50 mirades des de casa by Lena Paüls

Recull de 50 textos il·lustrats amb obres d’art (fotografies, pintures, collages), realitzats durant el confinament a causa de la pandèmia del Covid-19, entre el 15 de març i el 3 de maig de 2020.

Contacte editorial: Apartat de correus 32036 08080 Barcelona

Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal).

Textos Lena Paüls Il·lustracions Fabián Acidres Pons (fotografies), 15, 46, 49, 53 Myriam Arnold (pintura), 24 ASA (fotografies), 25, 30, 31, 52 Antonieta Codina (fotografies), 14, 33, 42 Francesc Corpas (fotografia), 21 Mònica de Dalmau Mommertz (fotografia), 12, 48 Màrius Domingo de Pedro (fotografia), 5, 43 Teresa Llorach (pintures), 8, 13, 19, 38, 47 Josep Lomas (fotografia), 36, 39 Isabel Marsal (fotografia), 4 Marc Pérez Oliván (pintures), 7, 11, 40 Pere Prats Sobrepere (grafismes), 18, 28, 34, 41, 44, 51, 55 Martina Rius Mauri (dibuix), 27 Fina Veciana (pintures), 6, 10, 17, 22, 26, 29, 35, 45, 54 Rosa Virgili (pintures), 9, 16, 23, 32, 37, 50 3

Vella Quaresma. «Nines de Drap». © Isabel Marsal

CONFINATS A LA QUARTA SETMANA DE QUARESMA Hem demanat manllevat un gos a la veïna. Si no, no hauríem tingut excusa per sortir de casa. Exposats que les forces de seguretat ens preguntessin on anàvem, no hauríem sabut què dir. Teníem la possibilitat de sortir a estirar les cames fent veure que anàvem a comprar amb el carret, però és d'aquells que s'estiren, no dels que s'empenyen còmodament com els cotxets de criatures. I no en podíem comprar cap altre, ara que totes les botigues estaven tancades per decret. La veïna s'ha avingut a deixar-nos un dels seus cinc gossets, un terrier de Yorkshire d'un any, lliure eternament al terrat amb els altres, no es deixava posar la corretja. Per fi, quan ja portava el collar, s'ha adonat que la mestressa es quedava al replà, i ha fet uns esgarips de por. Just arribats al portal, ha passat un cotxe dels Mossos d'Esquadra cridant a tot micro: «Separin-se, caminin separats...» El gosset es retorçava de cos i, desesperat, em feia anar d'aquí d'allà. Es veia d'una hora lluny que no ens coneixia. No ha trigat gaire a enfocar tota la ràbia cap a la meva cama a la qual, protegida amb pantaló i mitjons llargs, no ha aconseguit clavar els ullals petits i afiladíssims, però s'ha venjat obrint els esfínters als meus peus. Hem reculat. Tornem a estar confinats a casa. És temps de Quaresma i els escolars, si volen, podran veure tallar la quarta cama a la vella del bacallà. Virtualment.

Fotografia: © Màrius Domingo de Pedro

LA SALVACIÓ DELS JUSTOS Plou poc, però sense treva. Una parella de caderneres, una de mallerengues, una altra de pit-roigs, una de pardals i una coloma s'estan ajocades als últims seients d'un vagó de metro, mortes de gana. S'hi han enfilat a l'estació de Santa Eulàlia a les primeres gotes i no han tastat altra cosa que les molles de pa seques d'un berenar infantil. Han anat tot el dia línia 1 amunt, línia 1 avall, sense passatge. El comboi ara és a cotxeres i, mentre la coloma espigola entre els seients, els moixons menuts especulen sobre el fet que els coloms ja saben quin pa s'hi dona en un diluvi. La coloma fa veure que no els sent. Una mallerenga diu que els petits en tenen prou amb no res, en canvi la coloma... però, no la compadeixen. És més, una cadernera ha insinuat que, si el confinament dura massa, hauran d'obligar la coloma a sortir. Un pardal ha afegit que a molts parterres hi ha oliveres de jardí, que haurien de procurar estar-hi a bones perquè quan acabi tot els en porti una branca. Fins aquí la coloma havia fet com si no els sentís, però ara salta tota enfurida i replica: «No em mouré d'aquesta arca, una servidora.» Ha afegit que no li vinguessin amb allò de l'honor de ser el símbol de la pau... Que segons li havia arribat per memòria genètica, la branca postdiluvi va arribar pelada i que, si no era que va servir per fer infusions, ja n'haurien tirat un bon tros a l'olla amb allò. Va fer un vol d'animal desvalgut, es va apalancar tan dignament com li va ser possible sobre una barra del vagó i es va posar a parrupar de cara a una finestra de seguretat. Els va deixar amb la paraula al bec (a falta de gra, paraula és bona).

Verd. © Fina Veciana

VERD Un goig de verd arrela en aquesta hora i ens lliga al món. Del poemari L'alè que fa olor de menta

Quan seré gran. © Pérez Oliván Acrílic sobre paper, 20 x 20 cm

MOMENT MÀGIC Fa poc que ha après a caminar i ja cavalca el pal amb cap de cavall. Encara no ha ensopegat, ni una sola vegada, amb les pedretes del terra. Ara s'enfila a la falda de la dona asseguda, com ho faria un escalador expert a punt d'arribar al cim d'una roca. Li agafa el cabell de les dues bandes de la cara, els ajunta i els mena a poc a poc cap a un costat. Aixeca els rínxols que li queden al clatell. I l'hi fa un petó. Mare, ¿quan tornarà a ser ahir?

Mirant des de casa. © Teresa Llorach Aquarel·la, 21 x 21 cm

DES DE CASA Passa un cel llis com un mirall al vidre del finestral. Els ulls dins els ulls ronden. Del poemari L'alè que fa olor de menta

Leviatan. L'enveja. © Rosa Virgili Fotografia retocada amb tintes, 24 x 30 cm.

PROU FLORS CREMADES El cos que recorda la primavera, l'encostronat del salobre, l'escata bufada, el temps del color de la coronil·la, de la mimosa, de la ginesta i de l'argilaga encesa no voldrien flors cremades. Però el cicle no s'atura. I les capes que van sumant-se al substrat tinten el present. Som recanvi.

Menta fresca. ÂŠ Fina Veciana, 2020 Mixta sobre paper, 25 x 19,5 cm

MENTA FRESCA Dels dits et brosten paraules, i et preguntes si hi ha cap boira que no enyori badalls de sol. Beus te amb fulles de menta fresca i comptes els pinyols de dĂ til, que has plantat a la galeria. Regues els testos, didal a didal, i la collita ja es fa anunciar. Del poemari L'alĂ¨ que fa olor de menta

Pintura: © Pérez Oliván Acrílic sobre tela 146-114

TOT UN DESERT Pel somni sec, Jamila sospira ara un blau així, que el llevant mig arrissa, en lloc d'un mar, la sorra de les dunes tot un desert per al seu cos de noia. Del poemari L'alè que fa olor de menta

EN UN PORTAL QUALSEVOL Les hores soles, una a una, et sorprenen amb un fil de saliva als llavis entreoberts ajaguda en un portal qualsevol. ¿Qui diu que res no et justifica per tornar enrere i posar-te a recer de tot allò que puguis dir que és teu? Continues matant les repetides tot ventant-te, zim-zam, sobre un son prim. Del poemari L'alè que fa olor de menta

Aquarel·la: © Teresa Llorach

A PUNT D’UN NOU VIATGE A punt d'un nou viatge, desficiosa de mar, passeges entre fonts i jardins ufanosos. En el primer segon que queda dels teus dies, tornes a aprendre a riure, escampada en els altres. Del poemari L'alè que fa olor de menta

Última carta, 16 de juliol de 1938. © Antonieta Codina

EL MAL No sabíem que la natura havia après dels humans que la venjança es pot revestir de mil disfresses. Fins fa poc ens pensàvem que el mal sempre atacava entre tenebres. Com el teu, que et devia abandonar sense amortallar al fons d'una bassa de fang dels terrissaires llorquins, als dipòsits dels horts de la vila o rebatut al rocam de la platja. Si ara en trobaven fragments, no sabrà ningú el teu nom ni recordarà per què vas arribar fins allí. La natura ha après dels humans que se'n pot venjar de mil maneres. I vencerà.

ENTRE ELS RAÏLS Entre els raïls s'empaiten dues rates. No atura el plor, mentre els vagons es buiden de viatgers que en baixen en silenci. Del poemari L'alè amb olor de menta

Cada Minut Perdo i Recupero l'EsperanĂ§a. Prou Flors Negres. ÂŠ Rosa Virgili Collage sobre tela, 20 x 20 cm

A LA PRIMERA AIRINA Ara, a la primera airina, les paraules de Lorca vibren en els pollancres del caminal de la seva finca familiar, a Granada, si fa no fa com aquelles llavors teves s'escampen per les feixes cada anyada, i arrelen i brosten i floreixen i fruiten.

La caseta de la tulipa. © Fina Veciana, 2020 Mixta sobre paper, 25 x 19,5

LA CASETA DE LA TULIPA A Jamila ho sap, morirà lluny de casa —de la d'aquí, en la d'allà no hi pensa—. Va rambla avall, s'entreté amb les tulipes; després va al moll i s'asseu una estona. Del poemari L'alè que fa olor de menta

NO HI HAURIES DE SER Ballen les orenetes al ràfec de la teva cel·la. Series música i cant, si no fossin on no hauries de ser.

Aquarel·la: © Teresa Llorach

A LA PLATJA Si ets Si ets capaç d'adonar-te, desheretada, que el món solca per altres mars allunyats de l'origen, i t’has quedat a la mateixa platja, mira't amb uns altres ulls les desferres, adoba el bot, i fes que tot sigui possible. Del poemari L'alè que fa olor de menta

UN ANORAC PER A LA MARTINA La Martina va sortir del mas a peu per anar a vendre una gerra de llet al mercat. Encara era fosc i feia un fred que pelava. Quan va veure sortir el sol, eufòrica, va començar a comptar quants diners trauria de la llet de la gerra i, després, es va posar a imaginar com els gastaria. Amb els diners que li donarien compraria un gran cistell d'ous i els faria covar a tres lloques alhora. Engreixaria els pollets amb pa estovat i moresc; posaria trampes a la guineu perquè no s'acostés a les gallines, que vendria la meitat a bon preu i l'altra meitat les tindria per pondre ous i també els vendria. Els diners que trauria de les gallines i dels ous li permetrien comprar un porc. L'engreixaria amb aglans de les alzines sureres dels boscos d'Escornalbou i el revendria per força diners. Amb els diners que en trauria del porc compraria una vaca i el seu vedellet i un anorac de plomes amb caputxa. Ja s'hi trobava. El vedellet faria saltirons al costat de la seva mare. I la Martina va fer un saltiró, com el que hauria fet el vedellet. Va entrebancar-se i va caure. La gerra també va anar per terra. I la Martina va pensar, mentre s'aixecava: «Adeu pollets, adeu gallines, adeu porc, adeu vaca, adeu vedell saltironant pels camps i adeu anorac». Per sort, la Martina havia tancat bé el tap de la gerra. Se n'havia abonyegat una mica l'alumini, però no se n'havia vessat gens de llet. La Martina es va tornar a carregar la gerra al cap. Havia après que fer castells en l'aire pot portar disgustos. Es va asseure en una pedra del camí. El sol li va acaronar el rostre i es va dir per a ella mateixa somrient: "Tinc dret a somiar." I va reprendre el camí cap al mercat, sense badar. Feia un fred...

Versió del conte La Lletera, escrita quan va néixer la Martina Rius Mauri, el 2010

Acció ‘Bombes de llavors’. © Francesc Corpas, 2019

Efervescència circular. © Fina Veciana, 2020 Mixta sobre paper, 42 x 30 cm

AL LÍMIT DE L‘HORA Esperarà en dejú que arribi l'Hora i que al llindar, que al punt límit, fracassi, enyorant vins madurs, sedosos, càlids.

Del poemari L'alè que fa olor de menta

Buscant el blau. Somriure blau. © Rosa Virgili Aquarel·les digitalitzades sobre foam, retocades amb tintes

EL SOMRIURE BLAU (I en un minut escàs de repòs, amb un somriure d'infant als llavis...)

Fa de mal dir, un son en duu un altre, com un molí fariner en via morta.

Del poemari L'alè que fa olor de menta 23

La pluja de peixos. ©Myriam Arnold Tècnica mixta a l'oli i grafitis. 73x53 cm

EL NÚVOL El núvol que tenies lligat a la barana del balcó s'havia enlairat. Tibava la corda i s'inflava i s'ennegria per moments. Va començar a aviar un seguit de gotes comptades sobre les llambordes polsegoses del carrer. El xim-xim va anunciar festa a la canalla, que va arribar a ramats. Però, aquest cop, la pluja no era de xocolata desfeta ni d'anissos. Barrejats amb l'aigua, uns peixets vermells feien tombarelles entorn dels infants. Eren els peixets de l'abeurador. Si no fos que el núvol no parava de riure, no hauries sabut que hi tenia molt a veure. Has alliberat el núvol trapella. Que se la campi!

Pensament 3. © ASA, 1973

LA MODEL I EL FOTÒGRAF Perquè som un en l'altre, tota força es duplica. Escindits, eixalats, ¿qui ens esperarà a casa?

Buscant el blau. Somriure blau. © Rosa Virgili Aquarel·les digitalitzades sobre foam, retocades amb tintes

SALMÓ Estovalles negres, amb flors fresques de taronger escampades per sobre i tovallons i espelmes de color salmó. Del relat Com doblegar el cercle

DIBUIX AL CEL Vas repenjar l'escala extensible en un núvol. T'hi vas enfilar amb una càrrega de colors. I vas dibuixar la primavera al cel. Per si l'havíem oblidada.

UN SOL COMPARTIT Confinat, com tota la població, el vell de l'entresol no surt de casa. La noia estudiant que viu al tercer pis li ha trucat per telèfon per saber si necessita que li porti res i per anunciar-li que després de tres dies de pluja, avui fa sol. El vell no el veu, però ja ho sap, que avui hi ha un sol esplèndid i somrient al cel. És el sol que ha dibuixat per a ell la neta, que viu en una ciutat llunyana. La veïna del tercer avui no sortirà a comprar. «Hem de gaudir d'aquest sol», li diu. I munta uns miralls perquè el sol que ha dibuixat la petita hi reboti i els rajos entrin per la finestra de l'avi. Tan bon punt el sol toca al vidre, l'home agafa el mòbil i fa la rateta a la veïna de la casa del davant. Somriures en cadena. 28

#dia20. © Fina Veciana, 2020 Tècnica mixta sobre paper, 25 x 19,5 cm.

HOSTE DEL BES Vestida per desvestir-me, sento el teu xiuxiueig insistent, els teus dits presoners dins els meus cabells i un bes i un altre. El cos que ara em fruita, no existeix si per tu soc transparent. Amic del dolç turment, vull que et quedis com el mar, envoltant la meva illa. «I què més? ¿Que no saps que avui em toca entrenament de futbol sala?» Apago les espelmes de te i trenco les copes amb restes de daiquiri. Avui tampoc em donarà la gana de fer versos amables. Torna la malícia. Sort en tinc.

Encesa solidària. © ASA 1968? ENCESA SOLIDÀRIA La foscor porta al silenci. Les cadenes s'arrosseguen, ja sagnen els pecadors. Ploriquegen les llambordes, la cera els segella el crit. 30

Plomall romà. © ASA, 1968?

ARMAT DEL RAMAT Et vas enrolar a fer d'armat de la cohort romana, i l'armadura del cos de guàrdia de ficció de Ponç Pilat, governador de Jesuralem i de Tarragona, era un embolcall massa pesant per tu. Desfilaves amb el rostre amagat sota la visera del casc llampant, precedit d'un manaia cerimoniós i del penó SPQR, Senatus Populus Que Romanus. Se sent el Vexilla Regis. Et mereixes Les Tres Gràcies.

Si la seva verge va vestida de plata i or, despulla-la. © Rosa Virgili esmalts i pintura plàstica, 81 x 100 cm

GERMINANT Cada gest teu és germen de represa que es lliura salvatge al cicle de l'aigua, i a la pujada de la llet, per un camí d’anada. Del poemari L'alè que fa olor de menta

Dàlies. © Antonieta Codina

DEMÀ Com si pugés del pou sense sortida no es permetrà poder aturar el rellotge: pensa en demà, toca fer de barbera, i ha d'adobar dàlies i geranis. Del poemari L'alè amb olor de menta

Bufona. © Pere Prats Sobrepere

BUFONA «Faràs de bufó!», t'ha anunciat una veu per telèfon, amb entonació de gran reverència. N'hauries d'estar contenta. Ja t'hi veus, t'hauràs de posar el mallot blau elèctric, l'armilla negra, el barret de tres puntes de roba de colorins i cascavells, les mànigues amb retalls del quadre New harmony de Klee i l'espolsador a les mans. La teva missió no serà fer de còmica ni a costa de riure't de tu mateixa. Ni tan sols hauràs de fer enretirar els badocs i els servils al pas de la comitiva d'autoritats. Hauràs de procurar que cap mosca s'atansi a les mones de Pasqua. Avui, un privilegi.

#dia28. De la sèrie 'El meu Temple'. © Fina Veciana, 2020 Mixta sobre cartronet, 42 x 30 cm

GERMINANT Hi vam deixar el fanal del porxo encès. Hi deu haver aigua recollida als bols d'ofrena de totes les finestres i les mates de romaní deuen viure sense les nostres converses. No ens necessiten les plantes ni cap dels llibres que enyorem com a amics de viatge. El jardí de llicorella es deu haver abastat de les quatre gotes d'una primavera massa calda i l'aire es deu omplir cada dia dels vapors de la terra humida i del cant de la merla que envolta l'edifici un i altre cop abans d'anar a joc. I allà ens espera el pont de nou ulls que s'obre cap al circ de colors de la serra, del bosc, de la línia del mar... Hi vam deixar el fanal del porxo encès. Hi tornarem. Sempre hi tornem. 35

Flors d'ametller. © Josep Lomas Fortuny

BORRONS Somnies tanys a punt de rebentar, els vols poncellant entre afany d'abelles, te'ls imagines pletòrics de molla. És tan gran el centelleig de la fulla que un sol bri de vent et fa la rateta, mentre tot és festa en terra estovada Del poemari Temps de penyora 36

La irritació. © Rosa Virgili Pintura plàs^ca, esmalts i sorra sobre llenç, 120 x 40 cm

DANT Festa de les carícies, del festeig i el desig, l'amor que mou muntanyes, la por que les ensorra. Del poemari L'alè que fa olor de menta

Teletreball. © Teresa Llorach

CONFINAMENT Escriure és retardar la imperfecció que vindrà silent, inodora, imperceptible..

Aments d’avellaner. © Josep Lomas Fortuny

L’AVELLANER Has plantat quatre avellanes Negreta en una torreta del balcó. Previsora com ets, poses la maquinària a punt i passes llista del poc que t'ha arribat d'aquest arbust a l'ADN. Serà un avellaner de quatre peus, caldrà que et proveeixis d'eines: un xapo, una aixada, un esporgaavellaners, un rasclet. Regar, adobar. Un cop pengin els aments, dins dels flocs, lentament, les avellanes s'aniram omplint abans de caure. Replanar. Les arreplegaràs amb raspalls de mirambell i les plegaràs dels muntets amb didals, genolleres i senalla. O bufador. I porgador. «La sardana de l'avellana pica de peus i mata de gana», cantes. ¿Encara es fan lliures per saber-ne el rendiment i concertar-ne el preu? T'atures. No en saps més. Els avellaners malmesos dels avis no s'han emportat només una forma de viure, sinó cinquanta-vuit quilos i mig de paraules. Hi espigoles. 39

LA FONT D'ARGENT TÉ FANG; PUNXES, LA ROSA «La font d'argent té fang; punxes, la rosa», és un vers d'un sonet de Shakespeare que ens recorda que la perfecció no existeix. L'artista Marc A. Pérez Oliván (Mauritània, 1952) va plasmar aquesta idea en una pintura inquietant que setze autors hem pres com a correlat objectiu en setze textos escrits en els primers dies de confinament per la pandèmia del Covid-19. https://bit.ly/2JCsyN6

POLLOCK Mestre que aprens amb les eines noves de trinca de la il·lusió. Davant de cada full en blanc, cadell aplicat de creador de mons, de l'hora en fas substància. Innocència de qui oblida que abans de tot hi ha el Verb: aquí l'aigua, enllà el foc, pertot l'aire, a prop la terra. Un punt, tu. Dos punts, nosaltres. Ratlla. Tot és començar, Pollock..

FULL DE RUTA Paisatge de ginesta i de paraules no pots dimitir si algú en fa feixos i et rumia per camins eixuts. —Sí, que puc. Del poemari L'alè que fa olor de menta

EL MONSTRE DEL PANTÀ Veure el monstre que viu al pantà és l'únic interès que troba el turisme en aquests verals. Al poble, tothom el dona per vist. L'esglai va venir, quan la primavera passada l'aigua es va tornar vermella. Ho van portar en secret. Que les anàlisis mostressin un excés de floració de l'herbei aquàtic no va fer cap efecte en la fluctuació de la creença que un dia o altre trobarien el monstre ferit. Ni tampoc que un cop transvasada l'aigua al pantà de baix no es trobés ni rastre de l'animal. Aquest hivern les pluges han fet cantar els barrancs. L'instint de supervivència ha propiciat que petits i grans anessin d'amagat a abocar-hi crancs, gambes i escamarlans vius. No perden l'esperança que algun crustaci arrelarà en aigua dolça, i que tornaran a tenir la patent de fer esborronar de por a tothom qui vulgui passejar pel pantà. 43

Lenandreu. ÂŠ Pere Prats Sobrepere Sant Jordi 1974-2020

Sant Jordi 10 ÂŠ Fina Veciana, 2020

BRINDEM I sento l'energia de les mans sense espai, l'alegria del vals, roba fresca de lli. Faig la cadena amb altres i busco els teus ulls, sempre. Senzilla fusiĂł de les coses i els cossos, acoblament de mots, transparĂ¨ncia als ulls, tantes danses per a mi. 45

MARE, LA MAR (Els pètals de la rosa retornen a la platja convertits en punts de llibre. Adob.)

”Mare, la mar, mar envaïda, mare". Ja ha tocat fons la nau de les paraules i treus del plor la tendresa i la força. Del poemari L'alè amb olor de menta 46

LA FORÇA DELS SOMNIS «Que meravellós és que mai ningú hagi d'esperar un instant abans de començar a millorar el món» Anna Frank

Els somnis no es trien. O potser, sí. Avui has somiat que acompanyaves uns infants a collir farigola. En tallàveu només les tiges florides i deixàveu la mata viva. Abans de guardar-les al sarró, les sacsejàveu lleument i una pluja de flors seques tornava a la terra. Sovint somies altres compromisos que algú consideraria de més calat. L'endemà dissenyes amb altres l'estratègia, els recursos i les accions per la rebel·lia a favor de la vida plena. Sense profetes d'enlloc que alliçonin, no ha parlat ningú d'armes, ni una sola vegada. 47

MAGRANA OBERTA «Àngel caigut, principi del foc,magrana oberta, tot això ets tu per mi jo n'estic certa». M. del Mar Bonet. Alenar

¿I què si som veïns dels abellots del porxo? I dels dragons que es mengen les arnes dels armaris. Feliç qui es pot permetre estar escoltant brostar.

AL TERRAT Et distreu, de sobte, un xim-xim de fang, i al terrat hi tens la roba estesa, amb un peu rosegat, la falda buida, braços i cames senses ﬁl, et culives sota l'atzavara ﬂorida, esdevinguda pròleg.

Del poemari Amb un peu rosegat

AL TERRAT Ets el que dius, inventari del que havies perdut, i ara ho retrobes apilat a la vorera de davant de casa. Tot el que et queda, ho hem vist exposat al raig furiós d'una mànega d'aigua. I, després, delicada, ho has estès sobre diaris vells, al bat del sol. No és gran cosa, però deduïm que per als corbs és un gran què. Del poemari L'alè que fa olor de menta 50

ALGÚ ARRIBA I TRUCA Fer silenci, fer lloc als altres, és obrir l’espai més lluminós del cor a algú que arriba i truca. José Moratiel

Volaves, pit-roig, dins la capçada d'uns pollancres de fulles argentades acabades de sortir. Només se sentia l'aleteig de qui busca compartir vida. Un mar de mates de galzeran s'estenia per tot el sotabosc ombrívol i, entre la fullaraca humida, una salamandra treia el musell. No sabies si cantar posaria al descobert els teus delits que feien més por que servei o si estant allà dalt en silenci estaries més pròxim dels altres. Dubtós, vas refilar perquè no fos dit i la salamandra a poc a poc va treure tot el cos amagat i es va posar a ballar. I el brancatge caigut va prendre vida de tot el que hi havia adormit. L'endemà, no vas esperar veure cap ésser vivent. Així que et vas despertar, et vas posar a cantar tot alternant amb els silencis renouers dels altres. No els veies, però sabies que no estaves sol. 51

MARGES Sàvia de ventades, sols i pluges, promous el consens. D'acord, però, ves fent marge: porto pedres. Del poemari Amb un peu rosegat

EL RISC DE LA LLIBERTAT Si no tens llibertat interior, ¿Quina altra llibertat esperes poder tenir? Arturo Graf

Conﬁnat de luxe, l'agaporni no recorda com volar. Ha après a cantar l'enyor per alguna cosa que no ha conegut. No s'aferra als límits del barrots, hi viu la generositat de la nostra esJma. Obsedit per l'aigua neta i el mill, no reconeixeria les fases de l'alliberament. Fràgil, assumiria el risc de la llibertat. I ja l'hauríem vist prou.

SARA, UN DIAMANT TALLAT Podies haver escollit una fusta, una tela o un paper per suport, però et vas gosar enfrontar al paper escrit i enquadernat. En triaves paraules i a partir del que et suggerien, vas crear una història, transcendint els límits de l'espai, de la forma, del color. Estrips, talls, forats... marques del martiri. Consistència i música de pergamí. En el sentit, hi has aplicat la complexitat i la transparència calidoscòpica del diamant. Sara ets única i ets múltiple. 54

ÂŠ Pere Prats Sobrepere

Hi ha llenguatge, hi ha art, perquĂ¨ hi ha l'altre. Georges Steiner 55

Aquesta edició de 50 mirades des de casa, s’ha acabat de digitalitzar a Barcelona el mes de maig de l’any 2020