L'escopinada del dimoni i altres carícies by Lena Paüls

L'ESCOPINADA DEL DIMONI i altres carícies LENA PAÜLS

Tu m'inventaves noms i altres carícies JOAN FUSTER

Primera edició: desembre 2017 2017 © Lena Paüls (pels textos) 2017 © Diversos autors (per les fotografies)

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

A la meva mare

Agraïments

A Manel Casanova per les informacions rigoroses i l'anecdotari del seu web «Menuda Natura». A Antonieta Codina, Manel Des Valls, Màrius Domingo de Pedro, Montse Francisco, Josep Lomas, Camil·la Pérez Salvà, Xesca Serra Payeras, Ferran Turmo, per les fotografies A Andreu Sotorra, còmplice jardiner de tots els conreus comuns.

Índex

ARBRES, 8 ARBUSTOS I LIANES, 22 PLANTES HERBÀCIES, 46 BOLETS I FONGS, 98 CREATIVITAT AL JARDÍ, 102

Introducció Visc envoltada de plantes de les quals no conec el nom. Ni tan sols el comú, que generalment es diversifica en esplendorosa creativitat.

els tanys dels arbres surten un any i un altre, puntuals cada primavera. És la seva manera de dir-nos que ja podem fer la nostra vida lluny del jardí, que aquí no ens necessiten.

Vegeu, si no, l'escopinada del dimoni —l'herba que dona títol a aquest recull—, amb quins noms deliciosos se l'anomena: llagrimetes, sempreenflor, xuclamel, cap blanc, salivetes del Bon Jesús... És precisament per les ganes de saber-ne més que n'he anat escrivint apunts al blog «Pont d'Enseula» del 2009 fins ara.

Quan hi som, però, el jardí em desvetlla el costat protector. Percaço llagostes, assetjo formigues, caragols i llimacs. Fotografio les meves víctimes així que les filustro, però em temo que no em prenen seriosament i, quan hi torno, ja no hi són. La natura s'esforça a fer-nos contents i ens fa optimistes per suportar tots els freds que ens sotgen a cada cantonada, estiu i hivern.

El meu entorn immediat se centra en un jardí de llicorella, fronterer al Priorat, un jardí de secà, obert a tots els vents. Les plantes hi creixen patint. Pateixen, sobretot, de soledat, però les cabeces de ciclàmens, els crocus, les frèssies i

Barcelona, 2017

ARBRES

LA PERERA L'arbre que porto al cor no és un pi com el que hi portava el poeta de Pollença. És una perera. Nana. Va ser el primer arbre que vam plantar al jardí de llicorella, al refugi de la Vinyeta de Duesaigües, ara ha fet 40 anys. Gràcies, Josep Rabascall, de ca la Perpètua. Per esmorzar mengem melmelada de pera sobre una llesca de pa torrat. És la primera melmelada de la temporada. La fem amb l'excedent de peres de la perera nana. Per cada quilo de peres pelades, una mica més de mig quilo de sucre, una branca sencera de canyella i la pell d'una llimona. Ho bullim tot a foc mitjà durant 20 minuts. A continuació, sense deixar-ho refredar, retirem la branca de canyella i la pell de llimona i ho triturem. Posem la melmelada en pots de vidre, els tapem i els esterilitzem cinc minuts al bany maria. Etiquetem els pots i els guarden a les lleixes del rebost. Pels volts de Nadal fem la llista dels familiars i dels amics que esperen tastar la melmelada de l'any. Pot semblar estrany, però cada anyada té un gust diferent. El nostre regal ja és un clàssic.

EL CIRERER Aquesta planteta amb tres gemmes és un projecte de cirerer de fruit molsut i dolç. El va empeltar Cisco A. de cal Carrascle pel sistema d'agulla i ens n'explica el procediment amb precisió. El peu o patró és de cirerer de guineu o de santa Llúcia (prunus mahaleb), que és un portaempelt molt resistent i compatible amb el cirerer comestible. Serà el tercer cirerer que arriba al jardí. Els altres dos es van malmetre amb el temps. Sembla que és un arbre de poca durada.

Empelt d'agulla. Autors: Josep Sellarès, fruticultor i viverista; i Guillem Arribas, tècnic agrícola. Per a Agro-cultura. © Paüls

L'ALZINA Aquests aglans són del nostre jardí de llicorella, de l'alzina que ens va regalar fa més de trenta anys el Cisco A. de cal Carrascle. És com si ara el veiés arribar, somrient, amb un plançó de mig metre. Aquesta primavera no vam coincidir amb el Cisco per preguntarli com havíem de tractar la plaga d'insectes que va instal·lar taula al restaurant de la seva l'alzina. A l'alzina, i només a l'alzina. Eren uns escarabats vermells amb punts negres, una mena de marietes allargades —a la foto, vegeu-ne una afartant-se— que van rosegar les fulles tendres. No les vam matar perquè ens semblava que es volien menjar el pugó, un pugó que imaginàvem tan microscòpic que no es deixava veure a ull nu. La primavera que ve, així que veuré una marieta d'aquestes, la ruixaré amb una infusió d'alls. I, si no se'n va a pasturar a cal veí, passaré al pla b, que consisteix a posar cervesa en un bol, a terra. L'insecte, que es veu que és un gran aficionat al mam, hi anirà i s'hi ofegarà. Això és el que he llegit en un fòrum sobre conreu ecològic, però no sé si creure-m'ho.

EL PI DE L'ALEIXAR El Pi de les Planes és un arbre monumental de tres-cents anys d'antiguitat, amb una esquerda al tronc. Anomenat també Pi del Fernando, es troba en terme de l'Aleixar (Baix Camp), al vessant dret del Barranc de les Trilles. És "el Pi", diu el naturalista Màrius Domingo de Pedro, al seu blog «Ca la Gallineta». Té una capçada de 28 m, al voltant de 20 m d'alcària i 4,70 m de volta de canó. Coordenades: 41º12’33’N 1º2’41’’E. No en sabíem les mides d'aquest pi pinyer (Pinus pinea), però ja en coneixíem l'espectacularitat gegantina que comparteix municipi amb l'Alzina del Mas de Borbó. Ara, per aquest apunt de Domingo, coneixem que aquest pi té una vocació singular: és un pi cangur! A la capçada hi creix una planta epífita: un pi blanc (Pinus halepensis). Natura generosa.

ELS TARONGERS Aquests tarongers florits són en una parada d'una masia de muntanya, situada a prop de l’Aleixar (Baix Camp). Les taronges són de la varietat Nàvel. "Ara mateix coincideixen les flors de la propera collita amb els fruits de la darrera. És una delícia passejar per la vora i poder gaudir del penetrant perfum de la tarongina", em diu Manel Des Valls, amic d'adolescència retrobat, ara sota pseudònim virtual. A casa seva mengen les taronges madurades a l’arbre, amb tot el contingut de sucre, les vitamines i les propietats beneficioses en plenitud. Tanquem els ulls. Olorem. Ens deixem endur per la sensualitat de les flors del taronger, la tarongina. Si la seva fragància penetrant des de l'alta mar s'ensuma, com diu el poeta Manuel Vicent, més es pot sentir des de la nau de casa nostra, tot i que l'únic taronger del nostre jardí li falti força i només l'hàgim vist florir una vegada. La imaginació hi fa la resta. © Manel Des Valls

ELS AMETLLERS Enguany els vint ametllers marcona del nostre jardí han entomat la neu durant dies i han suportat unes quantes setmanes de molt de fred. Però, puntuals, a començaments de febrer han borronat, després han florit, han tret fulla i ametllons que amb la calor han obert la clova seca.

Amb l'esforç, els ametllers han perdut altre cop la fulla. Ara tenim les ametlles que s'assequen al sol de setembre i ja pensem en els panellets. El cicle recomença. Els nostres ametllers marcona més aviat són per fer bonic. Els adobem, sí, però el terreny no dona per més. Aquesta primavera tenen una copa frondosa, però així que comenci a fer calor deixaran anar fulles i la catifa no pararà de créixer fins que, a mitjan agost, quedarà l'arbre pelat. I, d'ametlles, poques. ** PS. Em costa parlar-ne en passat, dels ametllers del nostre jardí. Ens han donat moltes alegries i moltíssima feina infructuosa de conreu. En els darrers dos o tres anys ni tan sols flors feien. Així que creixien quatre fulles es tornaven grogues i queien. Havíem d'admetreho, els coprers de la tanca havien guanyat la partida. No calia adobar els ametllers ni regar-los, tot anava a enfortir els coprers. Amb dolor vam demanar al Jaume jardiner que ens els tallés arran. Alguns encara es resisteixen a desaparèixer i cada primavera treuen brots. Indòmits.

ELS AMETLLERS FLORITS Semblen grans toies de color de rosa, però així que faci una mica de vent, cauran els pètals i faran una catifa que no deixarà veure el pedruscall. Ara és la millor època dels ametllers. Tot seguit desplegaran les fulles fràgils, d'un verd tendre, i les abelles hi feinejaran entre les flors i els romanís del caminal. Els ametllers són els arbres —junt amb la perera nana— més fotografiats i que més literatura emocional ha generat a casa nostra. Sento una gran nostàlgia perquè no ha estat possible que ens acompanyessin més enllà de quaranta anys.

El sol encara s'amaga darrere les feixes que hi ha damunt del que eren les grades del camp. I fa humitat de febrer. Per darrere treuen el cap alguns ametllers que comencen a florir. I et sents molt animada. Sempre et sents molt animada quan veus florir els ametllers. Els de flors blanques i els de color rosa. Les primeres flors de l'hivern que s'acaba. Penses que faràs un pom de branquetes de flor d'ametller i que el portaràs a casa.

ANDREU SOTORRA. La medalla

L'ARBRE DELS FANALETS Tenim un arbre dels fanalets (Koelreuteria paniculata), del qual fins no fa gaire no sabíem el nom. Un cop més, la informació de Manel Casanova, responsable del blog «Menuda natura», ens ha tret de la ignorància. Enguany el nostre arbret ha florit per primer cop, unes flors a ramells de color groc lleugerament oloroses. Ara encara està arrodonit de fulles verd fosc i els fanalets que li donen nom ja són de color marró. Els fanalets són els fruits, una mena de càpsula inflada semblant al paper pergamí que comença de color blanc trencat i arriba al marró fosc en madurar. La càpsula cònica de tres angles conté dues o tres llavors esfèriques de color negre brillant.

Cada cop que em miro l'arbre dels fanalets hi veig algun canvi, i em ve a mà l'adjectiu planià "amè". L'arbre dels fanalets és amè, si l'adjectiu és aplicable a un arbre.

L'EUCALIPTUS Quan tenim el nas tapat sabem que en desapareixeran les molèsties en una setmana, però, mentrestant, són una murga. Ronquem més que mai i no descansem bé. En aquests casos, per accelerar el procés, a casa tenim costum de bullir fulles seques de l'eucaliptus del jardí de llicorella. I en fem inhalacions cinc o deu minuts, abans d'anar a dormir. Els bafs d'eucaliptus tenen poder antisèptic i eviten complicacions bacterianes, alhora que obren els porus i deixen el cutis net. Enguany a l'eucapitus ha fet niu la merla. Altres anys l'havia fet a l'alzina, però ara deu haver-hi sentit l'olor de la infusió d'all que hi vaig espargir per combatre una mena de marietes que se'n mengen les fulles tendres. Com que la merla ha fet el niu molt baix, ha estat mirat i remirat per nosaltres i per totes les visites que hem tingut d'un mes ençà. Mentre un membre de la parella els alimentava l'altre s'instal·lava a la branca més alta d'algun coprer i vigilava a totes bandes per alertar l'altre de la presència de possibles depredadors.

Una setmana que no vam ser al jardí de llicorella, la merla va tenir temps de covar els ous i van sortir-ne dos pollets. El mascle (de plomatge negre i bec groc) i la femella (de plomatge castany, bec fosc) portaven menjar al niu i el posaven al bec de les cries.

Per fi els petits van saltar del niu, moment que també vam immortalitzar en aquesta foto. Aquest pollet de merla encara no sabia volar prou i els progenitors l'alimentaven buscant-lo entre la malesa. D'això, ja en fa unes setmanes. Ahir vam trobar una merla adulta a mig rosegar al jardí de llicorella. Possiblement la va caçar algun esparver i, tot volant, l'hi devia caure de les urpes. Eros i Thànatos a la natura.

LA MIMOSA La flor de la mimosa és un regal per als sentits. Som a l'hivern, encara; i la mimosa (Acacia dealbata), puntual com cada any, és un dels primers arbres que floreix amb entusiasme desbordant. Mentre els altres arbres encara hivernen, les mimoses s'afanyen a fer resplendir els jardins amb les seves cabelleres escandalosament rosses i perfumades. Aquesta planta, verda tot l'any, és originària d'Austràlia. Té les arrels superficials i pot arribar a fer tres metres d'alçària, cosa que la converteix en vulnerable a l'exposició del vent. No n'hem tingut cap al jardí de llicorella, perquè sempre ens l'hem imaginada torturada pel mestral que hi bufa sense pietat. En canvi, al jardí dels meus pares en tenien una a ple sol, a l'embat del vent, gairebé no la regaven i era un arbre imponent, una mica desordenat de brancatge. Potser per això la meva mare posa uns quants peròs a la meva efusió preprimaveral. Diu, per exemple, que les branques creixen molt i de pressa i no admeten gaire la poda. També diu que després d'aquesta floració espectacular que fa a finals d'hivern, la mimosa llença uns fruits menuts que embruten el terra i les altres plantes del jardí. I, encara, una altra objecció: la flor un cop tallada és poc duradora i, de seguida, és tota polsim. I per això fa plorar. I tossir. Quin regal!

LA PRUNERA La prunera de jardí o prunera de fulla roja (Prunus cerasifera Ehrh) destaca entre les plantes i arbres del jardí de llicorella perquè tenen les fulles de color de vi negre. A començaments de març, abans que surtin les fulles, fa unes flors de color rosa que els vents s'encarreguen de fer caure. Les poques flors que queden acaben a l'estiu en unes prunes negres de la mida d'una cirera. En tenim dos exemplars, que deuen ser de la varietat Pisardii, que és la que se sol utilitzar com a peu per a empelts de diverses varietats de prunera. Si ara enxampo l'insecte que en rosega les fulles, no podrà explicar l'àpat als seus descendents.

Les coses són d'un color i es tornen d'un altre, segons el que hagi estat dit.

AVEL·LÍ ARTÍS-GENER

ARBUSTOS I LIANES

EL BONETER DEL JAPÓ Gairebé tots els nostres exemplars dels boneters del Japó (Euonymus japonicus) procedeixen d'esqueixos de les primeres mates plantades fa una trentena d'anys. En tenim de tres varietats: de fulla verda, el qual tractem cada temporada amb sulfat de coure pel fong oïdi, una mena de polsim blanquinós; la de fulla de color verd matisat de groc (mediopicta) que, tot i ser de fulla perenne com els altres, sembla un arbust caducifoli, perquè cada hivern perd moltes fulles; i les de les vores blanques (albomarginatus), el més resistents a les plagues, un exemplar del qual tenim plantat a mitja ombra i seria un arbre d'alçària considerable si no el mantinguéssim a ratlla a uns dos metres. A l'hivern fa uns fruits una càpsula en forma de bonet (d'aquí prové el nom de la planta) que il·luminen amb puntets vermells la planta. No els afecta la poda sistemàtica, són resistents al fred i al sol directe i toleren bé les condicions de reg escàs.

EL BRUC D'HIVERN Bruc d’hivern, cepell o xipell (Erica multiflora). Aquest arbust també s'anonena petorret i peterrell en algunes comarques valencianes fent referència als esclafits que fa quan crema. L'havia confós amb el bruc boal (Erica arborea) o bruc de fer pipes de fumar, però, els apunts documentadíssims del blog «Menuda Natura», de Manel Casanova, me n'han tret de dubtes. Entre altres diferències, les campanetes del bruc boal són de color blanc i floreixen a la primavera; les del bruc d'hivern són rosades i floreixen a la tardor. Llegim en aquell blog que l'extracte Erica multiflora, a banda d'altres usos medicinals és: «diürètica i sedant de les vies urinàries. Depurativa, astringent i antireumàtica». Però, alerta, perquè «estudis recents mostren que afavoreix el creixement de cèl·lules dèrmiques de la papil·la dels pèls, és a dir, afavoreix el creixement del pèl». Vaja, a la natura tampoc no hi ha un pam de net! © Antonieta Codina

EL CODONYER JAPONÈS Al nostre jardí de llicorella hi ha aquest arbust de florida espectacular. És un codonyer japonès (Chaenomeles japonica.) Ens el van plantar els meus pares. Floreix al mateix temps que els ametllers, és a dir, molt d'hora, abans que brotin les fulles. La planta mare viu en un espai assolellat, sense demanar gaires atencions, però nosaltres l'esporguem a fons perquè les branques amb unes espines de tres centímetres envairien un dels camins del jardí. Abans de perdre la fulla, fa un fruit similar a una poma petita verdosa. L'altre exemplar, més petit, fa un fullatge frondós, però no l'hem vist florir mai. No hi ha dos fills iguals.

EL BAMBÚ DEL CEL Bambú del cel, bambú sagrat, bambú diví (Nandina domestica). Acabo de saber el nom de la planta elegatíssima i de conreu rústec que em va regalar fa un parell d'anys la Francisca O. de Duesaigües. Les fulles són perennes i canvien de color segons l'estació. Ara són de verd terrós però no fa gaire eren rosades i a la tardor tiraven a taronja i a l'hivern mostraven uns espectaculars tons púrpura. El nostre exemplar és un arbust que fa poc més de mig metre i ara és a punt de florir per primer cop. Les flors blanc-rosades deixaran pas a unes baies vermelles que es mantindran ben bé fins al març. El següent pas és canviar-la cap a una torreta més gran procurant que no se'n ressenti.

LES PARRES Veremem el que tenim. I és molt, si ens hi conformem. Tenim vuit ceps, però només tres fan raïm, els altres ens regalen uns quants pàmpols perquè no sigui dit. Enguany els grans s'han fet enormes i ara estan tensos i plens a punt de rebentar. La merla fa dies que els vigila. I nosaltres vigilem la merla perquè no faci la verema pel nostre compte. És un argument tan fàcil de comprendre com la complexitat d'un espectacle shakespearià. Enguany la qualitat del raïm dels ceps del jardí de llicorella ha estat excepcional. Si fa no fa com la del Priorat, que tenim a tocar. Tenen una pellofa massa gruixuda (pel meu gust) que més val llençar, tal com llegim al Tirant lo Blanc: «... ja cercha los que són ben madurs e posa'ls en la boca e menja's la molla de dins e lança la pellofa.» Després de retirar les xarxes, deixem uns quants gatims per a les merles.

LA PARRA D'INTERIOR La parra d'interior o heura de vinya (Cissus rhombifolia “Ellen Danica”) és sensible a les gelades. Per sort d'adapta bé als interiors, fins i tot en racons amb llum escasssa. N'havíem tingut unes mates penjants de més d'un metre plantades en jardineres a l'ombra, però no van resistir la duresa d'un hivern amb massa dies sota zero. Aquesta darrera tardor vam plantar d'esqueixos els exemplars joves que tenim ara al jardí de llicorella. Van arrelar i han crescut força ràpid. Si se'n surten, d'aquestes fredorades, a la primavera els trasplantarem en torretes més grans. Provisió per un estiu frondós.

Doncs, està vist: fer miracles és pas cosa de sants ara com ara. PERE QUART. Vacances pagades

LES HEURES Les heures poden viure cinc-cents anys. Les nostres enguany —2017— han complert els quaranta. La més prolífica és la vulgar (Hedera helix) que vam plantar d'un esqueix silvestre. És de la mateixa època que totes les altres, plantades per Josep Rabascall, amb esqueixos del xalet del Pla. Ara es troben al final de la floració i hi ha un eixam d'abelles que hi feinegen sobre els raïms. Tenim diversos tipus d'aquesta liana a tot arreu: enfilada en troncs morts i —controlada— en el d'una olivera de l'entrada. La tenim estesa a terra com a parterre entre pedres; enfilada fent tanca o arrambada a la paret, abalançada sobre gerres de fang... Totes les varietats són de fulla llustrosa que aguanta bé el bat de sol i els ombrius, però som estrictes en la poda perquè tenen aspiracions d'invasores. Tinc entès que els fruits madurs de l'hedera helix són verinosos i, segurament per aquest motiu, aquesta planta figura, des del 2003, a la "Llista de plantes la venda de les quals al públic queda prohibida o restringida per raó de la seva toxicitat."

L’ARÍTJOL L'arítjol (Smilax aspera) és el plat preferit dels barrufets. Popularment se l'anomena amb altres noms: heura espinosa, matavelles, sarsaparrella, banya de bou, heura del diable... Creix entre bardisses, entortolligada en altres plantes. Les fulles en forma de cor, amb espinetes tot al voltant, són verdes i lluents tot l'any. Ara té baies esfèriques i carnoses de color vermellós en forma de raïm. De les arrels es fan begudes refrescants i fins i tot se n'han comercialitzat. Sembla que en infusió tenen propietats estimulants i depuratives. Se'ls suposen efectes antiverí i per això, diuen, que emperadors romans com Claudi, Cal·lígula o Domicià en prenien com a prevenció. De tota manera, la Comissió Europea considera que els usos d'aquesta planta no estan provats i desaconsella utilitzar-ne tant per la ineficàcia com pels riscos que pot comportar. Per tant, més val mirar els arítjols de lluny i deixar-los per als barrufets. © Antonieta Codina

LA MARIALLUÏSA La mata de marialluïsa que tenim al jardí no és gaire gran, però, en canvi, és molt productiva. En fem tres collites l'any. Assequem les fulles al rebost i les guardem en pots de vidre. Les utilitzem en infusió per alleugerir els símptomes d'indigestió. També tenen una lleugera acció sedant i antineuràlgica. Fan una olor difícil d'oblidar.

L'ESPÍGOL L'espígol o lavanda (Lavandula angustifolia) va ser de les primeres plantes que va arribar al nostre jardí, de les mans d'Anton Alberich. Al terreny pedregós de llicorella les mates d'aquest semiarbust s'hi van fer de seguida. Les abelles feinegen a les floretes blavoses entre juliol i agost. A finals d'estiu en tallem les espigues i les deixem assecar en cistells. Després, posem els grans en bossetes i les desem als armaris per perfumar-los i posar a ratlla les arnes. A casa no en fem servir fulles i flors per les propietats medicinals reconegudes ni com a condiment. La Carmina M. ens va deixar tastar un gelat d'espígol i vainilla exquisit. La recepta: 500 ml de nata per muntar / 100 g de sucre 50 ml de llet / 10 espigues d'espígol 1 branca de vainilla Reservem les flors fresques per decorar. Fem una infusió amb la resta de les espigues, la llet i la branca de vainilla oberta. Un cop feta la infusió hi desfem el sucre i la deixem refredar. Quan la infusió és freda buidem l'interior de la vainilla dins la llet, la colem i la barregem amb la nata sense muntar i les flors que havíem reservat al principi. Ho posem en un bol i ho deixem al congelador. Ho anem remenant cada dues o tres hores fins que agafi la consistència desitjada.

L'ESPÍGOL DENTAT Al gener, al jardí de llicorella no hi ha cap altra flor que les de color blau de les mates d'espígol dentat (Lavandula dentata.) A diferència del seu espectacular parent [lavandula angustifolia], les espigues no són gaire flairoses. En canvi, les fulles dentades de color verd-gris són molt aromàtiques, però no s'utilitzen en perfumeria. Aquesta varietat ens la va plantar el Cisco "Carrascle" i ha resultat molt agraïda de conrear en el terreny pedregós del nostre jardí de secà. Confesso el meus dubtes ecològics quan sento a dir que és una planta beneficiosa per les plantes que l'envolten perquè la flaire de les fulles espanta els pugons. He arribat a la conclusió que els nostres pugons són defectuosos. No tenen desenvolupat el sentit de l'olfacte.

EL ROMANÍ Els arbustos de romaní presideixen el nostre jardí de llicorella. La majoria estan fets d'esqueixos de romaní salvatge. Són arbustos verds tot l'any i gairebé no necessiten reg. A l'estiu les fulles es rosteixen una mica, i és l'únic temps que no estan florits; però aviat es recuperen. Van florint almenys tres vegades l'any. Fem servir les fulles com a condiment de peix, sopes, carn al forn, sempre emprat amb moderació (un parell de fulles tallades ben menudes) perquè el gust un punt excessiu pot agrejar un plat. També el fem servir amb infusió per esbandir el cabell i per a combatre infeccions lleus de la pell i de la boca. Fem servir les branques i les fulles de romaní, cremantles a la planxa, per perfumar el refugi després de cuinar. De les virtuts del romaní, mil coses se'n poden dir.

ELS ROSERS ¿Qui són els autors d'aquestes fulles esculturals? ¿Artistes i artesanes del trepant? ¿Industrials de l'encuny i la perforació? Les formigues del nostre jardí fan uns traus d'una perfecció formal tal que fan pensar que manipulen estisores, broques, barrines. De fet —pensant-hi amb calma després de l'enrabiada—, potser aixeco fals testimoni perquè mai les hi he vistes treballar, les formigues. Malpenso de les erugues, de les papaorelles (que ja porten el tallant incorporat), de les bavoses... en fi, d'animals sospitosos no en falten. De víctima, només un: el roser salmó. Veig només el seu llum a través del silenci i sento el seu somriure que omple la foscor.

R. TAGORE. El jardiner

EL ROSER SILVESTRE Aquest exemplar de roser silvestre (Rosa canina) de més de dos metres es troba a Duesaigües, arrecerat al peu d'un marge de pedra seca, entre la malesa de l'herbassar. Ens va sorprendre en plena florida fa unes setmanes en un passeig amb la Montse F. i l'Anna L. A la foto de la rosa es poden apreciar els cinc pètals amples i fràgils de color lleugerament rosat, comestibles en amanides i, un cop confitats, per decorar pastissos. A més del nom vulgar de roser silvestre, aquest arbust caducifoli és conegut amb els noms de gavarrera, rosa pendulina o roser gavarrer. Podria ser que el nom científic Rosa canina (rosa de gos) al·ludeixi a les punxes corbades de la tija, semblants als ullals dels gossos. Els fruits són uns glòbuls granats i durs que maduren a finals d'estiu i durant la tardor. Sembla que són astringents i s'aprofiten per diferents preparats farmacèutics. Els massatges amb l'oli essencial que se n'extreu té propietats afrodisíaques.

N'he plantat una dotzena de llavors al jardí de llicorella.

ELS BALADRES Capaltard. El Jordi de ca la Perpètua ens ha portat un baladre, de part de la seva germana Genoveva. Fa mig metre i encara no ha florit. No sabem de quin color farà les flors. Mentre el plantem prop de la portalada, un llampec parteix en trossos la gola de llop del cel. Un tro i gotellada. Corredisses. Resguardats sota el porxo, parlem d'un caminal magnífic de flors verinoses.

PS. Al caminal del nostre jardí hi ha quatre baladres: dos de granats, un de rosa pujat i un de blanc. Tret del banc que aquí he explicat com va arribar al jardí, els altres procedeixen d'esqueixos del parc de Montjuïc. Cap sobrepassa el metre d'alçària. Han estat objecte dels nostres experiments en matèria d'aprofitament de l'aigua. I, tot i així, vegeten. L'esforç de la planta i nostre es veu compensat amb quatre flors de cada exemplar. © Paüls

EL LLENTISCLE El llentiscle (Pistacia lentiscus), anomenat també mata, és un arbust de dimensions considerables que creix salvatge als boscos d'Escornalbou. Tret de l'estiu, en qualsevol passejada, tornem a casa amb unes quantes branques d'aquesta planta que aguanta força temps en ambients tancats. Me n'agrada la disposició del brancatge, la fulla petita, perenne, de color verd fosc. I millor, encara si en collim amb els fruits, unes baies menudes que van del verd fins al negre, quan són madures. Fa una olor fresca, astringent. Me'n va fer adonar la Maria Montserrat Ros, que n'acostumava a tenir un feix en un gran gerro a la perruqueria del carrer de la Font a Duesaigües. No sé si la Maria Montserrat sabia que la principal utilitat del llentiscle prové de l'extracció de la seva resina aromàtica —el màstic—, la qual es fa servir com a vernís, ciment dental i com a goma de mastegar per refrescar l'alè. M'informo que és una planta molt resistent, ideal per jardins de secà com el nostre, però no n'he aconseguit arrelar-ne cap brot.

LA GINESTA L'any passat vaig guardar unes quantes beines plenes de llavors de ginesta (Spartium junceum), pensant que aquest arbust es faria ufanós al nostre jardí de secà i pedruscall. No les he plantades; per tant, hauré d'esperar l'any que ve perquè ara, tocant a les cunetes de les carreteres i pels terraplens secs del voltant de les vies del tren, ja n'hi ha grans mates de brancam flexible de dos metres d'alçària, amb les flors grogues, lluents. Em vénen ganes de fer-ne feixos i emportar-me'ls a casa, però com a planta tallada les flors grogues de la ginesta cauen de seguida. D'aquestes flors se n'extreu l’essència per tal de fer-ne olis i perfums aromàtics. Pel que sembla, la ginesta és diürètica i purgativa, però pot causar vòmits i, per aquest motiu, és considerada una planta tòxica. La presència de narcòtics i les creences associades a la ginesta porten a pensar que aquesta planta devia ser utilitzada per aconseguir estats d’alteració de la consciència en rituals. Aquí les flors s'associen a la celebració de Corpus, però, enguany (26 de juny), l'ou com balla i les catifes de flors no en tindran ni l'olor, de la ginesta.

L'AUCUBA L'aucuba (Aucuba japonica) —cubana, l'anomenava la meva mare—, és una planta de fulles de color verd fosc i taques grogues irregulars. Vol ombra i terra fresca, però no entollada, si no, les fulles es tornen negres. Suporta bé les temperatures baixes, però no el sol directe. Va arribar al jardí de llicorella en una camioneta descoberta, l'any 2003, l'any de l'onada de calor. En un trajecte de pocs quilòmetres va arribar amb les fulles cremades. Irrecuperables. Va sobreviure arrecerada fins la primavera següent, que va treure fulles noves. Aquesta aucuba n'és la tercera generació, reproduïda amb trossos de branca de la planta mare. No l'ataquen ni pugons i plagues. Si s'aconsegueix encertar-li el lloc, només cal regar-la cada cop que la terra s'assequi a l'hivern, i dia per altre a l'estiu. L'aucuba ens recompensa amb aquesta alegria de fulles vistoses.

EL BOIX El primer boix (Buxus sempervirens) que va arribar al nostre jardí ens el va comprar el Cisco A. de cal Carrascle i els exemplars que tenim procedeixen d'estaques d'aquell arbust primer. És un arbust de fulla perenne, de varietat nana. Tot i que admet ser objecte d'escultura vegetal, nosaltres no el podem si no és per igualar-ne lleugerament les branques. Creix a poc a poc, a ple sol. No és gaire exigent de reg, però a l'estiu les mates que tenim en torretes agraeixen que no els deixem assecar la terra. No l'ataquen ni pugons ni plagues i és resistent al fred. Una joia rara.

EL GALZERAN Com a decoració de Nadal, a casa nostra tirem de verd. Sobretot del galzeran que tallem del jardí. Puc afirmar que les mates de galzeran poden viure a sol batent i floreixen quan els ve de gust. Uns dies abans de Nadal anem a passejar pels boscos d'Escornalbou i tornem a casa amb rabasses, tronquets sinuosos, fragments d'escorça d'alzina surera, pedretes amb líquens. I res més. També els aglans i les pinyes amb què fem els centres són del nostre jardí. Abans els vernissàvem però hem deixat de fer-ho perquè espetegaven vivament quan les llençàvem a les brases de l'escalfapanxes. Un Nadal la Carmina M. M. em va regalar una ufanosa ponsètia groga. No n'havia tingut mai de cap tipus. Va estar llustrosa durant tres mesos, però a l'estiu, amb l'intent de conservar-la, vaig estar-hi molt damunt — possiblement massa—, i va acabar amb l'arrel podrida. Per això, continuo decantant-me pel ciclamen tot i que no li provi viure en interiors. És una planta agraïda de conrear, n'hi ha de flors vermelles, blanques, roses, granats, morades, bicolors..., i és resistent a les temperatures baixes. De tot el plantam de Nadal, el que dona més alegries (i alguna punxada) és el galzeran.

LA XEFLERA La xeflera és una planta que encoratja els jardiners novells, perquè és agraïda de fer créixer ufanosa, sense gairebé fer res. Hi ha divuit espècies de xeflera. La varietat més popular aquí és la Schefflera arboricola. La trobem delimitant espais de bars i restaurants al carrer, en jardins públics i privats, en interiors prop de finestrals. En tenim mitja dotzena d'exemplars grans, que hem fet d'esqueixos. Al jardí en semiombra i a l'ombra, n'hi ha un que fa més de dos metres. L'experiència ens dicta que és preferible que la planta passi set que no que s'hi entolli l'aigua. Han estat molt poc adobades, les nostres xefleres. De tant en tant els canviem la primera capa de substrat i amb això ja en tenen prou.

A la primavera, quan tenen el grau més alt d'esplendor, els pugons s'instal·len a les fulles tendres, que s'endureixen i es cargolen. Les formiques, cridades per la melassa dels pugons, també hi fan parada i fonda. Per sort, la xeflera sempre se'n surt.

LA FIGUERA DE MORO La figuera de moro (Opuntia ficus indica) és un cactus que envaeix marges i talussos erms. És d'origen sudamericà introduïda aquí al segle XV pels conqueridors espanyols. Les tiges (pales), cobertes d'espines (que en realitat són les fulles modificades), poden arribar a cinc metres d'alçària. El fruit és la figa de moro, una baia espinosa comestible. No n'he menjat mai, perquè només de pensar-hi ja se'm claven les espines, però sé de persones que se'n deleixen i les cullen amb guants i tenalles de fusta. Els entusiastes d'aquest fruit prenen precaucions per no punxar-s'hi, però més d'un s'ha trencat una cama collintne. La planta no en té cap culpa. © Xesca Serra Payeras

L'ATZAVARA Aquesta imponent atzavara és a la carretera que va de Duesaigües a l'Argentera. Com la majoria de la família de les agavaceae és una planta d'origen mexicà, arribada a la península cap al segle XVI, que és des de quan es troba documentat el nom, procedent de l'àrab, adaptat a la fonètica catalana. El cicle vital de l'atzavara és d'uns vint anys i acaba amb la planta florida per primera vegada. L'atzavara, doncs, un cop ha florit, mor. Ara bé, deixa a la base molts plançons, fàcils de separar i fer arrelar. A banda de servir de decoració dels pessebres casolans, la planta conté una fibra de la qual es fabriquen filatures i llibants. El meu padrí patern —de la comarca del Segrià— en tallava quatre dits de fulla de l'extrem amb l'espina; l'espuntava, l'assecava i la feia servir per treure la carn de la closca dels cargols. No fa gaire he sabut que la saba de l'atzavara irrita la pell i un esquitx pot produir ceguesa. Fa uns quants anys que hi ha aquests exemplars imponents a la carretera, a l'abast de tothom. Tothom se n'aparta. Sentinelles. © Paüls

PLANTES HERBÃ&#x20AC;CIES

ELS CAPS BLANCS Sota els nostres ametllers, hi creix en abundància una planta de flors blanques petitones que fan olor de mel, una herba humil, amb tants noms com per parar un tren. El blog «Menuda Natura» em proporciona el nom científic: Lobularia maritima. El nom més popular és caps blancs. També se la coneix com a herba pixanera perquè una de les propietats curatives que se li coneixen, però que rarament ara algú empra, és com a diürètica. Té noms poètics com salivetes del Bon Jesús, llagrimetes, sempreenflor, xuclamel... Devien ser uns pagesos empipats els qui van popularitzar escopinada del dimoni, un nom amb el qual no estarien d'acord els gafarrons (Serinus serinus), uns moixons que s'alimenten amb les llavors d'aquesta planta tan resistent a totes les temperatures, a tots els vents. Ens hi assemblem. © Paüls

LA SEMPREVIVA BORDA, FLOR DE TOT L'ANY Proliferen els ramells de sempreviva borda (Helichrysum stoechas) en els camps perduts assolellats que hi ha prop de la via del tren, a tocar del pont del barranc d'Enseula a Duesaigües. És una planta humil, de perfum càlid, dens i perdurable que forma part dels matollars secs. Des de mig abril fa flors daurades que no es panseixen un cop tallades i per això n'anem a collir cada any. Són valorades per les propietats terapèutiques: en infusió, per a les malalties respiratòries, per a combatre la febre i en compreses sobre pells irritades. Nosaltres, però, només les utilitzem com a ornament i, a més, perquè el sol covat a les flors perfuma casa.

EL CURRAIÀ BLANC He fotografiat aquesta planteta en el camí vell de Duesaigües - l'Argentera, en un camí de cabra que fa cap a uns trossos abandonats. M'ajuda a buscar-ne informació Roser Auqué, artista plàstica i bona amiga, que fa temps que recull en pintures miniaturistes la flora silvestre de Duesaigües. La nostra recerca ens ha protat a identificar-la com a curraià blanc (Cephalanthera longifolia) una espècie d’orquídia del sud d’Europa. Una orquídia humil i voluntariosa de viure. Es fa estimar. I, a més, ara, quan hi conversem, podrem anomenar-la pel seu nom.

A Roser Auqué, in memoriam

ELS BARRETETS DE BISBE Aquests barretets de bisbe (Umbilicus Rupestris) es troben als marges ombrívols de pedra seca del camí vell Duesaigües-L'Argentera. Montserrat Antich, que és de la comarca del Bages, explica al seu blog de cuina silvestre que empra les fulles carnoses d'aquesta herba a les amanides. Diu que hi aporten un toc cruixent. El naturalista Manel Casanova recull diferents maneres d'anomenar aquesta crassa: capellets, capadella, melic de Venus, barralets, capellets de teulada, caquell, orella de frare, pepellides. En un apunt ben documentat, a més de trobar-hi unes magnífiques fotos de la planta, hi podem llegir curiositats, usos i propietats medicinals.

LA SÀLVIA Fa poc que tenim tres mates d'una planta aromàtica que m'entusiasma per la seva resistència: la sàlvia. Va sortir de l'ombriu de l'hivernacle esplèndidament florida fins al nostre jardí, un jardí calcari, pedregós, gens fèrtil, rabiosament assolellat. Amb aquest canvi d'hàbitat tan radical no n'esperàvem res de bo. Vam fer un llit de fulleraca i tronquets al voltant de les mates i les hem regades juliol i agost cada dos dies com si els donéssim un biberó. I se n'han sortit. Ara esperem que suportin bé el fred i les mestralades. La fulla és lleugerament peluda, molt aromàtica. i confirmo que té qualitats aromaterapèutiques. No en faré cap altre ús, tot i que sembla que té virtuts medicinals diverses: cicatritzant, bactericida, estomacal, diürètica... En infusió, per als gargarismes (si falta la farigola o el romaní, testats ambdós per besàvies, àvies.)

EL LLIRI AFRICÀ, FLOR DE L'AMOR Les mates de lliri africà (Agapanthus africanus) del jardí de llicorella s'han acostumat a patir set i no exigeixen gaire reg ni tan sols a l'estiu. Aquesta planta ornamental d'exterior també es coneix amb els noms de flor de l'amor o agapant, nom que prové del grec: agape = amor i d'anthos= flor. Té les fulles perennes de dos pams de llargària, en forma de cinta plana, gruixudes i carnoses, d'un verd fosc i lluent. No l'ataca cap insecte, i tot i que viu bé a ple sol, s'estima més una mica d'ombra. Ara bé, si la planta ja és prou agraïda de conrear i observar, quan a principis d'estiu floreix és un espectacle. Comença amb una tija dura d'un centímetre de diàmetre, a l'extrem de la qual es forma una mena de bola similar a un all porro que s'obre en umbrel·la i mostra una vintena de floretes menudes. Per la seva rusticitat i per la seva presència ufanosa, la flor de l'amor es mereix un aplaudiment (i un bon raig d'aigua.) © Paüls

LA MARGARIDA BLANCA La majoria del mates de margarida blanca (chrysantemum frutescens) del jardí de llicorella són exemplars de cinc o sis anys, que deixem esporgats en mig metre quadrat abans de la mesa primaveral. Alguna anyada, ens hem passat amb l'estisora i han costat de brotar. Enguany fan goig. Tinc entès que si algú ens regala un pom de margarides blanques, ens està avisant d'alguna traïció amorosa que, innocents de nosaltres, desconeixem. De tota manera, a mi, la simbologia de les flors em suggereix materials didàctics per a l'aprenentatge i ús de la llengua. Per exemple aquest: Escrivim noms de flors en cartrons i els repartim als alumnes. A la pissarra, dos alumnes escriuen la simbologia de les flors. Cada alumne ha d'agrair el regal (la flor que li ha tocat en sort) amb una nota escrita formal, "acompanyant" una altra flor del repertori. Recollim les notes i les repartim a l'atzar, procurant que no donem a ningú la pròpia nota. Cadascú corregeix la nota que li ha tocat i la llegeix al final en veu alta. Posada en comú de les esmenes. L'encreuament de missatges sempre és molt productiu i els alumnes hi treballen amb ganes.

LES MATES DE RUDA Aquesta primavera ens hem firat dues mates de ruda. Em sembla que s'adaptaran bé al nostre jardí de secà ja que el seu hàbitat es troba en terres àrides. Pertany a la mateixa família dels tarongers i dels llimoners, però a diferència de l'aroma que desprenen les flors dels seus il·lustres parents, aquest arbust llenyós i perenne hauria de fer una olor fètida. Dic 'hauria de fer' perquè els nostres exemplars tendres són inodors. I, és una llàstima que no facin —si més no— una mica de fortor, perquè es veu que repel·leix les mosques i allunya polls, xinxes i serps. La ruda té aplicacions terapèutiques, però amb reserves: espasmolítica, sudorífica, emmenagoga, estomacal, sedant... No penso fer-la servir per a usos medicinals, però m'agrada la creença popular que porta a la motxilla: un brot penjat al coll allunya els esperits malignes. Una joia rara. Diuen que és imprescindible insultar aquesta meravellosa planta perquè creixi amb força. Ara sortiré a fora a dir-li quatre fàstics.

LA FLOR DEL LLANGARDAIX El cactus estapèlia, anomenat flor del llangardaix (Stapelia variegata) fa una flor pudent. Hi van les mosques saballoneres, la qual cosa fa pensar que deu fer olor de carn podrida. L'únic que demana aquesta planta crassa és no ser gaire regada. Pot estar al sol, però agraeix la semiombra. Només hem vist florir el nostre exemplar aquesta vegada que es va deixar fotografiar.

ELS PENSAMENT A la primavera, fileres de pensaments o trinitàries (Viola x wittrockiana) alegren molts parterres de ciutats i les jardineres de finestres i balcons. La fitxa d'Inforjardin ens recorda que no hem de deixar la terra seca i que les plantetes agraeix l'ajuda d'adob. La meva amiga Montse G. de Duesaigües ja fa uns quants anys que en sembra de llavor i me'n guarda. Enguany me n'ha regalat dos exemplars magnífics, un de color groc llampant i un altre de granat violat (el de la foto) que, de moment, mantinc en torreta per controlarlos de prop. Les flors de pensament són molt vistoses com a decoració de plats i, a més, es poden menjar.

LA MARGARIDA AFRICANA Les mates de margarida africana (Osteospermum fruticosum = Dimorphoteca fruticosa) estan en el seu punt més alt de floració. Al jardí de llicorella n'hi ha unes quantes de flors blanques, de roses i de violades, la majoria en torretes perquè, tot i que s'adapten bé als terrenys pobres de secà, no cal fer-les patir debades. Les tiges tenen tendència a allargar-se i són vulnerables als vents. Per això, després de la floració, les escapcem i tornen a florit a la tardor.

—No us deixeu vèncer, no tingueu por ni si la terra es cobreix de foscor. No us tireu enrere. De què val cap queixa al qui lluita contra els huracans?

BERTOLT BRECHT. Ascens i caiguda de la ciutat de Mahagonny

L'ESPATIFIL·LI L'espatifil·li (Spathiphyllum wallisii) ja té unes quantes flors a punt d'obrir i és el moment de canviar-lo cap a una torreta més gran. El tenim a l'interior en un espai ben il·luminat. A l'hivern gairebé no el reguem, però ara, a la primavera, agraeix una ajudeta d'adob i una hora de sol al dia per aconseguir esplendor de les fulles. Pel que he pogut comprovar, val més que pateixi set que no pas que l'aigua s'entolli a la torreta o al platet, perquè en aquest cas les fulles s'ennegreixen de les puntes. Tot i que l'espatifil·li faci molt de goig, no és recomanable posar-ne a l'amanida. L'etiqueta ho diu ben clar: "For decoration only. Do not consume." i també "Destiné à la décoration et non à la consommation." Entesos?

Vàrem passar, estremida, ahir la vetlla, i torna avui l'arquer tot nu, amb l'arc i l'alba. SALVADOR ESPRIU. Les hores © Paüls

LES VIOLETES Al nostre jardí hi ha dues mates de violetes que va plantar la padrina Munda. Una és a ple sol i no fa rebrots. L'altra és un racó ombrejat, fa les fulles el doble de grosses que l'altra i l'arrel produeix rebrots que donen lloc a noves plantes. Ara s'han de separar aquests rebrots de la planta mare i s'han de plantar. A l'estiu, la del sol vegeta i la de l'ombra té les fulles en forma de paperina perquè s'hi allotja una crisàlida. Però a la primavera següent les tiges subterrànies de les dues humils plantes tornen a brotar i són de les primeres flors que perfumen el jardí. Més val admirar-les a la mateixa planta perquè, si es tallen, no es conserven gaire bé en aigua.

Va donc, sans autre ornement, Parfum, perles, diamant, Que ta maigre nudité, Ô ma beauté!

CHARLES BAUDELAIRE, Les fleurs du mal

LA RAVENISSA BLANCA És una de les poques herbes que té la gosadia de florir plantant cara a l'hivern: la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides). Llegeixo al blog «Menuda Natura», de Manel Casanova, que les abelles s'estimen més el nèctar melós de les ravenisses que no pas les flors dels ametllers, per tant no els pol·linitzen tal com caldria. Em miro els tanys a punt d'esclatar de les flors dels ametllers marcona del jardí de llicorella. Demano reforços: les nostres ravenisses tenen les hores comptades!

LA MOLSA DEL PESSEBRE Al jardí de llicorella la molsa creix sota la protecció dels pins. Deu ser una varietat diferent de la dels pessebres perquè la de casa nostra és tupida, gens flonja i poc manejable. Com totes les molses té una gran capacitat de retenció d'aigua i protegeix el sòl de l'erosió per les pluges. Si l'arrenquéssim tota, l'equilibri de l'ecosistema d'aquest petit espai humit se'n ressentiria i la pluja hi faria escòrrecs.

ELS ALLS DE BRUIXA L'all de bruixa o calabruixa (Muscari neglectum [= M.racemosum]) és una planta que envaeix els caminets del nostre jardí. Els bulbs es queden sota terra d'una temporada per l'altra i, amb les pluges de tardor, comencen a sortir les petites tiges. Com que n'arrenco sovint, sé que fan olor d'all (d'aquí deu venir-ne el nom). En reservo les que queden arrecerades perquè a la primavera ens ofereixin el seu espectacle de flors violades agrupades en raïm.

L'APTÈNIA L'aptènia (Aptenia cordifolia) és una planta de poc fiar, si fa no fa com aquelles persones a qui dones un dit i es prenen tot el braç. En el cas de l'aptènia la platem per cobrir un minúscul espai buit i quan gires cua ja ha envaït el jardí. Tot i que creix sense reg, aquest tapís carnós repta per terra a la velocitat de la llum i guarda energia per a les seves estrelletes de color rosa fúcsia, per quan el sol d'estiu rosteix les altres flors del jardí. No li trec els ulls de sobre. En prepara alguna.

Tot és relativament importantíssim. JOSEP PIERA © Paüls

LES FLORS DE MIGDIA Dels Lamprantus o flors de migdia de la família Aizoaceae, en diem «estrelletes» i, ja ens entenem. Són unes plantetes de bon acontentar. Al jardí de llicorella aquestes plantes carnoses semprevives no passen de 40 centímetres, viuen exposades a ple sol, sense gairebé reg ni adob i no tenen cap malaltia. Durant una setmana, en hores de sol, fan esclatar de colors el jardí: ataronjat, vermell, rosa, fúcsia, rosa. Esperem aquest esclat meravellós, pacientment, tot l'any. Són tan efímeres les flors de les estrelletes que, si no encertem a ser al jardí els dies que floreixen, en arribarhi només trobem les catifes espesses de flors seques. Un cop enllestida la floració, cal tallar el brancam i deixar les mates d'un pam d'alcària o menys, si volem tenir-les llustroses a l'estiu. Però, no només per aquest motiu cal tallar-les, sinó perquè podrien convertir el jardí en un bosc impenetrable.

LES MADUIXERES Si alguna pedregada no malmet les maduixeres, enguany també tastarem unes quantes maduixes carnoses, aromàtiques, gustoses amb el punt just d'acidesa, plenes de sol de tardes de maig. Les de les mates del jardí de llicorella i les de la terrassa de l'àtic de Barcelona. Des dels anys vuitanta els productors de la maduixa del Maresme estan en recessió. Alguns ja han anat apostant per conrear maduixots insípids de presència espectacular i ara, es queixen perquè els ha passat la mà per la cara el maduixot de Huelva, més competitiu de preu. Els grans productors de Huelva han treballat amb estratègies de màrqueting. Venen els maduixots en caixetes als grans supermercats catalans i han aconseguit —a base de llençaments ferotges— d'introduir-los als mercats d'aquí, intentant de fer-nos oblidar quin gust tenen les maduixes.

LA CARABASSERA D'ESPONJA La meva amiga duesaigüenca Montse Francisco R. ha aconseguit llavors de carabassera d'esponja (Luffa aegyptiaca.) Seguint les instruccions dels entesos, Divendres Sant hem plantat les llavors després de tenirles dos dies en aigua. Han trigat vint dies a fer acte de presència les primeres fulles. El fruit madur de la carabassera d'esponja té unes fibres interiors que es tornen dures. Es deixa assecar, es treu la pell i s'escalda amb lleixiu la part fibrosa. El resultat és una esponja vegetal de color blanc cru de llarga durada, que s'estova amb l'aigua i el sabó. L'esponja s'usa en teràpies naturals com a exfoliant i per a un bany tonificant. Les propietats, tant per l'absorció de líquids com per l'aparença, són similars a l'esponja marina, però amb una textura una mica més astringent. Fregar la pell amb aquesta esponja vegetal afavoreix la circulació sanguínia i, a més, n'elimina les cèl·lules mortes de la superfície.

LES FRÈSSIES Les mates de frèssia del jardí de llicorella viuen al seu aire. Volen un terreny ben adobat i un ambient fresc i humit, que aquí no tenen. Resistents de mena, s'han aclimatat a la calor seca de l'estiu i a les gelades hivernals, com les d'engany. Fan no gaire més d'un pam i floreixen a la primavera. Mantenen dues setmanes les flors grogues —només grogues, tot i que n'he vist de molts colors en d'altres parterres— d'olor delicada. Són tan efímeres que, si no encertem a ser-hi, pot ben bé ser que no les vegem florir. I, com que no traiem els bulbs de terra, oblidem les mates de frèssia fins que la temporada següent tornen a florir, i ens avergonyeixen de la poca atenció que hi dediquem. Per fi ho hem entès: no ens necessiten.

Tot objecte estimat és el centre d’un paradís. NOVALIS. Fragments

LA GASTÈRIA La gastèria (Gasteria verrucosa) és una crassa petita, amb les fulles de vores romes que tenen uns punts com granets de sal grossa, una mena de berrugues de les quals pren el nom la planta: "verrucosa" en llatí. És (no tant!) una planta resistent i de creixement lentíssim. La planta que viu (vivia) al jardí de llicorella fa (feia) més de cinc anys que la tenim (teníem) i no arriba (arribava) al pam d'alçària. Sempre ha estat (havia estat) a l'exterior, entre sol i ombra; ha patit (havia patit) setmanes de temperatures sota zero i neu; ha passat (havia passat) per les calorades de l'estiu sec. I se n'ha sortit (fins ara). Aquesta primavera l'hauríem canviat de torreta i l'hauríem adobat. Potser hauria somrigut.

I de l’advers renasc. I amb tants de brots. J. V. FOIX © Paüls

EL CACTUS DE TRES CANTELLS Segons el TERMCAT, aquesta planta és un cactus de tres cantells (Aloe variegata), nom que descriu les fulles triangulars. Popularment se la coneix com àloe tigre i àloe pit de perdiu, nom que fa referència a les marques blanques de les fulles carnoses. És considerada una àloe miniatura perquè la planta adulta no sobrepassa els trenta centímetres d'alçària. Un cop la planta té tres anys, a la sortida d'hivern, fa una flor menuda de color rosa a ramells. Per tal que continuï així de bonica, caldrà tenir en compte que no tolera les gelades i s'adapta bé a l'interior ben il·luminat. Gràcies, Adrià C. M.

LA SAXÍFRAGA SARMENTOSA He preguntat el nom popular de la Saxifraga sarmentosa o stolonifera a Manel Casanova, de Vallada (comarca de la Costera, al País Valencià.) No l'ha trobat, però em proporciona aquesta informació: "En italià és Sassifraga stolonifera; en francés, Saxifrage stolonifère; en anglès, Strawberry Saxifrage; en alemany, Strawberry Saxifrage o Hängender Steinbrech, i en castellà, pelo de la virgen i madre de cientos." Deixem-la, doncs, en «saxífraga sarmentosa». És una planta de fulles piloses de vires platejades sobre verd mat i de color vinós de la cara inferior. A la primavera fa unes flors blanques en ramells molt duradores. A l'estiu, la llum directa engrogueeix les fulles; les que estan en un llocs ombrívols fan un coixí compacte i li creixen estolons arreu, fins i tot per la base del test. Aquests brots arrelen sense dificultat. Pel que he pogut comprovar, les gelades no li proven, però no mata els exemplars que tenim plantats a les rocalles

LA PLANTA DELS DINERS Vinc d'enterrar un euro al test de la planta dels diners (Plectranthus australis), amb la intenció que algun premi gros de la rifa de Nadal no passi de llarg. De fet, l'exemplar que tenim plantat compleix el requisit per atreure el diner: no l'hem comprat. Ha crescut d'un esqueix que ens va regalar Montse G. de Duesaigües. Però, no és per això que apreciem la planta dels diners, sinó per les fulles verdes i lluents, més que no pas per les flors, que no són gaire vistoses. Nosaltres no l'adobem mai, però creix amb vigorositat al jardí de llicorella, a mitja ombra. Ara les fulles comencen a canviar d'aspecte tot i que encara no hagi fet gaire fred. Espuntarem les tiges principals i la posarem a cobert perquè és molt sensible a les temperatures baixes. A la primavera tornarà a fer goig i, suposadament, cridarà el diner. © Paüls

PS. No ha funcionat.

ELS GERANIS PENJANTS Ja és primavera al jardí de llicorella. Després de dues setmanes de gelades i vent, només un dia a 32º C a l'hora del zenit solar ho ha canviat tot. Ja hi ha les primeres margarides, la coronil·la comença a puntejar de groc, les flors dels ametllers marcona estan a punt d'obrir-se, les merles ja feinegen fent niu. També ha canviat la nostra mirada. Fins ahir havíem estat indiferents a la quietud hivernal de les plantes. Avui, però ens hem fixat que els geranis penjants, els de fulla d'heura (Pelargonium peltatum), són els únics que han sobreviscut a la fredorada. Tenen la fulla lluent tot i no haver-los regat gens aquest hivern. Si el temps no es complica, faran flors de color de rosa des de la primavera fins ben entrada la tardor. D'aquí a un parell de mesos, les bavoses rosegaran les fulles tendres dels nostres geranis penjants i hi deixaran uns forats de la mida d'una llentia. Així que veurem el primer forat rodó actuarem. Col·locarem al costat de la planta una tapa metàl·lica d'un pot amb un rajolí de cervesa. Les bavoses s'hi engataran i s'hi quedaran. Cacera llefiscosa.

LA FARIGOLA El timó o la farigola (Thymus vulgaris) es troba en el període de màxima floració per Setmana Santa. La tradició diu que la farigola s'ha d'anar a collir durant aquesta primera lluna plena de primavera perquè així no perd la flor i té més virtuts. El refranyer popular ho recull així: La farigola que es cull en Dijous Sant es conserva sempre fresca. És una mata poc exigent, que creix en tota mena de terrenys assolellats, com ara el nostre jardí de llicorella. Presa en infusió o en aplicació local, segons els casos, l'apreciem per la gran quantitat de propietats medicinals: és antisèptica, antibacteriana, expectorant, antiespasmòdica, diürètica. Facilita la digestió i activa la circulació i el sistema nerviós. S'utilitza per a combatre el mal alè i altres infeccions de la boca.

EL RAÏM DE MORO Una primavera de fa uns anys, al jardí de llicorella vasortir una planta arbustiva, que va créixer uns dos metres en un dir Jesús. Tenia unes fulles ovalades, grans i lluents. N'estàvem entusiasmats perquè ens pensàvem que, per fi, una de les moltes llavors d'alvocat que sempre enterrem per aquí i per allà havia pres a la terra. Ens va desil·lusionar el nostre amic Joan R. que, quan va veure la planta, va dir secament: "Això és una herba que es fa gran com un alonso." No ens el vam creure i vam continuar regant-la amb la fal·lera de qui no vol ser avisat.

Les investigacions posteriors ens van fer obrir els ulls en el sentit que era una planta invasora si les flors menudes de color blanc arribaven a ser fruits carnosos negre lilós, tòxics, que antigament es feien servir com a colorant (d'aquí ve el nom d'Arbre de tinta, com se l'anomena, també). Ens va costar d'arrencar l'arbust del raïm de moro (Phytolacca americana), perquè havia fet una arrel com si es tractés d'un arbre. Continuem plantant llavors d'alvocat. Un fracàs, per ara.

EL LLIRI BLAU El lliri blau (Iris germanica) és una herba perenne que es coneix també amb els noms de lliri morat, grejol, garitjol blau o gínjol blau. Al jardí de llicorella, fa més de vint anys, el pare de l'Andreu en va plantar dos rizomes procedents de la cuneta de la carretera de Duesaigües a l'Argentera. I, com cada primavera, enguany les flors també han acudit a la cita dels nostres sentits. Les plantes fan uns 30 o 40 cm d'alcària i mantenen les fulles en forma d'espasa durant tot l'any, però no és fins ara a l'abril que llueixen amb tot el seu esplendor. Cada planta fa unes quantes flors, els sèpals corbats i els pètals que s'estenen doblegats cap enfora. No necessita reg, però agraeix una bona regada setmanal al bo de l'estiu. La rel era molt emprada en època medieval per a usos medicinals, però ara només s'utilitza en perfumeria, cosmètica i licoreria. El lliri blau manté, encara, un altre ús terapèutic: posa de bon humor qui transita per camins de terra seca. © Paüls

LA PURPURINA I LA PELUDA Al jardí de llicorella hi ha dues tradescànties. La purpurina (Tradescantia purpurea) té unes fulles de color morat fosc. Cap a final d'estiu fa una floreta esquifida de color rosa que sembla una joia, enmig de tanta foscor. En tenim una mata considerable situada entre sol i ombra en una torreta de mida mitjana.

i, durant l'estiu, es va convertir en una mata frondosa i gruixuda. A la tardor en vam fer esqueixos i fins ara han estat en lloc arrecerat. A cap de les dues plantes no els proven les gelades, però se'n surten, i a la primavera rebroten amb ganes. Més val no regar-les gaire ni deixar-hi platet perquè l'aigua entollada pot fer podrir les arrels. Les tradencànties sempre ens fan quedar bé.

La peluda (Tradescantia sillamontana) és al jardí des de la primavera passada. Ens la va plantar la Francisca O.

LES CANYES La canya (Arundo donax) és una gramínia asiàtica, naturalitzada aquí a les vores dels camins i prop de cursos d'aigua. A l'hivern els pagesos tallen les d'un any i les deixen assecar. A l'hora d'utilitzar-les els fan un tall en diagonal a la punta que ha de clavar-se a terra. Es fan servir com a paravent i com a tanca o separació de parcel·les, tallades per la meitat i disposades planes. Als jardins i als horts s'empren per adreçar plantes o sostenir-les, per tal que els fruits no toquin a terra i es podreixin, com per exemple, posant-ne quatre per cada tomaquera o bajoquera, formant barraqueta. De fet, els horts són els principals consumidors de canyes, de tal manera que si un dia desapareguessin, les canyes invasores s'ajuntarien amb els pins que ja han envaït molts conreus abandonats.

Ho espio tot, caçadora furtiva, lluny de barrancs embrossats de canyars, on ningú no em coneix, mòbil en mà. LENA PAÜLS. Assaig

LES CINTES Les cintes (Chlorophytum comosum) tenen arrels invasores que acumulen aigua pel temps de sequedat. Creixen bé a l'interior, si tenen bona llum indirecta i si la temperatura no és gaire alta. Amb poca llum les fulles perden la ratlla blanca. A l'exterior, en hiverns molt freds, les fulles es malmeten. Nosaltres no l'adobem mai, però tot i així a l'ombra es fa molt. Si a l'estiu li toca el sol directe, les fulles es pleguen sobre elles mateixes i s'esgrogueeixen. Rarament hi ha fulles rosegades per caragols o llagostes. Multipliquem les cintes amb les plantetes que surten de tiges allargades, sense tallar la tija de la planta mare fins que no s'han arrelat. És una planta llustrosa que recorda un cap despentinat o l'aigua d'un sortidor. Humil i bellíssima.

ELS CACTUS DE CARXOFA La carxofa de gats o cactus de carxofa (Sempervivum tectorum) té tanta capacitat d'emmagatzemar aigua que pot viure sense reg. I, si cal, gairebé sense terra, entre les pedres. No és estrany, doncs, que al jardí de llicorella s'hi senti com a casa i es reprodueixi en quantitat i en qualitat de rosetes. Malgrat que és d'origen subtropical, és molt sensible a les gelades. No les mata, però en rosteixen les fulles. Després de florir, la planta mor, com l'atzavara. L'aspecte canvia segons el lloc del jardí on estigui plantada: a l'exposició directa del sol durant moltes hores és vermellosa i més tancada; entre sol i ombra manté les fulles verdes i el rosetó obert. Pel que sembla és una planta medicinal emprada des d'antic per curanderos. També he sentit dir que aquest cactus protegeix la casa del llamp. Competència directa a Santa Bàrbara.

LES ROSES MÍSTIQUES I ELS CLAVELLS DE MORO Les zínies o roses místiques (Zinnia elegans) i els clavells de moro (Tagetes erecta) són plantes de temporada. Les pluges ens han obligat a posar a ratlla els cargols i les bavoses perquè es deleixen per les fulles tendres d'aquestes plantetes. Han conviscut —una mica atapeïdes— als parterres assolellats del jardí de llicorella i han florit abundantment aquest estiu, però, ara, a finals de setembre, ja van de baixa. Assecarem les llavors i les plantarem la primavera que ve perquè ens tornin a alegrar la vista.

LA CORONIL·LA Enguany, les plantes que han florit primer al jardí de llicorella han estat les coronil·les (coronilla valentina). Les vam tallar després de la floració d'estiu i ara són unes mates arrodonides i sanes. Les gelades del gener no els han provocat cap mal, tret d'algunes fulles trencades a causa del pes de la neu que s'hi va acumular damunt. Les flors alegren el jardí pel color i també pel perfum delicat que desprenen. Les altres plantes que cada any s'avancen a l'arribada de la primavera al nostre jardí són les violetes i els ametllers, però van endarrerits a causa dels freds vius i de la poca lluminositat d'aquestes darreres setmanes.

LA PEDREGOSA Aquesta planta de nom comú incert sembla que les fulles verdes brillants clapejades de blanc siguin taques de lleixiu. Aquí en diem pedregosa, ligulària o boina de basc i, a més, té dos noms científics (Ligularia Tssilaginea i Farfugium Japonicum). Ens la va regalar la Maria Bartolí, de Reus. Té unes fulles com a plats, està ufanosa però no ha florit mai. No només vol ser a l'ombra, no vol veure el sol ni en pintura. Encara que estigui molt regada, si li toca el sol de resquitlló, es panseix. Per fer noves plantes només cal dividir-ne les mates i, quan ho fem, les regalem, perquè ens caldria un altre espai ombrívol similar i no el tenim. La Maria li tocava el piano en directe, nosaltres li posem de tant en tant Chopin enllaunat. No és el mateix, però, s'hi avé. La major part del temps ens acontentem amb la meitat. ARTHUR MILLER. Panorama des del pont. © Paüls

LA BEGÒNIA DE FULLA GROSSA La begònia (tuberosa hybrida) és una planta anual, però, amb la complicitat de veïnes cangurs, aconseguim que duri anys. És molt sensible al fred i per això demanem que ens la guardin durant l'hivern. Tot i que la tenen a l'interior, lluny de la calefacció i amb bona llum, el temps no perdona, i ens la tornen amb les tiges llenyoses i sense fulles. Sempre emprèn la primavera bastant justeta, però es refà a partir de juny. L'adobem amb moderació i comença a treure fulles grans i flors molsudes, ininterrompudament, fins a la tardor. En fem esqueixos i els plantem. Si s'arrelen abans que la planta hiverni, hi tenim molt de guanyat.

La bellesa, talment l’he contemplada que tinc la vista plena de bellesa. KONSTANDINOS P. KAVAFIS © Paüls

L'HERBA CABRUNA Avui n'he après el nom: herba cabruna, herba bruna, barba de cabra, herba fètida o trèvol pudent (Bituminaria bituminosa). És una planta silvestre molt abundant als trossos erms i a les vores dels camins del terme de Duesaigües. No m'he fixat mai en l'olor de betum que fa, precisament d'aquí procedeix el nom llatí [bituminaria], amb l'epítet redundant [bituminosa]. Aquesta planta silvestre preserva el sòl de l'erosió i de la pèrdua de matèria orgànica, fixa el nitrogen de l’atmosfera i millora la fertilitat de la terra. És fotosensibilitzant, per la qual cosa si la pell es taca del suc de la planta i s'exposa al sol pot sortir-ne cremada. Conté compostos d'interès farmacològic. He trobat la informació passejant pel web «Menuda natura», de Manel Casanova, que és com un jardí documental, amb informació acurada i fiable, amb les plantes fotografiades en diferents etapes.

L'ESQUITXAGOSSOS Aquest magnífic exemplar d'esquitxagossos, cogombre amarg o carbassera borda (Ecbalium elaterium) es troba en un talús tocant a la carretera que envolta Duesaigües, vora el viaducte dels Masos. És una espècie silvestre de la família de les cucurbitàcies, una de les poques plantes d'aquesta família autòctones als Països Catalans. Els fruits madurs esclaten només en tocar-los. Fa una flor semblant a la de la carbassera. Tota la planta és verinosa.

EL VESC L'Anna L. i la seva filla Alba ens han desitjat bona sort portant-nos unes branques de vesc (Viscum album). Les propietats màgiques d'aquesta planta sembla que vénen dels antics druides. Precisament, al còmic il·lustrat Astèrix, el Gal, René Goscinny recull aquesta tradició i fa que el druida prepari les pocions màgiques amb vesc. N'he vist pel camí que puja al castell d'Escornalbou, des de Duesaigües, parasitant arbustos amb poc fullatge, formant una mena de tofa rodona penjada a les branques. Les baies blanquinoses translúcides (tòxiques) són molt apreciades pels ocells; contenen una substància enganxosa amb la qual s'elaborava una pega que es posava en paranys per caçar-los. Ara és una pràctica il·legal. Quan els tinguérem nets de vesc i engabiats, no enssabíem avenir d'ésser posseïdors de tanta de riquesa i de tanta de vida. —Renoi, hi ha un mascle de set llunes, mireu! —ens va dir en Xaneta JOAQUIM RUYRA. La parada © Paüls

L'APAGALLUMS En aquesta època l'aire va ple de pèls finíssims que reparteixen les llavors de l'herba apagallums gros (Urospermum Dalechampii). El nom científic prové del grec: ouro (cua) i sperma (llavor). Aquesta planta silvestre perenne es troba molt estesa per marges de camins, herbassars urbans i erms de secà. Té diversos noms populars a tots els Països Catalans: amargots, apagallums gros, cuixa de barba, herba amargant, morro de porc, pom de moro, barba de cabra... A finals de primavera les seves flors de pètals grocs pàl·lid, amb puntets al final, que surten d'una tija solitària lleugerament vellutada es troben en tot el seu esplendor. Són com sols enmig de la malesa (potser d'aquí prové el nom d'apagallums) Ara, però, només hi ha els plomalls en forma de bola que es desfan i s'escampen per l'aire. Són malesa.

LA MALVA Les flors de malva (Malva sylvestris) són comestibles. Són també comestibles d'aquesta herba les fulles i els fruits. La cuinera Iolanda Bustos, en coneix moltes aplicacions gastronòmiques. Diu que les fulles tenen la propietat d'espesseir brous i sopes; que les més tendres es poden menjar crues en amanida, o bullides com a verdura. Les flors, de gust mantegós, es fan servir en rebosteria, dins la ratafia, en amanides, en sopes o en salses. Els fruits crus poden formar part d’alguna vinagreta i com a guarnició de carpaccios. La malva és una herba humil que es troba als marges dels camins, als camps no conreats, al voltant dels masos. I, potser perquè el seu ús és ancestral, la subtilesa d'una malva florida ens suggereix paradisos possibles.

LA LLENGUA DE BOU Aquest exemplar de llengua de bou, viperina o borratja borda (Echium vulgare) viu a ple sol, en un petit talús àrid. És una herba biennal que fa una florida espectacular que dura ben bé tres o quatre setmanes. Fa més de mig metre d'alt en diverses tiges, amb puntets foscos, que arrenquen de la base. Tota la planta està recoberta de pèls aspres; uns de rígids i punxents i uns altres de més curts i vincladissos. No és gens apreciada per la pagesia, no tan sols perquè és invasora dels camps de secà, sinó que pot ser verinosa per al bestiar. ¿Quina funció deu fer aquesta planta a la natura? La bellesa de les seves flors és un reclam per a les abelles que la visiten adelerades sense espantar-se de les espines. Es veu que no és gran productora de pol·len, en canvi, n'extreuen molt de nèctar. Sigui com sigui, l'altivesa de la planta quan està florida és un plaer visual, però els humans ens en guardarem prou de tocar-la i d'arrecerar-nos-hi. © Montse Francisco

Per mil abelles senyora viperina nèctar i punxes

CONILLETS, PÈSOLS, VEÇOTS... Improvisem un passeig per una brolla —l'Anna L, la Montse F. i jo— amb l'objectiu de caçar fotos de plantes silvestres. Ens aturem davant de les petites flors de l'herbassar que ara pobla els terrenys de llicorella i els marges arrecerats del voltant de Duesaigües. Ens trobem en un espai erm prop de la via del tren, El nostre pas espanta una serp que prenia el sol, una sargantana s'encaua entre pedres, els borinots no saben on posar-se, les abelles deixen de feinejar a la ginesta i l'aranya plega d'ensalivar la tela. Intruses, badem aquí i allà. ¿Com en deien els avis d'aquestes plantes? ¿Quines feien servir per al bestiar? ¿Quines per a usos medicinals? No n'hem rebut gairebé cap nom ni cap ús en herència i la nostra escola —tot i ser d'èpoques diferents—, no s'ha preocupat de restablir la cadena trencada. Ens dolem de no saber ni tan sols els noms de les plantes més comunes que hem vist florir una primavera darrere l'altra. Però, com que només dolentnos no arribem enlloc, haurem d'aprendre a identificarles per mitjà de guies fiables, encara que el procés sigui entretingut. Autodidactes en línia. Conillets (Antirrhinum majus) Pèsols, guixó articulat (Lathyrus Clymenum) Veçot (Lathyrus tremolsianus)

LA SARRIASSA Aquesta preciosa sarriassa (arum italicum) es troba passats els rentadors públics de Duesaigües, al costat del barranc de l'Argentera, davant d'un marge de pedra seca, aprofitant la humitat de l'herbassar del camí. La foto és de la tardor. Aquests dies que anuncien la primavera, les fulles d'aquesta planta silvestre tenen el color més fosc i lluent, encara. Aviat apareixerà la inflorèscència que és —com en els lliris de sant Josep— un espàdix de color blanc trencat que atraurà els insectes. A l'estiu tornaré a fotografiar-la; la inflorescència s'haurà convertit en baies vistoses, però tòxiques. El nom popular de l'arum italicum és molt divers: rapa, xèrria, gresolera, orella d'ase, pota de bou... i jo sense saber-lo fins ahir. PS. L'herbicida que han espargit al camí ha fet el seu efecte. Aquest exemplar de sarriassa ja és història. © Paüls

LA MENTA Al jardí de llicorella tenim unes quantes mates de menta (menta piperita.) Si no la controléssim, arribaria a ser una planta invasora. Tinc la impressió que la tenim desaprofitada, perquè tret de fer-la servir per les faves estofades no en fem gran cosa més. Alguna vegada collim fulles senceres per decorar pastissos o gelats; filetegem fulles fresques per perfumar els tomàquets cuits al forn o amanides de pasta a l'estiu. I para de comptar. No la valorem per l'acció calmant i sedativa del sistema nerviós, ni com a estomacal, ni com a analgèsica ni com a d'afrodisíaca. M'agrada més l'olor que el gust. La nit de Sant Joan les nostres sofertes mates de menta poden servir per curar berrugues. Ho llegeixo a Notes Etnogràfiques sobre Duesaigües: Festes i diades de religiositat popular, de Josep M. Aragonès: «La nit de Sant Joan té una singular virtut remeiera, per això hi ha una sèrie de pràctiques supersticioses que curen les berrugues. A mitja nit de Sant Joan se surt de casa amb els ulls aclucats, i sense girar-se mai, un es dirigeix cap a una mata d’herba, amb la qual s’ha de fregar les mans.»

LA KALANCHOË Aquesta primavera a Duesaigües hem tingut una planta florida a la majoria de les cases: una kalanchoë (Kalanchoe blossfeldiana), gentilesa de l'Associació de Dones, potser com a aportació a la campanya nets i polits que reclamava per aquesta primavera Josep de cal Carrascle per als carrers del municipi. Llegeixo, a l'embolcall de la floristeria que la kalanchoë és poc resistent al fred i al sol directe, però li cal molta llum. A l'estiu es pot treure a l'exterior, sempre tenint en compte que no li prova el sol. La nostra tenia unes flors compactes quan va arribar a casa i unes fulles lluents i gruixudes, plenes de suc. Després de sis setmanes de flors, ara han començat a assecar-se, però la planta continua ufanosa. Després de la floració, hauríem de canviar la mata cap a una torreta més gran amb terra de cactus. I en podem fer esqueixos, que plantarem després de deixar-los cicatritzar un parell o tres de dies. Tinc entès que si li fem patir una mica de set, podria ser que tornés a florir a la tardor. Ja hem encetat la pugna per veure qui ho aconsegueix.

EL CICLAMEN A mitjan juny, amb les primeres calors, els ciclàmens (Cyclamen persicum) fan figa: les fulles groguegen i les flors es desprenen només tocar-les. Aquest hivern, els del nostre jardí han patit temperatures de cinc graus sota zero i han tingut durant hores les fulles enravenades pel gebre. Les torretes han anat d'un costat a l'altre, posant-los a recer, però no massa, perquè al cap i a la fi, són plantes d'hivern, força resistents, i calia que se'n sortissin soles. Aquesta planta s'ha fet molt popular perquè fa una flor exuberant quan als jardins i als balcons no hi ha cap color. Hi ha varietats que van del blanc al vermell, n'hi ha de flors granats i violetes i de clapejats de dos colors. Segons he pogut comprovar, els perjudiquen els corrents d'aire i els regs sobre les flors.

EL TAPÍS D'ESTRELLES Tapís de flors de migdia (Disphyma crassifolium). El nostre jardí és un jardí de secà. Un exemple de vegetació sostenible —al costat de plantes autòctones—, és aquest tapís que s'arrapa lentíssim al pedruscall del terra. És una alternativa a la gespa perquè tot l'any està verd, no necessita manteniment ni adobs i no l'ataquen plagues ni fongs. A començaments de primavera té aquest aspecte enlluernador, amb aquestes estrelles menudes que es tanquen amb la caiguda del sol.

ELS CROCUS La primavera passada vam tenir crocus de flors blanques, grogues i de dos tons de violeta. Aquest hivern vam plantar els bulbs abans de Nadal i ara, a causa de les gelades, estant florint una mica tardans. De moment, només hi ha petites tulipes de color morat clar que s'obren amb el sol, i només amb el sol. Amb l'anticicló que hi ha en previsió, mantinc l'esperança que desplegaran flors de colors més vistosos.

BOLETS I FONGS

ELS XAMPINYONS DE JARDÍ Un cop més la xarxa m'ha permès connectar amb la voluntat didàctica d'un especialista. Aquest cop he rebut informació amatent d'un micòleg: Narcís Macau. Els bolets que surten a grupets al jardí de llicorella són de dos tipus: uns de tòxics (llegiu-ne Bolets d'oliu) i uns altres que, segons diu, "podrien" ser comestibles. Els xampinyons dels quals li he demanat informació fan una olor anissada, quan s'arrenquen. Enguany han sortit arrecerats al peu d'una gerra de fang entre les heures. Si fessin olor de tinta o de fenol a la base del peu serien verinosos, avisa. A la conversa ha sortit el programa "Caçadors de bolets", de TV3. Coincidim en el fet que aquest programa, que va estar en pantalla sis o set anys, hauria pogut divulgar coneixements, en canvi els protagonistes omplien el cistell amb total lleugeresa i irresponsabilitat, sense donar a entendre que tenien entre mans un assumpte de risc.

ELS BOLETS D'OLIU Aquests bolets tan verinosos com espectaculars que surten cada tardor al nostre jardí de llicorella es poden confondre amb els rossinyols. Són Omphalotus olearius, fongs paràsits que viuen sobre les soques mortes, coneguts per diversos noms populars: bolets d'oliu, gírgoles d'olivera, bolets d'olivera o bolets matadona. Menjar-ne provoca vòmits i dolors abdominals. Tenen el barret mat i llis de color tirant a teula marronosa que grogueja en anar madurant, la polpa seca de color ataronjat, el peu de color safrà, igual com les làmines que sembla que són lleugerament bioluminiscents a les fosques. Ha passat una altra tardor sense poder comprovar-ne aquesta característica.

100

ELS ROVELLONS No sóc micòfaga. Pertanyo a una tradició culinària que només valora el rovelló, (Lactarius sanguifluus) i el pinetell (Lactarius deliciosus). Enguany ha plogut bé, no ha fet vent, fa una certa xafogor... tot fa pensar que engany serà any de rovellons als boscos d'Escornalbou. L'essència del bosc: rovellons. El meu pare era un bon rovellonaire. El seu amic, Josep R., i jo de menuda érem els seus acompanyants més assidus. Als nostres cistells només hi anaven els rovellons (els pinetells i els vinosos) i, si no hi havia més remei, els pebrassos, per fer el ple. La padrina cuinava a la cassoleta els pebrassos i el rovellons grossos tallats. Els medallons ens els menjàvem a la brasa, amb un raig oli d'oliva. Josep Pla, explica la sensació en mossegar l'essència del bosc, al Quaderns gris amb aquesta comparació antropòfaga: ...mengeu un rovelló o un pinetell a la brasa, i és com si us mengéssiu una orella de senyoreta impregnada de pinassa.

101

CREATIVITAT AL JARDÍ

102

L'ART DE LA FULLA CAIGUDA Miquel Carreté, amic internauta de recerques poètiques, em passa l'enllaç d'una iniciativa d'art japonesa: l'art de la fulla caiguda. M'entusiasmen les composicions que hi veig i, tot i que la majoria de fulles ara al gener ja són fosques i pastoses, encara en recullo algunes de l'arbust de bambú del cel i del boneter del Japó, uns quants fruits de l'arbre dels fanalets, branques de prunera i aglans. N'he fet unes quantes composicions que el vent s'ha encarregat de fer-les efímeres. La càmera n'ha salvat aquesta que il·lustra l'apunt. De la tardor m'agrada tot. Ara afegiré el plaer de l'art de la fulla caiguda a la llista. Me l'apunto a l'agenda nova.

103

ADVERBIS DE TARDOR Vermellejant les fulles d'heura, grisejant l'escorça d'eucaliptus, esgrogueint les fulles de l'arbre dels fanalets. Adverbis terrestres d'aquesta tardor.

104

Ainhoa (7 anys), Estel (5 anys), Naya (5 anys), Mariona (5 anys), Elena (9 anys), Adrià (9 anys), Paula (8 anys) i Marc (12 anys)

AMETLLERS DIBUIXATS L'aprenentatge directe comporta una relació afectiva amb l'entorn físic. És un recurs bàsic per a la construcció i presa de consciència del món privat i intransferible. Parem orella i ens adonem que als pobles i a les ciutats només hi ha "arbres i ocells" on hi havia el matís i la precisió del nom: pi blanc, pi roig, alzina surera, tarongers, plataners, lledoners i til·lers; orenetes

cuablanca, caderneres, pardals i mallerengues. Els infants que han dibuixat aquests ametllers n'han après la forma de les fulles i del brancatge, el volum de la capçada. Seran capaços de diferenciar-los d'un avellaner o d'un oliver. N'hi ha que els han recordat florits, tot i no ser-ne, quan els van dibuixar del natural. Ja portaven la feina feta, a l'avançada.

105

Sobre les feixes, la rabassa enfebrada tot el sol cova. Una hora d'aigua: emparrat i torretes empolistrades Les merles juguen a la cluca entre raspes i esventen sofre.

Plens de ditades

Sobre les galtes, macabeu i garnatxa. Llum de les cuques.

Pels ceps tremola un escampall de plomes en aquesta alba.

La biga mestra, el trespol i les golfes plens d'avellanes.

L'esparver torna. Ales enlaire dansen els sarments joves.

Fa la rateta un tornasol de fulles, i ens cau la bava.

La llum es filtra entre els pàmpols tendres, i hi llisca lenta.

Pentineu fulles, munyida d'arbequines. Les mans untades.

L'aire és ofrena de romaní i d'ametlles, fum i orenetes.

Res no és el que era, ni el paper ni nosaltres: plens de ditades.

A cada falda hi ha un infant que terreja amb llicorella.

106

EL FICUS GINSENG El nostre bonsai, un ficus ginseng (Ficus microcarpa o Ficus retusa) té unes arrels aèries singulars dins de les quals hi habiten follets. No ens cal gaire imaginació per afigurar-nos que les petites fulles són l'oasi de milions d'éssers diminuts que es deleixen per les figues que farà a la primavera. Però l'arbret no fruitarà sense llum natural, terra fèrtil i ben drenada, un ruixim d'aigua a les fulles, temperatura a 15º... Es busca cangur.

Mirant-lo bé s'hi descobria una porteta amagada a baix, entre les arrels nuoses. (...) El tronc era buit i a l'interior hi havia una escaleta de cargol que duia a dalt, a les branques plenes de fulles. BIANCA PITZORNO. La casa de l'arbre

107

PUGONS I ALLS A la primavera els pugons xuclen la saba de les fulles més tendres. Segreguen un suc dolcenc que es veu que és una mena de mannà per a les formigues. Els agrada tant, que acostumen a mantenir ramats de pugons als formiguers durant l'hivern per dur-los a pasturar als brots tendres. Si tinguéssim la sort que alguna marieta de set punts s'enamorés del nostre jardí, aconseguiríem reduir els pugons, pensem. Però, de marietes, ni rastre. Passem al pla b: la infusió d'alls. Hem procedit amb mètode. Hem deixat els alls d'una cabeça i mitja en remull durant vint-i-quatre hores i després els hem bullit durant mitja hora. Ho hem deixat reposar tota la nit i hem fumigat les fulles tendres de les agraïdes xefleres, les de l'alzina del Cisco, les de la perera de l'avi del Jaume i les de les troanes. Després d'unes hores, hem parat l'orella als troncs dels arbres (abraçant-los com fa l'Anna L.) i hem sentit rialles de pugons, com si els haguéssim fet pessigolles.

108

JARDINS EN MINIATURA Feia temps que em mirava models de minijardins i n'he col·leccionat una bona colla de fotografies. Finalment, m'hi he posat. Aquests petits jardins es poden posar a l'ombra o al sol, a recer del mestral a la tardor i a cobert a l'hivern. Són traslladables, però no tant com suposava perquè fa el seu pes la base (cassola de fang), l'arena del fons, la terra, les llicorelles que fan d'escales, els palets de riu o pedruscall per delimitar espais... Precisament el que he construït dins d'una caixeta de fusta flaqueja just acabat de fer a causa del pes. Pel gust de construir maquetes amb la natura com a pretext, aquests pessebres laics són una joia rara, per conrear tot l'any. © Paüls

109

110

Lena Paüls (Reus, 1952) és llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Escriu narrativa, poesia i assaig. Ha exercit de professora de llengua i cultura catalanes per a adults, reciclatge de professorat i de l'administració pública. Ha estat assessora lingüística i correctora d'estil. Ha investigat sobre les possibilitats de les aplicacions didàctiques de la publicitat i ha impartit cursos adreçats al professorat de secundària. Dirigeix la revista digital «Cornabou» de literatura infantil i juvenil i coordina el Gabinet de Comunicació Escac, amb seu a Barcelona. Ha rebut el premi d'assaig Francesc Vila (1994), els premis de narrativa Ciutat d'Eivissa (2002), Goleta i Bergantí del Masnou (2002), La Mar de Lletres de Calafell (2003), el premi de poesia Viola d'Argent dels Jocs Florals de Barcelona (2003), el premi de narrativa breu de Sant Pere de Ribes (2005), el premi Frederica Montseny (2007), el premi dels Jocs Florals de Les Corts de Barcelona (2007), el premi Àncora de poesia (2007), el premi Mercè Llimona de contes (2008), el premi Llavor de Lletres de creació literària (2008) i la distinció The White Ravens, de la Internationale Jugendbibliothek de Munic (2010) per l'àlbum La draga sense escates. Llocs a la xarxa: http://lenapauls.blogspot.com

111

Aquesta edició de L'escopinada del dimoni i altres carícies s'ha acabat de digitalitzar al Refugi de La Vinyeta, Duesaigües, 31 de desembre de 2017

112