“La llegenda del gegant Joan” Rita Martínez i Vinyeta / 2n d’ESO LLENGUA CATALANA_2n PREMI Hi havia una vegada, fa molts i molts anys en un món molt llunyà, un poble que es deia Pocviu poblat per éssers fantàstics. Un d’aquests éssers era el gegant Joan. El gegant Joan, com ja haureu pogut intuir, era un gegant. Però no era un gegant qualsevol, era el gegant del poble. Això significa que pel fet de ser tan gran ja obtenia el respecte de tothom i el poder sobre la resta. Quan el gegant Joan volia una cosa, mirava el seu propietari amb els seus ulls negres i grossos i després, intimidat, el propietari l’hi donava. Ningú dubtava ni un moment en oferir-li totes les seves pertinences. Una vegada, hi havia hagut una dona que era cuinera i tenia tres filles. Un dia els hi va preparar una coca per berenar. El gegant, en sentir l’olor de la coca acabada de sortir del forn, va mirar a la dona amb els seus ulls grans i negres i li va dir: -La vull! La vull! Dona-me-la! La dona no l’hi va donar: -Només te’n donaré un trosset si me’l demanes educadament._ va dir. El gegant Joan va dir que no consentiria la humiliació d’haver de demanar un trosset de coca a una dona i amb ràbia la va agafar i se la va cruspir. Les tres nenes es van quedar sense mare i mai més ningú va desafiar al gegant. El gegant Joan vivia en una casa que en feia deu com les altres i tenia un jardí de la mida d’un camp. En aquell jardí hi havia un cirerer, però no era un cirerer qualsevol, i és que les seves cireres eren màgiques; tenien el poder de curar tots els mals i donaven bellesa. Per això, el gegant Joan mai havia d’anar al metge i sempre es trobava bé. A més, tot i ser força gran, tenia la pell blanca i suau, les mans delicades, els cabells sedosos, les galtes rosades i una veu fina com la d’una cadernera. Com era d’esperar, el gegant Joan no compartia les cireres amb ningú, tant l’hi feia qui fos; de fet, no tenia amics.
125
