Full lambda 16 primavera 2011 by Lambda València

número 16 • Primavera 2011

22 cita amb la igualtat © FOTO PORTADA: Departament de comunicació i disseny FELGTB

: g i a de m

cita amb les urnes

I a més, en aquest número... La jerarquia catòlica segresta l’educació sexual al País Valencià Parlem amb Abdellah Taïa, el primer gai visible del Marroc Interculturalitat sí, però amb respecte cap a tothom La revolta de les lesbianes ha començat

fulllambda

4 Editorial Cartes

El maricon sóc jo

Abdellah Taïa

Associació Jarit Visibilitat lèsbica

Eleccions Vota igualtat!

16 22 23

Batallant amb el sexe

19 Crònica Rosa

6 18

20 L’agenda

Què és el fulllambda

Notícies

Taquilla

De ruta per... Porto

El fulllambda és un òrgan d’expressió del Col·lectiu Lambda, entitat que no necessàriament es fa càrrec de les opinions vessades en les seues pàgines. El fulllambda és una publicació gratuïta i està totalment prohibida la seua venda. La reproducció per qualsevol mitjà dels seus continguts està permesa sempre que es faça menció del seu origen. EDICIÓ: Col·lectiu Lambda de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals. REDACCIÓ: C/ Vivons, 26 · 46006 Russafa-València. · Telf.: 963342191 – INFOROSA: 963913238 · www.lambdavalencia.org COORDINACIÓ: Albert Gilabert. CONSELL DE REDACCIÓ: Jordi Santamaria, Nemo, Paula Iglesias, José Navas, Pau Vendrell. COL·LABORACIONS: Vicent Bataller, Mary K. del Carme, Ana I. Fornés Constán, Rosa Sanchis, Eva Ferriols, Sebastián Fontana, Ariel Perea, Boti García Rodrigo, Fernando Morant. CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA: Nemo, Albert Gilabert. IMATGES: Joselupop, Sergio Montal (Telmo), Arxiu del Col·lectiu Lambda, Jeremy Stigter, Cabaret Voltaire, José Navas, Fotolia, Photos.com PORTADA: Departament de comunicació i disseny FELGTB DISSENY I IMPRESSIÓ: Diseñarte PUBLICITAT: Col·lectiu Lambda (Menchu: 629.672.147 / 96.334.21.91). DEPÒSIT LEGAL: V-4395-2007 Podeu fer-nos arribar les vostres suggerències, opinions o textos per a publicar a l’adreça electrònica: full.lambda@lambdavalencia.org. El fulllambda es reserva el dret a no publicar textos amb continguts ofensius o de caràcter antidemocràtic, així com per raons d’espai.

Imprés es paper ecològic

Aquesta publicació rep l’ajuda de la Conselleria d’Educació i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Així mateix, es reserva el dret a modificar els textos per adequar-los a l’espai escaient.

Depòsit legal: V-4395-2007 disseny i impressió:

editorial

’actual època del fulllambda va començar ara fa quatre anys, quan precisament teníem al davant unes eleccions locals i autonòmiques. I quatre anys després la invitació a participar activament a les urnes torna. Hi ha qui diu dels éssers humans que no som sinó animals polítics perquè la política és la manera de regir les nostres vides: negociar i prendre decisions vitals al costat d’altres completament quotidianes. Una altra cosa, però, és la classe política. El descrèdit de la política s’ha instal·lat entre moltes persones, i cada dia és més usual sentir dir que si tots són uns lladres, que si no pots fiar-te’n de cap… Aquest sentiment d’apatia es converteix generalment en un abstencionisme no crític, sinó acomodatici al que hi ha. Però què passa quan l’única vegada que ens pregunten optem per no dir res, per no votar? Diuen que qui calla atorga… En aquest exemplar del fulllambda que ara llegiu hem inclòs un article que reflecteix a la perfecció com a les lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals ens afecta –i

molt- qui ens governa. O és que a algú se li escapa que la nostra salut depén, entre altres coses, dels recursos que s’hi destinen des del govern valencià? Alguna persona encara no sap que la introducció de la moral catòlica a les escoles privades, concertades i públiques com ocorre ara mateix es fa amb el beneplàcit i l’ajuda inestimable de la Generalitat? Són només un parell d’exemples dels que us parlarem al llarg de les pròximes pàgines. Hem de ser ben conscients que la nostra llibertat individual -la de les dones lesbianes, els gais, els i les bisexuals, i les persones transsexuals- depén de la societat que creem. Sí, és cert que en els últims anys hem avançat molt en l’àmbit legal, però no tant en el nostre dia a dia. En aquest fulllambda analitzem especialment dos àmbits com són el de l’ensenyament i la immigració, que també ens permeten reflexionar sobre la societat que construïm quan permetem que les polítiques públiques estiguen en mans d’un determinat par-

tit. ¿Quina societat estem projectant cap al futur quan permetem que a qualsevol escola se’ns diga que som persones “disfuncionals”? Així ho diu la guia de moral sexual que l’Arquebisbat de València està introduint a les aules. ¿Quina societat s’està configurant amb les persones nouvingudes, procedents moltes de vegades de països on la població LGTB és durament castigada? És absolutament necessari que les persones immigrades adopten els discursos si més no de tolerància que en general manté la ciutadania autòctona cap a la nostra realitat. Però això és difícil d’aconseguir sense unes polítiques adreçades a assolir-ho. Qualsevol cap de Consell permetria que se’ns diguera “disfuncionals”? Qualsevol inquilí de la plaça de Manises tancaria els ulls danvant l’arribada de noves cultures a casa nostra i la necessitat de la seua integració? Són només un parell d’exemples que ens diuen molt. Per això, a les pròximes eleccions locals i autonòmiques cal ser conscients de qui és qui i votar igualtat.

CaRtEs Estimats companys, Vaig llegir l’article de Nemo titulat “La ciència guanyarà?” i justament fa poc de temps vaig veure el programa de La Sexta Salvados en què el presentador Jordi va anar a conversar amb un dels fundadors de l’Església Baptista de Westboro, presidida pel pastor Fred Waldron Phelps, el principal missatge de la qual és, com bé descriu l’article de Nemo, God hates faggots (Déu odia els maricons). És força difícil de creure que una persona puga arribar a tals extrems de crueltat, tenint en compte que Phelps va ser un activista pels drets civils en contra de la discriminació contra les persones negres, que a més va estudiar dret i que s’ha presentat com a candidat del Partit Demòcrata de Kansas més de cinc voltes. Per cert, si un demòcrata de Kansas és així, com serà un republicà? Que vitupere milions de persones que, com jo, tenim una orientació sexual diferent a la normativa, a la comuna ja em sembla reprovable. Però que boicotege el funeral d’un estudiant com Matthew Shepard, assassinat a causa de la seua orientació sexual, ja em pareix cosa de no dir. Mai ningú no podrà arribar a comprendre com aqueixa família es va sentir durant aquells moments en què bona part de l’Església Baptista de Westboro, que no és sinó un seguici del mateix Phelps, els va dir que el seu ésser estimat estava mort perquè Déu l’havia volgut engegar a l’infern. Només volia donar-vos les gràcies per recordar-nos que encara queda molt per fer.

Fina M. V. Bon dia! M’he alçat este matí i m’he posat a vore les notícies de L’Informatiu, un diari digital en valencià per internet. Resulta que han tret una entrevista amb una antiga dirigent d’un prostíbul ben conegut a València, el Majestic, que afirmava haver hagut de pagar en diners i en carn de les seues prostitutes a dirigents del PP a canvi de no rebre visites de la policia. És el que deia Laura Valero en l’article del número 15 de la vostra revista: ¿quina poca vergonya és esta que anem darrere de les persones que es prostituïxen quan ho fan individualment en àmbits urbans però després ningú s’encarrega d’acabar amb el proxenetisme dels mals anomenats “bars de carretera”?

Josep E. F.

Podeu enviar les vostres cartes a full.lambda@lambdavalencia.org. La redacció del Full Lambda es reserva el dret a retallar el contingut de les cartes quan aquestes excedisquen les 30 línies, així com a descartar qualsevol escrit insultant, homòfob, trànsfob o que, en general, atempte contra la integritat de les persones.

fulllambda

El maricon

sóc jo Nemo (blogdenemo.blogspot.com) Un bon amic meu, que des de fa molts anys està fora de l’armari en tots els àmbits de la seua vida, inclòs el laboral, em va contar no fa molt de temps l’anècdota següent: aquell mateix matí estava ell a la seua faena amb el seu cap i un company, ambdós heterosexuals, quan de sobte el primer, posant-li un braç per damunt dels muscles al segon, li amollà: “Maricooon!”. El meu amic, que té bona relació els altres dos, va recordar llavors amablement al seu cap que el “maricon”, allí, era ell (el meu amic, no el seu cap), i el directiu no va saber què respondre: es limità a esbossar un somriure tímid. El meu amic no sol autodefinir-se com “maricon”, però en aquella ocasió li va eixir així, espontàniament... Era obvi que el cap del meu amic no pretenia, en anomenar maricon el seu company, vexar o ofendre aquest últim. Ben al contrari, aquell era un gest amistós, una brometa o mostra de complicitat que pretenia enderrocar retòricament la barrera entre superior i subordinat per a presentar-los a ambdós com a simples amigatxos de barra de bar, en un simbòlic –i imaginari, és clar– peu d’igualtat. El cap tampoc no volia ofendre el meu amic: crec que ni tan sols no li devia haver passat pel cap que el seu gest cap a l’altre company poguera afectar-lo a ell de cap manera, tot i que sabia des de feia molt de temps que el meu amic era gai. De tota manera, malgrat que el cap no tenia la menor intenció d’insultar ningú, la càrrega despectiva de la paraula maricon continuava present en aquella situació. Pensem si no en quines altres expressions hauria pogut usar en lloc d’aquest mot: “fill de puta”, per exemple, o “cabronàs”… ; paraules que, almenys en principi, són indubtablement insults. I és que la gràcia de la brometa amb què el directiu intentava acostar-se al seu subordinat estava precisament en el fet que es pressuposava que aquest últim no tenia res de maricon, ni el cap albergava realment cap sospita que poguera ser-ho. La nohomosexualitat del company del meu amic era la condició sine qua non perquè aquell gest de complicitat poguera funcionar com pretenia que funcionara qui el feia. És a dir, que la supressió simbòlica de la barrera social entre qui mana i el manat, la inclusió d’ambdós en un imaginari cercle d’amistat viril, es basava implícitament en l’exclusió d’aquest cercle dels vertaders maricons: en la confirmació retòrica de la barrera que separaria els maricons dels autèntics mascles. En protestar “Eh, que ací el maricon sóc jo!”, el meu amic estava, de la manera més simple i efectiva, posant en evidència aquest mecanisme retòric d’exclusió dels gais. Treia a la llum allò que realment hi ha darrere d’aquesta paraula, maricon: milions d’hòmens homosexuals com ell, que viuen i treballen entre els heteros i que sovint han de suportar formes d’inferiorització simbòlica com la que descric en aquest text,

fulllambda

quan no –si bé no és aquest, afortunadament, el cas del meu amic– d’altres de més directament danyoses. D’altra banda, el meu amic també aconseguia amb això desmuntar en certa manera aquest mecanisme inferioritzador: ja que el que aquest no preveu és que en una escena així puga estar present un gai que no s’avergonyisca de ser-ho. Allò que preveu el mecanisme en qüestió és que, posat cas que hi haja algun maricon present, aquest es guardarà moltíssim de manifestar que ho és, precisament per no quedar exclòs d’aquest cercle d’amistat viril que el cap obri als seus subordinats mascles com un gran favor personal; per no quedar estigmatitzat i marginat. Per això, que el meu amic fera notar en aquell moment que ell sí que era “maricon” no sols tenia la virtut de revelar la injustícia i la violència implícites en aquesta mena de retòrica, sinó que aconseguia també boicotejar-la: d’ací el desconcert del directiu, que de sobte veia el seu propi gest sota una llum tan inesperada com poc afavoridora, transformat en quelcom d’enutjós, en un vertader acte fallit… Era, sens dubte, la primera vegada que li ocorria allò. No cal dir, per tant, que seria extremadament candorós arribar a veure un gest gay-friendly en dos hòmens (suposadament) heteros que se saluden –com succeeix de vegades al nostre país– dient-se l’un a l’altre “maricon”, “mariconàs”. Es tracta d’una forma jocosa de saludar-se, i si la situació és jocosa és precisament, com hem vist, perquè s’exclou per complet la possibilitat que qualsevol dels dos puga ser realment homosexual. Podem suposar, però, quant tardaria a canviar-li la cara a qui saludara així un dels seus col·legues si aquest li replicara “doncs sí, mira, m’agraden els hòmens. A tu també, tio?”, i insistira repetidament en la veracitat d’aquesta resposta. Tardaria, més o menys, tant com li costara al primer convéncer-se que l’altre no estava de broma. “El llenguatge quotidià (…) està travessat de banda a banda per relacions de força, per relacions socials (…), i és en el llenguatge i per mitjà d’aquest (…) que s’exerceix la dominació simbòlica, és a dir, la definició –i la imposició– de percepcions del món i de representacions socialment legítimes”, escriu Didier Eribon en el seu imprescindible Réflexions sur la question gay. D’ací que tot aquest assumpte resulte en realitat moltíssim menys banal del que podria semblar. Amb el llenguatge quotidià i la dominació simbòlica que aquest vehicula es construeix la inferiorització social, molt real, de les persones LGTB. Per això és oportú, i necessari, saber boicotejar els mecanismes verbals i gestuals d’aquesta dominació simbòlica, i aconseguir –com va fer el meu amic– que a qui els use, fins i tot en un context (aparentment) trivial, li isca el tret per la culata. Que es quede sense paraules i amb un petit somriure glaçat, sufocat i cohibit, als llavis: ja va sent hora que deixem de ser els maricons els qui hàgem de callar, els tímids, els avergonyits.

La interculturalitat

no és excusa ANA I. FORNÉS CONSTáN Associació Jarit Davant el plantejament de què pensen les persones migrants so-

autòctona. Hem d’assumir, per tant, que també hi ha amplis

bre la situació de les llibertats sexuals, o l’ideal d’aquestes llibertats,

sectors de la societat que mantenen i, fins i tot, promouen actituds

que troben en la societat valenciana actual, es corre el risc de caure

discriminatòries.

en generalitzacions o en clixés. Assumint que aquest és un article

Per això, encara que en la llei es projecta una situació, aquesta no concorda plenament amb la realitat. De la mateixa manera, podem dir que encara que en el marc normatiu d’integració de migrants es diu que s’assegura la no-discriminació amb relació a l’orientació sexual, m’atreviria a afirmar que en realitat hui dia no s’hi treballa específicament, i de fet aquest és un tema tabú que, com tantes altres vegades, s’obvia.

d’opinió, i sense haver portat a terme cap investigació prèvia que em permeta contrastar i tenir elements d’anàlisi més rigorosos, pretenc fer-hi referència a una sèrie de reflexions i experiències que he tingut en processos formatius d’integració de persones migrants i autòctones. Però primer cal analitzar el marc normatiu legal, que ens servirà d’argumentació per a concloure que s’han de defensar les llibertats sexuals de què gaudim sense que això supose una assimilació cultural. Segons el Pla estratègic de ciutadania i integració 20072010 de la Secretaria d’Estat d’Immigració

Emigració,

“l’enfocament de les polítiques d’integració que s’han posat en marxa parteix de les reflexions següents: sense legalitat no hi ha integració possible, i calen recursos per a promoure la integració, entesa com un procés bidireccional que cerca la cohesió social”. Les polítiques d’integració assenyalen, com podem veure, que la integració s’ha de veure com un procés bidireccional. Aquest procés s’emmarca dins el marc de la Constitució espanyola, que afirma que “Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític” (art. 1) i s’ha d’interpretar de conformitat amb els drets humans (art. 10). L’article 14, a més, especifica que “els espanyols són iguals davant la llei, sense que puga prevaldre discriminació alguna per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. Un dels principis sobre els quals s’assenta el Pla estratègic de ciutadania i integració és la igualtat: “Igualtat com a equiparació de drets i obligacions bàsiques de la població immigrada i autòctona;

La interculturalitat no pot suposar en cap cas una reculada o fomentar actituds de no integració amb altres col·lectius, específicament les persones LGTB igualtat de tracte i no discriminació per raó d’origen racial, ètnic, nacionalitat, sexe, discapacitat, edat, orientació sexual o qualsevol altre motiu; i igualtat d’oportunitats com a garantia d’una societat inclusiva.” Per tant, si assumim que a Espanya s’han adquirit una sèrie d’ideals d’igualtat al voltant de la condició sexual, i que aquests no solament s’accepten sinó que s’asseguren per llei, hem de considerar aquesta premissa com inqüestionable, i no podem acceptar cap tipus de relativisme cultural sobre aquest tema. És cert que a Espanya s’han aconseguit quotes d’igualtat respecte als drets de les persones LGTB, encara que també és cert que no hi ha una plena integració i normalització entre la mateixa població

Per a contractar publicitat al

Quina és, per tant, la meua percepció sobre la valoració que poden tenir les persones migrants de les persones LGTB? Hem de tenir present que moltes d’aquestes persones provenen de territoris on hi ha una gran discriminació en funció de l’orientació sexual, que tenen un bagatge cultural molt marcat sobre aquest tema ple de prejudicis, caracteritzat encara per la concepció que tot allò que se n’isca de l’heterosexualitat (entesa com una categoria fixa) és una malaltia, i on hi ha també molta doble moral sobre aquest tema. Al mateix temps, també cal recordar que en el nostre propi context també hi ha diferents velocitats pel que fa a la normalització de les persones LGTB, i que moltes persones autòctones es mouen també en aquesta esfera d’ignorància i rebuig. Quan tractem d’aquests assumptes, habitualment sorgeix un cert conflicte en el debat sobre les llibertats sexuals. Una vegada, en un espai de reflexió en un projecte de codesenvolupament, parlant sobre la integració, algú em va fer la pregunta següent: què em pot aportar a mi la societat valenciana? La meua resposta la vaig argumentar en l’avanç dels drets i les llibertats en matèria d’orientació sexual. Per a legitimar els meus arguments em vaig basar en el nostre marc normatiu. Hem aconseguit determinades coses que no es poden qüestionar. Davant un conflicte cultural que suposa la discriminació i el noreconeixement de la igualtat, no hem de caure en el relativisme cultural, ni tenir por que el nostre discurs siga considerat com el de la cultura dominant. La interculturalitat no pot suposar en cap cas una reculada o fomentar actituds de no integració amb altres col·lectius, específicament les persones LGTB. Si ens preguntem si les entitats –públiques i privades– que treballen a favor de la integració de les persones migrants i autòctones tenen algun tipus de plantejament, estratègia o acció que promulgue al seu torn la integració amb les LGTB, la resposta és, majoritàriament, que no. Com passa amb la cooperació al desenvolupament, la lluita per la garantia de les llibertats sexuals queda relegada a un segon pla i a un temps futur en què les societats hi estiguen preparades. Malgrat ser un col·lectiu vulnerable, no es considera encara que tinga la dosi suficient de correcció política, i això es deu al fet que la resta d’entitats socials no han alineat el seu discurs amb aquesta lluita. Però no pot existir-hi una veritable interculturalitat si no s’incorporen al procés d’integració tots els col·lectius que conformem aquesta societat… Ens hi atrevim?

, telefoneu al 692.047.997 / 629.672.147 (Menchu)

Abdellah Taïa:

“La revolució actual permetrà reinventar l’individu àrab” Abdellah Taïa va nàixer al Marroc, a Salé, el 1973. És un escriptor que va estudiar literatura francesa a la Universitat de Rabat i a mitjan anys 90 tingué l’oportunitat d’anar a estudiar a Ginebra i més tard a París, ciutat on resideix actualment. En 2006 va eixir de l’armari en una entrevista en la revista progressista Tel Quel, amb la qual cosa es va convertir en el primer intel·lectual marroquí a fer pública la seua homosexualitat. Bona part dels seus llibres reflecteixen no només la vida d’un homosexual àrab sinó que també reflexionen d’una manera autobiogràfica sobre les experiències socials de la generació de marroquins que va créixer durant els anys 80 i 90. Les seues novel·les traduïdes en llengües estatals són Mi Marruecos, en castellà per Cabaret Voltaire, i El ejército de salvación (en castellà i basc) i Una malenconia àrab (en català, castellà i basc) per Alberdania.

fulllambda: Abdellah, has explicat diverses vegades que la teua verdadera passió ha sigut sempre el cinema. Aleshores per què t’has dedicat al conreu de la literatura? D’on ve aquest amor pels llibres? ALBERT GILABERT

ABDELLAH TAÏA: És efectivament una situació molt estranya. Sóc un apassionat del cinema. Somie pel·lícules contínuament. Des de l’adolescència, arribar a ser director és el meu desig més profund. I tanmateix, a pesar meu, sóc escriptor. Diguem-ne que he escrit llibres. Aquests llibres m’han eixit d’una manera quasi inconscient. Se m’han imposat. S’han escrit fora de mi. De veres que és estrany: fins hui em costa “declarar-me” escriptor. Llig molts llibres, és clar. Però no analitze els llibres, no els prenc com a models. Escric ignorant les tècniques literàries. Escric parts de mi, trossos del meu món, fragments. Els pose en paraules, els transforme. Els pose sobretot en imatges. Mon pare va treballar molts de temps a la Biblioteca General de Rabat. Ha degut influir-me d’alguna manera, però ignore fins hui de quina.

fl: Per què un àrab que ha eixit de les capes més humils de la societat marroquina escriuria en francés, que és, però, la llengua de l’elit cultural d’aquest país?

FOTOS: Jeremy Stigter

AT: Ho sé. Ho sé massa bé. Sóc un traïdor. Escric en la llengua dels meus enemics. Al Marroc el francés és la llengua de la dominació. La llengua per a mirar de dalt a baix els altres, per a xafar-los, humiliar-los. El francés no és la meua llengua. Fins i tot hui, decididament tinc la impressió que aquesta llengua no és meua. En qualsevol cas, no escric el francés com els marroquins rics, com els francesos de França. El francés que utilitze és una barreja de diverses transgressions, traïcions. Volia anar a París a estudiar cinema, a convertir-me en director. Per això, en un primer moment, calia més o menys dominar la llengua francesa. Ho he intentat. M’ha costat uns quants anys. M’he ocupat d’un diari personal, llarg, massa llarg, en què escrivia coses en aquesta llengua estrangera. És aquest diari personal el que m’ha conduït a la literatura i cada dia m’ha empés a trair un poc més.

fulllambda

fl: Què significa per a tu París? AT: Per a mi París és LA ciutat. Ací és on em reinvente, on intente oblidar que només soc un pobre marroquí. És una ciutat magnífica, dura, lluminosa, rica, despietada. A París puc lluitar. Això és el més important.

fl: El novembre passat la teua novel·la Le jour du Roi [El dia del Rei], encara no traduïda a la nostra llengua, va guanyar el Prix de Flore 2010. Pots parlar-nos-en un poc? AT: És una novel·la que expressa les fractures socials vertiginoses

del Marroc. És una història d’una amistat forta, estranya, amorosa, sexual entre dos adolescents marroquins dels anys 80: Omar i Khalid. Un d’ells el triaran per anar a besar la mà del rei Hassan II en una cerimònia al Palau de Rabat. L’altre es torna molt gelós. En aquest moment és quan comença la guerra entre aquests dos adolescents. Una guerra que acabarà en el bosc, en la sang, en el crim. És una novel·la molt negra, molt posseïda, molt política. Una novel·la on, de la mateixa manera, la revolució la dirigeix una dona negra i sublim: Hadda. fl: Llegint els teus llibres, es pot constatar com l’homosexualitat sempre hi és present. En les teues novel·les és un tema central o més prompte transversal? AT: En els meus llibres, l’homosexualitat és present d’una man-

era clara i problemàtica. S’expressa més enllà dels prejudicis, més enllà dels clixés. Fins a hores d’ara no he escrit de veres un llibre sobre l’homosexualitat al Marroc. Sobre la meua homosexualitat. Ho faré. He de fer-ho. He d’assumir aquesta responsabilitat fins al final: fer que la figura de l’homosexual àrab isca de la vergonya, fer de l’homosexual àrab un subjecte lliure. fl: Com es viu l’homosexualitat masculina i femenina al Marroc? Com l’has viscuda a títol personal quan vivies allà? AT: Al Marroc el tabú de l’homosexualitat s’ha trencat durant

aquests darrers deu anys. Però només en els mitjans de comunicació. Ha esdevingut fins i tot una de les obsessions dels diaris marroquins. La societat encara resisteix però no és una raó per a renunciar al combat pel reconeixement de l’individu, tant homosexual com heterosexual a més. Dit això, hi ha una certa llibertat al Marroc per a viure la pròpia sexualitat, però és una llibertat amagada, vergonyosa, immadura. Això és el que jo he viscut personalment. Tenia accés als homes però no al reconeixement. Vaig comprendre bastant prompte que em calia renunciar a una part de mi mateix, de la meua identitat, per a tornar-la a trobar un dia. Tot allò va passar amb molt de dolor, amb molts dubtes. Tot allò m’ha deixat moltes marques.

fl: En la teua opinió, és l’islam compatible amb l’homosexualitat? AT: La religió és un afer personal: cadascú ha de

tindre la llibertat de reinventar-hi la seua relació. Em sent musulmà. I sóc homosexual. I no sent cap contradicció. No em sent infidel, brut. Són els altres els que volen imposar-me a mi i a les persones lliures la seua visió intolerant, el seu obscurantisme.

fl: Pots explicar-nos que són els jinns i la relació amb la teua família? AT: Porte amb mi un imaginari popular mar-

roquí. El de la bruixeria, el dels rituals màgics, dels sants, dels jinns, dels sortilegis, de la possessió. Estime de tot cor aquest món que ha estat menyspreat durant molt de temps pels intel·lectuals marroquins. Els jinns són éssers que viuen amb nosaltres però en un món paral·lel: sols les vidents i les dones posseïdes poden tindre accés a ells, comunicar-se amb ells, servir d’intermediàries... La meua inspiració per a expressar el món, escriure’l, escriure’l nu prové d’aquest imaginari, dels seus colors, dels seus sorolls. Tot això és verdader. Tot això no té res d’exòtic. És més prompte una manera original, poètica, que em ve sobretot de ma mare, a qui encara estic molt molt lligat. Un enllaç amb la terra. Una manera d’alçar els ulls al cel i de començar a cantar.

fl: Una gran revolució es desenvolupa en aquests moments als països àrabs. Penses que es democratitzaran aquests països? AT: Els àrabs es desperten per fi. Es fan adults,

subjectes lliures, polititzats, responsables. Els murs de la por cauen i cauran en cada contrada d’aquest món àrab, inclòs és clar el Marroc. La Revolució Àrab permetrà a la fi reinventar l’individu àrab, donar-li per fi una independència real. Aquesta revolució és sense cap dubte l’esdeveniment més important de la meua vida.

fl: Finalment, aportaran aquests esdeveniments progressos en l’àmbit dels drets de la dona i dels LGTB? Cal esperar-ho. Millor encara: cal exigir-ho. I aquest combat no l’han de dirigir només els homosexuals. La llibertat de l’individu, ho repetisc, concerneix tothom en el món àrab. Tothom. Em sent, gràcies a la Revolució Àrab, molt optimista en aquest moment.

AT:

fulllambda

A les properes eleccions autonòmiques i locals,

vota igualtat! Vint-i-dos de maig de 2011. Una nova data d’eleccions. Una altra oportunitat per a decidir quines polítiques, quins models de govern volem a la Generalitat i als nostres ajuntaments. Des del Col·lectiu Lambda hem volgut fer arribar, una vegada més, les nostres reivindicacions i propostes a aquells partits polítics que actualment tenen representació a les Corts. També hem aprofitat per a reflexionar sobre aquests quatre anys de legislatura. REDACCIÓ FULL LAMBDA

Sense por a equivocar-nos, podem resumir en dues paraules quins seran els principals temes que centraran el debat polític previ al vint-i-dos de maig: crisi i corrupció. Amb qüestions d’aquesta envergadura damunt la taula, potser penses que les demandes de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals no tenen molta rellevància. La igualtat, però, mai hauria de considerar-se una qüestió secundària, i malauradament encara ens queda molt fins a aconseguir un tractament igualitari i respectuós amb la diversitat sexual a la societat valenciana. La crisi i la corrupció, d’altra banda, no són fenòmens aliens ni de bon tros a la nostra realitat com a persones LGTB. Lesbianes, gais, transsexuals o bisexuals també som part d’aquest mercat laboral en crisi que s’està aprofitant per retallar més i més drets; un mercat al qual som encara més vulnerables que la resta de la població en la mesura que ens fem visibles, i molt especialment si som lesbianes, transsexuals o vivim amb el VIH. La corrupció ens toca també més directament del que podries pensar. Ja sabíem que totes i tots els valencians pagàrem la visita de Benet XVI per celebrar a la nostra ciutat la seua excloent i uniforme Trobada de les Famílies. El que no hem sabut fins després és que l’organització d’aquest acte va servir, segons un informe policial, per adjudicar irregularment contractes a empreses vinculades a la trama Gürtel. El malbaratament dels diners públics per donar suport a l’homofòbia de la jerarquia catòlica amagava, a més a més, el benefici il·lícit d’una trama corrupta… només faltava açò! Més enllà dels casos de corrupció, en qualsevol cas, hem patit les conseqüències de la gestió desgavellada dels recursos per part del govern autonòmic. Una gestió basada en la manca d’una anàlisi realista de les carències i necessitats de la societat valenciana, on les prioritats polítiques han estat totalment invertides i que ens ha deixat com a llegat una situació econòmica insostenible a la Generalitat… que ara tracten de resoldre retallant totes les partides, les prescindibles i també (o sobretot) les imprescindibles. El context de crisi tampoc ha ajudat precisament a pal·liar aquesta situació, com és lògic, però és més una excusa que no una veritable causa dels retalls socials que ara patim i encara patirem: en èpoques de recessió, resulta prou senzill camuflar com a polítiques d’austeritat allò que en realitat no és sinó deixadesa de funcions, anihilament progressiu i mal dissimulat de l’estat del benestar. Per descomptat, ja sabem que la tisora sempre comença a retallar pels sectors més vulnerables: així, mentre les

fulllambda

estadístiques ens informaven d’un increment de les infeccions del VIH, hem vist com cada any es reduïen desproporcionadament els pressupostos de la Generalitat per a les polítiques de prevenció i desapareixien altres ajudes per a associacions juvenils que contribuïen també, entre altres coses, a previndre la transmissió d’ITS o a combatre entre els joves l’homofòbia i la transfòbia. Com veus, la crisi, les mesures que els diferents governs empren per atallar-la, la corrupció i el malbaratament dels diners públics ens toquen ben a prop a lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals!

Fem balanç Les eleccions autonòmiques i locals de 2007 se celebraren poc després de l’aprovació de la Llei d’Identitat de Gènere per part del Govern espanyol, i en ple debat sobre l’aplicació de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. L’atenció sociosanitària a les persones transsexuals i l’abordament de la diversitat sexual a l’escola eren, doncs, les nostres principals demandes. Quatre anys després, podem valorar positivament els avanços respecte als drets de les persones trans, malgrat l’immens treball que encara queda per fer. Pel que fa a l’educació en diversitat, ans al contrari, les nostres demandes al Consell estan malauradament més vigents que mai.

Transsexuals amb drets A principis de 2008, la Conselleria de Sanitat va incloure en les prestacions públiques de la sanitat valenciana l’atenció psicològica, endocrinològica i diverses intervencions de cirurgia de reassignació sexual per a les persones transsexuals. Una de les principals demandes que Lambda havia traslladat des de feia més de vuit anys era assumida finalment, així, pel Govern valencià. Des de la posada en marxa de la Unitat Multidisciplinària per a atendre les persones transsexuals al nostre territori, hem pogut comprovar així com aquesta assistència ha contribuït a aturar patiments innecessaris i ha suposat un considerable increment de la qualitat de vida per a moltes de nosaltres. Amb aquesta mesura, no obstant això, no es cobria de forma completa el procés transsexualitzador, ja que la cirurgia genital en quedava exclosa. No es desenvolupaven accions per combatre la transfòbia en àmbits tan importants com

l’educatiu o el laboral. Tampoc es contemplava la necessària formació del personal públic de sanitat, justícia o seguretat en el coneixement i respecte de la transsexualitat, a fi de promoure un tractament adequat i no discriminatori per part dels representants de l’Administració.

La Llei Orgànica d’Educació reconeix l’obligació d’abordar la diversitat sexual a l’escola, en totes les seues etapes. El suport de la raó i de la llei s’han mostrat insuficients en aquest cas, davant la ferma voluntat del Govern valencià per amagar la nostra realitat als més joves.

La transfòbia continua molt arrelada en la societat; l’estigma social suposa encara avui dia un entrebanc que dificulta el desenvolupament de molts joves transsexuals a l’escola, la qual cosa redueix després a la mínima expressió les nostres possibilitats al mercat laboral. Per això, la realitat trans necessita ser abordada de forma integral. Així ho hem fet saber a tots els partits polítics, als quals traslladàrem fa mesos un esborrany de Llei Integral de Transsexualitat. És una llàstima que el Grup Popular a les Corts –el PP- no haja donat la prioritat que requeria aquest projecte, que finalment no ha arribat a temps per debatre’s a la cambra valenciana. Confiem almenys en la responsabilitat dels partits polítics amb representació actualment, tots els quals han confirmat la seua predisposició a donar-hi suport; amb el seu consens, esperem que puga ser aprovat a l’inici de la propera legislatura.

Al llarg d’aquests quatre anys de legislatura hem vist com des de la Conselleria es boicotejava l’Educació per a la Ciutadania, imposant al nostre territori l’ensenyament d’aquesta assignatura en anglés, permetent l’objecció de consciència i eliminant dels continguts mínims la valoració crítica dels prejudicis socials racistes, xenòfobs, antisemites, sexistes i homòfobs. Hem vist com el Grup parlamentari Popular rebutjava a les Corts una proposició no de llei per a elaborar un pla contra la discriminació al sistema educatiu. Com la direcció d’un centre escolar tractava de vetar la presència del nostre col·lectiu en una festa d’acollida i com, des de la Conselleria, es bloquejava als centres educatius l’accés a pàgines webs sobre diversitat sexual. Hem vist com es paralitzava el Programa d’Intervenció en Educació Sexual a petició de grups de pressió conservadors; com després es retirava la docència d’aquest programa als professionals de la salut per deixarla en mans dels orientadors, garantint així el control del centre sobre els continguts; i com, finalment, s’obrien les portes dels centres educatius públics, concertats o privats al programa d’educació moralista, acientífica i homòfoba de l’Arquebisbat. Gràcies a la complicitat del Govern valencià, en ple segle XXI es podrà escoltar a les aules valencianes que l’homosexualitat és “disfuncional”.

Invisibles a l’escola Des del reconeixement legal de la nostra igualtat, els sectors conservadors ho han tingut claríssim: l’àmbit estratègic per continuar avançant (més bé al contrari, per frenar els avanços socials) era sens dubte el sistema educatiu. El seu argumentari és ben simple i conegut: la sexualitat concebuda com una “cosa dels adults” i l’educació sexual, com un “dret” de les famílies. Sembla que alguns no s’han assabentat encara que la diversitat sexual va més enllà de les relacions sexuals, i que està present a les aules malgrat el seu encabotament per amagar-la: lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals també som alumnes, mestres, professores i professors; nosaltres també formem famílies, i les nostres filles i fills van a escola. El dret a rebre una educació sexual, a més a més, serà dels menors; i en qualsevol cas no existeix (per fortuna!) un dret a desinformar-los, a ocultar-los totes les evidències científiques, a convidar-los a discriminar i estigmatitzar… per molt pare, mare o tutor que sigues de la criatura.

Ens volen invisibles, és evident. I no únicament a l’escola: també han tractat d’obviar-nos als plans d’igualtat, al Pla Integral de la Família i la Infància de la Comunitat Valenciana… Aquesta és, de veres, la “Comunitat” que ens presenten com una societat de futur?

Participa-hi! Esperem que les Corts i els ajuntaments conformats el proper 22 de maig siguen més conscients de la necessitat de continuar avançant cap a la igualtat i el respecte a la diversitat. Per això, et convidem a participar activament d’aquestes eleccions, a combatre l’apatia, el desànim i les excuses per a no implicar-s’hi. Et convidem a avaluar críticament el que ha significat aquesta legislatura per a la societat valenciana, a analitzar pel teu compte quines accions s’han posat en marxa per combatre les desigualtats o quines altres han ajudat a fer-les encara més profundes i presents. I et convidem a actuar en conseqüència, a difondre al teu entorn personal els motius de les nostres demandes, a transmetre a les teues amistats i familiars com ens afecten certes polítiques. A explicar per què el 22 de maig els nostres drets també estan en joc.

fulllambda

demandes bàsiques per a una nova legislatura

El pròxim 7 de maig, a les 19h, la seu del Col·lectiu Lambda, al carrer Vivons 26-baix, al barri de Russafa, es convertirà en l’escenari del ja tradicional debat electoral que aquesta entitat convoca davant les eleccions locals i autonòmiques per tal de contrastar els programes de cada partit o coalició pel que fa les polítiques LGTB. S’ha convidat a participar representants de cadascun dels grups parlamentaris que hi ha ara per ara a les Corts. Així, des del Col·lectiu Lambda s’ha cursat convocatòria de participació

Defensa dels drets conquerits per lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals: el reconeixement del dret al matrimoni per a les parelles formades per persones del mateix sexe i del dret al canvi de nom i sexe per a les persones transsexuals amb un procediment administratiu i sense la necessitat de la cirurgia genital. Llei de no discriminació per motius d’identitat de gènere i de reconeixement dels drets de les persones transsexuals que incloga, entre altres mesures, el procés transsexualitzador complet a la sanitat pública, accions d’integració sociolaboral i accions de lluita contra la transfòbia a l’àmbit educatiu, que garantisquen l’accés de les persones transsexuals a una educació permanent. Creació d’un programa integral per a la Igualtat de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals a la Generalitat Valenciana, que plantege i coordine l’execució de les diferents mesures en les àrees de govern de la Generalitat. Creació, vinculat al programa integral, d’un Consell per a la Igualtat de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals com a òrgan consultiu que facilite la participació de les entitats LGTB de tot el territori del País Valencià. Realització d’un programa

fulllambda

al Partit Popular, al Partit Socialista del País Valencià, a la Coalició Compromís (llista integrada pel Bloc, Iniciativa pel Poble Valencià i Verds-Esquerra Ecologista) i a Esquerra Unida del País Valencià (llista en la qual s’integrarà Izquierda Republicana). Però quines són les propostes que els fa a estos partits i coalicions el moviment LGTB? El mateix Col·lectiu Lambda els ha fet arribar amb anterioritat aquest demandes bàsiques de cara a la nova legislatura:

transversal que promoga la igualtat de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals en tots els àmbits d’actuació de l’administració municipal, ja siga a través d’un pla específic o mitjançant la inclusió de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals en plans més amplis de defensa dels drets i de la igualtat.

Articulació de polítiques específiques d’igualtat cap als col·lectius més discriminats dins la realitat lèsbica, gai, transsexual i bisexual: les persones majors, les dones, els adolescents, les diverses funcionalment, seropositives, immigrades, homes i dones transsexuals... i integrar el moviment associatiu LGTB en les estructures de representació de la participació ciutadana dels ajuntaments i la Generalitat. Desenvolupament del principi d’igualtat i respecte al col·lectiu LGTB i les nostres formes de convivència familiar en tot allò referent al dret de família. Compromís perquè l’orientació sexual i la identitat de gènere, i la protecció de les nostres famílies, siguen explícitament assenyalades en aquelles lleis, reglaments o actuacions que facen referència a la nostra realitat familiar. Recuperació de la memòria històrica que reconega la persecució patida per transsexuals, gais, lesbianes i bisexuals durant el franquisme.

5. 6.

Posar en marxa mesures antidiscriminatòries cap a lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals a l’àmbit laboral. Creació d’incentius a les empreses per la inserció laboral de les dones i els homes transsexuals i persones amb VIH, així com facilitar la seua formació. Creació d’un Pla o Servei de Salut Sexual que promoga entre tots els ciutadans i ciutadanes l’educació sexual i una vivència positiva de la pròpia sexualitat. Aquest pla hauria d’incloure polítiques de prevenció del VIHsida i d’altres infeccions de transmissió sexual, donant prioritat a aquelles actuacions que promoguen l’ús del preservatiu i altres mètodes barrera; generalització de la prova ràpida del VIH; polítiques encaminades a la no estigmatització de les persones que viuen amb VIH i polítiques que aborden específicament les qüestions de salut de les lesbianes.

Formació en prevenció de la LGTBfòbia als agents de la Policia Local i Autonòmica amb la fi de garantir la igualtat de tracte i la no discriminació per orientació sexual i identitat de gènere. Acabar amb les situacions d’assetjament a les quals són sotmeses les persones que exerceixen el treball sexual, especialment en el cas de les dones transsexuals.

10.

Suport institucional per part dels municipis i de la Generalitat a la celebració de la data reivindicativa de l’Orgull lèsbic, gai, transsexual i bisexual, així com el compromís d’adoptar el 17 de maig com a Dia Internacional contra la LGTBfòbia.

Posar en marxa plans d’educació sexual als instituts, donant accés a formació i informació sobre la diversitat sexual al professorat i estudiantat, així com impulsar plans de no discriminació als centres. Posar en marxa plans que visibilitzen la diversitat familiar als col·legis mitjançant programes que reconeguen la realitat LGTB. Posar en marxa convenis i programes de cooperació internacional per afavorir la no discriminació de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals i per tant garantir els seus drets humans en països on les lleis o la societat discriminen aquest sector de la població. Es contemplarà aquesta línia de treball en les convocatòries de finançament a projectes de cooperació i solidaritat internacional.

Profesionales para gays

PL. Vicente Iborra, 5 pta. 3 T. 963 380gays 336 M. 656 935 849 Profesionales para 46003 Valencia 963 363 545 656 935 870 www.defengay.es defengay@defengay.es PL. Vicente Iborra, 5 pta. 3 46003 Valencia www.defengay.es

T. 963 380 336 M. 656 935 849 963 363 545 656 935 870 defengay@defengay.es

fulllambda

On queda

l’educació sexual? Rosa Sanchis COL·LECTIU BAOBAB

A l’octubre del 2010, ens vam assabentar per la premsa que la Conselleria de Sanitat del Govern Valencià havia paralitzat el Programa d’intervenció en educació sexual (PIES), que fins llavors impartia personal qualificat dels centres de salut als instituts de secundària. Uns mesos abans havia arribat als caps d’infermeria una circular que els anunciava la paralització temporal d’aquest programa i d’altres que també es duien a terme, per tal de revisar-ne els continguts i modificar-los a partir de l’experiència del curs anterior.

L’anunci va fer saltar totes les alarmes perquè coincidia amb una

Tot i que l’objectiu fonamental d’aquesta educació era la prevenció

forta campanya de pressió duta a terme per grups conservadors

d’embarassos i de malalties de transmissió sexual, i malgrat les inèr-

i també amb l’anunci, per part de l’arquebisbe de València, del

cies biologicistes del personal sanitari i del programa mateix, a poc

disseny d’uns cursos alternatius als oficials, que elaboraria l’Ins-

a poc es configurava un model d’educació sexual que anava més

tituto Valenciano de Fertilidad, Sexualidad y Relaciones Familiares

enllà de la mera prevenció dels perills del coit heterosexual, i s’hi

(IVAF), iniciativa que va rebre la lloança del conseller d’Educació

incorporaven aspectes imprescindibles com són la identitat sexual,

Font de Mora.

l’autoestima, el coneixement corporal, la diversitat sexual, els rols

Tot l’esforç de formació, de treball i diners invertits, sembla que ha anat a parar al fem perquè la Conselleria ha decidit que seran els psicopedagogs dels instituts els qui impartiran l’educació sexual (si volen!)

de gènere com a factors condicionants de la salut, etc. El programa, tot i les deficiències que presentava, tenia alguns avantatges gens menyspreables. Suposava una intervenció multidisciplinària en què s’aplegaven recursos humans diversos: professionals

El programa PIES s’emmarcava dins dels plans I i II de salut de la

d’infermeria, tècnics i tècniques de salut,

Comunitat Valenciana, que tenien com a objectius fomentar entre

professionals de les unitats de salut sexual

la població general, i prioritàriament entre les persones adoles-

i reproductiva, gabinets psicopedagògics

cents i jóvens, l’adquisició de pràctiques sexuals segures i poten-

dels centres educatius, professorat tutor

ciar i desenvolupar activitats estructurades i coordinades de pro-

dels centres educatius, etc. En segon lloc,

moció de la salut sexual en l’àmbit educatiu. El personal sanitari

es donava a conèixer i es feia més acces-

començà a formar-se, i durant els cursos 2008-2009 i 2009-2010,

sible al jovent el Centre de Salut Sexual i

l’alumnat de tercer d’ESO dels centres educatius que acceptaven

Reproductiva de la zona i el personal que els atendria, posat cas

el programa (després de l’autorització de la família) hi rebia una

que ho necessitaren. En tercer lloc, el personal sanitari, que s’havia

formació de sis hores, repartides en tres sessions.

format a nivell teòric, coneixia de primera mà l’adolescent, en el seu context escolar, sotmés a la pressió dels iguals, mantenint les performances de gènere... per dir-ho en paraules col·loquials: el coneixia en la seua salsa. Tot aquest enorme esforç de formació, de treball i diners invertits, sembla que ha anat a parar al fem perquè la Conselleria ha decidit, finalment, que seran els psicopedagogs i psicopedagogues dels instituts els qui impartiran l’educació sexual (si volen!). Amb aquest objectiu, actualment s’ofereix des dels CEFIRE cursos de formació de 30 hores, en teoria donats per professionals de la sexologia (en la pràctica, algun pardalet m’ha dit que no ho són tots). La formació consta de sis mòduls: Desenvolupament històric de la salut sexual, El fet sexual humà (1 i 2), Adolescència, Educació per a la salut sexual i un mòdul pràctic. Per l’enunciat dels continguts del programa, sembla que en els mòduls 2 i 3 s’hauria de treballar la diversitat i els rols de gènere, però no he pogut aconseguir que ningú em contara com es fan aquests mòduls ni me’n passara el material. Els objectius del curs, en tot cas, no es formulen d’una manera massa il·lusionant: “Reconéixer i situar la sexualitat des d’una visió integradora dels diferents aspectes que engloba”, “Reconéixer i facilitar el maneig

fulllambda

de la prevenció primària en embarassos i d’infeccions de transmis-

A punt de tancar aquest article, l’arquebisbat ha presentat els ma-

sió sexual”, “Reconéixer i situar els comportaments sexuals propis

terials Educar la sexualidad para el amor perquè els col·legis

dins dels aspectes controlats per la pròpia voluntat”, “Reconéixer

que ho desitgen, siguen privats, concertats o públics, puguen fer

i situar la diversitat de les opcions sexuals com un principi de res-

educació sexual moralitzadora. Segons el diari Levante, es tracta

pecte i convivència”, “Reconéixer i situar la igualtat de dones i

d’una guia formativa adreçada a criatures i jóvens de 5 a 14 anys

hòmens” i “Potenciar la reflexió crítica sobre les desigualtats per

que qualifica de vici la masturbació i de disfunció l’homosexua-

raó de sexe en qualsevol àmbit de la vida”.

litat. La Conselleria d’Educació no n’ha fet cap valoració perquè considera que els consells escolars tenen autonomia per a aprovar

Què significa que el Departament d’Orientació s’encarregue de l’educació sexual? Doncs el que temíem: que els centres privats i concertats podran donar l’educació sexual que vulguen –cosa que, d’altra banda, ja feien, perquè el programa PIES no ha sigut mai obligatori i sempre hi ha hagut la possibilitat per a les famílies d’objectar-hi. Ja sabem que l’educació moralitzadora sempre ha existit; la novetat és que ara se la situa al mateix nivell que l’educació donada per professionals i basada en la defensa dels drets

les activitats extraescolars que consideren.

I mentrestant, allò que hauria de ser el principal objectiu de l’educació sexual, que és propiciar la cerca i l’acceptació de la pròpia biografia sexual i amorosa, sembla que es posposa per a un altre mil·lenni

humans, entre els quals hi ha els drets sexuals, i no en creences re-

On queda, doncs, l’educació sexual? En mans d’institucions con-

ligioses o morals. A més a més, ja no vindrà ningú de fora a donar

servadores, per una banda, i en mans d’uns departaments d’Ori-

una formació que els sectors més conservadors no volen rebre.

entació sobrecarregats de faena, que majoritàriament han decidit no rebre la formació dels CEFIRE. Què aconsegueix amb això la

On queda, doncs, l’educació sexual? En mans d’institucions conservadores, per una banda, i en mans d’uns departaments d’Orientació sobrecarregats de faena, que majoritàriament han decidit no rebre la formació dels CEFIRE

Conselleria? Donar cobertura a models educatius contraris als drets humans i fer veure que fa educació sexual, perquè els embarassos i les malalties canten massa, sense fer en realitat res per a evitar les conseqüències no desitjables de les relacions sexuals. I mentrestant, allò que hauria de ser el principal objectiu de l’educació sexual, que és propiciar la cerca i l’acceptació de la pròpia biografia sexual i amorosa, diversa en desitjos, en orientacions

D’altra banda, el programa de formació en educació sexual que

(homosexualitat, bisexualitat…), en identitats (dones, hòmens, in-

ha elaborat l’IVAF, juntament amb l’Instituto Pontificio Juan Pablo

tersexuals, transsexuals, intergèneres…), etc., i desenvolupar els

II para Estudios sobre Matrimonio y Familia, es diu SABE (Sexua-

recursos personals per a viure-la feliçment, sembla que es posposa

lidad adolescente básica para educadores) i es pot consultar a la

per a un altre mil·lenni. Jo crec que no ens ho mereixem.

pàgina de l’IVAF. Aquest fragment dóna una idea de la concepció de la sexualitat que prediquen: “El sexo es normativo: como el lenguaje, el tráfico, la guerra, la moda, los horarios, las fiestas, el mercado, el deporte, etc. Una o uno no puede hacer con su sexo lo que quiera si quiere al mismo tiempo relacionarse con y a través de él. Es en este sentido en el que una conducta sexual irresponsable se salta las reglas de modo análogo a como se salta las reglas la que se salta un semáforo en rojo o el que construye las frases al revés.” Per a l’IVAF, les consideracions que han de primar en l’elaboració d’un programa d’educació sexual són “la ciencia, la prudencia y la continencia”, atés que “nacemos y nos preparamos para la paternidad biológica y/o espiritual, y por amor a Dios y a nuestros padres debemos capacitarnos para amar. Por ello, la sexualidad está íntimamente unida al amor, a la procreación y al sentido de la vida.”

b ió escolar am de la poblac nic contacte l'ú ) en er (o de qualitat Els PIES són ofessional i ió sexual pr una educac

fulllambda

Okupar l’educació Eva Ferriols Sebastián Fontana Ariel Perea

Fa poc més d’un mes vam celebrar el IX Congrés del

En començar aquestes xarrades, no sabíem què trobaríem, però les

Col·lectiu Lambda. Hi vam acordar considerar com a

expectatives han sigut superades àmpliament. De fet, quan arribem a

treball prioritari l’àmbit educatiu: Ocupem l’escola,

un institut ens esperen amb una barreja de curiositat (què ens expli-

okupem l’educació. Al mateix temps que escric

caran els gais, com són…) i, precisament, l’objectiu de les xarrades és

aquestes línies, però, sent encara el gust amarg que

doble: d’una banda, que l’alumnat LGTB senta que hi ha alguna

em provoquen les notícies sobre educació sexual en

cosa més enllà del seu institut, que som un col·lectiu amb un grup

aquest País Valencià adormit. En aquesta ocasió,

d’adolescents en el qual es poden integrar, que no estan sols o soles,

es deu a una agra victòria del fonamentalisme

que poden tenir el nostre suport... en definitiva, que si pateixen assetja-

catòlic, ja que l’arquebisbat acaba de marcar un

ment i incomprensió hi ha un grup en el qual poden sentir-se elles i ells

nou gol en l’educació formal valenciana, proposant

una

alterna-

tiva a l’educació sexual actual,

destinada

sols a col·legis confessionals catòlics sinó a tots els centres públics

L’arquebisbat acaba de marcar un nou gol en l’educació formal valenciana, amb una alternativa a l’educació sexual actual destinada no sols a col·legis confessionals catòlics, sinó a tots els centres públics

mateixos sense necessitat de fingir el que no són, i tenen un referent a què poden acudir. D’altra banda, que la resta de l’alumnat veja que hi ha altres persones que són diferents però que no per això han de tindre menys drets. Intentem parlar d’igualtat, de drets, d’història i de visibilitat.

l’orientadora o orientador dels quals vulga sol·licitar-

L’objectiu és que quan acabe la xarrada, l’alumnat LGTB veja que té el

la. Per a conèixer aquest tema us recomane llegir

suport no solament d’un col·lectiu extern a l’institut sinó també dels seus

l’article de Rosa Sanchis (també en aquest número

mateixos companys i companyes. També pretenem fer veure el món des

del Full Lambda) sobre el Pla integral d’educació

d’una perspectiva no heterocèntrica, i evidenciar que, en definitiva, les

sexual (PIES) que la nostra actual Conselleria de Cul-

persones LGTB som gent normal i corrent.

tura porta endavant en l’educació pública, de manera absolutament improvisada. El Col·lectiu Lambda ha decidit, per tot això, integrar tres grups que fins ara eren autònoms (Educació, Drets Humans i Adolescents) i crear una nova àrea, des de la qual treballarem de manera cooperativa sempre que siga possible. Es tracta d’enfortirnos per respondre a aquest tipus d’atemptats directes contra la diversitat sexual. El fet que circule per les aules un manual en què les famílies homoparentals són definides com disfuncionals convida a treballar en comú per a frenar aquest abús. Com a coordinadora, us convide a col·laborar en les activitats del grup d’Educació (Eva, contacte: educacio@ lambdavalencia.org). Una altra manera de col·laborar és l’acció directa, que tutoritza Sebastián i coordina Ariel (contacte: adolescents@lambdavalencia.org). Es tracta de viure en primera persona, com a voluntària o voluntari, l’experiència, i participar en les xarrades taller dels instituts que sol·liciten el nostre suport. Des de l’àrea d’educació del col·lectiu hem estat duent a terme xarrades per diversos instituts de València ciutat i de tota la província, normalment a xics i xiques de 15 a 17 anys, estudiants de 3r i 4rt de l’ESO, encara que també en un institut de Formació Professional i en altres tipus de centres.

fulllambda

Alejandro Font de Mora, actual conseller d'Educació

Encara que semble que la tecnologia del segle

xxi

pot aclarir

tots els dubtes, trobem que els pudors de la majoria de famílies i el tabú a l’escola fan que la ignorància respecte al món LGTB estiga bastant estesa. Precisament, les xarrades les fem sense professorat perquè les alumnes i els alumnes puguen expressar els seus dubtes, amb les seues paraules, sense cap temor o pudor. Ací trobem que la participació és, en general, abundant i enriquidora: un xic espanyol negre ens diu que ell, com que és negre, no té res a veure amb els gais perquè no hi ha gais negres (!); un altre xic comenta, molt seriosament, que ell si veu dos xics fent-se una besada, això li fa angoixa; una xica diu en el seu grup d’amigues té una amiga lesbiana i li fa por… En aquests exemples el que hi ha és aquella por atàvica al desconegut, al diferent, a l’estereotip del gai o la lesbiana malvats, la mateixa por que impulsa altres discriminacions com el racisme. Precisament per a pal·liar aquest desconeixement es fan aquestes xarrades, no sols per a impartir-hi uns coneixements mínims al voltant d’un contingut teòric sobre l’orientació sexual i la identitat de gènere, sinó perquè ens coneguen, perquè vegen que som com qualsevol altra persona: tenim els nostres treballs, fem les nostres vides, sentim, plorem i vivim com la resta... que no és poc, però que encara seria millor si no haguérem d’estar sempre alerta davant les discriminacions que dia a dia ens aguaiten.

Cal que l’alumnat veja que hi ha altres persones que són diferents però que no per això han de tindre menys drets. Intentem parlar d’igualtat, de drets, d’història i de visibilitat En general, la resposta és molt positiva, fins i tot entre els qui a priori es mostren homofòbics, una actitud que, en la immensa majoria dels casos, és una posa, derivada de la inseguretat de l’adolescència o de la necessitat, sobretot en els xics, de reafirmar-se com a heterosexuals davant la resta dels xics. He tingut la sort de veure autèntics debats sobre el matrimoni o l’adopció, o al·legats a favor de la llibertat de ser cadascú allò que vulga ser. Els jóvens també intenten esbrinar, a través de les nostres vivències personals, com som i quin és el nostre dia a dia, si estem casats o no, si tenim parella, com ho vam dir als nostres pares/mares, com va ser la nostra primera besada, com ho vam saber... Al llarg d’aquest any també hem trobat professorat i direccions receptives, encara que també hem sentit comentaris increïbles en persones que estan formades i amb estudis, com un cap d’estudis que, en una pausa, ens va explicar que s’havia sorprés molt en arribar a la sala de professors perquè alguns li havien preguntat que com érem, la qual cosa ens fa veure la necessitat d’aquestes xarrades no solament per als alumnes sinó també per al professorat. Enguany ja tenim diverses xarrades més que hem de fer en diversos IES, però per a arribar a més centres i estendre les xarrades també al professorat i a les AMPA, necessitem voluntariat, sobretot voluntàries, perquè l’alumnat vol conéixer també el punt de vista d’una lesbiana; també seria interessant un o una transsexual. Pensem, en definitiva, que la igualtat no s’aconsegueix solament amb l’existència de lleis, sinó amb la comprensió, el coneixement i el suport de la immensa majoria de la societat, que és heterosexual, i aquest coneixement pot arribar-los, o bé esbiaixat i enverinat des dels grups polítics, socials i religiosos contraris als nostres drets, o bé clarificador i positiu i amb la informació adequada que partisca de nosaltres mateixos.

fulllambda

LÈSBICA Boti GARCÍA Rodrigo FELGTB

Fa uns anys, en una xarrada del grup de lesbianes d’un col·lectiu de la FELGTB, vaig convidar les assistents a anomenar deu gais famosos, persones representatives de qualsevol àmbit que foren conegudes per qualsevol raó, en qualsevol moment històric, d’aquest país o de qualsevol altre. De seguida es van alçar algunes mans: Boris Izaguirre, Elton John, Jesús Vázquez, Pedro Zerolo, Oscar Wilde, el jutge Grande Marlaska, Eduardo Mendicutti … I així, a poc a poc, d’ací i d’allà, vius o morts, més o menys coneguts, van anar desgranant sis, nou, deu noms. Anomenaven i seguien anomenant gais coneguts de totes elles, gais importants, gais famosos, gais famosets… De seguida, després de comentar succintament les raons per les quals havien triat cadascun dels seus anomenats, les vaig reptar a assenyalar a continuació el nom de deu lesbianes que per a elles foren significatives per les mateixes raons. Es va produir d’entrada un llarg, llarg silenci, rialletes sufocades, mirades sense sentit, i de sobte va saltar una mà i un nom: Martina Navratilova. Una altra vegada el llarg silenci i la incertesa... Al cap d’una estona, Safo de Lesbos. I després d’un altre llarg i nerviós silenci, finalment alguna va dir: santa Teresa de Jesús...

L’activisme va ser el meu espill, em va enfrontar a la realitat, em va donar visibilitat, em va traure de l’armari. I en l’activisme i en COGAM em vaig quedar, ja visible, ajudant altres lesbianes a serho també. I aquest esforç conscient i positiu per la visibilitat de les lesbianes es duia a terme en el Col·lectiu de mil maneres. Recorde que un dia, en una xarrada amb el grup de lesbianes, em vaig dedicar a esbudellar la cançó de Mecano Mujer contra mujer, analitzant-ne la lletra, desmuntant el que es ven com un himne a les lesbianes però que és, en realitat, un monument a la invisibilitat lèsbica, un monument d’apologia de la còmoda permanència en l’armari. Us anime a escoltar-lo i analitzar-lo sota aquesta òptica i em donareu la raó. Així entaulàvem la lluita contra la invisibilitat, contra la baixa autoestima de les lesbianes, demostrant-los que en l’armari no es pot viure, que l’armari és la foscor, la floridura i la mort, i que de l’armari cal eixir per moltes raons. L’armari és, a més, un artefacte traïdor que revesteix mil maneres de protegir-nos, les mil formes de l’armari: ens pot ocórrer haver eixit de l’armari en la família però no en la faena, haver eixit amb el cercle d’amistats però no amb la família, haver eixit amb els germans però no amb els pares, estar en l’armari per a l’oficina però no per al cercle d’amistats, o viceversa. Aquest continu entrar a l’armari i eixir-ne és molt freqüent i és terriblement nociu, perquè no s’acaba mai d’assumir la necessitat de ser visible en tots els àmbits de la vida, cosa que reforçaria la nostra autoestima i ens permetria enfrontar-nos a la realitat de forma total i per sempre més.

Hem de conscienciar-nos que cal ser visibles sobretot per a existir, perquè allò que no es veu no existeix i el que no existeix no es pot reivindicar ni defensar ni respectar ni estimar.

I aquests tres noms, tres, tan descompensats, tan absurdament aplegats, que tant de temps van tardar a eixir de les ments i les boques d’aquelles dones que formaven part d’un grup de lesbianes d’un col·lectiu LGTB, aquests tres van ser tots els noms de lesbianes conegudes o famoses per qualsevol raó, de tots els temps i de qualsevol lloc del món mundial, que van saber dir-me. Tres noms, tres, i un d’aquests, el de santa Teresa de Jesús. I punt. Tot i que allò ja m’ho esperava una mica, vaig tardar a reposar-me del disgust. Aquesta anècdota és una demostració ben desoladora si tenim en compte que es tractava d’un grup de lesbianes pertanyents a un potent col·lectiu LGTB de la Federació, i em fa vindre a la memòria la meua pròpia història, em recorda el pesat i angoixant armari del qual vaig haver d’eixir per a poder respirar, per a poder ser visible i lliure. Em porta a la memòria la història de la meua pròpia invisibilitat.

Sempre dic que vaig arribar a COGAM, el col·lectiu LGTB de Madrid, acuitada per una necessitat; més encara, que jo mateixa era una necessitat vivent, que jo necessitava ser, necessitava trobarme, necessitava veure’m… Això fou fa anys, quan farta de tant d’armari, de tanta invisibilitat, vaig acudir a Berkana per preguntar-hi, desesperada, on podia trobar a Madrid altres dones “com jo”. Una resignada Mili em va mirar des de l’altre costat del taulell i, sense dubtar-ho ni un moment, em va enviar a COGAM. I així, per aquesta necessitat vital de respirar, vaig arribar a COGAM, i allí vaig començar a ser el que sóc: militant de la causa LGTB; però, per damunt de tot i gràcies a l’activisme, allí vaig començar a ser, de forma conscient, lesbiana visible.

fulllambda

Cal ser visible i eixir per complet de l’armari per a sobreviure, pel benestar i la salut mental individuals, per a poder estar en la vida de manera plena, per a veure el sol, per a respirar. Però també cal eixir de l’armari i ser visible per un actiu, constructiu i conscient compromís polític. Cal ser visible pel bé que es fa així a la causa LGTB i, en concret, a la causa de les lesbianes. Hem de ser visibles, plenament visibles, per la necessitat de donar testimoni que les lesbianes existim, som moltes, diverses i estem a tot arreu; i també que les lesbianes serem cada dia més fortes, més diverses, més potents, tant si certa gent vol com si no vol. Existim i estem ací, visibles i poderoses, subvertint els conceptes i valors de poder d’aquesta societat patriarcal i heterosexista. Ser lesbiana és una bella manera de ser.

Per a arribar a aquest punt, per a defensar la nostra visibilitat, hem hagut de lluitar molt, lluitar contra nosaltres mateixes –la pitjor lluita, la més dura d’enfrontar, la lluita contra la lesbofòbia interioritzada–, i hem hagut de lluitar també dins dels col·lectius, en els quals vam haver d’enfrontar un torcebraç inicial amb els nostres companys gais per a ser vistes, per a ser sentides, per a ser preses en consideració, per a assumir-nos en plenitud, en igualtat i sense complexos. COGAM va ser el primer col·lectiu LGTB que va tindre una junta directiva paritària i també el primer que establí estatutàriament una presidència alternada entre els gèneres. Com COGAM, també la FELGTB aplica una política d’acció positiva respecte de les lesbianes, col·locant-les en la primera fila de la representació del moviment, estimulant la paritat i propiciant l’alternança en la presidència. Fomentar la visibilitat i la presència social de les lesbianes ha sigut i és un dels objectius polítics de la FELGTB i de les associacions que la integren, perquè la visibilitat lèsbica continua sent una de les lluites que menys terreny social i polític ha conquistat. Lluitar per la visibilitat de les lesbianes és lluitar pel seu apoderament en tots els àmbits de la vida, apostar pel desenvolupament de la seua autoestima personal, eradicar les mil formes de l’armari com a paranys que afecten tots els aspectes de la nostra existència i ens paralitzen a l’hora de reivindicar la nostra especificitat com a lesbianes. Paranys que ens desarmen a l’hora de fer que la nostra veu s’escolte, que la nostra presència s’impose, orgullosa, perquè les mil formes de l’armari ens fan invisibles, incapaces fins i tot d’aconseguir que es vegen les nostres pròpies i particulars reivindicacions. Hem de lluitar per bandejar la presumpció d’heterosexualitat, afirmant la nostra realitat com a lesbianes. Cada vegada que una lesbiana va a la consulta ginecològica, entra a l’aula o s’integra en l’àmbit laboral, cada vegada que es parla de família, preval la presumpció d’heterosexualitat. Les lesbianes estem ocultes en un genèric dones o en el millor dels casos, homosexuals. Hem de posar tots els mitjans per a evitar-ho, políticament i personalment, des de les associacions per descomptat, però també i sobretot des de l’esforç individual, deixant de banda tota forma de victimisme.

Els col·lectius s’han de comprometre, decididament i conscient, en la lluita per la plena visibilitat de la realitat lèsbica, reclamant-ne la inclusió en el sistema educatiu a tots els nivells, reclamant també l’elaboració de plans de salut específics i concebuts per a dones lesbianes i la visibilitat de les lesbianes en tots els mitjans i àmbits, oferint imatges diverses i no estereotipades, propugnant la visibilitat i la presència de referents. Qui de nosaltres no coneix una cantant o una representant de la vida política o una famosa de la tele o d’algun altre àmbit cultural, lesbianes d’entrar a l’armari i eixirne i tornar-hi a entrar, que s’escuden públicament amb hipòcrites declaracions tipus “no he trobat encara l’home de la meua vida”, temoroses que transcendisca la seua orientació sexual? Hi ha encara massa lesbianes que ens tenen lamentablement acostumades a les seues pors, lesbianes que haurien de ser referents orgulloses en aquest país, referents per a aconseguir l’aproximació a una realitat molt desconeguda. I en aquesta lluita cal destacar especialment les famílies, les nostres famílies, les famílies homoparentals que tantes dificultats han d’enfrontar en la seua vida quotidiana. Familiaritza’t és la campanya de la FELGTB que presenta una realitat sovint invisible, sovint discriminada, sovint malentesa, a la qual encara no arriba la imprescindible igualtat en drets. No hem d’aguantar més temps de discriminació, hem de lluitar per la plena igualtat real i per la plena igualtat legal de les lesbianes en tots els àmbits, des de l’esforç individual i col·lectiu, defensant de forma activa una igualtat que no siga equivalent a homogeneïtat. Ens queden molts drets per aconseguir, per conquistar, i el primer és el dret a la nostra singularitat, el dret a la diferència damunt el principi de no- discriminació. Però per a aconseguir això cal donar la cara, cal ser visible, cal apostar per la vida, sense embuts. Cal comprometre’s en la lluita perquè les lesbianes siguem més lliures, perquè siguem més dignes, perquè siguem més felices.

fulllambda

Batallant amb el sexe

Pregunta el que vulgues al sexòleg Vicent Bataller a través del correu full.lambda@lambdavalencia.org. En cada número respondrà els teus dubtes.

Benvolgut doctor, Una amiga em va confessar fa uns dies que era pansexual.

Hola doctor, L’altre dia, en una sèrie de la televisió catalana, vaig veure que les protagonistes, que volien tenir un bebé, ho feien de la manera següent: un conegut els aportava el seu semen en un flascó i elles feien tot el procediment a casa. És a dir, s’intuïa que una d’elles injectava en la vagina de l’altra el semen i aquesta quedava embarassada. Aquest mètode és realment possible o és tot producte de la trama televisiva? Moltes gràcies, Isabel Isabel, aquesta escena que expliques és real: perquè ens entenguem, és una mena d’inseminació in vitro casolana. De vegades dóna resultats positius, però el líquid de l’ejaculació ha de ser inoculat tan ràpidament com siga possible. Avui dia, la reproducció assistida és un mètode que utilitzen moltes dones, independentment de la seua orientació sexual. És a dir, que la utilitzen tant parelles heterosexuals com parelles de lesbianes i dones solteres que volen quedar-se embarassades i tenir un fill o filla elles soles i criar-lo per si mateixes, pel seu desig de ser mares (antigament se’n deia mares solteres amb tots els prejudicis i la pesada càrrega moral que això suposava: vergonya familiar, rebuig social… i tenien ben poques possibilitats de refer la seua vida personal i construir una nova parella). Ja ho sabem, la nostra cultura i les religions predominants continuen sent patriarcals, masclistes i antisexuals. Espere, en qualsevol cas, haver-te aclarit els dubtes sobre aquest tema.... Mentrestant, sigues feliç i gaudeix amb plaer de la teua vida quotidiana. Una abraçada.

A mi aquest terme m’era desconegut, i la meua amiga em va explicar que volia dir que ella s’enamorava sense que importara el sexe de la persona de qui ho feia. Jo li vaig contestar que llavors seria bisexual, però em va dir que no, que no era la mateixa cosa. Encara que va intentar explicar-m’ho, la veritat és que no em va quedar gens clar. Què és exactament la pansexualitat i que la diferencia de la bisexualitat? I què passa amb la polisexualitat? Una salutació, Empar Empar, mentre que la bisexualitat implica atracció tant per hòmens com per dones, la pansexualitat inclou la potencialitat de sentir-se atret/a per qualsevol persona sense que importen les categories home/dona, masculí/femení. És a dir, que a diferència dels bisexuals, els pansexuals poden sentir-se atrets, a més de per hòmens (en sexe biològic i gènere) i dones (en sexe biològic i gènere), també per persones transgènere, incloses les transsexuals, i per persones intersexuals. Quant a la polisexualitat, és una orientació sexual en la qual les persones se senten atretes per més d’un gènere o sexe, però no es consideren bisexuals, ja que neguen la condició binària de gèneres tradicional, és a dir, neguen la creença que només hi ha dos sexes o gèneres. La persona polisexual, si bé el seu rang d’orientació és molt més ampli que el d’una persona heterosexual, homosexual o bisexual, no sent atracció per totes les possibles identitats sexuals o de gènere. En fi: són teories que de vegades confonen més que no aclareixen, però espere no haver-te embolicat més. Una abraçada i sigues feliç. Dr. Vicent Bataller i Perelló Sexòleg. Psicoterapeuta www.vicentbataller.com

Dr. Vicent Bataller i Perelló Sexòleg. Psicoterapeuta www.vicentbataller.com

fulllambda

+ INFO: www.vicentbataller.com

Primavera 2011

Tuyupa la Mer i la seu a

La Prohibida

mascota

Agraïda i emocionada!

Mary K. del Carme Quina alegria, quanta novetat les últimes setmanes. Tantes que em faltaven ulls per a vore-ho tot, mans per a tocar-ho, orelles per a sentir-ho, gust per a tastar-ho, fetge per a beure-ho i nas per adonar-me que ara els locals ja no fan olor a fum, sinó a humanitat. La ressaca de la nit de Cap d’Any va ser més llarga del que és habitual en mi i és que la edat ja no perdona. També perquè acomiadàvem la primera dècada del segle XXI i s’havia de celebrar com calia. La recuperació em va arribar just per a no perdre’m el primer esdeveniment del 2011, la inauguració de CódigoG, la nova disco d’ambient de la ciutat. Moltes cares conegudes (ací és que ja ens coneixem totes) i un concepte diferent de sala que es farà imprescindible en les nostres rutes. No molt lluny d’allà teníem l’endemà una cita amb la We Party que ens presentava Deseo54 amb la qualitat a què ens tenen acostumades les seues produccions i els llobarrots (o en castellà, chulazos) habituals. No hi ha millor per a passar el fred que un mes de febrer ple d’esdeveniments. I este ha sigut un dels millors. La Mensual obrí el mes amb la visita de La Prohibida. És obligatori no perdre ni una de les seues actuacions, per si en alguna et trobes algun electró per a xocar-hi. Pocs dies després teníem una nova inauguració. En este cas Openboy, el nou pub que completa la zona de les Torres de Quart, per on també obrí Glamour. La música i l’animació estan a l’altura i la simpatia de Frank i David son garantia d’èxit. Després vindria un aniversari més del Café de la Seu (i ja en són 33!), amb les actuacions de la Kiwi, en esta ocasió acompanyada de Kary Chantal. La nit següent tenia una cita amb les lesbianes de Lambda, que organitzaven al Som com Som la Festa de la Valentina, amb regals de joguets sexuals inclosos, amb tanta falta com em fan! Com que no vaig tindre sort, el diumenge em vaig passar la vesprada fent-me uns sucs al Nunca a vore si tenia sort. Em vaig trobar un voltatge ideal que em va donar molt bona electricitat. La descàrrega anterior em va anar molt bé i molt més relaxada que habitualment començava un últim cap de setmana de febrer que requeria tota la meua atenció. El divendres tornava Brutus, en esta ocasió a

Mogambo, i va ser ideal per a embrutir-me i preparar-me per a l’elecció de Mister Bear València unes hores després al Dakota. L’explosió ursina conjuntament amb un nou i sorprenent espectacle de Mantequilla de Colores al Mos d’Eva feren que el començament de la nit fóra immillorable. I el final no fou pitjor, ja que les xiques de l’Anita Giro tornaven a dur a La3 a LesFatales, que ens ofereixen unes sessions de música per a no parar de ballar i amb un rotllo bollo d’allò més divertit i modern. Em quedaren ganes encara per a posar-me glamurosa i lluir el meu millor vestuari per a vore la gala dels Oscars, però no vaig trobar cap amiga rica amb el plus que em convidara a sa casa. Però sempre hi ha gent que et facilita les coses i el següent cap de setmana vaig traure de nou els vestits (pagats per mi) per a la Divinipop que tenia lloc a l’ExcuseMe, amb red carpet inclosa. Ara sí, les falles s’aproximaven i el previ sempre és l’aniversari de Venial, que enguany venia acompanyat d’una sorpresa: l’actuació de La Veneno. Digo! La seua presència va ser més explosiva que qualsevol mascletà. I entre viatge i viatge al Rialto (zona petarda per excel·lència) vaig passejar-me per totes les festes especials d’eixos dies. De dia i de nit sempre hi havia marxa i de la més diversa, sense adonar-me’n passava d’estar rodejada de travestis al Cross a taral·lejar el Lore, Lore, Macu, Macu en alguna revetla. I entre els bunyols de figa i els gintònics del Trapezzio una ja no sabia si estava entre els homes més desitjats al Botànic, cantant hits a l’ADN o ballant house al SoandGo. Tan atordida anava que en tots eixos llocs em trobava a Oscar Liv pensant que era una aparició, però eren les preparties del Fallas Festival de Deseo54. Ara bé, si hi hagué algun lloc que va convocar tot l’ambient valencià i de la resta d’Europa (ací sempre tirem per alt) fou el concert de Fangoria a Vivers, on va presentar a la nostra terra la seua nova gira, que inclou una antologia fantàstica. Un espectacle de revista només comparable amb la fauna i flora del New Metal, una matinal també antològica que ha tornat, espere, per a quedar-se. Extasiada i al·lucinada només puc acabar dient allò de “agradecida y emocionada, solamente puedo decir, gracias por venir”.

Falles contra el mobbing homòfob Lambda atorga el seu premi Arc Iris a la falla Arxiduc Carles - Músic Gomis REDACCIÓ FULL LAMBDA El Col·lectiu Lambda de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals ha atorgat estes falles passades el Premi Arc Iris en la seua novena edició a la Falla Arxiduc Carles - Músic Gomis, de la secció 4A. Una de les escenes representava la discriminació que es pateix per l’orientació sexual a l’àmbit laboral. En ella es veia com un treballador gai era acomiadat pel seu cap en assabentar-se que s’havia casat amb un altre xic. El fet de representar un àmbit de discriminació que segueix sent bastant invisible i reflectir així una situació que, malauradament, segueix donant-se, va ser determinant en el jurat per a donar com a guanyadora esta falla. D’aquesta manera, un any més el Col·lectiu Lambda ha valorat el treball d’aquelles falles que, dins de l’enginy i la crítica, visibilitzen la diversitat sexual d’una manera respectuosa, que contrasten amb el càntic (“maricón el que no bote”) que avui dia, per retrògrad i caspós que ens semble, encara continuem escoltant. A més, el Col·lectiu Lambda ha estat present en les falles d’enguany repartint plànols amb el circuit dels locals d’oci de la ciutat de València, així com preservatius amb una campanya especial per a aquestes festes en què es feia promoció del sexe més segur, sotal el lema “Per Falles, bunyols i condons”. I és que les falles són de tots, per això tothom les ha de poder gaudir amb total llibertat, també òbviament les lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals, que des de dins -no hem d’oblidar que moltes i molts també som fallers i falleres- o fora de les falles, hem de poder viure obertament la nostra sexualitat en qualsevol àmbit, també el festiu.

fulllambda

Maig

Abril

Teatre Olimpia, La gran depresión del 6 al 24 de abril amb Bibiana Fernandez y Loles León en el paper d’Elena i Marta, dues dones en la cinquantena. Una comedia teatral en clau d’humor que des d’un punt de vista femení tracta temes como la recerca de la felicitat o la solitud. Una oportunitat per a veure sobre les taules d’aquest teatre valencià dues “xiques Almodóvar” d’antany que ens faran passar una bona estona i, per què no, reflexionar sobre el pas dels anys. A més a més tenim la garantia de ser una producció escrita i dirigida per Félix Sabroso i Dunia Ayaso, recordats pels seus treballs cinematogràfics com La isla interior o Perdona, bonita, pero... Festa 7é aniversari de les Heidis. A les 23.45h del dia 9 d’abril, celebrarem al Mos d’Eva que el nostre equip de futbol femení ja té un any més. Un any de futbol i amistat en què, a més, s’han organitzat eixides a la muntanya i més activitats amb la intenció de fer esport i passar-ho bé. Si vols diversió, no et pots perdre aquesta festa! Trobada sobre salut sexual i creixement personal per a persones LGTB seropositives del País Valencià a l’alberg d’Alboraig el cap de setmana del 15, 16 i 17 d’abril. Durant tot un cap de setmana treballarem aspectes relacionats amb la sexualitat, empoderament i VIH. Així que ja saps, si vols reunir-te amb un grup de persones que comparteixen moltes coses amb tu, conèixer nous companys i companyes, conèixer-te millor, aprendre coses noves, compartir experiències, jugar, emocionar-te, riure... Són només 20 places, així que apunta’t aviat passant per la nostra associació (som al c/ Vivons, 26-baix de València). Informa-te’n telefonant al 963342191 o bé enviant un correu a: lgtbpositius@lambdavalencia.org info@lambdavalencia.org

fulllambda

Presentació i performance d’Arte en Acción ArtON, a càrrec d’Ana Matey, Paco Nogales i Vanesa Viloria “Espacio Espora”, 16 d’abril a les 19h a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, c/ Sant Ferran, 12, València. ARTóN és el resultat d’una cadena de mutacions a partir d’un seguit de sessions suposadament mensuals dedicades a l’art d’acció i a la videoacció. Organitzat en origen per Ana Matey, s’ha realitzat des de fa més de dos anys i mig en diversos espais. Inicialment en el taller-estudi El Carromato i d’ací a l’Espacio Espora. Això va donar lloc a una presentació quinzenal d’art d’acció, cosa insòlita en l’escena performativa madrilenya. ARTóN està format per un equip directiu i nombrosos col·laboradors. Accepten propostes sense cabuda en espais convencionals i com que no disposen de suport institucional, viuen de petites aportacions altruistes. Paco Nogales és conegut per les seues impactants performances que se centren en una crítica als estereotips de la masculinitat. Per la seua banda, Ana Matey continuarà aprofundint a través de la seua acció en els límits geogràfics del seu cos, en especial, en les barreres mentals.

I Trobada de Persones Transsexuals de la FELGTB, València, 30 d’abril i 1 de maig. En aquesta trobada abordarem la situació legal de la transsexualitat, els drets conquistats i els que queden pendents, la situació laboral i les polítiques d’inserció, el treball sexual, l’atenció en la sanitat pública, les diverses identitats, la sexualitat, la prevenció, els avanços en cirurgies, l’autoestima i l’educació. Per a més informació, consulta http://www.lambdavalencia.org/noticias. php?id=819 o http://www.facebook.com/ event.php?eid=153829551345281 .

Debat electoral en la seu del Col·lectiu Lambda (c/ Vivons 26 baix), 7 de maig a les 19h. Si encara tens dubtes per a les properes eleccions autonòmiques, et donarem una nova oportunitat de tindre més informació sobre les propostes en matèria LGTB dels principals partits i coalicions que s’hi presenten (PP, PSPV, Esquerra Unida i Compromís (BlocIniciativa-Verds).

Russafa Conviu. Del 14 al 29 de maig en el barri de Russafa. Quinze dies en què totes i tots podrem ballar al mercat, entrar a l’estudi d’artistes del barri i pintar al carrer, gaudir del teatre en directe en un cantó o a l’eixida del col·legi o veure com una zona d’aparcament es converteix en una zona verda. Taules redones, cinefòrums, exposicions, assemblea veïnal, tallers, rutes artístiques i gastronòmiques i un torneig de bàsquet completen un programa d’entrada lliure i esperit integrador. Com a fi de festa, una jornada intercultural amb taules informatives, actuacions i dinar al parc, en què el Col·lectiu Lambda estarà present oferint tallers i dinàmiques per sensibilitzar als més menuts en el respecte a la diversitat sexual. El 14 de maig hi haurà una marxa organitzada pel Col·lectiu Lambda amb el lema Per la convivència, contra l’homofòbia que des de les 11 recorrerà els carrers del barri. En acabant, ens desplaçarem a la seu del col·lecti per inaugurar l’exposició VIHVO, on rostres coneguts del panorama artístic espanyol ens encoratjaran per implicar-nos i eradicar la xacra de l’estigma associat al VIH.

Podràs trobar-ne molta més informació a la web del Col·lectiu Lambda www.lambdavalencia.org

Autoritats de l’aeroport del Caire neguen l’entrada a Egipte de dos passatgers transsexuals reassignats Diversos testimonis van relatar que els oficials d’immigració hi van detindre dos passatgers, una dona amb passaport d’home i un home amb passaport de dona. Els oficials es van assabentar que una passatgera de 22 anys “de gran bellesa” va desembarcar d’un avió procedent d’Amman, la capital de Jordània, i va presentar un passaport sota el nom masculí d’Ahmet. En el mateix avió venia un jove passatger de 19 anys que va presentar un passaport sota el nom femení d’Israa. El jove va dir que era un home i que s’havia sotmés a una operació de reassignació sexual, però que no li havien permés renovar el passaport. Tots dos passatgers van ser examinats i es va verificar que les seues històries eren certes. No obstant això, les autoritats migratòries els van prohibir l’entrada a Egipte i els van posar en el mateix avió de retorn a Jordània.

El bes vetat a la cerimònia dels Oscars Vestits, tots dos, amb roba blanca i ajustada, Javier Bardem i Josh Brolin van aparéixer a l’escenari per presentar dos premis, ballaren i es besaren. Companys en la pel·lícula No Country for Old Men, dels germans Cohen, els actors van decidir mostrar al món la complicitat i l’afecte que es tenen des de l’escenari del Teatre Kodak, on l’acadèmia nord-americana de cinema entregava els Oscars. La cadena ABC, però, va ocultar la imatge a la televisió. En el moment del bes, una simple carícia labial, els realitzadors de la cadena decidiren enfocar la cara somrient de Penélope Cruz, divertida amb l’escena, en un plànol excepcionalment llarg. Ocultar el bes fou possible pel fet que la cerimònia s’emetia amb set segons de retard. No és la primera vegada que hi ha un bes d’una parella del mateix sexe en les gales de lliurament de premis. En els Goya del 2009, José Corbacho no es va tallar a l’hora de besar als llavis Alejo Sauras i Hugo Silva. Al gener de l’any passat, Scarlet Johansson i Sandra Bullock es besaren també a la gala dels Oscars. Però possiblement el bes més conegut és el de Madonna amb Christina Aquilera i Britney Spears en el lliurament dels premis MTV l’any 2003.

El propietari d’un meublé serà jutjat per negar habitació a una parella de lesbianes A Barcelona, l’encarregat d’un meublé és jutjat actualment per denegar una habitació a una parella lesbiana. La denúncia la van fer el passat 11 de juliol de 2009. Després de que el jutjat d’instrucció arxivara la causa en primera instància, l’Audiència de Barcelona ha ordenat que es tornen a obrir les diligències, vist el recurs presentat per la Fiscalia. Així, el propietari serà jutjat. El ministeri públic l’acusa d’un delicte contra l’exercici dels drets fonamentals. En l’escrit d’acusació es considera que es va privar la parella de lesbianes del servei sol·licitat “pel fet de ser una parella homosexual”, cosa que, segons afirma l’escrit, constitueix un delicte de discriminació. Es demana la inhabilitació de l’acusat per a exercir la seua professió i com a apoderat de les societats mercantils durant un any i mig.

CÒNSOLS QUE IXEN EN FOTOS DEL FACEBOOK I L’ARMEN GROSSA! El cònsol de Panamà a les Illes Canàries, Ítalo Giovanni Afú, ha posat el seu càrrec a disposició del Govern panameny després de les reaccions provocades al seu país per unes fotos publicades en Facebook en què apareixia disfressat de dona en plena celebració del carnestoltes de Las Palmas de Gran Canària. Unes reaccions que s’han acostat a l’homofòbia més descarnada i que posen de manifest el conservadorisme de bona part de la societat panamenya, més enllà d’ideologies, pel que fa als rols de gènere. “Sembla que no sols estem enfront d’un govern de bojos, sinó de boges”, ha declarat, per exemple, el secretari general del Partit Revolucionari Democràtic (PRD), Mitchell Doens, principal força de l’oposició, d’ideologia socialdemòcrata (és membre de la Internacional Socialista). Tampoc s’ha quedat arrere la psicòloga (?) Geraldine Emiliani, que ha declarat que “un home que és home i se sent i pensa com a home no es vist de dona ni tan sols per a unes festes còmiques”. El propi Afú ha volgut aclarir que disfressar-se de dona és una tradició del carnestoltes canari i no té res a veure amb una “festa de gais”. “Tot va sorgir a última hora, quan vaig decidir anar als carnestoltes. Per això va ser la decisió de posar-me eixa disfressa de dona. Què va passar? Que els meus amics em van fer una foto i em van etiquetar en el Facebook sense pensar que es podria formar este enrenou al Panamà”, explica.

fulllambda

The pink wall Estarem atents de l’arribada a les pantalles valencianes d’aquest documental. Polèmic és el cartell de The Pink Wall, un film dirigit per Enrique del Pozo i Julián Lara.En Youtube en tenim el tràiler, que ens mostra part del contingut del documental: una mirada al passat dels col·lectius LGTB, que, com a novetat, ens relata com la repressió va afectar els actors espanyols. Va truncar carreres i alguns companys –per dir-ne d’alguna manera– de professió se’n van aprofitar per a acabar amb la competència, denunciant els competidors per homosexualitat.

The kids are all right La directora Lisa Cholodenko, al costat d’Annette Bening, Julianne Moore i Mark Ruffalo, ens porta The kids are all right (‘Els xiquets estan bé’), una història en què els fills d’un matrimoni de lesbianes volen conéixer el seu pare biològic. En trobar-lo, la família començarà a desestabilitzar-se. Una història simple, sense malabarismes narratius ni girs de guió, sense efectes, sense trucs de màgia… només una història real i uns personatges reals. Ja ha aconseguit el Globus d’Or a la Millor Pel·lícula Musical o Comèdia i el Globus d’Or per a Annette Bening.

Tengo algo que deciros Producció provinent del Regne Unit, amb segell de la BBC, que destaca per la seua elegància, correcció i testimoniatge històric. La pel·lícula explica la història d’Anne Lister (1792-1840), una terratinent de Yorkshire que va escriure uns diaris en clau, com els famosos de Samuel Pepys, sobre les seues experiències com a lesbiana. Anne Lister vist de negre des que la seua amant es casa amb un home gran, després de jurar-li que tornarà a viure amb ella quan siga vídua, fora ja de perill del dir de la gent. El diari ha sigut desxifrat fa poc i aporta informació sobre qui ha sigut anomenada la primera lesbiana moderna de la Gran Bretanya.

Gayxample No cal passar per la taquilla en aquesta última proposta: n’hi ha prou que us dirigiu a Internet. Nosaltres vam tenir Lo que surja, sèrie, per cert, inconclosa. Ara des de Barcelona ens presenten Gayxample, que ensenya al món sencer una realitat molt verídica d’un barri molt concret d’aquesta ciutat. Personatges com Àlex, que se sent sol en una relació de parella plena de secrets; Ivan, que afronta en solitari un passat tempestuós que corromp el seu present i li nega un futur; Xavi, que només venia a passar uns dies a la gran ciutat quan la sorpresa de descobrir que té un oncle gai sacseja el seu món; Montse, capaç de convertir la seua residència en una casa d’acollida per evitar, així, enfrontar-se a si mateixa; Lluís, un adolescent ple de dubtes, que només vol ser comprés i poder realitzar els seus somnis; o Toni, o Alícia... Set vides que somien, ploren, riuen, lluiten, menteixen, descobreixen i estimen a la Ciutat Comtal. Set camins que condueixen a molts altres camins més, a persones com qualsevol de nosaltres, veïns i veïnes d’un barri ple d’històries, xafarderies, intrigues i glamur: el Gaixample.

de ruta per... Porto

Decadència

amb bacallà i vi: Porto

Església i Torre dels Clergues

JOSÉ NAVAS

Porto és la segona ciutat més important de Portugal després de Lisboa ja que en la seua àrea metropolitana viuen quasi dos milions de persones. Es tracta d’una destinació a menys de dues hores de vol –vaja, que no dóna temps quasi ni a planificar els llocs que visitarem. Arribem a l’aeroport, un edifici modern que en algun moment us pot recordar els de Calatrava i d’allí agafem un metro fins a l’hotel. Sense perdre temps comencem a visitar la ciutat. Un passeig per Porto ha de començar pel seu cor: la plaça Liberdade. És el lloc de trobada, al costat de l’estàtua de Pere IV. Des d’allí seguim pels carrers vorejats d’edificis senyorials de principis del segle xx i d’algunes de les joies barroques de la ciutat, com l’església do Carmo o la dels Clergues. Passem prop de la catedral i decidim baixar fins al Douro. Les cases recorden a cada moment el seu origen portuari, amb amplis finestrals. Una altra cosa destacable és la decadència que es respira en aquesta ciutat: les cases, amb una deterioració més que evident, i la roba estesa a les finestres augmenten aquesta impressió. En el nostre passeig veiem terrasses tancades o botigues d’artesania típica. Com que encara és prompte per a sopar, i malgrat el fred, prenem un vi en una de les poques terrasses obertes amb vista al riu. No tenen tapes, així que acompanyem el vinet amb pa i oli. Els pans a Porto són molt variats. Després tornem prop de la Torre dels Clergues, zona de marxa on cerquem un lloc per a sopar. Sopa verda típica i alguna de les moltes formes de cuinar el bacallà. Menjar en aquesta ciutat ix bastant econòmic.

fons, un billar. Ens prenem unes copes, que se serveixen en gots xicotets però barats. La disco Pride obri a les dotze, els divendres a les dues de la matinada s’hi pot veure un espectacle, i més tard, cap a les tres, la gent es desplaça a una altra discoteca anomenada Zoom, per la zona del riu. L’endemà continuem la visita. El centre històric de Porto ha sigut declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Visitem primer el mercat: hi veiem venedores de peix que semblen tretes de fotografies dels anys seixanta; els edificis, encara que atrotinats, són dignes de veure: la Torre dels Clergues, la Catedral, el Museu Romàntic i, al mateix carrer, la casa do Amor Perfeito. Més tard travessem el pont construït per Eiffel –ah, aneu amb compte amb el tramvia! A la vora sud del riu Douro hi ha els famosos cellers de vins: allí trobem un telefèric que salva el desnivell fins a la part dels molls. Alguns cellers també estan tancats; vist que tenim temps abans de la visita al celler que hem triat, i després d’un tast gratuït d’uns vins de Porto, decidim menjar allí mateix, amb vista al riu i a les teulades dels cellers. Com a entrant els diversos pans, amb paté de bacallà, formatges, olives i oli. Després, com no, bacallà i vi verd. En la visita als cellers ens expliquen com les disputes entre anglesos i francesos van impossibilitar el comerç entre tots dos països de vi dolç, apreciats pels britànics. Aquests van cercar-ne nous proveïdors a les terres portugueses; és per això que la gran majoria dels cellers que trobem duen noms anglesos.

Passegem amb barca pel riu Douro per veure els ponts. En girar cap a la mar podem gaudir de la posta de sol a Abans d’eixir de València bord, amb els darrers rajos vam cercar informació sobre que dauren el pont de Maria la vida gai a Porto. Trobàrem Pia. De retorn a l’hotel, paque continua sent una ciutat rem a prendre una xocolata conservadora, però en l’última Posta de sol al pont de Maria Pia, construït per l’empresa de Gustave Eiffel en la més clàssica de les cafdècada s’ha obert a diverses eteries, Majestic. El sopar manifestacions de la comuniens l’amenitza una cantant de fados, encara que en retat LGTB. A diferència de Lisboa, però, no hi ha cap barri alitat això és més típic de Lisboa. Ens fem l’última copa gai. També vam trobar que hi havia alguns locals. Encara abans de descansar i passegem per la zona de marxa que que és d’hora, fem un volt per localitzar algun d’aquests és plena de gent i amb locals amb públics molt diferents. locals, concretament Pride, a la rua do Bonjardim, 1121. Al final decidim entrar al café Lusitano, ens fixem en els Passem per una caravana de prevenció del VIH, on fan la clients i a poc a poc ens adonem que és freqüentat per prova ràpida. Caminem per aquest carrer que ens allunya gent LGTB. Fins i tot són evidents alguns intents de lligar del centre, sense que s’hi veja un ànima –deu ser perquè entre persones del local. Decorat amb fusta, té una pista és divendres? Al final hi arribem i està tancat. de ball a l’interior. Com que a València ja no es pot fuSeguim el carrer una mica més enllà fins a arribar a una mar, ens crida l’atenció el fum que es concentra ací. La altra gran plaça, on girem a la dreta. Observem que hi ha música no és molt actual però està bé, i la gent és bastant gent que puja a un pis. És un local: és estrany, però es troba oberta si aconsegueixes fer-te entendre. En definitiva, al primer pis d’una finca. També es diu Pride. Decoració Porto és una ciutat que cal visitar, i si ho feu en parella moderna encara que una mica freda, el públic jove i, al tindreu un cap de setmana ben romàntic.

fulllambda