6è B “Un acte d’amor” Emma Martín i Mateu

“Un acte d’amor”

Emma Martín i Mateu / 6è B

LLENGUA CASTELLANA_PROSA

Era un dia solellós i màgic. Per a l’Arlet, cada dia era una sorpresa. Sempre aconseguia treure un somriure a qui ho necessités i si hi havia alguna cosa que no rutllava, constantment la distingies entre la colla repartint el seu optimisme i el seu somriure. Per a tothom del barri l’Arlet era una amiga de confiança, sobretot per a en Jan, el seu millor amic. Entre ells es complementaven a la perfecció. L’optimisme que tenia l’Arlet era el pessimisme que tenia en Jan, però això no era del tot dolent. Feia que ella ensenyés a viure sense preocupacions a en Jan, però ell també feia entendre a l’Arlet que no tot era de color rosa i que existia la paraula dolor, al món. Tot i això, la mossa no sempre l’escoltava. Ella volia viure la vida. Només tenia onze anys, però era una xiqueta molt espavilada i conscient que la vida és curta.

Avui hem quedat tota la colla per jugar a futbol. És un diumenge càlid i tots tenim ganes de passar una bona estona. Hem estat tot el matí corrent d’una banda a l’altra fins a acabar esgotats; però jo em sento tan feliç i afortunada de tenir tantes amistats que en aquest instant, estirada sobre la gespa humida, sóc la minyona més alegre i cofoia del món.

Més tard, passades les dues, he anat a casa a dinar. No us ho he comentat, però tinc uns pares meravellosos, sempre que vinc a casa em tenen preparat un plat deliciós que fa una olor tremenda. Es diuen Enric i Anna, i són doctors… Certament, no sé què faria sense ells: m’han donat suport en tot moment i sempre han estat al meu costat per animar-me. D’aquí ve la meva actitud positiva. Ara fa poc la mare se’n va anar a treballar a l’estranger. Sovint rebem missatges d’ella, però ara fa bastant que no en sé res. Una vegada havent dinat, el papa Enric i jo hem anat al Cirque du Soleil i, en poques paraules, ha estat una experiència al·lucinant. Quin fart de rialles que ens hem fet tots dos! S’han fet dos quarts de quatre i he recordat que havia quedat amb en Jan per berenar, així que m’he acomiadat del meu pare com si no hi hagués un demà, i amb un paquet de

92 galetes Núria a la mà m’he dirigit a l’esplanada enfront de casa on més tard berenarem plegats. Un cop ell ha arribat hem començat a menjar, celebrant la nostra amistat i comentant tots els moments, per molt insignificants que fossin, que hem passat junts. De tant conversar i riure ens hem quedat exhausts, profundament adormits sota el cirerer del verd pla. I sota un cel que feia la sensació de fi del dia. –Arlet, Arlet, no t’adormis, soc aquí, mira’m, Arlet!! –sentia dins el cap contínuament. La veu em resultava familiar i després d’uns silencis vaig intentar pronunciar... –Mama?? –Soc jo, filla, soc aquí i et curaràs, però m’has de prometre que no t’adormiràs, i que et quedaràs per lluitar –va dir la meva mare. –Per què, mama? Què hi faig, estirada en una llitera d’hospital i no a casa tranquil·la, descansant? –vaig aconseguir formular, una vegada vaig obrir els ulls. –Preciosa, tens leucèmia, un tipus de càncer que t’està debilitant i has de combatre’l –va dir entre llàgrimes. –I el papa i en Jan? –vaig exclamar, encara desconcertada i sense acabar de donar importància al que ella acabava de dir. –Arlet, ja saps que el pare ja no és amb nosaltres des que tenies 2 anys, però tu i jo podrem si unim les forces. I en Jan, el teu germà… –Com, que el meu germà? En Jan és el meu millor amic! Ell em va explicar que el dolor és real, i m’ha ensenyat a viure amb un tarannà diferent. Amb ell he rigut i també m’he cabrejat, però realment és el meu millor amic. –No, bonica, en Jan anava a ser el teu germà, però ell… –va fer una pausa breu, i entre llàgrimes va pronunciar– no va sobreviure al part. –No, no ho entenc! Abans de despertar-me, tenia una vida feliç i meravellosa amb el Jan i el papa, però ara soc aquí, amb càncer i em dius que en Jan anava a ser el meu germà però que mai no va arribar a existir. Mama, no vull haver de patir més ni entendre el que passa. He d’acceptar el fet que simplement aquest no és el meu lloc. Com deia a vegades en Jan, “Accepta. No és resignació, però res no et fa perdre més energia que resistir i lluitar contra una situació que no pots canviar”. I no crec que això ho pugui aguantar. A més, si el que dius és cert, prefereixo viure sense complicacions amb en Jan i el papa que haver de veure com et preocupes per mi i com he de patir… Em sap greu.

–Filla, la teva vida és aquí, estàs amb mi i jo t’estimo molt, i això és el que realment compta. Només has de tenir una mica de galivança –em va dir, sense parar de sanglotar. –No, mama, la meva vida és allà, tu no et preocupis per mi, aconseguiré que totes les estrelles et somriguin cada nit amb els meus acudits i em sentiràs riure des del cel. Però si tu vols venir amb nosaltres, t’estaré esperant.