B Bu uttlllle ettíí ttrriim me essttrra all d de e ll''H Ho orrtte ett d de e ll''A Au uttò òn no om ma a -- n nºº2 2H Hiiv ve errn n2 20 00 09 9
Construeix el teu forn de fang recepta per fer pa! En aquest número, et donem les bases i pautes per a que, amb temps i paciència, puguis construir-te un forn de fang tradicional. A més a més, et donem la recepta per fer pa al teu gust, si vols, coent-lo en el forn que t'hagis construit!
pàgines 10-13
Sobirania alimentària com a resposta a la crisi Un cop analitzades les varies crisis que hi ha i hi haurà i, sobretot, el model agroindustrial implantat, des de molts col·lectius d'arreu del món es proposa com a solució principal, la sobirania alimentària dels pobles.
pàgines 8-9
L'Estèvia, molt més que un edulcorant natural Us expliquem el què d'aquesta planta, perquè l'haurien de conèixer tots els diabètics i com les empreses multinacionals hi volen posar cullerada.
pàgines 4-5
Sumari Editorial pàg. 2
Agricultura ecològica vs Agroecologia pàg. 3 L'Estèvia més que un edulcorant natural pàgs. 4-5
Introducció a la permacultura pàgs. 6-7
La repera pàg. 7
Sobirania Alimentària com a resposta a la crisi pàgs. 8-9
Guia de construcció d'un forn de fang tradicional pàgs. 10-11
Recepta per fer pa pàgs. 12-13
CCPAE pàg. 14
Entrevista: Marta Rivera pàgs. 15-16
2
Editorial
La Mala Herba nº2 Hivern 2009
Posicionament sobre les mobilitzacions contra l'EEES Durant l'últim mes, el campus de la UAB s'ha convertit en escenari de lluita estudiantil. Han estat diverses les facultats ocupades, fins i tot el rectorat, i la reivindicació ha estat el pilar fonamental de la vida universitària. El motiu: la paralització del nou Espai Europeu d'Ensenyament Superior (EEES), altrament conegut com a procés de Bolonya, així com l'eliminació dels expedients o el reconeixement del dèficit econòmic de la universitat. La decisió presa (com a mesura de pressió davant l'administració) va consistir en l'ocupació total de totes les facultats del campus, prenent com a punt de partida la facultat de ciències polítiques i sociologia. D'aquí en va sorgir tot un model d'ocupació, pacífic i informatiu, que va ser exportat a la resta de facultats posteriorment ocupades. Des del moment en què l'Hortet de l'Autònoma va decidir donar ple suport a aquesta iniciativa, a més de la participació vam voler aportar el nostre humil coneixement d'autogestió agrícola i alimentària al marc de les ocupacions. Vam creure que era necessari, encara que no menys arriscat, crear un model de consum més responsable, ecològic i just, basat en la producció agrícola i ramadera ecològica, local i de tracte directe amb els pagesos i pageses. No podem entendre la nostra lluita universitària si aquesta no és coherent amb el nostre pensament, en tots els àmbits i nivells de la vida i l'entorn. Per aquest motiu, l'Hortet va fer una proposta de gestió alimentària per a totes les facultats del campus amb la intenció de crear un espai (basat en l'alimentació) de coordinació, cooperació i solidaritat per tot el campus de la UAB, incentivant una major cohesió de totes les facultats de l'Autònoma (per desgràcia, estem massa acostumades a remirar-nos el melic, sense tenir en compte les necessitats i problemes de les
companyes properes). L'altre motiu va ser la voluntat de crear una consciència més crítica i una major cultura sobre tot allò que mengem i consumim. L'obtenció dels productes es va fer a través de compra directa a les pageses o en algun cas a intermediaris de confiança, sempre tenint en compte la producció ecològica i de proximitat. L'altra forma d'obtenció d'aliments va ser el reciclatge, és a dir, l'obtenció de productes que no poden ser venuts a les botigues per falta de presència però que mantenen la qualitat i que en molts casos són destruïts sistemàticament. Gestionar el menjar de tota de UAB mentre s'estava ocupant no va ser tasca fàcil. Però va ser una experiència que, des de l'Hortet de l'Autònoma, valorem molt positivament. Considerem que ha sigut un bon model d'autogestió estudiantil i cal remarcar que molts dels objectius que ens havíem fixat en aquest projecte es van assolir. Pensem que ha creat un bon precedent i ha ajudat a moltes persones ha tenir més consciència sobre tot allò que menge, tant des del punt de vista nutricional com de producció i distribució. Només afegir que la lluita encara no s'ha acabat! Cal tenir en compte que 6 estudiants han estat expulsat de la UAB (d'1 a 3 anys sense poder estudiar), i que s'ha comès amb total impunitat. No ens podem quedar de braços plegats. Ara és el moment de lluitar (cada dia), i no només en el que ens afecta a nosaltres. És el moment d'eliminar l'individualisme capitalista anquilosat en la nostra societat i cercar el camí de l'autogestió, la solidaritat, la coordinació i la cooperació entre totes, entre pobles, entre individus...
L'Hortet de l'Autònoma
Redacció: Jordi Cardona, Ramon Forcada, Anna Palau, Albert Tarragó, Miquel Vallmitjana
L'Hortet és un col·lectiu d'estudiants de la UAB que a més a més de gestionar, mantenir i cultivar un hort ecològic, té com a objectiu aproximar el món agrícola a la comunitat universitària i a la societat a través de les seves activitats, així com avançar cap a una model econòmic alternatiu més just.
La lluita tot just ara comença, i no la nostra, si no la de totes juntes!
Correcció lingüística: Anna Palau Maquetació: Eloi Rovira Tancament d'edició: 16 de Febrer www.hortet.cat // hortet@hortet.cat Aquesta publicació ha estat creada amb programari lliure.
Miscel·lània
La Mala Herba nº2 Hivern 2009
3
Agroecologia vs. Agricultura ecològica Jordi Cardona Escrivim aquesta comparació després de veure que moltes persones (incloent alguns de nosaltres) tenim la frontera entre ambdós conceptes molt difosa, i que molta gent aplica la definició d'agricultura ecològica a ambdós termes. En primer lloc definirem doncs l'agricultura ecològica, orgànica o biològica com una variant agrícola en què no s'utilitzen productes químics de síntesi (compostos químics creats a partir de substàncies simples). Així doncs, deixen d'utilitzar-se fungicides, adobs o herbicides que no tinguin un origen natural, i per això aquest tipus d'agricultura pot presumir de ser més respectuós amb el medi ambient, ja que no contamina les terres, les aigües ni l'entorn amb substàncies nocives. En un principi també s'atorgava aquesta identificació sota la condició de no contenir modificacions genètiques, però actualment hi ha obert el debat (sobretot als EEUU) referent a si als OMG que no necessiten tractament amb productes de síntesi se'ls pot denominar ecològics, orgànics o biològics. Però seguint aquests patrons de la no utilització de productes d'aquest tipus, podem trobar que actualment aquest sistema de producció no és incompatible amb les grans explotacions regides per la lògica capitalista, on podem trobar l'explotació de recursos naturals, el transport de mercaderies a llargues distàncies i tota una estela d'injustícies socials. També cal esmentar que una gran quantitat de productes ecològics han esdevingut productes elitistes dins el mercat capitalista, que n'augmenta el preu pel fet de no estar tractats amb químics. És sota aquestes circumstàncies que les explotacions es poden
aprofitar de la protecció legal d'un segell de qualitat, i d'una falsa definició de sostenibilitat. L'agroecologia, en canvi, és un concepte molt més ampli que la agricultura ecològica, ja que engloba aspectes socials, culturals, econòmics i polítics i els relaciona amb els sistemes agraris, veient-ho tot com un ecosistema. A grans trets, és la interrelació entre el sistema socioeconòmic amb l'entorn, amb l'objectiu de buscar-hi un equilibri. Extrapolant el nom de la ciència a la metodologia de crear sistemes més ètics i justos, s'anomena agroecologia a tot allò que es deriva de la pràctica de l’agricultura ecològica de proximitat, sense passar per cadenes de distribució ni intermediaris: producció de temporada, de dimensions humanes (facilitant així les relacions socials), remuneració digna per l’agricultor, baixa dependència de combustibles fòssils, maquinària i inversions, etc., unida a un consum crític i responsable. Així doncs, mirant més enllà, el que es critica i intenta eliminar-se és el sistema mercantil actual i l'agricultura de masses regida per la revolució verda, recuperant les relacions pròximes i intentant acostar altre cop a les persones al camp. És important tenir present que la producció de productes ecològics de proximitat, unit a un consum crític i responsable, no només afavoreix la nostra salut, sinó que repercuteix directament sobre la societat del nostre voltant. Per saber-ne més: http://bah.ourproject.org/article.php3?id_articl e=64
Subscriu-te! Envia'ns un correu electrònic a hortet@hortet.cat amb assumpte "Subscripció" i rebràs puntualment La Mala Herba i informació més actualitzada de les nostres activitats!
4
La Mala Herba nº2 Hivern 2009
Miscel·lània
L'Estèvia, molt més que un edulcorant natural Ramon Forcada L'estèvia (Stevia rebaudiana bertoni) és una planta que pertany al gènere Stevia de la família de les asteràcies, com el gira-sol, l'enciam o la carxofera. D'origen tropical, es distribueix de forma natural a la zona muntanyosa d'Amambay, al Paraguai, i a la regió contigua del Brasil. Tanmateix, en l'actualitat és cultivada arreu del món, sobretot a l'Àsia. És un arbust tropical de fins a 90 cm d'altura que habita en regions semiàrides. Té les fulles simples, el·líptiques, dentades i alternes, de color verd brillant. La tija és herbàcia, i les flors són petites, blanques i formen inflorescències. Les seves fulles han sigut usades des de fa segles com a edulcorant pels pobles guaranís. Propietats i usos medicinals La part utilitzada de l'estèvia són les fulles. Els dos principis actius que li donen la dolçor són els esteviòsids i els rebaudiòsids. Les fulles d'estèvia són de 10 a 30 vegades més dolces que el sucre, alhora que no ens aporten calories, ja que és un edulcorant no metabòlic. Un cop assecades, les fulles de l'estèvia contenen aproximadament un 42% de substàncies hidrosolubles, i a més contenen proteïnes, fibra, ferro, fòsfor, calci, potassi, zinc, i vitamines A i C. Les principals propietats medicinals de l'estèvia són la regulació del nivell de sucre i d'insulina a la sang, la reducció de la pressió arterial i la regulació de l'aparell digestiu en general. També és diürètica, redueix el greix en les persones obeses, és beneficiosa per a les persones que pateixen ansietat, ajuda a depurar el cutis, i actua com a preventiu en l'aparició de fongs vaginals i de càries bucals. A més, no se li ha descrit cap efecte secundari perjudicial per a la salut humana. Estèvia i diabetis Els efectes més beneficiosos de l'estèvia els
trobem en les persones diabètiques. S'han comprovat especialment en la diabetis del tipus II (Diabetis mellitus II), però també s'ha mostrat beneficiosa en bona part de les persones amb diabetis del tipus I ( Diabetis mellitus I). El principi actiu de l'estèvia millora la tolerància a la glucosa. La seva ingesta indueix el pàncrees a produir insulina, reduint així la quantitat de glucosa a la sang. La dosi per a persones diabètiques és de 4 fulles tendres dues vegades al dia, menjades directament abans o durant l'esmorzar i el sopar. En cas de disposar només de fulles seques, es fa una infusió amb una cullereta de postres, amb fulla seca trossejada, deixada 30 minuts en repòs. En aquest cas, igualment en prenem dues vegades al dia, matí i vespre. També podem optar per fer-ne una infusió d'1 litre, amb 4 cullerades de postres de fulles seques, que ens durarà dos dies. Cultiu A casa nostra, l'estèvia s'ha d'adaptar a les condicions climàtiques pròpies de la regió mediterrània. D'aquesta forma, es veu afectada pel fred hivernal i per l'escurçament del dia al llarg de la tardor i l'hivern, que li provoca la parada del creixement vegetatiu. L'estèvia és una planta plurianual que rebrota cada 4 o 5 anys. Després de la parada hivernal, a la primavera torna a créixer formant nous rebrots fins a l'agost. A partir d'aquests rebrots o esqueixos, en podrem obtenir una nova planta, sempre que no acabi en flor. Per obtenir les noves plantes, hem de tallar els 10 cm finals d'un brot d'uns 20 cm, i plantar-los en una torratxa amb la terra ben humida i adobada amb compost orgànic.
Miscel·lània ... ve de la pàgina anterior. Durant el primer mes, col·loquem la torratxa amb l'estèvia plantada en un lloc ombrívol on la llum solar no li toqui directament, i la reguem tres cops al dia perquè tingui prou humitat. Passats els primers 25-30 dies, quan comencin a sortir les primeres fulles noves, podem passar a regar-la una vegada al dia i a col·locar la torratxa en un lloc més assolellat, perquè segueixi creixent. Reguem sempre en funció de la humitat que perdi la terra, ja que un excés d'humitat pot provocar el podriment de les arrels. Al cap de 2 mesos del primer trasplantament, podem plantar la nova planta d'estèvia al seu lloc definitiu. La recol·lecció de les fulles la farem abans de la floració perquè mantinguin la màxima concentració de principis actius. A finals de tardor, quan la planta ja no creixi, la retallarem deixantla a 10 cm d'altura, assecarem la part recol·lectada per guardar-ne les fulles que hi quedin. L'assecatge el farem a l'ombra, perquè aquestes preservin totes les seves propietats. La polèmica L'estèvia està augmentant la seva popularitat després d'haver-se comprovat reiteradament que no és tòxica. Aquest 2008, el Comitè Conjunt Expert per a Contaminants i Additius Alimentaris (JEFCA), organisme depenent de l'OMS i la FAO, ha autoritzat definitivament el consum d'estèvia com a aliment segur per a tothom. Tot i així, a la Unió Europea en segueix sent prohibida la comercialització. En els darrers anys, l'interès de les empreses transnacionals dels edulcorants per l'estèvia ha augmentat. Les empreses Coca Cola i Cargill han patentat als Estats Units la reboldiosi, derivada de l'estèvia, al qual han associat 24 patents. Per altra banda, les farmacèutiques aposten per investigar amb tecnologia associada als transgènics per a la insulina en el tractament de
La Mala Herba nº2 Hivern 2009
5
la diabetis. L'explicació de l'ús d'altres solucions terapèutiques l'hem de cercar en els interessos creats per les grans empreses farmacèutiques, com per exemple la transnacional Monsanto i el seu edulcorant de síntesi no calòric espartam, que s'han imposat a nivell mundial. Precisament l'espartam està acusat de provocar danys cerebrals i pèrdua de memòria, i podria contribuir al desenvolupament de l'alzheimer.1 La política duta a terme per aquestes empreses ens la descriu el premi Nobel de Medicina de 1993, Richard J. Roberts, quan afirma que “les empreses farmacèutiques sovint estan més interessades a guanyar diners que en curar les malalties”. Així, “les investigacions que descobreixen medicines que curen del tot una malaltia són desviades cap a investigacions de medicines que no curen del tot, sinó que converteixen la malaltia en crònica”.2
Referències 1 Font: AMEDEC, Asociación Mexicana de Estudios para la Defensa del Consumidor 2 Font: http://joseppamies.wordpress.com/2008/04/2 7/el-farmaco-que-cura-del-todo-no-esrentable/
Per saber-ne més: http://ca.wikipedia.org/wiki/Estèvia http://joseppamies.wordpress.com/
6
La Mala Herba nº2 Hivern 2009
Miscel·lània
Introducció a la Permacultura Anna Palau El concepte de permacultura sorgeix davant la necessitat de donar una alternativa pràctica al model socioeconòomic i productiu de la societat occidental del segle XX, la societat del consum i de l'esgotament dels recursos. El terme va ser ideat a finals dels 70 a Austràlia, com a contracció d'“agriCULTURA PERMAnent”, i s'escampà pel món al llarg dels 80. Tot i haver estat inicialment aplicat a sistemes agrícoles, va anar evolucionant cap a una concepció més holística, enfocada als diferents àmbits de la vida, i la contracció inicial quedà en “CULTURA PERMA nent”. S'entenia que l'abastiment de la família i la comunitat no tenia sentit si no es parlava també d'accés a la terra, a la informació i als recursos econòmics. Però, què és la permacultura? Teòricament s'ha definit de moltes maneres, pero en general podem dir que és un mètode de disseny basat en els principis de l'ecologia que proporciona la organització necessària per realitzar aquesta cultura permanent (o sostenible). Reuneix i coordina totes aquelles habilitats i formes de viure que cal redescobrir i desenvolupar per tal que tinguem capacitat de transformar-nos de consumidors dependents a productors responsables. El procés de disseny consisteix en situar cada element d'un sistema allà on tingui les necessitats (inputs) cobertes i els productes (outputs) utilitzats, de manera que hi hagi un cicle de circulació permanent de matèria. Té un enfocament pràctic i constructiu, aplicable a la vida quotidiana, i inclou tota una sèrie de vessants: La filosofia de “treballar amb la naturalesa i no en contra seu”. Implica una tasca prèvia d'observació profunda del funcionament dels sistemes naturals abans de modificar-los, per tal de millorar-los i beneficiar-nos-en en lloc de lluitar-hi.
"treballar amb la naturalesa i no en contra seu" L'eficiència. Busca sinergies amb les combinacions dels elements dels sistemes per tal de minimitzar la intervenció humana i maximitzar l'eficiència
real (a diferència de la que diuen que aconsegueix la producció convencional, que no té en compte la majoria dels recursos invertits en un procés). La multifuncionalitat. Cada funció està recolzada per molts elements, i cada element realitza moltes funcions. Així el sistema és més resistent a les pertorbacions puntuals, i cada element és més valuós. La multidisciplinarietat. Es basa en la riquesa d'informació, i està oberta a tot allò que li permeti avançar cap als objectius. Inclou tant la saviesa més ancestral com les tecnologies més modernes. També s'han definit tres valors ètics bàsics dels quals es nodreix, que són la cura de la Terra (basada en l'ús cautelós i responsable dels recursos), la cura de les persones (basada en l'ajut mutu i la solidaritat) i el repartiment equitatiu (basat en l'autolimitació conscient de les necessitats). Finalment, cal tenir en compte que no és una tècnica ni una caixeta d'eines o tecnologies “verdes”, sinó un sistema de disseny que, a més de la funcionalitat d'una tècnica concreta, ha de tenir en compte el context de circumstàncies en què aquesta s'implementa, i per tant pot variar molt d'un lloc a un altre.
"La permacultura no és una caixeta d'eines o tecnologies verdes, sinó un sistema de disseny que pot variar molt d'un lloc a un altre" A la pràctica, hi ha infinits exemples d'iniciatives destinades a augmentar l'autosuficiència local i la qualitat de vida, i que poden formar part d'un projecte de permacultura (com per exemple, horts comunitaris, sistemes d'economia local de troc -LETS-, compostatge comunitari, demanda de carrils bici, etc). Si comencéssim a establir connexions entre aquests elements, veuríem com fàcilment podem dissenyar un cicle tancat que s'automanté, i que augmenta considerablement la potencialitat transformadora de cadascun d'aquests projectes aïllats.
Miscel·lània
La Mala Herba nº2 Hivern 2009
7
D'altra banda, hi ha molts grups de gent que estan aplicant dissenys de permacultura a les seves finques o a la seva vida quotidiana, i s'ha escrit molt sobre tècniques concretes que l'apliquen a diferents àmbits (sobretot agrícola). També és important remarcar que no cal començar una nova vida per practicar aquesta filosofia, sinó que hi ha un munt de mesures senzilles que podem aplicar a casa nostra per donar una mica més de sentit a la vida consumista, depredadora i malbaratadora que la majoria tenim. Mesures que passen per plantejarnos les necessitats que realment tenim, qüestionar-nos la manera de satisfer-les, augmentar l'eficiència dels fluxos que ens les satisfan, etc. Podria resumir-se en les 3 R de què tant s'ha parlat (Reduir, Reutilitzar, i finalment Reciclar).
material amb la felicitat. Intentar transformar-nos de la nit al dia pot provocar esgotament i desànim, i pèrdua de confiança en la possibilitat de canvi. Així doncs, animo a anar avançant pas a pas, fent canvis potser petits però significatius a les nostres vides, a gaudir i experimentar amb les alternatives, i a ser conscients que podem recolzar-nos entre tots els que estem seguint aquests camins.
Per últim, hem de tenir en compte que desprendre'ns de les falses comoditats a què estem acostumats pot no ser fàcil, i menys en una societat que identifica i confon l'abundància
www.permacultura-es.org
Per saber-ne més: “Permacultura – una guía para principiantes” (Graham Burnet) Articles de A. Scotti, M. Fukuoka, B. Mollison, D. Holmgren, I. Lillington, H. Hieronimi, J.M. Madrigal, Nerea
www.redpermacultura.org
La repera Miquel Vallmitjana El cap de setmana del 7 i 8 de febrer es va realitzar prop d'Igualada la segona jornada de La Repera. Un espai de trobada entre consumidors i productors en l'àmbit de l'agroecologia. Aquest àmbit es concreta majoritàriament en grups de consum autogestionats i el tracte directe amb les persones que els fan el menjar. La primera jornada es va realitzar al juny del 2008 i va servir per a detectar els problemes i necessitats d'aquesta manera tant maca de consumir i començar a dibuixar-ne les solucions. Els continguts dels tallers anaven en 4 línies: la co-responsabilitat entre productors i consumidors, aquesta dividida en 3 apartats: la planificació de cultius, el fer front a desastres i la qualitat del producte; la distribució
dels productes del camp; el paper social dels actors implicats, i finalment el sistema de certificació. Aquest darrer punt va desembocar en un grup de treball per treballar un nou sistema de garantia del producte agroecològic per a poder fer front a la nova normativa europea que tant perjudicarà a l'agroecologia. Recordem que la nova normativa és d'aplicació des d'aquest gener i entre altres punts obre la porta a la contaminació transgènica als aliments ecològics que fins ara eren els únics que garantien el 0.0%. Justament en aquest àmbit hi ha una campanya que tindrà el seu zenit el dissabte 17 d'abril a Saragossa en una manifestació que es pretén multitudinària. Es pot consultar l'activitat de les jornades i les conclusions a la seva web: repera.wordpress.com
8
La Mala Herba nº2 Hivern 2009
Especial
Sobirania alimentària com a resposta a la crisi Miquel Vallmitjana Tres crisis. La paraula crisi s'ha posat de moda. Tant és així que fins i tot molta gent comença a avorrir-se que se'n parli tant. Però normalment la paraula crisi només es refereix a la crisi financera, i deixa de banda 2 grans crisis que hi estan molt relacionades: la crisi energètica i la crisi alimentària. Ambdues es refereixen a la pujada del preu d'allò que les defineix. El pic del petroli (peak-oil) -moment en què s'arriba a la possibilitat de màxima d'extracció de cru i a partir del qual, per tant, ja no es pot satisfer tota la demanda en continu creixementés el desencadenant de la pujada de preus dels combustibles, encara que hi pugui haver altres factors que expliquin el comportament de muntanya russa del preu del barril de petroli dels darrers 2 anys, com ara la crisi financera -que fa baixar una mica el consum- o l'especulació també relacionada amb la crisi financera perquè altres mercats com l'immobiliari han tocat sostre-. Crisi Alimentària Però sembla que la crisi alimentària no té un factor desencadenant fàcil d'explicar. S'ha plantejat que hi ha influït l'especulació -com també s'ha comentat pel que fa al preu del petroli, així com també se n'han culpat els agrocombustibles. Però hi ha d'altres factors que pot ser que hi tinguin un pes relatiu important: la pròpia pujada del preu del petroli fa encarir els aliments pel seu transport -un percentatge alt dels nostres aliments recorre abans d'arribar al plat milers de quilòmetres-, i per l'ús directe de petroli al camp tant per la mecanització del camp tractors-, com per l'ús de fertilitzants i pesticides, procedents tots dos de la química del petroli. També s'ha parlat de males collites que hagin pogut reduir massa la producció total, o de l'augment del consum de carn i per tant la reducció de la quantitat disponible de cereal per persona. Altres factors que poden influenciar-hi són la pèrdua de terres agrícoles per diversos factors, com la urbanització o la desertització -el canvi climàtic, una altra gran crisi!, també hi pot tenir influència-. Si ens posem a ponderar la importància de cada factor veurem que no hi ha un punt més calent
que els altres. Per exemple, la normativa europea d'agrocombustibles planteja una quantitat immensa d'agroproducció, tot i que el nivell de compliment actual no sembla que estigui generant una gran tensió; no obstant a Mèxic han influenciat molt en la pujada del preu de la tortilla tot i fer servir un tipus diferent de panís. Un altre aspecte important per analitzar la situació són les reserves: si bé l'any 2007 es va produir una mica menys de “menjar” del que es va consumir, les reserves són, encara, la meitat del que es consumeix cada any -és a dir, som encara lluny del límit del menjar suficient per a tothom-.
Efectes de la crisi La pujada del preu dels aliments té repercussions diferents segons l'escenari: a països on gran part de la població sobreviu amb menys de 2 dòlars al dia, i el percentatge dels recursos destinats a menjar és proper al 50%, una pujada com la que ha experimentat els cereals el 2008 pot suposar augmentar les morts de fam a nivells encara més esgarrifosos. Les estimacions més optimistes parlen de 25000 morts al dia per culpa de la desnutrició (30 milions per any), i les xifres es podrien multiplicar per la crisi. Amb aquest panorama, la pujada dels preus a Europa i Nordamèrica pot semblar banal. Al cap i a la fi, i lligat amb la crisi econòmica que tot just comença, pot representar la simple “tercermundialització del nord”: augment dels exclosos del sistema, i augment del pes dels aliments a la cistella bàsica.
Especial La responsabilitat és clara però també difusa i complicada. Mentre uns pateixen molt i d'altres comencem a tenir problemes, es produeix un fenomen aparentment greu: si hi ha poc menjar venim nosaltres i el comprem. I el mateix amb els agrocombustibles, on el problema és que s'hi dediquen terres de cultiu o es tallen boscos per a fer cultius energètics, traient menjar i recursos potencials de les comunitats. Europa exporta les seves necessitats de producció agrícola a països que no tenen prou menjar per ells mateixos. La soja, component bàsic dels pinsos d'ençà de la crisi de les vaques boges, i molts cereals, s'estan produint per a importar-se a Europa, a Amèrica llatina i a Àfrica. Els més afectats per aquest fet són la població rural que es veu desplaçada per aquests monocultius; es produeix una mena de moobing rural molt agressiu: per exemple a Paraguai, on hi vivien -gràcies a una reforma agrària500 persones en 1000 Ha, quan arriba la invasió del monocultiu de la soja hi resten dos treballadors. No sembla pas un bon negoci per al país. A l'Àfrica, hi ha països que mentre pateixen crisis de fam, estan exportant blat cap a Europa. A Alemanya, per a poder combatre aquest “genocidi rural de mercat”, s'està establint una etiqueta per a la carn que identifiqui els pinsos. A Catalunya, si es vol menjar “lliure” de la soja llatinoamericana, es pot optar per la carn ecològica o bé les vedelles que pasturen al Pirineu. La postura actual de la Generalitat (en boca de Xavier Ferrer del Departament d'Agricultura, Alimentació i Acció Rural) no es considera necessari treballar per augmentar el ventall de possibilitats. No és fàcil apostar per alliberar els camps dels països de la perifèria econòmica, per a què puguin produir el menjar que necessiten. Aquests països volen exportar alguna cosa perquè encara són molt dependents de tecnologia; deixant de banda que un model proteccionista del menjar podria tornar a generar situacions d'invasió dels
La Mala Herba nº2 Hivern 2009
9
excedents europeus per sota del preu de producció als mercats de països tercers (dumping) com ja ha passat amb la llet i els cereals. Crisi de model. Tornant a les causes de la crisi, ens podem preguntar, quan el model té forats per tot arreu, si el problema no és cadascuna de les causes sinó el propi model. Tenim un model d'industrialització de l'agricultura, emfatitzat des de la segona guerra mundial amb l'eslògan de la “revolució verda”. Aleshores ens podem preguntar: hi ha algun altre model possible? I la resposta està de moda: la sobirania alimentària i l'agroecologia. Aquesta proposta és immune a l'especulació financera; més resistent a la pujada dels preus del petroli -perquè en consumeix molt menys i per tant és molt més sostenible-; immune a la competència pels agrocombustibles, i a més és més adequada al context social. L'agroecologia es pot definir com el dret que té tot poble i país a garantir la pròpia alimentació de manera suficient, sana, lligada a les seves tradicions culturals i als mercats locals. Es tracta que consumim productes de temporada, de producció propera i respectant el medi ambient. La proposta ens ajuda a nosaltres i ajuda als pobles que estan en més risc per la crisi alimentària: a més de no prendre'ls els camps de cultiu, és un model fet a la seva mida. De fet, el terme va sorgir de Vía Campesina, l'associació internacional més gran de camperols. A la seva 5a conferència internacional, s'afirma que cal la protecció i renacionalització dels mercats nacionals dels aliments, la promoció de cicles locals de producció i consum i la lluita per la terra, així com la defensa dels territoris dels pobles indígenes i la reforma agrària integral. Per saber-ne més: http://www.crisisenergetica.org/ http://www.noetmengiselmon.org/IMG/pdf/Introdu ccion_Crisis_Alimentaria_Global.pdf http://www.ecologistasenaccion.org/spip.php?article 12431 http://viacampesina.org/main_sp/
10
La Mala Herba nº2 Hivern 2009
Fes-ho tu mateix!
Guia de construcció d'un forn de fang tradicional Jordi Cardona Ens disposem a descriure el procés de construcció d'un forn apte per a coure-hi pa, pastissos, pizzes, etc. Aquest és un forn de pa artesanal construït amb tova mitjançant una tècnica similar a la del cob, amb dos tipus de material, depenent de la capa a realitzar. Es basa en l'escalfament de la massa tèrmica del propi forn i la irradiació posterior de la calor retinguda cap als aliments a coure. Per això cal prèviament escalfar el forn amb flama abundant feta amb llenya prima durant aproximadament 2 hores, fins que l'interior comença a estar d'un color blanquinós. En aquest moment és quan es treuen la llenya i les brases i es pot començar a cuinar. Com que té una gran massa tèrmica, es pot arribar a fer servir per cuinar durant 2 o 3 hores. Abans de començar a construir el forn, cal decidir el seu emplaçament, normalment a l'exterior. Segons si està molt exposat a l'aigua de la pluja o més arrecerat, caldrà estudiar la possibilitat de rematar la construcció amb calç, per tal de posarhi una capa més impermeable. També caldrà tenir en compte l'altura a la qual el volem. És preferible ubicar-lo a una altura còmode de treball, a uns 90-100 cm d'altura.
1.Així doncs, començarem per construir-hi una base feta amb pedres grosses, ajuntades amb morter de calç. La construirem de forma cilíndrica, ja que la base del forn serà circular, i un cop feta l'estructura de fora, s'omple el forat amb pedres grans (i petites als forats), grava, i finalment sorra. Aquesta última capa serà la que farem servir per a posar a nivell les rajoles (preferiblement de ceràmica reflectora) del cul del forn, col·locades estratègicament de forma que no cal que ocupin tota la base, sinó sols l'interior del forn. Però cal tenir en compte que l'entrada del forn (la porta) també la voldrem enrajolada. Finalment, netejarem les parets de la base del morter de calç sobrant amb un raspall de pues de ferro, per fer-lo així més agradable a la vista. Iniciarem el procés de forma paral·lela amb dos grups de treball:
2.Un grup s'encarregarà de preparar la tova o conegut també com a adobe (tot i que aquest nom és el que s'utilitza per a anomenar la tècnica que consisteix en fabricar totxanes de tova), que no és res més que una barreja d'argila, sorra i fibra amb aigua per obtenir un fang. Emprarem dos tipus de tova durant la fabricació del forn, que cal anar fent paral·lelament al procés de construcció per tal d'evitar que se'ns assequi el muntatge, o també es pot tenir feta amb antelació. Per fer la primera barreja, farem servir terra de la zona (buscarem terra amb un bon contingut d'argila) i sorra de riera. Aquesta no la farem amb palla per aconseguir una gran massa tèrmica. En canvi, la segona capa la farem barrejada amb palla, ja que així guanyarem aïllament tèrmic i resistència en introduir-hi un fibra que ens lligui el fang amb una gran força. Per fer les barreges podem estendre un tendal, abocar-hi la terra i afegir la sorra que calgui (cal comentar que les quantitats a utilitzar varien a cada zona depenent de la composició de la terra autòctona, però les proporcions d'arena és recomanable que fluctuïn entre 1,5 i 3 vegades la quantitat de llims i argiles). Per tal de barrejar-les, es remourà tot amb l'ajuda del tendal fins aconseguir que la terra estigui desgranada. Després, si cal afegir-hi palla se n'hi afegeix, i després es fa una muntanya en forma de volcà, s'hi afegeix una mica d'aigua i es comença a pastar amb els peus fins que aconseguim una massa homogènia consistent i compacta de fang. Cal tenir en compte que no s'hi pot afegir massa aigua, ja que si ens passem, serà llarga l'espera per tal d'aconseguir que s'assequi, o haurem de rectificar amb terra i sorra.
Fes-ho tu mateix! 3.Un cop es té la base enllestida i es comença a preparar la tova, l'altre grup de treball marca el centre de la base i en delimita l'amplada de l'interior del forn deixant parets de 25-30cm d'ample. L'altura interior del forn serà del 63% de la seva amplada interior. Un cop sabut això, es construeix un motlle de sorra humida en forma de paràbola cònica que simularà l'interior del forn, però massís. Per tal d'anar seguint la paràbola correctament es marca una referència a l'alçada determinada, i es comença a fer el motlle de les parets cap a l'interior, procurant que els primers centímetres pugin rectes. Un cop acabat de construir el motlle es cobreix amb papers de diari humits per tal d'evitar que la sorra s'enganxi amb la tova que configurarà la coberta.
4.Amb
la primera barreja, la que no conté palla, fem una primera capa de 1012cm de gruix agafant boles de fang i acabant-les de compactar, primer amb les mans, i desprès fent pressió a la hora de posar les boles sobre del motlle. Aquesta pressió haurà de ser sempre descendent (mai de cara al motlle), i intentant mantenir l'estructura forta i compacta. També caldrà prémer fort amb els dits, evitant que quedi marcada la separació entre bola i bola. Això s'haurà d'anar fent seguint l'aresta perpendicular al nucli, és a dir, apilonant amb la forma que dibuixen les peces d'un d'arc o cúpula i
La Mala Herba nº2 Hivern 2009
11
tancant el punt més alt, amb parets gairebé verticals, amb una bola que farà de clau de volta.
5.Un cop enllestida la primera capa comencem a fer la segona, aquesta amb barreja amb palla, on es pot acabar d'aprofitar la barreja que ens hagi sobrat en una primera instància. Es farà amb la mateixa tècnica, amb boles compactades de tova. Cal remarcar que si en la primera capa no calia tenir en compte l'aspecte de l'acabat exterior, en aquest cas dependrà del nostre propi criteri (sempre es pot deixar de fer una capa d'1cm d'espessor de fang no tant barrejat amb palla per obtenir un resultat més afable a la vista). Si tenim el forn molt exposat a l'aigua de la pluja, aquesta última capa també la podem fer amb morter de calç.
6.Finalment, mentre la massa encara sigui humida, amb un ganivet gros retallarem la porta del forn allí on la teníem planificada, tenint en compte que la forma serà una paràbola l'alçada de la qual serà del 63% de l'alçada interior del forn. Un cop retallada la porta, s'extreu amb cura el material de paret que la formava fins a arribar al paper de diari que hi havíem col·locat. Un cop retirat, es pot començar a buidar el forn de la sorra que havíem utilitzat per a fer el motlle, vigilant que l'estructura no estigui massa humida com per cedir a la manca de suport interior (no serà difícil si hem respectat la forma interna de paràbola).
7.Opcionalment, pot dissenyar-se una porta per tapar el forn quan està en desús o quan està en procés de cocció, ja sigui de fusta, de ferro, o fins i tot de la mateixa tova que hem extret del forat en fer l'obertura d'entrada. Després de deixar assecar el forn durant un període de temps que està en funció del clima (entre mitja setmana i un mes), ja podem començar a utilitzar-lo. Val a dir que les primeres fornades poden tenir restes de la sorra que hagi quedat enganxada a les parets del forn, i que aquestes parets internes (que estan fetes amb la primera barreja) és fàcil que s'acabin esquerdant pel fet de no haver utilitzat palla en la primera capa, com a fibra que lligui tota l'estructura. Però si hem seguit els patrons explicats, no ha de caure per res, ja que la pròpia forma d'arc li dóna resistència. Només queda animar-vos a treballar amb la pròpia terra com a material de base i animar-vos també a provar de fer vosaltres mateixos el pa!
12
La Mala Herba nº2 Hivern 2009
Receptari
Recepta per fer pa Anna Palau Hi ha moltes tècniques diferents a l'hora de fer pa, tantes gairebé com persones que s'hi dediquen, i que s'han anat transmetent al llarg de generacions de forneres i forners. En aquesta recepta reflectirem la manera com en vam aprendre nosaltres, que és una de les moltes que hi ha, i partir d'aquí us animem a fer les vostre pròpies proves i experiments per enriquir la cultura popular!
temperatura no sigui gaire elevada, perquè aleshores creix molt ràpidament i consumeix tota la farina, i tardaria molt poc en fer-se malbé. Segons la temperatura en què es trobi, caldrà anar-la alimentant i amassant amb més o menys freqüència. Per exemple, a l'hivern és bo tenir-la a temperatura ambient i amassar-la cada 2-3 dies aproximadament, però a l'estiu, si no es posa en un lloc fred, s'haurà de fer a diari.
Els ingredients Els únics ingredients de la massa bàsica del pa són la farina, aigua i sal, tot i que abans de posar al forn se li poden afegir altres ingredients i donar-li diferents gustos (anous, panses, espècies, etc.). El tipus de farina utilitzada pot condicionar molt el procediment i les proporcions, i és cosa que cadascú ha d'anar trobant. Les farines que nosaltres hem utilitzat són la farina blanca convencional, que és molt fina i li costa poc de pujar, la farina integral, que fa un pa més fosc i és més gruixuda, la farina d'espelta, que és una varietat antiga de blat i dóna un gust lleugerament diferent, i la farina de sègol, que dóna un pa molt fosc i si s'utilitza sola és molt dura i costa molt de pujar. La conservació de la massa mare Fer el pa a partir de massa mare és molt bon sistema si es fa pa regularment, si no és millor tenir llevat de forn. La massa mare és una porció de la massa de pa sense fornejar que està constituïda per aigua, farina, i els microorganismes fermentadors. Aquests microorganismes són els responsables que el pa s'infli mentre està en repòs i quan es posa al forn, i per tant substitueixen els llevats industrials. La massa mare s'extreu de la massa del pa abans de posar-lo al forn, i es conserva amb un recipient en un ambient fresc i sec. És convenient que la
La quantitat de massa mare que s'extreu del pa abans de posar-lo al forn depèn del temps que ha de passar fins a la propera fornada i de la quantitat de pa que es vulgui fer, però no és gaire important ser precís (amb un grapat n'hi ha prou). Per amassar-la, s'hi afegeix una mica d'aigua i de farina (en la proporció adequada per tal que tingui una consistència pastosa i més aviat aquosa), s'amassa bé fins que sigui homogènia, i es torna a guardar. La preparació de la fornada Un dia abans de fer la fornada convé afegir a la massa mare una tercera part de la farina que s'ha previst utilitzar, amb l'aigua corresponent, amassar bé fins que quedi homogènia i deixar-la reposar embolicada amb un drap mullat, per evitar que s'assequi i formi una crosta més dura a la superfície.
Receptari Per amassar, va bé tenir un recipient gran i fer un moviment de torsió amb el puny tancat cap al fons del recipient, a mesura que la farina es va mesclant amb l'aigua. Quan la massa ja és més compacta i pot amassar-se directament damunt la taula, va bé cobrir la superfície amb farina per tal que no s'enganxi. L'endemà veurem que la massa s'ha inflat. Es torna a repetir el procés amb els dos terços restants de farina i aigua, i s'hi afegeix la sal (si es vol, se'n pot extreure abans la part que serà destinada a massa mare de la fornada següent). La proporció de sal és aproximadament d'un 1% respecte la quantitat de farina. Si volem donar algun gust al pa, és el moment també d'afegir els ingredient que volguem. Veurem que, en amassar, la massa es desinflarà força, però és normal perquè el que estem fent és petar les bombolles de CO2 que s'han produït amb la fermentació microbiana. Quan la massa és homogènia, es deixa reposar durant 2 hores perquè es torni a inflar, i passat
La Mala Herba nº2 Hivern 2009
13
aquest temps ja es poden fer les particions que volguem, deixant els diferents pans en la forma definitiva. Per treballar-los, es pot untar la superfície de treball i les mans amb farina o bé amb una mica d'oli. Els pans es poden posar en motlles o no, segons l'espai de forn de què es disposi i la voluntat, i en cas que sí va bé donar-los abans una pinzellada d'oli per tal que la massa no s'hi enganxi. Ja dins dels motlles (o en la forma definitiva), es fan alguns talls a la superfície del pa per evitar que es rebentin durant la cocció, i abans d'entrar al forn es poden ruixar amb una miqueta d'aigua si la massa és molt seca. La temperatura ideal del forn es troba al voltant dels 210 º C, però si el forn és de llenya (sempre és més recomanable!) caldrà estar al cas, per evitar que es faci massa o massa poc, i anar adquirint experiència. El temps també és molt variable, i sol ballar entre mitja hora i una hora. En treure'ls del forn, és bo donar una pinzellada d'aigua als pans, que l'evaporen de seguida i així s'evita que després es ressequi molt.
14
Miscel·lània
La Mala Herba nº2 Hivern 2009
El CCPAE Albert Tarragó El CCPAE, Consell Català de la Producció Agrària Ecològica, és l'organisme encarregat de certificar que els productes que diuen que són ecològics ho siguin realment. Així és com figura en l'article 9 de la seva normativa bàsica de creació i funcions: “Es crea el Consell Català de la Producció Agrària Ecològica com a corporació de dret públic amb personalitat jurídica pròpia, autonomia econòmica i plena capacitat d’obrar per al compliment de les funcions derivades del règim aplicable a la producció agrícola ecològica i la seva indicació en els productes agraris i alimentaris establert pel Reglament (CEE) 2092/91, del Consell, del 24 de juny de 1991.” Tal i com recull aquesta llei, aquest és un organisme amb “personalitat jurídica pròpia, autonomia econòmica i plena capacitat d’obrar”. Ens adonarem però, que això no és del tot cert ja que el CCPAE resta subjugat a la política neoliberal de l'Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), que té una forta política pro-transgènics. En planta al nostre territori i en potencia el seu desenvolupament i investigació comercial, així com permet la seua lliure comercialització i distribució, que arriba als nostres plats. Igual com el DAR, Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, que en cap moment ha fet públic el seu posicionament envers els organismes modificats genèticament (OMG). Hem de ser conscients que actualment els cultius transgènics dels nostres camps han fet desaparèixer la totalitat de la producció de panís ecològic de Catalunya i Aragó, sense que el CCPAE hagi pres cap posicionament públic al respecte. A més a més, la seva normativa sobre aliments ecològics permet que els productes ecològics puguin contenir una contaminació igual o inferior al 0,9% en transgènics. Amb tots aquestos arguments és fàcil posar en dubte la veritable “plena capacitat d’obrar” que hauria de tenir el CCPAE, que en cap moment ha fet pública la seua postura envers els cultius transgènics i el perill real que representen. És important, doncs, qüestionar-se la veritable funció del Consell i el treball de protecció i control
que desenvolupa en el camp de l'agricultura ecològica. Ha de ser un organisme com aquest, tant permissiu i sense un posicionament clar sobre els cultius biotecnològics comercials, l'encarregat de discernir què és i què no és ecològic? La feina d'avaluació i control que realitza el Consell no és gratuïta, sinó que té un preu que ha d'abonar el productor i/o l'elaborador, i que es carrega sobre el preu final del producte, elevant així el preu de l'ecològic per sobre de l'industrial. Això, sumat a la menor productivitat (i no rendibilitat), pot convertir l'aliment ecològic en un producte només per a consumidors burgesos, ben allunyat de l'objectiu d'alimentació no classista que pretén ser. L'agricultura ecològica, dins d'un pensament agroecològic, ha de ser popular i perseguir el retrobament amb la nostra cultura agrària (pagesa) i el món rural, realitzant sempre una agricultura local, en producció i varietats, i de producte de temporada. Per tant, no es pot acceptar cap mena de producció ecològica que es desenvolupi amb un plantejament capitalista, ja que perd tota la integritat. Una integritat que es perd amb el segell del CCPAE, que segmenta el mercat pel fet oferir un producte diferenciat administrativament. La veritable agricultura ecològica, doncs, ha de passar per la confiança amb les pageses de la nostra terra, que ens alimenten amb l'esforç del seu treball diari. Aquesta és fàcil d'obtenir mitjançant la refundació de les nostres xarxes socials, tal i com ho demostra el sorgiment de cooperatives de consumidores arreu del territori. En aquestes s'hi estableix una relació de confiança i coneixença personal entre la productora i les consumidores; així com entre totes i cadascuna d'elles. Crear alternatives reals al model capitalista, desvinculades de l'administració, serà el camí que haurem de prendre els ciutadans per tal d'arribar a una societat més sostenible i socialment més justa.
L'entrevista
La Mala Herba nº2 Hivern 2009
15
Marta Rivera Miquel Vallmitjana La Marta va llicenciar-se en Veterinària i va fer la tesi en nutrició animal. Però el seu post-doc a Holanda el va reconduir cap a models de producció i ja de tornada es va ficar de ple en Sobirania Alimentària en l'àmbit de les polítiques agràries. Estàs al departament de ciència animal i dels aliments, a la unitat de producció animal, en projectes relacionats amb la Sobirania alimentària. Quins projectes teniu? Tot el que faig en producció animal és en Sobirania alimentària. I ara volem treballar la part de les polítiques agràries. Vam tenir un projecte que treballava el tema de la producció de gambes en granges intensives, i la seva relació amb el deute extern. I el que vam fer va ser analitzar com les polítiques de desenvolupament, i les polítiques relacionades amb la gestió del deute extern, forçaven els països en vies de desenvolupament a implementar un model de producció agrària, en aquest cas de producció
"... si no tens clar l'objectiu final, t'estanques en el pas intermedi i no es canvien les coses..." aqüícola, intensiu i industrialitzat, enfocat a les polítiques d'exportació, en comptes de prioritzar l'alimentació de la població local. Després vam fer un projecte d'indicadors de sobirania alimentària a nivell de terreny; per avaluar la viabilitat social, política i econòmica, de la unitat familiar camperola. Com que amb l'àmbit de la sobirania alimentària es trenca amb la visió nord sud quan treballa amb models, el projecte s'ha fet en llocs on treballa Veterinaris Sense Fronteres i també aquí a Catalunya, i ara estem acabant de recollir les dades. I de l'àmbit de la sobirania alimentària tenim també un altre projecte que treballa indicadors de sobirania alimentària a nivell internacional, o sia a nivell nacional o de regions i també a nivell de relacions laterals. L'idea que té aquest projecte és d'oferir a la FAO o a organismes internacionals com aquests un paquet
d'indicadors, tot dient que si en algun moment aposten per canviar les polítiques cap a la sobirania alimentària, com a mínim que hi hagi alguna cosa feta i si volen mesurar l'estat de sobirania alimentària d'un país, d'un estat, o d'una zona concreta, els puguem oferir tot un seguit d'indicadors. Aquest projecte està previst que s'acabi durant el 2009. Fa poc hem creat un grup interdisciplinar, grup ARAG (agricultura, ramaderia i alimentació en la globalització) amb gent d'economia i de l'ICTA.
Estan relacionades la sobirania alimentària i l'agroecologia? És el mateix? No és el mateix però estan molt relacionades. No m'imagino la sobirania alimentària sense l'agroecologia, perquè l'agroecologia treballa en els àmbits dels models de producció respectant l'agricultura camperola, o sia, l'agroecologia parteix de la base que l'agricultura camperola és el model. Així, es podria dir que l'agroecologia seria la part científica de la forma de treballar o de millorar, o d'analitzar el que és la cultura camperola. L'agroecologia és una ciència, en la qual interaccionen també aspectes sociològics, aspectes econòmics, aspectes ambientals i aspectes merament productius, i treballa amb una visió total de sobirania alimentària, de respecte al coneixement tradicional, a les formes tradicionals de saber fer; i és que ambdues van de la mà. La gent que des de l'àmbit de la investigació vol treballar en sobirania alimentària i concretament relacionar-la als models productius ho ha de fer des de l'àmbit de l'agroecologia, tota la resta és inventar-se històries. ...O buscar models intermitjos com ara l'agricultura integrada, que serien com acostaments tímids a l'agroecologia. L'agricultura integrada, no, són passos per acostar-se a un canvi; però el perill que tenen aquests passos intermedis és que si no tens les idees molt clares de quin és l'objectiu final, t'estanques en el pas intermedi i no es canvien les coses.
>> continua a la contraportada
16
La Mala Herba nº2 Hivern 2009
>> ve de la pàgina 15 Òbviament la situació en què ens trobem ara mateix és tan divergent respecte a la que volem arribar que fer el canvi de cop seria un canvi molt brusc, a més d'increïble. Així que cal anar pas a pas. Però insisteixo que cal tenir clar l'objectiu final perquè hi ha el risc de quedar-te als passos intermedis. Per què la Sobirania alimentària i l'agroecologia és un model viable per substituir l'actual? Jo no sé si és viable o no, però el que estic segura és que el que tenim actualment no és viable. Per tant cal cercar una alternativa. L'alternativa pot ser que sigui la sobirania alimentària i dins de l'àmbit de la producció l'agroecologia pot aportar el coneixement i l'avanç tecnològic en aquest àmbit; jo crec que sí, però tampoc podem estar-ne segurs perquè encara no ha passat. Hi ha experiències que mostren que en determinats contextos és possible, però com que l'agroecologia es basa en adaptar-se al context on es troba, pot ser que no ho sigui sempre. Intentar generalitzar seria cometre el mateix error que va fer la Revolució Verda o el model actual, que ha intentat generalitzar el sistema; per això l'agroecologia té en compte tots els models que encara resisteixen al model hegemònic. Jo crec que és viable perquè la biodiversitat és la base de la sostenibilitat, i l'agroecologia i la sobirania alimentària es basen en el respecte a la biodiversitat. Però si és viable per a tot el món, en un futur, i per a totes les formes, no ho sabem segur. El que hi ha ara segur que no, i cal cercar-li una alternativa. Potser n'hi ha una altra, no ho nego. I qui no vulgui veure que el model actual no s'aguanta, és que no és capaç de veure les evidències que hi ha per tot arreu: la crisi que estem tenint ara és un exemple més que el model està fallant.
L'entrevista Altres evidències de no viabilitat del model actual podrien ser que hi ha molta gent que s'està morint de gana ara mateix, en gran part perquè el model actual expulsa del mon rural a molta gent; o també que quan torni a pujar el preu del petroli es tornarà a emfatitzar la crisi alimentària augmentant els exclosos al sistema. I n'hi ha moltes més, hi ha moltes respostes que demostren que això no és viable. A l'àmbit mediambiental, per exemple, hi ha una sobreutilització dels recursos naturals, sense tenir en compte la gent que en resulta afectada, i a sobre la sobreexplotació produeix la contaminació als llocs on es realitzen les feines agràries o l'activitat agràriaindustrial: hi ha eutrofització d'aigües, com el que passa al golf de Mèxic, on s'ha vist clarament que és deguda a l'agricultura industrial de la zona (ara és en gran part una zona morta); l'augment del desert a Almería, provocat pels hivernacles i la producció industrial que existeix per a exportar a Europa; etc. I això al nord, perquè al sud passa tres quarts del mateix, com per exemple la contaminació que hi ha als camps de cotó. Els aliments quilomètrics, lligats al que comentes del petroli, resulten a més totalment inviables per les emissions de CO2 i l'efecte hivernacle associat a aquest transport. I després, en l'àmbit social, les injustícies que s'esdevenen són que els productors petits no poden prendre part en la presa de decisions sobre el seu model productiu, la concentració d'aquestes en poquíssimes mans, l'exclusió dels petits productors -hi ha hagut matances i assassinats per acabar de convèncer-los que marxin-, gent que està morint per culpa del
"... la crisi que estem tenint ara és un exemple més que el model està fallant..." model agroindustrial, ... Tots aquests fets demostren que el model no és viable. Si la gent no sap que això succeeix és una altra història, però això també demostra que un sistema no es pot basar en excloure la gent per un cantó i acabar amb el planeta que tenim per l'altre.