Remeno paraules by Lena Paüls

Remeno paraules 25 proses poètiques il·lustrades Lena Paüls

Primera edició: maig de 2016 © 2016 Lena Paüls (pels textos) © 2016 autors de les il·lustracions de les proses poètiques © 2016 Eduard López (pel pròleg) © 2016 Joan Tharrats (per l'aquarel·la de la coberta)

Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona

Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

TAULA Nota liminar, 5 Pròleg, 6 Remeno paraules. Il·lustració de Marta Anguera Curto, 7-8 Notes al peu. Il·lustració de Cori Torroja Marsal, 9-10 L'alfabet secret. Pintura de Pérez Oliván, 11-12 L'altra escala del somni. Pintura de Pérez Oliván, 13-14 All You Need is Love. Pintura de Pérez Oliván, 15-16 Balada de la noia enfilada sobre ella mateixa. Pintura de Pérez Oliván, 17-18 On és lo lloc on ma pensa repose. Pintura de Pérez Oliván, 19-20 L'àngel desenfeinat. Pintura de Pérez Oliván, 21-22 Les hores arrelen al migdia. Fotografia de Iolanda Salvadó, 23-24 Maduixes a la balança. Fotografia de Iolanda Salvadó, 25-26 El vals de la memòria. Fotografia de Iolanda Salvadó, 27-28 Despara la lluna. Fotografia de Iolanda Salvadó, 29-30 Tatuatge efímer. Fotografia de Màrius Domingo de Pedro, 31-32 Où sont les oiseaux. Pintura de Pérez Oliván, 33-34 L'aire juga a la cluca. Fotografia de Rosa Puig, 35-36 Siluetes sobre un trespol de gerds. Pintura de Fina Veciana, 37-38 Jugant amb cabells de sirena. Fotografia de Josep Masanés, 39-40 La caseta del pont blau. Pintura de Fina Veciana, 41-42 Roselles al capvespre. Pintura de Xavier Aluja, 43-44 Enllaçats a plena llum. Pintura de Núria Feijoó, 45-46 El mirall de la platja. Fotografia d'Antonieta Codina, 47-48 Étrangère au paradis. Pintura de Pérez Oliván, 49-50 Retrat de Lena a la Vinyeta. Pintura de Nené, 51-52 Sons de boira. Fotografia de Fabián Azul, 53-54 L'hora estovada. Pintura de Pérez Oliván, 55-56 L'autora, 57 Índex onomàstic, 58

NOTA LIMINAR Aplego en aquest recull vint-i-cinc proses poètiques connectades a vint-icinc imatges que viatgen de costat per la xarxa. Textos inspirats en imatges i imatges inspirades en textos que, en interactuar plegats, flueixen amb significats nous i emocions renovades. Els artistes amics m'han cedit les seves imatges virtuals amb generositat i s'han fet còmplices entusiastes del projecte literari que he anat travant a poc a poc, al llarg de cinc anys. A tots dec el meu agraïment. La primera creadora implicada va ser la dissenyadora gràfica Marta Anguera Curto que va il·lustrar el 2010, amb una composició d'art digital, la prosa poètica 'Remeno paraules', de la qual pren el títol aquest recull. La darrera prosa d'aquesta sèrie és 'L'hora estovada' del 2016, inspirada en una pintura de Pérez Oliván. I, entremig, he establert frondós diàleg amb més pintures de Pérez Oliván i de Xavier Aluja, de Núria Feijoó, de Nené, de Cori Torroja i de Fina Veciana, i les fotografies de Fabián Azul, d'Antonieta Codina, de Màrius Domingo de Pedro, de Josep Masanés, de Rosa Puig i de Iolanda Salvadó. L'aquarel·la de la coberta és de Joan Tharrats, que me la va cedir per il·lustrar un text que no és en aquest recull. A l'hora de presentar el material he dubtat si aplegar-lo per ordre alfabètic dels autors de les obres d'art o bé agrupat segons si les imatges són fotografies o pintures. Finalment he optat per la cronologia amb que van ser escrits i publicats als blogs «Pont d'Enseula» i «Punt i a cap». Us invito a emocionar-vos amb la fusió de cadascuna de les imatges amb el text, interpretada i creada en els dos sentits. Lena Paüls

PRÒLEG Potser el lector de poesia, o de prosa poètica com és aquest cas, pot endinsar-se en un poemari espigolant-ne els continguts com qui pesca ostres a la recerca de perles aïllades. Podria ser una bona manera de conèixer un llibre, o fins i tot un autor. Qui així obrés amb aquest conjunt de proses poètiques de Lena Paüls faria, però, molt malament si el que pretén és copsar-ne els elements essencials. Tot i que aparentment puguin semblar materials disgregats, que responen a la inspiració del moment suscitada per la contemplació d’il·lustracions i fotografies de molt diversos autors, hi ha detalls que ens marquen una inequívoca visió de conjunt. Cercar-la, no cal. Ni cal ser excessivament metòdic, ja que com la mateixa autora ens confessa, l’ordre dels textos pot resultar indiferent. Aquesta visió, aquest gest íntim i sobirà de l’autora, es desprèn insensiblement mentre hom avança en la lectura i en la contemplació de les imatges. En efecte, hi ha aquí una simbiosi entre il·lustrador o fotògraf i poeta. Una simbiosi tòrrida, manllevant-li de nou una expressió feliç. Però hi ha sobretot l’acte de mirar, observar, i evocar el que se’n desprèn: el que ha estat desprès del poeta i el que ara, en virtut del mateix acte de reconeixement, ens transmet. Perquè el que acaba apareixent són els sentiments, associats de fet a la pròpia experiència —la memòria, doncs, que l’ha retinguda—. I el fet que l’aplicació de sintagmes nominals a tals sentiments els salva d’inundacions i naufragis, que és la tasca del poeta com ens la defineix aquí la mateixa Lena Paüls, ens preserva també aquest instant, aquesta radiografia del cor que ha operat dintre de si mateixa l’observadora/escriptora. I ens permet compartir-la. Una paraula més: aquest acte ha estat en veritat una cadena d’actes, un treball cuit a foc lent. Cinc anys d’elaboració que permeten la perfecta harmonia entre impuls creatiu i la desintegració lenta dels objectes retratats. No malbaratem aquesta harmonia amb la pressa amb què despatxem els fets quotidians. Ens permetrem així accedir nosaltres també a l’afortunada simbiosi que ha engendrat aquest llibre. Eduard López

Il路lustraci贸 de 漏 Marta Anguera Curto

REMENO PARAULES Si la boira s'adorm lenta, lentíssima, a la carena, remeno una almosta de paraules encara no. Si el rampellut mestral la desperta, passo inventari: fuada, coca amb recapte, pàmpol. Biaix, magrana, cotó. Giragonsa, baladre, esca. A borbolls, massa. La veu va matar Charlot.

Il路lustraci贸 de 漏 Cori Torroja Marsal

NOTES AL PEU També avui he escrit el teu nom en diagonal a la sorra, perquè sé que el llegiràs a l'horabaixa descalç sobre aquesta mateixa roca on em troba el sol cada matí. A més, t'hi he deixat uns mocasins farcits de notes que he tallat a tires. En cadascuna hi he estampat els llavis pintats escarlata. Per torna, m'emporto el temps engabiat dins dos embuts de vidre. Tant si vols com si no.

Pintura de © Pérez Oliván

L'ALFABET SECRET Han nascut flors estranyes de l'alfabet secret. Diríem que són gira-sols, perquè es baden als quatre sols cardinals. Però, no ens en refiem. ¿Tenen sèpals amb punxes, tiges amb espines o corol·les carnívores? Només sabem que han nascut per generació espontània, arrelades al substrat de paper, entre síl·labes i frases. I no els cal reg ni adob. Quan repleguem les llavors, són tot perfum de dàtils i d'avellana plena. Les deixem assecar al calaix obert on brunzeixen inquietes les abelles. No escarmentem mai!

Pintura de © Pérez Oliván

L'ALTRA ESCALA DEL SOMNI L'escala imaginada és terrenal i no arriba al cel somiat de Jacob. Arrenca de la terra eixuta i sorrenca del desert i va cap a la terra conreada d'olivers de secà d'aquesta Mediterrània que just apunta entre les feixes i el cel llampant. De res a no gaire. Hi ha núvols de final d'estiu que acaronen cada oliver, però no desprendran ni una gota. Són núvols pedra, i l'oliva haurà de sortir-se'n per mitjans propis i s'anirà omplint a poc a poc de l'or líquid d'aquesta terra somiada. Terra de saó, on arrelen escales de pujada i baixada amb núvols a punt de rebentar a tots els horitzons.

Pintura de © Pérez Oliván

ALL YOU NEED IS LOVE Se sent All You Need is Love, la cançó que has penjat en un rètol en un calaix de la taula parada. És el calaix on guardes la cartografia d'itineraris imaginats, cartes de navegar, quaderns de bitàcola. A l'altre calaix hi ha pomes reineta. No és d'ara que hi són. Ja han impregnat la fusta del seu delicat perfum. Tota la sala n'és plena. Surt per l'artèria de la corona de fulles d'arítjol que traspassa la fusta dansant, i encercla la flama, ardent biografia, que t'ha fet arribar fins aquí. La resta és aquest instant: radiografia del cor.

Pintura de © Pérez Oliván

BALADA DE LA NOIA ENFILADA SOBRE ELLA MATEIXA Ha tornat a canviar de casa. Potser no serà la definitiva, encara. Per això, la majoria de llibres són en capses. Companys de viatge, amics de capçalera i amants que l'esperen pacients. Llast perfumat de dits i hores, desig de relectura. Només en penjarà un de cada autor a la prestatgeria nova. Només un, diu. És un propòsit dolorós, perquè n'hi ha molts que li han deixat la petjada que ara ella retorna a la pila de volums que li fa d'escaleta. Mentre va penjant amb un gest íntim i sobirà els seus tresors intransferibles, evoca una balada polifònica i sent que és a casa.

Pintura de © Pérez Oliván

ON ÉS LO LLOC ON MA PENSA REPOSE "Jo sóc aquella que em dic..." La geganta es presenta mudada al ball dels núvols. Just quan ha començat la metamorfosi del cos en aire, l'envolta un estol molsut d'amfitrions. Encara no hi sentim música ni cap soroll, tret de l'oreig que passa entre les agulles dels pins. Mentrestant, l'esfera transparent del cap ha fet un trau al paisatge i els llavis s'han trasmudat en diana d'enigmes diversos. D'aquí a res, tòrrida simbiosi.

Pintura de © Pérez Oliván

L'ÀNGEL DESENFEINAT Perquè tinc encara les seves mans sobre els pits, puc dir que ja ho he sentit tot. "¿I aquest soroll eixordador?", preguntareu, fent veure que no heu entès res. Perquè passa sé l'hora que visc. "Ei, escolta, que això em sona. No l'hauràs pas repetit, aquest relat?" Us confoneu. Aquest és l'altre tren, el de sis vagons que, per fer-se perdonar, ens deixa a cada baixador un àngel desenfeinat a qui posar en plantilla.

Desperta, primavera, fotografia de la sèrie «Vintage» © Iolanda Salvadó

LES HORES ARRELEN AL MIGDIA Les mans et regalimen melassa de la planta que has deixat plorant àmbar. En portes als cabells, a la roba perfumada d'arròs, a l'alè que t'envolta. Les fades han fet escampar la boira i ara hi ha una calma dolça i una llum que s'escola afilada entre els dits. Se sent música de violins, un gong o un crit ofegat, només, un eco que surt de l'herbassar veí. Les hores arrelen al migdia i sents una renaixença, un batec en cada cosa.

Ensucrades, fotografia de la sèrie «Vintage» © Iolanda Salvadó

MADUIXES A LA BALANÇA Van plantar plegats les maduixeres en crestalls de llicorella, càvec en mà. Van arrelar en el mestral, s'hi han passejat llimacs i llagostes, però han florit, han fruitat. Ell n'ha collit un plat i en fa ofrena a la seva dama. Com si fos la balança d'hores lluminoses deixa el plat en equilibri a l'ampit de la finestra plena de solcs de la qual ella ha aixecat la persiana. Fruits cíclics que sempre la sorprenen. En aquesta zona àuria, afirmen hores de lluna plena, amb la serenitat que regala el temps.

Viatge de noces, fotografia de la sèrie «Vintage» © Iolanda Salvadó

EL VALS DE LA MEMÒRIA La pols fa niu en una sivella. Strauss, de fons. Les maletes han esperat pacients moltes vegades que la parella acabés el vals. Volta que volta. Unes i altres guarden les marques de ditades joves, de galtes fines i de petjades de noia. Han sentit molts calfreds que arribaven per tots els camins de la pell eriçada. Redescobreixes qui ets en la profunditat de la siena torrada que s'ha salvat per a tu. Lligues curts els sentiments que vibren en la memòria, mentre gires i gires el cercle cromàtic. I te l'emportes posat. Balles, voles...

Fotografia de 漏 Iolanda Salvad贸

DESPARA LA LLUNA "Diria nua el teu poema a contrallum, si sabés que l'escoltaries en aquest mateix pont on em troba la perera nana cada vespre. Però hi escric, només, un comentari a cada marge. En cadascun hi he esmerçat ben bé mitja vida. Per torna, em queda el temps embotit dins una..."Ai, no continuïs!, i, sisplau, despara la lluna, que comença la competició de tir al plat i ens la baldaran!

Cementiri de la Febró Fotografia de © Màrius Domingo de Pedro

TATUATGE EFÍMER Tot és quietud. Només sents el crec-crec suau de la neu que es desfà i amara la terra oberta. Sobre el repòs fèrtil del llenç blanc has esgrafiat un nom —sempre el mateix— a tocar de les petjades d'una guineu. Saps que Eros i Tànatos aparellen en harmonia l'impuls creatiu i la desintegració lenta. Apliques sintagmes nominals als sentiments per salvar-los d'inundacions i de naufragis: les arrels d'un xiprer al clos, els flocs en latència de l'avellaner, un rectangle de cel, un pensament de núvol, el cicle de l'aigua. El cosmos va fent el seu curs.

Pintura de © Pérez Oliván

OÙ SONT LES OISEAUX Tens casa a la intempèrie i guaites cap enfora, al recer d'una tanca de fusta resseca. Des d'allí evoques un escenari oníric, polisèmic. Trames un instant imaginari sobre dunes i retalls de mar on et jugues el rumb. Acaben de passar tres mags sobre camells i et sobreviu a la retina la innocència aturada en un calze que havia estat de fruites carnoses. Parsifal ha deixat anar els coixins de plomes de cigne, mentre reconstrueix el vol d'un avió de paper incautat en una plaça de pessebre. No es mou ni un bri d'aire en aquest desert i, malgrat tot, hi ha qui s'hi enlaira serè, lliure.

Foto de la sèrie «Aire» © Rosa Puig

L'AIRE JUGA A LA CLUCA Has fotografiat l'aire que passa entre les fileres de pollancres, on presències retallades a l'atzar juguen a la cluca. T'atures amb la càmera a la mà, allargues la mirada cap a l'horitzó que s'estén al vèrtex de molts camins per triar, mentre escoltes el tremolar a ratxes de les fulles en una sordina de platerets, cascavells i sonalls. L'aire s'emporta els núvols, despentina l'herba, joguineja amb la memòria. És l'aire que fa bategar les unitats sensibles a través d'aquest escenari recreat, arcàdia de la innocència. Acluques els ulls i toques paret de cuit: energia eòlica.

Siluetes, pintura de la sèrie «Enllaços» © Fina Veciana

SILUETES SOBRE EL TRESPOL DE GERDS Deliri, fantasieig i lleganyes de cent anys i un dia. La Bella Dorment s'agita en un llit de volutes de ferro forjat. S'ha despertat sola i encara porta l'embolcall de crisàlida incrustat al cos tebi d'un bes. Flota sobre el trespol de gerds sembrat de cors. S'espolsa flonjors de núvols de cotó de sucre i intueix la lluna rient a cor què vols entre la boira. El Príncep Ulisses ha perdut una bota de set llegües als peus del llit i ha deixat a la cambra un rastre flairós d'absenta i anís. Ara se la campa fent de gripau blau entre els joncs d'un pantà llunyà. La Bella Dorment no és Penèlope.

Posidònies de Punta Prima, Menorca Fotografia de © Josep Masanés

JUGANT AMB CABELLS DE SIRENA Matí rúfol, sense ombres. Passeges per l'arenal on munterets de plomalls i d'algues que la marea abandona a la platja seran tresor d'infants escultors de castells de ferrada, rasclet i pala. Acluques els ulls i veus esponges, pegellides i cargolins que hi haurà d'aquí a no res. Aprens a escoltar el verdet, la sal de les pedres esgarrapades i les posidònies que reposen despentinades del viatge. T'emportes bitllet d'anada i tornada del núvol lleuger, de la sorra trascolada i de l'onada que es gronxa. Però, saps que vagis on vagis, les sirenes del far t'han robat el cor. Els pertanys. I et sents a port.

Pintura de ÂŠ Fina Veciana

LA CASETA DEL PONT BLAU Vespre, hora foscant. Heu deixat el fanal de l'entrada encès. Tornareu. Sempre torneu. Sota el ràfec hi ha l'escut amb la divisa bategant, la raó de viure. Al brancal, ferrades i ceràmiques per recollir aigua. Us hi espera la cambra del pol·len amb cent mil partícules levitant, suspeses en el temps. Al terra de llicorella, han florit els bulbs i les llavors que han escampat les merles. Hi circuleu enfilats en una escala de gat i us adormiu com faquirs entre les volutes de l'espiral del bloc. Teniu per coixí sensacions amuntegades d'altres llocs, el cruixit del foc de la planta baixa i el xiulet de coets que mouen bastiments, bigues, envans, graons. Arribeu pel pont de nou ulls que guaita cap a la sintaxi de colors i hi deixeu el bol d'ofrena per al nou viatge.

Pintura de ÂŠ Xavier Aluja

ROSELLES AL CAPVESPRE Fa un aire suau aquest capvespre. T'adorms davant d'un mar de roselles que desprenen la calor que han retingut durant el dia. Et fan companyia aquests gallarets, pètals d'ala de papallona, hipnòtics, que també han covat cicatrius i dolor. Hi han feinejat les abelles, hi han passat vols de mosquits i d'orenetes. Del sol roent, els darrers rajos, mentre vibren les onades vermelles. La banda sonora és fonda, imperceptible. La festa torna demà.

ENLLAÇATS A PLENA LLUM No tot consisteix a arribar primer a la meta. ¿Quan deurà ser que enllaçats a plena llum, arrencarem a plorar perquè ens sorprendrà en el cos de l'altre la pròpia vellesa? Podria ser un dia qualsevol, sense relleu. Podria ser després que una nit hàgim somiat síl·labes apedaçades: paraules noves. Per consol, el present del mar llampant d'estels, on haurem arribat junts.

Setinat d'or. Fotografia ÂŠ Antonieta Codina

EL MIRALL DE LA PLATJA Al mirall de la platja s'hi projecta l'ocre rabiós del sol que es pon. Un gegant ha desplegat el llençol de blondes, reposa un instant i recula per tornar convertit en un altre gegant. Un cop i un altre. Et llences als seus braços per rebre la carícia escumosa i sents el gust de les escates de les sirenes dels contes, del ganivet de conquilles escantellades clavat al cos, de la suor d'homes, dones i infants amuntegats en pateres. Quantes maneres silencioses de tocar fons! Entre dues llums, surts d'aquest llit salat i enfonses els peus al rellotge de sorra mullada que s'escola entre els dits en un instant inestable de joia. Ha canviat el mirall i el que s'hi projecta. La claror que queda et xiuxiueja: tot és retorn.

ÉTRANGÈRE AU PARADÍS Sofia ha arrelat el cos a la sorra del regne del sol encegador. Suren dues dunes coronades en aquest desert sense ombres que arriba fins a la platja. Embarrancat a peu d'ona hi ha un vaixell que havia transportat sucre. El mar encalma l'horitzó vetllat per quatre núvols adormits, just on el foc artesà va devorar la tanca de fusta, la va polir i hi va emmarcar l'aire. Ha traspassat el llindar i s'ha alliberat del cos a mitges. Sap que la terra promesa és un cos, que l'aire promès és la idea. Amb aquesta natura de transició, evoca rialles llunyanes d'infants i suma intuïcions.

Retrat de Lena a la Vinyeta. Pintura: ÂŠ NenĂŠ.

RETRAT DE LENA A LA VINYETA

Xucles els núvols-pedra i els planetes que envolten el teu asteroide. Tens de fons les feixes de tots els verds, montíjols lleus, arrodonits per molts mestrals, mentre fermenta el most a casa i els pàmpols encatifen el jardí. La rabassa s'aireja sòlida i al seu suport voldries relats de sol i aigua fresca. Però el temps és un riu sinistre, si no fos que a les mans sense color, l'estri espanta la mosca àfida, llaura llicorella, poda i empelta, crema sarments, espampola. Verema picapoll i carinyena, garnatxa blanca i negra. Cada gotim, una història.

SONS DE BOIRA Les notes de la rosada han quedat atrapades dins de l'edifici i, a fora, la boira allarga la màgia de la música en tres ombres embolcallades en la mullena del xamfrà. No hi ha risc que el dimoni les enxampi a la vora del foc. Rosten els darrers sons del dia, confessen neguits de la lluna mig baldada i engendren projectes en aquesta hora d'intimitat i textura de vels en suspensió, on la ciutat en estat de vigília, se submergeix en el primer somni. I allà hi ha una mirada atenta per deixar-ne testimoni.

L'HORA ESTOVADA Sento l'hora estovada d'un rellotge malmirr贸s. Sacsejo el llen莽 i em cauen el sis i el quatre als peus. Prova del nou. Les cartes comencen a lligar.

Lena Paüls (Reus, 1952) és llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Ha exercit de professora de llengua i cultura catalanes per a adults, reciclatge de professorat i de l'administració pública. Ha estat assessora lingüística i correctora d'estil. Ha investigat sobre les possibilitats de les aplicacions didàctiques de la publicitat i ha impartit cursos adreçats al professorat de secundària. Dirigeix la revista digital «Cornabou» de literatura infantil i juvenil i coordina el Gabinet de Comunicació Escac, amb seu a Barcelona. Escriu narrativa, poesia i assaig. Ha rebut el premi d'assaig Francesc Vila (1994), els premis de narrativa Ciutat d'Eivissa (2002), Goleta i Bergantí del Masnou (2002), La Mar de Lletres de Calafell (2003), el premi de poesia Viola d'Argent dels Jocs Florals de Barcelona (2003), el premi de narrativa breu de Sant Pere de Ribes (2005), el premi Frederica Montseny (2007), el premi dels Jocs Florals de Les Corts de Barcelona (2007), el premi Àncora de poesia (2007), el premi Mercè Llimona de contes (2008), el premi Llavor de Lletres de creació literària (2008) i la distinció The White Ravens, de la Internationale Jugendbibliothek de Munic (2010) per l'àlbum La draga sense escates. Llocs a la xarxa: http://lenapauls.blogspot.com

ÍNDEX ONOMÀSTIC Xavier Aluja, 43 Marta Anguera Curto, 7 Fabián Azul, 53 Antonieta Codina, 47 Màrius Domingo de Pedro, 31 Núria Feijoó, 45 Josep Masanés, 39 Nené, 51 Pérez Oliván, 11, 13, 15, 17, 19, 21, 33, 49, 55 Rosa Puig, 35 Iolanda Salvadó, 23, 25, 27, 29 Cori Torroja, 9 Fina Veciana, 37, 41

Aquesta edició de «Remeno paraules», de Lena Paüls, s'ha acabat de digitalitzar, a Barcelona, el mes de maig de l'any 2016.