Llibret Falla Grau 2020

FALLA GRAU

2.020

1

crèdits Edita:

ASSOCIACIÓ CULTURAL FALLA GRAU

Direcció:

Mamen Marzal Peiró

Disseny: Maquetació:

Mamen Marzal Peiró Enrique Marzal Vidal

Portada:

Lara Ferrer Camarena (@laraferrer_krt) Antonia Montoya Fran Yeste Arnau Llopis (C) Salva Gregori

Fotografía:

FFMM: Maquillatge :

Eulalia Moll Morell Mamen Marzal Peiró

Impressió:

Editorial MIC, S.L.

Depòsit legal:

Mu 200 - 2011

Col·laboracions literàries: i Proleg: I: Juan Nieto II: Alberto Bou Perez Poema Silenci: Carles Siscar i Vicens. (1) Paraules Refugiades: Mamen Huerta Pere Marzal Poesies Regnes: Majors: Mercè Lloret Llopis. (1) Infantils: Teresa Sanchis i Labiós. (1) Explicació Falla: Major: Pere Huerta González Infantil: Alba Alvarez Gimeno

La direcció del llibret no es fa responsable de les opinions vesades en els diferents articles i escrits publicats per cada autor.

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

Aquest llibret participa en els premis de les Lletres Falleres (www.lletres falleres.org) (1) - Text poètic presentat al premi Joan Climent de l'any 2020

2

PARAULES REFUGIADES

3

Sense refugis, sense por.

4

La llibertat ha sigut un dels valors que l’ésser humà més ha reivindicat al llarg de la història.

Les persones hem provocat rebel•lions contra qualsevol mena de poder, junts hem vençut qualsevol por col•lectiva. Hem guanyat als opressors sense cap temor. En canvi, sembla que no hem sigut capaços de véncer la por individual, personal, eixa por interior que guia les nostres decisions i ens impedeix enfortir la nostra llibertat individual i intransferible.

Any 2020.

Aquesta és la història de Júlia Freelance, una dona del Grau de Gandia que va voler viure en llibertat la seua professió i va renunciar a reconeixements per a continuar contant històries. Els seus treballs periodístics no eren cròniques escrites al dictat, sinó relats humans a través de fotografies que ens ajuden a comprendre aquest món tan complex que ens envolta. Una dona rebel que va ser el que va voler ser, sense més.

Aquesta història va sobre el refugi de cada persona dins d’un mateix. Sobre eixes paraules refugiades que no pronunciem per por, per cobardia al que puguen pensar de nosaltres, o simplement per vergonya. Eixa subtil autocensura que s’imposa un mateix i que ens espenta a viure condemnats en un ostracisme interior. Que ens impedeix ser com realment volem ser.

Miguel d’Unamuno va escriure un dia que, si sents que alguna cosa et remou dins, demanant-te llibertat, obri el doll i deixa’l córrer com un brot.

Això mateix és el que va fer un dia Júlia Freelance sense importar-li massa les conseqüències. No va deixar que la por la dominara i va continuar contant històries com ella només sabia, des del més profund del seu cor.

Ser nosaltres mateixos i no tindre por comporta el risc de sentir-nos sols o exclosos. Seguir les pautes socials ens acomoda en la nostra zona de confort i ens fa sentir-nos acceptats. Sembla que si assumim les regles culturals, polítiques, socials o econòmiques serem més feliços i ens fa sentir-nos segurs. Sense pensar massa si aquesta circumstància alimenta la nostra pèrdua de llibertat.

Per què ens genera tanta incertesa viure en llibertat i sense por és una pregunta que encara no som capaços de resoldre. Però la història de Júlia Freelance els ajudarà a prendre el control sobre allò que vulguen ser. Sense refugis, sense por.

Juan Nieto (Periodiste)

5

6

DESCOBRINT JÚLIA

7

I Aquell dissabte vingué molta gent de tots els mitjans de comunicació a la recepció de l’hotel.

Ens havia convocat una senyora amb certa edat, no massa major del tot, que no coneixiem ningú, per explicar-nos com una mena de primícia unes notícies sobre la fotoperiodista espanyola que ja feia un temps, havia posat el Grau de Gandia al mapa de la informació de qualitat de l’àmbit europeu i en bona part també de l’americà. Bàsicament prodriem dir sense equivocar-nos que fou en tots els mitjans occidentals: Júlia Freelance, com se li coneixia a ella dintre del sector. La jove valenciana que ho arriscava tot per aconseguir un bon treball periodístic i que feia gala d’una novedosa manera de narrar fotogràficament els succesos mundials.

La Sra. Ferrer, com així es presentà la persona que ens havia convocat a aquest luxós hotel de València, ens dirigiría unes paraules sobre Júlia segons ens comunicaren a tots per telèfon. Volia demostrar amb proves que aquesta fotoperiodista hi existía realment, que no va ser un extrany invent de les agències de l’època. Que no fou un mite.

8

9

Un dels treballs fotogràfics de Júlia fou guardonat molts anys arrere amb un prestigiós premi internacional, pràcticament només començar la seua carrera periodística. Aquesta edició dels premis s’entregaven en Oslo per primera vegada i va resultar ser un event de primer ordre. I allí havia d’estar Júlia, lògicament. Anteriorment, París, Londres i Berlín havien estat la seu d’aquestos premis, que anaven assolint cert pes qualitatiu de forma gradual.

Tothom es quedà una mica desconcertat en veure que Júlia no hi aparegué aquella nit al Palau de Congressos d’Oslo. La seua presència estava confirmada pel setmanari polític italià “Agora” per al qual treballava en aquella època. La jove Júlia que tothom volia conéxer no hi va poder anar a l’entrega de premis, segons sembla. No hi hagué mai una justificació oficial, ni cap comunicat tampoc que explicara què havia passat. Aquest fet provocà tota mena de rumors, acusacions, falses notícies i desmentits al voltant de la Júlia i de l’esmentat setmanari italià. Ningú no donà tampoc cap explicació lògica sobre quina cosa havia passat durant les setmanes posteriors. Tot semblava un poc estrany. Finalment, al llarg dels mesos, una idea soterrada es va fer cada cop més palesa, d’una forma oficiosa a través de les xarxes socials: tot havia estat un muntatge dels de l’Agora, la revista italiana, i Júlia. Aquesta promesa de futur brillant, senzillament, semblava que no hi existía.

Després sorpresivament vingueren més treballs de la Júlia sobre conflictes i també reportatges socials importantissims, firmats sempre per ella, signats per qui aparantment no hi era cap persona real, i que assoliren un reconegut prestigi, periodísticament parlant, a tot arreu.

Però malauradament, la xica del Grau o la Júlia Freelance, seria només per a la majoria de la gent des d’aquell momento d’Oslo una firma falsa sota la qual hi havia, segons sembla, un equip formidable de creadors d’èxits distribuïts arreu del món aprofitant les xarxes socials del moment.

La Sra. Ferrer volia explicar-li al món, explicar-nos a tots, una sèrie d’informacions que segons ella estaven contrastades perfectament, i a més, també hi volia mostrar les proves que confirmarien que aquesta Júlia era una persona real, que no era un engany de cap manera i que ella havia pogut estar amb ella diverses vegades amb normalitat, sense cap problema.

10

Ens digué que ara era el moment de fer públiques les raons per les quals no assistí aquell any a l’entrega de tan desitjat guardó i que conformaren com a conseqüència totes aquelles teories estranyes… I era important dir-ho ara, al cap de tant de temps perquè definitivament, enguany, Júlia hi anava a dur a terme un últim treball, possiblement un dels més importants de la seua carrera, o el més interessant i el més madur, si cal, ací a Espanya, al Grau de Gandia, al seu poble.

De seguida, mentre anava a servir-se café per a qui ho desitjara, tota la gent començà a preguntar-li a la Sra. Ferrer les mil i una preguntes conforme veieren que entrava a la sala. Tots parlaven sense ordre ni concert, atropelladament i es formà un molest soroll de murumuri inintel.ligible.

Jo em vaig esperar un poc per fer preguntes, i veure si això es calmava una estona i podiem saber alguna cosa fiable sobre la Júlia real, i a veure, principalment, si podía contrastar-se reralment tota aquesta informació que se’ns havia promés.

11

II Una vegada asseguda a la taula on anava a parlar-nos al convocats, tragué uns papers, prou em semblava a mi, i els ordenà un poc sobre la taula. Aquesta senyora tindria una setantena més o menys, o quasi els setanta, diría jo, però no ho tinc encara massa clar. Vestia amb un abrig llarg, clar i anava amb unes sabates planes i molt senzilles. En caminar es recolzava en una crossa.

Semblava que el peu dret no el podía moure bé.

Algú, era la veu d’un home alt, cridà fort perquè tothom callara, perquè no cessava el rebombori. Semblava que anava a començar a parlar aquesta senyora. Ens mirava. Després de fer-se el silenci, ens mirà una mica més detingudament, col.locà un poc millor el micro davant d’ella i començà a explicar-nos els motius de la seua comparecença.

12

“Benvolgudes senyores i senyors…”

La Sra. Ferrer tenia una veu serena i pel timbre pel vocabulari que utilitzava i també per la forma de modular la informació, se li notava viscuda i llegida, com deien abans. Se li veia intel.ligent.

Jo tenia molt d’interés en aquesta mena de roda de premsa. Tot i que no la coneixia previament, aquestos darrers dies m’havia captivat aquesta xiqueta del Grau tan famosa.

13

III “Benvolgudes senyores i senyors , vull agrair-vos en primer lloc la vostra presència. Tal com deia la nota de prensa, vaig a explicar-vos una sèrie de coses sobre desconeguda Júlia Freelance, i a més vull donar, al final si em permeteu, una notícia important sobre ella.

Bé, en primer lloc dir-vos que jo sóc una bona amiga d’ella des de fa molts anys i tot i que ja no tinc, diriem , edat ja per estar ací, crec que sóc la més idònia per tal de fer fer aquest comunicat.

Tota la gent que em coneix em diu Sra. Ferrer i si vostés no tenen cap impediment, crec que prodríem deixar-ho així.

Vos comentaré coses de la Júlia i també, possiblement, vos llegiré alguna cosa del seu diari, que, bueno, que ella ha escrit durant tots aquestos anys de viatges i experiències pel món, que me l’ha fet arribar ella mateix com podran comprovar després de primera mà. Entenc aquest aldarull que heu muntat quan hi he entrat, sí, però… voldria que, em prestareu atenció, de veritat, per favor.

Senzillament demane que estigueu atents, res més. Així no forçaré molt la veu i podré explicar les coses bé. Vos done les gràcies ara, de veritat, perquè sé que sí que ho fareu, que sí que em prestareu la deguda atenció. Gràcies de nou.

Bé, Aquesta xiqueta, la Júlia, està vivint ara mateix fora d’Espanya i segons sembla en un parell de mesos o tres, tornarà ja a casa de forma permanent, i aleshores la podreu conéixer tots en persona i parlar amb ella amb tranquil.litat. Ella és s i sempre ha estat una persona real, com podreu comprovar de seguida…”

Conforme digué aquestes paraules la Sra. Ferrer, tornà l’aldarull a la sala. Les mil preguntes totes dites alhora, amuntegades unes damunt les altres… l’aldarull aquest es mantingué per una estona. La Sra. Ferrer, callada, els mirava pacient, esperant que tot allò es calmara un poc.

La veritat és que aquella comparecença anava a resultar molt interessant per a tots. Tant per l’explicació dels perqués i del contingut de les converses, com per la lectura d’alguns dels paràgrafs del diari personal de la Júlia que ens va passar fotocopiats als mitjans de comunicació. Un personatge ‘fictici’ que esdevindria real en qúestio de minuts. Semblava tot molt enigmàtic.

14

IV Una de les preguntes que vingué de part d’un company demanava saber sobre com l’havia coneguda, si era cosa d’uns mesos o tanmateix la coneixia de sempre. La Sra. Ferrer ens comentà que realment, per a contestar sense enganyar ningú, que era tant una cosa com l’altra.

Júlia de menuda vivia en el mateix carrer que ella al Grau de Gandia. Per tant podria dir-se que la coneixia de sempre. Però lògicament, no hi podia haver per aquest simple fet una relació d’amistat, o alguna col.laboració conjunta. Senzillament vivien les dues al mateix carrer i no tenien cap relació ni res en aquella primera època.

Realment podríem dir que es conegueren a París. Tenir conexeiment real de qui eren cadascuna d’elles, fou en aquest precís moment a París, i no abans malgrat el veinatge. Ja fa molts anys la Sra. Ferrer feia unes gestions a aquella ciutat relatives a la seua feina a l’educació. I en un recés, prenent un café un matí inusual de sol als carrers parisencs, compartiren taula. Va ser ella, la Sra. Ferrer qui la reconegué, per sonar-li familiar aquell rostre, i s’alçà per saludar-la.

Després de la petita explicació de qui era qui i què feien allí cadascuna d’elles, li explicà que curiosament havien viscut al mateix carrer. Júlia, lògicament, se n’alegrà molt i estava realment sorpresa.

Júlia estava en aqueix moment amb una xica d’edat similar, que vestia tratge, guapíssima. I segons digué, era una xica discreta, alta, morena, molt mediterrània. Aquesta altra xicona treballava en aqueix moment amb l’equip de l’ambaixada italiana a París. Júlia i ella s’havien conegut a Itàlia uns mesos abans, i ara, en aquesta ocasió Júlia hi havia anat a visitar-la. El nom d’aquesta altra xicona de l’ambaixada era Annalisa. Un nom molt popular per les terres italianes.

En aquell café casual a París la Sra. Ferrer conegué de primera mà a què es dedicava Júlia.

Tots els projectes que tenia, el que havia estudiat i alguna cosa més. Tant l’una com l’altra quedaren meravellades amb l’encontre, que després, en algunes trobades posteriors, recordarien gratament.

15

V

[Del diari personal de Júlia] Annalisa ho significa tot per a mi. La tendresa de les seues paraules, la forma en què em mira. Sempre tan dolça. Aquest segon dia ací a París ha estat intens per a totes dues. Crec que difícilment podria explicar l’estima que li tinc. Si parle d’ella i li dic dolça, dolça és poc. L’estima és real. I sincera. I profunda.

La seua Itàlia natal l’hem tinguda a la taula des del primer moment en la conversa del desdejuni. Hi havia una llum tènue, hermosíssima, que entrava per la finestra, una llum lateral que em feia sentir-me ben a gust en aqueix moment amb ella.

Fins i tot hem anat de la mà pel carrer una bona estona. Més tard. Passejar per París és una experiència íntima realment. París és especial. La ciutat on més a gust he estat mai. És la ciutat de l’ànima. De les trobades reals. De les persones. I realment ho sent així. Només ha hagut un moment en què hem fet les imbècils, en què hem mentit, vaja. Estàvem comprant roba i un dels seus companys de feina en ha vist juntes i li hem dit que érem amigues de quan l’Erasmus, de la universitat i no ens hem atrevit a dir res més. Sembla mentida, com si fórem unes xiquetes inexpertes de catorze anys.

16

Annalisa és una dona d’èxit. És molt intel.ligent. i discreta. Hem parlat després d’això que ens havia passat. Li he comentat que m’ha estranyat que no diguera que érem parella i m’ha fet veure que davant de fisgons inútils no pagava la pena, de vegades, dir les coses tal i com són. També m’ha dit després que no s’hi sentia bé, al cap i a la fi, per haver ocultat una cosa tan normal.

17

VI [Paraules de Júlia. Part d’una conversa gravada] Em passa que em veig reflexionant sempre. Amagant sentiments i pensaments. Paraules amagades dintre de la vergonya, del ‘que no se sàpiga’, del ‘és cosa meua’. Sempre amagades.

Quantes coses ens hem callades? Dia a dia, sempre, a cada estona, davant de tots. Que no se sàpiga. El silenci com a norma. No era cosa de la vergonya realment. És pressió social. És injust. Una societat sencera al teu costat, al darrere, al davant, pressionant-te, anul.lant-te. Sempre intentant tenir molta cura per tal que ningú puga ferir-te amb acusacions ni amb idees desnortades ni amb paraules mesquines tretes dels temps de la caverna.

Anar creixent, saber-te, reconeixer-te una mica diferent i anar ocultant-te, a cada cop més i més. N’estic ja cansada. No trobe just que avui en dia encara hàgem de trepitjar terrenys incerts darrere de les portes de la mentida, de la vergonya i de la renúncia. Avui en dia no. Ja no. Més aviat, som nosaltres els culpables de totes aquestes renúncies i de tota aquesta falsificació de la personalitat. Fer creure que ets el que no ets. Sempre callant. Davant de qui?. I perquè? Em cansa haver d’explicar-me a tota hora, amb tots. O, fins i tot, pitjor encara: tenir por d’explicar-me. Si sóc com sóc, si tothom és com és, què hem d’explicar? De què hem de tenir por?. No ho entenc.

Sent com si carregara amb un pes enorme, invisible, un sac enorme de paraules refugiades, maldites. Prohibides. Tot allò que no pots dir. Que t’amagues. O ets forta, o li plantes cara, o vius amargada. Ja estava bé de guardar-me aquelles paraules a dintre de moltes capes interiors. Ja estava bé de paraules empresonades. De paraules refugiades.

18

Vaig eixir de casa molt prompte. Aquell primer tren, tan jove, cap al meu primer projecte, a més del seu propi significat d’apertura a noves experiències vitals i laborals, va significar també una finestra oberta real a una nova Júlia. S’acabaren les mentides, els silencis. En aquell primer moment jo ja ho tenia clar: Sóc com sóc i així sóc. Com tu ets. Com ha de ser, com s’ha de ser. Si és de dia, és de dia. Ho sent. I si no ho és , doncs, no ho és i no hi ha cap drama. Hauràs de processar-ho, em sembla. Sóc lliure i vull ser lliure. Sempre. Sóc lliure i sóc dona. Sóc jo. Hi vull ser jo.

19

VII [Del diari personal de Júlia]

Hui pel matí m’he trobat amb una persona exquisida. Estava desdejunant amb Annalisa en una cafeteria del centre de París, i de sobte se m’acostat una dona dient-me que era a la taula del costat i que m’havia reconegut, i que si jo era Tal i que si vivia a Qual i que si la meua familia era Tal i que ella també era del Grau.

Ha estat una sorpresa increïble, de veritat. M’he alegrat molt d’aquesta trobada casual, bueno, o no tan casual. Mai se sap que ens té reservat el nostre destí. És que al final no saps ni què pensar. Aquesta dona m’ha fet recordar el Grau de nou, ma casa, i també la meua gent i la meua família. I això ha estat realment bonic.

La Sra. Ferrer i jo hem viscut pràcticament una davant de l’altra al mateix carrer al Grau de Gandia segons sembla, durant un temps. Al Grau fa massa temps que no hi anat. I ho tire molt a faltar. Tot i que lògicament mantinc contacte amb la meua gent de forma regular, sí, però necessite més del que pense anar-hi per allí, passejar aquells carrers i aquelles places meues. I passejar-los amb la meua gent. Pense ara en la meua neboda, tan bonica i tan petita quan me’n vaig anar.

Igual sembla estrany. Però quan pense en el meu Grau, en el meu carrer, tinc una sensació molt agradable i immensa que no puc explicar ben bé i que no puc oblidar mai. Sensasions íntimes.

La trobada amb aquesta dona ha estat xulíssima. Li he contat tot el que he fet fins ara, li he presentat Annalisa - lògicament li l’he presentada com a la meua parella – i hem quedat en veure’ns ens uns dies, abans que marxe jo de París per mostrar-li part del meu treball, el poc que tinc guardat a l’hotel.

La mirada neta de la Sra. Ferrer. La mirada profunda d’aquesta dona. M’ha colpit. Molt. És com si la coneguera de sempre i no vull dir com si recordara haver-la vist alguna vegada o alguna cosa així, no. Quan estava parlant amb ella em sentia reconfortada i em sentia acompanyada per algú amb qui confiava. Hi ha persones grans. La mirada neta i inabasatable d’aquesta dona em recordava a la mirada de les xiquetes que m’havia trobat a Turquia en aquella escola sense llibres a Hakkari.

20

21

22

ELS PRIMERS TREBALLS

23

VIII

A l’hotel de València l a Sra Ferrer ens contà a poc a poc com foren els inics periodístics de la Júlia Freelance. Ens narrà l’aventura de com va agarrar un avió i es plantar enmig del no-res, en un país del qual no coneixia ni la parla ni pràcticament res per dir-ho així, per tal de fer un reportatge sobre una escola de xiquetes en Hakkari, una població al sud-est de Turquia. Aquest primer treball que duria a terme en aquest lloc tan inòspit per a ella es deia: Els Boscos de Llibres Segons se’ns explicà, Júlia s’havia assabentat d’aquesta escola que estava en projecte en la zona de Hakkari. Una escola només per a xiquetes, per a que prengueren les regnes del seu propi futur, un futur decidit per elles mateixes, i li va fer il.lusió cobrir aquest projecte.

En aquell ambient rural, llunyà, irremeiablement masclista, si havies nascut xiqueta la vida que t’esperava no anava a ser massa gratificant per a tu. Tu havies de ser burro de càrrega, dur la casa exclusivament, treballar tot el dia al camp i a casa sense parar, unflar-te de fills sense adonar-te’n, sense formar-te, sense saber qui ets, sense esperar res més de la vida, que tal vegada igual fins i tot t’assabentes que aquesta vida que no et pertany, no ha estat pensada per a tu.

Hakkari tenia en aquella època uns 60.000 habitants i era la capital d’aquella contrada. També era coneguda la ciutat, a causa de l’origen del seu nom, com la ciutat de la Tribu dels Grangers.

La muntanya imponent de més de 3200 metres que senyoreja aquell magestuós terrirori, tot muntanya ja de per si, apareix tocada de neu la major part del temps i li dóna al paisatge de la zona una estampa realment envejable.

La idea incial de Júlia era estar-se allà per uns mesos i documentar la construcció de l’escola per a xiquetes mentre acompanyava el treball fotogràfic amb les dades biogràfiques de les primeres nenes que anhelaven estudiar a aquella petita escola rural apartada de tot.

24

En concebir el projecte encara en casa, abans d’anar-se’n, pensà en anomenar-lo ‘Els Boscos de Llibres’. Imaginava piles i piles de llibres esperant impacientment les xiquetes estudiants. Piles de llibres per bastir el món perfecte per a les dones del futur. Era realment un titol que projectava il.lusió per aquest futur somiat, si ho pensaves bé i res més: Projectava cert optimisme en la seua significació. Boscos inacabables de llibres per a ser llegits tots alhora per la ment inquieta de les joves que anhelaven coneixements nous.

“Les xiquetes no deuen adquirir coneixements. Les xiques no han d’aprendre a pensar per si mateixes. La dona és un ser inferior. Et repudie. No ets ningú. Si t’atreveixes a anar al col.legi et dispararé al cap. Seràs una altra Malala Youzafzai. Però aquesta vegada no te’n sortiràs. Agredim salvatgement a les xiques si s’atreveixen una altra vegada a anar a l’escola. Vinga! Agredim-les si insisteixen en voler estudiar. El dimoni és a les seues ments estèrils. Les xiques no han d’aprendre a ser persones. No poden. No han d’aprendre res. Seria un insult a tota la humanitat. Usem la força perquè aprenguen quin és el seu lloc.

Mort al coneixement que qüestione l’autoritat del simi mascle ridícul. Agredim-les si volen estudiar. Agredim-les, sí. Perquè aprenguen qui mana realment ací, al Regne del Mascle, l’Ignorant Totpoderós. No hi ha lloc per a la dona a la societat real. Cap oportunitat per a les dones. El món és dels homes, dels homes de veritat. Les dones ens han de témer, sempre”

25

IX

Aquest treball a Hakkari Júlia el va fer en dues etapes. Primer era situar-se al lloc, intentar copsar la zona d’una forma que anara un poc més enllà d’allò purament intel.lectual. Júlia no volia arreplegar informació i prou. Volia sentir-se part d’aquella vall i dels seus voltants, habitar-la emocionalment. Com si haguera nascut també allí, com aquella gent ruda amb la pell curtida, acostumada a aquestes dures condicions de vida.

En aquesta primera etapa no hi disparava pràcticament mai amb la càmera. Feia llargues passejades per ‘pensar el paisatge’ com deia ella en aquella fase de la seua vida de periodista freelance. La periodista motxilera. La periodista jove i arriscada. La periodista que viatjava sola. Aquesta qüestió no la preocupava el més mínim. Qualsevol cosa que passara no seria el suficientment greu com per apartar-la d’aquell projecte pel que havia invertit tant diners.

Júlia treballava per a algunes publicacions periòdiques europees fent treballs sota la forma de reportatge, no massa carregats de bombo. Senzillament quatres pinzellades creades amb les imatges. Quatre pinzellades que parlaren d’un tot. Aquesta era la idea. Lògicament amb aquest treball a Hakkari volia anar-hi més lluny del que havia fet abans, del que havia fet als ‘treballs de la península’ com havia anomenat un poc als primers projectes de formació, on assajà bàsicament la seua forma de narrar amb la càmera. La seu manera d’abordar les diferents temàtiques. Si trobava una forma prou personal de fer-ho, com una mena d’estil, de segell, seria més fàcil vendre el seu treball en aquest sector del periodisme tan i tan difícil. Per això els seus primers treballs tenien una espècie de naturalesa calidoscòpica que ara estava decidida a abandonar.

En una segona etapa Júlia es dedicà en profunditat a fer el treball. Estava pràcticament tot el dia amb les xiquetes i les seues famílies, mentre documentava pas a pas la construcció de l’escola que anava a ser la receptora del ‘Bosc de Llibres’. Van ser uns mesos intensos per a Júlia. Personalment pogué bastir una forma d’expressar-se que la convencia prou, a través de la seua càmera amb una forma particular d’incidir en els temes. El treball resultant tenia una frescura i una imediatesa que li va fer ser el més valorat d’entre tots els publicats en aquell primer any professional de la freelance grauera.

26

X

Però abans de Hakkari. Abans d’abandonar la peninsula Júlia s’havia centrat en uns reportatges com ella deia, ‘de l’ànima’, reportatges on volia contar el món des de dins , de forma senzilla. Imatges amb la càmera i prou. Reportatges amb poca lletra i amb molt de marge en la lectura perquè l’espectador final poguera fer-se una idea de conjunt sense més explicació que allò que contaven les imatges.

Júlia necessitava disparar moltíssim. Milers de fotos, per dir-ho així. Era la seua forma de treballar. Necessitava disparar moltíssim per tal de fer després una selecció el més acurada possible i aconseguir així justament el que volia, la descripció justa amb quatre línies, quatre pinzellades d’allò que ella veia, que hi havia viscut al lloc. Contar l’ànima. Contar què passava amb la gent que es creuava pels ‘camins de la recerca’ com ella deia.

Un dels treballs de ‘La Península’ va ser la història de Jack, el xiquet transexual que vivia a Calp. Un altre dels treballs en fou BAR-CEL-ONA, el relat fotogràfic d’una conversa sobre el blanc del mar i el blau dels núvols a una tauleta discreta d’un senzill bar enfornt del mediterrani

27

XI

[Fragment d’un treball no publicat de Júlia. Reproduïm un parell de pàgines seguides inèdites]

A la ciutat de Calp, a Alacant, tot just en front de la mar Mediterrània, trobàvem el Centre d’Educació Especial «Gargasindi». Molts projectes vitals amb un recorregut propi incert, que caminaven de la forma més personal i intransferible del que pogueres imaginar. Caminar per la vida amb la teua particular i única manera de caminar. Ser tan igual, tan diferent com tota la resta d’iguals i diferents i tanmateix no ser mai, ni igual ni res que li semble. Tenir els teus trets únics i una forma de funcionar. Tenir la possibilitat de viure la diversitat funcional com deuria viures a qualsevol espai; amb naturalitat, amb els recursos necessaris per traure el millor de cadascú i cadascuna, i reforçant les capacitats pròpies.

Treballadores i treballadors amb una sensibilitat impressionant i un tracte exquisit cap a totes les persones. Si mai t’hauràs de trobar amb treballadors així, serà indubtablement a Gargasindi.

Persones que viuen la seua feina amb passió i que es formen constantment per oferir el màxim, com deu ser quan es treballa amb persones. Quant que ens queda encara per aprendre. Deú. Quant que ens hi queda encara. Quantes vides soterrades a l’oblit sense la més mínima consideració. Puta falsa societat.

En aquesta escola hi havien un gruo de mestres, enamorats de la seua faena. Treballant colze a colze amb les famílies, amb un únic objectiu als seus caps: els xicons i les xicones. Aplegar a les seues necessitats i oferir-los ferramentes per viure en aquesta societat.

Jack. Si, Jack. Ací estava Jack. Vos contaré la seua historia.

De vegades la vida se’ns presenta amb alguna discapacitat. Jack conviu amb una discapacitat. I si la vida se’ns presenta així, és segurament per fer-nos madurar, per fer-nos ser més nosaltres. Nosaltres de veritat.

28

De vegades, a més, la vida en ofereix el cos equivocat. Ser home o dona no és qüestió únicament dels atributs sexuals, simple cosa de genitals. S’és home i dona més enllà del nostre cos.

De vegades sí. De vegades no. No sé si ja hem aprés aquesta lliçó. Dura i difícil però que l’haurem d’aprendre d’una vegada per totes.

Tot el que volia Jack era trobar-se. Sentir-se còmode amb ell mateix. Alçar-se cada dia amb la seguretat de ser qui volia ser. I així, poc a poc, acceptar-se i sentir-se feliç amb ell mateix. I les peces de l’engranatge van funcionar... la seua força, la seua família, els professionals que treballaven amb ell, els seus companys i companyes... Ell mateix junt al seu entorn feren que el canvi fora més fàcil, que no pas en altres casos.

Combatre la transfòbia sembla una tasca impossible, encara hui en dia. Però ací dintre, en aquest espai segur que promou la llibertat individual i la autodeterminació trobem una excepció.

Poca informació te la societat de la transsexualitat. S’ha viscut a l’ombra i continua refugiada per culpa de la por. Cents de persones resguardades de ser ferides d’allò tan bàsic i essencial com sentir-se orgullós de qui eres. Orgullós de viure sense ocultar-se i estimant a qui se desitja estimar.

Ho has d’explicar?, T’has de callar?. Has d’explicar-te i explicar-te, una i una altra vegada, sense parar? En serio? T’has de refugia?

29

XII

Vaig entrevistar a la mestra que treballava amb Jack. Reialment va ser un matí màgic. Tenia una veu dolça. I encara que ja havia passat temps de tot açò, ho contava amb emoció als seus ulls.

Cada paraula que sortia dels seus llavis, semblava poder viure-la jo també. Ho tinc tot gravat a la ment. Aquesta història és sens dubte intensa i meravellosa. Aquesta mestra no me coneixia de res i vaig tenir la sensació d’haver recorregut amb ella milers de senders juntes. Pense que no va caldre cap pregunta, entusiasta i vital, els meus ulls com a plats i mig bocabadada, me vaig deixar envoltar d’aquesta història.

Em comentava el procés d’autoafirmació de Jack de forma cronològica amb alguns records tal i com passaren, com si fos ahir mateix i també, lògicament, amb algun detallet, que no hi era tan descriptiu.

«Cal conéixer – em deia - la historia de Jack detingudament». Ací podem veure com una situació conflictiva en un principi, acaba esdevenint aquesta realitat tan bonica que ha resultat ser al final. Tot va començar quan Ariadna, que es com li deien en aqueix moment, tenia conductes disruptives a casa. Sa mare estava molt preocupada perquè trencava i amagava la seua roba interior i no entenia perquè. I cal fer notar que en el col•legi mostrava sempre molt introvertida i separada dels companys. Tanmateix si el coneixes ara, si el coneixes de veritat, t’hi trobes amb una persona nova i plena de felicitat. La seua historia és com el procés de la papallona, la historia de la transformació vital del cuc en un esser esplèndid.

Amb coordinació amb la família decidiren resoldre el problema. Oferiren ferramentes per a que Ariadna poguera explicar que és el que desitjava, qui volia ser, com volia ser i com volia anomenar-se. Se treballaren aspectes com la roba interior, el tipus de roba que volia portar i com volia dur el seu cabell.

30

31

Les preferències sorgiren al llarg de les sessions: volia usar bòxer d’home, per a protegir el seu pit tops esportius, pantalons amples i el monyo ben curtet. A poc a poc anàvem veien a través de les seues respostes, com s’associava ella mateixa amb el gènere masculí. Les persones del seu voltant anaven comprenent a poc a poc qui volia ser.

Després treballant a sa casa amb els seus pares es va prendre la decisió de no tallar-li de cap manera la seua autodeterminació. Havíem arribat al centre, havíem arribat on devíem haver arribat: «vull ser un xic, i no vull cridar-me Ariadna, vull tindre un altre nom». Sa mare ens explicà que els tres noms triats tenien molt a veure amb personatges solitaris que havien de lluitar contra la societat. Això va ser molt colpidor per a mi, perquè no hi havíem caigut, i era alhora molt descriptiu.

I així fou: «Jack, em diré Jack» i així fou des d’aquell moment amb tota normalitat. Aquesta decisió deuria de ser comunicada als companys de classe i va ser en una assemblea, amb ajuda de les mestres, on els contaren als seus companys que ara volia ser Jack. Hi havia de contar la seua nova realitat. Me contaven que va ser un moment màgic fins el punt de posar-se a plorar de l’emoció i vorer la reacció tant natural i normalitzada dels seus companys.

Després, per la vesprada, vaig poder veure a la mare de Jack, Beatriz, i parlàrem durant bona estona mentre ens fèiem un cafè. Vull escriure un poc, del que recorde d’aquella conversa: “Els sentiments pels que hem passat es resumeixen perfectament amb l’emoció de l’alegria. L’alegria de ser un mateix. Jack s’ha vist acceptat com el que reialment és ell. Per a nosaltres ha estat una oportunitat única de creixement i d’aprenentatge. Per tant ens hem compromès a ajudar-li a superar tot allò que li vinga del seu entorn.

La gent veu a Jack a través de la síndrome de Down, i això actua com a un primer filtre dolent cap a ell, hi ha cert rebuig manifest, ja que segons sembla una persona amb diversitat funcional no pot viure l’amor o la identitat com cal.

Afortunadament el col•legi ha actuat d’escut protector i ell ha pogut viure la seua realitat amb total normalitat, lluny de tota discriminació incomprensible des de determinats àmbit de la societat aquesta nostra” Estic contenta i emocionada d’haver topat en una part de la meua vida amb aquestes dues persones tan autèntiques, tan de veritat. Contenta i feliç d’haver conegut aquesta història.

32

El dia de la meua visita al centre hi celebraven un aniversari i eren tots al pati per participar de la festa. I allí era també Jack. Jack era dinàmic, actiu, estava contentíssim amb els seus amics.

Jo estava fascinada mirant cadascun dels xavals, dels gestos, de l’atenció, de l’estima. Ser per unes hores al Gargasindi em va fer créixer de sobte, i ja per sempre, l’estima i la comprensió cap a aquesta envejable gent.

Rialles, carreres, salutacions… Tota la gent et saludava. Tothom volia saber qui eres i què feies allí. Tothom et deia el seu nom. Cadascú ho expressava com podia però tots, sempre, amb una vitalitat que em sorprenia. Jo explicava que era allí per a fer un reportatge periodístic i que hi aniria més vegades a veure’ls.

Quan em presentaren a l’actiu i decidit Jack només va ser capaç de dir-li un «bon dia, com estàs?» tímid, discret. Tot i que jo per dintre estava joiosa i no sé, no sabria ben bé com explicar-ho, la meua salutació va ser molt tímida. Estava plena, feliç. Vaig continuar amb la mirada on anava i què feia Jack en tot moment, mentre coneixia a la resta de xics i xiques que treballaven a aquell lloc tan especial.

Uns temps després vaig poder assistir a l’obra teatral d’aquesta escola. Preparada i inspirada en la història de Jack i Nadine. En aquella obra participaren tots els integrants del centre baix les ordres de la directora. Raquel parí l’obra més especial i intensa que haja pogut veure mai en conjunt. I ho dic de debò: fins i tot hui en dia guarde aquest sabor tan especial en recordar les emocions que vaig sentir en aquella representació. Poesia visual, sensibilitat. Art. Una història que t’arriba i que es queda per a reposar a tots i cadascun dels racons de la teua ànima. Difícil dir res més per tal d’explicar-ho. Senzillament no s’hi pot explicar.

33

XIII [Paraules de Júlia. Part d’una conversa gravada] Es tractava de començar a posar blanc sobre negre paraules, conceptes que no eren massa normals, anem a dir-ho així, sé que normal no és la paraula, o és una de les paraules no massa correctes. Vas creixent i te n’adones que no només amagues la condició sexual o determinats pensaments socials o polítics, o fins i tot què en penses realment de la religió. No és només amagar un poc el Tu més Tu. Al final calles sobre mil qüestions importants. Al final t’ho calles tot.

Bar, Cel i Ona. Barcelona. No sé, em vaig imaginar una vegada, bueno primer va ser només una projecció, unes idees disperses, però després ja em va apetir moltíssim materialitzar aquesta idea. Com estava dient, em vaig imaginar mantenint una sèrie de converses en una terrassa d’un bar, a cel obert, front al mar. I a més hi havia de ser a Barcelona, clar. I parlar, per parlar, d’allò que no sempre parlem.

M’abellia moltíssim després de la meua experiència a Calp, després de conéixer el cas de Jack parlar sobre la transexualitat. Però parlar obertament i vaig començar a pegar-li voltes a aquesta espècie de projecte periodístic d’imatge i paraula.

Al final no vaig poder fer res. Em va venir de sobte el projecte sobre Hakkari. I me’n vaig anar disparada cap allà sense pensar-m’ho ni un segon.

Però en un principi volia abordar coses difícils com que si monarquia o república o la transformació social, o coses realment perilloses com parlar obertament sobre la sinceritat o l’estima, estimar realment a les persones. Temes com el sexe sense lligams emocionals, que no sempre s’entén això. I sobre tot parlar dels humans, de l’autenticitat, de la manca de treball tan aplastant que fot la possibilitat de construir-te un futur.

Parlar per parlar, d’allò que no sempre hi parlem. I registrar-ho fotogràficament de la forma més sincera que poguera fer.

Tenia fins i tot un títol, les Paraules Refugiades, així volia dir-li al projecte. Però bueno, vaig haver d’anar-me’n a Turquia. Saps? No és una cosa que haja abandonat per sempre i sé que més tard o d’hora podré realitzar aquest antic projecte. I espere realment que siga ben aviat. Em fa molta il.lusió.

34

XIV I en aquest punt connectà novament La Sra Ferrer amb el que ja ens havia contat abans: els inics periodístics de la grauera Júlia Freelance.

Tots n’érem conscients de l’aventura d’agarrar un avió tan jove i construir a base d’equivocaions i inseguretats una espècies de narració personal a l’hora de contar com és el món. Plantar-se enmig del no-res, com havien dit, en aqueix país estrany per a posar en el mapa mundial una escola de xiquetes en Hakkari. L’escola sense llibres. L’escola sense taules. La construcció d’un espai amb quatre parets i un sostre que volia ser una escola per educar a personetes voluntarioses que volien forma part del seu propi futur. Els Boscos de Llibres, es colà finalment com a treball guanyador en uns premis del sector. Lògicament Júlia confirmà la seua assistència. Encara faltarien uns mesos per a la gala d’entrega, que enguany se celebraria a la ciutat d’Oslo, i això li permetia poder seguir treballant amb el seu projecte. El treball de Hakkari es va fer en dues etapes, com sabem.

Entremig Júlia visità Nova York durant un poc menys d’un parell de mesos. Necessitava financiació per al projecte de la llunyana turca i havia anat a buscar-la.

35

XV Ara ací enmig d’aquesta singular plaça, que realment no és ni plaça ni res, tots van apressa, com a bojos, malhumorats. Només hi veus mil persones per segon passant al teu costat amb semblants tristos vestits de preocupació amarga. Preocupació i tristesa per tot arreu. Tan immensament plena aquesta part de la ciutat i alhora, tanmateix, tan immensament buida.

Recorde la mirada d’Ahmed quan li vaig regalar el llibre allà a Turquia. Un llibre que portava de casa, escrit en valencià, amb narracions per a xiquets. No entendria mai el llibre, i tot i així, se li il.luminà el rostre d’una manera especial en rebre el regal. Agraïment , felicitat. Veritat. Tota la que no trobe ací a aquesta ciutat de bojos que devora el temps mentre devora la dignitat de les persones.

La Plaça del Temps. Mentida. Més aviat jo diría la plaça del no-temps. O la plaça dels alienats. Llàstima . Malentendre les coses importants de la vida. Que lluny que vos tinc ací, Salima, Ahmed, Leila.

36

He vingut a aquesta ciutat per veure si puc aconseguir uns pocs diners per a poder realitzar el projecte sobre l’educació a Hakkari. Avui he aprofitat per trobar-me amb un parell de bancs que tenen importants línies de financiació per a projectes socials i educatius.

Nova york és la ciutat inimaginada impossible d’imaginar, de copsar-la tot d’una.

L’hàbitat del tempus fugit. La Plaça del Temps. La Times Square. Curiosa. M’ha sorprés.

Aquesta ciutat farcida de tubs de neó, de milers colors esclatant als cartells lluminosos publicitaris i una xarxa d’edificis de boja altura infinita i milers d’habitants ‘abella’ esclaus d’aquesta gàbia-eixam d’or plena de misèries i pors que s’amaguen a corre-cuita.

Ciutat mil vegades ciutat. Ciutat rica en vides alienes, mig esborrades dels camps i places i carrers de la felicitat i de la normalitat. Ciutat sempre viva i sempre buida, ciutat dinàmica i alhora buida i morta per dins.

37

XVI

[fragment d’una part del Diari] Amb una càmera a la mà el món és una mica més menut. És com captar, a banda de la forma, de la relació amb els elements interns de la imatge, l’essència real de les coses. Com si fos la part íntima d’un tot. La imatge fotogràfica esdevé el món.

He buscat reflectir la realitat amb paraules senzilles, sense complicar l’expressió. Es tracta de fer partícep de la història a quasevol espectador que s’aproxime a la teua obra. Una interacció infinita entre autor i espectador. Fixar en unes imatges simples, sense pretencions, la complexitat de la realitat que t’envolta. Aquesta és possiblement la principal de les directrius que ha fet que el treball que et plantejaves anara avançant a poc a poc. No he volgut mai fer moltes concesions de cap mena en cap aspecte del meu treball. Sinceritat abans de res.

Línies, planols, punts, textures, volums, la tendresa del color o la duresa del cotrast de llum i ombra. Tot un seguit de històries formals que emmarquen allò real, allò que està a la base qualsevol interpretació del que anomenem la “realitat”. La composició és importantíssima per a mi. Però la historia, allò que està passant, és realment el que ha de fer que una fotografia valga la pena.

L’escola aquesta, trista i solitària desperta sentiments d’incomprenssió. Hakkari. Em fa ràbia.

Estar ací enmig d’un no-res volent documentar el poder immens de la cultura. Voler estudiar, aprendre a llegir i a escriure. Per damunt de tot, per damunt d’una societat que desitja el contrari.

38

39

Ara de nou ací a Hakkari per continuar Els Boscos de Llibres, un projecte que ha fet que haguera de recórrer milers de kilòmetres per buscar l’impossible per finançar aquesta tasca periodística que ja he fet plenament meua.

Farà uns tres mesos aproximadament, quan estava a Nova York, veia passar cavalcant feroçment els simis bojos de Wall Street alardejant de dur bosses de monedes d’or al sarró. Simis irracionals que menejaven els fils del destí de tants i tants habitants del temor que ja resultaven incomptables de totes totes.

Estar al mig real del centre del món real i no poder trobar ni un sol cèntim per destinar-lo a muntar una escola. A muntar decentment una petita i modesta escola. Una escola.

Se me barregen profusament milers de pensaments de tota mena i em resulta confusa aquesta situació de burrades de gigues d’informació, de sons, d’imatges inexplicables per a explicar el món aquest inexplicable i tristament trist.

Ments engominades de fem bancari desterrador de futurs immediats. Bancs expoliadors d’il. lusions i de vides. Ments trencades, desfetes per la bogeria extrema portant les regnes del món.

Color daurat de melena daurada com a simbol de confrontament social. Burles continuades dirigides implacablement cap a la societat més desprotegida. Ments privilegiades farcides d’odi contra el diferent.

‘Ets pobre. I la culpa la tenen els inmigrants. Ets pobre per culpa d’ells. Desperta’t. Venen a furtar-te els diners, l’ocupació. La vida. Vota’ns i els farem fora. Vota’ans, ruc insensat, i et farem més poregós i t’augmentarem l’odi irracional i injustificat contra tot, fins i tot contra tu mateix. Vota’ns i et farem més pobre, si cal, imbècil’ Recorde uns segons d’agitació a la ciutat dels gratacels. Un sol instant que tenia la força de mil astres esclatant alhora amb una força descomunal. Quan passes per aquesta part de la ciutat, amb tanta agitació i dinamisme, et preguntes com és possible que aquell bròfec puga estar governant un país. La Plaça del Temps. Times Square. Curiós. La plaça del bròfec ignorant, El temps detingut. La il.lusió aturada.

40

Quan passes per aquella part de la ciutat et preguntes moltes coses. És inconcebible com dones, dones de hui en dia deuríem d’apuntar-hi per deixar-ho ben clar, poden parlar barbaritats contra la llibertat i l’emancipació de la dona. Veure com els immigrants llancen paraules d’odi contra uns altres immigrants que són ni més ni menys com ells. De vegades no tens paraules per explicar-te les coses, ni vols tampoc. De vegades fas callar fins i tot la càmera i se’t lleven les ganes de treballar en cap història per al diari i per a ningú.

Sí. He buscat reflectir el món amb paraules senzilles, sense complicar l’expressió. Sí. Fixantho tot en unes imatges simples, sense cap mena de pretensió: reflectir la complexitat del món. Sí, ho sé. Sé que aquesta última idea és la principal de les directrius que ha fet que el treball avançara a poc a poc. Ara ja, darrerament amb una mica més de ‘velocitat’, podríem dir. Gairebé millor.

Està resultant dur documentar l’escola sense llibres. L’escola sense professors i amb quatre, cinc alumnes a tot estirar, sense futur.

41

XVII

[l’explicació d’un company de la Sra, Ferrer que coneixia bé el cas]

Júlia no pogué anar a pel premi que li atorgaren els companys i editors. Tot i que era molt important i ella ho agrairia, segurament. Tan jove, anant per lliure i garebé sense recursos i rebre aquell guardó internacional tan especial. Júlia contava històries a través del fotoperiodisme i ho feia bé. Ella ho anuncià amb temps i tot i així no s’entengueren bé les raons per les quals no hi va poder anar. Hi havien coses més importants en aqueix moment que no eren compatibles amb un desplaçament tan llarg fent diverses escales. I decidí no arriscar el treball que estava fent. Així de simple.

En aquest món ridícul nostre sembla que la gent només fa les coses per trobar un fals reconeixement. No s’entén que faces les coses de veritat, perquè t’importen. Aquella època Júlia estava per Turquia rematant un treball que havia començat l’any anterior sobre les escoles rurals de la zona. Era un treball seriós, delicat. Júlia volia reflectir a través de l’escola, en tant que realitat, i en tant que símbol, en realitat, com és el món actual, almenys aquella societat global allà pel 2020, quan encara no s’havia assolit el primer quart del segle XXI. Em contà que tenia molt de material.

Tant que el fil conductor de la història l’havia hagut de modificar en un parell d’ocasions.

42

XVIII

[fragment d’una part del Diari]

Aquell matí m’hi arribà la notícia. Havia d’anar a Oslo. Em quedava massa lluny. Anar-hi no era possible. No podia deixar Turquia ni aquelles criatures per anar a arreplegar un premi. La veritat és que vaig fer tot el possible per deixar-ho tot momentàniament i tractar de pillar un vol per anar-hi.

Però se’m va fer una muralla. Vaig veure de seguida que no hi podia anar. Així sense més. Deixar una feina apassionant, per una foto als diaris? No. Impossible. Hi havia tant a fer encara.

Ho vaig sopesar durant un poc amb preocupació. Aquell dia, el del premi a Noruega, eixe mateix dia em reunia per la vesprada amb unes xiquetes de l’aldea a l’escola, amb alguns dels seus pares i amb els representant del projecte ‘Llibres per Créixer’ l’agrupació solidària que a dures penes tirava endavant aquella escola rural. Anaven a contar-me com s’hi veia el món des de l’escola, aquelles quatre parets alçades enmig del no-res, pràcticament sense llibres, sense seients i amb apenes dues finestres mal encarades, però suficients, a l’enorme i fabulós paisatge muntanyenc que s’hi albirava des d’allí.

43

XIX

A l’hotel de València hi havia sobre la taula una pila de documentació sobre la fotoperiodista i alguns dossiers dels treballs que havia anant publicant durant la seua trajectòria. Se’ns deixà fullejar alguns d’ells i fer alguna fotografia que servira per documentar aquesta comparecença de la Sra. Ferrer.

La veritat, a mi em van resultar realment impactants aquells pojectes. Estaven presentats d’una manera senzilla, però suficient. Eren uns dossiers amb un número limitat de fotografies, possiblement les millors fotografies i cada dossier anava acompanyat amb uns textos breus, que segons sembla havia escrit la pòpia Júlia de la seua mà.

Hi teníem titols de projectes com ara: Paraules a París, Diccionari de Somnis, l’Horitzó Desdibuixat, la Darrera Estació, Les Ítaques de Hui, el Capvespre o Clarobscurs. Em van resultar clarificadors sobre la qualitat periodística de la que feia gala aquesta joveneta tan profunda en els seus platejaments, i em feren augmentar una mica més, si cal, el misteri en què s’havia convertit aquesta Júlia, la Júlia del Grau.

Sembla que de quan en quan, entre treball i treball, feia parada i fonda a determinada regió italiana, a l’Umbria, on passava llargues estones de desconnexió de la seua tasca professional.

Allí Júlia es trobava amb Annalisa i tractaven de fer vida normal, rica en moments quotidians, gaudint de totes i cadascuna de les coses que podia significar aquella terra, aquella terra amb elles dues gaudint de les seues vacances juntes.

El color suau de l’olivera. L’aroma d’un capuccino casolà. Aquells poblets de muntanya vestits de la lleugera fumatta de les ximeneies sobre les teulades velles. Agarrades de les mans. Mirant un horitzó domèstic de silencis urbans. Aquestes dues dones que van saber mantenir una relació més seriosa que menys. Més seriosa i de pes i no tan esporàdica o lleugera com podria suposar-se lluny del rebuig de la gent ignorant. Intentaven de viure-la plenament la relació.

44

L’Umbria. La Toscana mil.lenària. el Dante infinit. La bellesa de la llengua italiana tan llatina com el valencià nostre, malauradament tan menyspreat a hores d’ara fins i tot pels propis valencians ignorants desconeixedors de la seua vitalitat com a poble.

L’Umbria. Terra de literatures íntimes contades pel batec del cor que només sap expressar-se amb els mots de veritat que guardaven a la pell acaronada per l’aire càlid, llatí i nostre, i mediterrani i modern i vell, i viu. Sempre viu. L’Itàlia.

45

XX [fragment del Diari de Júlia] Ho sent. Vas ser tu. Immensa i grata i sorprenent. Sé que aquest no és el moment i aquestes lletres tal vegada arriben a colar-se en el pitjor dels escenaris. Però estàs tu i estic jo. I fins que siga així ha de ser intens i autèntic. El nostre contacte, descobriment o el que siga això nostre, ha de ser i ho serà, malgrat el teu marit, l’embaixada, els correus oficials i les mil bajanades diàries que ens separen i ens mutilen. Però ja ho parlàrem. Si som, si ho volem ser, aleshores s’ha de ser, hem de ser. I ha de ser així: Tal i com ho parlàrem: sempre nosaltres i fortes. I endavant. I ja està.

He volgut endinsar-me en aquesta tempesta forta de milers de trons i boja i descontrolada que és estimar-te. I ho fet plenament conscient de les limitacions i el contratemps que això significa. M’és igual si demà estic a l’altra part del món. M’és igual si tu em dius que ja no em segueixes allà on hi vaja. M’és igual tot. M’és igual si tu continues amb les teues amants actuals, m’és igual si s’esvaeix tot allò que malfunciona sota la forma en què ho coneguem ara. Tot m’és igual si hi estàs tu M’és igual si no ens acaronem ja més, si no ens veiem ja més. Senzillament vull sentir-te, escoltar-te. Quan se puga. Saber que estàs ahí quan torne o almenys quan hi pense, en qualsevol moment, m’és igual, saber que estàs ahí quan pense en tu. Ets com la tempesta. Impredicible. Enèrgica. Ets salvatge, com ningú. Ets la raó d’alçar-se i buscar les forces per tirar endavant. Que això és gairebé impossible darrerament en aquest paisatge dement capgirat totalment a l’inrevés.

Aquestes matinades fresques de tardor amable. L’aire italià. L’aroma del café de la ‘nonna’.

El teu cos. La bellesa del teus llavis. La força subtil de les teues mans dibuixant el teu propi futur. i tal vegada el meu. El sabor del teu cos ardent als primers rajos de sol amb la finestra oberta a un nosaltres. A un Nosaltres. Tu i jo. I un no-nosaltres també. Un no-ara. Un mai sempre acaçant els somnis eteris que acompanyen la recerca de la veritat. Estima furtiva. Amor amagat. Prohibit.

Pensaments refugiats també en els temors, com sempre. Nosaltres. Hi podrà haver un nosaltres tranquil.lament? s’hi podrà ser nosaltres sense més ni més?, sense pors?

46

No vull abandonar aquesta dura tempesta que ets Tu. I no voldrĂŠ mai deixar de cercar la calma eterna, si no hi ets tu.

47

48

JÚLIA ARA, JÚLIA HUI

49

XXI

Una vegada semblava que ho teniem tot clar i que possiblement arreplegaríem ja els estris i eixiríem cap a casa de l’hotel, atés que ja s’havien fet totes les explicacions, una de les preguntes, la d’un xicon ros que semblava del nord d’Europa, motivà una mica més de comparecença.

On és Júlia ara? Que està fent a hores d’ara? Continua treballant? Viu a Espanya? A un altre lloc d’Europa tal vegada? És casada? Té familia? Tornà a Turquia? Parla idiomas, quins idiomas parla?

La Sra Ferrer ens contà que la Júlia vivia a Silves, un antic municipi de l’Algarve, al sud de Portugal. Un lloc de sol etern i tota la pau que se li pot demanar a una població d’interior. L’Algarve és tot ell un autèntic paradís on la natura es mostra increiblement bella. És conegut aquest vell municipi amb segles d’història musulmana i cristiana, amb tarannà de poble menut i capital d’un regne antic.

Sobre què estava fent Júlia i a què s’hi dedicava darrerament, la nostra senyora entranyable no en sabé dir molta cosa, o no en volgué, no sé. Ens va dir que no disposava d’una informació fiable i que de tota manera, no en tardaríem molt en saber quina seria aquesta activitat en tindre-la dins de poc ací a València, a la Júlia, com havia promés que hi faria.

“De tota manera – contava la Sra. Ferrer - prodríem dir que el que fa és senzillament viure, estar tranquil.la, practicar una particular forma d’entendre la fotografia i la narració inherent al projecte concret, i somiar, clar, i somiar que pròximament viurà ja per una llarga temporada ací a sa casa, amb la seua gent, les seues barquetes i els seus núvols i les seues gavines i també els nouvinguts cormorans , o corbs marins, com em sembla que es diuen realment i que ella mateix diu que s’hi veien de tant en tant al Grau. I clar, lògicament, també a les seues falles de la infantesa, que ja tira de veritat molt a faltar”

50

XXII [fragment d’una part del Diari] D’això ja fa un bon grapat d’anys. El temps no para. Aquell 2020 que ara s’ens queda un poc lluny a vista de hui, siginificà molt per a mi. Seria el primer març sense viure les falles. M’enviaren després fotos i records i fins i tot els esboços dels monuments que havien plantat. Aquesta festa de celebració de la primavera, ancestral i bellíssima, per a mi era molt íntima i molt important a nivell personal. Ho guarde tot en una carpeta. -Hi ha mil records que guarde en carpetes des de sempreNo seria aquest l’únic any que em passaria, però per ser el primer tenia una significació més que important.

De vegades he ensenyat el material d’aquell març del 20 per explicar a la gent que no ho coneix, què és això de les falles i per parlar de la presència del foc, del soroll i de la música a tots els racons del carrer i de l’ànima. Màgic 2020. Queda lluny queda ara. Lluny, des de la distància temporal i la proximitat íntima i emocional.

En una de les carpetes d’aquell 2020 ja llunyà tinc els records del que jo anomene El Grau Emocional. Fotos de ma casa. D’aquell Grau que ara mire amb una mica d’enyor. Sé que aquella època i aquella gent era el meu Grau. Era ma casa i era una miqueta jo també. O totalment jo millor dit. De veritat, així ho sent. És curiós com tires a faltar el teu poble quan pateges eixos camins llunyans del món. El Grau sempre a dins. Ni poder, ni voler. Ni voler ni poder oblidar-lo mai.

Ara escrivint això, reflexionant-ho una miqueta, me n’adone de quant important és saber-te d’un lloc i de portar-lo a dintre teu allà on vages. Ara mateix ratllant aquesta mena de diari impovisat que ha recoregut milers de kilòmetres amb mi, em ve al cap la força vital del troç de terra casual que t’has trobat en nàixer i que t’ha fet ser qui ets t’agrade o no.

51

Aquesta idea emocional que en direm després ‘la meua terra’, ‘ma casa’ o ‘el meu poble’ és quelcom inexplicable, real, tocable, mesurable i és alhora un lloc no-lloc, un llebrell de fang fet a mà amb l’estima de la tradició que guarda les il.lusions dels infants i els desencontres de l’adolescència i que rep també els planys i els dolors de l’adult.

52

Tot això i més encara és el que portes a dintre. Tot això i més encara és el que és en realitat ‘la teua terra’ i ‘ta casa’, i és ara que escric sola aquest paper silent que m’acompanya sempre. I és tan clar, tan clar que ho veig, que així ho vull escriure. La teua terra és ta casa i ta casa és la teua gent, la mami, la teua familia, el papi, la teua germana, el teu germà, la tia, aquell matí jugant amb ells i aquell matí sense ells, esperant-los jugant amb altres nens i nenes al mig del carrer aquell teu de sempre. Aquell carrer que has estat tu i que ha estat la teua infantesa, la teua vida.

53

XXIII “Les ones. discretes. Enigmàtiques. Missatges llunyans de l‘altra banda. Allà està ma casa, a l’altra part. El Grau. Enfront de mi, a mil kilòmetres més enllà. Ací no se’m permet gairebé l’enyor enmig d’aquesta misèria. Només destrucció i guerra. La guerra sempre present. Present fins i tot quan no hi ha guerra.

Guerra a les mans, a la veu que desventra amb violència la pau dels cors pacífics. Vides d’infants que no hi pesen prou als despatxos dels ‘importants’. Mentides. Despatxos plens de mentides.

Dures realitats de guerra com a paràmetres quotidians. Misèria.

Agitació de ments. Carrers que no et duen enlloc també a l’altra banda del mar, d’aquest amr silent. La megaciutat que fa de capital del món és la ciutat del somnis trencats, del no-res, de la mentida majúscula. Allí el temps s’ha aturat per sempre. La Ciutat del Temps Aturat.

El moro, el panxito, el merda, el cubà, els pakistanesos, els europeus, els pobres, els sense paper, els sense futur, cap oportunitat per ningú. Les dones, una dona, totes les dones, els moros, les mores, els rojos, els fatxes, i tú més, els sense sostre, els sense vida. Els maricons, les tortirelles, el finet, la golfa, eixa és una puta, va amb tots. Odi. Sempre odi. El subnormal, el transtornat, eixe no està bé, alguna cosa li falta, el grillat. El pobre. Eixe desgraciat, no té on caure’s mort…

Senzillament i servit i acceptat amb total normalitat: Odi. Odi i més odi. Odiar. Odiar sempre.

A la resta. A qui no és com tu. A qui és com és. A qui vol ser ella o ell. A qui lluita constantment amb el rebuig i el fàstic de tothom. Ara és el temps de l’odi. Llàstima. S’ha acabat això de ser humà, s’intentar-ho. Ara és el temps de gaudir de l’odi.

A la plaça del temps sense temps, a l’escola sense llibres, a la matinada gelada de l’hivern de l’Umbria, al cor de Jack, a la qualitat de vida del Grau de Gandia, a l’aroma de café acabat de fer de qualsevol llar europea. A les placetes de París amb la teua estimada, al Hakkari esperançat.

Als bars a cel obert enfront del mar. Al sud del Portugal antic, assolejada d’història. Al meus carrers íntims de la meua estimada València. Ara. Sempre. Ara és el temps per a l’odi, quan en pensàvem que ja era soterrat per sempre. Acostuma’t sense escridassar massa. I calla. Calla per sempre.

Calla i sobretot calla i calla per damunt de tot. No ets ningú. Has de callar. Has d’acostumar-t’hi. I sobretot, pobre poregós: Calla’t.

54

XXIV Finalment una de les periodistes que estava en la sala li preguntà a la Sra. Ferrer sobre aquest projecte important que volia fer la Júlia al Grau, quan en tornara per quedar-s’hi. Sembla, pel que ens contà, que en principi seria la vella idea que tenia Júlia abans de marxar a l’estranger quan encara hi vivia al País Valencià, a sa casa del Grau, aquell projecte de les ‘Paraules Refugiades’, però no ho deixava massa clar en la seua explicació. Jo diria que sí, que podria ser perfectament aquest treball.

Aquesta mateixa periodista incidí després en una qüestió curiosa, que em deixà una mica pensarós. Li va dir directament a la Sra. Ferrer que estava preguntant-se si no seria ella, la Sra. Ferrer, la pròpia Júlia. O siga si no eren totes dues la mateixa persona i que no sé per quina estranya raó no ens ho estava dient i ho ocultava.

Segons sembla aquesta xicona deia que hi havien coses en el relat desplegat ací que no quadraven. En la narració de motius, en l’explicació de totes les coses que ens hi estava contant, alguna cosa no quadrava ni gens ni miqueta. La senyora havia vingut a l’hotel recoltzant-se amb una crossa i no movia massa bé el peu dret, a l’igual que segons com ella deia li passà a Turquia a la Júlia per un caiguda no massa important però que, sense més ni més, la va deixar coixa del peu dret per un temps. I a més, deia la xicona aquesta que, quan la Sra. Ferrer es referí a l’Algarve parlava d’una forma en passat i no en present, com si ella ja no estaguera allí i teòricament ella encara vivia allí i tardaria un temps en vindre a casa. No serà que li traicionava el subconscient?, li pregunta d’una forma el més amablement possible.

La Sra Ferrer somrigué per un instant i li digué. ‘Bonica, mira: No puc ser dues persones.

Perdona’m. He intentat donar tota mena d’informació sobre la meua benvolguda Júlia. Qui és i qui no és. Els seus projectes, bueno, explicar tot el que he pogut. I no sé si és que no has estat el suficientment atenta, o què, no ho sé. Però això no pot ser. Ser les dues la mateixa persona, bé.

Ho sent. És impossible. I doncs, com anava dient...’ i continuà contestant la pregunta anterior que estava explicant abans que interrompera la xica aquesta. La periodista, callava, somrient, mirant-la, negant lleugerament amb el cap. Alguna cosa del relat li fallava.

55

És cert que se’ns havia dit que actualment la Júlia estava ara vivint a l’Algarve i que estaria allí fins que no decidira tornar-se’n al Grau. I no feia molt de fet, que ho havia dit. Però també se’ns havia contestat a una pregunta anterior que feia un parell de dies que Júlia ja no estava a Portugal.

Igual contestava de forma inconscient, o no se n’adonava de les contradiccions del relat que havia construit mentre anava parlant.

En realitat ací, jo no ho tinc molt clar, la veritat, però sí és cert també una coseta curiosa.

Quan comentava l’estada de Júlia a Nova York ens relatà en un moment donat com se les arreglava per guardar els quaderns i totes les coses de la càmera sempre junt a un mateix lloc i que sempre deixava al costat de la bossa de la càmera, la seua crossa.

I no havia hagut en eixe momento cap explicació prèvia sobre cap caiguda ni res, sembla.

Després en una pregunta determinada que, si vos dic la veritat, no recorde ni quina era, la Sra. Ferrer ens explicà això: una caiguda sense importància però que li va fer prou de mal al peu dret.

Justament. Ara crec que sí recorde aquest últim detall. És curiós. Igual fins i tot té raó la periodista aquesta.

Jo volia insistir en la idea i preguntar-li també. Em picava ja la curiositat. M’havia deixat en la quimera, en la mania, com deia ma mare. I volia preguntar-li sobre aquesta mateixa qüestió més seriosament. Però de sobte, sense adonar-me’n jo de res ni res, s’aixecà la dona i a poc a poc tota la gent començà a fregir-la amb flashades i preguntes. Sembla que arribàrem al final de la comparença i jo totalment distragut. I clar, tornà de nou el rebombori de tot el personal parlant alhora mentre alguns li donaven les gràcies a aquesta senyora que anava eixint entre preguntes, preguntes i preguntes.

En passar pel davant de la periodista l’entranyable àvia amb la crossa aquesta, s’aturà i la saludà. La cosa va ser menys o més així com segueix, entre amigable i encuriosida: - Com et dius? – Li digué la Sra. Ferrer - Sóc Marta senyora - Ets intel.ligent Marta - Gràcies senyora - I tens una ment aguda. Molt.

- Això és, doncs, que sí?, que tinc raó?

56

- Ara he d’anar-me’n. Estic cansada.

- Vosté és la Júlia, veritat?

- Quan hi ha llum a la mirada, Marta, hi ha veritat a l’ànima. Enhorabona.

- Però aleshores sí? Sra Ferrer, és vosté la Júlia, veritat?

La Sra Ferrer li va fer un petit somriure i es girà per caminar lentament cap a l’eixida. Vaig voler dir-li jo també alguna cosa abans que marxara però, no sé, no sabia què fer ni què dir. I senzillament la vaig veure eixir cap a fora on hi havia un cotxe que l’esperava.

Tal vegada en uns mesos, quan la Júlia real haja de venir a realitzar aquell gran últim treball a casa seua, al Grau sabrem tot d’una qui és la Júlia realment, o millor dit, sabrem finalment qui és realment la Sra. Ferrer.

57

58

... i després, poderós i indefugible, aclaparador com una distància infinitament petita; el silenci arriba.

Desplega arreu el seu eco d’absència, el mirall, i, sempre cara a cara, convida a la contemplació d’una intimitat absoluta.

En una pregona ingravidesa, hi és i calla, respira, res no proposa ni dicta.

Com un calfred, com una aroma, inefable, espera prendre cos a dintre teu, que el reconegues, ser tu, la teua forma.

Carles Vr. Siscar i Vicens.

59

60

PARAULES REFUGIADES que fan historia

61

La censura en les falles, o autocensura actual.

Censura: Acció d’examinar una obra destinada al públic, suprimint o modificant la part que no s’ajusta a determinats plantejaments polítics, morals o religiosos, per determinar si es pot o no publicar o exhibir.

La lectura ràpida i definida de la paraula censura segons la definició del diccionari ens fa recordar lliçons d’història, a paraules que fan història, allunyades en el temps, en aquest cas podem contextualitzar-ho en el franquisme i el nacionalcatolicisme que arribava a qualsevol part amb els seus supòsits morals.

He de confessar que fins a mi, que ja he definit en la meua ment l’objecte de l’article, em consta aplicar-la als nostres temps i més encara a una manifestació satírica per definició com són les nostres falles les quals tenen un element de crítica fonamental que articula les escenes que conformen el monument.

No vaig a aprofundir sobre l’activitat fallera en la dictadura franquista ni com soles en contades excepcions s´ha tocat aquest tema per part de la crítica fallera. Regino Mas, pot ser l’artista faller amb més influència de la història, va acabar en la presó després de crear un betlem en el que Franco era el Niño Jesús arropat per la Guardia Civil i una mula fent referència a l’església. Amb el dictador es va estructurar el moviment (ofrena, seccions en els premis, representació de la fallera major...) d’una forma que encara continua vigent i que estudiosos com el professor Gil Manuel Hernández o Josep Lluís Marín han tractat de forma concreta i rigorosa.

Voldria apropar-me breument, com es llegeix en el títol d’aquest article , i dissertar sobre la situació als nostres dies que en molts casos, i depenent des de quin punt de vista es tracte, és contradictòria.

62

És més que evident que les falles en l’actualitat tenen un objectiu prioritari, el premi. Qualsevol competició està fonamentada en la glòria final, tot el treball d’un any estarà justificat, o no, la nit de l’entrega de premis a la plaça de l’ajuntament en el cas Gandià. Una nit en la qual les emocions estan a flor de pell, el que importa és el banderí, que puje la nostra reina i el president a arreplegar-ho i d’eixa manera poder esclatar en una bogeria col•lectiva que, i o puc dir en primera persona, es difícil de comparar.

El premi ho acapara tot, defineix les línies que les falles han de transitar en quasi tots els seus conceptes, en la estètica, en la composició, en la distribució, en la ubicació, en els continguts i per suposat en la sàtira i en la crítica.

Si senyores i senyors, el premi actua com una espècie de nacionalcatolicisme que modela qualsevol parcel•la a la qual arribe el monument i és clar, també la més sensible: la crítica humorística i satírica, els dards directes que van fer sorgir aquesta manifestació, hui patrimoni immaterial de la humanitat, allà pel segle XVIII. És curiós com la pròpia autocensura s’ha establert en la comunitat fallera arribant a tots els àmbits de la festa. Els meus ulls es van quedar com a plats quan van vindre uns artistes de València pertanyents al gremi d’artistes fallers, van visitar el Museu i jo vaig ser l’encarregat de fer la visita guiada. Parlant de forma distesa em van comentar que els havien fet arribar un escrit en el qual recomanaven una sèrie de premisses per respectar el bon gust. Sembla que un llibre d’estil aconsellava tractar els temes més espinosos.

- El bon gust de qui? Vaig preguntar jo.

La resposta va ser un silenci d’incredulitat, la d’ells era de la mateixa proporció que la meua.

No deixa de sorprendre com el propi col•lectiu i per extensió els propis treballs que van adherits a aquest, intenten respectar un bon gust determinat que no és ni més menys aquell que crítica la nostra realitat de forma suau, de manera blana i amable. Aquesta forma de fer falla s’ha estructurat al llarg del molts anys i hui, és la manera més adequada d’arribar al bon gust i al premi, una espècie d’autocensura generalitzada i establerta és dona en les denominades falles blanques adjectiu utilitzat per als monuments que són correctes política i estèticament.

63

El binomi llibertat de l’artista i premi és molt difícil d‘equilibrar i si a aquestes premisses afegim el bon gust del moment determinat per la corrent política de torn, no hi ha manera de desfer l’embolic.

Hem de mirar cap a les arrels de la festa i fer ús de la capacitat que té la crítica fallera per a esvalotar, transgredir i sobre tot ficar en boca de tots els temes més complexes sense els filtres del bon gust. Les falles són la crítica de tota la societat, independentment de la classe o estament privilegiat que estiga en el poder.

Les PARAULES REFUGIADES al igual que la crítica en les falles no ixen lliurement en alguns casos per vergonya, per pressió o per autocensura. Estem davant d’una manifestació única que tracta la societat que ens envolta parodiant-la i satiritzant-la, el seu objectiu hauria de ser, o al menys així va ser als seus inicis, fer de l’art efímer una bufetada social, a vegades grotesca, a vegades irritant però sempre directa del context que ens envolta traient els colors dels seus protagonistes.

64

L’artista Toni Fornés va tindre que reemplaçar el consolador pel ciri, no era de bon gust.

Foto: culturaplaza.com Alberto Bou Pérez.

Llicenciat en Història de l’art.

Museu Faller de Gandia.

Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2020.

65

Fallera Major

Fallera Major Infantil

66

Sandra Faus Palmer Alba Ramรณn Borja

67

SALUDA DEL PRESIDENT DE LA JUNTA DE DISTRICTE

Graueres i grauers, s’acosten les falles del 2020 i és moment de deixar de banda els problemes quotidians i de disposar-nos per a gaudir de la festa més internacional que tenim els valencians, declarada per la UNESCO Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Unes activitats que la comissió de la Falla Grau du a terme al cap de tot l’any. El programa dels dies de falles és una conseqüència d’un treball constant, organitzat i desenvolupat al llarg dels 365 dies. La cavalcada de reis, la festa eivissenca, les paelles, la col•laboració en les quintades, la proclamació de les reines... tota pedra fa paret i la vostra comissió no para un instant d’idear activitats que ajuden a poder fer front a un pressupost cada vegada més exigent.

El 2019 ha sigut un any màgic. El Grau ha estat de moda, entre altres coses, gràcies a la condició de Falleres Majors de Gandia de Laura i de Júlia. Un regnat magnífic en el qual les nostres representants han brillat amb llum pròpia, amb naturalitat i simpatia i deixant ben alt el pavelló grauer. Però si elles han sabut estar a l’altura exigida, les seues famílies no podien ser menys. Benjamín i Lolín, Xus i Elena, vosaltres també heu sigut protagonistes al costat sempre de les vostres filles, cuidant de cada detall. El regnat de Laura i de Júlia ens deixa, a més a més, una activitat que es consolida. Em referisc a la mascletà oficial que, en el seu honor, es va disparar al Passeig Rosa dels Vents per primera vegada l’any passat i que enguany tornarà a obrir el programa de la Junta Local Fallera. Un record especial per a Myriam i Maria, les reines de la Falla Grau del 2019 que també han contribuït a eixe gran any faller i que seguiran en la comissió perquè són falleres de sentiment.

A les nostres reines de la falla del 2020, Noelia Martí Navarro i Paula Campillo Faus, desitjar que visquen intensament cada instant, que serà irrepetible. Als fallers i falleres de la comissió, que no es desanimen per un premi de més o de menys o perquè les coses no isquen com estaven planificades. I als grauers i graueres, que disfruten d’estos dies i que participen en tots els actes.

MIGUEL ÁNGEL PICORNELL President de la Junta de Districte del Grau, Venècia i Rafalcaid.

68

69

President de la Falla Infantil

Kevin Parreño Ciurana No sé per on començar, ni com expressar l’alegria que sent amb paraules, perquè és una cosa molt especial.

Només vull agrair a Ferran que pensara en el mi enguany per a ser President infantil, ja que la Reina de la Falla és Paula, amb la qual he compartit tots aquests anys com el seu faller i amic.

Dir-los a les totes les Reines i les padrines que el 2020 serà un any inoblidable i cal gaudir-lo al màxim.

Sense oblidar-me de la meua família, que ha fet el meu somni realitat...

Gràcies “tete”, Erik per donar-li l’espenteta als nostres pares.

Només em queda per dir-vos a tots els xiquets, fallers, amics del Grau i voltants que esteu convidats a gaudir d’un any de falles tan especial.

Traure les bruses, les metxes, els coets i que comence a fer olor de pólvora.

Que ja estem en falles!

Quedeu tots convidats.

70

71

Paula Campillo Faus Reina de la Falla Infantil Enriqueta era una xiqueta De la comarca de la Safor, On cada dia a l’escola La feien esclatar en plors.

Enriqueta era maltractada per companyes i companys que d’ella feien burla enviant-li watsaps indignants i perquè no els agradava com era, la perseguien pels penya-segats.

72

LA FALLETA D’ENRIQUETA,...

ENRIQUETA NO T’AMOÏNES QUE EL DIA MÉS INESPERAT LA VOLTA TU A LA TRUITA DONARÀS

73

Irene García Martínez Reina de la Foc Infantil A sortir a l’esbarjo, Enriqueta va prendre por, I a l’aula de plàstica, la mestra la va deixar que s’amagara dels que tant la feien plorar.

Enriqueta de plastilina durant l’esbarjo imposat, va fer la maqueta d’una falleta per a les falles de l’escoleta.

74

... LA FALLETA D’ENRIQUETA,...

ENRIQUETA NO T’AMOÏNES QUE EL DIA MÉS INESPERAT LA VOLTA TU A LA TRUITA DONARÀS

75

Mara Garrido Castelló Reina de la Festa Infantil ... LA FALLETA D’ENRIQUETA,...

Als Mestres els va agradar tant que escolliren la maqueta d’Enriqueta Per a la falla de l’escoleta.

I Enriqueta es va trobar millor I va deixar de tindre por de tots eixos que semblaven trols

76

ENRIQUETA NO T’AMOÏNES QUE EL DIA MÉS INESPERAT LA VOLTA TU A LA TRUITA DONARÀS

77

Arantxa Abad Taborda Padrina de la Falla Infantil ... LA FALLETA D’ENRIQUETA. El temps ha passat I Enriqueta és una artista fallera important.

I els que tan la feien plorar, ara fan cua per veure les seues falles, que un fum de premis han guanyat.

78

ENRIQUETA NO T’AMOÏNES QUE EL DIA MÉS INESPERAT LA VOLTA TU A LA TRUITA DONARÀS

79

Fillolets de la Falla Grau

Pol Castelló Lorente

Lola Palonés Borredá Alma Roselló Castelló

80

Leo Hidalgo Puig JĂşlia Moreno Vila 81

Lema:

A FER LA MAR. MUNDUS AQUA.

Artiste:

Sergio Guijarro Pastor

Explicaciรณ:

Alba ร lvarez Gimeno

82

83

HI HAVIA UNA VEGADA...

La història que us contaré va passar fa molt de temps, el cel estava ben blau i l’aire pur i net.

Els boscos creixien amb força amb arbres de verd intens, feia calor quan tocava i fred si havia de fer fred.

I de la mar no me n’oblide, com un espill resplendent estava tranquil•la, fresqueta i neta com una joia d’argent.

I en el fons marí una gran festa, tots contents de veritat, allí vivien mil peixos com en una gran i polida ciutat.

Però això com us contava, va passar fa molt de temps...

Que què és el que tenim ara? Doncs també us ho contaré!

Les persones com sempre, les reines del mambo ens hem cregut i hem anat desfent-ho tot sense adonar-nos del que hem perdut.

El cel ja no és tan blau, i n’hi ha pocs boscos verds i l’aire ja no és pur...Redeu quin desencert!

I la mar, pobreta mar, pareix caldo de putxero, plena de plàstics i residus com si fora el poal del fem.

84

85

LA REGLA DE LES 3R Xiquets i xiquetes de la Falla del Grau, Tritó, rei de la mar, us envia un missatge de pau: La situació és crítica al fons marí i necessiten ajuda tots els que viuen allí.

La seua casa plena de plàstics hem deixat i és un perill per als que viuen allà.

Estan tristos perquè el seu món hem contaminat, els hem d’ajudar abans que siga tard.

Tritó ens demana les 3R no oblidar.

Segur que ja les sabeu, però ell ens les vols recordar: Reduir, Reutilitzar i Reciclar...

Per cuidar el planeta les hem d’aplicar!

I és que les seues amigues les balenes li han contat, que nadant pels oceans han trobat illes de plàstic tan i tan grans com les muntanyes i els penya-segats.

Tritó no sap que fer de tan enfadat com està, amb el seu trident tots els dies intenta eliminar tanta brutícia com n’hi ha, però li resulta impossible i està molt preocupat.

Per això us demana ajuda, xiquets i xiquetes del Grau!

No oblideu utilitzar pocs envasos de plàstic i tirar els residus al contenidor indicat.

Teniu a les vostres mans tornar al fons marí la felicitat.

86

87

QÜESTIÓ D'EDUCACIÓ

Aquestes tortuguetes tan sabudes, tenen molts anys d’experiència i ens expliquen amb paciència que a elles no els ixen els comptes.

Ens conten conscienciades que la ONU ha creat L’Agenda 2030 amb 17 objectius pel mon canviar.

Caldrà fer tot el possible perquè tot açò no rebente i “mo” n’anem a fer la mà.

Objectius de Desenvolupament Sostenible és el nom que al document li han posat, de la vida submarina en el 14 han parlat i necessiten que arrimem el muscle per salvar la seua llar.

Les tortugues son valentes i no es cansen d’explicar-ho, just darrere un polp atent no vol que pergam el fil, està fart que els unflem de fem i per això aguaita, però el que de veritat vol, és que deixem de tocar-li la gaita.

88

89

ENERGIES RENOVABLES

El peix manta i el peix llanterna tenen una important discussió, perquè el fons marí enllumenat és bonic de veritat, però ells, a utilitzar energies brutes s’han negat i les seues bombetes no s’encendran ni amb petroli ni amb carbó.

Arriben a la solució que un canvi energètic és precís, les energies renovables són la solució real i les nuclears s’han de canviar per l’energia solar.

Volem viure tranquils encara que alguns deixen de fer-se rics!

El peix globus ho té molt clar, obrirà una agència de viatges, viatjarà per tot el mon sense llançar deixalles, s’aprofitarà de les corrents d’aire i les marees i no utilitzarà ni petroli ni benzines que “empastren” el paisatge.

Qui amb ell vullga viatjar, ha de tindre-ho molt clar: els habitants i costums del lloc que visiten sense distinció s’han de respectar.

El seu lema és, que es pot gaudir sense destrossar.

90

91

ALIMENTS DE PROXIMITAT

Alguns xefs molt respectats, el seu xip estan canviant i als seus menús incorporen aliments nostrats i de mercat.

Tenen en compte les estacions i només utilitzen productes de temporada i no per això la seua carta, deixa de tindre una especial rellevància.

Quan nosaltres fem la compra hem de tindre-ho clar, Millor la tendeta del barri, que els grans supermercats, productes frescos de l’horta i menys ultraprocessats.

Cuidarem la nostra salut i al planeta que ens fa de llar

92

93

IMPRESCINDIBLE DECÀLEG I ja per acabar i que aquesta història arribe a la seua fi, els habitants de l’oceà han creat un decàleg a seguir.

La medusa entusiasmada desplega el pergamí Totes i tots atents, perquè comença a llegir:

94

1.

Protegireu el nostre hàbitat i les espècies en perill.

2.

Si algun peix heu de pescar, que només siga perquè teniu molta fam.

3.

Les arts de la pesca heu de millorar, per no enganyar-vos en les espècies que voleu capturar.

4.

No hi haurà més pesca il•legal i qui ho faça ho haurà de pagar.

5.

El fons marí no és un parc d’atraccions, si vols veure animals estranys, posat la televisió.

6.

Procura no augmentar la temperatura de l’aigua amb les teues accions,no ens agrada l’aigua calenta i haurem de fugir a altre lloc.

7.

Si no vols convertir-te en un porquet o una porqueta, recicla i reutilitza i deixa la platja neta.

8.

Aprofita les marees, les ones i el vent, per generar energies renovables i que l’ambient estiga més net.

9.

Els polítics han d’invertir en investigació marina, per poder viure més anys amb qualitat de vida.

10.

El que tu fas és molt important així que si vens a casa nostra no t’oblides que al marxar, molt neta has de deixar la mar.

95

QUIN FINAL DEL CONTE VOLS TRIAR?

Com vols que acabe aquest conte? Pots triar el seu final!

Arromangat les mànegues i tin la ment conscienciada, la Terra és cosa de tots i també els seus oceans.

No t’oblides que el 70% és aigua i no la volem contaminada!

Comença per les coses senzilles, dutxat en lloc de banyar-te, tanca l’aixeta al netejar-te les mans i les dents, no tires per la pica de la cuina ni oli, ni porqueria i els nostres amics del fons marí, t’ho agrairan amb simpatia.

Després d’aquest repassó, Tritó espera que ho hages entés.

Per més voltes que li dones, no tenim Planeta B, si no col•laborem entre totes, el món esclafirà en un pet.

En les teues mans i amb les teues accions tens molt de poder!!

96

97

98

99

100

101

President de la Falla

Ferran Frasquet Seguí Tinc el gust per segon any consecutiu de dirigir-me a tots els fallers, falleres i a tota la gent per a convidar-vos al Grau en falles.

Ja sabem que el Grau és bonic en qualsevol temporada, la seva morfologia ho porta, però a més a més en falles, resplendeix d’una manera un tant especial.

La primavera cuida molt bé, que els dies siguen clars i lluminosos, la suau temperatura que ens acompanya durant tot l’any convida a eixir al carrer per gaudir tant del temps ( que per suposat esperem ens siga tot el més agradable possible, i el sol ens acompanye durant tots els dies de festes), com de l’ambient festiu,- que per la part que ens pertoca-, procurarem no ens falte i siga divers i atractiu.

I jo com a president no tinc res més que dir-vos que gaudiu de les festes, tant dels monuments com de qualsevol activitat que desenvolupem en aquestos dies, que en són moltes i variades, on teniu per triar aquella que més vos sedueixi.

Amb aquest desig vos convide a tots a compartir amb nosaltres aquestes falles del 2020, que prometen ser especials.

Bones falles!!!

102

103

Noelia Martí Navarro Reina de la Falla MARGARIDOIA La primavera ha guanyat la cursa.

L’hivern, de moment, ha quedat endarrere.

De premi, una flor espera.

104

Entre l’herbatge, bocinets de sol, volves de neu escampades, que les marjals del Grau voregen. Juganeres perles, volen complaure.

105

Mireia Díaz Valdés Reina del Foc CAMAMILLA La primavera ha guanyat la cursa.

L’hivern, de moment, ha quedat endarrere.

De premi, una flor espera.

106

A prop de casa hi ha l’horta: el riu: la mar: el port.

L’edèn escollit per esclatar de fragància.

107

Vega Lozano Palomar Reina de la Festa DÀLIA La primavera ha guanyat la cursa.

L’hivern, de moment, ha quedat endarrere.

De premi, una flor espera.

108

Com un estiu exuberant, en un puny reclòs. Esclaten, rialleres, les poncelles.

Manolls de coloraines.

109

Maria M. Gimenez Ruiz Reina de la Poesia CRISANTEM La primavera ha guanyat la cursa.

L’hivern, de moment, ha quedat endarrere.

De premi, una flor espera.

110

La primavera de tardor animava els patis. Les finestres feien gresca.

Novembre s’inflamava.

111

Carla MarzalPeiró Padrina de la Falla GIRA-SOL La primavera ha guanyat la cursa.

L’hivern, de moment, ha quedat endarrere.

De premi, una flor espera.

112

Tija enterca, i encimbellada. Com un fanal, els moviments del veïns guaita. Lluna del dia.

113

Lema:

CIRC - UMSTร NCIES

Artiste: Explicaciรณ: 114

Alfredo Bayona Calatayud Pere Huerta Gonzรกlez

115

01 - INTRODUCCIÓ

Aquestes falles són especials. Són les del final de la segona dècada del nou segle. Per a uns altres – que no saben contar – són les primeres de la tercera dècada del XXI. Ens han instal•lat una enorme carpa múltiple a cada plaça de la ciutat. Carrers, places, parcs i jardins, tots els llocs de circ s’han abillat. Gandia vol celebrar aquestes Falles del Final. I amb l’espectacle del circ, l’espectacle del color i de l’alegria, ho vol celebrar. El circ faller, el circ de la vida. Amb piruetes i músics i equilibris per “doquier”.

Tots a casa, de malabars ja en fem, que mira que és difícil, arribar a final de mes. Que en el dia a dia nostre de fonambulistes i de trapecistes això està ple. I cal tenir en compte que a cada passa que fas, un pallasso et pots trobar. Ja sabeu que a aquestos, malauradament, els hem d’aguantar diàriament. No ens oblidem de la festa, que hui comencen les Falles. Gaudiu amb la música i rigueu amb la sàtira dels monuments. Que l’olor de la pólvora ens envolte per viure a tothora les Falles intensament.

El Circ de la Vida en definitiva. Amb la seua duresa, complicació, desencontres, allò que vivim i allò que amaguem. De vegades ens guardem les experiències viscudes un poc ben a dins.

De vegades acumulem un bon número de paraules ocultes, allò que no volem que se sàpiga. Les paraules ocultes. Les paraules refugiades.

Passeu, “passeu a casa nostra, si és qui hi ha cases d’algú”. Passeu i visitarem junts la Carpa de la Vida. Anem de la mà i ens endinsarem en ella a través de totes les seues circ-umstàncies.

De segur que sentit a tot li trobarem.

116

117

02 - L´OFRENA INACABABLE

La Fallera Major de Gandia desfilant a soles pel mig dels carrers de la ciutat. Sense ningú mirant-la. No hi ha cap faller o veí acompanyant-la. S’ha fet tardíssim i després de mil hores de cavalcada la gent ja se n’ha anat a casa. Esta avorrida la pobra, no s’ho creu. Fallera Major per a això? Açò s’haurà de parlar. Què li passa a la gent? Què li ha passat a Gandia?

Camina sola cap a la Plaça Major de Gandia: La plaça on passa tot el que ha de passar, la carpa del Circ Faller Anual, on les il•lusions, l’alegria, les decepcions, l’olor a pólvora, les músiques i les gales de festa, amb la seda i els jupetins actuen a la vista de tots, gaudint de la meravellosa festa que li dóna la benvinguda a la primavera.

Xiquets, xiquetes, majors, iaios i iaies festejant la fi de l’hivern. Fent una parada durant quatre intensos dies per desconnectar del Circ de la Vida Diària.

Igual hi ha sort i quan la Fallera Major arribe a la carpa, els màxims responsables de la festa prendran cartes en el assumpte. Haurem de repensar-ho tot? (una altra vegada) cavalcades?, seccions?, la bona pràctica als diversos jurats?, la gestió del soroll?, les novetats anuals?, la Nit del Foc?, els problemes amb els veïns? ...

Benvinguts a la Carpa Fallera on passa tot el que té que passar. Benvinguts a l’activitat frenètica de tots els actors, activitats i processos que donaran peu a la nit del dènou de març a l’espectacle de les flames erigides per celebrar l’arribada de la primavera, de l’any agrícola natural, que torna de nou a rodar.

La Fallera Major de Gandia camina sola les cadires estan buides. No hi ha ningú carrers buits. No s’hi veu ni una panderola la gent ha pegat a fugir. Tots són a Malibú

118

Però que li ha passat a la gent?

Pensa la Reina de les Reines Com aniré així fins l’Ajuntament?

“Que no soy la Niña de los Peines!”

“Jo ja he vist a la meua néta.

Jo me’n vaig ara, que fa fret au, arrepleguem la cadireta cuidem que tot es quede net”

Va pensant en el sopar, i està molt avorrida cap ‘ueleta’ pel carrer que li puga dir: “Hola” això no ho ha vist ella mai de la vida pensa en un bou sencer, i en una cassola

“Enguany no vorem passar la Fallera Major és molt estrany. No sé què li ha pogut passar no la vorem, no. Ja sabeu que em dol al cor ‘nemon’ ja xiquetes, ens haurem de retirar

Li fan molt de mal els peus directa a una farmaciola! al carrer no hi són ni els seus sembla mentida, quina gentola

La Fallera Major de Gandia camina sola les cadires estan buides. I als carrers ningú creu que ha vist un grill amb una panderola

I fins i tot li sembla prou estrany que els quatre músics de darrere no s’hagen parat tots al parterre a fumar amb un company

No et preocupes, de segur que tot s’arregla tu ets la Súper-Reina. No has d’estar amoïnada farem ben prompte un Congrés en tota regla i l’any que ve estaràs molt ben acompanyada

119

03 - PASSAR PER L´ARO

Sol dir-se. I és cert. Passem per l’aro. Així és. I sempre ho fem els mateixos. De vegades creiem que són els polítics qui ens porten a revolcons. De vegades creus que és la vida, que et tracta com et tracta, o creus que ets tu, perquè no sabem veure més enllà. Però no trobarem els culpables, per molt que busquem pels racons. Sempre hi ha al darrere qui sap menejar els fils. I ho fan sense que te n’adones, ho fan sempre molt fi. És que hi ha qui té més poder que els polítics? És que hi ha encara algú amb més poder, més enllà?

Potser una caterva d’Homes de Negre, o els poderosos del Wall Street o potser en siguen alts economistes que treballen per a bancs super-bancs, que són qui realment tenen allò, que la resta entenem per poder.

El trellat , el simple i pur trellat, no existeix el temps, tal i com l’entenem, és una fal•làcia el pobre ciutadà, sempre, és el qui resisteix aneu i espereu tranquil•lament sota l’acàcia Ja vau vore la burrera gran de la investidura armar la bronca del segle en el parlament eren tan espanyols que volien fotre el reglament aquestos impresentables tenen la cara molt dura Si vos fa mal el perol, entreu en una farmàcia és el millor remei, de sempre, per aquell que pateix i quan hi entreu, feu-ho amb seny i amb elegància que les aparences són més importants del que pareix

120

121

Des d’aleshores ençà Espanya està capgirada tres mesos en portem ja i no la tenim encarada

Escàndol, escarot, fer per fer “això ho rebente jo”

Espanya està totalment rebentada, espatarrada, buida, ningunejada, maltractada, insultada, desfeta, assustada, atropellada...

Espanya està maltractada buida, desdibuixada que no, que no és això no ho és, i no ho pot ser aquesta maleïda, ridícula i tràgica tragicomèdia, en ple segle XXI

Així, trencada, com la sentiu angoixada, Afonada dolguda, trista negada fotuda

Aquest país està aturat, aterrat venut, privat, cabrejat.

Maltractat fotut .

Ha estat una vergonya clar i ras. Aquesta investidura crits, insults, bajanades…

Des d’aleshores ençà Espanya està capgirada tres mesos en portem ja i no la tenim encarada

Però que collons vau fer?

I vosaltres parleu de monarquia On és la llum? On era?

I el trellat? Però què collons?

El senyor Cañizares porta tres mesos resant alceu a eixe home d’en terra i feu-li algo de dinar i que algú li diga ja, pobre, que no patisca tant que aquesta coalició infernal, molt ja no pot durar

Sembla mentida No. No és això. Fotre.

Ni els uns ni els altres us en falta molta a tots formació, valentia bastir la democràcia de debò.

Pobre criatura de fe igual no s’assabentat ves, arrima’t a ell Marifé i conta-li la veritat

Es va haver d’escoltar alguna gent per la policia. Perquè es poguera exercir el dret de votar en un Parlament europeu!

Però vosaltres què trobeu?

122

Ni els Sànchez, ni els Iglesias ni els Echeniques sou tots junts una pèssima imitació de banda però no banda de matons, ni la dels Pekenikes sinó de grans memos que es toquen la pansa Ni els Casados, ni els Arrimadas, ni “los Abascales” mireu-se bé, no feu tots junts ni mitja panda però no de juerguistes, ni tampoc de “xavales” sinó de grans memos que van de parranda

123

El ciutadà funambulista no sap si arriba a final de mes fa malabars i és equilibrista, i ha d’aguantar la burla dels demés El Circ de la Vida, xaval, que l’has de saber portar arribarem a final de mes?, ja no ho podré suportar En la corda fluixa tan crític tots ens veiem dia sí dia també enganyeu la panxa com pugueu, i que menge almenys el vostre bebè Aquest parell de figures, la ballarina i l’empresari discuteixen soto-voce, sobre el que du el talonari Aquesta dona estupenda que balla tan orgullosa és per a tots només una prenda ella val poc més, que cap cosa A l’empresari també li donen per tots els costats mil despeses, mil impostos i una espasa de regal uns negocis que no obrin i uns altres que estan tancats aneu, entreu ja a matar, que a ell ja li té igual Una llei per l’autònom, no voràs aprovada tu de mal-sobreviure , seràs un artista o penges d’un fil, com penja l’equilibrista o t’hi fas ben boig, com un contorsionista.

I en aquesta part de la falla, patint com sempre tenim el faquir desgraciat, que no té ni ventre

124

Posa-li el llit punxegut eixe, que tenim també a la falla tu no el voràs que es queixe i tot el que pensa, s’ho calla.

Aquest faquir nostre amb aire tan tranquilot és del que atansa les cobres amb la música de feres representa al poble afeblit, alié al “quasi tot”. perquè s’empassa com ningú les penes, que són de veres Els problemes: les víbores que et converteixen en faquir, es fan clarament en tu, en menys del que canta un gall problemes tan grossos, amic, que no et deixen ni el turbant hem d’anar tranquil•lets, no fer de les coses un enorme guirigall pel poder anar bregant, dia rere dia, sempre d’una forma elegant

125

04 - VISITATIO UNHESQUI

Quan t’acostes per Gandia i visites l’Insigne Museu de la Festa de la Florejada Primavera Festejada, més popularment conegut com a el Museu Faller, t’hi trobes amb el millor museu de la festa en tot el territori festiu valencià. De seguida dius, si no ets d’ací, al març vinent venim a Falles [!] I després passa el que passa. Que te’n vens cap a Gandia en falles i te trobes amb el que te trobes.

Falletes infantils passant com d’especial en la millor plaça del poble. Falliues fetes a presses i correres amb els sobrants de les cavalcades infantil i major. O bé un bon dia te topes amb una caguerà punxà en un palo, a la primera plaça que tens quan eixes de l’estació del tren i t’endinses cap a dins de Gandia i la fan passar per falla, o bé te trobes amb tot el rebuig d’una fusteria i unes quantes varetes muntades en vertical i et diuen que és que ells són ecològics…

Ai, senyor. Que dura és la crisi aquesta que no passa, barrejada amb la mal entesa competició i feta passar davant de tots com a cosa de la tradició. Que no ens hem assabentat encara, que aquesta gran festa nostra, és patrimoni mundial del mundial “mundo” món, i que hem de llavar-li la cara, en benefici de tots.

Ara, en aquesta altra part de la nostra falla viem plantat un simpàtic lleó de gran talla abillat com veieu, així, de forma tan cuidada.

Es el presentador. Ens farà una visita guiada Personal de l’UNESCO per Gandia s’ha passat i tal desgavell han pogut veure i comprovar que descol.locats aquesta gent s’ha quedat que ací no faran nit, que no s’hi volen quedar

126

127

El bons xics que a Gandia venien de visita s’han trobat una falleta menuda, de tercera enmig – de debó - de la Plaça l’Ajuntament i els han dit que era d’Especial Verdadera i que del que han vist, no dir ni mú, ni esment sinó al gandians fallerets els en caurà la carasseta però si sentiu per això curiositat això s’acaba per sempre senyorets i ara sí que sí, ara va de bo, de veritat les falles nostres ja no tindran més secrets

També hi ha un altre de moviment ara ja no és anònima l’explicació el nom de l’explicador: A la portada.

Estrenem a les falles nova era batejada pel super congrés sé li ha donat a tot una volta sencera per contentar a tots, fins i tot a vostès són les falles del mil•lenni, sí, aixó és aquestes són les falles del progrés

Tinguem tots ben clar senyores i senyors que haurem fer sempre molt bé les coses si el regal de l’UNESCO tirem a les bosses ens vindran uns temps no prometedors

Ja no serà tot tal i com era ara el dret estarà del revés millor serà també la primavera la tomaca, la bleda i la bacorera fins i tot tu, estès o no estès això ara hi queda ben palés les millors falles, de la biosfera Una sola cavalcada i no dues es com el llit de faquir sense pues diuen que és cansa la gent al casal això de siliconar sembla infernal pegar paperets no és per al personal després, tiraran de menys ambdues

128

Alguna serà fàcilment rebutjada que no és més que un aclariment les manies contra la versificació han trobat per sempre la solució esta i esta i esta: No! segurament aquest podria ser el procediment

El turisme faller farà o no farà facturació però ací el que no he de perdre de vista és que per damunt de tot està la tradició Els èxits increïbles de la nostres falles en conjunt no poden tirar-se a perdre, per la humana condició recordem sempre doncs, i posem-ho ben a punt: Gandia: Tradició i cultura. Sempre: Cultura i tradició

129

05 - LA MAR DE PLÀSTICS

La Mar de Cultures, en diuen. La Mar Nostra, li diem. Ací ningú ens adonem que aquesta mar tan nostra, tan rica en cultures, tan important a nivell global pel que fa a l’ecosistema i tan i tan important per a nosaltres pel que fa, principalment per la cultura, és ara per ara, una immensa mar de plàstic.

Tenim davant nostre, a quatre passes de la falla, un escenari impossible producte de la nostra incompetència com a sers humans. No sé si aquest nom, allò d’humans. Ens el mereixem.

De tota manera, ahí estem. Fent malbé la naturalesa, fem malbé el món que ens envolta. L’espècie d’entre totes més clarament deutora amb la Natura, i l’única que la maltracta i la desgracia i l’anul•la descaradament.

Ací davant tenim a la foca amb una pilota en el morro ens vol dir ara algo que toca sentiu!. Anem a fer-hi corro Ens parla del medi-ambient ens conta sobre la Mare Natura d’aquestes coses que fa esment hem de tenir tots molta cura no actuem ací mai amb usura Una mar de plàstics ens rodeja tinguem-ho ben clar a la ment la por que la mar cobeja no necessita cap aclariment

130

És una qüestió molt greu actuem amb deteniment el problema l’has de fer teu Aquesta pilota que mostra és la Terra, el nostre planeta considerem-la que és nostra i cuidem-la de bestreta Hem matat la mar amb plàstic som l’espècie actual animal que fa entre totes, més fàstic Es va fer el desembre passat ací a l’Espanya esta nostra un important esdeveniment i la gent animosa va fer-hi costat

S’hi montà una gran cimera parlàrem sobre el mediambient ara que el problema fa costra i d’ell ningú no és conscient Vingué una xiqueta estrangera amb eixa cara d’estar enfadada demanà que cuidàrem de l’esfera que no para de ser maltractada És una qüestió aquesta que duu cola i la nena – què raro - fou criticada digueren que si havia d’estar a l’escola però en cap moment fou escoltada per això, xicones i xicons, no desfeu el corro ni maltracteu la pilota que té en el morro Pensem en el símbol que representa la foca i cuidem la natura, que és el que pertoca

131

06 - DESEQUILIBRIS FOSILITZATS

En aquesta Gandia en Falles, enveja de tota aquesta part oriental de la península i d’un poc més enllà, hem de saber gaudir de la festa. Ja no diem tranquil•litat, i pau veïnal, que això ara per ara està prou mal, sinó que senzillament que hem de ser capaços de poder desconnectar de tota la rutina alienadora del dia a dia. Ara toca cassalla. I música. I l’aldarull meravellós de les criatures ataviades de festa ballant a l’aire de la dolçaina i al ritme del tabalet. Ara toca esmorzar. Esmorzar i dinar i trucar i ballar. I tornar a esmorzar. Ha de ser un no parar, que això s’acaba prompte. Ahir estàvem en la plantà i ara ja , quasi, ja estem en la cremà. Ara toca Falla. I aquesta és la nostra! La falla del barri, que ben xula que està. Mireu, acosteu-se, que la tenim ací davant.

Ara toca barri. Barri de Festa, sí, de festa. Així en majúscules. Barri de Festa, clar. Ja baixa la gent a mirar. Xiquets amb una pilota, que volen jugar. Un d’ells pregunta, que què vol dir el cartell. I l’altre confirma: que tampoc no en sap llegir ell. Tenim quatre dies pel davant. A viure la festa xicones! A viure les falles xicons!

Aquesta falleta és discreta s’enfila orgullosa cap al cel i la filla de la Tia Enriqueta aquella que li diuen Maribel Comenta les escenes de la falla aguantant de vegades la rialla Primer s’apara i mira el remat: un gran señor lleó, tot aprimat que salta prest, passant per l’aro sense cap temor i sense reparo

132

133

El lleó porta nugat al cap un barret sobre el qual hi ha un mico, xicotet que està tocant la flauta per un ratet I allà, un ninot de circ ben abillat està tot estampat allí a la paret Redéu tu!, quina hòstia s’ha pegat aquest ninot de la falla, pobret I la filla de la dona d’abans, l’Enriqueta aquella nena menuda que era Maribel, la foca que té al davant, mira fixament no sap què vol dir, ni la foca ni el cartell però es queda llegint, parada i calladeta sembla que parla d’algo de l’ajuntament Me n’adone com tots vénen i vénen a vore tranquil•lament la nostra falla uns de punt en blanc, això no falla els altres, la majoria, amb el que tenen Que bonica que és aquesta festa Mare! I damunt et fa menejar la testa que si el volum, que si allò dels acabats que si l’ equilibri, el risc i el cadafal amb la boca oberta, tots parats aquesta festa única no coneix cap rival Un xic molt simpàtic, bon amic de la Maribel, que un ull li mira a terra i l’altre li mira al cel, m’ha dit que d’equilibris enguany la falla parla també m’han dit al moment, que això és cosa d’ell que no li faça ni cas, que l’amiga, és una tal Carla que el xic dels ulls trobats, no sap de què s’hi parla

134

Equilibris, doncs. I acabats, i pintura i composició això de la falla valenciana és tot un gran món però principalment, això és cosa d’antiga tradició m’acaba de dir un xic que diu que li diuen Ramon Si d’equilibris en parlem, ens tiraríem mil hores parlant. Són desequilibris, més vés, millor parlant. Que no arribem a final de mes, i de seguida ens adonem que la vida ens és molt dura i que és ben difícil dur una família endavant. I tot això tement a totora, que la casa ens llevaran.

No és món de polítics i ja està. Hi ha qui mana de veritat. Tu votes i tries alcaldes, regidors i presidents. I de seguida te n’adones que així la cosa no és.

El Circ de la Vida que ens tracta al revés. A cada cop els rics més rics ho són. I els de baix, els normalets, eixos que no tenen ni barcos ni xalets, van tement pel futur, menjant-se les parets.

Ací hi ha un pallasso, que per inconscient s’ha estavellat qui li mana al xic, clavar-se dins d’un canó fumejant si li mires bé la cara al xicon, encara que està rebentada te n’adones que és un polític d’eixos, dels que anava fardant crec que és el Rivera eixe, que la seua carrera s’ha carregat subestimant a tothora el poble i passant també de l’electorat Un canó que a la falla, representa les eleccions aneu amb cura sempre i mostreu respecte xicons si vols ser tu un dels que mana i polític vols acabar no pot ser “de la notxe a la mañana”, t’ho has de currar La Gran Hòstia comenten que l’escena vol mostrar però la “bacà” aquesta ha sigut descomunal Tots els partits de Gandia tots els partits s’han dividit tots de brabates han patit i l’hòstia ha estat “sin igual”

135

136

137

El Compromís tirava per dalt el PP es va quedar bocabadat al “Siudadanos” ni se l’espera i eixe, el Podemos, està badat Els victoriosos de les eleccions van resultar uns còpiamones ara a tot hi ha que posar-li noms aquells tiraven del jardí botànic i estos tiren de riu, que és més bonic En aquesta altra escena que segueix que és l’escena del forçut i la barbuda és l’exemple del que Espanya pateix representen l’Espanya febla i dolguda Un tira-i-afloja parit pel tio de la coleta al “Sànches” li ha fet agarrar molta poreta mesos i mesos de pura i negra vergonya semblà que vindrien encara més eleccions si finalment hagueren vingut unes terceres el Poble, fartet, hauria agarrat la porteta i després no volen que els enviem a les galeres i que la gent els “tatxe” com un tall de mamons Tant a Madrid, de polítics, com a València tenim als dos llocs la mateixa equivalència no són res més que polítics ocupa-poltrones i amb bona cosa de gambes i de litrones Ací veiem a Ximo Puig, l’Honorable, i al seu valent i gandià assessor els dos fan una parella envejable un n’és el Rei i l’altre l’ambaixador

138

Sembla que ara a la Generalitat han contractat més personal: hi ha una Deessa de la Fortuna -que segur que hi ha més d’unatirant milers d’euros amb normalitat amb assessors i assessorets i assessoricos i això, permeteu-me, això no és normal Aquest ós formidable que ací veieu representat és un digne assessor dels que quasi no n’hi han a ells quan els busques, te n’adones que no estan treballa l’ós de valent contant els milers que ha cobrat Aquest ós prominent que te pinta de senyor és un altre assessor pagat per l’Ajuntament Això dels assessors és una poca vergonya pugeu amb els ascensors i sereu Don i Doña Ara tenen un altre nom, cavallers ara es diuen Director General i si tu volies ara estalviar diners vas a continuar pagant-los igual La Deessa blanca de la Fortuna s’hi veu pobra fora de lloc Financiació? Toca’t la pruna!

Cap els polítics sap fer el joc

Ni per al Puig ni tampoc per la Bonig demanar diners per a la Comunitat Ella: La Presidenta, eixe és el seu desig i eixa és la prioritat, de veritat.

Té sang d’orxata el nostre Presi Puig no sap ben bé què vol dir governar si li demanes acció, aleshores se’n fuig pobre, més no li pots demanar Això sí: ha convençut als partits perquè li aproven els pressupostos però res més trau dels maleïts que no paren de donar-li roscos Perquè a banda del fucking finançament el senyor Puig i la senyora Oltra, l’altre Cap no passen ara pel que seria un bon moment el Botànic II este, està prou més que trencat I si voleu ara i continuem la falla mirant veiem un clara situació que era d’esperar un pobre xic que els pinyols s’ha trencat en aquest gran carril bici tan ben dissenyat Que visca la Mare Superiora i els llestos de l’Ajuntament això, xavals, més tard o d’hora serà un embús per a la gent La intel•ligència no es barata i de fet, costa de trobar però això de clavar “la pata” això no es pot superar

Bicicleta per amunt, claxons de cotxe I demés. És que no sabeu més?, és que penseu al revés?

Que visca la Mare Superiora i els llestos de l’Ajuntament això, xavals, més tard o d’hora serà un embús per a la gent El Grau sencer es negava i la gent no ho volia tampoc Perquè vos importa una fava?

Haurem de pegar-vos un toc?

Aquest és un gran signe de la Gandia intel•ligent la Smart City de Diana, no sé si és bo per a la gent De tan llestos que som, hem eixit al noticiari “garrafal embús a l’estiu” va dir el telediari hauran previst realment, el que vindrà a l’estiu?

Viviu a la Ciutat Intel.lent, per tant, de què patiu?

Ningú té res a dir?

Ni tampoc el nou? És que al tio Pascal li agrada aquest percal?

Pascal, el nostre disco-xic trasnotxat no hi volia ser, al govern de la Diana i estudià seriosament la possibilitat d’anar-se’n a casa amb tranquil•litat per tocar-se, tot sol, pobre, la dolçaina “Què faig jo ací a soles? Si només en sóc un?

Això de la política m’ho hauré de meditar tinc por d’estar ací només per molestar millor m’ho pense, sí, i pille un vol a Cancún”

139

La intel•ligència en Gandia és molt gran i també s’ha vist reflectit en Cultura que d’Una l’han deixada en Quatre ja ni és per als joves ni per la gent gran per favor, que vinga el Chikiliquatre, a vore si ell pot aportar algo de frescura [Reflexió: La Cultura en minúscula] Sé que després del passeig estaré sola. Necessite veure’t sentir que hi ets. Hi ha encara el record vívid de les passes, de la conversa Les teues mans, i aquell llibre la sobretaula de sentiments a flor de pell la sobretaula mirant-te sabent-te a prop.

Les teues mans i aquell llibre recordar la sendera del nord la que t’apropava recordar-te, sabent-te ets part del meu dia silent Aquell llibre ho era tot.

Aquell estiu tu fores el meu llibre No hi hagué un Jo sense un Tu i no hi pogué haver aquell Tu sense el llibre, aquell llibre que vas ser tu

140

Aquell llibre que ho era tot.

[Reflexió: La Cultura en majúscula] ACONSEGUIR CULTURA DELICIOSA ÉS UNA CARRERA MOLT DURA TU NO T’ESPERES GRAN COSA HAN FRAGMENTAT LA CULTURA EL SERRANO: EL GRAN CONTENIDOR SI T’HO PRENS MOLT SERIOSAMENT VORÀS PROMPTE QUE L’AJUNTAMENT EN AIXÒ DE LA CULTURA FA PUDOR SI VE NADAL, O SI VENEN REIS NO CAL ANAR A LA CAVALCADA SÓN MOLT POCS I PORTEN PEIX QUAN ARRIBES, JA ESTÀ ACABADA SI ETS GRUP DE DANSA O DE TEATRE MILLOR VES, TORNA-TE’N AL CATRE MAI SERÀS PART DE LA CULTURA TU NO VIURÀS AQUESTA AVENTURA ENS FAN LA FIRA PER QUATRE PESSETES ÉS NECESSARI UNA GRAN RENOVACIÓ TINDRE MÉS GANES, I UN POC D’IL.LUSIÓ NO ESTARSE’N A CASA, FENT MONGETES CANVI DE CARES JA VA FENT FALTA ELS DIREM ARA A LES ELECCIONS: VOLEM CULTURA A BORBOTONS I NO MÉS BOFETADES A LA GALTA PRENDRE’S LA CULTURA SERIOSAMENT NO SÉ SI SERÀ COSA DE L’AJUNTAMENT

141

07 - CIRCUMSTÀNCIES COMPLEMENTÀRIES

Durant aquestos dies de falles tenim prohibit deixar de disfrutar a cada segon. De tota manera, abans de tancar l’explicació i ací a peu de la nostra falla, volem repassar totes les circumstàncies secundàries d’aquelles de què no sempre en som conscients. Tot i que les circumstàncies personals de cadascun ens porten per segons quines senderes. Prohibit estar tristos. Gaudim de les falles, sempre.

Celebrem les circumstàncies que ens han fet ser valencians i fallers. I celebrem també que aquestes, les circumstàncies de la vida, són les que et fan ser com ets: Fallera, Mamà, Arquitecta, Feliç, Xiqueta, Estudiant, Anciana, Lectora, Presidenta, Filla, Música, Escriptora, Germana, Pintora, Mestra, Valenciana... Valencianes i Valencians Fallers. Sempre.

7.01 - EL COMPLEMENT CIRCUMSTANCIAL DE TEMPS Vivim en l’Espanya de la tàblet. És el moment en què segons s’entén a tot arreu estem plenament connectats, a tota hora, a través de tàblets, mòbils, ordinadors de tota mena, etc. Hiperconnectats. Però no, això és només aparentment. No és real. Vivim el temps de la no-comunicació. De la individualització extrema a través de l’aïllament progressiu de cadascun dels humans de la resta d’individus de la seua comunitat.

142

143

7.02 - EL COMPLEMENT CIRCUMSTANCIAL DE LLOC La Mediterrània, la mar farcida de cultures, de la joia de viure, d’història. El foc faller actual nostre ha estat sempre present arreu de les terres que la rodegen. En la Toscana antiga, abans que Itàlia fos Itàlia, les flames de les fogueres que es feien als pobles saludaven l’equinocci de primavera i, curiosament, cada 19 de març celebraven el Dia del Pare. Les nostres coques de dacsa, el pa àzim redó - extés per tota Siria i pel Magrib – o la pizza iltaliana, per exemple, són variacions del mateix producte culinari mediterrain: aquestos productes són cosins germans.

7.03 - EL COMPLEMENT CIRCUMSTANCIAL DE MODE L’amabilitat com a punt de partida. La solidaritat, pensar en els altres, com a raó principal d’acció. D’acció social, grupal. La Mediterrània com a actitud.

7.04 - EL COMPLEMENT CIRCUMSTANCIAL DE COMPANYIA Esta nit toca sopar. Nit de Casal. Beurem bona cosa i farem una trucà. Ja hem quedat per esmorzar. Diumenge farem la partideta. També vindrem al Casal. Enguany canviem d’artista, alguna vegada tocarà guanyar. Ja tenim totes les reines. La meua filla també farà el festival, enguany serà delegà. El meu veí s’apunta a la falla. Divendres vindrà a sopar al Casal. Divendres farem també una trucà. Nit de Casal.

7.05 - EL COMPLEMENT CIRCUMSTANCIAL D'INSTRUMENT

144

La política com a instrument. L’eròtica del poder. Entrar de ben jovenet i que no et lleven mai de la poltrona. “Este no ha treballat mai” “ Pa’ que em furten uns altres , que em furten els meus” “Que tu no faries el mateix?” “Això és mentida” “Això ja fa temps”, “I tu més”…

Vindrà mai, algun dia, que hi tindrem els polítics que ens mereixem?

Vindrà mai, algun dia, en què veurem el poder transformador de la política?

De veritat?

145

7.06 - EL COMPLEMENT CIRCUMSTANCIAL D'AFIRMACIÓ Practiquem ara i sempre l’Afirmació resolem la vida de qui tenim al voltant tots nosaltres hem de ser la solució No rebutgeu mai ningú per la seua condició parleu-li a la gent de tu a tu, no perdeu l’ocasió de la diversitat sempre farem bandera, bandera de veritat Que cap de nosaltres és diferent ni som peces d’un altre ‘Betlem’ si diguem ‘Ells’ com a tractament estem, fent les coses ben malament 7.07 - EL COMPLEMENT CIRCUMSTANCIAL DE NEGACIÓ “No hi ha canvi climàtic. M’ho ha dit el meu ‘primo’. Eixa xiqueta tenia que estar a l’escola. Està manipulà. Tot es mentira. Això no és de veres. No es mata cap dona, tot és una fal•làcia. Als homes també els maten. No va ser violació. A ella li va agradar.

Ella s’ho va buscar. Mira com anava vestida. I que feia ella sola allí? No és de veres no.

No és cert, no. Això no és una democràcia, això és una partitocràcia, és pitjor que la dictadura… No és veritat, això no és veritat” 7.08 - EL COMPLEMENT CIRCUMSTANCIAL DE CAUSA [La primera causa: salvaguardar la llengua, la poesia, la comunicació…]

Construiré mil ponts mil vegades, per bastir la llengua de la terra erma. Construiré mil ponts mil vegades, per a no oblidar-me mai, mai, la llengua de la nostra terra.

Caminaré mil passes més enllà dels somnis impossibles. Faré mil passes, amb tu de la mà, recorrent junts la llum del capvespre vestida d’emoció.

146

Abraçaré l’estima per la llengua, sempre, i amb tu l’ensenyaré pels camins i les revoltes. Pels tossals, per les dunes i per les cases sense portes.

147

Descriuré els cossos que s’estimen, escriuré el deler de tocar-se, amb el mantell de la nit a sobre, per explicar-nos-hi els misteris, vora les flames, sota els estels.

Dibuixaré senderes per trobar-nos-en, per a no oblidar-te. Escriuré senderes a l’ànima creadora per anar-hi a veure’t, per trobar-te. Sempre. A dintre.

Anul•laré distàncies, massa empoderades, per rescatar tot d’una, les nostres vides angoixades, les nostres vides declaradament esmortides.

Simularé silencis, on guardaré l’essència de les coses. Guardaré buits, on viuran per sempre els records nostres, on reviscolaran a la primera pausa altiva.

Construiré mil cases mil vegades i totes amb mil finestres cadascuna. Et visitaré mil vegades i portaré mil capsetes de mel i pruna, per les vesprades, amb les mil felicitacions dins de cadascuna.

Explicaré les pors amagades. Parlaré la llengua de signes. M’aproparé en silenci per l’esquena. I et diré, una I mil vegades : t’estime, t’estime, t’estime.

Caminarem junts els nostres somnis. Assaborint el març per les teulades . Construirem mil converses madures, durant mil i una vesprades. Parlarem la llengua dels cors. I la de les mans, carícies i petons. Parlarem la llengua dels avis i amb molta, molta cura, la farem present a les pàgines de març. Sota la forma de petit llibret. Sota la forma de grans somnis.

7.09 - EL COMPLEMENT CIRCUMSTANCIAL DE FINALITAT [ I ara, a mode d’epíleg. Doncs hem arribat al final]

148

Amb aquestes darreres línies acabem. ací tanquem la nostra senzilla tasca demanem mils perdons, ja més no sabem no volem cap pinyata ni tampoc la casca només reclamem l’enteniment, i una placa I que hageu gaudit tots, això és el que volem

Les mil i una voluntats que tenim a la falla es mereixen totes el major dels respectes no hem volgut mai clavar canya ni tralla sinó el Joc amb les Paraules, com aquestes I tractar de divertir al jovent i la xicalla i no posar-li al camp ni portes ni finestres són coses de la vida, que sempre riu i balla i de totes hem parlat, siguen bones o dolentes Guardeu doncs, eixa mala cara i eixa navalla i tota la caterva eixa de punxeguts objectes i gaudiu tots amb plenitud i una bona cassalla amb la bona gent que tenim a la nostra falla que en cap lloc tindreu persones com aquestes gent fantàstica i meravellosa i de molta bona talla I gaudiu també completament de les festes ací no en diem bovades ni parim morralla que la crítica no vol anar a les palpentes sinó amb veu alta i clara, la que mai no calla.

[I recordem, recordeu. Redéu] Que ja arriba l’equinocci ancestral saludant el nou cicle del camp gaudim del temps primaveral i oblidem la tempesta i el llamp.

149

150

151

CÀRRECS DE LA FALLA GRAU

PRESIDENCIA President Sot-president 1er Sot-president RRPP Assessor Espiritual Protocol

- Frasquet Seguí, Ferran - Frasquet Vila, Eladi - Camarena Cuenca, Agustí - Marzal Vidal, Enrique - Peiró Ripoll, Lolin

SECRETARIA Secretari Sot-secretari

- Estrela Rodenas, Manel - Viciano Orihuel, Javi

ÀREA ECONÒMICA Tresorer Comptadors

- Marzal Vidal, Enrique - Puig Martí, Laura - Ramos Fayos, Vicent Lotera - Puig Martí, Mª Dolores Delegat de quotes - Santiago Berto, Felip Delegat de cobro de barri - Pistoni Durá, Rosi

152

ÀREA DE FESTES Delegat de festes Sot-delegat de festes Delegada artistica Delegat de Jocs Delegada de Cavalcada Delegats de Monument

Delegat Cremà Delegats D’albaes Delegada reds socials Casalers Delegat cartelleria

- Mascarell Pérez, Adrian - Diaz Viciano, Carlos - Marzal i Periró, Carla - Camarena Cuenca, Agustí - Valor Garcia, Blanca - Frasquet Sanchez, Xavi - Ramos Fayos, Vicent - Alandete Durá, Lluis - Garcia Perez, Manuel - Viciano Orihuel, Dani - Grimal Sanchis, Juan - Esrtela Palma, Laura - Orihuel Figueres, Paco - Aparisi Fort, Mauricio - Alandete Durá, Lluis

ÀREA DE CULTURA Delegada de llibret - Marzal Peiró, Mamen Delegat d’emissió - Mengual Brunet, Vicent Delegada D’informatiu - Tarin Mengual, Gabriela Delegada de Curtmetratge - Esrtela Palma, Laura ASSAMBLEA JLF

- Frasquet Segui, Ferran - Estrela Rodenas, Manuel - Frasquet Vila, Eladi

JUNTA DE GOVERN

- Frasquet Seguí, Ferran

CRIPRI

- Perles Ivars, Jesús

EXECUTIVA Aparisi Cucart, Mabel Camarena Cuenca, Agustí Díaz Viciano, Carlos Estrela Rodenas, Manuel Frasquet Seguí, Ferran Frasquet Vila, Eladi Martí Rodriguez, Cristina Marzal Vidal, Enrique Mascarell Pérez, Adrian Moncho Palacio, Elena Palma Macias, Toñi Rodriguez Vila, Paula Sanchez Amat, Cintia Valor Garcia, Blanca Viciano Orihuel, Javi

153

VOCALS Abad Hermono, Mari Carmen Alandete Durá, Ariadna Aparisi Abad, Maria Aparisi Martinez, Juan Bautista Aparisi Pistoni, Alicia Arcos Aranda, Adolfo Balbastre Catalá, Andrea Balbastre Faus, Juan Jose Buhigues Martinez, Fidel Campillo Orengo, Javier Canovas Cañas, Pedro Canovas García, Miriam Canovas Sanz, Lucia Canto Romero, Ana Virginia Castaño del Olmo, Damiá Catalá Martí, Miguel Angel Catalán Lagoa, Francisca Caudeli Sancho, Claudia Ciurana Sanchez, Yolanda Climent Rabal, Joana Cucart Orozco, Carmen Diaz Valdés, Mireia Embuena Peiró, Carla Estrugo Marzal, Sonia Faus Martinez, Ana Fayos Arago, Patricia Fernandez Fernandez, Rocio Figueres Mengual, Andrés Figueres Sancho, Marina Francés Bataller, Alejandro García Castelló, Iván García Castelló, Rebeca Garcia Escriva, Laura

154

Garcia Moncho, Lola Garcia Santamaria, Maite Gimenez Ruiz, Maria M. Grande Piris, Inma Grimal Pomar, Carla Grimal Sanchis, Josep Hidalgo Martos, Juan Vicente Ibañez Vila, Carlos Jimenez Martinez, José Pedro Lacasa Sancho, Paloma Lledó Orihuel, Marta Lloret Ferrer, Antonio Lorente Aparisi, Carla Lorente Genis, Marc Lorente Palonés, Ana Isabel Lozano Castellano, Paco Lozano Palomar, Vega Martí Miro, Maria Dolores Martí Navarro, Noelia Marté Rodriguez, Marisaro Martinez García, Juan Miquel Torro, Alejandro Jesús Moncho Mengual, Salvador Montaner Sanchis, Adrian Morell Piera, Natalia Moreno Maldonado, Fernando Moreno Marti, Sara Murcia Moncho, Maricarmen Murcia Moncho, Noelia Navarro Puig, Chelo Orengo Femenia, Vicente Ortiz Niza, Manuel Palacio Ferrer, Maria Teresa Palomar Sanz, Maribel Pascual Castelló, Alex Patón Godino, Luisa

Payá Berto, Maribel Payá Canet, Amparo Peiró Miñana, Mikael Pellicer Faro, Maria Dolores Perelló Perez, Maricarmen Perez Lucio, Eva Piris Hermoso, Manolita Pla Benavent, Paco Pomar Milvaques, Maria José Prieto Lloret, Ana Maria Prieto Lloret, Susana Puig Capsir, Benjamin Puig Ramirez, Francisco Daniel Rabal Estruch, Rafa Ramos Escalera, Vicent Rodriguez Cortes, Rosario Rodriguez Morant, Alicia Rodriguez Sabater, Ana Ronda Cardona, David Sanchez Sendra, Patricia Sanchis Ferri, Isabela Sancho Piera, Fina Sancho Piera, Mari Lola Santiago Ferrando, Carolina Santiago Ferrando, Paula Sanz Garcia, Maria Angeles Signes Martí, Sonia Valdes Roig, Montse Valor Perez, Tomas Vela Bernal, Miguel Viciano Escartín, Nadia Viciano Tudela, Maria Viciano Tudela, Sandra Vila Ramos, Maria

JUVENILS Arcos Sanchis, Marta Frasquet Sanchez, Cintia Lloret Aparisi, Maria Mascarell Perez, Carolina Mengual Martinez, Angela Sendra Gomar, Mireia

INFANTILS Arcos Sanchis, David Bohigues Catalán, Cristian Borreda Rodriguez, Andrea Borreda Rodriguez, Pepe Burguera Bernabeu, Alba Campillo Faus, Carla Campillo Faus, Paula Dieguez Maseguer, Keila Dieguez Meseguer, Tania Escriva Vidal, Aitana Fort Martinez, Jesús Gallego Grandre, Leire Garcia Paya, Alvaro Garrido Castelló, Alma Garrido Castelló, Mara Grimal Canovas, Daniela Grimal Llobell, Joan Hidalgo Puig, Leo Lloret Aparisi, Joan Lloret Aparisi, Laura Lozano Palomer, Maria Marzal Bernal, Maia

155

Miquel Prieto, Alejandra Miquel Prieto, Claudia Miquel Prieto, Jorge Miró Dos Santos, Daniela Miró Dos Santos, Maria Orengo Fernandez, Iker Parreño Ciurana, Eric Parreño Ciurana, Kevin Perles Moncho, Julia Pla Lacasa, Bella Rabal Canto, Gabriela Roig Morell, Jaume Roig Morell, Paula Sendra Gomar, Isaura Yeste Rabal, Nicolas

GUARDONS FDF Gesmil d´or Gesmils d´Argent

Aparisi Pistoni, Alicia Puig Martí, Maria Dolores Rodriguez Cortés, Rosario Morell Piera, Natalia Rodriguez Vila, Paula Martí Navarro, Noelia

PREMIS FALLA GUARDONS FALLA GRAU Festival Musical Emissió Fallera Informatiu Faller Curtmetratge Truc Senior Mixt Cabalgata Major Cabalgata Infantil Falla Major Falla Infantil Ingeni i Gracia Major Generalitat Valenciana

156

1r 2n 4t 5é 2n 4t 4t 1r 2n 78º

Escut d´or

Escut d´Argent

Moncho Mengual, Salvador Valdés Roig, Montse Aparisi Cucard, Mabel Aparisi Martinez, Juan Cucard Orozco, Carmen García Castelló, Iván Perles Ivars, Jesús

L’associació cultural falla Grau agraeix profondament la col-laboració de totes i cadascuna de les empreses que ha volgut participar en el nostre llibret.

Així com als fallers d’honor, entitats, empreses i persones que desinteressadament han facilitat les coses per que aquest llibre arribés a les seues mans.

A Tots: Moltes Gracies!!!!

157

158

159

160

161

162

163

164

165

166

167

168

169

170

171

172

173

174

175

176

177

178

179

180

181

182

183

184

185

186

187

188

189

190

191

192

193

194

195