Full lambda 14 tardor 2010 by Lambda València

número 14 • Tardor 2010

i a més, en aquest número... Bisexualitat i intersexualitat: trencant els motles del dualisme sexual i corporal De noces a ultramar, celebrem la nova llei de matrimonis lgtb argentina La despatologització de la transsexualitat: una qüestió que ens afecta a totes i tots

fulllambda

3 Editorial Cartes

Paradís gai

18 anys STOP SIDA

12 19 20

14 16 L’agenda

Batallant amb el sexe

Què és el fulllambda

Familaritza’t amb la diversitat

El gènere desordenat

El potencial intersexual

Crònica Rosa

Fronteres en l’esport femení Taquilla

18 22 23 T’agrada desorientar-te?

Notícies

De ruta per... Indonèsia

El fulllambda és un òrgan d’expressió del Col·lectiu Lambda, entitat que no necessàriament es fa càrrec de les opinions vessades en les seues pàgines. El fulllambda és una publicació gratuïta i està totalment prohibida la seua venda. La reproducció per qualsevol mitjà dels seus continguts està permesa sempre que es faça menció del seu origen. EDITOR: Col·lectiu Lambda de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals. REDACCIÓ: C/ Vivons, 26 · 46006 Russafa-València. · Telf.: 963342191 – INFOROSA: 963913238 · www.lambdavalencia.org COORDINACIÓ: Carles Martínez. SUBCOORDINACIÓ: Jordi Santamaria. CONSELL DE REDACCIÓ: Nemo, Daniela Capona, Paula Iglesias, José Navas, Albert Gilabert, Pau Vendrell. COL·LABORADORS: Silvia García Dauder, Núria Gregori, Inma Hurtado García, Alberto Martínez, Gerard Coll-Planas, Grup de Bisexualitat i Pansexualitat-Lambda, Alberto Lerín, Fabricio Forastelli, Vicent Bataller, Mary K. del Carme, Damián Albiach. CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA: Nemo. IMATGES: Joselupop, Sergio Montal (Telmo), Ainara Torrano, Festival de la Lluna, Arxiu del Col·lectiu Lambda, Damián Albiach. PORTADA: Luisa Notario. DISSENY I IMPRESSIÓ: Diseñarte PUBLICITAT: Col·lectiu Lambda (Menchu: 629.672.147 / 96.334.21.91). DIPÒSIT LEGAL: V-4395-2007 Podeu fer-nos arribar les vostres suggerències, opinions o textos per a publicar a l’adreça electrònica: full.lambda@lambdavalencia.org. El fulllambda es reserva el dret a no publicar textos amb continguts ofensius o de caràcter antidemocràtic, així com per raons d’espai. Així

Imprés es paper ecològic

Aquesta publicació rep l’ajuda de la Conselleria d’Educació i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

mateix, es reserva el dret a modificar els textos per adequar-los a l’espai escaient.

Depòsit legal: V-4395-2007 disseny i impressió:

editorial

alència ha sigut novament l’escenari que ha servit als col· lectius de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals –LGTB- de tot l’Estat per a debatre i actualitzar el seu discurs, en aquest cas, en allò que té a veure amb les nostres pròpies famílies. Acostumades com estem a eixe altre discurs institucional, que té per objectiu la més pura propaganda i autocomplaença, ens ha de satisfer a totes i tots que la pròpia societat civil valenciana siga capaç d’organitzar una trobada com la que s’ha viscut els dies 1, 2 i 3 d’octubre amb les III Jornades de Famílies LGTB. Novament, per tant, el Col·lectiu Lambda se situa a l’avantguarda de les entitats que lluiten per la dignificació de la diversitat. I la diversitat familiar és un valor de primer ordre que no hem de perdre de vista. Clarificar els processos d’inseminació quan les mares són dues dones, avançar en el reconeixement de les parelles de fet i en els seus drets, regular la paternitat subrogada en els casos de

parelles del mateix sexe o apostar per la transparència més absoluta en els processos d’adopció són els reptes més apremiants de les nostres famílies. En l’horitzó, la plena normalització d’aquesta diversitat que hem de preservar i sobre la que hem d’aprofundir, per molt que li pese a certs sectors retrògrads que últimament fins i tot s’atreveixen a prohibir l’accés a les pàgines web que incorporen continguts sobre diversitat sexual i familiar. Actualitzar els discursos implica obrir el diàleg a altres veus, debatre sobre noves perspectives i, sobretot, mostrar-se infatigables en la defensa d’uns valors. En aquest número del fulllambda us fem partíceps de la mirada intersexual. És possible que algunes persones desconeguen aquesta realitat, però en les pròximes pàgines descobrireu com de fàcil és trencar amb el binomi home-dona quan ens topem amb les persones que compartim en el nostre propi cos òrgans tant “masculins” com “femenins”. El 8 de

novembre se celebra una jornada de reconeixement de la intersexualitat. Fem-la també nostra. Abans, però, durant tot el mes d’octubre s’ha organitzat tot un seguit d’activitats arreu del món –també a casa nostra- destinades a propiciar l’eixida de la transsexualitat del catàleg de malalties de l’Organització Mundial de la Salut. Una vegada més hem analitzat la situació actual que patim les persones transsexuals, hem eixit al carrer per a protestar i hem dit ben a les clares que no; que no estem malaltes ni ho hem estat mai. Que la malaltia la pateixen totes aquelles persones que no poden superar els seus propis prejudicis. Aquells que canvien de vorera per no haver de creuar-se amb la diversitat, aquells que baixen la mirada per a no veure la realitat que els colpeja la cara dia rere dia. Aquells a qui hem d’educar perquè puguen eixir d’eixa malaltia anomenada por a la diferència, abans que no la contagien a d’altres persones.

CaRtEs El món del bou és sinònim d’homenia i virilitat. En definitiva, sinònim de masclisme. Un col·lectiu que és inconcebible que en formen part dones i homosexuals. Però, el que és haver-n’hi, n’hi ha! Alguns famosos, futbolistes, polítics o artistes, en general, han reconegut públicament la seua homosexualitat, però en un entorn tan masclista, tancat i tradicional com és el món del bou, la veritat és que ningú (ni tan sols jo) no ha tingut la valentia d’eixir de l’armari o, dit d’una altra manera, d’actuar com lliurement vulguen, sense amagar-se. I és que u difícilment es pot imaginar com pot ser de complicat per a un gai viure la seua homosexualitat obertament en el món taurí, tan masculí i tan poc obert a la diversitat. Lamentablement, si un torero, un ramader o un retallador confessara la seua homosexualitat, se li podria acabar la carrera. Trist, però cert. Encara que el més trist no és això, sinó que un elevat percentatge de personatges d’aquest món són homosexuals, encara que acabaran emportantse aquest secret a la tomba. Allà cadascú. I ho faran perquè és irracional. Perquè el món del bou i l’homosexualitat sempre han estat en pols oposats (o això ens han fet creure). I ho dic jo, que sóc taurí i gai, i malauradament, si isc de l’armari em trobaria sol i, en aquesta situació, trobaria més inconvenients. Problemes per part de gent del món del bou, entre els quals també hi hauria homosexuals arnats. Així és la societat de dura. El que ha de quedar clar és que l’orientació sexual d’un torero, retallador o ramader no té cap mena de vinculació amb la seua masculinitat, la seua valentia o la seua professionalitat i que aquests hòmens, que viuen els bous amb la mateixa passió, no haurien de decidir entre la seua llibertat i la seua afició. Per anònim

Podeu enviar les vostres cartes a full.lambda@lambdavalencia.org. La redacció del Full Lambda es reserva el dret a retallar el contingut de les cartes quan aquestes excedisquen les 30 línies, així com a descartar qualsevol escrit insultant, homòfob, trànsfob o que, en general, atempte contra la integritat de les persones.

fulllambda

Nemo (blogdenemo.blogspot.com)

“México DF, paraíso gay”: aquest titular podia llegir-se al març de l’any passat en un dels periòdics de la capital mexicana; jo visitava llavors per primera vegada la ciutat, i vaig quedar perplex en llegir-lo. Jo sabia que el Districte Federal era en aquell moment un dels dos territoris dels Estats Units Mexicans que reconeixien les unions civils entre parelles del mateix sexe (actualment, des del març d’enguany, les parelles homosexuals hi poden accedir també al matrimoni, la qual cosa situa la capital mexicana, junt amb la República Argentina, al capdavant de les conquestes LGTB a l’Amèrica Llatina). I vaig quedar també agradablement sorprés pel grau de visibilitat LGTB que vaig poder presenciar en àmplies zones del centre de la capital mexicana. Abans del meu viatge jo havia vist la pel·lícula El cielo dividido (Mèxic, 2006), en la qual una parella de xics viu un romanç apassionat en aquella ciutat, i es besen i abracen en públic moltes vegades amb tota naturalitat, especialment en el marc de la UNAM, la cèlebre Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. Confesse que en veure la pel·lícula havia interpretat aquestes escenes com una mena de llicència poètica del director, que ignoraria deliberadament la realitat de l’homofòbia social i les pressions que aquesta exerceix sobre els individus, ja que allò que l’interessava explicar en la seua pel·lícula era simplement una història d’amor i de desamor. Tanmateix, en visitar l’espectacular campus de la UNAM vaig poder veure una parella de xics que es feien carícies tranquil·lament damunt l’herba envoltats d’altres parelletes heteros, en actitud tan inconfusiblement amorosa com la d’aquestes. Després vaig poder veure moltes més parelles de xics, i alguna de xiques, parlant-se i mirant-se, i besantse i abraçant-se, en ple centre de la

fulllambda

Paradís gai

ciutat, per l’Alameda Central i el Paseo de la Reforma, asseguts en bancs o passejant per la vorera. Es concentraven en particular al costat del Monument a la Independència, conegut com el Ángel, com a deixebles avantatjats de la lliçó de llibertat que des de fa cent anys –és a dir, des del primer centenari de la independència del seu país– recorda als mexicans el daurat xicot… o més aviat xicota, ja que pareix que l’àngel és en realitat la dea Victòria; lliure també, segons sembla, de les limitacions i els convencionalismes del gènere.

Precisament a pocs metres de l’àngel/ deessa comença, o acaba, el carrer Amberes, que fa les funcions de districte LGTB de la Ciutat de Mèxic. Aquest carrer forma part de l’anomenada Zona Rosa, encara que aquest nom és molt anterior a l’aparició dels locals destinats al públic homosexual, i per tant no es deu a aquests: en tot cas, així es diu aquest animat i agradable barri. Potser podria dir-se que l’àrea pròpiament LGTB és de dimensions una mica reduïdes per a una megalòpolis tan enorme com la capital mexicana, de més de 20 milions d’habitants, però a part d’això la veritat és que recorda molt les de qualsevol gran ciutat d’Europa o de la resta de l’Amèrica del Nord. Podria pensar-se, doncs, que és a tots aquests fets que feia referència aquell titular de periòdic, “México DF, paraíso gay”. En realitat, però, la notícia que encapçalava aquesta frase tan cridanera era una sòrdida història de

xarxes de prostitució masculina, drogues i corrupció política; aparentment, per al redactor l’expressió paradís gai entraria dins la mateixa categoria sinistra que, per exemple, paradís del crim. Tal vegada per a algú com l’inefable Rodrigo de Santos la combinació que reflecteix aquest article suposaria una mena de paradís, però allò que realment anhelen la immensa majoria dels gais i les lesbianes és més aviat l’altra cosa, tot això que he descrit més amunt. És a dir: anhelen un lloc on els siga possible viure la vida lliurement i obertament, sense cap necessitat d’ocultar-se i sense que ningú els perseguisca o discrimine per això. Una cosa ben bàsica, al cap i a la fi: més que no el de paradís, hi hauria d’escaure el prosaic nom de normalitat. N’hi ha prou, però, amb fer una ullada al vast mapa de l’homofòbia al món per a entendre per què un lloc així, on es respecten de debò els drets humans de les persones LGTB, ens pot arribar a semblar un paradís terrenal.

Familiaritza’t amb la diversitat El mes d’octubre va arrancar amb les III Jornades estatals de famílies LGTB, que es van celebrar a la nostra ciutat. Les jornades les va organitzar l’Espai de famílies del Col·lectiu Lambda i hi van assistir més de cent participants i ponents de tot l’Estat espanyol. Entre biberons i carrets, les famílies homoparentals i transsexuals van posar damunt la taula les seues aspiracions, els seus problemes i els seus drets. JORDI SANTAMARIA

Una portada molt original la de la nova campanya de l’espai de famílies (families@lambdavalencia.org). I l’interior encara és més interessant! 16 fulls on s’informa de manera clara i concisa sobre les qüestions relacionades amb la homoparentalitat: diferents vies que tenim les persones homosexuals per a accedir a la parentalitat, qüestions legals, parelles de fet o filiacions, etc. Descarrega-te-la a: www.lambdavalencia.org

La jornada inaugural va fer que a les portes del Centre de Cultura Contemporània Octubre es concentrara un bon grapat de mamàs lesbianes, papàs gais i famílies transsexuals amb les seues filles i fills, a més de molts interessats a assabentar-se de quina és la realitat de les famílies LGTB. Luisa Notario (vocal de Diversitat i Famílies de la FELGTB) i Jose de Lamo (coordinador general del Col·lectiu Lambda) ens van donar la benvinguda i van començar a traure el fil dels grans temes d’interès que es tractarien durant tot el cap de setmana: adopció, subrogació, homofòbia en el dret de família, inseminacions, donacions d’òvuls, acolliment... Per finalitzar la primera sessió ens havien preparat un convidat d’excepció: Renato Sabbadini, Secretari General d’ILGA, la principal associació LGTB del món, va viatjar a València des de Brussel·les per passar tot el cap de setmana a les Jornades. Renato ens va fer una exposició de quins són els drets de les famílies LGTB al món, i una vegada més vam constatar que encara ens queda molta faena per fer, especialment fora d’Europa. Sabbadini es va mostrar extremadament interessat durant tot el cap de setmana en els problemes

Per a contractar publicitat al

que es presenten hui a Espanya, conscient que som un estat capdavanter en drets. Els advocats Mònica Oltra i Sebastià Fontana (assessors jurídics del Col·lectiu Lambda) van fer una exposició de quins són els drets aconseguits, quins els principals problemes legals que tenen les famílies LGTB actualment, i quins els reptes que encara queden per davant per a aconseguir la igualtat real de les nostres famílies. Cal regular la presumpció de maternitat-paternitat dins dels matrimonis del mateix sexe, ja que a hores d’ara hi ha una discriminació evident en aquest terreny respecte dels matrimonis heterosexuals, que no han d’anar abans al jutjat a anunciar que seran pares com en el cas de les lesbianes, i als quals tampoc no es pregunta mai si la maternitat ha sigut subrogada com es fa amb les parelles gais. A més, els entrebancs jurídics i la facilitat o dificultat que es posen a l’hora d’inscriure la descendència depenen del jutjat i el funcionari de torn, cosa que és del tot inadmissible. També es va parlar de la necessitat de demanar el consentiment d’inseminació en el cas del matrimoni entre dues dones, així

, telefoneu al 692.047.997 / 629.672.147 (Menchu)

Familiaritza’t amb la diversitat

com de regular la possibilitat de fer servir el material genètic amb fins reproductius dins de la parella, la qual cosa regularia no només la cessió d’òvuls dins de les parelles de lesbianes sinó també les donacions dins de les parelles transsexuals.

tinga, sinó de la qualitat del context, i és ací on curiosament les famílies LGTB ixen molt ben parades en l’estudi, ja que la maternitat/paternitat LGTB és sempre voluntària, altament desitjada i amb una alta implicació parental. Fent un joc de paraules, podríem dir que la família model no se circumscriu a cap model de família específic. A més de la formació en homoparentalitat, aquestes jornades són un lloc on es pot compartir experiències i trobar-se amb altres famílies, i és en aquests moments que tot es transforma i les experiències personals i les emocions ens fan apropar-nos al vessant més humà, al camí recorregut per cadascuna de les persones, un camí diferent en cada cas però amb la meta comuna de construir una família.

Félix Barajas, subdirector general de Famílies del Ministeri de Sanitat i Política Social, flanquejat per Luisa Notario, responsable de famílies de la FELGTB i coordinadora de l’Espai de famílies del Col·lectiu Lambda, i José de Lamo, coordinador general del Col·lectiu Lambda.

A banda dels matrimonis, no es pot oblidar que els progenitors de moltes famílies amb descendència són parella de fet, i s’han d’enfrontar a l’homofòbia judicial, especialment en els casos de separació, i a la disparitat de criteris judicials, ja que no hi ha una regulació estatal de les parelles de fet. Un altre cas cridaner el va oferir el testimoni d’Empar Broch, abans de començar la trobada. La seua exparella i mare biològica de la seua filla en comú no li permetia veure la xiqueta, que va nàixer quan el matrimoni homosexual encara no s’havia aprovat i, per tant, no hi havia la possibilitat de figurar com a mare. Ara ha aconseguit tindre un règim de visites en condició d’acostada, després de tres anys de lluita judicial i sense poder veure la seua filla. Aquesta sentència crea un precedent important i ara Empar espera que la justícia determine també la seua maternitat. Com va declarar la seua advocada Mònica Oltra, la discriminació es fa palesa si pensem que si haguera sigut un pare, biològic o no, qui haguera demanat el dret de visites, la justícia l’hauria emparat de seguida. En matèria d’adopció es va destacar que cal una carta de drets de l’adoptant per a assegurar la no-discriminació de les persones LGTB i exigir una major transparència en els expedients d’adopció. Una altra ponència que ens va entusiasmar a tots va ser un estudi realitzat per les universitats de Les sèries televisives, a poc a poc, inclouen la Sevilla i el País Basc en diversitat familiar en les trames. el qual s’avaluaven les Imatge de la nord-americana “Modern Family”. diferents estructures familiars des del punt vista de la idoneïtat per a permetre el desenvolupament dels infants. Aquest estudi, rigorós i científic, avalua diferents tipus de famílies, entre les quals hi ha les homoparentals. A partir de les conclusions de l’estudi podem dir que queda demostrat per enèsima vegada que, per molt que alguns s’entesten encara a no voler entendreho, la idoneïtat de una família no depén de l’estructura que

fulllambda

La diversitat de les mateixes famílies LGTB és immensa: famílies reconstituïdes a les quals algun dels membres, o tots dos, aporten fills de passades relacions heterosexuals; lesbianes que han optat per la reproducció assistida o la inseminació casolana, amb donant anònim o conegut; adopcions, acolliments; gais amb descendència per subrogació... Totes aquestes famílies són ja una realitat. Una altra reivindicació que va per bon camí atenent les notícies de les últimes setmanes és la de les xiquetes i els xiquets nascuts per subrogació (ventre de lloguer). Hi ha actualment més de 20 criatures a Espanya que esperen una solució al problema, ja que la majoria no tenen reconeguda la Al voltant d’una vintena de ponents van nacionalitat espanyola tractar diferents àmbits temàtics de les famílies LGTB entre conferències, taules i són immigrants redones i diversos tallers. il·legals sense els drets que els corresponen. Aquest tema és una discriminació evident i manifesta de les persones LGTB, ja que les parelles heterosexuals que tenen fills per aquest procediment als Estats Units no són tractades de la mateixa manera. Estarem expectants davant l’anunci del Ministeri de Justícia que es regularà la seua situació, la qual cosa no significa que es pense promoure l’autorització de la gestació subrogada a Espanya, com ja ha fet constar el ministre Caamaño. Les famílies de les persones transsexuals van rebre una dedicació especial en aquestes Jornades. Malauradament el col·lectiu transsexual sempre ha estat el més desafavorit entre nosaltres i l’univers de les famílies trans no hi és cap excepció. El cas de les famílies en què un dels membres comença el procés de transsexualització després de tindre fills és especialment complicat: hi ha infinitat de casos en què aquest fet és tingut en compte per la justícia a l’hora d’impedir que la persona transsexual tinga la custòdia o per establir el règim de visites, oblidant el dret de les filles i els fills de les persones transsexuals a continuar tenint sa mare o son pare prop. No obstant això, també es van escoltar testimonis de famílies transsexuals amb un missatge molt positiu, ja que en aquests casos la condició de transsexual de la mare o el pare no ha sigut cap obstacle perquè perdurara el vincle afectiu. Sembla que dins de les famílies homoparentals o transsexuals els vincles són sòlids, i en general els prejudicis i les discriminacions vénen sempre

de fora, d’una societat a la qual li costa assumir la diversitat i en la qual encara ens queda una tasca educativa molt gran per fer. Per tot això, també es reclama que aquesta diversitat familiar es trasllade a l’educació, als llibres de text i als col·legis. Tot un encert per part de l’organització va ser l’espai paral·lel que es va crear Més d’un centenar de participants van omplir de gom a gom la sala del Centre per a acollir els més menuts: mentre de Cultura Contemporània Octubre. mares i pares gaudien de les xarrades i compartien experiències, les xiquetes i els xiquets jugaven, es pintaven la cara, reien amb els pallassos i Les famílies LGTB són una realitat cada vegada més visible, i escoltaven encisats els contacontes. afortunadament anem fent passes per assolir la igualtat. S’han editat alguns llibres infantils que tracten de la diversitat familiar. És molt important traslladar aquest fet a l’àmbit educatiu.

nes u ’ d a i c rtan iars La impo l i m a f s trobade Luisa Notario

de la FELGTB Responsable de famílies tiu Lambda de famílies del Col·lec l’espai de Coordinadora

molt diferent. Tot i fa sis anys, en un context ja lloc re tind van B uts amb Aznar famílies LGTB de la FELGT el malson dels huit anys visc em Les primeres jornades de viví ara enc p, pro ava simplement, ació del matrimoni est ut amb la nostra parella o, que ja sabíem que l’aprov ptar els fills que havíem ting ado os, , i després ar-n xos cas ple ríem com pod si hem superat aquells i ens costava creure que qua i Hu . ent tam jun con sobre la nostra laració de la renda analitzant i reflexionant tindre l’opció de fer la dec tany, cal que continuem per ens t individuals que t tan , alta em igu pos la les eines de què dis ts, d’uns anys gaudint de den pen im ten ara ells essencialismes conquestes que enc itat per a no caure en aqu ers realitat familiar, sobre les div pia prò tra nos la bar-nos, compartir siguem conscients de on les famílies puguem tro com col·lectives; cal que ais esp r era gen ari ess à ja aconseguit, i per això és tan nec per la falsa idea que tot est dur que tant de mal ens fan, s -no xar dei em pod No ratègies conjuntes. experiències i elaborar est da per recórrer. camí que encara ens que del i hem de ser conscients a de famílies homoparentals for parlat de la situació de les hem s ade hem s; jorn nor les me at dur tres nos han pament dels Durant els tres dies que ens trobem, del desenvolu què una en fet al leg hem ó i aci s, vie situ ts la at per diferen les nostres fronteres, de han accedit a la parentalit que s ílie fam de ie sèr na compartit les vivències d’u als que formen famílies. en les persones transsexu viu que ó aci situ la de revisió des de la alles és conquistar espais a continuar guanyant bat per í cam el otips que ns, ere sio est clu ar con per tal de bandej Segons es desprén de les ys tant públic com privat, ren ter els en itat ers div tra visibilitat, mostrant la nos judicis. pre i ies fòb n ere gen només patim les desigualtats que encara ant la ciutadania sobre les ilitz sib sen i litat que, ial rea soc a gia Un ago nostra realitat. Hem de continuar fent ped incloga, que es parle de la ns se’ que gir exi i ts dre nostres família. famílies LGTB; exercir els la societat i el concepte de temps està transformant est aqu en a, nov és no encara que

fulllambda

INTERSEX

Silvia García Dauder Professora de psicologia social a la URJC i membre de l’OII (Organització Internacional d’Intersexuals) El món de l’esport no ha assumit la variabilitat de cossos sexuats

De forma intermitent els últims anys, hem presenciat com la premsa i les institucions no respectaven els drets humans bàsics d’intimitat i dignitat de dones esportistes el sexe de les quals es posava sota sospita. Per tradició, el món de l’esport sempre ha sigut un espai masculí i masclista que ha partit de dos prejudicis: que les diferències físiques de les dones les fan menys competents (per naturalesa estan sempre en desavantatge) i que l’esport les masculinitza. En general, si la pràctica i el progrés esportius confereixen homenia i virilitat a un home, confirmen la seua identitat de gènere, en una dona posen sota sospita la seua feminitat i heterosexualitat. Els cossos de moltes dones esportistes trenquen les expectatives de gènere i representen una doble amenaça: l’acostament als homes en marques i, cosa encara pitjor, l’acostament físic. D’ací la irritació que provoca en els mitjans esportius la dona amb aparença i força física masculines, amb grans marques, i que no es plega al joc de desitjos cap als hòmens. Això ha fet que sorgira el terme anglosaxó female apologetic athlete per a referirse a les expressions de feminitat i heterosexualitat obligatòria de les dones atletes per compensar una imatge masculina d’assoliments en l’esport. I el complement: la preeminència en els mitjans de comunicació del judici estètic sobre les atletes, en un context de mirada heterosexual, enfront de la informació sobre el seu rendiment, per regular un necessari equilibri entre assoliments i feminitat. CONTROLS DE SEXE Però damunt les dones esportistes no solament recau aquest pes de la dualitat de gènere i del sexisme, sinó també la vigilància de la dualitat sexual. En la dècada del 1960, el Comitè Olímpic Internacional i algunes federacions internacionals com la d’atletisme van decidir fer controls de sexe a dones esportistes, també anomenats tests de verificació de gènere o certificats de feminitat. Aquestes proves es van crear en el context de la Guerra Freda per a detectar possibles fraus de competidors

fulllambda

hòmens que es feren passar per dones a fi de sumar triomfs en el còmput de medalles dels seus països respectius. La revisió mèdica sexual consistia en una inspecció anatòmica realitzada per un comitè d’experts que examinava les esportistes nues, amb la humiliació que això implicava. Més tard, el 1968, es va passar a proves menys invasives com ara l’anàlisi de la cromatina sexual a partir de la mucosa bucal o, el 1992, el test de la reacció al gen SRY. S’assumeix, així, que el caleidoscopi sexual format per cromosomes, hormones, gònades, genitals externs, caràcters sexuals secundaris, etc. és únic i que tots els seus components s’alineen segons un dualisme que respon als estàndards o prototips del cos sexuat d’home o de dona. Res de millor que l’espai esportiu, on el cos i la segregació sexual són protagonistes, com a laboratori per a analitzar com aquestes complexitats són disciplinades i forçades a encaixar en dues caselles. Es tracta de proves sexistes, en tant que només s’apliquen a dones, científicament qüestionades quant a la validesa, però fonamentalment són proves que atempten contra l’autonomia i la intimitat sexual de les dones esportistes, i que en alguns casos posen fi, amb l’ajuda dels mitjans, a la seua carrera professional. En la dècada del 1980, la corredora de tanques María José Martínez Patiño va lluitar perquè les autoritats esportives deixaren de basar el sexe de les esportistes en els cromosomes, un criteri que discriminava injustament atletes dones amb insensibilitat als andrògens que, com ens ocorre a la majoria, desconeixien les lletres que conformaven el seu cariotip. No obstant això, en llegir la premsa d’aquella època ens adonem de fins a quin punt els mitjans van posar en dubte no solament el seu sexe, sinó també el seu gènere, el seu desig i la seua moralitat. En les notícies es parlava de la seua aparença “complaent i coqueta”, del seu “desig de casar-se i tindre fills”, de les seues creences “catòliques i monàrquiques” i dels seus “coquetejos” amb els atletes hòmens. La vigilància del sexe es confonia amb una vigilància

del gènere i del desig heterosexual com a proves del seu “ser dona”, com si no fóra suficient el seu “sentir-se dona”. EL CAS SEMENYA Les coses no han canviat molt en el nou mil·lenni. Les notícies sobre les corredores Santhi Soundarajan o Caster Semenya o les de la judoka Edinanci Silva ens mostren que, davant la impossibilitat de trobar un criteri per a determinar el sexe vertader i tancar la fluïdesa del sexe en una dicotomia rígida, s’ha passat a controlar la vertadera feminitat a través de la vigilància duanera de la coherència sexe/gènere/desig. Però amb l’agreujant, en aquests casos, de la imposició racista dels estàndards blancs i occidentals sobre l’aparença d’una dona. La força física de les atletes negres, símbol d’orgull, es posa en dubte en suposar un qüestionament de la seua feminitat. Confonent-ho tot, les notícies barregen cromosomes amb cirurgies i hormones, amb un passat d’homenot, amb la tria de pantalons grisos sobre faldilles de quadres, amb el desig cap a les xiques en lloc de cap als xics, etc. O, com en el cas de Caster Semenya, i en un exercici de disciplinament de gènere, s’obliga l’esportista a posar en una revista de moda, maquillada i amb joies, per a mostrar així una feminitat compensatòria que la puga redimir dels seus pecats de força física i assoliments esportius. L’acarnissament mediàtic contra les persones que no responen als motles dualistes de sexe/gènere es plasma en la falta de respecte a la identitat de gènere subjectiva de les atletes i a la seua intimitat. Amb Santhi Soundarajan, els titulars parlaven d’“estafa per cromosoma Y”, “De triomfadora a impostor. De dona a home. La medallista és ell”. Semblaria que, independentment de la història personal i del dret inalienable de cada persona a triar la seua pròpia identitat subjectiva de gènere, el periodista, igual que l’expert en medicina esportiva, s’autoatribueixen el dret a decidir sobre el sexe, i per tant sobre el gènere, de la dona esportista. L’acarnissament mediàtic ve acompanyat, en ocasions, d’un sensacionalisme comprensiu i

victimista. Notícies en què se cerca, en la infància pobra i marginal de l’atleta, el sofriment inescapable de ser diferent per la seua “ambigüitat sexual”, com si aquest dolor fóra el preu social que cal pagar per compensar les sospites de moralitat sexual. LES DONES TRANSSEXUALS D’Edinanci Silva es deia: “Va haver de demostrar que és realment una dona, ja que el seu cos genera molts dubtes”. És el cos el que genera dubtes o una percepció social basada en esquemes rígids i dualistes de gènere? Els mitjans assumeixen sense més que, gràcies a la cirurgia i al tractament hormonal als quals va ser sotmesa, “va poder complir el seu doble desig”: ser dona i poder competir, ja que aquestes intervencions anul·laven el seu “avantatge competitiu”. Per a demostrar que “és realment una dona”, el seu cos va haver de ser intervingut quirúrgicament i hormonalment. Des del 2004 el COI permet a les dones transsexuals competir com a dones, sempre que s’hagen sotmés a una intervenció quirúrgica de genitals i a un tractament hormonal durant dos anys, que es considera suficient per a anul·lar el seu avantatge. Allò que constitueix un avanç per a les dones transsexuals resulta problemàtic si s’estableix com a norma per a les dones amb cossos intersexuats. Es planteja com a dret al tractament allò que no és sinó una obligació quirúrgica i hormonal, que pot ser no desitjada, per a obtenir un certificat de feminitat i poder competir. Després d’abandonar-se per problemes de validesa científica el 1999, els controls de sexe es van reprendre en els Jocs Olímpics de Pequín de 2008 i amb la participació de Caster Semenya en els mundials d’Atletisme de Berlín de 2009 s’ha reavivat el debat. Ja s’assumeix que “el sexe no és només una Y”, però la sospita ve ara per dos motius segons les notícies: “la imatge masculina que va donar a la pista” i “la increïble millora en la seua marca”. Allò curiós és que ja no es discuteix sobre les tecnologies que calen per a detectar la vertadera dona. Es reconeix que hui dia no té sentit fer proves per detectar fraus d’hòmens que es fan passar per dones. El debat està ara al voltant del constructe avantatge competitiu, que s’ha convertit en un

argument circular que ancora les dones en una inferioritat permanent en el terreny esportiu. És el fet de no tindre un avantatge competitiu allò que et converteix en dona. Es parteix de la noció que, en el pla esportiu, les dones són inferiors per la seua naturalesa física als hòmens; ergo, si hi ha una dona les marques de la qual s’acosten a les dels hòmens, “corre com un home”, i a més posseeix un cos musculat i fort i no és apologètica, està sota sospita de no ser realment una dona –insistisc, independentment de la seua història personal i de la seua identitat de gènere com a dona. QUINA ES L’AMENAÇA? El sexisme provoca que no es plantegen els mateixos debats en l’àmbit masculí, que no es vigilen els avantatges competitius en els esportistes hòmens. La tirania del dualisme sexual provoca que no es vigilen altres dimensions físiques d’avantatge competitiu més enllà de les relacionades amb el sexe, com nàixer amb una alçada que atorgue superioritat per a un esport determinat. Obligar una dona esportista a hormonar-se per a compensar l’avantatge que poden suposar els nivells elevats de testosterona que genera el seu cos és com obligar a un jugador de bàsquet d’altura elevada per efecte de les seues hormones a intervencions mèdiques que compensen el seu avantatge respecte a la resta. Quina és l’amenaça? L’avantatge competitiu? O la confusió de sexes, gèneres i desitjos que desestabilitza el principi del dualisme sexual en el qual s’assenta tota la institucionalització de l’esport i, més encara, una estructura social basada en la diferència sexual?

Fer que algú se sotmeta a una intervenció quirúrgica o hormonal com a preu que cal pagar pel reconeixement per part d’una autoritat esportiva o d’un altre tipus va en contra dels drets humans bàsics. Clarament, el temor que desperta Caster Semenya no és el seu avantatge competitiu, sinó la por davant un cos de dona hipermusculat, que no demana disculpes, gràcies a les hormones que naturalment genera el seu organisme, però sobretot gràcies a l’esforç i a l’entrenament dur. Fins que no se celebren conjuntament les marques i la masculinitat de les dones esportistes –en el sentit de força, musculatura, ambició i indiferència cap a l’estètica en benefici de l’èxit esportiu–, de la mateixa manera que se celebren les carreres d’Usain Bolt, continuarà havent-hi barreres per a les dones en el món esportiu i continuarà vigilant-se les fronteres del sexe.

El 8 de el Dia In novembre es com Solidarita ternacional de la memora concordant intersexual, en d’Herculi ça amb el naixem persona inne Barbin, la prim ent la medicin tersexual conegu era d’aquesta a moderna. Amb da per voltant d efemèride, reflex motiu sengles a ’aquesta qüestió mionem al cosmovisiórticles que denun itjançant i socials b dels estàndards cien la sexes-dos asats en l’esquem mèdics dirigim la gèneres. Primer a dos esportiu, nostra mirada aament, “el cos i lloc on com diu l món protagonis la segregació sex l’autora d’aquest tes” i la represenual són comunicac en els mitjans de tació existent. ió deixa palés el sexisme

fulllambda

INTERSEX

El potencial

intersexual Núria Gregori Inma Hurtado García

Pareix que la intersexualitat és un tema d’actualitat, o almenys aquesta podria ser la impressió que tinguérem davant el boom d’estudis, articles, pàgines web i fins i tot pel·lícules (XXY, Octopus Alarm o El último verano de la Boyita) que han aparegut sobre el tema en el que va de segle. I no n’hi ha per a menys, perquè la força d’aquest nou discurs intersex aconsegueix hui qüestionar, fins a desestabilitzar-les, algunes de les certeses més intocables fins al moment de la nostra societat. Em referisc concretament a la naturalització del dimorfisme sexual, o a la creença que els cossos alberguen dues úniques possibilitats sexuades, com a home i com a dona, i d’altra banda, al dogma de l’objectivisme científic. Aquest últim concepte descriu unes suposades neutralitat, imparcialitat i racionalitat de la ciència, així com la presumpció que les seues teories i evidències estan exemptes de prejudicis i ideologia. LA CRÍTICA INTERSEX

El potencial d’aquesta nova teoria crítica intersexual comença a l’Amèrica del Nord als anys noranta amb els relats de moltes persones que van eixir de l’anonimat per denunciar l’estigma i el dolor que havien patit, així com els abusos als quals havien sigut sotmeses per mostrar cossos sexuats que no responien a nivell cromosòmic, gonadal, genital i/o fenotípic a les expectatives mèdiques i socials. Cossos que eren etiquetats com erronis, monstruosos i imperfectes i que havien de ser corregits per a encaixar dins d’un esquema de dos sexes i dos gèneres, per a esdevindre capaços de reproduir una sexualitat heterosexual i coitocèntrica. La crítica intersex ha aconseguit qüestionar les veritats d’una ciència que ha patologitzat i corregit tots els cossos que no s’ajustaven a la seua norma dicotòmica –cromosomes XXY o X0, ovotestis, micropenis o megaclítoris, etc.– i ha demostrat gràcies a exemples transculturals la incoherència i relativitat d’aquest model de dimorfisme sexual a l’Occident. Al mateix temps ens ha descobert una nova eina preparada per a enfrontar-se al poderós artefacte científic i social que ens bombardeja per tot arreu amb essencialismes, amb noves teories sobre gens, hormones i nuclis del cervell on residirien l’homosexualitat, la transsexualitat, l’agressivitat en els hòmens o l’instint maternal en les dones. Quins ingredients configuren el cos d’allò que en diem dona? I el d’allò que anomenem home? I si el sexe biològic fóra una ficció, una construcció, una invenció per a mantenir i reforçar les diferències i desigualtats entre els sexes? 10

fulllambda

FOTOGRAFIES: Ainara Torrano, 2009.

Col·lectiu Viscoelàstiques

Enrere han quedat les argumentacions científiques que pretenien demostrar les diferències entre les races, l’interès de les quals no era cap altre que el de sustentar unes diferències socials que situaven els blancs i occidentals per damunt de la resta de la població. Però continuem arrossegant aquests tics en les qüestions entre els sexes. La psiquiatria o la neurobiologia, igual que altres ciències biomèdiques, continuen sent ciències fortament androcèntriques que reforcen comportaments sexuals masculí/femení estereotipats, a més d’heterosexistes. I com sol ocórrer, si la pregunta inicial d’una investigació cerca diferències, les tecnologies i metodologies que empre trobaran diferències. Les evidències científiques continuen reduint una diversitat humana que és infinitament variada a nivell anatòmic, psicològic i comportamental a una norma dicotòmica home XY / dona XX, penis/vagina, testosterona/ estrògens o actiu/passiva, oposada i complementària. EL CAS DELS BESSONS JOHN/JOAN

Sens dubte, la realitat de les persones el cos sexuat de les quals no s’acomoda a aquests estàndards mèdics i socials ha constatat que no solament el gènere era una construcció social, sinó que també ho és el sexe. Sexe o gènere, el cas és que l’efecte que el coneixement del discurs o la teoria intersex ha ocasionat dins del feminisme es podria assemblar a la revolució que van provocar als anys seixanta les teories del pediatre endocrinòleg John Money. En aquella ocasió Money demostrava que els bebés naixien sexualment neutres, i que la criança i l’educació

SEXBAR

LABERINTOS – GLORY HOLES – VIDEOS CRUISING – CABINAS SEXSPACES SLINGS – DUCHAS MOTOS – JAULAS

CADA DIA DE 15H/05h

Viernes y Sabado de 15h hasta 10h FIESTAS SEX CADA JUEVES C/TURIA, 22 VALENCIA WEB : WWW. NUNCADIGONO. ES

eren les úniques responsables de la diferenciació sexual, gràcies a l’èxit del seu experiment amb els bessons John/ Joan (a un dels quals, després de patir un accident mentre li feien una circumcisió, se li va realitzar una cirurgia de feminització i se’l va educar com a xiqueta). No obstant això, la difusió del fracàs d’aquest experiment uns anys després (després de la confessió i el suïcidi dels bessons) va tornar a posar en auge les ciències que demostraven que la identitat de gènere –i l’opció sexual– eren anteriors al cos, i que s’esculpien en el període embrionari sota l’efecte de cromosomes i hormones. Davant evidències aparentment tan contundents, quedava molt poc espai i escasses possibilitats per al canvi. En l’actualitat, autors i activistes intersex com Cheryl Chase, Mauro Cabral o Curtis Hinkle han tornat a il·luminar el feminisme postmodern aportant nous horitzons, noves estratègies i una mica d’esperança. La veritat intersexual supera qualsevol dualisme o reduccionisme i torna a posar en dubte totes les proves científiques que pretenen confirmar essències en cossos, identitats i desitjos. No obstant això, abans d’incorporar aquests discursos als nostres activismes i a les nostres teories, potser hauríem de preguntar-nos: on són les persones intersexuals al nostre país? Quins cossos encarnen aquesta categoria? Posat cas que existisquen aquestes persones o col·lectius, quines demandes tenen? Reclamen una identitat intersexual? UNA COMPLEXITAT POLIÈDRICA

L’imaginari intersexual que circula entre nosaltres apareix en ocasions encarnat en genitals i morfotips ambigus, identitats a mig camí o més enllà de l’home i la dona, i desitjos de transgressió i canvi. No obstant això, moltes de les persones que un dia van ser diagnosticades sota alguna categoria intersexual o sota l’actual paraigua d’ADS (anomalies de la diferenciació sexual), i molts dels col·lectius o grups d’ajuda mútua que recullen situacions intersexuals com la hiperplàsia suprarenal congènita, la síndrome d’insensibilitat als andrògens o la síndrome de Klinefelter, no es reconeixen en aquestes imatges i lluites de l’activisme intersex, del feminisme, o dels moviments LGTB+I, o s’hi senten aliens. Part de la nostra responsabilitat radica a ser conscients d’aquesta complexitat polièdrica, així com a reconéixer la variabilitat de cossos, d’experiències i d’expectatives d’aquestes persones que assenyalem com intersexuals. Les persones intersexuals no sempre encarnen la diferència o l’alteritat, de la mateixa manera que no totes les persones que no som identificades com intersexuals a través de la mirada o de l’escrutini mèdic encarnem la norma corporal sexuada. Reconéixer i desitjar la variabilitat corporal més enllà de categories, de dualismes i de compartiments estancs és l’única manera d’avançar cap a una societat més possible i més vivible per a tot*s.

fulllambda

Passat, present i futur del VIH

alberto martínez roger (coordinador del Grup Stop Sida)

Breu història de 18 anys de lluita i compromís del Grup Stop Sida Aquest 2010 es compleixen 18 anys des que els nostres companys i companyes del Col·lectiu Lambda van decidir crear el Grup Stop Sida. Durant aquest temps s’han anat creant unes bases, un teixit, una consciència i una història en la lluita contra el VIH/sida en la població LGTB de la ciutat de València. Un treball des del voluntariat i des de l’activisme, que ha fet que siguem un col·lectiu de referència al País Valencià i a l’Estat. Al començament de la dècada del 1990, quan els nostres companys i companyes van començar a realitzar el treball de mediadors en salut pels locals d’ambient de la ciutat, escoltaven com els catalogaven de puritans, fins i tot des del mateix món LGTB; que si estaven bojos, que si eren quasi uns extraterrestres… tot per promoure unes pautes de prevenció com ara l’ús del preservatiu i lubricant. Hui ha canviat molt aquesta mentalitat; és mes, si no portem preservatius als locals, ens els demanen i la gent ve a la mateixa seu a demanar-ne. Això vol dir que hem aconseguit una conscienciació en la població cap a l’ús del preservatiu en les pràctiques sexuals de risc.

fulllambda

Treballem com a mediadors de salut en els locals de sexe anònim (LSA, locals amb cambra fosca i/o saunes); des de fa anys tenim programes per als treballadors i treballadores sexuals, en els quals, a més de repartir preservatius i lubricants, fem cursos i tallers per fomentar les pràctiques sexuals segures. I hi ha també el nostre programa estrella –així en dic jo–, la prova ràpida del VIH, que des de fa més de dos anys portem a terme de manera anònima, confidencial i gratuïta. És el nostre compromís amb el diagnòstic precoç i el facilitament de la prova a la població general (cita prèvia cridant al telèfon 96 334 21 91). Han canviat les coses i molt, han canviat per a bé, però no hem d’abaixar la guàrdia, sabem per les últimes dades del ministeri de Sanitat que “la categoria de transmissió heterosexual va ser la més freqüent (41,8%), seguida de la d’hòmens que mantenen relacions sexuals amb hòmens (HSH), la qual suposa un 38,8%, i la d’usuaris de drogues per via parenteral (UDVP), que va sumar un 9,2%. Així doncs, el 80,6% dels nous diagnòstics de VIH de l’any 2008 tenen l’origen en la transmissió sexual.”

Per tant, la incidència del VIH en la població LGTB i sobretot en els HSH és molt alta. I a què es deu aquest repunt? Podríem apuntar com a possibles causes el fet que la gent ha deixat de veure la sida (l’última fase del VIH) com a sinònim de mort, per haver esdevingut en aquest primer món en què vivim una malaltia crònica; possiblement, perquè la persona amb qui em gite “no té pinta de…”; “perquè és tan guapo/a que si no, em rebutjarà”; per relacions de poder dins de la parella sexual; “perquè no sé, et talla el rotllo”; “perquè no se sent el mateix”; etc. Sobre això podem dir que on abans lluitàvem contra la ignorància i el desconeixement, ara ens enfrontem a una relaxació d’actituds davant la prevenció.

ció durant 18 anys es perpetue en el temps; treballar amb i en l’Espai LGTB Positius del Col·lectiu, un lloc de trobada entre persones portadores del virus, la participació i presència del qual són essencials per a entendre, comprendre i visibilitzar una realitat cada dia més important. Quasi 30 anys després dels primers diagnòstics, que es compliran el 5 de juny de 2011, la perspectiva davant les últimes notícies d’investigació sobre la consecució d’una possible vacuna terapèutica, que no preventiva, del virus del VIH, no ha d’apartar-nos de la realitat ni conduir-nos a abaixar la guàrdia perquè, ara com ara, l’única vacuna possible és l’ús de preservatiu i lubricant.

Els nostres reptes de futur són: treballar en el diagnòstic precoç, perquè com més prompte sapiem si estem infectats o infectades per VIH, abans ens podrem començar a cuidar; treballar per tindre una bona autoestima, per estimar-nos prou a nosaltres mateixos per a poder negociar en igualtat de condicions l’ús del preservatiu en les nostres relacions sexuals; treballar perquè les persones seropositives tinguen el lloc que es mereixen en la societat i deixen d’estar discriminades i estigmatitzades; treballar formant mediadors i mediadores en salut, perquè aquesta dedica-

El Grup Stop Sida reunit i en ple treball

fulllambda

La patologitzacio de

la transsexualitat Un assumpte que ens incumbeix a tots

GERARD COLL-PLANAS COAUTOR D’EL GENERO DESORDENADO

Podem definir la patologització com el procés pel qual la transsexualitat es classifica com un trastorn mental que requereix un tractament psiquiàtric. Així ho recullen les classificacions de malalties mentals de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i de l’American Psychiatric Association (APA). Abordar aquest tema és especialment pertinent perquè actualment l’APA està elaborant la cinquena versió de la seva classificació. I ja podem avançar que les perspectives, de moment, no són gaire positives... ja que el director del grup de treball que decidirà sobre el tema és el doctor Kenneth J. Zucker, conegut per impulsar l’ús de teràpies reparatives per a curar l’homosexualitat. En aquest context, amb en Miquel Missé hem editat el llibre El género desordenado (Egales, 2010) per tal de fernos ressò de les reflexions crítiques i reivindicacions que, amb relació al tema de la patologització de la transsexualitat, plantegen professionals de la salut mental, científics socials, persones trans a títol individual i activistes. De fet, el llibre neix al si de la campanya internacional Stop Trans Pathologization-2012 (stp2012.wordpress.com), en el marc de la qual el 17 d’octubre de l’any passat es van mobilitzar 40 ciutats de quatre continents. Aquest any la mobilització encara ha sigut més àmplia i global.

fulllambda

A les Unitats de Trastorns d’Identitat de Gènere (UTIG) que hi ha en diversos hospitals públics espanyols, obtenir el certificat de trastorn mental és també un requisit obligatori per a accedir al tractament hormonal i a l’operació de reassignació sexual. El tractament en aquestes unitats està orientat a dictaminar si la persona és veritablement i suficientment transsexual per a tenir accés al canvi de nom, a l’hormonació o la cirurgia.

La rellevància La patologització de la transsexualitat i la forma en què es concreta en el marc de les UTIG ens sembla un clar exemple de com el gènere és imposat d’una forma violenta sobre els nostres cossos i subjectivitats i en especial vers les persones la identitat de gènere de les quals no correspon a l’assignada socialment en funció del seu sexe.

El 5 de novembre comptarem amb la presència de Gerard Coll-Planas i Miquel Missé per presentar aquest llibre tan interessant. Serà al Consell Valencià de la Joventut de la Comunitat Valenciana (C/ Llanterna, 26 de València) a les 18:00 hores. Us esperem!

“Ens trobem davant d’un procés de creixent qüestionament de la patologització de la transsexualitat que ens portarà, en pocs anys, a la superació d’aquest estadi”.

La classificació de la transsexualitat com a trastorn mental té una gran influència tant a nivell de l’imaginari social – ja que augmenta l’estigmatització que pateix el col·lectiu trans– com a nivell legal. En aquest sentit, el parlament espanyol va aprovar la Llei 3/2007 que estableix que una persona trans que vulgui modificar la seva menció de sexe en el Registre Civil (per tal de poder-se canviar el nom) ha de presentar un certificat de diagnòstic de disfòria de gènere, així com demostrar que s’han sotmès a un tractament d’almenys dos anys per modificar el seu cos. D’aquesta forma, l’Estat dóna carta de legitimitat a la patologització.

Pancarta de la manifestació de l’Orgull d’enguany que s’adhereix a la campanya Stop Patologització 2012.

patologització de la transsexualitat que ens portarà, en pocs anys, a la superació d’aquest estadi. Llavors ens interrogarem amb estupor sobre l’estigmatització i la violència infligides sobre els cossos i les subjectivitats de les persones trans.

A més, el discurs de fons de la psiquiatria amb relació a la transsexualitat contribueix a presentar les diferències i desigualtats entre homes i dones com a elements fixos i immodificables, arrelats en causes purament biològiques. D’aquesta manera, s’intenta esborrar el potencial subversiu que suposa la transsexualitat a l’hora de repensar la forma en què totes les persones construïm els nostres gèneres, les pressions que rebem i les formes que tenim de subvertir-lo.

En aquest sentit, lesbianes i gais, en comptes de sentirnos satisfets per haver deixat enrere la classificació de l’homosexualitat com a malaltia mental, hauríem de sentir la lluita dels companys i les companyes trans per la despatologització com una lluita que ens incumbeix molt directament. Si no és així, estem legitimant amb el nostre silenci que es continuï portant a les consultes de psiquiatres i psicòlegs homofòbics les nenes excessivament masculines i els nens massa efeminats.

“el tema de la patologització de la transsexualitat no només afecta el col·lectiu trans sinó el conjunt de la població”

Per tant, el tema de la patologització de la transsexualitat En definitiva, considerem que el tema de la patologització no només afecta el col·lectiu trans sinó el conjunt de la ocupa un lloc central perquè afecta les persones trans (en població, i molt especialment les lesbianes i els gais. augmentar la seva estigmatització, regular els processos En aquest sentit, cal tenir en compte que el trastorn mèdics, establir fronteres entre les persones trans...), les d’identitat de gènere s’utilitza com una forma encoberta lesbianes i els gais (en patologitzar-nos de forma encoberta) de diagnosticar l’homosexualitat en nens efeminats i nenes i el conjunt de la població, ja que mitjançant la masculines, entenent que es tracta de gais i lesbianes patologització es reprodueixen i justifiquen les desigualtats, en potència. La conservadora National Association of diferències i violències entre homes i dones. Research and Therapy of Homosexuality, per exemple, argumenta que el diagnòstic de trastorn d’identitat de gènere en un menor d’edat indica, en un 75% dels casos, que es tracta d’un futur gai o lesbiana. Així (Cardedeu, 1980) doncs, aquest trastorn és utilitzat pels professionals de la salut És doctor en sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona mental que es proposen corregir l’homosexualitat. (UAB). Actualment és investigador en l’Institut de Govern i Polítiques

Gerard Coll-Planas

De fet, cal tenir en compte que fins fa molt poc l’APA i l’OMS catalogaven l’homosexualitat com un trastorn mental (la van desclassificar el 1973 i el 1990, respectivament). De la mateixa manera que avui dia experimentem una barreja de sorpresa i escàndol quan recordem que fins fa tan poc l’homosexualitat era considerada com una patologia, estem convençuts que ens trobem davant d’un procés de creixent qüestionament de la

Públiques de la UAB. Al costat de Miquel Missé, ha editat el llibre El género desordenado. Crítica entorno a la patologización de la transexualidad, publicat per Egales. Ha dirigit la investigació Transitant per les fronteres del gènere. Estratègies, trajectòries i aportacions de joves trans, lesbianes i gais (Observatori Català de la Joventut, 2009). És el coordinador acadèmic del projecte Against Homophobia. European Local Administration Devices (AHEAD), cofinançat per la Comissió Europea.

elgenerodesordenado@gmail.com fulllambda

Grup de Bisexualitat i Pansexualitat del Col·lectiu Lambda

BISEX

T’agrada desorientar-te? Quan una realitat resulta inassumible per al sistema, quan una identitat o unes pràctiques determinades en posen al descobert les contradiccions, incoherències i falsedats, la societat sencera adopta l’estratègia de l’estruç: sembla que l’amenaça desapareix si amagues el cap o tanques els ulls.

persones immadures, ni indecises. La confusió no la patim ni la generem nosaltres; ans al contrari, la produeix la bifòbia, i la pateix el conjunt social que, incapaç d’assumir la pròpia diversitat, tracta de forçar les persones bisexuals a encaixar en els seus rígids esquemes.

El silenci i la ceguesa socials s’imposen així davant qualsevol desafiament a la norma, però molt especialment quan allò que es desafia és la norma binària que pretén dividir la societat en dues parts: hòmens i dones, heterosexuals i homosexuals. La bisexualitat i el sistema es qüestionen així mútuament. Si els nostres desitjos posen en crisi els esquemes dicotòmics de la societat, l’imaginari social s’encarrega d’esborrar-nos del mapa, les persones bisexuals deixem d’existir públicament.

Respecte al qualificatiu de persones desorientades, per contra, no hi podem estar més d’acord. Davant la pretensió del sistema d’orientar-nos, de dirigir i governar els nostres desitjos, d’obligar-nos a decidir, les persones bisexuals estem ben orgulloses de la nostra des-orientació. De fet, algunes de nosaltres ens estimem més identificar-nos com a pansexuals o queer, identitats que impliquen igualment un desig no binari, i que qüestionen d’una forma més clara i explícita encara els esquemes dicotòmics.

“Per a la societat hetero, Així, fins i tot en la ment de moltes En qualsevol cas, ens presentem lesbianes i gais, encara hui dia les d’altra banda, els i les com a bisexuals, pansexuals o queer, persones bisexuals apareixem com bisexuals apareixem com ens enorgulleix viure la sexualitat i el a covardes i mentideres, gent que unes persones totalment gènere lliurement, sense bastir més no s’atreveix a fer un pas endavant límits innecessaris al nostre desig. Ens per eixir de l’armari com a vertaders confoses, desorientades.” enorgulleix estar desorientades quan homosexuals. Encara estem esperant orientar-se significa excloure com a que algú ens explique per què hauria persones desitjables les intersexuals, transgènere i totes de resultar més fàcil presentar-se socialment com a aquelles que, per un motiu o un altre, no encaixen en les bisexual, una realitat tan estigmatitzada, tan qüestionada, categories d’hòmens o dones. Ens enorgulleix que la nostra sense referents en l’esfera pública i que no ha conformat visibilitat com a persones bisexuals o pansexuals puga a Espanya (de moment, almenys) res de paregut a una servir per a desorientar un poc la resta, per a fer reflexionar comunitat en la qual siga possible sentir-se entre iguals... sobre com construïm el nostre desig i les nostres identitats. Si ho pensem bé, de fet, és més probable que moltes i I ens enorgulleix la nostra pròpia diversitat, les múltiples molts bisexuals hagen optat fins ara per identificar-se com formes de ser i sentir-se bisexual o pansexual. a heteros o com a homosexuals, gaudint en ambdós casos de totes les comoditats i privilegis que aporta la integració Per tot això, t’animem a visibilitzar-te com a bisexual o en unes identitats ben consolidades socialment… amb les pansexual i a unir-te a la nostra lluita. I per tot això, també, quals, però, no acaben de sentir-se còmodes, no acaben convidem a la des-orientació general. La millor manera d’identificar-se plenament. de combatre la transfòbia, la intersexfòbia i la bifòbia és segurament deixar de pensar el món en dues meitats. Per a la societat hetero, d’altra banda, els i les bisexuals apareixem com unes persones totalment confoses, desorientades. Per descomptat, ser bisexual no és en El Grup de Bisexualitat i Pansexualitat del Col·lectiu Lambda es absolut sinònim de confusió. Significa simplement poder reuneix regularment el primer i tercer dijous de cada mes a les sentir atracció romàntica i/o sexual per persones de més 19:00 hores. Si vols més informació, escriu un correu a bisexual@ d’un gènere o sexe (no necessàriament alhora, ni de la lambdavalencia.org o visita la nostra pàgina web, www. mateixa manera, ni en el mateix grau). No som, per tant, lambdavalencia.org/bisexual 16

fulllambda

De noces a l’Argentina Alberto Lerín i Fabricio Forastelli

Una parella de novençans ens conta en primera persona com han viscut el procés d’aprovació de la llei de matrimonis homosexuals argentina, la primera d’un país sudamericà. L’abans i el després d’una història amb final feliç.

Alberto Lerín i Fabricio Forastelli amb una altra parella de xiques que es van casar el mateix dia. Al centre, la presidenta de la Federació Argentina LGTB.

La matinada del 5 de maig va obtindre mitja sanció de la Cambra de Diputats la Llei de matrimoni igualitari que modifica el Codi civil a l’Argentina. La matinada del 15 de juliol, la Cambra de Senadors va votar i va sancionar la llei (33 senadors a favor, 28 en contra i 3 abstencions) i el 21 de juliol la presidenta Cristina Fernández de Kirchner va promulgar la Llei 26618. Al cap de nou dies tingué lloc el primer matrimoni, a la ciutat de Buenos Aires. El 14 d’agost a les 10.15 del matí ens casàrem al Registre Civil Central de la Ciutat Autònoma de Buenos Aires. Som un espanyol i un argentí, i quan vam vindre a viure a l’Argentina fa alguns anys vam experimentar una situació de discriminació en les condicions de vida i els drets bàsics, que es complicava per la condició d’estranger d’un de nosaltres: la impossibilitat d’accedir a la residència; les restriccions pel que fa a drets ja adquirits, com ara la unió civil a la Ciutat de Buenos Aires, el dret al treball, a les prestacions de salut, habitatge o documentació que permeten gaudir de condicions de vida dignes... Als qui plantejaven l’accés de les parelles homosexuals al matrimoni com un privilegi per a una minoria, els responem que es tracta d’una resposta justa, una reclamació legítima d’igualtat, de respecte i de llibertat. Als qui deien que havia d’haver-hi una regulació especial que s’aplicara a través d’institucions especials a aquests grups especials, els diem que la igualtat és un dret per a tots i totes en qualsevol situació: sense excepció, sense condicions i sense escales. “...la igualtat és un Als qui diuen que la nova llei dret per a tots i totes porta la discòrdia en qualsevol situació: i el conflicte, sense excepció, sense els responem que aquesta llei condicions i sense reconeix des de escales....” l’Estat l’accés a la igualtat en les condicions de vida de famílies ja existents, que tanmateix no podien accedir a drets bàsics. Als qui afirmen que açò no canvia res, sinó que reforça una institució arcaica, els diem que dignifica des de la igualtat jurídica, i permet avançar en les lluites presents i futures contra totes les formes de discriminació. “Els mateixos drets amb els mateixos noms” va ser la consigna que ens va unir, i és possible veure com de propers vam estar als assoliments a Espanya, i el suport incondicional del seu govern i les seues organitzacions. Vam viure amb emoció el fet de veure Pedro Zerolo durant les llargues 14 hores de votació la nit de la sanció, quan l’Argentina es va transformar en un lloc més just per a tots i totes. Com a Espanya el 2005, es van escoltar arguments

i idees que enutgen no perquè s’oposen als nostres, sinó perquè només sostenen privilegis per a alguns basantse suposadament en principis compartits: la igualtat, la llibertat, l’amor i el respecte. Aquesta abraçada espanyola no és nova: des de finals de la dècada del 1960, quan aparegueren a l’Argentina els primers grups organitzats de la diferència sexual, Espanya ha sigut un lloc de diàleg i de trobada d’experiències. Va ser també la guia de la Federació Argentina de Lesbianes, Gais, Bisexuals i Trans, fundada l’any 2005 per organitzacions LGTB que treballaven des de la postdictadura, i la seua trobada amb altres grups LGTB, organismes de drets humans com la Lliga Argentina dels Drets de l’Home i institucions de l’Estat com l’Institut Nacional contra la Discriminació, la Xenofòbia i el Racisme, que van permetre el procés de participació que va portar a la sanció d’aquesta llei. La nit del 14 de juliol la vam passar a la Plaça del Congrés amb els amics i companys (els nostres amics del grup de bicicletes i de cinema; els companys activistes i de la universitat, i altres persones). Feia fred i ploviscava; les notícies i els rumors descoratjadors es multiplicaven, però l’esperança ens va mantindre allí. A les 4 de la matinada, quan es va aprovar la llei, ens abraçàrem amb tots i totes. Alberto va anar l’endemà al Registre civil i va demanar un torn, i quatre setmanes després estàvem casats. Vam fer una festa a la Lliga Argentina pels Drets de l’Home al migdia per als companys de la militància, i a la nit una altra a casa per a la família i els amics. Tres dies després teníem els documents de residència; dues setmanes més tard, treball, i vam poder solucionar els temes de salut i domicili, i altres punts que seria difícil de resumir. Semblava impossible, i no obstant això, les lluites i reivindicacions que queden ens fan pensar que és la participació la que va generar aquests canvis. Ara ve la llei d’identitat de gènere per a les companyes i els companys trans, que és un lloc des d’on es pot lluitar també contra la discriminació, la pobresa i el racisme. Ens vam adonar que la nostra felicitat no era solament perquè podríem estar junts (ja érem una família abans) sinó perquè s’obria una possibilitat de dignitat i de respecte. María Rachid, la presidenta de la Federació Argentina LGTB, quan es va dirigir a les cambres durant els mesos de debats va dir: “Tant de bo poguera mostrar-vos el patiment, el dolor, l’amor, la passió, la impotència, la solitud, la humiliació, la indignitat que travessen aquest debat, en la vida dels centenars de milers o milions de persones que esperen aquesta llei. Només puc dir-vos que no hi ha raons sinceres per a tant de dolor, per a tanta solitud i humiliació i per a tanta violència en la vida de tants argentins i argentines. I això és, en definitiva, el que produeix la desigualtat: violència i discriminació.” fulllambda

“Quemar las naves” Francisco Franco

ESTIVAL DE LA LUNA

València, 2010

Curts i llargs Un dels atractius del Festival de la Lluna va ser, sens dubte, la combinació de llargs i curtmetratges a través dels quals l’espectador va poder gaudir no solament de dos formats diferents sinó també de dues modalitats de narració i articulació de discurs diferents. Els curtmetratges, d’orígens tan diversos com Alemanya, el Brasil, “Veahavta” Chaim Elboum

Espanya, Israel o els Estats Units, ens van embarcar en un viatge per les infinites formes de viure i presentar l’experiència LGTB en les societats contemporànies. El film triat com a millor curtmetratge va ser l’espanyol Paco, del director Jorge Roelas, que és, a més, protagonista de la peça; una comèdia hilarant que mitjançant la rialla toca un tema sensible com l’és la solitud i l’aïllament que pot experimentar un home gai ja madur. També mereix esment

“El Secreto de Antonio” Joselito Altarejos

especial el curt israelià Veahavta (I’Estimaràs) del director Chaim Elbaum, que va rebre el premi al millor guió. Aquest film ens presenta el conflicte d’un jove jueu religiós l’amor del qual cap a un altre home és incompatible amb les normes imposades per la rigorosa doctrina ortodoxa. L’atmosfera “Senza fine” Roberto Cuzillo

Daniela Capona

ben aconseguida d’aquest curt ens mostra un ambient claustrofòbic i les subtileses del guió, fortament ancorat en els silencis i els gestos més que en la paraula, fan d’aquesta peça uns dels treballs més interessants de tot l’esdeveniment.

Ja fa temps que el trobàvem a faltar. Madrid en té un, Barcelona un altre, però València, malgrat algun intent que no va prosperar, continuava sense

Entre els llargmetratges observem també una varietat d’estils

tindre un festival de cinema de temàtica LGTB.

ben interessant, que va des de la comèdia romàntica fins al musical o al realisme més estricte. Mereix esment especial

La setmana del 20 al 26 de setembre va tindre lloc al MUVIM de València

la pel·lícula guanyadora, Ang lihim ni Antonio (‘El secret

la primera edició del Festival de la Luna, mostra internacional de cinema

d’Antonio’), del director filipí Joselito Altarejos, que ofereix

gai i lèsbic. No hi ha dubte que la iniciativa va ser ben rebuda, cosa que es

una mirada intensa i complexa al procés de maduració i

va poder percebre des del primer moment en l’enorme quantitat de públic

descobriment sexual d’un jove de classe mitjana a Manila. La

que va assistir al Festival. Els set dies de mostra van ser un complet èxit de

pel·lícula ens mostra les dificultats pròpies de la quotidianitat

taquilla, i això, a més de ser una bona notícia, ens diu que la comunitat

en un país pobre, en el qual Antonio ha de tirar endavant i

LGTB de València feia temps que esperava un esdeveniment com aquest.

assumir la seua sexualitat intentant evadir la violència i els

D’altra banda, la gran afluència de públic és un bon auguri per a futures

perills que comporta una vida al marge de les normes socials.

edicions i ens fa pensar que el Festival té bones possibilitats de continuïtat. El film mexicà Quemar las naves, de Francisco Franco, és una La programació que ens va oferir aquest primer Festival de la Luna va ser

altra de les troballes del festival. Un drama intens sobre el

bastant variada: 11 llargmetratges i 19 curts van abordar múltiples temes

canvi de vida i el viatge cap a l’adultesa de Sebastián i Helena,

vinculats als més diversos aspectes de la vida de la comunitat LGTB en

dos germans atrapats entre la ruïnes d’una família que es

diferents zones del planeta. Estètiques variades, drames i comèdies, obres

desintegra alhora que ho fa la casona on habiten. La mort

juvenils al costat d’altres amb perspectives més adultes ens van permetre

de la mare obliga els jóvens a abandonar la inèrcia en la qual

viatjar per múltiples possibilitats i conflictes derivats de les qüestions

han viscut fins al moment i assumir els seus desitjos i les seues

relatives a la diversitat sexual.

destinacions de forma activa.

Malgrat això, cal assenyalar que vam notar les absències i asimetries

Seria llarg comentar cadascun dels films que vam tenir

habituals quan es tracta de produccions artístiques de temàtica LGTB.

l’oportunitat de gaudir durant aquest primer Festival de la

Solament una peça (un curtmetratge) de temàtica trans, molta més

Lluna; d’altra banda, la varietat en la programació, ja

presència gai que lèsbica a la pantalla, res sobre el VIH i una lleugera

assenyalada, va proporcionar satisfacció a tots els gustos.

predominança de llargmetratges nord-americans. Per descomptat, tot això

Només ens queda aplaudir aquesta iniciativa tan esperada al

no té a veure amb el criteri de programació sinó que més aviat constitueix

País Valencià i esperar que l’any que ve puguem gaudir d’una

una mostra representativa de les tendències del cinema LGTB en l’actualitat.

segona edició d’aquest Festival.

fulllambda

TARDOR 2010

OrgullosA VAGA MARY K. DEL CARME No, no penses que després de la ressaca orgullosa de l’estiu he desertat de les meues obligacions i m’he quedat a casa tirada sense estar en les millors festes de la nova temporada ambiental. No em resistisc, però, a començar aquesta crònica recordant un Orgull molt especial. Milers de persones al carrer cridant “Transsexuals amb drets, ja!” durant la mani, però també a la nit, quan la plaça Viriat es rebentà per regalar-nos una foto inoblidable, la de La Prohibida i La Terremoto juntes, que quedarà per sempre més a les nostres retines. Aquesta alegria es multiplicà per mil a Madrid, amb més gent, més reivindicació i més moments miraculosos, com el de la Kylie. Instants de vida als quals després seguirien uns mesos que ja enyore: les platges, les dunes i les sessions musicals a l’aire lliure des que el sol es pon fins que torna a eixir. Però arriba la tardor i una ha de tornar a acostumarse a estar tancada als llocs i recórrer els diferents olors dels locals que busquen sempre oferir-nos noves propostes i il·lusions. La temporada comença sempre amb l’aniversari del Som com Som, el local de xiques amb més solera de la ciutat. Molta diversió al cor de Russafa, que és ideal per a continuar la festa en una de les sales més modernes i amb més modernes, l’Excuse Me? Precisament complia també anys uns dies després i a pesar del diluvi, allà estàvem totes ballant al ritme de la millor electrònica. L’endemà continuaven els esdeveniments importants. Venial celebrava la seua rentrée amb una nova producció de llums i so per a delectar els sentits i ens proporcionava un gran dia per a retrobar-se amb la gent de sempre. D’allà directament al Fetish, que organitzava una festa d’admiradors de les barbes que s’allargà fins al matí. Sense un dia per a descansar, no podien posarme falta al primer any de la festa més boja de Los Padres de Lola: el Lola’s Circus de l’ADN. Cada dia més divertit i més espectacular el bon rotllo que ens donen eixos hits que no podem deixar de ballar. No m’hi vaig cansar massa, que el cap de setmana encara tenia cites que prometien. En primer lloc, el Cross acollia la primera Festa Bisexual que organitzava la gent de Lambda. Tot un èxit, encara que, malgrat el que es podia esperar, no hi hagué molt de moviment a la part més fosca. La següent parada era Deseo54 i l’estrena de la nova temporada que venia amb tota una gran sorpresa: una megapantalla de leds que ocupa tot l’escenari i que dóna a la sala un aspecte encara més espectacular. La festa WE de la següent setmana fou una bona manera de reestrenar-la.

Instantàn ia del gru p Mante quilla de colores p resa d’im previst

ncies. ava consciè e trans-form qu 10 20 l ul l’Org NCIA.ORG la mani de GAYVALE Capçalera de

Després de tants dies sense parar necessitava un descans. Per això vaig decidir que feia vaga. Perquè les úniques retallades que m’agraden són les que em fan a la perruqueria. I ja sóc jo prou barata perquè damunt posen més fàcil l’acomiadament. Tirada al sofà com una gossa repassava tot el que em quedava per davant: continuar reprenent els bons costums. Per començar, el primer dia del mes d’octubre el Bosque de Tallac tornava a obrir les portes a tota la família óssa de la ciutat i jo, que allà tinc moltes germanes, nebodes i alguna que altra filla, no hi vaig faltar. Després, al pont vaig decidir quedar-me, gaudir d’eixes terrasses del Carme abans que (si un zas en tota la boca no ho remeia) les tanquen, emborratxar-me d’eixa aigua valenciana de La Seu, fer-me unes cerveses a la llum del Trapezzio, riure amb les travestis del Q-Art, perdre’m entre els laberints del Nunca, que mai passen de moda, i acabar en el rotllo bollo del Mos d’Eva, que també ha celebrat aniversari. Xica, tot a uns quants passos caminant o unes pedalades del Valenbisi. La ruta, per ara, la vaig acabar a la inauguració del nou Dakota, que estrena direcció i a la qual desitge molta sort. Això sí, ja estic preparada per al que ens espera d’ací a Cap d’Any. La clau de l’èxit o el fracàs té un nom: Mantequilla de Colores. Apunta-t’ho bé. Quieras o no quieras.

fulllambda

Batallant amb el sexe

e Hola doctor, s xics però qu i agraden el qu a ys an dr de 18 pareix tin e Tinc un amic plement no m si , ls el b sexe am amb ells però no practica contacte físic el da ra ag e Li ssitat. rquè crec qu aquesta nece preocupa pe em i m A . e llà més en ga. Pot ser qu sense arribar cions que tin la re s le a nt st afecta ertat aque això acabarà se li ha desp no ra ca en e o és qu ual? siga asexual rsona és asex sap si una pe se m Co t? ta curiosi Joseph siga sexual a persona no possible que un im és , ph , si aquest se xe ganes de se Benvolgut Jo història és si té tra al a un , s sa or culturals i per naturale tervenen fact i ací sí que in u, la sp de ues sexuals li li agrada o te a les pràctiq rioritzats respec te in es ct teu amic es pe el as personals, tural és que tindre’n. Allò na r pe r ta e obtinga es al qu m o, fins i tot, a del seu cos, x, que gaudisc ei at m si nts, i ja li a ae er pl conega prim ions (palles) automasturbac b am b xics. es am sm xe ga plaer i/o or l ho desitja, se compartir, si el de t en om m arribarà el Una salutació.

Benvolgut doctor, L’altre dia parlava amb uns amics sobre el tema de la transsexualitat i un d’ells va explicar que coneixia una dona que des de sempre s’havia sentit home i havia actuat com a tal, però que no s’havia sotmès a cap operació de reassignació de sexe ni pretenia ferho. La meua pregunta és: si se sent home, com pot viure sabent que el seu cos té una part femenina? No hauria de desitjar ser un home complet? L. R.

Benvolgut/benvolguda L. R., les identitats transsexuals són personals, úniques i molt variables. Hi ha persones que no necessiten intervencions de cirurgia per a sentir-se d’un altre gènere, persones que sí que fan el canvi morfològic (hormonació) i s’hi queden, i altres que sí que necessiten la cirurgia (en el cas de què em parles seria una mamoplàstia únicament, ja que la majoria dels resultats de CRS de dona a home no són gens estètics, ni funcionals, ni donen encara bons resultats). Respecte a la “part femenina”, vull dir-te que totes les persones, independentment de la nostra identitat sexual i/o orientació sexual, tenim parts masculines i femenines que expressem quotidianament. Si desitges saber més sobre això, en el meu lloc web (www. vicentbataller.com) tens dos PDF sobre la història natural de la transsexualitat escrits per mi. Una abraçada.

Hola Vicent, T’escric perquè ara ma teix tinc un petit pro blema amb la meua bisexual i fa uns dies parella. Ella és em va suggerir que uti litz àrem algun tipus d’a llavors no em sent gen rnés i des de s còmoda. A mi m’agra da el sexe més natura de pensar si feia alg l i ara no pare una cosa malament. És que troba a faltar membre masculí? la presència d’un Una abraçada. Cristina

Pregunta el que vulgues al sexòleg Vicent Bataller a través del correu: full.lambda@lambdavalencia.org. En cada número respondrà els teus dubtes.

fulllambda

Benvolguda Cristina, la bisexualitat no és cap pro blema per se, totes les per naturalesa, encara persones ho som que al final l’heterosex ual itat és majoritària, les representen un 10% i homosexualitats la bisexualitat un 2-3% depenent dels estudis. teua xica és bisexual, allò Si, com dius, la que hauries de fer és preguntar-li pels seus gus fantasies... i poder passartos i les seues ho bé i divertir-vos en lloc de pensar que tu “has malament” o que, com fet alguna cosa tu també dius, ella “troba a faltar un membre ma et dic que a la teua xica sculí”. Finalment, li agraden els hòmens i les dones, però de moment així que sigueu felices i està amb tu, gaudiu al màxim del pla er, els sentiments i els org asmes.

+ INFO: www.vicentbataller.com

Novembre

Durant tot el mes de novembre podràs visitar l’exposició fotogràfica I love us de Carmen Gray. El seu treball se situa en la línia de Nan Goldin, Lary Clark o Francesca Woodman, és a dir, de persones que empren la fotografia com un quadern en què es poden escriure els dies i les nits, en bona part d’aquelles persones marginades, com les dones, els drogoaddictes o els LGTB. radició rock’n’roll i experiència extrema, l’acte fotogràfic es transforma en un gest urbà, banal i, només en aparença, sense intenció artística. Dirigeix-te al Salon Rouge de l’Institut Français de València, C/ Moro Zeit, 6.

Lluita contra el VIH De cara a la Diada Mundial de Lluita contra la Sida, el nostre col·lectiu organitza tota una sèrie d’esdeveniments molt interessants com poden ser la presentació de la campanya de prevenció “VIH/SIDA: ací i ara, parlem-ne” el dia 22 o el lliurament del IV Premi Positiu el dia 26. Per a més informació: stop.sida@ lambdavalencia.org o cerca el grup Stop Sida Lambda Valencia en facebook.

24 anys del Lambda Pels volts de l’any 1986 es va fundar a la ciutat de València el Col·lectiu Lambda de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals per tal de lluitar contra la discriminació que patíem tots nosaltres. Enguany, doncs, Lambda fa 24 anys: si vols passar-t’ho d’allò més bé compartint la nostra alegria i recordant que la discriminació continua, vine a la festa d’aniversari del Col·lectiu que se celebrarà el dia 6 a la discoteca Deseo 54. No hi pots faltar! Voluntariat Si no eres encara dins de Lambda (o potser sí) i vols tindre uns coneixements bàsics per tal de fer-hi de voluntari, apunta’t al curs de formació bàsica per al voluntariat que s’organitza en la nostra seu, al carrer Vivons 26, durant els dies 12, 13 i 14. Informa-te’n a la nostra web o enviant un correu electrònic a: voluntariat@lambdavalencia.org.

El dia 1 de desembre, com cada any, Calcsicova organitza a València una concentració per la Diada Mundial de la Lluita contra la Sida on pot cabre tothom: homos, bis, heteros, trans, joves, grans, xiquets i pares i mares. Se celebrarà a la plaça de la Mare de Déu. Informa-te’n al web de Calcsicova i ajuda’ns a fer del nostre objectiu un somni més proper.

25 de novembre, Dia contra la Violència de Gènere. Enguany participarem també d’aquesta manifestació convocada per la Plataforma Feminista, visibilitzant la violència de gènere que patim les dones lesbianes, bisexuals i transsexuals. T’esperem!

Fins al 15 de novembre Hélène Crécent, artista sòcia del MAV (Mujeres en las Artes Visuales), presenta en El Punto del Carmen (C/ Cavallers, 38) Multiple Féminité, una instal·lació biogràfica que reuneix en un mateix espai deu escultures blanes i sis dibuixos que parlen del cos femení ambivalent i gloriós. El divendres 5, Gerard Coll-Planas i Miquel Missé ens presentaran el seu llibre El género desordenado. A les 18:00, al CJCV (C/ Llanterna, 26, València). Després, al mateix lloc, començarà el curs de mediadores per a la participació de la dona lesbiana que continuarà durant tota la jornada del dissabte 6 de novembre.

Desembre

El dia 15 dins el cicle de cinema sobre els drets humans que organitza Amnistia Internacional València es projectarà el film de Ken Loach It’s a free world (En un mundo libre) on Angie i Rose obrin una agència de treball temporal per a immigrants: en un país anglosaxó en què el treball és barat i les lleis només serveixen per a ser ignorades, el negoci pot eixir bastant rendible... A l’Aula Magna de la Universitat de València a les 18.45 (entrada gratuïta). Stop Sida, un dels grups més actius pel que fa a la prevenció del VIH i altres ITS en la comunitat LGTB, arriba enguany a la majoria d’edat i per a celebrar-ho es realitzarà la festa d’alta volada superqueer Nit SolidàriaDia Mundial contra la Sida. El dissabte 27 a la discoteca Venial (C/ Quart, 26) amb l’actuació estel·lar de Mantequilla de Colores. Qui gosa perdre-s’ho?

Diem adéu a l’any 2010 amb una picadeta frugal però suculenta. Acomiada’t del 2010 com toca i acompanya’ns el dia 16: informa’t del lloc a www.lambdavalencia.org El último beso és una obra de teatre que es representa al Talia (C/ Cavallers, 31) en què podem trobar un triangle afectiu entre Erika, que espera un miracle a la Unitat de Cures Intensives d’un hospital, Laura, una transsexual que apareix sobtadament i relega aquest miracle a un segon plà, i Noemí, una psicòloga que intentarà ajudar-les en un difícil tràngol. En el cartell del dia 24 al dia 28.

GENER Us avancem una data molt important del mes de gener per al Col·lectiu Lambda: la celebració del seu 9é Congrés. Tot el procés ja està marxa per què els dies 28 i 29 estiga tot enllestit. Us anirem informant complidament.

LA LLIBERTAT: FROM USA TO VALENCIA La mateixa jutgessa que va declarar inconstitucional la llei nord-americana del “Don’t ask, don’t tell” (no preguntes, no ho digues) que obliga gais i lesbianes de l’exèrcit a no manifestar la seua homosexualitat va manar a l’administració nord-americana que acomplisca aquesta ordre judicial immediatament i que paralitze qualsevol procés contra militars homosexuals. Tanmateix, el Departament de Justícia l’ha apel·lat com era previsible i ha aconseguit que el tribunal d’apel·lacions competent suspenga temporalment l’execució de la sentència de la jutgessa fins a arribar a un veredicte ferm. El president de la nació prefereix, segons ell, acabar amb la llei discriminatòria per via legislativa i no per la judicial. Això conduirà els votants nord-americans més progressistes a replantejar-se el vot per Obama i el partit demòcrata, els quals se’n veuran un bull al novembre en les eleccions de meitat de legislatura, després que la votació per via legislativa per derogar la dita llei ja va ser bloquejada pels republicans al Senat. Com es nota que les idees conservadores del Tea Party van calant entre la classe política nord-americana... i valenciana, però ací la mare dels ous no és aquest partit sinó la jerarquia eclesiàstica. La Generalitat, influïda per la dita institució, podria reformar d’acord amb la moral catòlica el contingut de les xarrades d’educació sexual als centres escolars de casa nostra i ja ha paralitzat l’accés a webs de temàtica LGTB o simplement d’educació en la pròpia sexualitat des de terminals dels centres, mentre que sí que s’hi poden consultar webs sobre com fer una bomba casolana. Fins quan abusaràs de nosaltres, Cati... Camps?

EL SISÉ SENTIT: DE VEGADES VEIG HOMOSEXUALS A més dels Teletubbies o Bob Esponja, sembla ser que hi ha més personatges homosexuals a les sèries infantils i això no li agrada a la dreta: tres regidors (dos del PP i un del Partit Andalusista) del Consell Audiovisual d’Andalusia o CAA van votar a favor de l’anàlisi d’una queixa anònima on s’explicava que es veia molta homosexualitat a La banda (un programa infantil que emet Canal Sur). El plenari del CAA l’ha desestimada, afortunadament: tot, per tant, ha quedat en foc d’encenalls com també el curiós incident que va esdevenir a un jove de la localitat de Fort Gay: el seu perfil de la plataforma en línea de la Xbox va ser eliminat perquè el mot gay pot resultar ofensiu per a algunes persones segons la política de Microsoft. Ara resulta que l’alcalde de la ciutat ha hagut de fer-hi de mitjancer perquè el xicot poguera seguir emprant el seu compte. Mira que hi ha gent que veu desviacions pertot! Records per a l’ós Yoggie i Bubú, Epi i Blas, Winnie the Pooh i tota la colla.

MONEY, MONEY, MONEY! A més de ser una cançó d’Abba, se suposa que els LGTB en tenim més que la resta del món mundial. Truc o tracte? De tots és sabut que molts municipis del món occidental es venen com a destinacions gais (perquè dir trans o lesbis no ven en aquesta conjuntura). Un grup d’empresaris i col·lectius gais de Benidorm voldria també fer marica aquesta ciutat brità..., valenciana. L’Ajuntament, però, ha dit que demà m’afaitaràs. Tampoc no han tingut el suport de la patronal hostalera que considera que l’oferta de turisme gai ja “està proporcionada”. Ací no hi arribem i a l’altra banda del riu de la Sénia se’n passen: l’administració de loteria La Bruixa d’Or (a Sort, Lleida) i una central de reserves d’un col· lectiu LGTB han posat en marxa la primera loteria homosexual d’Espanya: el 20 % del dècim anirà a les accions solidàries de La Bruixa d’Or destinades als malalts de síndrome de Down i el 80 % restant a les que decidisca la central de reserves.

CALLEJEROS REIAL Si és que el rei deu ser molt campechano però de pansit n’és un bon tros... Ari Bhen, cunyat del futur rei de Noruega, prepara un programa tipus Callejeros per a la televisió estatal escandinava. Després de Nova York i Madrid, ara li toca a Barna: hi va ser rebut per Carmen de Mairena, qui el va guiar pels carrers de la ciutat comtal per al seu reportatge. Quan van arribar al Raval, Bhen va comprar roba de dona, se la va posar i es va fotografiar amb la drag Evita Clitorina. Més tard van continuar la festa al local d’ambient La Concha. Que us imagineu la Leti vestida de drag king?

de ruta per...Indonèsia

Java i Bali...

entre un mar d’illes Borobudur és el jaciment budista més important del sud-est asiàtic. Situat al capdamunt d’un tossal, envoltat de palmeres i turistes de tot arreu del món, no et deixa indiferent. La pau i tranquil·litat que es respiren en l’ambient serien perfectes si no es trencaren en eixir el sol amb els molts venedors de records que t’assalten entre palmera i palmera intentant traure’t les rúpies a canvi de miniatures del temple, mocadors, postals i caps de Buda de totes les grandàries.

DAMIÁN ALBIACH

Visitar un país amb més de 17.000 illes on es pot gaudir d’Àsia en tota la seua esplendor pot ser una gran aventura si tens en compte dues coses: de les 17.000 illes, queda’t amb 2 o 3 i no deixes d’anar a Bali, l’única illa hinduista del país i la més famosa, ja que està catalogada com una de les millors illes del món. Després de gairebé 24 hores de vols i fent escala en el gegantesc Euro-port de Dubai, on es pot comprar des d’un cotxe fins a un burca Dolce&Gabanna, arribem a la nostra primera destinació: l’illa de Java. Java és l’illa més poblada d’Indonèsia, i Jakarta, la capital, és un caos asiàtic ple de motos, cotxes, carrets de menjar i un estrés al més pur estil NYC. Decidim visitar els quatre llocs més cridaners de la ciutat: sent fidels a la nostra guia de viatge Lonely Planet (la bíblia del motxiller) passem per la plaça de la Independència (el 17 d’agost del 1945 es proclamà la independència d’Indonèsia, cosa que suposà el final de la colònia holandesa), pel Museu Nacional i per Sunda Kelapa, l’antic port pesquer amb un toc decadent, fosc i perillós a certes hores del dia però en el qual es pot comprovar com viuen i treballen els javanesos. Com a bon país tropical, les nostres últimes hores a Jakarta van estar passades per aigua: tot i que era l’època seca de l’any, sempre et pot sorprendre el que per ací anomenaríem una gota freda, però multiplicada per deu. La tempesta ens acompanyà des de la porta de l’hotel fins a la via del tren com un ritual de benvinguda i purificació. Encara sort que ens esperava un viatge amb tren de deu hores: així era segur que arribaríem eixuts a la nostra destinació següent: Yogyakarta, al centre de l’illa. Yogya, com també és coneguda aquesta ciutat, és una de les destinacions turístiques més importants de Java, i té una oferta hotelera i gastronòmica per a tots els gustos. Des d’ací es poden visitar els dos grans reclams de l’illa: el temple de Borobudur i el de Prambanan, budisme i hinduisme en estat pur.

Prambanan, a 17 km de Yogya, és un complex dedicat al déu Xiva i patrimoni de la humanitat, ja que és un dels exemples d’art hinduista millor conservats d’Indonèsia. En fer-se fosc s’hi pot assistir a un dels espectacles més cridaners de tot Indonèsia, el ballet de Ramaiana a l’aire lliure: música en directe de gamelan, dos-cents ballarins i els temples il·luminats com a teló de fons. Després d’una setmana endinsant-nos en la cultura javanesa, amb els seus temples, palaus, museus i altres, era hora de saltar a la nostra destinació següent, amb un únic objectiu: descansar i gaudir de tot el que Bali pot oferir. A només una hora amb avió des de Yogya, s’arriba a Bali amb la il·lusió que en aterrar dues belleses balineses amb el seu famós somriure t’obsequien amb fruites tropicals i collarets de flors, però aviat t’adones que això és només per als que s’allotgen en els nombrosos resorts de cinc estrelles que es pot trobar per tota l’illa de Bali. Bali, on el 95% dels habitants són hinduistes, és l’illa més turística d’Indonèsia, la més liberal i la que disposa de més recursos, ja que des dels anys 1960 ha sigut destinació turística de molts viatgers a la recerca de platges paradisíaques, muntanyes increïbles i descans. Bali és un plaer per als cinc sentits: la vista, a les platges d’Uluwatu veient cossarros de surfistes australians; l’oïda, amb els espectacles i concerts de gamelan a Ubuk; el paladar, amb les exquisides mariscades a vora mar a Jimbaran; o deixar-te portar per les mans de les massatgistes en un capvespre a Lovina; o la increïble olor de pixum i cervesa de Kuta, plena de gom a gom d’australians. Si el que cerques a Bali és turisme LGTB, res a veure amb Barcelona o Eivissa; així i tot, pots eixir de festa per la zona de Legian, molt prop de Kuta i amb molt més glamur. Hi ha tres o quatre llocs d’ambient que estan de moda entre els locals. Allí trobaràs centenars de còctels de composició dubtosa, cervesa local i, sobretot, espectacles a ritme de Britney Spears, Beyoncé o Whitney Houston protagonitzats per transsexuals d’infart. Després de dues setmanes viatjant amb la teua parella i comportant-te com si fóreu dos molt bons amics que se n’anaren de vacances junts tots els anys, s’agraeix entrar en aquest tipus de locals i poder mostrar-te tal com ets sense ser insultat... Som molt afortunats a la nostra part del món, pel que fa als drets. A Sanur, una zona tranquil·la i amb bones platges ens va sorprendre veure parelles de xiques, d’uns 40 anys i amb els cabells molt curts… Doncs sí, xiques, a Bali també tenen una zona per al rotllo bollo!

fulllambda Relax en la Bahia de Uluwatu