Full lambda 08 primavera 2009 by Lambda València

número 08 • Primavera 2009

Ja estem en Primavera i… les falles ens alteren, les vacances ens alteren, el Dia de la Dona ens altera… i tot al ritme més lèsbic, gai i trans de les noves tendències musicals! I a més, en aquest número… Ens endinsem en la València profunda amb una invertida Cort d’Honor fallera la fórmula: Dona + Lesbiana = (Discriminació)2

Et resolem

Electrogai: la tendència musical del moment

José de Lamo és el nou coordinador del Col·lectiu Lambda: «reinventem la revolta!»

6 La fallera Bollera

La sagrada trinitat

Simbolismes emancipatoris

14 16 Entrevista: José de Lamo

Un puzle de coloraines

Crònica Rosa

Electrogai

22 23

20 Notícies

De ruta per… Villahermosa

Agenda

La Taquilla

Què és el fulllambda

El fulllambda és un òrgan d’expressió del Col·lectiu Lambda, entitat que no necessàriament es fa càrrec de les opinions vessades en les seues pàgines. El fulllambda és una publicació gratuïta i està totalment prohibida la seua venda. La reproducció per qualsevol mitjà dels seus continguts està permesa sempre que es faça menció del seu origen. EDITOR: Col·lectiu Lambda de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals. REDACCIÓ: C/ Vivons, 26. 46006 Russafa-València. · Telf.: 963342191 – INFOROSA: 963913238 · www.lambdavalencia.org EQUIP DE REDACCIÓ: Jorge Morcillo, Pau Vendrell, Fran Fernández, Mary K. del Carme, Miquel Oltra. COL·LABORADORS: Gil-Manuel Hernàndez, Elvira Burgos, Celia Amorós, Iván Duro, Dina Verónica Gallegos. COORDINACIÓ: Pau Vendrell. CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA: Nemo. IL·LUSTRACIONS: Joselupop, Sergio Montal (Telmo), Nosval. PORTADA: Ana Elena Pena. DISSENY I IMPRESSIÓ: Diseñarte. PUBLICITAT: Col·lectiu Lambda (627.980.993 / 96.334.21.91). DIPÒSIT LEGAL: V-4395-2007

Depòsit legal: V-4395-2007 disseny i impressió: DISEÑARTE

Aquesta publicació rep l’ajuda de la Conselleria d’Educació i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Imprés es paper ecològic

Podeu fer-nos arribar les vostres suggerències, opinions o textos per a publicar a l’adreça electrònica: full.lambda@lambdavalencia.org. El fulllambda es reserva el dret a no publicar textos amb continguts ofensius o de caràcter antidemocràtic, així com per raons d’espai. Així mateix, es reserva el dret a modificar els textos per adequar-los a l’espai escaient.

na de les cites ineludibles d’aquest número del fulllambda que teniu a les mans és, sens dubte, amb les flames, amb les traques i amb tot el que envolta el món de les falles. Una festa d’allò més arrelada que, tradicionalment, ha comportat un cert toc d’homofòbia (no caldrà recordar el “maricón el que no bote”, veritat?). El cas és que, per sí mateixa, cap festa és homòfoba; ho serà, en tot cas, qui la integra… i què fan les lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals que formen part de comissions falleres? Ha evolucionat tant la cosa fins al punt que podem endevinar algunes comissions com a gayfriendly? Tot això ho analitzem des del punt de vista d’un expert, com és el professor Gil-Manuel Hernàndez. Però març és molt més que falles. També és temps de reflexió femini-

sta i en això el fulllambda no podia faltar. En aquesta ocasió amb dos convidades d’excepció: la teòrica queer Elvira Burgos i la filòsofa Celia Amorós. Elles dos són les encarregades de desxifrar-nos l’entramat que configuren la tríada masclismehomofòbia-heteropatriarcat. Una lectura per a ments despertes que recomanem especialment. I entre reflexió i reflexió, per tal de no saturar-nos, res millor que anarnos-en de festa amb els grups de música que més peguen. Només cal baixar una mica a la penombra de l’underground, per a després enfilarse pels clavills de la modernor i acabar en el món del glamour i la fama que ens espera de la mà de grups i artistes com Putilatex, Ana Elena Pena, Borrachas Provincianas, la Terremoto de Alcorcón o Tony Trash, entre d’altres. Vos els descobrim tots a

través d’aquestes pàgines, així que no vos en perdeu detall! Per últim, i com és lògic, no podíem passar aquest número sense referirnos a una qüestió de màxima actualitat per a la comunitat LGTB: la celebració del 8é Congrés del Col·lectiu Lambda i la designació del nou coordinador general de l’entitat: José de Lamo. Hem volgut que siga ell mateix qui ens conte quins són els reptes que té per davant l’associació. Ens explicarà com es desenvoluparà a partir d’ara la lluita contra l’homofòbia i la transfòbia, l’acció per a fer descendir les taxes d’infecció per VIH i el reconeixement a les lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals orgullosos de ser com són.

Per fi una portada dedicada a una dona trans! No puc més que donar-vos l’enhorabona per la iniciativa. A més, no una qualsevol, sinó la gran Carla Antonelli... Sobre la qüestió de fons: si la televisió és aliada o enemiga per als interessos dels gais i les lesbianes... sempre que no es faça de la nostra vida un circ, per què no mostrarnos tal i com som? Potser és la manera de fer comprendre que, dins de la diversitat, no som res de l’altre món: comprem el pa, anem a treballar, ens casem (o no), ens costa pagar la hipoteca, portem els xiquets a la guarderia... En fi, d’allò més normalets. M.Q.L.

Sembla que al PP i a l’Església catòlica se li acaben les instàncies per a prodigar el seu odi cap als homosexuals. ¿Quina malifeta estaran pensant a fer-nos ara, després que el Tribunal Suprem haja dictaminat que Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans és totalment legal? Perquè a ningú se li escapa que allò que realment molesta a la dreta espanyola és que en eixa assignatura es parle d’homosexualitat obertament... ¿Quan deixaran d’odiar-nos irracionalment? A veure, que jo no li dic a ningú amb qui s’ha de gitar, amb qui s’ha de casar o quants fills ha de tindre... que no m’ho vulguen dir a mi tampoc, ni el PP ni els capellans! Javier Sanlorenzo Gisbert

Algú em pot explicar com aguanta el ritme Mary K. del Carme? Estaria encantat que em fera una ruta de cap de setmana...! Manu

Podeu enviar les vostres cartes a full.lambda@lambdavalencia.org. La redacció del Full Lambda es reserva el dret a retallar el contingut de les cartes quan aquestes excedisquen les 30 línies, així com a descartar qualsevol escrit insultant, homòfob, trànsfob o que, en general, atempte contra la integritat de les persones.

fulllambda

GIL-MANUEL HERNÁNDEZ I MARTÍ, ASSOCIACIÓ D’ESTUDIS FALLERS

bolets, allioli, xurros, llet condensada), així com d’altres objectes o atifells com ara palmatòries, flautes, irrigadors, globus de goma, lligacames, botelles, ciris, flascons de vaselina, simbombes, lleteres, impermeables, gots, recipients d’on vessa algun líquid o pasta, o objectes indeterminats sostinguts per individus entre les mans.

En la falla eroticobròfega, de gran èxit popular, es desplega tota mena d’al·lusions jeroglífiques de tipus vegetal i animal, al costat d’objectes referits als òrgans sexuals o a pràctiques que van des de l’homosexualitat fins a la masturbació, passant per la referència a les relacions heterosexuals. Així, als cadafals, i també en les explicacions versades dels llibrets, apareix un variat repertori de fruites i verdures (naps, raves, pimentons, tomaques, peres, figues, melons, plàtans), animals i comestibles (conills, clòtxines, panotxes, abadejos, petxines, pardals, serps, llonganisses,

De fet, la censura es va acarnissar fonamentalment amb aquest tipus de falla eroticosexual, especialment a partir del franquisme, en considerar aquestes escenes o imatges com a obscenes, immorals o dissolvents, al mateix temps que atemptatòries contra els bons costums, si no danyoses per al bon gust oficial, en cas de les referències a les banyes, als encants femenins, a la masturbació, l’homosexualitat, l’adulteri, la prostitució i altres desviacions. Així i tot, en la cultura tradicional fallera l’homofòbia ha sigut una constant, de manera que les referències a l’homosexualitat als cadafals, recurrents al llarg del temps, han tingut una clara intenció condemnatòria, tot i que revestida amb un enfocament picant o humorístic. Així, i com a exemple, determinades imatges –com ara uns hòmens xuplant uns ous– evidenciaven l’homosexualitat masculina, mentre que d’altres escenes –com dues dones descabdellant un

n dels trets que caracteritza la cosmovisió fallera és la defensa de la tradició i la crítica a la modernitat, la qual cosa s’ha traduït històricament en una crítica moral de costums, mantinguda al llarg del temps. En tot cas, és una crítica ambivalent, ja que en ocasions mostra una certa complaença o tolerància indirectes envers allò criticat. En relació amb això, cal dir que ja a mitjan segle XIX emergeix un tipus de falla particular, d’altra banda pertanyent al món de la cultura popular valenciana, anomenat falla eròtica, que s’expressa a través d’un llenguatge bròfec, ja que fa al·lusions ben explícites a qüestions sexuals.

“La visibilitat hi ha sigut molt difícil, ja que parlem d’un col·lectiu que normalment ha estat tancat al fons del fons de l’armari, fonamentalment per la gran pressió i el fort control social que hi ha dins les comissions falleres”

fulllambda

cabdell de llana– evocaven el lesbianisme. A més, durant el franquisme, les crítiques falleres a l’homosexualitat solien presentar-se com una sàtira contra els comportaments contra natura, que en el cas dels hòmens es feia explícita amb referències als afeminados i invertidos. A partir dels anys setanta, coincidint amb l’obertura en temes sexuals i la moda del destape, que tan visible es va fer en el món de la premsa i el cine, hi ha hagué més mànega ampla per a la falla bròfega i eròtica, tot i que l’homofòbia regnant va continuar i només s’ha començat a atemperar en els darrers temps, especialment a partir de la sensibilització que ha produït la normalització social i política de l’homosexualitat gràcies als moviments reivindicatius de gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals.

actes i sectors (perruqueria, orfebreria, espectacles, indumentarisme) que destil·len un glamur cassolà molt estimat per aquests sectors gais fallers pel seu tarannà kitsch, barroc i jocfloralesc. Evidentment, hem fet només algunes valoracions molt sui generis i apressades, ja que parlem d’una realitat molt boirosa, però que dins el món faller, en les converses que no solen eixir en la premsa, està molt més clara. Excepcionalment alguns fallers han declarat públicament la seua homosexualitat, però això no sol ser la norma. Supose que en les generacions més jóvens no hi haurà tanta dificultat, tot i que en aquest sentit el conservadorisme i el tradicionalisme inherents al món faller contemporani faran que la normalització del fet homosexual en les Falles necessite molt més temps i paciència.

En tot cas crida l’atenció un fenomen singular dins el món faller, concretament l’existència dels homosexuals al seu si. La qüestió és que la presència d’homosexuals hi ha sigut sempre un fet però, com en tants altres camps, escassament o nul·lament visible. En el cas de les Falles, la major visibilitat s’ha produït en els cercles artístics, especialment dins del món dels artistes fallers, tot i que de manera limitada. Pel que fa als components de les comissions, la visibilitat hi ha sigut molt difícil, ja que parlem d’un col·lectiu que normalment ha estat tancat al fons del fons de l’armari, fonamentalment per la gran pressió i el fort control social que hi ha dins les comissions falleres.

“Hi ha dues icones que podrien simbolitzar aquesta subcultura fallera gai: d’una banda, la Mare de Déu dels Desemparats, i de l’altra la figura de la Fallera Major” Tanmateix, sí que apareixen una sèrie de codis, icones i imatges, dins la festa, amb les quals sol haver-hi una certa identificació dels fallers homosexuals, especialment els hòmens, atés que s’ha desenvolupat una certa subcultura folklòrica fallera amb la qual, com també ha passat en el món de la copla, l’homosexualitat fallera s’ha vist més identificada. En aquest sentit, i encara que ens referim sempre a un món en què aquestes coses es fan entre línies, hi ha dues icones que podrien d’alguna manera simbolitzar aquesta subcultura fallera gai, fins al punt que aquests símbols poden haver travessat l’estricte món faller per assumir-se també en certs ambients gais de la ciutat de València. Ens referim, d’una banda, a la Mare de Déu dels Desemparats, que sintetitza una veneració per una mena d’element femení ideal i superior, ornamentat amb tota una iconografia de mantells, flors, corones, joies i brocats, molt en la línea dels ambients gais religiosos de la Setmana Santa de Sevilla; i de l’altra, a la figura de la Fallera Major, especialment la de València, una figura que ha anat guanyant protagonisme dins la festa, desbancant el mateix cadafal, i que mobilitza tota una sèrie de festivals,

Lambda amb les falles Un any més el Col·lectiu Lambda atorgarà el Premi Arc Iris a aquelles comissions falleres que es destaquen per reproduir en els seus monuments una imatge de respecte per a les lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals i que, amb això, contribuïsquen a la normalització del fet homosexual i transsexual en el món de la flama i la traca. Es tindrà en compte també la sàtira introduïda en el leit-motiv de la falla a través de cada llibret... I que guanye la millor!

fulllambda

ELVIRA BURGOS TEÒRICA QUEER. UNIVERSITAT DE SARAGOSSA

a pregunta de si el parentiu ha de ser sempre i necessàriament heterosexual és una interrogació crucial a la qual atén el feminisme que es pensa a sí mateix en articulació amb les demandes de les minories sexuals. Una potent manera de provocar una desestabilització de les normes de gènere és la posada en evidència de la vulnerabilitat de les normes de parentiu. Teòriques feministes com Gayle Rubin, Monique Wittig i, en particular, Judith Butler, han reflexionat per camins diferents i amb un gran encert sobre aquesta qüestió: que el sexisme i l’heterosexisme es reforcen mútuament. En la societat occidental ha anat cobrant força la idea que certes normes culturals són universals i inalterables. Preval la noció que sense aquestes normes ni pot haver-hi cap cultura ni és possible un desenvolupament sà i saludable de la subjectivitat. Eixa llei suposadament bàsica, fonament de la civilització i de la psique humana, és la llei del parentiu heterosexual. A la que també podríem denominar si seguim Monique Wittig com “el pensament heterosexual”, o el “contracte heterosexual”, i també, d’acord amb Butler, com “la matriu heterosexual”. Es tracta de tot un mode d’organització de la vida humana que afecta els nostres plaers i desitjos, així com les nostres identitats de gènere; però a més, es tracta també d’una llei que ens imposa un únic camí per a desenvolupar els nostres afectes i emocions, i per a configurar la materialitat del temps de la vida fins i tot en els seus aspectes econòmics, jurídics, laborals.

Sexe i gènere són unitats imaginàries, òbviament, perquè els trets als que al·ludeixen no encaixen en una única categoria; no tenen, i no ho fan, per què coincidir coherentment amb un tot en un individu. Trencar la institució de la heterosexualitat suposa, des de la perspectiva hegemònica, una barbàrie en el terreny cultural i social, i una bogeria o malaltia en l’espai individual. Si aquest és el valor donat a la norma heterosexual, sens dubte és perquè afecta a l’existència en la pluralitat dels seus contorns, i tant en la seua dimensió col·lectiva, com en l’esfera de la individualitat. Per a les nostres autores, en conseqüència, es fa imprescindible desbaratar eixa llei per a obrir l’espai d’una vida en llibertat. Donar llum sobre el caràcter ni natural ni immutable i sobre la manera de funcionament d’aquest mecanisme opressiu és fo-

fulllambda

namental per a la tasca que persegueix la seua desarticulació. No són raons fisiològiques o biològiques les que decideixen sobre la pràctica de la sexualitat, sobre el desig i els plaers, sobre el seu significat i el valor que li atorguem. És una cultura donada la que, d’una manera arbitrària i contingent, dissenya el tipus concret d’organització vital i de l’activitat sexual a la que atorga el rang de legítima. Aquesta cultura encobreix la seua acció, i amb això la responsabilitat de la seua acció, recorrent al llenguatge del que és natural i de la natura, o al llenguatge més metafísic del ser de les coses mateixes. Si seguim la seua lògica enganyosa, la cultura argumenta que la heterosexualitat és la relació natural, ja que dos són per natura els sexes dels cossos: dones i homes, distints i complementaris. I solament dos; i un només en cada cos. Però és la cultura la que diu tot açò, la que produeix tot açò. És ella la que fa la pregunta i la que la respon: “el bebé és xiqueta o xiquet?”. Tot allò humà, en la nostra cultura, es viu o com una dona o com un home, ja que els cossos només aconsegueixen el seu reconeixement social i individual a través d’aquesta diferenciació de sexe. Aquest exercici violent d’assignació de sexe s’usa com a fonament del també violent exercici d’imposició de l’heterosexualitat. La cultura oculta i invisibilitza les seues produccions i la seqüència temporal del seu treball inventiu: diu que l’heterosexualitat se sosté en la realitat anterior de l’existència de dos sexes, quan la noció de la dualitat de sexes és un efecte de la seua primària compulsió per a instaurar l’obligatorietat de l’heterosexualitat. Del sexe es diu que depén el gènere: vet ací un altre acte cultural d’inversió. Perquè és el concepte que una cultura té de feminitat i masculinitat, la seua elaboració de gènere aleshores, el que té present quan decideix sobre el sexe que assigna als cossos. Novament és el seu interés per ocultar l’arbitrarietat i historicitat de les seues produccions el que guia les seues categoritzacions. En funció de la seua concreta i interessada representació de què és feminitat i masculinitat, atribueix sexe als cossos. La marca de sexe està sempre en relació de dependència respecte a la de gènere. És una marca, la de sexe, amb la qual la cultura pretén naturalitzar la seua producció de gènere. En la noció de gènere i en la de sexe, per tant, es nomena una mulitiplicitat de facetes humanes a la que es pretén fictíciament dotar d’unitat. D’aquesta manera, es diu que sexe/ gènere remet a dades anatòmiques, fisiològiques, biològiques, hormonals, cromosòmiques, però també a desitjos, plaers, sexualitats i a comportaments, actituds, emocions, a capacitats físiques i intel·lectuals, a estils de vida i preferències estètiques. Sexe i gènere són unitats imaginàries, òbviament, perquè els trets als que al·ludeixen no encaixen en una única categoria; no tenen, i no ho fan, per què coincidir coherentment amb un tot en un individu.

Quan la cultura diu d’un cos que el seu sexe és el de dona, el seu gènere el femení, està creant una dona femenina. Així és, està dibuixant per a ella tota una manera de ser; està configurant el camí vital que li és lícit recórrer. I així inclou que el seu desig serà cap als homes i que, comparant-se amb ells, aprendrà una i altra vegada la seua inferioritat en tots els ordres de la seua existència. El pensament heterosexual formula aquesta llei de la coherència entre sexe, gènere, sexualitat que constreny durament les possibilitats de vida en llibertat. Eixa llei deshumanitza les identitats de gènere i sexualitat que la transgredeixen. La coherència i l’estabilitat de les identitats són característiques fonamentals inscrites en la producció cultural d’identitats. Quan la cultura diu d’un cos que el seu sexe és el de dona, el seu gènere el femení, està creant una dona femenina. Això és, està dibuixant per a ella tota una manera de ser; està configurant el camí vital que li és lícit recórrer. I això inclou que el seu desig serà cap als homes i que, comparant-se amb ells, aprendrà una i altra vegada la seua inferioritat en tots els ordres de la seua existència. Si aquesta dona mostra una identitat incoherent i inestable, si en ella hi ha una visible masculinitat, si hi ha amor cap a altres dones, si la seua trajectòria de vida evidencia flexibilitat en el seu gènere, en els seus desitjos i plaers, en eixe cas la norma deixarà d’atorgar-li el seu reconeixement com una vida intel·ligible i viable. Un major dolor i patiment seran la seua companyia. I la materialitat de la seua vida es podrà veure durament afectada.

no t’identifiques en absolut; amb els que t’està prohibida la identificació. I aquells amb els que t’identifiques, no podràs estimar-los. Si acata aquesta norma, el xiquet arribarà a ser masculí i la xiqueta femenina, i la seua relació sexual madura haurà de ser heterosexual. Però a més, si seguim aquest camí, el sexisme es perpetua socialment i s’incorpora a la vida gestual i psíquica de l’individu. En aquesta família convencional, el xiquet es construeix aprenent explícitament i implícitament el seu privilegi masculí, ja que el pare exerceix de model clar d’aquesta superioritat que la societat atorga a l’home. I el xiquet s’haurà d’identificar amb el pare, ço és, haurà d’assumir la seua superioritat. La lliçó comença ben prompte per a ell. El contrast del pare amb la mare, el fet que cadascú porte un sexe/gènere assignat, distint i vinculat sexualment, i també valorats asimètricament, constitueix el marc de referència de l’aprenentatge i vivència d’aquesta erotitzada desigualtat entre dones i homes. La mare percep la seua inferioritat en l’espill de la superioritat del pare, i el pare s’apropia del seu privilegi en veure reflectida la seua superior vàlua en l’espill de la inferioritat de la mare. La tranmissió del sexisme a la filla i al fill té lloc dins d’aquest horitzont del parentiu heterosexual que, com s’ha advertit, organitza el conjunt de la vida de l’individu al si de la comunitat.

Un mecanisme complex és el que recobreix la nostra emergència com a subjectes humans, sexuats, generitzats, erotitzats. Encara cal insistir en la pregunta per eixa perversa El pensament heterosexual formula aquesta Aquest esquema resulta difícil, articulació entre el sexisme i impossible d’acomplir de manellei de la coherència entre sexe, gènere, l’heterosexisme dins del marc ra absoluta i plena, de tan resdel parentiu heterosexual. La trictiu, violent i artificial que és. sexualitat que constreny durament les família nuclear, s’argumenta, possibilitats de vida en llibertat. Eixa llei De fet, la llei falla en la seua és el pilar que sosté la cultura intenció de produir individeshumanitza les identitats de gènere i civilitzada, i la que fa possible dus submisos. Fracassa en el correcte desenvolupament sexualitat que la transgredeixen. el seu propòsit de perpetuar psíquic de l’individu. Dues lleis el sexisme i l’heterosexisme són ací les que actuen: el tabú sense fisures ni clevills. Subjectes que no es construeixen a de l’incest i la prohibició més originària de l’homosexualitat. sí mateixos d’acord amb la lògica de la divergència entre Sense aquesta condemna primordial de l’homosexualitat no identificació i desig, que no acaten la llei de la coherència s’entendria per què quan es porta a escena en occident la entre sexe, gènere i sexualitat, que per contra habiten en prohibició de l’incest, sempre es dóna per fet que es tracta de l’encreuament i l’entrellaçament de gèneres i sexualitats de l’incest heterosexual: de l’amor del fill per la mare, i de la filla maneres complexes i múltiples… aquests subjectes exispel pare. Ni tan sols s’explicita de quin incest es parla quan teixen. Ells són individus resistents, subversius. Ells són tees nomena l’incest; com si necessàriament haguera de ser el muts per la llei perquè posen en risc, i d’una manera efectidesig heterosexual. va, el parentiu heterosexual. Mare, pare, filles i fills: aquest és l’esquema saludable. Només Queda oberta una potent eina per a la transformació de protegit sota aquest ordre, l’individu pot –se suposa- progressar la societat. Perquè el parentiu heterosexual no només peren la consecució d’una identitat social i subjectivament habilitasegueix –açò ha d’estar ja ben sabut- la perpetuació de la dores. Únicament sobre aquest fons, el bebé pot començar a vida humana mitjançant la procreació, sinó que sobretot i configurar-se sobre aquests dos eixos que la psicoanàlisi clàssid’una manera important el que el pensament heterosexual ca defensa amb rotunditat. S’haurà d’identificar el xiquet amb vol és la pervivència d’un odre de valors i significats complet el pare mentres que el seu desig haurà de circular en la direcció i compacte. El sexisme i l’heterosexisme són dos eixos clau del sexe/gènere que s’ha establert com l’oposat: el de la mare. d’aquest ordre que ha mostrat ja extensament el seu caràcIdentificació i desig, regles bàsiques del procés de subjectivació, ter constitutivament inhabitable. Altres formes de parentiu, no han de confluir en el mateix objecte. altres comunitats d’afectes, no només són viables i operatiÉs paradoxal, per no dir patològica, aquesta situació, doncs ves, sinó que anuncien un futur prometedor. implica que hauràs de desitjar aquells éssers amb els que fulllambda

CELIA AMORÓS Catedràtica de filosofia UNED

Les dones lesbianes i els hòmens gais fan del gènere constrictiu i opriment una performance que obri espais de llibertat. D’altra banda, el color violeta transcendeix per a totes i tots la contraposició, tan ancestral com cursi, entre els peücs rosa i blaus que se’ns imposaven des de la primera infància, amb tota una retafila d’implicacions... Patentitza que es pot pensar i actuar més ençà i més enllà de l’operador dicotòmic que ens encotillava, contraposant allò masculí i allò femení com els suprems analogants d’un encavalcament de contraposicions que en la nostra cultura es remunta fins als pitagòrics: el dia i la nit, allò que defineix i allò indefinit... Però el color violeta no sols és el símbol de llibertat per a tothom, d’obertura del bell espectre cromàtic d’allò possible. “Allò possible”, deia Kierkegaard, “la més dura de les categories.” Per descomptat, la més penosa de conquistar i la més bella. També en la gamma del violeta que és àmplia, des del rabiós morat fins a malves contundents, s’expressa el registre de la igualtat, d’allò que només es contraposa per a activarla, per a jugar amb la igualtat i en la igualtat. Joc estètic en un espai ètic i en un registre polític que no pot ser sinó el d’una fraternitat refundada: una fraternitat sense el mafiós subtext de gènere masculí que tot ho feia sectari, de mala mort.

fulllambda

El joc amb les distorsions simbòliques haurà de ser un joc emancipatori, per a tots i totes, i sense reserves. Perquè no deixa de ser paradoxal que a hores d’ara, quan els companys i les companyes gais i lesbianes tenen com a consigna eixir de l’armari, les feministes estiguem disposades a ficar-nos-hi, vestides de lagarterana, utilitzant el sofert concepte de gènere com a eufemisme de feminisme: estudis de gènere, perspectiva de gènere... Les feministes i les i els homosexuals, així com els i les transsexuals i bisexuals, hem d’establir una aliança contra l’imperialisme mistificador de la categoria de gènere, que, de ser un concepte funcional per a les pràctiques emancipatòries per les virtualitats de desnaturalització que presentava, ha passat a ser redundant –Foucault i Butler han insistit en el fet que el sexe ja està normativitzat– i desorientador: hòmens amb nul·la sensibilitat feminista (també algunes dones) i, si se’ls colla una mica, un pèl homòfobs, s’introdueixen ara en “els estudis de gènere” perquè “el gènere és una cosa que comprén tant els hòmens com les dones...”

El Dia de la Dona Treballadora sempre convoca les dones feministes de distintes classes socials amb consignes transversals. I ha d’ampliar la capacitat de convocatòria amb consignes transversals a les distintes orientacions sexuals perquè, per a molts viatges, tots i totes anem –o almenys, hem d’anar– en el mateix vaixell. La lluita específicament feminista no ha de quedar diluïda en la de les identitats sexuals no ortodoxes, ni la d’aquestes últimes ha de sacrificar les seues legítimes prioritats a la consecució dels objectius feministes. Les coalicions dels grups antisistema en l’era de la globalització, com demana Donna Haraway, són coalicions per afinitat, constituïdes per pràctiques d’articulació al mateix temps potents i flexibles. No són coalicions basades en la identitat, perquè, com és lògic, no compartim ni tots els èmfasis ni tots els trams. Sobre això hi ha molt encara per reflexionar i debatre sense caure en fàcils essencialismes ni en harmonies preestablides. Però si la data del 8 de Març va tindre capacitat de convocatòria per a les dones emigrants musulmanes del moviment Ni Putes Ni Submises, cal esperar que sota aquest paraigua inclusiu ens trobem tots els amants de la llibertat en qüestions tan de pedra angular com són les pràctiques sexuals que estan del costat de la vida...

NOSVAL

El feminisme ha complit sempre una funció de normalitzar la percepció d’allò que d’entrada era xocant des dels estereotips vigents: dones manifestant-se a favor del sufragi, dones en posicions d’autoritat... Recentment hem tingut ocasió de veure en els periòdics i en els programes de televisió tot un desafiament simbòlic: una ministra de defensa embarassada que visità les tropes a l’Afganistan. Els camps semàntics de la vida i de la mort es redefineixen: si per als musulmans han d’estar rígidament separats i solapar-se, respectivament, amb els espais d’allò femení i allò masculí, ací és una dona que donarà vida la qui, en l’espai públic exposat a la mort, consagra la vida regenerada dels qui assumeixen, en nom de valors universals i unisex, el risc de la mort.

PUTILATEX, L-KAN, LA TERREMOTO O GORE GORE GAYS... AL CAPDAVANT DEL TECHNO POP JORGE MORCILLO “Només la música que, per alguna raó, m’agrada, m’arriba, em pareix necessària. Res a veure amb llistes d’èxits ni productes de màrqueting. Només música que diu alguna cosa. Tota aquesta música que, ben sovint, els mitjans s’encaboten a dificultar que escoltem”. Aquesta és la filosofia de molts adeptes a l’escena indie d’aquest país. Perquè a Espanya, a més de la música que emeten en Los 40 entre d’altres radiofórmules, hi ha altres estils.

Putilatex i L-Kan: Putilatex és un bon exemple d’això, en ser el grup insígnia de l’elastiqueig i el moderneig a la capital del Túria, gràcies a cançons electropunk com ara Mira, una moderna o He visto a la Virgen. Les seues lletres parlen “de coses de la vida quotidiana, que normalment quan les veus no van mes enllà d’una rialla, però els hem sabut traure partit. No tenim un públic fix, la veritat és que les nostres lletres poden agradar tant a un heavy com a una pija o un modern, cadascú les entén com vol”, afirma Putilatex. A més a més, aquesta banda intenta ser una proposta diferent dels sons viciats que se senten en les ràdios convencionals: “Si ens posaren a nosaltres, no sonaria tot igual. Allò que ven, com que ven, es converteix en un patró que es repeteix fins que es desgasta. Per això no ens preocupa estar o no constantment en els mitjans: segurament durarem més així, és important no cansar la gent i renovar-se”, assegura Putilatex. Una altra producció musical semblant als intèrprets de Mira, una moderna són L-Kan. Belén, Olav, Luis i Maru formen aquesta agrupació, una de les bandes que han romàs invariables en l’escena espanyola de techno pop. De fet, van ser capaços d’enlluernar la Karmele Marchante en el

mític programa Tómbola durant una de les seues primeres presentacions en televisió. “A Karmele li vaig regalar la meua camiseta de ‘Quiero ser portada del Diezmi’ perquè la va fascinar”, assevera Belén de L-Kan. Quant al directe del grup, es pot dir que és un espectacle amb molt de bot, vestuari i atrezzo, en el qual aquests músics fan un repàs de la seua discografia amb temes com: Todo por placer, Humor idiota o Aburrida de estar salida. Hi parlen de coses com ara “dels assistents als clubs, d’això que tenim guardat fa molt de temps i no sabem com traure, d’estius rotllo als pobles, de polps i tortugues, del nostre iPod, de xiques intel·lectuals, de xiques avorrides d’estar eixides o de relacions de parella”, aclareix L-Khan. L’èxit dels qui van ser els jovenets del techno pop espanyol ha sigut desmesurat des dels seus inicis, ja que han tocat a València, Alacant, Múrcia, Barcelona, Bilbao, Vitòria, la Corunya, Guadalajara o Madrid, i fins i tot en alguns festivals a Mèxic i Los Angeles. De manera que es pot dir que la seua música agrada i es consumeix, a pesar de no tindre el suport dels mitjans de comunicació. “En el nostre cas”, afigen aquests madrilenys, “el públic està al nostre costat. Presumim de tindre fans de molta qualitat. Per descomptat, hi ha gent a qui no agradem, però almenys tenim gent que recorre prou quilòmetres per a acostar-se a veure’ns. Això ens posa molt contents”.

fulllambda

“La independència és el nostre escenari natural, on ens sentim molt còmodes” Gore Gore Gays són el desvergonyiment convertit en homopunkrock ramoner. Aquesta banda està formada per Tony Trash (veu i programació), Juli Mekànika (teclats) i Hat Trick (guitarres). El discurs musical dels Gore ha anat evolucionant des dels seus començaments: “Començàrem fent una cosa així com technocabaret. Pràcticament eren tot versions a les quals canviàvem la lletra a la nostra conveniència. Els primers concerts van ser molt delirants. Una mescla de revista burlesque i freakshow punk amb molt de teatre, emulant les parafernàlies escèniques d’Alice Cooper. Cap al 2002 començàrem a compondre les nostres pròpies cançons i, aparcant el cabaret, hi vam ficar guitarres distorsionades i ens vam vestir de cuiro. El primer disc, Ménage à trois, es va gravar amb seqüenciadors i era totalment analògic. Avui dia ens estem acostant al so electroglam que sempre hem perseguit”, afirmen els Gore Gore Gays. Un dels problemes d’aquest grup per a entrar dins dels circuits musicals comercials i fins i tot indies és tindre un nom tan explícitament gai, que de vegades els tanca portes a l’hora que les sales els reclamen. “Ells s’ho perden. Cada vegada que he vist Nacho Canut i he parlat amb ell, ens ha dit el mateix: que ens canviem el nom. Em va fer dubtar. Però ens hi neguem. Ja és per cabuderia i, a més, el món és ple de grups de pop normal, xic-buscaxica, ja n’hi ha prou, una miqueta de diversitat”, indiquen els xics. Però, al mateix temps, afigen que “la independència és el nostre escenari natural, on ens sentim molt còmodes. Això sí, si alguna major s’encapritxara de nosaltres, tampoc els diríem que no”. Perquè un dolç no amarga a ningú.

Deixant a part les bandes d’electropop, es pot destacar la dona que canta a l’ombra de la Madonna. Ella és La Terremoto de Alcorcón, el màxim exponent de la paròdia musical espanyola. Famosa per versionar les cançons de dones cantants, com l’ambició rossa o Kylie Minogue. El tret característic de tots els seus temes és el vessant social que s’aprecia en cadascuna de les seues lletres. “Més que crítiques, simplement són una manifestació de llibertat. Llibertat per a portar borrissol a les aixelles; per a pesar més de 70 quilos, sempre

Per a contractar publicitat al

fulllambda

amb salut, això sí; llibertat per a lluir amb alegria les arrugues i els mixelins i per a anar a la compra amb el carret buscant les ofertes de la mà del teu xicot o la teua xicota, tant si eres home com si eres dona”, assevera La Terremoto. Un dona que s’inspira en les grans dives del passat, com “la gran Lola Flores o Rocío Jurado, Mina, Jane Fonda, El Titi o Janis Joplin”, per a fer gaudir el públic cada vegada que puja a un escenari amb la seua peculiar posada en escena que barreja la interpretació, el ball i el bon cant. Molt a l’estil de la quasi llegendària La Prohibida.

, telefoneu al 627.980.993

“El mariconeig és necessari, però en la mesura justa, com tot en la vida” La Prohibida és el cap dels transvestits de Madrid. Ella mana. És com 50 CENT entre els rapers de Los Angeles o com La Mala Rodríguez entre les raperes de Parla”, afirmava no fa molt el portal Popyb. I la veritat és que no s’equivocava, perquè ella és la Ivy Queen espanyola, la diva, la poltra, la cavallota, una dona capaç de transgredir en el camp artístic en qualsevol continent, la qual cosa l’ha portada a la ciutat natal de la família de la mateixa Shakira quan va visitar Barranquilla, Colòmbia, per participar en el Festival de les Arts que organitza aquesta ciutat, entre tantíssims altres compromisos a nivell mundial. “Estic molt satisfeta. He superat les meues expectatives com a cantant i visc de la música. Crec que no es pot demanar més”, assegura La Prohibida, que rememora amb afecte els seus començaments i el suport que l’envoltà llavors. “Perquè és important saber-se rodejar d’aquelles persones que realment creuen en tu i no de les que no poden aportar-te res, encara que siguen molt influents. En el món en general sempre pots trobar gent afí, només cal adonar-se’n”, afirma la Prohibida. I, com ella sempre diu, “els prejudicis i tot allò que et fa jutjar una persona sense conéixer-la són alguns dels grans problemes del món”. La madrilenya, d’altra banda, no considera que per ser ser transvestit agrades més els gais. “El meu show no és el show de transvestits convencional. Crec que el meu públic està molt mesclat. El mariconeig és necessari, però en la mesura justa, com tot en la vida. Ha de tindre presència, per descomptat, però com un matís més”, sentencia la cantant.

“Som un reflex de la crisi de valors occidental de què es parla tant” De la mateixa manera que Miss Spears succeirà Madonna, la Prohibida té ja dues dignes successores. Elles són les Borrachas Provincianas, dues senyores d’Albacete i de sa casa que treballen les terres que van heretar dels seus avantpassats. Però en el temps lliure, es maquillen –o, més aviat, s’envernissen– fins al darrer centímetre del cos per a convertirse en dues senyores de la nit rural espanyola. Les Borrachas Provincianas intenten reflectir en les seues lletres les seues pròpies vivències, els seus sentiments i reflexions. “Hi ha gent que creu que les nostres lletres són una mica gais, però és que ens movem en aquell món paral·lel sovint, i tot això ix a la llum d’alguna manera. També parlem de fotocòpies, de disfòria de gènere, de mariliendres i fins i tot d’amor. A vegades per tractar alguns d’aquests temes la gent ens encasella. I entenem que encasellar és un mecanisme natural per a recordar més fàcilment certes coses. Hi ha gent que ens situa com a transvestits, d’altres com a electropop, d’altres com a removida, uns altres com el pitjor, d’altres com el millor. I sí, hi ha gent que ens encasella com a petardes. No ens molesta que ens encasellen, el que ens importa és que ens recorden. Perquè, simplement, som un reflex de la crisi de valors occidental de què es parla tant”, asseveren les xiques.

fulllambda

LA CANTANT ÉS EL MÀXIM EXPONENT DEL CABARET TECHNO IEIÉ. JORGE MORCILLO Ana Elena Pena és un dels secrets més ben guardats dels locals cabareters valencians. Perquè aquesta desvergonyida i capritxosa senyora de l’electropop és una de les performances més reclamades del moment. I, en especial, amb el llançament del seu primer àlbum d’estudi: Clínica de muñecas. Un experiment musical d’Ana Elena Pena junt fulllambda: Ana Elena Pena es defineix com barbie, performance, erotisme, art, freak, fetitxisme, perversió, sadisme, kitsch. Pel que es pot veure, et perd el petardeig i el glam to kill? De cap de les maneres, petardejos els justos, no m’agraden gens les poses, l’obsessió per la moda, els critiquejos ni les favades que alguns entenen per ser modern. Tampoc m’interessa destil·lar glamur les 24 hores del dia, m’agrada anar còmoda i quasi mai porte abalorios ni arracades, rarament tacons. Glam to kill? Només per als shows. Sóc una miqueta homenot en aquest sentit, no m’arregle molt. Encara que cal parar atenció als paparazzi, que a vegades ix una al carrer en pla Señor Barragán, i això tampoc és! ANA ELENA PENA:

fl: Les teues influències van des de la cançó francesa al més pur estil France Gall, fins al vodevil picaresc de la desvergonyida Susana Estrada, passant per

fulllambda

amb Juli Mekànika. Una sexygominola electropop carregada de sons màgics, amb la dolçor d’una capseta de música, el sabor d’una poma enverinada i la contundència d’un fuetada a l’esquena. Festes del pijama, ensalades de cogombre, cors trencats i muntanyes russes que provoquen atacs de rialla i pessigolleig a les bragues.

Gloria Trevi, Jeannette, Bananarama i el pop ieié dels 60-70. Electropop. Però, com defineixes el teu estil musical? Què és l’electroieié? A.E.P.: Les meues cançons tenen l’essència de la música ieié però amb sons electrònics. Lletres desvergonyides, fresquetes, amb picardia i un punt de malícia però des d’on pot entreveure’s l’esperança. Vaig créixer escoltant Marisol, Los Tres Sudamericanos, Gelu, Las Grecas o Karina. M’agradaven sobretot aquelles cançons amb ritmets apegalosos que vessaven optimisme panoli i amor cec, com ara la de ‘Tienes eso, eso, eso’ dels TNT, una de les meues favorites, que és una miqueta com ‘Nunca me han besado, sado, sado’. No importa com de merdosa, amb perdó, siga la teua vida o com estigues de fotut, durant els tres minuts i mig que dura aquest tipus de cançons, et converteixes en la persona més feliç i enamorada del món.

fl: Fins a quin punt estàs influïda per la cultura pin-up? A.E.P.: M’agrada explorar l’erotisme no agressiu, sexy però dotat d’una certa ingenuïtat, com el que abanderaven les pinups dels anys 50: un erotisme que mostra una dona conscient del seu poder de seducció, però no com una simple prostituta complaent. Res a veure amb les fotografies de certes revistes per a hòmens on apareixen totes les models amb les cames formant un angle de 90 graus i la boca entreoberta en actitud d’oferiment carnal. Jo també m’oferisc a vegades, però d’una altra manera. “S’ofereix xica seriosa i responsable per a l’atenció i neteja d’ancians de 25 a 35 anys. 200 euros l’hora. Rep a casa”, per exemple…

fl: Segons tinc entés, les teues posades en escena són espectaculars. Ens expliques que trobarà la gent en els teus directes? Doncs depén del moment, quan cante amb Lord John, a vegades por-

A.E.P.:

tem coses preparades i d’altres ens deixem portar…encara que ell sempre intenta evitar que m’extralimite. Però hi ha ocasions en què actue jo sola i demane la col·laboració del públic. És llavors quan practique alguna circumcisió en directe, quan ampute alguna cama amb una serra mecànica provocant un bany de sang o quan em creme a la manera dels bonzes mentre balle breakdance. Ai, es diuen tantes coses. fl: Dins d’un show com el que ofereixes, on hi ha el límit entre la vulgaritat i el bon gust? A.E.P.: Detestem la vulgaritat. El món és ple de vulgaritat, la vulgaritat i el mal gust ho impregnen tot. Ixes al carrer i tens davant teu una desfilada de lletgisme impagable, de gent maleducada, de terroristes de la bellesa en el sentit més ampli de la paraula. Nosaltres no parlem ni tractem de temes vulgars, a menys que consideres la prostitució, l’hermafroditisme, la drogoaddicció i la castració massiva com temes vulgars –ah, sí que ho són? De tota manera, tot depén de la subtilesa amb què abordes determinats temes. No m’agrada usar grolleries en les cançons, per exemple: no cal, és un recurs fàcil. M’estime més la ironia, els caramels de toffee… el notedigonaytelodigotó. A més, en el fons, encara que alguns no puguen veure-ho, totes les meues cançons parlen d’amor. De l’amor que es resisteix a ser vulgar, ordinari, mediocre.

fl: Parlem de les teues cançons: un dels teus temes insígnia diu una cosa així: “Yo me pongo de caballo, ay, de caballo”. Que buscaves amb aquesta lletra? Escandalitzar? A.E.P.:Aquestes coses només escandalit-

zen les iaies! Molta gent parla en les seues cançons de les drogues, encara

que jo preferisc fer-ho en pla jocós, però res de dramatisme, ni d’apologies. Les drogues trauen el pitjor de tu… i hi ha molta gent que ni tan sols hauria de beure una canya de cervesa amb palleta. La meua inspiració van ser Los Calis amb el seu temàs Más chutes no, però l’assumpte va vindre perquè vaig estar treballant en una fira infantil maquillant xiquets i al costat tenia un karaoke on no parava de sonar Antes muerta que sencilla una vegada rere altra, i altra, i altra. Era una tortura, així que va ser com una espècie de venjança. De tota manera, si a les xiquetes se’ls comença a inculcar aquests valors tan superficials, aquest culte al cos, no creus que la majoria acabaran sent putes del crack o alguna cosa pitjor? Suposant que hi haja alguna cosa pitjor, és clar.

“Com tota gran vedette que es pree, busque un senyor adinerat del Partit Popular que em retire de la dissoluta vida del cabaret .” fl: En el videoclip de Nunca me han besado es poden veure símbols nazis. Quin significat tenen? A.E.P.: Es tracta d’un bonic quadre amb esvàstiques en tons roses que pertany a la col·lecció d’art d’un besnét marieta del Führer. No em pregunte com ha arribat a les meues mans, per favor, sóc una dama.

fl: Com de present està la malícia en les teues lletres? Malícia i innocència hi estan presents a parts iguals. La innocència porta en si mateixa el germen de la seua pròpia corrupció, però Ariel sempre

A.E.P.:

llava més blanc. fl: Per què penses que el sexe està tan unit a la violència? A.E.P.: Seria molt llarg d’explicar. Però vaja, jo durant el coit em conforme amb un parell de calbots i uns quants pessics, no es pense. fl: Si et dic: “Se’ns va trencar l’amor de tant d’usar-lo”, què em contesta? A.E.P.: Que l’amor no es trenca d’usar-lo molt, sinó d’usar-lo malament. L’amor, perquè cresca, al contrari del que es pensa, cal usar-lo molt. És com un múscul: si no l’uses, s’atrofia. fl: Una vegada declarares: “La política me la pela” i “OT divideix Espanya” Què fa Ana Elena Pena per canviar aquest món injust? A.E.P.: Jo, com tota gran vedette que es pree, busque un senyor adinerat del Partit Popular que em retire de la dissoluta vida del cabaret i m’introduïsca en les altes esferes de la política. Una vegada en la jet set, a més de fer festes com les de l’ambaixador repartint suculents bombons crocants, seduiré els caps d’estat, governaré el món i el convertiré en una disneylàndia de l’amor. fl: Després d’alguns anys anant de local en local fent el teu art pels camins del senyor, amb quines pretensions camina en el món de la música el teu primer àlbum, Clínica de muñecas’? A.E.P.: Comencem dient que és un disc sense pretensions. No m’agraden les coses pretensioses, preferisc l’espontaneïtat, la naturalitat, allò que flueix sense massa esforç, que t’ix directament de… Com diu la novel·la Vés on et porte el cor, doncs això, vés on et porte la música. Però que em porte a algun lloc bonic, i si pot ser, amb barra lliure de sucs tropicals i en una zona de no fumadors, per favor.

www.cafedelaseu.com

punto

wifi

fulllambda

PAU VENDRELL

Sota el títol de “Reinventem la revolta, 40 anys de Stonewall”, el Col·lectiu Lambda ha celebrat el seu 8é Congrés que ha servit per a triar José de Lamo com a nou coordinador general, per a renovar el discurs reivindicatiu i

per a marcar els objectius que es presenten a l’associació lgtb més important del país durant els pròxims anys. L’esdeveniment, celebrat a l’Octubre-Centre de Cultura Contemporània de València, s’ha tornat a convertir

fulllambda: En primer lloc, José, quina és la teua vinculació al

moviment lgtb en general, i al Col·lectiu Lambda, en concret? JOSÉ DE LAMO: Vaig arribar per primera volta al Col·lectiu Lambda farà uns 8 anys, al Grup Universitari i de seguida també a la Comissió organitzadora de l’Orgull. A poc a poc vaig anar implicant-me més en eixes tasques, fins que vaig ser triat coordinador del grup. Poc després Ximo Cádiz m’oferí assumir la responsabilitat de comunicació i quan ell ho va deixar em vaig convertir en el secretari d’organització de Toni Poveda, tasca que també he desenvolupat durant els últims quatre anys amb Luisa Notario. En tot aquest temps he tingut l’oportunitat de fer moltes coses i de participar en moltes activitats. El projecte polític i organitzatiu de Lambda m’enganxà des del principi perquè té unes característiques que el fan únic: la coherència, la serietat i el bon rotllo. fl:Una de les conclusions que, sens dubte, més han cridat

l’atenció del congrés en què has sigut triat coordinador general és el diàleg que es pretén amb els sectors que, tradicionalment, han sigut reacis, quan no contraris, als drets de les lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals. Podries explicar en què consisteix eixa aposta? JdL: En realitat el que volem és convidar els sectors conservadors, aquells que puguen ser més empàtics, a sumar-se a la defensa de la diversitat sexual i de la igualtat de drets. Pensem que és el moment de proposar un diàleg sincer. No és qüestió de renunciar a res sinó de sumar més gent al nostres discurs. Volem ampliar el suport social que tenim i pensem que és possible. Almenys volem intentar-ho.

en un punt d’encontre per a entitats, sindicats i partits polítics compromesos amb els valors de respecte i diversitat que lidera el Col·lectiu Lambda. El nou coordinador general ens explica quins reptes té marcats.

i la transfòbia, i contra el VIH. Com et planteges aquests reptes? JdL: Hem de ser conscients que la lluita per la igualtat social és lenta i que segurament no viurem avanços tan palpables com les fites aconseguides fins ara. No obstant això, tenim marcats tres objectius fonamentals per als propers anys. El primer és el treball en l’àmbit educatiu. Es tracta d’anar a l’arrel del problema de l’homofòbia i la transfòbia, que no és altra que els prejudicis; per acabar amb ells, ens fixem com a objectiu que el sistema educatiu assumisca una tasca explicativa i difusora del respecte que cal tindre cap a les distintes orientacions sexuals i identitats de gènere. Des de ben menuts els xiquets i les xiquetes ho han de tindre clar; sense ambigüitats. El segon objectiu del Col·lectiu Lambda per als pròxims anys el trobem en l’àmbit laboral, on hem de donar passos cap a la visibilitat com a persones transsexuals i homosexuals en els nostres llocs de treball. Ser visibles ens fa llevar-nos de damunt les nostres pors i, per tant, poder exercir els nostres drets. Finalment, el tercer l’àmbit d’actuació on volem incidir especialment és el sanitari. En aquest punt mantindrem la lluita per la inclusió completa del procés de reassignació sexual de les persones transsexuals. Però també estarem atents per a configurar un eix més transversal sobre la prevenció del VIH-SIDA i les altres infeccions de transmissió sexual. Hem de tindre en compte que les persones lgtb –lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals- som diverses i que les nostres pràctiques sexuals també ho són; per això calen missatges clars i diversificats.

fl: Per tant, algú pot pensar que el Col·lectiu Lambda can-

via alguna de les seues reivindicacions? JdL: Ni de bon tros. De fet comencen una etapa en la qual caldrà ser més contundents encara amb aquells assumptes que queden pendents i en la que apostarem clarament per posar en primera línia les situacions de discriminació que continuem patint en tants àmbits de la nostra vida. Les reivindicacions no només no es canvien, sinó que s’amplien. fl: Després d’aconseguir avanços importants en matèria le-

gal, com ara l’aprovació del dret al matrimoni per a lesbianes i gais, o la llei d’identitat de gènere, hem vist com encara queda molta feina a fer en la lluita contra l’homofòbia

fulllambda

Foto: Luisa Notario

fl: Tanmateix, en aquest 8é Congrés s’ha tornat a veure com les entitats i els partits progressistes són els que han estat al costat del Col·lectiu Lambda… JdL: Sí, són els que sempre ens han donat suport, i que, tal i com veiérem a l’acte inaugural del 8é Congrés continuaran estant-hi. Proposar un diàleg amb els sectors conservadors no suposa renunciar a les nostres arrels d’esquerra, de lluita per una societat sense discriminacions en tots els àmbits. En aquest sentit, apostem lògicament per refermar i aprofundir les nostres relacions amb els sindicats i aquelles entitats que treballen des d’una òptica progressista. Una cosa no està renyida amb l’altra.

“Proposar un diàleg amb els sectors conservadors no suposa renunciar a les nostres arrels d’esquerra, de lluita per una societat sense discriminacions”

“Per damunt de tot hi ha un projecte comú de canviar la societat, de lluitar contra un món que ens discrimina. Les persones sòcies i voluntàries sabem que és precisament això el que ens uneix, treballant colze a colze en una entitat no lucrativa que aconsegueix despertar la il·lusió a tot aquell que s’hi acosta. Fem voluntariat des de la perseverança, i també des del sentit comú.”

Foto: Sergi Campillo

fl:Fruit d’aquest congrés, també veiem com al Col·lectiu Lambda es configura la distinció entre els grups i els espais; de què es tracta aquesta novetat? JdL: Certament es tracta d’utilitzar una nova denominació organitzativa per a una realitat que ja venia existint. Al Col·lectiu Lambda coexisteixen diferents grups amb diferents objectius. Per una banda els grups de treball, que realitzen una tasca més política i reivindicativa en el seu àmbit i, per una altra, uns espais de socialització que serveixen per a conéixer gent i empoderar-se. L’existència d’aquestes dues realitats defineix clarament el nostre model associatiu: una forta vessant d’activisme i uns serveis assistencials de qualitat. Per posar un exemple: si una persona està interessada a combatre l’expansió del VIH-Sida des de l’activisme segurament trobarà el seu lloc al Grup Stop-Sida on, a més, coneixerà gent i assumirà un discurs reivindicatiu. Si, per contra, l’objectiu d’eixa persona és ampliar el seu cercle d’amistats i fer activitats diverses, podrà incorporar-se, per exemple, a l’Espai d’Oci on, a més, es tractaran qüestions relatives al fet homosexual i a la transsexualitat.

fàcil anar tots a una, tenint clares quines són les nostres conviccions i aspiracions. A això han contribuït especialment les persones que han format part de la Comissió Permanent, l’òrgan de gestió i debat ordinaris, que fins ara estava encapçalat per Luisa Notario. Amb ella precisament he viscut intensament els últims quatre anys, i d’ella he aprés, per exemple, la serenitat que cal tindre en temps complicats, com els que ens ha tocat viure de vegades en els últims anys. Tot això que he aprés fins ara és també el que vull posar en pràctica a partir d’ara, amb el nou equip que forma la Comissió Executiva. Elles i ells, els membres que formen part d’aquesta nova Executiva paritària conjuguen experiència i renovació, però farien ben poca cosa si no fora pel gra que aporten cadascuna de les persones voluntàries que des del primer dia mantenen intacta la il·lusió de construir diàriament la societat de l’arc iris.

El creixement de la nostra associació ha fet necessari un canvi organitzatiu per tal d’agilitar la gestió diària i la presa de decisions. fl: També naix un òrgan directiu com és la Comissió Execu-

tiva… amb quina finalitat? JdL: El creixement de la nostra associació ha fet necessari un

canvi organitzatiu per tal d’agilitar la gestió diària i la presa de decisions. No hem d’oblidar que el nostre activisme el fem des del voluntariat i el que hem d’intentar és que tot funcione el millor possible. Les persones de la Comissió Executiva estaran en contacte continu amb els responsables dels grups, espais, serveis i projectes amb l’objectiu de fer més fàcil la seua tasca. Alhora, continua havent-hi una Comissió Permanent, que passa a convertir-se en un òrgan de debat i decisió d’aquelles qüestions més importants. Es tracta d’aconseguir que la nova estructura ens facilite la consecució dels nostres objectius. fl: Aquest congrés que el Col·lectiu Lambda acaba de ce-

lebrar ha sigut certament dens pel que fa al debat intern, però s’ha tornat a constatar la unió que es viu al sí de l’entitat, i que ha permés la teua elecció com a nou coordinador general per unanimitat… Quina és la clau de l’èxit? JdL: Per damunt de tot hi ha un projecte comú de canviar la societat, de lluitar contra un món que ens discrimina. Les persones sòcies i voluntàries sabem que és precisament això el que ens uneix, treballant colze a colze en una entitat no lucrativa que aconsegueix despertar la il·lusió a tot aquell que s’hi acosta. Fem voluntariat des de la perseverança, i també des del sentit comú. Això fa que siga molt

fulllambda

FRAN FERNÁNDEZ / FOTOS: ALBERT LÓPEZ

Peça a peça, desenes de persones formen part d’una xarxa humana anomenada Col·lectiu Lambda que t’agafa la mà just en el moment que ho necessites, que riu amb tu en els moments feliços i gaudeix dels llaços d’amistat que es creen cada dia. Peça

a peça es configura un entramat de persones diverses amb un interés comú: construir el puzle d’un món cada dia una miqueta millor. Però qui són els i les voluntàries de Lambda? Per què estan sempre ahí? Quina és la seua història? Endinsem-nos-hi…

L’ARRIBADA Em diuem Paco i sóc pintor. Vaig arribar al Col·lectiu Lambda una mica per casualitat; un amic me’n va parlar i la veritat és que en aquell moment tenia ganes de conéixer gent nova. A poc a poc em vaig anar comprometent, sobretot en allò que més m’interessava: la lluita contra el VIH. I ara ací em teniu, fet tot un voluntari!

EL DESCOBRIMENT Nosaltres som Cris i Judith i descobrírem tot el que ofereix Lambda a través de la web. Ens decidírem a anar-hi i, a poc a poc, a través del Grup de Lesbianes i de Famílies, vam anar descobrint tot el que ens podia reportar; i si el Col·lectiu ens va ajudar a viure amb normalitat la nostra orientació sexual, ara som nosaltres les que volem facilitar a la resta de la gent l’acceptació de la seua pròpia identitat.

fulllambda

BUSCANT CADASCÚ EL SEU LLOC A mi em diuen Yolanda, i m’agrada participar tant com puc de les activitats que es fan al Col·lectiu Lambda, encara que de vegades n’hi ha massa i a tot no es pot arribar…! A fi de comptes, es tracta de posar en valor allò que t’agrada i a mi, per exemple, que m’encanta el cinema, he decidit encarregarme de passar a DVD tot el material audiovisual del Col·lectiu. A banda d’això, estic enganxada completament al servei Inforosa…

AJUDANT… Que què és Inforosa? Jo sóc Manolo, i a hores d’ara us puc contar tot el que vulgueu d’aquest servei que ofereix Lambda, perquè en sóc el voluntari que més temps porta! Inforosa és un servei d’atenció i ajuda que es dóna a tota aquella persona que necessita informació o, simplement, desfogar-se parlant amb algú. N’hi ha preguntes de tot tipus, que ens arriben per correu electrònic a inforosa@lambdavalencia.org, o per telèfon al 96.391.32.38. També hi ha gent que prefereix passar-se pel carrer Vivons, 26 i parlar directament amb nosaltres.

AMB FINAL FELIÇ! Em diuen Miguel, sóc informàtic, i a mi m’ha passat una cosa realment curiosa… Vaig arribar al Col·lectiu Lambda per col·laborar, vaig conéixer molta gent, vaig fer amics… i entre ells el meu nuvi, amb qui em casaré d’ací a pocs mesos!

… I RIENT! Sens dubte, pertànyer i col·laborar amb el Col·lectiu Lambda et reporta moltes satisfaccions personals, però també et permet passar-t’ho d’allò més bé! Em diuen Moa, vinc de Suècia i sóc professora. Al Col·lectiu he conegut moltes persones d’allò més diverses, i ara mateix puc dir que moltes d’elles són grans amigues meues. Col·labore en Inforosa, un servei on també es viuen anècdotes molt gracioses… com aquella vegada que va telefonar una dona que només volia que parlar amb una tal Rosa; jo no entenia res, fins que al cap d’una bona estona vaig comprendre-la i vaig tardar una mica més a poder explicar-li que Rosa no existeix, sinó que forma part del nom d’Inforosa! Al final, les dos vam riure bona cosa!

fulllambda

MARY K. DEL CARME

o seré falsa per a dir que 2008 ha estat un any buit perquè tal i com conte en aquestes cròniques ja faig jo els possibles perquè no siga així. De totes maneres per demanar que no falte, i vull que aquest any 9 siga molt millor: més apassionant i més divertit però sense riscos ni perills. Això ho dic per les visites que recentment el cos policial ha fet al Dakota i a Buenavista amb unes molt males maneres. Afortunadament no hi hagué grans incidents però des d’ací vull enviar una besada ben forta a Sebas i Jordi i els seus equips.

Hervé a l’Oh!LaLá en la festa de cloenda del 8é Congrés de Lambda. Com a penitència vaig allargar el ball fins al migdia perquè no podia perdre’m la festa Hands up! que en honor a la batuda de la setmana anterior s’organitzava al Buenavista. I és que una no pot resistir-se a la temptació d’estar rodejada de tants presoners i tantes manilles. Fetitxista havia de ser!

Ara sí, en plena forma i amb la vista posada en la primavera vaig començar febrer sabent de la visita de la Kylie Minogue a Venial, tot un esdeveniment que no em Però abans de donar la perdone haver-me perdut. benvinguda a l’any nou, Per a oblidar a la diva que comença ple de vaig decidir que la millor canvis, havia d’acomiadar manera era envoltarl’altre. Amb un hivern tan me d’ossos, i tenia gelat com aquest només l’oportunitat perfecta a tenia ganes de quedar-me l’elecció de Míster Dakota reclosa (que no reclusa) La Vane, l’ex-coordinadora de Lambda Luisa Notario i Joan Monrabal en i la festa Brutus, ara de a casa; però, xica, mira plena festa. vesprada i en diumenge. que ho intente i no... Però per més que ho vaig intentar no hi hagué manera no puc evitar tirar-me al carrer. Més encara quan es tracta d’endur-me’n un per a utilitzar-lo de peluix a casa. Així d’ocasions especials, com en la tradicional picadeta de cap que sense pensar-m’ho dues vegades em vaig plantar a d’any de Lambda. En aquest ocasió fou al Som com Som la Festa de la Valentina que les lesbianes de Lambda feren i per gentilesa de la casa i del Col·lectiu ens posàrem les al Mos d’Eva... a veure si per eixa banda pillava alguna botes amb l’aigua de València i pernil (Àfrica, ets un amor!). cosa. Però res. Un últim objectiu em quedava abans de De pernil, per cert, no en quedà ni l’os... alguna perra se’l les Falles: apropar-me molt als i les esportistes que venien quedaria, que n’hi havia moltes per allà aquella nit. de tot Europa als Jocs Taronja dels Samarucs. I sí, ho vaig Doncs bé, m’havia fet el propòsit de no eixir en cap d’any aconseguir. El dia 1 de març a les 14 hores ja tenia al i guardar-me per a altres moments. Però tampoc ho vaig meu costat un explosiu senyor pirotècnic que em deixà poder evitar i després d’acabar-me la botella de whisky bocabadada i exhausta. Vaig viure una mascletà intensa que tenia a casa vaig acabar omplint els meus buits pels amb un ritme brutal i un final espectacular. I damunt sense racons del Cross. Com no vaig tindre’n prou –una, que fallera major i amb l’himne de Judy Garland. Eixe dia, per necessita molta marxa- a l’endemà no em vaig perdre fi, vaig sentir que estava més enllà de l’arc iris. la sessió d’Infinity, que ja és tota una referència per als diumenges de vesprada. I és que, a pesar dels intents, el subconscient sempre em duu a la meua regla: com fora de casa no s’està a cap lloc. La resta de dies els vaig passar entre polvo-rón i polvorón... col·locant-se estratègicament pel meu cos; així que necessitava una dieta estricta (sí, sóc una esclava) per a tornar a ser la mateixa i poder comprar a les rebaixes sense deprimir-me. No estava jo en plena forma, però la visita de David Penn a Deseo54 va fer que tornara a la nit per a disfrutar d’una gran sessió, passant abans –xica, que no sóc de pedra!– pel Nuncadigono. Volia viure de dia, però em podia la nit. Si eixia al teatre (memorable el Iuventitus Day, vull un pare Damià per a mi!) acabava prenent una aigua de València a la Seu i unes copes a l’ADN. Si em donava pel cinema (si no has vist Milk no sé a què esperes) abacava tancant el SoandGo. Així que vaig passar a la dieta de la nit, que ballar aprima, i més amb la calor que fa en algunes sales. No comptava, però, amb les calories que té l’alcohol i els còctels tans bons que ens preparà

fulllambda

L’ Oh! LaLá va registrar un ple absolut en la festa del 8é Congrés del Col·lectiu Lambda.

Sé que és molt típic dir això, però és la veritat. Quan vols prendre una aigua de València la referència és única: el Café de la Seu. El passat 20 de febrer no podia faltar a la festa del seu 31é aniversari on Milka Lilapaus i Kiwi Light ens atraparen amb les seues llengües viperines. Poden passar els anys, les crisis, obrir i tancar pubs, discoteques o el que siga, governar uns o d’altres, però el Café de la Seu allà continua. José María sempre et rep amb el mateix somriure i per això és tot un referent de l’ambient valencià i tot un referent de la València moderna i lliure. Per molts anys! José i José María ens reben sempre amb un gran somriure al Café de la Seu.

IVÁN DURO GARCÉS

l Full Lambda s’ha clavat de ple en la VI Setmana de la Moda de València. Allà hem pogut observar que tot el que és valencià continua marcant tendència, i que es desdibuixen les rigideses del binomi masculí-femení. Per a la temporada Tardor-Hivern del 2009 i 2010 els dissenyadors ens presenten dissenys d’allò més comercials; podríem dir que ha sigut una de les setmanes de la moda més comercials fins a la data. Per a dona hem pogut veure jocs de dues peces en punt; es deixa de costat el pantaló, combinacions de colors forts, gens convencionals en èpoques de fred, com ara el fúcsia, verds poma… juntament amb tons eclèctics com el negre i el gris, passant per cremes o el “blanc os”. D’altra banda, el vestit continua molt present, molt prêt-à-porter, de tall tub, amb cinturons, tall alt i colors arriscats, amb superposicions… detalls que els fan únics. Però també vestits elegants com els presentats per Àlex Vidal, amb estampats de pota de gall (tot un clàssic!), o tratges de luxe extrem com els aportats per Haníbal Laguna en la seua col·leció Sweet Delirium.

Pel que fa a l’home, la moda no s’atura. Per exemple Miguel Suay vist un home fashion sense cap prejudici, a qui li agrada sentir-se atractiu, desitjat i fins i tot envejat; un home casual i modern. Teles brillants, colors metal·litzats, tons morats i pastís –també per als pantalons- molta camiseria, tratges sastre amb tall entallat… una masculinitat que algú definiria com molt «hetero-gai». En contraposició a aquest estil, sobretot els dissenyadors emergents com La Cinta Roja vesteixen el gènere masculí alternatiu i transgressor, amb colors vius, de punt, amb samarretes de cert toc infantil però alhora súmmament alegres i optimstes. Tonalitats que van del roig al gris passant pel tàndem negre i blanc, com no podia ser d’una altra manera. Originalitat al servei de l’home… ja era hora!

En conclusió, vivim una moda que s’està adaptant als temps que vivim, urbana, còmoda, transgressora, amb colors vitals, forts, però també fidel als clàssics. Tot, sense oblidarse del glamour i la sofisticació, la qual cosa, junt amb uns bons accessoris, et proporciona un èxit assegurat! fulllambda

ELS ESCOLARS TENEN DRET A APRENDRE EL RESPECTE A LA DIVERSITAT Així ho han decidit per una àmplia majoria els magistrats del Tribunal Suprem que han debatut les sentències de signe distint que havien aparegut fins ara respecte a l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans. Així les coses, ningú no pot objectar al respecte, ni als valors de la igualtat, ni a aprendre el que és la diversitat. Es tracta de valors universals que qualsevol pare o mare haurien de voler per als seus fills… a excepció, és clar, dels fonamentalistes de torn que han caigut en les mans de la Conferència Episcopal Espanyola o el Partit Popular. Se’ls ha desmuntat la paradeta a aquells que, sota l’excusa de la llibertat religiosa, volien formar un exèrcit de xiquets intolerants plens d’homofòbia i transfòbia. Els escolars hauran d’estudiar una assignatura que en tot el seu recorregut ha quedat aigualida, però que continua sent imprescindible per a construir una millor convivència.

COM SER UN ADOLESCENT LGTB I NO MORIR EN L’INTENT I com a mostra de la necessitat d’Educació per a la Ciutadania, ahí va una dada: un 67% dels joves homosexuals i transsexuals afirma haver sigut agredit pel carrer, només per la seua orientació sexual o la seua identitat de gènere. Una situació que es repeteix en un 56’2% dels casos en els centres escolars, i fins i tot en la família, en un 22% de les ocasions. Així ho revetla una enquesta realitzada per la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals, la FELGTB. En ella queda reflectit el patiment especialment cruel que han de patir els joves que viuen en pobles i zones rurals, així com les xiques lesbianes, que en tres de cada quatre ocasions no tenen ni un sol referent al que acudir per a sentir-se identificades. Novament, enhorabona a la jerarquia catòlica i als partits polítics perquè les seues doctrines marcades per l’odi sí tenen efectes sobre nosaltres. I a les proves ens remetem.

PER SANT VALENTÍ, ESTIMA’T A TU MATEIX/A! El 14 de febrer, a més d’amors i desamors, se celebra també el Dia Europeu de la Salut Sexual. Una data que la FELGTB, la plataforma que aglutina els principals col·lectius lgtb de tot l’estat, ha aprofitat per a demanar a les administracions amb competències sanitàries que formen els especialistes mèdics en tot allò que afecta la sexualitat de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals. No pot ser, per exemple, que a dia d’avui encara hi haja moltes lesbianes que passen d’anar al ginecòleg per por a la cara que pose quan li responga que sí manté relacions sexuals però que no és un penis, precisament, amb el que juguen. Tampoc està gens clar que no s’estudie com cal el càncer d’anus que afecta a un considerable grup d’homes que practiquen sexe amb altres homes. I per últim, queda pendent de materialitzar-se el compromís del govern central per a incloure el procés integral de reassignació de sexe per a les persones transsexuals. Però tot no són pegues; celebrem que el ministeri haja decidit abaratir el preu del condó, perquè en temps de crisi qualsevol estalvi és bo... Encara que més barat t’ix si et passes pel Col·lectiu Lambda i n’agafes uns quants totalment debades!

MILLOR DROGADICTE QUE GAI? És la conclusió que han tret els especialistes de l’agència especial de l’ONU per a la sida. Això és el que passa als països de l’Est d’Europa, on l’homofòbia és tan crua que molts homes portadors del VIH asseguren que la infecció s’ha produït compartint xeringues i no mitjançant una relació sexual amb un altre home. Així, amb l’homofòbia com a teló de fons, s’entén que a tot Ucraïna, només s’hagen declarat 158 casos d’infecció per VIH en els últims 20 anys, quan l’estat espanyol, amb una població similar, en compta més d’onze mil. L’exemple no està triat arreu; Ucraïna, precisament, és el país d’Europa amb més infectats... ¿però com tallar el flux d’infeccions si no es reconeix la via de transmissió? És impossible tractar una infecció que alguns països consideren inexistent al seu territori, com fan la majoria de repúbliques caucàsiques com Turkmenistan o Tadjikistan. Per a poder curar-se caldrà reconéixer que es té una malaltia...

ISLÀNDIA: LA PRIMERA PRESIDENTA LESBIANA AL MÓN (I FORA DE L’ARMARI) De nom impronunciable per als nascuts a la vora del Mediterrani, Jóhanna Sigurdardóttir és ja la cap d’Estat islandesa. Com que allò quotidià és també allò polític, convé recordar que aquesta exhostessa de vol de 66 anys, té dos fills, està casada amb una altra dona des de l’any 2002 i és completament visible com a dona lesbiana. Amb la llibertat que li dóna viure sense complexos la seua vida privada, ha aconseguit escalar en la vida pública, arribant a ser ministra d’Afers Socials entre els anys 1987 i 1994. Un 73% de la població aprova la imatge pública d’aquesta dona socialdemòcrata, a pesar que compartisca o no les seues 20 fulllambda idees polítiques. Ja podrien prendre exemple algunes polítiques d’ací a prop, veritat?

Amb vora 650.000 habitants, Villahermosa va ser fundada l’any 1596.

DINA VERÓNICA GALLEGOS FERNÁNDEZ

8 de novembre de 2008… En aquesta data és quan reprenc aquesta etapa de la meua vida a la ciutat mexicana de Villahermosa. Una ciutat de la que tot seguit us parlaré i on visc després d’haver estat tres anys a València, on l’homosexualitat està respectada legislativament, cosa que m’ha permés tindre una experiència de llibertat i alliberadora ara i ací: en aquesta ciutat de l’estat mexicà de Tabasco. Ací és on també em reconec com una dona amb una preferència sexual diferent a la majoritària… una cosa que cert amic anomena “alternativa sexual”. A Mèxic hi ha algunes iniciatives que pretenen avançar cap a una legislació respectuosa amb els drets de les persones homosexuals, però encara hi ha molta tasca per fer. A Tabasco, una associació anomenada Tudysex és la que en el passat ha intentat fer arribar una proposta en aquesta línia al congrés de l’Estat. Una proposta que, malauradament, ni tan sols va ser rebuda. El panorama, per tant, no és massa alentidor; hi ha associacions civils fent camí sobretot al centre-nord del país i, a pesar que no han aconseguit encara que a tot Mèxic siguen aprovades aquestes iniciatives, sí s’ha pogut conquistar un pacte de convivència encara que només siga en alguns estats.

I com és la vida diària per a una dona lesbiana o un home gai a Villahermosa? En el meu cas, per exemple, visc la meua preferència sexual sense cap tipus de por al treball; respectant i fent-me respectar. Tant la meua dona com jo duem amb naturalitat la nostra relació i sense temors perquè ens puguen veure els anells de casades quan anem de compres al supermercat, per posar un exemple. Finalment, un aspecte important en aquest país i també per a mi personalment, és la religió. Tot Mèxic, els i les mexicanes viuen la religió d’una manera profunda i en aquesta ciutat, hi ha vegades que el discurs de l’església catòlica –la majoritària- és francament feridor, amb un constant assenyalament cap a nosaltres com a pecadors i indignes. Afortunadament, en eixos moments tenim la possibilitat de buscar o generar en aquesta ciutat una alternativa de discurs, així com un espai que ens reconforte.

Plaza de Armas en el centre històric de la ciutat.

Pel que fa a Villahermosa en concret, i a la seua vida social, només sé d’un bar d’ambient gai -o antre- que, precisament, s’anomena Ambients. És un lloc a l’estil del Deseo 54 valencià; el que ací es coneix com un local “nice” o “high”. El cas és que, com que tampoc hi ha massa varietat de llocs on la gent puga eixir, prendre la copa i divertir-se, aquests locals acaben sent espais més bé propicis per a la prostitució. A més, l’impacte social és molt contundent, ací; per posar un exemple, fa alguns anys hi havia un altre local anomenat Cetro, l’obertura del qual ja va ser tot un escàndol per ser un pub destinat a un públic gai. Després, a poc a poc, es va convertir en un espai destinat a la prostitució i, finalment, va haver de tancar. Però no tot és negatiu. També hi ha respecte per la diversitat. Per exemple, a l’estat de Tabasco hi ha zones on es fan activitats com el carnaval o l’elecció de “la señorita gay”, i a pesar que es duen a terme en el si de comunitats on normalment la gent té un arrelament profund en la religió si ho comparem amb les ciutats, no es cometen atacs de caràcter homòfob.

fulllambda

marc Fins al diumenge 1: Esportistes d’arreu del món es donen cita a la ciutat de València en els Jocs Taronja que organitzen Samarucs. Molt de múscul i més fibra encara en aquests Jocs protagonitzats per lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals. www.samarucs.org

Diumenge, dia 1: Comencen les mascletades falleres! I al so del primer masclet, el Col·lectiu Lambda et convoca per al repartiment de preservatius a la plaça de l’Ajuntament de València. Dimarts, dia 3: Edu Mutante et presenta a Ca Revolta l’obra de teatre Mi familia materna, mi familia política y mi familia de verdad. A les 23h al c/Sta. Teresa, 10. Dijous, dia 5: El Consell de la Joventut de València et convida a una xerrada que portarà cua: ‘Drets reproductius de les menors d’edat’, amb la participació de l’expresidenta de la FELGTB, Beatriz Gimeno. Tindrà lloc al campus de Tarongers de la Universitat de València. Dijous, dia 5: Ca Revolta (c/Sta. Teresa, 10) et convida a una marató de curtmetratges sobre dones diverses... “Dona, Ànima, Ànimus, Ànimació”. És el títol de la sessió. A les 19.30h.

Dijous, dia 5: Música pop. Stanley Brinks és la nova identitat d’André Herman Düne, membre fundador del trio Herman Düne fins el seu penúltim disc Giant, i tocarà en directe a les 19.30h a l’Octubre-Centre de Cultura Contemporània de València (c/St. Ferran, 12)

Dimarts, dia 17: A la plaça de l’Ajuntament s’atorguen els premis a les falles i, entre ells, el premi Arc Iris del Col·lectiu Lambda a la falla que millor representació fa del respecte a les lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals.

Fins al diumenge 8: La companyia valenciana El Pirata Cojo et presenta 77,7 La sintonía de las estrellas, una comèdia musical sobre Marilyn Monroe i Rita Hayworth. A les 20.30 a la sala Off Teatre (c/Túria, 45). Diumenge, dia 8: Les dones prenem el carrer i amb elles, els homes. A les 12 del migdia eixirà des del Parterre de València la manifestació del Dia de la Dona.

Divendres, dia 13: Falles folles fetes foc! El Grup Stop-sida continua amb els repartiments de preservatius més fallers pels locals. Del diumenge 15 al dimecres 18, els repartiments es traslladen a la plaça de l’Ajuntament, en plena mascletà.

interpretació: CRIT. A la Sala Matilde Salvador, de la Universitat de València. Del divendres 24 al diumenge 26: Cita important en l’agenda activista: se celebra a Madrid el 5é Congrés de la FELGTB, amb representats de les més de 50 entitats que integren la Federació. A partir del dia 27: Sentiments és un text de creació col.lectiva, que dramatitzaran ASSAIG (GTUV) sota la direcció de Pep Sanchis. Serà a la Sala Matilde Salvador de la Universitat de València.

abril A partir del 9 d’abril: Viu la Pasqua més divertida i més respectuosa amb la diversitat sexual amb el Grup Cristià del Col·lectiu Lambda.

maig Divendres, dia 1: Reivindica els teus drets laborals en la manifestació organitzada en commemoració del Dia del Treball.

Dimecres, dia 22: Inquisitio és un event de suport a lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals perseguits i condemnats a altres països i cultures. I tu no hi pots faltar. Tindrà lloc als magatzems Wall&Video (c/Túria, 53 de València), de les 19h a 23.30h. Ho organitza el col·lectiu ESMOU+

Dissabte, dia 9: Si la curiositat pot amb tu, és el moment de preguntarho tot en el Curs avançat VIH-SIDA que organitza Grup Stop-Sida a la mateixa seu del Col·lectiu Lambda (c/Vivons, 26). Apunta’t abans a través del correu info@ lambdavalencia.org

Divendres, dia 24: Al migdia i al teatre! En aquesta ocasió amb el Dialogo di una prostituta con un suo cliente i Un treno, una notte, de Dacia Maraini. Direcció i

Diumenge, dia17: El Dia Mundial contra la LGTBfòbia se celebra com toca de la mà de Lambda... trenquem els murs de l’homofòbia i la transfòbia!

Vols que alguna de les activitats de la teua organització aparega a l’agenda del Full Lambda? Envia’ns les dades a full.lambda@lambdavalencia.org. Podràs trobar aquesta i molta més informació sobre activitats, cursos i xerrades per a qui més entén, a la web del Col·lectiu Lambda: www.lambdavalencia.org

Valoració de les pel·lícules: no malbarates temps ni diners anant al cinema sense pena ni glòria per passar una estona entretinguda per a recomanar ves al cinema, comprat el DVD quan isca i recomana-la!

MILK VALORACIÓ: Gus Van Sant ha fet en aquesta ocasió una de les millors pel·lícules biogràfiques dels darrers anys. El film ens explica qui va ser Harvey Milk, des dels seus inicis com a activista i després en el món de la política. És una història que retrata a la perfecció no només la vida del protagonista, sinó sobretot la societat i la política nord-americana de la seua generació. Probablement una de les grans virtuts de Milk –a banda de la bona factura tècnica i literària- siga la capacitat d’introduir en el tema dels drets del col·lectiu LGTB a qualsevol persona per allunyada que es trobe d’aquestes qüestions. Cal destacar el paper de Sean Penn que ens presenta un Harvey Milk absolutament magnífic, i l’estupenda caracterització d’espais amb una gran significació per a la causa LGTB, com és el cas del barri de Castro, a San Francisco.

BREAKFAST WITH SCOT VALORACIÓ: Alguns crítics comparen aquesta pel·lícula canadenca amb Brokeback Mountain. Potser siga per la ubicació dels fets en un entorn tradicionalment masculí i homòfob (allà era l’Amèrica profunda; ara el món de l’esport). Laurie Lynd dirigeix un relat que ens conta com un antic jugador d’hoquei (interpretat per Thomas Cavanag) i l’advocat de l’equip dels Toronto Maple Leafs –que a més és el seu nòvio- acullen un jove amb problemes d’identitat sexual. La publicitat d’aquest fet en un entorn que alça com a bandera la virilitat dels esportistes comportarà el rebuig de bona part de l’afició. Paradoxalment, la pel·lícula ha rebut el suport dels Toronto Mapple Leafs i de la Lliga d’Hoquei sobre gel del Canadà. Ens quedem esperant que algú faça alguna cosa semblant sobre el món del futbol a casa nostra, no?

DOS MIRADAS VALORACIÓ: El valencià Sergio Candel dirigeix la que ha estat considerada la pel·lícula amb menys pressupost del 2008 i que, no obstant això, ha estat guardonada en diversos certàmens. Partint d’aquests dos fets, hem de dir que ens trobem davant d’un treball digníssim sobre les dones, sobre el desig, sobre les convencions i sobre la llibertat en l’escenari del duríssim desert d’Atacama, a Xile. Les actrius Pilar Alonso i Marta Larralde encarnen Sofia i Laura, dues amigues que busquen en el desert un lloc tranquil per a passar les vacances. Però la pau que esperen trobar desapareix de les seues vides quan hi ha entre elles un inesperat encontre sexual que provocarà successivament silencis, rebuig mutu, passió i estima. Però per damunt de tot, aquest fet les posarà enfront de les seues pròpies vides i davant la qüestió de si ha arribat el moment de canviar moltes coses en les seues existències.

C/ Vivons, 26-baix 46006