2n de Batxillerat “A cegues” Míriam Picón i López

“A cegues” Míriam Picón i López / 2n de Batxillerat LLENGUA CATALANA_POESIA_3r PREMI

Asseguda davant d’un banc de Plaça Catalunya espero a en Marc, un noi de vint-i-tres anys que he conegut a Tinder, la famosa aplicació per trobar parella. Mai hagués arribat a imaginar que estaria tan desesperada per conèixer gent nova. Vull creure que són les conseqüències de la pandèmia. Començo a observar a banda i banda, desesperada per tot arreu, per si la meva cita es presenta a l´hora convinguda. Només veig infants alimentant coloms. No el veig. Torno a mirar fixament les imatges que té posades al seu perfil per cinquè cop i comprovo que no coincideixen amb cap dels nois joves que transiten per la plaça. Els nervis s’apoderen de mi. El meu cap entra en un bucle de preguntes sense resposta. I si no volia quedar amb mi? I si ha preferit quedar amb una altra noia? Al cap i a la fi, no seria el primer cop que em fan ghosting. Després d’haver quedat amb algú de sobte desapareix de la teva vida, sense explicacions. La repetició d’un ghosting em genera encara ara per ara moltes inseguretats.

Decideixo marxar de la plaça i trucar a la Laura, una amiga meva de la universitat, per anar a fer un cafè. Agafo el mòbil, em giro per anar direcció a Starbucks quan un noi d’uns vint anys es dirigeix cap mi: Ei, Maria. Per fi t’he trobat. Em pregunto qui deu ser. Clarament en Marc no és. En Marc no era ros, com a mínim al seu perfil? Aquest és moreno. No sé qui és, i tot així, una gran atracció em domina. El fet de que m’atragui fa que m’endinsi en l’aventura de fer-me passar pel personatge de la Maria. Entenc que ell, com jo, ha quedat amb una noia de Tinder.

Comencem a parlar i em demana si em sembla bé el pla que havien fet per aquesta tarda. No sé què respondre. Els nervis tornen a atacar-me. M’intento tranquil·litzar i li proposo anar a veure la posta de sol a la Barceloneta com dos enamorats. Ell hi accedeix i a poc a poc li trec

226 informació de la Maria. Arriba un moment en què estic segura que per ell, soc ella. Tot d’una he deixat enrere la vida universitària a la facultat de filologia catalana per ser una noia estudiant d’arquitectura i treballar els caps de setmana a Arenys de Mar, al negoci familiar. Després d’una posta de sol encisadora, el noi misteriós em proposa d’anar a sopar. Encara que sigui tard i demà tingui universitat, hi accedeixo, perquè des del primer moment el seu somriure m’ha atret irremeiablement. La seva elecció per acabar la nostra cita no potser més exquisida. Vol anar a un famós restaurant d’una estrella Michelin, el Hofmann. Impactada i impressionada. Mai m’hagués imaginat sopar en un restaurant de tan alta categoria. El sopar va transcórrer entre anècdotes, timideses i somriures, per finalment convidar-me. Intento negar-me, sense èxit. M´arrisco i el convido a fer una última copa al pis que comparteixo amb dues amigues. Estem sols. Elles van marxar ahir a veure els seus pares.

Entre copa i copa no ens adonem que ha passat l’hora del toc de queda. No tenim més opció, i com a bona amfitriona li dic que es quedi a dormir. Decidim dormir junts. A mitja nit, em desperto i veig que en Marc m’havia enviat un missatge. Deia que sentia moltíssim no haver-se presentat. Al final jo tenia raó, un altre espècie de ghosting més a la llista. Tanmateix, m’és igual. Em trobo al pis amb un noi el qual es creu que soc un altra persona. Li agafo el mòbil. Després de tafanejar les seves xarxes, m’adono que ell no coneix cap Maria, i que per tant, ell igual que jo, sap que estem jugant a ser uns altres personatges. Es desperta i m’enxampa. Veu com li miro el mòbil. Desconcertat creuem les mirades, sabent que jo he de deixar ser la Maria, per ser qui soc realment. Confusa, necessito que m’expliqui els motius pels quals ha decidit jugar a ser dos personatges. Amb el seu somriure lúcid i lluminós, justifica tota aquesta aventura com una prova a superar. Amb la tendresa de creure que ens coneixem de tota la vida, se m’acosta i a cau d’orella em murmura un prova superada.

No puc evitar besar-lo, i amb aquest bes m’endinso en el seu món de nou, però aquest cop sent jo, la Marina.