La musa de la frescor by Lena Paüls

La musa de la frescor

La musa de la frescor, acrílic, 240 x 120 cm

Pintura: Pérez Oliván

Textos: Carme Andrade M. Pilar Cabrerizo Farners Casas Fontcuberta Mònica de Dalmau Mommertz Teresa Duch Conxita Jiménez Eduard López

Pep Macaya Josep Masanés Fina Masdéu Ció Munté Lena Paüls Victòria Rodrigo Anabel Sáiz Ripoll

La musa de la frescor Textos afilerats a mesura que la musa de la frescor els ha anat inspirant Juliol-agost 2017

2 Â

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels titulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol altre procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

Índex

Temps ha que coneixem la Frida, Lena Paüls, 5 No eren pètals radiants de mitja lluna, Carme Andrade, 6 Em fonc i em confonc amb el sol i amb la sal, Fina Masdéu, 7 De bon matí. Nua de cos, Farners Casas Fontcuberta, 8 La mar feia molt que l'esperava, Anabel Sáiz Ripoll, 9 Ja m’ho havien dit que al final del camí hi hauria tanques. Ció Munté, 10 I és que aquest estiu no sé què em passa, Teresa Duch, 11 Entre branques daurades, Josep Masanés, 12 De cabells ennuvolats, Mònica de Dalmau Mommertz, 13 Ajaguts a la sorra calenta, M. Pilar Cabrerizo, 14 Sota un cel desèrtic, Conxita Jiménez, 15 Ella mirava des de l’altra banda de la calitja, Pep Macaya, 16 Quan vaig entrar a l'habitació la musa ja no hi era, Victòria Rodrigo, 17 «Despulla’t», va dir el pintor, Eduard López, 18

Temps ha que coneixem la Frida. A l'estiu feia de cep de secà per enganyar el picot. «Tot val — deia— si vols ser doll i fogar.» A primera hora de la tarda l'hem retrobada escampant al desert una almosta de grans menudíssims de calamarsa. No és el primer agost que s'aposta en silenci darrere unes tanques per protegir el borboll de gel inaturable que li crema el palmell. Se'n guarda prou de dir-nos d'on treu aquesta matèria esmicolada de tants somnis que es refan a cada albada. ¿A qui ho podria dir, si en aquesta hora fins i tot els tèrmits fan migdiada i nosaltres estem teixint capoll? De totes totes, és millor aquesta feina que l'altra. Lena Paüls http://lenapauls.blogspot.com

No eren pètals radiants de mitja lluna, ni era la rauca de les granotes en ple estiu cercant els darrers llacs de la bassa, abans gelada. Eren els somnis humits de la bella de la piga a la galta, fonts segrestades a les pluges dels segles. I va sorgir el misteri dels dits de cristall, plomes arbòries en remolins de mans dansaires. La fada de la vareta, sageta d’or, —oh perfum dels dies—

escampà

roses en jardins d’aigua; així, des del palau de vidre fou requerida la seva fresca presència; així fou com a l’horitzó el paó vespral desplegà nous plomatges en tornassolats cirrus. Carme Andrade http://carmejant.blogspot.com

Em fonc i em confonc amb el sol i amb la sal, amb la mar i amb el cel, i l’oratge gasiu, endropit, m’acarona els límits de la pell; la llum tènue que es filtra, entremig de la tanca que no gosa, se m’emmotlla al cos i esclato en guspires de tendresa. En aquest dia agostenc, d’una bellesa intangible, esdevinc l’onada blava, transparent, que llepa amb una

delicadesa

quasi

obscena

sorra

s’esllangueix. Després gestaré els fruits frescals, novells, fills del delit. Fina Masdéu facebook.com/fina.masdeuabril

De bon matí. Nua de cos i amb el cap replè de núvols, ella les escampa. Són finíssimes llavors, botonets de gramínies que faran néixer ordi, civada i blat. Són minúscules perles que solquen l'aire, empeses pel seu lleuger alè. Algunes es perdran arrossegades pels aires; d'altres s'entossudiran a arrelar-se terra endins. I les sobrants, no totes, s'aferraran a la solidesa de la fusta asclada. «De bon matí és l'hora adient per a crear vida», diu la musa de la frescor. Farners Casas Fontcuberta facebook.com/farners.casasfontcuberta

La mar feia molt que l'esperava. Què fas enguany, amiga, que no arribes?, sospirava amb veu

salada.

Aquí

t'esperem!,

tremolaven

els

canyissars. No sabem viure sense tu!, confessaven les dunes. I les petjades dels caminants s'amagaven amb ombrel·les, cremes solars, polos de gel i tovalloles escampades a la sorra. No ho podria dir ningú quan va succeir. Portava a la mà un niu de fulles de menta que, amb el seu alè, anava escampant. Era jove i vella alhora, sabia tots els accents i no tenia por dels canvis. Un vigilant de la platja, molt matiner, va creure que necessitava un cafè carregat quan va notar, a la galta, una carícia fresca que el va fer estremir perquè no hi havia ningú al seu voltant. O sí? Anabel Sáiz Ripoll http://vocesdelasdosorillas.blogspot.com

Ja m’ho havien dit que al final del camí hi hauria tanques. Sabia que havia de travessar un corriol

aclaparat

d’arbres

immensos,

carregat

d’herbes que impedeixen el pas, ple de punxes i pues de cactus salvatges, enfangat i lliscós com un matí gebrat. Ja ho sabia que tot plegat no serviria més que per constatar que la tanca hi és i que no la puc travessar. Però si separo les estaques, veig un horitzó

blau

transportat

per

núvols

aigualits.

Entremig de les barres s’hi amaga un infinit d’esperança, una llum i un espai cobert de groc d’estiu. Potser m’allotjaré a la cleda i m’hi quedaré. Ció Munté facebook.com/cio.munte

I és que aquest estiu no sé què em passa. Fins i tot la inspiració se m’ha escalfat tant que em resulta enutjosa. A mi, que la tinc sempre tan agradablement fresca! L’altre dia vaig descloure la mà per darrere del meu paravent, que ja no para el vent, ni la calor ni res, i vaig provar d’espolsar-me-la. Vola, vola, inspiració, ves i agafa aire de més enllà, més enllà de la sorra, de les muntanyes, dels núvols, d’aquest sol que em desvirtua... Vola! Us creureu que en un tancar i obrir d’ulls ja la tornava a tenir aquí? Apa! Tanta falta que fa per allà fora i altra vegada sencera a la meva mà. I em causa una calor... Teresa Duch http://salsa-ficcio.blogspot.com

Entre branques daurades, en el més profund del bosc sagrat, hi ha la pàtria de les muses oblidades. Muses que xiuxiuegen a l’oïda del poeta les paraules dels déus. Muses encantadores i perilloses, de noms impronunciables, envolten a l’heroi i el fan pres i ja no pot fugir del palau de les arts on morirà de plaer que es convertirà en enyor. Però aquestes muses no les he vist pas. Les meves muses són de carn i ossos, de cabells rinxolats i figura fina, altes com bedolls salvatges, de veus dansarines i ondulants, em parlen a l’oïda de velles històries que ningú sap d’on són, i, com els vells herois, jo he quedat atrapat en el seu aïllat món, de roca, vent, calç i sorra. Josep Masanés twitter.com/josepmasanes

De cabells ennuvolats i doncs també el cap, permet per pell, sobretot pel palmell, el rinxolat cabell esdevenir l'evaporat sentit d'un món ensorrat. Cal disfressa per no ser presa.

Mònica de Dalmau Mommertz twitter.com/monicadedalmau

Ajaguts a la sorra calenta d'aquella cala solitària gaudeixen dels seus cossos nus. Per a ell aquest és el seu primer amor des de la desgraciada mort de la seva companya, per a ella és la constatació que ha estat capaç per fi d'enamorar-se. Del darrere d'una tanca, algú invisible per a ells farà surar en l'aire unes pólvores fines. Ells només notaran un calfred sobtat que els durà a ajuntar encara més els seus cossos i mai no sabran que en aquell instant fugaç han estat tocats per la màgia d'un amor infinit. M. Pilar Cabrerizo facebook.com/m.pilarcl

Sota un cel desèrtic, denses les dunes i abstreta la llum en un espai que vessa solitud. La fusta de la tanca crema quan l'aridesa és tan tova que es fon amb el silenci. I serpenteja en l'aire una espiral de llunes que malgrat la claredat llueixen fins obrir en el blau un camí. Tan efímer com la brisa, com un bes, com un somriure, tan lliure com una nimfa, tan intens com un sospir. Conxita Jiménez http://bit.ly/2ocn0Na

Ella mirava des de l’altra banda de la calitja amb un vel de transparències. La pell rosada, humitejada d’anhels furtius, invitava a un efímer repòs. Amb els llavis bufava suaus versos d’aigua de roselles; respiraven desitjos recitats a cau d’orella darrera d’una tanca prohibida. No podia veure-li el rostre, ni els

ulls,

amb

prou

feina

els

llavis,

només

s’endevinaven uns cabells esvalotats deixats anar pel vent de la tarda. M’havia aferrat a la voluntat de fer-li l’amor entre desconsolats precs i furtives mirades. Fins i tot vaig pensar, incaut homenet, que la Musa de la Frescor es giraria per mostrar-me el que encara no havia pogut gaudir. Només vaig rebre d’aquella tarda de calor, la fragància d’una carícia. Pep Macaya facebook.com/pep.macaya.9

Quan vaig entrar a l’habitació la musa ja no hi era. Tampoc no quedava cap rastre del poema esmicolat, aquell que havies escrit a la llum d’una nit de lluna plena i que lluïa ufanós a la meva taula amb l’arrogància de qui se sent important. Des de la finestra la vaig veure allunyar-se vestida amb raigs de frescor. Amb el palmell obert feia volar al vent la pols dels versos de tinta daurada a la recerca del blanc d’altres pàgines. Aleshores, una pesada xafogor m’embolcallà tota fins buidar-me el darrer alè. Llavors es va fer la nit i vaig somiar en un poema estripat. Victòria Rodrigo twitter.com/mvictoriarf

«Despulla’t», va dir el pintor. Sentia de fons la vella cançó de Kansas, "Dust in the wind", i mentre l’obeïa veia la seva expressió dura i ombrívola sota el llampec dels seus ulls. «Què et suggereix aquest paisatge?», va dir. Jo em vaig tombar cap a la tela que tenia al darrera, l’extensió de terra ocre rere una palissada, sota un cel blau amb núvols baixos. «Som pols en el vent», vaig contestar. Ell va riure. M’anava a girar, però em va ordenar que no em mogués. El sentia treballar tot cantussejant. De sobte va dir que jo no era una vulgar model, que era la seva musa, una glopada d’aire fresc. «Però em pagaràs com a una model —vaig fer el clàssic gest amb dos dits—, amb diners frescos.» Eduard López antiartistes.wixsite.com/eduardlopezmercade

Aquesta edició de La musa de la frescor s'ha acabat de digitalitzar l'1 de setembre de 2017.