DESFICI DE MAR

Primera edició: març 2022 © 2022 Lena Paüls Obré, pel text © 2022 Carme Andrade, pel pròleg © 2022 Fina Veciana, pel disseny de la coberta

Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08015 Barcelona

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloenthi la reprografia i el tractament informàtic.

2

DESFICI DE MAR LENA PAÜLS

3

Lena Paüls (Reus, 1952), filòloga i escriptora. Resideix a Barcelona.

Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Ha publicat narrativa, poesia i assaig literari, tant en suport tradicional com en digital. Ha obtingut una dotzena de premis literaris, entre els quals el de poesia Viola d'Or i Argent dels Jocs Florals de Barcelona, el Mercè LLimona de contes il·lustrats i la distinció The White Ravens, de la Internationale Jugendbibliothek de Munic. lenapauls.blogspot.com

4

Desfici de mar és un recull de poemes que exploren el desig de partença i l'imperatiu de fugida que t'atia a hissar les veles. Desfici que et mena a la travessia en alta mar on aprens a llegir els núvols vivint marees i calmes. I, per fi, retornes on era casa teva amb la nau carregada d'amors, d'aliats, d'arrels i de llavors noves. Però, el trajecte t'ha canviat i també han canviat els qui volies trobar esperant-te. Reprens el cicle, creixent en qualsevol alta mar on arribes.

Sumari Pròleg, de Carme Andrade, 6 Desfici de mar, 8 El camí és la meta, 8 Nua i solar, 15 Calafat, 17 Aliats a proa, 18 El pedrís oscat, 20 Pangea, 21 Nou aliatge, 22 Divisa, 22 Alquímia, 23 Brindis, 25 Pregària, 26 Mudança, 29 Contrafoc al paradís, 31 Un pam de saó, 35

5

Pròleg Desfici de mar, desfici d’amar de la bella Carmesina, és el desig que traspua del solatge de les paraules, un contínuum de vida, dels cercles que es repeteixen una vegada i una altra, és l’existència que guaita a proa sense deixar la mirada enrere en una travessia que et porta a espais de bonança i també de marees on es gronxen els dubtes i les incerteses i és en aquest moviment continu que s’esdevé alguna aturada no volguda. Desitges continuar el somni de la travessia on es desperten noves aliances, nous senyals que afloren vora la nau. Seràs tu amb la teva saviesa qui guiarà els assedegats, aquesta pandèmia de manca d’aigua que assola la ciutat. Els duràs fins a la font, fins a la primera deu i un cop feta la feina t’estiraràs davant del mar i et voldràs fondre amb la sorra que t’acull però per poc temps, perquè allò que et mou incansable és tenir cura de la nau del teu jardí, dels nous plançons: desbrossar, arrencar, endreçar perquè res no vessi o perquè no entri més aigua, per equilibrar el dins i el fora i voldràs fer net de tot allò que fa malbé la terra, que l’empobreix. És la mandra del retorn a casa on no saps què et trobaràs però que ho faràs sadollada de mar i de Kavafis al cor. I voldràs reposar al vell pedrís després de tant temps de navegació en mars llunyanes. El retorn agredolç, el món 6

que fou i el temps que ha de venir, la pols i les arnes que esperen, tot i que sempre et sorprendrà un pit-roig a prop de la finestra per espigolar un nou dia, sempre hi haurà un rajolí d’aigua on abeurar-nos. Invoques els elements purificadors, el foc... lliurar-se al foc és restablir l’ordre, és el foc restaurador, la possibilitat de renovació, el gram nou que hi neix sota, però també és l’alambí i el llimar i el filtrar per abastar el perfum primer. No et prives de fer un brindis amb la bena posada, et protegeixes del món que es corca, brindem doncs en la intimitat de la llar protectora... i pregaràs a un déu que té la fúria i el brogit a les seves mans, que té el poder de fer-nos tornar a hora i sencers a casa i que voldries que et tractés amb benvolença com ho va fer un dia llunyà amb Ulisses.

Acabes, no sense abocar en la “mudança” tot el sentit de la crisàlide bategant que reunirà forces per fer la transformació necessària, acabes, dèiem, amb un cant al mateix cant, a la paraula i seran les teves paraules les que floriran amarades de sol, nascudes de la terra assaonada de mans i del vincle amb l’origen. El teu cant de tan antic és brot novíssim, és cel obert, és el cant que ens salvarà la vida. Paraula, aigua i vida arrenglerades en una mateixa constel·lació poètica.

Carme Andrade Filòloga

7

1 Desfici de mar

El camí és la meta Si com aquell que en la mar té maysó.

AUSIÀS MARCH

I Vas fugir sola, sense eines ni amics; només els plors es van traslladar amb tu.

No et vas girar a apagar cap llum encès ni vas deixar ningú a guardar la casa.

Xiula el mestral per la porta ajustada i la capa de pols s'arremolina en ones i fistons entorn dels mobles.

Al port es gronxa l'altra nau varada, on uns peons estiben grans i oli: La travessia comença a arbre sec.

8

II Redibuixes el plànol del tresor copiat en un paper pergamí, fent-hi canvis a contrallum dels vidres.

Ha canviat de ciutat i de casa, desat en lloc segur. I ha resistit.

No el recuperarà ningú, ni el pirata John Silver, per llargues expedicions que organitzi, entre emparrats de moscatell, entre els fars i la mar oberta.

9

III A arbre sec, tota foc, als rems la força, a pal pelat, sense antenes, navegues bleïda de sol i serena.

Confies en el mapa sense escletxes i no filustres el faralló rom que, desorientada, voltes en cercle.

Toques la costa amb les mans clivellades i t'aferres als norais imantats, on l'aigua és calma i la ciutat, a un pas.

Dubtes d’on ets, i vas etiquetada.

10

IV El colom nàufrag ara embruta les places, l’alosa refila noms d’altres mars, i tu, indecisa, en una talaia, espigoles pels rostolls d’anys i panys: teles aturades, arxiu de puntes, celobert embrossat de fulles seques.

Et sembla que aquí el temps s’atura, que es nega el timó en aigües moixes.

Mentre el somni conspira a hissar la vela, la nau i el serè juguen a la cluca.

11

V Lleves l'àncora a l'alba, arrapes als rems els dits com tenalles de cara als remolins, lluny l’escullera.

Esquives els abismes que obren els tornados xucladors d’energia.

Vogant i vogant, omples la nau d'arrels noves, d'aliats i d'amors que t'ensenyen a llegir els núvols, amb qui colgues llavors i altres tresors que t'obliguen a retardar el retorn.

12

VI Et vas presentar amb el salobre a casa, i l'omplies de coralls i gavines, de serpentines d'algues, de reguerons de perles.

La porta oberta feia entrar el llevant, i les cortines s'enlairaven dòcils com núvols de bonança.

Veia la nau al marc de la finestra, "el camí és la meta", em deia Rilke, i entenia el teu desfici de mar.

13

VII Amb velam desplegat i vent de popa, navegues al teu rumb, a tremp.

Vas arrencant fulls del nou calendari, que, rebregats, voleien per coberta, mentre els aliats fan una manilla.

Llisques, disposada a entomar marees i mar calma, llisques.

14

Nua i solar No un aixopluc sinó una nova estança.

MARTA PESSARRODONA

Desembarques a l'arena roent, t'arrossegues cap al passeig de palmeres malaltes als parterres, esquives cotxes, motos i tramvia, i arribes a una plaça on un grup nombrós debat no saps què.

T'acullen i et fan lloc a la rotllana.

Parlen de la sequera i de la set, i del morrut roig que mata palmeres.

La xafogor de l'hora t'ensopeix.

Quan és el teu torn, dius a l'assemblea que coneixes una drecera per arribar a l'aigua de boca, i molts s'avenen a seguir-te.

Tot és arribar i justar a ultrança pel control del rajolí de la font.

Assedegada, refàs el camí cap a la platja, des d'on veus la barca, un punt inabastable, que festeja amb el sol que fuig.

15

De nit, estirada sobre un tou d'algues, escoltes la remor de la ciutat, mentre el somni escapçat arrela en la mirada d'algú altre.

Mig enfonsada al ris de l’ona, vols que la marinada et plegui, rosa, rosae, amb pues de pescar.

16

Calafat Tant com haurà pogut haurà lluitat.

K. P. KAVAFIS

Calafateges a sou pels jardins, enxampes fullaraca que juga fent remolí d’un racó a l’altre, mentre a casa teva tot va en dansa.

T’espolses l’olor dolça de la coronil·la, plantes tot d’esqueixos d’espígol per marcar el desnivell dels graons; avies el reg gota-gota, perquè creixi el rusc, el mall, l'enclusa i el desig de crear: Drassanes.

17

Aliats a proa I seré allí per lamentar tot el que faig, tot el que deixo, tot el que prenc.

MARGUERITE DURAS, L'amant

¿Vols que siguem aliats?, li demanes.

T'assegura que guardarà diaris, trossos de cordill i cistells d'espart, i que no es retirarà si pedrega.

Hi ha farcells arrambats a les parets i a la vorera hi torna a haver maletes amb tresors que caldrà anar abandonant a la gelor fosca de l’altra mar.

L'aliat i tu heu fet cau i net de lligams adquirits i compromisos.

Des de babord, abraçats just clareja, veieu l'estesa immòbil de gavines.

De sobte, esbojarrament de plomes, un núvol de borrissol flota en l’aire, i mil xiscles per arribar primer al text de proa ple de corals i algues.

Pareu orella, les canals degoten, ragen cabells d'àngel de la coberta.

A taula un pollet es menja les molles: Muts i embadalits us creix la saliva.

18

A la porta els antics silencis rimen i s'agrumollen a les naus varades.

Prova dels nous al fons de la cabina, en sortiu amb gotims de lluna plena.

19

El pedrís oscat Tant de bo que em toquin unes restes de senectut per morir a port, després de viure entre onades de tempesta.

PETRARCA. Secretum

T'arriba el torn que amb mosteles als dits, macada l'esquena pel pes de l'àncora, tornes amb els rems a l'espatlla per reposar al pedrís oscat de casa.

Ja tens la clau al pany posada, però, t'atures.

"Hi han passat coses, sense mi", et dius. ¿Qui et reconeixerà del veïnat?

El replà es malfia dels forasters, de si fan soroll, de si parlen poc.

Imagines què hi trobaràs quan obris: hi haurà arnes a les aixetes i verdet a la moqueta grisenca; hi haurà del sofà molles oxidades, hi haurà les cortines encartonades, confoses amb l'empaperat, tot llis.

Empenys la porta, amb la clau al pany, i arrossegues muntets de serradures.

Els corcs són substància dels vaixells; i vulgues que, pacients, t'hi esperin.

20

Pangea No et pots imaginar e s c a m p a d a en el fistonat d'aquests pentagrames, que algú ordena un cop i un altre, en carpetes que vessen d'arrels mig descarnades.

Despunta el dia i un pit-roig hi espigola.

21

2 Nou aliatge

Divisa Temps d'aliatge, dissolta on hi hagi vida: Tou d'ondes, xolla.

Vens de les tres pedretes amb set grans de magrana.

22

Alquímia Most of the time we settle for half.

ARTHUR MILLER, Panorama des del pont

Et sobta el desig de ser brasa encesa, de fondre't en un respir i ser cendra.

Han passat rabents ràfegues de foc per les vèrtebres nues: arpa eòlica.

Ja no sents crepitar els ossos pelats ni la ferum del teu peu dret corcat.

Fumeja mandrosa i lleu la foguera, i ara et toca destriar això d'allò, llimar i moldre, colar i anivellar.

(El desfici del voltor t'assossega.)

Saps que el tarquim en essència que surt de malla i sedàs no pot passar la duana.

Altre cop alambí i filtre purifiquen el solatge.

Tot el recapte esporgat enyora vincles antics, per mantenir-se en ufana.

No cal explicar per què: lligues tall i cassigall.

23

Als ampits de les finestres —mestral, calima o boirim—, s'esqueixa la terra als testos.

Hi aparelles fem i reg, un inici de prec i plor.

Les escletxes filtren llum, pedra i riu es bressen junts, i invoques als fils de sol un cobricel tot brodat des d'on fer i caminar el món.

24

Brindis Hi ha un obstacle, un pantà, unes arenes movedisses, tens un pes als peus.

DORIS LESSING, Dintre meu

Alça la copa, faràs tu el brindis, als ulls la bena.

Fora d'aquí, —lluny de la festa—, el món escàs ple de llagostes xiscla i s'enfonsa (l'instint del corc).

Nafres rajant, tires de pell, nou aliatge.

Que car el preu!

Faràs tu el brindis, als ulls la bena.

Copes ferides: Cataclinc, clinc!

25

Pregària Voldria tornar a casa.

Però no en sé els topants.

J. V. FOIX

Oh tu, Èol, senyor del vents, et demanem que ens siguis còmplices per poder tornar a lloc d'hora i sencers.

Si tinguéssim manera de saber com et va convèncer l'heroi Ulisses, seria tota una altra cosa.

Quan et va visitar, el cor li ventava a mil explicant-te els anys de viatge atzarós.

I et devies posar tou, suposem.

Acabava d'encegar el gegant Polifem, amb un boscall esmolat d'olivera i havia fugit entre els tous de llana d'aquelles ovelles gegants.

Havia esquivat, cametes ajudeu-me, els rocs llançats pel cíclop cec.

I tu li ofereixes per al retorn un sac lligat amb fils de plata, on hi ha tancats els vents desfavorables.

Però Ulisses, a qui Penèlope no reconeixerà quan torni a casa, té mals companys de travessia, i mentre el patró i els pocs aliats 26

descansaven confiats, els altres s'engrescaven: «¿Hi deu haver un tresor en aquest sac?», feien córrer en veu baixa, pels racons de la nau, «¿Què si no, guardaria amb tant de zel?»

Es veien a tocar les platges d'Ítaca.

Ja hi arribaven. Tocaven l'illa, quan l'enveja va fer deslligar el sac i els vents desfavorables s'escapaven, i un balamdrim, balandram, dit i fet, allunyava el vaixell a la mar alta, altre cop, altre cop.

Res de tot això és nou per a tu, Èol, però, per no repicar en ferro fred, voldríem saber, si et cauria bé que et demanéssim —no t'ofenguis—, que fermis curt i hermètics els vents, a veure si entre tots hi fem palanca, i anem de pet al Born, sisplau, que ja hem rodat prou, prou. I prou. ¿Qui va dir que el camí és la meta?, si remes sol o, en alta mar, t'encalça qualsevol maregassa.

Oh tu, Èol, senyor del vents, et demanem que ens siguis còmplices 27

per poder tornar a lloc d'hora i sencers.

Que ens repetim, diràs, però és que tenim els precs rovellats i som més que llecs en tota la resta.

28

Mudança Després de tot, aquí o en una altra banda.

SAMUEL BECKETT, Fi de partida

Ens cal un escenari per la rebel·lió.

Ens cal una mirada per arrelar-hi la idea.

Ens trobem dins l'incendi, amb túnica taronja. rebolcant-nos per terra, comença a ploure fang.

Sortim del foc fetes equació, les túniques amb cicatrius l'ànim ple de forats: Som una igualtat amb incògnites.

Embolcall i fons de crisàlide, peu a terra, ala bategant, amb l'impuls nou de trobar signes que ens ajudin a fer mudança.

29

Reunim tota cosa dispersa i ho deixem absorbir al mirall, després ens prenem aquell filtre i ningú ens reconeixerà.

Separant el suc de l'argila, crosta i penca de vidre, llot per tornar a pastar, menjar, beure i pinyol.

Com sempre, el joglar de la tribu té al davant or, espasa i copa.

Pren la iniciativa, i riu, i el clan l'imita tot confós.

Revulsiu del món fent cleques, un fibló subtil i el llindar que transforma el gel en mestral i esventa adob i llavor nova.

30

Contrafoc al paradís Alles ist Samenkorn NOVALIS

I Una capa de rostoll gris, epigrama calcinat —contrafoc—, encercla, astuta, el paradís.

Mentre el polsim del sol solidifica en lava el drac i els esbarzers, una espurna covada entre encenalls fon bous i esquelles, anapest i pardal.

31

II Unificats i fixats els colors un a un, amb metxa i fuet, per una maniobra del carbó (que ara no podrà guixar a les parets diftongs i sinalefes.)

Cap tralla tallafocs feta en plena contesa minva la foguerada.

Per això es lliura al foc, restableix l'ordre, diu.

32

III Farigoles despentinades, fòssils al relleu del camí, emmascarat el marge la clivella implora aigua.

Fumats els matolls i la llosa, dessota hi apunta un pensament d'herba: gram, gram, gram, gram, gram.

Arborada la tramoia, un fumerol de no res anuncia la represa: Codolada (i faristol.)

33

IV El descampat erm atia la renovació a crits.

Els fumalls faran replà per tornar a plantar la falla.

Mentre els neons vencen la nit, posem per testimoni el sutge (qualsevol cosa ajuda a reverdir.)

Desfibrat el miratge, desactivat el giny, toca estassar camins i adobar amb cendra l'alba.

34

Un pam de saó

Entre estadants nouvinguts, forastera, et costarà gestionar bé el rostre, per això assages posats i carotes, uns quants codis i tota la gramàtica.

En la intersecció de tarda i nit, agombolant adob i nous esqueixos, prepares el matalàs i el coixí, sense treure els ulls de la claraboia.

Mires atenta les ombres xineses —hi desxifres objectes, gent i estels—, que et lliguen al desfici de mar alta, record i oblit en confusa harmonia.

Una veu fa trontollar l'envelat i plou confeti i pètals de rosa, matèria noble que aprofites, mentre invoques que s'omplin cisternes.

Cants entusiastes poblen la nit i fan descarregar la nuvolada que assaona per un temps la terra i, encara, omple pantans per als veïns.

35

Quan totes les fonts canten solidàries, un nou ou de fum clivella la bassa.

Abans d'esclafar-lo, crides, corpresa: Fi del cicle! I tanques la carpeta.

És un cercle, és un cercle, és un cercle.

WITOLD GOMBROWICZ

***

36

Aquesta edició de Desfici de mar s'ha acabat de digitalitzar a Barcelona el mes de març de 2022

37