Full lambda 10 tardor 2009

© FOTO PORTADA: Ugo Cámera

número 10 • Tardor 2009

Qui porta els pantalons?

Homes amb falda, o una revisió de la masculinitat I a més, en aquest número…

• Fem un recorregut per les involucions religioses • Carn i peix: la bisexualitat i els seus mites • La sida en la gran pantalla • El teu futur en una hora: què és la prova ràpida? • Transmigracions. Trencant els esquemes de gènere •

4

5 Perduts

12

Com llevar-te els dubtes del cap en una hora

Equilibris sobre una tanca imaginària

6

8 Cinema i sida

Homes amb falda

14 16 17 18 Transmigracions

Parlant de nosaltres…

Agenda

20 21 22 Batallant amb el sexe

Notícies

La Taquilla

Crònica Rosa

23

De ruta per… l’Índia

?

Què és el fulllambda

El fulllambda és un òrgan d’expressió del Col·lectiu Lambda, entitat que no necessàriament es fa càrrec de les opinions vessades en les seues pàgines. El fulllambda és una publicació gratuïta i està totalment prohibida la seua venda. La reproducció per qualsevol mitjà dels seus continguts està permesa sempre que es faça menció del seu origen.

EDITOR: Col·lectiu Lambda de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals.

REDACCIÓ: C/ Vivons, 26. 46006 Russafa-València. · Telf.: 963342191 – INFOROSA: 963913238 · www.lambdavalencia.org CONSELL DE REDACCIÓ: Carles Martínez, Ferran Cano, Miquel Oltra, Nemo. COORDINACIÓ: Pau Vendrell. COL·LABORADORS: Darío López, Daniela Cápona, Alejandra Dell’Acqua, María José Obiol, Vicent Bataller, Mary K. del Carme, Josep Vilata, Jordi Santamaria.

IMATGES: Joselupop, David Vidal, Ugo Cámera, Laura Valero, Nosval, Raúl Xerri, Sergio Montal (Telmo), GayValencia.org .CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA: Nemo. PORTADA: Ugo Cámera. DISSENY I IMPRESSIÓ: Diseñarte. PUBLICITAT: Col·lectiu Lambda (Menchu: 629 672 147 / 96.334.21.91). DIPÒSIT LEGAL: V-4395-2007

Això que eres un porc al llit doncs… m’ho havia pres d’una altra manera!

Depòsit legal: V-4395-2007 disseny i impressió: DISEÑARTE

Aquesta publicació rep l’ajuda de la Conselleria d’Educació i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Imprés es paper ecològic

Podeu fer-nos arribar les vostres suggerències, opinions o textos per a publicar a l’adreça electrònica:full.lambda@lambdavalencia.org.

El fulllambda es reserva el dret a no publicar textos amb continguts ofensius o de caràcter antidemocràtic, així com per raons d’espai. Així mateix, es reserva el dret a modificar els textos per adequar-los a l’espai escaient.

editorial

A

mb una portada ben suggerent hem volgut fer la reentrada del fulllambda després de l’estiu. Un home amb falda? Fa algunes desenes d’anys la dona que s’atrevia a dur pantalons es convertia en un escàndol públic allà on anava, però el motlle del gènere també s’ha d’anar trencant i aquesta és una bona ocasió per a demostrar-ho. Encara estem lluny de poder escapar dels estereotips, però dia rere dia sorgeixen noves propostes, es fan noves reflexions que apunten el nord que hem de seguir. A més, com a lesbianes, gais, transsexuals o bisexuals ens convé, i molt, estar a l’aguait d’eixa tendència de pensament. Totes i tots sabem –o hauríem de saber- que masclisme, homofòbia i transfòbia van íntimament lligats. En el fons, la supremacia del mascle és el que marca l’odi irracional cap a les lesbianes que prescindeixen d’ells, cap als gais

que trauen a la llum la seua feminitat, cap als bisexuals que qüestionen la dinàmica d’opcions a triar, i cap a les persones transsexuals que, directament, desfan amb la seua existència tots els esquemes de l’heteropatriarcat basats en mites. Els homes en falda, en aquest sentit, són una més de les expressions de canvi a les que hem d’aspirar –si voleu, de manera simbòlica.

Aquest número de tardor del fulllambda també repassa alguns dels assumptes més candents, com ara una demanda social que ha recorregut en les darreres setmanes mig món: la despatologització de la transsexualitat. El moviment transsexual té davant seu un dels majors reptes als que s’ha d’enfrontar: només si és capaç d’organitzar-se i cridar a una sola veu que la transsexualitat no és cap malaltia podrà aconseguir que l’Organització Mundial de la Salut i l’Associació Americana de Psiquiatria

–màxims exponents mundials en la matèria- canvien el seu criteri. Per la seua banda, el moviment homosexual té un deure ineludible: fer costat i coprotagonitzar aquesta reivindicació.

Enguany s’han complit els 40 anys de Stonewall i tot han sigut elogis cap a aquella revolta històrica, germen de la lluita pels drets LGTB, però hem de recordar que precisament van ser les dones transsexuals les que, en aquelles primeres nits de penombra i atacs policials es van posar al capdavant de la desobediència civil, de la insubmissió, de la reivindicació.

Per últim, no podem deixar de fer un esment a algunes dates clau en la nostra agenda, com són el dia 1 de desembre i el 20 d’octubre. La primera data celebrem la jornada mundial contra la sida; la segona, el dia de la prova del VIH. No hi ha millor forma de lluita que el coneixement. Cal saber per a lluitar. Cal fer-se la prova.

CaRtEs He complit 18 anys i en fa tres que vaig eixir de l’armari. Abans que res volia agrair-vos la informació que ens subministreu en cada número del Full, i que ens ve molt bé sobretot als qui som més joves i encara anem un poc desorientats. La meua vida com a lesbiana no ha sigut massa difícil, almenys no més complicada que la de milers i milers de xiques en la meua situació… si no fóra perquè el centre educatiu on curse el batxillerat és un col·legi concertat i d’ideari catòlic. Em quede amb la boca oberta quan llig que hi ha instituts on es fan xerrades sobre diversitat sexual (o simplement sobre sexualitat) o que als centres escolars a poc a poc la realitat LGTB es va fent un lloc… Allà on jo estudie –llevat d’un parell d’amics i jo mateixa– els qui són diferents viuen amb la por que comporta la moral que se’ns intenta imposar en aquest tipus de centres (que també paguem entre tots els contribuents). Fa por pensar en quin tipus de persones intenten crear (homòfobes, masclistes, classistes, xenòfobes…), però al mateix temps crec que a poc a poc les coses van canviant. No ens han de doblegar!

Vanessa Llig habitualment la vostra revista, i trobe que fa una tasca molt bona. Alguns temes, com ara el de l’educació, em semblen ben interessants. Malgrat això, considere que la publicació manté d’alguna manera un determinat estereotip d’home gai (lesbianes, transsexuals i bisexuals hi apareixen amb molta menys freqüència): jove, guapo, sa, amb un cert poder adquisitiu i de ciutat (especialment del Carme o de Russafa). Dic això perquè sovint caiem en els mateixos tòpics d’aquesta societat que tradicionalment ens ha rebutjat i a la qual tantes coses retraiem. Reivindique el gai (i la lesbiana i el/la bisexual i el/la transsexual) vell o vella, que no és Brad Pitt ni Nicole Kidman, de poble, sense un duro a la butxaca. Probablement és un problema de visibilitat, però com deia aquella famosa serie de televisió: “de lletjos en som més”.

Paco Benvolguts amics, Us felicite per l’article “Menys Gaydar i Bakala i més cafés”: si la tendència a substituir les relacions cara a cara per les cibernètiques comporta perills ben evidents pel que fa a les habilitats socials i al mateix equilibri personal, en el cas de la comunitat LGTB crec que això es multiplica per diversos motius. Crec que necessitem fer aquesta reflexió en profunditat a què fa referència l’article, i pensar com, amb qui i per què ens relacionem sobretot des del nostre ordinador i no davant d’un café i mirant als ulls de qui tenim davant. Cal anar de nou contra corrent i apostar per un món de relacions personals, amb persones reals que es poden veure, tocar i fins i tot tastar: unes relacions construïdes amb naturalitat i, per descomptat, molt més gratificants.

Oriol G. Podeu enviar les vostres cartes a full.lambda@lambdavalencia.org. La redacció del Full Lambda es reserva el dret a retallar el contingut de les cartes quan aquestes excedisquen les 30 línies, així com a descartar qualsevol escrit insultant, homòfob, trànsfob o que, en general, atempte contra la integritat de les persones.

fulllambda

3

PERDUTS Nemo (blogdenemo.blogspot.com)

“És una pel·lícula sobre el passat, però que té molt a veure amb el present, perquè parla de cicles; la humanitat creu que avança, però no viu res més que cicles.”

Això deia fa uns mesos el director Alejandro Amenábar en referència a Ágora, l’obra que s’ha estrenat finalment, enmig d’una gran expectació, aquesta tardor. Fixem-nos primer en la darrera part de la seua declaració: té raó Amenábar? El suposat progrés de la humanitat, aquest progrés en què, especialment en els últims segles, tantes esperances hem dipositat, és en realitat un miratge? No deu ser que caminem en cercles, completament perduts en aquesta estranya jungla que és el món?

En un cert sentit la noció de progrés és irrebatible: avui sabem molt més sobre l’univers en què vivim que fa 50 anys, llavors sabíem molt més que un segle enrere, etc. Almenys en el sentit d’‘aprendre’, és obvi que progressem. Una altra cosa és si progressem adequadament. Perquè hi ha un altre gran problema amb la nostra noció de progrés: el major coneixement sobre el món ens ha permés transformar-lo cada vegada més a la nostra voluntat. I això té molt de tràgic, perquè pareix que les possibilitats que avui ens ofereixen la ciència i la tècnica són majors que la nostra capacitat intel·lectual, moral i organitzativa per a fer-ne ús de manera que no ens causem dany a nosaltres mateixos, que no arribem fins i tot a amenaçar la nostra pròpia supervivència. Som xiquets xicotets jugant amb una granada de mà que s’acaben de trobar; i no és una granada de joguet.

Però tornant al que plantejava Amenábar, el director té raó almenys en l’existència de cicles històrics, la qual cosa significa que el nostre progrés no és una línia recta, i no sempre avancem; a vegades també retrocedim: “Berlín 1931: la cultura homosexual més desenvolupada del món. Una biblioteca sobre el tema més prolixa que qualsevol de les actuals. Bars.

Conferències. Actors fora de l’armari com Conrad Veidt o (abans) la Dietrich a qui ningú posava en llistes negres. Per a Isherwood i Auden un paradís. Un registre per a possibilitar la reassignació de sexe.

Berlín 1936: No hi ha biblioteca, es tanquen els bars. No hi ha conferències. S’exilien els actors. Al poc de temps s’utilitzarà el registre per a enviar els que s’hi van incloure a camps de concentració.”

Els dos últims paràgrafs són una cita d’un brillant comentari que l’escriptor Alberto Mira deixà fa temps en el web dosmanzanas.com. La biblioteca a què es refereix Mira era la de l’Institut für Sexualwissenschaft (Institut 4

fulllambda

de Sexologia), fundat el 1919 pel sexòleg i activista homosexual Magnus Hirschfeld. L’Institut era un centre d’investigació i de recursos sobre la sexualitat humana en totes les manifestacions que presenta, atenia persones que hi acudien cercant orientació, atenció mèdica o psicològica, etc., i a més defensava públicament els drets civils de les persones homosexuals i transgènere. Era, per tant, una institució única al món, visitada cada any per unes 20.000 persones.

volums de l’antiguitat (i moltíssims textos preciosos van desaparéixer per sempre més). No sabem amb certesa quan va ser destruïda la Biblioteca, però una de les hipòtesis més plausibles és que això va ocórrer en temps de l’emperador Teodosi, famós entre d’altres coses per haver convertit el cristianisme en religió oficial de l’Imperi Romà (l’any 380) i per haver ordenat (el 391) la destrucció de tots els temples no cristians, la qual cosa inclouria els edificis que albergaven la Biblioteca alexandrina.

Fotograma de la pel·licula d’Alejandro Amenábar, Agora.

Pocs mesos després que Hitler esdevinguera el nou canceller d’Alemanya, al maig de 1933, els nazis van atacar l’Institut de Sexologia (que abans havien clausurat), van traure al carrer l’extraordinari contingut de la seua biblioteca (uns 20.000 llibres i revistes, unes 5.000 imatges) i el van cremar públicament. La causa LGTB va retrocedir llavors de colp algunes dècades, i no sols a Alemanya, sinó a nivell global. Ni tan sols després de la derrota del nazisme en la Segona Guerra Mundial es va poder recuperar el terreny perdut: va caldre esperar a la dècada del 1960 perquè l’activisme gai, lèsbic, trans aconseguira de nou alçar el cap. Tanmateix, com assenyalava Alberto Mira, fins i tot als nostres dies no disposem en cap país d’una institució equiparable a la creada per Magnus Hirschfeld fa 90 anys.

“Era com si tota la civilització haguera patit una operació cerebral infligida per la seua pròpia mà, de manera que van quedar extingits irrevocablement la majoria dels seus records, descobriments, idees i passions. La pèrdua va ser incalculable.” El científic i divulgador Carl Sagan valora així (en el seu llibre Cosmos) la destrucció d’una altra enorme col·lecció de textos, la cèlebre Biblioteca d’Alexandria. En aquella època Occident, i amb ell la humanitat sencera, van retrocedir de forma tan greu que hagueren de passar molts segles perquè es tornara a aconseguir un nivell de coneixement semblant al que contenien els perduts

Ágora, la pel·lícula d’Amenábar, transcorre, com ja deu saber el lector, a Alexandria en aquella època, i narra la història –i la mort a les mans d’una multitud cristiana– d’un personatge real: la matemàtica i filòsofa Hipàtia, que Sagan considera com “l’últim científic que va treballar a la Biblioteca”. Segons el director espanyol, la seua “és una pel·lícula contra els fonamentalismes, perquè encara que la cosa ha millorat una mica, el món en continua ple”. Té raó Amenábar: el pitjor del nostre passat està també d’alguna manera en el nostre present, disposat a arrossegar-nos de nou cap a si, i per això recordar la història no serveix simplement per a evadir-se cap a un temps i un lloc més o menys exòtics, sinó per a reflexionar sobre el nostre propi temps, els seus dilemes i els seus riscos.

“és una pel·lícula contra els fonamentalismes, perquè encara que la cosa ha millorat una mica, el món en continua ple”

Equilibris sobre una tanca imaginària

Mites i prejudicis al voltant de la bisexualitat DARÍO LÓPEZ. AUTOR DEL LLIBRE ¿SERÉ BISEXUAL?

E

ls anglosaxons tenen una expressió pejorativa bastant curiosa per a referir-se als bisexuals: fence sitters. Vol dir ‘els qui s’asseuen a la tanca’, en referència a tots aquells que no prenen partit per cap dels dos bàndols en una discussió o un enfrontament.

El bisexual seria, doncs, aquell que s’asseu a la tanca que divideix els heterosexuals dels homosexuals. Algú suposadament incapaç de decidir-se sobre si se sent atret per persones del seu mateix sexe o de l’oposat.

Però aquesta suposada indecisió és només un dels tòpics amb què ha de conviure la persona bisexual. Tòpics que solen estar carregats de prejudicis i només ajuden a augmentar la discriminació social del bisexual; una discriminació que, curiosament, ve d’ambdós costats d’aquesta tanca imaginària que divideix les dues orientacions sexuals suposadament majoritàries. I diem curiosament perquè molts dels estereotips negatius que hi ha per a referir-se a les persones que mostren la capacitat de sentir-se atretes al llarg de la seua vida per ambdós sexes es van utilitzar abans per a prejutjar i menystenir els homosexuals; però això no pareix que faça recapacitar molts gais i lesbianes, que ataquen amb les seues opinions preconcebudes una opció sexual diferent de la seua.

larment dels homosexuals. Perquè un altre dels tòpics més estesos sobre la bisexualitat ataca directament la seua mateixa existència: molts pensen que es tracta d’un mite. No és estrany escoltar que els bisexuals no existeixen realment, i que en la majoria dels casos es tracta d’homosexuals que no han acceptat la seua condició i que pretenen tindre encara alguna cosa d’heterosexuals, per a dulcificar així l’eixida de l’armari davant de la família, els amics i la societat en general. És cert que hi ha casos de persones que primer es van manifestar com a bisexuals i, poc de temps després, van passar a definir-se exclusivament com a homosexuals; però es tracta d’una minoria. Centrar-se en aquest fenomen és, a més, ignorar deliberadament tots aquells bisexuals que es defineixen com a heteros o homos precisament per por d’aquesta incomprensió social de què parlem; per temor de no saber mantenir l’equilibri sobre aquesta tanca imaginària que pareix condemnar-los a ser minoria dins de la minoria. Per por de ser considerats viciosos, indecisos o poc fiables a l’hora d’encarar una relació.

També aquest no creure en l’existència de la bisexualitat és encara més sagnant quan es produeix entre persones homosexuals; perquè, una vegada més, aquesta arma ja s’ha usat abans… contra ells mateixos. Fa anys, es negava l’homosexualitat de la mateixa manera, aprofitant-se de la poca visibilitat gai/lèsbica i amb un fi últim ben clar: allò que no existeix no té dret a res, ni pot reivindicar la seua dignitat.

David Vidal

A un costat i a l’altre de la tanca, tant heterosexuals com homosexuals reclamen constantment al bisexual que es definisca incloent-se en un dels dos bàndols. Molts homosexuals veuen el bisexual com un quasienemic, un ésser covard que no s’atreveix a passar al seu costat i vol mantenir un peu en el terreny contrari (en la norma heterosexual); d’altra banda, el món de l’orientació sexual majoritària se sol trobar incòmode amb la idea d’una altra opció més, especialment amb una que no exclou que algú que se sent atret per persones del sexe D’ací també deriva l’estereoposat puga, ocasionalment, otip del bisexual com a poc El Col·lectiu Lambda ha celebrat el Dia de l’Orgull Bisexual (23 setembre) al també sentir atracció pel seu fiable a l’hora de practicar campus dels Tarongers de la UV. Voluntaris van repartir broquetes de carn i peix. mateix sexe. La mera presènla monogàmia; una persocia del bisexual en aquesta na gelosa pot veure en l’orientació bisexual de la seua parella tanca imaginària indica que la distància entre l’heterosexualitat una amenaça doble. També potser patirà la por de no poder i l’homosexualitat no és tan gran, que els dos mons no són proporcionar al seu company o companya sentimental tot allò compartiments estancs, i que l’orientació sexual és una realitat que necessita, és a dir, allò que l’altre sexe li dóna; com si la fluida i complexa que potser no es pot encasellar en dues catepersona bisexual necessitara ambdós sexes constantment. gories simples. Suposa una amenaça a la fàcil divisió de la reaTots aquests prejudicis provenen de la ignorància i el descolitat en dues categories molt marcades, entre nosaltres (els heneixement, i els propicia en part la invisibilitat social que sol terosexuals) i ells (els homosexuals), entre dos mons que mai no patir el bisexual. Ja que, quan manté relacions amb persones arriben a tocar-se i es miren en la distància. del seu mateix sexe, tothom assumeix que és homosexual; i Potser la major esperança dels bisexuals per a acabar amb la quan ho fa amb algú del sexe oposat, se’l suposa heterosexudiscriminació social no és tant crear un tercer espai voltat de al. Fins i tot, si se li coneixen relacions successives amb ambtanques on puguen construir una identitat sexual pròpia, com dós sexes, es tendeix a pensar que la persona ha canviat d’orihan fet heterosexuals i homosexuals, sinó posar fi definitivaentació, d’hetero a homo o viceversa; si un bisexual vol deixar ment a les barreres. El dia que no hi haja bàndols, que el no clara la seua condició davant dels altres o bé ha de significarheterosexual deixe de ser marginat de qualsevol manera per se mantenint una relació simultània amb un home i una dona la seua condició, ningú no tindrà motiu per a mentir sobre la alhora, cosa que ocorre molt rarament, o bé ha de proclamar seua orientació bisexual ni por de parlar en veu alta d’aquella la seua orientació sexual de forma inequívoca. persona o aquelles persones que són els seus objectes de deI ací sorgeix un altre problema: és probable que si actua així, sig i/o afecte. Aquell dia, els bisexuals ja no hauran de manel bisexual es trobe davant la incredulitat dels altres, particutindre el difícil equilibri sobre una tanca imaginària.

De l’homosexual també es deia –i encara es diu, en determinats cercles de pensament més aviat prehistòric– que es tractava d’un viciós, d’algú amb un apetit sexual desmesurat i que normalment se sentia atret per tots els espècimens del seu mateix sexe, sense excepció. En el cas del bisexual, aquesta acusació de promiscuïtat voraç es multiplica per dos; la conclusió lògica és que el bisexual se sentirà atret i desitjarà practicar sexe amb tot ésser humà que trobe, de forma indiscriminada.

fulllambda

5

Homes amb falda

FOTOS: UGO CÁMERA

Ferran cano

Faldes i homes? Estem al segle XXI i veure un xic amb falda pel carrer encara és motiu de comentaris i exclamacions. Sí: encara hui, un atrevit que gose posar-se aquesta peça que, en la cultura occidental, ha distingit tradicionalment els xics de les xiques aconseguirà atraure les mirades de la gent que tinga al voltant, i això, a menys que el xic en qüestió gaudisca de ser observat, resulta molest. Segurament a molts dels qui llegiu aquestes línies us encantaria provar de portar-ne una, però la vergonya pot més que el desig. És el blau i rosa de la moda quotidiana: des de ben menuts a ells se’ls fa saber que amb un pantaló impecable seran tots uns cavallers i a elles, que una falda amb una caiguda de princesa les convertirà en unes veritables dames.

Aquesta és la norma establida per la societat en què vivim.

Però allò que està establit en molts casos va evolucionant amb el pas del temps i aquest dilema estilístic amb un polèmic rerefons cultural també va fent-ho a poc a poc, amb l’ajuda de les ments creadores d’espectacles per a la passarel·la, és a dir, dels dissenyadors. Ells són, a hores d’ara i des de fa tres dècades, els encarregats de recordarnos de tant en tant que la falda existeix en mil i una formes, i que aquesta peça amb la qual el cos s’aireja amb el moviment és perfectament posable damunt unes cames fortes i plenes de pèls.

Que ningú no es duga les mans al cap: és la història la que ha escrit, en moltes de les seues pàgines, que la falda és també cosa de xics, i a més d’una manera molt més natural del que ens podríem pensar... Girem els ulls enrere i recordem com eren i com vestien els sirians, amb falda curta i cenyida als malucs amb una faixa, o els egipcis, que crearen el prisatge amb forma de pètal i cinturó. La falda era cosa seua, i a més els pertanyia d’una forma exclusiva. Ningú no associava llavors la falda amb el transvestisme o la

6

fulllambda

feminitat; ben al contrari, foren ells els qui imposaren l’ús d’aquesta peça de roba, i elles els la van manllevar amb el pas del temps. Els homes d’aquella època no només hi anaven còmodes, amb falda, sinó que també apujaven la libido de tots aquells i aquelles que es delectaven amb la visió de les cames masculines que deixava veure la falda curta; i si aquesta era llarga, la mirada ardent se centrava llavors en el pit al descobert de l’home antic. És a dir, que la falda era una forma ben eficaç de potenciar i mostrar els atributs virils.

Ara, que per a virilitat la dels romans: l’emperador Constantí va començar a vestir faldes fins als genolls fetes de tires de cuir amples i esfilagarsades; els guerrers que amb les seues faldes lluitaven cos a cos són hui la fantasia homoeròtica per excel·lència.

Però han passat els segles, i hui la falda és un tabú estilístic en el món de la masculinitat. Tanmateix, els mascles que la rebutgen com un signe de feminitat no s’adonen que tots, sense voler, portem falda; això si, en la més estricta intimitat... Quan eixim del bany i ens posem una tovallola, portem una falda, quan estem còmodament a casa i ens posem un batí o un barnús, més o menys llargs, portem una falda adaptada a la comoditat d’anar per casa. En públic és una altra cosa, i només a la platja els més moderns s’atreveixen amb un pareo, la millor excusa per a qui vulga portar falda i passar més o menys desapercebut... Els que sí que porten falda, més ampla o més estreta, davant de tot el món i sense vergonya, són els capellans. Ho fan en forma de sotana, i ningú no es para a pensar que estèticament volen paréixer monges.

Elles, les dones, en aquest sentit ho tenen més fàcil hui dia, perquè a ningú no li crida l’atenció veure una xica amb camisa o corbata o, naturalment, amb pantalons. A més, des que Coco Chanel els popularitzà a principis del segle XX, aquesta peça pertany als dos sexes; i és que, parlant de moda, ja se sap que la dona fa temps que té un ventall molt més ampli on triar què portar en el dia a dia.

Moltes modes han hagut de passar fins a arribar a una proposta interessant que va nàixer l’any 2002 a Londres i començà a reivindicar el lloc de la falda a l’armari masculí. “Men in skirts” va reunir per primera vegada les millors faldes de la història de la moda contemporània. A l’Estat espanyol, el reconegut crític de moda i dansa Roger Salas decidia mostrar la proposta original primer a Madrid, després a Sevilla i més recentment a València. Aquest estiu, la Nau de Sagunt va acollir l’exposició “Homes amb falda”, més de 120 peces amb algunes joies com el vestit que utilitzà Rudolf Nurèiev per al ballet La Sylphide (custodiat als fons de l’Òpera de Roma) o l’elegància racial creada per Armani per al ballador Joaquín Cortés. Al setembre l’exposició va cobrar vida en forma de desfilada irrepetible, en la cloenda de la darrera edició de València Fashion Week. Difícilment es podrà tornar a veure, perquè algunes peces de gran valor venien –més que ben assegurades– de tots els racons del món. Per primera vegada la història de la falda masculina es passejava per una passarel·la. La nostra terra va tindre un protagonisme especial en aquest esdeveniment; i és que ací hem tingut autèntics precursors de la falda masculina, i als anys 80, quan la gent s’escandalitzava amb els moviments de falda de Miguel Bosé, Francis Montesinos la mostrava a tot Espanya, alhora que Jean Paul Gaultier i Vivienne Westwood ho feien a tot el món. Amb el començament de segle Alejandro Sáez de la Torre triomfà comercialment amb la seua falda davantal i altres mediterranis com ara Tonuca, la Cantante Calva o Miquel Suay han presentat les seues propostes personals en aquesta desfilada. Al seu costat, en aquesta retrospectiva, joies de pesos pesats com Loewe, Antonio Miró, Purificación García o Agatha Ruiz de la Prada.

L’espectacle s’acomiadà a manera d’homenatge a un referent tradicional i occidental, la falda folklòrica per excel·lència, el kilt irlandés o escocés, que tant agrada a Sean Connery o al duc de Windsor... Ells l’han portada amb elegància i sense complexos.

Potser ha arribat el moment de llevarse els pantalons, de divertir-se, eixir de la monotonia i fer de la falda, també, cosa d’homes; perquè, ja se sap, ningú no és perfecte... fulllambda

7

Com hem canviat:

el VIH en el cinema des dels anys vuitanta fins a despús-ahir En commemoració de la celebració mundial de la lluita contra la SIDA l’1 de desembre, fem una mirada retrospectiva al món del cinema per a albirar com ha evolucionat la percepció social d’aquesta malaltia.

Daniela Cápona. Tesi doctoral sobre Teatre i VIH

Probablement la primera relació entre el VIH i el cinema no es va donar en un film en el sentit estricte de la paraula: és ben possible que la primera pel·lícula fóra aquella última aparició pública de Rock Hudson el 1985, quan es presentà amb Doris Day per promocionar un nou programa de televisió. Se’l veia malalt, prim i fràgil, i no recordava gens aquell home que exsudava testosterona en les escenes d’amor amb Elizabeth Taylor o amb la mateixa Doris Day. L’aspecte de Hudson va despertar sospites: quina malaltia misteriosa patia el galant?

La incògnita es va resoldre al cap d’un parell de setmanes: Hudson tenia VIH en fase SIDA, una estranya malaltia que en aquell temps encara rebia sinònims tan nefastos com ara el càncer gai o la pesta rosa. Hudson va ser el primer famós que va posar cara a la SIDA, i molts ens vam assabentar amb la seua mort que aquella malaltia exòtica podia afectar també una estrella de cinema, un home amb diners: la malaltia es tornava, de sobte, més real.

Ens vam anar assabentant de què era el VIH pels telenotícies, després per

les campanyes de prevenció, potser per algun conegut… potser no. La història de la síndrome d’immunodeficiència adquirida l’hem anada coneixent també a través del cinema, tal vegada no quant als esdeveniments més específics però sí quant al sentit general. El cinema de temàtica VIH ens dóna pistes, sobretot ara que podem revisar-lo en retrospectiva, sobre com ha canviat la percepció que d’aquesta malaltia té la nostra cultura.

Cartell, en castellà, de la pel·licula Ombres de dubte

Ombres de dubte, una mirada a aquells anys 1980 Richard Gere s’acosta a la finestra i observa durant uns segons la desfilada de l’Orgull Gai de Nova York de l’any 1985 (o potser del 1984). A fora, una alegre multitud ha pres el carrer i desfila gaudint de la festa, molts van disfressats o transvestits, tots feliços celebren el Gay Pride Day. Gere, que interpreta el coreògraf Michael Bennet, durant un segon veu els manifestants vestits de manera sinistra, al·lucina que aquells joves que riuen i ballen al carrer es transmuten en la imatge de la mort: esquelets, dalles, capes negres enfosqueixen la pantalla per un segon. Bennet s’espolsa aquest pensament del cap i sospira.

“S’ha acabat la festa”, diu a la doctora que li farà una analítica de sang per revisar l’estat dels seus CD4.

Aquesta és una escena d’Ombres de dubte (1993) peça fonamental en allò que podríem anomenar la filmografia del VIH. Basat en el llibre de Randy Shilts, el film ens conta la història de la SIDA, des de l’aparició dels primers casos a San Francisco i Nova

SÁBADO 28 DE NOVIEMBRE FIESTA HIT, HIT, HURRA! 8

fulllambda

Cartells de les pel·licules Philadelphia i Les nits salvatges

York, passant per les primeres investigacions mèdiques, fins a mostrar l’estat de la qüestió al començament dels noranta. “S’ha acabat la festa” és la frase que pareix resumir aquest estat de les coses: l’any 93 la medicació desenvolupada no era efectiva, la immensa majoria dels infectats arribaven a fase SIDA i des d’aquest punt la malatia era inequívocament terminal. No es tracta d’un film fatalista, però sí que hi podem observar la impotència d’aquells dies: un equip d’epidemiòlegs que intenta per tots els mitjans comprendre la lògica interna de la síndrome, que aconsegueix identificar-ne les formes de transmissió, que s’enfronta a tota la maquinària burocràtica i als prejudicis i que, malgrat els avanços, continua sent testimoni de la mort de milers de persones. Vista des de l’actualitat, la pel·lícula resulta commovedora, i ens recorda que no ha passat tant de temps des d’aquella època en què el terme pandèmia tenia una ressonància apocalíptica.

Michael Bennet va morir per complicacions derivades de la SIDA l’any 1987, així com també alguns dels personatges que intervenen en la trama. Ombres de dubte acaba donant

xifres i mostrant imatges dels primers memorials dedicats a les víctimes del VIH; la pantalla s’ompli de noms brodats en cobertors per a homenatjar els absents, noms anònims de vegades, però també de rostres cèlebres: Nurèiev, Foucault, Anthony Perkins, Rock Hudson, Liberace... la llista, ho sabem, n’és llarga. També veiem en pantalla alguns supervivents cèlebres: Greg Louganis, Ryan White, els primers activistes de l’epidèmia, que es van atrevir a trencar les dinàmiques del silenci per crear consciència i eradicar prejudicis.

Els 90, pels Streets of Philadelphia

sencer era ja conscient de l’existència de la malaltia. L’esperança d’una solució fàcil havia desaparegut, les promeses d’una vacuna ràpida també, la medicina pareixia haver fracassat, l’alliberament sexual i la tolerància demostraven ser, com a mínim, relatius.

El repte de la societat, o almenys de la comunitat gai i dels que es van solidaritzar amb els seropositius era generar comprensió i acceptació, i ja no esperar que les vacunes caigueren del cel. Es van multiplicar les iniciatives de prevenció, informació i suport (també les d’atac i fanatisme), i van aparéixer més pel·lícules. Deu anys d’epidèmia havien donat temps per a atribuir sentits a la malaltia, al patiment, a la pèrdua, i també a la solidaritat.

La pel·lícula esmentada, de Roger Spottiswoode, no és la primera obra cinematogràfica amb temàtica VIH: en anys anteriors s’havien estrenat, amb èxit relatiu, títols com ara Parting Glances (1986), Longtime Companion (1990) o Les nuits fauves (1992), entre d’altres. La primera meitat dels anys noranta va ser prolífica quant a la producció literària, dramàtica i cinematogràfica sobre aquest tema.

Les raons en són evidents: deu anys després dels primers casos, el món

Quant al discurs, és ara quan la cosa es torna interessant i variada. El 1992 Cyril Collard escriu, dirigeix i actua en Les nits salvatges, pel·lícula amb un fort component autobiogràfic en què Collard exposa des de la seua condició de seropositiu la confusió, la ràbia i la vulnerabilitat de viure amb el VIH. Justament és aquest element autobiogràfic el que ens pot impulsar a reprimir tota crítica; això no obstant, és difícil no detindre’s en certs

Per a contractar publicitat al

, telefoneu al 629 672 147

fulllambda

9

detalls que hui, amb la perspectiva del temps, pareixen una mica tendenciosos. Jean, l’alter ego de Collard, interpretat per ell mateix, és un home bisexual que inicia una relació romàntica amb una xica de 17 anys al mateix temps que continua practicant el sexe amb homes. La xica vessa candidesa i bondat, i encarna l’amor que es lliura fins a la demència, fins a esdevindre una mena d’heroïna romàntica que embogeix pel seu amant, per les seues infidelitats i per la possibilitat de la seua mort.

Tant és l’amor que sent ella que es nega a usar preservatius, en una mena de lliurament suïcida a aques-

ta història fatídica, al mateix temps que se suggereix una confiança que la puresa dels seus sentiments la protegirà del virus. Mentrestant, Jean continua relacionant-se amb homes amb els quals practica un sexe particularment sòrdid. Aquesta sordidesa s’expressa en elements visuals del film, en escenes mal il·luminades en què no es distingeixen les cares dels amants (a qui l’espectador no percep com a persones sinó només com a cossos hipersexuats) en contraposició amb les trobades entre Jean i Laura, que tenen lloc en escenes ben il·luminades i voltats d’ambientacions que tendeixen a humanitzar la

situació i dignificar-la amb la indiscutible presència de l’amor. Cap al final es desfà el nuc, els amants s’allunyen, han de curar-se per separat; és llavors quan ell descobreix que és a ella a qui necessita per a completar el sentit de la seua existència.

La visió de Collard és descarnada i plena de ràbia en saber que la seua vida es veurà interrompuda per una malaltia contra la qual no pot lluitar, o almenys no sense perdre. Tot i això, produeix una certa inquietud aquesta glorificació tàcita de l’amor heterosexual, revestit de puresa i virtut (i, a més, immune al virus, ja que

Hudson va ser el primer famós que va posar cara a la SIDA, i molts ens vam assabentar amb la seua mort que aquella malaltia exòtica podia afectar també una estrella de cinema…

10

fulllambda

Laura no en resulta infectada). Veiem llavors que, encara que es tracte del legítim testimoni d’un artista afectat per la malaltia, també s’hi aprecia una certa dosi d’automenyspreu i d’homofòbia interioritzada, trets que, per desgràcia, formen part de la càrrega cultural associada al VIH i a l’homosexualitat fins fa ben poc de temps.

Més o menys en la mateixa època s’estrena Philadelphia (1993), èxit de taquilla i una fita entre les produccions amb aquesta temàtica. Aquesta obra es troba discursivament als antípodes del que planteja Les nuits fauves. La producció de Hollywood està

mil·limètricament dissenyada per a produir en l’espectador un procés d’empatia i acceptació envers el personatge seropositiu. Des de l’elecció de l’actor, Tom Hanks, fins al desenvolupament de l’acció, tot mena l’espectador a entrar en simpatia amb la situació que viu Andrew Beckett, advocat despatxat injustament per la seua condició de seropositiu. El director, Jonathan Demme, ens proposa una història en què reivindica la parella gai com una estructura familiar estable, envoltada a més d’una família convencional, ben constituïda i afectuosa, confrontant així un món privat amable i ideal amb una societat agressiva i prejudiciosa.

Malgrat que aquesta obra pot pecar de complaent, és evident, i així ho va demostrar l’impacte que en va tindre l’exhibició, que era un film necessari, ja que acosta aquest públic general (heterosexual, conservador) a empatitzar amb el personatge homosexual que pateix per partida doble el deteriorament físic i la discriminació. Probablement tots recordem el desenllaç de Philadelphia, una de freda i una de calenta: l’aparell judicial dóna al protagonista una victòria moral, l’únic triomf possible davant de la inevitabilitat de la mort, en una època anterior als antiretrovirals efectius.

Els darrers anys: altres mirades, altres temps Durant els últims deu anys l’interès mediàtic pel VIH ha disminuït, en gran part pel fet que la teràpia antiretroviral ha convertit la infecció per VIH en una condició crònica. En aquest context, una obra que mostra una altra cara de la vida amb VIH és Cachorro (2004), de l’espanyol Miguel Albaladejo. En aquesta obra apreciem una visió més contemporània de la vida d’un seropositiu, el qual ja no viu capficat en la seua relació amb si mateix i amb el virus, sinó que s’enfronta a la vida quotidiana i als desafiaments que suposa. L’argument és senzill i amb aparences de comèdia: Pedro (seropositiu, dentista, gai, ós) ha de fer-se càrrec del seu nebot de nou anys, per a la qual cosa rep l’ajuda del seu cercle d’amics, de manera que el clan d’óssos en ple acaba criant el cadell. Més enllà dels detalls de l’argument, la diferència entre aquest film i els que comentem anteriorment expressa el canvi en les condicions de vida de la comunitat seropositiva. La pel·lícula d’Albaladejo tracta de les particularitats de viure amb VIH, la qual cosa resulta reconfortant, ja que retrata una quotidianitat plena de tota mena de detalls que van des d’allò domèstic fins a allò eròtic i afectiu, àmbits que ja no es presenten assetjats per la proximitat de la mort, com en obres anteriors. Es tracta, doncs, d’una obra que parla de viure amb el VIH, ja no de morir de SIDA.

fulllambda

11

COM LLEVAR-TE ELS DUBTES del cap en una hora

Crònica d’una prova ràpida del VIH amb sols un poc de saliva CARLES MARTÍNEZ

E

n el periodisme últimament està de moda que el reporter s’involucre en la notícia fins a esdevindre’n un protagonista més. Així s’intenta posar-se en la situació dels vertaders protagonistes, convertintse en un d’ells, per transmetre millor allò que senten. I en el fulllambda no volíem ser menys: és que ens agrada estar a l’última!

Per això, per esbrinar en què consisteix la prova ràpida del VIH, hem demanat cita prèvia (que és com s’ha de fer) al 963 342 191. Pel telèfon sols ens han demanat les nostres inicials, ja que es tracta d’un procediment anònim. És a dir, no fa falta ni targeta sanitària ni cap tipus d’identificació.

També ens informen de la gratuïtat de la prova i de la confidencialitat que regeix en tot el procés. No es realitza cap tipus de fitxa i la informació queda protegida pel secret professional. Atenció! Molt important! No el confongueu amb el secret sumarial, aquella restricció judicial que la gent se salta més que un obstacle en els 110 metres tanca d’uns Jocs Olímpics.

Hem acudit puntualment al Col·lectiu Lambda, C/ Vivons, 26, lloc on es du a terme la prova. L’encarregat ens rep molt cordialment i després de les salutacions inicials ens explica un poc per damunt què és això del Col·lectiu i de la prova. Xarrada que serveix per a trencar el gel i rebaixar el nerviosisme que dúiem enganxat al cos.

Estem sols asseguts a la intimitat d’una habitació tancada, rodejats per dues prestatgeries atapeïdes de llibres.

Aleshores, l’encarregat trau l’aparell que fa la prova.

A primera vista, sembla una espècie de Predictor. Ens

12

fulllambda

expliquen com funciona. Es tracta d’un test ràpid que amb un poc de saliva detecta si tenim els anticossos que genera l’organisme davant la presència del VIH. Dues lletres majúscules, la C i la T, assenyalen alguna cosa. La primera ens dirà si hi ha prou saliva per a continuar endavant i la segona si estem o no infectats amb el VIH. La fiabilitat d’aquesta prova és igual a la de les que es fan amb sang. Quan el resultat és negatiu, ho és al 100%.

Per contra, si apareix un positiu, parlarem d’un resultat preliminar, ja que existeix un 1% de possibilitat que siga un fals positiu. No obstant això, una anàlisi de sang de seguida aclariria la situació.

Ja estem preparats. Ens refreguem el bastonet per les genives de davant les dents. Amunt i avall. Res de tirar una escopinyada o cosa pareguda. Llavors, la mostra es posa dins d’un tub, on es mescla amb un líquid reactiu. El tècnic trasllada l’instrument a una altra habitació. Tardarà uns vint minuts a oferir el resultat i no és qüestió d’angoixarnos amb l’ai al cor sense apartar la mirada del tubet.

La ment s’entreté ara en uns altres quefers. Ens han donat un qüestionari les respostes del qual serviran per a realitzar estudis i futures campanyes sobre aquesta temàtica. Tot això, continuant amb la màxima confidencialitat.

Per fer el temps d’espera més suportable, ens responen a dubtes que tenim sobre malalties de transmissió sexual.

Una de ben important: no és el mateix el VIH que la fase SIDA. Aquesta última sols té lloc quan les defenses estan sota mínims per efecte del virus i no poden lluitar contra

Amb aquest instrumental es realitza la prova ràpida.

altres tipus de malalties, que s’anomenen oportunistes. Ací radica la importància de la detecció precoç.

150.000 persones infectades a tot l’Estat espanyol, de les quals 60.000 desconeixen hui dia el seu estat. Aquesta prova ajuda d’una manera ràpida i fiable a detectar-lo.

Unes 300 persones l’han utilitzada durant el primer any de vigència al Col·lectiu Lambda, l’únic lloc del País Valencià on es realitza.

D’una banda, arran d’una detecció precoç els medicaments i uns hàbits de vida saludables permeten combatre millor el VIH i convertir-lo en una malaltia crònica; però, atenció, aquesta idea no ens ha de fer baixar la guàrdia: alguns Arriba l’hora de conéixer el resultat: el tècnic entra amb tractaments suposen ingerir un còctel de pastilles amb uns el tub a la mà. Sabem que si resulta negatiu ens hem de efectes secundaris importants. D’altra banda, i continuem continuar cuidant. Si ix positiu, tenim parlant dels avantatges de al davant un psicòleg ben preparat la detecció precoç, llavors es per a ajudar-nos a fer front a la posen tots els mitjans per a Unes 300 persones s’han fet la situació i que l’endemà mateix ens no transmetre el virus a altres prova del VIH durant el primer acompanyarà, si ho volem, al CIPS persones i evitar també la (Centre d’Informació i Prevenció de la reinfecció, situació possible any de vigència al Col·lectiu Sida), lloc on ens faran l’anàlisi de sang amb l’entrada d’una altra Lambda, l’únic lloc del País preceptiva. També sabem, perquè ens soca. I sobre les novetats de Valencià on es realitza. ho han explicat, que no ens tractaria el la vacuna, s’hi ha produït un metge de capçalera sinó que ho farien avanç important però encara a la unitat d’infeccions de l’hospital de falta temps per aconseguir-la. A la nostra zona. Hem aprés molt durant aquesta estona. més a més, els últims èxits corresponen a uns assaigs de vacuna preventiva i no de vacuna postexposició, és a dir, I ara, què espereu? El resultat? No sigueu xafarders, ja a una que poguera eliminar el virus del cos una vegada us havíem dit que tot era ben confidencial. La qüestió infectat aquest. important i final de l’article radica a saber que si no t’has fet la prova mai i/o has mantingut pràctiques sexuals de I tot això és evitable amb la utilització, sempre, del preservatiu. risc, tens al teu abast la prova ràpida: és la millor opció.

Les xifres parlen per si soles. S’estima que hi ha més de

fulllambda

13

El Col·lectiu Lambda s’ha sumat a la campanya internacional per la despatologització de les identitats trans i la seua retirada dels catàlegs de malalties. El 17 d’Octubre s’han dut a terme manifestacions simultànies en diverses ciutats del món. Reflexionem als següents articles sobre la importància de la seua consecució.

Alejandra Dell’Acqua. Activista transsexual

Parlant en blanc i negre i obviant els matisos, quan parlem de transsexualitat ho fem d’una persona que sent haver nascut en el cos equivocat, atés que els seus sentiments i la seua percepció la menen a voler viure el rol de gènere de les persones del sexe (o els caràcters sexuals) amb què no ha nascut. Cada cultura al llarg de la història de la humanitat ha tingut un rol de gènere per a l’home i un altre per a la dona. Bàsicament la transsexualitat implica realitzar-se canvis físics per a transmigrar cap al sexe (o el rol de gènere) desitjat; realitzada aquesta transsexualització, la persona trans passa a ocupar el lloc desitjat en la societat, i per tant es converteix en una persona més entre d’altres (idealment, si més no.)

Se’ns ha etiquetat com a malalts o malaltes per voler exercir un rol de gènere en comptes de l’altre, sota els dictats del Déu Penis.

Un suposat xic X (dona transsexual) anà a veure el sexòleg; en els tests li aparegué neurosi i no li van firmar el passe per a l’endocrí (per a iniciar el tractament hormonal, etc.). Deu anys més tard i pels seus propis mitjans, X es va sotmetre a tractaments hormonals i operacions (cosa que li provocà deutes i pobresa), però ara és una dona. Què va passar?

El sexòleg no va poder veure, a través de la neurosi, la transsexualitat d’X. Vull dir que X és neuròtica, però és transsexual, i el resultat és una dona (ja no trans perquè va culminar la seua transsexualització amb èxit), però, i això és interessant, neuròtica. La seua transsexualitat era una condició que no era producte de la seua neurosi.

Les persones transsexuals podem ser més centrades que molts i saber millor que molts allò que volem per a nosaltres, i també podem estar perdudes, com tants altres en un món on els progressos i la barbàrie, l’egoisme i la solidaritat pareixen lluitar en un duel sense fi. Qui no perd el trellat un poc més cada dia quan veu les notícies? Àfrica, Gaza, Hondures, Mèxic, Iraq, presons, crisi, desocupació, consum, terrorisme, urani empobrit, centrals nuclears, explotació humana, explotació animal… i se’ns acusa d’estar malaltes per voler exercir un rol i no un altre! I per què no? La malaltia no és la transsexualitat, la malaltia és la repressió, atacar els altres és malaltia, la intolerància, la violència, el sexisme, l’autoritarisme, l’especisme, el racisme, l’homofòbia, la lesbofòbia, la transfòbia, la bifòbia... en fi, tot allò que ens limita, ens fa odiar o ens redueix a simples construccions robòtiques sense personalitat ni creativitat, no pensants, irracionals, obedients i egoistes. Tot això és malaltia, i tot el contrari és salut: amor, solidaritat, comprensió, empatia, acceptació, creativitat, ciència, pensament, originalitat, pluralitat…

LAURA VALERO

Com en tot grup humà, entre les persones transsexuals es donen diferents temperaments, psicologies, gustos, comportaments, etc. No és per ser transsexual que una persona està malalta: això pot ser un desig, una necessitat, un gust, una tendència, però no una malaltia. Les cultures indígenes americanes, els filisteus, els perses, els grecs, els romans... coneixien aquesta condició d’alguns membres de les seues comunitats i els acceptaven sense perseguirne l’expressió en els seus cossos i les seues vestimentes.

En poques paraules: se’ns ha etiquetat com a malalts o malaltes per voler exercir un rol de gènere en comptes de l’altre, sota els dictats del Déu Penis, amb el qual seràs un home, mentre que si has nascut amb vagina mai no ho seràs, això va quedar prohibit en algun capítol de la història universal.

Un cas verídic

Concentració a la Plaça de la Verge de València convocada per la Xarxa internacional per la despatologització trans. El Col·lectiu Lambda ha col·laborat en la realització de l’acte juntament amb altres associacions i grups: Diversa-ment, Colorets, Queer Flamingos, Dildo i Clgs.

14

fulllambda

Una vegada més…

Sobre les identitats transsexuals o el dret a un procés transsexualitzador integral des de la sanitat pública Vicent Bataller. Sexòleg

Els qui coneixeu la meua trajectòria a favor de les identitats transsexuals sabeu que es remunta al 1997. En el XIII Congrés Mundial de Sexologia, celebrat a València, aprovàrem la Carta dels Drets Sexuals o Declaració de València. D’això ja ha plogut, però a l’Havana, a Santo Domingo, a París, al Canadà, allà on he participat en congressos de sexologia i andrologia, he manifestat allò que ja vaig formular llavors com a hipòtesi en presentar dos casos clínics sobre transsexualitat masculina (persones que biològicament són dones però que se senten i viuen com a homes): que per mi, la transsexualitat no és cap malaltia mental, tal com encara es continua mantenint en les classificacions internacionals del DSM IV i el CIM 10.

Hui a l’Estat espanyol, després de l’aprovació per part del govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero de la Llei d’identitat de gènere, l’accés gratuït a la sanitat pública en aquest terreny, és a dir, el diagnòstic, el procés psicoterapèutic i els processos d’hormonació i, per a qui ho desitge, la cirurgia de reassignació sexual (CRS) –mal anomenada cirurgia de canvi de sexe–, no és igual per a totes les persones transsexuals. Fa ja 30 anys que es van iniciar moltes de les transferències a les diverses comunitats autònomes que conformen el tapís que en diem Espanya, i hui, depenent de qui governe en cada lloc, les persones transsexuals no tenen els mateixos drets, i això és injust i dramàtic en molts casos.

En aquests 12 últims anys, amb el Col·lectiu Lambda sempre al capdavant i amb el suport de Rubén Sancho, Ximo Cádiz, Toni Poveda, Luisa Notario i José de Lamo, hem demanat a les autoritats sanitàries, amb diferents governs del PP i coordinadors del CIG i distints consellers de Sanitat, l’abordatge integral de les identitats transsexuals per a les dones i els homes que se senten i viuen com a transsexuals al País Valencià. La realitat és que hui s’ha acreditat en tot el territori valencià, des dels centres de salut sexual i reproductiva (CSSR), sexòlegs que diagnostiquen les persones transsexuals i les deriven cap als hospitals de referència per a l’hormonació. I ací s’acaba, per ara, la qüestió: les persones transsexuals que volen fer-se la CRS a la nostra comunitat autònoma han d’assumir les despeses de la cirurgia.

Des d’ací aprofite per a revindicar una vegada més l’atenció gratuïta i integral a totes les persones transsexuals que viuen al País Valencià, incloent-hi l’atenció psicoterapèutica per part de professionals especialitzats i cirurgians públics que estiguen disposats a abordar, sense cap més estigma afegit ni psicopatologia, la realitat d’aquestes persones que, com tothom, tenen dret a la sanitat pública universal i gratuïta, i que els professionals sanitaris atenguen les seues demandes. Sóc una persona transsexual i desitjaria ser tractada com ocorre amb qualsevol altra prestació sanitària; altra cosa és transfòbia, desconeixement de la realitat transsexual i psicopatologització d’una realitat que en si mateixa no té aquest caràcter: el dret que les persones visquen en un cos d’acord amb el que senten i desitgen ser, sense costos de malaltia mental afegits.

fulllambda

15

Vols que alguna de les activitats de la teua organització aparega a l’agenda del Full Lambda?

Envia’ns les dades a full.lambda@lambdavalencia.org.

Podràs trobar aquesta i molta més informació sobre activitats, cursos i xerrades per a qui més entén, a la web del Col·lectiu Lambda: www.lambdavalencia.org

Novembre Divendres 13 i dissabte 14: S’estrena el Fòrum Lambda, un marc de trobada que servirà per a debatre i contribuir a la formació. En aquesta ocasió, sota el títol “Estratègies educatives per a treballar la diversitat sexual amb joves”. Serà l’ocasió per a abordar, des de la teoria i la pràctica, eines i estratègies per introduir la realitat de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals a l’educació. La inscripció s’ha de fer abans del 6 de novembre a través del correu electrònic info@lambdavalencia.org.

Dissabte 14: Festa del 23é Aniversari del Col·lectiu Lambda.

Deseo54 a rebentar; xics, xiques, Ana Elena Pena a l’escenari, la millor música del moment des de la cabina del punxa-discos, el millor ambient de València… tot ho trobaràs a partir de la mitjanit en la Festa del Col·lectiu Lambda!

Divendres 20 i dissabte 21: Stop-Sida i LGTB+ de Lambda et preparen un cap de setmana d’allò més complet. El divendres 20 a les 19:30h en la seu del Col·lectiu Lambda es presentarà un estudi sobre salut sexual en treballadors del sexe, després s’inaugurarà l’exposició “17 anys de prevenció” i finalment ens vestirem de gala per al lliurament del III Premi Positiu, dedicat a una persona o entitat destacada en el camp de la lluita contra el vih-sida i la solidaritat amb les persones seropositives. El dissabte 21 et proposen un curs avançat per

aprofundir els teus coneixements sobre VIH i per la nit una festa al The Kode.

Diumenge 22: Concentració i festa contra la impunitat dels atacs feixistes al País Valencià. A les 12h del migdia omplirem de gom a gom la plaça de l’Ajuntament de València, amb les actuacions musicals i parades informatives dels col·lectius integrants de la Plataforma Acció Popular contra la Impunitat. Més informació: http://accio-popular.org Dimecres 25: Dia Internacional contra la Violència de Gènere. Totes i tots estem cridats a participar un any més a la manifestació contra la violència de gènere pels carrers de la ciutat de València.

Del dimecres 25 de novembre al 3 de desembre: Multiorgàsmiques! és el nom del congrés sobre Dones i Sexualitats que organitza l’Espai Dona de l’Octubre-Centre de Cultura Contemporània (C/St. Ferran, 12-València). Fins ací arribaran gent com Valéry Tasso, Petra Joy, Nicole Brossard, Raquel Lobato o Marina Castro per a reflexionar sobre els plaers en femení.

Dissabte 28: Concentració pel Dia Mundial contra la Sida. A les 12h del migdia, la Coordinadora d’Associacions de Lluita Contra la Sida –CALCSICOVA-, convoca aquesta acció solidària.

DESEMBRE Dijous 10: 61é Aniversari de la Declaració dels Drets Humans.

Denunciem la discriminació i la vulneració dels drets humans més fonamentals que encara patim lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals a molts països!

Dijous 17: A les 20.00h es fa el lliurament del Llaç Lambda 09 i la tradicional picadeta de cap d’any organitzada pel Col·lectiu Lambda.

Amb aquest guardó, es premia el treball anònim i quotidià de persones compromeses amb els drets de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals.

María José Obiol.

Portaveu del Col·lectiu Lambda.

Parlant de nosaltres...

una reflexió.

F

ins a la celebració del 8é Congrés del Col·lectiu Lambda, al gener del 2009, la meua col·laboració i aportació com membre del moviment de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (LGTB) es basava en una actitud de vida que he cregut coherent amb els meus principis de dona lesbiana.

Conscient de ser afortunada per haver-me pogut expressar com a dona lesbiana en tots els meus àmbits de convivència des de la meua eixida de l’armari (d’açò fa a penes 15 anys), he aprés i imitat amb els anys actituds reivindicatives d’altres dones lesbianes, referents visibles en l’àmbit públic o el privat.

Des del 31 de gener del 2009, col·labore amb un grup de dones i homes del Col·lectiu Lambda. Forme part de la seua Comissió Executiva (comissió paritària) i estic vivint i desenvolupant l’activisme en equip, aprenent que d’aquesta manera és doblement enriquidor reivindicar, lluitar i treballar pels nostres drets i objectius LGTB.

Les lesbianes tenim alguns espais guanyats. Però cal seguir en la bretxa i prendre consciència que eixos espais i altres que estan per conquerir són nostres per dret. I només nosaltres podem mantindre i aconseguir-los, si ho fem juntes.

Totes sabem que queda molt per fer. I novament tenim l’oportunitat d’ocupar espais. Espais fets per i per a nosaltres, espais tan diversos com el de les IV Jornades de Polítiques Lèsbiques a Gijón o el Curs de mediadores per a la participació i la igualtat de les dones lesbianes a València.

Llocs on un grup de dones ensenyem i aprenguem sobre les nostres experiències professionals i personals, sobre la nostra realitat lèsbica.

Ens ajudem mútuament a trobar eines d’empoderament lèsbic, a donar-nos a conèixer espais d’interrelació lèsbica com els grups de reflexió on parlem d’aquelles qüestions més íntimes, a mostrar-nos l’existència del feminisme en la xarxa i les oportunitats que tenim per a fer les nostres aportacions, a aprofundir en la nostra realitat familiar i saber quins són els drets que tenim i quins els que ens queden per aconseguir. També pensem, posem de relleu, realitats no molt visibles com el maltractament en les relacions lèsbiques, tema sobre el qual tenim un debat i reflexió pendent.

El sexe més segur té un espai molt important en la nostra realitat. Amb els tallers i les festes que organitza el grup de lesbianes volem reivindicar que la nostra salut és fonamental en aquesta lluita per fer-nos visibles, per demostrar que són necessàries polítiques de prevenció en el sexe entre dones. Amb les Heidis practiquem esport, animem, ens divertim i aprenem a participar en equip i a fer-nos visibles en l’àmbit esportiu.

Hem de continuar conquerint espais, cresquent i demanant més visibilitat, un major compromís en la reivindicació lèsbica. Un compromís que ha de començar per creure’ns que podem, que està al nostre abast. Hui sí.

Usem els nostres espais com a dones lesbianes. Inventem de nous. Perquè els resultats satisfactoris es multipliquen.

Perquè el treball en equip augmenta l’enriquiment personal.

Perquè ens beneficia a nosaltres. A totes nosaltres.

www.elmosdeva.net fulllambda

17

MARY K. DEL CARME

T

emporada nova i canvis per tot arreu. Abans que arribara un estiu que ha estat d’allò més tranquil visquérem un Orgull que cada any és millor. Una mani que és una cita obligada per a recordar-nos que estem molt lluny de la igualtat, que queda molt per fer. Enguany, de fet, va estar dedicat a l’escola, eixe lloc on tantes hem patit i que hem de convertir-la en un espai obert a tothom. Com la festa que continuà a una plaça Viriat, desbordant, que aconseguí superar-se amb una Carmen La Travesti més estupenda que mai i una incombustible Gigi Dimanita al seu costat que ens feren vibrar de visibilitat i alegria. Sí, ja sé, l’orgull l’hem de mostrar tots els dies, però jo disfrute com una xiqueta amb una pilota nova (a veure si a poc a poc trenquem amb els estereotips de gènere) en un dia que és nostre.

Reprenc el tema de la crònica, que tinc igual de facilitat per a canviar de tema que per a canviar de lligue en eixes nits valencianes que estan reinventant-se. Ja a l’estiu no vaig faltar a la inauguració de The Kode, un nou espai al costat de l’Eclipse (que acaba de complir un any) que a poc a poc està convertint-se en un nou lloc de referència. També d’estrena estava el nou MonaLisa, que torna amb més força que mai. Això sí, sense oblidar el Som com Som, el lloc de lesbianes amb més solera de la ciutat que va fer una superfesta d’aniversari amb xiques per tot arreu i un bon rotllo impressionat. Ja estàvem en setembre i la temporada ens oferia quasi sense

temps d’ubicar-nos una nova proposta per acomiadar l’estiu: el Festival Suck Me!! a l’antiga Spook. Una producció que, a pesar dels pecats de la primera edició, fou tot un èxit oferint-nos en el mateix pack una pista més comercial, un chill-out i la festa Harness, que recuperava l’esperit de la Brutus. Des d’eixa meravellosa terrassa veiérem com es feia de nit i també com clarejava just abans de tindre l’oportunitat de tornar a Buenavista, de cita obligada en la seua tornada a l’escenari matinal valencià.

Sense temps per a recuperar-nos l’agenda marcava diverses cites ineludibles. En primer lloc la rentrée de Deseo54, que ens presentava un nou concepte de gai club i allà estaven els millor xics de la ciutat i la gran veu de Diva Houston, que ens va fer oblidar (per a bé o per a mal) la visita de Falete. Però no era l’única novetat, una setmana després obria les seues portes Le Club 2.0, ara a Russafa, la sala referent de la música de qualitat en el que és ja una nova zona per a moure’s, ja que està molt prop de la sala Sider, on les sessions Excuse me? són molt més que divertides.

Però no només de novetats viu l’ambient, perquè quan hi ha produccions que funcionen aquestes continuen amb èxit. És el cas d’El Bosque de Tallac, que de tant en tant ens duu a la ciutat a La Prohibida, la gran madrina d’honor dels ossos. Los Padres de Lola també ens amenitzen algunes nits a l’ADN, al Dakota (a rebentar en el seu aniversari), SoandGo i Tábola amb els

Entre festa i festa, de local a local sempre havia entropessat amb una peça d’eixes que no deixes passar de llarg. Al principi no podia entendre com encara no m’havia creuat amb ell i com és que ara me’l trobava a totes bandes. Però ara ja ho he entés tot.

Resulta que aquest guapíssim xicot –David Vidal, li diuen– és el nou encarregat que té Lambda per a patejar-se tots i cadascun dels locals d’ambient de la ciutat... Heu vist si ha sabut triar-se faeneta? Així qualsevol, jo la primera! Bé, no hi ha res que no es puga aconseguir en aquest món, així que a partir d’ara tinc un nou repte: seguir-li el ritme i endur-me’l per davant a la primera de canvi!

Espera’m, David...!

18

fulllambda

hits que més ens fan ballar, recordantnos eixa frase ja mítica: la vida és massa curta per a ballar alguna cosa que no siga un hit.

Enguany el pont d’octubre ha estat tota una marató festiva. Començant pels dijous de Venial, que mai deixen de sorprendre, seguit d’uns bons còctels al Café de la Seu i el Trapezzio, les terrasses més concorregudes del Carme que vaig haver d’ensenyar a uns turistes amb ganes de molta marxa.

Després s’ho passàrem d’allò més bé a l’espectacle drac que tots els divendres ens fa riure al Cross i acabàrem a la cacera d’ossos que cada nit té lloc al Botànic. El dissabte tenia cita obligada a l’aniversari del Mos d’Eva, un lloc inexcusable per a estar al dia de tot el rotllo bollo i per arrodonir uns dies de tanta perversió el diumenge vaig perdre’m pels obscurs passadissos del Nuncadigono, plens de gent esperant la seua oportunitat I en l’obscuritat ens quedem, que amb el canvi horari la foscor és la protagonista, així que estigues amb els ulls ben oberts, no siga que en una d’aquestes en qualsevol carrer trobes la teua mitja taronja. No la desaprofites, que amb els virus gripals que van per ahí necessitaràs moltes vitamines.

Com deia Super e Ratón: a vitaminar-s i mineralitzar-se!

1

Orgull LGTB 2009 2 3

4

5

6 7

8

FOTOS: Raúl Xerri (1,2,4,5,6,8,9) i GayValencia.org (3,7)

9

1. Des de dalt de l’autobús Lambda oneja la bandera multicolor.

2. Atenció: comença la lectura del manifest per una escola sense armaris.

3. Les lesbianes i les Heidis dugueren la gran bandera de l’arc iris.

4. Vista panoràmica del carrer Colom.

5. La plaça de l’Ajuntament plena de gom a gom, a puntet de rebentar…

6. Hi ha qui es construeix fins i tot una caseta de globus de colors.

7 i 8. La gent jove va disfrutar d’allò més damunt del bus del Col·lectiu Lambda.

9. Totes i tots a un crit: ESCOLES SENSE ARMARIS!

fulllambda

19

??

Batallant amb el sexe

Pregunta el que vulgues al sexòleg Vicent Bataller a través del correu full.lambda@lambdavalencia.org.

En cada número respondrà els teus dubtes.

Doctor, tinc un petit dubte que no sé si és també un problema… He tingut relacions sexuals lèsbiques des de sempre i mai no havia parat massa atenció al contingut de les meues fantasies eròtiques… Però des de fa prop d’un any hi ha un tema que m’obsessiona: les meues fantasies inclouen violència explícita. No ho he dit a ningú perquè em fa una certa vergonya i perquè, a més, no sé si això és massa normal. El cas és que m’agrada imaginar-me sotmesa a una altra dona. Ja sé que això ho deuen pensar també altres lesbianes, però és que jo vaig una mica més enllà: m’imagine fins i tot que un grup de dones em força sexualment i ja no sé si m’estic tornant mig boja, perquè crec que és una fantasia que no podria dur mai a la realitat. O potser sí…

Teresa H. P. Estimada Teresa, la fantasia de sentir-se sotmesa no és exclusiva de les dones amb orientació lèsbica, és una protofantasia universal que tenen la majoria de les dones de totes les ètnies, i es produeix de forma universal, independentment de l’orientació sexual. M’explique: les fantasies són pròpies de cada persona, l’erotisme és específic i peculiar i per tant, no hi ha fantasies ni bones ni roïnes, sinó fantasies que ens agraden, ens exciten i que fins i tot, de vegades, posem en practica. No estàs boja ni res d’això: ben al contrari, el fet que t’hages comunicat a través del consultori és signe de salut mental. Així que ja saps: rastreja les teues fantasies, permet-te-les i fins i tot, si ho desitges, posa-les en pràctica.

Això sí, parlant-ne amb la teua partenaire sexual i explicitant els límits i fins on voleu arribar. Ja saps: la sexualitat i el plaer allarguen la vida i donen major qualitat de vida a les persones...

?

V

Vicent, la meua pregunta és molt senzilla: a quina edat pot començar una persona transsexual a iniciar tots els processos per a fer el canvi de sexe? Podria un menor d’edat iniciar algun tràmit? Gràcies.

F. D. M. Hola, F. D. M., actualment i segons el que estableix la Llei d’identitat de gènere a Espanya, es pot iniciar el procés integral de transsexualització als 18 anys, sobretot el procés d’hormonació i el de la cirurgia de reassignació sexual. Abans d’aquesta edat, la majoria d’endocrins i de cirurgians no ho consideren recomanable. De tota manera, el procés de diagnòstic i el procés psicoterapèutic d’acompanyament en el procés es poden iniciar quan u o una ho desitge. Jo he atés persones de 16 i 17 anys, sobretot dones transsexuals (és a dir, homes biològics que se senten i es viuen com a dones des de la infantesa), i en els quals des de l’adolescència, sobretot pels canvis neurohormonals que es produeixen en el cos, el malestar, l’ansietat, les pors i fins i tot la depressió o les idees suïcides són encara molt freqüents.

A Holanda, a la Universitat Lliure, el Dr. Megens té un programa específic per a preadolescents i adolescents transsexuals, però a l’Estat espanyol encara no n’hi ha. Una abraçada, i sobretot sigues tu mateix/a i intenta ser feliç.

gais, cas de les parelles Hola, Vicent. En el ius act els t en ixen realm tu creus que existe ha m’ a vid la a tot a mi i els passius? Veuràs: lt a mo ic est hi t, ita ver la agradat més rebre i, m. u xicot vol que canvie gust. Però ara el me mi a i tre ne pe a jo qui el M’ha proposat que sig t en lm rea si sé No nies… m’entren algunes ma rnsa ió, però només de pe m’agradarà la sensac s, tinc quimera que em mé a ho ja se m’abaixa; a. certaré a ficar-la on toc posaré nerviós i no en tic fàs fa em e qu , s i tot I finalment: crec, fin è me’n dius?

Qu r… tra ne pe a r pensa El Nano de l’Horta de lloc he de dir-te que has Hola, Nano, en primer que et ual sex a ctic pra la lt desitjar i t’ha d’abellir mo tant, rerà el que m’estàs rela proposen; si no, t’ocor atiu neg à ser at ult ure i el res el plaer passarà a despla no s nie ma dre tin i s vió ner per a tu, perquè posar-te . me gas citació, el plaer i l’or és compatible amb l’ex a un és en etr ar o que et pen El fet de desitjar penetr ot; tu, més que no el teu xic idir dec de cosa que has s ual sex mo ho s me ho e hi ha a més, sí que és cert qu en i , ment ser penetrats que desitgen exclusiva en e que uns altres desitg ntr me solem dir passius, ; ius act s nat me ar, els ano exclusivament penetr als ils, sàt ver en diu es e es qu també n’hi ha uns altr ò és i ser penetrats. Tot aix ar etr pen ada agr quals iar var t po i eix tot un procés dinàmic, és a dir, requer ho ja e qu í Aix es. person al llarg de la vida de les res es fac no s nie ma es est saps, mentre tingues aqu açada, Nano de l’Horta. abr a Un es. itg des no e qu

+ INFO: www.vicentbataller.com 20

fulllambda

A la conquesta de nous espais El dilluns sol ser un dia fatídic per a molta gent, amb el començament de la setmana laboral.

Però pitjor encara ho viuen tots els homosexuals que, en entrar al seu lloc de treball, s’han de disfressar d’heteros per tal de passar desapercebuts i no ser diana de crítiques homòfobes; o aquells que saben que, si volen ascendir a la seua empresa, no se’ls pot “notar” massa la seua veritable identitat; o els i les transsexuals que cada matí han d’agafar forces d’on siga per a lluitar contra la transfòbia diària… Per tractar de protegir les lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals que cada dia s’han de guanyar el jornal, el Col·lectiu Lambda ha signat un nou conveni amb un altre sindicat. Si al principi va ser amb les Comissions Obreres del País Valencià, ara ha sigut amb la Unió General dels Treballadors del País Valencià. Perquè la defensa dels drets laborals ha d’incloure a tothom.

Cara i creu de la lluita contra l’homofòbia i transfòbia a les escoles La Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals ha signat un acord amb la Confederació Laica d’Associacions de Mares i Pares, la Ceapa, majoritària a l’ensenyament públic.

Es tracta d’una iniciativa històrica que pretén fomentar des de la base social de l’ensenyament els valors de la pluralitat i la diversitat sexual. En definitiva, una aposta pel respecte a la diferència i als drets humans. Però com quasi sempre, hi ha hagut qui ha posat “peròs” a aquesta fita. La Confederació Catòlica de Pares d’Alumnes diu que aquest conveni menysprea el dret de cada pare a educar com vulga els seus fills. És clar, se’ns oblidava que això dels drets humans, el respecte, la democràcia, la diversitat… això no va amb ells ni amb la seua educació! És molt millor que els fills tinguen una educació basada en el pensament únic, el rebuig al diferent i la homogeneïtzació…

Si és que, de vegades, deixen ser pare/mare a qualsevol! Així, no és d’estranyar que més de la meitat d’adolescents LGTB hagen patit assetjament als seus centres escolars.

Per fi una església respectuosa amb l’homosexualitat?

Ja sabíem que ser homòfob, o trànsfob, no té cap excusa. Però com que sempre hi ha qui es dedica a traure arguments d’on no n’hi ha, per fi semblava que una jerarquia eclesiàstica deia de manera contundent que la discriminació per raons d’orientació sexual o identitat de gènere no té cap fonament bíblic, per molt que alguns vulguen. Així almenys ho reflectia l’Església Evangèlica de l’estat espanyol en un informe extret del seu 53é sínode, que aposta per un model “inclusiu” de totes les persones. El revol no ha sigut poc, en aquesta església protestant, la més antiga d’aquesta branca del cristianisme instal·lada a l’estat espanyol. Tant, que a última hora els jerarques han hagut d’eixir al pas per tal de matisar el seu propi document. Per això, volem encoratjar-los perquè de veritat siguen valents i aposten pel camí de la fraternitat i l’acceptació de qui tenen al costat. Uns valors que la teoria diu que són cristians, però que sobretot cal demostrar en la pràctica.

Pilotes sense armaris Li diuen Dónal Óg Cusack, té 32 anys i és un veritable fenomen del món de l’esport a Irlanda.

Des de fa poc, a més, també és un referent per a milers de lesbianes, gais i bisexuals, perquè ha fet pública la seua homosexualitat a través d’una autobiografia que ha aconseguit recórrer tots els racons de l’illa. Ell és el porter d’una modalitat d’esport anomenada hurling, semblant a l’hoquei sobre gespa i sentida com a esport nacional a Irlanda. Així, en l’àmbit de la porteria, ja està ben acostumat a parar-les totes, vinguen d’on li vinguen, i per això ha decidit afrontar amb dignitat la seua orientació sexual en un àmbit massa impregnat de masclisme, encara.

Esperem no haver de tardar massa a saber d’algun futbolista, jugador de bàsquet o de pilota que també isca de l’armari per ací.

A l’avantguarda americana Els senadors de l’Uruguai han ratificat per unanimitat la llei que permet a les persones transsexuals tramitar el canvi de nom i en la menció de sexe en els documents públics, sense haver de sotmetre’s obligatòriament a una operació de reassignació sexual. Això permetrà que les persones trans puguen dur endavant la seua vida quotidiana amb molta més facilitat que fins ara. L’Uruguai ja s’ha destacat en altres ocasions per la defensa dels drets per a les persones LGTB. De fet, va ser el segon país sud-americà a adoptar una llei d’unions civils, mitjançant la qual les parelles del mateix sexe gaudeixen de drets similars als que comporta el matrimoni, una meta que els col·lectius homosexuals volen aconseguir. A més, el país també fulllambda ha21 encetat els tràmits per a permetre a les parelles del mateix sexe adoptar xiquets.

josep vilata Valoració de les pel·lícules: no malbarates temps ni diners anant al cinema sense pena ni glòria per passar una estona entretinguda per a recomanar ves al cinema, comprat el DVD quan isca i recomana-la!

The Raspberry Reich (The Revolution Is My Boyfriend - Intifada homosexual) VALORACIÓ: La pel·lícula amb què va concloure el cicle de cinema “De S a X”, del qual vam gaudir a Ca Revolta fa unes setmanes, és més que una pel·lícula gai. Bruce La Bruce ens presenta un interessant treball d’imatge en clau de videoclip, àgil i original: pantalla dividida, ritme frenètic i consignes sobreimpreses són alguns dels ingredients visuals d’aquesta història que ens parla d’un grup de terroristes que –dirigit per una dona– prepara una mena de revolució gai a Berlín i segresta Patrick, el fill d’un famós banquer alemany. Però Clyde, un dels membres del grup, s’enamorarà de l’hostatge i posarà en perill el pla de Gudrun, la implacable cap de la banda. L’ambientació ens retrotrau als anys 70, i a les formes de l’Exèrcit Roig alemany, les Brigades Roges italianes o l’Exèrcit Simbiòtic d’Alliberament –aquell de Patty Hearst– als EUA: l’estil kitsch, barroc i paròdic barrejat amb una banda sonora bàsicament punk (i unes quantes escenes de sexe explícit) acaben de donar al film un punt ben especial.

Gordos VALORACIÓ: Daniel Sánchez Arévalo és el director d’aquest film, que va rebre una acollida molt bona en l’últim festival de Venècia i que ens posa davant el tema de l’engreixament, com a metàfora de moltes altres coses: tot allò que ens empassem i que ens fa mal, tot allò que no digerim i que ens va matant per dins. El fil conductor és un grup de persones que es posen en mans d’un terapeuta especialitzat en problemes d’obesitat (Roberto Enríquez), el qual els posarà davant del seu problema de pes, però sobretot davant de tot allò que els ha portat a la situació en què es troben. Cada membre del grup té unes circumstàncies concretes, i unes persones al voltant que col·laboren a fer més grans els seus complexos i els seus problemes.

Entre els personatges trobem Antonio, un model gai que passa per una depressió en concloure la seua carrera a causa del sobrepés, i que a més manté una complexa relació amb la dona del seu soci. Us farà pensar.

I Can’t Think Straight VALORACIÓ: La directora Shamin Sharif ens presenta en aquesta ocasió una comèdia romàntica de temàtica lèsbica, que tracta la col·lisió de mons, cultures i maneres d’entendre la vida diferents: Tala (Lisa Ray), una palestina cristiana que viu a Londres, coneix Leyla (Sheetal Sheth), una xica musulmana d’ascendència índia que és la xicota d’un amic. Ben prompte sorgeix una forta atracció entre les dues protagonistes, que tenen caràcters i maneres d’entendre la vida absolutament divergents. En un to de comèdia lleugera, de vegades hilarant, se’ns recorda que allò que pareix a primera vista no sempre és la realitat, i com de vegades els més valents i els menys convencionals són aquells que no ho semblen. Probablement no serà la pel·lícula de la vostra vida, però és molt agradable de veure i assegura una bona estona de diversió.

C/ Vivons, 26-baix 46006

,

de ruta per...L india

S

JORDI SANTAMARIA

Són les huit del matí a Connaught Place, i damunt d’una taula parada ens espera un desdejuni amb vocació d’occidental però envoltat d’olor a curri i masala, i mig obert, un exemplar de The Times of India, edició de Nova Delhi. Entre les pàgines, coses de la globalització, una cara coneguda: una foto de Ricky Martin amb els seus dos fills, i un article en què es parla obertament de la subrogació de ventre i de la sexualitat ambigua del cantant. Com ha canviat aquest país des que hi vaig vindre a treballar per primera vegada, ara fa uns deu anys!

Encara que es pensa que a l’Índia, amb les seues proporcions descomunals, hi deu haver uns 150 milions de persones LGTB, fins fa poc es castigava qualsevol “contacte carnal contra natura” amb una condemna d’uns deu anys de presó, d’acord amb una llei imposada pels britànics a la seua excolònia l’any 1861. El 2006, prop d’unes 100 personalitats, com ara el Premi Nobel d’economia Amartya Sen o els escriptors de renom internacional Vikram Seth i Arundhati Roy, van signar un manifest en què es demanava la revocació de l’esmentat article 377. Finalment, aquest mateix estiu, la Cort Suprema de Delhi dictà una sentència en què es despenalitzava l’homosexualitat però solament a la seua jurisdicció (recordem que l’Índia és un estat federal), i posava per damunt de tot la igualtat de les persones davant la llei, segons el que estableix la Constitució de la democràcia més gran del món.

Però no ens enganyem: als carrers de les ciutats i els pobles indis la realitat està ben lluny de la legalitat, i la complexa amalgama de diferències socials, religioses i culturals encara fa més heterogeni el panorama LGTB. Anem a pams: ser LGTB no és igual a la moderna Bombai que en un poble perdut de l’estat de Bihar, i les diferències de pensament al voltant de la qüestió LGTB entre hinduistes, musulmans, jainistes, cristians, budistes... són abismals, per no parlar de les diferències entre la classe rica educada a Oxford o Harvard i les classes analfabetes, que són la immensa majoria del país. A banda d’això, i per fer una generalització, podríem dir que gairebé per a tots la bisexualitat és impensable i de lesbianes ni parlarne, perquè és un tema tabú fins i tot per a les ments més obertes. Encara es recorda la polèmica que va alçar el film Fire de la directora Deepa Mehta, en mostrar per primera vegada l’enamorament de dues dones cunyades al si d’una família hindú. No s’ha d’oblidar que, tot i que el país es vanta d’haver tingut dues dones presidentes de la República en la seua curta història democràtica, la realitat de la dona en general està a anys llum de qualsevol miratge d’igualtat occidental, especialment en el cas de les dones musulmanes.

Un altre cas és el de les dones transsexuals, que paradoxalment han rebut un tractament millor. Les

Sadus

Jamamasjid

Una vesprada

idíl·lica al Taj M

ahal

anomenades hijra (uns 5 milions) són considerades com éssers pertanyents a un hipotètic tercer sexe sagrat i se les vincula amb poders sobrenaturals segons la tradició vèdica: és precisament per aquest motiu religiós que no han sigut maltractades, més que res per por de les seues malediccions. La gran majoria de les hijra es guanyen dignament la vida actuant en cerimònies, però malauradament moltes altres també es veuen abocades a la prostitució més paupèrrima.

Tornar a l’Índia és sempre un plaer, aquesta vegada sense cap més propòsit que visitar amics, familiars, repassar llocs i descobrir-ne de nous, un plaer doble per viatjar acompanyat de la persona que estime. Així, tots dos anem fent camí amb sensacions molt estranyes, ja que cal disfressar l’amor d’amistat, tancar zelosament les cortines i les portes de les habitacions i contindre les ganes de besar-se en públic per evitar problemes. Sembla com si haguérem retrocedit en el temps a altres èpoques, i a poc a poc se’ns va contagiant la por de ser descoberts; constatem la vida miserable a què es veuen condemnades les persones LGTB allà on no tenen cap dret, i ens sentim afortunats de viure en un país on no hem d’amagar-nos.

També anem omplint l’anecdotari personal.

Una de les llargues nits que vam passar als trens que vertebren el subcontinent ens van ficar en un compartiment on també dormia un jove parlamentari del Partit Nacionalista Islàmic. Fent-me passar per un occidental curiós i suposadament heterosexual li vaig preguntar la seua opinió sobre les polítiques proLGTB d’alguns estats d’Europa; es va posar molt nerviós i apuntant cap al sostre amb el dit va dir que haurien de matar-los a tots.

Aquella nit, sense saber-ho, aquell petit talibà va dormir acompanyat de dues persones que ell mataria.

Però per damunt de tot, l’Índia és, amb la seua gent meravellosa, un dels països més plurals del món. Em quede amb les paraules que ens va dir un conductor de motorickshaw que ens va acompanyar a veure el monument a l’amor més universal del planeta Terra: el Taj Mahal. Després de demanar-li que ens fera la foto de rigor, junts com qualsevol altra parella d’enamorats, l’homenet va fer cara de pòquer i una mica recelós ens va preguntar si teníem núvia o muller al nostre país, i en contestar-li que no, va dir: “Ahhh... vosaltres sou un parell d’amics molt especials”; s’ho va rumiar i ens va dir amb complicitat: “Que hi farem, aquestes coses passen, de vegades!”.

Bany amb búfals