El mirall que vola by Lena Paüls

LENA PAÜLS

EL MIRALL QUE VOLA

El mirall que vola Lena Paüls

Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona

Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

Taula El ressopó, 5 La meva Adela, 9 El mirall que vola, 17 Distàncies, 32 Com doblegar el cercle, 39 Les orelles tenen parets, 47 La bòbila, 59

El ressopó

Premi La Mar de Contes. Modalitat "Contes de Nadal" Calafell, 2003

Seré en aquell banc d’allà. Et miraré. J. D. SALINGER, El vigilant en el camp de sègol

Ep, tu, si t'asseus aquí se't mullarà el cartró, t'aviso, eh! Doncs, sí, quin negoci, ahir, xiqueta! I tu, sense venir. ¿On eres? No, no... no cal que m'ho diguis, no. Doncs, va anar bé, eh! Ja ho saps, que s'estoven pels volts de Nadal. Sí, dona, com sempre, ahir van esquitxar i esquitxar euros per calmar la mala consciència. I, mira que van carregats de paquets i fan morros,... però esquitxen, tu! Tira, cap a la gorra, xato! Ja ho veus, tot és arribar el fred, el fred-fred, vull dir, i pataplam, es posen les mans a la butxaca, se'ls troben i... no els pebrots, dona, els quartos! Escolta, que se't mullarà el cartró, després no em diguis que no t'he avisat. I fes el favor de no adormirte, que aviat anirem cap al menjador. Doncs, xiqueta, com et deia, ahir, dia complet. Vaig anar al teatre i tot. Síííí, com abans, però sense pagar, ves. ¿Saps aquell xaval del bitllet de cinc euros que sempre porta xerrera...? I, allò, que si avui fa fred, padrina, que quin solet avui, que si tomba, que si gira, mira... i coses així, no, ¿oi? I ahir, tu, va i em diu si vull anar al teatre! ¿Ai, jo, fill? ¿Vols dir que fa per mi? Calla, dona, calla, que em pensava que se'm rifava, eh! I no, xiqueta, no; és que escriu comèdies i n'hi estrenaven una. I me'n va donar dues. ¿Què dius, de comèdies? D'entrades, dona, d'entrades. Hauries pogut venir amb mi. Així, així, tal com vas!, i és clar que sí, així mateix, i tant! ¿Què et penses? Si a fora mateix del teatre hi havia actrius i actors -—llogats, ja m'entens— que

anaven vestits com anem nosaltres ara. No desentonava gens, jo. I tu tampoc no hi hauries desentonat gens, amb aquesta fila. Ves, si jo i tot semblava que fos de la funció. Ui!, i uns a pèl i tot, hi van sortir. I es veien triats, eh? Allò... de categoria, saps. Ella, amb uns davants així, ben posats... i uns pernils! Maca, maca. Ja ho crec! I ell, tu, amb un penjoll aixà. I s'ho feien allí davant de tothom, sobre una taula, i va venir el pare d'ella i els va trobar in fraganti, i es va enfadar, no per ella, sinó perquè ell també estava embolicat amb el del penjoll. ¿No ho entens? Doncs, vinga, deixem-ho, però no t'adormis, que et veig venir. I, escolta, xata, el més bo de tot, va ser que també jo vaig fer riure molt al final, tant o més que els de dalt l'escenari perquè els euros de tota la setmana que portava a la coixenereta aquesta, ¿veus?,

se'm vam abocar platea avall

quan em vaig aixecar a aplaudir amb ganes i tothom, vinga, vinga, vinga a arreplegar! Vaig anar passant fila per fila. I em sembla que es devien pensar que jo també era de la funció. Em penso que no me'ls van tornar tots, però va valer la pena, eh! Tota la platea acotxada buscant els meus euros i cantant el fum, fum fum. Una mica més i se m'escapa la llagrimeta, de veritat. Quan vam sortir, hi havia unes taules parades amb plàteres de menjar de franc per a tothom i uns cambrers vestits de santaclaus, amb panxa postissa, barba blanca i barretina amb borla, es passejaven amb safates plenes de copes de vi i sucs de taronja i de pinya. Més n'hagués volgut, de croquetes, i d'ametlles, i d'avellanes, nena, i de tortada amb panses i de llonguets així de petitons! I quan tot va estar polit, apa tornem-hi!, van treure una mena de panellets

diminuts, i unes pastetes de coco, i uns melindros amb nous, nena, i uns cors de pasta de full farcits de crema... Oh, nena! I, finalment, encara van servir cafè i plàteres amb maduixots coberts de xocolata. En fi, de tot, de tot, de tot, no sé com dirt'ho. Calla, que m'oblidava de les safates amb neules i tallets de torró posats sobre blondes de paper. M'haurien fet mal. Totes per a mi soleta! No t'ho creuràs, però ningú s'hi acostava, ves quines coses més estranyes, ¿oi? Sembla que ja en mengen de fa dies a totes hores i n'estan fins al capdamunt. Ai, noooooo, més lluny del pensament de fer-te dentetes, xata. I ara, no. Té, au, per a tu.

Són làmines de

xocolata blanca. Menja, menja, sense compliments. Té, tota aquesta butxacada és per a tu. Però no t'adormis, fes-me el refotut favor. Té, té i té, fixa't, tot això és del ressopó d'ahir. Apa, xiqueta, jo em poso en aquell racó a veure si ve el noi aquell. ¿Ves, quin?, tu també. El que va escriure la comèdia, l'obra de teatre, ¿que no m'escoltes? Bé, doncs, aquell. No sé si es devia emmurriar per allò que em van caure els euros de la coixenereta. No et pensis, que no les tinc totes, no. Vinga, prou d'aquest color. Fins després. I, no t'ho repetiré més, fes el favor de no adormir-te, que hem de marxar d'hora, que ja sap que al menjador cada Nadal hi ha cua, i no guarden tanda. ¿Ja dorms?, és clar, ara estàs ben farta!, dorm, dorm,... però t'aviso, maca, que d'aquí a mitja hora me n'aniré, i ja t'ho faràs. Jo no vull menjar-me l'escudella i el pollastre amb prunes a les cinc de la tarda, com l'any passat.

La meva Adela

XIII Premi de narrativa Frederica Montseny. Ajuntament de Manlleu, Àrea de Cultura, 2007

Els pensaments justos i honrats volen calma, vellesa i manca de dents. NIKOS KAZANDZAKIS, Alexis Zorbàs

A partir de Nadal el dia ja s'allargarà, però avui... a quarts de cinc ja teníem

el cel d'albergínia. Que ni sabia

l'hora que era, jo! Per això, t'he dit, "Adela, ¿que no te'n vas?" I t'he repetit no sé quantes vegades, "Vés-te'n, Adela, que diumenge el tren passa puntual." Com si sentissis ploure. Quan t'ha semblat que era l'hora, has agafat la bossa de les taronges, has replegat la bata i les espardenyes, m'has fet un petó al front, m'has acotxat tal com m'agrada, i te n'has anat com cada vespre. ¿Per què et prens cada dia la roba? Potser no penses tornar, em dic. Però l'endemà al matí, quan obro els ulls, ja ets aquí. Fa no res que has sortit de casa. M'imagino que ara deixes endarrere l'últim fanal del poble i t'endinses a la carretereta que porta al baixador del tren. Bé que ho saps que és una carretera solitària. I que només jo et segueixo, sense moure'm d'aquí. Però no t'acabes de creure que no trobaràs ningú. Segur que les ombres t'espanten. I els sorolls del vent en la fosca. Deus passar esgarrifada pel pontarró que traspassa el barranc, mentre passes la mà per les baranes de pedra foguera, on un dia vas esmolar el ganivet del pernil. Els rats-penats hauran sentit el teu trepig i s'alcen ràpids com fletxes. Deu anar tal com ara penso. L'he fet tantes vegades aquest camí! T'atures. Canvies de mà la bossa amb les taronges i la roba i t'enrotlles la bufanda al cap perquè els cabells no es moguin. Véns d'una terra de vents amables i el

d'aquí et deixa la closca adolorida. A la cuneta, enfocada per la llum del quart minvant que es filtra entre la toia groga de les moreres, veus una sabata nova. Una de sola. Al mateix temps t'arriba l'olor de carn podrida i el borrissol de tot el cos se t'eriça. Et poses a córrer. Demà, fes que me'n recordi, t'he d'explicar que no és carn humana, que és l'olor d'un abocador de gallines. El gran de ca l'Estoler, el granger, les colga, però no hi aboca calç viva i el mestral fa arribar el tuf a la carretera. Ara et distreus de l'olor de carn podrida.

T'ha

esglaiat un cos petit i pelut que t'ha passat entre els peus. Has esquivat una rata, suposes. No. És un esquirol. Fixa't en la capçada dels pins. Hi ha una mena de jaç fet amb pinassa. Hi viuen els esquirols. Des d'allí roseguen les pinyes tendres i les escampen per la carretera. Pots pujar-hi de peus, la bestioleta que t'ha passat entre els peus era un esquirol.

Enfiles les

escales del baixador. No hi ha llum, però portes la llanterna de bolígraf, amb les piles noves. La setmana passada, vas canviar les de la meva radiet i les de la teva llanterna, ¿te'n recordes? T'asseus en una travessa de via que reposa damunt d'un parell de totxanes, al cobert que fa de sala d'espera. El terra encimentat està brut i deixes sobre la travessa la bossa amb la roba i les taronges. Són del melic. Una dotzena de taronges del melic, pel cap baix. Una mica àcides, encara. Les has collides tu mateixa d'un dels tarongers del jardí. L'altre, el de les taronges imperials, ni te'l mires. Les fa massa dolces. Ha entrat una ràfega d'aire que ha deixat una branca seca de romaní travessera a l'entrada sense porta. Ara em sembla que penses en la farigola que has bullit perquè jo glopegés.

M'hauria anat bé, perquè les dents noves em martiritzen. Però, s'ha quedat refredant-se al taulell de la cuina. Entre una cosa i l'altra, has fet més via que no pensaves, i has arribat massa d'hora al baixador. Al teu voltant hi ha muntets de fullaraca, papers rebregats, envasos de begudes... que el mestral fa girar en remolí. ¿I si no vingués el tren? Et vénen ganes de plorar. ¿Quant de temps cal esperar?, et deus preguntar. Sents algú que arriba. Dubtes si fer soroll perquè senti que hi ha altres viatgers o millor que no. Fas anar els peus, obres i tanques la bossa de mà, amb decisió. Clic-clac! Ben fet, Adela. Així: clic-clac! Que s'imagini que amagues un roc o un ganivet per defensar-te. Estàs alerta: són dos homes. Per les veus, deuen ser pare i fill. Diumenge. Sí, tu no els coneixes, però és el Cosme que ve a acompanyar el seu fill, que estudia a Barcelona. El noi deu tenir classe a primera hora o, si no, marxaria amb el primer tren de demà. Diran: "bona nit!, a veure si ve puntual." Diràs: "Bona nit!, a veure..." Potser m'he abaltit. Però no. Diria que no ha passat el tren. Fa dues hores que ens esperem. Vosaltres tres al baixador i jo aquí, vull dir.

¿Us en tornareu, o què? T'has

menjat una taronja, sense pressa. Tens les pells a la mà i no saps si llençar-les al racó del cobert. Ja no vindria d'una deixalla. Però surts amb la llanterna a llençar-les a l'altra banda dels rails, entre els matolls d'estepa. Aprofites per dir al Cosme que el tren avui ja no deurà passar i que hauràs de fer un pensament. S'ofereix a tornar-te al poble amb la furgoneta. És nova i la deu portar tan bruta com sempre, pels gossos i els sacs d'avellanes. Això si no la porta carregada

amb feixos d'eucaliptus, de galzeran florit, de vesc i de pans de molsa. Cada any es fa un sobresou al mercat de Nadal. No crec que porti posats els seients de darrere, i hauràs de seure damunt d'una caixota, que el noi deu anar mudat, mira que et dic! Quan arribis et diré que avisis a casa teva que no pateixin, que et quedes a dormir aquí. Si no fos que no goso demanart'ho, t'hi quedaries més d'un dia a casa. I tant. Sí, que t'hi quedaries. Pels tres xiquets, rai. De sis, vuit i deu, els tens. Allà, amb el seu pare, ja treballarien. Un sou a casa, ja li portarien! I tu, perdona que m'hi fiqui, aquí els tens aviciats. I no et pensis que els tinc gelosia... I, ara! No. Però els puges aviciats, Adela. Si és que els ho fas tot i no tens res teu! ¿Que no ho veus que tant com en plou el vent n'eixuga? Si tu et quedessis aquí, a casa, ja se la camparien sense tu. Ja ho crec! No, si pels xiquets... però em sembla que tens un manso. Fa de taxista, em sembla. Ah, mira, us en torneu. És clar, molt ben fet. Al baixador desert ningú us avisarà que ha caigut la catenària i ningú enviarà cap autocar. Quan sou a baix de tot de les escales, sentiu el xiulet del tren. Ja passa! Dues hores esperant i arriba quan heu decidit tornar-vos-en. El noi del Cosme deu anar carregat amb una maletassa amb rodes i tu l'ajudes. El pare no se'n torna al poble, de moment. Es queda assegut a la furgoneta, a veiam com acaba la cosa. Vosaltres dos sou joves i pugeu amb quatre gambades. No obstant, el tren arrenca just quan arribeu a l'andana. Ja passa, també! El maquinista, però, us ha vist i para el comboi. És de bona pasta, l'home. Et deu tenir vista, de cada vespre. Hi pugeu. Fi del meu trajecte, per avui. Ja no cal que t'esperi, Adela:

intentaré dormir, sense llevar-me, i si em cal aviar res, au, als bolquers. I el penjoll aquest de la teleassistència, oh, que em fa una nosa... No sé com tu pots feinejar tot el dia amunt i avall amb aquella cadena arrapada al coll, amb el medallot reixat com si fos un rosetó de ganxet i uns quants medallons brandant: clec, clec, clec... Que els somio, jo, aquests clecs, quan no hi ets. I no goso dir-te que sense tu sóc com una soca buida, Adela. I no goso dir-te que tinc por que trobis una altra casa i que ja no tornis. Va, prou, que em diràs que sóc un sac de gemecs! Si fa no fa, com els vostres de cada nit, quan ell no té transport. Sé de què parlo, Adela. Que aquest

bacó de

taxista et deu arribar a casa trempant com un cavall. Mentre li fas el sopar, et deu perseguir com una bèstia encesa per la cuina i pel rebost, i se t'abraona i et xucla ets pits quan vas a posar una rentadora. Quan sou sols a la teva cambra, deu començar el ritual. Abaixes la vànova, obres el llit i comproves que la funda de rus no estigui cargolada. No fos cas que taquéssiu el matalàs amb el que vindrà. Et despulles, et poses la bata i les espardenyes i balles, rendida de cansament, com avui, per exemple. No crec que m'erri gaire, Adela. I, si no, ja em diràs per què et prens la roba. Mentrestant vull creure que ell es frega les mans amb una tovalloleta humida i s'escura amb deteniment els racons de les ungles que sempre porta molt arranades i sense repèls. Es posa una mica de gel lubrificant a la palma de les mans i toca la simbomba amb desfici d'adolescent. Quan li sembla que està a punt de rebentar, d'una revolada et tira de boca al mig del llit, t'agafa pels turmells i t'aixeca com si fossis un carretó. Tu, ja saps

què vol. Per això, t'agenolles una mica oberta de cames i enfonses la cara al matalàs. I, aleshores, sempre en silenci, s'agenolla darrere teu i notes com et va dilatant fent pinya amb els dits untats de glicerina. S'hi entreté, com si, de sobte, no tingués pressa. Es vol assegurar que podrà penetrar-te com si fossis la polpa sucosa d'un meló massa madur. I, ni te n'adones, quan d'una única embranzida te l'enfonsa fins a l'arrel i després de mitja dotzena de sacsades, descarrega l'artilleria i encara empeny. Un moment abans ha dit només una paraula: estreny! I tu ho fas amb totes les forces, agraintli que acabi, i t'afegeixes al seu llarg gemec d'alleujament. I després, et neteja amb tendresa, com si fossis un nadó. Igual com tu em fas a mi. És un fartaner, però s'hi mira molt, de no fer-te mal, penses. A més, et paga el lloguer i, així, tu pots fer bossa per als teus. Sovint el despertador et troba sola al llit. I comença la teva jornada d'estendre i plegar la roba, de menjars i de neteja. Primer, per a la canalla i el taxista. Després, a casa. Imaginant la teva vida fora d'aquí, m'he distret i tampoc no podré dormir, aquesta nit. Demà, quan arribis, et preguntaré per què prens cada dia la bata i les espardenyes. I després et diré que t'has de fer respectar. Ho diré en sec. La gent gran ja les tenim, aquestes sortides. No en faràs cas, però alguna cosa queda. No sé fins quan tindràs feina a casa. D'aquí a uns anys diu que tothom tindrà resolta l'assistència. Se me'n refot. Jo ja no hi seré, em sembla. I a tu et prendran el pa. Aniràs d'aquí d'allà, i encara acabaràs més cansada per fer gemecs que convencin el taxista. Demà farà bonança, ja ho veuràs. El tren arribarà a l'hora. Per la carretera

els esquirols no et sorprendran. No veuràs la sabata sola a la cuneta ni sentiràs ferum. Aquí a casa estaràs bé. T'he de preguntar això de la bata i les espardenyes. Només per veure quina cara hi poses. Te les podries deixar aquí, com a penyora, Adela. Així m'asseguraria que tornes, almenys a buscar-les. Mira, no cal que passis baieta ni facis els vidres, demà. Oblida't de la sala, deixa de netejar sobre net. Descansa una mica, dona. Ens passarem el dia prenent el sol al jardí. Em poses a la cadira de rodes i per dinar mengem qualsevol cosa al recer. Podríem plantar les cabeces de jacints i de narcisos ¿Què et sembla? T'ensenyaré on va fer niu la merla la temporada passada. I podries collir més taronges per als xiquets. I també unes quantes branques de galzeran florit, que alegra molt la casa per aquestes festes. Podem fer tantes coses juntes... Si tornes, Adela.

El mirall que vola

Premi de la Fundació Ferrer Sala Freixenet, Setmanari La Fura,Vilafranca del Penedès, 2008 Revista La Fura, núm. 1363, 10/16 octubre 2008

Aquesta nit he sentit com algú s'ajupia sobre meu i, amb la seva boca, a tocar de la meva, xuclava la meva vida entre llavi i llavi. Sí, la pouava de la meva gorja, com ho hauria fet una sangonera. GUY DE MAUPASSANT, L'Horlà

Només perquè el meu germà va dir "torno a escriure!", vam aferrar-nos a creure que podria sortir del pou. Aleshores, jo passava l'estiu a casa dels pares i aprofitava, les nits que ell no estava enganxat a l'ordinador, per passar en net uns qüestionaris de la feina amb el seu portàtil. Em va demanar que li deixés notes a la pantalla, quan el fes servir. Volia que relatés el que havia vist que feia ell durant el dia. "Per si m'oblido d'alguna cosa", em va dir. Uns quants dies més tard, fins i tot me les exigia i semblava condicionar que posés les mans al portàtil si no les hi deixava. Mesos després, va venir la desorientació, el no saber distinguir allò real d'allò que no ho era.

No aconseguia

explicar els seus deliris. Arreu i en tothom veia complots. Es va submergir en el seu caos i va produir el nostre desconcert. I la tragèdia. Al costat del record amarg d'aquells dies, m'han quedat les trenta-tres anotacions que segueixen. Només la primera i la darrera datades. Un any, un mes i un dia escrivint contínuament, i només en queden trenta-tres textos, alguns

del quals només amb una frase! I traces aquí i allà d'haver eliminat la resta. "Quan ja no pugui més, esborraré aquest document", em va dir, mostrant-me'l a la pantalla. ¿Per què no ho va fer?

1 Set del set del dos mil set. Em fa nosa el dos. He escrit unes quantes vegades la data en xifres. El dos trenca l'harmonia. L'he de fer desaparèixer. Dia zero set, del mes zero set, de l'any zero set. No m'ha costat gens fer-ho. O potser sí, perquè em sento cansat.

2 Em converteixo en una caixa de trons quan llegeixo els poemes i les proses d'abans. Tot fals. Només salvo del naufragi la crònica del que vaig viure mentre vaig ser recluta d'un grup destructiu. Digueu-li secta. Aquell relat pot servir d'alerta a navegants. El que ara m'està passant no ho poden entendre ni els de casa. Els he dit que era una sensació, perquè costa d'explicarho. Però és una presència. La veu ve de dins. És aquella llum que parla des del cap. Potser era la llum que portava el mestre, segons deien els guies. ¿Dec ser un elegit, potser?

3 Faig un esforç per explicar-me a casa. No voldria deixar de ferho, però cada vegada que parlo amb la mare, la deixo confusa. "¿Anaves o venies? ¿Era ahir o va passar fa dies? ¿Ho has vist al carrer o en una pel·lícula?", em diu. Jo responc amb una carretada de paraules. No sap de què li parlo. I tornen les preguntes, a veure si ho aclareix. Me'n torno a l'habitació amb la sang que em bull als polsos. En aquests casos, l'actitud calmada del pare em tranquil·litza. Em deixa explicar, mentre em mira en silenci, atent. De seguida que puc enxampar sola la Gran intento explicar-li el que em passa. Debades. Obre molt els ulls, la meva germana, quan li parlo. Em sembla que, per fi, voldria estar per mi i entendre'm, però ja és massa tard. Té altres coses al cap. Amb la seva parella acaben d'estrenar pis i cotxe. Treballen tots dos. Vénen poc per casa. A casa d'ells només hi he estat un cop. La Petita em coneix més. Hem viscut a l'àtic de Barcelona i hem fet mitja carrera de Psicologia junts. M'escolta i hi puc confiar. La truco als matins, abans que marxi cap a l'escola on treballa i hi torno cap a les nou del vespre, quan sé que sempre és a casa. Quan truco, contesta alegre, però, quan penja, sempre la deixo trista. Em vol ajudar, però no sap com.

4 Vàlium. No en vull parlar.

5 Fa deu anys que vaig tenir l'accident. Un braç trencat, mentre feia treballs de reparació en una teulada. Els de casa van aprofitar per rescatar-me del setge del grup sectari. A contracor meu. De moment, van aconseguir treure'm de la cèl·lula, però desempallegar-me'n del tot, em va costar quatre anys. Allí m'havien ensenyat a anestesiar les emocions, a interrompre els pensaments. Havia après a posar barreres als records i a controlar la temptació de pensar. Ja em sentia un d'ells. La desprogramació va ser lenta. No vaig deixar de sentir-me'n adepte fins que per iniciativa pròpia em vaig posar a escriure. Vaig escriure pas a pas l'estratègia que van seguir els membres de la secta per atrapar-me i com hi vaig col·laborar de gust. Vaig fer la reconstrucció dels sis mesos que vaig viure a la cèl·lula. Un esforç de memòria, que em va fer reviure el desesper per tot el que m'hi vaig deixar fer, pels companys que hi vaig deixar i per com me'n vaig escapar. En aquella època sentia un buit permanent a l'estómac. Un forat enorme que em feia respirar amb dificultat. Ara el buit s'ha omplert d'una llum que pesa i em fa volar, ahora. És una sensació desconeguda. I tinc por. Per això escric. Crec que, com aleshores, me'n puc sortir.

6 Sóc una bomba de rellotgeria.

7 La Petita passa l'estiu a casa. M'ha demanat el portàtil per ferhi uns treballs. Sempre que jo no el necessiti, diu. Hi serà dos mesos i mig. No puc negar-l'hi. Abans, però, netejaré arxius. Només hi vull deixar aquest document. Li he dit que podia agafar l'ordinador quan l'hi convingués, a canvi que m'hi deixi notes a la pantalla, explicant si em veu fer alguna cosa estranya. S'hi ha compromès.

8 No s'ho està prenent seriosament. M'escriu quatre bajanades. Planto canya.

9 Avui m'ha escrit alguna cosa que val la pena. Faig veure que em servirà i, fins i tot, en faig una redacció com les que ens feien fer a l'escola primària parlant del cap de setmana, i la hi llegeixo en veu alta, amb to infantil: "Per esmorzar m'he menjat una llesca de pa i una presa de xocolata darrere l'altra fins acabar-me'n la rajola. M'he posat els calçotets de ratlles que he plegat de l'estenedor. Encara eren mullats i ha sortit la humitat per fora dels pantalons curts, però no me'ls he canviat, perquè així semblava que arribés de la platja amb el banyador moll."

No li fa gràcia. En realitat, a mi tampoc no me n'hauria de fer. Sóc un home de trenta-tres anys, no una criatura.

10 Nota de la Petita. Diu que només m'he de dutxar al matí o al vespre. Que puc ajudar el medi ambient estalviant aigua, si no em dutxo quatre vegades al dia. Després, diu que m'he aprimat. I em fa riure quan diu que em "gasto" les carns de tant fregar-m'hi l'esponja ensabonada matí, migdia, tarda i vespre. M'anima. Però, que digui el que vulgui, sento que faig pudor de fils d'electricitat cremats. No parla de la llum que pesa i em fa volar. No es deu veure, de fora estant.

11 Tenim entrades per al teatre Grec, a Montjuïc. Fa dos estius, jo hi anava amb la meva darrera noia. Una altra unió apressada, sense compromís. Mentre va durar, jo existia per a ella. I, ara, em trobo desplaçat, altra vegada. Incapacitat per fer-me entendre ni amb els de casa. Els pares, la Petita i jo tenim reservades habitacions a l'hotel Ronda, a la Ronda Sant Antoni. Demà passarem el dia a Barcelona, fent turisme.

12 Rellegeixo el que vaig escriure ahir al matí. Em miro el programa de mà. Vam anar al teatre Grec, es veu. Avui sí que

la nota que m'he trobat a la pantalla m'ha deixat de pedra. Pel que es veu, a mitja funció vaig dir que m'ofegava i vaig demanar auxili. Vaig sortir de les grades amb el propi peu i, un cop a la plaça enjardinada, vaig agrair al pare i a la mare i als acomodadors que m'haguessin tret de l'aigua, perquè el mar era com un imant que em xuclava cap al fons i, sense la seva ajuda, no hauria pogut salvar-me. Van anul·lar la reserva de l'hotel i van estimar-se més passar la nit a l'àtic que fa temps vaig compartir amb la Petita. M'han estirat al sofà. El pare i la mare m'han vetllat des de les hamaques. Diuen que he anat dormint. A quarts de nou, el pare ha baixat a comprar ensaïmades. La mare, la Petita i jo ens hem dutxat. Tot semblava en ordre. Hem esmorzat sense disgustos i hem tornat els quatre amb cotxe. A les dotze arribàvem a casa.

13 No faig res. I punt.

14 M'he estat a la banyera plena de sabonera fins l'hora de dinar. La Petita guaitava per la porta del lavabo cada dos per tres. M'he afaitat. 60 kg. No hi ha res en el mirall que em recordi qui era fa poc. Allà dins hi ha un desconegut a qui una mà meva passa la maquineta Braun per les galtes.

15 Una altra nota. El temps del mirall vola, no em puc aturar, diu la Petita. No és perquè em faci sermons que li vaig demanar que m'escrigués com em veia.

16 Vaig amb la mare i la Petita a la platja. Mareig, suor freda. Un cop de calor, potser. No sé com hem tornat a casa. No ho vull preguntar, però no crec que m'hagin portat amb el cotxe de casa, que devia ser com un forn. Potser amb ambulància...

17 La Gran i el seu home dinen a casa. Estan de tres mesos. Esperen una nena. Han vingut per dir-ho, només.

18 Xiulets a les orelles. Es va congriant una tempesta. No sé si la podré aturar.

19 Suor freda altre cop. Neguit. Parlen de portar-me a urgències.

20 Proves. I més proves. M'aixeco per les parets.

21 Tres dies fora de casa. Vàlium. Escric perquè se sàpiga que hi sóc.

22 La Petita se'n torna a Barcelona. Dilluns comença el curs, per a ella. A l'escola, abans que no sigui el dia que arribin els alumnes, arreglarà prestatges, posarà a punt les cartelleres. Tot farà olor de nou. Mentrestant, jo no tinc altra feina que intentar treure'm de damunt la pudor de fils d'electricitat cremats.

23 He despenjat la capsa de fotografies. Fa un any, vam escanejar-ne moltes, però no la que busco. Estic amb la Petita, en

una

foto

escolar,

d'aquelles

que

feia

fotògraf

professional. Portem bata de ratlles. Jo estic seriós, amb un telèfon a l'orella, ella riu destentegada a la càmera, amb un bolígraf i una llibreteta a la mà, com si fes de secretària. Sí, que vola, el temps del mirall.

24 Les vuit del matí. Com cada dia, he trucat a la Petita, a l'àtic. Ha respost una veu d'home! He penjat horroritzat. Després he pensat que podia ser un pintor, un fontaner... un lladre! Un lladre molt especial que s'encarrega de despenjar el telèfon de la víctima. De seguida, ha trucat ella. "¿Per què has penjat?", em diu. Li pregunto si està acompanyada i em diu que sí. No truco al vespre.

25 La Petita ha parlat per telèfon amb el pare i després amb la mare. No m'hi he volgut posar. ¿Per què s'embolica amb ningú? Tots me la tenen jugada! Ja me la van fer en néixer. Jo havia de ser l'últim. Però, quan tenia quatre anys, van anar a buscar una altra criatura. Havia de ser la meva joguina. Els pares van comprar una caseta de nines de fusta i la van muntar a l'habitació de la meva germana gran. Era per posarhi a viure la nena que venia!, van dir. Quan va néixer, la Gran es va fer responsable de la germaneta. En canvi, a mi, ni em mirava. Ens portàvem massa poc temps, amb la Gran. La menuda va ser la seva joguina. Entre tots ho van esgarriar. I, ara, tornem-hi.

26 He telefonat a la Petita al mòbil a l'hora de dinar, quan devia ser al menjador de l'escola amb la canalla. He penjat abans que respongués. Sé que a l'escola no hi ha bona cobertura, però veurà el meu número i em trucarà. Segur que em trucarà. Li he d'explicar una cosa molt important. No l'he explicada a ningú. No puc passar més.

27 Cap novetat. Em nego a parlar amb ningú. Tinc por. Fa dies que la llum parla. No me'n sortiré. ¿Què m'espera?

28 Truca la Petita al vespre. M'hi poso! Diu que puc trucar-li quan vulgui. M'informa que amb la seva parella, viuran a l'àtic, de moment. M'ha descol·locat. No li explico res.

29 La Gran té la nena. Clara. La Petita i el pare i la mare són a la clínica. No em mouré del llit.

30 Aquest matí el clan familiar m'ha fet fora del llit i ha pretès fer neteja del que es veia. El pare m'ha posat el pentinador

llarg i m'ha tallat els cabells del clatell i les patilles. Després m'he dutxat i ell no s'ha mogut del labavo fins que no m'he acabat d'eixugar el cabell amb l'assecador. A continuació ha endollat la maquineta d'afaitar i m'ha deixat sol, assegut al tamboret de plàstic. A l'hora de dinar m'han rescatat del mateix lloc, la mirada clavada als meus ulls del mirall. El mirall aturat.

31 La Gran, el seu home i la Clara de cinc dies han vingut a casa. Hauria d'estar content i estic enrabiat. No sé de què. No surto de l'habitació. Em neguitejo quan sento que, tot dinant, riuen i parlen fort. He aguantat fins a mitja tarda el formigueig a les mans i a les cames. Cap a les sis, he sortit de l'habitació. Tenia una excusa: volia conèixer la Clara. He anat cap al bressol a mirar-me la nena, que estava desperta. No ho he dit en veu alta, però, la Clara és una còpia de la Petita acabada de néixer. La que havia de ser la meva joguina. Quan l'he anada a agafar, la Gran s'ha aixecat de la cadira com empesa per una molla i no m'ho ha permès. Responc amb crits i puntades de peu a la calaixera. No es queden a sopar, marxen esperitats. Amb cara d'esglai. Li he d'escriure ara mateix. Potser es pensa que no l'estimo. "¿Què no t'he dit mai, estimada germana? No t'he dit mai que t'estimo i que he necessitat de sempre que m'estimessis. Tampoc no t'he dit mai el nom. Perquè gairebé no sé com et dius. Després de la Clara, hauries de tancar l'aixeta. Si tens

una altra criatura, no sabràs com es diu cap de les dues. Sé de què parlo. Quan vaig néixer, tu tenies un any i mig i vas deixar de ser l'única criatura de casa i et devies engelosir. Vaig créixer sense fer-te cas, i tu et protegies, fent-te la indiferent. Em vaig venjar, però. El colibrí! Hi jugaves més que amb mi. El vaig estrènyer fort. Fort, fort! Fins que les ungles se'm van clavar al palmell i del colibrí només van quedar les plomes i un escarritx fastigós d'ossets. Al cap de quatre anys, et van regalar la caseta de nines perquè hi visqués la germaneta quan nasqués. A la teva caseta de nines! Hi vaig botre a sobre abans que arribés. Tu vas passar a ser la Gran i l'altra la Petita. Per això, gairebé no sé com et dius.", tot això li voldria dir. Potser també li hauria de dir que estigui tranquil·la, que ja no aspiro a res, ni tan sols a agafar la seva criatura als braços. 32 Estic tan buit... Ni la llum ni la veu, no em posseeixen. Per tot arreu hi ha capses i paquets de totes mides. Són les coses de la Petita. No tornarà a viure a casa. Es posa el xicot al pis. S'establiran a l'àtic que vam compartir. La nostra caseta de nines. Ha trucat el conductor del camió de mudances. Vénen a recollir-ho tot, avui. No em necessita ningú. Se m'ha desfermat la ràbia. He esperat la Petita a la porta i li he fet la traveta. Ha caigut de genolls a terra. M'hi he abalançat. L'esgarrapo, li pego. Ella

xiscla, però no es defensa. El seu

xicot, que era al carrer amb els del transport, ha pujat corrents i m'ha tret amb una braçada del seu damunt. 33 Capaltard. Vuit del vuit del dos mil vuit. Em fa nosa el dos. Desmuntaré la bastida. Dia zero vuit, del mes zero vuit, de l'any zero vuit. Any de traspàs.

Distàncies

Premi Narrativa Curta "Els cinc pins" Sant Pere de Ribes, 2005

Retorneu-me amb panses conforteu-me

amb pomes, que estic malalta d'amor. Càntic dels Càntics 2, 5

Estimada meva, No sé on obriràs aquest correu. Fa sis mesos que ets de viatge i he rebut sis correus teus: Marsella, Piombino, Civitavecchia Nàpols, Siracursa... i Salamina! A tot arreu el mar com a teló de fons.

I tan poques

trucades, i tan breus... "¿De què fuig?", em preguntava, tan bon punt penjaves el telèfon. "Té un projecte sense comptar amb mi", em deia. I, sí. M'ho explicaves en el primer correu, sense justificacions, amb precisió, amb paraules clares. Era la veritat petita, aquella que es pot explicar amb detall, però... ¿i la veritat gran? No deies per què havies deixat de pensar en plural. El silenci. Costa de dir que hem deixat d'estimar algú. Costa admetre la veritat gran i dir-la amb paraules que prenguin cos. He estat monologant dia rere dia després de la teva primera carta. A casa, en veu alta. Un monòleg obsessiu, com si tu m'escoltessis. Dedicat a tu. Et volia fer veure que ja ho sabia, que t'ofegaves a casa; que ja ho entenia, que necessitaves respirar; que ja me n'adonava, que feia

temps que no comentàvem la pluja, ni comentàvem el tast d'un vi, ni comentàvem cap lectura, ni comentàvem el color de la mar que es veu des de la terrassa; que ja me n'adonava, que havíem deixat de tenir projectes plegades. He monologat a la feina, anant i venint pels passadissos foscos, topant amb funcionàries que anaven d'un despatx a l'altre, transportant carpetes i cafès. Ningú no m'ha preguntat per tu. Se'n deu parlar. És ben sospitós que ningú m'hagi preguntat: ¿on?, ¿què? Has escrit sovint, sí, però m'ha dolgut que, ni que fos a distància, no m'empenyessis a continuar estimant-te. Qualsevol trucada de telèfon em dispara la por, el cor em va a mil, em sento contínuament els ulls plens, sense que acabin de vessar. Sovint he acabat sanglotant al llit. ¿I per què ara deixo de monologar en veu alta i em poso a l'ordinador? ¿Per què m'hi poso bé, ara, després de sis correus teus,

que he

respost amb tan poques paraules? Doncs, perquè fins ara no t'he començat a entendre. I ara, després de sis mesos de desconcert, de fumar tres paquets diaris, de deixar-me les ulleres a qualsevol lloc, de perdre dos paraigües, de deixar la roba mullada a la rentadora durant una setmana, de trobar-me dos plats d'amanida a la taula, de deixar la dutxa preparada per a tu, després de tot això, ara t'entenc. I t'entenc perquè jo tampoc no sabria com dir-te-la, la veritat gran. I tu, en canvi, me la vols dir a poc a poc, sense cap retret. T'admiro per això. ¿I què m'ha fet entendre't? Doncs, que també he començat a pensar en singular. I me'n sorprenc. Començo a descobrir tot el que

puc fer sense pensar en tu. Aquest ha estat el senyal. Ara ja sé que començo a no estimar-te. Però faré com tu, tampoc no et diré adéu. Si em continues explicant per correu electrònic el teu projecte, sense comptar amb mi, ja entendré que em vols dir, sense sotracs, la teva veritat gran. Et llegiré amb tranquil·litat, però. Perquè ja començo a no esperar-te, tampoc. I, malgrat tot, ara mateix acabo de posar gel a dos gots dels de whisky, encara que, a l'últim moment, només n'he omplert un. Ja ho veus, a poc a poc, jo també vaig deixant de pensar en tu (què més voldria!) Marta

Estimada meva, T'escric per dir-te que torno, que ja no desitjo més somiar en plural i trobar-me al mar només feta un singular. Si no hi ets, tot és tu. Si tu ets lluny, jo sóc lluny i no sé on trobar-me. Jo mateixa sóc tu. I em planyo perquè em sento tu, és a dir, una altra persona. T'enyoro. Sigui al port que sigui, penso constantment en allà on ets tu. I també m'enyoro, perquè no em reconec: sóc diferent sense tu. Enyoro la teva mirada i la teva veu. Enyoro el que em dius i les teves mans. Enyoro poder dir que t'estimo i poder-te fer sentir que t'estimo. Sense tu vaig

amb un pes permanent al mig del pit que em fa caminar sense alè i em fa sentir ala retuda. Eixalada de ganes de viure. Me'n defenso inventant la teva presència en els cossos de la gent que m'envolta, i la distància que m'he permès, tan a desgrat teu, em retorna com una bufetada. Si parlem per telèfon i em dius "t'enyoro, estima'm" el dia es transforma i la llum i l'ombra semblen fetes a la meva mida.

Ara sé que casa meva és on ets tu. Vull estar

sempre al teu costat. No vull enyorar-te més. Vinc. Deixo darrera tot el que ja no considero meu. Segurament arribaré abans que tu obris aquest correu. Per sempre, la teva Mar

Mar, Quan em llegeixis seré lluny. D'alguna manera emprenc el camí que tu ja havies iniciat ara farà un any. De fet, ja era molt lluny abans que ara t'ho faci saber en veu alta. Tant és que no em mogués de casa, ja ho saps: sóc lluny (ara posaràs cara de sorpresa). Sembla estrany la distància que som capaços d'interposar entre nosaltres i una persona que havíem estimat.

I tant que em vaig

delir esperant-te. Un desfici de sis mesos. Però, un cop a casa, ¿quan es van començar a malmetre les coses? Quan

vas tornar, vaig poder acceptar que se m'obrissin perspectives fora de casa i, al mateix ritme, m'adonava amb terror que s'havia acabat la il·lusió (no vulguis fer creure que no saps de què parlo. Tu també, en un moment o altre, has tingut la certesa que ja no m'estimaves). Com que m'havia posat ulleres i no m'havien encertat els vidres per veure-hi de prop, així que sortia al carrer me les posava. Em creaven una mena de vel de protecció que evitava que algun conegut em reconegués al primer cop d'ull i l'hagués de saludar. Anava sempre amb el cap tèrbol, cosa que em feia creure que no era jo qui m'havia adonat del desastre. Ve a ser com una revelació. Un vespre qualsevol, una guspira s'encén i aleshores saps del cert que la desgana s'ha instal·lat còmodament al teu cervell (Em va esglaiar el fet d'intuir que tu ja ho sabies i que havies decidit callar). No en parlaríem, és clar, perquè no sabies com posar-t'hi, ara que havies volgut tornar. I vas posar tota la carn a la graella perquè el mecanisme de la convivència i de l'amor funcionés. La teva actitud va fer que trobessis en mi una aliada per a la regeneració. No ens podem retreure que no n'hàgim mirat de trobar camins: un viatge, alguna carícia que ja no recordàvem, roba nova, arribar d'hora a casa, dedicar-nos mútuament més temps, però (no ho pots negar) tot el que hem fet ens ha semblat buit de sentit, una

mena

maquillatge.

Sabíem

que

era

començament del naufragi, que s'havia obert una via d'aigua a la quilla. Cadascuna de nosaltres s'ho ha pres

ben diferent. A tu, et sembla que ja t'està bé l'amable transcórrer del calendari. L'enyoraves, dius. I a mi, en canvi, em revolta. Ni per les xiquetes no puc admetre-la. No t'he parlat de les nostres filles tot i que sé que els afectarà la meva decisió, però crec que elles no són la causa que dues persones que han deixat de voler compartir la vida hagin de viure juntes. Lliurement, de la mateixa manera que vam decidir viure juntes i tenir-les. Quan em llegeixis, potser seré davant teu. Però, de fet, sense moure'm de casa, ja fa temps que em sento lluny de tu. Demà a la nit dormiré a Roma. Dins del sobre trobaràs la targeta amb l'adreça de l'apartament que hi he llogat. Vine quan vulguis. Les bessones, amb disset anys, ja són prou madures per entendre que no ens perden. No perdran ni tan sols l'oportunitat de veure'ns juntes, si vols. I, més endavant, vés a saber... Marta

Com doblegar el cercle (Epistolari electrònic) Relat publicat al blog «Ilercavònia i Cossetània: literatura i àpats»

Glotonia carrega tant lo cors de viandes, que engendra peresa e flaquesa. On, con tots aquests vicis sien contraris a cavaller, per açò lo forts coratge del cavaller se combat ab abstinència e ab continència. RAMON LLULL. Llibre de l'Ordre de Cavalleria

El destí té dues maneres de ferir-nos: negant els nostres desitjos i acomplint-los. HENRY FRÉDÉRIC AMIEL

1 Hola, N., ¿com va la vida? He comprat una carbassa per fer cabell d'àngel i ara no trobo la recepta per fer pastissets. ¿Me la pots enviar? Gràcies i petonets. B.

2 Quant de temps!

M'ha agradat tant que et posessis en

contacte amb mi... I que sigui per demanar-me la recepta d'una cosa dolça trobo que és un bon auguri. Desitjo de tot cor que els pastissets siguin una excusa. Sisplau, que

ho siguin, sisplau. T'adjunto la recepta. ¿Me'ls deixaràs tastar? N. 3 He rebut la recepta dels pastissetes. Gràcies. Si em quedem bé, te'ls deixaré tastar. B. 4 B., hola. Fa dos minuts que t'he enviat la recepta i tu ja me n'has fet l'acusament de rebut. Però, jo no em puc permetre deixar passar aquest inici de tracte que em serveixes en safata. Vull que sàpigues que avui és un gran dia per a mi. En tot aquest any que no ens hem vist, no he deixat de pensar en tu ni un sol dia. I, en canvi, no he gosat fer cap pas perquè em perdonessis. Ni que fos darrere l'escut d'un correu electrònic. I me'n dolc tant perquè a mesura que ha anat passat el temps, la meva mesquinesa em devia fer més indigne als teus ulls. I avui has estat tu, B., qui m'ha saludat des de les línies del correu electrònic. Per això avui és un gran dia! N. 5 Hola, ¿Encara no has fet els pastissets? Friso per tastarlos. Són un bell record del temps que vivien junts i ens

estimàvem.

Compartíem

lectures,

música,

amistats,

viatges, un projecte de vida. ¿Què em va passar? N. 6 Els faré dissabte a la tarda. Ja et diré el què. 7 ¿I doncs...? 8 No els he fet. No hi ha hagut manera de doblegar la pasta. Un nyap!, m'han quedat. Per sort, només n'he fet tres. De la resta de la pasta n'he fet galetes en forma d'estrelles i cors. Em menjaré la confitura de cabell d'àngel per esmorzar. Més endavant ho tornaré a intentar. B. 9 Bon dia, B! Tens raó, cal una mica de pràctica per fer el doblec. Suggereixo que, quan te'ls posis a fer, escoltis el Prélude a l'après-midi d'un faune de Debussy, que combina amb tot a la cuina i et transportarà a espais oberts mentre treballis la massa. Després, segueix aquest procediment: posa un muntet de pasta sobre paper parafinat. Allisa-la amb el corró, tan fina com puguis, mentre no claregi. A continuació talla un cercle de la mida que vulguis (va bé l'amplada d'un bol de llet d'aquells que

vas comprar a Escòcia) i retira la pasta sobrant de les vores. Posa-hi una cullerada de cabell d'àngel al centre. I ara doblega el cercle així: Aixeca el paper parafinat on s'hi haurà enganxat la pasta i doblega'l sobre si mateix, de manera que les vores de la pasta coincideixin. A continuació, desenganxa amb un ganivet la pasta del doblec i amb l'ajuda d'una forquilla o amb els dits ajunta les vores perquè no salti la confitura. I cap al forn. A 180º. Quinze o vint minuts, només. Si cal, acaba'ls d'enrossir al grill. La recepta no ho diu, però s'han de sucar en sucre quan encara siguin calents. ¿Em deixaràs que t'hi ajudi? 10 Gràcies, N. Miraré de sortir-me'n. Prometo que te'ls deixaré tastar. 11 N., hola, No vaig trobar carbasses. Potser ja no n'és temps. Per això el cap de setmana passat no vaig poder fer els pastissets. Ahir vaig comprar a la parada d'uns artesans un pot de quart de cabell d'àngel confitat i, avui, per fi, els he fet. Han quedat cruixents fer fora i melosos per dins. Exquisits. Seguint les teves recomanacions, no m'ha estat tan difícil fer el doblec de la pasta. Fan goig de veritat. ¿Et va bé demà? T'espero després de dinar. B.

12 OK. Fins demà. 13 Gràcies, amor meu. Gràcies per l'acollida. Gràcies per la taula parada de festa, amb estovalles negres, amb flors fresques de taronger escampades per sobre i tovallons i espelmes de color salmó. Gràcies per les mitges llunes dels pastissets de color teula perlejades de sucre. Gràcies per perfumar-los de vainilla i d'anís. Gràcies per la copa de cava sec, subtil i aeri. Gràcies pel cafè de Colòmbia acabat de fer. Gràcies per la teva mirada ardent a través de la flama del conyac al terròs de sucre de la cullereta decantada

sobre

tassa.

Tu,

oficiant

del

desig,

transfigurat el rostre, oferint-m'ho tot. Gràcies. N. 14 He inclòs, subratllada, la vetllada d'ahir a la meva biografia. Gràcies, també, Nus. Llegint el relat que m'has fet del parament de la cerimònia, pensava que ahir ens vam mostrar sibarites de les calories! Equilibri i desenfrè en harmonia. ¿Quantes calories devíem rebre per cada petó? ¿Quantes, per cada abraçada? I, amb tot, quan te'n vas anar, vaig tenir la sensació que aquell era el darrer cop que ens veuríem. I vaig començar a enyorar-te quan encara no havies tancat la porta.

Ara només desitjo que els filaments de la confitura de cabell d'àngel siguin el fil d'Ariadna que et tornin a casa un dia o altre. B. 15 Estimat Benet, No sé per on començar. Només tinc ganes de dir que no et mereixo, que no et mereixo... i ho vull dir de genolls a terra i amb les mans tapant-me la cara. No m'havia de permetre tenir el desig de veure't i de sentir-te. No m'havia de permetre agafar-te les mans, mirar-te al fons dels ulls i demanar-te perdó. I no havia de dur-te el test amb el roser florit dins del qual havia enterrat la vergonya. Dues roses vermelles que parlaven per mi. No cal haver llegit El llenguatge de les flors per saber què volien dir-te. Un altre cop he traït. No em mereixia el regal meravellós de sexe apassionat que ahir em vas oferir. Ni tan sols el berenar d'amistat amb pastissets i cafè colombià, que el va precedir. Un altre cop he traït. Una traïció doble, altre cop. D'una banda, ahir vaig trair la confiança que té en mi la meva parella d'ara i, de l'altra, vaig trair el futur d'intimitat que, amb les meves paraules i amb la meva actitud, t'he fet imaginar. Han estat un desig sincer, però irrealitzable. No et vaig mentir en dir-te i fer-te sentir que t'estimo com no estimaré mai ningú. Però no et vaig dir tota la veritat. No pots esperar res de mi. El remordiment em fa confessar que tinc un fill en

camí i altres projectes embastats, sense tu. Em sembla indecent afegir-hi res més. Ni tan sols que em perdonis. Nus. 16 Acabo de fer una juliana amb els pètals de les dues roses vermelles, i l'he afegida a la xocolata que ara s'està desfent per fer-ne bombons. ¿El Prélude a l'après-midi d'un faune de Debussy et sembla un bon fons musical per aquest banymaria? B.

Les orelles tenen parets

Narració publicada dins el recull del premi Vent de Port, Una petita vida i altres narracions. Pròleg de Maria Barbal. Il·lustració de Conrad Muntada. Lleida: Pagès editors, 2003.

Per a Toni Albà, còmic embarbussaire.

Un poeta va arribar de nit en aquella ciutat. portava

equipatge i anava vestit amb una gil·laba fins a

terra que li tapava una camisa esmolada dels colzes, uns pantalons esfilagarsats de les vores i unes sabates descosides per diversos llocs. Li va semblar que la lluna menuda com una tallada de meló que es retallava al cel estel·lat li donava la benvinguda. Havia caminat tot el dia per la cuneta de l'autovia i havia vist moltes construccions de cases que mostraven l'esquelet. Segur qui hi hauria feina per a ell, pensava. Amb aquesta esperança, tot just arribar als blocs de pisos habitats, va estirar-se a terra del primer caixer automàtic que va trobar, amb intenció de dormir. Estava rendit, s'hauria adormit en un lloc pitjor. La peça de goma que cobria tot el terra li va semblar acollidora, però, tot just acabava d'agafar el son,

que va sentir que el saccejaven

pel braç. —¿Què? ¿Què hi ha? —va despertar-se sobresaltat. — ... Una noia amb cara d'enrabiada continuava sacsejantlo, sense respondre. Tenia la pell molt morena i portava pentinat cap enrere el cabell rogenc encrespat, obert de les puntes. Era evident que el feia fora, però no parlava, ni

semblava sentir-hi. El poeta es va aixecar

amb desgana,

sense discutir, i en sortir va topar amb un carret de ferro dels de supermercat, ple fins dalt d'estris de la noia. Tan bon punt la noia es va quedar sola al caixer automàtic, va passar el pestell i es va estirar a terra. El poeta no va tenir esma, de tan cansat com estava, de buscar un altre caixer i es va estirar a la portalada d'una casa d'allí al costat. Quan es va despertar, just despuntar l'alba, la noia ja havia desaparegut. Ara, s'havia de concentrar a recórrer la ciutat on havia arribat, per buscar feina, però primer va entrar en un bar. —Un tallat, sisplau —va demanar

al noi que era

darrere el taulell. Mentre deia aquestes paraules, el poeta va ser testimoni d'un fet extraordinari. Va veure que les ones sonores que produïa la seva veu es convertien en uns soldats menuts carregats amb totxos, gaveta, plomada, nivell, paleta i ciment i construïen parets a les orelles del xicot. Unes orelles que el poeta va veure ampliades com si tinguessin un metre d'alçària. —... El noi del bar no va servir el tallat que li demanava el poeta. I, mentre aquells personatges feinejaven a les seves orelles, va passar distretament una baieta per la part del taulell de davant del poeta i va sortir a poc a poc a la banda de les taules a atendre un altre client. El poeta volia cridarlo i dir-li el que havia vist, però va tenir por que els

personatges no es fessin més grossos o passés una desgràcia. I va sortir del bar. Si el poeta hagués nascut a la ciutat o hi hagués viscut, hauria sabut que l'exèrcit disciplinat de personatges petits com una agulla de cap que construïen parets quan parlaven els poetes era una plaga d'una espècie de manairons molt estesa, a les ordres de no se sabia qui, però que feien estralls entre la població de totes les edats. El que havia vist era tan estrany que el poeta va pensar que estava somiant. Va anar a rentar-se a la font de la placeta. Amb una bona remullada segur que es despertaria del tot, pensava. Mentrestant, una dona gran es va acostar a la font, va tirar aigua dins d'una bossa de plàstic plena de rosegons de pa, va pastar una mica amb les mans i va llençar el pa estovat a terra. De seguida va aparèixer una volada de coloms i la dona semblava satisfeta. —Es nota que l'esperaven, ¿eh? —... La dona va continuar embadalida amb els coloms i no va contestar. I, altra vegada el poeta —ara completament despert— havia vist com centenars de soldats diminuts feien parets a les orelles, ara a les de la dona dels coloms. Els personatges hi havien instal·lat teles tupides ben tibades com si fossin paravents, després van acabar d'obstruir els forats amb una planxa de metall. El poeta no es podia creure el que havia vist. Havien de ser per força al·lucinacions produïdes pel cansament,

pel canvi de clima, en fi... intentava trobar mil explicacions al fet. Va decidir donar un tomb, per distreure's. Pels carrers de la ciutat tot era enrenou d'obres. Molts edificis estaven embolicats amb xarxes verdes i en cap hi faltava un gran cartell que anunciés que aquella façana o aquells pisos s'estaven rehabilitant. A tots els racons hi havia maons, muntanyes de grava, bidons plens d'aigua i sacs de ciment apilats. En

els

excavadores

pocs que

solars

lliures

treballaven

havia

darrere

màquines

cartells

que

anunciaven pàrquings i habitatges de nova construcció ¡Quina febre constructora hi havia en aquella ciutat!

Els

carrers estaven de panxa enlaire, envoltats de tanques es construïen

jardins,

teatres,

auditoris,

escoles,

palaus

municipals, mesquites, piscines, camps de futbol, grans magatzems... Es va acostar a un paleta que s'enfilava a una bastida, lleuger com un saltimbanqui, però amb cara d'avorrit. —¿Teniu feina per a un obrer? —... —Si troba la feina avorrida, jo podria llegir-li versos mentre vostè fa la seva feina. —... —Com si fos una ràdio en directe... ¿què me'n diu? —... El poeta anava parlant, per comprovar una vegada més l'efecte de les seves paraules. Com més parlava, més personatges diminuts sortien de les ones sonores de la seva

veu i s'afanyaven a construir i construir parets a les orelles de qui hauria hagut d'escoltar. En aquest cas, les orelles del paleta van quedar taponades amb làmines de suro superposades a tota velocitat pels soldadets. L'home va continuar enfilant-se, sense ni mirar el poeta. Una estona després, el poeta es va acostar al capatàs d'una flota de conductors de camions que feien regeneració d'arena de les platges. —Bon dia. ¿Tenen feina per a un obrer? —... —Potser es cansen de fer la mateixa ruta. Jo podria recitar mentre vostès condueixen. —... —Pel preu no renyirem, jo... El capatàs va tancar la porta del camió i va engegar deixant el poeta amb la paraula a la boca. Va anar tan ràpid, que el poeta no va tenir temps de veure com els personatges omplien de cera amb una xeringa les orelles de l'home. Va pensar que amb els nois i noies havia de tenir més sort. No podia ser que els joves no tinguessin defenses naturals per evitar la plaga. Per això, convençut de l'èxit, va adreçar-se a un grupet de quatre xicots asseguts a les grades del polisportiu mentre a la pista altres nois jugaven a bàsquet. —¿Què?, ¿esteu guanyant, oi? —...

—¿Voleu que us escrigui un himne dedicat al vostre equip? —... Van continuar sense obrir boca, amb la mirada fixa en l'entrenador, desitjant que, d'un moment a l'altre, els fes un senyal per tal que s'incorporessin al partit. L'exèrcit disciplinat d'éssers diminuts havia tapat, en un tancar i obrir d'ulls,

amb maons de pla les orelles dels nois,

després havia estucat les parets i hi havia fet esgrafiats de flors repujades de color taronja, com si fossin els d'una façana modernista. El poeta va sortir esglaiat del polisportiu i es va adreçar a un vell i una vella que estaven asseguts en un banc. Tenien les mans agafades i es miraven tendrament un gos diminut que jugava amb un os de plàstic. —¿És de vostès? —... —¿Puc recitar-los un poema d'amor? —va dir-los aclucant una mica els ulls, inspirat. —... El poeta ja començava a estar acostumat que ningú li contestés. En aquest cas, però, l'exèrcit diminut de paletes va tenir moltes dificultats a fer la paret a les orelles dels vells. Primer van muntar una bastida, després la van tornar a desmuntar; després van fer fonaments de morter, mesclant guix, calç, ciment, grava i aigua; a continuació van començar la paret, però a la meitat, es van formar dues faccions i els soldats es barallaven entre ells i la paret no

avançava. Finalment la van acabar tan ben acabava que fins i tot la van coronar amb una teuladeta. Estava admirat de tanta competència a l'hora de taponar orelles, segons l'edat dels possibles oients.

Ara,

almenys, el poeta ja sabia que la gent amb qui volia connectar no fingia no sentir allò que ell deia. Eren víctimes de la plaga d'aquells soldats petitons que contruïen parets de diversos materials perquè no sentissin què els deia el poeta. De sobte, el poeta va tenir una espècie d'il·luminació. Era ben clar que la noia del caixer automàtic era sorda, per això no devia estar afectada per la plaga, però, en canvi, no s'havia mostrat indiferent. L'havia fet fora enfadada. No ho havia dit amb paraules, és cert, però almenys li havia mostrat algun sentiment. Pensava que acontentat-se amb això era una mica trist, però no es treia del cap aquesta idea. Va decidir tornar al lloc on havia passat la nit anterior. Els carrers eren buits, la noia ja estava ajaguda dins el caixer, amb totes les seves possessions al carret de ferro del supermercat. Es tapava amb una manteta de color indefinit i estava girada de costat cap al vidre que donava al carrer. Tenia els ulls tancats i semblava tranquil·la. El poeta es va asseure al pedrís de la vorera a tocar del vidre, d'esquena a la noia i, de tant en tant, es girava a mirar-la. Sentia una estranya sensació d'estar acompanyat i s'imaginava que a la noia també li agradava la seva companyia. Però l'encanteri es va trencar de sobte quan la

noia va obrir els ulls i va veure que era observada. Es va asseure amb posat desafiant i es va tornar a ajeure, però ara d'esquena al vidre i es va tapar cap i tot, malhumorada. El poeta es va posar tan trist, que amb els ulls plens de llàgrimes que no li deixaven veure res, se'n va anar a estirar uns portals més enllà i no va poder dormir en tota la nit. Durant tota la setmana següent la noia no va comparèxier

a dormir al caixer automàtic. El poeta se

sentia culpable d'haver espantat la noia, amb la seva impertinència. Va suposar que ja no tornaria més, però un dia va veure-la abans no es fes fosc pels voltants de la font. Va escriure un poema en un foli, demanant-li disculpes, va entrar al caixer i va fer aguantar el paper dret al marc de fusta, de cara cap al carrer, de tal manera que el pogués llegir des de fora, a l'alçada dels ulls. Aquell dia el poeta, va anar a dormir a l'altra part de la ciutat. No estava segur que la seva estratègia agradés ni poc ni gens a la noia. Potser s'ho prendria malament. ¡Ja coneixia com les gastava! Havien passat gairebé dos mesos i el fred començava a deixar-se sentir. Els ciutadans amb què havia intentat comunicar-se durant tot aquest temps, quedaven infectats per parets de tots els gruixos i materials amb les ones de la seva veu. Havia sobreviscut sense parlar. Anava a un supermercat, passava per la caixa, mirava el preu a la pantalleta, pagava i marxava. S'anava acostumant a no obrir boca.

La intuïció li deia que es tornaria boig si es veia obligat a viure tota la vida d'aquella manera, i que només la noia del caixer automàtic podia salvar-lo. Havia de trobar la manera de connectar-hi. Li venien al cap molts dubtes: ¿I si no havia vist el poema que havia posat al vidre?; ¿i si havia canviat, definitivament, de lloc de dormir, perquè el considerava poc segur?; ¿i si li desagradava la seva companyia? Però tot i aquests pensaments, quan els carrers van ser buits, va anar cap al caixer automàtic. La noia estava ajaguda de cara a la vidriera, amb els ulls tancats. El poeta es va situar a l'altra vovera. Havia pensat que des d'aquella distància tan llunyana se la podria mirar, sense espantar-la. Mentre pensava això la noia va obrir els ulls, se'l va mirar i va somriure lleugerament. Va aguantar una estona la mirada del poeta i va tornar a tancar-los confiada. Estava tan content (s'havia enamorat, però el poeta encara no ho sabia), que no es va moure en tota la nit de la vovera de davant, mirant la noia. Al matí, abans que ella es despertés va marxar cap a una altra banda de la ciutat per no comprometre-la. Va fer cap a una llibreria d'uns grans magatzems per si trobava un llibre que havia escrit ell i que havia de sortir publicat just quan ell havia emigrat de la seva ciutat perquè no hi havia feina per a ningú. Va ser aleshores que va sentir que un grup de dependents deien que la secció de poesia era ben bé de decoració, és a dir, que no en comprava ningú. El poeta va resseguir les piles de llibres de novetats

i, per fi, va trobar-hi un exemplar del seu llibre. El va agafar i va anar cap a la caixa a pagar. Se li van escapar aquestes paraules: —¿Em vol cobrar aquest llibre? —... Com era d'esperar, tampoc la caixera li va fer cas. I els soldats diminuts van apressar-se a fer la seva feina taponadora d'orelles. Però de tota manera, tant era, perquè el poeta ja tenia ben decidit que, ara que l'havia trobat, sortiria amb el llibre, tant si l'hi cobraven com si no. Per tant, se'l va posar a la butxaca i quan anava a

sortir, el

detector va fer senyal de robatori. En sentir el xiulet, es van presentar dos agents de seguretat i van escorcollar

el poeta que s'havia quedat

aturat entre les barres del detector.

El poeta es va treure

el llibre de la butxaca per mostrar-lo als agents, els quals sense intercanviar ni una paraula, van indicar-li que ja podia passar sense pagar. Amb el seu llibre a la butxaca i més content que unes pasqües, va anar gairebé corrent cap a la placeta de la font de davant del caixer automàtic. Mentre el rellegia, va pensar que quan va escriure aquells poemes no coneixia la noia, però ara li semblaven que estaven escrits pensant en ella. Es mirava i remirava el llibre, el rellegia amb tranquil·litat, assegut al banc, i esperava que el carrer es buidés de gent. ¡Com li agradaria que la noia el llegís i l'hi agradés! Mentre estava amb aquests pensaments, una mà fosca, amb uns

dits llargs i ossuts, li va agafar el llibre per darrera amb un gest enjogassat. El poeta ja sabia de qui era la mà. La noia va asseurese-li al costat i va obrir

el llibre.

Després d'una pàgina

l'altra, va anar llegint-lo sense presses. De tant en tant es mirava el poeta i li somreia. Quan li parlava, la veu del poeta no es convertia en parets ni en taps de cera que obstruïssin les orelles de la noia. No hi havia cap exèrcit disciplinat i diminut que treballés a les ordres de ningú.

És cert que la noia no

responia amb paraules, sinó que responia amb tot el cos, amb la mirada, amb les mans. No li servien les seves orelles, però tampoc no servien les orelles dels altres amb qui el poeta havia intentat conversar. No parlava, no hi sentia amb les dues orelles, però el poeta estava segur que la noia tenia una tercera orella, tan amagada, que mai els soldats diminuts podrien arribar-hi per taponar-la. I, posats a tenir bons pensaments, potser aquella tercera orella voldria acollir la seva poesia per sempre. Va ser en aquell moment, i no abans ni després, que el poeta va decidir que tot el que li restés de vida escriuria pensant en aquella tercera orella.

La bòbila

Narració publicada dins Vi bo i altres contes. Premi narrativa curta per internet Tinet. Col·lecció Narrativa, 84. Cossetània Edicions. Valls, 2013.

Los peregrins e aquells qui a temps fan habitació en la ciutat, e missatgers e servents, e aquells qui són fets francs e són estats esclaus jamés no són apellats ciutadans ne veïns, jatsia que sens ells la ciutat no puixa bé ésser, car ne.s fa sens àsens e gats e cans. FRANCESC EIXIMENIS, Lo Crestià 1

1 A trenc d’alba, embolcallada amb una manta i mig lleganyosa, guaito a fora per la boca del forn d’aquesta bòbila abandonada. M’ha atret la fortor de resina aro- màtica del faune que ha aparegut dins l’herbassar del descampat, a tocar del pont de l’autovia. ¿Què hi fa aquí aquesta divinitat dels boscos, tota ella fumejant, la pell blaïda, el cabell socarrimat?, em pregunto. Emboirats i feixucs, s’han anat despertant els altres estadants de la bòbila. No ens hem posat d’acord a donar nom a aquest ésser extenuat. Sortia d’un incendi, això sí. i ara el teníem a un cop de pedra, d’esquena a nosaltres, immòbil, gairebé cobert de cards, d’esbarzers, de campànules i d’ortigues que se superposen, es parasiten i s’arrapen al seu cos untat de mirra.

Amb el desig erm, el faune també ho havia perdut tot. No cal que ens ho digui. Perquè veiem el nostre sofriment encarnat en aquesta figura vulnerable, no el perdem de vista. Frisem per saber com distraurà el dolor.

2 D’esquena a nosaltres, el faune enumera episodis de fam insatisfets, a mitja veu, sense destinatari. Són paraules amb estelles. Sardònic. ¿Com gosa retreure’ns res, ell, que tampoc té res?, ens diem. Mentre espero que es faci de dia, m’envolta el tuf de suor i podridura dels altres amb qui comparteixo aquesta planta circular de pedra refractària que va ser un forn. Aquesta mala olor fa saber a crits el refús a arrelar-se en- lloc, en res i en ningú. M’esforço desesperadament a no fer cap olor i em reconforta sentir la pudor en els altres, perquè vol dir que el meu olfacte encara la sap reconèixer. Com cada dia, avui també amb posat fosc, ens trobarem al voltant del bidó de l’aigua que omplim amb la mànega d’unes obres veïnes. Tot seguit, marxarem cadas- cú pel nostre compte, a peu, tentinejant per la cuneta. Després, replegarem verdures a les parades del mercat, regirarem els sacs de pa del dia abans, amb tot el que tenim a les espatlles o arrossegant un carro atapeït que haurem aparcat en algun racó, a tocar de les mates de troanes que envolten el pipicà d’una placeta.

3 Cap al migdia em dono cita a la Rambla. Hi repasso les tortugues, que desconeixen el meu mal pensament de fer-ne sopa. M’encanto amb els llodrigons de cotó fluix i em creix la saliva. La vista se me’n va a les capses de moresc, i me l’imagino espetegant a la paella tapada. Sospeso les bosses de pipes i em veig, en un temps no gaire llunyà, menjant-ne asseguda al marxapeu de casa, ara tan i tan lluny. Mentre dubto que encara recordi velles olors de menjar, l’encarregat de la parada també dubta del meu interès per comprar algun dels animals que té exposats i vigila que no faci jocs de mans amb els pollets acabats de néixer i acabi fent-ne desaparèixer algun.

4 He anat a dutxar-me a la institució benèfica on em tallen els cabells, em donen roba neta i una targeta de metro de deu viatges. He dinat amb plat i cullera, sola en una taula, perquè ja era tard. L’encarregat del menjador no s’ha oblidat del ritual d’acollida, que consisteix a dir-me: “Si no t’acabes el plat, hauràs de pagar un euro.” Demà deixaré la motxilla a la consigna de l’estació. Després, neta i pentinada, passejaré tot el dia per algun centre comercial. És època de rebaixes. Abans hi anava amb xandall i la targeta de crèdit. Ara, només amb una actitud digna n’hi ha

prou per tocar-ho tot i no comprar res. Passadissos amb prestatgeries plenes de perfums, de carteres de pell, de tabaqueres, de coixins per a gossos, de sabates de talons prims, de coberteries de plata..., abans d’entrar al paradís del supermercat.

5 Al boca de fosc, topo amb un magnolier, tot tronc, que acull les bosses de brossa, apilades com regals negres a l’arbre de Nadal. Escombriaires —pobres, a preu fet— li escapcen fulles i flors i se les pengen a la llengüeta de la cremallera de la granota. Tot un gest desafiant per a qui cregui que no pot arrelar-hi la poesia, en un lloc on hi ha tants alts funcionaris que tindran paga vitalícia a tocar de tanta gent passant gana.

6 Segueixo de lluny el tràfec del camió de les escombra- ries fins on els nenúfars suren a la superfície de l’estanyol. El deixo passar. M’assec en un banc de cara a la bassa, al mig de la qual s’hi reflecteix la lluna. M’imagino que en qualsevol moment veuré saltar una granota de fulla en fulla, es banyarà en el calze d’una de les flors de pètals de cera i, amb un cant esquerdat, m’oferirà de concedir-me uns quants desitjos. Em preparo per a l’ocasió i espero. i espero i espero. I espero, fins que Paul Verlaine m’avisa que “leur chan

son se mêle au clair de lune”. Però en realitat es tracta de la llanterna d’un guarda del parc que m’enlluerna i em fa fora del recinte, sense miraments.

7 Aquesta nit no vull afegir-me al grup d’homes que van a demanar menjar al convent. S’apleguen al costat d’un foc i l’endemà la roba i la pell puden de fum. No m’ho puc permetre, perquè demà tinc previst anar al supermercat. Però, si no fos per això, m’agrada des de fora mirar la punta del xiprer del claustre que sobrepassa potser més d’un metre l’edifici. Tothom suposa que el xiprer està entotsolat entre les cebes que hi ha al costat del pou i les maduixeres dels testos. Però jo he vist que les monges el peixen i li controlen cada estirada des que era plançó; el saluden tot passant carregades amb feixos d’escaroles regalimants de l’hortet del claustre. Sovint el xiprer és motiu de conversa transcendent. No saben que a cada canvi d’estació prova d’allargar més les arrels, però topa amb el ciment pels quatre costats. i, per això, s’enfila i s’enfila... 8 M’encaro amb l’autobús nocturn que em retorna a la bòbila abandonada per passar la nit. invariablement, la porta del vehicle s’obre just davant del taronger bord. No hi ha passatger que en baixar no s’hi abraci i en surti esgarrinxat per les escames cargolades que contenen la brutícia i el sutge

del tronc, tan brunyit que no li permet desembussar els porus. L’arbre cova una venjança sorda cap al conductor culpable i, a la primavera —n’he estat testimoni—, a la sacsada del primer vianant que baixa avia un núvol de pol·len que s’enfila a l’autobús abans que es tanqui la porta i fa esternudar, plorar o tossir tot el passatge. En canvi, al destinatari, protegit per un vidre, alenant fums per la finestreta, no li deu arribar l’ona i arrenca indultat fins a la propera vegada que s’hi aturi. Però, a l’hivern, al taronger, entendrit, li agradaria ser de fruit comestible i espera que l’abracin un i altre cop, mentre desitja que un jardiner assenyat l’empelti.

9 No porto bitllet i el conductor ja ha plegat d’escridas- sar-me. Al cap i a la fi, baixaré, ell ja ho sap, a la primera parada i em perdrà de vista per avui. Camino fins al pendent on arrenca el primer ull del pont, m’assec sobre un diari estès a terra, perquè els pantalons avui són nets, i em deixo relliscar fins a l’herbassar de la base. i és ara que retrobo el faune, immòbil encara, nervi tibat, a punt d’actuar. M’aturo i li xiuxiuejo: “Xiquet, tu tampoc no ets d’eixe món.” Podria pensar que no m’ha vist, que no m’ha sentit, si no sabés que té l’orella i la vista més fina que cap mortal. i, per això, em malfio de la seva estratègia d’estàtua. El deixo estar, doncs, i m’encauo a la cambra de la bòbila.

10 A mitjanit ens desperten uns crits de ràbia. Ens llevem, entresuats, i sortim a la foscor. “És aquí on vull viure, passi el que passi”, xiscla i sanglota el faune. Em meravella l’inequívoc sentit de la paràbola: el destí escollit és l’únic autèntic. Però, com els altres, em faig la indiferent, perquè, al cap i a la fi, “¿qui ho ha dit, que aquest ésser ens vulgui oferir res a canvi d’acceptar-lo tal com és?”. Per tant, el deixem esgargamellant-se i tornem a la bòbila, la nostra cambra que havia estat un forn.

Lena Paüls (Reus, 1952) és llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Ha exercit de professora de llengua i cultura catalanes per a adults, reciclatge de professorat i de l'administració pública. Ha estat assessora lingüística i correctora d'estil. Ha investigat sobre les possibilitats de les aplicacions didàctiques de la publicitat i ha impartit cursos adreçats al professorat de secundària. Dirigeix la revista digital «Cornabou» de literatura infantil i juvenil i coordina el Gabinet de Comunicació Escac, amb seu a Barcelona. Escriu narrativa, poesia i assaig. Ha rebut el premi d'assaig Francesc Vila (1994), els premis de narrativa Ciutat d'Eivissa (2002), Goleta i Bergantí del Masnou (2002), La Mar de Lletres de Calafell (2003), el premi de poesia Viola d'Argent dels Jocs Florals de Barcelona (2003), el premi de narrativa breu de Sant Pere de Ribes (2005), el premi Frederica Montseny (2007), el premi dels Jocs Florals de Les Corts de Barcelona (2007), el premi Àncora de poesia (2007), el premi Mercè Llimona de contes (2008), el premi Llavor de Lletres de creació literària (2008) i la distinció The White Ravens, de la Internationale Jugendbibliothek de Munic (2010) per l'àlbum La draga sense escates. Més informació de l'autora: http://lenapauls.blogspot.com