Full lambda 06 tardor 2008 by Lambda València

número 06 • Tardor 2008

existeix l’€uro rosa? Compra, compra, compra! veritats i mentides sobre l’anomenat “capitalisme Igtb” I a més, en aquest número… Fem una ullada a la irrupció lgtb en el panorama de la ficció televisiva Plomafòbia. O quan els discriminats també discriminen La quotidianitat, més enllà de la Llei d’Identitat de Gènere Valentes, lliures, visibles: dones que trenquen el sistema Imatges per al record, impressions dels protagonistes… Tot sobre l’Orgull ‘08

Carta a un hetero malpensat

Plomes sí, escames capitalisme no! marica?

10 11 Entrevista: Javier Herce, escriptor

Gailesdoscopi

12 14 15 16 17 La transfòbia Quan les dones trenquem el que persisteix sistema

Uns premis per a la reflexió

L’àlbum de l’Orgull ‘08

Crònica rosa

20 21 22 23 19

Notícies lgtb

L’Agenda

La Taquilla

De ruta per… Estocolm

Quin és el teu grau de Madonnío?

Què és el fulllambda

El fulllambda és un òrgan d’expressió del Col·lectiu Lambda, entitat que no necessàriament es fa càrrec de les opinions vessades en les seues pàgines. El fulllambda és una publicació gratuïta i està totalment prohibida la seua venda. La reproducció per qualsevol mitjà dels seus continguts està permesa sempre que es faça menció del seu origen. EDITOR: Col·lectiu Lambda de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals. REDACCIÓ: C/ Vivons, 26. 46006 Russafa-València. · Telf.: 963342191 – INFOROSA: 963913238 · www.lambdavalencia.org EQUIP DE REDACCIÓ: Nemo, Víctor Parral, Pau Vendrell, Jorge Morcillo, Fernando Sánchez Amillategui, Àlec Casanova, Ana Olivas, Mary K. del Carme, Miquel Oltra, Luis Noguerol. COL·LABORADORA: Ofèlia Vila. COORDINACIÓ: Pau Vendrell. CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA: Nemo. IL·LUSTRACIONS: Joselupop, Sergio Montal (Telmo). PORTADA: Luisa Notario (models: Alberto i Sandra). DISSENY I IMPRESSIÓ: Diseñarte. PUBLICITAT: Karlos Ros (627.980.993).

Depòsit legal: V-4395-2007 disseny i impressió: DISEÑARTE

Aquesta publicació rep l’ajuda de la Conselleria de Cultura i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Imprés es paper ecològic

Podeu fer-nos arribar les vostres suggerències, opinions o textos per a publicar a la següent adreça electrònica: full.lambda@lambdavalencia.net. El fulllambda es reserva el dret a no publicar textos amb continguts ofensius o de caràcter antidemocràtic, així com per raons d’espai. Així mateix, es reserva el dret a modificar els textos per adequar-los a l’espai escaient.

editorial

l fulllambda torna a les vostres mans després de l’estiu amb un assumpte polèmic: ¿hem d’estar contents perquè els circuits comercials comencen a tindre en compte els gais i, en menor mesura, les lesbianes, transsexuals i bisexuals? o per contra ¿ha de ser motiu de preocupació? Un col·lectiu tradicionalment marginat comença a ser focus d’interés econòmic, una situació novedosa en els últims temps que cal no mirar de reüll, sinó afrontar-la. A les nostres pàgines no trobareu respostes dogmàtiques; més aviat al contrari: esperem obrir debat i que cadascú es forme una opinió al respecte. El que sí sembla clar és la necessitat d’una revisió de

tot allò que envolta esdeveniments tan importants com l’Orgull lgtb. Cal prendre consciència de les dimensions que ha adquirit el nostre “dia gran” i valorar si el missatge arriba de forma clara al conjunt de la ciutadania. El nostre, s’ha caracteritzat per ser un col·lectiu dinàmic, que sap adaptar-se a la realitat sense renunciar a cap de les seues aspiracions. Caldrà demostrarho. Precisament aquest número del fulllambda fa un repàs a l’Orgull d’enguany, amb un recull de fotos de la marxa del passat 28 de juny, l’article de la nostra “ploma convidada”, Ofèlia Vila, i el recorregut que us presentem per terres escandinaves, concretament a Estocolm, on enguany s’ha celebrat l’Europride.

Al mateix temps, us duem propostes ben interessants per llegir: des de la ja tradicional Crònica Rosa, fins a una ullada general a l’actual panorama internacional per a lesbianes, gais, trans i bi. Però sobretot volem donar la benvinguda a una nova secció que acolliran a partir d’ara aquestes planes: el test més desficaciat i irreverent que haureu llegit mai obri plana sota el títol de: Qüestions bàsiques per a la vida moderna. Una proposta que esperem que us arribe de bon grat.

CaRtEs He trobat molt interessant l’article de l’anterior fulllambda sobre la realitat dels xaperos. La veritat és que la prostitució –ja siga exercida per homes o dones- és un món al que ens hauríem d’acostar sense tanta misericòrdia i pena. Escolta, si algú decideix guanyar-se la vida tenint com a eina de treball el seu cos, ¿qui és ningú per a negar-li-ho o fer-li llàstimes? Hi ha gent que diu que si alguna persona es prostitueix és perquè no té cap altra alternativa; jo no em dedique a la prostitució, però tinc molt clar que tampoc tinc massa alternatives de trobar una feina distinta a la que tinc, i no per això vaig causant llàstima a les ànimes caritatives. En fi, mentre siga una opció presa en llibertat, que cadascú es dedique al que li done la gana. Juantxo

El fulllambda està molt bé, arreplega el sentir de molts sectors del col·lectiu homosexual i transsexual, però jo no puc deixar de vore que també té algunes carències… Algú em pot explicar per què hi ha tan poques dones redactores? L’anterior número es dedicava a les lesbianes, amb motiu de l’Orgull, però la majoria de vegades brillen per la seua absència en el fulllambda. Us ho haureu de fer mirar, no? Tere Simón NOTA DE LA REDACCIÓ: El fulllambda intenta, com bé dius, recollir tota la gamma d’inquietuds existents al sí del col·lectiu lgtb. Tanmateix, el grau d’implicació dels redactors i col·laboradors –tots ells voluntaris- és desigual; per això esperem que cada vegada més dones vulguen aportar les seues idees a aquesta revista. Sempre han sigut i seran benvingudes.

A qui encarreguem les flors?, hauré d’estar moltes hores a la perruqueria?, el banquet ha de ser fenomenal, i millor que el de la veïna!, el meu cunyat m’acompanyarà a escollir el regalet que donarem (a les dones un penja-bosses, i als homes un bon puro), corre a comprar-te el tratge més car… Caseu-vos, caseu-vos… que ja només us falta cridar al capellà! Quin negoci més redó! PutiPunk de la Galàxia

Podeu enviar les vostres cartes a full.lambda@lambdavalencia.net. La redacció del Full Lambda es reserva el dret a retallar el contingut de les cartes quan aquestes excedisquen les 30 línies, així com a descartar qualsevol escrit insultant, homòfob, trànsfob o que, en general, atempte contra la integritat de les persones.

fulllambda

CARTA A UN HETERO MALPENSAT NEMO (blogdenemo.blogspot.com)

í, ja sé que tu d’homòfob no tens res, que tu respectes moltíssim els gais (de les lesbianes no te’n deus recordar, però de segur que també les respectes) i fins i tot tens amics gais… “El que passa”, em dius, “és que açò d’ara no és normal: per exemple, això que en totes les sèries de la tele isca un personatge homosexual… això ja és obsessió. És com si en totes les sèries haguera d’eixir, per castanyes, un jugador de golf, o un col·leccionista de segells, o vés a saber què... Faria malpensar, això, no?”

La veritat és que no en totes les sèries que s’emeten ara per televisió ixen personatges homosexuals, ni de bon tros. En canvi, en pràcticament totes ix un bon munt de personatges heterosexuals. Matrimonis heterosexuals ben o mal avinguts, parelles heterosexuals en ple sopar romàntic en un restaurant de luxe, adolescents heterosexuals que s’enrotllen amb la millor amiga de la seua xicota (o amb el millor amic del seu xicot, si són xiques) i fins i tot xiquets heterosexuals als quals ja ‘els fa goig’ la seua companya o el seu company de classe… Però aquesta exhibició incessant d’heterosexualitat a tu no et pareix en absolut obsessiva, ni et fa malpensar gens ni miqueta. Això és, simplement, la normalitat.

veritat que mai no se t’ha acudit pensar que els heterosexuals pogueren estar sobrerepresentats en les sèries de televisió? “És que no és el mateix”, t’imagine protestant, “perquè la immensa majoria de la gent és heterosexual.” La veritat és que no està clar quin percentatge exacte de la gent és heterosexual, encara que segurament és veritat que els heteros són majoria. Però, veritat que mai no se t’ha acudit pensar que els heterosexuals pogueren estar sobrerepresentats en les sèries de televisió? Doncs així ha sigut, sens dubte, fins fa no-res, i molt probablement així continua sent avui, encara que actualment hi haja algunes sèries en què ix algun personatge homosexual. Imagina que fóra al revés: que en les pel·lícules i en les sèries de televisió pràcticament només hi haguera personatges homosexuals. Que quan t’abellira veure una pel·lícula de terror, aquesta tractara d’un grupet d’incauts adolescents gais, amb les hormones en ebullició, aïllats en una cabanya enmig del bosc i amenaçats per un assassí psicòpata; que canviares d’opinió i anares a veure una comèdia romàntica i al final –després que l’argument haguera donat mil voltes a

fulllambda

com són de complicades les relacions entre les persones– la xica protagonista travessara a peu, corrent, un Manhattan nevat per a quedar-se amb qui, per fi ho havia entés, era la dona de la seua vida; que, ja a casa, et posares a veure una sèrie d’acció en què el musculós i bigotut protagonista i el seu company jovenet i guapet dedicaren a llançar-se pulles i alhora flirtejar descaradament tots els minuts que els deixara lliures la persecució dels roïns; que canviares de canal i t’isquera una sèrie familiar en què es contara com de malament es portaven dos matrimonis veïns, un de gais rics i refinats i l’altre de lesbianes més populars, i després resultara que la pija de la xiqueta dels primers s’enrotllava amb la macarreta de la filla de les segones i s’armava un bon sarau… i així sempre, un dia sí l’altre també; i si alguna vegada, molt excepcionalment, eixia algun hetero en les pel·lícules o sèries, seria per a quedar com un tipus ridícul (com en les infames pel·lícules espanyoles dels 60, amb aquells heterots estereotipats a l’extrem) i/o pervers (com l’assassí psicòpata de les pel·lis de terror). Imagina que això haguera sigut així des de sempre, tota la teua vida des que eres xicotet, i que encara avui fóra així en la majoria de sèries i pel·lícules, i només recentment les coses hagueren començat a canviar en algunes d’aquestes. I imagina, també, com et sentiries quan algú et diguera que aquesta moda d’ara de traure tant d’hetero en la tele no era normal, que això ja era obsessió… “Ara”, afegiria llavors aquest algú, “jo d’heteròfob no tinc res, fins i tot tinc amics heteros, veges tu…”

PLOMES SÍ, ESCAMES NO! VÍCTOR PARRAL

-Però, què dius Toni? -Doncs que sí Àlex, que a mi els tios amb ploma no m’agraden, i punt. És una qüestió de gustos i s’ha acabat el tema ja, perquè no em vull enfadar amb tu. -No cal que t’enfades, però jo pense que senzillament es deu a la teua homofòbia i prejudicis. Tinc dret a opinar així? -Doncs clar que no, fes el favor de respectar-me perquè jo no sóc cap homòfob! -Hola, em diuen Eugènia. Tinc 19 anys i sóc lesbiana. Però no sóc com la majoria de bollos. A mi el que m’agraden són les dones femenines i somie amb trobar algun dia alguna xica rosa, alta i prima. No m’agraden les dones masculines, però no tinc cap prejudici i a més no sóc homòfoba per molt que puguen dir per ahí. La ploma és eixa gràcia especial que tenen algunes persones per tal de deconstruir en si mateixes algunes de les rigideses que el sistema patriarcal ens ha ensenyat. Però abans d’entrar en matèria, m’agradaria posar un exemple paral·lel. En qüestions lingüístiques per tots és sabut que hi ha castellanoparlants fatxes que odien la nostra llengua i, fins i tot, alguns valencianoparlants també pateixen eixe mateix odi, anomenat autoodi. Per tant, és molt fàcil entendre que l’odi del sistema heterocentrat cap a la ploma (homofòbia i plomafòbia), faça que molts homosexuals criats en aquest sistema tinguem el mateix odi (auto-homofòbia i auto-plomafòbia), ja siga cap a la ploma pròpia, la dels companys, o la de la parella.

No ho crec. Possiblement estarien influenciades per molts factors, primordialment per l’educació i, per tant, tenien prejudicis. De fet avui dia algunes persones encara pensen i/o actuen així. Som lliures ara a l’hora de triar els nostres gustos? Crec que tampoc: l’únic és que alguns prejudicis van canviant, front a altres que no. A tall d’exemple: la xiqueta que diu que li agrada el rosa. Alguns diran d’ella que lliurement ha anat creixent i desenvolupant el seu gust cap al rosa, però d’altres afirmaran que ha estat ensenyada en el prejudici contra el verd, el blau, el roig… i tota la resta de colors. Aquest tema podria ser trivial, què més dóna si el bolígraf de la nena és rosa o verd, allò important és que escriga… però en realitat el mecanisme d’ensenyament del nostre sistema és el mateix per a quasi tot i és la base de l’odi i la discriminació. El sistema polític, social i econòmic en el qual vivim ens diu que som éssers lliures. Que podem escollir amb plena llibertat moltes coses, però el que no ens diu és el que fa el sistema per a determinar-nos a tothom segons unes categories dins de les quals finalment actuem com a clons. A tothom se’ns diu des de xicotets quines coses podem fer i com hem de fer-les. Se’ns construeix el gènere i la sexualitat de manera sistemàtica i se’ns prohibeix o corregeix la ploma a aquells que la tenim. Ells: forts, intel·ligents, emprenedors, masculins, entre el verd i el blau, i amb una mica de violència

perquè així els anirà millor en la vida. Elles: més sensibles, amables, atractives, també intel·ligents però servicials, entre el rosa i els colors pastís. Per suposat elles per a d’ells i, si no fora així (mare, quin disgust!), com a mínim que no tinguen ploma. I al final el sistema els funciona prou bé. ¿Com no podria funcionar bé, si està controlat per totes bandes? Total, ¿és un gust o un prejudici, rebutjar les persones per la ploma? ¿Té cap trellat acceptar les plomes com a amistats, però rebutjar-les per al sexe o com a parella? Òbviament, no. Dins de la comunitat LGTBQ hi ha plomafòbia i l’hem d’eradicar; per això: amics i amigues, follem, fem trios i emparellem-nos també amb plomes.

El camí cap a la llibertat personal i social. La qüestió important és la llibertat, eixe concepte venut com a garant d’un món millor, però que és inexistent per imposició del sistema en el que vivim. No som éssers lliures, però podem apropar-nos-hi; mentres caminem cap a eixa llibertat estarem construint una sensibilitat més lliure. Perquè les plomes són flexibles, serveixen per a volar, per a canviar el punt de vista sobre les coses, són el camí cap a la llibertat. Per contra, les escames de l’heterocentrisme són rígides i només serveixen per a ocultar la diversitat sota escuts oxidats. Plomés sí, escames no.

El prejudici i el gust Quan una persona diu que li agrada o no alguna cosa, ¿penseu que està expressant un gust o un prejudici? És més, ¿podríem dir que els gustos vénen determinats per prejudicis? I una última pregunta per al vertigen: ¿s’alimenten els prejudicis de l’educació que rebem? En la societat on vivim avui dia s’han superat alguns prejudicis i els gustos han anat canviant. Per exemple ara molta gent es masturba, li agrada i, fins i tot, comenta les seues tècniques amb les amistats. Però no fa massa temps moltes persones afirmaven renunciar a la masturbació perquè, segons deien, no els agradava fer una cosa titllada de pecaminosa i, fins i tot, perillosa. Eren lliures aquestes persones per a optar per eixe gust?

fulllambda

money, money…

capitalisme marica? PAU VENDRELL

stem parats davant del televisor, embajocats per les ones hertzianes quan, de cop i volta, un anunci ens sobresalta: una parella de xics guapíssims es miren, acosten les seues cares lleugerament per afaitar, hi ha suor pel mig, sensació de rotunditat, força i, durant apenes uns quants frames, apareixen entrellaçades les seues mans; ha sigut potser menys d’un segon però la imatge se’ns ha quedat impressa a la retina. El nom d’aquella colònia que s’anunciava, de ben segur, ja no se’ns oblidarà. En poques ocasions, en molt poques, els anuncis publicitaris fan referència al col·lectiu gai –eixes ocasions són ínfimes si pensem en el col·lectiu lesbià i nul·les si tenim en compte el col·lectiu transsexual. El món del màrqueting es debat si ha de fer-nos cas, tenint en compte que hi ha qui ens atorga la potencialitat de ser un deu per cent del mercat, o si per contra ha d’obviar-nos atenent als prejudicis i estigmes que sobre nosaltres han girat durant els últims segles de la història de la humanitat. Però quina és la nostra visió? Segons algunes veus, podríem considerar com un petit èxit que un anunci com el descrit isca per televisió, perquè dóna aquella visibilitat tan

preuada per al col·lectiu lgtb (lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals). Es tractaria d’afirmar allò de “tota pedra fa paret” i si això contribueix a la normalització del fet homosexual, siguem pràctics i acceptem-ho de bon grat. Per contra, altres veus es mostrarien del tot disconformes amb aquella publicitat, que entendrien com una mercantilització de la imatge homosexual. És a dir, es mostrarien taxativament crítics amb el fet que la complicitat amb els lgtb només servisca de reclam consumista i que, en tot cas, contribuïsca a la perpetuació de l’estereotip d’homosexual com a home, guapo, blanc i amb un alt poder adquisitiu. El debat, doncs, està obert.

Empresariat: dimoni o àngel? En el fons, sembla que un dels eixos de la controvèrsia gira al voltant del conjunt de discriminacions que dins del col·lectiu lgtb existeixen –de la mateixa manera que existeixen en pràcticament tots els col·lectius ciutadans-; discriminació ètnica, masclista, a causa de la ploma, classista, lingüística, d’origen xenòfob… Estem disposats a ser la imatge d’eixes discriminacions? Pagarem eixe preu per tal d’eixir en la televisió? Hi ha algú jugant a fer diners amb anys de lluita dels col·lectius lgtb? Hi ha una part de l’empresariat que, sens dubte, està creant una imatge de marca a partir de l’home gai: una imatge que atrau perquè és presentada com a ideal. I per arribar a ella, només calen diners per gastar. És allò que alguns activistes anomenen el “capitalisme rosa”.

“ni dimonis ni àngels: els i les empresàries que atenen un públic lgtb busquen fer negoci, és clar, però no és per fer negoci que els haurem de jutjar, sinó per l’ètica que es gasten a l’hora de traure-hi rendibilitat”

Però, com quasi tot a la vida, a aquest discurs li haurem de fer diverses matisacions. I algunes d’elles importants. Perquè, si òbviament no és el mateix parlar d’uns grans magatzems que d’una botiga de barri, no serà tampoc just entendre l’empresariat com una colla diabòlica de despietats capitalistes fregant-se les mans en veure el pobre marica o la pobra lesbiana acostar-se davant d’un escaparat. Precisament molts comerços lgtb han tingut una

fulllambda

veritable funció social en el moment que han permés a molts homosexuals i transsexuals socialitzar-se en un bar, per exemple, o alliberar-se d’haver de donar explicacions angoixoses a l’hora de llogar un vídeo o planejar un viatge en parella. Això no vol dir, per suposat, que aquests comerços tinguen vocació d’ONG. Simplement, la seua rendibilitat econòmica ha prestat als lgtb uns serveis inexistents fins al moment. Per tant, ni dimonis ni àngels: els i les empresàries que atenen un públic lgtb busquen fer negoci, és clar, però no és per fer negoci que els haurem de jutjar, sinó per l’ètica que es gasten a l’hora de traure-hi rendibilitat. Estaria molt bé tindre un bar marica al costat de casa, però no estaria gens bé que el seu dret d’admissió deixara fora els malvestits, els immigrants i els vells que espanten la seua elitista clientela. De totes maneres, és cert que es faça actualment tant de negoci al voltant dels lgtb? Fem una ullada.

Barris lgtb: espais de llibertat o zones de consum rosa? Segons un estudi del geògraf de la Universitat de Sevilla, Víctor Fernández Salinas (publicat en “Documents d’anàlisi geogràfica” núm. 49, UAB), Espanya és el quart estat del món –per darrere dels Estats Units, Alemanya i França- pel que fa a ciutats de referència homosexual, i

específicament masculina. És a dir, aquells llocs on hi ha una dinamicitat en la creació de locals d’ambient, comerços destinats a públic gai, associacionisme o àrees de contacte sexual. És una bona dada per a començar perquè ens indica que alguna cosa sí es mou. Entre aquests municipis hi ha els que ell descriu com a territoris de visibilitat àmplia, com seria el cas de Madrid o Barcelona, on

hi ha tots aquests serveis, o el cas de València on, a poc a poc, estan assentant-se, i també Elx. En segon lloc, hi hauria els territoris de visibilitat mitjana, on sobretot serien preponderants els locals d’oci gai, com és el cas d’Alacant, o de Benidorm, on a més aquests locals es destinen, sobretot, a turistes. Tot plegat, Fernández Salinas parla

Per a contractar publicitat al

globalment de llocs de referència per a gais (és ben significativa l’exclusió en l’estudi de lesbianes i trans), i atenent a les seues estadístiques, al País Valencià podríem destacar les ciutats de València, Elx, Benidorm i Alacant (per aquest ordre) en parlar de la importància que tenen els comerços i locals gais en el conjunt de cada ciutat. Veiem com es distribueix el pastís en cada lloc:

, pregunteu per Karlos al 607.868.533

fulllambda

Un parell de conclusions bàsiques a aquest estudi. La primera: sumats, els locals d’oci i els comerços adreçats a gais suposen més d’un 60% dels llocs de referència per a homes homosexuals a totes les ciutats valencianes on el «negoci rosa» està instal·lat. Per tant, podem dir que l’economia que gira al voltant dels lgtb –o, com a mínim, dels gais-, és important. La segona conclusió: els llocs de referència gai al País Valencià estan situats en ciutats de més de 100.000 habitants o destinacions turístiques de primer ordre. Això ens fa qüestionar si l’èxode lgtb cap a determinats barris provoca l’obertura de negocis gais o si, per contra, l’establiment d’aquestes empreses en aquells barris és el que atrau la població lgtb. Potser hi ha una mica de cada cosa.

El cas és que és una evidència el fet que moltes ciutats tinguen barris especialitzats en el que uns diran que és “cultura lgtb” i altres diran que és “consumisme lgtb”. Tornem, per tant, a la controvèrsia inicial per desxifrar l’etern debat sobre si aquests barris són guetos marcats pel “capitalisme gai” o espais de llibertat. A ningú se li escapa que certs barris, com el Carme de València o Chueca a Madrid, van ser zones marginals fins que va arribar-hi la revolució rosa. Tanmateix, hi ha altres barris, com l’anomenat Gayxample de Barcelona, distingit, precisament, per ser una zona benestant. Nascuts d’una o d’altra manera, els barris gais s’han convertit en focus de comerços i locals d’ambient o gayfriendly. Per això, alguns activistes acusen els empresaris d’aquestes zones de mercantilitzar les relacions humanes ja que, al seu parer, dos lesbianes o dos gais es veuen “obligats” a anar a tal o qual bar si, per exemple, volen conéixer gent com ells en un ambient distés. Això, diuen, comporta el perill de convertir

aquestes zones en guetos, on els empresaris fan l’agost perquè és l’únic lloc on un percentatge de la població pot desimboldre’s amb plena llibertat. Front a això, aquests activistes aposten per conquerir altres espais fora de les zones estrictament lgtb. Per a altres, en canvi una cosa no està renyida amb l’altra. És a dir, es poden conquerir nous espais, alhora que es reconeix els espais de llibertat creats específicament per als lgtb. Com diu encertadament Fernández Salinas parafrasejant a Michael Pollak, en el segle XXI els guetos no estan en cap espai, sinó en els caps dels individus.

potser, estiga en saber tindre la paella pel mànec. Dit d’una altra manera: caldrà mantindre un equilibri que faça compatible la reivindicació amb l’activitat lúdica; buscar noves fórmules perquè, finalment, el protagonisme mediàtic i entre la ciutadania no se l’enduga una cavalcada publicitària, sinó que siga la veu dels activistes la que sone més fort. A fi de comptes, el que realment importa és la lluita dels activistes per la visibilitat i la normalització de la diversitat, i no la lluita del gran empresariat per la normalització dels seus negocis. La col·laboració no hauria de dur a equívocs.

Una polèmica amb molt d’orgull pel mig I enmig de tot aquest debat, com no podia ser d’una altra manera, les associacions lgtb s’hi han vist involucrades, sobretot a partir d’un esdeveniment clau com és l’Orgull. Partim d’un fet obvi: la cosa marica (no tant la lèsbica ni, per suposat, la trans) mou ja molts diners. A partir de mitjans anys 90, les massives manifestacions de l’Orgull (especialment en el cas de Madrid, però també a València) han incorporat cada vegada més carrosses d’empreses lligades a negocis lgtb que han omplit de color i espectacle els carrers. Això ha fet que cada cop, aquestes manifestacions tinguen una major repercussió mediàtica i, al seu torn, que cada vegada hi haja una major assistència de públic lgtb o gayfriendly. Podríem dir que aquestes conseqüències han estat positives, però al mateix temps cal encetar una reflexió: ¿fins a quin punt el moviment lgtb s’està aprofitant del potencial mediàtic de les empreses o, fins a quin punt, són aquestes empreses les que estan diluint una jornada reivindicativa en benefici propi? L’associacionisme lgtb viu moments importants de canvi i la clau,

“el que realment importa és la lluita dels activistes per la visibilitat i la normalització de la diversitat, i no la lluita del gran empresariat per la normalització dels seus negocis”

fulllambda

Javier Herce, escriptor

la societat ens imposa certes coses i donem per fet que no hi ha cap mEs eixida” JORGE MORCILLO JAREÑO

Javier Herce és “un escriptor que intenta fer-se lloc i continuar creant històries que commoguen la gent i els facen pensar, o simplement novel·les que facen passar una bona estona”: així es descriu l’autor de Desde aquí hasta tu ventana. Una novel·la en què el protagonista, Juan, intenta acceptar-se a si mateix per arribar a ser feliç en la vida.

prou amb un parell de cafés i un sopar romàntic, i molt menys amb converses per telefòn o per la resta de mitjans. Per a confiar en algú cal tenir-hi un contacte molt més pròxim i, sobretot, cal temps per a conéixer-se.

FULL LAMBDA. La història de Juan és una novel·la que arriba immediatament al lector. D’on creu que naix aquesta proximitat amb el públic, que l’ha portat a ser el guanyador del premi Odisea?

JH. És un tema molt complicat, i només els qui es veuen en aquesta situació poden respondre a aquesta pregunta. No sé com se sent una persona a qui atrauen els dos sexes, perquè és una cosa que a mi no m’ocorre. Jo ho respecte, però el que sí que et puc dir és que totes les persones que conec que un dia van dir que eren bisexuals, avui són homosexuals.

JAVIER HERCE. Ja m’ho han dit algunes vegades. Crec que això ve perquè la meua forma d’escriure és molt pròxima, molt senzilla, de comprensió molt fàcil i, especialment, pel fet que escric històries basades sobretot en els sentiments, i és just amb els sentiments que els lectors se senten identificats o pròxims. FL. Com es viu una vida sense saber qui ets? Aquesta és la pregunta que molts s’han hagut de fer en les seues vides. En Desde aquí hasta tu ventana és Juan, el protagonista, qui se la fa. Què intenta contar en la seua novel·la? JH. El que he pretés és fer pensar la gent sobre el tema de l’acceptació personal i fer veure que moltes vegades el que la majoria considera correcte no ha de ser necessàriament allò correcte per a tothom, que si tothom va per un camí determinat, això no vol dir que el camí del costat siga equivocat. La societat moltes vegades ens imposa unes certes coses i donem per fet que no hi ha cap més eixida, però n’hi ha. FL. Els dos personatges centrals es coneixen de manera fugaç i la seua relació es desenvolupa majoritàriament a una distància telefònica que sovint l’allunya de la sinceritat. És aquesta una al·lusió a les ciberrelacions que són tan populars en la comunitat LGTB? JH. És una al·lusió que fa veure que per a confiar en una persona no n’hi ha

fulllambda

FL. Segons Arturo, que en la seua novel·la representa l’home gai fora de l’armari, la bisexualitat és un símptoma de vici o una lluita per afrontar la pròpia homosexualitat. Què en pensa Javier Herce, d’això?

Autobiogràfic FL. Ja li ho deuen haver preguntat molts: el personatge de Juan es basa en Javier Herce? Quina part de vosté hi ha en Desde aquí hasta tu ventana? JH. Hi ha molt de mi en Juan, però sobretot el que hi ha de mi és el que sent, com pensa, com actua, la seua forma de ser. No puc considerar aquesta història com autobiogràfica, però sí que he agafat coses reals per crear una novel·la. FL. Diuen que tota persona una mica turmentada té potencial d’escriptor. És veritat o és un mite? JH. Una veritat com un temple, encara que no cal que u estiga turmentat tota la vida. N’hi ha prou d’haver-ho estat una temporada. Els turments donen idees, i molt bones, a més. FL. Ja no sols com a escriptor sinó també com a lector, què li agradaria dir a la gent perquè dedicara unes horetes a llegir la seua última obra? JH. M’agradaria dir-los que en la meua novel·la trobaran una història sobre l’homosexualitat contada d’una manera diferent d’aquella a la qual estàvem acostumats. És una novel·la molt pròxima, amb la qual molts es podran identificar.

Desde aquí hasta tu ventana conta la història de Juan, un xic de barri a punt d’iniciar, de la mà de l’atractiu Arturo, un viatge interior que el portarà a desfer-se del seu jo adolescent i insegur per partir a la recerca de l’amor vertader. La vida de Juan farà una volta completa, arrasada per una nova onada de sentiments, tan forts com desconeguts, que regiraran no sols la seua existència, sinó també les d’aquells que l’acompanyen: Alain, Silvia i Nacho, els seus amics inseparables. Javier Herce retrata el món els joves actuals a través d’un relat senzill i carregat de tendresa, esguitat amb moments d’humor brillants. Una novel·la emocionant que et robarà el cor. Si et va agradar El viaje de Marcos, no te la pots perdre.

Gailesdoscopi

Una mirada global als nostres problemes locals.

FERNANDO SÁNCHEZ AMILLATEGUI

í, al Regne Unit serem per fi espies al servei de Sa Majestat la Reina, agents secrets fora de l’armari i els conservadors se’n pugen per les parets quan corre la remor que King Billy (Guillem III d’Anglaterra, per als amics) tenia amants masculins, la policia britànica desfila en l’Orgull LGTB i aquest nou alcalde de Londres és menys amic dels gais i lesbianes; l’armem en la conferència dels bisbes anglicans, molta pancarta i molt de crit, alguns bisbes anglicans es van obrint a l’homosexualitat, els seus feligresos demanen respecte i inclusió per a gais i lesbianes, després de vint anys de reflexió l’Arquebisbe de Canterbury ha arribat a la conclusió definitiva que les nostres relacions són com el matrimoni als ulls de déu: mai posaran una multa a aquest sant home per excés de velocitat; a Suècia, l’EuroPride va ser un èxit -plovia molt però estava tot el món i hi van participar fins i tot les esglésies luteranes (a alguna li ha costat actes de vandalisme, que a tot arreu couen fatxes)-, li estan traent els colors a l’agència sueca de desenvolupament internacional (SIDA és el seu simpàtic nom) perquè no ajuda prou els grups LGBT del món; a Holanda se segueix treballant perquè encara hi ha igualtats a conquistar; a Irlanda, la parlamentària nord-irlandesa Mrs Robinson, llança els dards enverinats de sempre sobre els homosexuals i potser li costa car: molts adolescents (xiquets i xiquetes, també) són victimizats per ser lesbianes i gais; a Àustria els polítics es tiren els trastos pel cap insinuant si aquest o l’altre entenen; a Malta es comença a investigar obertament sobre la discriminació LGBT; a Croàcia s’aprova una llei antidiscriminació però és un colador per la pressió de les esglésies (maleïda la plaga del monoteisme!); a l’ombra de la vella ombrel·la de la Unió Soviètica s’entén a la seua manera això

de democràcia i de drets humans, i és que segueix havent-hi molta distància amb l’Europa oriental: poques manis de l’Orgull, i molt difícils, molta agressió, molts pals entre les rodes, molta persecució; però tot i això a eixa altra Europa van florint no només les grans marxes de juny, sinó també les petites, que tot compta i el pride “de províncies” és tan important com el

de la capitalona. I a totes bandes se segueix discutint dels gens gais: ara resulta que la bisexualitat és transmesa pels hiperheterosexuals. Bufen vents marietes als Estats Units: mentre Obama i McCain debaten en el seu primer debat si podem/devem/volem casar-nos, fem lobby intensament per a influenciar el candidat a la vicepresidència; es discuteix si les cançons de la Katy Perry són homòfobes o no; a Califòrnia es casa la DeGeneres i a Massachussets deixaran també casar-se als noresidents, i a tot això un boig tiroteja una església del Tennessee perquè era tolerant (l’església) amb els marietes; la FELGTB ja és organisme consultiu en el consell econòmic i social de l’ONU; Costa Rica decideix que les visites conjugals als detinguts a la presó no

estan bé per a dos tios o dues ties… A l’Àfrica excolonial, aquesta que busca la seua segona independència -aquesta vegada de la corrupció local i de les multinacionals blanques-, tampoc es bromeja i l’homofòbia gaudeix d’una excel·lent salut, mentre ajuda a estendre el VIH/SIDA; a Nigèria l’homosexualitat continua sent il·legal, però la gent té collons i ovaris per a organitzar una desena de grups LGTB: alguna cosa es mou; el Camerun obri un centre de salut a Douala orientat a la població LGBT; Sud-àfrica segueix afirmant els drets LGBT a pesar d’un clima popular contrari; Uganda ens arresta els activistes amb qualsevol pretext, tortura Usaam Mukwaya –cabrons!mentre l’ONU protesta. A Indonèsia ens putegen, a l’Índia per fi el ministre de sanitat, Ramadoss, demana despenalitzar els actes homosexuals en la democràcia més nombrosa del planeta, i on ens segueixen lligant a la SIDA; vam sortir al carrer a Mumbai: llancem la secció 377 del codi penal indi pel wc de la història, com l’article 175 alemany!; en el món musulmà un indi anomenat Parvez Sharma aconsegueix filmar un documental (A Jihad for Love) sobre les fotudes vides de molts gais i moltes lesbianes –on, per cert, intervinc d’amagat-, i té èxit... això sí, fora del món musulmà. Espies, reines, arquebisbes, voltes al globus. Sobretot reines, moltes reines. Voldrà dir alguna cosa tot aquest remolí. Que estem totes bandes. Que el món contemporani no es pot comprendre sense les seues sexualitats. Que estem tots connectats. Que cal seguir, uns empenyent i altres estirant. Que així no hi ha qui ens pare. Que ve una tardor calenta. Que a qui no l’agrade, que es fota. Que què. Que no. Que sí, fotre, que sí!

fulllambda

LA TRANSFÒBIA ÀLEC CASANOVA

que persisteix L’OMBRA QUE PLANEJA SOBRE L’ÈXIT DE LA LLEI D’IDENTITAT I LES UNITATS DE GÈNERE.

qualsevol persona aliena al moviment transsexual i a les demandes d’aquest li pot semblar que amb la Llei d’identitat de gènere -que acaba de complir un any i mig- i amb les unitats multidisciplinàries en la sanitat pública hem aconseguit ja totes les nostres reivindicacions. Els pot semblar que hem d’estar contents amb la nostra situació en la societat perquè podem tindre els documents oficials amb la identitat que reclamem, que sentim, i perquè diverses comunitats autònomes han incorporat a la seua cartera de prestacions sanitàries les unitats d’identitat de gènere. Però molt poques d’aquestes persones s’adonen

fulllambda

que les lleis i la sanitat pública no esborren de cop i volta la transfòbia. La transfòbia és una actitud que, malauradament, encara podem trobar molt sovint en la societat, de vegades camuflada sota qualsevol altre tipus d’intolerància. El menyspreu i la intolerància cap a les persones transsexuals tenen moltes formes de fer-se palesos. En alguns casos, fins i tot, sense que qui els exerceix siga conscient que ho fa. Podem trobar exemples de transfòbia des d’un àmbit més general, com és l’institucional o les lleis i normes que regulen la nostra vida, fins a, de forma transversal, en tots els àmbits que impliquen una participació directa de la persona com a individu que

pertany a una societat. Com podreu recordar, tenim uns quants exemples de transfòbia institucional. Només n’anomenaré dos, el de l’Exèrcit, amb el cas de la caporal Mª del Mar, i el de la Guàrdia Civil, amb el cas d’Alba Romero. Aquests es van solucionar gràcies a l’empenta personal de cadascuna d’elles per a reivindicar els seus drets i a l’ajuda d’associacions i de persones a títol individual. Tanmateix, sabem que hi ha encara moltes institucions que foragitarien del seu àmbit d’influència qualsevol persona transsexual. Per posar un cas extrem, la corona espanyola: ningú no creuria mai que al sí de la família reial poguérem conéixer una persona transsexual, ni tan sols entre els

familiars llunyans o les seues amistats. S’han elaborat o modificat algunes lleis i normes per tal d’anul·lar la transfòbia evident i sagnant que produïa la forma com estaven redactades, o el buit que creaven pel fet de no existir. D’entre aquestes, cal esmentar la Circular de presons o la Llei d’identitat de gènere, que tants esforços ens ha costat. Però n’hi ha moltes més que s’haurien de modificar per a eliminar la transfòbia que apliquen o que toleren. Un exemple proper és la Llei d’eleccions sindicals. Qui no ha vist a la seua faena la llista de treballadores i treballadors que poden ser elegits delegats sindicals a la seua empresa? Bé, per a ser sincers, només ho hauran vist aquells que es preocupen d’aquestes coses. Anècdotes a banda,

aquesta llista que es fa pública i que està a l’abast de tot el personal laboral de l’empresa posa en perill el dret a la privacitat de les persones transsexuals, ja que hi queda exposat el sexe de cadascú. Pot ser que aquesta persona no haja pogut canviar-se el DNI encara per no tindre els dos anys de tractament que requereix la Llei d’identitat i passar-ho ben malament a la faena, perdre el lloc de treball, o fins i tot, rebre agressions verbals o físiques, per haver fet pública la seua condició de transsexual. L’individu, com a membre d’una societat que comparteix una cultura, no pot evitar absorbir tot allò que en dimana. Així doncs, molts de nosaltres, si no tots, ens hem vist amerats de la transfòbia que la

cultura en la qual vivim ens ha pogut transmetre, tot i que alguns de nosaltres som transsexuals. Els exemples més aclaparadors són els dels entorns familiars i d’amics de les mateixes persones transsexuals. Allí on abans hi havia una amistat que semblava que no s’acabaria per res del món, en descobrir que l’amiga o l’amic se sent del sexe oposat al que el seu cos manifesta, pot ser que la relació no dure ja gens. Només he incidit en uns pocs casos, però caldrà una tasca incisiva i constant perquè la societat estiga realment d’acord amb les lleis i considere iguals una persona transsexual i una de no transsexual.

fulllambda

QUAN LES DONES TRENQUEM EL SISTEMA ANA OLIVAS. COORDINADORA DE LA COMISSIÓ

an passat ja alguns mesos de l’últim Orgull lèsbic, gai, transsexual i bisexual –LGTB-, dedicat a les dones lesbianes. Una manifestació de visibilitat que precisarà d’un període més o menys ampli per constatar els seus resultats. Però ara, després de la ressaca inicial de la gran festa LGTB, cal fer també una reflexió serena sobre la visibilitat lèsbica. Perquè no es tracta de complir l’expedient amb un missatge un dia a l’any, sinó de fer nostre eixe missatge durant cada dia de l’any. Les lesbianes continuem sent invisibles. Per a gran part de la societat no existim. No es parla de nosaltres, no se’ns té en compte, no apareixem enlloc, ni en els protocols ginecològics, ni en els mitjans de comunicació. Pareix que no tinguem cap lesbiana al barri, ni als centres de treball, ni als centres educatius, ni entre la classe política, ni entre artistes, intel·lectuals o esportistes. Com s’entén, això? Com és possible que un grup de ciutadanes tan nombrós parega que no existeix? Les causes són històriques. La societat patriarcal és una societat masclista, misògina i injusta, que divideix la ciutadania en funció del seu sexe. D’una banda hi ha els homes, de l’altra les dones, que ocupen un lloc inferior i subordinat als primers. Les dones som socialitzades per a ocupar un lloc secundari i de suport als homes, tant en el pla sexual, com a objecte de desig, com en el de mare, per a parir i cuidar els fills i les filles, per a ocupar-nos de la casa, del marit i de les persones ancianes i malaltes. A aquestes altures algú deu pensar: “Ai, xica, com eres d’antiga, això ja no passa!” I jo respondré: fals. Passa i continua passant, i si no, mirem les estadístiques i ho comprovarem. Per descomptat que la societat ha canviat molt, però no ens enganyem: avui dia les dones, a més de tota la responsabilitat d’esposes i mares, tenim la d’un treball remunerat. Un treball pitjor pagat que el dels homes, i amb menys poder. I si les dones en general som discriminades en aquesta societat patriarcal, les dones

fulllambda

lesbianes i les lesbianes transsexuals som doblement discriminades. Per què? Perquè no acomplim els rols que la societat patriarcal espera de nosaltres. Perquè no ens vestim per agradar els homes, ni pretenem ser el seu objecte de desig, perquè no parim els seus fills –però sí els nostres, que quede ben clar!–, perquè no depenem econòmicament d’ells, perquè la nostra mera existència posa en dubte el sistema patriarcal, la supremacia de l’home sobre la dona. I la pitjor forma de discriminació és la invisibilització, el fet de no tindre’ns en compte, de no fer-nos partíceps. Però, què passa amb nosaltres? Per què continuem sense atrevir-nos a dir que som lesbianes a classe, a les nostres amistats, al treball, a la fruiteria del cantó, al col·legi dels nostres xiquets i xiquetes o a l’ambulatori? Per què els nostres companys gais ho fan en una mesura molt major que nosaltres? Per què coneixem l’existència d’homes gais en el món de la cultura, de la intel·lectualitat, de la política… i en canvi no hi ha encara cap lesbiana política, escriptora, jutgessa o cantant que haja eixit de l’armari? Perquè tenim por, senzillament. Por del rebuig, del què diran, de perdre el treball; por de ser assetjades per algú que vaja de mascle i pretenga convéncer-nos que això nostre és perquè no hem topat abans un semental com ell; por que ens rebutge la nostra família o les nostres amistats, que ens discriminen els nostres companys i companyes de classe, que discriminen les nostres filles i fills... I algú em dirà: sí, però els homes gais tenen la mateixa por i, això no obstant, fan el cor fort i s’atreveixen a donar la cara. Sense llevar mèrit als gais que han eixit de l’armari, perquè efectivament cal ser valent per a fer-ho, he d’afegir que, tot i això, els gais ho tenen més fàcil que les lesbianes. D’una banda, són homes i per tant ciutadans de primera, la qual cosa implica que són acceptats per bona part de la societat pel mer fet de ser-ho. De l’altra, han sigut socialitzats amb consciència dels seus drets com a ciutadans, els han ensenyat a exigir allò que els correspon.

I les lesbianes? D’una banda, som dones, i per tant, ciutadanes de segona categoria, i pel mer fet de ser-ho som discriminades en molts aspectes de la nostra vida. Encara que no hi estiga d’acord, puc arribar a entendre que una dona lesbiana que, per exemple, després de molts anys de lluitar contra els prejudicis masclistes aconsegueix arribar a ser diputada, no s’atrevisca a eixir de l’armari i exposar-se a perdre tot el que havia guanyat. D’altra banda, hem sigut socialitzades amb la idea que som en aquest món per a preocupar-nos del benestar dels altres i no del propi i que les nostres necessitats, desitjos o punts de vista no són importants. No ens han ensenyat a parlar en públic, a liderar, a lluitar pels nostres drets, sinó que ens van ensenyar a obeir, a subordinar-nos, a estar en l’ombra, a ocupar-nos dels altres. Durant segles el sistema patriarcal va relegar les dones, a totes, a l’esfera d’allò privat, ens va obligar a dependre econòmicament, legal i emocional del marit. L’únic espai permés per a nosaltres era el privat, se’ns va obligar a romandre a la casa propietat de l’home. Paríem i cuidàvem els fills del marit, ja que la pàtria potestat sobre els fills i la mateixa dona estava a les seues mans. Ni tan sols no se’ns reconeixia una sexualitat pròpia, sinó subordinada als desitjos del marit. No podíem viatjar soles sense l’autorització del cònjuge, ni obrir un compte bancari, ni posar en marxa un negoci sense el permís de l’omnipotent marit. Se’ns va prohibir estudiar, exercir professions remunerades, comprar i vendre, tindre béns propis, votar i ser votades… El segle XX va ser el segle de la revolució sexual, de la revolució de les dones. Després de moltes lluites, en les quals les lesbianes activistes van participar de manera destacada, les dones aconseguírem eixir de l’esfera privada i irrompre amb força en l’esfera pública. Almenys legalment vam deixar de ser ciutadanes de segona categoria, vam poder estudiar, treballar de forma remunerada, compartir la pàtria potestat amb el pare, deixar de dependre econòmi-

Sílvia & Neus

D’EDUCACIÓ DE LAMBDA

cament del marit, etc; és a dir, les dones en general vam deixar de ser invisibles, a pesar que continuàrem sent discriminades. Ara som en el segle XXI, ja és hora que les dones lesbianes trenquem aquesta dinàmica ancestral que ens limita. La invisibilitat ens perjudica. Necessitem ocupar l’espai social que ens correspon, necessitem aconseguir que se’ns anomene, perquè en ser anomenades som reconegudes públicament. La visibilitat és una estratègia imprescindible per a normalitzar i millorar la nostra situació, per a solucionar els problemes que tenim a nivell legal, social i d’acceptació pública del lesbianisme. Només així aconseguirem canviar les coses. Però per a això necessitem recrear-nos a nosaltres mateixes, necessitem apoderar-

OFELIA VILA HERNÁNDEZ

nos. Com? Començant per rebutjar la lesbofòbia i la transfòbia interioritzades, desfent-nos de tots els valors negatius associats socialment al lesbianisme i a la transsexualitat. Creantnos recursos personals d’afrontament psicològic i models positius de dones lesbianes i dones lesbianes transsexuals. Creant xarxes de suport social i emocional. La manera de començar a transformar aquesta societat és associant-nos i treballant juntes, per a defensar i ampliar els nostres drets. De quina manera? Dins del que ens permeten la nostra autoestima i la nostra situació personal, fent públic allò privat, normalitzant les nostres expressions d’afecte, parlant de les nostres parelles, parlant de la nostra manera de

veure i entendre la vida: o siga, visibilitzant-nos. Formant part de l’equip dels col·lectius LGTB que fa xarrades en centres educatius, sindicats, associacions veïnals, etc., compartint les nostres experiències i vivències personals i posant cara a una abstracció, la lesbiana, que ha sigut carregada de prejudicis. Ajudant a la confecció i la recopilació de materials d’informació i formació sobre la realitat LGTB i ajudant a difondre’ls. Hem de sentir-nos orgulloses de ser lesbianes. Prou d’amagar-nos. I si no som capaces de lluitar pels nostres drets, lluitem almenys pels drets de les nostres xiquetes i adolescents lesbianes i lesbianes transsexuals, per aplanar-los el camí, per facilitar-los la vida, perquè tinguen un futur millor.

UNS PREMIS PER A LA reflexió

SECRETARIA DE LA DONA DE CCOO-PV

Des de fa ja alguns anys, el Col·lectiu Lambda lliura uns premis a aquelles persones i institucions que s’han significat en la seua lluita contra l’homofòbia. Aquests premis porten el nom d’una dona perseguida per la Inquisició, allà pel segle XV, per voler ser precisament el que se sentia: una dona. Valenta i decidida es va enfrontar amb una societat que no li va permetre eixir dels estrets límits del seu cos masculí i va ser ajusticiada per comportarse i vestir-se com una dona. La història de Margarida Borràs és injustificable, però, analitzant-la amb una certa perspectiva històrica, i tenint en compte els condicionaments polítics, morals i sobretot religiosos de l’època, ho podríem entendre. El que és incomprensible en ple segle XXI és que encara existisquen comportaments homòfobs i algunes persones patisquen discriminacions per la seua identitat de gènere o per haver triat una orientació sexual diferent de la marcada pels cànons socials. En aquest sentit crec que els premis que té institucionalitzats el Col·lectiu Lambda i que són ja un referent al País Valencià, posseeixen la importància reivindicativa de recordar-nos que encara falta respecte i tolerància cap a les persones homosexuals i transsexuals, a pesar de la recent legislació. Però és cert que les lleis no canvien mentalitats i, en conseqüència, és necessari continuar amb la reivindicació d’aquest dret a viure i comportar-se com cadascú se senta.

Vull aprofitar aquestes pàgines per a donar les gràcies a tot el Col·lectiu Lambda per haver-me donat l’oportunitat de sentir-me tan gratificada, amb la concessió del Premi Margarida Borràs d’enguany. Ha sigut un guardó compartit amb les companyes que regenten els pubs d’ambient lèsbic “Som com Som” i “Mos d’Eva”, i amb Mar Ortega, coneguda activista lesbiana. Em sent feliç per haver intentat aconseguir que en el meu entorn, el comportament estiga basat en els principis de tolerància, igualtat, respecte i justícia social i confesse que la meua relació amb els homes i dones del Col·lectiu, ha fet molt fàcil aconseguir-ho. Estem en l’any de la visibilitat lèsbica i convé reflexionar sobre la situació de les dones lesbianes. Si qualsevol home homosexual té dificultats d’integració social, a les dones se’ls accentua. Vivim en una societat eminentment masclista, en una cultura androcèntrica, on tot està fet al voltant dels homes i per als homes. I encara que les dones ens anem incorporant a poc a poc i amb moltes dificultats en l’àmbit públic -fins fa molt poc, ens estava del tot vetat-, no acabem d’estar acceptades. En el nostre discórrer pels diversos àmbits a què ens anem incorporant, ens trobem amb moltes traves que anem sortejant amb major o menor fortuna. Però si a més de ser dona, s’és lesbiana, la discriminació encara s’accentua i, tot i que la llei reconega el dret a triar lliurement

la nostra parella, emparellar-se amb una persona del mateix sexe, sovint és motiu d’escarni, quan no d’acomiadament en l’àmbit laboral. És probable que així com els companys gais tenen referents que públicament han reconegut la seua homosexualitat, les dones no tinguem aquests referents a causa de la por a les possibles conseqüències d’aquesta eixida de l’armari. I ací sí tenim un paper important a jugar les dones heterosexuals, sobretot des del moviment feminista, que s’ha d’implicar amb fermesa en la seua defensa. Perquè l’acceptació de les persones homosexuals significa augmentar el límit de les llibertats, objectiu en el que moltes i molts estem interessades.

Lliurament dels Premis Margarida Borràs. D’esquerra a dreta: Mar Ortega, Isa Descals, Encarna Sapiña, la coordinadora general de Lambda Luisa Notario, Ofelia Vila, Vicky Cànoves i Ángela.

fulllambda

Album de fotos LGTB 2008 2

7 8

1. Després de setmanes d’intens treball, tot estava preparat per a l’Orgull LGTB… 2. La coordinadora general del Col.lectiu Lambda, Luisa Notario, en plena manifestació, amb el bus lèsbic de fons. 3. Amb la seua gràcia natural, molts dels xics de les carrosses van enlluernar la marxa! 4. Vinguda de totes bandes, la gent va disfrutar d’una manifestació

reivindicativa i lúdica. 5. És temps d’Orgull; és temps de dignitat. 6. Alguns també vingueren amb ganes de fer el trenet… 7. Qui va dir que les camioneres no s’ho muntaven bé? 8. Carrosses originals, carrosses divertides, carrosses intrèpides, carrosses de conte… i totes presents! 9. Però les veritables protagonistes van ser elles, i sembla que s’ho passaren d’allò més bé! 10. I l’eclosió final, totes i tots junts, a la plaça de l’Ajuntament!

fulllambda Agraïm la col·laboració dels fotògrafs: Vicente Navarro i José Cardona.

SE ACABO! MARY K. DEL CARME

om diria María Jiménez: “Se acabó”. S’ha acabat l’Orgull, s’han acabat els festivals, s’han acabat els cossos d’escàndol a les platges, s’ha acabat el bronzejat permanent... s’ha acabat l’estiu. S’han acabat les vacances. I ara, què? Què puc fer després de tastar sense límit els plaers de la vida? Doncs està clar: contarho! No per a donar-vos enveja –que també– sinó per a no oblidar-ho, que tinc memòria de peix. Vaig començar l’estiu més orgullosa que mai, eixint al carrer a reivindicar la visibilitat lèsbica. La manifestació d’enguany tenia més rotllo bollo i per tant hi havia més dones darrere de les pancartes, cridant com a boges o pujades a les carrosses. Fins i tot a la mariverbena valenciana pogueren escoltar la mítica “Mujer contra mujer”, entre d’altres temes que vaig ballar com una possessora pujada als mateixos tacons que em vaig enfundar des de primera hora de la vesprada. Com molt bé expressa la dita “per a presumir s’ha de patir” i els meus peus acabaren destrossats, tant que hagueren d’estar tota la setmana en aigua i sal. No era qüestió de causar baixa a les primeres de canvi.

amb el sabor a gin-tonic en la boca i enlluernades pels làsers ens posàrem en marxa cap a la gran festa orgullosa que ompli la Gran Via madrilenya amb una explosió de llibertat i de cossos prodigiosos. Vaig gaudir de la manifestació com fa anys, amb càntics reivindicatius i divertits com el “bollo a la vista” de Eva H, música per cada cantó i aigua que queia des dels balcons. Hores més tard no podia faltar a LesMadrid, la festa més bollera on entre espectaculars gogós i xiques d’escàndol vaig acabar més humida que en un bany turc.

Abans d’anar cap a l’Orgull de Madrid hi havia un altre esdeveniment imprescindible: la reobertura de Deseo54. Tan esperat era eixe moment que allà estàvem totes, des de primera hora, per a veure cada detall de la sala: espais, barres, llums... xica, una cosa d’allò més innovadora, i que havíem de ser les primeres a veure. Encara

Amb el rodatge de l’Orgull ja estava preparada per al gran marató que tenia per davant. En les meues particulars olimpíades la següent prova em duia a Expohotel, on tenia lloc l’última festa Hi! de la temporada, un gran ambient i una producció de qualitat en un espai sorprenent amb unes làmpares que

ERIONPHOTOS.COM A rebentar, així s’ha estrenat Deseo54 en la seua reobertura de portes.

foren el més comentat de la nit . Abans d’eixir cap a la Safor no vaig faltar a la inauguració del nou Oh La La!, l’autèntic bioparc de l’ambient on vaig agarrar forces per a l’edició més petarda del Gandia Beach Pride. Enguany en el mateix espai i temps un cartell per a les més modernes (de merda!) que gaudírem en la platja en la que ja és una festa consolidada i obligatòria en el panorama valencià. En acabant, com que no em donava la pasta per a pagar-me un viatge a Pequín, vaig agarrar l’Euromed i em vaig plantar als Eurogames que se celebraren a Barcelona. Per a estar més a prop de la competició em vaig fer voluntària, amb la sort què em ficaren d’hostessa posa-medalles, la qual cosa em permetia olorar directament els i les esportistes, que estaven per a sucar –en qualsevol dels sentits!. Em consta que més d’una voluntària, i no diré noms, es passà més temps ordenant material als vestuaris que en qualsevol altre lloc. Una experiència molt grata però també cansada, que per a no ser esportista vaig acabar rebentada. I amb l’agost arribaren les meues vacances que ben bé podrien definirse amb una sola paraula: platja. Necessitava bany de sol i aigua, espais per a perdre’m darrere de les dunes i suar com una porca. Sí, cadascuna sua com el que és. Vaig recórrer tot el mediterrani, des de Sitges fins Almeria, on vaig aprofitar per a anar a l’Ola Festival. Björk i Goldfrapp m’obriren els ulls i farta ja

Fangoria, fantàstica, va fer vibrar tot el públic del T-Shirt Festival.

CLGS

Nosval

Els Putilatex, fent saltar les més modernes (de merda) al Gandia Beach Pride i a The Mill.

de ser tan alternativa vaig tornar a València per a la Fórmula 1 a veure si aconseguia entrar en alguna d’eixes festes exclusives per a riques, famoses i petardes de pedreria. A pesar de posar-me les perles i ferme un cardat a l’última vaig trobar totes les portes tancades, així que com a mesura de rebuig a aquesta actitud intolerable vaig decidir quedar-me a casa tot el cap de setmana i tornar a la vida alegre en dies posteriors, on qualsevol nit podies trobar bona companyia per les terrasses de la Seu i el Trapezzio, a dins del Nunca o a Venial. Sense adonar-me’n vaig recórrer de nou les rutes prohibides fins arribar sense saber com a la inauguració del matinal Buenavista Social Club, on quasi despullada i amb tacons dins d’una ‘toy’ acomiadava com

fulllambda

començava uns mesos d’escàndol. Però com que una es resisteix a que s’acabe allò que més li agrada, amb setembre no ha acabat la festa, ni molt menys. Un parell de concerts a la capital del Túria han marcat la meua agenda: en primer lloc, vaig repetir concert de Putilatex, en aquesta ocasió a The Mill Club, on em vaig posar a primera fila esperant que m’arribara un dels tant desitjats efluvis que Puti llança de tant en tant per la boca! I sí, em va arribar. I una setmana després, em tornava a endinsar en la vida nocturna, ara de la mà del desorganitzat T-Shirt Festival. La Fira de Mostres es va omplir de mariques ansioses d’escoltar Fangoria, Nancys Rubias, Najwa i de saltar sense parar al ritme de Groove Armada, en una sessió

que es recordarà durant molt de temps, i que passarà als anals de la història; almenys al meu anal, que es va endur premi. Amb la tornada a la rutina una s’adona que com a casa no s’està en cap lloc. El nou curs ve amb moltes sorpreses i grans moments, i a mi l’estiu m’ha vingut de perles per a estar plenament preparada. Però només mentalment, perquè ni tantes hores suant al sol ni tant de temps practicant exercici en diverses postures han impedit que haja tornat amb uns quilos de més. És el moment de fer dieta, tornar al gym i reprendre els bons costums... els més obscurs racons i els banys més concorreguts m’esperen. Quines ganes!

BI-SIBILITATEns encanta la paella mixta; no podem ni volem evitar-ho. Per això enguany hem celebrat que ens agrade la carn i el peix: hem celebrat l’orgull de ser bisexuals, una aposta pionera que ha tingut com a data commemorativa el 23 de setembre, just coincidint amb la mort de Freud, l’any 1939, el primer teòric que va contemplar la possibilitat que les persones poguérem estimar les persones, més enllà del seu sexe. I enguany, commemorant la màgica xifra dels 69 anys d’eixa data, hem volgut conscienciar tothom perquè sàpia de la nostra existència i animar aquells i aquelles bisexuals perquè expliquen en què consisteix la seua opció sexual. Despullem-nos ja de vells mites que res tenen a veure amb la realitat!

TRANSSEXUALITAT: UN PAS MÉS ENDAVANT

El canvi d’identitat de gènere en el document d’identitat podria agilitar-se. El congrés dels diputats ha aprovat per unanimitat una iniciativa del PNB per tal que no siga necessari haver de passar dos anys d’hormonació per a canviar el nom i la menció del sexe en el Registre Civil. Exactament la iniciativa demana al govern que faça un estudi en el termini d’un any per valorar eixe canvi en la Llei d’Identitat de Gènere. Així les coses, amb el –maleït- certificat mèdic de la disfòria de gènere n’hi hauria prou. Per cert, Esquerra Republicana havia demanat sense èxit que l’edat mínima per al canvi de nom fora els 16, i fins i tot es poguera fer als 14 amb consentiment dels tutors. Amb tot, la modificació de la llei seria un nou motiu d’alegria, com el que ens ha donat la justícia argentina que, per primera vegada, ha permés el canvi de nom a una dona trans sense haver-se operat prèviament.

DE JUTGES I JUTGESSES VA LA COSA…La

fiscalia general de l’Estat recorrerà l’alçament de la sanció imposada en el seu dia a la jutgessa homòfoba de Dénia, Laura Alabau. Aquesta jutgessa, recordem-ho, es negava a casar parelles d’homosexuals i va criticar el fiscal en cap del País Valencià i el fiscal d’Alacant per haver-li-ho recriminat. El cas és que en la que havia de ser l’última sessió del Consell General del Poder Judicial en mans conservadores, els magistrats proposats pel PP van decidir anul·lar-li la sanció. Mentrestant, un altre homòfob d’aquells de tomo y lomo, el jutge Fernando Ferrín Calamita anuncia que recorrerà al Tribunal d’Estrasburg. Se sent indefens, segons diu, per la sanció que l’aparta de la judicatura cautelarment després que retardara maliciosament l’expedient d’adopció d’una dona lesbiana, només per ser lesbiana. Pobre indefens…!

FOLLES SEGUR? SEGUR QUE FOLLES!L’alcaldia de Berlín, amb Klaus Wowereit al capdavant –de centreesquerra i homosexual- ha erigit un monument d’homenatge als 7.000 gais i lesbianes que van morir als camps de concentració durant el Tercer Reich, i als més de 54.000 que van ser jutjats precisament per la seua orientació sexual des que Hitler arribà al poder. Fins i tot des del conservadorisme polític s’ha donat suport a aquesta iniciativa (quin dia passarà el mateix ací?). Malgrat tot, veus crítiques n’hi ha sempre (i està molt bé): hi ha hagut queixes per certa hipocresia, ja que també s’hauria de restituir la memòria dels 50.000 LGTBs que van ser processats entre 1950 i 1969 en la República Federal Alemanya per una llei nazi no abolida. Siga com siga, és un primer pas; és un gran pas. En prenem exemple? UN MOSSET ON NO TOCAVA… A Alemanya, un tribunal de Frankfurt ha condemnat un capellà catòlic per haver-li mossegat el penis a un altre home mentre li feia una fel·lació. “L’atac de gana” li costarà al mossén una pena de sis mesos de llibertat condicional. I el cas és que, quan el capellà en qüestió va cometre aquesta malifeta ja es trobava en llibertat vigilada, ja que havia sigut condemnat l’any 1995 a dotze anys de presó per haver atacat amb un ganivet un jove que exercia la prostitució a Àustria. Tanmateix, la jerarquia catòlica continua queixant-se no dels seus, sinó dels altres. Ara, el bisbe d’Almeria, Adolfo González Montes, diu que els joves han perdut el nord a causa de l’actual sistema escolar i els mitjans de comunicació, fins al punt que milions d’ells acaben degenerats “electritzats pel rock i el gregarisme” que fa que s’entreguen “a la pràctica banal i destructiva de la sexualitat”. Tal qual.

EL TOP TEN DEL GAY IN THE CITY El diari anglés The Independent ha fet allò que es fa als diaris quan no hi ha feina: un rànquingde-vés-a-saber-quines-coses. En aquest cas ha catalogat les 10 ciutats més gais del planeta, entre les quals inclou Barcelona, que situa en sisena posició. En primer lloc hi ha la nord-americana San Francisco, amb el seu mític Castro, a la que segueix la conservadora ciutat australiana de Sydney. En tercer lloc, tornem als Estats Units, concretament a Nova York. A partir d’ací, Europa té la partida guanyada amb l’illa grega de Mykonos en quarta posició, el París més gai en cinqué lloc i la capital catalana per darrere. Les quatre últimes ciutats del rànquing són Àmsterdam, Londres, Copenhagen i Berlín. 19 fulllambda

octubre Dilluns, dia 6: perquè la salut és alguna cosa més que absència de malaltia, no faltes al Taller d’autoestima per a persones transsexuals. A les 20.00h a la seu de Lambda (c/ Vivons, 26-baix, al barri de Russafa de València). Dimarts, dia 7: Els nostres drets de classe tampoc han d’estar en joc. Jornada pel treball decent. Contra la directiva europea de les 65 hores.

Divendres, dia 17: cita ineludible per a la conscienciació amb bon rotllo... Sopar d’entrepà i repartiment de preservatius amb el Grup Stop-Sida. A les 21:30 hores a la seu de Lambda.

Dijous, 9 d’Octubre: Compromesos amb la dignitat de les persones; compromeses amb la dignitat com a valencians i valencianes. Celebrem el dia del País Valencià. Una de les cites la tens a les 18h a la plaça de sant Agustí, en la manifestació sota el lema: “Pels nostres drets, pel nostre país”.

Del dijous 9 al diumenge 12: El pont ideal per a anarse’n a gaudir de la natura amb la millor colla esportiva del moment. Els Samarucs et conviden a anar a les Fagedes dels Ports. No t’ho penses dos voltes! Dimarts, dia 14: Ca Revolta (c/sta. Teresa, 10) t’ofereix el documental Jo també he avortat, emmarcat en la campanya per l’avortament lliure i gratuït. A les 19h. I ací no acaba perquè...

Dijous, dia 16: : ...la mateixa campanya pel dret a l’avortament duu el vaixell avortista holandés Women on waves. Arriba a les 18h enfront de l’edifici Veles e Vents del port de València. Dóna el teu suport.

Divendres, dia 17: Com a entitat majoritària en representació de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals, el Col·lectiu Lambda té molt a dir pel que fa a les nostres reivindicacions. I tu tens molt a dir pel que fa al futur de Lambda. Presentació del procés congressual del Col·lectiu Lambda. A les 20.00h a la seu (c/ Vivons, 26-baix).

Del divendres 17 al diumenge 19: A Toledo se celebren les primeres Jornades de l’Àrea d’Assumptes Religiosos de la FELGTB, on estarà ben present el Grup Cristià del Col·lectiu Lambda. Dissabte, dia 18: Sense exclusions; tots i totes integrades: presentació del grup de persones sordes LGTB. Amb Amparo Minguet, presidenta de FESORD; Luisa Notario, cordinadora general del Col·lectiu Lambda i Ximo Gadea, dinamitzador del grup. A les 19.30h a la seu (c/ Vivons, 26-baix).

Dilluns, dia 20: Dia de la prova del VIH. Encara no saps que des del mes d’octubre al Col·lectiu Lambda pots fer-te la prova ràpida del VIH en només 1 hora? Que no t’ho conten, vine ja! Al llarg d’aquest dia el Grup Stop-Sida promocionarà la prova. És anònima, és confidencial, és gratuïta. Dimarts, dia 21: Tornen les reunions del Grup de Drets Humans del Col·lectiu Lambda. Si tens interés a participar-hi, ací tens el teu lloc: quinzenalment cada dimarts a les 19.30h al c/ Vivons, 26-baix. Dimarts, dia 21: Comencen a València els simposis i congressos dels Premis Octubre. Enguany fan 37 anys. Informa-te’n a www. octubre.cat. Del dijous 23 al dissabte 25: Canta i balla sense parar amb el Circuit de Música en Valencià. Disfruta de la millor generació de músics que ha tingut el nostre país, dijous 23 i divendre 24 al Campus dels Tarongers de la Universitat de València, i dissabte 25 als jardins de Vivers. Hi participen el Grup Jove i el Grup Universitari del Col·lectiu Lambda. Més informació: www.cjvalencia. org.

Del dijous 23 al dissabte 25: Coneix de primera mà tot el que es mou a la capital del Túria, visita la Fira d’Associacions del Consell de la Joventut de València al llarg d’aquest cap de setmana. Del divendres 24 al diumenge 26: La millor manera de conéixer gent interessant, col·laborar i aprendre: Curs de Formació del Voluntariat del Col·lectiu Lambda. No ho dubtes, apunta’t. Més informació: voluntariat@lambdavalencia. org. Dissabte, dia 25: Al migdia se celebra el 800 aniversari de Jaume I, el rei dels valencians. L’acte commemoratiu, amb parlaments i música al Centre Octubre (c/st. Ferran, 12). Fins al diumenge 26: Afanya’t perquè fins aquest dia pots veure l’exposició “Cançoníssima. Dies de vinil i cançons” sobre el moviment artístic i contestatari de la Nova Cançó. On? Al Centre Octubre, al c/st. Ferran, 12 de València.

Divendres, dia 31: Estigues atent/a perquè aquest dia se celebra la segona Bicifestació als carrers de València contra el canvi climàtic. Informate’n. Del 31 d’octubre al 2 de novembre: Torremolinos (Màlaga), una de les destinacions més gais, celebra aquest cap de setmana les VI Jornades de Joves contra la LGTBfòbia. Amb la participació del Grup Jove i Grup Universitari del Col·lectiu Lambda.

NOVEMBRE Divendres, dia 7: Saps qui reparteix condons gratis als principals bars i pubs de València? El Col·lectiu Lambda, l’única entitat que fa prevenció i diversió al mateix temps. No t’ho perdes amb el sopar i repartiment d’aquest dia. A les 21.30h a la seu (c/ Vivons, 26-baix del barri de Russafa, a València). Dissabte, dia 8: Dona, coneix-te millor a tu mateixa i coneix a fons la realitat que t’envolta. Ara pots fer-ho a través del Curs de formació per a lesbianes. Tota la informació al Col·lectiu Lambda.

Dissabte, dia 8: Ha arribat l’hora... La festa més desitjada no pot fer-se esperar més... La millor música, bon rotllo a cada racó, xics i xiques per a caure de tos... Per fi celebrem la FESTA DEL 22é ANIVERSARI DEL COL·LECTIU LAMBDA. Tu marcaràs el ritme de la nit en una sessió inoblidable que et presenta la discoteca Deseo54 a partir de la 1h de la matinada. Si no vols perdre’t un dels esdeveniments de l’any, t’esperem al c/Pepita, 15. La festa en estat pur.

Del divendres 14 al diumenge 16: Sí a la vida en positiu! Vine-te’n amb nosaltres al Taller de cap de setmana per a persones LGTB seropositives. Encara no saps on? A l’alberg Torre de Alborache. Tota la informació: lgtbpositius@ lambdavalencia.org. Dissabte, dia 15: Jazz al Botànic. Cicle «Jazz Valencià Contemporani», amb l’actuació de Jaixira a l’Auditori Joan Plaça. L’entrada és gratuïta si l’arreplegueu la setmana d’abans a les taquilles del Botànic.

Divendres, dia 21: Celebrem el 16é aniversari del Grup Stop-Sida del Col·lectiu Lambda i ho fem per partida doble: primer, de vesprada, amb el lliurament del Premi Positiu a la seu de Lambda (c/ Vivons, 26) i de nit amb la Festa del sexe més segur, al pub ADN (c/ Àngel Custodi, 10). Diumenge, dia 23: Aprendre coses noves ja no serà un rotllo; si ets jove, no t’ho penses ni un minut, vine al Curs de formació per a joves LGTB al Col·lectiu Lambda. Més informació: joves@lambdavalencia.org. Dimarts, dia 25: El silenci ens fa còmplices; no ho permetes. Dia contra la violència de gènere. Dissabte, dia 29: Cita ineludible. Fem de la utopia una realitat. Concentració pel Dia Mundial de Lluita contra la SIDA.

A SOAP VALORACIÓ: **** Una agradable sorpresa ens arriba en aquesta ocasió des de Dinamarca. Dirigida per Pernille Fischer Christensen, la pel·lícula ens endinsa en el més profund de les relacions humanes, més enllà dels gèneres i les condicions sexuals. La protagonista (Trine Dyrholm) coneix un dia Veronica, la seua veïna transsexual, i totes dues inicien una història d’amor diferent, propiciada per les circumstàncies personals en què es troben immerses. La relació trontollarà quan Veronica rebrà l’aprovació de l’operació de reassignació sexual que esperava feia temps. Es tracta d’un film en clau tragicòmica, en el qual patiment i humor s’entremesclen amb uns resultats d’allò més brillants. Va obtenir el gran premi del jurat en el Festival de Berlín l’any passat. Cal destacar la interpretació de David Dencik (Veronica), que va guanyar per aquest paper el premi al millor actor (!) de l’Acadèmia Danesa de Cinema. BOYS LOVE VALORACIÓ: *** El cinema japonés –que segueix sorprenent-nos de tant en tant- ens ofereix una història sobre la relació entre dos homes. Escrita i dirigida per Kotaro Terautxi, la pel·lícula ha tingut un cert èxit i el mateix director ha elaborat la versió teatral: Boys Love, teatrical edition. El redactor d’una revista (interpretat per Yoshikazu Kotani) s’obsessiona per un model (Takumi Saito) durant una entrevista. La diferència entre la passió, l’atracció física, l’obsessió i l’amor autèntic actuaran com a motiu desencadenant de l’acció del llargmetratge. Es tracta d’una reflexió, feta en aquest cas des d’una altra òptica cultural, d’elements universals que travessen el temps i les relacions entre les persones: els afectes, la solitud, la por, l’estima… La pel·lícula traspua delicadesa i ens recorda la manera de narrar dels grans directors orientals. VIVERE VALORACIÓ: *** Angelina Maccarone dirigeix aquesta pel·lícula alemanya que ens porta la història de tres dones amb una vida trepidant i en una ciutat estranya. Francesca (Esther Zimmering) és una taxista que cuida la seua germana adolescent, Antoineta (Kim Schnitzer), i que troba en el taxi la llibertat que no aconsegueix a casa, on la vida amb el seu pare (Aykut Kayack) no és massa fàcil. Quan Antoineta fuig a Rotterdam la nit de Nadal per trobar-se amb el seu nòvio, Francesca va a buscar-la amb el taxi per tornar-la a casa. En el camí trobarà Gerlinde (Hannelore Elsner), que ha tingut un accident després de discutir amb la seua amant. Amb un cert to de conte de Nadal, el film va teixint una història des de tres punts de vista femenins i diversos, amb un resultat de vegades irregular però que en conjunt resulta ben interessant: tres dones de diferents generacions, que podrien ben bé ser la mateixa dona, ens mostren el seu rostre dur i tendre alhora.

de ruta per...estocolm

LUIS NOGUEROL

ESTOCOLM, TERRA I MAR PER A GAUDIR

a aquesta bella ciutat, segur que us

Durant l’increïblement lluminós estiu suec,

costat de l’estació de metro de Mariarorget. En

quedaran ganes de repetir, i és que

la gent aprofita qualsevol moment per a

aquest barri viu la gent més bohèmia, i està

a pesar que no és un destinació turística molt

gaudir del sol, i així s’organitzen picnics en

esguitat de cafés, bars i restaurants d’ambient

coneguda, la capital del país d’Ikea, HM i els

escenaris tan idíl·lics com els jardins del Palau

lgtb o gayfriendly. Allí se situa el SLM, el club

arengs, té grans atractius a oferir-nos.

Drottningholms, patrimoni mundial de la

leather més famós, i encara que per a entrar es

UNESCO i residència oficial dels monarques del

necessita ser soci, si insistiu una mica al·legant

Aquest estiu, a més, se sumava la circumstància

país; però si el que busqueu és perdre-vos en

que sou turistes segur que us deixen entrar;

que Estocolm era la seu de l’Europride. Els que

una minúscula cala, la podreu trobar en l’illa

això sí, sempre que vestiu amb el codi exigit.

vam tindre la sort de viatjar allí, ens vam trobar

de Langholmen, que ha passat de presó a lloc

Les xiques lesbianes també tenen el seu club

una ciutat bolcada amb l’esdeveniment. La

de trobada per a gais i lesbianes. Si teniu la sort

leather molt prop d’allí, el Lash.

bandera de l’arc de sant Martí i els estendards

de fer amistat amb algú que tinga un xicotet

d’Europride 2008 guarnien els principals carrers

veler (no penseu que és una cosa improbable,

i ponts, així com tota la flota d’autobusos

perquè hi ha gran afició a navegar, i aquesta

urbans. Molts comerços de la ciutat havien

activitat s’imparteix en quasi tots els col·legis),

dedicat aparadors al públic lèsbic, gai,

tireu-li cara i que us invite a un recorregut per

transsexual i bisexual. Museus i institucions

l’arxipèlag; us assegure que val la pena. Si no

van programar exposicions i espectacles sobre

hi ha sort, sempre queda contractar alguna de

temàtica lgtb. El Kulturhuset -impressionant

les nombroses ofertes comercials d’excursions

casa local de la cultura- va acollir la seu central

amb vaixell. Dins de la ciutat tampoc us

de l’organització, realitzada per l’associació

avorrireu, ja que hi ha una programació diària

RFSL.

d’espectacles gratuïts que se celebren en

és començar en l’illa de Södermalm, al sud, al

na vegada feu la vostra primera visita

La Kulturhuset, engalanada per a l’Europride ‘08.

places com la cèntrica Kungsträdgarden i el El colofó a deu dies d’activitats va ser una

parc de Vita Bergen. Això sí, heu d’arribar amb

Quant a discoteques, la primera cosa que heu

marxa multitudinària i emotiva el dissabte 2

prou antelació perquè sempre s’omplin.

de saber és que totes tenen l’opció de sopar perquè segons la llei sueca, els llocs d’oci que

d’agost. Ni tan sols la pluja va poder evitar la massiva afluència, tant de col·lectius

Un altre passeig amb encant és a la ciutat vella,

venen alcohols d’alta graduació han de tindre

com de públic. Vora 500.000 persones van

situada en l’illa de Gamla Stan, originàriament

també menjar.

abrigar calorosament als que vam fer el llarg

alçada sobre enormes troncs. Allí podreu

xicotet jardí amb magnífiques vistes, és la més

recorregut. Les dones lesbianes van destacar

recórrer nombrosos carrerons, alguns dels

freqüentada actualment. Però sens dubte la

per la seua majoritària participació; de fet, un

quals encara mantenen intacte l’aspecte

cita ineludible és un sopar al Patricia, un vaixell

grup d’elles muntades sobre sorolloses motos

dels segles XIII i XIV. Evitant els carrers més

ancorat en Stadsgärdsleden que els diumenges

van obrir el camí de la gran serp multicolor

comercials, com Prastgatan, inundat d’articles

a la nit es transforma amb divertits sopars, i la

composta

per

posterior sessió disco lgtb amb show, fins a les

per

tot

tipus

col·lectius:

turistes,

podreu

relaxar-vos

amb

Linos, que compta amb un

5 de la matinada.

esportistes, militars, metges, policies, bombers,

racons acollidors, i elaborats aparadors de

dentistes, treballadores i treballadors de les

galeries d’art, antiquaris, joguets tradicionals,

esglésies sueques, partits polítics de totes les

restaurants, etc. Si decidiu visitar el Palau Reial

Sí, els vaixells estan per totes les bandes en

tendències, sindicats, associacions culturals, i

o el Museu Nobel després podeu asseure-

aquesta ciutat; si us abelleix, fins i tot, podeu

col·lectius lgtb de diferents àmbits geogràfics

vos en la terrassa del Chokladkoppen, un

allotjar-vos en un gran veler de quatre pals que

i interessos. Resultava emocionant veure com

divertit café d’ambient, des d’on gaudireu del

funciona com a alberg a preus molt assequibles

el pas de les mares i pares homosexuals, així

sarau de Stortoget, una acolorida plaça on,

(www.stfchapman.com). I és que a Estocolm,

com els familiars de gais i lesbianes anaven

amb una mica de sort, trobareu un concert

tant la terra com l’aigua són per disfrutar-los.

acompanyats per constants aplaudiments. A

o una animació d’ambientació històrica. En

mi em van impressionar particularment dues

aquesta mateixa plaça està el restaurant de la

mares musulmanes, vestides amb els seus

Stadsmission, on disposeu de bons menús a

vestits tradicionals, amb una pancarta que

preus gens suecs... és a dir, baratets.

demanava a les lleis alcoràniques respecte per als seus fills gais.

Hi ha llocs que encara que formen part de les rutes turístiques habituals, i que no hauríeu de

Estocolm està composta per unes quantes

deixar de conéixer, com el Museu Wasa, on es

illes comunicades per diversos ponts. Es deixa

troba un galió rescatat pràcticament intacte

descobrir en agradables passejos entre el mar,

després del seu enfonsament el 1638, el

llacs, jardins i boscos. Podeu traure una targeta

Museu d’Art Modern -edifici projectat per

de lloguer de bicis (www.stockholmcitybikes.

Moneo-, i el Museu Nacional amb una

se), i moure-vos fàcilment a través de tota la

interessant col·lecció de més genuí disseny

ciutat i la contornada. Imprescindible acostar-

suec. Si la vostra opció és més kitch, aneu

se a Frescati, una frondosa muntanya prop

directament al Skansen o al sorollós parc

de la universitat on podreu banyar-vos en les

d’atraccions.

aigües cristal·lines del llac que la rodegen. És també una de les zones més populars i

Quan eixiu de marxa, observareu que la gent

estimulants per lligar. Si no trobeu a ningú

és una mica parada, i els costa acostar-se a

amb qui “perdre-vos” entre les seues sendes,

conversar, però no us preocupeu, en quant

podeu visitar l’exuberant Jardí Botànic que es

prenguen un parell de cervesetes veureu

troba molt prop d’allí.

que es transformen ràpidament. Una opció

fulllambda

Més d’un somiarà de veure en directe aquest batalló... a Estocolm és possible.

Qüuestions basiques

per a la vida moderna Quin és el teu grau de Madonnío

La passada visita de la mítica cantant a València i la inclusió de la capital del Túria en la seua gira mundial Sticky & Sweet és l’ocasió perfecta perquè et preguntes fins a quin punt ets fans, fan (o fana, segons la ministra Bibiana Aído) o seguidor/a de la cantant. Llig atentament les qüestions que et plantegem i les possibles respostes per tal de determinar el teu grau de compromís amb la gran diva de la cançó, l’estil, el cinema i la música internacional.

1.- Quan vaig saber que venia Madonna a València…

b) Bo, opine que hi va haver xiulits i

tretes de la casa de Gadaffi. Em paregué

aplaudiments a parts iguals. Madonna té do

vore també algunes bosses de fem de Mayte

a) Vaig pensar de celebrar-ho veient els

de gents (Mister of Peoples, en anglés), però

Zaldívar, i això en directe no pegava massa

millors moments de “Parle Vosté. Calle Vosté”

ja no connecta amb el públic com abans.

amb “True Blue”.

i fumant-me un xino d’heroïna en l’habitació

Segur que si duguera el mateix manager que

c) Doncs horrible, què m’ha de semblar!

de ma mare. Després em va donar una mica

Camela, otro gallo cantaría…

Crec que si ho decoraren com un excasal faller

de rotllo tot això de la tele i al final em vaig

c) Em va semblar que Madonna estava més

reconvertit en local de xaperos, la cosa tindria

tirar enrere.

perduda que Manolo Escobar al Sónar de

més gràcia, la veritat.

b) Preferiria que haguera vingut a actuar al

Barcelona.

Parador So Nel·lo i que, de passada, tastara els

6.- Com vas trobar la veu de la cantant de Michigan?

c) Vaig pensar… tant de bo Lo Rat Penat li

4.- Què vas tirar a faltar al concert?

fera cantar tots els seus temes en valencià!

a) Vaig tirar a faltar la Patiño, Lydia Lozano,

va cantar “Ay quien maneja mi barca”.

bunyols de ma sogra.

a) Divina… Sobretot em va emocionar quan

María del Monte i Mariñas. És més, una amiga

b) Ni em vaig adonar, la veritat. Jo només

2.- Penses que Madonna és una Deesa de l’Estil?

meua –la identitat de la qual no revetlaré

pensava com la tindrien alguns dels ballarins.

perquè ja ha rebut amenaces anònimes- m’ha

Així que em donava igual. De fet, si Madonna

a) Jo sí, pense que ella i la Tàrrega, després

dit que María del Monte té en el seu punt

haguera cantat amb la veu del gos que va

d’una nit en Barraca formen un duet que

de mira l’artista americana, i fins i tot s’ha

mossegar el fill de l’Obregón, jo ni tan sols

resulta infalible per a donar empaque a

apuntat a les classes de “Seducció per a la

m’haguera adonat.

qualsevol event d’aquells d’alto copete.

Ciutadania”, a vore si cau en les seues xarxes

c) Jo crec que Madonna hauria de tindre la

b) Voràs, tinc els meus dubtes, ja que

amb un embruix andalús.

boca per a engolir i punt, perquè quan canta

últimament he descobert que el més in en les

b) Doncs jo per tirar, vaig tirar un bon

se li pareix al mismíssim Currupipi.

discoteques de Mutxamel és copiar els tratges

quiqui, la veritat; però amb la mà al cor faré

de la Duquesa d’Alba per a anar a l’after.

tots els possibles per fer-li arribar a Madonna

L’estilisme de Madonna, me l’aguardaria jo

en primera instància que allà feia falta una

per a les festes del Torico i per al bou embolat,

cambra fosca sota l’escenari. Ah, i també li

la veritat.

diré que per a no fer les coses bé, millor que

c) No, ni molt menys. Crec que hauria de

no vinga.

canviar d’estilista, un parell de toreretes en

c) Doncs a la Belén Esteban empastillada

color cru, dos calats de punt i un tratge de

animant el cotarro, perquè em vaig avorrir com

fallera amb tela escocesa li farien arribar fins a

una mona madrilenya. També em va estranyar

l’escalafó més alt del disseny.

no vore a Thais i Embrujo entre el sèquit de Madonna en escena, la veritat.

3.- Què et va semblar el concert i la selecció de cançons? a) Em va semblar bé l’equilibri entre temes

5.- Què et va semblar l’escenograﬁa del concert?

de sempre i cançons de l’últim disc; això sí, li

a) A mi em va recordar en alguns moments

va faltar un duet amb la cantant de Chiclana,

Ambiciones. Tot tenia un toc a la Campanario

María Isabel (sí, la de l’Eurojúnior) cantant

que em resultava d’allò més suggerent.

el tema: “No me toques las palmas, que me

b) Em va semblar bé, encara que he de

conozco”.

reconéixer que hi havia coses que pareixien

Puntuació Majoria de a). Consideres que Madonna és la teua gran ídola, a la qual imites en els teus playbacks i coreografies amb les amigues. Només escoltes les seues cançons, però per a ser com ella et cal l’actitud. Continues posant-te el sostenidor amb forma de con, i ballant la coreografia del Vogue mentres neteges a casa, però tu mateixa saps que així no s’ha de procedir en la vida. Hauries de començar a escoltar altres estrelles. Comença per alguna cosa del mateix estil. Et recomane l’últim de La Prohibida: The Forbidden, “pal mercao internasioná”. Majoria de b). Segueixes Madonna perquè no tens cap més remei. Les teues amigues la veneren, així que dissimules com pots. El que passa és que se’t nota molt, guapa, i tots ens hem adonat que quan cantes el Hung Up dius “con Loli”, en comptes del “so slowly”. Fins i tot fas un botet igualet igualet que la Terremoto de Alcorcón. No sigues falsa i reconeix que les teues ídoles són en realitat Estefanía de Mónaco amb el seu “Huracà” i Rosita Amores amb el seu “Ponle Menta, y un poquito de pimienta”. Majoria de c). Cari, passes tant de Madonna com Darek de l’Obregón, i Cantizano de Mariñas. Els teus gustos van per altres camins. Vols anar de tirada, però vas toda puesta de Prada. Encara que, tal i com t’ho montes al llit, algunes dirien que ets una dePRAvaDA. Segur que et tornes boja amb el Leti-Rap.