3r d’ESO “L’Alemanya dels meus somnis” Ariadna Bertran i Alsina

144 “L’Alemanya dels meus somnis” Ariadna Bertran i Alsina / 3r d’ESO

LLENGUA CATALANA_2n PREMI

Aquell va ser un any fosc, molt fred i distant, ell encara ara ho recorda. En aquells temps de guerra la gent no tenia somnis ni aspiracions, tan sols poder sobreviure els consolava l’ànima i els alleujava la inquietud. Allà dalt, al seu poble, hi devien viure unes cinquanta famílies, potser. No us penseu que era gran cosa, però hi havia el just i necessari. En aquella vila de l’antiga Alemanya hi vivia un noi molt entremaliat. Tota la gent del poble el coneixia com a Olvy tot i que, és clar, aquest no era el seu nom, però a ell ja li estava bé. Podríem dir que s’hi sentia representat, li transmetia força, alegria, més o menys com era ell. L’Olvy en aquella època tenia uns quinze anys. Vivia amb la seva mare, mestressa de casa, amb el seu pare, que tenia una petita botiga de roba al centre del poble, i amb el seu germà gran, que estava a punt de fer divuit anys i ja guanyava els seus primers diners ajudant al seu pare a la botiga. Tots quatre eren feliços i estaven contents, de vegades ell i el seu germà es deien quatre coses, però tot quedava en un no res.

A l’estiu, quan no hi havia classes, aquell poble era molt avorrit, per això l’Olvy i la seva família baixaven a la capital a passar uns dies de vacances. Però aquell any va ser diferent, a causa de la guerra, els seus pares es negaven a baixar a la capital. De manera que què podrien fer allà?

La seva amiga, la Jane, que no venia d’una família gaire benestant, un dia tot caminant per els estrets carrers del centre, li va explicar que cada estiu, l’alcalde del poble projectava unes pel.lícules al vespre a la plaça major, que eren gratuïtes i per a tothom. Ell no pensava pas que això tingués massa èxit, la veritat, però com que no tenia res millor a fer s’hi va apuntar sense pensar-s’ho dues vegades.

L’endemà, tot va començar com sempre. Res de nou. La seva mare el va llevar cap als voltants de les deu del matí. A l’Olvy li agradava llevar-se tard però sense passar-se, com deia ell, amb moderació. El seu germà i el

seu pare ja feia estona que havien anat a la botiga a treballar. A la taula del menjador tenia un bol amb llet i galetes que la seva mare li havia preparat amb molta dedicació. Ell era partidari de que les galetes no poden quedar amarades de llet i esmicolades per el got, sinó que s’havien de sucar, com deia ell, amb moderació. Però mai li sortia com ell volia i les galetes acabaven disperses en bocins petits dins del got de llet. Un cop acabat l’esmorzar es va vestir amb el primer que va trobar i es va calçar amb les seves sabates de la sort. Va sortir al carrer i tot era normal, la senyora Katrin, com de costum, estava escombrant l’entrada de casa seva per aprofitar i enganxar-se al primer que passés i passar-s’hi una hora parlant i xafardejant. Ell, que ja l’havia calada, la va saludar des de l’altra vorera i va seguir el seu camí. A uns quants metres de distància hi havia la plaça major. Com cada dimarts, hi havia mercat i la plaça s’omplia de gent. La seva mare li havia donat uns encàrrecs per fer. Havia de comprar carn de porc a la parada de la Stefanie, una noia molt simpàtica que sempre, des de petit, li havia agradat, però estava fora del seu abast. Llavors, a la parada de llegums uns quants cigrons amb suc, però com que ell ja sabia que aquella parada sempre estava plena i amb molta cua fins al migdia, va seguir amb els seus objectius. Finalment va arribar a la parada de les verdures i allà va comprar pastanagues, carbassons i pebrot. Acabada la seva feina al mercat, va portar tots els paquets a casa i, com sempre, es preguntava com és que ell no cobrava encara per fer tot això.

Ara sí que tenia el dia per ell. El dia anterior, ell i la seva colla van decidir que avui quedarien tots a la font que hi ha darrera el carrer major. És a dir que va emprendre el seu camí cap allà. Quan va arribar ja hi havia en Frank, el seu millor amic, i la Jane, però ningú més. L’Olvy sempre havia pensat que entre en Frank i la Jane hi havia algun rotllo però per ara no s’havia donat a conèixer. Res, al cap de pocs minuts ja es va reunir tota la colla i van acabar de passar el que quedava de temps abans d’anar a dinar. Com sempre li deia la seva mare, a la una en punt a casa. I ell sempre complia. Van dinar tota la família junta i les hores van anar passant fins al vespre. Un cop ja sopats, i havent hagut d’insistir molt durant tota la tarda, els seus pares van accedir a deixar-lo anar a veure la pel·lícula amb la condició que hi havia d’anar acompanyat del seu germà. “Segur que aquell pesat ja aprofitarà per lligar-se a la Stefanie”, pensava l’Olvy. Però la idea de poder quedar amb els seus amics aquell vespre el va calmar de cop.

146 Van sortir de casa i es van dirigir a la plaça major. Efectivament, allà hi havia tot el muntatge de projecció. Hi devien haver deu o dotze persones, entre elles la Jane i en Frank i la Stefanie, que com bé havia pensat ell abans, el seu germà va anar directament cap a ella. La Jane i en Frank que cada vegada estaven més junts i eren més propers, l’esperaven a primera fila, asseguts a unes cadires de fusta amb coixins. Com sempre, els altres encara havien d’arribar, i com l’Olvy deia, no s’ha d’arribar ni tard ni d’hora, sinó amb moderació. Aquesta vegada els van estar esperant una bona estona i ells es van entretenir escoltant els acudits suats que sempre explicava en Frank i que no feien gaire gràcia, però per no ofendre’l, tots sempre reien. En fi, al cap de mitja hora de patir unes lleugeres agulletes a la boca, va començar la pel·lícula. Era la primera vegada que l’Olvy la veia o sentia a parlar d’ella i per això no va prejutjar ni la pel·lícula ni l’alcalde del poble per portar aquesta pel·lícula. L’inici d’aquesta era intrigant, curiós, enganxava l’espectador. L’Olvy es va fixar en els comentaris, apareixia el títol, “El gabinet del Dr.Caligari”, interessant, va pensar, també hi va veure el nom del director, Robert Wiene, de seguida va saber que de gran voldria ser com ell, mai s’ho havia plantejat, però ho va veure d’allò més clar, volia ser un director de pel·lícules prestigiós i reconegut a tot el món per les seves obres, no pas un simple alcalde de poble com volia ser en Frank o un venedor d’aliments al mercat com la Stefanie. Ell ja ho tenia decidit. A partir d’aquest moment es va dedicar a mirar la pel·lícula i a aprendre coses per poder fer-ne una. Es va estranyar que la pel·lícula fos muda, però no li va desagradar, més aviat el va inspirar. Al final de la pel·lícula no tenia ganes de marxar i en volia veure una altra i una altra. De sobte es va girar i va veure tot el poble darrere seu, cadascú agafant les seves coses per anar marxant cap a casa, es veu que allò tenia més èxit del que es pensava i dins seu va felicitar l’alcalde que havia organitzat tot allò.

El dia següent no va variar gaire respecte l’anterior, les galetes trencades en mil trossos dins la llet, roba aleatòria, la senyora Katrin, aquesta vegada, ja xerrant amb el banquer del poble; tot i que no fos mercat les parades hi seguien sent i estaven plenes, dinar amb la família, passar la tarda, sopar... i finalment, per fi, l’hora de la pel·lícula. Aquesta vegada ell i el seu germà van anar a la plaça, el seu germà en veure que no hi havia la Stefanie va decidir que millor l’anava a buscar

directament a casa seva. És a dir que ell es va quedar sol a la plaça. Avui resultava que tot el poble anava tard menys ell i com que no sabia què fer va anar fent volts a la plaça fins que en veure que ningú venia va decidir anar a veure els encarregats del muntatge, dos homes alts i corpulents, carregant els focus i el projector, la peça clau perquè funcionés tot l’engranatge. I allà va veure una noia més o menys de la seva edat, tampoc li va preguntar per no semblar molt directe i brusc, però sí que la va saludar, es deia Íngrid, un nom poc comú en aquella zona, però li va resultar atractiu. Era la primera vegada que veia aquella nena per el poble i li va preguntar per la seva família. Resulta que era una noia que abans vivia amb els seus pares i el seu germà a la ciutat però que el seu pare va anar a la guerra i ara s’havien mudat al poble amb la seva mare i el seu germà. Van estar una bona estona xerrant i l’Olvy va descobrir que l’Íngrid també era una apassionada del cinema i que sobretot li encantava fer teatre, que abans a la seva escola n’havia fet i sempre guanyava tots el concursos. Quan la gent començava a arribar, l’Olvy va veure la seva colla i com que la noia encara no coneixia ningú del poble l’Olvy li va presentar els seus amics, des del primer moment tots es van avenir molt, i com sempre en Frank va començar a explicar els seus acudits suats, que cada vegada eren pitjors. Ja va ser l’hora i el projector que havien col·locat aquells dos homes es va encendre i va començar a rodar una nova pel·lícula. Aquesta vegada tampoc li va sonar ni el títol ni el director però ell es reafirmava en la idea de que volia ser un gran director.

Al cap dels dies això d’anar a veure una pel·lícula es va convertir en una tradició. I com ell havia predit en Frank i la Jane es van acabar estimant i que l’Olvy sàpiga, encara ara, després de quaranta anys, segueixen junts i casats i estimant-se com el primer dia. En canvi el seu germà va desistir de perseguir la Stefanie, que va marxar del poble per casar-se amb un ric empresari de negocis, que ves a saber com l’hauria conegut. Així que va decidir quedar-se al poble i seguir el petit negoci del seu pare, que encara ara està obert i és on l’Olvy hi va a comprar la roba.

Tornant a aleshores, l’Olvy com que encara no coneixia gaire a l’Íngrid va voler quedar una estona a la tarda, ja que ell sempre les tenia lliures, per poder compartir més coses i a mesura de diversos i múltiples

148 interrogatoris, una mica intrigants i feixucs, van acabar sent parella i encara ara ho són i ben feliços que estan.

Van estar vivint en aquell poblet de l’Alemanya prop de tres anys més. Abans, per a l’Olvy, cada dia era la mateixa rutina, però aquell any ho va canviar tot, ell veia cada nou dia com una aventura que no en sabia el final, i continuava, i continuava... Al cap dels anys, quan l’Olvy va fer dinou anys, tenia encara el somni d’anar a la ciutat i poder ser un gran productor de pel·lícules d’èxit. Per això es va haver de discutir i barallar amb els seus pares perquè ell volia marxar a la ciutat a estudiar el cinema i la seva història, però els seus pares no volien, deien que era massa perillós en temps de guerra i preferien que es quedés a treballar a la botiga del seu pare. Finalment ho va aconseguir i ell i l’Íngrid van marxar cap a Berlín amb mal regust de boca, perquè s’havia barallat amb els seus pares, però al final el temps ho va curar tot. I després de quatre anys estudiant el cinema a la Universitat de Berlín, l’Olvy va crear la seva primera pel·lícula, “El Gran Cinèfil”, la seva obra es titulava així. Per desgràcia, o per benefici, aquesta no va tenir molt èxit i ell va caure en una depressió que fins i tot es va apoderar de l’Íngrid, que en aquella època va arribar a aconseguir el seu somni de ser actriu, tot i que no era molt famosa.

Però això no els va aturar. L’Olvy, que sempre havia sigut enginyós i mentalment fort, es va posar a pensar en una obra que el representés, tal com era i com havia sigut, que s’hi veiés reflectit i va caure en que no hi havia res que representés més bé com era ell que el seu passat. Què vull dir amb això? Doncs que va decidir escriure l’obra del seu passat. Va recrear el que havia sigut la seva vida fins ara i la va titular “L’Alemanya dels meus somnis”, el títol no tenia gaire res a veure amb el seu passat, però sempre li havien agradat les frases filosòfiques, el seu pare cada nou dia que començava li explicava una anècdota acabada amb una frase com aquesta, semblant. Aquesta obra, no com l’anterior, va triomfar arreu i aquesta vegada sí, li van caure ofertes de tot el món i la seva obra va prendre forma i perspectiva i es va visualitzar a tot el món, encara avui dia es projecta a tots els cinemes, era en blanc i negre, com aquelles que veia cada vespre de l’estiu a la plaça major del poble. Els projectors ja deuen estar farts de tant repetir-la. Al cap de pocs anys, ell i l’Íngrid es van casar, a la capella del poble on va començar

tot, i allà va ser quan es van retrobar amb tots els seus amics i família i res els va impedir fer aquell somni realitat.

L’alegria, la felicitat i l’eufòria els fluïa per les venes, però com sempre deia, diu i dirà l’Olvy, “amb moderació”.