Full lambda 15 hivern 2011 by Lambda València

número 15 • Hivern 2010/2011

Treball sexual Noves mirades sobre la professió més antiga del món

i a més, en aquest número... Generació ni-ni en el voluntariat? Els joves s’impliquen en la defensa dels drets LGTB! Origen de la violència entre les parelles de lesbianes i gais... quan el masclisme no és l’excusa 9é Congrés del Col·lectiu Lambda: Ocupem l’escola, okupem l’educació fulllambda

La denúncia com a única via per acabar amb la impunitat dels agressors d’ultradreta al País Valencià

Editorial Cartes

Treball sexual: Més drets, menys vulnerabilitat

6 10 14 16 18

Formar-se per a informar

La ciència guanyarà?

Ocupar el futur

Reflexions promíscues

Violència intragènere

19 20 Crònica Rosa

L’agenda

Notícies

Què és el fulllambda

Denúnciar els ultres

Batallant amb el sexe

22 23 Taquilla

De ruta per... el Brasil

El fulllambda és un òrgan d’expressió del Col·lectiu Lambda, entitat que no necessàriament es fa càrrec de les opinions vessades en les seues pàgines. El fulllambda és una publicació gratuïta i està totalment prohibida la seua venda. La reproducció per qualsevol mitjà dels seus continguts està permesa sempre que es faça menció del seu origen. EDITOR: Col·lectiu Lambda de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals. REDACCIÓ: C/ Vivons, 26 · 46006 Russafa-València. · Telf.: 963342191 – INFOROSA: 963913238 · www.lambdavalencia.org COORDINACIÓ: Carles Martínez. SUBCOORDINACIÓ: Jordi Santamaria. CONSELL DE REDACCIÓ: Nemo, Paula Iglesias, José Navas, Albert Gilabert, Pau Vendrell. COL·LABORADORS: José de Lamo, Damián Albiach, Laura Valero, Gerard Coll-Planas, Miguel Gelardo, Vicent Bataller, Mary K. del Carme, Luis Noguerol. CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA: Nemo. IMATGES: Joselupop, Mario Estruch, Luís Noguerol, Sergio Montal (Telmo), Arxiu del Col·lectiu Lambda, Pablo Hernández. PORTADA: Mario Estruch. DISSENY I IMPRESSIÓ: Diseñarte PUBLICITAT: Col·lectiu Lambda (Menchu: 629.672.147 / 96.334.21.91). DIPÒSIT LEGAL: V-4395-2007 Podeu fer-nos arribar les vostres suggerències, opinions o textos per a publicar a l’adreça electrònica: full.lambda@lambdavalencia.org. El fulllambda es reserva el dret a no publicar textos amb continguts ofensius o de caràcter antidemocràtic, així com per raons d’espai. Així

Imprés es paper ecològic

Aquesta publicació rep l’ajuda de la Conselleria d’Educació i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

mateix, es reserva el dret a modificar els textos per adequar-los a l’espai escaient.

Depòsit legal: V-4395-2007 disseny i impressió:

editorial

l 2011 arriba amb un regal com aquest a

aquest any que encetem tothom siga capaç d’ac-

dores i treballadors del sexe. En aquest número

les vostres mans: un fulllambda ple d’as-

ceptar aquestes premisses i que entre totes i tots

del fulllambda abordem les distintes realitats de

sumptes d’absoluta actualitat que no de-

avancem en una mateixa direcció: la del combat

tot un col·lectiu que viu el seu dia a dia laboral

fugen la polèmica ni el debat. Al llarg de les pà-

a l’homofòbia i la transfòbia, vinga d’on vinga.

sense tindre coberta cap assistència bàsica. Pre-

gines que segueixen trobareu una anàlisi acurada

A aquestes fòbies irracionals també fem refe-

nent com a punt de partida el dret de qualse-

al voltant de la violència intragènere, una proble-

rència en aquest exemplar que teniu ara mateix

vol persona a emprar el seu propi cos com ho

màtica que ha eixit a la llum amb la cada vegada

entre mans. A través d’Acció Popular contra la

considere convenient, sense estar subjecta a cap

major visibilitat de les parelles del mateix sexe.

Impunitat hem pres la temperatura a tota una

pressió més que la d’haver de guanyar-se la vida,

Com s’ha d’enfocar aquesta violència? Quin és el

ciutat, València, i tot un País, el valencià, on han

el treball sexual necessita d’una regulació laboral

seu origen i per quines vies passa la seua eradi-

repuntat les agressions motivades per l’odi cap a

immediata que faça les treballadores i treballa-

cació? Quina legislació cal aplicar als agressors o

tota aquella persona que és o sembla diferent.

dors menys vulnerables davant les màfies i els

les agressores? Quines eixides tenen les víctimes?

Ens estem referint a la violència de l’extrema

proxenetes, les ràtzies policials, les agressions i el

Els arguments estan servits i ara només ens cal

dreta. Massa vegades les accions d’aquests gru-

descuit de la pròpia salut.

a cadascú de nosaltres una reflexió. Precisament

puscles han quedat impunes, bé pel temor de les

Finalment, aquest fulllambda que enceta el

el que pretén aquesta revista és això: que totes

víctimes, bé per la desídia de les autoritats políti-

2011 serà testimoni de diversos esdeveniments

i tots ens posem a pensar una mica sobre la re-

ques i policials. Fins que la societat civil diu prou.

que marquen la història del moviment lèsbic, gai,

alitat de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals,

Ens reafirmem en la necessitat de visibilitzar-nos

transsexual i bisexual al País Valencià. Enguany es

sense posicions maximalistes ni sense haver de

a casa, al carrer, als centres d’ensenyament, al

compleixen 25 anys de l’existència del Col·lectiu

passar per cap dogma d’obligatori compliment.

treball, als espais d’oci amb la màxima tranquil·

Lambda, l’entitat degana en la lluita pels drets

La diversitat consisteix justament en acceptar la

litat i amb total seguretat. No hem de deixar

LGTB que es manté a l’avantguarda del discurs

varietat de posicionaments al voltant d’un mateix

que el discurs reaccionari ens guanye la partida

més transformador. En aquest marc històric, a fi-

assumpte. Aquesta és també la línia de treball

aconseguint la nostra por i, al mateix temps, hem

nals de gener, el Col·lectiu Lambda viurà el seu

que proposa Gerard Coll-Planas en l’article que

de ser conscients que qualsevol agressió mereix

9é Congrés, en el qual es marcaran les principals

us presenta a través d’aquest fulllambda; una

una reparació; per això l’única eixida possible és

línies d’actuació per als pròxim anys en la defen-

posició sensata que advoca per la lliure discre-

la denúncia.

sa de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals. El

pància i, alhora, el respecte més absolut entre les

Al costat de les accions judicials sempre hi haurà

missatge del present i del futur ha de ser clar:

entitats que defensen la lliure orientació sexual

la solidaritat amb les persones que viuen les situ-

empoderem-nos!

i identitat de gènere. És el nostre desig que en

acions més vulnerables. És el cas de les treballa-

CaRtEs Vull felicitar-vos pel reportatge “Vigilant els fronteres del sexe en l’esport femení” de l’anterior número del Full. Primer per dedicar unes pàgines a tractar el tema de la intersexualitat i després per oferir una lectura documentada i rigorosa sobre l’anomenat cas Semenya, que ha inundat durant els mesos passats els mitjans de comunicació amb un tractament del tema totalment sensacionalista. I masclista, sobretot en els mitjans que es fan dir esportius, en els quals crec que l’esport més cridaner que es practica és el dels tòpics, el sexisme i l’exageració de coses intranscendents per a convertir-les en notícies de primer ordre. L’espectacularització de les notícies va començar, al meu parer, en els mitjans esportius, i la seua manera de procedir s’ha traslladat a la resta del periodisme, lamentablement. També vull agrair a l’autora, Silvia García Dauder, l’explicació dels precedents i la manera d’actuar del Comitè Olímpic Internacional al llarg de la història en casos semblants. Espere més articles interessants sobre el món de l’esport en la vostra publicació, ja que solen escassejar bastant. Gloria C. T. Benvolguts amics, En la secció de Cartes a la redacció del passat número va aparèixer un escrit que denunciava l’homofòbia i el masclisme en el món dels bous. No seré jo qui negue aquesta qüestió ni qui no lluite, com a activista LGTB, contra qualsevol tipus de discriminació en qualsevol àmbit. No obstant això, espere que la sensibilitat i la lluita per la dignitat es traslladen també al món del toreig, per a abolir la crueltat que s’exerceix contra els bous de lídia. Joan Gràcies a la trobada casual amb la vostra revista quan prenia cafè en un local d’ambient, em vaig assabentar de l’existència de la guia Familiaritza’t, que de seguida em vaig baixar de la vostra pàgina web. Allí he trobat molta informació sobre qüestions relacionades amb l’homoparentalitat que no tenia molt clares, informació que m’ha resultat molt útil. Gràcies al Col·lectiu Lambda i a l’Espai de Famílies per elaborar-la. En les pròximes ocasions, ja no es tractarà d’una trobada casual, sinó que aniré jo a buscar el Full. Celia F. S.

Podeu enviar les vostres cartes a full.lambda@lambdavalencia.org. La redacció del Full Lambda es reserva el dret a retallar el contingut de les cartes quan aquestes excedisquen les 30 línies, així com a descartar qualsevol escrit insultant, homòfob, trànsfob o que, en general, atempte contra la integritat de les persones.

fulllambda

La ciència guanyarà? “Déu odia els mariques” (God Hates Fags): aquest és l’eslògan que, amb el seu característic llenguatge llanut, proclama al món la molt minoritària, però sorollosa, església cristiana estatunidenca de Westboro. I la veritat és que, vist el panorama mundial, u estaria temptat de donar-los la raó: Déu apareix avui com l’enemic planetari número u dels drets de les persones LGTB. Déu o, més exactament, tots aquells que asseguren parlar en nom seu i executar la seua voluntat; atés que el personatge diví roman sempre, de manera ben convenient per a tots aquells que fan aquestes afirmacions, invisible i indetectable per qualsevol mitjà. La cosa és especialment evident, ja que no es dissimula gens, fora d’Occident, per exemple al món islàmic o en determinats països africans de majoria cristiana. Fins i tot a la mateixa Europa, per la banda de l’est, es veu ben clarament el llautó religiós de l’homofòbia, tant dins com fora de la Unió Europea. Sols als països més secularitzats d’Occident, com el nostre, és freqüent que els homòfobs facen l’esforç de parlar un llenguatge aparentment laic; i llavors és quan escoltem arguments tan pintorescos com que el matrimoni homosexual és inacceptable per raons etimològiques (les mateixes que, per exemple, impedirien que es poguera tenir qualsevol patrimoni que no fóra heretat del propi pare, o que el salari es cobrara en diners i no en sal; i els mitjans no informen que ningú propose convertir aquestes etimologies en preceptes legals). Però fins i tot ací no costa gaire adonar-se que són els partits polítics, els mitjans de comunicació, etc. més afins a les organitzacions religioses els qui habitualment acullen i difonen el discurs homofòbic.

Nemo (blogdenemo.blogspot.com)

(sovint això implica fer-li sacrificis, com el de la pròpia sexualitat/ afectivitat). Aquest amic invisible pot ser únic –en les religions monoteistes– o plural –en el politeisme, ben viu encara a l’Índia i l’Extrem Orient, per exemple. El fet que Déu o els déus siguen en realitat una disfressa de la nostra ignorància i la nostra impotència és precisament allò que els fa tan forts: perquè la ignorància i la impotència de la humanitat són immenses. Per a la grandíssima majoria dels éssers humans que hi ha avui sobre la Terra, és més senzill acceptar –per més que, en última instància, no resulten comprensibles– els dogmes de la fe en què han sigut educats de menuts que no les sofisticades i insòlites formulacions dels científics. El mateix Hawking ha publicat el 2010 un llibre, The Grand Design (El gran disseny, Columna) en què explica que la ciència actual fa obsoleta la idea que l’Univers fou l’obra d’un Creador: “Atés que hi ha una llei com la de la gravetat, l’Univers pot crear-se, i es va crear, a si mateix del no-res (...) Aquesta creació espontània és la raó que hi haja alguna cosa en lloc de no res, és la raó que existisca l’Univers, que existim nosaltres. No hi ha cap necessitat d’invocar Déu perquè encenga la metxa per engegar l’Univers.” Però em sembla que fins i tot aquelles –relativament ben poques– persones amb prou formació intel·lectual per a acceptar aquesta idea que les lleis de la física expliquen per si soles l’origen de l’Univers poden salvar, si ho desitgen, la seua fe en un Creador fent un simple pas enrere, i atribuint a Déu l’origen d’aquestes lleis. Com que darrere de la divinitat s’amaga la nostra ignorància, no és possible refutar Déu: només és possible combatre’l per fer-lo retrocedir, com fem amb la ignorància. A mesura que, al llarg dels darrers segles, el nostre coneixement del món en què vivim ha anat augmentant, cada vegada hem necessitat menys i menys Déu i la seua cort celestial per a explicar-nos la realitat i relacionar-noshi. Però és ben dubtós que arribem mai a saber-ho tot, a controlarho tot, i mentre ens sentim ignorants i impotents davant el món, molts de nosaltres sentiran probablement l’impuls de recórrer a la fe en Déu, a la vella estratègia. No és gens fàcil, per tant, que aquesta victòria de la ciència sobre la religió a què fa referència Hawking siga mai completa.

Sent així les coses, no és estrany que molts defensors dels drets LGTB puguen sentir alleujament en llegir unes declaracions com les que l’eminent científic Stephen Hawking va fer l’estiu passat quan li van preguntar per la possibilitat de trobar la manera de reconciliar ciència i fe: “Hi ha una diferència fonamental”, afirmà, “entre la religió, que es basa en l’autoritat, [i] la ciència, que es basa en l’observació i la raó. La ciència guanyarà, perquè funciona.” Respecte a la darrera frase, reconec que sóc una mica escèptic. Em sembla evident que, per a explicar i entendre el món, la ciència funciona molt millor que la religió. La religió, en realitat, no explica res: només cal gratar-ne una mica la superfície per a topar de seguida amb “el misteri”, amb “allò que “Hi ha una diferència fonamental entre la religió, que es supera la comprensió humana”, amb allò que cal limitarbasa en l’autoritat, [i] la ciència, que es basa en l’observació se a creure de manera acrítica i submisa: amb el dogma i la raó. La ciència guanyarà, perquè funciona.” de fe. Aquesta és “l’autoritat” en què, com ens feia veure Hawking, es basa el fet religiós. Però això no vol dir que Stephen Hawking la religió no funcione també, d’una altra manera. Déu és, en efecte, un vell truc que ha inventat la humanitat per evitar que tot allò que ignorem i/o no podem controlar ens provoque una por i una angoixa insuperables, davant les quals no puguem fer res. Així, a la nostra ignorància i la nostra impotència les anomenem Déu, en fem un personatge a força d’atorgar-hi atributs humans (i sobrehumans), i ens convencem que podem aconseguir que aquest poderosíssim personatge es pose de la nostra banda si ens comportem com ell espera que ho fem

fulllambda

Per això és convenient que hi haja un lloc dins de les religions per a les persones LGTB, i dins del moviment que treballa pels drets d’aquestes, per a aquells LGTB que vulguen fer compatible la seua fe amb la reivindicació dels seus drets com a persones humanes en el ple sentit de la paraula. Sense que això implique mai, d’altra banda, que els qui no necessitem creure en els dogmes de cap religió hàgem de callar-nos-ho per a no ofendre la sensibilitat, tan delicada, d’alguns creients.

Okupar el futur

José de Lamo Coordinador general del Col·lectiu Lambda

9 Congrés del Col.lectiu Lambda: Ocupem l’escola. Okupem l‘educació Qualsevol moviment reivindicatiu necessita un impuls constant, anar renovant les seues fites i estratègies. És per això que cada dos any el Col·lectiu Lambda celebra el seu Congrés, un espai per a la reflexió, l’anàlisi i les propostes que han de marcar la seua futura agenda de treball.

esport i socialització que afavorisquen l’apoderament i una vivència positiva de la nostra sexualitat i identitat; o impulsar i posar en marxa projectes culturals LGTB. Aquests són alguns exemples, però n’hi ha molts més, de tot el que ens queda per a arribar a la igualtat.

És cert que el moviment de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals (LGTB) ha aconseguit molts avanços els últims anys, i podem pensar que amb això ja està tot fet. Ben lluny de la realitat: tot el que hem aconseguit no és el final, sinó només el principi. És la base sobre la qual hem de treballar.

En aquest camí cal, de tant en tant, parar-se, mirar arrere, mirar avant, avaluar la senda que hem seguit fins aquest moment i decidir quina ruta és la millor per a arribar al nostre objectiu: quines seran les prioritats per als propers dos anys, quines reivindicacions pensem que és primordial abordar, quins temes és imprescindible visibilitzar, com ens organitzarem per tal de complir els objectius que ens marquem i quines seran les persones que s’encarregaran de liderar aquesta nova etapa.

Sense oblidar que és fonamental defensar amb totes les nostres forces tot el que hem aconseguit, precisament ara que vivim una situació social de retallades de llibertats i drets, hem de treballar alhora per a ocupar el futur, per a conquerir l’espai públic. Amb la tria del lema d’aquest 9é Congrés posem el punt de mira en l’àmbit educatiu. Perquè pensem que és la millor manera que la societat que estem construint cresca sense discriminacions cap a la població LGTB. Si aconseguim sumar a aquest objectiu les administracions, el professorat, els professionals, els mitjans de comunicació i tots els agents socials, haurem avançat molt. La nostra societat és capaç de fer aquest pas. I en nosaltres recau la responsabilitat de generar les forces suficients per a impulsar aquest canvi. Són molts més els reptes que tenim per davant: millorar el treball en la prevenció del VIH amb l’objectiu de fer baixar l’índex d’infeccions en hòmens gais i bisexuals; impulsar la visibilitat lèsbica i la seua presència en l’àmbit públic; aprovar una llei integral que done solucions a les persones transsexuals en l’àmbit sanitari, legal i educatiu; acabar amb els prejudicis existents cap a la bisexualitat; desestigmatitzar les persones que viuen amb VIH; denunciar la persecució de tantes persones LGTB a la major part del món; crear espais segurs per adolescents i jóvens LGTB; obrir escletxes en les jerarquies de les religions que continuen considerant-nos pecadors; lluitar, davant aquells buits legals que encara queden per resoldre, per tal que les famílies que formem tinguen tots els drets; mostrar i defensar la pròpia diversitat (funcional, ètnica, racial, etc.) existent dins la comunitat LGTB; oferir espais de trobada,

Per a contractar publicitat al

Aquest procés congressual, que començà ja fa uns mesos, té el punt final en el moment de l’anàlisi i del debat, de la defensa de les esmenes presentades, del contrast dels diferents punts de vista i de les votacions que decidiran per quina via volem conduir la nostra associació en uns anys que es presenten molt complicats socialment i que, a més, estaran acompanyats de dos processos electorals que poden ser decisius per al futur dels drets i el benestar de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals. Per això et convidem a participar en aquest procés. Si ets persona associada i/o voluntària, inscrivint-te al Congrés i participant-hi amb la teua veu. Si ets simpatitzant, venint a l’acte inaugural, participant en les activitats, opinant en els nostres perfils de les xarxes socials o difonent les nostres convocatòries. I recorda que sempre tens l’oportunitat de sumar-te a aquest moviment, aportant-hi idees i forces. Entre totes i tots ocuparem l’escola, ocuparem l’educació. Okuparem el futur.

El Congrés se celebra el 28 i 29 de gener a l’Octubre Centre de Cultura Comtemporània de València.

, telefoneu al 692.047.997 / 629.672.147 (Menchu)

ALTRES MIRADES SOBRE EL TREBALL SEXUAL El treball sexual sempre ha suscitat un debat acarnissat, cosa que impossibilita un avanç general en els drets de les persones que l’exerceixen. Un debat entre opinions basades, en moltes ocasions, en tòpics i en un desconeixement de la situació real. A continuació, us oferim el testimoniatge i les conclusions personals de dos companys que duen a terme sengles programes de treball des del Col·lectiu Lambda amb grups de treballadors i treballadores sexuals, tant masculins com dones transsexuals. Ens ofereixen altres perspectives i experiències que ens ajudaran a aprofundir en un assumpte que només sol abordar-se esporàdicament quan ix a la llum i fa nosa a la societat.

Treballadors sexuals:

Més drets, menys vulnerabilitat Home de 18 a 22 anys i de nacionalitat brasilera: aquest és el perfil que durant l’any 2009 tenien la majoria dels treballadors masculins del sexe a la ciutat de València.

Damián Albiach

Durant el 2010 han eixit diverses informacions a la premsa escrita i la televisió en relació als mal anomenats xaperos (terme que procedeix, per si algú no ho sap, de la posició que s’adopta en jugar al joc de les xapes –els que tinguen una edat al voltant dels 30 anys deuen saber de què parle–), també anomenats putos, prostituts, etc. Aquestes notícies sempre s’han referit als treballadors sexuals com a víctimes de xarxes de prostitució: uns xics que han sigut enganyats i que estan obligats a practicar sexe les 24 hores del dia. Un dels titulars d’algun d’aquests rigorosos mitjans de comunicació ens deia que “Els xics eren obligats a consumir Viagra i cocaïna les 24 hores del dia per a mantenir sexe amb els clients”. Algú s’ha parat a pensar què passaria, per molt brasiler que u siga, si es barreja Viagra i cocaïna durant moltes hores? En aquestes condicions crec que l’última cosa que li abelliria seria mantenir sexe amb algú. La realitat és molt diferent des de l’experiència del Col·lectiu Lambda amb els programes de prevenció en VIH i ITS (Infeccions de Transmissió Sexual) que des de fa mes o menys 7 anys es duen a terme a la ciutat de València. Sens dubte, des de Lambda estem en contra de qualsevol tipus d’explotació sexual i laboral, però en el cas del treball sexual masculí estem davant una realitat molt diferent. Són ells, els xics brasilers, romanesos, àrabs, espanyols, italians, etc., els qui des del primer moment són conscients del treball que faran ací a l’Estat espanyol; molts d’ells ja han fet treball sexual als seus països i, com qualsevol altra persona, vénen ací a provar sort. A la nostra ciutat també hem tingut algun episodi violent en les agències on els xics realitzen el treball sexual, amb pintades al pati de veïns amb lemes racistes i homòfobs i un ascensor calcinat. A més de les contínues batudes que han patit els xics a Madrid, Barcelona i a la nostra mateixa ciutat… amb l’únic objectiu de controlar els xics legals i il·legals. Diguem que el 2010 no ha sigut un any tranquil per als xics. Des del Col·lectiu Lambda oferim assessorament jurídic, psicològic i de prevenció del VIH i les ITS en un programa de prevenció per a TMS (treballadors masculins del sexe), acudint als llocs on treballen –ja siga al carrer, en saunes, agències, pubs o pisos particulars–, oferint-los material preventiu i informació sobre infecció per VIH i realitzant durant els últims sis mesos de l’any tallers específics sobre sexe segur i recursos sobre la comunitat. Assumptes tan importants com la utilització del preservatiu, les pràctiques de risc, la negociació amb el client, el consum de drogues i la realització de les proves de detecció precoç del VIH es converteixen durant dues hores en els aspectes que els mateixos xics comenten i debaten, i per als quals proposen solucions, ja que són ells els qui de primera mà coneixen la seua realitat, i així podran fer un treball en millors condicions.

fulllambda

FOTO: Mario Estruch

Treball sexual i dones transsexuals Hi ha plena llibertat en l’exercici del treball sexual? Hi ha plena llibertat quan es treballa per necessitat? Existeix, la plena llibertat? El 22 de novembre, Ana Cano, coordinadora del Grup d’Identitat de Gènere i Transsexualitat de Lambda, va participar en el debat de Canal 9 “Regular la Laura Valero prostitució?” defensant la postura de les treballadores sexuals autònomes que reclamen drets laborals, condemnant el tràfic d’éssers humans amb finalitats d’explotació sexual i reclamant polítiques actives per a la reorientació laboral dels qui vulguen treballar en un altre sector. Una setmana abans, el diari Levante-EMV publicava una notícia en què s’informava de la imminent aprovació d’una ordenança municipal que multaria les treballadores sexuals, i es dubtava de si també afectaria els clients. Les polítiques sancionadores del treball sexual pretenen amagar aquesta activitat, traure-la dels carrers, però s’emparen en arguments abolicionistes –d’abolició de l’esclavitud sexual– quan allò que practiquen és pura hipocresia: els llums de neó dels clubs de carretera són tan abundants que construeixen per si sols una ruta de comerç sexual, en la qual les treballadores rarament són autònomes i per tant són els empresaris, els amos dels clubs, els qui obtenen grans beneficis econòmics a través del proxenetisme, davant el qual –malgrat que el proxenetisme sí que està tipificat en el codi penal– la majoria de vegades es fa els ulls grossos. El projecte d’Ana Navarrete (http://www.n340.org) ofereix una mirada ben interessant al voltant de les diferents servituds a què se sotmet les dones, especialment les immigrants. Des de Lambda ens interessa especialment quan aquestes dones, a més, són transsexuals, i per tant acumulen una vulnerabilitat més, amb un pes totalment descompensat. La visibilitat de les dones transsexuals les exposa especialment a la violència directa –l’Observatori d’Assassinats Trans sosté que cada dos dies s’assassina una dona transsexual al món – i a la discriminació en tots els àmbits de la vida social, incloent les seues pròpies famílies. Quant a l’àmbit laboral, els seus testimoniatges són recurrents: en les entrevistes de treball és freqüent que els diguen a la cara “com t’he de contractar a tu, si tinc deu dones de debò ací fora esperant”, de manera que el treball sexual esdevé, com diria l’antropòloga Dolores Juliano, una estratègia de supervivència. També és freqüent que expliquen que preferirien treballar com a empleades domès-

tiques, malgrat la precarietat en la qual viu aquest sector. Es fa evident la necessitat de continuar aprofundint en l’enfocament de gènere en la tasca d’un col·lectiu de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals que per a posar fi a la discriminació LGTB ha de continuar denunciant la retallada de drets laborals, que repercuteix especialment en l’autonomia econòmica de les dones, més afectades per la precarietat laboral. Però llavors permetem que es dignifique el treball sexual, que és una manifestació pura de les asimetries de gènere? En aquesta asimetria, almenys, hi ha un benefici econòmic per a qui exerceix el treball sexual de manera autònoma. Hi ha moltes desigualtats de gènere per abolir que impedeixen l’autonomia econòmica de les dones. Caldria abolir primer el matrimoni heterosexual i totes aquelles relacions en les quals no es dóna una negociació constant dels equilibris de poder. Les polítiques sancionadores del treball sexual són pura hipocresia, i les abolicionistes un bonic somni, de moment. Sense l’eliminació de les desigualtats de gènere i de la transfòbia, com podem donar suport a la prohibició del treball sexual autònom, i deixar sense recursos a qui solament té aquest? Pensem suplir amb prohibicions l’absència d’un vertader estat del benestar? Hem de treballar pels nostres ideals, però per a això primer és necessari sobreviure en un entorn capitalista que ens devora fàcilment si no tenim diners. El reconeixement de drets de les treballadores i els treballadors sexuals comporta més seguretat, dignitat i qualitat de vida per a aquesta població. Traure aquesta realitat del carrer no farà que desaparega, però sí que la farà més vulnerable. Escoltem també la veu de les treballadores sexuals, que, com Melu, coordinadora del GIGT, reclama el seu lloc en el món en què viu. En aquest Any per a Transformar no oblidem que les treballadores sexuals transsexuals volen que se les tinga en compte en les accions d’inserció laboral, però també que, mentre això succeeix, el seu treball estiga reconegut amb els mateixos drets que la resta de treballs amb baixa per malaltia i pensió de jubilació; i no oblidem que la majoria són immigrants –amb una gran proporció de brasileres–, per la qual cosa la nostra tasca com a associació de transsexuals passa per reclamar la lliure circulació de les persones, ja que cap ésser humà és il·legal. Continuem visibilitzant la resta de lluites anticapitalistes, feministes, migratòries, etc. en les quals la nostra associació està immersa, ja que en la multiplicitat de lluites cerquem posicions cada vegada més justes. fulllambda

r a m r o f in a r e p Formar-se

aís Valencià

LGTB del P s e v jo e d a d a b o tr a n rònica d’u

Paula Iglesias

Què és un/una jove LGTB? Quina faena fan els col·lectius LGTB? Estan tots els nostres drets aconseguits? Cal lluitar més? Podrien llevar-nos algun dret que ja hem aconseguit? Aquestes preguntes són fàcils de contestar per a aquelles i aquells que formem part, d’alguna forma, del moviment LGTB.

que hi ha molta gent que no vol escoltar-te, que no els interessa. Què fàcil que és prendre aquesta postura quan no són els teus drets els que estan en joc!

Però, i la gent del carrer? Què em dieu d’aquelles persones que es passen tot el dia a la faena, o a la Universitat, i que l’única versió que tenen de la realitat és la que els ofereixen els mitjans de comunicació mentre prenen tranquil·lament el sopar?

Els teus ànims flaquegen quan veus trencats els cartells de les teues campanyes universitàries, quan t’assabentes que veten el teu col·lectiu en una fira d’associacions d’un col·legi o quan es neguen a despatologitzar la transsexualitat.

Una cosa és ben clara: encara falta molt per fer. I entre totes aquestes coses hi ha la d’arribar a aquella gent que viu en la ignorància, bé per falta total d’interès o bé perquè no s’ha aconseguit arribar a ella de forma correcta. Les trobades de jóvens LGTB són una manera d’escapar d’aquest món còmode, ignorant i acostumat a no eixir al carrer a alçar la veu. De trobar un lloc on pots compartir les teues opinions i les teues idees per a continuar avançant sense que ningú pense que li fas un sermó polític i/o activista. D’estar amb jóvens que, a més de la festa i els estudis, dediquen una part del seu temps a lluitar per una causa, la causa LGTB.

No obstant això, no et dónes per vençut: decideixes lluitar. Aprendràs d’on ve el moviment, llegiràs sobre feminisme, t’interessaràs per conéixer la realitat transsexual i et visibilitzaràs. Et formaràs per poder combatre i rebatre les persones que s’aferren a tradicions religioses per a argumentar que no mereixes ser tractat com una ciutadana o un ciutadà més. Perquè la teua il·lusió és una gran eina, però no és suficient.

Quan eres jove i decideixes que vols aportar el teu granet d’arena estàs, com en la resta d’assumptes que ocupen la teua ment, carregat d’energia i de motivació; vols menjar-te el món i el teu objectiu és lluitar pel canvi social. Com podries no fer-ho? Qualsevol persona mitjanament intel·ligent no rebutjaria algú pel simple fet d’estimar una persona del seu mateix sexe. Com podria algú negar-li els seus drets a una persona que riu, plora i sent com qualsevol altra? Vols eixir al carrer, cridar als quatre vents tot el que penses i que hauria de bastar per a convéncer tota aquesta gent. Prompte t’adones que aquesta lluita no sempre és gratificant, que hi haurà moments durs,

“En la d arrera trobada que més de joves em va im LGTB e pactar l’última a l sens du ctivitat bte va s , en la q anar pe e r ual diver r zones sos xics d’oci pre estava van g untant de fest a la gen a sobre seues op t que els col .le inions ca ctius, le p a nosa s ll e is, les ltres... I és que hi ha poq uíssima una opin informac ió molt e ió. La g quivocad en els c . ent té a sobre el ol lectius t r ; e d ball que e fet, m els col .le fem olts no s ctius, ni a b t ie a n n poca inf n s i o ls q u que exis è són ormació tien. I h sobre le poden lle i h a s m ll e olt is, es pe var. O s nsa que obre div no es ersitat Però cr sexual... ec que a ixò és fa d’apoder ena de ar-nos tots nos i visibilit altres, zar-nos .” (Cynthia Estruch . CLGS ) 8

fulllambda

S h. CLG S c u r t s i. CLG r u ia E h z t á n d y C an Luis L ctivitats de fer més a m íe ur ha ue q “Jo crec així donar-nos hi participe i . t n ge la uè perq això dels col n ue ig d o n illor i que a conéixer m i altres em de festa n a s ol s ue q alitat lectius, trar que la re os m e d e d m e t-nos a prejudicis. H diuen, donan ue q l e d ri a és el contr treball que trant-los el os m i s é m r rma conéixe d’aquesta fo n re a s n pe o fem. Si ells n de segur que l seu suport, e m ius. re é gu n ti i t i més object ta ili ib is v s é m aconseguiríem per a m va servir e t n gu a S e d per a La trobada egar les piles rr ca i s é m formar-me la lluita.” ) continuar en zuri. CLGS (Luis Landá

I quina millor forma d’adquirir coneixements per a la lluita que al costat d’altres jóvens que, com tu, són LGTB i cerquen la visibilitat i la igualtat. Després del cap de setmana a Sagunt, joc on es va dur a terme la III Trobada de Joves LGTB del País Valencià, la càrrega emocional era brutal. Vam aprendre com reforçar la nostra autoestima, una mica d’història sobre l’homosexualitat, la bisexualitat i la transsexualitat i com aquestes eren a poc a poc introduïdes en el cinema... i sobretot vam aprendre a estimar-nos a nosaltres mateixos. A sentir-nos orgullosos de la nostra ploma, si és que en tenim, i de nosaltres mateixos per haver pres la decisió de lluitar pels nostres drets i pels d’aquelles persones que encara no han tingut el valor de fer-ho.

María Romero. Lam bda

Félix Herreras. Lam bda “Han sigut unes jor nades a les quals estic agraïd a, per haver-me ensenyat nous co nceptes que tenia equivocats o m’er en desconeguts, i a les quals s’hauria de donar més importància, ja qu e en diversos tallers s’ha demos trat que la gent està molt ve rda quant a coneixements del món LGTB.” (María Romero. Lambda)

Per a tancar les jornades, es van projectar uns vídeos gravats a les zones d’ambient de València en els quals diversos jóvens, que estaven de festa, contestaven a preguntes com les que heu pogut llegir a l’inici d’aquest article. Ens va caure la llonganissa a la cendra. Respostes com que l’Orgull LGTB (o gai, com l’anomenava la majoria) era una simple festa per a passar-s’ho bé, que era impossible que ens llevaren el dret al matrimoni, que no sabien què significaven les sigles LGTB o que no tenien ni idea de quina faena fan els col·lectius, van fer baixar a zero la bateria de les piles que durant tot un cap de setmana s’havien carregat d’energia, positivisme i activisme. Les cares de totes les persones presents reflectien la mateixa cosa: què és el que fem malament? La incertesa va passar de seguida a convertir-se en un al·licient més i el debat va estar present fins i tot durant el sopar.

es oltíssimes cos da “He aprés m eixia. L’esta on c s e d ue q molts interessants am conéixer v i a d n pe tu que va ser es ixos objectius te a m ls e b m jóvens a nosaltres. hi ha molta r que encara a on d a ig a v n els Em faena que fa la ix e on c s e seguit gent que d que s’ha acon l e , B T G L col.lectius ncara aconseguir. E r pe a lt fa i el que olt per fer!” ens queda m ) ras. Lambda (Félix Herre

Era enriquidor veure com totes i tots els qui érem allí anhelàvem compartir idees que ens ajudaren a solucionar la situació que acabàvem de presenciar en els vídeos. D’una cosa estàvem convençuts: junts podem fer-ho. Buscarem nous mètodes per a arribar a la gent. Ens visibilitzarem encara més, cridarem encara més fort. Amb més raó treballarem per informar cada persona que desconega la nostra situació i les nostres metes. Perquè n’hi ha prou amb que un sol xiquet o xiqueta no se senta amenaçat i insultat a escola, amb que una sola persona reunisca el valor que li cal per a viure tal com sent, amb que una sola o un sol jove no senta que no té ningú en aquest món i siga capaç de veure un futur feliç, perquè haja merescut la pena el nostre treball. Som jóvens. I tenim tota la vida per davant per a continuar enderrocant murs. fulllambda

REFLEXIONS PROMÍSCUES Aportacions des del moviment lgtb

GERARD COLL-PLANAS DOCTOR EN SOCIOLOGÍA

Tots els moviments socials són travessats per tensions polítiques: tensions que estructuren formes de mirar el món i d’entendre’s u mateix, generant proximitats i distàncies, dibuixant fronteres que ens aïllen els uns dels altres. En aquest article em centraré en eixos de debat que travessen el moviment lesbià, gai, trans i bisexual (LGTB). He escollit els eixos que generen debats més prolífics i que poden resultar interessants tant per a activistes LGTB com per a qui ve d’altres lluites.

Aquesta és una invitació al debat i a la discrepància, a la traducció a altres experiències i al plaer de la promiscuïtat: en comptes de buscar la puresa de l’argument ortodox, la proposta és complaure’s a barrejar perspectives, a mesclar militància, acadèmia i reflexions personals, a escoltar els adversaris i encomanar-se de l’afany de rastrejar els límits de tots els políticament incorrectes (fins i tot els dels mateixos moviments socials) que obstaculitzen el nostre pensament.

Per a què lluitem?

separació entre, per una banda, grups partidaris de l’atenció a les necessitats immediates (creant serveis i reivindicant l’acceptació social) i, per l’altra banda, grups partidaris d’elaborar un treball ideològic de transformació social, allunyat de la resolució de les necessitats immediates del col·lectiu. Crec que aquesta tensió és espúria, ja que com algun grup ha mostrat, per exemple l’efímera Act-Up Barcelona en el cas de la lluita contra la sida, no és contradictori aproximarse a les necessitats immediates del col·lectiu i mantenir una perspectiva ideològica bel·ligerant que plantegi horitzons més amplis.

Entre els grups LGTB trobem una discrepància de base amb relació a la finalitat última de la lluita política. Simplificant, podem dir que hi ha qui lluita per la normalització i altres que ho fan per una transformació social més àmplia. Aquestes dues finalitats no només són diferents sinó que solen ser viscudes com a contradictòries.

Comprometre’ns amb la superació del patriarcat no exclou combatre les discriminacions que suposava, per exemple, no poder-se casar. Així es va visibilitzar durant els primers anys de l’epidèmia de la SIDA, en què l’exclusió del matrimoni va generar situacions d’una profunda injustícia, deixant les parelles de molts gais morts totalment desemparades.

Des de la normalització, l’objectiu és que lesbianes, trans i gais siguin acceptats socialment com a persones dignes i amb els mateixos drets i deures que la resta. Aquest afany ha conduït a centrar la lluita a posar fi a les discriminacions.

Reconèixer el nostre marge d’actuació

El discurs que prioritza la transformació social, sostingut per les associacions considerades com més radicals, ha tendit a prioritzar el treball ideològic menystenint l’afany de reconeixement social i d’intervenció pràctica de les associacions partidàries de la normalització. Des d’aquest punt de vista s’han prioritzat els canvis a llarg termini encaminats a superar la forma dominant de regular el gènere i la sexualitat i s’han atacat els guanys concrets (com el matrimoni), argumentant que contribueixen a desmobilitzar el col·lectiu i a allunyarnos de plantejaments més ambiciosos que condueixin a una transformació radical de la societat. D’aquesta forma, en el moviment LGTB català, que és el del meu entorn més pròxim, s’ha produït històricament una

fulllambda

Les diferències i desigualtats de gènere es reprodueixen en gran part gràcies a la ideologia essencialista que les estableix com a naturals i immodificables. Es tracta d’explicacions sostingudes per científics amb plantejaments deterministes biologistes (vegeu Goldberg, 1976; i Fisher, 2000) que són molt populars perquè ens presenten un món estable, que no qüestiona la nostra responsabilitat en la reproducció del sexisme. Mentre feia el treball de camp d’una recerca (Coll-Planas, 2010), em va sobtar veure que molts gais, lesbianes i trans esgrimeixen explicacions biologistes, segons les quals la seva homosexualitat o transsexualitat és producte de les seves hormones, cromosomes, o fins i tot de la medicació que va prendre la seva mare durant l’embaràs. Amb aquest tipus

d’argumentacions els mateixos gais, lesbianes i trans reprodueixen els discursos essencialistes que estan a la base de la seva pròpia opressió. Em sorprenia també trobar el cas contrari: persones que, sovint des de postulats queer, afirmen que l’individu pot configurar completament, sense cap limitació, la seva identitat de gènere i traçar el seu desig. Es dibuixa així un panorama complex. D’una banda, trobem explicacions biologistes que ens desapoderen perquè mostren com a immodificables les estructures socials que ens oprimeixen. D’altra banda, l’explicació que exacerba la capacitat individual per modificar aspectes com el gènere o la sexualitat –productes en gran part inconscients–, ens transmet una idea del subjecte com un autor omnipotent de la seva subjectivitat. Com podem caminar cap a una visió que ens permeti fer-nos responsables de les nostres vides tenint en compte tant les influències que hem rebut i les estructures que ens limiten com el marge d’actuació que tenim per a modificar-les?

Activistes LGTB donant a conèixer la prova rápida del VIH que realitza el Col·lectiu Lambda a tota la gent que passava per la plaça del Tossal.

Al fil del tema de l’agència, una imatge molt comuna sobretot en els discursos dels col·lectius considerats com més radicals és la contraposició entre una massa idiotitzada i una minoria d’activistes il·luminats. És a dir, hi ha uns activistes que tenen capacitat de fer la lectura vertadera de la situació i que tenen la missió d’il·luminar una massa apolititzada que van com a autòmats a les discoteques d’ambient, sense cap mena de sentit crític. El que em resulta políticament preocupant d’aquesta formulació tan estesa és que entranya autoritarisme i que, en menystenir l’altre, s’allunya dels interlocutors amb qui hauria de dialogar. Ens estranya que, partint de concepcions com aquesta, gran part del col·lectiu LGTB se senti allunyat de l’activisme més radical? Potser si fóssim més capaços d’escoltar i dialogar amb les persones del nostre propi col·lectiu entendríem que no som minoria perquè els altres estiguin equivocats, sinó perquè sovint partim d’uns posicionaments que ens allunyen de les persones a qui ens hauríem d’acostar. Ser pocs no és necessàriament un problema, esdevé un problema quan és producte de la nostra incapacitat per al diàleg i quan ho sentim com un senyal del nostre caràcter d’elegits.

El col.lectiu o la societat? Trobem també una discrepància entre si es lluita pels drets d’un col·lectiu específic o per la transformació de la forma de concebre i regular el gènere i la sexualitat. Seguint Eve Kosofsky Sedgwick (1998), aquesta és la contraposició entre les perspectives minoritzadora i universalitzadora, que són dues formes de respondre a la pregunta “En la vida de qui la

definició de l’homo/heterosexualitat és un tema contínuament vital i problemàtic?”. La perspectiva minoritzadora entén que el tema de l’homosexualitat i la transsexualitat afecta una minoria poc nombrosa, identificable i que constitueix un percentatge estable de la població (el famós 10% de gais i lesbianes). Això suposa entendre que la transsexualitat i l’homosexualitat no estan relacionades amb les normes culturals (la rigidesa de les regles del gènere, la definició de la masculinitat i la feminitat, etc.), sinó que responen a algun tipus de tret essencial i immutable. Entendre-les com a experiències minoritàries suposa naturalitzar l’ordre dominant i permet que la resta de la societat quedi fora de tot qüestionament. En contraposició, la perspectiva universalitzadora afirma que l’homosexualitat i la transsexualitat són problemàtiques rellevants per a les persones de tot l’espectre de sexualitats i identitats de gènere. Adoptar aquesta perspectiva implica entendre que la lluita no afecta només les lesbianes, trans i gais, sinó el conjunt de la població. Obre així la porta a l’articulació amb altres activismes que qüestionen la forma de regular el gènere i la sexualitat, com són el feminisme o la lluita pels drets de les treballadores sexuals. El repte d’articular-se amb diferents lluites resulta sens dubte seductor sobre el paper, però en la pràctica suposa repensar profundament la pròpia lluita i la manera de llegir el món. Els autors postmarxistes Ernesto Laclau i Chantal Mouffe (1987) ens proposen passar de les aliances a les equivalències. Això implica que deixem de parlar de diferents lluites que cerquen punts de connexió i col·laboració: en el procés de l’equivalència aquestes han d’estar disposades a transformarse profundament les unes a les altres.

Profesionales para gays

PL. Vicente Iborra, 5 pta. 3 T. 963 380gays 336 M. 656 935 849 Profesionales para 46003 Valencia 963 363 545 656 935 870 www.defengay.es defengay@defengay.es PL. Vicente Iborra, 5 pta. 3 46003 Valencia www.defengay.es

T. 963 380 336 M. 656 935 849 963 363 545 656 935 870 defengay@defengay.es

fulllambda

REFLEXIONS PROMÍSCUES | Aportacions des del moviment lgtb En aquesta línia podem pensar en com ens pot ajudar a repensar la sexualitat l’activisme pels drets de les treballadores sexuals: quan som subjectes i quan ens sentim objectes en les nostres relacions (sexuals o no)? El sexe és una activitat humana més o té un caràcter especial que l’hauria d’excloure de la mercantilització?

Des d’aquest punt de vista, les propostes polítiques que plantegen transformar radicalment el gènere i la sexualitat em generen desconfiança si no incorporen un reconeixement de les nostres fragilitats, de la nostra necessitat de reconeixement, del pes de les estructures socials en la configuració de la nostra subjectivitat, i del nostre limitat (i per això mateix, molt valuós) marge d’actuació, de canvi. Per aquest motiu, considero que és un error polític elaborar discursos que no tinguin en compte aquests factors. La tensió entre la nostra ideologia i la nostra vida és un valor polític que cal reivindicar. Cal escapar d’una contradicció còmoda, que és estèril políticament perquè evita la confrontació entre com ens agradaria ser i com som. Cal reivindicar les contradiccions que ens mantenen vius, que ens porten a qüestionar-nos constantment, a escoltar els discursos dels nostres suposats adversaris per aprendre’n; que assumeixen que no és possible trobar respostes definitives i que, ben sovint, ens enganyem a nosaltres mateixos.

Acció Popular contra la Impunitat, plataforma a la qual pertany Lambda, va convocar el passat novembre aquest acte amb motiu del dia mundial contra el feixisme i el racisme.

De quina manera podem repensar el dret al propi cos a partir de les aportacions de les campanyes pel dret a l’avortament, de l’activisme crític amb la patologització de la transsexualitat, dels qui defensen el dret a una mort digna o reclamen el dret al suïcidi autònom? I de quina manera les diferents posicions dins d’aquests activismes ens permeten qüestionar-nos els límits i les certeses respecte a la reivindicació del dret al propi cos? I la lluita per la despatologització de la transsexualitat (vegeu Missé i Coll-Planas, 2010), com es pot repensar a partir de les contribucions de l’activisme antipsiquiàtric que qüestiona la tendència imperant a inventar nous trastorns mentals i a receptar-nos medicines per a tractar-los? Com es pot enriquir amb les veus de les persones diagnosticades d’esquizofrènia que critiquen la forma hegemònica de tractar-los o la mateixa definició de malaltia mental?

El valor polític de la contradicció Reproduïm el sexisme perquè ens és útil. Perquè estructura el món, ens permet controlar-lo, preveure’l. Això succeeix tant a nivell social (organitza la divisió del treball, canalitza la convivència...) com també a nivell individual: ens aterra la nostra pròpia complexitat i ens aferrem a les categories establertes per tal d’ordenar la nostra experiència. A més, reproduir les categories socialment existents ens permet ser reconeguts tant pels altres com per nosaltres mateixos. Aquesta necessitat humana d’una certa estabilitat –social i psíquica– s’ha de tenir en compte a l’hora de qüestionar aspectes tan centrals per a la pròpia subjectivitat com són el gènere i la sexualitat.

fulllambda

A més, l’explicitació de les nostres contradiccions polítiques, lluny de debilitar-nos, contribueix a construir discursos més democràtics: que mostren sense pudor que lluny de ser universals, són emesos des de posicions particulars; que en comptes d’oferir veritats absolutes, aporten respostes parcials i inestables, no definitives, per a llegir i transformar les realitats que ens oprimeixen.

Instantània de la concentració que va convocar Calcsicova l’1 de desembre a la Plaça de la Mare de Déu de València amb el lema: Davant la nova realitat del VIH/sida, trenca els teus prejudicis.

Si Vols saber-ne més... Coll-Planas, Gerard (2010), La voluntad y el deseo. La construcción social del género y la sexualidad. El caso de lesbianas, gays y trans. Barcelona/ Madrid: Egales. Fisher, Helen (2000) [1999], El primer sexo. Las capacidades innatas de las mujeres y cómo están cambiando el mundo. Madrid: Taurus. Goldberg, Steven (1976) [1973], La inevitabilidad del patriarcado. Madrid: Alianza. Laclau, Ernesto i Mouffe, Chantal (1987), Hegemonía y estrategia socialista. Madrid: Siglo XXI. Missé, Miquel i Coll-Planas, Gerard (ed.) (2010), El género desordenado: críticas en torno a la patologización de la transexualidad. Barcelona/ Madrid: Egales. Sedgwick, Eve Kosofsky (1998) [1990], Epistemología del armario. Barcelona: Ediciones de la Tempestad.

LA VIOLÈNCIA INTRAGÈNERE A DEBAT

Per què no hem d’equiparar la

violència

entre parelles del mateix sexe amb la violència masclista

MIGUEL GELARDO COORDINADOR DEL GRUP ZONA D’INTENSITAT

Amb l’aprovació l’any 2005 de la llei que permetia el matrimoni entre les persones del mateix sexe, ha començat a fer-se visible una realitat que encara que ens poguera semblar òbvia, fins llavors per a gran part de la societat i per a l’ordenament jurídic no existia, i és que entre les parelles del mateix sexe també hi ha violència, però no de la forma en què comunament es creia. A més, es donen una sèrie de mites que giren entorn de prejudicis, algun dels quals sorgeix de l’esquema dicotòmic del sistema patriarcal heteronormatiu imperant en les nostres societats, com és la creença que en les parelles del mateix sexe una part fa el paper actiu, l’home, i l’altra, la part passiva, la dona. Un altre mite seria el que diu que en les parelles del mateix sexe no hi ha violència perquè no hi ha la desigualtat home-dona. En l’actualitat han començat a fer-se públiques demandes per violència domèstica entre parelles del mateix sexe, però per desgràcia no ha sigut sense que apareguera la polèmica corresponent, atés que des d’alguns col·lectius s’ha equiparat, i es pretén que es faça així en el nostre ordenament jurídic, la violència domèstica entre parelles del mateix sexe amb la violència de gènere –eufemisme de la violència masclista. El 2004, anys després que la violència masclista deixara de ser una qüestió que corresponia a l’àmbit privat i saltara a l’àmbit públic per a mostrarse com un dels majors flagells de la nostra societat, es va aprovar la Llei integral contra la violència de gènere. La finalitat n’era afrontar aquest enorme problema, no solament en l’àmbit penal, sinó proposant actuar en altres àmbits importants com ara l’educació o els mitjans de comunicació. Aquesta llei, això no obstant, no ha estat exempta de polèmiques i crítiques, ja que des d’alguns sectors, sobretot conservadors, s’afirma amb insistència que és inconstitucional. S’argumenta que el codi penal modificat després de l’aprovació de la llei preveu mesures més dures i discriminatòries en la violència de l’home contra la dona que no a l’inrevés. Fins i tot s’ha intoxicat el debat encara més amb arguments manipulats com l’afirmació que molts homes són avui víctimes de falses denúncies. D’altra banda, el Constitucional ja ha resolt que la llei no vulnera cap principi legal, ja que la finalitat n’és “la lluita contra la desigualtat de la dona” en “l’àmbit de les relacions de parella”. A partir de la percepció errònia que ha sorgit des de l’aprovació de la Llei contra la violència de gènere, com hem dit adés, algun col·lectiu s’ha aventurat a considerar la violència entre persones del mateix sexe com a violència de gènere, denunciant la situació de desigualtat en què es troba el col·lectiu LGTBI. No sembla que aquests col·lectius s’hagen parat a analitzar detingudament les conseqüències que deriven d’aquesta consideració, tot i que no es poden obviar. 14

fulllambda

En primer lloc, amb aquesta posició es contribueix a la confusió i a la posada en dubte d’una llei de vital importància que ha costat traure endavant, a més d’intentar fer-ne un ús interessat a través de la percepció que agafant-se a aquesta llei el tractament del problema serà més efectiu. En segon lloc, aquesta equiparació condueix a acceptar un prejudici subjacent: que en les relacions entre persones del mateix sexe una part assumeix el rol d’home i l’altra part el de dona. D’aquesta manera s’assumeix que en aquestes relacions hi ha una desigualtat sistèmica, la qual cosa ens condueix a plantejar-nos les preguntes següents: la realitat de les parelles del mateix sexe és la mateixa que la de les parelles heterosexuals? Potser la nostra realitat no té matisos propis? No és possible que la invisibilització que ha patit la violència entre parelles del mateix sexe haja impedit conéixer-la de forma objectiva?

Per tot això, hem d’apostar per posicionar-nos en contra que la violència domèstica entre persones del mateix sexe siga considerada com violència de gènere, i centrarnos en qüestions més importants, com són la manera d’introduir la nostra realitat objectiva en el codi penal, és a dir, la manera en què tractem la nostra pròpia diversitat al voltant d’aquesta qüestió, perquè hem de tenir en compte que una dona transsexual o una dona bisexual, mentre mantinguen una relació amb un home, sí que són susceptibles de patir la violència de gènere. Hi ha actualment en el nostre país molt pocs estudis en profunditat sobre la violència entre parelles del mateix sexe, de manera que ara mateix només podem especular

o conéixer una petita part d’aquesta problemàtica, com és el fet que l’homofòbia interioritzada pot tenir un paper important a l’hora de provocar que sorgisca aquesta mena de violència. Per exemple, actualment hi ha parelles en les quals una de les parts no ha eixit de l’armari completament (per por al possible rebuig per part de la família i les amistats, per una manca d’acceptació completa de si mateix/a, etc.), i aquesta situació podria conduir a crear una tensió latent que en un moment determinat es manifestara en violència cap a la parella. També sabem que en moltes parelles del nostre col·lectiu s’han reproduït els models de parella heterosexuals, assumint els rols d’home i dona, davant la falta de referents, i perquè en major o menor mesura totes i tots estem influenciats pel patriarcat.

R.A.R.A.S.S.

Redes Anti-Patriarcales de Reflexión y Acciones Solidarias Subversivas Un any més, el Dia Internacional contra la Violència de Gènere, des del Col·lectiu Lambda hem denunciat la violència masclista que patim les dones, visibilitzant especialment la que patim les dones lesbianes, bisexuals i transsexuals.

RARASS és un grup de dones lesbianes organitzades en xarxes per a la reflexió i l’acció des d’una assemblea feminista autònoma i auto-convocada a la ciutat de València. La seua missió és eradicar la violència i el maltractament a partir de la transformació dels models de relació entre dones i lesbianes que estan reproduïnt dinàmiques de poder i dominació heteropatriarcal-estructurals. R.A.R.A.S.S. es comença a gestar a partir de l’any 2008, des de les articulacions i complicitats que van anar teixint en accions concretes de solidaritat i suport pràctic, havent patit també algunes de les mateixes membres relacions de poder, violència i control en les seues pròpies relacions sexe-afectives amb altres dones/lesbianes, i altres havent tingut que donar suport a amigues maltractades sense recursos externs ni informació alguna sobre aquest tipus de violència patriarcal específica a l’interior dels vincles entre lesbianes.

Per a R.A.R.A.S.S cal parlar d’una relació de poder, maltractaments i violència patriarcal a l’interior d’un vincle sexe-afectiu entre dones/lesbianes quan s’estableix una dinàmica unidireccional de domini ejercida i establida mitjançant patrons de comportament que es van naturalitzant consistentment amb tàctiques de poder continúes i cícliques fins fer-se cròniques. Aquestes tàctiques desestabilitzadores i d’aïllament són sistemàticament utilitzats per una de les dones/lesbianes per tractar de controlar els pensaments, les creences, els recursos i fins i tot la conducta de la seua/es companya/es. Per a R.A.R.A.S.S., de la mateixa manera que la violència “cap a” les lesbianes és violència heteropatriarcal, sonstinguda per mitjà de la lesbofòbia, la violència “entre” lesbianes ens afecta a totes en un nivell estructural. Al dir que la violència “entre” lesbianes és un assumpte privat, un problema entre elles on jo no m’imrelació de Creus que pots estar en una plique, estem direcnts? me cta ltra violència, patint ma tament nutrint amb a la violència t fron ial denc Línia d’informació i suport confi dones lesbianes el nostre silenci al sisen relacions sexe-afectives entre tema de dominació heteropatriarcal. 12 a 20 hores De dilluns a divendres, de

963 917 850

fulllambda

VICENT FERRANDIS PORTAVEU D’ACCIÓ POPULAR CONTRA LA IMPUNITAT

“La denúncia és el camí per aturar els atacs de l’extrema dreta” PAU VENDRELL

València, aquella ciutat que l’any 1937 va ser capital de la II República, que va albergar el II Congrés Internacional d’intel·lectuals antifeixistes aquell mateix any i que al 1977 bramava per la “llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia” ha liderat enguany, una vegada més, l’Informe Raxen d’agressions motivades per l’odi ultradretà. Aquest document l’elabora Movimiento contra la Intolerancia i en ell es constata a grans línies que al País Valencià la violència ultra contra les minories sexuals i les persones i grups d’ideologia d’esquerres i nacionalista és més comuna del que caldria i, a més, es caracteritza per la impunitat de la que gaudeixen els seus autors en gran part dels casos. Per lluitar contra aquesta situació es va constituir a València Acció Popular contra la Impunitat. El seu portaveu és Vicent Ferrandis.

fulllambda: ¿Quina és la raó de ser d’Acció Popular contra la Impunitat? ¿Per què en l’últim Informe Raxen el País Valencià és el territori de l’Estat amb un major índex d’agressions ultra comptabilitzades (79 en el 2009) front al següent territori (la Comunitat de Madrid, amb 47)? VICENT FERRANDIS: La plataforma Acció Popular contra la Impunitat es va crear a finals de 2007 davant l’increment d’atacs violents de l’extrema dreta, la impunitat que els acompanyava i la indignació que va provocar que l’assassí de Guillem Agulló es presentés a les eleccions per un partit neonazi a València. Aquests fets van motivar un seguit

“...malauradament, moltes víctimes prefereixen portar amb discreció el seu cas per no fer-se visible...” de trobades entre diverses organitzacions que van decidir passar a l’acció exercint l’acusació popular al judici més gran contra una organització d’extrema dreta de l’Estat espanyol. El Frente Antisistema (FAS) havia sigut desarticulat per la Guàrdia Civil l’any 2005 a València, i entre els imputats hi havia l’assassí de Guillem i altres coneguts neonazis, que, segons l’informe policial, tenien com a objectiu realitzar caceres contra col·lectius diferents: immigrants, minories sexuals, joves d’esquerres... El procés encara s’estava instruint i vam decidir presentarnos com a part representant els col·lectius diversos que són víctimes habituals dels intolerants. Des d’aleshores hem portat un rigorós seguiment dels incidents motivats per l’odi que han tingut lloc al País Valencià, que es reflecteixen cada any a l’Informe Raxen. Aquest informe recull només els casos coneguts, que segons estimem, suposen només un 15-20% dels reals. Per tant, les xifres són només una mostra. A més, al País Valencià tenim l’agreujant de la impunitat: poques vegades els agressors són identificats, i els que ho són, gaudeixen de condemnes massa lleus o resulten absolts.

fl: Situem-nos en les denúncies de caràcter homòfob o trànsfob ¿Heu tingut coneixement al llarg dels últims anys de moltes agressions d’aquest tipus al País Valencià? 16

fulllambda

VF: Hem rebut tot tipus de denúncies per agressions motivades per l’odi, i l’homòfob i el trànsfob és un dels més comuns, però habitualment la víctima té certes reserves a l’hora d’acudir a una organització per demanar ajuda. Les circumstàncies personals juguen un paper important, i malauradament, moltes víctimes prefereixen portar amb discreció el seu cas per no fer-se visible. És una decisió que nosaltres respectem, però que no ajuda a combatre de manera eficaç el problema, ni a conscienciar com cal la resta de ciutadans.

fl: Com veieu precisament la resposta de la societat civil valenciana davant les agressions feixistes? VF: La societat valenciana és conscient que ací tenim un problema amb l’extrema dreta, no perquè siga més potent que a la resta de l’Estat, sinó perquè està emparada per la impunitat, per la manca d’atenció dels responsables polítics i policials. La impunitat juga al seu favor i en contra de les víctimes, i això ha provocat que les víctimes hàgem siguts tots i totes: des d’immigrants, musulmans, independentistes, gais i lesbianes, fins a professors d’institut, llibreries, la Universitat o els partits polítics.

fl: De fet, el darrer delegat del govern al País Valencià, Ricardo Peralta, es va destacar per qualificar de “normalitat democràtica” i fins i tot de “riquesa democràtica” les agressions i actituds feixistes de certs grupuscles a València. ¿Penseu que canviarà el tarannà de la pròxima delegada del govern, Ana Botella, que és qui administra al nostre país l’actuació de les policies espanyoles? VF: Peralta no ha reconegut mai el que nosaltres hem demostrat amb informes i dades objectives com denúncies o notícies de premsa. Pensem que ha estat molt mal assessorat i que ell tampoc ha tingut voluntat per escoltar les víctimes i donar un pas ferm contra aquesta situació, com sí ho han fet altres delegats a la resta de l’Estat. A més, ha tingut paraules de menyspreu cap a les víctimes, minimitzant els fets, fins que fa unes setmanes la seu del PSPV de l’Olivereta patí un atac feixista que quasi carbonitza el local. Ara esperem que la nova Delegada tinga major predisposició a escoltar-nos. Nosaltres li estenem la mà i desitgem que hi haja un diàleg constant i una relació fluïda. Depén d’ella.

fl: Pel que fa al col·lectiu LGTB, les forces policials també s’han convertit de tant en tant en un element d’assetjament més, per exemple cap a les dones transsexuals que exerceixen la prostitució. ¿Quin és el grau d’implicació de les forces policials en les denúncies per homofòbia i transfòbia i, en general, per agressions ultres? VF: Les “forces de seguretat” no estan massa formades en aquesta matèria. Molts no saben què és un delicte d’odi, i això provoca que moltes denúncies no reflectisquen la motivació de l’agressió, quedant tot com delictes comuns. Existeix dins la policia la secció de Tribus Urbanes, que és l’encarregada dels delictes comesos per neonazis i ultres, però pensem que aquesta etiqueta no és correcta. No es tracta d’un problema de bandes rivals, de tribus urbanes, ni molt menys. Són delictes motivats pel menyspreu al diferent, per una ideologia que considera vides sense valor els homosexuals, les persones transsexuals, els immigrants, els jueus o els sense-sostre, i això no és només un problema d’ordre públic sinó un greu problema social i polític que requereix molt més que una etiqueta de “tribu”. Amb l’assetjament a les dones transsexuals passa el mateix que amb els immigrants: són ràtzies que es basen en l’aspecte físic, i això és qüestionable legalment. Cal estar atents a aquestes pràctiques que poden vulnerar els drets de les persones, i per descomptat, denunciar-ho.

fl: Al Principat, per exemple, els Mossos d’Esquadra han afegit una casella al formulari de denúncia que permet identificar que l’agressió patida té una motivació homòfoba o trànsfoba. ¿És important visibilitzar aquesta violència? VF: Absolutament. Catalunya ha pres la iniciativa en la persecució com cal d’aquests tipus de delictes, creant la primera Fiscalia de Delictes d’Odi a l’Estat espanyol. Primer començà com una Fiscalia contra l’homofòbia, però després d’una encertada reflexió s’arribà a la conclusió que no s’havia de fragmentar les víctimes; que totes les que pateixen atacs motivats per l’odi mereixen un mateix tracte, i així ho van portar endavant, amb grans resultats, com la imputació d’un grup nazi que demanava exterminar els homosexuals, o l’empresonament del major difusor de material neonazi a l’Estat, el propietari de la Llibreria Europa de Barcelona.

Un any més, el col·lectiu Lambda s’ha sumat a la concentració contra el feixisme i el racisme, com associació pertanyent a la plataforma Acció Popular contra la Impunitat

fl: ¿Què passa quan una persona denuncia un agressió motivada per l’odi a la seua orientació sexual o identitat de gènere? ¿On s’ha d’anar i quina informació cal aportar? VF: Hi ha vàries maneres de presentar la denúncia, però nosaltres aconsellem que primer la víctima s’assessore a les organitzacions que s’hi dediquen, i en funció del cas es tria una via o una altra. Però és important que busque assessorament. Nosaltres l’oferim de forma gratuïta i tenim un equip d’advocats experts en la matèria, i altres vegades fem de pont entre la víctima i altres organitzacions que també ajuden els afectats. La denúncia és sense cap mena de dubte, el camí a seguir per aturar els atacs. Però també la mobilització social, la formació i la comunicació entre els col·lectius vulnerables.

fulllambda

Batallant amb el sexe

Pregunta el que vulgues al sexòleg Vicent Bataller a través del correu full.lambda@lambdavalencia.org. En cada número respondrà els teus dubtes.

Benvolgut Doctor, Un amic em va coment ar que havia llegit qu e practicar sexe anal podia aug mentar el risc de pat ir càncer de pròstata. Què hi ha de cert en això? Hi ha alg un estudi recent que ho demost re? Una abraçada, M. La pròstata és una glàndu la sexual masculina que produeix el líquid seminal. Està sot a la bufeta i envolta la ure tra, que és el tub que porta l’or ina i el semen al penis. Per això, quan la pròstata creix hi ha dificultats per a orin ar o en les relacions sexuals. D’a ltra banda, els hòmens obt ene n, a través del sexe anal, l’es timulació de la pròstata. Els factors de risc de patir càncer de pròsta ta inclouen l’edat, la raça, la nac ionalitat, el medi, l’es til de vida, la dieta diària, la ina ctivitat física, l’obesitat, la història familiar, la vasectomia, el lloc de treball, l’activi tat sexual i les ITS, el tabac i l’ex istència d’altres càncer s sinc ròn ics o metacrònics. Però no hi ha relació directa entre la penetra ció anal i el càncer de pròstata, així que... a gaudir-ne. No obstant això, es rec omana fer-se l’examen de càncer de pròstata amb periodicit at anual a partir dels 50 anys d’edat. Salutacions, Dr. Vicent Bataller i Per elló

ual entre dones i de transmissió sex nció de malalties ve pre de l tel però això dels car ex vaig veure un barreres de làt , Veuràs, l’altre dia . Jo sempre he usat ex làt de ts an àcies, gu Gr ellable l’ús de que són necessaris? deia que era acons massa… De debò r xe réi pa va em i sentit mai guants no ho havia

Hola Vicent,

e oral tic que incloga sex insegur tot joc erò ra ide ns co Es tot si bre centrisme amb desprotegit, so e lèsbic aquell fal·lo a dir, amb els dits) sex (és el l ita en r dig rta o ginal sca va En de x una infecció coit, s’assumeix participants patei t s’ha enfocat el les en de alm a un ion dic alg s de tra l’ú què es recomana d’altres ITS entre truant. Per això contagi del VIH o ns de me c à ris est ha ls o hi o nta no que protectors de S’ha demostrat barrera, com ara fal·làcia i un error. de a un ius és sit ò po ts aix dis an i s, gu i b done nvi bucogenital més relació am erts per a l’interca t d’infectar-se té ob ita s bil on ba nd pro co . la tua e qu ció mú ció sexual. Així ho digital i la masturba no amb l’orienta per a la penetració tat la conducta que en gm au ja ha tre a de que el darrer lus la grandària n’h demostra el fet joguets sexuals, s no heterosexuals ne n do tze tili de s’u re mb Si cada no el ques físiques de significativament ple, condiloma o a les característi sim s dre on rpe sp he , rre co VIH b es, que ferides innecessàri diagnosticades am a no provocar-li r pe na na do d’entrada a tota me altres infeccions. nen com a portes cio fun rés sp iar de nv m la boca o no han d’interca ranes mucoses co Aquests objectes mb s. me on cci de o nfe d’i ó, ició os sab L’exp calenta i recions i la sang s abans amb aigua cte amb les sec se sense rentar-lo te la vagina al conta ac un a cada integrant r és pe ITS nts ol dora de qualsev preservatius difere rta ar po us na ys en d’u al alm tru l. mens a companya sexua ecciós per a la seu de la parella. potencialment inf clar s, ne do les ió, Ana, et quede tre el sexe segur en b aquesta informac ure am mo e qu pro t, ere . tan Esp r ció Cal, pe ssatges eròtics, s d’utilitzar protec abraçades, els ma ndicions i quan ha les co s tal a ine m qu co t en en , enten compartir fantasies cossos, el fet de s ori el fregament de clít l de nt game Una abraçada, les besades i el fre el sexe telefònic, r i Perelló contra les cuixes. Dr. Vicent Batalle

Ana

fulllambda

+ INFO: www.vicentbataller.com

TARDOR 2010

ZOMBI i DISFÒRICA! Com ja anunciava en la crònica anterior, l’últim tram de l’any ha sigut l’arrancada de Mantequilla de Colores, un grup de cabaret solidari; cosa que, en el temps en què vivim, cal agrair. Ha sigut difícil durant els últims mesos no trobar-se en la seua gira Vanessa, Sharon, Meluska, Franchesca, Tuyupa, Dafne, Margot o Pily. Però, vulguen o no vulguen, hi ha vida més enllà d’elles. Això sí, foren les estrelles de la festa del 24é aniversari de Lambda, que un any més se celebrà a Deseo54. Un poc de maquillatge transvestit m’anà molt bé, una setmana després de veure horroritzada com el megabotelló de Halloween deslluïa una festa que cada dia s’assembla més a un carnaval hortera. Tampoc em vingueren malament, uns dies després, el bolleram futboler de la festa d’inici de temporada de les Heidis, que va omplir de pilotes el Mos d’Eva; l’ossada marica que es va ajuntar per a la gala de Míster Botànic Bear; o l’espectacular sessió que les Femme Fatale ens feren a La3 gràcies a les xiques de l’Anita Giro.

agafant taules), en aquesta ocasió en favor de les persones LGTB que viuen amb VIH. Pocs dies després vaig començar la roda festiva del cap d’any. El punt d’eixida fou la picaeta que organitza sempre Lambda, en aquesta ocasió a l’ADN, i el punt d’arribada fou el pas al 2011. Al mig, dos esdeveniments que foren claus en la manera en què vaig acabar el cap d’any. El primer, l’estrena mundial de Disfórica tu padre, el curt de Mantequilla de Colores, que és tot un despropòsit d’humor, crítica i activisme. Morta de riure m’hi vaig quedar. I el segon, València zombi, l’última producció de Pot de Plom amb Xavi Castillo al capdavant, que no deixa canya dreta –ni Camps dret. Dos obres que encerten de ple en l’anàlisi de la societat valenciana. I que defineixen perfectament, m’estalviaré de contarne els detalls, com vaig començar el nou any: com una zombi disfòrica.

Una Crònica Rosa sense aniversaris és com un Sálvame sense Belén Esteban. El primer ha sigut el del Q-Art, complint la desena amb una salut de ferro i amb un espectacle tan variat com ho és la seua clientela. La resta venien acumulats en l’últim cap de setmana de novembre, quan una servidora pareixia el conill d’Alícia al País de les Meravelles: sempre mirant l’hora. El divendres a primera hora a l’ADN, que celebrava 17 anys com el nostre pub de referència. D’allà al SoandGo, que amb dos primaveres és el més jove dels nostres locals. Del més jove a un dels més veterans, els vint-i-nou dels Dakota, que aquell dissabte venien acompanyats d’un bon grapat d’homenarros i una bona sessió musical de Luccer. També feia una dècada Ca Revolta, un espai imprescindible de cultura, crítica i acció que ens oferia tot un cap de setmana de dansa, màgia, teatre i una marató de música en valencià amb més d’una vintena de músics de la terra. De cantar Al Vent corrent cap a Venial a entonar Dancing Queen, ja que Mantequilla de Colores tornava a l’escenari –en aquesta ocasió, en la festa de lluita contra el VIH que organitzava Lambda: hi feien de teloneres de la Kiwi i Eurogloria, que continuen en ple apogeu. Com que sóc molt previsora i no m’agrada que em controle ningú, vaig decidir quedar-me el pont a casa. I mira que vaig fer bé. Vaig tindre temps per a tot i per a totes. Tenia un objectiu: gastar tots els condons que vaig arreplegar en la festa de la setmana anterior. És cert que no són tants, però últimament estic molt selectiva i ja no estic per acabar amb qualsevol en un bany a les tantes de la matinada. El divendres em demanava marxa i hi havia dos festes que prometien. Los Padres de Lola ens convocaven a La Mensual en Mogambo, la festa més petarda de totes les que organitzen. La convidada en aquesta ocasió era la Kiwi, que últimament la veig en tots els llocs. Està fent més bolos que Carmen de Mairena durant les eleccions catalanes. A Excuse Me? Alababarada celebrava el seu aniversari amb una música estupenda (cosa que no és tan fàcil trobar últimament) i una mascota la mar de graciosa. El dissabte vaig acabar molt calenta, primer deleitant-me amb l’strip-tease que es marcà Sandra al Som com Som i després ballant amb els Gaydar Dancers en la vibrant festa que organitzà Deseo54. Calfadeta estava jo quan, de sobte, arribà la primavera. Aprofitant els 26 graus d’aquells dies de desembre vaig tornar a lluir els models de l’estiu i demostrar que alguna cosa fa la gimnàstica –poca, però suficient– que estic practicant. I quins llocs millors que les terrasses del Café de la Seu i del Trapezzio per a fer-ho? Encara no havia gastat ni un dels condons, així que no vaig poder evitar passejar-me pels corredors del Nunca, on vaig tindre la sort de trobar-me amb més d’un que, en ple estat d’alarma, es deixava controlar. Encara sense recuperar-me del pont, no podia perdre’m el show que La Prohibida, ella sempre tan fantàstica, ens oferí una vegada més al Cross. I per a continuar la festa, el Mos d’Eva acollia el cabaret de Mantequilla de Colores (en la seua millor actuació, van

La Gira de Mantequilla de Colores és tot un éxit: Primerament van omplir de gom a gom Deseo 54 en la 24 Festa aniversari del Col·lectiu Lambda, després van dur endavant la Nit Solidària del Dia Mundial contra la Sida a Venial i per finalitzar enlluernaren El Mos d’Eva amb una altra gala solidària. Azulito, la mascota d’Alababarada en Excuse me?

fulllambda

Enguany els he demanat un DNI als Reis però no me l’han portat! Això és el que pensen els fills de les famílies homoparentals que han accedit a la paternitat per gestació subrogada. Amb la instrucció 15317 de l’octubre passat del Ministeri de Justícia a través de la Direcció General dels Registres i del Notariat en què es protegia l’interés superior del menor i per tant es fixaven els criteris i requisits (com la presentació prèvia d’una resolució judicial dictada per un tribunal competent en el país d’origen) que permetien la inscripció d’aquests xiquets en el registre civil, no ha canviat quasi res. Més aïnes al contrari. El 20 de novembre durant el Dia dels Drets dels Infants, la FELGTB, la UNAF (Unió Nacional d’Associacions de Famílies) i quatre associacions de famílies homoparentals van enviar una carta al Govern d’Espanya. Es queixaren que el president no els ha contestat una carta similar de 2009, que no es té en compte aquestes noves famílies en les modificacions legislatives que es preveuen, que els cònsols discriminen les famílies homoparentals (a les famílies heteroparentals no els posen cap trava a l’hora de registrar els seus fills a l’estranger) i que la dita instrucció no ha millorat res sinó que ha empitjorat la situació perquè força les famílies a ficar-se en judicis molestos d’anys de durada mentre els xiquets resten sense drets. A més a més, avisen que si porten aquest afer davant el Tribunal d’Estrasburg i aquest decideix en favor dels demandants, l’Estat quedaria en una situació incòmoda. És per això que els infants d’aquestes famílies, simbòlicament, han demanat que se’ls concedisca la ciutadania espanyola i desitgen eixir dels llimbs legals on es troben actualment. Es veu, però, que els Reis no els han fet cas. Potser no s’han portat bé? No pot ser això. Esperaran fins l’any vinent!

Discrimination in the US Army... ja n’hi ha prou! Us parlàvem en l’anterior número que la política del “Don’t ask don’t tell” per la qual les i els soldats americans no podien eixir de l’armari per por de ser despatxats de l’exèrcit no tenia moltes possibilitats de ser derogada. Ens equivocàvem! Per fi el Senat dels EUA ha donat llum verd a aquesta derogació. El problema pel qual no s’aprovava és que en votacions anteriors aquesta proposta anava inclosa en una llei més àmplia que tocava altres aspectes de la política de “defensa” estatunidenca i els republicans la bloquejaven. Gràcies a un senador independent aliat amb els demòcrates i una senadora republicana es va acordar que la fi de la llei discriminatòria es votara per separat. Així s’ha esdevingut i amb 65 vots a favor (entre els quals calen destacar els de huit republicans) i 31 en contra, s’ha posat fi a una discriminació històrica en l’exèrcit nord-americà. Molts mitjans comparen aquesta fita amb el moment en què s’acabà amb la discriminació racial en el cos americà. God (o qui vulgueu) bless America!

Un bon símbol d’esperança per a la curació del VIH Amb molta prudència han anunciat uns científics alemanys, entre els que destaca Gero Huetter, haver curat la primera persona seropositiva. El pacient és un berlinés d’una quarantena d’anys que es va infectar amb el VIH l’any 1997 i que va ser guarit d’una leucèmia en 2007 mitjançant un trasplant de cèl·lules mare extretes d’una medul·la espinal. Resulta que després d’aquesta intervenció, el pacient ha anat millorant, fins i tot va deixar de prendre antiretrovirals, i a hores d’ara el VIH no es troba en el seu organisme. Podem parlar doncs d’un colp de sort i no tant d’un descobriment, però compte: les dites cèl·lules no es poden aconseguir de qualsevol medul·la òssia sinó que ha de ser de la d’una persona que tinga característiques genètiques que li impedisquen contraure la infecció per VIH. El problema rau en el fet que aquestes característiques només les posseeix un 1% de la població blanca. Els científics ja han advertit que no es tracta d’un tractament compatible amb la gran majoria de seropositius (no s’usarà) i que no investigaran emprant el trasplant esmentat perquè és una operació on el 30% dels intervinguts moren. L’objectiu actual, diuen, és doncs trobar formes de tractament menys agressives partint del descobriment amb les cèl·lules mare. Tota una esperança.

Amor escandinau No som massa patriotes per ací però la selecció espanyola no va fer un paper d’allò més esplèndid en l’europeu d’handbol femení de Dinamarca i Noruega. Tanmanteix, aquest últim estat -com es nota que eren les amfitriones!- sí que jugà amb un parell d’ovaris: només cal veure en quina posició van quedar! L’esport està molt bé, però xica, un poc de safareig no fa mal a ningú, així que us en contarem l’última... Gro Hammerseng, jugadora en la selecció noruega, obertament lesbiana, va deixar fa poc Katja Nyberg, una altra de les estreles noruegues d’aquest esport. Però, ai las!, que direu que el dol li ha durat massa? No, no. En aquest campionat europeu, tot i que sense admetre-ho obertament, s’ha vist com està ja emparellada amb una espatarrant companya de joc, Anja Edin, amb un toc una miqueta butch que li dóna més interés i tot. Qui l’agafara!

Què fa la filla de Raúl Castro a Tòquio? Mariela Castro, directora del CENESEX, el centre cubà d’educació sexual, va ser a l’Institut Cervantes a Tòquio en unes jornades. Davant d’un públic de castellanoparlants (alguns més i uns altres no tant) va negar que la transsexualitat siga una malaltia, defengué el dret a la cirurgia de reassignació de sexe i el canvi de sexe en el document d’identitat, i afirmà la discriminació de les i els transsexuals en l’àmbit sociolaboral. S’espera que en els propers anys Cuba faça canvis legislatius en matèria LGTB després que el mateix Fidel Castro haja entonat el mea culpa per les persecucions d’homosexuals i transsexuals sobretot en els anys 60 i 70.

fulllambda

Febrer

Gener

1 – 23 de gener: Enric Valor. El valor de les paraules. Per retre homenatge al mestre, un dels literats i gramàtics valencians més importants del s. XX, l’AVL amb la col·laboració de la Universitat de València us presenten aquesta exposició que ens descobrirà un personatge polièdric en la forma i polifacètic en el contingut, en un recorregut que ens desvelarà aspectes personals, ens endinsarà en el món màgic de les rondalles, recordarem l’univers mític de les novel·les, descobrirem el rigor gramatical i la precisió lingüística, fins a ser testimonis del valor de Valor. Sala Thesaurus de La Nau. De dimarts a dissabte de 10 a 14 hores i de 16 a 20 hores. Diumenge i festius de 10 a 14 hores. Entrada lliure.

16 de gener - 6 d’abril: El Mago de Oz es tracta d’un espectacle de dansa contemporània basat en la mítica obra de Frank Baum (hi ha algun LGTB que no la conega?), ple de màgia i tendresa, realitzat per la companyia de dansa valenciana Ananda Dansa (Premi Nacional de Dansa 2006). La peça ha rebut tres premis MAX de les Arts Escèniques i un de la Generalitat Valenciana. Teatre Escalante (C/ Landerer 5).

Podrás trobar aquesta molta més informació a la web del Col·lectiu Lambda:www.lambdavalencia.org

19 – 30 de gener: Mamma mia! Tothom s’ha rendit als encants de la música, la trama i els personatges de MAMMA MIA!, l’últim gran espectacle de tall esperançador. Ara és el teu torn de sucumbir davant aquest gran èxit musical, que combina la màgia narrativa d’ABBA amb una història d’amor, humor i amistat. Això sí, hauràs de preparar els cacaus perquè les entrades costen... de 37 a 52 €!

22 de gener: L’experiència de l’embaràs en lesbianes. Com en aquesta època de fred és un risc fer una trobada a l’aire lliure, en l’última reunió del grup de famílies han decidit organitzar els berenars temàtics d’hivern. En aquesta ocasió ham decidit dedicar-la a l’experiència de l’embaràs amb la idea que aquelles que ja han passat pel procés puguen compartir les seues vivències amb aquelles que estan embarassades o estan en l’intent. Compraran xocolata i una coca en llanda per a berenar. Si algú prefereix una altra cosa, que s’ho emporte i així compartim. S’agraeix confirmació en el correu: families@lambdavalencia.org Seu del Col·lectiu Lambda (C/ Vivons 26 baix) a les 18.30 h.

28 i 29 de gener: 9é Congrés del Col·lectiu Lambda. La celebració d’un Congrés és sempre una oportunitat per a la reflexió i el debat sobre la marxa de la nostra associació. És per això que et convidem a participar-hi a partir de ja. Si tens qualsevol dubte o suggeriment pots enviar-nos un correu electrònic a: 9congres@lambdavalencia.org Octubre Centre de Cultura Contemporània (C/ Sant Ferran, 12).

1 de febrer: Pa negre Sergi López, Laia Marull, Eduard Fernández, Roger Casamajor i Nora Navas, alguns dels millors i més premiats actors catalans s’han posat a les ordres d’Agustí Villaronga per protagonitzar l’adaptació al cinema de l’èxit de vendes de l’escriptor Emili Teixidor. Pa Negre explica una història rural, una història de famílies en un xicotet poble català en el qual un home ha sigut assassinat, i tot en una època gris, una època dominada pels feixistes però també l’època en la qual un xiquet i una xiqueta desperten a la joventut. I a més a més en la nostra llengua! UGC Cine Cité a les 20h. Dues entrades debades amb carnet universitari i tarifa reduïda per al públic general.

19 de febrer: Festa de la Valentina. El grup de lesbianes organitza una vegada més com cada any aquesta festa en què t’ho passaràs d’allò més bé. No dubtes a vindre-hi! Consulteu horari i lloc en la pàgina de Lambda.

19 de febrer: L’accés a la parentalitat per als gais. Des que es va aprovar el matrimoni entre persones del mateix sexe al juny de 2005 hi ha hagut un baby boom lèsbic a partir de la garantia jurídica que les lleis ofereixen als nostres fills i filles des d’aleshores. Però què passa amb els xics gais? Quines opcions tenim? És l’adopció una via fàcil i ràpida per a ser papàs? Com i on es pot realitzar una tècnica per subrogació? Podem accedir a un procés d’acolliment familiar? Vine a la nostra tertúlia. Seu del Col·lectiu Lambda (C/ Vivons 26 baix) a les 19 h.

fulllambda

Valoració de les pel·lícules: no malbarates temps ni diners anant al cinema sense pena ni glòria per passar una estona entretinguda per a recomanar ves al cinema, comprat el DVD quan isca i recomana-la!

ELIGE SIEMPRE CARA VALORACIÓ: Emotiu i valent documental en què s’explica en primera persona com es viu amb VIH. S’hi recullen històries com la de Pedro i Juan, una parella en la qual Pedro viu amb el VIH des de fa 20 anys; la de Teresa, infectada de VIH des del 1998 i mare d’un xiquet seropositiu; o la de Salvador, un jove que afronta el virus “sense complexos” i que afirma que mai no ha sigut discriminat per aquest motiu. Es tracta d’experiències de caire ben divers que aborden aspectes com ara la infecció, el procés de fer-se la prova, la vida en parella, la lluita per la normalització, l’estigma de la lipodistròfia, etc. Al seu torn, aquesta producció, a causa dels seus variats testimoniatges, suposa un repàs històric del VIH-SIDA a l’Estat espanyol: des d’un passat on no hi havia esperança de futur fins a un present molt diferent, amb opcions de tractament i ple de vida. Aquest projecte s’emmarca dins de la iniciativa “Cara o creu” promoguda per CESIDA (Coordinadora Estatal de VIH-SIDA).

L. A. ZOMBIE VALORACIÓ: Dos anys després de sorprendre’ns amb Otto, or up with dead people, Bruce LaBruce ha tornat amb aquesta nova producció, en què reprén alguns aspectes que els seus seguidors van trobar a faltar en l’anterior. Novament, una combinació de les seues obsessions preferides componen aquesta història: porno, gore, zombis i denúncia social. Si la pel·lícula protagonitzada pel personatge d’Otto versava sobre un zombi gai i vegetarià que acabava menjant-se les seues parelles, L. A. Zombie explica la història d’un zombi alienígena que emergeix de les aigües de l’oceà per ressuscitar cadàvers a través del seu semen, però, segons les paraules del director canadenc, amb més sexe explícit i més escenes gore. La pel·lícula va ser presentada a Espanya en el passat Festival de Sitges i vetada en altres festivals com el de Melbourne.

THE SECRET DIARIES OF MISS ANNE LISTER VALORACIÓ: Producció provinent del Regne Unit, amb segell de la BBC, que destaca per la seua elegància, correcció i testimoniatge històric. La pel·lícula explica la història d’Anne Lister (1792-1840), una terratinent de Yorkshire que va escriure uns diaris en clau, com els famosos de Samuel Pepys, sobre les seues experiències com a lesbiana. Anne Lister vist de negre des que la seua amant es casa amb un home gran, després de jurar-li que tornarà a viure amb ella quan siga vídua, fora ja de perill del dir de la gent. El diari ha sigut desxifrat fa poc i aporta informació sobre qui ha sigut anomenada la primera lesbiana moderna de la Gran Bretanya.

Cocodrils al bioparc de Belém, una de les espècies animals més representatives de l’Amazònia.

de ruta per... el Brasil

Passejant per Belém, la ciutat de les ‘mangueiras’

LUIS NOGUEROL A la vora de la badia de Guajará, en el gegantí nus fluvial que constitueix la desembocadura del majestuós riu Amazones, s’estén la ciutat de Belém. Després d’un viatge des de València de quasi un dia, sumant les hores de vol i les escales, vam albirar per fi des de la finestreta de l’avió els perfils d’aquesta bulliciosa ciutat que ens acolliria durant un parell de setmanes.

Parlant de menjar, la gastronomia local és molt rica, i pràcticament tot se celebra amb música i menjar. Allò més típic de la zona és sens dubte l’açai, un petit fruit del qual s’extrau un suc dens, que té un sabor particular i se serveix com a sopa freda. Tacacá, vatapá, maniçoba i pato no tucupí són solament algunes de les especialitats amb les quals s’hi pot cuidar el paladar –però no la línia.

Després d’aterrar a l’aeroport de Val-de-Cans, la primera cosa va ser aclimatar-nos a l’altíssima humitat ambiental i a les elevades temperatures tan característiques d’aquestes latituds equatorials. Molts carrers són plens d’enormes mangueiras (mangos) que fan possible caminar sota una ombra agradable, però com que el sol és tan fort intentem programar les eixides fora de les hores de màxima insolació. Per sort, un bon nombre de dies es van fer més suportables per la pluja de les vesprades, refrescant i torrencial.

Una cosa que no podeu deixar de fer és passar per la senyorial i frondosa plaça de Batista Campos i prendre-hi una aigua de coco ben fresca, i si us queda espai, ho podeu acompanyar d’una gran bola de sorvete de cupuaçu, bacurí, tapioca o murucí.

Belém és la capital de l’estat de Pará, porta d’entrada a l’Amazònia i punt de trobada de diferents cultures, gents i tradicions. Una visita al Forte do Castelo va ser la millor lliçó. Ens hi van explicar la fundació de la ciutat el 1616 per la corona portuguesa i hi vam poder veure una interessant col·lecció d’art indígena amazònic que també ens va permetre conéixer les riques arrels precolonials dels pobladors d’aquest territori. Des dels murs del fort la vista ha d’esforçar-se per a albirar la riba oposada d’un riu que és quasi una mar i que et fa sentir diminut. Us recomane fer una excursió amb vaixell i visitar l’illa de Marajó, la major illa maritimofluvial del món, que alberga sorprenents espais naturals protegits. Vam gaudir molt del bioparc, que no té res a veure amb el de València. Situat a uns 15 km del centre, és un paratge natural on un guia molt simpàtic ens va acompanyar en un recorregut per les espècies vegetals i animals més representatives de l’Amazònia. No trobareu a Belém la típica destinació turística de sol i platja, però sens dubte té nombrosos atractius. Ens agradava perdre’ns passejant per la ciutat vella, decadent però plena de vida. La Catedral da Sé, el Teatro da Paz, el Museu d’Art Sagrat, la Casa das 11 Janelas, el palau Lauro Sodré... són alguns dels principals monuments que testimonien l’època gloriosa de finals del segle XIX i principis del XX, basada en la producció i el comerç del cautxú. El mercat Ver-o-Pêso és un dels llocs més populars, farcit de colors, olors, sorolls... És possible trobar-hi records de tota mena, fruites, verdures, espècies, afrodisíacs, peix fresc, i molta, molta gent curiosa. Després del recorregut, no vam poder resistirnos a prendre una tapioquinha i unes coxinhas en algun dels nombrosos llocs de menjar típic. Al mercat de Ver-o-Pêso es

És clar que allò que més em sorprèn cada vegada que torne al Brasil és la seua gent, amable i plena de vitalitat, sempre amb ganes de fer festa. Igual que la humitat, la música ho envolta tot. Al·lucinava veient com la gent es lliurava magistralment al ball en qualsevol dels garitos nocturns als quals ens van portar de marxa. Carimbó, brega, tecno-brega, calypso, lambada, zouk i forró són ritmes nascuts a la ciutat que s’han estès pel món. Si voleu eixir per l’ambient, la ciutat disposa de locals, bars, discos i saunes. Al setembre s’hi celebra l’Orgull, que convoca desenes de milers de persones a les principals avingudes. No obstant això, es percep poca visibilitat en el dia a dia per a lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals, potser perquè la societat de Belém és encara bastant tradicional i la religió (les esglésies evangèliques i la catòlica, principalment) hi exerceix una gran influència. Però Belém és també una ciutat viva i actual: mostra d’això fou la celebració del Fòrum Social Mundial l’any passat, que hi va aplegar desenes de milers d’activistes de tot el món. Així que tan solament em queda animar-vos a conéixer aquesta ciutat, que resta fora dels circuits habituals de turisme al Brasil.

Refrescant a les aïgues de la badia de Guajará, un bon remei per combatre les altes temperatures.

adia de a de la b

Panoràm

pot gaudir dels millors men

Guajará,

nó

a tir de ca

jars típics de la zona.

fulllambda

gener 1

24 / 31

9é Congrés Lambda

febrer 1

juliol

Exposició VIH-vo

Orgull lgtb a Madrid

Festa de la Valentina

21 / 28

26 Assemblea Lambda

març 7

Dia de la Dona

Curs de Formació per a Formadors

Premi Arc Iris

setembre

25é Dia de la Visibilitat aniversari Bisexual Lambda

31 26

abril 1

Curs de Formació per a Voluntariat

1 3

24 / 31

Dia Intern. Actes de les contra la LGTBfòbia Famílies

Dia contra LGTBfòbia

23 / 30

24 / 31

Memorial de la Sida

Dia Intersexualitat

Fòrum Dia contra la Lambda + Violència Festa per de Gènere Prevenció

juny 1

desembre

Jocs Taronja (organitza Samarucs)

25 Orgull lgtb a València

28 Dia intern. orgull lgtb

Dia dels Drets Humans

26 Picaeta de cap d’any

30 Premis M. Borràs

Orgull Lèsbic

Dia Lluita contra la Sida

Pekefesta + Orgull Trans

Eleccions

Debat: polítiques lgtb

novembre

1 4

Curs Formació per a Voluntariat

Dia del Treball

Dia del P. Valencià

maig 2

Dia Prova Curs per la Participació del VIH de la Dona Lesbiana

Trobada Estatal de Transsexuals a València

Dia de la Visibilitat Lèsbica

octubre