Temps de penyora by Lena Paüls

Temps de penyora Lena Paüls

Edició digital: Escac Gabinet de Comunicació Apartat de correus 32036 08080 Barcelona

Prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra, llevat de les excepcions previstes a la Llei, sense l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets de difusió de l'obra pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i s. del Codi Penal). El Centre Espanyol de Drets Reprogràfics (CEDRO) vetlla perquè es respectin aquests drets.

Taula Temps de penyora, 5 La falda buida, 19 Amb un peu rosegat, 25 Mil coloms irisats, 39 Lletra menuda, 42 Plens de ditades, 46 Teló de fons, 51 Haikus al ras, 65 Tankas de cop, 70

Temps de penyora

Viola d'Or i d'Argent, Jocs Florals de Barcelona, 2003 Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura de Barcelona, 2004

Tot té el seu moment i sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Eclesiastès, 3

Seguiré el temps amb afanyós despit. AUSIÀS MARCH

I GENER Cap d'Any no comença alhora per a tothom. Mora desheretada, us miro des de fora estant, enfilada en una carrossa darrere l'estel, on ara faig de rei, tot just maquillada, i porto capa, corona i ceptre per un dia. Em poso bé la barba, i saludo ara cap a un costat, ara cap a l'altre. Llenço caramels i somric: a les dotze de la nit m'obligareu a abdicar. Mentrestant, el baf del meu alè no arriba als vostres finestrals, que mostren impúdics la taula per desparar, i tots vosaltres dormitant al sofà davant d'un televisor engegat. Els radiadors us fan de la casa una barraqueta en flames, ¿qui gosaria insinuar, ara, el record del fred viu?, aquell fred que envaeix tots els racons de l'enteniment, que us assetja i que us fa ostatges a casa. Aquesta nit, tot ho tapa la innocència traïda, xiqueta de mi, escampada pels balcons, entre sabates i bols d'aigua i crispetes per a uns camells de fireta. Davant el paisatge opulent dels jocs amuntegats per terra, davant la natura morta d'un tortell esmicolat a les estovalles: "qui hagi trobat la fava cobrarà penyora", heu dit als cadells. Sobre la cretona enfarinada d'una taula camilla hi ha el pessebre damunt davall, tancs de plàstic i soldadets del fortí nou de trinca s'han quadrat a l'entrada de l'establia. ¿Algú sap on comença qualsevol guerra?

II FEBRER Si ja sabeu que la pesta té per aliats els bombarders digueu, ¿què hi fa que demaneu pau amb candeles en pelegrinatge sota els ametllers florits? A l'aiguabarreig de dos rius us renteu la cara a grapats, escàpols per unes hores d'on les teulades moquegen glaç, i les canonades i els desguassos s'han rebentat. Hi ha una garsa balancejant-se indecisa a l'antena col·lectiva, que no treu l'ull del feinejar dels corcs de l'embigat. ¿A qui interessa votar la pesta camaleònica? Heu sortit d'hora i heu estès la disfressa molla entre joncars, heu posat una goma elàstica nova a la màscara i heu repintat l'estoc de caretes. Cada nit, en rotllana al voltant d'un foc de branquillons prepareu una estratègia de supervivència, feu esquemes, gràfics i redacteu pamflets. No deixeu d'oblidar, amb l'ànim suspès, que acostumen a pagar justos per pecadors i que, a partir d'ara, Carnestoltes pot ser cada dia. Heu descobert que s'estendrà la gana, que les coques de greix d'avui seran un record aviat, per això, guardeu pomes beneïdes pel mal de cor als armaris i torneu a aprendre a socarrimar i a escaldar porcs. Si ja sabeu que la pesta té per aliats els bombarders, si ja sabeu que les flors dels ametllers s'han escampat per terra, digueu, ¿què hi fa que demaneu pau amb candeles?

III MARÇ T'hi apuntaries, si totes les batalles fossin amb caramels, nan entremaliat entre gegants de festa i armat del ramat, que tant reparties cops amb una pala matamosques, i cantaves "els nanos mengen trumfes, arròs i peix pudent", com precedies un manaia cerimoniós i el penó SPQR, Senatus Populus Que Romanus, que ignorem què vol dir. De tan esquifit, el cos se't perdia dins el cap de cartró del nan i l'armadura del cos de guàrdia de ficció de Ponç Pilat, governador de Jesuralem i de Tarragona, era un embolcall massa pesant. Per al teu repòs, branques d'olivera al balcó, peus descalços i cadenes als turmells, si algú no et volia bé. En sòlida arrapada, la soledat et consumia el cos amb la gota eterna al nas, penitent, si caic no caic, les ulleres adobades amb esparadrap. Tinc por que si crido el teu nom per la finestra, la dent que em belluga voli enllà del porticó i faci d'adob de pinetells i esclata-sangs. Aixeca, ara que pots, la camisola al ninot de palla, pastanaga i cogombre, la sardina enterrada i sant tornem-hi. La confirmació d'un compromís fet cendra és el pic imprecís d'aquest dimecres, ara que la crema es va espesseint al bany maria i al carrer planten falles. Torna nan entremaliat, armat del ramat, torna a enfonsar la mà envescada a la pasta de bunyols. L'oli roent l'espera.

IV ABRIL Assaboriu llavis llepats de roses roges en record d'un heroi que va prendre partit per la filla del rei, després que totes les xiquetes del poble ja havien estat sacrificades per una fera, Per celebrar la benvinguda d'un altre heroi, pengeu rosaris de sucre, cintes, confitures i llaços als poms de llorer, a les palmes i als palmons, trenes de fulles torturades, que coven la humitat, i fan de llança, arma per enforquillar carpes, que s'haurà enfonsat al ventre del drac de set caps. Esverats, tots parlen a l'una i, com fa la sargantana amb la cua, es desenganxen del cos i es dispersen per pobles i ciutats, on cadascun predica el que pot, amb una intuïció comuna, amb la mateixa identitat de fons. Desplaçats del cos, exiliats, els set caps dipositen una nova mirada a l'entorn, fan com els moros i cristians alcoians que entre bombo i plateret, pólvora i espingarda, buiden carretells, mengen ametlles garrapinyades a grapats, no fos cas que es candissin amb tant penjoll i diadema. Uns i altres s'entaulen bròfecs i acaben cantant boleros junts.

V MAIG Que els gossos descalcin parterres florits, pot ser ben bé el naixement d'un odi. Els voltants de casa s'omplen per un dia d'almívars i confitures de préssecs, prunes, ametllons, barrils de mel de romaní, d'espígol, de milflors; se superposen en toies la farigola, l'esparnellac, la marialluïsa i la flor de saüc. Feixos de regalèssia esperen que els menuts descobreixin alguna relació amb aquesta arrel i les barres negres que venen a les tendetes de llepolies del barri. Pel mig del carrer, veig la imatge de fusta d'un sant, sobre un baiard amb rodes acomboiat per dues dones, darrere un capellà, sotana i penó descolorits, seguits de mitja dotzena de velles artròsiques. La processó avança imperceptiblement, allargassada. Un taxista toca el clàxon desesperat. De sobte, cauen gotes i hi ha una dispersió general, entre la resignació d'herbolaris, confiters i melaires, que es disposen a protegir les parades amb plàstics. Recullo de terra una ferradura rovellada i em resguardo del plugim sota el balcó d'un xamfrà; d'aquí a no res, les fulles tendres dels lledoners faran la rateta als motoristes aturats als semàfors i les olors covades per uns instants reclamaran altre cop l'atenció del mosquer. I, jo, mora ¿què hi faig, en aquesta cruïlla?

VI JUNY Solstici a tocar, els terços s'aturen a la cassola a punt d'enfilar-se sobre els dosos; l'ou balla als claustres dels palaus i a la catedral, en brolladors enramats de murtra i flors; la sempreviva borda, pètals de clavells i margarides, i serradures pintades són catifa per al cos i la sang. Les oques envesteixen un gripau que es capbussa esbalaït a la pica plena de verdet. Tot d'una, el gripau pren un relleu insospitat i els passavolants desvagats en fan fotos mentre els guardes retiren la indigent del peu rosegat. Fora vila, les fogueres sota control cremen fustots requisats de les muntanyes de mobles vells que s'arraconen a cada cantonada. S'encenen petards pels terrats i corren coets borratxos a la sortida dels instituts on adolescents s'estudien amb els ulls del desig. ¿Què en farem, de tantes converses apilades?

VII JULIOL Un pi podrit amb tres branques, les arrels mig descalces, i l'esperança mesurada en un pi jove, que no acaba de fer-se. Si només fos la pluja àcida..., però viu també amb l'amenaça permanent dels cans salvatges que en xuclen de nit la saba. ¿Quantes muntanyes s'abaten amb morterades? La terra insultada, injectada de suc tèrbol a l'espinada, mestressa del dolor que vindrà, la inquietud de la por, surant en la veu del clan. Un viatge a l'interior de la memòria, ombres i llum en un espai de formes, els melons esclafats podrint-se al ras i tu escrivint sempre el mateix llibre, en fila índia per voreres de carrers costeruts. De nit, fanalets, lluernes, cuques de llum i l'amor tothora en remull per continuar navegant.

VIII AGOST Des de bona hora, els operaris munten l'espectacle, un empostissat fràgil, una filera humil de bombetes, uns altaveus insistentment comprovats. Diuen que, per distreure el dolor, valen orquestra i rom. La canalla, en representació familiar, ronda el parament de fer veure que tot ajuda a viure i, per això, avui tothom vetllarà. Tu també hi ets, i no saps ben bé per què avui no fas córrer els gats al llarg de la paret del jardí. A boca de fosc, la música dels assajos s'escampa desfibrada i, perquè la lluna és aquell globus que vaig perdre a la fira, tu udoles en nom meu enfilat a la pila de llenya. Potser aquesta nit, sobre la plaça de llambordes irregulars, algú es torçarà el turmell ballant la conga i s'haurà de retirar a fer companyia al fanalet de la taula. D'altres aniran a veure sortir el sol a la platja més propera i tornaran just quan un cercavila amb gralles i dolçaines meni tothom a fer el vermut, i una xiqueta assenyali un punt que fumeja al bosc. (¿I, tu, d'on surts, maca?) L'endemà passat, els paperets de colors, les garlandes, i les serpentines seran una pasta informe amuntegada al voltant d'un escombriaire foraster que badalla. Amb l'artifici enlaire, el dolor se la camparà sense traves. I, mentrestant, la calitja també anirà fent.

IX SETEMBRE Exiliada amb tants d'altres, ¿qui ha mascarat el somni?, sento com si fos meva la pèrdua del bosc incinerat, les cendres del qual ara el vent calent escampa arreu. Impassibles, sota els avellaners polsosos, infidels agenollats, porten didals de làtex i arrosseguen les senalles. Els flocs secs es claven als genolls i a les cames dels que no es posen borrasses per coixinet. Ells i jo som de secà i temem amb una por mil·lenària la set incrustada al càntir, tot i sabent que tenim aigua al barraló de plàstic dins la fornal de la camioneta. Després de l'ensacada, els fruits escampats per assecar a les golfes esperaran la millora del mercat. Mentrestant, allà, a casa meva, els fidels resen cinc vegades orientats cap a la Meca, jo mora, m'agenollo entre infidels agenollats per a qui tots els punts cardinals són orientadors i complementaris. Plegats hem trobat dreceres que ningú havia buscat abans. El seny de no vagar sola calma el dolor, la rauxa dels dits feiners el distreu.

X OCTUBRE El mestral arremolina la fullaraca als meus peus, mentre parents del colom bíblic embruten els carrers, ara convertits en pistes de patinatge llefiscoses. Una dona aboca pa remullat en una banda de la plaça, a l'altre costat, uns funcionaris traeixen els coloms amb trits, els cacen amb xarxes i se'ls emporten en gàbies. El símbol de la pau engabiat, pot ser una premonició, i interpreto que deu ser hora d'esmolar els tallants, però els esmolets nòmades escassegen i ningú recorda on es troben les pedres fogueres. ¿On és el color del mar? Desordenats i sense punta, els llapis de colors dins l'equipatge, seran eines inútils, arribat el moment. Reprenc el viatge, jo, mora, carregada amb gerres de sagí ranci i quitrà. Assedegada, encesa d'enyor, gira que gira.

XI NOVEMBRE Per sou, una rosta d'oli nou, i la resta en herència de paelles de ferro amb forats on torreu castanyes; de moniatos colgats entre la cendra, de panses i secallons, de finestrons que baten l'ametlla i el sucre. ¿Què em queda per empenyorar? Els dits mascarats i les clofolles a la paperina fumada.

XII DESEMBRE Ja no sabeu d'on treure garrofes per al tió, però, com sempre, un raig de garrotades fa el fet. Gossos afamats estripen les bosses de les escombraries, i els indigents se n'aprofiten. Innocents, els camellers fugen de la fam cap a un lloc segur, no saben que arreu la pau ja no es preveu negoci, i l'estel és una llufa de cartró i purpurina. Amb el meu baf faig entelar vidres dels aparadors, perquè res del que contenen respon al gran interrogant. Si ara fes, en un acte de fe, un salt en el buit, toparia amb vesc i grèvol de plàstic i molsa sintètica. Potser és cert que l'enganyifa es troba també al pa àzim, al setrill i a la flassada de llana, però creure-hi és un deure. La terra té la mixtura perfecta, amb massa convocàtories d'oposicions per trencar l'alambí. No ens cal estranyar que, esperpèntic, l'home dels nassos rondi cada dia per camps i ciutats, carregat de penyores irrecuperables.

No doneu les coses sagrades als gossos ni llenceu les vostres perles als porcs, no fos cas que les trepitgessin i, encara es giressin contra vosaltres i us destrossessin. MATEU, 7

La falda buida

Viola d'Or i d'Argent Jocs Florals de Barcelona, 2003

Tenien dos fruits en el cos: un infant i una mort RAINER MARIA RILKE

TRÍPTIC I L'amor que muove il sole e l'altre stelle DANTE ALIGHIERI

T'envolta una estesa d'agram i rocs i és aquí on vols plantar font i alè. Apiles pedres, estasses l'herbam, assegures el reg, i colgues vida. Un tou de grava aplana el caminal, les pedres el fistonen, entre cants i la dansa ribetada dels marges on descanses tot vetllant els brots nous. Somnies tanys a punt de rebentar, els vols poncellant entre afany d'abelles, te'ls imagines pletòrics de molla. És tan gran el centelleig de la fulla que un sol bri de vent et fa la rateta, mentre tot és festa en terra estovada.

La nostra existència no és més que un breu esclat de llum entre dues eternitats de tenebra. VLADIMIR NABOKOV

Hauràs de lluitar pel somni, des d'ara t'oblidaràs de tu, produint saba i no sempre la polpa serà suc sinó card, pinyol neulit, soca buida. Tens un bres a la mirada i als braços custodiant el respir compasat que gronxaràs a recer de la neu, ning, nang, nong, les campanes de Salom. Si el rondessin llagostes i llimacs, aviaries teuladins famèlics, mentre, ametllons i herbes creixen junts.

III Tant com haurà pogut haurà lluitat KONSTANDINOS P. KAVAFIS

Madurava enmig d'aliats diversos, assaonat, creixia generós, ara, l'esqueix revela el secret, blaït de llum, febrós de sequedat. El mires tal com és, bolquer escampat. ¿On és? ¿On és el somni?, xiscles a l'arrel, tota tu deliri, trepig i font. Mentre ametllons i herbes cremen junts, sents el desig del fetus que s'escola tota tu bram i tatuatge ardent. És tan miseriós el paisatge que mantens la rella clavada al ventre, mare gestant invadida per sempre.

A LA FALDA El seu bressol ha estat l’escletxa per on has descobert el món, i a la falda la sensació d’un pes precís que ja no és.

EL TEMPLE Incrustat en cada espai dels teus dies queda el temple a vessar d’heura per sempre. Dos fruits et llueixen per arracades.

EL PINYOL El pinyol estrany que has sembrat dins una nafra de la terra ofega el talp cos ben endins. Ara, sense esponjar la gleva i amb la llavor assedegada, xipolleges per carrers molls, els senyals del camí en obres.

Amb un peu rosegat

Viola d'Or i d'Argent Jocs Florals de Barcelona, 2003

¿D’où vous vient, disiez-vous, cette tristesse étrange. Montant comme la mer sur le roc noir et nu? CHARLES BAUDELAIRE

I Per a Munda Arrià Et distreu, de sobte, un xim-xim de fang, i al terrat hi tens la roba estesa, amb un peu rosegat, la falda buida, braços i cames sense fil, et culives sota l’atzavara florida, esdevinguda pròleg.

Obro el diari i m’assalta un anunci que m’ofereix un producte-talismà que ho cura tot. –Dec formar part de l'audiència propícia–, penso, i em miro i remiro la noia que des del paper riu eufòrica, desvergonyida, de cara als morts de les fosses comunes de la notícia de la pàgina de la dreta.

III Solemnitats de música corcada. VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

A la ràdio les falques volen, m’imposen un ritme trepidant. Sovint en podria repetir la música, però no sé què diu la lletra. Demà —que me’n recordi— escoltaré de nou aquell missatge fugaç del qual fa dies intento treure l’entrellat: em sembla que ofereixen felicitat sense fisures o freixures sense liquiditat. A veure què...

IV Avances tentinejant com una aranya, teixint i teixint. Tota casa va plena de la teva teranyina que alimento.

V Sóc d’aquí. Sóc estranger JOSEP PALAU I FABRE

De tu només sé que cada migdia patines al bat de sol de la gran plaça empedrada, amb túnica sobre el pantaló de seda i vel al coll. Voldria saber què enyores i aprendre de deessses de les serps; voldria acompanyar-te pels corredors frescos de casa i mostrar-te espais que mai ningú t’ha fet entendre; voldria que vegessis les meravelles dels edificis sumptuosos, on van deixar la pell gent com la meva; voldria aixecar les llambordes d'aquesta plaça on jugues per poder descobrir plegades on es coven els somnis. Tot el que jo sabés, i tu volguessis saber, seria teu: tothom és immigrant d’un lloc o altre. Som veïnat i quan ens deixem pas, vianants de minúscula vorera, no em cansaré de buscar-te els ulls bruns perquè els reconec: són un camí per conviure.

VI No un aixopluc sinó una nova estança MARTA PESSARRODONA

Has arribat adulta de molt lluny d’on has après la sensibilitat, i t’han entrenat en actituds tintats d’henna peus i mans. No saps gran cosa d’on has anat a raure; a casa ho ignorem tot de tu. Fem una ansara al celobert amb els coneixements mutus no fiables. Que tu i jo siguem diferents, és més que una realitat positiva: és un motiu de supervivència.

VII A les andanes del metro als vidres de la cabina telefònica, a les banderoles de la rambla, mires la gent amb simplicitat gramatical, després del càsting, del maquillatge i d’assajar posats unes quantes hores. Mostres la incisiva trencada per un joc d’infants al carrer. Dius més amb aquesta dent que no pas amb el lema de la campanya.

VIII Una deu de gestos revela que el titella ha lliscat de la perxa, i ara es recicla, descol·locat. No sap anar en bicicleta ni jugar a escacs. És mal candidat per anar a la lluna.

IX Ha posat la gana com a argument, el llop menjaporquets que fa règim. Els ha empaitat tant que, ara, es construeixen casa i garatge amb ciment i pedrots del camí. Els deixa fer, rendista usurer, a distància. Per fi, els sorprèn des de la claraboia: “La hipoteca no és de franc”. Ostatges, com Adam, no podien deduir de la transparència de l’aigua que s’hi podrien ofegar.

X Contracte indefinit per al becari Aquil·les. Punta i taló tothora, figuereta d'acròbata. El teu món sobre un dit saltiró i cabriola les cames en tisora en dubtós equilibri.

XI ...pressentint aquell adéu ardent. MARIÀ MANENT

Fins avui, taula parada de muntanyes de gra d’avellana i de closques que destriaves per a mi. A fora, vidres als bassals d’aigua. No podràs estalviar-me relliscades, en el meu hivern.

XII 11 de setembre de 2001

Esbalandrats, creuàvem els carrers, entre cotxes i motos a tot gas —dits mullats en un endoll— que aviaven espurnes sense treva. A l'hora de les postres, la història contemporània havia canviat d'era.

XIII Comandament en mà, el món passa vertiginós i te'n creus nucli i patró. El portes a un cash converter, carretilla en mà.

XIV Res no denunciava el seu rostre impassible KONSTANDINOS P. KAVAFIS

Havia sentit dir “Fa la mateixa expressió tant si parla de banyistes com de l'horror d'una guerra", i també: "Només és una cara bonica que llegeix" De sobte té febre, comença a suar, i l’ordinador l’enrampa: ha filtrat els sentiments amb el detector de mentides del disc dur.

XV Ja m’ho va dir ahir a la mateixa hora: “Demani els seus desitjos... i li seran concedits” Un geni em mira als ulls en pla d’igualtat des de l’altre costat de la finestra del televisor. Manté amb mi una conversa simbòlica, vol crear complicitat, però m’intimida i abaixo la mirada cap al diari obert, ple d'enderrocs i de tancs; de dones segrestades sota una burka; d'humiliació i d'espoli de la dignitat. Hi torna, impacient: “Demani els seus desitjos... i li seran concedits” Em sembla que si no demano un cotxe Audi, ara mateix, el geni s’esfumarà com la llàntia de l’anunci.

XVI Tots, de cop, a fora, al carrer o pels camins: un exèrcit, una horda; un èxode. ASIA DJEBAR

Una guerra que no entén ha fet girar com un mitjó la vida d'aquest infant que ha vist els seus entre el llot fred; amb la desesperació aturada a la gola, s'ajup a poc a poc, i agafa el fusell del pare. ¿Quin filtre tenim instal·lat, que ens permet viure amb aquest horror?

XVII Per als infants del poblat de Kingungi (Congo) Tenen el temps en comú, un infant galtaplè, envoltat de farbalans, abaltit, que mira de biaix desganat les farinetes; i un infant nu desnerit, envoltat de mosques mocós, que mira d’engrapar arròs d’un plat brut. Tenen el temps en comú, i potser no s’arribaran a conèixer; potser no tindran oportunitat de compartir res més.

XVIII Les agulles d’aquell malson se li clavaven cruixint travesseres després que un guia li manava, —potser no sabria mai amb quin dret— d’empassar-se-les a grapats. Una molla de pa feta bola, que el gurú recepta com a remei, es queda sòlida i aturada damunt l'enreixat d'agulles i, amb el pes, l’anava esqueixant. ¿Quin envit incita un infant a agafar una arma? Somni endins, la impotència t’omple, ardent, la boca.

XIX Ahir, ni tan sols podies imaginar el dolor dels altres; però, avui, l’has vist que s’atansava sense permís i furgava fins a les arrels dels seus cabells. Venia innocent i bellugadís i es feia en un no res monstre udolant, topant enfurit per tot arreu, omplint de xiscles l’espai. I persistia, i persistia a cargolar-se en fum espès. Només l’has vist, i l’horror t’ha paralitzat de pensar com seria sentir-lo confós en el propi cos. Has vist el dolor, però només li saps la forma.

XX Per a Cisco Aragonès, "Carrascle" Sàvia de ventades, sols i pluges, promous el consens. D'acord, però, vés fent marge: porto pedres.

e visc de ço que persones no tasten AUSIÀS MARCH

Mil coloms irisats

Viola d'Or i d'Argent Jocs FLorals de Barcelona, 2003

Atorrollat, has perdut els camins i no tens esma. T'asseus, i recordes que et van parlar d'un pou, no de camins. GABRIEL FERRATER

Per a Emília Talens, de Catarroja Febrer 2003

Enganxaves coloms irisats pintats sobre plàstic transparent als vidres de totes les finestres de casa i de l'escola i després llegies, en veu alta, Sadako vol viure, aquelles pàgines esfereïdores de tan reals, on la petita no arriba a poder doblegar l'ocell de paper número mil. El miracle no és possible, després que un gran nombre de persones estigui disposat a participar en el vessament de sang d'un altre gran nombre de persones. Un cop més, esborrada la frontera que hi ha entre la diplomàcia i el camp de batalla, el planter de paraules es convertia en rostoll a punt de flamejar i la desesperació arrelava en un món devastat. Un cop més, la ciència i la tecnologia oblidaven tants rebostos buits i s'aplicaven amb la rapidesa del llamp, al servei dels criminals de torn. ¿Qui és l'enemic? No vulgueu reflexionar-hi, ni intentar comprendre els actes vils que desferma la fúria. A un infant atrapat entre adults mutilats i desorientats, ¿com li explicarem l'origen del conflicte? Incapaços d'entendre la naturalesa diabòlica que covem ben endins, cremades les pupil·les, els iris i les còrnies. Sento l'horror de l'avi manyà, despenjant les campanes del seu poble, per fondre-les i fer-ne bales, boig de por.

Sento els seus crits de tortura, l'artesania del sofriment fins a la mort, ¿quan acaba la renúncia i comença la col·laboració?, espiral, remolí, tornado que no pot preveure la dimensió del desastre, tu també aniràs a caçar colomes malferides per les places brutes i esperaràs amb ànsia que neixin els colomins per fer-ne brou. Enviaràs coloms irisats als assassins (mai és massa tard per aturar un riu de sang), mentre arrencaràs amb les ungles materials de la pedrera i posaràs a punt la rellotgeria interior. Tu, igual com la petita Sadako Sasaki, desitjaràs el miracle dels mil ocells, cada colom enganxat als vidres de les finestres és un desig per continuar vivint, cada colom és una esperança a favor de la pròpia força.

Lletra menuda

Poemes publicats en edició col·lectiva a La Busca, Barcelona, 2006

Esventa, amb la tenebra vibrant com una espasa, la cendra d’aquest jorn que fou tan breu MÀRIUS TORRES

I Posaria les mans al foc, abans de preguntar-te: ¿què hi fas, badant a la meva finestra? Potser val més així, lluny de la boca, lluny del pensament (què més voldria!) jo que tant he esperat i migrat, tant, dubtant de l’hora que hem quedat, que pressento que un dia no gaire llunyà, algú em dirà que ja has arribat allà on anaves, i que mai més no farem plegats la verema. Ho sé, es repetirà la certesa de no ser mai al lloc on voldria ser. Mentrestant, tris-tras, deus fer mudança, també en hores de tempesta, imperceptible. Temps a venir, carrers enllà, tement l'original et farà l’ullet una còpia escanejada, que t'emmarcaràs, sense pagar drets d’autor, amb els dits bruts de pols vella de tant patollar enrere, amb els dits que, fins aquell moment, hauran conservat el tacte dels cucs de seda i de les fulles de morera foradades com un tall de formatge emmental. Però, qui no diu que quan sembli ahir de tot, quan l'omega dansaire tapi el sol,

i la paret encrostonada sigui refugi de sargantanes, dos barranquets de no res, marcaran el camí cap al riu, on t'esperarà un sotabosc de cirerers brodat sobre un canemàs de pinassa. Ara per ara, que no em perdi, respon-me: ¿es pot saber què hi fas, badant a la meva finestra?

II Començava la casa per la teulada, baldufa de mi, que vaig aprendre la i grega abans que la del pic, i no sabia ningú a casa que en portàvem dos per barret al cognom. Allà creixíem plegats actors i actrius, rapsodes, titellaires, periodistes de revista de ciclostil... un oasi, en la sequera del carrer. I apreníem a desvetllar les paraules adormides pels altaveus que se sentien per tots els racons del pis de trespol bellugadís, sense pati. El dissabte al matí passàvem el rosari, un tràmit tant pels mestres com per la canalla, néts i nétes dels vençuts. Abans d'entonar el Virolai indultat, —¿quina inspecció gosaria interceptar-lo?— cantàvem cançons d'una pàtria aliena, que ens reservava un futur amb el braç enlaire. Els grans ens transferien la seva por de criatures afamades, davant dels nostres plats escurats a mitges, i ens passaven pel front l'ou calent de la gallina,

mentre les viudes sense subsidi, d'octubre a maig amb manteleta, els enagos socarrimats als brasers de carbonilla, pagaven a terminis de per vida l'enterrament i els recordatoris a l'Ocaso, i explicaven acudits de soldats a les orelles noves, quan s'ajuntaven al terrat per fer conserva, envoltades de pots de vidre de totes mides, que omplien de tomàquets pelats i sense llavors. Després, tancaven amb cura els pots, i confiaven que no explotessin al banymaria abans d'arrenglerar-los al rebost. Nosaltres jugàvem a arrencar cebes entre els testos on s'arrapaven les clavellines, entre olles abonyegades plenes de mongeteres enramades en canyes, competint amb els lletsons, les restes de goma d'esborrar i els xiclets mastegats. A boca de fosc, abans que el mestral ens fes fora, fèiem els deures, de panxa a les rajoles, el pa amb xocolata damunt la carpeta esventrada, atapeïda de fulles lobulades, dentades, lanceolades... Des d'aleshores hem anat i vingut tant, que no sabrà ningú on parem si haguéssim d'identificar la nina sense braços que trobin al bidó d'adob d'aquell terrat.

Plens de ditades Premi de poesia Les Corts Barcelona, 2007

EL COR: T'ha descobert, malgrat tu, el qui tot ho veu, el temps. SÒFOCLES, Èdip rei.

1 A la carena, es rifa un parc eòlic. Perdigó a l'ala.

2 Fosc, mestraleja; molins i auguris giren. I tot va en dansa.

3 Com qui festeja, al peu dels eucaliptus, un pantà a mida.

4 Pels ceps tremola un escampall de plomes en aquesta alba.

5 L'esparver torna. Ales enlaire dansen els sarments joves.

6 La llum es filtra entre els pàmpols tendres, i hi llisca lenta.

7 L'aire és ofrena de romaní i d'ametlles, fum i orenetes.

8 El sol s'escampa pels marges de ginesta. El camí és tebi.

9 A cada falda hi ha un infant que terreja amb llicorella.

10 No és un conte, hi havia una vegada un puig fosc que vetllava.

11 Sobre les feixes, la rabassa enfebrada tot el sol cova.

12 Una hora d'aigua: emparrat i torretes empolistrades

13 Les merles juguen a la cluca entre raspes i esventen sofre.

14 Camí de llenya, en una paret seca, tres sargantanes.

15 Suspesa en l'aire hi ha una vaga boirina com una gasa. 16 Sobre les galtes, macabeu i garnatxa. Llum de les cuques.

17 La biga mestra, el trespol i les golfes plens d'avellanes.

18 Fa la rateta un tornasol de fulles, i ens cau la bava. 19 Pentineu fulles, munyida d'arbequines. Les mans untades. 20 Res no és el que era, ni el paper ni nosaltres: plens de ditades.

Teló de fons

Premi de poesia Margarita Wirsing i Bordas. Sant Feliu de Gruíxols, 2007

Veu en off LAERTES: Que n'és de sàvia la bogeria... WILLIAM SHAKESPEARE. Hamlet

Amb calçat de paraula i trena, no m’interessa res que no pugui compartir. El teatre existeix quan algú el mira.

Càsting SÒNIA: Miro la porta, espero, i sempre em sembla que entrarà d'un moment a l'altre. ANTON TXÈKHOV. L'oncle Vània

De les planes amunt, contrabandista de regalèsia i gominoles, arribaves amb limusina, orquestra, fanalets i banderoles blanques. T’oferies sense cap interès, demanaves tan poc, que em sentia capaç de fer-te franc el crèdit. Però aquella deu no s'adeia amb la forma, i abans de demanar-te sant i senya, es va esquerdar de sequedat, el fons.

Assaig BRUSCON: Mai no sé si vaig ser jo que ho vaig dir o és de Pirandello. THOMAS BERNHARD. El comediant

Avanço tot reglimant de pluja, sense calçat, acaronant el bosc que s'ha format al meu pas. Ho espio tot, caçadora furtiva, lluny de barrancs embrossats de canyars, on ningú no em coneix, mòbil en mà. Segueixo atenta els senyals del camí, evitant embalums que farien la petjada més fonda. Però, ja hi podeu comptar, davant l'intrús, primat amb ploma, defenso amb gomes de lligar enciams, els drets sobre aquest feix de versos.

Acotacions al text CINTA: Cada vegada que mirava en la seva direcció em tenia els ulls a sobre. SAMUEL BECKETT. Krapp: última gravació

Atures el pinzell en el corretjam d'un soldadet de plom, que has agafat de l'estesa grisenca. Te l'imagines, des de la reraguarda, exèrcit emissari dels teus greuges. No pots oblidar aquell dia que recitaves traient pit, mostrant medalla i urc entre til·lers en flor i cotxes sorollosos. Basties amb una paraula darrere l’altra el temple que et justificava. Ara, parapetat darrera una pila de llibres envies missatges de fum a l'auditori llastimosament descolorit, reclames la patent d'aquella escena, per negociar-la en franquícia.

Prosceni ANDRÒMACA: No t'arrapis a les fustes podrides, deixa't anar, abandona't i no sofriràs tant. JEAN-PAUL SARTRE. Les troianes

Xipolleges als bassals del teu àtic i indultes un parell de paneroles que t'han arribat rodolant als peus. En un balcó de la casa veïna, una vella amb pijama i bata convida coloms a esmorzar sota la persiana d'excrements. Al carrer de llambordes, un home fa el que pot per enganyar la gana. Ramats armats amb càmeres hi troten displicents.

Diorama EL SACERDOT: (...) Un baluard, un vaixell, no són res, si són buits de la gent que els ocupi. SÒFOCLES. Èdip rei

La marinada a les mànigues d'aigua rega furiosa faldilles enlaire; els focs artificials dels parterres espolsen els plàtans de l'avinguda. Als escossells dels arbres, tomba i gira, no bada l'escurçó. Més avall, a l'alzinar de la plaça, s'hi ajoquen estornells a esbarts. Arreu hi ha remolins de fulleraca, de venedors de llaunes de cervesa, d'indigents i de patinadors en línia. Emfarfec de carpetes que rellisquen, i punts de llibres a mitja lectura. A cada cantonada, ja pot fer vent, dones forasteres de posat trist s'aferren a la bossa. Demà, jardiners a preu fet, refaran la platea i l'escenari.

Protagonistes LISÍSTRATA: En efecte, ara es passegen per l'àgora armats com coribants, entre olles i verdures. ARISTÒFANES. Lisístrata Els ulls se m'escapen darrere de les rodes d'uns patinets que llisquen pel Moll de la Fusta. Comanda el pedestal insigne, una xiqueta, el vent de cara, feta un núvol de vels de seda. Llegeixo l'estel que fa volar fil d'empalomar, agulla imperdible: "Estripeu l'etiqueta rosa de la Bella Dorment. Estripeu l'etiqueta blau cel d'aquell Príncep Valent. Espolseu-vos mútuament la caspa, cosiu-vos el botó que us penja. Enllà del porxo i la lleganya, haureu de descobrir plegats per què xisclen els falciots." Al seu pas grillen les palmeres i jo somnio collarets de dàtils.

Figurants en acció ALTÍSSIM: Per la mortal angoixa, obriu, titelles, els llavis i eleveu un himne al jutge i fletxer. SALVADOR ESPRIU. Primera història d'Esther

Al saló del castell de sa majestat carnestoltes, ballen junts fades i fantasmes. Són rates disfressades amb espirals de peles de taronja, caps de gamba i cargols de mar. Plora que ploraràs, de tant que riu, al ninot se li despinta la cara, i els seus súbdits l'expulsen amb empentes del ball.

Des del pont de llums POSIDÓ: No ha guanyat el valor, ans l'astúcia. JEAN-PAUL SARTRE. Les troianes U. No ser. Dos. Apareix. Tres. Dret es desplega. Quatre. Relleu a tota plana. Cinc. Minva. Les fases retòriques del camí. Un llamp de la tempesta seca guaita pel finestram, i allò que acaronaves, es grava amb foc a la carena i es pot llegir de mar estant. Els papers grocs de tanta llum i el llibre obert de la pantalla desmuntaran la gran bastida, i ho deixaran tot a mig fer.

La claca GARGA: Un alè de vent obre bretxes als envans, com a l'opera. BERTOLT BRECHT. A la jungla de les ciutats,

Un mestral embogit ens acompanya al Somni d’una nit d’estiu. Mentre la reina de les fades s'adorm a l'hamaca de flors del terrat de davant de casa, Puck treu baf entre bufanda i barret per carrers deserts i portes batents. L’endemà, l'alba de secà somnia que un bon cop de vent converteixi en núvol la roba estesa. I que infanti draps, puntes i llençols: tot pluja. Rostes d'oli nou en cada paraula, i en els gestos de cada dia un pam de saó, si més no.

Acrobàcia HORSTER: No en cal gaire, de coratge, per a una cosa així, em sembla. HENRIK IBSEN. Un enemic del poble

Un dossier escampat en un baixador de tren abandonat, sense llum, et feia anar a recollir els papers dispersos entre andana i bardisses just despuntar la claror, enmig de la boira en retirada. Desisteixes: pastossos com mocadors pansits, esborrats els versos, els deixaràs d’adob.

Teló de boca JULIETA: Rica de fets més que de mots, la pensa, s'envaneix en l'essència i no en pintures. WILLIAM SHAKESPEARE. Romeu i Julieta

Projecte de gola de llop, el sol amb caputxa vermella rep els aplaudiments del dia. Al mirall de la bassa, s'hi gronxa un cirerer, la lluna tremolosa, hi recull arracades.

Haikus al ras

Publicats als blogs «Pont d'Enseula» i «Punt i a cap», 2010-2014

Haiku de l'Elvira Per a Elvira Besora Sabaté Les avellanes, la solitud dels marges, ¿qui me les torna?

Haiku per a la pintura 'Hiaku' Per a Fina Veciana. Estels de pol·len juguen a la xarranca. Grana de l'alba.

Haiku -ta, -ta, -ta Fruita i més fruita cent gerds de la caseta de xocolata.

Haiku al zenit Per a Iolanda Salvadó El matí plega esglaons de pujada: la llum hi arrela.

Hiaku de Nadal

Com una fulla, molts matins de llum plena: temps de penyora.

Haiku Leveroni Per a Mariona Rabascall Francisco i Alba Bravo Llebaria La tarda clara de dits menuts: els núvols fan al cel ratlles.

Haiku ratllat Casa de lletres persiana mallorquina la llum pautada

Haiku viperí Per a Montse Francisco Rabascall Per mil abelles senyora viperina nèctar i punxes

Haiku salmó Pans de les pedres, pensa amb les mans feineres: dels papers, roses.

Tankas de cop

Publicats als blogs «Pont d'Enseula» i «Punt i a cap», 2011-2015

Tanka als marges Per a Jaume Rabascall És primavera. Pels marges de pedra seca, grapats d'espàrrecs, aspror de llicorella, perfum de terra tendra.

Tanka de Pasqua Per a Genís Ciurana Mauri Ous i pollets, la mona és una granja de xocolata. M'ho expliques al marge: blanca i negra, tendre.

Tanka col Per a Carles Vilà Rodríguez Entre les fulles la geganta florida, focs d'artifici, un brollador d'espurnes on feinegen abelles

Tanka de l'Auri Per a Núria Feijoó Març que marceges als tovallons poemes i a les factures, óssos formiguers grisos, roses i cols de conte.

Tanka per a Carles Forcada Voluntat viva de camins i de marges, gent i paisatge. Subtil aparellaves terra, llei i respecte.

Tanka per a Vicenç Camarasa Hi ha un silenci expectant a l'obaga, véns a quedar-t'hi. Comença la mudança, cal humitat i calma.

Tanka per a Reusenques de Lletres

Deserts els folis, una ploma esmolada i al cor la tinta. Amb mĂŠs naus, vents i veles: tot el temps de penyora.

Lena Paüls (Reus, 1952) és llicenciada en filologia catalana per la Universitat de Barcelona. Ha exercit de professora de llengua i cultura catalanes per a adults, reciclatge de professorat i de l'administració pública. Ha estat assessora lingüística i correctora d'estil. Ha investigat sobre les possibilitats de les aplicacions didàctiques de la publicitat i ha impartit cursos adreçats al professorat de secundària. Dirigeix la revista digital «Cornabou» de literatura infantil i juvenil i coordina el Gabinet de Comunicació Escac, amb seu a Barcelona. Escriu narrativa, poesia i assaig. Ha rebut el premi d'assaig Francesc Vila (1994), els premis de narrativa Ciutat d'Eivissa (2002), Goleta i Bergantí del Masnou (2002), La Mar de Lletres de Calafell (2003), el premi de poesia Viola d'Argent dels Jocs Florals de Barcelona (2003), el premi de narrativa breu de Sant Pere de Ribes (2005), el premi Frederica Montseny (2007), el premi dels Jocs Florals de Les Corts de Barcelona (2007), el premi Àncora de poesia (2007), el premi Mercè Llimona de contes (2008), el premi Llavor de Lletres de creació literària (2008) i la distinció The White Ravens, de la Internationale Jugendbibliothek de Munic (2010) per l'àlbum La draga sense escates. Més informació de l'autora: http://lenapauls.blogspot.com