No sense la meva Llima

Primera edició: desembre 2022

© 2022 Lena Paüls Obré, pel text

© 2022 Pere Prats Sobrepere, pel disseny de la coberta

Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08015 Barcelona

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent hi la reprografia i el tractament informàtic.

Lena Paüls (Reus, 1952). Filòloga i escriptora. Ha publicat nombrosos treballs de narrativa, de poesia, de prosa poètica, d'assaig literari i pedagògic. Ha guanyat una dotzena de premis literaris, entre els quals la Viola d'Or i Argent dels Jocs Florals de Barcelona i la distinció The White Ravens, de la Internationale Jugendbibliothek de Munic. És pionera en la publicació de llibres digitals de tots els gèneres. Dirigeix la revista digital «Cornabou» de literatura infantil i juvenil. lenapauls@gmail.com

Sinopsi

No sense la meva llima és un recull de narracions inspirades en la fascinació per animals no humans i per altres elements de la natura viva amb qui compartim espai i temps. La vida quotidiana al costat d'animals que poden ser els nostres ulls, com la Llima, un gos pigall o imaginatives fabulacions sobre el bestiari del microcosmos d'un jardí privat i també experiències amb fauna diversa d'una periodista especialitzada en temes de natura.

Sumari

No sense la meva Llima, 7

Animals de companyia, 15 Peces de la natura diligent, 37

Fins i tot en la caiguda d'un pardal hi ha una especial providència

W. SHAKESPEARE. Hamlet. Acte 5, escena II

No sense la meva Llima

7:00

Avanç ulls clucs, i no em vaga doler me!

J. V. FOIX

Vet aquí l'autobús de la Raïssa. Em desperta quan reprèn la marxa. Als peus del llit sento que badalla la meva Llima, la gossa d'assistència labrador retriever, els meus ulls. Em vaig desvetllant amb la fressa de la màquina de raspalls que neteja la vorera. Primer, deu aviar l'aspergim d'aigua freàtica. Després, unes escombres circulars a cada banda del vehicle apleguen els papers i les burilles cap al centre i una mànega els aspira. Dins de no res, la Raïssa ja serà al replà. Portarà el pa de pagès tallat del forn de baix de casa. Més aviat ho hagués dit: ja truca!

7:25

He omplert de menjar i aigua neta els plats de la Llima. Encara amb pijama, he enregistrat l'Himne al Sol, de Rimski Korsakov per a la Raïssa. Li va bé quan té migranya. Diu que li recorda la infantesa feliç al seu poble, allà a la serralada dels Urals. Res de dutxa, els dimarts.

Rentada com els gats i a córrer. Em vesteixo sense badar, mentre prepara l'esmorzar per a les dues. Pa sucat amb tomàquet i pernil dolç o tonyina de llauna o formatge de Maó, deurà fer. A veure, olorem... cafè i xocolata! La Raïssa està fent xocolata cuita i torra pa.

Quantes contemplacions! Encara que m'aviciï tant, quan acabi d'esmorzar, no m'entretindré. És tan petit el pis que, quan la Raïssa arriba, trasteja i esbatana les finestres i la porta del balcó, sento que la Llima i jo li fem nosa. O potser no és per això que me'n vaig. M'escapo perquè no vull que em planyi ningú. No vull que la Raïssa em faci de mare. Per això els dimarts faig veure que m'espera una feina fora de casa. Avui sortiré amb el llibre sota el braç. Lolita, de Nabòkov. El tinc de quan en vaig fer la transcripció en format braille, però ara ja el tinc al braibook i me'n puc desfer. Té la mida d'una carpeta, quasi. Avui el porto folrat de paper de regal. Verd fosc, em sembla. A veure si, per fi, trobo un bon lloc on deixar lo. No tornaré a casa fins a les tres.

8:15

Diré a la Raïssa que, quan marxi, estiri la porta de cop, com sempre, des de fa vuit anys No li donaré les claus, no fos cas que se'm presentés qualsevol altre dia i a qualsevol altra hora diferent de la que tinc prevista que vingui. La deixo amb La Consagració de la Primavera a tota marxa. El torrent rítmic i la força salvatge d'Ígor Stravinski com a banda sonora del canvi de llençols del meu llit. Surto de casa ben tapada, amb la Llima, la meva gossa guia, al costat. Lolita pesa un quintar.

9:00

Com costa de matar les hores! Només fa tres quarts que he sortit de casa. Me n'acaba d'informar l'audiorellotge de polsera. Si m'hagués emportat el braibook ja hauria acabat el poemari que tinc a mig llegir. O hauria buidat la bústia i hauria respost els correus

electrònics. ¿I què he fet? He vagarejat pel carrer. De primer he anat fins a la font de la placeta a abeurar la Llima. Hi feia fred i els bancs eren humits. Tampoc no m'hi hauria pogut quedar perquè la plaça estava ocupada per operaris que col·locaven els llumets de Nadal. He entrat en aquest bar des d'on enregistro ara el diari i he demanat un tallat. No hi ha calefacció. El cambrer ha engegat per a mi la cafetera. Podria deixar el llibre "oblidat" damunt la taula, però no és segur que ningú de la clientela el pugui llegir. Esclar que mai se sap. Per la vorera, a tocar dels vidres, escolars malhumorats i mares atrafegades passen de llarg cridaners Pels altaveus tronats d'una ràdio se sent una emissora estrangera. Per l'entonació de la radiofonista, crec que deu donar notícies. El cambrer ha tret un artefacte de fusta al carrer. Ara el planta. Deu ser el cartell de fotografies de menjars. Plats combinats, pots comptar. Es descoloreixen, aquestes fotografies, tan exposades al sol. Només hi deu quedar el color blau, en aquest cartell. El vermell, el groc i el negre qui sap on paren. Ha deixat la porta d'entrada mig oberta i escombra el local. Sento l'aire acanalat. Em ve un esternut, però se'n va. Deuen ser les pessigolles dels àcars de la pols o les d'un refredat.

9:45

He fet una ruta amb el tramvia, fins a l'esplanada del Fòrum. He comptat fins a dotze llengües diferents en les persones que entraven i sortien, durant el trajecte. M'he distret, controlant, pel volum, l'estat de les construccions en curs. La Raïssa deu haver anat a comprar un pollastre, un pit de gallina, un os de vedella, costella de porc i una plàtera d'herbes. Ara deu posar l'olla al foc. A l'hivern, cada dimarts, em deixa potets de brou al congelador per a tota la setmana. No goso dir li que em va mot bé tenir el primer plat fet. Tampoc no he gosat mai dir li que l'aprecio. Ni que necessito les seves atencions. Ni que tota la setmana la tinc present. Potser ella ja ho sap, però em tocaria fer algun pas. Aquí darrere, a l'esplanada de les plaques

solars, no hi ha ni una ànima. Podria deixar hi el llibre de Nabòkov, aquí sota, a cobert. Però no me'n refio; podria passar un escombriaire i llençar lo al contenidor del paper. Tenen una dèria per reciclar... Tot i que els dimarts no bec suc de fruita, el tallat que he pres al bar per passar l'estona ara ja baixa. He orinat culivada a tocar de les escalinates de davant de la platja de ciment. Ara, als meus peus, el mar arriba amansit. Podria ser un racó de paradís, si no fos pel fred. No en tinc prou amb el jersei de coll alt, l'anorac, la gorra, la bufanda, els guants... Tinc fred. Molt. M'he de moure, ara mateix. Tornaré al centre amb autobús que, amb el trànsit, sempre va més lent.

11:00

Els autobusos passaven plens i no vull que la Llima s'atabali. He tornat a agafar el tramvia. He anat fins a Sant Adrià i he tornat enrere fins a la parada de les Glòries. En el trajecte m'he refet. Acabaré el recorregut amb el metro. Em resulta més avorrit que l'autobús o el tramvia, perquè la gent no parla i m'inquieta la barreja d'olors i vinga pujar i vinga baixar gent silenciosa a cada estació Però em convé agafar lo dimarts al matí. M'ocupa molta estona, sobretot si em dedico a buscar els ascensors, sempre tan amagats que fan desistir els viatgers d'utilitzar los. Ah, el deixaré en un ascensor, esclar! Hi anem molt, nosaltres, en ascensor, ¿oi, Llima bonica? És un lloc recollit i discret per deixar hi el llibre repetit. I sempre hi anem soletes, amunt i avall. A veure...

11:30

En els dos ascensors que he agafat per sortir del metro, m'ha acompanyat un noi amb una bicicleta. Amb prou feines hi cabíem. A cada sortida, m'ha cedit el pas. No he pogut, doncs, desfer me del llibre. Així que, ara, estic enregistrant amb la gravadora del mòbil asseguda en un banc de la plaça de Catalunya, damunt del Lolita que

em fa de taula i em deixa els puntets del títol marcats al colze. És un banc de la banda del sol. S'hi està bé La Raïssa deu estendre la roba de la segona rentadora. Amb sol i airet, la podrà plegar gairebé tota abans de marxar. I potser la planxarà i la desarà i tot, ves. Més compliments en volgués d'ella. Els coloms neguitegen la Llima i per això s'ha ajagut a la part de darrere del banc. Si ara m'aixequés i fes el gest de travessar en diagonal la plaça, la gossa m'estiraria, i em faria anar pels costats encimentats, on no pogués relliscar amb la colomassa llefiscosa.

11:45

M'acaben de fotografiar. Vuit instantànies, en silenci. El fotògraf deu ser un turista. He sentit que fa olor del gel que posen als banys els hotels de cinc estrelles. Dotze vegades, he estat en un hotel de cinc estrelles. El primer dimarts de cada mes, durant un any. Del setembre que va començar el curs, fins a l'altre setembre, els mesos d'estiu inclosos. A l'hotel es devien pensar que érem pare i filla. O potser no, de fet. «El professor s'emporta feina a casa», em deia enjogassat. El fotògraf aquest deu ser un home alt, a jutjar per la resplendor del sol que em tapa. Tant és que em senti, no em deu entendre.

12:15 M'he canviat de banc, seguint l'escalfor del sol. ¿Quantes vegades han entrat als meus somnis ell i jo, l'hotel de cinc estrelles, el carrer hostil...? Aquesta nit ja és prou que me'n recordi , també hi han entrat. El conserge de l'hotel era a la porta i nosaltres érem al vestíbul a punt de sortir. «Som pare i filla», no sé per què em justificava, tot passant li pel costat. I, un cop al carrer, caminàvem en paral·lel per voreres diferents. Tot ens anava en contra: intentàvem esquivar rates, gavines, lladres, monopatinadors i ciclistes, veïnes que sortien massa de pressa de les portalades, esquitxos del reg dels testos dels balcons... Rebíem de totes bandes. Travessàvem el carrer

amb els semàfors en vermell i ens retrobàvem al centre d'una rotonda florida, com una illa envoltada de vehicles, soroll i fum. I, nosaltres, nàufrags, ens assèiem exhausts en un banc de fusta de teca. Allí el sol s'abraonava a les seves arrugues i aplacava l'acne de la meva cara. Ell es feia vell per moments i jo, una criatura de bolquers. No ens coneixíem de res, asseguts costat per costat en aquell banc.

12:45 Aparador d'una botiga de roba. Avui resseguiré l'aparador que s'allarga fins dins d'aquesta botiga sense portes. En surt un aire calent que invita a estar s'hi També en surt el perfum de mandarina de l'ambientador que sento en totes les franquícies d'aquesta marca. «Quan vagi pel carrer, faci exercicis per no perdre l'interès per l'entorn. Fixi's en deu sons, en deu olors, en deu...» Avui descriuré algun gènere d'aquest aparador, amb el fil musical del local de fons. Començo l'exercici: un, dos, tres, i... M'afiguro que a l'aparador hi ha vestits per a la festa de Cap d'any. Negres. De setí Vestits d'escot llàgrima, d'escot balconet sense tirant, d'escot en ve, d'escot creuat, d'escot quadrat, d'escot barca, d'escot paraula d'honor, que és el mateix que el de barca, però amb les espatlles a l'aire, em sembla. Només de dir ne el nom ja sento esgarrifances. ¿Quants escots he dit, Llima? Deixem ho en set, per avui. Plego. Encara falten dies pel tió, però ja he comprat el regal per a la Raïssa. Una tauleta com la meva. Hi enregistraré vídeos amb la Serenata de Cordes, opus 48, de Txaikovski i peces de Rachmaninov i de Rimski Korsakov. Em penso que l'hi agradarà. ¿I si no sap què fer ne, de la tauleta? Li diré que als bessons els anirà molt bé per a l'institut i que... en fi, ja se m'acudirà alguna cosa. Sí, li diré que és la meva, que me l'he canviat perquè la nova té més capacitat, més definició, més... No li serà tan violent acceptar la. L'any passat vaig fer aquesta estratègia amb un telèfon mòbil i s'ho va empassar. No he vist que el fes servir mai.

13:15

Soc al fossar de les Moreres de cara a la paret de Santa Maria del Mar. No recordo si en aquesta banda hi ha vitralls. Hauria de preguntar a algú si hi ha cap rosetó. ¿Rosetó?, em diria. Una finestra rodona amb vidrets de colors, aclariria jo. Encara me'n sento, dels vidres de les seves ulleres clavades als ulls. Jo havia fumat i em sentia enterbolida, ell es comportava més criatura que jo. No es treia per a res les ulleres. I anava embalat. El torrent rítmic i la força salvatge d'Ígor Stravinski com a banda sonora dels vidres clavats als ulls. Clavats, clavats. Insistentment clavats a les ninetes dels meus ulls. I a les ninetes dels seus. La Raïssa haurà netejat la vidriera de la sala, avui. Ara deu fer una pausa per dinar De primer menjarà un plat de brou del que acaba de fer, amb un grapat d'arròs i una cullerada de cigrons. De segon, un tall que porta fet de casa seva i, per postres, un iogurt. Els seus bessons dinen a l'institut els dimarts. Quan la Llima s'acabi el menjar que li he portat, jo també faré un pensament. Dinaré aquí a la Ribera, avui. Vull popets amb all i julivert.

14:00

Fins ara no m'assec a taula. He anat a un caixer automàtic a fer l'ingrés a la Raïssa. El diumenge fa anys. Quaranta. Va tenir els bessons als vint i set, l'edat que tinc jo ara. M'envolta el Concert d'Aranjuez de Rodrigo i soroll de veus i de coberts de les taules veïnes. He deixat el llibre a terra, repenjat a la meva cadira. Només guiant me per l'olor, no hi ha hagut manera de saber quin restaurant tenia popets amb all i julivert. Així és que, he entrat en un dels que tenen parades taules a la vorera i me n'he informat. Abans de respondre'm, m'ha semblat que la cambrera anava a fer me algun retret per haver entrat amb la Llima, però, quan ha vist el corretjam, ha dit que ara me'ls portava. «Popets. ¿I per beure?» He anat al lavabo a rentar me les mans, amb la Llima al costat, no cal dir ho.

Gràcies. Algú m'acaba de deixar davant un plat de popets i una panereta amb pa. M'ha omplert el got de vi blanc. He dit gràcies

15:05 Soc al banc de la placeta de davant de casa. Hi toca el sol, en aquesta hora. Una carícia. Sento la xerrameca xisclaire de les cotorres. Les bombetes de Nadal m'enlluernen. ¿Què més voldria? És una manera de dir que sé que hi són. Noto una presència nova sota el brancam a causa del grinyol fi que fa l'estructura metàl·lica. Res més. De seguida que la Raïssa haurà tancat el portal, pujaré al pis. La meva Llima ja té gana. Ara surt algú. Només pot ser ella, en aquesta hora Va cap als contenidors carregada fins dalt amb una bossa de deixalles, cartons plegats, envasos,... Intueixo que ningú vol res meu per reciclar. Només tu, mare, si encara hi fossis, miraries d'adobar la trencadissa de les meves ninetes amb imedio, fil i agulla i xarop, com vas fer amb aquella pepa esbalandrada després de rodolar escales avall. Vas passar pel buit del cosset una goma de braç a braç i una altra de cama a cama. I la nina caminava i m'estrenyia les mans com tu, mare. Com una criatura enjogassada, m'he amagat darrere del grup escultòric de la plaça Sembla una dona orquestra, la Raïssa, amb tants sorollets que fa en passar. Ho vol fer tot, el dimarts. Deu acabar baldada de cansament. Jo també acabo baldada. ¿I tu, també, oi, Llima? Sort que només ve un matí a la setmana. Quan arribi dalt, m'estiraré una estona. Abans del dimarts que ve, canviaré el folre del llibre. Amb paper d'embalar el folraré, així no veurà que sempre m'emporto el mateix.

15:15

La Llima té al·lèrgia de l'amoníac que la Raïssa usa en exclusiva per tot el pis. Es nega a entrar. Jeu a tocar de la porta. A la meva Llima, els dimarts, tampoc no li proven.

Animals de companyia

En un jardí de sobte ballàvem els dos sols. VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

El nostre jardí és un jardí de pedres. De la mateixa manera que hi ha jardins de gespa, jardins de torretes amb plantes florides i jardins de piscina. I combinació de tots plegats. El nostre és de pedres. De pedres de llicorella. Hi ha lloses de color gris blavenc per a les escalinates, roques de color negre blavós que delimiten els escocells d'arbres i arbustos i que, només de mirar les, es divideixen en làmines primíssimes, de llibre.

Al jardí de llicorella hi ha més animals que plantes. Però, si les plantes són sempre visibles, estàtiques, fixades al terròs, els animals sembla que no hi siguin. Uns van de passada, uns altres hi viuen només una part de l'any i d'altres hi viuen sempre amb certa comoditat. Entre tots estableixen relacions inimaginables. O imaginades, de fet.

No descobreixo res si dic que les libèl·lules i els espiadimonis es dediquen a explicar contes. Els del jardí fan el senyal de començar amb un bellugueig nerviós de les ales tornassolades. Tenen un públic fidel de canalla i adults de totes les espècies. A les sessions de contacontes riuen, ploren, aplaudeixen, s'emocionen. Els humans que habitem el jardí ens hi sentim discriminats. Les libèl·lules i els espiadimonis parlen massa baix. No serveix de res col·locar los encastats als micròfons. No els sentim Però intuïm que passa o que és a punt de passar ne alguna de grossa a l'atmosfera perquè ningú com ells posen en alerta la resta de bestiari. Sempre encertem el diagnòstic: pleguem la roba, posem a recer les torretes, retirem tot el que es pugui endur una tramuntanada. Són els nostres meteoròlegs de capçalera. *

Vet aquí l'aranya que fabrica teranyines. «No és cap novetat», direu. Allò que és una novetat és el fet que les teranyines que fabrica no són per a l'ús exclusiu de caçar per viure. En fa negoci, diguem ho clar. No ho hauríem sabut si no fos que, a causa de l'excedent de teles, es va dedicar a exportar ne. Eren molt apreciades per fer hamaques. En fabricava a tota hora, tant si feia fred, com si feia vent. Si estava refredada o anava fluixa de saliva, l'ajudaven una colla de veïnes que tenia a sou. Pel que sembla, un carregament de teles va anar a mal borràs i no li han fet cap més comanda. Darrerament, s'ho pren amb calma: només fila les nits que no fa ni una gota d'aire. Quan hi cau una presa, la liqüifica amb enzims digestius i la mol amb els pedipalps. I cap a dormir. Fins a l'endemà. És de bona jeia.

La gata d'angora blanca, sedosa, que habita, a estones perdudes, al jardí de llicorella viu a casa d'uns veïns que la malcrien a base d'oferir li potets amb menjars exquisits. Però, com la resta de la seva espècie, la gata d'angora és un animal carnívor. I, així que els seus amos fan la migdiada, s'escapa i acut al nostre jardí. Fins ara es posava sota dels nius, esperant que caigués alguna cadernera menuda, just sortida de l'ou. Si no se'n sortia, s'estava hores al llenyer davant del cau del ratolí.

Quan va saber que l'únic ratolí del jardí havia emigrat per reunir se amb la seva família, va tenir un disgust. Devia veure clar que si volia continuar sent carnívora, s'havia de dedicar a consciència a la caça dels caganius de caderneres. Es va apuntar al curs de vol lliure que imparteix un rat penat. Però, tal com passa amb els humans amb els gimnasos, gairebé mai no hi pot assistir. Les seves obligacions amb la família que li dona aquells potets tan rebons l'hi impedeixen. I, la gata, ajorna un cop més ser carnívora.

*

A l'alba no ens estranya sentir aquesta conversa:

Surt, bonica, surt a airejar te una mica, va.

Ai, no. S'hi està bé, sota terra, amb aquest carregament de fang que m'he empassat.

¿Com et desplaces?

Mira, així, m'arronso, m'estiro...

Sembles una ona. Aquesta conversa dura el temps que la merla, la interlocutora de la tartanya, li col·loca dissimuladament el localitzador de cucs de terra sobre el llom.

Els altres estadants del jardí opinen que el futur de les tartanyes està assegurat, sempre que continuïn anant al gimnàs. La merla col·loca el localitzador a tota tartanya vivent, però sembla que si l'insecte s'amaga massa endins entre el pedruscall, l'aparell no funciona. Víctima de la crisi, feia dies que organitzava marxar. I, tan bon punt el merlotí va fer els primers intents de deixar el niu, la mare se'n va desentendre. No es va acomiadar, però a casa donàvem per segur que la merla se n'havia anat a la recerca de menjar en altres indrets. La devien esperar el raïm dels ceps del Priorat a punt de rebentar, vam pensar. La vam enyorar aquell vespre mateix que no vam sentir l'aleteig al voltant de la casa L'havíem perdut per culpa nostra: la volíem a prop, però cada any posàvem xarxes al cirerer, a la prunera i a la parra. Allí teníem parat el testimoni del nostre egoisme: la xarxa a la parra, que vam treure de seguida avergonyits. En els dies successius no vam collir cap raïm, esperant la merla. I res. Ara els grans de raïm són panses. El niu s'ha anat podrint al bell mig de l'alzina. Li hem regat les torretes i li tenim el correu recollit. Sabem que tornarà *

Qui no ha sortit mai del jardí de llicorella és la família dels llimacs. Aquí neixen i aquí moren. A ningú no se li escapa que els llimacs no són una meravella de l'estètica visual. No sap ningú per què la natura els deixa anar tan despullats pel jardí. Ni per quin motiu desprotegeix massa a uns i, en canvi, a d'altres, com la tortuga, els afavoreix tant i tant. El cas és que els llimacs s'arrosseguen llefiscosos i mengen fulles com els seus cosins caragols. Han perdut la conquilla per ves a saber quin mal cap dels seus avantpassats. Les males llengües diuen si se'ls van jugar al dòmino. I potser deu ser cert, ¿per què no ha de ser ho?

El nostre llimac enyora la casa i se'n fabrica succedanis amb closques d'ametlla. Va muntar una agència de carícies i abraçades, però no va tenir èxit. I és que per reeixir en segons quins negocis cal tenir una certa presència. Va plegar i, ara sense feina, només remuga que se sent discriminat i se'n venja menjant les fulles de la ufanosa marquesa. «El títol nobiliari no em serveix de res», diu la víctima.

*

Per molt que portin la closca de sèrie, els caragols sempre mengen a fora de casa. De gorra Al jardí de llicorella no fan vacances ni a l'estiu. Mentre els parents i els veïns de la seva espècie estan tancats i barrats darrere un tel espès entre les pedres dels marges, els nostres caragols surten de gresca tan bon punt es fa fosc després de cada regada. Topen amb nosaltres quan sortim al jardí amb llanternes per enxampar los. Veiéssiu quin espectacle! Obligats a fer de ballarins sobre el peu ventral no estan per bromes si algú els toca les banyes. ¿Qui voldria ballar si li posaven un dit a l'ull?

*

L'escorpí del jardí és un aràcnid orgullós. Sabem que el seu verí mata. Ningú hi parla gaire, ningú el distreu d'estar arrupit sota una pedra. Quan li vam comunicar que havia entrat al llibre Guinness dels rècords per haver estat més hores que ningú sense moure's es va ennuegar. De moment, ens va semblar que era la manera de respondre d'un animal poc avesat a parlar. Però després vam demanar ajuda. Massa tard. S'havia empassat el seu verí I bona nit i bona hora.

De la munió d'abelles que circula pel jardí, n'hi ha una que crida l'atenció perquè feineja sempre sola i, pel que hem pogut comprovar, no viu en societat com les altres de la seva espècie. Per tant, no aporta res a la comunitat. Es menja el nèctar de les flors en tres fases, al matí, al migdia i al vespre, abans de la posta de sol. I es posa a descansar sota el ràfec. És de costums estranys, ja es veu. Ara l'hem trobada atrafegada fent se una canoa a la font. «I d'aquí al creuer de la piscina de cal veí», hem sentit que deia. «Viatjar està sobrevalorat», li ha respost la paparra

*

No sabem com va arribar la paparra del gos. Suposem que aquest carnívor es va enganxar a la nostra motxilla durant un viatge en tren, procedent del gos falder que portava una companya de viatge. Com que al nostre jardí no trobava cap ca, anava tot el dia afamat. Fins que un dia va passar entre els barrots un gos massa savi, que deia que ja ho havia fet tot i no es van entendre perquè el gos estava decidit a viatjar en tren i aquest exemplar de paparra s'hi mareja. Va convocar una conferència sota el taronger amb l'objectiu de trobar algú altre a qui parasitar, però l'audiència li va fallar. Resoldre el cas d'aquest saltimbanqui pot ser complicat. No ens equivocarem si diem que aviat li cantaran les absoltes

*

¿De quina de les vuit centes races podia ser el gos que es va colar pels barrots de la portalada del jardí? Era de color marró clar, de

potes llargues fosques i elegant com un llebrer, però de construcció més arrodonida.

Li vam oferir aigua i no en va voler. Li vam preguntar què hi havia vingut a fer al jardí de llicorella.

Ja ho he fet tot en aquesta vida ens va respondre. Vam pensar que tenia dret a estar trist. Li vam preguntar si necessitava res.

M'agradaria estar en silenci. El vam deixar sol. L'endemà al matí vam trobar el gos molt eixerit que estava parlant amb una cadernera.

¿Has ensenyat mai a bordar a una cadernera?

Ni a una cadernera ni a cap altre ocell. Veus, com no ho has fet tot, encara.

¿I es pot saber per què vols aprendre a bordar?

Per espantar la gata d'angora de pèl blanc, que se'm menja els caganius. Fet! *

A vegades la vida ofereix noves oportunitats on no s'esperen, fins i tot es poden trobar al nostre jardí de pedres. El gos tenia cua d'ocells alumnes a la reixa del jardí i cobrava en espècies.

Era un feliç esclau de la nova dedicació. Fins que un dia el vam tornar a veure una mica trist i entre tots el van convèncer que encara hi havia més coses a fer. Per exemple, pujar en un tren i anar d'un lloc a un altre. Una cadernera i un pardal li van explicar que per allí a prop en passava un. Dues mallerengues li van dir que eren unes caixes grans que passaven corrent per damunt del pont sobre uns raïls. El van acompanyar a la via una tórtora turca i dos pit roigs. Es van instal·lar dalt d'uns ametllers esperant el comboi del tren. El gos es

va posar a esperar lo assegut al mig dels raïls. Va passar el que és inevitable

*

¿Com ho van saber els corbs que habiten les muntanyes del Montsant que hi havia el gos esclafat a la via? És un misteri. Un estol de corbs van sobrevolar el jardí i es van aturar a les vies del tren. Ens vam témer el pitjor. Ens hi vam adreçar amb paraigües negres oberts per protegir nos i espantar los. Al mig de la via hi havia el gos que es pensava que ja ho havia fet tot. L'estol de corbs xisclava esfereït, per tal que marxéssim i els deixessin fer la feina de netejadors orgànics que la natura els havia atorgat. Ens vam fer pregar. Els carronyers no van parar fins que no ens en vam anar. El festí va durar prop d'una hora, durant la qual només se sentia l'esgarrifós batement d'ales dels còrvids barallant se per la presa. Fins a l'endemà a migdia no van gosar a piular les caderneres. *

Va ser difícil indagar si havia estat una cotxa fumada o la puput qui havia xafat l'ull de poll d'un escarabat. El coleòpter es va retòrcer de potes i es va decantar fins a quedar de panxa enlaire fent exercicis gimnàstics. S'hi passen la vida, de panxa enlaire, els escarabats. No és que prenguin el sol ni que es distreguin amb les formes capricioses dels núvols. No. Simplement, cauen. Escarabat bum bum, escarabat bum barrabum! Ningú no sap amb exactitud què els porta a la testarrada contínua. Potser la natura els hauria d'haver dotat de potes més curtes. Així: té!

Durant el dia les parelles d'oreneta cuablanca que viuen al ràfec de casa fan petits vols per reparar els nius. Hi transporten plomissall, cabells, boles de fang que remullen a la font. A les hores de més calor no volen gaire però, quan el sol cau, fan giragonses en estol pel cel caçant adelerades i alimentant els polls. En una d'aquestes anades i vingudes, una oreneta va picar un borinot que s'havia retardat a l'hora de plegar. No el va encertar de ple, però el va deixar tocat. Va emprendre el vol borinant de dolor i es va deixar caure tot seguit a la canoa de l'abella de la mel, a qui feia una estona havia criticat la decisió d'embarcar se en un viatge de plaer. I encara estaria gronxant s'hi, deixant se acaronar, entomant i fent li petons, demanant, sisplau, sisplau, de formar part de l'expedició a la piscina dels veïns, si no fos que un rossinyol que tenia els pollets afamats, els hagués tallat de soca rel el projecte. *

Les cigales comparteixen durant el mes de juliol protagonisme amb les orenetes, les abelles i els mosquits. No és possible aclucar l'ull per fer migdiada. Ni els humans ni cap estadant del jardí, suposo. Per això, desvetllats, uns i altres aprofitem per aparellar nos. Els mascles de cigala hi tenen alguna cosa a veure. Són escandalosos de mena. ¿I tot per què? «Per acontentar les femelles», diuen. Qui no parlen són les femelles que així que ponen els ous, moren. Si ha de morir algú, n'hauria de tenir més números el cantaire empipador. Però, en aquest cas, la natura també és sàvia.

A vegades, els cants de les cigales fan empipar l'esquirol que no té parella i els llança pinyes rosegades. De fet, no encerta mai el tret i aleshores baixa a recollir les i les acumula per a una altra ocasió. És provocador de mena. Per sort està bastant entretingut. De dia regenta el gimnàs del jardí i de nit treu profit de les acrobàcies, amb espectacles molt celebrats, saltant de les branques d'un pi a l'altre. Compta amb diversos col·laboradors amb qui arrodoneix cada sessió: el talp, l'eriçó i dos dragons. Però no tots tenen la vista tan desenvolupada com té l'esquirol i un dia hi haurà una desgràcia *

Obsessionada per la cintura, la vespa es va matricular al gimnàs de l'esquirol. Va tornar al vesper autolesionada amb el fibló. Ara es recupera llegint Maquiavel. *

La vespa no admet de cap manera el servei de les cuques de llum per llegir de nit. Hem de situar la causa d'aquest rebuig en el xerroteig continu de les cuques. Estarien més sol·licitades, però les perd el monòleg sense solta ni volta que fan a tota veu. El cas és que aquests lampírids no van mai un al costat de l'altre. Per tal que no les trepitgem es posen una a cada banda del caminal i parlen alhora. Fort i alhora. No s'entenen ni elles mateixes. Però, tant és, perquè saben que tenen èxit pels seus espectacles lluminosos, més que no pas pel contingut del que diuen. Així i tot, s'hi podrien mirar una mica. N'hi ha que diuen que les lluernes són uns genis i d'altres que

no hi toquen. «Fan bonic, decoren les nits», diu un picot garser, tot esmolant se el bec

*

Els humans que habitem el jardí tenim l'hostilitat declarada als pugons i fem mans i mànigues per fer los desaparèixer de la capa de la terra. Després de provatures mil totes ecològiques, esclar, i tant, tu diràs, només faltaria , hem optat per ruixar los amb infusió d'alls macerats durant tres dies. No haurien de suportar l'olor, però ni s'hi immuten Els pugons continuen dedicant els seus esforços a la manduca fresca Finalment, hem entès que els pugons del jardí de llicorella no tenen desenvolupada adequadament la pituïtària i hem desertat a favor de les formigues. Que se la campin xuclant la saba de les fulles tendres. Les formigues es deleixen pel suc dolcenc que segreguen. «Tenen ramats de pugons dins del formiguer», delata l'alada, un mascle expulsat del formiguer per bocamoll.

*

Que les erugues són màquines verdes de menjar fulles ho han pogut comprovar les dues tomaqueres del jardí. S'orienten per les antenes per trobar la planta perquè diuen que per molt que tinguin sis ulls no hi veuen bo i gens. El cas és que no falten cap temporada a la cita de les tomaqueres. Diria que els ous d'eruga venen incorporats al planter de pocs centímetres. Les punxem de tres en tres en una forquilla que plantifiquem a la porta del niu de fusta on crien les mallerengues. Hem aconseguit que en siguin addictes.

Vam saber que les formigues organitzaven una col·lecta de sucre pel calendari que vam trobar a la bústia de casa. Ens vam adreçar al cau per si aclaríem alguna cosa. Tot estava en ordre. Una fila entrava amb càrrega de grans de llavors. En sortir, aprofitaven per treure pedretes que anaven apilant a la muntanya que s'anava formant al voltant del forat. Els vam preguntar com és que havien fet un calendari i amb quin motiu el pretenien bescanviar per sucre. Va respondre la primera formiga que ens va sentir. «Per les inundacions», va dir. «Quan s'inunda el cau passem gana», va dir una altra concentrada a transportar una abella morta. Cap altra va voler obrir boca. Vaig obtenir més informació d'una abella del seguici mortuori. Per ella vam saber que, en cas d'inundació, les formigues del cau ofereixen a tota la parròquia que s'hi pugui banyar. I, a més, la formiga funambulista farà un espectacle privat a cadascú que es comprometi a fer li una foto i penjar la a les xarxes socials. És l'única que hi posa de la seva part. En general, les formigues són garrepes. Sort van tenir de la generositat del talp veí del formiguer, que es va deixar fotografiar fent de model despullat per al calendari, després que fos bandejat el llimac que es va oferir per aquesta comesa solidària. I no. El llimac, ni regalat.

*

Cada estiu, els grills del jardí posen en solfa la seva coral d'estridulació. Tenen una assistència migrada de públic, perquè no s'hi pot confiar: segons la temperatura sembla que el so dels violins vagin de bòlit i, segons quina altra, sembla que circulin amb carro. Ni tan sols les femelles de la seva espècie acudeixen a la cita dels cantaires. És una coral bipolar.

Durant molt de temps estàvem segurs que l'insecte fulla, de color verd clar amb les característiques innervacions, es transformava a la tardor en insecte pal, una mena de branqueta o una fulla seca d'un arbre caducifoli. Ocupats tothora a amagar se i a camuflar se ens va estranyar que un vespre ventós es deixessin veure els dos exemplars empenyent se i forcejant. ¿S'aparellaven o es barallaven pel domini de l'espai? El parterre dels rosers blancs està farcit d'ous de les dues femelles. Partenogènesi.

*

Quan juga el seu equip de futbol preferit, arriben al jardí llagostes de tot el món. Són grosses com agulles d'estendre roba amb antenes. El primer any de campionat, el veïnat es pensava que ens havia caigut a sobre una plaga i van protegir amb plàstics les plantes i ens van mirar de mal ull. Un cop es van haver adonat que no havien malmès res, es van interessar pel fenomen. Ara munten paradetes de vegetals cuinats per a tots els gustos imaginables al voltant del nostre jardí. Han aconseguit que les llagostes no s'emportin el menjar dels seus llocs d'origen. Contentes (i enganyades). Assassins!

*

La darrera mantis religiosa que vam tenir al jardí es deixava veure de dia. Immòbil prop d'alguna flor, esperava l'arribada d'un insecte pol·linitzador per llençar s'hi a sobre com una molla i devorar lo a traïció. No vam veure si es menjava el mascle en la còpula, però sí que vam ser testimonis d'una muda. Un espectacle de transformisme. De cap ver avall, va anar forcejant per abandonar la cutícula vella i

seca en un forcall d'un arbust i, al final, en va sortir un nou exemplar verd i fresc a punt de clavar mossada a la primera abella que se li posés a tret. I sempre amb aquell posat de gata maula que resa, que no diries que hagués de trencar cap plat.

*

Hem constatat que la dita "Quan l'octubre és finit, mor la mosca i el mosquit" és una mitja veritat. Els mosquits potser sí que fan l'ànec, però les mosques, no. Aquesta tardor n'ha sobreviscut una de domèstica que ens emportem a les estrenes de teatre lligada pel coll amb un fil. En aquesta època ja no necessita alimentar se, però no s'està de fregar se contínuament els ulls amb els peus per mantenir los nets de pols. És diürna i cap allà a les onze ja fa figa. Per això la portem a espectacles curts. Fa companyia.

*

Vam haver d'apartar del rafal el cactus anomenat flor del llangardaix (Huernia zebrina), quan la mosca vironera ens va descobrir que la flor feia olor de carn podrida. Amb la vironera hi tenim un cert contacte, ara li hem gestionat la publicació d'un diccionari de rastrejar caques del qual és autora.

*

Per què els mosquits xuclen la sang d'un humà i no fan cas de la d'un altre s'ha anat convertint en un misteri que es renova cada estiu. Fins fa poc. Fins fa poc era un misteri també per a nosaltres. Sembla que prefereixen sang dolça i perfumada. Surten de fàbrica amb GPS localitzador de persones que mengen plàtan. Per no afegir més

llenya al foc, deixem morir de set les plantes de les torretes, no fos cas que quedés una gota al plat i s'hi criessin larves.

*

La papallona llimonera és la festera de capçalera dels habitants del jardí. Xucla el nèctar de les flors del jardí per mitjà d'una trompa com si fos una canyeta de beure refrescos. En canvi, no estan per brocs les erugues de la processionària. Viuen en bosses als pins del bosc que tenim a prop. Quan les erugues adultes baixen de l'arbre per enterrar la reina, van en fila índia. Fins aquí, res de nou, si no fos que arriba el minut de glòria de la mallerenga que ocupa la caixa niu del nostre pi. Fa un pregó per cridar la família a celebrar un banquet. Si queden algunes restes i arriben a enterrar se, les puputs n'espigolen les larves. Tot queda a casa.

*

A l'estiu no hi ha aglans ni avellanes i els porcs senglars baixen a buscar menjar als horts. No hi filen gaire, però tenen el nas i l'orella esmoladíssims. Per això són difícils de veure. A l'hivern baixen al pantà. Hi tenen una piragua plegable tota apedaçada. Sort que són bons nedadors, perquè els pèls gruixuts es claven a la goma de la piragua i cada dos per tres fa aigües.

*

Ens pensàvem que les ratapinyades de la colònia que cacen mosquits al jardí eren cegues. Però el fet que no xoquessin mai amb res ens ha atiat el cuc tafaner. Ens n'hem informat i pot ser que hi vegin en blanc i negre o fins i tot en colors. Hi ha qui diu que veuen la llum UV que emeten algunes flors. Sigui com sigui, les antenes hi ajuden.

S'estan penjades del sostre moltes hores, en algun racó fosc d'un garatge veí i, després de donar mamar i posar a dormir les cries, s'avorreixen com ostres. Tenen per segur que podrien millorar la seva qualitat de vida si aconseguien ampliar les coneixences més enllà dels de la pròpia espècie, amb qui ja ho tenen tot dit i escoltat. Volen conversa que els obri nous horitzons, però no troben amb qui fer ho. Cap altre mamífer s'hi avé. Troben que les ratapinyades són lletges i no els fan quedar bé, sempre mirant se el món de cap per avall. No tenen en compte que són els únics mamífers capaços de volar i obtenir informacions valuoses per al dia a dia. No valoren que tinguin una funció important en la pol·linització de flors i en la dispersió de llavors. Tant els fa. Pesa més el fet que alguns parents de la seva espècie beguin sang, com els vampirs. Els mamífers fugen així que les ratapinyades se'ls acosten. Per això, ara volen intentar conversar amb els ocells. Una ratapinyada que sap llegir s'ha inscrit a un curs de piuladissa en vint sessions. Els seus congèneres ja fan llista per ser ne alumnes. «Tot és començar», va dir el mestre gafarró. *

Qui és de mal acontentar és el ratolí cosmopolita. Va dimitir de fer d'etern ratolí de l'ordinador perquè li fèiem pessigolles a l'esquena. No anava de cap manera, de fet. El vam alimentar massa i es va engreixar tant, que la mà no ens arribava a les orelles per donar ordres a l'ordinador. Tampoc no va voler col·laborar en els espectacles de l'esquirol. Deia que s'exposava massa i no li sortia a compte haver se d'amagar cada vegada que la gata blanca d'angora entrava al jardí A més, diu paraulotes. En diu tantes, que ha captat l'atenció d'un recopilador. Ja té llibre digital: Sinònims elegants de paraulotes.

Primer vam veure un forat a terra. I després un altre. Els parterres estaven cosits de forats. Al jardí de llicorella hi havia un cau de talp. Però el talp ni ensumar lo. Un dia que havia plogut, el vam veure traient l'aigua de la inundació. Vam aprofitar per anar lo a trobar i demanar li explicacions. Després d'espolsar se l'aigua fent cops de cap circulars, ens va saludar tot allargant una pota amb les ungles brutes de fang «Busco parella», va dir. Per amansir lo, vam acordar que redactaríem una proclama i la faríem volar cap al jardí del veí. Esperem que trobi el que busca i que emigri abans que el jardí sembli un formatge emmental i s'hi estableixen totes les rates del terme. *

A diferència del talp, el gripau es colga per aprofitar la humitat del terra. De seguida que cauen les primeres gotes aquest amfibi es posa a ballar a entomar les. Diu que els seus avantpassats tenien un palau al costat de la font, i ballaven a desdir de cap a cap de dia. Però no se'l creu ningú. De príncep se n'ha de venir de mena i se n'ha de continuar voler ser, i el nostre gripau no en coneixem cap altre és republicà confés.

*

El dragó té la pell rugosa com el gripau, però té més bona premsa entre els estadants del jardí. De dia, enllustra potes i unglots pels racons foscos i a les nits es deixa veure sense por. Es dedica fins a altes hores de la matinada a caçar mosquits als fanals del jardí de llicorella. Es posa dins del fanal just quan es comença a fer fosc, i

espera. De sobte, nyac! Un mosquit menys a l'univers. Tenim entès que les arnes dels armaris formen part de la seva dieta. Però, a casa nostra no permetem que hi entri. I si n'enxampem algun que s'ha colat aprofitant una visita l'empaitem a cops d'escombra i el fem fora encara que tingui la bona voluntat de distreure'ns tot desprenent se de la cua que queda per terra serpentejant.

*

La sargantana és diürna, li agrada molt prendre el sol de setembre sobre les làmines de pissarra. Així que sent qualsevol soroll, s'escola xisclant i amb moviments ràpids entre les heures on pretén passar desapercebuda. És autora del llibre de receptes La cuina del mosquit. Només té l'original i una còpia que deixa en préstec a qui el demana. Vista la demanda escassa, no tenim previst reeditar lo.

*

No sabem del cert si la serp de mig metre de color marró que de tant en tant es deixa veure al jardí de llicorella és o no és verinosa Podríem confondre la amb la sargantana, sense orelles. L'hem vista dislocar el maxil·lar inferior per tal d'ingerir la parella del ratolí del llenyer. Era més gran que el propi cap i se'l va acomodar dins del tub del cos. I se'l va empassar viu. Però va durar poc bellugant se perquè li devia inocular verí per immobilitzar lo. Posats en rotllana al voltant de la serp mentre digeria el ratolí, els estadants més llegits van recordar que un aviador que va conèixer un petit príncep, de nen, havia dibuixat una serp digerint un elefant i els adults poc imaginatius interpretaven invariablement que era un barret. Tot i el tiberi, la serp aviat ens dirà que toca collir les pomes de la pomera. No ens en refiem. Cada temporada ens vol fer creure que ja són madures fora de temps, quan es veu d'una hora lluny que encara

trigaran dos mesos a ser comestibles. ¿Què hi guanyaria la nostra serp? No ho sabem. La càrrega de la tradició que arrossega hi fa molt.

*

La tortuga del veí té més de cent anys. És jutgessa de pau del bestiar del terme, però mai, que nosaltres sapiguem, ha hagut d'intervenir en cap litigi. De tant en tant, entra per sota de la portada de ferro, ens ve a trobar, ens mira com si ens demanés caritat i ens diu «No em passeu visites». Com si nosaltres fóssim els responsables de les molèsties que li causen la canalla quan surten de l'escola i la passen a veure. Es fa l'ofesa, però no se'n torna. Si li acostem una fulla d'enciam, després de rumiar s'ho molt, s'estarà hores rosegant la i encara en deixarà la meitat quan entrada la nit la tornem al jardí del costat. La clau de la longevitat de l'espècie deu consistir a consumir poca energia i a ingerir el just per no caure en basca. *

El pinsà havia estat captiu en una gàbia de poc més d'un pam. El seu amo el portava a concursos de cant i havia guanyat un premi en metàl·lic, però l'home va haver de pagar el doble de multa. Apreciava el cant d'aquest moixó protegit, però en un rampell el va aviar a la llibertat. El pinsà va estar uns dies picotejant pels parterres de la ciutat, mentre buscava un esbart on col·locar se. No va ser admès en cap dels càstings on es va presentar. El vam conèixer en un parc i li vam oferir de programar li concerts al jardí. «Ets ben cregut», li etzibava la cadernera traient el cap pel niu que té al coprer. «Tanca el bec, plagiadora del cant del canari!» Potser haurien arribat a cops si un caganiu de la cadernera no s'hagués abocat

massa del niu i hagués caigut, precisament, damunt del pinsà. Concerts clausurats.

*

L'esparver vola majestuós en els dies clars, encalmats, pels voltants del jardí. Pel plaer de veure les vistes, suposem. Hem pogut veure volar aquest caçador hàbil de ben a prop, però mai l'hem vist baixar en picat llençar se per sorpresa damunt d'alguna presa. Un dia va aviar des de les altures uns paperets de color vermell. Era una crida d'auxili signada per pardals i estornells. Explicaven que l'esparver s'estimava més caçar al bosc que no pas a camp obert i que els tenia amb l'ai al cor. Aquesta mena de comunicació era una novetat per als estadants del jardí, tant per als humans com per al bestiar. Però encara ho era més que el SOS de les víctimes ens arribés per mitjà del botxí. «S'ha preocupat més de mantenir a punt les plomes que no pas d'aprendre a llegir», va mussitar la gallina, tot clavant les ungles als paperets. *

La gallina procedeix d'una granja de l'altra banda del riu. Sense demanar permís a ningú, es va establir en una senalla d'espart que va trobar sota les escales del jardí. S'hi està hores i més hores. Enyora els parents que sent escatainar i cantar de lluny, però no sap com tornar a lloc ni sap com demanar nos ho. D'altra banda, nosaltres no la reconeixem com a pròpia ni tenim per què saber les seves intencions ni els seus desitjos. Ara per ara, ens és una distracció amable sobretot quan, aqueferada, tria còdols blanquinosos i els arrossega fins a la senalla amb el bec. Aboca la senalla cap a un costat i fa entrar els còdols en un no res. Després els cova. Sense èxit apreciable, fins ara.

El nostre món confortable es va capgirar a partir que un estol d'estornells va passar la nit sobre la nostra teulada i sobre els arbres del jardí de llicorella. Eren milers. No era un fet estrany. Després que l'esbart feia dibuixos al cel i tothom s'hi havia encantat, es retiraven a descansar. Aquell any ens havia tocat a nosaltres. Vam tirar per sobre de la teulada dos quilos de llavors de mill, i civada de les que mengen els periquitos, de les que totes les cases guardem per si es presenta aquesta ocasió. La teulada quedaria galdosa, fins que una pluja no desfés els excrements i les pellofes de llavors que hi havien deixat. Era preferible això que no pas que s'abraonessin als olivers. El cas és que aquell vespre vam assajar les peces musicals que havíem d'interpretar el cap de setmana. No les teníem totes, suposàvem que el guirigall dels estornells ens impediria treballar a gust. Però, els estornells no se sentien ni respirar. La música els havia descol·locat. Se'n van fer fans. L'endemà, en fer la coreografiada sincronitzada de cada vespre, enmig de ratxes de mestral fortíssimes, els estornells es van posar a imitar la nostra música amb un ampli repertori simfònic. No va caldre invitar el veïnat, tothom es va presentar al jardí de llicorella per veure i sentir l'espectacle. Vam estar ballant fins a les tantes. No hauria dit ningú que aquella nit feia vent. No sabem si els estornells van acabar la nit al bosc on els esperava a l'aguait l'esparver. L'endemà al matí no hi havia cap altre rastre sinó el que es podia veure a la nostra teulada. *

Abans que no caigués un bon aiguat i s'emportés les restes que havien deixat els estornells, les gavines de coll negre que s'abeuren al pantà van reciclar el material afegit a la nostra teulada. Per desgràcia nostra, eren un estol de sis quilòmetres de llargària i, en

agrupar se, vam enfonsar l'edifici i han tingut esglaiats humans i bestiar durant setmanes. «Una bèstia per a cada molèstia», avisava el poeta. Els humans hem hagut d'emigrar del paradís. *

Peces de la natura diligent

Sempre hi ha un llibre obert a totes les mirades: la natura. JEAN

JACQUES ROUSSEAU

En l'exercici de la meva professió de periodista especialitzada en natura he estat testimoni i protagonista d'encreuaments i topades amb bestiari divers. No ha pres mai mal ningú, perquè els animals sempre demostren més equanimitat que els humans. N'he recollit en forma de relats algunes experiències viscudes mentre feia enregistraments d'audiovisuals de natura, sensacions i emocions que admeto haver embolcallat d'un aire fantasiós o decididament surrealista.

Quan posem la càmera davant d'animals o del que ens topem sense buscar lo, ens trobem amb éssers plens de veritat, que ens retornen una imatge aproximada de la fragilitat de la fauna humana, de la fauna que en diem racional.

Pacte simbòlic

Hi ha algun camí que fa mil revolts per gaudir dels oasis.

ANTOINE DE SAINT EXUPÉRY

Benvolguda audiència, ens trobem a la selva tropical de Zimbàbue. Caminem a pas lent, amunt i avall, per un camí perdut. Volem que ens vegi l'ocell indicador de la mel de cua de lira. El Melichneutus robustus És un ocell ceròfag. Ceròfag, que s'alimenta de cera. Els bacteris de l'aparell digestiu digereixen els àcids grassos de la cera i li faciliten que absorbeixi el calci i d'altres nutrients. Per això, si no troba ningú que l'ajudi a treure la cera dels ruscos, picoteja les espelmes. Hem preguntat al nostre guia com és que essent la cera l'aliment bàsic de l'indicador de la mel de cua de lira, aquest ocell no tingui el bec i les potes adaptades per treure la dels ruscos. No ho sap, però diu que, efectivament, és així, i que, per tant, necessita els humans. Ens necessita. Després d'una hora esperant que ens festegi, per fi, l'indicador de la mel vola damunt nostre. Vegin ho. Ens aturem. Fixin se en les giragonses que fa a l'aire. Una espiral cap amunt i una baixada ràpida, en picat. ¿I aquest grinyol metàl·lic? El fa amb les plomes vibràtils de la cua. Amb aquest senyal acústic ens anuncia que sap on hi ha ruscos d'abelles. Espera la nostra reacció, diu el guia. L'ocell s'atura suspès un moment per comprovar si volem cooperar i ens decidim a seguir lo. Sí, el seguim. Hem hagut de reaccionar immediatament o, si no, se n'hauria anat. El seguim, doncs, que per això ens trobem en aquest racó de selva africana. Sense córrer, però sense aturar nos, que l'ocell ens vegi que anem

per feina. S'atura i aleteja. Aquí hi ha el rusc. Ens posem l'equip de seguretat que consisteix, només, en guants i careta i encenem un fumador perquè la colònia d'abelles es dispersi durant una estona I, sense dilació, comencem a fer rajar la mel de les bresques dins d'aquests bots de pell de cabra cosida i inflada. Després, el Melichneutus robustus podrà treure la cera del rusc amb facilitat. I, vosaltres, benvolguda audiència, sereu testimonis d'excepció d'aquest pacte.

Escarabats i cacatues

Aquell cap de setmana havíem pogut assistir a una preestrena de cinema, a un espai hip hop i a una festa de presentació de nous aparells d'informàtica, sempre mostrant el carnet de periodista a l'entrada de cada activitat. Sabíem, en canvi, que el diumenge a la nit, a la festa de clausura del congrés on havíem debatut la Carta Deontològica en una única i gens concorreguda ponència , hi podríem portar convidats. Tants com volguéssim. Es tractava de fer número i aprofitar l'orquestra, que havien costejat les arques institucionals. L'animador de la festa, un becari somrient i belluguí, va agafar el micro i va dir que els que portàvem un distintiu en forma de cacatua al mig del front havíem d'anar cap al fons del poliesportiu, a la seva banda esquerra. Érem si fa no fa la meitat i havíem de ballar amb els que portaven el dibuix d'un escarabat, obligats a situar se a l'altre costat. Potser pel fet que tothom hi havia dut algú invitat, no vam posar hi objeccions, ni tan sols vam trencar el silenci, fins al moment que els músics va començar a tocar. Aleshores ens vam unir en un xoc impetuós i xisclaire al mig de la pista. Només l'animador va quedar dempeus.

Festa del cirerer florit

Benvolguda audiència, ens trobem als jardins del Castell d'Osaka mil·lenari, immersos en el brunzit eixordador de milions d'abelles, envoltats per un vol de reporters que venen, com nosaltres, a capturar les millors imatges de la Cerasus xuedoesis, la principal espècie de cirerer de l'arxipèlag. Els mitjans de comunicació d'aquí han seguit les evolucions de la nevada de pètals des que es va començar a detectar pel sud, a Kyushu, a finals de març. I continuaran fins que s'estengui cap a l'illa de Hokkaido, a mitjan maig. Aquesta avioneta que passa rasa... Aaaaah... llança quartilles. A veure, si n'aconseguim una... abans que quedi soterrada entre el tou de pètals. Gràcies, amb una ja n'hi ha prou. Només una, sisplau. Una! Gràcies Hi ha imprès un haiku en una de les cares. A l'altra, recomanacions d'un hospital públic local, que la nostra intèrpret de japonès ens tradueix: «Senyores i senyors, facin el pícnic sota els cirerers en un dia que no bufi ni un bri de vent. I, així i tot, portin roba vella, barret, ulleres i mascareta» Ni les abelles ni les al·lèrgies, no hi ha res que enterboleixi l'Hanami, sota un cobricel de sis cents cirerers florits, als jardins de Nishinomiya.

L'os bru del Pirineu

Des d'un lloc discret ens vam posar a observar l'os que s'havia acostat a beure aigua al llac. «Mi te'l, ja el tenim aquí». L'enemic natural dels ramats era allà. Un animal fotografiat, protegit, que portava sota la pell un xip que informava on es trobava, què menjava, on defecava, amb qui es relacionava. Una mena de treva, entre la desaparició de l'espècie i la presó d'un zoo, que el fa errar sense menjar pels boscos humits. Però, l'os devia sentir abans que nosaltres, el motor del quatre per quatre, perquè de sobte, feixuc, es va amagar al bosc. Un home va sortir del vehicle i per sorpresa nostra, va llençar a terra una ovella magra que encara espeternegava. Després que el vehicle se'n va haver anat, l'os va tornar i va començar a esqueixar les entranyes a l'ovella, sense que trobés cap resistència. El festí ens va despertar la gana carnívora. Vam atacar l'entrepà de llom Tot i estar molt apartats, la bèstia, devia sentir el rebrec del paper d'alumini, perquè va fer com si deixés per un moment la presa Ignorants com érem de les penúries dels habitants del territori no ens podíem ni imaginar que aquella ovella era l'instrument amb el qual s'indemnitzaven mútuament l'os i el ramader. A l'hora d'editar el reportatge dubtàvem si calia descobrir la misèria.

Nit de grills

A mesura que els convidats i la premsa anàvem entrant pel jardí, ens donaven la benvinguda una filera de cambrers amb safates amb copes de cava i canapès. L'acte formal parlaments curts i ben preparats va tenir lloc en un saló a planta baixa esplèndidament decorat amb flors naturals. Van servir el sopar a la fresca, en taules rodones, amb estovalles de granité blanc, amb centres florals de poca altura que permetien la conversa entre tots els comensals. Repartides per la taula, hi havia espelmes amb olor de llimona que feien fugir els mosquits. Tot semblava exquisidament previst. Quan ens vam asseure, les converses van esdevenir discrets xiuxiuejos i, aleshores, vam sentir per primer cop el ric ric: com un gra impertinent a la cara de la model d'alta cosmètica. Tothom va callar amb respecte, preveient la catàstrofe. Ningú va bellugar un cobert ni va allargar la mà per servir se cap beguda. Madama Butterfly es van negar a cantar en aquelles condicions.

L'esbarzer

És possible que les històries continuïn escrivint se elles mateixes sense autor.

PAUL AUSTER. Experiments amb la veritat

Essent responsable d'imatges d'un espai de natura vaig plantar el trípode i la càmera en un corredor biològic per tal de filmar els animals que hi transitaven. En tres dies i tres nits vaig captar un gat mesquer, diverses rates, una fagina, un conill, una musaranya, un duc i para de comptar. Mentre editava les imatges a càmera ràpida, alguna cosa em va cridar l'atenció. L'esbarzer de la dreta de la imatge s'havia desplaçat. De primer estava arrapat sobre la roca que feia de contrafort del pont i amb les espines afilades de les branques anava reptant com si explorés el territori. Va topar amb una figuera i, lluny de canviar de rumb, la va envoltar i va escalar el tronc fins a arribar a la paret del pont. A dalt, es va enganxar a les tiges d'altres herbes i es va obrir pas amb una agressivitat alarmant. Va assegurar la conquesta fixant a terra petites arrels i va continuar avançant fora del camp de la meva càmera.

Les gramínies de delta

Havíem arribat a la punta oriental del delta. Vam plantar els trípodes amb dificultat perquè s'enfonsaven al terra fangós. Un bon lloc per fer planter, vaig pensar: un banc de llim de gra fi, suau, ric de nutrients. «¿Veuen aquestes gramínies?», va inquirir el guia, «les planta el gran rinoceront indi». Davant l'estranyesa del grup, l'home va concretar que en aquell espai obert, l'animal no corria cap risc de caure en l'emboscada del tigre i, per això, hi venia a defecar. Les llavors que s'ha empassat senceres aterren en un lloc adobat. I hi arrelen. D'aquesta manera el rinoceront planta el seu propi hortet amb les verdures que li agraden. «No trigarà a arribar. Som en un observatori privilegiat. És qüestió de paciència». El rinoceront no es va fer esperar. Va entrar calmós al fang i es va posar a pegar guitzes a les gramínies. Donàvem per suposat que era la seva manera de gaudir del conreu. «Avui va restret», ens va aclarir el guia.

A la deriva

Amb dues altres periodistes estàvem en una llanxa enregistrant un reportatge sobre la pesca d'arrossegament. No vaig tenir temps de preguntar què hi feia allí aquella bota, que una de les col·legues se'm va abalançar i em va posar el micro a tocar dels llavis: «¿Saps de qui és aquest calçat?», em va preguntar assenyalant una bota d'home bastant nova que hi havia entre les caixes de gel trinxat de la bodega. «¿Què he de saber, jo?» Anava a agafar la bota quan l'altra periodista em va cridar que res de tocar la que aviat arribaria la llanxa policia. ¿Aviat...?, què més voldríem! Feia cinc dies que la nostra llanxa anava a la deriva, amb els aparells secs a causa d'un llamp. Els pescadors ens havien donat tota mena de facilitats per fer la nostra feina, els havíem assetjat nit i dia amb la càmera al coll i els micros a punt, però ara es malfiaven de nosaltres que no fóssim sabotejadors. A mitjanit, la llanxa va embarrancar a la platja, i va enxampar tot el passatge adormit Qui primer se'n va adonar va ser un petaner que, a trenc d'ona guimbava com un foll i ens bordava inquisidor. D'un xiringuito atapeït de balladors al so d'una orquestrina ens van portar coca i rom cremat.

Mastega perles

Unes erugues diminutes del color de la sorra havien obert coves i corredors en totes les direccions al pernil ibèric d'aglà que guardàvem en un civader sota el tendal. Ens miràvem aclaparats aquella golafreria. No ens sabíem avenir que ens haguéssim quedat sense menjar. El pernil era l'únic aliment sòlid que ens havíem endut per a la travessa del desert, confiant trobar pa en algun llogarret o a l'oasi on ens adreçàvem i que no acabàvem d'encertar trobar. ¿D'on havien sortit tots aquells animalets, si només vèiem sorra? Primer van dedicar nos a les facècies: «ens haurem d'acostumar a mastegar perles», «gratem la sorra, potser trobarem alguna patata», i bestieses d'aquest estil. Després es van imposar les lleis de la natura. Ens hauríem de menjar les erugues. Vam fer servir ganxos del cabell per fer les sortir del pernil i les hi anàvem enfilant fent ne una mena de broqueta per tal de torrar les una mica. Ens vam convèncer que n'havíem vistes de semblants a la parada de cucs del Mercat de la Boqueria. No vam prendre imatges d'aquest tiberi.

El dàlmata robat

Amb la tecnologia actual no caldria fer ho, però en altres èpoques passàvem hores als locutoris enviant faxos o dictant cròniques a les agències on treballàvem els pencaires de la premsa. I va ser un vespre de Setmana Santa al locutori de Telefònica al barri de Triana a Sevilla, on ens vam trobar amb l'única cabina de l'establiment ocupada. Una dona esvelta, de pell fosca, mantenia una conferència mars enllà. Estona i més estona. Fora de la cabina, l'esperava un home amb túnica i antifaç de vellut morat i capa blanca, que portava un cadell de dàlmata. Just la dona va penjar l'auricular que ca i mascle van sortir al carrer, sense pressa i es van fondre entre els natzarens de les processons. Com que no els va veure, la dona es va desesperar Va confessar entre plors que havia promès el cos tota la nit a aquell home, a canvi que li pagués la conferència. Però era sobretot pel gos robat que plorava, va dir, l’única cosa seva de debò. Massa tard els operadors del taulell es van adonar, que era una estratègia convinguda per no pagar. Estaven tan avergonyits que van fer veure que se la creien i la planyien. Es planyien. «Vigilin més, punyeta!», els va increpar a crits la dona, tot sortint. Els operadors estafats van fer col·lecta entre els usuaris que érem al locutori per saldar el deute L'any següent, el locutori de Triana havia ampliat les cabines i no ens havíem d'esperar gaire per enviar la feina. Malgrat tot, vam tenir ocasió de topar nos amb la mateixa història del dàlmata robat, ara un ca adult I ens vam adonar, bocabadats, que els estafats havíem estat els que havíem contribuït, feia un any, a saldar el suposat deute. Però pensant hi amb calma, aquella representació teatral tan esplèndida ens havia sortit prou bé de preu.

L'àguila daurada

«Avui veuràs l'àguila», m'havia dit el meu guia. Era un vinater prioratí i sap on fa niu l'àguila daurada. Se'n guardarà prou de dir ho. No vol que aquesta vinya a tocar de l'espadat es converteixi en peregrinatge de suposats naturalistes i ornitòlegs famolencs de fotografies del rapinyaire més gran d'Europa. Podia estar contenta que, aprofitant que havia tingut tractes comercials amb el meu pare, m'hagués volgut acompanyar fins allí, una alba clara i sense un alè de vent. L'home se n'havia anat tot just arribar i m'havia dit que aquell era el millor lloc per observar la. M'havia deixat amb un advertiment: que no em mogués del lloc per a res, fins que l'àguila hagués acabat de menjar, encara que fos de nit. Vaig deduir, per la taca negra que hi havia en un replà de la roca, que em trobava a tocar del menjador del rapinyaire. Més d'una hora havia estat apostada amb la càmera a punt i una cama adormida. I, ni rastre de l'àguila daurada. Quan els budells em començaven a roncar, vaig prendre la decisió: esperaria l'àguila el temps que calgués Per fi, cap a mig matí, vaig sentir un aleteig sedós, com el d'un jersei llanut en un estenedor i una àguila daurada d'esplèndida bellesa s'havia aposentat tranquil·la a la plataforma. Entre les urpes portava un conill menut que es movia vagament. El va aplastar amb el taló d'una pota i amb una picossada i una altra, perdent del tot les formes, havia escorxat el petit mamífer, i l'havia obert com si fes una dissecció en un quiròfan. L'escampall de vísceres i sang va alertar dues parentes de l'àguila, que van ser admeses a l'àpat sense oposició. Eren dos exemplars joves, de mida més reduïda que el que havia caçat el conill. S'hi van entretenir de valent i, a poc a poc, havien fet fora l'àguila caçadora. Vaig

enregistrar tota la seqüència. Per justícia. Em vaig sentir que feia la funció d'un VAR vídeo assistent de l'àrbitre que ningú no m'havia demanat. A la natura salvatge, aquella jugada sense targeta roja va acabar, impune, en gol.

L'alcatràs

La revista per a la qual treballava tenia l'exclusiva per fer la crònica del nou amor d'aquell futbolista golejador. Amb el iot de la parella ens havíem allunyat un bon tros de la punta de Talamanca eivissenca, escapant nos de possibles paparazzi Després de les postres, un pelicà un alcatràs, en diuen aquí , va aterrar a la coberta del iot i es va posar a menjucar les molles de pa, talment una gallina pelluca el moresc. El jugador i la seva parella, enjogassats, van començar a tirar li pells de taronja, els sostenidors d'un biquini, el tub buit d'un bronzejador... L'ocell feia anar el bec com si fossin unes castanyoles i acabava desant s'ho tot a la bossa membranosa. Els humans del passatge el perseguíem entre cleques com si juguéssim a la cluca. Però, el palmípede, engrescat, no se n'anava. Tot plegat ens va distreure d'adonar nos que el cel i l'aigua semblaven crespons que ventejaven plegats. Només l'ocellot se'n va sortir sense ferides

El gripau

El cel amenaçava pluja, quan vaig sortir al jardí amb un esqueix de mimosa sensitiva (Mimosa pudica) enfarinat d'hormones arrelants. Era l'únic exemplar que havia pogut conservar de l'últim reportatge a Nigèria i somiava tenir ne un arbre de fulles plomoses que es pleguen en contacte amb llagostes i altres insectes, com els que havia vist en abundància al marge de les carreteres Que plogués a l'estiu era un bon inici per a la vida de la planta tropical al nostre terreny de secà mediterrani Sense entretenir me, vaig agafar un test que ja era ple de torba i després de clavar una estaca a la terra hi vaig introduir la tija de la planta i, amb l'índex i el polze, vaig comprimir la terra al seu voltant. Va ser aleshores que un gripau de pam que s'hi havia enterrat, devia considerar que ja n'hi havia prou de molèsties i va aixecar amb el cos tota la terra del test. Vaig deixar la feina a mig fer i vaig entrar xisclant cap a casa. Vaig tornar a sortir amb precaució a mirar què feia el gripau. Estava quiet tal com l'havia deixat, amb l'esqueix de la mimosa sensitiva per barret. Li devia haver encertat l'ull, perquè hi tenia una vira de sang. «Ho sento», li vaig dir, mentre el col·locava amb el test dins el tronc buit del castanyer. «Si li hagués fet un petó, sabria si era un príncep», vaig pensar. El conte popular em va distreure d'interpretar els motius pels quals l'amfibi s'havia enterrat. Al cap d'una hora hi vaig donar: queia una calamarsada amb pedres de gel de la mida d'una nou. Va trencar teules, va fer forats a la vela de la terrassa i al banc del jardí, va abonyegar la moto i no es va salvar cap planta del trinxament de fulles, tret de l'esqueix de la mimosa sensitiva, que ara ja és un arbust de dos metres.

L'os formiguer

Es diu Arandu, que vol dir 'savi' en guaraní. El vam portar petitó del tròpic, té en ordre els documents d'importació i ha estat eficient fins ara. Però hem de reconèixer que no ens hem adaptat a la presència d'aquest os formiguer al nostre jardí. Fa un metre i mig de llarg, té el pelatge gris brut, la cua i el musell llargs. Amb la seva llengua apegalosa, gairebé cilíndrica, ha fet seves les formigues adultes i les larves per sempre. I, ara, que s'ha fet feixuc i a casa ja no té feina, no sabem què fer ne. D'altres veïns sense escrúpols llencen tortugues, serps i caimans nans al barranc, però nosaltres creiem que encara en podem treure profit. L'hem de lligar curt, perquè va massa a la seva. De moment hem tallat l'avet on vivia. Era l'únic arbre del jardí. Ens l'havia regalat una caixa d'estalvis un Nadal. L'os hi pujava i en baixava quan volia. Darrerament, passàvem setmanes sense veure'l. Sospitem que el veïnat l'aviciava més que nosaltres. Però ara que tornem a tenir lo al jardí, afamat, hem iniciat tractes per llogar lo. Ja el tenim emparaulat per netejar els caus dels parterres de la ciutat i dels parcs municipals. Un contracte sine die i l'os ben alimentat. Però no sé si... El cas és que, des que hem pres la decisió de llogar lo, com si ens hagués entès, no hi ha manera de fer lo baixar del para sol i ens treu, amenaçador, la llengua de metre.

Els titís de la pineda

Tot programa d'acció està dominat per una teoria.

JOSEP FERRATER MORA

Peter, ¿la navegació, bé? T'imagino somrient com en la fotografia que t'ha donat fama i diners. Últimament, jo també m'he presentat a diversos càstings d'agències de publicitat, i he fet de passejant de diversos anuncis. M'he divertit força. Però el meu somriure no ha tingut la teva sort. Què hi farem! T'adjunto imatges dels primats més petits del món per tal que no oblidis que ets biòleg i que, aquí a terra hi ha molts animals, també. Aquests que veuràs viuen en una pineda que hi ha a l'entrada de la meva ciutat. Des del tren, havia vist la pineda quan era una floca salvatge d'una dotzena de pins, amb un sotabosc de dos metres. Després, sempre passant amb tren, he anat veient com la convertien en un bosc urbanitzat amb bancs de fusta, una font i caminets. Tot i que és força lluny de casa, m'hi vaig trobar, una tarda calorosa, tot passejant. Per entrar hi, només em va caldre empènyer una porta de fusta, com la que acostumen a haver hi en els parcs infantils. Les cigales van aturar el cant per un instant. Les caderneres van continuar menjant larves de processionària, mentre jo recollia pinyons. Em vaig asseure en un banc, conscient que tot estava en ordre. El paradís podia ser aquell indret, i m'hi vaig deixar abaltir. Em van despertar unes criatures peludes, de la mida d'un paquet de sucre. Alguns exemplars adults portaven cries de mig pam aferrades al cos, com si

fossin una motxilla minúscula. Els més agosarats m'estiraven la gorra, se la disputaven i s'hi amagaven. Uns altres, empaitaven una granota, fent xisclets. Feien tombarelles, es gronxaven a les branques dels pins. Semblava que actuaven per a mi i que em volguessin fer riure.

Ara he sabut que són una colònia de titís lleó, habitants de la malmesa selva atlàntica brasilera, en perill d'extinció. Supervivents. ¿No duen constar en cap estadística, oi? Digues, sisplau, si s'hi hauria de fer alguna cosa.

Una llagosta a la sabata

Després de deu hores seguides a la redacció del diari, la templa dreta em feia bots. No havia acabat encara la feina, però vaig deduir que el millor que podia fer era sortir a airejar me. Vaig topar amb una llagosta tot just enfilat el caminet que traspassava el jardí. I la vaig aixafar. La devia agafar de sorpresa, perquè per molt que ho havia intentat no n'havia pogut caçar mai cap. Em vaig aturar uns segons amb la llagosta sota la sabata, aclaparada per la meva destresa. Esclar que no es pot comparar a la destresa del compositor Sergei Rachmaninov que podia apamar dotze tecles blanques de piano amb una mà. Assaboreixo l'èxit si anoto que primer la vaig estabornir amb el peu dret que, de fet, és el que va fer la feina feixuga d'apropament per darrere. Encara hauria volgut saltar i salvar se, si no fos que amb el peu esquerre la vaig rematar. Va ser un joc de peus, una mena de ball virtuós que les fulles de les coronil·les agrairan a la llarga, sense oblidar les formigues, que de seguida se la van emportar sencera cap al cau.

Aleta de tauró

Després de navegar per mars i volar per massa cels carregada amb la bossa de màquines i el trípode, em vaig establir amb el meu estimat de restauradora. Després d'un any de rodatge amb força èxit, havíem inscrit el nostre restaurant a la convocatòria de la Guia dels Mars, una mena de guia Michelin per a viatgers d'embarcacions de luxe. De moment, havien acceptat el tràmit. Els responsables ens van enviar tres plats per correu electrònic. Els podíem cuinar al nostre gust. Teníem un mes per preparar ho tot i, si a parer dels inspectors, n'obteníem la màxima puntuació, el restaurant entraria a la guia. Tindríem a partir d'aleshores, si ens ho mereixíem, la clientela més adinerada de l'univers. Ens en sortiríem. Podíem demostrar als inspectors de la Guia dels Mars la nostra excel·lència a cuinar el besuc, el déntol, el llobarro, els caragols de mar. Però, a la proposta, hi havia, al nostre entendre, una excentricitat: aleta de tauró. Vam parlar amb el xef i la cap de cuina. L'aleta de tauró no era a la nostra carta, però havíem de demostrar que era possible servir la. Si més no, als inspectors. Després, un cop haguéssim entrat a la guia, podíem incloure l'aleta de tauró a la carta, sense remordiments, perquè no en demanaria ningú. I, en tot cas, sempre podríem excusant nos dient que hi havia veda. De primer, ens vam adreçar a l'Aquari. Tant de bo no ho haguésssim fet mai! Es van negar en rodó a facilitar nos cap tauró, ni comprant lo a preu de col·leccionista. Fins i tot ens van amenaçar de denunciar nos. En canvi, al zoo marí vam rebre un altre tracte, conscients del que ens hi jugàvem. Ens vam avenir a pagar la quantitat que demanaven. Tindríem l'aleta de tauró, sense haver de matar l'animal.

L'adormiria el mateix veterinari del centre i li tallaria una de les dues aletes abdominals. «Al cap i a la fi, només li serveixen d'equilibri i direcció quan neda i, a dins del recinte, en pot passar», ens va dir el director del zoo.

L'endemà, just tallada l'aleta, ens la van portar al restaurant, dins d'una nevera portàtil. Era una peça de mig metre, en forma de triangle, formada per membranes dures dins de les quals hi havia una mena de tendrums blancs gelatinosos, que vam deduir que era la part comestible.

El xef i la cap de cuina i el seu equip van mirar què en podien fer Aquella mena de gelatina no era gaire consistent, per tant, no admetia altra cocció que uns quants minuts de vapor. Quan arribés el moment de presentar el plat als inspectors de la Guia dels Mars, la marinarien amb oli d'oliva i herbes i la servirien enrotllada en algues lleugerament tèbies.

Els inspectors vindrien a sopar l'endemà de la trucada que ens van fer, avisant nos. Tot el personal del restaurant va posar en marxa l'estratègia que havíem dissenyat. La cap de cuina va posar a descongelar personalment l'aleta de tauró sobre una reixeta de plàstic. Al cap d'una hora, em va demanar que anés amb urgència a la cuina. Les membranes de l'aleta de tauró s'havien convertit en una mena de tels de ceba mullats, com ales aixafades de papallona. Els tendrums gelatinosos s'havien fos com si fossin farina, entre els forats de la reixeta.

Vaig trucar a les oficines de la Guia dels Mars per dir los que prenguessin nota que el nostre restaurant es retirava del concurs, perquè no podíem servir aleta de tauró. Al cap d'una setmana, rebíem un sobre certificat amb un diploma i una carta de l'entitat que promovia la guia. El diploma, de moment, era incomprensible. La carta explicava que durant dues setmanes seguides havien passat per les taules del nostre restaurant diversos inspectors, sense donar se a conèixer. Que havíem obtingut la màxima puntuació i que ens

admetien a la Guia dels Mars, amb una etiqueta exclusiva de sensibilitat ecològica. «Restaurant Sensible al Blau», deia, el diploma que ens adjuntaven.

Un temps de tirar pedres i un temps d'aplegar ne Cohèlet (Eclesiastès), 3:5

Aquesta edició de No sense la meva Llima s'ha acabat de digitalitzar a Barcelona el mes de desembre de 2022