3r d’ESO “Sense sortida” Sam Colomer i Newman

150 “Sense sortida”

Sam Colomer i Newman / 3r d’ESO

LLENGUA CATALANA_3r PREMI

Va obrir els ulls lentament però no va poder distingir cap diferència. Notava fred. Tota la seva esquena estava en contacte amb una superfície rígida. La sensació el va fer pensar amb el terra de rajoles de la cuina de casa els seus pares. Tot i així, no tenia la més mínima idea d’on es podia trobar. No recordava res. Es va abraçar a si mateix per intentar escalfar-se una mica. Es va adonar que portava posat algun tipus de vestit especial, com si estigués de camí a una reunió formal. Tampoc recordava dur res. De sobte, es va formar un silenci eixordador, que el deixava aïllat en els seus pensaments, sense cap escapatòria. Va captar el feble so d’una música trista, similar a la que sonaria al final d’una pel·lícula on la victòria la conclouen els dolents.

... Se li va fer un buit a l’estómac. Es va adonar del que estava passant. Va començar a fer cops repetits al sostre d’allò que l’empresonava. De segur que havia estat enterrat viu. -Ajuda! –va cridar amb tota l’ànima– Ajudeu-me, si us plau! Traieu-me d’aquí! –va pausar esperant una resposta– Ajuda! Ajuda! Ajuda! –va repetir. No semblava tenir cap efecte. Va intentar recordar la manera de dir SOS en codi Morse. Va fer uns quants cops, alguns curts, alguns llargs, però fins i tot ell sabia que no estava dient res coherent. Es va passar una eternitat picant al sostre i cridant, fins al punt que li feien tan mal les cordes vocals que li costava respirar, i tenia els artells ensagnats. Sempre havia desitjat la mort, per a ell i per a moltes de les persones de la seva vida, però ara que estava al seu davant, preparada per endur-se’l, clavava les seves ungles a la figurativa taula de suro que era la seguretat d’estar viu. “Com ha pogut passar això? Perquè jo?” -Es va preguntar, compadint-se de si mateix. Amb el temps, va començar a acceptar la seva inevitable mort dintre

d’aquella tenebrosa caixa de foscor, tristesa i por. Res el podia salvar ara. No tornaria a veure mai més ningú. Mai. S’havia acabat. I tot el que volia fer abans de morir? No estava gens preparat pel final. No hi havia res que hagués volgut mai tant com sortir d’allà dintre. I és exactament això el que va passar quan va sentir una feble olor d’una flor de menta. Feia temps que no sentia aquella típica i indistingible olor. Feia anys, en Gabriel l’havia fet caure en un matoll de flors de menta. Sempre s’ho passava bé amb en Gabriel. Passar temps amb ell era com escapar. S’oblidava de tot. Va recordar aquell cop que van sortir a caminar: van passar hores i hores que semblaven més aviat minuts. Quan va obrir la porta de casa, el primer que va sentir va ser el pare: –Vas Tard! -va cridar amb to de cansat-. Mai s’havia portat del tot bé amb el pare. Cada cop que tenia alguna idea divertida, hi era ell per tallar-li el rotllo. El dia que no el va deixar anar a viure a la caseta de l’arbre, es va preguntar si valia la pena agafar un ganivet de cuina, i... Per sort, va acabar decidint que no ho faria perquè la mare no s’enfadés amb ell. Però això no importava ara, el seu pare havia mort feia anys. I quan s’esgotés l’oxigen de dins la caixa, el tornaria a veure. Què li diria? No tenia ganes de tornar a parlar amb ell. Amb els anys que havien passat junts ja havien estat suficients, no era necessari que estiguessin una eternitat junts al més enllà. No imaginava tenir una relació amb el seu pare com la relació que tenia amb en Gabriel, però potser seria necessari acceptar el seu pare tal com era. Va decidir deixar de banda els records de la infància durant una estona, per començar a pensar maneres d’escapar, però aquest cop, raonablement, sense presses i amb diligència. En fer una curta buscada per l’interior de la caixa, va localitzar una agulla de cosir. Amb aquesta va decidir intentar foradar el sostre que l’aïllava de la llibertat, l’oxigen i al seu torn, la vida. Unes hores van passar, sense gaires resultats visibles. Però quan passava el dit per la superfície, notava una petita ondulació al punt on havia estat treballant. Això va restaurar la seva esperança, així que va continuar, enfeinat unes hores més. Un gran sentiment de determinació el va vèncer? quan es va parar uns minuts a admirar el seu progrés. Ara ja podia veure clarament els resultats de la seva obra. Tot i així, tenia la pell dels dits completament destrossada, i era difícil seguir. Va decidir descansar una estona, per deixar que aquesta es recuperés.

152 L’ambient era tranquil. Estava progressant amb la seva escapada. I encara no era mort. Una cosa estranya, ja que devia portar dies respirant el mateix aire. La seva preocupació envers a la mort havia reduït molt, semblava que no hi havia un límit de temps. Això el va ajudar a tractar les coses amb calma. De sobte, va notar la sensació d’una freda i humida gota d’aigua que li va caure sobre l’americana ja plena de sang, terra i pols. Era una gota bruta, com la d’un bassal enfangat. (Soroll de gota) I una altra. No es preocupava gens per la seva roba, l’aigua encara ajudaria a netejar-la. (Soroll de gota) Una altra. Ara ja es va preguntar d’on sortien aquestes misterioses gotes d’aigua enfangades. Va observar el petit forat que havia fet al sostre de la caixa. (Soroll de gota) Aquesta li va caure directament a l’ull. Seguidament es va adonar del que estava succeint. Devia estar plovent a fora. L’aigua de la pluja estava entrant per l’estúpid forat que havia fet amb l’agulla. Immediatament va intentar tapar el forat amb alguna cosa que tingués a sobre. Primer va provar la sabata, però no semblava tenir efecte. Va intentar arrancar un tros de la seva roba, però no se separava. Ara ja no estava tan calmat. Tornava a tenir un límit de temps. Intuïa que en unes hores estaria completament submergit sota aquella aigua enfangada, pel ritme com queien les gotes. Va decidir que la seva millor opció era intentar expandir el forat, per sortir d’alguna manera. Amb cada punxada que realitzava contra la fusta, se li obrien més talls a la mà. La sang es barrejava amb l’aigua i la terra, formant una mescla de minerals i glòbuls vermells. I precisament va recordar en aquell instant els glòbuls vermells, i les seves funcions dintre el cos. Era fascinant que en aquell moment de pànic li haguessin aparegut al cap les funcions dels glòbuls vermells dintre el cos, quan en l’examen no en va poder recordar ni una. Els seus mals resultats acadèmics eren una altra raó per la qual ell i el seu pare no es portaven gaire bé. Es veu que el pare eren un estudiant exemplar, i no estaria mai content si el seu fill tenia notes que no fossin perfectes, o almenys això és el que semblava. Li va caure una gota d’aigua al front. Això el va tornar a situar a la realitat. Durant l’estona que havia estat reflexionant el nivell de l’aigua havia augmentat prou. “Em sembla que és físicament impossible que surti d’aquí amb vida, de fet és impressionant que encara segueixi respirant...” …

De fet, era impossible que seguís respirant, amb poques hores hauria d’haver mort, no tenia cap tipus de sentit que continués viu en aquelles condicions, era impossible. De sobte, va sentir la dèbil veu del pare. -Quants anys fill.. Com estàs? -Semblava un somni, però va reconèixer immediatament la seva veu-. -Qui ets? -Va preguntar, sabent perfectament qui li estava parlant, però confús i intentant comprovar alguna cosa-. -Soc el teu pare! No em recordes? -No vas morir en l’accident? -Va preguntar encara més confós ara-. -Sí, tu també has mort. En Gabriel et va fer caure en un camp de flors verinoses. -No, no, no, no, no! -És difícil, ho sé... -Però m’han enterrat viu! Era viu! Què ha passat? -Allò simplement era una fase de transició... Ja eres mort... No et preocupis, anem a la caseta de l’arbre, que t’ho explicaré tot. Va somriure.