2n d’ESO “La llegenda del gegant Joan” Rita Martínez i Vinyeta

“La llegenda del gegant Joan” Rita Martínez i Vinyeta / 2n d’ESO LLENGUA CATALANA_2n PREMI

Hi havia una vegada, fa molts i molts anys en un món molt llunyà, un poble que es deia Pocviu poblat per éssers fantàstics. Un d’aquests éssers era el gegant Joan. El gegant Joan, com ja haureu pogut intuir, era un gegant. Però no era un gegant qualsevol, era el gegant del poble. Això significa que pel fet de ser tan gran ja obtenia el respecte de tothom i el poder sobre la resta. Quan el gegant Joan volia una cosa, mirava el seu propietari amb els seus ulls negres i grossos i després, intimidat, el propietari l’hi donava. Ningú dubtava ni un moment en oferir-li totes les seves pertinences.

Una vegada, hi havia hagut una dona que era cuinera i tenia tres filles. Un dia els hi va preparar una coca per berenar. El gegant, en sentir l’olor de la coca acabada de sortir del forn, va mirar a la dona amb els seus ulls grans i negres i li va dir: -La vull! La vull! Dona-me-la! La dona no l’hi va donar: -Només te’n donaré un trosset si me’l demanes educadament._ va dir.

El gegant Joan va dir que no consentiria la humiliació d’haver de demanar un trosset de coca a una dona i amb ràbia la va agafar i se la va cruspir. Les tres nenes es van quedar sense mare i mai més ningú va desafiar al gegant. El gegant Joan vivia en una casa que en feia deu com les altres i tenia un jardí de la mida d’un camp. En aquell jardí hi havia un cirerer, però no era un cirerer qualsevol, i és que les seves cireres eren màgiques; tenien el poder de curar tots els mals i donaven bellesa. Per això, el gegant Joan mai havia d’anar al metge i sempre es trobava bé. A més, tot i ser força gran, tenia la pell blanca i suau, les mans delicades, els cabells sedosos, les galtes rosades i una veu fina com la d’una cadernera. Com era d’esperar, el gegant Joan no compartia les cireres amb ningú, tant l’hi feia qui fos; de fet, no tenia amics.

126 Un dia que plovia a bots i barrals i feia molt fred, va arribar al poble, un noi que anava coix. El noi, que no sabia res de Pocviu, va picar a la primera porta que va trobar, la més gran, on justament hi vivia el gegant Joan. El gegant va obrir la porta: -Què vols?_ va murmurar de mala gana. -Em podeu donar aixopluc? Estic ferit i tinc molt de fred... Si-usplau..._ va suplicar el pobre noi. -Espavila’t!_ va cridar el gegant just abans de tancar la porta amb un cop tan fort, que fins i tot el terra va tremolar i el noi va caure. Mentre queia es va desmaiar i va quedar-se allà, a terra, però no per gaire estona ja que una família de follets hi va anar, sigil·losament i se’l van endur. Aquesta família vivia a la casa del costat de la del gegant. Sempre havien estat molt humils i solidaris, i en veure aquell pobre noi desmaiat, no van dubtar en ajudar-lo. El pare li va desinfectar la cama i li va embenar, la mare li va preparar un puré de patates, la filla gran li va posar roba seca, el fill mitjà li va preparar un llit i la petita li va cantar una cançó. Aquella noi estava molt malalt, però amb l’esforç de la família de follets, es va acabar recuperant. El jove, quan ja estava molt millor, va dir agraït: -Moltes gràcies amics! M’heu salvat la vida. Sempre us estaré agraït. I se’n va anar.

Al cap de tres setmanes una bruixa va arribar al poble. Va anar directament a la casa dels follets i va picar la porta. Toc, toc, toc. -Hola senyora, què vol?_ va preguntar amablement la filla gran de la família. -Soc la bruixa de Pocmort i la mare del noi que vau salvar. Us estic molt agraïda i per això us he portat un regal. Ja sé que no és res en comparació en el que vau fer vosaltres però és tot el que us puc donar. Si mai teniu problemes digueu el meu nom i vindré a ajudar-vos; sempre estaré en deute amb vosaltres. Adeu!_ la dona va deixar un paquet davant de la porta i va marxar volant amb una escombra abans que ni tan sols li poguessin contestar.

La noia va agafar el paquet i el va entrar a dins de casa. Dins del paquet hi havia tres coses: un cistell amb menjar, una ampolla amb aigua i un moneder amb una moneda d’or. La germana petita, en veure el cistell, va agafar un tros de fuet i se’l va menjar.

-Però què fas?_ va dir la germana gran; i és que en una família tan pobra com la seva, el menjar escassejava i sempre patien gana.

Tan bon punt la nena es va haver menjat el fuet, va reaparèixer al cistell. Les dues germanes es van mirar, amb entusiasme. Més tard van descobrir que en el cistell mai s’acabava el menjar, que a l’ampolla mai s’acabava l’aigua i que en el moneder mai s’acabaven les monedes. Aquella família que havia arribat a ser una de les més pobres del poble, es va convertir en la més rica, i no només això, sinó que també es va convertir en la més estimada ja que compartia les seves coses amb la resta de la gent i mai dubtava en ajudar. Al poble tothom estava content excepte una persona, el gegant Joan. Tenia tanta enveja que un dia es va presentar a la casa dels follets i els va cridar com qui mana una ordre: -Vull el vostre moneder, el vostre cistell i la vostra ampolla màgica! Doneu-me’ls ara mateix!

En aquell moment la seva veu no va sonar com la d’una cadernera, sinó més aviat com la d’un corb remullat.

Com que els follets s’hi van negar, el gegant Joan, amb la cara vermella de ràbia i aixecant un dit fi i tremolós, va dir: -Ah sí? Doncs ara veureu! El gegant va agafar la filla petita i se la va menjar sencera. A continuació es va menjar el germà mitjà i quan estava a punt d’engolir la germana gran, la nena va xisclar: -Bruixa de Pocmort!!

En aquell instant va aparèixer la bruixa i amb un encanteri ràpid va petrificar al gegant. Després, li va treure els nens de la panxa i va dir: -Tu! No tan sols no vas ajudar al meu fill ni a ningú en la teva miserable vida, sinó que a més sembres pànic pel poble menjant-te a la bona gent! Doncs ja et dic que això se t’ha acabat! Et faré un malefici que et converteixi en l’animal més petit, lleig i miserable.

I tal dit, tal fet, el gegant es va anar fent petit fins que va arribar un punt que ningú el veia. Si algú l’hagués vist, s’hagués adonat de que li sortien unes potes peludes i una trompa de sota el nas. També s’hagués

128 adonat que d’un salt va anar a parar als cabells de la nena i es va anar arrossegant fins que va arribar a la closca i en va xuclar sang. La nena es va desfer d’ell amb una pinta espessa, després va anar a parar a un gos que se’l va treure gratant-se, i finalment, a una rata que va caure al riu i va marxar riu avall. No sabem què més l’hi va passar, però si que sabem que encara avui hi ha nens que carreguen polls i que tots els polls provenen d’una persona que una vegada, no va saber ajudar.