170
“Rere el finestral” Irene Espona i Puntí / 4t d’ESO LLENGUA CATALANA_2n PREMI Era un lloc bonic, malgrat que no hi hagués mai gaire gent. Comparat amb el centre de la ciutat, contínuament saturat per empleats anant a treballar, mares i pares empenyent cotxets, nens i adolescents anant o tornant de l’escola, persones grans amb pas feixuc… era tota una altra cosa. A part d’estudiants com nosaltres, t’hi trobaves, com a molt, persones grans o de mitjana edat que anaven a comprar als petits serveis i botigues d’alimentació. El petit comerç marcava el ritme de la vida quotidiana del barri i el mantenia viu i els seus habitants hi creien amb fervor en una època on la seva continuïtat es veia amenaçada. El barri era tranquil i sense massa destorbs, i fins i tot jo, que sempre havia mostrat una clara propensió envers el batibull del centre de les grans ciutats, hi sabia trobar un encant especial. Alguns dies, mentre esmorzava, observava des del gran finestral la poca gent que passava pel carrer i em preguntava qui eren, què hi feien allà i com eren les seves vides, els seus problemes, el que els agradava, el que els emocionava o el que els feia riure sense parar. N‘hi havia alguns que ja semblava que els conegués, com una parella d’ancians que passava pel carrer cada matí per anar a comprar el pa... Tenien quatre fills i set néts i havien arribat de joves des d’Ucraïna, per començar una nova vida. Ara els anys els pesaven, però estaven bé per la seva edat, feien goig i eren molt feliços. Ell havia estat un metge prestigiós en el seu temps, que gaudia d’una bona jubilació i ella havia estat, com desgraciadament moltes dones en aquella època, privada d’estudiar i s’havia cuidat de la casa, fills i néts tota la vida. De tot això, al capdavall, només era cert que eren ancians, o almenys, aquesta era l’única informació vertadera de què jo podia disposar. La
