4t d’ESO “Rere el finestral” Irene Espona i Puntí

170 “Rere el finestral”

Irene Espona i Puntí / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_2n PREMI

Era un lloc bonic, malgrat que no hi hagués mai gaire gent. Comparat amb el centre de la ciutat, contínuament saturat per empleats anant a treballar, mares i pares empenyent cotxets, nens i adolescents anant o tornant de l’escola, persones grans amb pas feixuc… era tota una altra cosa.

A part d’estudiants com nosaltres, t’hi trobaves, com a molt, persones grans o de mitjana edat que anaven a comprar als petits serveis i botigues d’alimentació. El petit comerç marcava el ritme de la vida quotidiana del barri i el mantenia viu i els seus habitants hi creien amb fervor en una època on la seva continuïtat es veia amenaçada. El barri era tranquil i sense massa destorbs, i fins i tot jo, que sempre havia mostrat una clara propensió envers el batibull del centre de les grans ciutats, hi sabia trobar un encant especial. Alguns dies, mentre esmorzava, observava des del gran finestral la poca gent que passava pel carrer i em preguntava qui eren, què hi feien allà i com eren les seves vides, els seus problemes, el que els agradava, el que els emocionava o el que els feia riure sense parar. N‘hi havia alguns que ja semblava que els conegués, com una parella d’ancians que passava pel carrer cada matí per anar a comprar el pa...

Tenien quatre fills i set néts i havien arribat de joves des d’Ucraïna, per començar una nova vida. Ara els anys els pesaven, però estaven bé per la seva edat, feien goig i eren molt feliços. Ell havia estat un metge prestigiós en el seu temps, que gaudia d’una bona jubilació i ella havia estat, com desgraciadament moltes dones en aquella època, privada d’estudiar i s’havia cuidat de la casa, fills i néts tota la vida. De tot això, al capdavall, només era cert que eren ancians, o almenys, aquesta era l’única informació vertadera de què jo podia disposar. La

resta era el que jo sempre m’havia imaginat a còpia d’anar-los veient cada dia. Les meves suposicions podien estar molt allunyades o trobar-se considerablement properes a la realitat, no ho sabria mai. Perquè la vida i la percepció del món d’una persona no la coneixerà mai ningú tan bé, per més que s’esforci, com el seu propietari.

El bloc era gran i coneixíem poc les cares de la gent que hi vivia. A l’habitació on teníem la rentadora i l’assecadora, hi havia una finestra petita que donava a una espècie de pati interior al centre de l’edifici. La finestra amb prou feines deixava entreveure res, però quan arribava el bon temps deixava entrar un aire fresc acompanyat de veus, converses i olors que afegien color en els moments monòtons de les hores d’estudi.

S’ha de dir que al nostre pis s’hi estava certament bé, sobretot per ser d‘estudiants. Estava ben situat, i, decorant-lo al nostre gust, havíem aconseguit que ens proporcionés una sensació de recolliment, de llar, aquella que fa que comencis a anomenar un lloc casa teva. Però hi havia alguna cosa més, una cosa en què el nostre esforç no hi havia intervingut. Era el soroll de persianes obrint-se ben d’hora al matí, eren les converses enriolades entre terrasses veïnes d’aquelles dones que viuen per les xafarderies, eren els jocs dels nens al parc de baix i era l’olor de cafè molinat que es preparaven al pis del costat. Detalls, quasi imperceptibles, que omplien la meva vida sense ni adonar-me’n. Perquè les persianes s’obrien com quan em venien a despertar quan era petita, els nens jugaven com ho havíem fet nosaltres i l’olor del cafè era com la que feia la taula de casa l’àvia quan, després de dinar, em deixava pujar a la seva falda.

M’havia passat la infantesa desitjant fer-me gran, però ara enyorava aquella època. Ara érem estudiants i ambicionàvem un gran futur. Però al mateix temps descobríem que la insatisfacció i l’avarícia són enemigues dels éssers humans, que, atrapats en l’ànsia de poder i riquesa, ho desitgen tot, sense adonar-se que potser ja ho tenen tot. I jo, a poc a poc, anava aprenent que allò que em feia i em fa feliç és el que m’ha construït com a persona, des del principi. I així com veia les vides dels veïns d’aquella gran escala i de la parella d’ancians que observava cada matí, estava aprenent a conèixer-me millor i a estimar les petites coses.