150
“Sense sortida” Sam Colomer i Newman / 3r d’ESO LLENGUA CATALANA_3r PREMI Va obrir els ulls lentament però no va poder distingir cap diferència. Notava fred. Tota la seva esquena estava en contacte amb una superfície rígida. La sensació el va fer pensar amb el terra de rajoles de la cuina de casa els seus pares. Tot i així, no tenia la més mínima idea d’on es podia trobar. No recordava res. Es va abraçar a si mateix per intentar escalfar-se una mica. Es va adonar que portava posat algun tipus de vestit especial, com si estigués de camí a una reunió formal. Tampoc recordava dur res. De sobte, es va formar un silenci eixordador, que el deixava aïllat en els seus pensaments, sense cap escapatòria. Va captar el feble so d’una música trista, similar a la que sonaria al final d’una pel·lícula on la victòria la conclouen els dolents. ... Se li va fer un buit a l’estómac. Es va adonar del que estava passant. Va començar a fer cops repetits al sostre d’allò que l’empresonava. De segur que havia estat enterrat viu. -Ajuda! –va cridar amb tota l’ànima– Ajudeu-me, si us plau! Traieu-me d’aquí! –va pausar esperant una resposta– Ajuda! Ajuda! Ajuda! –va repetir. No semblava tenir cap efecte. Va intentar recordar la manera de dir SOS en codi Morse. Va fer uns quants cops, alguns curts, alguns llargs, però fins i tot ell sabia que no estava dient res coherent. Es va passar una eternitat picant al sostre i cridant, fins al punt que li feien tan mal les cordes vocals que li costava respirar, i tenia els artells ensagnats. Sempre havia desitjat la mort, per a ell i per a moltes de les persones de la seva vida, però ara que estava al seu davant, preparada per endur-se’l, clavava les seves ungles a la figurativa taula de suro que era la seguretat d’estar viu. “Com ha pogut passar això? Perquè jo?” -Es va preguntar, compadint-se de si mateix. Amb el temps, va començar a acceptar la seva inevitable mort dintre
