i Campdelacreu

“Dimecres de jazz” Júlia de Rocafiguera i Campdelacreu / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_PROSA_1r PREMI

L’Àlex treballava en una cocteleria enmig de l’Eixample, més aviat per necessitat que no pas per plaer. Combinava la feina amb uns estudis universitaris que, evidentment, no es pagaven sols. Ja feia uns tres mesos, quan s’havia hagut de començar a pagar les coses ella mateixa, que havia decidit que necessitava trobar alguna font d’ingressos, ni que fos fent alguna feina d’allò més rudimentària. Una nit de borratxera amb els seus amics, com tantes altres, havien acabat entrant a la cocteleria i el propietari, aprofitant que l’Àlex tenia una gran habilitat per donar conversa a persones desconegudes i una aparença sincerament enlluernadora, li va oferir una feina com a bartender. Entre els efectes de l’alcohol, la pressió de la colla i la necessitat real d’aconseguir uns quants calers, l’Àlex va acabar acceptant la feina. I tres mesos més tard continuava allà, servint begudes i donant conversa a la clientela. Sense l’espurna que li provocava l’alcohol, al principi se li havia fet difícil deixar de banda la vergonya i parlar amb la gent de forma distesa, però al cap d’uns dies l’ambient jazzístic i l’aroma a còctel havien acabat fent que la seva faceta de noia enrotllada ressorgís.

Barcelona convidava i acollia tot tipus de gent i sempre omplia els seus carrers de festa, fent que els atrafegats treballadors de clubs i de bars no poguessin ni respirar. Aquella nit de dimecres, però, les estrelles s’amagaven darrere núvols densos i un plugim molt fi netejava l’ambient carregat de la capital. Era una velada ensopida, al bar només hi havia un parell d’habituals i l’Àlex mirava distreta per la finestra, pensant que fins i tot el piano d’en Bill Evans sonava més distant que altres nits. Una parella s’havia col·locat davant de la vidriera del local, intentant aixoplugar-se sota el petit tendal que hi havia col·locat damunt la façana. Feia temps que l’Àlex no tenia cap relació estable amb ningú, i veure aquella parella que més o menys devia tenir la seva edat, va provocar que l’envaís un sentiment de nostàlgia. Tot i que mai havia estat rodejada de tanta gent com els darrers mesos, trobava a faltar algú que li remenés els cabells tendrament fins que un son profund s’apoderés d’ella.

218 El noi es va treure la jaqueta folrada que portava, una Levis texana estil vuitantes, i la va posar a sobre les espatlles de la noia, que va fer un gest que l’Àlex no va saber si era d’agraïment o tenia algun altre sentit. El noi se la va quedar mirant una bona estona, el temps necessari perquè l’Àlex s’adonés que tenia unes faccions marcades, un nas perfilat i una mica de barba que li resseguia la línia de la mandíbula. Ell era bastant més alt que ella, i se la mirava amb tendresa i preocupació. El noi va començar a parlar, però no semblava que obtingués resposta de la noia. Què li devia estar dient? Ell, cansat d’esperar, es va acabar repenjant al vidre amb un esbufec i se’n va apartar una mica. No va ser fins al cap d’una bona estona que ella es va girar i va començar a parlar. Un autobús que passava pel carrer va enlluernar la parella. Només llavors l’Àlex va poder veure que la noia tenia una cabellera morena i rinxolada preciosa, que li queia suaument sobre les espatlles, i unes pestanyes llarguíssimes, xopes per la pluja i les llàgrimes que li rodolaven cara avall. El noi va intentar agafar-la pel braç i apropar-se-la, però ella li va etzibar un cop que va fer que retrocedís. Semblava que estigués molt enfadada, dolguda. L’Àlex no sentia què li estava dient, però només amb els gests que feia n’hi havia prou per esquinçar el cor de qualsevol que els estigués observant. Qui devien ser aquells dos? Què els havia passat? Tots dos estaven cada cop més alterats, els seus moviments eren bruscs i precipitats, les paraules, que s’endevinaven d’odi, sortien de les seves boques com agulles enverinades que s’anaven clavant al pit de l’altre. Tot d’una tots dos es van quedar quiets. L’Àlex sabia que aquell era el moment. El moment en què els dos joves decidirien emprendre camins diferents o, ben al contrari, ajuntar-los un tros més. L’Àlex, sense saber com, ja sabia la resposta: la segona opció. Com ho sabia? Com se saben aquestes coses. Frank Sinatra sonava de fons, els joves es fonien en una abraçada i l’Àlex sentia com alguna cosa rossolava galta avall mentre sostenia un Mary Pickford que ella mateixa s’havia preparat mentre mirava per la finestra. La parella, que en deixar de plovisquejar havia reprès el seu camí, mai sabria que algú els havia estat observant, ni tampoc sabrien que havien aconseguit purificar, ni que fos una miqueta, l’interior d’aquella bartender universitària sense gaires ingressos. La vetllada d’aquell ensopit dimecres de jazz s’havia acabat convertint en una trobada deliciosa entre tres joves que, molt probablement, mai més es

tornarien a creuar. I, com si no hagués passat, mai ningú sabria, ni tan sols ells, que durant uns minuts aquells tres camins havien convergit, delicadament, en un de sol.