Full lambda 07 hivern 2009 by Lambda València

número 07 • Hivern 2008/09

Entrevista en exclusiva a Carla Antonelli: “Sóc Dorian Gray en versió trans!”

FOTO PORTADA: Carla Antonelli

Els mitjans de comunicació a la vorera d’enfront

I a més, en aquest número… Ni hetero, ni homo, ni bi, ni trans… Què és la intersexualitat? l’escola

VIH-SIDA: més enllà del virus

Quan els capellans entren a

8é Congrés de Lambda: “Reinventem la revolta”

4 Go East

12 15 La construcció social de la sida

Els mitjans de comunicació més LGTB

Més enllà dels EpC, església i dos sexes... educació sexual

16 17 8é Congrés de Lambda

La perspectiva del sofà

Notícies

Crònica Rosa

19 20 21 22 Agenda

La Taquilla

De ruta per… Brussel·les

Què és el fulllambda

El fulllambda és un òrgan d’expressió del Col·lectiu Lambda, entitat que no necessàriament es fa càrrec de les opinions vessades en les seues pàgines. El fulllambda és una publicació gratuïta i està totalment prohibida la seua venda. La reproducció per qualsevol mitjà dels seus continguts està permesa sempre que es faça menció del seu origen. EDITOR: Col·lectiu Lambda de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals. REDACCIÓ: C/ Vivons, 26. 46006 Russafa-València. · Telf.: 963342191 – INFOROSA: 963913238 · www.lambdavalencia.org EQUIP DE REDACCIÓ: Nemo, Laura Valero, Jorge Morcillo, Pau Vendrell, Luisa Notario, Mary K. del Carme, Miquel Oltra, Ximo Cádiz. COL·LABORADORS: Marc Candela, Ramón Espacio. COORDINACIÓ: Pau Vendrell. CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA: Nemo. IL·LUSTRACIONS: Joselupop, Sergio Montal (Telmo), Nosval. PORTADA: Carla Antonelli. DISSENY I IMPRESSIÓ: Diseñarte. PUBLICITAT: 627.980.993. DIPÒSIT LEGAL: V-4395-2007

Depòsit legal: V-4395-2007 disseny i impressió: DISEÑARTE

Aquesta publicació rep l’ajuda de la Conselleria d’Educació i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Imprés es paper ecològic

Podeu fer-nos arribar les vostres suggerències, opinions o textos per a publicar a l’adreça electrònica: full.lambda@lambdavalencia.net. El fulllambda es reserva el dret a no publicar textos amb continguts ofensius o de caràcter antidemocràtic, així com per raons d’espai. Així mateix, es reserva el dret a modificar els textos per adequar-los a l’espai escaient.

editorial

’hivern arriba, però sembla que l’ambient està una miqueta escalfat, almenys en alguns sectors. El fulllambda que teniu a les vostres mans fa un repàs exhaustiu d’un dels conflictes més inversemblants que hem viscut en els últims temps: pràcticament tota la comunitat educativa –mares i pares, professorat, alumnat, pedagogs…- es neguen a que l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans siga una matèria incomprensible a causa dels desficacis de la conselleria d’Educació. L’aparador d’aquesta obra de teatre –un sainet en tota reglaestà molt clar: hi ha uns continguts d’aquesta assignatura referits al respecte a la diversitat sexual i a les famílies homoparentals que la dreta política més ultraconservadora i la jerarquia catòlica no poden suportar; per això, el conseller Alejandro Font de Mora decideix boicotejar la matèria

obligant a impartir-la en anglés. L’objectiu final és que cap alumne siga conscient dels coneixements que està rebent i que l’assignatura en sí mateixa es convertisca en font de polèmica i debat. Els seus continguts, recordem-ho, ja van quedar aigualits i de fet la patronal de col·legis catòlics concertats es mostrava satisfeta amb els acords arribats amb el govern espanyol perquè cada centre adequara el currículum de la matèria als seus principis (com si l’homofòbia fora un prinicipi validable!) però ni això li ha valgut a la Generalitat. El conseller ha volgut guerra i l’està tenint. Però aquest número té espai per a molts altres assumptes, com per exemple una anàlisi de com ens veiem reflectides les lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals –LGTB- als mitjans de comunicació. Només cal fer una ullada a la portada per a comprovar com la televisió està molt atenta al fenomen LGTB; una

de les activistes més (re)conegudes de la lluita trans, Carla Antonelli, ens conta en exclusiva com la “tele” pot ser igual d’amiga que enemiga a l’hora d’eliminar estigmes i estereotips, o de consolidar-los. Finalment, no volem deixar passar aquest fulllambda que tindreu a les vostres mans a partir de desembre sense fer una referència clau a la lluita contra el vih-sida. El dia 1 de desembre se celebra el dia mundial de combat front a aquesta pandèmia, i hem volgut que Ramón Espacio, activista de primer ordre i Premi Positiu del 2008, ens fera un repàs al que ha significat socialment el virus. Més temes plens d’interés, com la intersexualitat, o d’actualitat, com el veto al matrimoni homosexual a Califòrnia planen per aquest fulllambda. No us els perdeu.

CaRtEs Hola, em diuen Sandra. Una de les seccions que més m’agrada del fulllambda és la crítica de cinema perquè t’assabentes de pel·lícules que, si no fora perquè apareixen a la revista, ni sabries de la seua existència. Total, que tinc un dubte: d’on les traeu? Ho dic perquè moltes d’elles no les trobe als cinemes. Al final el que faig es abaixarme’n algunes piratejades, però com que hi ha prou estrenes, moltes encara no estan a internet. Gràcies. Sandra Vaja, sembla que ara la marxa gai se n’està anant del Carme cap a Russafa i altres punts dispersos de València. Pros i contres. A favor: que ja està bé d’haver d’anar només al Carme amb els problemes d’aparcament que hi ha, perquè clar, en aquesta ciutat hi haurà tots els esdeveniments que vulgues i més, però transport públic, poquet i roín. Ara, almenys, tens més varietat. Contres: que es deixe morir així el barri del Carme és una llàstima; ara tot ple de supermodernas i de guiris borratxes que vénen de comiat de solteria. A més, ara a partir de les tres de la matinada ja no trobes pràcticament res al Carme i et veus obligat a anar-te’n cap altres zones, amb el perill que això implica si agafes el cotxe. Javier Sanlorenzo Gisbert. Capitalisme rosa? Jo et diré què és això: haver de pagar 15 euros com a mínim per a entrar a un local després de les 3.30h de la matinada; haver de deixar-te un renyó al mes si t’has hipotecat en un dels fabulosos “barris gais”; sentir que eres un marcià si no portes els calçotets caríssims que en totes les pel·lis porten els gais guapos; haver de mirar-te les pel·lis porno mig borroses i amb el so desincronitzat perquè l’únic remei que et queda és abaixarte-les de l’e-Mule, si no vols gastar-te una fortuna en una cinta original; haver-te de ficar glamouroses verdures fresques al cul perquè els consoladors de tota la vida estan pels núvols... Això és el capitalisme rosa. Enhorabona als agraciats. H.S.L. Podeu enviar les vostres cartes a full.lambda@lambdavalencia.net. La redacció del Full Lambda es reserva el dret a retallar el contingut de les cartes quan aquestes excedisquen les 30 línies, així com a descartar qualsevol escrit insultant, homòfob, trànsfob o que, en general, atempte contra la integritat de les persones.

fulllambda

NEMO (blogdenemo.blogspot.com)

GO EAST?

la dècada del 1970, quan la ciutat californiana de San Francisco podia semblar una mena d’utopia de l’alliberament gai i per això atreia un gran nombre d’homosexuals d’arreu dels Estats Units, els Village People recuperaven un vell lema dels temps de la colonització del Llunyà Oest –“Go West, young man”– per convidar el seu públic a buscar també “el sol en ple hivern” a la vora del Pacífic. Go West, versionada després pels Pet Shop Boys, ha esdevingut amb els anys un dels himnes gais més coneguts. En l’actualitat, però, les coses han pres un altre color: avui hi ha dos estats nord-americans de la costa est, Massachussetts i Connecticut (tots dos de Nova Anglaterra) on les parelles homosexuals veuen reconegut el seu dret al matrimoni, mentre que a Califòrnia els votants van decidir en referèndum el passat 4 de novembre –el mateix dia que Obama va guanyar les eleccions presidencials– eliminar el dret al matrimoni, i per tant la igualtat legal amb la resta de la població, dels seus conciutadans gais i lesbianes. ¿Ha arribat l’hora, doncs, de canviar de tornada i cantar Go East? Cal remarcar que allò que es plantejava en aquest referèndum era, precisament, eliminar un dret que en aquell moment ja estava reconegut a Califòrnia, i així figurava en el títol oficial de la proposta que se sotmetia a votació. Els impulsors d’aquesta iniciativa homofòbica –coneguda com Proposition 8– havien volgut titular-la, maliciosament, “Llei de protecció del matrimoni a Califòrnia”, malgrat que el que pretenien en realitat era la desprotecció legal dels 18.000 matrimonis homosexuals ja celebrats llavors en aquell estat, i la de totes aquelles parelles de gais i de lesbianes que en el futur pogueren voler accedir allí al matrimoni. La justícia californiana, però, no els permeté aquesta insidiosa maniobra, i va determinar que el títol de la proposta homòfoba havia de ser aquest: “Proposició 8. Elimina el dret de les parelles del mateix sexe a casar-se”. Aquest dret l’havia reconegut el Tribunal Suprem de Califòrnia (que és el tribunal constitucional d’aquell estat) al maig d’enguany mateix, en dictaminar que la prohibició dels matrimonis homosexuals violava els drets de les parelles del mateix sexe segons la Constitució californiana.

sentit pot tindre que un estat democràtic, en lloc de garantir els drets i la igualtat dels seus ciutadans com és la seua obligació i raó de ser, els suprimisca? Que elimine la llibertat instaurada per retornar a un estat de coses que ja havia sigut reconegut abans com a opressiu?

Del Martin (esquerra) i Phyllis (detra) van ser la primera parella homosexual que es va casar a San Francisco

Aquesta profunda contradicció entre la Proposició 8 i els valors democràtics fonamentals fa que els defensors dels drets LGTB se senten carregats de raó i de legitimitat per a continuar oposant-s’hi avui, tant als tribunals, on ja han iniciat diversos processos legals, com als carrers de les ciutats californianes, on des del 4 de novembre s’han succeït les manifestacions. I probablement és aquesta mateixa contradicció el que ha fet que reben alguns suports que des d’ací ens poden resultar sorprenents, com ara el del governador republicà de Califòrnia, el famós Arnold Schwarzenegger, que ha declarat que els qui lluiten pel dret de les parelles homosexuals al matrimoni “No s’han de rendir. Han de continuar pressionant fins que aconseguisquen el seu objectiu”, i ha afegit que ell confia que el Tribunal SuEls votants que acudiren el 4 de novembre a les urnes de prem californià anul·larà la Proposició 8. També l’església Califòrnia van decidir, per tant, episcopaliana –la branca nordcanviar la Constitució del seu esamericana de la comunió angli“Quin sentit pot tindre que un estat tat per a suprimir un dret que en cana– s’ha posat al costat dels democràtic, en lloc de garantir els aquell moment hi era plenament defensors dels drets que la prodrets i la igualtat dels seus ciutadans posició homofòbica pretén elireconegut als ciutadans. Però, si ja la Declaració d’independència dels com és la seua obligació i raó de ser, minar, i així el bisbe episcopalià Estats Units, document fundaciode Los Angeles ha exhortat els els suprimisca?” nal d’aquell país i text bàsic dels seus conciutadans a “examinar orígens de la moderna concepció les seues consciències i desteoccidental de la democràcia, proclamava l’any 1776 que rrar la seua ignorància sobre l’homosexualitat”, a més de els governs, els estats, “s’institueixen entre els hòmens” recordar que els textos bíblics “també van ser utilitzats per a fi de “garantir” els “drets inalienables (…) a la vida, la a justificar l’esclavitud” en el passat. llibertat i la cerca de la felicitat” que té tota persona –ja Ben diferent ha sigut la reacció del president dels bisbes que, s’argumentava, tots som essencialment iguals–, quin catòlics espanyols, Rouco Varela, que ha fet unes declaracions de les quals es desprén que voldria veure suprimit en referèndum, també a l’Estat espanyol, el dret de les parelles homosexuals al matrimoni. La qual cosa ens recorda que aquest dret continua pendent, ací, de la decisió del Tribunal Constitucional sobre el recurs que el PP hi va posar, i que una vegada i una altra s’ha negat a retirar. Si en el futur, per aquesta circumstància o per qualsevol altra, el nostre dret a accedir al matrimoni i la nostra igualtat jurídica amb la resta de la ciutadania es veren també en perill –cosa que, per desgràcia, està lluny de ser impossible–, hauríem de seguir l’exemple dels gais i les lesbianes californians. En lloc de pensar a emigrar –no cap a l’est en el nostre cas, sinó cap al nord, on ja Bèlgica, Holanda i Noruega ens reconeixen el dret al matrimoni, i prompte s’hi afegirà Suècia–, hauríem de quedar-nos ací, a la nostra terra, per a continuar plantant cara a l’homofòbia i batallar. Com a Califòrnia: per la nostra dignitat i pels nostres drets, però també –no ho oblidem– pels principis democràtics més elementals i irrenunciables. Un dels cartells a favor de la igualtat de drets per al col·lectiu homosexual a Califòrnia

fulllambda

MÉS ENLLÀ DELS DOS SEXES... SEXE PER A TOTES! LAURA VALERO MARTÍN, COORDINADORA ZONA D’INTENSITAT

Desitjar, ser desitjada. El desig mou el món, ens fa enfrontarnos a les restriccions socials per gaudir dels nostres cossos. Ara bé, són totes les corporeïtats igualment desitjables? Sabem que hi ha uns atributs més ben valorats que uns altres. Els cànons de bellesa influeixen notòriament en els nostres gustos i es converteixen en qualitats anhelades que generen un mercat que mou grans sumes econòmiques. La pressió per l’assoliment d’un cos perfectament recognoscible com a d’home o de dona prototípics arriba fins al pas voluntari pels quiròfans, encara que el risc d’això

siga una operació que deixa uns quants centilitres de silicona sota la pell i els músculs, i que pot generar problemes mèdics. Els esquemes que dicten com han de ser les dones i els homes, a més de tindre grans atributs sexuals perfectament acoblables, construeixen uns ideals homogenis que en l’imaginari col·lectiu es presenten com joves, de color blanc i amb bona salut (tirant cap a l’anorèxia elles i cap a la vigorèxia ells). Aquests models impliquen una gran violència en la mesura que la diversitat humana es veu abocada a encaixar dins un sistema que a Occident presenta de manera polaritzada i immutable les possibilitats de manifestar la identitat de gènere, les preferències sexuals i el mateix cos. El sistema sexe/gènere es basa en l’existència de dos sexes naturals als quals s’adhereixen automàticament dos gèneres complementaris i, per tant, heterosexuals. Els homes heterosexuals són la mesura universal, la norma, allò sa, i les dones heterosexuals en són el complement. Les societats occidentals, que es revelen així com a patriarcals i heterocentristes, jutgen antinaturals les manifestacions afectives i sexuals que s’allunyen d’aquesta norma. Lesbianes, bisexuals i gais desitgem de manera desviada, però, si respectem la integritat dels rols de masculinitat i feminitat, som un mal menor. Les persones transsexuals posem en dubte la premissa cos masculí=identitat de gènere d’home i cos femení=identitat

de gènere de dona. No ens adherim a les expectatives de gènere i fem trontollar el sistema que, no obstant això, roman dempeus explicant aquesta inversió com una malaltia mental. I si ens autodefinim com a transgèneres celebrem els nostres cossos i en gaudim sense assumir com a nostra la identitat de gènere que se’ns pressuposa amb una mirada; malauradament som *l*s grans desconegud*s. Com a transvestits subvertim els rols de gènere, encara que siga temporalment, i fem veure que la feminitat i la masculinitat són conceptes buits, que sols tenen un significat cultural, mai natural. I com a intersexuals no se’ns deixa existir. Som massa perillos*s ja que, si bé el concepte de gènere com a construcció gaudeix d’una forta acceptació, el qüestionament de la naturalitat de la divisió sexual dicotòmica deixa el sistema sense els seus fonaments més bàsics: la divisió natural de la humanitat en mascles i femelles que garanteixen la reproducció. Si bé és cert que hi ha certes formes d’intersexualitat que cal operar per a afavorir la Il·lustració d’Antonella Abatilli qualitat de vida, la majoria de les manifestacions d’ambigüitat sexual –en termes de la genitalitat que es considera estàndard per a dones i homes en les nostres societats– no són una deformitat o una malaltia, sinó simplement variacions del cos humà, com el color dels cabells o l’altura. De la mateixa manera que vam qüestionar la simplificació dels desitjos sexuals i vam convenir que resultava més plausible parlar d’un contínuum, quant a les manifestacions de les preferències afectives, entre allò que anomenem heterosexualitat i homosexualitat, hem de començar a veure que la diversitat corporal és també una continuïtat natural de formes entre allò que anomenem homes i dones. Si déiem que tot*s som bisexuals, de la mateixa manera podem afirmar que tot*s som intersexuals. Follem amb altres intersexuals! Els cossos més enllà dels dos sexes ens alliberen, perquè ens fan veure l’arrel de l’opressió: la imposició d’un model de vida heterocentrat i sexualment binari. Estimem-nos, celebrem-nos i fem nostres les reivindicacions que exigeixen l’aturament de les mutilacions a bebés amb ambigüitat genital, que es fan a hores d’ara per tal de registrar-los oficialment com a xiquetes i xiquets. Més enllà del blau i del rosa tenim la possibilitat de flexibilitzar els nostres rols de gènere i combatre l’heterosexisme fent visibles altres equacions de sexes i gèneres, que no han d’adherir-se necessàriament als cossos sempre de la mateixa manera, violentament heterocentrada. La revolució comença per nosaltres mateix*s, intimem amb altres cossos trans, inter, positius, amb ploma... i sobre tot gaudim-nos!

fulllambda

EpC, església i educació sexual MARC CANDELA, STEPV-Iv (Sindicat de Treballadores i Treballadors del País Valencià-Intersindical Valenciana)

ue l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania (EpC) s’ha convertit en una arma d’oposició per als sectors més reaccionaris i conservadors és un fet. L’església espanyola i el Partit Popular l’han feta servir com un instrument polític de desgast del Govern espanyol, cosa que al País Valencià ha arribat a extrems surrealistes en decretar la Conselleria d’Educació l’obligatorietat d’impartir l’assignatura en anglés per part de dos professors, amb l’objectiu d’impedir el desenvolupament normal de la matèria i desprestigiar-la socialment.

En aquest article repassem breument la història d’aquest conflicte i analitzem els continguts de l’assignatura, especialment els referits als aspectes afectivosexuals de la matèria, i aprofitem per llançar una reflexió sobre l’educació sexual a les escoles del nostre país.

Ciutadania versus religió Des que es va anunciar que la nova llei d’educació, la LOE, incorporava una assignatura nova anomenada Educació per a la Ciutadania, l’església catòlica espanyola i el Partit Popular van engegar una forta campanya d’oposició a aquesta per considerar que suplantava l’educació en valors que, deien, correspon a l’àmbit familiar. La història d’aquesta oposició és força coneguda, però volem il·lustrar-la amb alguns dels comentaris que han fet aquests sectors: la declaració dels bisbes del 28 de febrer de 2007 fa una referència explícita a allò que ells anomenen el nuevo concepto de ‘homofobia’ que “amaga una visió de la constitució de la persona més lligada a les anomenades ‘orientacions sexuals’ que al sexe. D’ahí que el sexe, és a dir, la identitat de la persona com a home o com a dona, siga suplantat pel ‘gènere’ precisament quan s’assenyalen els criteris segons els quals s’avaluarà la consciència moral dels alumnes de Secundària”. EpC, afirmen, “introdueix en les consciències dels joves el relativisme moral i una ideologia desestructuradora de la identitat personal (la ideologia de gènere)”. Per la seua banda, la FAES, fundació del Partit Popular, acusa els autors dels llibres de text d’EpC de “raonar en clau marxista” i difondre valors anticapitalistes, antioccidentals, antiamericans, antiPP i anticristians. Totes aquestes declaracions retòriques no són altra cosa que l’intent de forçar la recuperació dels valors familiars cristians i del terreny perdut pel catolicisme en la societat i en l’educació, agreujat pel reconeixement legal d’això que la realitat s’entesta a mostrar: que la unitat familiar és avui diversa i que el col·lectiu homosexual també té dret a formar família. Tanmateix, la divisió entre els sectors de la dreta contrària a EpC i la LOE es va fer patent quan el Ministeri d’Educació –MEC- va arribar a un acord amb la FERE, una de les dues patronals dels col·legis catòlics. A canvi d’impartir l’assignatura, el MEC permetia que aquests col·legis adaptaren els continguts al seu ideari catòlic, amb la qual cosa la pressió d’una part de l’oposició sobre el Govern espanyol va quedar desactivada.

fulllambda

Però, què ensenya EpC? Els continguts de l’assignatura estan organitzats en cinc blocs: habilitats socials i comunicatives (diàleg, debat, judicis propis, etc.); relacions personals i en societat (família, amistats, entorn social, etc.); drets i deures; institucions polítiques i convivència en societat; i el món globalitzat. L’objectiu és fomentar “l’aprenentatge dels valors democràtics i de la participació democràtica amb la finalitat de preparar les persones per a la ciutadania activa” tal com recomana el Consell de Ministres de la Unió Europea. Els continguts que recull el Reial decret del Ministeri han sigut modificats per la Conselleria d’Educació en el currículum de l’ESO passant pel filtre ideològic del govern valencià. El resultat és un currículum dretanitzat en què s’han suprimit o modificat les referències incòmodes per a l’església i el Partit Popular: aspectes com ara la divisió social i sexual del treball o els prejudicis socials racistes, xenòfobs, antisemites, sexistes i homòfobs; les relacions entre homes i dones; les discriminacions provocades per les desigualtats personals, econòmiques o socials; la feminització de la pobresa, etc. El govern valencià, però, no s’ha conformat amb això, sinó que, per acabar-ho d’adobar, ha introduït l’obligatorietat d’impartir l’assignatura en anglés per a reblar el clau del boicot. Aquesta mesura s’ha convertit en la punta de llança de les protestes i mobilitzacions que la comunitat educativa realitza actualment arreu del País Valencià. Pel que fa als continguts afectivosexuals, el quadre adjunt és prou explícit quant a les amputacions que ha patit el decret ministerial en ser adaptat al currículum valencià. En desapareixen les referències a la discriminació entre homes i dones, el coneixement del cos dels altres, la valoració de la diversitat sexual, els tipus de relacions interpersonals, els afectes i les emocions, les crítiques als prejudicis sexistes i homòfobs, entre d’altres qüestions.

Les mancances de l’educació sexual a l’ensenyament L’educació sexual a les aules valencianes es limita, quan n’hi ha, a l’ensenyament dels anticonceptius i a la prevenció de les malalties de transmissió sexual. Algunes experiències intenten trencar aquest model i tractar la sexualitat des d’una perspectiva més àmplia i complexa.

és obvi que encara hi ha molta feina per fer. L’assignatura d’EpC no resol aquestes mancances, però aporta un granet d’arena. Cal, doncs, sensibilitzar l’escola en la lluita contra els prejudicis homòfobs i tractar la sexualitat d’una manera oberta, professionalitzada i democràtica; bé a través d’una assignatura específica, bé a través de la transversalitat entre totes les assignatures.

L’enquesta del Col·lectiu Lambda sobre homofòbia i transfòbia en l’àmbit educatiu publicada en aquesta revista al maig passat ens ho confirma: encara hi ha entre un 10 i un 20% de la població escolar que rebutja l’homosexualitat i la transsexualitat. Tot i que s’ha avançat en l’acceptació de la diversitat sexual per part de l’alumnat en els darrers anys,

L’educació sexual a les aules valencianes es limita, quan n’hi ha, a l’ensenyament dels anticonceptius i a la prevenció de les malalties de transmissió sexual.

Decret del Ministeri c) Valorar i respectar la diferència de sexes i la igualtat de drets i oportunitats entre aquests. Rebutjar els estereotips que suposen discriminació entre homes i dones.

Currículum valencià OBJECTIUS DE L’ETAPA (ESO)

k) Conéixer i acceptar el funcionament del propi cos i el dels altres, respectar les diferències, afermar els hàbits de cura i salut corporals i incorporar l’educació física i la pràctica de l’esport per a afavorir el desenvolupament personal i social. Conéixer i valorar la dimensió humana de la sexualitat en tota la seua diversitat.

d) Valorar i respectar, com un principi essencial de la nostra Constitució, la igualtat de drets i oportunitats de totes les persones, amb independència del seu sexe, i rebutjar els estereotips i qualsevol discriminació. l) Conéixer i acceptar el funcionament del cos humà i respectar les diferències. Conéixer i apreciar els efectes beneficiosos per a la salut dels hàbits d’higiene, així com de l’exercici físic i de l’adequada alimentació, incorporant la pràctica de l’esport i l’educació física per a afavorir el desenvolupament personal i social.

6. Reconéixer els drets de les dones, valorar la diferència de sexes i la igualtat de drets entre aquests i rebutjar els estereotips i prejudicis que suposen discriminació entre homes i dones.

OBJECTIUS D’EpC

6. Reconéixer els drets de les dones, valorar la diferència de sexes i la igualtat de drets entre aquests i rebutjar els estereotips i prejuís que suposen discriminació.

Bloc 2. Relacions interpersonals i participació. - Autonomia personal i relacions interpersonals. - Afectes i emocions. - Les relacions humanes: relacions entre homes i dones i relacions intergeneracionals. - La família en el marc de la Constitució espanyola. - El desenvolupament d’actituds no violentes en la convivència diària. - Valoració crítica de la divisió social i sexual del treball i dels prejudicis socials racistes, xenòfobs, antisemites, sexistes i homòfobs.

CONTINGUTS D’EpC

Bloc 2. Relacions interpersonals i participació. – L’autonomia personal. – Llibertat i responsabilitat. – La igualtat essencial de tots els sers humans. La no-discriminació. Crítica als prejuís socials. – Les relacions humanes. La família en el marc de la Constitució. – La convivència a l’escola.

1. Identificar i rebutjar, a partir de l’anàlisi de fets reals o figurats, les situacions de discriminació cap a persones de diferent origen, gènere, ideologia, religió, orientació afectivosexual i d’altres, respectant les diferències personals i mostrant autonomia de criteri.

CRITERIS D’AVALUACIÓ D’EpC

5. Identificar i rebutjar tota forma de discriminació. Respectar les diferències personals i mostrar autonomia de criteri. 7. Distingir i rebutjar situacions de violació dels drets humans.

4. Identificar els principis bàsics de la Declaració Universal dels Drets Humans i l’evolució que han tingut, distingir situacions de violació d’aquests i reconéixer i rebutjar les desigualtats de fet i de dret, en particular aquelles que afecten les dones.

fulllambda

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ a la vorera d’enfront

EL FET MARICA I BOLLO SEDUEIX L’AUDIÈNCIA DE PERIÒDICS, RADIOS I TELEVISIONS JORGE MORCILLO

Actualment, sembla que allò que no ix en els mitjans de comunicació no existeix, per això lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals –LGTB- s’han llançat a la conquista dels periòdics, les ràdios i les televisions del món sencer. Per dir que existeixen, que són homes i dones que denuncien la desigualtat amb què la llei els tracta i que lluiten per aconseguir la plena equiparació social. I això, sens dubte, ho estan aconseguint perquè, avui dia, el col·lectiu LGTB està més present que mai en els mitjans.

La premsa Com es parla de les lesbianes, els gais i els trans en els periòdics de casa nostra? “Nosaltres donem bastant cobertura a aquesta mena de notícies i sempre amb absoluta normalitat, sense emetre cap valoració i sense prejudicis. Perquè tota informació que tinga rellevància informativa té interés per a nosaltres. De fet, això ha sigut així des dels començaments del periòdic, potser per la seua especial sensibilitat envers les situacions d’injustícia”, afirma Jaime Prats, redactor del diari El País a València. I un fet que exemplifica aquesta declaració és que El País haja donat plena cobertura a la situació jurídica dels matrimonis homosexuals a Califòrnia durant els últims mesos, just al contrari que altres diaris, com ara La Razón, per al qual no ha sigut tema d’interés. L’hemeroteca del tabloide fundat per Jesús de Polanco, d’altra banda, mostra la gens menyspreable xifra de 588 notícies que responen a la cerca de la paraula gay, mentre que l’hemeroteca de La Razón registra 0

notícies amb aquesta cerca. Un terme, “gay”, amb què els mitjans solen englobar tota la realitat LGTB. Una menció especial de qualitat mereix el LevanteEMV, amb un premi Margarida Borràs rebut l’any 2007. El Mundo, inesperadament, és un altre dels grans referents de la premsa espanyola quant al tractament de l’homosexualitat des de ja fa alguns anys, i té un llibre d’estil en què s’estableix un codi deontològic que es refereix també a les formes adequades amb què qualsevol redactor ha de referir-se a un grup minoritari, com puga ser l’homosexual. “Tractem sempre amb decòrum temes d’especial sensibilitat que requereixen l’ús d’un vocabulari adequat i molta atenció”, assegura el cap de la redacció d’El Mundo en l’edició valenciana, Vicente Useros. També afirma el següent: “Crec que hi ha una falta de cobertura d’aquesta mena de notícies, però per a entendre-ho cal saber que hi ha dos tipus de mitjans, els privats com El Mundo i els públics com TVE. Aquests últims reben subvencions per part de l’Estat, per la qual cosa és lògic que tinguen l’obligació de parlar sobre grups minoritaris. En canvi, els mitjans privats han d’actuar tenint en compte que hi ha uns temes que venen més que uns altres”.

“Si vull escriure una carta a la Reina, doncs ho faig”: Martín Lobo (blocaire) El Mundo també està considerat com un dels tabloides pioners a donar cobertura a la temàtica homosexual per haver creat el portal http://www.elmundo.es/elmundo/blogs/ blogbackmountain, el primer bloc gai que pertany a un diari a Espanya. Martín Lobo, l’editor del bloc, assenyala: “Aquest bloc naix arran d’una proposta meua a Fernando Baeta, director de l’edició digital d’El Mundo. Vaig entregar cinc posts, van agradar, i ara Blogbackmountain és la secció fixa més llegida de l’edició digital amb centenars de milers de visites al mes, i això quasi des del començament del projecte al mes de març de 2008”. Els temes que es tracten en aquest espai són d’allò més variats: “Jo escric sobre el que vull amb la sort de no haver tingut mai cap restricció ni limitació per a això. I no m’importa que em titlen de promíscua i carrossa homosexual pel que es pot llegir en el meu bloc, perquè jo també vaig a l’òpera, al cine o al teatre, però per a parlar d’això hi ha altres seccions del periòdic. De manera que si vull parlar de sexe ho faig, i si vull escriure una carta la reina, doncs ho faig”, afig Lobo. Un altre fenomen que cal destacar és el de les revistes de temàtica LGTB –sobretot gai- llançades en el mercat espanyol. Exemple d’això són Shangay o Zero, encara que per a molts aquesta última publicació és més prompte una recopilació de publireportatges. Zero no ha volgut fer declaracions per a aquest article; el suposat activisme de què feia gala la revista pareix que tan sols pretenia ser un reclam comercial, i ara, que és un tema que no reporta vendes, es veu que no interessa massa.

fulllambda

La ràdio Si parlem del tractament informatiu que es dóna en les ones radiofòniques, cal destacar el de la Cadena Ser, que ha rebut el premi Margarida Borràs que atorga el Col·lectiu Lambda a aquelles persones i entitats destacades per la seua lluita en defensa de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals. “Som una emissora compromesa amb la causa LGTB. Però, sens dubte, sempre podria ser major l’acollida, perquè cada dia els mitjans de comunicació haurien de tindre un compromís amb aquest col·lectiu. Nosaltres, a pesar de no tindre un llibre d’estil que marque unes directrius, considerem necessari defensar els drets humans i, per tant, els drets de les persones homosexuals i transsexuals”, assenyala el cap d’informatius de Cadena Ser a València, Bernardo Guzmán.

I què pensa l’emissora episcopal sobre l’homosexualitat i la transsexualitat? La locutora de la COPE, Cristina López Schlichting, un dels pesos pesants de la graella de la cadena, va dedicar l’última secció d’amor i sexualitat del programa “La tarde con Cristina”, a parlar de l’homosexualitat i de com persones que es declaraven gais i lesbianes han aconseguit “eixir-ne”, superant els seus problemes, per a experimentar l’heterosexualitat (!). “Si tenen preguntes sobre l’homosexualitat, si tenen casos que els plantegen dubtes, o dolor, o patiment, poden parlar amb nosaltres”, va començar dient la presentadora. A continuació va demanar a una de les sexòlogues invitades que donara una definició de l’homosexualitat, i per a fer-ho aquesta va recórrer a una cita del polèmic llibre Conocer y curar la homosexualidad, de Richard Cohen, cosa que marcà el to general de la secció, com recorda el web de temàtica LGTB dosmanzanas.com. A mitjan camí entre una i altra emissora hi ha Onda Cero: “No tenim cap programa específic per a parlar d’aquests continguts, encara que tampoc no tindria sentit fer-ho, no ho veig. El que sempre hem realitzat són al·lusions puntuals a certes agressions. O també al Dia de l’Orgull LGTB, que s’anuncia cada any, encara que no es cobreix pel desavantatge que suposa el fet de tindre lloc durant el cap de setmana, quan no hi ha noticiaris”, apunta el cap d’informatius d’Onda Cero a València, Eduard Ureña. saltres a molts de no ha fet recordar s en va no sa yri. Eduardo Ca TO: Teresa Pe sèrie Aída. FO mateixos en la

La televisió Des dels temps d’Alfredo Landa fins als de Jesús Vázquez el sexe s’ha democratitzat. Ha abandonat l’ostracisme i es converteix en objecte de consum: les publicacions generalistes el porten a les portades, ocupa hores de televisió i és una indústria poderosa. En aquest sentit també es diversifica i es percep amb normalitat una opció que fins llavors era entesa com a Patricia Vico és la preferida de les lesbianes en Hospital Central. marginal. “Que el teu veí del costat, Jesús Vázquez, no sols siga FOTO: Carlos Serrano. homosexual sinó que es case amb el seu nuvi és un pas enorme cap a la normalització. Qui ara és marginal i retrògrad és el machito d’altres èpoques” afirma la periodista Teresa Viejo. Un dels punts clau per a aquest canvi es va donar amb l’inici de la transició democràtica, en què passàrem de la persecució franquista a la tolerància. La legislació actual n’és un exemple, ja que amb ella s’han resolt molts drames, de moltes parelles que vivien el seu amor en la al·legalitat. I de retruc, ha posat de moda el fet gai –sí, sobretot gai, en masculí- en les televisions, “i això ajuda a acostar al gran públic històries corrents d’homosexuals que pateixen per una societat que els margina i allunyades, en alguns casos, de l’arquetip del gai envoltat de lluentons i de plomes, encara que en algunes ocasions lamentablement subratllen el cruel estereotip de l’homosexual carrincló i xafarder. I per fortuna aproximen un argot ric, ràpid, enginyós i irònic que ara s’ha incorporat a la parla urbana i que serveix per a identificar la sexualitat del grup. Frases com ara divina de la muerte són avui part del discurs quotidià”, ressalta Teresa Viejo.

fulllambda

al “La TV corre el risc d’arribar a poseu un gai en la vostra vid si voleu triomfar”, assevera Teresa Viejo

Però no obstant això, el fenomen dels personatges homosexuals en televisió es posa en qüestió amb una pregunta: el que es busca és la normalització o només un augment de l’audiència? “Avui dia correm el risc d’arribar al poseu un gai en la vostra vida si voleu triomfar. Amb tot, em pareix un mal menor, és més interessant comprovar que l’homosexualitat s’allunya del tabú divertit per a arrelar-se en allò humà encara que, al meu parer, calga eliminar una certa ploma”, reitera Viejo. I és que, el tractament de la diversitat, amb ploma o sense, encara costa d’assimilar. De moment, s’ha aconseguit que el col·lectiu LGTB aparega en els mitjans encara que moltes vegades siga a costa d’al·ludir a tòpics. Perquè la teleporqueria continua transmetent la imatge del marieta grotesc, graciós, amb un cert enginy i mala llet, però dèbil i patètic. Encara així, l’aparició d’aquests personatges en les ficcions espanyoles ha sigut un fenomen formidable, ja que “sens dubte, verbalitzar la sexualitat pot servir d’exemple per a altres persones que estan patint per això. Em pareix encoratjador. No crec que aquesta actitud alimente l’estereotip, ben al contrari: s’humanitza el personatge, que així s’acosta a qualsevol classe i condició social”, aclareix la periodista. I afig: “He pogut comprovar com dones d’edats a l’entorn dels 60 en municipis de menys de 5.000 habitants d’una zona rural de Castella-la Manxa aplaudien l’eixida de l’armari d’un jove veí junt amb el seu nuvi perquè aquests no feien ni més ni menys que el que ja havia portat a terme el seu admirat Jesús Vázquez. Aquest missatge de “i ací no passa res” és molt bo”.

Sens dubte, un dels ídols de la comunitat LGTB i també, per què no, de l’hetero: Jesús Vázquez. FOTO: David Vegal.

La sèrie d’Antena3 Física o Química és un altre exemple de tot això: “Veure com Fer, el protagonista gai de la sèrie, afrontava la seua homosexualitat, em va ajudar a entendre el que jo estava vivint en aquell moment”, afirma Carlos, un adolescent que es declara obertament homosexual.

Per a contractar publicitat al

fulllambda

, telefoneu al 627.980.993

CARLA ANTONELLI:

“Gràcies als mitjans es van veient espais de llum entre tanta foscor” JORGE MORCILLO Carla Antonelli és com un remolí que no deixa indiferent ningú per allà per on passa. L’escena és el seu món professional, però ser un personatge públic no li ha impedit implicar-se en l’activisme transsexual, ans al contrari. Ha sigut coordinadora de l’Àrea de Transsexualitat del PSOE, cosa

que no li ha impedit enfrontar-se a qui calguera, fins i tot dins del seu partit, en la lluita pels drets trans. També ha marcat fites històriques, com ara ser la primera transsexual de la Comunitat de Madrid que va sol·licitar que la seua vertadera identitat figurara en els documents oficials després

de l’aprovació, l’1 de març de 2007, de la Llei d’identitat de gènere. I tot això, combinat amb la seua professió com a actriu, que aprofita per donar visibilitat a les persones transsexuals en els mitjans de comunicació, com ha demostrat en la sèrie d’Antena3 El síndrome de Ulises.

“Sóc Dorian Gray en versió trans!”

fulllambda: Què ha suposat per a tu com a actriu participar en El síndrome de Ulises? CARLA ANTONELLI: Una experiència increïble: fer una cosa que t’agrada i, a més a més, poder interpretar una dona transsexual de vida normalitzada, amb la qual cosa treballava i d’alguna manera també feia activisme visible.

fl: Com sorgeix aquest projecte? C.A.: Doncs simplement per haver estat en el lloc adequat en el moment just: en un acte a què m’havia invitat Pilar Bardem, i on es trobava Laura Cepeda, cap de càsting de la sèrie. Laura va parlar a Pilar del personatge que estava buscant i Pilar li va dir que tot el que buscava ho tenia a deu metres, i m’assenyalà a mi.

fl: La sèrie parla de la marginalitat, tant la dels immigrants com la de tanta altra gent estigmatitzada, com ara les persones transsexuals, què et pareix la manera com la sèrie ha enfocat aquesta problemàtica? C.A.: Amb moltíssima dignitat, respecte i normalització, fins al punt que el fet que el meu personatge, Gloria, fóra una dona transsexual va passar completament a un segon pla. Fixa’t, l’evidència d’això és el fet que només es parlara de la identitat de gènere de Gloria dues vegades en les tres temporades d’El síndrome de Ulises. fl: Alguna vegada has afirmat que “estem saturats de personatges transsexuals instal·lats en l’estereotip”. Això es deu als mitjans de comunicació? La TV és un aliat o un enemic? C.A.: Es deu als mitjans, encara que afortunadament es van veient espais de llum entre tanta foscor. La marginalitat és una part de la realitat, però només n’és una part, i si des dels mitjans de comunicació només es mostra aquesta part, pareix com si no n’hi haguera cap més. La televisió és les dues coses; aliada quan ens dóna visibilització plural; i enemiga quan s’instal·la en l’estereotip fàcil. La vida mateixa, el yin i el yang.

fl: Fent memòria, recordes qui va ser el primer transsexual que revolucionà les televisions espanyoles i quina va ser la reacció de la gent? C.A.: En les televisions espanyoles van estar en els inicis Bibiana Fernández, Amanda Lear, Yeda Brauwn i qui ara entrevistes. L’any 1980 vaig protagonitzar el primer documental de temàtica transsexual que es va emetre en TVE. La gent en aquells moments acceptava bé tot allò que significara aires de llibertat, que suposara un trencament després de dècades de dictadura i censura. fl: En aquest 2008 que d’ací a poc s’acaba, et pareix que l’Estat espanyol va percebent cada vegada amb major naturalitat l’existència de les persones trans? C.A.: Crec que afortunadament Espanya no és ni l’ombra del que va ser pel que fa a l’exclusió de les persones transsexuals. A poc a poc es va visibilitzant una situació que ens ha de portar a la completa normalització. Però només hem començat a fer el camí; abans és que no hi havia tan sols cap senda per la qual transitar. fl: Després d’haver viscut tantes coses, d’haver hagut d’endurir-te pels pals de la vida, et consideres una supervivent, una lluitadora o una de tantes màrtirs? C.A.: Sens dubte, una supervivent, però si em permets un aclariment, sempre he procurat evitar que les experiències m’enduriren. Ben al contrari, hi he buscat un enriquiment. Possiblement és qüestió de veure els gots mig plens i no quasi buits. fl: I ara, com gaudeix de la vida una dona com tu? C.A.: Amb les xicotetes coses i les grans, però sobretot intentant aconseguir aquest difícil punt intermedi que ens dóna equilibri i assossec. Possiblement el més important ha sigut reconciliar-me amb el passat, per tal que això em faça créixer com a persona lliure de càrregues en el present.

fl : Eixa és la recepta per a estar tan guapa? C.A.: És que jo sóc Dorian Gray en versió trans!

fl: Creus que els mitjans donen visibilitat a l’homosexualitat però no a la transsexualitat? C.A.: Claríssimament: donen més espais a l’homosexualitat que no a la realitat transsexual.

fulllambda

La construcció social

de la sida

RAMON ESPACIO, PRESIDENT CALCSICOVA i PREMI POSITIU ‘08

otser és el moment, després de 27 anys des de la declaració del primer cas de sida, de fer balanç. D’avaluar els èxits i els fracassos en la lluita contra aquesta malaltia que, sens dubte, ha canviat el món. De fer un petit repàs històric per informar les noves generacions que no van viure els dies més dramàtics de l’epidèmia i analitzar el context en què es va forjar la construcció social de la sida entesa com el context en què s’elaborà la percepció social de la pandèmia i se’n generaren imatges col·lectives, mites, actituds i pors. Aquesta malaltia va nàixer plena de metàfores. Va arribar al món al principi dels anys vuitanta i va

suposar d’alguna manera la fi d’una era. Els seixanta i els setanta van ser unes dècades d’enormes canvis socials i ideològics. Van ser anys de lluita contra la segregació racial als Estats Units, de consolidació del feminisme, de l’inici de la llarga lluita del col·lectiu LGTB pel reconeixement dels seus drets i el final de l’homofòbia. Van ser els anys de l’alliberament sexual, d’aquella generació de joves que ja no volien ni vestir ni viure com els seus pares. I de sobte, des del CDC (Centre de Control de Malalties) d’Atlanta comencen a alertar d’una estranya malaltia que “afecta homes gais”. La part conservadora i reaccionària de la societat, que havia contemplat estupefacta com li canviaven el

món, no va tardar a reaccionar. Càstig diví, plaga, pesta rosa, càncer gai van ser qualificatius que van envair els mitjans de comunicació en aquells primers anys de confusió i de por. Les esglésies tampoc no van deixar passar aquesta cruel oportunitat de reivindicar els seus valors d’abstinència, fidelitat i castedat. Però aquella epidèmia continuava estenent-se: heroïnòmans, haitians, hemofílics emmalaltien i morien per aquella estranya síndrome que enfonsava el sistema immunitari de les persones. I, és clar, un nou qualificatiu va aparèixer en els titulars de la premsa mundial: la síndrome de les quatre hacs. Va ser en aquell moment que es van

www.cafedelaseu.com

punto

wifi

fulllambda

establir els mites i les metàfores, i el veredicte social de culpabilitat va recaure sobre l’afectat. No obstant això, l’any 1982 es constata el primer cas de transmissió heterosexual, i dos anys més tard, el Dr. Luc Montaignier –guardonat enguany amb el premi Nobel de medicina– descobria l’agent causant de la sida: el VIH, virus d’immunodeficiència humana. Va ser també en aquests primers anys que va germinar un moviment social que ha aconseguit una importància i un protagonisme en la lluita contra una malaltia sense precedents en la història. Així, en una data tan primerenca com el setembre del 1981, al domicili de l’escriptor Larry Krame va nàixer la primera associació específica de lluita contra la sida, sota el nom de Gay Men’s Health Crisis (Crisi de Salut dels Homes Gais). Des

d’aquells dies, el paper del col·lectiu LGTB en l’activisme VIH/sida ha sigut fonamental, principalment per ser un dels col·lectius que més en va patir i en continua patint les conseqüències, sobretot a Europa i els Estats Units. La dècada següent va ser la de la globalització de la sida. Ja no era una qüestió de col·lectius, ens afectava a tots sense distincions. Aquells van ser els anys durs, quan no hi havia tractaments i la mortalitat era estremidora. A l’estat espanyol, a la primera meitat dels anys 90, la sida va ser la principal causa de mortalitat en la població d’entre 20 i 40 anys, i l’any 1995 s’assolí l’altíssima xifra de 6.000 defuncions per aquest motiu. En aquest context, en què la paraula sida anava inevitablement associada a la mort, es van enquistar definitivament els mites, les pors,

el rebuig i la discriminació en l’imaginari col·lectiu. Van ser els dies en què els pares dels alumnes es negaven a portar els seus fills a escola si s’assabentaven que allí hi havia algun xiquet amb sida. Desgraciadament, com deia Einstein, és més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici, i avui dia, encara que semble mentida, aquestes actituds segueixen vigents. Els avanços mèdics que es van iniciar el 1996, amb l’aparició dels primers tractaments realment eficaços, van suposar un canvi espectacular en el pronòstic i la qualitat de vida de les persones que vivim amb infecció per VIH, almenys en l’Occident ric. La realitat de la sida en altres parts del món continua sent inenarrablement dramàtica, cosa que evidencia les grans diferències existents en aquest món. A hores d’ara s’estima que entre 30 i 36 milions de persones

“La sida és una malaltia que va nàixer plena de metàfores.”

fulllambda

viuen amb infecció per VIH al planeta i que prop de 30 milions de persones han mort a causa d’aquesta malaltia, la gran majoria d’elles a l’Àfrica subsahariana. Tornant a l’ara i ací, és evident que la realitat és molt diferent. Els tractaments són cada vegada més eficaços i l’esperança de vida d’una persona seropositiva és comparable a la de la població general. La sida s’ha convertit en una malaltia crònica que ben tractada permet portar una existència amb una qualitat de vida bastant acceptable. No obstant això, no hem de caure en el triomfalisme i l’autocomplaença, ni restar importància al que continua suposant avui viure amb VIH/sida. Al nostre país, dos són el problemes principals en aquests moments. D’una banda, el diagnòstic tardà, i de l’altra, el rebrot d’infeccions de transmissió sexual. Diagnosticar precoçment la infecció per VIH és crucial per diversos aspectes: en primer lloc, per a poder tractar la malaltia a temps. Cal tenir en

compte que avui dia la majoria de les morts directament relacionades amb la sida es deuen a un diagnòstic tardà de la malaltia. D’altra banda, atés que entre el moment de la infecció i el de l’aparició de símptomes passa una mitjana de 10 anys, el diagnòstic precoç és una eina fonamental per a prevenir noves infeccions. Sobretot tenint en compte que habitualment les persones, en ser conscients de la seua malaltia, són més proclius a pràctiques de sexe més segur. En aquest sentit és molt lloable la iniciativa posada en marxa pel grup Stop sida del Col·lectiu Lambda de realització de la prova ràpida de detecció del VIH. Ben trista és, en canvi, la nul·la sensibilitat que mostren les autoritats autonòmiques envers aquesta mena de projectes. Quant a les infeccions de transmissió sexual, els últims anys s’ha observat un augment alarmant de malalties com ara la sífilis i la gonorrea. Especialment en el col·lectiu d’homes que tenen sexe amb homes. Això últim també és aplicable a la infecció

per VIH, ja que almenys el 40% de les noves infeccions es produeixen en aquest col·lectiu (hi ha centres on es parla d’un 80%). Totes les dades indiquen que les generacions més joves d’homes gais estan abaixant la guàrdia, que hi ha un cansament en la promoció del sexe segur i en l’ús del preservatiu. Amb tots els meus respectes, tinc la impressió que des del moviment associatiu LGTB el discurs sobre la prevenció ha perdut rellevància els últims anys, possiblement a causa de la lluita pels drets civils. Entenc que tot moviment social ha de prioritzar en els seus objectius però potser ara, a la vista de les dades, és el moment de reprendre el paper de banderer en la lluita contra la sida que aquest moviment va tindre en el passat. Finalment, les persones seropositives no demanem compassió, sinó que exigim dignitat. Aquesta dignitat que naix amb nosaltres, natural i irrenunciable, com el dret a somriure o a respirar.

“Les persones seropositives no demanem compassió, sinó que exigim dignitat.”

fulllambda

10 de desembre: 60é aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans

PAU VENDRELL

La perspectiva del sofà

Hi ha qui critica els ecologistes perquè, amb tanta fam com hi ha al món, veges tu si no és millor dedicar-se als xiquets de l’Àfrica. També hi ha qui critica aquells que es dediquen a denunciar la fam dels xiquets de l’Àfrica perquè ací també fa molta falta alçar la veu contra tantíssimes injustícies com n’hi ha. I hi ha qui critica les persones que alcen la veu contra les tantíssimes injustícies i no fan el que toca per a resoldre els problemes quotidians de la gent. Al final, tots aquests que, asseguts al sofà, critiquen i critiquen els activistes que al seu voltant fan alguna cosa per l’ecologia, pels xiquets de l’Àfrica o contra les injustícies de per ací són els que no mouen un dit per canviar res. De causes en el món n’hi ha moltes (i cap d’elles perduda) però és això que ens toca més de prop el que sol sensibilitzar-nos més. Per eixa raó no hi ha res millor com conéixer les realitats de l’homosexualitat i la transsexualitat en altres països per a involucrar-nos i fer front comú amb els activistes d’arreu del món en la seua lluita pels drets humans, pel dret a estimar a qui vulgues en llibertat i a sentir-te còmode amb la teua identitat. A casa nostra s’ha avançat molt legislativament tot i que encara cal lluitar contra l’homofòbia social, ¿però que et semblaria si també hagueres de fer front a un Estat que et condemna a presó o a mort, només per ser com ets? Això és el que viuen cada dia milers de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals en 86 països del món, com ha recordat fa poc Gloria Carreaga, nomenada secretària general de la ILGA (Associació ó IInterrnacional LGTB) a principis de novembre a Viena.

La qüestió és no passar pàgina; no deixar que cada assassinat per transfòbia al Brasil, cada gai condemnat a mort a l’Iran o cada lesbiana perseguida a Nigèria siguen una xifra més en una estadística perduda. Rescatar les víctimes de l’oblit, recuperar la seua dignitat, denunciar tot allò que altres no poden, així com conéixer persones de tot el món i col·laborar en xarxes mundials LGTB és el que proposa el Grup de Drets Humans del Col·lectiu Lambda, a través de les seues trobades quinzenals i dels projectes internacionals amb què treballen, com els realitzats fins ara a l’Equador.

t’alces Ara, només cal que tu també ra! spe t’e del sofà: el món sencer

GRUP DE DRETS HUMANS DEL COL·LECTIU LAMBDA Tornem a la càrrega amb noves reunions a la seu del Col·lectiu (C/Vivons, 26-baix del barri de Russafa, a València). +INFO: drets.humans@lambdavalencia.org

fulllambda

8é CONGRÉS DE LAMBDA

lta o v e r la m e t n e v Rein all w e n o t ’S d s y n a 40

LUISA NOTARIO Coordinadora General del Col·lectiu Lambda

ncara recorde el primer congrés de Lambda al qual vaig assistir. Ja portava algun temps en el col·lectiu com a voluntària del GIGT (Grup d’Identitat de Gènere i Transsexualitat) i quan em vaig assabentar que anava a realitzar-se el congrés, em vaig inscriure i vaig acudir sense saber molt bé què faria jo allí.

El congrés següent, dos anys després, va ser totalment distint. Quan Ximo Cádiz, llavors coordinador general, va començar a exposar l’informe de gestió, sabia que el que estava fent era un balanç dels dos anys passats. Una anàlisi del treball realitzat. Un repàs el més objectiu possible per a felicitarnos pels èxits i per a millorar el que es podria haver fet millor.

Ponència política, ponència d’organització, esmenes, transaccionals, informe de gestió, reglament, resolucions, ordre del dia… argot de congrés que en aquell moment no tenia molt clar què significava.

I després les ponències, la d’organització i la política, per a assentar les bases dels dos anys següents. Uns textos que són presentats per les persones que ha designat la Comissió Permanent per a redactar-los. Tots els socis i sòcies disposen d’un temps fixat en el calendari congressual per a fer esmenes, propostes per a afegir o millorar els textos originals.

En l’última fila vaig coincidir amb una altra “novata de congrés” anomenada Marina i que actualment és una de les tècniques del col·lectiu. Entre les dos intentàvem entendre de què s’estava parlant i debatent. Després de diverses hores votant i intentant seguir el ritme frenètic del congrés vaig eixir d’allí coneixent el Col·lectiu Lambda una mica més i ubicant-me per primera vegada a mi mateixa dins de l’organització.

El congrés acabarà amb l’elecció de l’equip que liderarà i gestionarà el col·lectiu en els dos anys següents. Els estatuts de la nostra organització garanteixen que cada dos congressos, com a mínim, una persona diferent ocuparà la màxima responsabilitat, la de la coordinació general. Aquest és

La coordinadora general de Lambda, Luisa Notario, i el secretari d’organització, José de Lamo, atenent els mitjans durant el 7é Congrés del Col·lectiu.

el motiu pel qual el dia 30 de gener, quan es dissolga la Comissió Permanent, després de quatre anys finalitzarà la meua gestió al capdavant del Col·lectiu Lambda. Ara, novament, el torn és teu. Si creus que hi ha coses a millorar en l’associació, si t’abelleix viure l’experiència de participar en un congrés, si vols ser protagonista del moment de canvi que suposa un procés congresual o penses que encara has de conéixer més el Col·lectiu Lambda, ja tens motius de sobra. Els dies 30 i 31 de gener del 2009 participa en el VIIIé Congrés del Collectiu Lambda.

coses Si creus que hi ha r a millorar, si vols se ment protagonista del mo e qu es ns de canvi o pe r ixe nè encara has de co ns te més el Col·lectiu, ja motius de sobra. La coordinadora general de Lambda, Luisa Notario, durant el 7é Congrés del Col·lectiu, amb la presència d’Íñigo Lamarka i Beatriz Gimeno.

fulllambda

MARY K. DEL CARME

al tercer mes va resucitar. Qui deia que l’ambient valencià havia mort? L’aparició de noves propostes i a la consolidació d’unes altres ha fet que no haja parat ni un moment a casa. Així que entre tantes inauguracions i festes imprescindibles una no ha tingut temps d’arreglarse com cal en totes les ocasions i en més d’una m’he trobat en situacions poc recomanables per no haver-me fet la brasilera a temps o per no haver passat per DYF a fer-me l’entrecella. Siga com siga una ha estat allà on calia per tal de poder viureho tot i, sobretot, contar-ho. La tardor ha començat amb la Hi!, que ha obert la temporada amb les seues festes renovades a Expohotel. La sala Embassy –malauradament- ja és història, nena. Després de l’edició d’octubre han quedat anul·lades perquè el local acabà en unes condicions deplorables... és el que passa quan alguna gentola es dedica a comportar-se de maneres que poc tenen a veure amb la diversió i el respecte (i segur que més d’un ha anat a col·legi de monges!). Espere que prompte tinguem un nou espai on disfrutar de la bona música i el bon rotllo que sempre han caracteritzat aquestes festes. Però no tot havien de ser males notícies: aquest octubre el Bosque de Tallac ha encetat una nova temporada amb més força que mai. Ossos, admiradors i xics amb moltes ganes de divertir-se són els ingredients ideals perquè la salsa cuinada per Los Padres de Lola estiga d’allò més saborosa. I és que el menú ofereix un poc de tot: molt de petardeo, música que

s’adapta a cada hora i uns espais més foscos que altres per a facilitar que algú es perda i s’entretinga entre ball i ball. I atenció a les més festeres, perquè esteu de sort: la consolidació de Buena Vista Social Club com el matinal de referència és també una de les novetats de la temporada. Propostes molt concretes per a tots els gustos, com ara festes per a xiques o la posada en marxa de La casa de Yogi, una programació d’altura i una terrassa on pot passar de tot...

¿no us sembla que són prou al·licients per a acabar la nit o per a alçar-se prompte i començar el dia amb bon humor? Podríem dir que la mare del corder de tot ha sigut el passat pont d’octubre, quan s’ha donat per començada l’època inaugural. El Café Elipse ha tornat a obrir les seues portes, ara a la ja anomenada Zona54, amb àrea wifi i una play per a aquelles que es tornen més boges encara quan tenen davant un videojoc. Aquell mateix cap de setmana i el següent recuperàvem escenaris a Aragó i Blasco Ibáñez, respectivament, amb la tornada de les festes GayXperience al Tabola, que ja s’han fet imprescindibles en la nit valenciana, i la festa AlternativaDial en el pub On Anem? Mmmm... com sempre, a parir de xicones. A tot això, mentre esperava ansiosa el mes de novembre i les obertures que a poc a poc m’anaven anunciant els meus confidents de l’ambient, continuava amb les meues rutes clàssiques que mai puc abandonar. Havia de celebrar algunes dates assenyalades i on millor que al 33-Lounge Restaurant, amb un gran sopar; amb una aigua de València al Café de la Seu, unes copes a l’ADN, una visita a l’Oh La Lá!, un passeig pel Nuncadigono i un balls a Deseo54. Per cert, et faré les dents una miqueta més llargues encara: si encara no has anat a veure com han deixat el Nunca ja estàs tardant perquè és del tot impressionant!

Karlos Ros i Debora Chawen presentant, i les actuacions de La Vane i Cristinita Percances marcaren el to d’humor del 22 aniversari de Lambda. FOTO: Alvaro Peraita

I per fi arribà novembre. Vaig passar el Halloween a casa, que em dóna molta por la gent amb eixes disfresses. Sí, ja sé que algunes cares a certes hores en segons quins llocs són pitjors, però eixes les suporte estupendament, què hem de fer! Vaig agafar tantes forces que dijous no vaig poder resistir-me i em vaig anar a la sessió de Venial, tot un referent. L’endemà em vaig posar el tratge de guerra -encara que una és pacifista, eh!- i me n’aní primer al nou sex club de València, el Heaven to Hell, un nou espai per a fer realitat pràcticament totes les fantasies. D’allà a una altra inauguració, el SoandGo, el nou pub de la Zona54, decorat amb un gust exquisit (com a mi m’agrada, clar que sí!) i que ja és una de les revelacions de l’any. Eixa nit no podia faltar a la cita del Bosque de Tallac, això sí fent la parada obligatòria pel Dakota. I l’endemà? Teníem un dels esdeveniments del mes, i jo no me’l vaig perdre: la festa

fulllambda

del 22é aniversari del Col·lectiu Lambda, que tingué lloc a Deseo54 i on la ploma era el tema estrella. Com que jo lluïsc molt a gust la meua ploma, allà estava la primereta de tots per a escoltar des de primera hora el pop de Los Padres de Lola, la gràcia de La Vane en una ja mítica actuació a l’estil de la Raffaella Carrà, les cançons més arriscades de Cristinita Percances i el saber estar de Debora Chawen i Karlos Ros (tiarró del deu!), que es van fer càrrec de la presentació i que donaren pas a un brindis final i el començament de la sessió a mans d’Oscar Liv, cada dia més imprescindible en totes les festes. Encara amb la ressaca del dia anterior no podia passar d’estar en un altre dels esdeveniments (i ja en van...) d’aquest mes: la inauguració d’Infinity Sundays. Es tracta d’una nova aposta per a les vesprades-nits dels diumenges a la sala Magazine Club, a la zona de Joan Llorens. Amb una sala xulíssima, una programació de categoria i un públic molt divers però sobretot molt respectuós és, sens dubte, una de les grans sorpreses i promeses pel que fa a l’oferta festivalera valenciana. El sexe és un esport? O el millor esport és el sexe? En fi, l’esport i el sexe entre xiques també han tingut espai a la nit i com que a una li agrada estar en forma, practicant el que faça falta, no podia passar per alt ni la festa de presentació de la Lliga de futbol 7 femení que organitza el Mos d’Eva, ni la festa de sexe més segur que les xiques de Lambda organitzaven al Cross... més d’una mà es va perdre entre cantó i cantó del bar! I per acabar el mes, una servidora que a banda de patejar-se la nit també és culta, es passà per la nova tenda G-Co, on s’ha presentat el primer llibre de poemes en castellà de Lawrence Schimel, l’escriptor novayorkés autor de novel·les i contes tan diversos com imprescindibles en tota casa. I amb aquest càntic a la cultura i la lectura em quede per ara. Després d’una tardor tan intensa espere que aquest hivern els reis ens duguen com a regal l’èxit de les noves apostes de l’ambient i la consolidació dels espais que es creen amb tanta il·lusió. Jo l’únic que puc prometre és que, amb crisi o sense, ací estaré per a contar-ho!

fulllambda

Gent, música, diversió i respecte són les característiques de l’oferta que fa Infinity Sundays per a la vesprada-nit del diumenge. FOTO: J.Pablo Petralia

CAP AGRESSIÓ (LABORAL) SENSE RESPOSTA Per a Carme, anar a treballar cada dia era un infern. Des de principis de 2007, quan es va sotmetre a una operació de reassignació sexual, havia estat patint assetjament laboral. Quatre anys donant les hores de treball en els magatzems d’una empresa per a que, d’un dia per a l’altre, directius i alguns companys començaren a vexar-la, la derivaren a tasques que no li corresponien, com ara netejar lavabos i, finalment, l’acomiadaren. El motiu del comiat? Les contínues disputes que, segons els seus caps, generava Carme. Tanmateix, Carme no s’ha rendit: ha dut el cas als tribunals de Terrassa i ha aconseguit que l’empresa reconega que el veritable motiu per a acomiadar-la de manera improcedent va ser la transfòbia dels directius i part dels companys que van estar abusant psicològicament d’ella durant un any. Ara, l’hauran d’indemnitzar com toca.

PERMÍS DE “PATERNITAT” PER A HETEROS, PERÒ NO PER A LESBIANES NI GAIS Allà va una altra de tribunals! Un jutjat, en aquest cas de Madrid, ha donat la raó a una mare lesbiana enfrontada ni més ni menys que a la Seguretat Social. La seua dona havia adoptat un xiquet i ella també volia gaudir dels 13 dies de permís que concedeix la llei al cònjuge de la mare biològica o adoptant. El cas és que l’empresa no hi va posar cap impediment però en arribar la sol·licitud a la Seguretat Social, li van posar damunt la taula tot un seguit d’exigències que mai s’havien demanat a una parella heterosexual, com ara fer coincidir el permís amb la baixa per maternitat de l’altra mare. Amb els sindicats al darrere, les dos mares han emprés el camí judicial que els ha donat tota la raó.

OFERTA: TORTURES FRANQUISTES A NOMÉS 4.000€! Els represaliats pel franquisme demanen dignitat. Els homosexuals i transsexuals, també. Estar tancat a la presó, patir tot tipus de vexació i mantindre l’estigma al llarg dels anys no és qualsevol cosa. Per això l’Associació d’Expresos Socials –amb seu a Xirivella- s’ha mostrat del tot disconforme amb les indemnitzacions proposades pel govern espanyol, que pretén arreglar anys i anys de patiment amb una compensació que es queda del tot curta (amb quantitats irrisòries de 4.000 euros). Es tracta de menys de cent persones les que, possiblement, puguen acollir-se a aquest retorn de la dignitat, afusellada en els temps de l’homofòbia i la transfòbia d’Estat. No hi haurà mai prou diners per a oblidar el patiment a les presons franquistes, però almenys sí s’ha d’intentar compensar aquells fets com cal.

“¿POR QUÉ NO TE CALLAS?” Ella, sempre tan enfeinada cuidant el seu cutis, viatjant per mig món, ajudant en la reforma de la caseta del seu fill… mai havia tingut temps per a ficar-se en el que no li correspon: les decisions sobiranes del Parlament. Però finalment ho ha fet, de la mà d’un llibre escrit per una ultracatòlica on, segons sembla, la reina d’Espanya es despulla ideològicament… i de quina manera! A Sofia no li agrada que lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals li facen la competència a l’hora d’exhibir carrossa el dia de l’Orgull (veges tu!), ni tampoc que les institucions del poble –sí, el mateix que li paga tots els seus luxes- decidisquen legislar a favor de la igualtat de totes les persones, siga quina siga la seua orientació sexual. Ahí estem Mari Sofi, fent amics.

ELS HOMOSEXUALS CREEN ANSIETAT A ITÀLIA Quantes imatges d’erotisme heterosexual podem veure al cap d’un dia? Quantes d’eixes imatges causen ansietat a les persones que les veuen? Pel que sembla, a Itàlia, la ciutadania estava vivint moments de convulsió –amb erupcions cutànies incloses- a causa d’uns anuncis publicitaris en què es veien dos xics besant-se! O això almenys és el que ha percebut l’anomenat Institut per a l’Autodisciplina Publicitària, que ha prohibit la col·locació de cartells de l’última campanya creada per Oliviero Toscani perquè, textualment, provocava “ànsia i incomoditat”… Com estan de sensibles els heteros italians! La prohibició no ha agradat gens ni miqueta a Toscani, qui ha dit que continuarà endavant amb la campanya. Almenys fins que un jutge diga el contrari.

SUÈCIA: LEGISLACIÓ I RELIGIÓ D’AVANTGUARDA

fulllambda

Al 2009 Suècia estrenarà matrimoni homosexual. Així ho ha decidit el Parlament del país, que admetrà tant les cerimònies civils entre persones del mateix sexe, com les religioses, celebrades per l’església luterana local. Que Suècia sol anar per davant, era una cosa ja sabuda però a més d’un li sorprendrà que aquesta iniciativa haja tirat endavant amb els vots favorables pels partits de dreta que governen el país i la seua capital. Només un dels quatre partits conservadors que detenten el poder en coalició no n’està a favor. Fins i tot la secció local del PP es mostra convençuda que aquesta iniciativa és del tot necessària… Quan enviarem als diputats del PP espanyol a fer un viatget al nord d’Europa?

Vols que alguna de les activitats de la teua organització aparega a l’agenda del Full Lambda? Envia’ns les dades a full.lambda@lambdavalencia.net. Podràs trobar aquesta i molta més informació sobre activitats, cursos i xerrades per a qui més entén, a la web del Col·lectiu Lambda: www.lambdavalencia..org

desembre Dissabte, dia 6: Les activitats a l’entorn del Dia mundial contra la sida acaben amb la projecció de la pel·lícula En el filo de la duda, a les 18.30h a la seu del Col·lectiu Lambda (c/ Vivons, 26baix del barri de Russafa, a València).

Dimecres, dia 10: Urbe, Ubre, Urbe és l’obra que ens ofereix TMT Barrio del Cristo a la Sala Matilde Salvador. Nilda Varela dirigeix aquesta obra que es representarà a les 20.00h.

Dissabte,dia13: A les 19.30h, el cicle «Jazz Valencià Contemporani» de la Universitat de València ens porta a l’Auditori Joan Plaça la música de Ricardo Belda. L’entrada és debades amb invitació. Fins al diumenge, dia 14: Aprofita els últims dies per a gaudir de la representació de l’obra Prólogo del temblor, de dijous a diumenge a les 20.30h a la sala Carme Teatre (C/Gutenberg, 12 del barri del Carme). Un espectacle de dansa a càrrec de Companyia La Coja Dansa.

Dimecres, dia 17: L’Auditori Montaner del C.M. Lluís Vives s’ompli de cinèfils per a introduirse en el cicle “En terra de ningú. Mirades al voltant de les fronteres cinematogràfiques” amb la pel·lícula L’Intrus (2005) de Claire Denis. És debades. Dijous, dia 18: No et pots perdre un dels esdeveniments clau de finals d’any: el lliurament del III Llaç Lambda i la ja tradicional Picadeta de cap d’any del Col·lectiu. Enguany el lloc escollit és el pub Som Com Som (C/Cadis, 75 de Russafa). No faces tard, l’acte començarà a les 20.00h. El Col·lectiu Lambda convida a aigua de València a totes i tots.

Dijous, dia 18: L’Octubre-Centre de Cultura Contemporània ofereix una conferència sobre Bandes juvenils: agressivitat i sexualitat, organitzada per la Societat Valenciana de Ciències de la Salut. A les 19.30h. Dijous, dia 18: La nit és jove i, per a disfrutar-la res millor que la companyia dels grups Inòpia i Kitsch, que tocaran en directe, a partir de les 23.00h a la sala Matisse (C/ Clara Campoamor, 60). L’entrada és gratuïta amb el carnet universitari (si no, a 3 euros).

Del dijous 18 al diumenge 21: Reset y castañuelas, una obra de teatre de la companyia valenciana La Imposible, sota la direcció d’Anna Albaladejo. A les 20.30h al Carme Teatre.

Fins al dissabte, dia 20: Més teatre! En aquesta ocasió a Teatre Círculo (C/ Roger de Flor, 17) amb l’obra Ostres, basada en els contes de Txèkhov. Dissabte, dia 20: Presentació del llibre Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos), de Manel Riu i Mir Roy. Tota una aventura dialèctica a través d’un bloc d’Internet. A les 19.30h a l’Octubre-Centre de Cultura Contemporània.

Dissabte, dia 27: A tocar de finals d’any, un concert que no et pots perdre: Lilit i Dionís -directes des de la Marina- i Verdcel -en connexió AlcoiBarcelona- tocaran a les 22.00h a la sala Matisse (C/Clara Campoamor, 60). I per si tenies algun dubte: és debades! Del dissabte, 27 de desembre, al dimarts, 6 de gener: Tenen lloc els viatges més apassionants organitzats per l’ONG Jarit al Senegal, els campaments de refugiats sahrauis i al Marroc. Tota la informació en www.jarit.org.

gener A partir del dissabte, dia 10: Tots els dissabtes la llibreria Sahiri t’ofereix tallers monogràfics per a conéixer el teu propi cos. De 10.00h a 14.30h gaudiràs de dinàmiques i exercicis personalitzats, a més de massatges individuals. Divendres, dia 30: Comença el 8é Congrés del Col·lectiu Lambda, i ho fa amb la inauguració oficial, a les 19.30h a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (c/ Sant Ferran, 12 de

València). Un congrés en el que tu pots decidir quin vols que siga el rumb de l’organització LGTB més important del País Valencià.

febrer Dissabte, dia 31: L’Octubre- Centre de Cultura Contemporània (c/ Sant Ferran, 12 de València) continua sent l’escenari triat per al desenvolupament del 8é Congrés del Col·lectiu Lambda. A partir de les 9.00h i durant tot el dia tindran lloc els debats. Al final de la jornada ens desemboirarem totes i tots amb una festa de cloenda ben especial. Divendres, dia 13: L’amor ha de tocar a la teua porta? No l’esperes i ves tu mateixa a buscar-lo a la Festa de la Valentina que organitza el Grup de Lesbianes del Col·lectiu Lambda! Tota la informació la tindràs penjada a www.lambdavalencia.org.

Del divendres, 27 de febrer, al diumenge, 1 de març: Arriba a València la tercera edició dels Jocs Taronja, la competició més gailèsbica que hages vist mai! 250 esportistes de diferents clubs europeus participaran en les competicions de voleibol i de natació a les instal·lacions de la Fundació Esportiva Municipal del barri de Natzaret. Estaran dirigides per àrbitres i jutges de les federacions de voleibol i de natació del País Valencià.

Valoració de les pel·lícules: * no malbarates temps ni diners anant al cinema ** sense pena ni glòria *** per passar una estona entretinguda **** per a recomanar ***** ves al cinema, comprat el DVD quan isca i recomana-la!

ANOTHER GAY SEQUEL VALORACIÓ: ** Us recordeu d’Another Gay Movie? Doncs ací en teniu la segona part. Poc més s’hi pot afegir, no? Si us va encantar la primera, aquesta també ho farà, de segur. En qualsevol cas, més del mateix. Dirigida també per Todd Stephens, continua fidel a la temàtica de les pel·lícules entremaliades de l’estil d’American Pie: ara, els quatre protagonistes es reuneixen a Fort Lauderdale, Florida, en un concurs per a guardonar qui més sexe practique durant les vacances (bé, el guió no és molt elaborat, però té moments divertits). Són interessants les col·laboracions, entre d’altres, de RuPaul, Mario Lavandeira o el famosíssim actor porno Brent Corrigan (en el paper de Stan, the Merman, mig home i mig peix). Segurament a alguns els horroritzarà (tal com va passar amb la primera), alguns trobaran que està bé per a riure una estona, a uns altres els semblarà divertidíssima i un espectacle per a la vista (d’açò últim no n’hi ha dubte), i fins i tot hi haurà qui la considere en realitat una paròdia de la paròdia. LES FILLES DU BOTANISTE (LAS HIJAS DEL BOTÁNICO CHINO) VALORACIÓ: **** És una pel·lícula sorprenent per diversos motius, però sobretot és una obra d’art ho mirem per on ho mirem: la història, la trama, els personatges, els paisatges i la fotografia… Sijie Dai dirigeix aquest film francocanadenc que commou per la seua delicadesa i per la bellesa amb què tracta la relació entre les protagonistes Min Li i Cheng An. Ambientada a la Xina dels anys 80, ens conta com les dues joves es coneixen quan la primera va a casa de la segona per tal d’estudiar botànica amb el pare d’aquesta. Així, en una illa espectacular i enmig de la bellesa de les plantes i les flors, a poc a poc, l’amistat es convertirà en desig, i el desig en una pertorbadora i prohibida relació de parella. Les dificultats –el caràcter neuròtic i misògin del botànic i l’interés d’un germà de Cheng An per casar-se amb Min Li– provocaran un pla de les dues enamorades per tal de romandre sempre unides. Probablement, una de les millors películes de temàtica lèsbica dels últims anys, que paga la pena veure i gaudir. QUEMAR LAS NAVES VALORACIÓ: *** Es tracta del primer llargmetratge del director mexicà Francisco Franco (res a veure amb qui esteu pensant, afortunadament!). Amb un to íntim, descriu l’evolució personal dels dos protagonistes, Helena i Sebastián (Irene Azuela i Ángel Onésimo Nevárez), a través d’una sèrie de circumstàncies en les quals l’homosexualitat d’ell serà determinant, si bé és cert que la pel·lícula no se centra només en aquest aspecte. En realitat, es tracta de la trajectòria de dos adolescents a la recerca de les respectives identitats, tot superant la desaparició de la mare i l’enfrontament entre ells provocat per l’aparició d’una tercera persona en les seues vides. La passió, el desencís i la gelosia els obligaran a definir-se a si mateixos i a definir les seues actituds cap a l’amor, el sexe, l’amistat, la traïció i, en definitiva, la vida. Un viatge iniciàtic cap a la vida adulta, a la recerca d’una veu pròpia, contat d’una manera original i amb un resultat més que digne.

C/ Vivons, 26-baix 46006

de ruta per...Brussel les

Benvinguts a la

uniO gayropea!

Brussel·les, ben satisfeta de la legislació belga en matèria d’igualtat, celebra cada any l’Orgull LGTB.

XIMO CÁDIZ russel·les ens sona a institucions de la Unió Europea, a xocolate i al Manneken Pis. Doncs bé, tot això ho trobem a la capital de Bèlgica, però també hi descobrim moltes més coses. Es tracta d’una ciutat agradable i acollidora, plena de diversitat cultural, racial, lingüística (parlen francés, flamenc/neerlandés, anglés...) i sexual. La visibilitat de la diversitat sexual hi és un fet.

Fer-se una cervesa (a Brussel·les n’hi ha centenars de varietats) és un altre ritual obligat. Qualsevol bar n’oferirà un bon grapat per a triar. Al llarg del carrer Du Marché au Charbon o Kolenmarkt trobareu bars, terrasses i cafeteries on podreu prendre una cervesa o un aperitiu i tastar alguna tapa de formatge o embotit (i les inevitables creïlles!). És el punt de trobada de la comunitat LGTB al centre de la ciutat, i de fet allà es troben també les associacions LGTB de Brussel·les.

Té història i monumentalitat, Brussel·les. El fet d’estar al cor d’Europa l’ha situada enmig, també, d’un fum d’esdeveniments històrics... des dels més recents del segle XX i les dues grans guerres fins al vessant comercial, polític i cultural que tingué la ciutat en l’edat mitjana i el renaixement. Un bon exemple d’aquesta rica història és la plaça anomenada Grand Place –en francés– o Grote Markt –en neerlandés–, d’estil gòtic flamenc i barroc, declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1988, i que inclou els edificis de l’Ajuntament i el Museu de la Ciutat. Altres llocs d’interés són el Palau Reial de Brussel·les i el barri europeu, amb la plaça Robert Schuman en homenatge a l’impulsor de la unió d’Europa. Paga la pena passejar pels voltants de la Grand Place, on topetarem una mínima font escultural que ha esdevingut el símbol de la ciutat, el Manneken Pis; o caminar per l’atrafegat i comercial bulevard Anspach; o acostar-se a l’Atòmium, herència de l’Expo del 1958; o descobrir grans pintures amb cèlebres personatges de còmics belgues (Tintín, entre d’altres) als murs dels edificis de la ciutat.

Per a aquells a qui agrade la festa intensa hi ha una cita obligada: La Demence. Com indica el nom, es tracta d’una bogeria de festa. A partir de les 22h i fins al migdia de l’endemà, en tres sales diferents es pot ballar modern, és a dir, des de house (a la sala principal) fins a música més electrònica o petarda en les altres dues sales. Però no és la música allò que més hi destaca. El més important és la diversió i la diversitat que s’hi troba. La festa es fa mensualment i allà acudeixen belgues, però també gent de França, Itàlia, Holanda, Alemanya, el Regne Unit... i són gent jove o no tan jove, moderna, clàssica, musculada o no, vestits amb cuir, amb roba d’esport o amb l’última tendència fashion; i tots i totes amb ganes de passar-ho la mar de bé... i això es nota. Als espais de festa cal afegir altres espais (i ben amplis) per a practicar sexe, en aquest cas només per a xics. Aquesta festa demencial es fa a la sala Fuse, al carrer Blaes 208. I si t’abelleix relaxar-se entre vapors i, potser, practicar sexe, també tens on triar. Són recomanables la Sauna Macho (al mateix carrer Du Marché au Charbon, 106) o, no gaire lluny, la Spades 4our (al carrer Bodeghem, 23-25).

Fins ací hem parlat d’allò que hi podem veure, però Brussel·les és una ciutat per a viure-la. Es pot gaudir dels seus plats típics, com ara les clòtxines, cuinades de moltes maneres, però sempre acompanyades de creïlles fregides (fins al punt que no és possible obtindre una llicència de restaurant si no s’ofereixen creïlles a la carta); es pot tastar els xocolates en múltiples formes... i com a recomanació, podem dinar o sopar al restaurant Le Cap (plaça de la Vielle Halle aux Blés o Oud Korenhuis, 28), on us aconselle el tartar de carn, tot i que qualsevol altra elecció serà igualment un encert. També són una bona opció els restaurants asiàtics, italians...

L’únic detall que cal tindre en compte és que el clima de Brussel·les és com és. El sol hi és, llevat de l’estiu, un element extraordinari i escàs. Un cel gris, pluja, neu i fred hi són elements habituals, però això no representa cap gran incomoditat ja que la ciutat està pensada per a aquestes condicions. L’altra dada interessant és que a Brussel·les no és gens car ni l’allotjament, ni menjar o beure... No sé si és que allà és realment barat o més bé que ens hem malacostumat als preus excessius de la València dels grans esdeveniments. En resum, resulta molt fàcil gaudir de Brussel·les. Però és millor és anar-hi i comprovar-ho.

+ info:

Com s'hi arriba: La millor opció és l’avió. Entre d’altres companyies, Vueling i Ryanair volen directament a Brussel·les (a preus raonables, però alerta amb les trampes que ens fan per cobrar-nos més i que parega que ens estan regalant el bitllet!). Vueling va a l’aeroport de Zaventem (que es comunica amb la ciutat mitjançant un tren que arriba a l’Estació Central) i Ryanair, tot i que ha reduït molts dels seus vols, encara arriba al de Charleroi (unit per bus a Brusel·les, a l’estació de Midi/Zuid).

On pots allotjar-te: Els preus de l’allotjament a Brussel·les, en un hotel o en un bed&breakfast cèntrics, són molt raonables. Una habitació doble pot estar al voltant dels 50 o 60 euros. Una opció que us recomane és el bed&breakfast Downtown BXL al carrer Du Marché au Charbon, 118-120. És una autèntica joia... un allotjament ple d’encant.

La diversitat es palpa en cada racó de Brusel·les…

fulllambda

Divertida i singular. Així és la capital de Bèlgica.

L’Atòmium, símbol de modernitat.

Informació turística de Brussel·les http://www.bruxelles-tourisme.be Mirant en l’apartat d’Agenda trobem propostes per a públic LGTB. La Maison de l’Arc en Ciel: associacions LGTB www.rainbowhouse.be La Demence www.lademence.com Bed and breakfast Chambres d’hôtes Downtown - BXL www.downtownbxl.com

Cada racó té un encant…

Paga la pena fer una passejada per la Brussel·les més monumental.