2n de Batxillerat “Barcelona, 1920” Laura Valls i Masoliver

220 “Barcelona, 1920”

Laura Valls i Masoliver / 2n de Batxillerat

LLENGUA CATALANA_PROSA_2n PREMI

Era trenc d’alba a Barcelona quan es va llevar. El fred de l’hivern traspassava les fines parets de l’àtic on hi havia la miserable habitació del nou majordom d’una de les famílies més poderoses de Barcelona. Era un home jove, alt i fort, acostumat a les llargues jornades laborals de les fàbriques situades al peu de la muntanya de Montjuïc. Feia un mes i mig que se li havia presentat l’oportunitat.

Un dia, sortint de la fàbrica per tornar a casa, unes figures se li havien acostat pel darrera, l’havien encaputxat i dut a una nau abandonada. Allà va començar tot. Com la majoria de treballadors en aquells temps conflictius, era simpatitzant dels anarquistes i no tenia res en contra dels assassinats d’industrials que s’estaven convertint en habituals en els últims temps. I menys tenint en compte que els Senyors contractaven pistolers perquè fessin el mateix amb els treballadors que gosaven alçar la veu per reclamar millores laborals. Tot i així, no s’hagués imaginat mai que acabaria al bell mig d’aquell conflicte turbulent. Tampoc s’hi hagués volgut posar. El que el va portar a acceptar la proposta que li feien els anarquistes va ser la llei aprovada unes setmanes abans. La llei de fugues, en deien. Una vergonyosa màscara per legalitzar assassinats en massa de gent treballadora i innocent. Així doncs, no va haver-s’ho de pensar gaire. En poc temps havia esdevingut l’eix central que podria fer un canvi en el futur obrer. La seva tasca era ben senzilla: fer-se passar per un majordom d’un dels patrons més importants de Barcelona, obtenir informació del sindicat lliure, del qual el Senyor en formava part, i facilitar-la al seu enllaç a la CNT. Va ser necessari un mes per aconseguir que el fidel majordom que fins aleshores havia servit a la família, quedés de baixa permanent. En cap moment els Senyors van mostrar interès amb què li havia passat, al vell servent.

Una setmana més tard rebia la notificació d’incorporar-se al nou lloc de treball. Des que li havien fet la proposta, no havia dubtat de la tasca que tenia per davant. Només li sabia greu deixar la seva mare sola a casa. Sempre havien estat ells dos sols, i per primera vegada s’haurien de separar. L’havia informat que no es veurien durant un temps perquè tenia una nova feina amb la família on ella havia fet de minyona durant els anys previs al seu naixement. No li va donar més explicacions, saber més la podia arribar a perjudicar. Al seu pare no l’havia conegut i tampoc sabia qui era; la seva mare no en parlava, i com que gràcies a la petita herència d’un parent llunyà, que ell tampoc coneixia, mai els havia faltat res, no s’havia preocupat per buscar-lo. Amb aquests pensaments al cap, es va vestir per començar la que seria la seva última jornada.

Era trenc d’alba a Barcelona quan va tornar a casa. Una llarga nit de locals plens de fum i alcohol l’havien deixat completament esgotat. Aquells eren dies convulsos. Diàriament la premsa informava sobre l’assassinat, en mans d’obrers desagraïts, d’alguna de les persones honorables de la ciutat, responsables de proporcionar feina i aliment a la població. L’única cosa que l’ajudava a tirar endavant era passar-se les nits en bars i locals experts en fer oblidar les penes i arruïnar reputacions de bones famílies. Per aquest motiu hi anava d’amagat i caminant, així evitava el disgust que podrien tenir els seus pares en cas d’assabentar-se de les seves escapades nocturnes. Com que els carrers eren perillosos per gent de la seva classe, solia anar vestit amb robes amples i gastades, per donar aquell aspecte descuidat que tenien els qui treballaven a les fàbriques del barri de Sants. Evidentment, sota aquelles robes portava un vestit digne de fill d’una de les famílies d’industrials més importants, però preferia passar desapercebut pels carrerons foscos de Barcelona.

Pujant per l’escala de servei es va creuar amb el nou majordom. Semblava molt jove. Aproximadament devien tenir la mateixa edat; fins i tot la seva cara li era familiar, tot i que amb els nivells d’alcohol que encara hi havia al seu cos, no era capaç de dir a qui li recordava.

222 Era ben curiós que una persona tan jove tingués una feina tan important, però s’havia de reconèixer que la feia ben feta: era ràpid, eficaç, fort i amb una memòria clarament més bona que la de l’anterior majordom. L’havia sorprès que el vell servent ni tan sols s’hagués acomiadat en marxar, especialment quan havia estat amb la família des d’abans del seu naixement. Tan sols havia enviat una carta al seu pare dient que marxava a viure al camp amb uns seus parents, cap altra explicació. Es preguntava on devia estar. ***

Portava tot el dia fent feina per la casa quan va sentir el Senyor amb una colla d’amics a la sala de jocs. Habitualment solien reunir-se per beure conyac i fumar puros havans mentre discutien com gestionar els diferents moviments obrers que cada vegada eren més freqüents. Aquells eren els moments que importaven en la seva missió, i tot aprofitant que li quedava una estona abans no es trobés amb els seus contactes de la CNT, va entrar dissimuladament a la sala plena d’homes benestants per recollir i reomplir begudes. Ningú se n’adonava quan entrava un servent a l’habitació, les converses continuaven igual. Si no fos perquè li era útil, aquesta situació de passar desapercebut l’hauria enfurismat molt, car no suportava el menyspreu que implicava la ignorància de la seva presència. Mentre es movia discretament fent la seva feina, escoltà el que deien els homes. El que va sentir el va sobresaltar. Sabien que hi havia algú que espiava el seu sindicat. Això volia dir que si encara no l’havien descobert, ho farien aviat. Un estat d’alarma es va apoderar del seu cos. Sense estar segur si encara respirava, i obligant-se a tranquil·litzar, es va dirigir al Senyor per excusar-se, dient que anava a revisar els preparatius de la sortida familiar a l’òpera d’aquell vespre. Tan aviat com va ser conscient del gest de consentiment del Senyor es va encaminar cap a la porta de sortida que en aquell precís moment s’estava obrint. Elegantment vestit, com era habitual, el fill de l’amo entrava amb posat despreocupat i pas lleuger. Sobtadament, però, alguna cosa el va fer quedar parat quan caminava en direcció on es trobaven el seu pare i ell. Sense donar importància a la reacció del jove patró i abaixant el cap, va marxar de l’habitació dirigint-se cap al seu dormitori.

No es va preocupar de canviar-se l’uniforme de majordom, simplement es va limitar a agafar la jaqueta a joc que tenia al seu petit armari. Anava tard i encara havia d’arribar al local pròxim al Liceu on havien quedat amb els anarquistes. Va pensar que anar vestit amb l’elegant uniforme de majordom li permetria arribar desapercebut al punt de trobada, sobretot tenint en compte que els carrers propers al local estarien plens dels elegants assistents a l’estrena d’aquella nit. Tenia l’esperança que els anarquistes no farien res sense abans escoltar el que havia descobert aquella tarda.

Se li va parar el món quan els va veure junts. Ja sabia a qui li recordava el nou majordom. No hi havia cap dubte, els dos compartien el mateix pare: la seva postura, constitució i fisonomia eren exactament igual. El majordom era la viva imatge de joventut del seu pare. S’havia quedat tan perplex que amb prou feines va ser conscient que el seu germà abandonava la sala. En l’adonar-se de la mirada expectant del seu pare, esperant respostes per aquella intrusió, ja no recordava el que li havia volgut dir, simplement es va excusar i va dirigir-se cap a les habitacions del servei. Quan es disposava a pujar al pis superior, va veure de reüll com la persona que buscava s’esmunyia escales avall. Sense parar-se a pensar en el que estava fent, no va dubtar en seguir-lo cap a on fos que s’estava dirigint.

Portava una bona estona seguint-lo quan en un carreró fosc va aparèixer un home amb una pistola a la mà. Per segon cop en una nit els seus instints es van alarmar, amb tants pensaments rondant-li el cap no s’havia adonat que acabaven de deixar enrere un carrer molt concorregut per entrar en un de petit, fosc i desert. Un d’aquells pistolers el mataria pel simple fet de ser fill de qui era, avui moriria. Va afluixar el pas en el moment que el personatge misteriós disparava. Però no va ser ell qui va caure desplomat, mort d’un tret, sinó el germà que acabava de descobrir que tenia. Mentre mantenia el cap abaixat, només mirant de reüll, va reconèixer la cara del pistoler que s’allunyava a pas ràpid. El coneixia, era un dels treballadors revolucionaris de qui el seu pare es queixava constantment, un conegut anarquista.

224 Instants després tot començava a tenir sentit, hi havia hagut un error. La semblança entre ells dos era molt gran, i en la foscor de la nit seria difícil distingir-los. Anaven en direcció al Liceu, just on aquell mateix vespre havia d’anar amb la seva família. El germà del qual no sabia el nom anava vestit amb l’uniforme de majordom que en la foscor podia passar per la vestimenta elegant d’algú que es dirigia a l’òpera. Ell hauria d’haver estat el mort.