L'ALÈ QUE FA OLOR DE MENTA by Lena Paüls

L'alè que fa olor de menta ha estat guardonat amb el XXX Premi de Poesia Vallès Oriental, 2019

Edicions Digitals Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08015 Barcelona

Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal).

L'ALÈ QUE FA OLOR DE MENTA LENA PAÜLS

SUMARI Parla Jamila, 6 Full de ruta, 8 La Mona Lisa calba, 9 El cicle de l'aigua, 22 Desheretada, 27

AgraĂŻments, 28

A tots ens agrada la idea dels contes de l'hora d'anar a dormir: l'alè que fa olor de menta, els ulls molt oberts i confiats, la bossa d'aigua calenta que escalfa els llençols nets, aquella complicitat màgica i endormiscada. Qui no voldria tenir aquesta escena gravada a la seva làpida. IAN MCEWAN. El somiatruites

Parla Jamila Trenca lo pont per on ést passat, en manera que no et sia possible retornar. BERNAT METGE, Lo somni

—Jo, forastera, he guanyat mitja vida desmanegada. La roba feta a tires, polsosa la sabata.

—Dono el meu mapa a qui m'apropa el calze de velles savieses. Sempre a punt de partença, vent i veles hissades.

—A les cireres s'aferrissen les merles. Canana buida. S'arrosseguen les guilles impúdicament fartes.

—De porta en porta, mirant-me, transparento. Vidre diàfan, resisteixo cruixida, la càrrega rondina.

—Tremola amb l'aire la lluerna del sostre. Encenc espelmes. Pel celobert, el lladre s'enfila a grans gambades.

—Potser ens faríem un petó a cada galta: trampa parada. Sota les estovalles, clavaríem la llança.

—Em perseguia un ull sol. Em sotjava des d'un triangle acolorit amb guixos, aturats en una hora.

—Tibo la llinya, un cop de mestral obre la contradansa. Em trobarà fent comptes, amb un pal a la sorra.

—Faig creu i ratlla al bol de les ofrenes. Ara estripo el bitllet de tornada. L'arrel adoba l'arbre.

Full de ruta Paisatge de ginesta i de paraules no pots dimitir si algú en fa feixos i et rumia per camins eixuts. —Sí que puc.

La Mona Lisa calba La por arriba fins on comença l'inevitable. CONFUCI

I Els tatuatges d'henna per a la mare jove, art floral bereber de fa dues setmanes. S'acaba juliol, t'has banyat amb el fill, bany purificador de mare primerenca. Dies de ballar i riure, com quan et vas casar, mare, germana, amigues, els canvis de vestit, flascons d'oli d'argan, un regal per al rostre. Tot era nou, Jamila. Els ulls de l'estimat i l'ardent abraçada que el cos recordarà. Ara el fill té dos mesos, ¿qui pot sospitar el mal? S'ha fet present tot d'una, al pit regalimant, la pell d'acordió i un mugró que s'enfonsa. Una prova i una altra, una espera lentíssima. La galta contra galta, les llàgrimes que es fonen. Aprens paraules noves, de contorns imprecisos, drenatge, eribulina. Potser no en aquest ordre. Esclata el desesper pel rectangle de cel, pel vent ple de malícia al terrat del Raval. Atacs de por i tristesa tot gronxant el bressol pare i mare ignoreu de qui és qui cada plor.

II Ja tens el diagnòstic: un mal lleig de nom rar. Ànims neutres i atents de tothom qui ho sospita. Aprens paraules noves: carcinoma infiltrant, el gangli sentinella. Una fiblada al pit retolat amb dibuixos que aquest cop no són d'henna. El fred, el primer fred, calfreds a l'espinada. sensació del cos que es vol mantenir alerta, la llengua com de suro, a l'escletxa dels llavis. Et parlen diferent, condescendents, et planyen, abans d'entrar al fosc túnel del sèrum anestèsic. Has resat cinc vegades, amb nafres a la boca, formigueig a les mans, molèsties llunyanes, costures de carn viva, fistons i cicatrius, l'oli rosa mosqueta, hidratant a la pell i aquell oli d'Argan, ara, a les ungles fràgils. El sèrum abrasiu, les venes calcinades, un catèter al cor, se t'enrampen les cames. Sents el cabell raspós que es desprèn amb un clec, te'l trobes arreu, clec, a manats, clec, fent garbes: la Mona Lisa calba, amb el mateix somriure.

III A l'autobús les dones fan veure que no et miren la pell de porcellana, la ratlla de les celles, les pestanyes postisses. Cap té les mans morades, cap té color de mort als ulls brillants de febre. En baixes sense adeus, amb laxitud de muscles, cap al paradís d'aigua. Acceleres projectes, sobtadament, per por de no arribar-hi a temps. Tot llest i replegat, l'alè amb olor de menta, abraça el fill, Jamila. Febrer als ametllers on feinegen abelles i les merles fan nius. A punt d'un nou viatge, desficiosa de mar, passeges entre fonts i jardins ufanosos. En el primer segon que queda dels teus dies, tornes a aprendre a riure, escampada en els altres. Tot és més nou avui que la resta del temps de pits llisos de mel, de cintura cenyida. Festa de les carícies, el festeig i el desig, l'amor que mou muntanyes, la por que les ensorra. Per si es presenta amb fúria, cridant de mala lluna, que t'enxampi ballant una dansa del ventre.

D'un cap de via a l'altre

Se sentia molt jove i alhora d'edat indefinida. Lliscava com un ganivet a través de tot. I al mateix temps era fora, mirant-s'ho. VIRGINIA WOOLF. Mrs. Dalloway

6:25 Jamila surt amb els estels, encara. Canyars despentinats al vent remuguen al baixador de Riba-roja d'Ebre. De tant en tant, algun far il·lumina el riu llisquent com el tren que s'acosta, cuca de llum que fa vibrar les vies. Per tal d'anar d'un cap de via a l'altre, tomba el pom fred i s'encaua com sempre, «vingui en dejú» —li diuen els que en saben— al vagó buit que fa olor de vi agre. Ningú sabrà de nit, a quarts de dotze, que en aquest cas, el retorn és la meta.

6:31 Du el moneder creuat entre ferides, s'obre la jaqueta, es fa el vel enrere i es passa un dit pel dibuix de les celles. Deixa a un costat una carpeta blava i una lectura pendent a la falda, que hi restarà, perquè mirarà enfora. 12

Pare i germà saluden la Jamila, fan torn de nit i a Flix els trens es creuen. Tornant d'Ascó amb llanterna arrepleguen de vora el riu caragolins i espàrrecs. Retrobaran els llits fets i a la taula el pa encara calent i una escudella.

6:37 Quatre seients al fons d'una platea fan bressolar les peces de Jamila. Passa un cel llis com un mirall al vidre del finestral. Els ulls dins els ulls ronden. Diu, «Al·là ho vol»: a Ascó a mans besades. Pel benestar, va consentir el rapte per fer de minyona dels reis de casa. Una sentor de farigola es filtra acompanyant un noi que tentineja i cau rodó sobre un traspontí i plora, un sanglot sec, un gemec a la gola. No riu ningú, quan dormen les paraules.

6:50 L'Ebre va ple de fantasmes en pena, Jamila vol que la prenguin en somnis. Veu voleiar —ho ha vist moltes vegades— llençols desfets sobre Móra la Nova. Puja a galop la boira vellutada, seguint les tres estudiants de sempre,

fixos els ulls als seients de finestra. Dolcíssim neix el son quan s'hi asseuen. Fa de mal dir, un son en porta un altre, com un molí fariner en via morta. Els Guiamets i els marges de ginesta passen de llarg; el revisor s'acosta.

7:00 El Carrasclet, guerriller de Capçanes, de bona arrel, ferreny, pel talús guaita. Jamila es veu al poliment del vidre, ningú al costat, transparent i malalta. Es mira el cos, l'escot de pell tensada, sense relleu, ben llises les costures a cada pit repunts i teranyines. Sense veïns, passarà sola els túnels. Combat de llums al baixador del poble, per la claror, sabem qui guanya sempre. Segon a segon es renova el cicle, esclata el sol i fan de pont les ombres.

7:08 Marçà i Falset ja sulfaten les vinyes, un goig de verd arrela en aquesta hora i ens lliga al món. Pels sòls de llicorella, una alba més, fa pactes amb la Dama. «Deixa'm tornar», li demana Jamila. «¿Què em donaràs?», li respon implacable.

El fill i l'estimat no es negocien. Rere l'estor, espia l'home al vespre, nua i solar, quan ell deixa la moto al camp perdut, davant de casa seva. Com un imant, furtiu, somriu enlaire sap que és dalt d'allà i la imagina encesa.

7:12 Pradell de la Teixeta: al vagó hi puja un home amb gec moscatell i cartera. Aviat queda enrere el diorama d'avellaners negreta i ceps garnatxa. «¿Qui t'ha buidat la roca pissarrenca del Priorat, túnel de l'Argentera?» «Fa tant de temps, ves on deuen ser, ara.» Del moneder, Jamila en treu un sobre i un mocador blanc que desplega amb calma, s'hi eixuga el front, també el voltant dels llavis. Ara llegeix, immòbil i impassible, com l'han buidat, en el full del subsidi.

7:17 Té el full plegat, el podria estripar ara i fer el cor fort: deixar de fer el que toca. La distreuen les figueres de moro, els molins, les granges de l'Argentera, i dalt d'Escornalbou, la saloquia. Pels turons suaus que Jamila enveja,

prop dels barrancs que encerclen Duesaigües, a un pas dels ponts, esporguen oliveres. Al baixador del bosc entre els dos pobles, hi ha quatre jubilats ferroviaris carregats amb bidons d'una deu d'aigua remota i constant, que ja no és potable.

7:21 S'apaga el llum, va abaltit el passatge, bufa el mestral que esmola les muntanyes, el tren no es mou: deu ser la catenària. Lluny, Botarell, lluny també, Riudecanyes. Fondre's, dormir, no ser enlloc, vol Jamila. Veu del pantà un triangle de plata entre ametllons vigilats per les merles. A poc a poc el tren emprèn la marxa, passa de llarg l'estació tancada, i frena enllà del pedregar. Una vella pretén pujar-hi empesa per darrere, pregant l'ajut dels obrers de la via.

7:25 Jardí perdut, esbarzers als parterres, pugen corrent tres xiquets amb motxilla i un home gran que els deu portar a l'escola. Ho sap del cert: baixen a la propera. Just han entrat, un vomita i ho plega amb tovallons de paper del lavabo 16

que l'home pren en una bossa fonda. Quan baixaran, faran temps a l'andana. Jamila treu el fullet dels horaris, no hi ha cap més tren que pari a les Borges tan a tocar de l'hora de les classes. Ella també sap què és vagar volandera.

7:32 Encara han d'arribar els vells que s'asseuen als bancs del fons de la sala d'espera. Arrenquen de Reus passatgers en fila, que, lleugers, han triat seients de cara. Li ha tocat una noia feixuga, s'aixeca... ¿què fa?, es pregunta Jamila, és el que tem, s'aferra la mossassa al respatller i li gira l'esquena, plena d'anells i or al canell esquerre, un braçalet com el que el cosí noble li va fer dur per l'esposa primera: una joia, compromís i penyora.

7:39 No en sap gaire, de les muntanyes russes del parc, entre Salou i Vila-seca, que ja és obert aquesta temporada. Va pujant gent, que és de lluny, com Jamila. En sap ben poc, d'indústria temàtica: vaixells mercants, pantalans a la costa. 17

Al traspontí, s'hi asseu una dona que porta un nen que palpeja el paisatge amb els palmells ben enganxats al vidre. De cara enllà, quan s'atura aquí, pensa que li queda una hora de gana, encara. De bon retorn, pensa que ja és a casa.

7:47 A l'amfiteatre de Tarragona hi ha un lloc buit i és al costat de Jamila. El ve a ocupar un jove gras. Recorda el cosí ric que va venir per ella. La volia, pel març, a Fes, a casa. Gràvida, no intervingué en el tracte. De puntetes, el noi es va fer enrere, però es quedava per traficar amb oli. Malaguanyat dot, pensa Jamila, si fos per al pretendent. ¿Què diria si sabés que no seria la dida ni la cangur dels fills de l'altra esposa?

7:56 Sil·labejant Tamarit i Altafulla, ¿qui pot pensar que es va perdre a la platja tot un matí, entre còdols i algues? Només pel nom, va plantar les metgesses de la unitat de radiologia. Sota aquest vel hi amagava un tou d'ondes, 18

abans, abans que fos el diagnòstic un mal lleig i tot corregués molt, massa. Pel somni sec, Jamila sospira ara un blau així, que el llevant mig arrissa, en lloc d'un mar, la sorra de les dunes tot un desert per al seu cos de noia.

8:01 Esvelts velers, piscines ran de platja i apartaments i apartaments i grues. A Torredembarra el revisor torna. Circula el tren paral·lel als baladres, ¿qui es creurà que aquest arbust d'arrels fortes evita amb verí que hi furguin els gossos? Jamila ho creu. S'hi consumeix la mare. Diu el seu nom i té una esgarrifança. Agafa un full de la carpeta blava i amb un sol dit escriu un cal·ligrama com si volgués revelar qui la incita a pensar i fer la mirada més ampla.

8:23 Mira la mar, la mar de Vilanova, «mare, la mar, mar envaïda, mare.» Ja ha tocat fons la nau de les paraules i treu del plor la tendresa i la força. Fa l'esbós d'un cos, d'unes mans, d'un rostre: li surt al pas una figura nova,

és rere una balustrada, mudada, copa en mà, brindis i bes al coll magre. No s'imagina ofrena mutilada, bust de foto, tema de calendaris. Als horts del Prat, maduixes d'hivernacle; sobre els crestalls encaixen cols i cebes.

9:07 Jamila mira els neons dels anuncis; al túnel de Sants, com un ou, l'andana. Entre els rails s'empaiten dues rates. No atura el plor, mentre els vagons es buiden de viatgers que en baixen en silenci. Qui pensarà que els papers l'aclaparen, que algú li fa el salt o que no té feina: tants de pitjors que s'obliguen a viure! Com si pugés del pou sense sortida no es permetrà poder aturar el rellotge: pensa en demà, toca fer de barbera, i ha d'adobar dàlies i geranis.

9:12 Fi de trajecte. En dejú vindrà l'hora del malestar. Pensa al Passeig de Gràcia deixar-se anar en alguna raconada com l'indigent del caixer automàtic, de tanta por que té del que l'espera. Jamila ho sap, morirà lluny de casa, 20

—de la d'aquí, en la d'allà no hi pensa—. Va rambla avall, s'entreté amb les tulipes; després va al moll i s'asseu una estona. Esperarà en dejú que arribi l'Hora, i en el llindar, en el límit, fracassi, enyorant vins madurs, sedosos, càlids.

El cicle de l'aigua Si ets capaç de llençar pedres a l'aigua del mar i fer-les rebotar tres vegades, voldrà dir que has passat el test i que pots fer-te una trena de quatre badies. SIA FIGIEL, L'indret d'on venim

Ets el que dius, Jamila, mentre gronxes la teva caixa d'eines, ara damunt davall. Portes les mans tintades d'henna, i enyores el palmerar i la canyella, on tens gravada la infantesa. Cada gest teu és germen de represa que es lliura salvatge al cicle de l'aigua, i a la pujada de la llet, per un camí d’anada. * Ets el que dius, fent tractes amb l'aire per estrenar, al roquissar llis de l'embarcador. Després, vagareges per les fonts netes, per les llambordes roents del migdia, per l'alè humit i cansat del vespre. A l'alta nit, et despertes febrosa: «¿qui m’ha xuclat el coll?», somiques. El veïnat t'escoltem arraulit darrere persianes abaixades. * 22

Ets el que dius, quan creues sense embalums la ciutat. Faríem que fossis llim d'amassar, si no fos que ens desarma el teu somriure que arriba acompanyat de tot, mentre que el plor es presenta sol. Dolor sense carta de navegar que s'afua arreu, el dolor, com el silenci i els granets de sorra. ¿Com dius que el distrauràs? * Ets el que dius, bategant llevant a la roba estesa. Guaites al celobert, algú s'enfila per les canonades. Fas renou, estossegues agitada, piques amb un tornavís i una llima al pot de sabó que fa de timbal; crides noms imaginats fent mil veus, perquè el llimac es pensi que no estàs sola. *

Ets el que dius, intentant aixecar l'ossada sense tendrums ni gelatina. La necessitat t'avança pel cos com un coet borratxo, i et trobes, no saps com, davant qui neda i guarda gavardina entre copes i canapès. Negarà tres cops que t'hagi vist mai. «No la conec de res», dirà. * Ets el que dius, entre dues eternitats de fosca. ¿Com pots distingir aquest cicló, que et rebat d'una banda a l'altra, de la torre de gran voltatge que balla damunt teu? Tot i que no sabem de quin peu calces, gosem dir-te que t'arreceris, però no ens escoltes, ni esperes que el mestre temps hi posi ordre. *

Ets el que dius, inventari del que havies perdut, i ara ho retrobes apilat a la vorera de davant de casa. Tot el que et queda, ho hem vist exposat al raig furiós d'una mànega d'aigua. I, després, delicada, ho has estès sobre diaris vells, al bat del sol. No és gran cosa, però deduïm que per als corbs és un gran què. * Ets el que dius, perquè desitges tant salvar-te, que fins i tot el gebre cobreix els escòrrecs que ha fet la pluja. En el cobert d'un camp perdut, fas una bassa de pastetes, engegues el torn, encens la fornal, poses a punt la fresa, la serra de cinta i la polidora. L'aire és com una esponja. *

Ets el que dius, abans de resseguir amb els dits sems les osques que han fet els anys al teu front. Et veiem desclavar de la paret una pissarra de fusta corcada. Amb una paletada de ciment, arrebosses uns quants maons pelats, i et graves el nom a la pasta tova. La mà que esborra fa rimar l'ésser i el no ésser. * Ets el que dius, quan dels dits et brosten paraules, i et preguntes si hi ha cap boira que no enyori badalls de sol. Beus te amb fulles de menta fresca i comptes els pinyols de dàtil, que has plantat a la galeria. Regues els testos, didal a didal, i la collita ja es fa anunciar: creure-hi és un deure, Jamila.

Desheretada Les hores soles, una a una, et sorprenen amb un fil de saliva als llavis entreoberts ajaguda en un portal qualsevol. ¿Qui diu que res et justifica per tornar enrere i posar-te a recer de tot allò que puguis dir que és teu? Continues matant les repetides tot ventant-te, zim-zam, sobre un son prim.

I recordes qui et va dir, mirant-te de dret: «Si ets capaç d'adonar-te, desheretada, que el món solca per altres mars allunyats de l'origen, i t’has quedat a la mateixa platja, mira't amb uns altres ulls les desferres, adoba el bot, i fes que tot sigui possible.»

***

AGRAÏMENTS Per les il·lustracions que han anat de bracet i han aportat sentit a molts versos d'aquest llibre: a Fabián Acidres, Antonieta Codina, Mònica de Dalmau Mommertz, Teresa Llorach, Marc Pérez Oliván, Pere Prats Sobrepere, Fina Veciana i Rosa Virgili. Publicades el 2020 en el recull 50 mirades des de casa https://bit.ly/3szcC3D

Lena Paüls (Reus, 1952), filologa i escriptora. Resideix a Barcelona. Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Ha publicat narrativa, poesia i assaig literari, tant en suport tradicional com en digital. Ha obtingut una dotzena de premis literaris, entre els quals el de poesia Viola d'Or i Argent dels Jocs Florals de Barcelona, el Mercè LLimona de contes il·lustrats i la distinció The White Ravens, de la Internationale Jugendbibliothek de Munic. lenapauls.blogspot.com

L'alè que fa olor de menta és un poema narratiu protagonitzat per la Jamila, una dona forastera que després d'un llarg recorregut vital estripa el bitllet de tornada. Desficiosa de mar, amb el viatge, connecta l'oceà interior amb l'entorn per aprendre a viure de nou i transformar el dolor de les pèrdues en experiència positiva.

Aquesta edició de L'alè que fa olor de menta, s’ha digitalitzat a Barcelona el mes de gener de l’any 2021