempestades de acero n’és el seu millor exemple: escrita en poc més de vint anys, suposa una Bildungsroman plena de situacions que sobrepassarien qualsevol jove que busqués refugi en els seus llibres i els seus camarades.

Recordare. Els soldats recorden les seves vides abans de la batalla, els permisos els resulten estranys, la gent no entén què és el front i enyoren els camarades de trinxera amb qui comparteixen una complicitat que només proporciona un joc en el qual la mort n’és partícip.

Els soldats porten a les motxilles llibres que els acompanyen; els britànics prefereixen la seva literatura nacional: Thomas Hardy, Shakespeare, Joseph Conrad. Ernst Jünger llegeix

permet descobrir memorables obres literàries: ja em va passar amb Martes del Bosque d’Andreas Maier, Lord de João Gilberto Noll, i també amb Alissa Walser.

Il·lusa de mi, pensava que ja no quedaven descobriments per fer...

I és clar que en queden!

El Roig i el negre i Tristam Shandy. No té cap problema per llegir l’enemic.

Confutatis. Es desplega la camaraderia, cosa que a un li pot salvar la vida.

Menjar i dormir, així com comptar amb un bon parell de botes, prevalen com valors primordials. A Estallidos y bombardeos, el pintor i escriptor Wyndham Lewis critica les festes que continuaven a les ciutats angleses mentre els seus soldats morien a França.

La pel·lícula Camins de glòria, de Stanley Kubrick, podria passar per un documental sobre la guerra on s’anteposen els interessos polítics i personals dels alts comandaments a costa d’atacs suïcides que causen milers de baixes a les companyies.

Lacrimosa. Remarque escriu Sin novedades al frente, la seva experiència posada en boca del protagonista. Hi ha por i dolor a les trinxeres, nostàlgia i plors d’uns nens que es van fer vells en pocs mesos i que mai podrien ser joves. La por; Gabriel Chevallier titula la seva experiència amb la paraula que surava entre tots els combatents que es jugaven la vida cada dia dins i fora de les trinxeres; la por de morir, la por de ser ferits, la por d’agonitzar, la por de no tornar a casa, el terror absolut.

Tots lluitaven valentament atemorits.

Hostias. «Només amb nosaltres es fan les batalles. Som nosaltres, el material de guerra. La guerra només necessita el cos i l’ànima dels soldats simples.» El foc d'Henri Barbusse és un document de la vida del soldat a les trinxeres franceses. Va respectar el llenguatge dels seus camarades per no perdre l’espontaneïtat. El mateix va fer el britànic Frederic Manning a La part que ens toca: va lluitar quatre mesos al Somme i va pensar que era important

preservar l’argot dels soldats. Dalton Trumbo no va lluitar al front, però va donar veu a Johnny, a Johnny cogió su fusil, un nord-americà mutilat que es va veure arrencat del seu poble i dels braços de la seva xicota per arribar a un camp minat que el va privar de tot menys de cervell. Sense braços, sense cames, cec, mut i sord, només pot pensar i reflexiona sobre com la voluntat dels seus mandataris l’ha pogut portar a aquest estat.

Benedictus. Sorgeix una nova figura dins el periodisme: el corresponsal de guerra. Els reporters cobrien les zones de conflictes i enviaven les cròniques als seus diaris. Així, Gaziel va escriure per a La Vanguardia uns textos que segueixen plenament vigents en estil i contingut. Edith Wharton, que vivia a París quan esclatà la guerra, no va tenir cap problema en aconseguir un cotxe i deixar de banda les riques protagonistes de les seves novel·les que s’avorrien a NY per recórrer el front, descobrir els pobles arrasats i visitar els hospitals de campanya. El resultat: Francia combatiente. Com Gaziel, recull els primers moments de confusió quan es declarà la guerra, en què turistes residents en una mateixa pensió passaren a ser enemics per la voluntat dels seus governants. Els testimonis de dones que van fer d’infermeres, com Vera Britain i Mary Borden, ofereixen el punt de vista del sofriment dels cossos ferits que cuiden.

Agnus Dei. «La tasca del futur serà esborrar aquest present.» Així ho va dir Barbusse i així va fer l’home: va esborrar aquell present i el magnifi­ cà amb una altra carnisseria encara més perfeccionada, la Segona Guerra Mundial; però com diria Jacques el fatalista, «això és una altra història».

Nikolaj Leskov Lady Macbeth del districte de Mtsensk L'Avenç, 2014 pvp: 11 €

Alexandr Herzen Doctor Krupov Ardicia, 2014 pvp: 14.90 €

Sławomir Mroz˙ek Baltasar (Una autobiografía) Acantilado, 2014 pvp: 23 €

Goffredo Parise El patrón Sexto Piso, 2013 pvp: 19 €

Neus Botellé

Dambudzo Marechera La casa del hambre Sajalín, 2014 pvp: 17 € John McGahern Cuentos completos Adriana Hidalgo, 2009 pvp: 23 €

Andreas Maier Martes del Bosque Adriana Hidalgo, 2005 pvp: 16.50 €

Marta Ramoneda i Molins Rudy Kousbroek El secreto del pasado Adriana Hidalgo, 2013 pvp: 16 €

João Gilberto Noll Lord Adriana Hidalgo, 2006 pvp: 12.50 €

Romain Gary La vida al davant / La vida ante sí Angle, 2014 / Debolsillo, 2007 pvp: 16 € / 8.95 €

6

literatura

Gabriel Josipovici

Wadji Mouawad

John Barth

Era broma

Ànima

El plantador de tabaco

James Salter L' última nit / La última noche L'Altra, 2014 / Salamandra, 2006 pvp:15.50 € / 14 €

Christine Angot Una setmana de vacances / Una semana de vacaciones Anagrama, 2014 pvp: 12.90 €

Colm Tóibín El testament de Maria / El testamento de María Amsterdam, 2014 / Lumen, 2010 pvp: 14.90 €

Erri De Luca Història d'Irene Bromera, 2014 pvp: 13.95 €

Giuseppe Tornatore La millor oferta / La mejor oferta Anagrama, 2014 pvp: 12.90 €

Us va entusiasmar Moo Pak? Doncs això és l'altra cara de la mateixa moneda: diàlegs, banyes i mentides.

L'Elspeth, una dona casada amb el baró, pateix perquè creu que l'herència del seu marit anirà a parar a la filla d'ell; així que contracta l'Alphonse perquè la mati. Fins aquí tot normal, o quasi. Però l'embolic comença quan el magnat, preocupat perquè la seva dona en porta una de cap però no sap quina, contracta algú que l'espiï. I aquest algú també és l'Alphonse, expallasso, de nom artístic «Banjo», que en els dos casos ha estat recomanat pel Felix, el xofer de la casa. Això, que inicialment havia estat un titular de diari del tot inversemblant que passejava per la butxaca de Josipovici sense rumb, és el punt inicial de la novel·la Era broma. Com en un joc de pistes absurd, un thriller còmic (que recordarà el millor Woody Allen), els personatges parlen i parlen, ja sigui per telèfon, en un restaurant, o admirant el retrat que Braque va fer d'un pa i un pernil imaginaris. Londres fins i tot sembla bonica. Però algú roba el quadre i llavors veiem la importància de la jove estudiant de Belles Arts que porta de bòlit tots els homes de la nouvelle, ja no sabrem mai del cert si l'art contemporani ens l'hem de prendre seriosament o si era una broma. Perquè tant si és una gran obra literària com un divertimento, o totes dues coses, hi ha alguna cosa sinistra que et remuga a cau d'orella durant els dies següents a la lectura addictiva. De debò que sí.

Daniel Parellada

Conegut pel públic teatral català per la seva tetralogia La sang de les promeses que inclou l’aclamada Incendis, Wadji Mouawad recorre en aquesta publicació la geografia d’una Amèrica desconeguda, amb una notable traducció d’Anna Casassas que aconsegueix mantenir tota la força del llenguatge de Mouawad. Servint-se de múltiples veus narratives, l’autor canadenc d’origen libanès ens relata el trajecte vital de Wahhch Debch, que un dia arriba a casa i descobreix que la seva dona ha estat brutalment assassinada.

Descontent amb l’actuació policial, Wahhch ho deixa tot per trobar l’assassí i mirar-lo de fit a fit, a la recerca d’una pau que a poc a poc descobrirà que està relacionada amb molt més que la tragèdia que acaba de viure.

La recerca el durà al cor de les reserves d’indis americans, on aprendrà –i gràcies a ell, nosaltres també– una part important d’una història d’Amèrica que no s’acostuma a explicar i que el farà retrobar-se amb el seu passat. L’animalitat del brutal crim que ha dut Wahhch Debch a travessar Amèrica, la brutalitat humana que anirà trobant en el seu viatge i en el record, es contraposa al ric món animal que pobla la novel·la i que serveix per recordar-nos que vivim en un món de depredadors i que potser els humans som els pitjors de tots.

Escrita en el transcurs de deu anys, amb un treball de recerca minuciós al darrere i descrita com un minotaure per la seva riquesa i complexitat, Ànima és una lectura que no us podeu deixar perdre.

Ebenezer Cooke (c. 1665-c. 1732) fue un gentleman inglés que heredó una plantación de tabaco en la colonia de Maryland. Fruto del viaje que efectuó a esas posesiones, de sus experiencias, reales o ficticias, y de la intrincada situación política de las colonias británicas de ultramar, escribió un poema, en forma de sátira clásica, titulado The Sotweed Factor (1708).

En 1960, John Barth, autor de dos novelas de corte realista, publica El plantador de tabaco, protagonizada por el personaje real, que relata la aventura de su viaje a la colonia, su implicación en las luchas por las posesiones de ultramar, en los propios territorios pero también en Londres, y los intentos de sublevación de los nativos americanos y los esclavos importados de África, a la vez que emprende la composición de un poema épico en el que piensa recoger, al estilo clásico, la historia de ese territorio.

Ese poema, que va componiendo a lo largo de su estancia, se llamará, una vez terminado, «The Sotweed Factor». ¿Ficción sobre ficción sobre ficción? Es posible, pero también un homenaje a la tradición narrativa europea; Sterne, Cervantes, Rabelais y Grimmelhausen extienden su alargada sombra sobre la novela de ­Barth, que escribe, en pleno post­ modernismo, una novela al estilo del siglo XVII con un protagonista del siglo XVII, pero con los recursos estilísticos del siglo XX, y que da preponderancia al acto de narrar sobre la historia misma que se narra: un verdadero homenaje del post­modernismo al premodernismo.

Joan Flores

Elisabeth Massana

Alejandro Zambra Mis documentos Anagrama, 2013 pvp: 16.90 €

la central / febrer 2014

Era broma/ Era una broma Raig Verd/ Rayo verde, 2014 pvp: 16 €

Ànima / Ánima Periscopi / Destino, 2014 pvp: 19 €

El plantador de tabaco Sexto Piso, 2013 pvp: 34 €

7

literatura

Manuel Baixauli

Oriol Ponsatí-Murlà Totes les estacions de França Empúries, 2014 pvp:16 €

La cinquena planta

proposta

«Si vol, i si pot fer literatura, li cal un pou.

Sense pou, no hi ha literatura.»

L’home manuscrit, Manuel Baixauli

El cas Baixauli és captivador. Artista de formació, professor de dibuix a Sueca, no fou fins passats els trenta que començà a inquietar-se per l’escriptura. Un primer llibre de microrrelats, Espiral (1998), anunciava la seva poètica, també turgent a Verso, premi Ciutat d’Alzira 2001 (amb una coberta eloqüent, per cert).

El fenomen que va suposar l’aparició de L’home manuscrit l’any 2007 en el panorama editorial català encara perdura. La novel·la va ser multipremiada, es va publicar a dues editorials, va comptar amb un efecte bocaorella poderós i, sobretot, va fer que, com a escriptor, Baixauli trobés un espai de llibertat creativa projectat de manera genuïna.

Dues setmanes després d’acabar L’home manuscrit, una malaltia estranya es va apoderar del cos de Manuel Baixauli. El síndrome Guillain-Barré el va deixar paralitzat en pocs dies,

talment una pedra, de manera que era conscient de tot el que ocorria al seu voltant però a penes podia reaccionar més enllà de la mirada. El procés de recuperació el va dur a un sanatori enmig d’unes muntanyes (màgiques) on Baixauli es va obsessionar amb la cinquena planta, sempre tancada. Deambulant pels seus passadissos, B, el protagonista de La cinquena planta, interactua amb els personatges que el poblen, de manera que, ja fora, segueix explorant-ne el traç. La cinquena planta, polifònica i generosa, és una novel·la que, alhora, n’inclou moltes: el procés de recuperació de B dins –aprendre a caminar de nou– i fora del sanatori –els malsons, el turment, l’adequació a la realitat quotidiana–; la trama editorial de L’home manuscrit (una volta de rosca elegant i alada pel que fa al joc de nines russes que conté l’escriptura baixauliana); la novel·la de l’escriptor que ressegueix el perfil dels personatges coneguts mentre busca la manera d’entrar a la cinquena planta (la història entre Físio,

Foto i Ferragut; el violinista que un dia deixa d’interpretar i només toca la música impossible que feia als camps de concentració; l’enigmàtica Orofila, que projecta estructures impossibles a través dels seus dibuixos; Timoteu, que deixa anar veritats aforístiques inapel·lables...) i que troba fora diversos punts de fuga per a la seva nova creació...

Bastida amb ordre i projectada per a l’aventura, La cinquena planta constata una vegada més la seriositat amb què Baixauli es pren l’escriptura. Lliure i generosa com poques, la seva tercera novel·la és una invitació magistral a immergir-se de ple en el pou de la literatura.

Sergi Pons Codina Mars del Carib 1984, 2014 pvp:17.50 €

Toni Sala Els nois L'Altra, 2014 pvp: 16 €

Abel Ramon

Joaquim Soler Ferret París-Bis Lleonard Muntaner, 2014 pvp: 30 € La cinquena planta Proa, 2014 pvp: 17.50 €

Patrick McGrath Constance Patrick McGrath escribe sin cortapisas, sin ambages, con una precisión de cirujano a la hora de diseccionar la psique humana, pero dejando libertad al lector para que reconstruya lo que el narrador silencia, para que ilumine la oscuridad que se vislumbra entre líneas. La pericia del autor británico reside, precisamente, en esta capacidad de sugerir y explicitar mediante un juego de luces y sombras al que nosotros, afortunados lectores, nos veremos abocados.

Y su última novela es un muy buen ejemplo de todo ello. En Constance, dos puntos de vista construyen el relato: por un lado, claro está, Constance, una mujer inestable y atormentada por una figura paterna que la asedia como un fantasma; por el otro, Sidney, su marido, un profesor universitario y escritor en ciernes que trata de hacer encajar los retazos del pasado que tanto atormentan a su esposa. Sin embargo, cuando viajen a Ravenswood, la casa donde la prota-

gonista pasó su infancia, una secreto oculto hará que la realidad se enturbie y afloren las aguas cenagosas del inconsciente dibujando un escenario pesadillesco y turbulento.

A partir de aquí, seremos testigos de que el pasado y el presente solo se pueden recomponer a través de las grietas que la realidad nos permite habitar.

Alberto Martín Patrick McGrath Constance Mondadori, 2014 pvp: 19.90 €

8

còmic

Jason

Joe Sacco

El gato perdido

Planeta Tierra

La Gran Guerra

Paolo Bacilieri La vida soñada del capitán Salgari Norma, 2014 pvp: 20 €

Étienne Davodeau Rural!

La Cúpula, 2014 pvp: 15 €

Audrey Spiry En silencio Diábolo, 2013 pvp: 19.95 €

La batalla del Somme fue una de las más terribles libradas durante la Primera Guerra Mundial, con más de un millón de bajas entre los dos ­bandos.

Comenzó el 1 de julio de 1916 y este fue un día especialmente sangriento para el bando británico, alcanzándose las 19.249 bajas. Cuando Joe Sacco recibió la llamada de Matt Weiland, el recién nombrado editor de W.W. Norton & Company y también ex compañero de piso de Joe Sacco, y le planteó la posibilidad de retomar una idea loca que habían tenido quince años atrás –dibujar un gigantesco panorama del Western Front–, Sacco, tras diez años realizando reportajes gráficos de conflictos en Palestina y Bosnia, pensó: No quiero dibujar más escenas de guerra.

Pocos segundos duró esa reflexión, y el interés de Sacco por el comportamiento humano alimentó una respuesta afirmativa por la que ahora debemos dar las gracias.

La Gran Guerra es una ilustración de 7,3 metros de largo que narra los hechos acontecidos durante las 24 horas del primer día de la batalla del Somme desde el punto de vista del ejército británico. El nivel de detalle del trabajo de Sacco permite tomar una distancia con los hechos que resulta abrumadora.

La ilustración viene acompañada de un texto del historiador Adam Hochschild y de una leyenda que sirve para interpretar algunos de los momentos vividos ese día, desde que amanece en el Château de Beaurepaire­, cuartel general de Douglas Haig durante la batalla, hasta que vuelve a amanecer en el lado del bando alemán, percibiéndose hasta qué punto podía ser mortífera la guerra moderna.

Mireia Pérez

Derf Backderf Mi amigo Dahmer Astiberri, 2014 pvp: 18 €

la central / febrer 2014

La Gran Guerra Mondadori, 2014 pvp: 23.90 €

Aisha Franz

Una noche lluviosa, un detective y un gato perdido. Así empieza el nuevo cómic del maestro de la elipsis John Arne Saeteroy, más conocido como Jason. El noruego ha querido dar un paso más allá en su recurrente exposición de la soledad y de las carencias humanas. El detective Danny Delon encuentra un gato negro perdido y se dirige a la dirección indicada en un cartel para devolverlo. Una joven abre la puerta, abraza al gato y pide a Danny que pase para invitarlo a un café. En tres emotivas viñetas, Danny se enamora de la joven librera propietaria del gato negro. Mejor que en su referente, El sueño eterno de Raymond Chandler. Ya está, parece que la gran búsqueda ha terminado. Danny y la joven Charlotte conectan de una manera insuperable y se citan para cenar. Charlotte no acudirá a la cita y desaparecerá sin dejar rastro. A partir de este momento, Danny deberá lidiar con un sinfín de personajes, a cual más hermético y siniestro, para resolver su nuevo caso, que en realidad nada tiene que ver con lo único que le importa y le atormenta. El final de la historia es, sin duda, Jason en estado puro, un giro inesperado que evidencia la soledad y la imposibilidad de sus personajes para alcanzar la felicidad.

El trazo limpio y estático de Jason siempre trasciende a la narrativa, y su vuelta al blanco y negro, reforzado con algún rastro de sepia, no es gratuita. La atmósfera detectivesca de esta su última historia requiere de la ausencia de artificios, y nadie como Jason para construir viñetas como auténticos planos cinematográficos con esencia noir.

Aisha Franz (Führt, 1984) utiliza la excusa de una discreta visita alienígena para hablar del aislamiento y la soledad a la que se enfrentan tres mujeres dentro de un mismo hogar: una madre que vive con la losa de una decisión equivocada que cambió su vida para siempre; la hija mayor, que empieza a tontear con chicos y a aceptarse a sí misma; y la hija pequeña, que se niega a crecer y a salir del cascarón de la infancia.

Aunque esta premisa suena introspectiva e intimista, Planeta Tierra está muy lejos de ser una narración deprimente. No solo sorprende la fluidez del gesto de la autora a la hora de enfocar sentimientos, memorias y remordimientos, sino que la lectura de este librito de pequeñas dimensiones y apariencia naif termina resultando una delicia.

Planeta Tierra alberga en su interior una triple catarsis que llega suavemente, meciéndote en los algodones con los que Franz difumina el trazo de lápiz. Cuesta no empatizar y encariñarse con las protagonistas, sus miedos y sus decisiones.

Se trata de un tebeo redondo y muy recomendable.

M.P.

Sílvia Aymí

El gato perdido Astiberri, 2014 pvp: 16 €

Planeta Tierra La Cúpula, 2014 pvp: 16 €

dossier: fora de camp

L'espectador cinematogràfic: hipnosi i emoció

9

Akira Kurosawa Conversaciones con Akira Kurosawa Confluencias, 2014 pvp: 12 €

proposta

El 1891 Edison presentava un nou invent a la Federació de Clubs de Dones: el kinetoscopi. Era una màquina de visió individual, amb 15 metres de pel·lícula on les imatges transcorrien en bucles continus, i la seva construcció es basava en la teoria de la persistència retiniana elaborada per Peter Mark Roget. El kinetoscopi utilitzava el mateix sistema per a la generació d’imatges que el que utilitzaria el cinematògraf dels Lumière, amb la diferència que el primer era pel gaudir individual. El perquè de situar el naixement del cine quatre anys més tard, coincidint amb la presentació de l’invent dels famosos germans, respon a la seva condició col·lectiva: la col·lectivitat se situa, així, en la gènesi del cine, que neix com un art públic i de grup, i així se l’ha considerat des d’aleshores.

Però aquesta col·lectivitat innata en el propi dispositiu es dissipa quan s’inicia la projecció. En el moment de sumir-se en la foscor, la sala esvaeix la massa i confronta l’espectador amb la seva individualitat. Tal com afirma Derrida a «El cine y sus fantasmas» (Artes de lo visible): «En l’origen de la creença del cine hi ha una extraordinària conjunció entre la massa –es tracta d’un art de masses, que es dirigeix al col·lectiu i rep representa­ cions col·lectives– i la singularitat –la massa està dissociada, deslligada, neutralitzada–.» Parapetat per la foscor, l’individu es troba sol, captiu de la pantalla. Sorgeix llavors l’espectador, un subjecte difús, una mena d’ésser passiu i ociós, anònim, sense rostre i hipnotitzat.

L’espectador cinematogràfic encarna, gairebé a la perfecció, l’home alienat de la modernitat a través de tres dels seus atributs fonamentals: l’anonimat –la sala és a les fosques i el rostre de l’espectador, ocult–; la pertinença a una massa –aquesta

col·lectivitat iniciàtica–; i un estat de somni que defineix l’espectador i l’home modern. Aquest efecte hipnòtic que exerceix la projecció, i del qual parlen Benjamin, Barthes i ­Bellour, és essencial per descriure la relació entre espectador i cine. A «Salir del cine» (Lo obvio y lo obtuso), Barthes porta aquesta fascinació hipnòtica de la projecció més enllà d’ella mateixa: pressuposa un estat previ, pre-hipnòtic, «com si abans d’entrar a la sala ja s’hi haguessin reunit les condicions clàssiques de la hipnosi (buit, desocupació, desús); no se somia davant una pel· lícula i a causa d’ella; sense saber-ho, s’està somiant abans de ser espectador». L’espectador es presenta com un flâneur, un ésser que vaga per la ciutat erràtic i absort, un home ja alienat abans de començar la projecció.

Però la representació de l’espectador com un ésser passiu, un cos buit i desproveït de «la capacitat de conèixer i de poder actuar», com diu Rancière­, incorre en una paradoxa interna que el propi Rancière defineix com la paradoxa de l’espectador.

Aplicada al teatre, però transmutable al cine, aquesta paradoxa diu així: «no hi ha teatre sense espectador» (no hi ha cine sense espectador).

L’espectador constitueix una part essencial de l’experiència fílmica, si no la més determinant. I, a jutjar per la deriva actual del cinema, sembla que això ja s’ha demostrat: l’espai –la sala de cine– ha mutat i pot arribar a desaparèixer; el cel·luloide –matèria prima– s’està substituint per suports digitals; les pantalles varien en forma i composició. És l’espectador qui resta immutable, a l’espera de la projecció.

Aquesta paradoxa situa l’espectador en el lloc privilegiat de la cinematografia, impossible de relacionar amb un cos inert sense participació en l’experiència fílmica.

Quina és, llavors, la seva funció dins aquesta experiència? Segons Bellour, és ell qui dóna sentit a la pel·lícula a través de les seves pròpies emocions («el més gran no és la imatge sinó l’emoció que provoca», diu Godard). Encara en estat hipnòtic, assegut a les fosques, allisat a la butaca, l’espectador completa l’experiència fílmica projectant les pròpies vivències, records i emocions.

No sembla casualitat que la cinefília moderna, iniciada pels Cahiers i entesa com l’amor al cine i a la construcció teòrica d’una cultura al seu voltant, parteixi d’aquesta emoció individual, d’una pulsió primària i emocional de l’espectador envers el cine. Perquè el cine sempre s’ha pensat i teoritzat des de dins, des de la posició de l’espectador; des d’on podria fer-se, sinó?

Sembla necessari doncs, en aquest moment fantasmagòric en què es troba actualment el cine –desproveït del seu suport natural i del seu espai habitual– girar la vista i el focus cap a l’espectador, partir d’ell per reenquadrar el cinema com a pràctica cultural i construir un corpus teòric que sustenti el seu nou estatus. No hem d’oblidar que teoria prové del grec theorós, és a dir, espectador, el que observa. De la passivitat atribuïda a l’espectador a l’acció del teòric no hi ha, per tant, més que un petit pas. Si és que mai ha existit alguna distància entre totes dues.

Antònia Escandell Tur Chris Marker y La jetée Jekyll & Jill, 2013 pvp: 22 €

Jacques Derrida Artes de lo visible Ellago, 2013 pvp: 25 €

Raymond Bellour El cuerpo del cine Sangrila, 2013 pvp: 26 €

Roland Barthes Lo obvio y lo obtuso Paidós, 2009 pvp: 20 €

Elena Martín

Jacques Rancière El espectador emancipado Ellago, 2010 pvp: 15 €

10

dossier: fora de camp

Jean Luc Godard Film Socialisme (DVD) Cameo, 2012 pvp: 14.40 €

La imatge següent Iván Pintor Iranzo

Matt Zoller Seitz The Wes Anderson Collection Abrams, 2013 pvp: 32.80 €

Sangrila nª18-19 Theo Angelopoulos 2013 pvp: 22 €

John Carpentier Ultimátum a la Tierra Macnulti, 2013 pvp: 19 €

Robby Müller Cienmatography JRP Ringier, 2014 pvp: 14.10 €

V.V.A.A. On Jack Smith's Flaming Creatures Granary Books, 2014 pvp: 24.60 €

la central / febrer 2014

convidat

Existeix un grau zero, un zenit secret del cine que s’aconseguí en la pintura del segle XVI quan Michelangelo Merisi, Caravaggio, va fer l’observador partícip dels seus gestos suspesos i, de cada rostre pintat, un nus concret de la història. Amb les teles de Caravaggio, la càmera obscura que utilitzava per enquadrar el món es va convertir en el contraplà del llenç, del projector. Encara no s’havia inventat el cel·luloide per caçar les imatges –macchina da presa, s’anomenaria segles després la càmera cinematogràfica a Itàlia– però s’acabava de crear el lloc de l’espectador en aquest espai de muntatge que se situa entre la càmera i la projecció.

El semblant descompost d’Enric IV encarnant sant Mateu o el cap tallat del propi pintor com un Goliat vençut per la seva pròpia versió adolescent compareixen davant l’espectador amb la mateixa força que el crit mut del petit Edmund a Germania Anno Zero (1948), de Rossellini, la potència fisiognòmica d’Ana Magnani a Mamma Roma (1992), de Pasolini, o la mirada extingida d’Emmanuelle Riva a Amour (2012), de Haneke.

Potser perquè el vídeo digital, com l’espectador, és una forma de mediació, una memòria interposada, la llarga nòmina dels aplaçaments i desplaçaments entre la pantalla i el seu contracamp que constitueix la història del cine avui es pot reordenar i canviar a cada instant. «Portar de nou la duració», el mantra que repeteix Jean-Luc Godard a Film Socialisme (2010) és també recuperar la germanor tutelar que ha acompanyat l’espectador durant dècades: l’espera, el desig i l’aparició, la certesa que la veritable imatge encara ha de venir. Si, d’una banda, avui és possible fer pel·lícules sense el contraplà de la càmera com ha demostrat el propi Godard, per una altra, el vídeo revela

a cada instant que la seva llavor no és la càmera obscura sinó la tecnologia d’enregistrament sonor. Res més afí a una càmera de vídeo que un micròfon en el qual la direccionalitat domina sobre el marc i l’enquadrament.

Si la imatge no arrossega davant seu l’observador, com succeeix amb els llenços de Caravaggio, sinó que l’envolta i el submergeix, com es pot fabular sobre la imatge següent? Quin és, en definitiva, el lloc de l’espectador en aquesta era en la qual el camp i el contraplà, la càmera i el projector, han quedat plegats en l’smartphone o les tauletes?

A l’última pel·lícula de Philippe Grandrieux, White Epilepsy, la disposició vertical de l’enquadrament confon un format que la tradició pictòrica reserva pels tríptics religiosos amb les proporcions de la pantalla d’un iPhone.

Aquesta configuració que a mans del videoartista Bill Viola serveix per explorar com es carreguen de temps els pathos gestuals de la pintura del Renaixement, es converteix per Grandrieux en una manera de mostrar les pulsacions d’energia que sostenen la imatge. «Amb el seu deteriorament brusc o llarg, els punts de ruptura són encara més significatius que les profundes estructures de la vida» assegura Godard a Film Socialisme.

La lentitud d’un cos femení atacant un home en la foscor, erigint-se sobre ell en una vintena de moviments abocats entorn a un ritual enigmàtic, dona pas a un dels moments més significatius del cine contemporani: l’instant de l’obscuritat abans que esclati, com un flaix en blanc, la imatge cremada d’una dona amb la boca ensangonada. Aquest únic rostre vampíric en una pel·lícula fins aquell moment sense ulls ni boques ni cap resposta convoca l’horror mateix de l’experiència de veure.

I si la veritable amenaça, el veritable horror, no fos l’obscuritat, l’absència d’imatge sinó la seva aparició, l’instant en què camp i contraplà, càmera i projecció, deixen atrapat l’espectador sense possibilitat d’escapar? Així com la pintura, a partir del segle XVI, apareix òrfena sense els seus marcs tallats en fusta o guix, la nova distància entre l’espectador i la memòria del cine sembla fer-lo menys partícip de l’espera, de la resurrecció que conté cada imatge.

Un cop desbordat el marc original, el lloc de l’espectador al cine no ha quedat negat pel digital sinó que ha passat a constituir una altra forma de pensar el temps, una forma de pensar entre les imatges. Potser des d’aquest interval obscur que proposa Grandrieux, a mig camí entre el cine i la performance, és possible rastrejar el territori de l’espectador. Junt amb les petites pantalles portàtils, aquesta segona llar del cine que és el museu permet a més imaginar una trama secreta a través de la qual els cineastes com Grandrieux, Godard, Weerasethakul, Kawase, Kiarostami, Guerín, Lacuesta o Serra es pregunten com tornar a canviar el món fins al seu reconeixement, com cerclar l’experiència invisible de l’espectador.

11

dossier: fora de camp

L'espectador infinit

Sergi Sánchez Hacia una imagen del no-tiempo Universidad de Oviedo, 2013 pvp: 25 €

Sergi Sánchez

convidat

1. A Los ilusos, León, el protagonista, un director a la recerca d’una història per explicar, contempla estupefacte el final de Vive l’amour de Tsai Ming Liang, i només escoltem el plor desconsolat d’una actriu il·luminant el rostre del seu únic espectador. A Berberian Sound Studio, un enginyer de so arriba contractat a un estudi, a la Itàlia dels anys setanta, per sonoritzar un giallo satànic que només percebem a través dels seus ulls i de la realitat sonora que suplanta un pla visual que, amb certa perfídia, se’ns oculta. Ni una sola imatge de la pantalla, del que s’hi projecta. El mateix succeeix a Shirin, on Kiarostami explica la història d’amor triangular que sustenta un poema persa del segle XI, únicament a través de la banda de so de la filmació, que roman fora de camp, i del rostre canviant dels seus espectadors. Lluny queda en la memòria el bellíssim pla de Vivir su vida, en el qual Anna Karina reprodueix el plor de Renée Falconetti a La pasión de Juana de Arco a l’interior d’una sala de cine. El 1962 el cine podia ser el mirall de la vida. Com ho pot ser el 2014?

El contraplà de totes aquestes imatges d’espectadors és un fora de camp abissal. El contraplà, en definitiva, som nosaltres, els responsables d’imaginar una pantalla múltiple que no ens dóna només una visió de la realitat sinó que s’expandeix com un virus a les nostres retines.

2. A Jacques Rancière li agrada parlar del concepte d’espectador emancipat, però ¿emancipat de què? De la caducitat del temps, de les barreres que, en una sala de cine, impedeixen que el públic interaccioni amb la pel·lícula que està mirant. Amb l’aparició del VHS el cinèfil va creure veure la llum: per fi podia rebobinar, posar en pausa i tirar endavant les

seves pel·lícules preferides, tornar a elles quan volgués, tenir una filmoteca a casa. No comptava, és clar, amb què la cinta es deteriora amb la pols, amb el maltractament que els capçals exerceixen sobre ella. El vídeo ocupa un espai i envelleix; les arrugues no tarden a aparèixer sobre la pell. Al seu costat, el digital és poc menys que un format immortal, lleuger, gairebé absent, i el seu consum a l’ordinador, a la tauleta o al mòbil és portàtil i efímer, i ens permet canviar de pantalla, accedir a diverses imatges a la vegada, convertir la nostra mirada en una mirada d’insecte; mil ulls pendents de mil plans que manipulem al nostre gust, que remesclem i descarreguem simultàniament.

Podem ser productors, distribuïdors i exhibidors de les nostres imatges, però també de les imatges alienes, apropiant-nos-en, posant-les al mateix nivell que les que hem filmat.

Ser un espectador fractal o múltiple, o aquell cos sense òrgans que somiava Deleuze, un cos que no és organisme, caòtic i inestable, que es rebel·la contra les estructures imposades, contra els límits. Un espectador que existeix més enllà de l’acte de mirar.

3. El passat 18 de gener, Richard Brody publicava una entrada al seu imprescindible blog The Front Row, a l’edició digital de The New Yorker, sobre les mutacions a la crítica del cine a l’era d’internet. Explicava que s’havia vist obligat a visionar la versió restaurada de Portrait of Jason de Shirley Clarke a l’ordinador i que, quan dies després l’havia pogut veure en pantalla gran, la seva percepció emocional del film havia canviat completament. Es preguntava quina seria la quantitat de pel·lícules que havia vist en DVD o en links que, gaudides al cine, s’haurien convertit en una altra pel·lícula, coberta de ma-

tisos, que en un consum individual, podrien mutar (sense ser ni millors ni pitjors, només diferents) en la menudesa de l’enquadrament portàtil.

El text de Brody posa en evidència que estem vivint un període de tran­ sició en el qual la convivència del consum de cine en sales convencionals i en un ventall divers de suports tecnològics està consolidant un canvi de paradigma, i encara estem immersos en el procés d’entendre en què consisteix i què significa, i què passarà quan allò que era una alternativa es transformi en un model, en un culte a seguir al peu de la lletra.

Ni volem ni podem ser apocalíptics: el cine no ha mort, simplement ha acceptat la realitat de la seva metamorfosi. És possible que, en un futur no molt llunyà, l’exhibició en sales es reservi pel nou cine d’atraccions, i la resta de pel·lícules es projectin en un circuit que comenci als museus, que esclati als festivals de cine on-line i a les plataformes de video-on-demand i es carregui de sentit en una gran pantalla mosaic que, com a Minority Report, ens permeti una operació de muntatge personal i intransferible amb un moviment de dit. En aquell moment l’espectador serà infinit, o no serà.

Sergi Sánchez Películas clave de ciencia-ficción Ma non troppo, 2007 pvp: 14.90 €

Sergei Eisenstein Memorias inmorales Donostia Zinemaldia, 2014 pvp: 23 €

Carlos Losilla Carné de baile Donostia Kultura, 2014 pvp: 19.70 €

César de Vicente Hernando Erwin Piscator: Teatro, Política, Sociedad Asociación Directores, 2013 pvp: 23 €

Neil Labute Lovely Head and Other Plays Overlock, 2014 pvp: 13.90 €

12

dossier: fora de camp

José Luis Guerin La Dama de Corinto TF Editores, 2011 pvp: 35 €

José Luis Guerin Innisfree / Tren de sombras / Unas fotos en la ciudad de Sylvia (DVD) Avalon, 2008 pvp: 22.30 €

André Bazin ¿Qué es el cine?

Rialp, 2006 pvp: 22 €

Jean Mitry Estética y psicología del cine.

Las estructuras Siglo XXI, 2004 pvp: 29.50 €

Paulino Viota Obras, Works, Oeuvres. 1968-1982 (DVD) Intermedio, 2014 pvp: per determinar

la central / febrer 2014

Lettre #1 José Luis Guerin

convidat

Lettre #1 Dimanche, le 24 Février Cher Raymond, Com que han estat unes correspondències cinematogràfiques les que han propiciat que ens trobéssim, em prenc la llibertat de formular el text per a Trafic sota aquesta mateixa forma.

T’escric des de San Antonio de los Baños, Cuba, on em trobo tutelant els films de tesi amb els quals els alumnes de la Escuela de Cine culminen tres anys d’estudis. Encara que mai vaig estudiar cine a l’escola –el cine representava el revers de l’escola i la meva vivència cinematogràfica és essencialment solitària-, res m’impedeix somniar com a propis aquests projectes de graduació.

A través de la seva experiència penso en la meva i constato com les diferències més rellevants deriven del nostre exercici previ com a espectadors. No és tant el cine que hem vist i les propietats mimètiques que

Julien Donada Les Visionnaires (DVD) Lowave, 2013 pvp: 20.23 €

se’n puguin desprendre com les formes de digerir-lo, d’establir vincles amb altres experiències, de projectar-se en elles. En definitiva, és sobretot una qüestió de vivència. I aquesta ve donada a través d’uns temps, d’uns intervals de duracions variables en els quals es gesta gairebé tot: l’interval que separa el desig de veure una pel·lícula del seu resolutiu visionat.

L’accés al cine no era simple –costava diners, estava prohibit a menors...-; l’accés a les pel·lícules, en particular, només podia respondre al pur atzar en contrast amb l’accessibilitat del llibre. En aquest context, el desig per una pel·lícula podia durar setmanes, mesos, anys o fins i tot quedar indeterminadament suspès sota l’aparença d’una fotografia a la marquesina d’un cine o a l’edició d’una Història del Cine profusament il·lustrada. Una pel·lícula, molt abans d’encarnar-se com a tal, començava sent una fotografia amb un «peu de foto»: Körkarlen, Sous les toits de Paris, Umberto D, Halleluyah the Hills… Encara després de vistes, la seva citació em reenvia

Yuki Kawamura Grandmother / Senko (DVD) Lowave, 2013 pvp: 25.29 €

a l’instant a aquella foto que virtualment les va representar durant força temps. En aquestes esperes, avui gairebé liquidades, es va gestar la meva apropiació del cine, el meu trànsit entre ser espectador i una altra cosa.

En paral·lel, certs textos sobre pel· lícules es revelaven amb un potencial de somni equivalent al de les fotografies. Sovint, després de la proposta reflexiva a través d’indicis exposats amb brillantor, un podia apropiar-se de pel·lícules encara no vistes. Els textos podien tenir procedències dieverses i fins i tot contradictòries: Bazin, La historia del cine experimental de Jean Mitry, Praxis del cine de Noël Burch… però tenien aquesta qualitat comuna de textos que podien suplir imatges susceptibles de generar noves imatges.

Quan l’atzar d’un cicle a la TV dels anys 70, en una sessió de cineclub o de Filmoteca, ens portava una d’aquelles pel·lícules, podia constatar el desajust entre la pel·lícula i la meva fantasia prèvia a partir d’ella i a par-

Chris Marker / Pierre Lhomme Le joli mai (DVD) Arcadès Europe, 2013 pvp: 29.45 €

13

dossier: fora de camp

tir de certs indicis. Conseqüència d’aquest interval sostingut és també la predisposició a la revelació: l’expectació davant la promesa d’aquella imatge postergada culmina en els inoblidables segons previs davant la pantalla en blanc, quan encara totes les imatges són possibles. Diria que la revelació amb propietat únicament es dóna després d’aquest temps que no només ha estat eliminat sinó que de vegades s’arriba a invertir: quantes vegades rebem pel·lícules de DVD que «hem de veure» sense haver-les desitjat prèviament, sense ni tan sols saber que existien o sense que ens haguessin despertat la curiositat necessària per veure-les. És cert que per aquesta via m’han arribat algunes sorpreses, però aquest no és el mode que predisposa a la gran revelació.

I, acceptada l’evolució tecnològica com a garant democratitzador de les pel·lícules –encara sota la forma de l'ombra d'un film–, no puc sinó reafirmar-me com a fill d’una anomalia que em va donar una identitat en la meva manera de desitjar i, per tant, d’abordar el propi cine.

Permet-me en aquest punt obrir una escletxa cap a l’antiguitat que, a risc de ser impostada, crec que permet veure millor les coses, des d’una altra perspectiva.

En el passat clàssic, la figura literària que descrivia els objectes d’art es coneixia com a écfrasis. Aquest terme servia tant per obres d’art existents com imaginàries, ja que el seu ús primerenc se sol convenir en els gravats de l’escut d’Aquil·les a La Ilíada. Aquesta figura culminaria amb la descripció de pintures del món clàssic, en particular les que portà a terme Plini el Vell dins la seva Història Natural que encertada-

Raymond Depardon La vie moderne (DVD) Arcadès Europe, 2013 pvp: 23.55 €

ment va concloure amb un llibre dedicat a la història de la pintura com a part de la naturalesa. Poques de les seves descripcions són presencials; la majoria responen a una avaluació i catalogació sobre la tradició oral que mantenien vives les imatges i les històries de pintors que segons ells culminaven un art sense equivalents: una autèntica època daurada de la pintura encarnada per aquesta escola hel·lènica en la qual, catàstrofes naturals, espolis i avatars bèl·lics van reduir a un no res –les esquemàtiques siluetes en ceràmica serien una altra sintaxi, que en poca cosa es relacionaria amb l’art referit. Leda i el cigne de Glaució de Corint; El rapte d’Europa d’Antifil; Afrodita de Zeuxis; Paisatge amb sàtir de Protògenes; Venus sortint del mar d’Apel·les, el pintor que captava el moviment dels llampecs... són algunes de les imatges invisibilitzades però no oblidades, vitals com esperons en la producció d’imatges a partir del Renaixement: Boticelli, Tiziano, Rafael, Rembrandt i Velázquez... responen al buit semàntic amb un torrent de noves imatges. Paradoxalment, les pintures hel·lèniques procedien també, i majoritàriament, de textos literaris, de manera que, en desaparèixer, van generar nous textos generadors al seu torn de noves imatges. En aquest fecund entrellat entre paraula i imatge un es troba en el dret de preguntar-se si cal buscar-ne l’origen a la pintura hel·lènica o en els seus divulgadors llatins, amb Plini el Vell i Filostrat al capdavant.

De la mateixa manera, davant certs llegats cinematogràfics cal preguntar-se sobre si l’autoria procedeix dels cineastes que els realitzaren o del que foren capaços de veure en ells els seus mestres de la moderna

A.A.V.V Aux origines du cinema scientifique et de la photographie (DVD) Arcadès Europe, 2013 pvp: 20 €

ècfrasi: Bazin, Daney, Hashumi… van descobrir i van saber formular coses que altres no van veure a partir d’obres que sí que són visibles, de vegades formulades des del revers de les pròpies obres (El travelling de Kapo obra de Rivette & Daney s’erigiria com a emblemàtica écfrasi del nostre temps; mai he vist Kapo de Pontecorvo).

Gràcies, camarada Raymond, per permetre’m relacionar aquí els meus intervals amb les écfrasi del passat que modestament em van portar a imaginar-me com a part d’una trama. Mentre fantasejo amb situar-me cinematogràficament davant aquests mateixos textos en els quals es buscaren els pintors durant generacions, descobreixo una imprevista juxtaposició entre paraula i imatge a la pantalla des de la qual escric i on estic veient reflectits un grup de nois que carreguen una càmera pel prat a la recerca de la distància adequada per un enquadrament.

Patti Smith Tegiendo sueños Lumen, 2014 pvp: 11.90 €

Hans Ulrich Obrist A Brief History of New Music JRP Ringier, 2012 pvp: 20.60 €

Des de la brisa caribenya, Amitiés José Luis Guerin

Leroi Jones Black Music La Caja Negra, 2013 pvp: 22 €

Mark Lewisohn Tune in. The Beatles, all these years Knopf, 2014 pvp: 33.70 €

Joshua Oppenheimer The Act of Killing (DVD) Cameo, 2014 pvp: per determinar

Ulrich Seidl Paraíso, amor, fe, esperanza Cameo, 2014 pvp: 22.50 €

14

dossier: fora de camp

Quan els directors miren: de la cinefília al reciclatge

John Milton El paradís perdut / El paraíso perdido Adesiara, 2014 / Espasa Calpe, 2009 pvp: 38 € / 19.90 €

Joan Rois de Corella Perills d'amor Barcino, 2013 pvp: 14 €

Ramon Llull Llibre d'intenció Abadia de Montserrat, 2013 pvp: 25 €

A.A.V.V. De realisme. Aproximacions i testimonis Punctum, 2014 pvp: 19 €

Pietro Citati Leopardi Acantilado, 2014 pvp: 25 €

Miguel de Cervantes El coloquio de los perros Nórdica, 2014 pvp: 16.50 €

la central / febrer 2014

proposta

És força habitual que els directors cinematogràfics no siguin simplement creadors de pel·lícules sinó que també en siguin espectadors apassionats que, tot i el seu ofici (res a veure amb allò de «a cal ferrer...»), conserven intacta a la seva mirada la il·lusió pel cine; i això els porta a un consum inesgotable d’imatges i històries. Aquesta condició paradoxal, que fa del cineasta, a més, un cinèfil –i en ocasions també un arqueòleg o un historiador– té generalment com a conseqüència dos tipus d’actituds diferents.

En primer lloc trobem aquells directors que deixen de banda, per moments, la càmera i es posen a escriure sobre cinema per exposar els seus gustos i opinions fílmics en tant que espectadors, com succeeix, per exemple, amb realitzadors tan distingits com François Truffaut a El placer de la mirada (Paidós, 1999), José Luis Garci amb els seus llibres Mirar el cine (Notorius, 2011) i Noir (Notorius, 2013), o John Waters amb Majareta (Anagrama, 2004) i Modelos de conducta (La Caja Negra, 2013).

Però també pot passar que qui escriu ho faci a mode de reflexió sobre la història del cine, d’una manera més profunda –sempre, no obstant, deixant veure al lector la presència de la seva mirada personal, la seva empremta d’espectador, sobre certes obres i corrents fílmiques–. Aquest és el cas d’Alexander Kluge i les seves 120 historias de cine (La Caja Negra, 2010) o de Jean-Luc Godard amb les seves mítiques Historia(s) del cine (La Caja Negra, 2007).

Al costat dels que decideixen mostrar-se com a contempladors de les pel·lícules mitjançant l’escriptura se situen els directors que van més enllà i manifesten dins els propis films el seu gust per veure i pensar en el cine, així com la passió per les imatges

que composen la història del setè art, incloent-les de diferents maneres a les seves obres a través de la tècnica del reciclatge. Aquesta pràctica consisteix en la recuperació d’imatges de pel·lícules alienes i és un recurs habitual en el cinema d’avantguarda que, per tant, troba els seus orígens a principis del segle XX i s’allarga fins a l’actualitat.

La història del reciclatge cinematogràfic ha estat abastament estudiada en diversos textos, i fins i tot algunes institucions artístiques de primer nivell, com el Museo Reina Sofía, li han dedicat cicles retrospectius complets. Entre les diferents publicacions que aborden l’anàlisi del reciclatge des dels inicis del segle passat, val la pena destacar-ne, tal com raja, quatre, pel seu rigor i per la multiplicitat d’angles amb què enfoquen aquesta tècnica. Em refereixo a: Desmontaje: film, vídeo/apropiación, reciclaje (Generalitat de Valencia, 1993); Metraje encontrado (Diputación Foral de Navarra, 2008); Piedra, papel y tijera (Ocho y medio, 2009), Found Footage: Cinema exponed (Amsterdam Archaeological Studies, 2013).

En aquestes obres queda clar com, al llarg de més de cent anys d'història del cine, el reciclatge s’ha utilitzat de múltiples maneres i amb diversos significats. Entre aquests usos destaquen la pura experimentació de les pel·lícules de Man Ray, com queda palès de manera excel·lent al llibre A Cinematic Artist: The Films of Man Ray (Lang, 2009); i les reflexions històriques sobre la història del cinema amb una clara intenció didàctica, com pot veure’s a la ja citada Historia(s) del cine de Godard (Edició en DVD, Cameo). Però la reapropiació d’imatges d’altres pot utilitzar-se també com un mètode per elaborar reconstruccions complexes de la societat de l’espectacle, com va fer Guy

Debord als seus films –vegi’s l’excel· lent llibre La fabrique du cinéma de Guy Debord (Actes Sud, 2013)–, o per configurar metàfores complexes de construccions socioculturals ancestrals com va fer Alexander Kluge a pel·lícules com La patriota o El ataque del presente al resto de los tiempos, ambdues incloses al pack de DVDs Integral Alexander Kluge, editat per Sherlock.

Tots aquests noms corresponen a autors de referència del panorama experimental del segle passat; no obstant, el reciclatge és una tècnica que continua atraient els cineastes més joves. Per aquest motiu m’agradaria acabar citant tan sols dos exemples, dels molts possibles, de joves directors espanyols dins l’obra dels quals s’hi observa una clara reapropiació cinèfila. El primer d’ells és Fernando Franco, que utilitza imatges de Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles, de Chantal Akerman, a la seva peça Les variations Dielman, inclosa al DVD Muestra Itinerante de cine Playtime 2007-2012 (Playtime).

I en segon lloc el curtmetratge Ya viene, aguanta, riégueme, mátame, de Los Hijos, inclòs al DVD Los Materiales (Intermedio), i en el qual els autors no recuperen imatges pròpiament dites, sinó espais i sensacions de clàssics del cinema espanyol.

Com es pot observar, els directors no miren mai el cine en va. Ja sigui escrivint o interrogant-lo en les seves obres, en visionar les pel·lícules, continuen la seva vida en un cine transformat d’una altra manera que, en última instància, és sempre fruit de la seva admiració per les imatges i per l’amor que professen al fet cinematogràfic en si mateix.

Alberto Berzosa

15

dossier: fora de camp

Rostres Javier Pérez Andújar

Susan Sontag La conciencia uncida a la carne Mondadori, 2014 pvp: 21.90 €

convidat

No sé si m’agrada el cine, ni si l’entenc. Crec que estic més preparat per entendre la fotografia, que és més com el llibre perquè no es mou. De pel·lícules n’he vist unes quantes, però menys que molta gent capaç de veure’n dues o tres al dia. Per mi, una al dia ja és una proesa que no passa d’una setmana. M’oblido que volia veure pel·lícules i acabo llegint. Sóc més de llegir que de la imatge. Trobo molt més fàcil la lectura. Per llegir només cal reconèixer un grapat de caràcters, signes d’escriptura –en el meu cas al voltant de vint-i-vuit– i seguir les seves vides creuades a través del llibre fins que s’acaben les pàgines. Amb la resta de caràcters, amb els personatges de les pel·lícules, tot em sembla més complicat perquè crec que no sóc capaç de reconèixer rostres. Segur que hi ha un nom per designar aquesta anomalia cognitiva (que sant Oliver Sacks em perdoni) però no sé com se l’anomena. El cas és que veig una cara al principi d’una pel·lícula i em quedo amb ella fins que desapareix perquè passen a una altra escena, a parlar d’una altra cosa. Llavors, quan torna a sortir aquell actor, ja no sé qui és. Me n’he oblidat i he de preguntar a la meva dona: «aquest és el protagonista?».

Una vegada vaig llegir en una novel·la de Kurt Vonnegut que a ell li passava el mateix. Potser era mentida i es tractava només d’un discurs literari. Però moltes vegades l’únic recurs és ser un mateix.

Quina il·lusió que em fa sempre tenir els mateixos defectes que els escriptors que admiro! Ja ho sé, el mal uneix les persones com a gènere i les coses bones ens diferencien com a individus. En aquest llibre –crec que era L’esmorzar dels campions–, Vonnegut explicava que fent autoestop el va recollir un camioner. Durant el viatge, no s’atrevia a mirar per la

finestreta perquè cada vegada que tombava el cap, oblidava la cara del conductor. «Això és el que em passa a mi des de petit!», em vaig dir després de llegir l’escena. Quan la meva mare m’enviava a demanar tanda a l’ambulatori, sempre m’oblidava de la cara del vell que anava davant meu, i em fixava en la seva jaqueta, la seva gorra, les seves sabates o en el bastó que duia, per tenir alguna referència; no obstant, quan tornava a recollir els paperets amb el número, de vegades els vells s’havien canviat la jaqueta (sí, és clar, estàvem en plena Transició) o s’havien deixat la gorra a casa, i ja no sabia qui m’havia donat la tanda. Ningú era qui havia estat feia una estona. Com admiro la gent fisonomista!

En el meu cas, pobre de l’actor de qui pugui recordar-ne la cara. És perquè alguna cosa li deu passar. No, ara de debò. És així, però pitjor. Només identifico cares d’abans. Poques, però totes antigues. Potser la primera que em vaig aprendre va ser la de Humphrey Bogart. Per això m’agrada tant aquest actor, perquè de seguida sé qui és. Sempre he sabut qui és. És el tipus que està allà, moltes vegades dins nostre, i que no surt a través de l’actor que s’anomena com ell.

En Bogart, la gavardina, el barret... tot el que he buscat en la gent per identificar-la, resulta profundament secundari. Els seus cabells planxats, el front ample com una taula de billar; aquell somriure, com si s’hagués empassat mitja lluna, els seus ulls foscos (eren com foscos, oi?) i tristos.

Tot això, en una altra cara, ho hagués oblidat igualment. Però hi ha alguna cosa en ell que em fa retenir-lo. Assimilar-lo. I això que assimilo abans una ve doble que un rostre.

El mateix em passa amb els actors espanyols. A banda de Pepe Isbert, Rafaela Aparicio, José Luis López

Vázquez i pocs més, no sóc capaç d’identificar-ne cap. A la resta els he vist, els he conegut, massa tard.

Crec que aquest problema (admeto que ho és) està relacionat amb un altre que també pateixo però que és, en certa manera, gastronòmic. Sí, dic que no sóc capaç d’identificar els rostres dels actors de menys de seixanta o setanta anys per la mateixa raó que no m’agrada el mango, ni els litxis, ni el sushi, ni res de tot això.

Simplement perquè abans no hi eren. De la mateixa manera que Manolo Escobar era un home de camp, jo sóc un home d’abans. No m’agrada menjar res que no hagi menjat de petit. Potser al romà Claudi el van enverinar així, per menjar de tot.

I quines faccions les de l’actor que l’interpretava a la sèrie de televisió! És terrible: ja podria tenir Claudi la cara familiar dels Juli-Claudis que per mi, el seu veritable semblant serà el de Derek Jacobi. Quin rostre tan característic, el d’aquest Claudi!

Des de llavors, aquella cara ja ni tan sols pertany al propi Derek Jacobi.

Acabo de mirar a la Wiki una foto seva per comprovar que no m’equivocava de nom i m’ha sortit un tipus amb un bigoti blanc que s’assembla bastant a un amic meu de Santa Coloma, però gens a l’actor de Jo, Claudi. He hagut de llegir, de fiar-me de les paraules de nou, de l’escriptura sempre, per confirmar, per saber. He de veure-ho per escrit, perquè si no ho llegeixo no m’ho crec.

Christopher Maurer Federico García Lorca en Nueva York y la Habana Galaxia Gutenberg, 2014 pvp: 29.90 €

Walter Benjamin Baudelaire Abada, 2014 pvp: 23 €

Robert Saladrigas Paraules d'escriptors Galaxia Gutenberg, 2014 pvp: 21 €

Matsuo Basho Sendas Oku Atalanta, 2014 pvp: 18 €

Julio Cortázar Cortázar de la A a la Z Alfaguara, 2014 pvp: 24.50 €

16

assaig

Frances Stonor Saunders Mark Blyth Austeridad.Historia de una idea peligrosa Crítica, 2013 pvp: 22.90 €

Doug Saunders Ciudad de llegada Debate, 2013 pvp: 22.90 €

Richars Sennet El extrangero. Dos ensayos sobre el exilio Anagrama, 2014 pvp:14.90 €

Inigo Domínguez Crónica de la mafia Lisbros del K.O., 2014 pvp: 18.90 €

Mathew Goodman Ochenta días El País-Aguilar, 2014 pvp: 17 €

La mujer que disparó a Mussolini

F. Stonor Saunders, periodista e historiadora inglesa, nos cuenta en este libro la triste historia de Violet Gibson, una aristócrata angloirlandesa que en 1926 intentó asesinar a Mussolini disparándole con un revolver en plena calle.

Violet era una mujer de salud delicada y carácter retraído que pertenecía a una de las familias protestantes y unionistas más influyentes de Irlanda y que con todo ello acabó siendo nacionalista irlandesa y convirtiéndose al catolicismo. La autora nos cuenta su historia de forma meticulosa, con cariño, y junto a su relato esboza una pequeña historia cultural de la mujer y de la salud mental, y nos explica la historia de Mussolini y de los inicios del fascismo en Italia. Violet fue educada en una sociedad victoriana en la que el rol de la mujer se encontraba bien determinado. Muchas mujeres ­lucharon por escapar de ese molde, algunas con mejor fortuna que otras, y también muchas acabaron víctimas de diagnósticos que hoy nos parecen delirantes. Nos lo ejemplifican numerosos testimonios de célebres coetáneas de Violet que también acabaron locas, como Virginia Woolf o Lucia Joyce. La rebelión femenina a menudo tenía unos costes muy elevados. Violet se apasionaba por la política internacional, pero el mundo no le daba muchas opciones para intervenir en él ni cambiarlo. La frustración de su condición la llevó sin duda a la inestabilidad, pero, ¿era ella la única enferma? ¿­Quién resultaba más peligroso, Violet ­Gibson o Mussolini?

Mireya Valencia

Amelia Valcárcel Sexo y filosofía Horas y horas, 2013 pvp: 11 €

la central / febrer 2014

La mujer que disparó a Mussolini Capitán Swing, 2014 pvp: 21 €

Axel Honneth El derecho de la libertad

Las teorías contemporáneas de justicia se encuentran vaciadas de realidad social. Este es uno de los diagnósticos críticos con los que Axel Honneth inicia esta obra que es ya, por la magnitud de su alcance teórico, una obra imprescindible no solo a nivel académico, sino para cualquiera que aún crea en la posibilidad de la materialización de la libertad a través de la justicia. Partiendo de la fundamentación moral de la concepción de justicia, indaga en las implicaciones normativas de la noción de reconocimiento, señalando la desconexión actual de los estudios sobre justicia, en los que los principios normativos no incluyen el necesario análisis de la sociedad.

Honneth se sirve de la Filosofía del Derecho de Hegel y actualiza su reconstrucción de la teoría de la justicia a partir de los elementos estructurales propios de las sociedades contemporáneas. Se trata, en definitiva, de caracterizar una justicia en tanto que análisis de la sociedad. La legitimidad de los órdenes sociales está en los valores éticos centrales que las instituciones, las prácticas y, en definitiva, los miembros de una sociedad comparten (el concepto de eticidad en Hegel).

Desde tales premisas sobre la articulación de la filosofía moral y la teoría de la sociedad se constituye un juicio crítico en relación a si en dichas prácticas sociales institucionalizadas se da, de hecho, la realización de estos valores, y en qué medida. En la primera parte, Honneth se pregunta por el valor ético fundamental en nuestras sociedades, y cuál su núcleo central. Aparece entonces uno de los concep­tos claves de esta obra: la idea de libertad en tanto que autonomía del individuo.

Esta idea es importante, porque el horizonte ético de la justicia ya no es la apelación a un supuesto orden natural, el bien común, ni siquiera la voluntad del pueblo, incluso si se analiza desde la perspectiva

histórica de la luchas sociales; la idea que subyace es la de autonomía ­individual.

De los tres modelos de libertad que distingue y caracteriza a través de sus fines –la negativa, la reflexiva y la social–, Honneth se para en esta última como modelo, más allá del propuesto por Hegel, que hace posible concebir la libertad como algo más que una aspiración subjetiva, que empuja a la realidad a amoldarse a los criterios de la libertad. Se cristalizarían entonces los valores en aquellas instituciones que fomentaran el reconocimiento recíproco, donde la realización de los propios deseos se diera a condición de la realización de los del resto.

Del estudio de las esferas de acción determinantes para la libertad, la jurídica y la moral, se concluye que aún trabajan con nociones incompletas de libertad. Con el examen de las esferas de libertad social en las relaciones personales, el mercado y la construcción de la voluntad democrática, Honneth avanza hacia un análisis que en algunos casos subraya las implicaciones normativas positivas que, por ejemplo, han llevado el reconocimiento recíproco en el ámbito personal. En cambio, en este análisis del devenir histórico de la libertad social, los mecanismos institucionales que garantizan el ejercicio de la libertad social han sido desmontados, tanto en la esfera del consumo, como en la del trabajo.

En la última parte, Honneth destaca que la democracia existe cuando los principios de libertad institucionalizados en los diferentes ámbitos de acción se realizan verdaderamente en las prácticas y los hábitos.

Honneth hace una contribución inestimable con El derecho de la libertad, reubicando el problema de la libertad y su facticidad dentro del marco de la crítica reconstructiva, superponiendo la teoría crítica y su verdad en el campo social.

Cristina Pérez

El derecho de la libertad Katz, 2014 pvp: 25 €

17

assaig

Christopher Clark

Anne Applebaum El telón de acero Lumen, 2014 pvp: 29.90€

Los sonámbulos

Los aficionados a la historia contemporánea estamos de enhorabuena: el centenario de la Gran Guerra nos trae un puñado de obras maestras. Y muy brillante ha de ser una nueva obra para destacar entre los más de 25.000 libros e investigaciones publicadas en torno a los orígenes, el desarrollo y las consecuencias del conflicto; es el caso del libro del historiador de ­Cambridge Christopher Clark.

Fruto de una impresionante indagación académica, el autor despliega un relato minucioso y ágil sobre la génesis de la Primera Guerra, logrando que el lector nunca se pierda en la intrincada jungla de nombres, fechas y lugares. Como tantos otros historiadores, Clark se pregunta cómo fue posible que Europa, en la cima de su gloria, se enfrascara en un conflicto tan tremendamente autodestructivo, que causó veinte millones de muertes y provocó el desmoronamiento de tres grandes imperios.

El libro se abre con el macabro crimen que, en 1903, acabó en Belgrado con la vida del rey Alejandro y su esposa Draga; entraba así en acción la Mano Negra, organización paramilitar del irredentismo serbio que durante la siguiente década impondrá su agenda expansiva y sanguinaria en los Balcanes y en 1914 será responsable de planificar el asesinato del archiduque Francisco Fernando en Sarajevo. Clark sitúa así el epicentro del conflicto en las opciones que se abrieron con la retirada del Imperio otomano del sureste europeo, en un complejo juego de estrategias en el que se implicaron de lleno Austria-Hungría y Rusia, bajo la mirada atenta de Inglaterra, Francia y Alemania. Transcurrida la primera década del siglo, las alianzas entre las grandes potencias se desplazan hasta configurar dos bloques abiertamente enfrentados;

los compromisos entre unos y otros eran de tal alcance que no dejaban ya ningún resquicio para resolver cualquier conflicto menor por la vía pacífica.

Más que por las causas profundas y las grandes temas, el autor se preocupa por los individuos y los acontecimientos; plantea que la búsqueda de una nación culpable o de unas causas primeras –la ambición imperialista de los prusianos y su temor al creciente poder ruso, la descomposición del imperio austrohúngaro por la acción corrosiva de los nacionalismos, el protagonismo de los mandos militares en detrimento de los políticos, la fascinación mítica por la guerra misma– oculta más que esclarece la complejidad de la toma de decisiones dentro de unas estructuras de poder inestables y fracturadas. La identificación de una o varias naciones responsables implica suponer que había funcionarios capaces de diseñar unas estrategias coherentes y llevarlas a la práctica; cuando, de hecho, el problema era la imposibilidad de alcanzar una visión de conjunto, y el hecho notable de que ninguno de los implicados tenía la menor pista sobre las intenciones ya no solo de sus enemigos, sino también de sus aliados más próximos. Ni siquiera en las democracias, Francia e Inglaterra, víctimas de las intrigas y la competencia entre facciones que perseguían objetivos divergentes, existió algo así como una dirección coherente, resuelta y sostenida; para Clark, los protagonistas de 1914 avanzaban «… como sonámbulos, vigilantes pero ciegos, angustiados por los sueños, pero inconscientes ante la realidad del horror que estaban a punto de traer al mundo».

Sonámbulos es una crónica detallada de cómo las múltiples posibilidades para la paz fueron descar-

tándose semana a semana, día tras día, hasta que el 4 de agosto de 1914 no quedaba ya ninguna. ­Interviene lo contingente, la estupidez y la miopía humana, la obcecación, los prejuicios y el orgullo de unos actores atrapados en los personajes que representan; en suma, se trata de la complejidad de la acción humana.

No lograremos identificar un culpable porque la guerra no fue un crimen, sino una tragedia.

Antonio Ramírez

Joseph Kessel La guerra está aquí al lado Alfaguara, 2014 pvp: 15 €

Jordi Larios (ed.)

La cara fosca de la cultura catalana: la col·laboració amb el feixisme i la dictadura franquista Lleonard Muntaner, 2014 / pvp: 30 €

Jordi Panyella Salvador Puig Antich, cas obert Angle, 2014 pvp: 19.90 € Sonámbulos Galaxia Gutenberg, 2014 pvp: 29 €

En los últimos meses en Inglaterra, Francia y Alemania se han publicado decenas de obras en torno a la Primera Guerra Mundial. La riqueza de los archivos ha permitido algunas ediciones tan notables como: Jacques Le Goff (coord.)

Hombres y mujeres de la Edad Media Galaxia Gutenberg, 2013 pvp: 30€

Nigel Jones Peace and War: Britain in 1914 Head of Zeus, 2014 pvp: 31.90 €

V.V.A.A. Été 14. Les derniers jours de láncien monde Seuil, 2014

Joaquim Albareda La guerra de 1714. La clau catalana d'un conflicte mundial Pòrtic, 2013 / pvp: 17 €

18

Simone Weil La condición obrera Trotta, 2014 pvp: 25 €

Harry Mulisch El juicio a Eichmann. Causa penal 40/61 Ariel, 2014 pvp: 19.90 €

Sygmund Stein Brigades Internacionals. La fi d'un mite 1984, 2014 pvp: 18 €

Felipe Nieto La aventura comunista de Jorge Semprún Tusquets, 2014 pvp: 24 €

Serge Latouche Hecho para tirar Octaedro, 2014 pvp: 12 €

assaig

Lev Tolstói

Tony Judt

Contra aquellos que nos gobiernan

El peso de la responsabilidad

No hay literatura sin ideología, acostumbran a fijar los críticos posmarxistas. Al conde Tolstói la inquietud política le pintó los últimos años, una vez agotadas las reservas de vodka­. Acaudalado, exitoso y excomulgado, sus intereses se tornaron espirituales. Abandonó la pompa, volvió a la aldea, se mezcló con campesinos y se dejó morir en un retiro de sandalias y franela asceta. De esta etapa de redención surgen sus textos más desobedientes. Sus referencias al arte, el naturismo o la pedagogía libertaria lo auparon como discreto referente anarquista y tipo extraño en Yásnaia Poliana. El brete existencial le hizo raspar los contornos totémicos de cristianismo y socialismo.

En su retiro ya no era capaz de explicarse cómo los obreros se ahumaban en las calderas de las factorías pudiendo salir a trotar entre liebres.

Apeló con frecuencia a la dignidad de los trabajadores, y su protesta ante el capitalismo quedó igualada frente al desconcierto que le producía la izquierda utópica. A Marx lo leyó sin liturgia, abandonado ya a las proclamas de Gandhi, Emerson o Thoreau.

Según la teoría socialista, los trabajadores acabarán por apoderarse de los medios de producción.

Entonces estarán bien alimentados y vestidos, con todos los domingos a su disposición, y con tantos medios para distraerse, que no habrá nadie que prefiera el ancho horizonte de los campos y la compañía de los animales, a la perspectiva de ladrillos y chimeneas de la ciudad. Es el ludismo agrario y bucólico del Tolstói más abstemio. Una crítica en retirada, un azote al progreso en clave prebolchevique. Álex Cerrudo

Alain Badiou Condiciones Siglo XXI, 2014 pvp: 26.90 €

la central / febrer 2014

Contra aquellos que nos gobiernan Errata Naturae, 2013 pvp: 14.50 €

La responsabilidad intelectual contra la irresponsabilidad política.

Siguiendo este esquema y enmarcándolo en un país en particular, Francia, Judt nos presenta a tres intelectuales con un denominador común: su exclusión, su condición de outsiders (en palabras del mismo autor) del entorno intelectual francés del momento. Blum, Camus y Aron, por diferentes motivos, acaban siendo extraños, marginados, a pesar de la modernidad de su pensamiento, de su independencia e integridad intelectual, autores que el devenir ha puesto en su sitio, contrariamente a los intelectuales insiders del momento.

Siguiendo la estela de Pasado imperfecto, Judt se centra en la Francia del periodo 1930-1970, «más arcaizante y conservadora de lo que se creía ella misma». Un país, según el autor, con una sociedad falta de audacia, dominado por políticos incompetentes; un país con un destacado papel del intelectual en la vida pública; una intelectualidad dividida radicalmente entre una izquierda y una derecha que se disputan una única interpretación del pasado, que adoptan los ecos de La Marsellesa y los reinterpretan a su favor; unos intelectuales que asumían un compromiso político pagando el precio de seguir la lógica de la opción tomada sin opción a la crítica. Los pocos que tuvieron el coraje para saltarse dichas normas y defender sus ideas frente al dogmatismo/sectarismo político, fueron marginados. Con las figuras de Blum, Camus y Aron, Judt critica las posturas políticas demagógicas tan actuales hoy como entonces.

Aldolfo Chaparro Amaya Pensar caníbal

He aquí una de esas verdaderas oportunidades para desprenderse intelectualmente de la herencia colonial. Este elaborado estudio nos permite comprender la complejidad del fenómeno caníbal en las sociedades amerindias y su sentido metafórico, vinculado a la colonización y al poscolonialismo. La antropofagia sirve también de pretexto para una recapitulación histórica del pensamiento indígena. A través de un ejercicio filosófico posestructural, se deriva la hipótesis de una «pulsión caníbal» común, a partir de la cual se describen diferentes procesos de subjetivación de estas sociedades, según el momento histórico en relación a la Conquista, y se identifican distintas tipologías de canibalismo.

Este particular recorrido nos ofrece una interesante explicación de por qué unas comunidades fueron aniquiladas, otras absorbidas y algunas se mantuvieron al margen del aparato colonial, e incluso por qué una cierta pulsión del mismo carácter sigue presente en los distintos sujetos. Aquel pensamiento indígena proscrito y estigmatizado emerge en este ensayo como protagonista del universo amerindio, como herramienta principal del pensamiento crítico poscolonial y como potencial de un cambio de perspectiva intelectual. En esta irónica vuelta de tuerca, el autor propone un esquema cognitivo, partiendo del pensar caníbal, que reconceptualice la noción de naturaleza y de lo propiamente humano, para extrapolarlo a un ámbito de pensamiento más universal. Démosle, pues, esta oportunidad al saber.

Marta Hereu

Oriol Pastor

El peso de la responsabilidad Taurus, 2014 pvp: 19 €

Pensar caníbal Katz, 2013 pvp: 21 €

19

assaig

Michel Foucault

Werner Fuld

Simón Elías Barasoain

La inquietud por la verdad

Breve historia de los libros prohibidos

Alpinismo bisexual

Estos textos arrojan luz a la perspectiva sobre la vida y la obra del pensador francés y, aunque lo hacen desde diversas ópticas (entrevistas, prefacios, conferencias), la mirada del propio Michel Foucault es el inequívoco faro que ilumina los fragmentos de su extensa red conceptual.

Aquí descubrimos las motivaciones que tejieron su trabajo, las preguntas que originaron sus líneas de investigación, sus proyectos intelectuales. Mucho más allá de eso, el ­Michel Foucault que se descubre en estas páginas nos habla de su vida, sus estancias en Túnez, Polonia, Suecia, y de las marcas que estas experiencias dejaron en su pensamiento, así como su punto de vista sobre la recepción de sus obras en Francia. Podemos saber cómo fue gestándose el proyecto de la historia de la sexualidad; su intenso trabajo en desarrollar las relaciones de poder, verdad y sí mismo; la cuestión de las relaciones que mantenemos con los «juegos de verdad» en el saber científico, donde somos a la vez objetos y sujetos.

En definitiva, se trata de unos textos fragmentados pero absolutamente reveladores de esa inquietud por la verdad que se convierte en el motor de toda la obra de Michel Foucault, una indagación minuciosa que en él se reviste de humildad, pero sobre todo de una brillante lucidez.

Cristina Pérez

Es sorprendente la cantidad de vicisitudes en las que un objeto en apariencia tan inofensivo como un libro se puede llegar a encontrar. Pero un libro esconde la palabra e incluso el verbo creador, lo que lo ha llevado a ser valedor, en algunos momentos de su historia, de una nefasta reputación y persecución.

El escritor y crítico literario W ­ erner Fuld nos presenta un original recorrido por alguno de los más importantes ejemplos de holocaustos bibliográficos. Modos y causas que llevaron al intento de erradicación de algunos de los libros más singulares de la historia. Desde las famosas listas negras de la Inquisición, prohibiciones de regimenes dictatoriales de obras inmorales y degeneradas, la existencia de depósitos secretos de libros infames en bibliotecas y archivos –delicia de cualquier arqueólogo bibliófilo–, hasta el deseo del propio autor de la destrucción de su obra como censura primigenia. Kafka instó a eliminar cualquier rastro de su presencia en esta vida a través de la quema de toda su obra. Pero por suerte, como en este caso y en otros tantos, debemos agradecer las falsas promesas de familiares, amigos y editores.

Los libros prohibidos no son un mito; en la actualidad algunos estados prohíben obras sin que les tiemble el pulso. Otros países, abanderados de la libertad y de pensamiento mojigato, prefieren hacerlo de una manera más sutil para salvaguardar nuestras débiles mentes. No obstante «las ideas tienen más fuerza que las leyes».

Eugenio Trías El hilo de la verdad Galaxia Gutenberg, 2014 pvp: 19 €

¿Qué demonios tiene que ver el sexo con la escalada? Barasoain cuenta en su haber con algunas de las más imponentes cimas del mundo, así que no hay lugar para la objeción cuando en estas páginas afirma que, tambaleando a 2.000 metros de altura o hacinados en una tienda bajo el estruendo de la tormenta, cuando el éxito y la incertidumbre penden de la misma cuerda que nuestros compañeros de aventuras, solo podemos tomarnos ese riesgo compartido como una de las más nítidas manifestaciones del acto amoroso, al margen de los géneros, las filias y las fobias.

Evitando la crónica hiperbólica y el anecdotario al uso, el libro de Barasoain propone una aproximación inédita a la escalada, más allá de los tópicos que rodean este deporte. Esta es también la historia de una renuncia sin garantías: la de aquellos que abandonan la anodina comodidad para abandonarse al azar y abrazar la adversidad de una naturaleza inclemente, en majestad. Los apuntes «del natural» de Barasoain se despliegan ante nosotros como un recuento de visiones interiores esparcidas sobre amplios paisajes, a una distancia que le permite retomar el discurso de lo cotidiano sin tapujos, sin sentimentalismos ni fanfarronerías. El humor y el absurdo aparecen en este antimanual como el necesario contrapunto a la voz épica y grave desde la que tradicionalmente se transmiten el conocimiento y las experiencias aprehendidos allá en las cimas.

Michael Pollan Cocinar Debate, 2014 pvp: 22.90 €

Edward O. Wilson Cartas a un joven científico Debate, 2014 pvp: 14.90 €

David Jou El laberinto del tiempo Pasado y presente, 2014 pvp: 22 €

Frans de Waal El bonobo y los diez mandamientos Tusquets, 2014 pvp: 19 €

Marc Navarro

Noemí Jiménez

La inquietud por la verdad Siglo XXI, 2014 pvp: 22.90 €

Breve historia de los libros prohibidos RBA, 2013 pvp: 21 €

Alpinismo bisexual Pepitas de calabaza, 2014 pvp: 12 €

Melanie Joy Por qué amamos a los perros, nos comemos a los cerdos y nos vestimos con las vacas Plaza y Valdés, 2013 pvp: 13 €

20

Estrella de Diego Rincones postales Cátedra, 2014 pvp: 15 €

José Jiménez Crítica en acto Galaxia Gutenberg, 2014 pvp: 26 €

Alberte Pagan Andy Warhol Cátedra, 2014 pvp: 18 €

Ambroise Vollard Retratos de Cézanne a Picasso Casimiro, 2014 pvp: 7 €

Rowe Colin / Leon Satkowski La arquitectura del sXVI en Italia Reverte, 2014 pvp: 39.50 €

art i arts escèniques

Georges Bataille

Gloria Vilches

Geoff Dyer

Lascaux o el nacimiento del arte

¡Ay de mí!

Pero hermoso

La naturaleza del arte, el momento en que aparecen sus primeras manifestaciones o el papel que este juega en la formación de la condición humana, son algunas de las grandes­ preguntas que sobrevuelan este ensayo que Georges Bataille escribió en 1955, no muchos años después del descubrimiento de las pinturas paleolíticas de Lascaux. El asombro, y esa emoción «fuerte e íntima» que le producen las pinturas en su primera visita a la cueva, se traducen aquí en un recorrido sistemático por la misma, donde el verdadero interés reside en el planteamiento de una hipótesis, cuando menos, atractiva: la aparición del arte como manifestación íntimamente ligada a la formación de la humanidad. Esta humanidad, en cuanto negación de nuestra condición animal, está fundada firmemente en el desarrollo de la técnica y la paralela aparición de la prohibición o el tabú. Pero es solo a partir del momento en que aparece un ánimo de superación de estas prohibiciones, de transgresión, cuando reconocemos a nuestros primeros antepasados. Aunque no oculta la función mágica de las pinturas, su intencionalidad relacionada con la caza, el arte para Bataille es principalmente juego y esa voluntad de prodigio implícita a la naturaleza del ser humano, algo que ya apreciaba en el hombre de Lascaux.

Por lo tanto, Bataille considera este, y no Grecia, el momento decisivo de aparición del arte, un arte nuevo, que compara con el de los momentos más creativos de la historia, y sobre el que un Picasso profundamente impresionado sentenció: «No hemos inventado nada.»

Ramón Andrés

Juhani Pallasmaa La imagen corpórea Gustavo Gili, 2013 pvp: 24.90 €

la central / febrer 2014

Lascaux o el nacimiento del arte Arena libros, 2013 pvp: 16 €

Gloria Vilches (Valencia, 1978) ha empezado recientemente su andadura musical en el dúo Matrimonio; ella canta y acompaña con la percusión todavía tímidamente. En lo que Gloria ya ha recorrido un largo camino es en el collage, práctica que también tiene mucho de armonía y de compromiso.

Su primer libro ¡Ay de mí! Un álbum de collages de Gloria Vilches es, a la manera de Carmen Martín Gaite en su Visión de Nueva York, un libro autobiográfico. Ella misma lo define como un diario personal de su estancia en Barcelona, donde vive desde 2008.

El diario-collage, igual que una carta o un álbum de fotos, nos conduce siempre a un espacio íntimo. En sus obras, Gloria rememora, para no olvidarlas, las experiencias importantes de la vida. Pegamento, tijeras y revistas viejas, materiales sencillos para observarse en el dolor, en la alegría, y construir con eso. ¡Ay de mí! es un lamento, un quejido en la intimidad de la noche.

Caer, detenerse, entender, componer.

Un acto de amor y de entusiasmo en el que los retazos casan, igual que casan dos voces. A veces solo los ojos, a veces solo una mano… La artista reconstruye fragmentos de su vida y reclama nuestra sensibilidad, porque el dolor, como la alegría, es una experiencia de todos.

Este libro es el segundo título publicado por Romboide, una editorial de tiradas cortas afincada en Valencia. Allí coincidí hace poco con el editor, quien revisaba en la mesa de al lado la maqueta de su próximo libro. Proyectos pequeños que se gestan en bares pequeños.

Lucía Boned

¡Ay de mi!

Romboide, 2014 pvp: 15 €

Este libro es una playlist. Acercamos la aguja al surco. Dyer arranca cada tema con un sampler: ­Ellington, Young, Powell, Mingus, Baker, ­Webster, Monk, Pepper. Están todos. Pero lo que venimos a escuchar aquí no son solo los clásicos del jazz, sino sus covers. Versiones biográficas ­narradas en duerme­ vela, que mezclan ficción y realidad al ­hilar lo leído y lo imaginado, lo sucio y lo bello, lo negro y lo americano, el humo del río y el reflejo del cemento, convirtiendo esta parte fundamental de la historia de la música en stories con minúscula, tatuajes para melómanos.

Y lo consigue tras adoptar el estilo de esta forma musical, la improvisación. Primero en cuanto al argumento, ya que presenta el momento histórico en que se construían las piezas de un diálogo entre la tradición de músicos precedentes y la innovación de los jóvenes creadores.

Pero también respecto al punto de vista y de partida de la narración porque, como «samplea» en el epílogo al Steiner de Presencias reales, «las mejores lecturas sobre arte son arte», y este texto NO es una reseña crítica sino una respuesta literaria a esta música. En este trabajo del 91 en edición original y ganador del S ­ omerset Maugham del año siguiente, el escritor descubre lo intergenérico, que de ahí en adelante constituiría su poética; el mestizaje narrativo que la crítica ha calificado como «genredefying» definirá sus siguientes trabajos, llegando a su apogeo en Zona (Random, 2013), donde a partir del Stalker de Tarkovsky reescribe la historia, convirtiendo en papel la pantalla.

Ana Cibeira

Pero hermoso Mondadori, 2014 pvp: 16.90 €

21

infantil i juvenil

Mac Barnett

Margarita del Mazo y Guridi

Llana a dojo

Las gafas de ver

«L’Annabel va trobar una capsa plena de llanes de colors.» Aquest és el punt de partida amb què Marc Barnett i l’il·lustrador Jon Klassen filaran aquest preciós llibre sobre el poder dels petits canvis i els bons propòsits. L’Annabel està disposada a canviar la grisor que l’envolta, amb dues agulles de fer mitja i una troca de fil a mode de «guerrilla de llana». I no deixarà que ningú corrompi la seva tasca! A destacar el treball de Klanssen; el seu llenguatge de personatges plans i joc de textures envaeixen les planes en blanc d’una manera elegant i amb un cert regust clàssic. Fins i tot s’atreveix amb un joc referencial a una de les seves obres, On és el meu barret?.

Un llibre per llegir amb un del dret i un del revés.

Carlitos es muy pequeño y está enamorado de su compañera Inés, para la que nuestro protagonista es invisible. Tras hacer todo lo posible por llamar su atención, la ocasión le llegará cuando a Inés le pongan gafas de ver. Aunque lo que va a ocurrir ni Carlitos se lo espera.

Un fantástico álbum sobre el primer amor, el sufrimiento de no ser correspondido contado con el sentido del humor que caracteriza a Margarita del Mazo. Resulta perfecto el tándem que hace aquí la autora con un grande de la ilustración: Guridi, tierno y divertido a la vez. Un libro imprescindible para recordar primeros amores o para descubrirlos.

Susana Sánchez

Noemí Jiménez

Sofía Rhei El joven Moriarty y la planta carnívora

Aviso a todos los Holmes adictos… ¿Queréis saber cómo era el eterno rival de Sherlock a los ocho años? Sofía Rhei nos lo cuenta en esta segunda aventura, donde el antagonista de Sherlock va tomando consciencia de sí mismo y de su vocación de villano.

Ya sabemos cómo James Moriarty y su insoportable hermana Isabella acaban con la paciencia de los adultos con sus interminables retos y travesuras. Sabemos cómo comparten juegos, trastadas y castigos con el hijo de su jardinero John Watson; y en esta segunda entrega, veremos como un viaje a Londres puede convertirse en una alucinante aventura. ¿Quién ganará la apuesta y se quedará con el regalo de la tacaña tía Charity? ¿Quién es ese estirado niño virtuoso del violín? ¿Qué tiene que contarle Julio Verne a Moriarty? Y lo más importante, ¿de dónde sale la planta carnívora más grande del mundo?.

Sílvia Aymí

Llana a dojo / Hilo sin fin Juventud, 2013 pvp: 13 €

Las gafas de ver La fragantina, 2013 pvp: 14.50 €

El joven Moriarty y la planta carnívora Fábulas de Albion, 2013 pvp: 17 €

Jordi Sierra Fabra Seis días de diciembre Plaza y Janés, 2014 pvp: 17.90 €

Tomi Ungerer Adelaida L’editorial Kalandraka ha recuperat Adelaida, un dels llibres clàssics i inoblidables de Tomi Ungerer (Estrasburg, 1931). L’Adelaida és una cangur valenta i una mica diferent de la resta: té unes ales que li permeten veure el món com si fos un ocell o un avió.

Un bon dia, s’acomiada de la seva família i decideix volar al costat d’un pilot amic seu. Amb ell visitarà un munt de llocs sorprenents fins que arriba a París i decideix quedar-s’hi.

A París no és fàcil agafar un taxi ni

passar la duana, però un cavaller molt amable, el senyor Mario, l’ajudarà a viure en una ciutat que la convertirà en una artista, en una heroïna i en una cangur enamorada.

Adelaida, publicat l’any 1959, ­forma part d’una petita sèrie de llibres protagonitzats per animals (Émile, Críctor, Rufus i Orlando), ­històries ingènues i humorístiques que contrasten amb altres treballs del mateix autor de caràcter polític i críticosocial.

Ungerer és un dels escriptors europeus més internacionals i ha rebut premis com el Hans Christian Andersen, l’any 1998, i el Premi Europeu de Cultura, l’any 1999. La seva ciutat natal, Estrasburg, acull el museu Tomi Ungerer, on es pot conèixer tot el seu treball artístic, des de les il·lustracions per a nens fins a la seva obra per a adults.

Meritxell Ral

Tomi Ungerer Adelaida Kalandraka, 2014 pvp:15 €

22

inclassificats

Els llibres de La gran belleza de Paolo Sorrentino

X Libris Rodrigo Fresán

Roma és l’escenari on transcorre La gran belleza l’última pel·lícula de l’italià Paolo Sorrentino. Una Roma passada de moda i crepuscular, que recorda la de La dolce vita, però sobretot la de Roma, la pel·lícula de Fellini estrenada l’any 1972: una ciutat esplendorosa i decadent, que es corromp nit rere nit, d’una bellesa i un passat tan enlluernadors que converteixen la Roma actual en una simple paròdia. Per aquesta nocturna ciutat deambula, a la pel·lícula de Sorrentino, l’escriptor Jep Gambardella (un passeig erràtic que recorda el del protagonista de El fuego fatuo, la novel·la de l’escriptor francés Pierre Drieu la Rochelle, pels carrers nocturns de París). Com la pròpia ciutat, Gambardella es troba també en un moment crepuscular de la vida: la maduresa ha arribat mentre ell continua dedicat a una vida de plaer. S’ha convertit, gràcies a una espècie de pacte fàustic, en El Rei dels Mundans; aquesta mundanitat es materialitza estèticament en el film a través d’un kitsch grotesc, d’un luxe barat, que serveix per retratar una societat en decadència. Gambardella cerca, en realitat, com sabrem més endavant, un moment sublim –la gran bellesa–, que el redimeixi d’una existència buida («Aquesta és la meva vida, i no és res. Flaubert volia escriure una novel·la sobre el res. Puc escriure-la jo, oi?»). La presència de l’Església a la pel·lícula es fa més evident a mesura que avança el metratge, i serveix per remarcar aquesta distància entre la mundanitat que rodeja els personatges i la cerca d’una transcendència per part de Gambardella. Finalment, la trobada amb el moment sublim de l’escriptor s’acabarà vertebrant a través del passat i de la memòria, a través de l’evocació del seu primer amor.

Perquè com diu Plotí a Del sublim, «no hi ha res tan sublim com una passió noble».

Elena Martín

la central / febrer 2014

INTRO. El poden anomenar X Libris, que no és el mateix que ex-libris: del llatí, expressió que significa alguna cosa com «d’entre els llibres de…», etiqueta i tatuatge que s’enganxa a la part interior de la coberta o se segella a la primera pàgina. Senyal de pertinença, marca de territori, escut d’armes o refrany dinàstic, anagrama de cognom, imatges que van des de l’eròtic al macabre, ADN i gen, transferència i –des dels temps dels faraons– truc de màgia sense il·lusió tramposa per la qual l’obra de l’autor passa a ser part de la vida del lector i tot això.

BIG BANG. Així doncs, es diu X Libris i no Ex-Libris. X d’expedient classificat.

X de mapa del tresor. X de radioactiu i mutant i conflictiu superheroi de la Marvel Comics. X de nom i origen desconeguts i –com canta David Bowie– sòrdids detalls més endavant.

I sí, hi ha dies que, amb cert esforç mental i concentració física, X Libris gairebé aconsegueix creure’s a si mateix i sentir-se com un personatge inoblidable. Perquè, reconeguem-ho, el seu origen és més que digne de ser explicat. X Libris va néixer amb el cap embolicat a la placenta (com David Copperfield), però tot i així té el do de veure visions i d’invocar fantasmes molt més vius que els mortals.

Perquè, d’acord, la llegenda urbana assegura que Tom Waits va néixer a la part del darrere d’un taxi, però els entusiastes d’aquest tipus de coses no solen completar l’anècdota: Tom Waits va néixer allà, sí, però a l’aparcament d’un hospital on sa mare es dirigia per donar a llum. Interessant però no tan interessant. En canvi X Libris –qui val a dir que té millor veu que Tom Waits– va néixer en una llibreria, entre les seccions d’autoajuda i bricolatge, el llibresc dia de Sant Jordi. I ningú va a una llibreria per donar a llum. I molt menys aprofitant la inocurrent immensitat d’una llibreria de grans superfícies (¡oh! A X Libris li hauria agradat néixer a The Strand o Shakespeare & Co o a La Central o a l’edat d’or de Fausto, però la seva mare no era una lectora de fons; més

aviat de cent metres planíssims i de best sellers més sellers que best), tallar el cordó amb les dents i abandonar allà al seu fill recent escrit. Però així va ser i així va arribar X Libris al món: com un orfe dickensià, però més aviat realista i brut.

LA RESPLENDOR . D’aquí que X Libris, tants anys després d’haver estat trobat i adoptat per una, això sí, molt dickensiana parella de bibliotecaris, experimenti una vibració estranya cada vegada que entra a una llibreria.

Semblant a aquells dons no del tot desitjats que tenen els protagonistes de El resplandor i Doctor Sueño de Stephen King, però en comptes de veure morts, X Libris veu immortals. Dins els llibres. D’entre els llibres de tants i tantes; i en totes i cada una de les llibreries del món, com si aquestes fossin la seva llar, la seva dolça llar. Per X Libris la lectura de l’assaig de Jorge Carrión és com un àlbum de família amb un munt de parents que encara no ha conegut o reconegut. Però encara hi ha temps, es diu X Libris.

MALSON. Aquesta capacitat per entrar i sortir d’entre les pàgines, és clar, no sempre és plaent i en ocasions es transforma en un malson més horrible que l’habitació 217 de l’Hotel Overlook. Ahir, sense anar més lluny, X Libris –enredat en els llençols de l’insomni– va veure com les ovelles que intentava comptar per adormir-se es convertien, d’una en una, fins a comptar-ne milers, en lectors ferotges com llops de La veritat sobre el cas Harry Quebert de Joël Dicker, entusiasmats per explicar-li perquè aquest era el thriller més genial que havien llegit des de la genial trilogia Millenium de Stieg Larsson. Es veia i se sentia que eren éssers a qui els agradava repetir moltes vegades l’adjectiu genial. I X Libris els jurava que l’havia intentat llegir, però... Llavors, quan ja creia que havia aconseguit apaivagar-los i reduir-los, va veure com les mateixes ovelles mudaven ara en unànimes crítics literaris de cap d’any, assegurant-li que En la orilla de Rafael Chirbes era

el més important que havia succeït en el paisatge novel·lístic des de vés a saber quan o des de fa uns dotze mesos. X Libris va aconseguir calmar-los jurant que se’l llegiria quan baixes la marea, la marea d’ells i el mareig que li provocaven. I així, per fi amb els ulls tancats, X Libris va recordar els temps en què la gràcia i el plaer i el privilegi passaven per llegir allò que ningú estava llegint i cuidar-ho com es cuida un secret que es revela i es comparteix només amb els éssers molt però que molt estimats.

MALA GENT. Però com estimar –es pregunta sense obtenir resposta; allà, al costat de la taula dels llibres d’art n’hi ha un altre– a aquests cretins que desenfunden els seus mòbils a les llibreries i fotografien llibres per després comprar-los més barats on-line. O ni això: millor piratejar-los perquè la cultura és per a tots i ha de ser gratuïta i bla bla bla. X Libris, és cert, va saber robar molts llibres quan era jove, en temps unplugged i en què el furt era quasi dandi i esportiu. En el seu cas era un art i per amor a l’art. I també en comprava. Molts. El furt ocasional només el cometia quan no tenia diners però sí moltes ganes de llegir aquell llibre que necessitava posseir perquè se sentia posseït per la necessitat de ficar-s’hi a dins. Ara no. Ara aquests corsaris electrificats acumulen per acumular. Gairebé no llegeixen. En el seu cas, tot és pura descàrrega i càrrega. X Libris contempla aquest cretí capturant cobertes com si es tractés de papallones russes (el merdós ni tan sols fa l’esforç de prendre notes en una llibreta) i va per allà, tan concentrat en la pantalleta que no s’adona de l’escala que baixen els seus peus i X Libris no li diu res, ni l’adverteix de res i el contempla caient escales avall, però sense deixar anar el mòbil que no fa servir mai per trucar, però que ara descobrirà que també serveix per trucar l’ambulància.

POLS. De sortida, X Libris agafa un llibre sense mirar-lo i l’obre a l’atzar i llegeix: «una biblioteca amb llibres coberts de pols. Pols domèstica que, en un 90%, no és altra cosa que matèria morta despresa d’éssers humans i que, diuen, és un factor clau per a la bona conservació dels llibres. De manera que no treure’n la pols del tot ni massa sovint i, ah, justícia poètica i justícia literària: nosaltres ens desfem per tal que els llibres es mantinguin sencers. Venim de la pols de les nostres històries i a la pols sobre els llibres tornem». I X Libris –sempre entre llibres– deixa el llibre al seu lloc i surt de la llibreria només, per així, poder entrar en una altra.

23

inclassificats

Erick Beltrán Apparition of Units

Apparition of Units és el títol d'una plataforma interactiva en la qual, a manera d'arxiu, Erick Beltrán (Mèxic D.F., 1974) reuneix una selecció d'imatges i diagrames. Una metodològica dissecció d'un ampli espectre d'idees que acullen el micro i macro i que, com en un llibre, s'organitzen en capítols o apartats.

Beltrán proposa una relectura de les

estratègies des de les quals abordar una possible definició del subjecte contemporani en tant que «unitat».

Conceptes associats al desenvolupament del projecte modern com a progrés, procés o visibilitat, apareixen aquí com la manifestació d'un diàleg entre el jo i el múltiple o l'original i la còpia. Un discurs en constant redefinició que troba en aques-

ta interfície virtual, i en la il·lusió participativa, un format idoni des del qual exposar la negociació entre l'individu i la seva representació. www.apparitionofunits.net Marc Navarro

la central www.lacentral.com

(CC BY 3.0) Book designed by Jon Testa

After all, there is nothing like a good book!