Si són roses, floriran by Lena Paüls

Són rigorosament prohibides, sense l’autorització escrita dels Mtulars del copyright, sota les sancions establertes en la llei, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol altre procediment, incloent-hi la reprograﬁa i el tractament informàMc, i la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic.

SI SÓN ROSES, FLORIRAN Pintura

Marc A. Pérez Oliván

Textos

Carme Andrade Josep M. Barraso M. Pilar Cabrerizo Farners Casas Fontcuberta Teresa Duch Fe Ferré Ferraté Conxita Jiménez Carme López Arias Eduard López Mercadé Josep Masanés Fina Masdéu Ció Munté Lena Paüls Romana Ribé Victòria Rodrigo Anabel Sáiz

Presentació Si són roses, floriran, assegurava Manuel de Pedrolo en el títol d’una de les seves moltes novel·les. I Marc A. Pérez Oliván ho rebla amb la seva pintura, per a la qual li manlleva la frase tan convincent. Text i imatge, explícits: no caldria dir res més. O sí, potser cal dir que, arran d’aquesta indescriptible –per incerta i estranya– situació de confinament i la basarda que genera l’amenaça del covid-19, molta gent ens hem espavilat a no deixar-nos atemorir del tot –o, si més no, a distreure’ns del temor– fent el que ens agrada fer. Cadascú per on l’enfila. El cas és que la Lena Paüls i jo compartim el gust per unes quantes coses, entre les quals hi ha, sobretot, el llegir i l’escriure –ves, que senzill. I també és que la Lena i jo ja hem col·laborat en uns quants projectes en què la paraula i la imatge juguen i s’avenen, i hem xalat molt. Això, doncs, és el que us oferim: la nostra creativitat en temps estranys. Una mateixa imatge que ha inspirat setze autors. A ella i a mi, i a tots els qui han participat en la idea, ens ha donat bo impulsar-la, ens ha estat un lenitiu que volem fer extensiu a tothom qui s’hi apunti. Fina Masdéu

Textos afilerats a mesura que la pintura Si són roses, floriran de Marc A. Pérez Oliván els ha anat inspirant 16-31 de març 2020

Taula Les roses, deixeu-me veure, Fina Masdéu, 8 Es0mes les roses, Lena Paüls, 9 Aquell era el cinquè dia, Carme Andrade, 10 Florinda, Josep Masanés, 11 Les llavors, Ció Munté, 12 I un bon dia, Anabel Sáiz, 13 Absència, Farners Casas Fontcuberta, 14 Els núvols del ma<, Victòria Rodrigo, 15 Té un missatge nou, Josep M. Barraso, 16 El brot de la rosa, Conxita Jiménez, 17 Dels llocs més inesperats, M. Pilar Cabrerizo, 18 Enyor, Romana Ribé, 19 Que hi ets?, Teresa Duch, 20 El sobre era al seu lloc, Eduard López, 21 Floriran les llavors, Fe Ferré Ferraté, 22 Sense mots, Carme López Arias, 23

Les roses, deixeu-me veure les roses, amb aquest vermell intens que ho diu (quasi) tot: desig, amor, sang, vida. Roses de pètals vellutats, carnosos, esclatant amb fermesa entre el marasme d’un present desmanegat i d’un futur més que incert. Així, ni que sigui per un instant, fugaç, enviaré les meves pors tan lluny com pugui: mentre vegi les roses. Fina Masdéu

Estimes les roses que tenen punxes. Desconfies de les que es perfumen amb pólvores que arriben en sobres. N'hi ha amb tiges de filferro empuat com els filferrats que fan fortor de sang i barren el pas a famílies senceres enllotades que fugen sense esma de la destrucció del seu món. Són de poc fiar les roses que no tenen punxes i fan olor. Però, entre poc i massa. Lena Paüls

Aquell era el cinquè dia penjat d’un núvol incert. «Farà bo», «anirem al tros» o «a passejar» serien expressions tabú en temps de guerra. Només la certesa de les roses vermelles a la finestra s’hauria convertit en l’únic reclam fidel a la vida. A l’altra banda de la tanca de filferro el crit de la terra maldava per fer-se sentir mentre dins de l’estança el missatge rebut segellava el pacte dels estadants amb els guardians del bé comú. La persiana mig abaixada, no fos cas que un excés de vida lliure entrés per la finestra i malmetés el tancat de filferro amb què empresonaríem les flors d’aquella primavera. Carme Andrade 10

Florinda era una ferma defensora dels drets de les plantes. El seu temps lliure l'emprava enviant cartes al Ministerio de Agricultura reclamant justícia per als vegetals. No importava que fossin pastanagues, carabassons o flairoses roses. Totes eren iguals en dignitat. I, en conseqüència, a casa seva, només tenia una planta de mentida feta amb filferro i feltre. Els dies clars li agradava seure a la finestra del menjador al costat de la seva planta i mirar el cel de cotó fluix mentre menjava uns confits de xocolata. Josep Masanés

Les llavors Vaig demanar llavor de clavell al botiguer. Un home alt i gros, brut com una guilla, esnifant sempre el mateix caliquenyo. Va remenar pels calaixos de fusta foradats pels corcons, on desa les llavors i els grans per sembrar, i en va treure unes llavoretes esquifides, raquítiques, com a ràncies, i les va posar dins d’un sobre, això sí, un sobre net i polit, a punt d’enamorar amb un verset romàntic a dins. No sé ni què em va cobrar, però mira, tant d’esperar les flors i m’han sortit dues roses, punxegudes com una mala bèstia. No cal dir que tenen bon color, però jo volia clavells, redeu! Ció Munté 12

I un bon dia... Un bon dia, aquelles flors que cada primavera et florien i estaves ben segur que eren de veritat, unes flors vermelles i maques, però sense olor, es converteixen en filferros que t’ofeguen i et prenen fins l’aire que necessites. I un bon dia reps una carta que t’ho capgira tot i et fa sentir insegur. De sobte, res del que tu mateix has pintat amb colors inventats és cert. Són una mentida total. I un bon dia, vençut, comences a apujar la persiana, només per fer una cosa nova, encara que sempre has cregut que fora hi havia el no-res. I ves per on tu, el valent, l’heroi, l’autosuficient, l’únic, contemples, bocabadat, que hi ha un cel blau i sembla de veritat. De l’ensurt estàs a punt de caure, sort dels filferros que et salven. Anabel Sáiz Ripoll

Absència Per tu em mudaré amb uns pantalons de seda i una brusa blanca amb menuts botonets de nacre. Per tu pararé la taula amb la vaixella de mudar i et declararé l’amor en un full en blanc que guardaré dins d’un sobre. I, aliena a la presència de núvols gruixuts, guarniré el balcó amb un test de roses amb els troncs fets de ﬁlats nuats d’espines. Per tu, per recordar la teva absència. Farners Casas i Fontcuberta

Els núvols del matí no feien primavera. I de cop, i sense saber per què, o sabent-ho, he abaixat la persiana. Dues roses, nostàlgia i alegria, han caragolat la tija filferrada, per fugir del món fins quan hagi deixat d’acabar-se. Les paraules que no escric les tanco en un sobre, perquè el vent se les endugui amb les restes de l’hivern. Diuen que demà farà sol, tot i que, potser, tampoc semblarà primavera. Victòria Rodrigo

Té un missatge nou:

“Hola, nena. He vist una planta singular darrere d’un aparador i, no sé per què, m’he recordat de tu. No m’he pogut estar de comprarla. L’he deixat a la finestra de la nostra... perdó, de la teva habitació. Ho sento però no m’hi acostumo. El senyor de la botiga m’ha dit, en un to molt seriós, que tant fa que la reguis com si no. La planta va fent. Per cert, al costat de la torreta tens un sobre amb la clau del pis i un poema. El darrer. Adeu, bonica”. Fi del missatge.

Josep M. Barraso

El brot de la rosa com un bes furtiu, esquerdat, recorre un camí estrany de corbes on el gust i el tacte es filtren en el broc d’un presagi. Beu d’una aigua ferida entre filferros mentre es vessa l’espera que raja del secret íntim d’on germina. L’esclat venç el secret i romp l’ombra i la llum, i puja i cau el límit.

Conxita Jiménez

Dels llocs més inesperats poden sorgir les coses més belles. El paper més rebregat pot contenir les més tendres paraules d'amor. Els núvols més amenaçants poden deixar anar les gotes més fecundes. Els filferros més punxeguts poden ser tiges de les més boniques flors. Així les circumstàncies difícils poden ser terra adobada per al futur més il·lusionant. Si són roses, floriran i si no... potser també. M. Pilar Cabrerizo

Enyor Guaita el cel ennuvolat des de la finestra del menjador; com va tot per aquí dalt? Espessiga tres grans de raïm sense la tija; ja no em pots renyar. Des del sofà veu la filla sortint de l’habitació amb el portàtil; saps que ja va a la universitat? Estossega pel passadís, vol cuinar, per distreure’s; no trobo el paper que em vas donar amb la recepta del coc. Es mira els ulls envellits al mirall del lavabo; com passa el temps! Resulta que les roses, tan ufanoses, tan insolents, tenien estripagossos a sota, mare, i no ho sabíem. Romana Ribé

Que hi ets? Veig que tens la persiana mig aixecada. Si em vols saludar, encara soc aquí davant. Trobaràs la meva carta repenjada a la torreta. Per cert, quines roses més esplèndides! Quan tot això hagi passat, ja me’n donaràs un esqueix, no? Les tiges fan una mica de mala espina, però ja se sap que els camins de roses es van acabar fa temps. Marxo, que trobo que hi ha uns núvols molt negres i com que també han suspès la pluja, ja veuràs com en un no res tenim l’exèrcit aquí. Teresa Duch 20

El sobre era al seu lloc, com sempre repenjat a la torreta de les flors que ell li havia regalat. Aquella obra estranya però bonica, amb filferro empuat a manera de tija, i les dues roses de llautó tan primorosament pintades. “Un gran artista, sí, senyor”, recordo que li vaig dir. Se li va il·luminar la cara, tot i que la mascareta m’impedia veure-li a penes més que els ulls i el front. “Sí, ho va fer abans de... abans de tot això”, em va dir, des de l’altre costat de la finestra. “Potser ha resultat premonitori”, va afegir. Va ser fa cinc setmanes, just quan li vaig dur la primera carta d’ell. “No s’amoïni, segur que es curarà aviat i tornarà abans que no es pensa”. Cada setmana li deia el mateix. La setmana passada li vaig deixar el sobre i ella em va saludar de lluny. “Recordi, aviat!”, li vaig cridar. Jo tenia cada vegada més por de no tenir cap carta per dur-li, o pitjor encara, haver-li de dur una freda nota de l’hospital, com tantes en reparteixo. Avui, quan he vist que el sobre era el que jo li havia portat la setmana passada, encara sense obrir, he sabut que ja no em caldrà fer-ho. Serà ell qui rebrà una freda nota. Però, és clar, això li tocarà a un altre carter. Eduard López Mercadé

Floriran les llavors, malgrat que viu la punxa ferida per la por. Viatjo per un riu de filferro i presons, l’ànima esgarrapada; i les mans i la pell vestides de distància. En temps de resiliència, en camps de soledat, udolen el seu cant les roses que germinen en la màxima fosca; esgarrinxant de llum tots els desigs i somnis que gosen desvetllar. Dessonillant la flor, en un esclat immens com roses al desert, la humanitat floreix. Fe Ferré Ferraté

Sense mots s'ofega el viure, esdevé filferro punxós, la llavor roman inerta i l'alosa no canta al teu balcó. Només l'adob de la paraula farà brotar la flor i els sospirs als llavis, pètals curulls d'amor. Carme López Arias

Aquesta edició de Si són roses, floriran s’ha acabat de digitalitzar a Barcelona el mes d’abril de 2020