HISTÒRIA D'UN SECRET by Lena Paüls

Contacte editorial: Apartat de correus 32036 08015 Barcelona

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic.

Gent que fa el bé posa'm entre els hereus. Sura 26, 77-85

Quan jo tenia deu anys vaig guardar un secret del meu pare. S'havia guanyat el títol de rovellonaire davant de la família i de les amistats a còpia d'acudir als boscos de Prades cada matí de diumenge de tardor i no tornar mai a casa de buit. Als nostres cistells només hi feia cap l'essència del bosc: rovellons i pinetells. I, si no hi havia més remei, pebrassos, per fer el ple. La meva mare no venia gaire i, si algun diumenge ens acompanyava, no veia els bolets ni si els trepitjava. Però s'apoderava dels cistells tan bon punt arribàvem a casa i n'estenia tot el contingut per mides i qualitats sobre el taulell de la cuina.

L'àvia s'encarregava de cuinar-los i els que sobraven els escaldava i els congelava. Els medallons els conservava en sal dins pots de vidre. Aquesta felicitat de tardor es repetia sense fissures any rere any fins que un dia es va enterbolir per sempre més.

—N'hi ha a cabassos —va explicar el pare en sessió de sobretaula del sopar de dijous. El bosc prodigiosament farcit de rovellons es trobava al Pirineu, a cinc hores de carretera. N'hi havia fet un croquis un company de la feina, que la temporada anterior n'havia tornat amb dos cistells fins dalt i, si no fos que ara s'havia trencat la tíbia i havia de tenir la cama immobilitzada durant quatre setmanes, hi hauria tornat per fer-ne conserva per tot l'any. El pare s'havia pres la confidència com una obligació. D'entrada, la mare i l'àvia es van oposar a l'excursió pirinenca. I, perquè el pare se'n desdigués, es van posar a fer números. Per molt que tornéssim amb els cistells plens, no sortia a compte fer tants quilòmetres. I més si tenim en compte que la majoria els regalàvem a parents i amics. Però com que al pare li agradava més buscar rovellons que menjar-ne i no tenia cap altra dèria coneguda, es va tancar l'acord amb la seguretat, per part del pare, que dissabte ell, jo i la gossa Llima tornaríem a casa amb un carregament de rovellons tal, que el fet es podria acumular a les gestes familiars.

Així és que divendres m'enviaven a les vuit del vespre al llit, sense que remugués, sinó amb entusiasme pel que s'esdevindria l'endemà. A les quatre de la matinada ja estava a punt per sortir. Vam prendre entrepans de truita a la francesa i un termos de cafè amb llet per a nosaltres i una carmanyola amb ossos de pollastre i restes d'olla barrejada per a la Llima. Vaig dormir durant tot el trajecte, al seient de darrere, tapada amb una manta. La Llima també devia haver dormit, caragolada com s'havia instal·lat sobre l'estora del copilot. Quan em vaig despertar, just s'hi veia. El pare conduïa a poc a poc per una mena d'antic camí de carro asfaltat. Mirava d'aparcar en un dels caminals de la dreta, sota un gran castanyer carregat de castanyes amb la closca espinosa que es començava a obrir. A la banda esquerra no hi havia res més a mirar sinó el gruix de boira que, com un teló de cotó fluix, no permetia endevinar si hi havia timba, vegetació o un mur escarpat. Just obrir la porta del cotxe, la Llima es va llançar com una fletxa a inspeccionar el terreny. Era de raça perdiguera i vivia desaprofitada al terrat de casa, per

tant, quan tenia oportunitat de trepitjar camp obert, es desficiava buscant rastres. Ens la vam trobar llepant una paret de roca d'on naixia un brollador imperceptible. L'aigua desapareixia en una pica natural, que estava coberta de fulles podrides. En veure la paret de molsa i barretets, el pare va dir que anàvem bé, que el bosc que buscàvem era a tocar, just enfilar els esglaons de pedra i seguir el caminet.

Asseguts en uns pedrissos, de cara al brollador, vam menjar-nos un entrepà. El pare em deia el nom dels arbres, dels arbustos i de les herbes que teníem al voltant. Estàvem de bon humor, en aquell bosc ens esperava una festa. Vam parar orella per si sentíem el cant d'un gall fer, la percussió d'un picot o la remoguda de fullaraca d'un teixó. Però no es movia

ni una fulla ni se sentia el renou d'animals ni el so de cap corrent d'aigua. Vam riure perquè només se sentia l'espetec de la llengua de la Llima a la massa d'arròs inflat que el pare li havia posat esbarriat a la tapa de la carmanyola. Amb una habilitat que ja li coneixíem, triava només l'arròs i els ossos i apartava els cigrons. Com que el fred feia aconsellable el moviment, sense badar, vam prendre cadascú un cistell i vam pujar les escales de pedra i vam seguir un camí de cabra, flanquejat per blocs de pedra per una banda i, per l'altra, per un pendent de vegetació baixa. Cantàvem i fèiem broma inventant-nos mètodes per transportar els cistells plens cap al cotxe.

Al cap d'una hora, el camí es perdia i ens endinsava en una pineda vella, descurada. Tot just hi vam entrar, el pare va canviar de cara. Va dir que malgrat la humitat el bosc encara estava adormit. Em va fer notar que no hi havia cap llora ni cap altre bolet. Segurament hi havíem anat una setmana abans d'hora. Així i tot, vam continuar la recerca. No puc dir quanta estona havia passat quan ens vam trobar esquivant branques de pins trencades, encerclats per la boira lleugera que semblava un tel de fum. Vam començar a avançar amb esforç, entre troncs abatuts, jo agafada al cistell del pare perquè no vèiem res més enllà d'un metre de distància. Un cop i un altre fèiem cap al mateix lloc. Voltàvem en cercle. A mi em queia la gota del nas, el pare suava. Relliscava nerviós i ho dissimulava mirant sota un tronc o furgant en el tou de pinassa. Ens aturàvem de tant en tant, en silenci. Ens havíem perdut. La Llima s'avançava fent marrada i tornava enrere a esperar-nos.

Vam continuar així molt de temps, però no m'havia passat pel cap que el pare no sabés com sortir-ne. Estava molt seriós, i si m'entretenia recollint fulles de diferents colors i escorça de formes artístiques, em cridava neguitós que no badés i que no em mogués del seu costat. Fins que la gossa cansada de la incompetència humana, devia pensar que passaria gana si no ens indicava d'una vegada el camí. Va fer uns clapits i es va posar a caminar ajupida pel sotabosc embrossat, impossible de transitar per a nosaltres dos. La intuïció del pare va fer que la seguíssim, encara que haguéssim d'avançar reptant com serps.

A còpia d'arrossegament, els anoracs i les genolleres dels pantalons van acabar ratats i els meus guants, esfilagarsats dels palmells. Vaig perdre el passamuntanyes i una diadema, que es devien quedar enrestats en alguna branca. El pare va sortir del bosc amb les mans esgarrinxades i un ramet de sang a l'ull esquerre. Però el pare era obstinat i no volia donar el braç a tòrcer. Així és que vam continuar amb cotxe pel camí asfaltat fins a l'altra banda de la muntanya. Deia que era el vessant més humit. Per tant, allà sortirien els rovellons primer que en cap altre lloc. La boira en aquella banda s'havia dispersat. I ja m'hauria posat a picar alguna cosa i pensava en les avellanes torrades que el pare portava a la guantera, però no gosava ni demanar-li el pot, de tan enderiat com el veia. Tan enderiat estava que quan dos isards se'ns van quedar mirant un moment i van escalar un talús sense pressa, ni tan sols en va fer cas. Vam deixar enrere una clariana on hi havia una dotzena de vehicles aparcats, que vam suposar que devien haver arribat per l'altre costat del camí, perquè no

ens n'havíem creuat amb cap. No va ser el primer aparcament massiu amb què ens vam trobar en aquell recorregut. Fins que va decidir que no vindria d'un i va aparcar. No sabem si en aquell lloc hi havia rovellons, però no hi faltaven famílies de rovellonaires fent pícnic i gossos de totes les races i mides que van fer les delícies de la nostra Llima. Més avergonyit que una altra cosa, el pare va plegar veles. I vam recular cap al punt de partida del croquis. Sota el castanyer majestuós, a quarts de cinc de la tarda, ens menjàvem el segon entrepà dins el cotxe i buidàvem el termos de cafè amb llet, sense adreçarnos la paraula. La Llima es va acabar l'olla barrejada, cigrons inclosos. El sol ja declinava, quan tornàvem a la carretera general. El pare, ara sí, només parlava de com justificaria tants quilòmetres i la tornada sense rovellons, davant de la meva mare i davant de la seva, és a dir, la meva àvia. Me'l mirava i, com si el veiés per primera vegada, el vaig veure fràgil. S'havia hagut de valdre de la Llima per sortir del laberint del

bosc. Tenia trenta-quatre anys, i li havia sortit de sobte un cabell blanc al serrell. Als meus ulls, s'havia fet petit. I jo, gran. El vaig ajudar a trobar excuses basades en veritats a mitges, que tenien més a veure amb el nostre aspecte de rastrejadors que no pas amb el fracàs com a rovellonaires. Però el pare deia que no i que no, que havíem d'aguantar el xàfec.

De sobte, en un revolt, a l'entrada d'un poblet, vam veure unes dones que plegaven una parada de confitures, d'embotits, de formatges, de castanyes i de bolets frescos de tots tipus. El pare va aparcar a tocar de la parada i ens hi vam acostar. La Llima es va embadalir amb les flaires del taulell i una venedora li va donar un tall eixut de bull negre. Però en volia més, i molestava les paradistes, fins que el pare la va tancar al maleter.

Vam tornar al cotxe amb una caixeta de rovellons que havíem pagat a preu d'or. —És un secret —em va dir el pare. El vaig ajudar a traslladar els rovellons amb tota cura de la caixeta al cistell gran. Per quedar mig ple n'hauríem hagut de comprar una altra caixeta. No ho vaig dir, però vaig pensar que posats a tenir un secret, ens hi havíem posat per poc.

Quan ens n'anàvem, la Llima no va voler passar de cap manera al seient de davant, ni estirant-la pel collar. I es va quedar ajaguda al maleter, amb posat digne. Arribàvem a les onze a casa. La nostra gossa ni tan sols va voler entrar a saludar les mestresses. Va pujar directament al terrat, emmurriada. Sense fer esment de com anàvem de bruts i d'esparracats, només veure el contingut del cistell, l'àvia i la mare i van dir a cor, decebudes: —¿Tot això...?

I jo, amb deu anys, còmplice d'un secret per primera vegada, em vaig trobar amb la mirada confosa i indefensa del pare.

L'endemà, diumenge, mentre esmorzàvem, la Llima va provocar la confessió. La gossa no parava de badallar de cara a l'àvia, que tallava pernil. Obria la boca amb tanta desmesura que li va descobrir restes de menjar negre encastades a les dents. —¿Què hi havia a l'olla barrejada, bonica? El pare es va sentir al·ludit i va dir vocalitzant bé, amb el cap cot: —El que la Llima té a les dents són restes de bull negre de la parada on vam comprar els rovellons. L'àvia va aturar un instant el ganivet a l'os del pernil i va intercanviar una llambregada fugaç amb la mare, que va continuar sucant un tomacó de penjar en una llesca de pa. I jo, deslliurada del secret, em vaig trobar amb la mirada serena del pare.

SINOPSI Costa guardar un secret del pare i més, si qui l'ha de guardar té deu anys. Però el secret d'aquest relat té una història efímera perquè una gossa perdiguera el posarà al descobert.

Lena Paüls (Reus, 1952). Autora del relat. Llicenciada en Filologia Catalana. Ha publicat nombrosos treballs de narrativa, de poesia, d'assaig literari i pedagògic. Ha guanyat una dotzena de premis literaris, entre els quals la Viola d'Or i Argent dels Jocs Florals de Barcelona i la distinció The White Ravens, de la Internationale Jugendbibliothek de Munic. Dirigeix la revista digital «Cornabou» de literatura infantil i juvenil.

Teresa Llorach (Reus, 1965). Autora de les il·lustracions. Graduada en Arts aplicades, especialitat de pintura. Prefereix l'art figuratiu: persones detalls, converses... també el paisatge urbà, una dedicació que du a terme amb el grup 'Urban sketchers a Reus'. Ha il·lustrat el llibre Dibuixant Reus (2017) i diversos contes infantils. Ha col·laborat amb pintures per a cartells d'actes culturals i ha participat en diverses exposicions col·lectives.

Història d'un secret edició digitalitzada a Barcelona el mes de novembre de l’any 2021