Llibret Falla Grau 2023 by llibretgrau

FALLA GRAU 2023

JOCS i JOGUINES índex:

6- Introducció.

32- Saluda del Presidentde la Junta de de Districte.

34- FFMM de Gandia.

36- President Infantil: Iker Orengo Fernandez.

38- Reines Infantils.

42- Reina de la Falla: Bella Pla Lacasa.

44- Reina del Foc: Paula Moreno Almarza.

46- Reina de la Festa: Elia martínez Rodríguez.

48- Reina de la Poesia: Alejandra Miquel Prieto.

50- Reina de l’Art: Àngela Estruch Pérez.

52- Padrina: Paula Prieto Gómez.

54- Fillolets.

58- Falla Infantil.

60- Crítica Falla Infantil.

76- Col·laboracions literàries Infantils.

78- David Lurbe Sanz (Retornar a la Infància).

84- Mercé Lloret Llópis (La Nina).

90- Rosa maria Fernández Rosado (Els xiquets i les xiquetes no juguen aprenent, però aprenen perquè juguen.

94- Teresa Sánchis Labios ( Jocs Perduts).

100- Marta Vela Bernal (La història de Zola).

106- Pau Plana Peris (Jocs per a xiquets).

114- President: Eladi Frasquet Vila.

116- Reines Majors.

120- Reina de la Falla: Lucia Cánovas Sanz.

122- Reina del Foc: Rebeca Gsrcía Castello.

124- Reina de la Festa: Marta Lledó Orihuel.

126- Reina de la Poesia: Carolina Mascarell Pérez

128- Padrina: Myriam Cánovas Garcia.

130- Falla Major.

132- Crítica Falla Major.

148- Comissio de la Falla Grau

156- Col·laboracions literàries.

158- Alberto Bou Pérez (El joc en el museu i la gamificació).

162- Andrés puig de la Muela ( Joc).

164- Carlos Alfonso (L’àrbre, el joc i l’incunable).

168- Josep manuel Izquierdo (Poema)

172- Daniel Martí (Del jocós joc del llenguatge).

174- Elena moncho Palacio (La ludopatia).

180- Anònim (Al parc de la mar).

182- Fanny Vivens i Lucas (Ni tan malament ens hem quedat).

186- Joan Deusa i Josep Lluís Roig (Unes paraules inventen un joc i creen una obra automàtica abans de tornar a casa).

188- Mar Ferri Boix, Beatriz Domènech Garcia i Antoni Colomina Subiela (Joguets i jocs. Exercicis, simbolísmes, encaixos i regles).

196- Josep Basset (Torna-li la trompa al xic!).

198- Salva Gregori (Jocs econòmics).

202- Anònim ( Pic i pala).

204- Vicent Mengual (La partida final).

210- Empreses col·laboradores.

crèdits

Edita:

ASSOCIACIÓ CULTURAL FALLA GRAU

Direcció: Mamen Marzal Peiró

Josep Grimal Sanchis

Disseny: Mamen Marzal Peiró

Maquetació: Enrique Marzal Vidal

Portada: Ana Sentieri

Fotografía:

Reines: (C) Salva Gregori

FFMM: (C) Salva Gregori

Presidents (C) Salva Gregori

Resta: Fran Yeste

Impressió: Editorial MIC, S.L.

Depòsit legal: Mu 200 - 2011

La direcció del llibret no es fa responsable de les opinions vesades en els diferents articles i escrits publicats per cada autor.

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

Aquest llibret participa en els premis de les Lletres Falleres (www.lletres falleres.org)

(1) - Text poètic presentat al premi Joan Climent de l’any 2023.

(2) - Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2023.

JOCS I JOGUINES

JOCS DE JUGAR, JOCS D’ENSENYAR I JOCS DE GAUDIR.

DONCS ANEM A JUGAR, AMICS.

Jugant jugant anem fent camí, anem buscant, anem creant, anem somniant.

Jugant jugant anem vivint, jugant, buscant, creant, somniant i vivint Jugant hem aprés, hem crescut, però quan vam deixar de jugar? Mai!

Fem un altra partida i ja veurem si de cas....

Bella Pla Lacasa

Paula Moreno Almarza

Elia Martínez Rodríguez

Alejandra Miquel Prieto

Ángela Estruch Pérez

LES NOSTRES REINES MAJORS I INFANTILS

Lucía Cánovas Sanz

Rebeca García Castelló

Marta Lledó Orihuel

Carolina Mascarell Pérez

ESCACS

Mare, pare la taula i posem-nos un ratet a jugar.

- Ara pare la taula però és per a menjar.

- Mare, aguarde un ratet, que trac els escacs.

- Amaga tots els trastos i agafa els coberts.

- Mare pare la taula que fa temps de jugar

- T’he dit que és hora de dinar

-Mare, mare, un poquet només que tinc necessitat d’estar juntets.

-Però si jo quasi no sé ni les figures col·locar.

-Mare això dona exactament igual, vull que jugem un ratet, tant fa perdre com guanyar.

-Xico que hem de sopar!

-Mare no pateixi tant que no ens morirem de fam.

- Mare pare el tauler i jugem una partideta d’escacs. Ja soparem més tard, tampoc tenim tanta fam ni tant de temps per jugar.

Jugant jugant anem fent camí, anem buscant, anem creant, anem somniant. Jugant jugant anem vivint, jugant, buscant, creant, somniant i vivint Jugant hem aprés, hem crescut, però quan vam deixar de jugar? Mai!

Fem un altra partida i ja veurem si de cas....

DÒMINO

Qui té la caixa de llimonades? doncs ja pot anar obrint el joc que per molt que tu crides i lladres el sis doble mana ací i a Nova York.. També puc anar amb el pito doble que al meu torn mane jo, ara també dependrà del poble que pugues sortir o no. Si juguem al xamelo, de vegades i més si estem dins del casino, hi han edats ben avançades que no diries mai quan saben i endevinen, les fitxes i el destí-no.

Fem un altra partida i ja veurem si de cas....

PARXÍS

Hi han distints jocs eterns i un d’ells és el parxís! Si et mate, pegue un bot i compte vint, i quan passa sempre faig un volantí! Has de traure cinc i la fitxa rodarà, si per compte el dau no vol, dins del cercle et quedaràs! Si de la tirada un sis és queda dalt altra vegada has de tirar i sort. Perquè fins que el cinc faça aparició, et quedaràs quiet i com camot. No hi ha com un cinc gloriós per aquesta ocasió. Aleshores a la pista sortiràs i si la sort es bona companya et guiarà torn a torn i avançaràs, o pel contrari no seràs tu qui guanya. Tirar el dau i comptar caselles pel tauler avançar i avançar, matant als rivals a parelles, arribar al centre i guanyar.

TROMPA

Mira com balla, mira-la mira com roda, balla-la mira com bota, roda-la mira com tomba, bota-la. Qui té un quinzet de foradet? he de ballar la trompa ni quinzet, ni xavo, ni gallet, per tant home net, home quiet. I a la fira no vages, si no tens diners veuràs moltes coses i no tindràs res. Tio, enguany em pot firar la trompa, el tio no pot, que no té diners. Si tu tens trompa he d’agafar tres. Tio, que ningú ho sabrà si la compra, jo sóc fillol i sap que m’ho mereix. El tio a la fira et porta i allà veuràs molts joguets, però tu sols vols la trompa i no vols mirar res més.

Doncs si amarres bé el quinzet estirant ben fort del cordell has d’estar ben tranquil·let i a ballar-la de valent. Quan passe un poc de temps el tio t’ensenyarà, maniobres que pocs saben, i la ballaràs a la mà.

Fem un altra partida i ja veurem si de cas....

CORDA

Al passar la barca....

Tu pagues i has de donar, no has botat com cal, -amb tonadeta musicalcanvia el torn de la ma, una punta has d’agafar i et quedes ací donant, fins que un altra torne a pagar.

Toc toc

-Qui és?

- El carter

Passe avant cavaller!!

I així, entravem a la corda i començàvem a botar, la iaia be se’n recorda, s’emociona al recordar.

-A veure qui entrarà la primera que ara anem a donar a cebeta!

Mai passa de moda, és efímera, i ara afanyat que va rapideta!!

Així es juga al Grau, al moll i a la caseta.

Me’n entre! Un, dos, tres..

Me’n isc! Un, dos, tres...

Fem un altra partida i ja veurem si de cas....

SAMBORI

Amb un clarió pintaré el sambori més gran del món i per a tu te’l dedicaré quan faci el més gran bot. Si vols que juguem, busca una tella, mentre vaig ratllant la vorera, pintaré ben fort cada casella, botarem sense tocar en terra. Deu caselles hem dibuixat, a peu coix has de botar les ratlles no has de xafar o de sobte el joc perdràs.

CARTES

Ninguna pasqua hi haurà, sense mones ni panous, sense les cartes bambant i sense taula i jugadors. Des de el cinquet fins al truc, passant per la brisca i el burro el bac, i si no eres ruc pots jugar fins al xurro. Traure la baralla i barallar ja és una gran cerimònia, tant com repartir o tallar i guanyar amb parsimònia.

Fem un altra partida i ja veurem si de cas....

BOLETES

Fes un cau, fes-ne dos i trau. Tinc el pot ple de boletes i avui en guanyaré més, van a tindre sorpresetes i jo se jugar més que ells. Tute, matute, pio bueno i clauet.

Al primer li direm tute - un copel segon és matute -altre copel tercer serà pio bueno -altre copi el quart serà clauet - dins del clotetSi trac del forat la boleta seré el guanyador total, m’ hauran de donar la capseta i triaré la que més val. Va anem a jugar al cau i trieu on voleu el clotet, que vos deixe sense un clau en menys de tres espentonets.

SALUDA DEL PRESIDENT DE LA JUNTA DE DISTRICTE

Les falles del 2023 toquen a la porta. Seran unes grans falles. Les primeres en plena normalitat després de la pandèmia i de la posterior “nova normalitat”. Circumstàncies que van posar a prova la resiliència del món faller. En 2020 quasi amb els monuments en el carrer, haguéreu de buscar-los un lloc de descans fins que les autoritats donaren per acabada la contingència. En un mes tan poc faller com setembre del 2021 es portaren a terme unes falles un tant “descafeïnades” però es cremaren els monuments complint amb el ritual del foc, sense el qual no tindria sentit la nostra universal festa.

L’any passat encara quedava alguna restricció, però és ara com ocell fènix, les falles tornaran a empoderar-se i falleres, fallers i músics prendran els carrers del Grau. Una vegada més haurà pagat la pena l’esforç per mantenir encesa la flama de la festa. S’acosten dies d’emocions, de sensacions diverses. Des de la immensa alegria si els premis recompensen l’esforç realitzat fins a la decepció si aquest desinteressat treball no du aparellat el reconeixement corresponent.

A les nostres reines, Bella Pla Lacasa i Lucía Cánovas Sanz, no fa falta que us recomane viure amb intensitat tots i cadascun dels actes, en tant que seran moments irrepetibles. A la comissió, desitjar-vos unes falles plenes de salut, alegria i tots els premis als quals aspireu en els diversos apartats i a tot el Grau, que participe en la festa més universal dels valencians.

Miguel Àngel Picornell President de la Junta de Districte del Grau, Venècia i Rafalcaid.

Fallera Major de Gandia

Marta Millet Moreno

Fallera Major Infantil de Gandia

Maria De Sanfélix Colomina

LA MAR DELS NOMS

En l’alè de la mar hi ha, també, un foc que s’insinúa amb la promesa dels missatges que evitaren els naufragis.

Amb els precipicis heu escrit l’horitzó infinit dels encanteris: els desvels ocults de les marejades, les tempestes amb què s’escriví la calma que succeïx les batalles, i es queda a les sabates com l’aigua dels tolls que ha banyat primer els camals.

Som el gentilici del nom que ens invoca: com l’advent de la mar, com la vostra mirada intacta: la promesa d’esdevenir l’horitzó on ancorar la vida atenta dels focs de l’aigua.

És març a la mar immensa on venim i on tornem per escriure la vida amb el nom tan vostre.

Jose Manuel Prieto Part

Salutació del President Infantil

Fallers, falleres i xiquets del Grau de Gandia:

En primer lloc, voldria donar-vos les gràcies per la confiança depositada en mi.

Estic molt content de poder ser el president infantil de la nostra comissió i desitge saber portar aquest càrrec amb la responsabilitat que cal.

M’agraden molt les falles, i des de menudet, he gaudit de tots els actes fallers, presentació, crida, cavalcades i sobretot dels dies grans d’aquesta festa. En aquest any tan especial, gaudiré de la festa acompanyant a la meua amiga Bella com a reineta de la falla infantil.

Des d’aquest llibret m’agradaria convidar a tots els xiquets i xiquetes a que participen de tots els actes que hem preparat amb tanta il·lusió i que visquen aquesta festa activament perquè les falles del 2023 siguen inoblidables per a tothom.

Visquen les Falles.

Iker Orengo Fernandez

Al capvespre, l’ alegria ompli la plaça i al cor dels xiquets, l’ esperança per la festa que vindrà...

Coets esclaten al cel amb estels de mil colors, i als ulls es fan presents mil emocions i sentiments...

Nit màgica de la plantà, on l’ artista va donant pinzellades d’ il·lusions que els xiquets admiraran...

Escenes i ninots seran el gran descobriment, valors, lletres i colors amb grans ensenyaments...

Els guardians del monument, Saioa i Mateo, Carmen i Maia, vetlaran perquè la màgia sempre estiga present...

Les fades de la il·lusió, Paula i Alejandra, rebran a tots els xiquets, mentre Elia i Paula, dames de la festa i foc preparen el més gran dels castells...

I tots junts esperen a Bela, la Reina, i a Iker, el seu fidel President, per gaudir de la gran festa que ompli el cor dels fallers...

Martí Rodriguez

Cristina

A vegades donem per descomptat, que el llibret de la falla és només vist per la comissió, però la veritat és que passa a ser un document històric per a generacions esdevenidores.

I potser, volguen conéixer qui eren les protagonistes d’aqueix any, però una foto i un nom diu molt i alhora no diu res, podriem saber qui eren?,

Posem-li solució i vegem les qui ens representen:

Bella Plá Lacasa, té 10 anys, estudia primària en el col·legi M. dels Àngels Suarez de Calderón. És una xiqueta afectuosa, familiar, simpàtica i emotiva. Li encanta pintar, ballar i jugar al pàdel, però dues passions sobreïxen sobre les altres, la Falla i tot el relacionat amb Egipte, per la qual cosa de major vol ser arqueòloga.

De família fallera, en la seua curta edat ja ha sigut filloleta i Padrina infantil, li encanta el festival musical infantil i la cavalcada, actes en els quals participa activament. Des de sempre ha somiat ser Reina de la Falla Infantil i que l’acompanyara Iker, el seu amiguet des de la guarderia i enguany, el somni s’ha fet realitat.

Una anècdota de la seua passió per la Falla, va ser en plena pandèmia i quarantena, celebrar -em les Falles a casa, com si a la carpa estiguérem. Plantant una Falla, lliurament de premis, ofrena, mascletà i cremà, que van acabar tots plorant.

Reina de la Falla Infantil

BELLA PLA LACASA

Paula Moreno Almarza, és una xiqueta de 10 anys, afectuosa, familiar i alegre, estudia 5 de primària en el col·legi M.A.S. Calderón. Li agrada molt cuinar i ballar, per la qual cosa des del 2018 que va arribar a la falla, participa activament ballant i ajudant en el Festival musical infantil, també en la cavalcada i anar tots els divendres al casal per a sopar amb tots, especialment amb els seus amics.

És una xiqueta passional, i el dia del lliurament de premis, el viu amb una gran il·lusió.

Li encanta vestir-se de fallera, i aspira arribar a ser Reina de la Falla infantil i poder saludar a tots per la passarel·la.

Reina del Foc Infantil

PAULA MORENO ALMARZA

Elia Martínez Rodríguez, té huit anys, estudia tercer de primària en el col·legi M.A.S. Calderón del Grau. Pertany a una família fallera de les velles, de les de tota la vida, per la qual cosa la sang fallera li recorre les venes. Pel que la seua il·lusió en un futur és ser Reina de Falla i sempre que puga vestir-se de fallera. Sempre que pot, es posa les sabates de fallera de tota la família.

Li agrada molt l’esport i pertany al club de patinatge artístic de Daimús.

Reina de la Festa Infantil

ELIA MARTíNEZ RODRíGUEZ

Alejandra Miquel Prieto, té 9 anys i cursa 4t de primària en el Col·legi Les Colines. És una xiqueta molt empàtica i extravertida, molt curiosa, constant i bromista, però al mateix temps sarcàstica. Però molt bona xiqueta en general.

Li agrada el patinatge i la pintura, i fins i tot en la seua poca edat, té clar que de major vol ser professora de primària i tindre una acadèmia de ball per a les seues estones lliures.

Fallera per la seua germana Claudia i per la seua tia Susana, la cosa que més li agrada de la falla és la cavalcada, amb la seua germana va ser padrina de la falla infantil i com era tan xicoteta cridava l’atenció, l’acompanyava el seu germà a contracor fins que, en la presentació, van haver de buscar a un altre falleret perquè es va negar a eixir. (Risses)

Reina de la Poesia Infantil

ALEJANDRA MIQUEL PRIETO

Angela Estruch Pérez, té 10 anys, estudia 5é de primària, té molt clar que de major vol ser biòloga, li encanten els animals. És una xiqueta responsable i constant. Li agrada tocar el piano, ballar, pintar i dibuixar.

La seua il·lusió és viatjar, especialment a Londres i a París, sense descartar altres ciutats.

Li encanta eixir en la cavalcada perquè cada any és un món d’il·lusió diferent i especialment recorda una cavalcada en la qual ténia que anar pujada en un elefant fet per la falla i tirat pel seu germà. Pel fet que el ball li agrada, des de fa uns anys participa activament en el festival Musical Infantil.

Reina del Art Infantil

ÁNGELA ESTRUCH PÉREZ

Paula Prieto Gómez, amb els seus 5 anys és la més xicoteta del grup, és una xiqueta molt afectuosa, inquieta i curiosa. Li agrada molt, jugar, ballar i cantar, i de major diu que vol ser maquilladora o cuinera.

La falla l’apassiona i vestir-se de fallera, perquè segons ella, un vestit de fallera és un vestit de reina. Li agrada estar amb les altres reines per a veure que fan i que diuen i anar aprenent d’elles.

Padrina de la Falla Infantil

PAULA PRIETO GÓMEZ

FILLOLETA

SAIOA ALONSO MARZAL

FILLOLETA

MAIA MASCARELL MASCARELL

FILLOLETA

CARMEN ALBIÑANA PISTONI

FILLOLET

MATEO MORENO VILA

Lema:

I TU, QUÉ VEUS?

Artiste:

Explicació:

Pere

Sergio Guijarro Pastor Huerta Gonzalez

I TU,

De vegades allò que creiem que veiem no és el que pareix. Sembla que ho sabem tot i que ja no res ens sorprendrà, que tot està controlat. Però a poc que ens detinguem a pensar-ho una miqueta, s’hi pot observar com n’estem d’equivocats. Una vegada, la meua àvia quan anava a traure alguna cosa de berenar del rebost de sa casa, em va preguntar somrient: Sí, però, i tu què veus?. Ella i jo parlàvem com sempre del poble, de la gent que s’acostava a l’estiu a gaudir de la mar, de quan arribàven les falles, de fins a quin punt la gent estimava el Nadal i coses així. I també dels problemes a l’escola, i a la vida personal, etc... Jo sentia als meus pares dir a tothora que les coses estaven malament i que anaven a pitjor, Que tot tenia mal “apanyo”, mala solució. I la meua àvia, bonica ella, em recordava sempre: Problemes sí, ne tenim, però no veus més enllà?.

Les coses no són tan fàcils com sembla que són, em deia moltes vegades. Cal mirar endins, dintre de nosaltres mateixos. Era la persona més meravella que he conegut mai. De vegades jugàvem al veo-veo per la vesprada, junt a la llar. “Així t’ensenyaràs a mirar les coses, a mirar-les de veritat, per dins, com s’ha de mirar la vida – em deia - A vore les persones amb els ulls de les persones, sense filtres i sense res. De les persones sensates, sensibles.

I allà anàvem els dos: Veig,veig - Què veus? - veig una coseta – quina cosa és? - és una cosiua que comença per la lletra...

QUÉ VEUS?

Eren uns altres temps, ja irrecuperables. Em sap greu com anem oblidant les coses conforme et fas més gran. Ara, ja de major, he aprés a saber mirar molt bé les coses. I els espais, els llocs. On també passen coses meravelloses. El món és gran i divers i bonic i senzill i complicat alhora. Àfrica, l’Índia, l’àrtic, les mesetes, les valls, els rius, rierols i mars i mil milions de llocs més conténen retalls de vida tal i com passa a ta casa i al teu poble.

I mirant, mirant, mirant-ho tot així com deia ella, he aprés a vore també a l’interior de les persones: Els sentiments. Que ara sé que són com l’abric que portem per dins i que ens conformen la personalitat a poc a poc, i ens fan ser qui som. Això ho deia també la meua àvia molt sovint.

Vos convide a pegar una volteta per les coses al nostre voltant, jugant al veo-veo i de pas reflexionem un poc sobre els sentiments, mentre anem d’escena en escena d’aquesta meravellós i gran falleta nostra.

ESCENA 1

Una nena del poble ens ha vist mirant la falla d'enguany i se'ns ha acostat curiosa i ens ha preguntat si volia que ens explicara un poc com era la falla. Li hem dit que sí, lògicament, i mira per on, hem començat jugant...

– Veig, veig – Què veus?

– veig una coseta

– quina cosa és?

– és una cosiua que comença per la lletra... "F"

– figura! - falleta! – faldilla!! - felicitat!!fàbrica!!

Aquesta figura impressionant que mira fixament endavant pregunta què veiem només entrar mentre comencem tots a jugar.

La falla d'enguany ens explica una cosa que es diu "sentiment" que no és cap secret dins d'una plica i que ens afecta molt a tota la gent.

Hem d'aprendre a saber mirar i també a conéixer els sentiments pensar en la gent i saber observar en tots els llocs i en cada estament.

Prodríem començar per les falles xafant els carrers i les places tallant l'avorriment amb unes tenaces i deixant per uns dies les pantalles.

ESCENA 2

En aquesta pròxima escena veiem la bellesa del desconegut continent africà. Amb fauna salvatge i paisatges increïbles Àfrica és com un viatge al passat de la humanitat. A esta escena el sentiment que es proposa és Amor. A mi em sembla que la manifestació més gran d'amor és el de la mare cap a un fill, que ho dóna tot, tot sense esperar res a canvi. Passem i mirem l'escena detingudament. Que la disfruteu.

Hi ha una xiqueta explicant la falla ella és una de les germanes d'Anna és ben intel.ligent, de molta talla i enamorada de la festa valenciana.

Explica una per una les escenes i ens mira per si no ho entenem ens parla de llocs i de persones i moltes de les coses no les sabem.

Les escenes es composen de lletres i es basen totes elles en sentiments hi ha moltes escenes, no dos ni tres i serà entesa per tots els estaments.

En esta escena és la “A” qui apareix la lletra de l'Amor i també de l'Amistat tot en la vida està construït d'amor i també, certament, per l'amistat.

I podem imaginar com és l'Àfrica aquell vell, gran i bonic continent allí on la vida és real, no de fàbrica i on tot el món sempre està content.

Mireu l'escena sencera i cada detall tan ben feta tota i ben composada que sembla treballada com un fermall.

Gaudiu com sempre d'aquesta falla tan ben treballada i tan ben pintada que fins el més menut s’esborralla.

I fixeu-se en els camaleons són animals molt estranys els cuidaríem molts anys i els passejaríem en galions.

ESCENA 3

Ací partirem de la lletra “E”. E per l’esperança, per l’enyor, per l’espera, per l’entusiasme i per tantes i tantes coses si estaguerem jugant a tothora al Veig-Veig. La pròpia paraula Esperança és una de les més boniques del diccionari. Penseu-ho i voreu.

A la millor ara a la natura tot el que va mal s’arregla i la mala fe per fi es doblega i sanegem pesca i agricultura.

Aquesta meravellosa terra blanca on viuen i pesquen els esquimals es com els brots febles d’una branca que respecten sempre els animals.

La nena que ens fa l’explicació ens diu que la “E” fa l’aparició i que el que fins ara hem escoltat està basat en la plena veritat.

Este paisatge agrest i tan blanc és pla en la seua gran extensió sense perill mai d’un entrebanc.

Diu la xiqueta: “E” d’esperança, i “E” d’equilibri, continua dient i sobre tot, sobre tot la “E” de l’estima real vertadera, alta i prima i que ens esborra la recança.

ESCENA 4

Seguint amb les vocals ens endinsem ara en la "I". Si ens preguntàrem sovint què veiem – amb la I – de segur que molt de nosaltres diríem la Il.lusió, com a paraula principal. La il.lusió que tenim sempre per descobrir les coses i els secrets de la natura. I també, diría jo, els secrets de l'ànima.

El món sempre alegre i d'il.lusió replet i guardar-lo a la butxaca com si fos una canica.

Siga a dins de casa o al carrer assolellat somriure i riure i petar de felicitat que no volem vore cap xiquet trist o callat.

La "I", una nova lletra, ara per "Il.lusió" ens explica la nostra nena explicadora que d’ací a les falles ella és l'exploradora i que ho fa per gust, no per assignació.

Si cobegem la il.lusió les coses van a canviar hem de saber divertir-nos amb el que tenim un somriure net i la il.lusió mai no podrà parar.

En esta escena visitem l'Índia, país exòtic tan llunyà i estrany, com hipnòtic, sabem tan poc d'ell que és anecdòtic país màgic, país simbòlic.

Una pipa de la Pau, fuma aquest xiquet i ens diu tot content que és sà, això de fumar i diu que és barat, que mai ha comprat cap paquet i s'esforcen en ser bons i en la Pau la pau.

Veiem una figura que és una àvia asseguda i a mi això, de veritat, em fa molta il.lusió està tranquil-la i serena i ens dóna la benvinguda les falles i les emocions, bona combinació.

ESCENA 5

Malaurarament no tots els sentiments són positius. Ja sabeu, igual ho heu vist en classe, que hi ha guerres en marxa en estos moments. Gent fent-li mal a la gent. I deixant al xiquets sense escola i vivint unes situacions que ningú les voldria per a ell. La lletra d'esta escena és la "O" i anem a vore reflectit l'odi. Sentiment que, malgrat tot el que ens ensenyen a l'escola, també existeix.

Ací tenim l'aviador que passa per molt pobles estan destrossats per les bombes i ja no hi queda res.

És un xavalot del Grau, pescador que abans tenia sentiments molts nobles anava molt per la muntanya i per les coves ara esta trist i odia la gent i ha perdut pes.

La guerra no deuria existir trenca escoles i hospitals ens posa tristos i ens fa patir i tot per culpa d'uns generals.

L'odi és un mal sentiment deuria de fer-lo fora la gent i buscar vies de creixement que progressen aritmèticament.

Quasi millor passem a l'altra escena m'agrada molt que ho explica la nena penseu ara en la gent que estimem i voreu com les abraçades no escatimem.

ESCENA 6

Tenim ja davant l'última escena. Mireu què bonica és. Vos ha agradat la falla?? A mi m'ha agradat moltíssim. Enguany és tan bonica com sempre, però molt més original. Mirem a vore què diu la xiqueta que ens l'està llegint i explicant.

La unió és l'únic de veritat que ens queda ha de ser per a tots més que un objectiu sentir-se part de la societat, i no ser un bleda així és com bastirem un nou món, potent i viu.

Voreu en esta escena un enorme llibre obert diuen que un llibre ho és tot, i és cert d'entre les seues pàgines naix el coneixement garantia segura de felicitat i de creixement.

Al mig, hi veiem una esbelta figura Gaia, la Deesa Terra, la Mare Natura que amb bones paraules ens està volent dir que aturem la destrucció total del planeta hem de reflexionar i fer tots amb això un gir o podem comencar a oblidar ja la terreta.

La nena que ens explica la falla menuda ens diu que això és molt i molt important ens parla ferma i també una mica tossuda pel nostre planeta hem de seguir lluitant

Gaia centre real de tot i de l'univers ens ha composat cançons d'un sol vers Unió – Pau – Natura – Humans – Veritat i ens ha bressolat amb molta humilitat.

Mil cançons de Gaia i mil planetes al voltant esbrineu com la mare terra ens ha estat cuidant tornem-li ara l'estima, i que siga de veritat. Busquem la unió sempre, pels pobles i la ciutat descobrim-nos uns i altres, parlant, estimant i reconstruïm de nou el món amb tranquil.litat.

EPÍLEG

Gaudiu de les falles xiquetes gaudiu de les falles xiquets si en viatge pensàveu estos dies deixeu ara mateix les maletes les falles vos curen les malalties i a vore si guanyem molts "palets".

Hem fet una volteta per l'ànima per la gran casa dels sentiments cantem en veu alta una càntiga per compartir els pensaments.

Hem repassat les vocals i hem visitat altres terres gent estrangera i de locals de Barx i Castelló de les gerres.

I hem homenatjat la Mare Terra i pres consciència de la Natura ara sabem segur on és Anglaterra i perquè les mares ens dónen verdura.

Conteu-li a tots els amics on hem muntada la falla que deixen a casa els abrics que la Primavera no es calla.

I que vinguen estos dies a disfrutar que sàpiguen com fem ací les coses que s'emporten sentiments en les bosses que els nostres ninots es posen a pintar.

Gaudiu de les falles xiquetes gaudiu de les falles xiquets.

COL·LABORACIONS LITERÀRIES INFANTILS

CADA PARAULA UNIDA EN AQUESTES FULLES, CREARÀ UNA HISTÒRIA PER ALS MÉS MENUTS.

HISTÒRIES QUE ET PORTARAN PER NOUS CAMINS I TÉ FARAN SOMNIAR EN MONS DIVERTITS.

David Lurbe Sanz

Mercé Lloret Llopis

Rosa Maria Fernández Rosado

Teresa Sánchis Labios

Marta Vela Bernal

Pau Plana Peris

DAVID LURBE SANZ

De menut m’agradaba jugar als conqueridors per els Camps del Grau , el moll i fer xaboles per amagarme.

RETORNAR A LA INFÀNCIA

El dia va començar com qualsevol diumenge. Els xiquets, que semblen no distingir el dia de descans de qualsevol altre dia, mentre la meua dona i jo ens barallàvem amb les lleganyes, ja que la nit anterior havia sigut una nit de preparatius i entre badalls preparàvem els desdejunis dels xiquets. Aquests estaven eufòrics, perquè sabien bé que aquest diumenge era una miqueta especial, ens anàvem de paella a la muntanya amb altres famílies de la comissió de la falla, a més els majors ja els havien anunciat als xicotets, que via WhatsApp ja havien quedat amb els fills d’altres famílies i ja tenien previst en què anaven a ocupar el temps.

- Agafaré la consola portàtil i així podré jugar amb Justin al nou joc en línia! – Deia el meu fill d’onze anys.

- Justin? Aquest qui és? – Vaig preguntar jo estranyat, mentre guardava en bosses de ràfia els aliments necessaris per a l’elaboració del menjar.

- Ja, Ja, Ja. Justin, és Justo, el fill del teu millor amic del col·legi. – Va dir la meua esposa entre riures.

- Johnny, pregunta si ve Peter. – Va dir Isabel, la meua filla la major.

- Johnny? Juanito voldràs dir, que el meu pare es va gastar cinc duros a posar-me el seu nom en el bateig i encara deu tres al capellà i Juan, també és el seu nom. – Vaig intentar imposar-me amb cara d’indignació, però després vaig recordar que va haver-hi un temps en què jo també em vaig fer cridar Johnny i vaig deixar la discussió en un silenci tibant i vaig marxar cap al cotxe a carregar el maleter.

Arribem al punt de trobada, l’ara anomenada Plaça de la marina i que tota la vida havia sigut la Glorieta de Carmensín, pel nom de la senyora que regentava el quiosc. Els temps estan canviant sense remissió. Ja ho deia Loquillo en una cançó de la meua joventut. Creient que seríem els últims a arribar, perquè la meua benvolguda tribu (La meua estimada Mercedes i els meus quatre fills: Isabel de 13 anys, Joan d’11 i després els bessons Àlex

i Cristina de 7. Si els noms dels bessons us recorden a un grup dels huitanta, sí que és pel grup. Ens va fer gràcia després del sopar amb un bon vi en assabentar-nos que esperàvem parelleta i sí, la meua filla no es diu Mercedes com la seua santa mare, perquè aquesta ja no suportava més això de “Tinc tres Mercedes i vaig a peu” que sempre deia el seu pare.

Bé, com anava dient, la meua benvolguda tribu va tardar més de l’esperat a estar llesta per a eixir, però malgrat haver-hi ja sis cotxes esperant, encara faltaven dues famílies per a arribar. Per sort el trajecte no era llarg i encara podríem esmorzar i jugar al truc, abans de posar-nos amb les paelles. Huit cotxes en caravana, carregats de xiquets abstrets amb les seues pantalles, ens dirigim a la Llancuna a passar un agradable dia de camp.

Ja havíem descarregat els cotxes, en el lloc triat, quan un crit esquinçador va sorgir de la part posterior del meu cotxe. L’esglai va fer que soltara el què portava a les mans i correguera com un possés a veure que ocorria.

- Papà, m’he quedat sense dades! Passa’m dades! – M’exigia la xiqueta dels meus ulls, amb els seus a punt de desbordar-se de llàgrimes.

Isabel, no era l’única que es lamentava d’haver-se quedat sense connexió, els altres xavals, els xicotets inclosos, corrien cap als seus pares amb la mateixa demanda. En l’emissora musical, informaven que a causa d’una xicoteta tempesta solar, internet a escala mundial havia caigut. L’algaravia que es va formar entre els preadolescents i els plors dels xicotets, que vagaven com a zombis sense rumb, va trasmudar la cara d’alegria dels pares en preocupació absoluta.

- I ara, què fem? Anem a casa? – Va dir un dels pares més joves.

- Sí home, amb tot comprat i a saber quan ens podrem tornar a ajuntar. Si és a escala mundial, a la teua casa tampoc hi haurà connexió. Que els posaràs en la tele… La missa o Corazón, corazón?

Ja no estava de moda portar pilotes, perquè els xiquets de hui dia no els fan cas als jocs físics, així que vam haver de canviar la nostra partida de cartes, per entreteniment infantil.

Ràpidament, una de les dones, va reunir en grup als infants i traient-se el fulard que lluïa en el coll, els va preguntar.

- Voleu que juguem a la gallineta cega?

Els xiquets no entenien que tipus de joc era. No hi havia cap gallina a la vista i no trobaven diversió a veure a una gallina entropessar amb tot. Una vegada explicat en què consistia i després de formar un rogle, a la meua xicoteta Cristina, li va tocar el paper protagonista.

- Gallineta cega, que has perdut?

- Una agulla i un canut!

- Doncs, cerca per el fumeral!

- No, que em faré negra!

- Doncs, cerca pel terrat!

- No, que em faré gat!

- Doncs… cerca a qui t’ha pegat!

Entre riures, els xicotets començaven a oblidar l’absència d’internet. Però la quadrilla de preadolescents, lluny de divertir-se veient als xicotets, seguien ofuscats i enfadats.

- Voleu jugar al mocador? – Va preguntar un pare, il·lusionat i disposat al fet que els seus fills deixaren de donar-li la tabarra amb anar-se’n.

Per a la seua desgràcia, es van mofar d’ell, perquè no sabien en què consistia i temien que els feren ballar. Ja sabem els vergonyosos que són els xiquets en l’edat de la poca-solta. L’home ens va mirar amb cara de “Tireu-me una mà.”

Pares i mares, deixem els preparatius del menjar i els pots de cervesa i formem dos grups mixtos. Després d’enumerar-nos tots, Mercedes, la meua dona va ser la que es va posar al mig amb el mocador estès.

- El 5!

Començava el joc, a poc a poc, van ser eliminats els jugadors de tots dos equips, fins a aconseguir un vencedor, mentre els xavals reien a veure als carrosses dels seus pares córrer, esquivar i caure una vegada i una altra.

- Quin és el premi per al guanyador? – Va preguntar Just, pare.

- La botella de cava que hem portat.

- Si jo guanye, també em donareu cava? – Va preguntar el pocavergonya del meu xicotet Johnny.

- El que guanye de vosaltres s’emportarà el pastís del meu aniversari. – Vaig contestar, perquè aquest dia era el meu aniversari.

No hi ha res que motive més a uns xavals, per molt majors que creguen que són, que un premi tan dolç. No van tardar un instant a formar els seus propis equips i començar a jugar, mentre nosaltres comencem a cuinar les paelles.

Amb el menjar en la taula, entre riures i comentaris jocosos i xicotetes burles dirigides als pares que més vegades havien besat el sòl, vam donar compte de les menges que tots havíem aportat. No sols de la paella, sinó dels entrants preparats amb cura per les diferents famílies. Acabats les postres i el pastís amb la seua consegüent cançó d’aniversari i els detalls que van tindre per a bé fer-me els amics, va sorgir la pregunta.

- I ara, a què juguem? – Van preguntar quasi a l’uníson el xicotet exèrcit de xiquets em pujà de sucre.

Nosaltres amb la fartera que proporciona un bon menjar, ens preguntem amb la mirada.

- Al sambori i un més complicat per als majors. – Va comentar una de les dones.

La idea va ser ben rebuda pels xicotets, que els resultaven estranys, els traços dibuixats en el sòl. No tant pels majors que veien un joc massa infantil per a ells. Després d’una estona de mirades inquisidores entre els pares va sorgir la maleïda pregunta a la només es contesta amb un monosíl·lab.

- A què no hi ha a jugar al xurro va? – Va sorgir des d’un pare dels quals ja li havíem donat la volta al pernil. Anem, els majors de cinquanta anys.

- Va!

Busquem un arbre, prou ample per a secundar bé l’esquena i vam tornar a formar grups. Les dones no es van tallar i també es van apuntar.

- En la meua època no em deixaven jugar perquè era xica. Us assabentareu! – Va dir una d’elles.

Després de jugar-nos als xinesos, al millor de tres, la posició de cada equip, els perdedors es van col·locar.

El primer recolzat en l’arbre i amb les cames obertes, el segon amb el cap entre les cames del primer i el llom preparat per a rebre als saltadors. Així successivament fins a sis. Els saltadors van començar a llançar-se a la carrera fins al xurro. Les dones van demostrar la seua agilitat, arribant a les primeres posicions. El pes es va poder suportar bé, fins que van començar a saltar els homes. Amb gran esforç, van suportar el pes i després d’uns segons es va llançar la famosa pregunta.

- Xurro, media manga o mangotero? – va preguntar l’últim a saltar.

- Mangotero! – Va cridar el primer dels que estaven a baix, amb esforç.

Contra tot pronòstic, va encertar i van bufar nous temps, no sense abans esfondrar-se el xurro i caure entre riures. Era el moment de canviar, però entre gent d’una edat, ja se sap. Van començar les queixes de dolor de lumbago, genoll i cap.

- Ja no estem per a aquests trots. – Aquesta va ser la frase del dia.

Els xavals, entesa la mecànica del joc i veient les cares d’esforç i dolor dels pares, ens van rellevar del joc i van estar divertits fins que el sol va començar a pondre’s.

Després de recollir totes les andròmines i el fem que havíem produït, vam tornar als cotxes i vam emprendre el retorn a casa. En el trajecte, no vam posar ni la ràdio, tot van ser riures i comentaris dels jocs que havien descobert. Ja a casa, després de la dutxa i el sopar, el cansament va fer mossa en els nostres fills i prompte se’n van anar a dormir. Quan arribem al sofà, el router va començar a parpellejar. Tornàvem a tindre internet i vam poder gaudir d’una pel·lícula en una d’aquestes plataformes de connexió wifi.

MERCÉ LLORET LLOPIS

A mi de menuda m’agradava jugar al cèrcol (hula hop), a la corda, al sambori, a amagar-se, al rogle.

LA NINA

Ei!, pss... pss...hola!, holaaa...!, estic ací! Sí, ací dalt. Mireu en direcció al moble que hi ha a la paret, cap a l’últim prestatge. Ja m’heu trobat? Sí, sí. Soc jo qui parla. Soc una nina. Una nina una mica peculiar, camallarga i amb els peus entortillats per poder mantindrem dreta. Ja sé que us pot semblar una miqueta estrany que parle però, què voleu que vos diga, de coses més fantàstiques en passen! Em diuen, bé... que jo recorde no tinc nom. Soc... la nina i prou. I ací estic, al capdamunt d’aquest moble, ple de llibres. Però, no sempre he estat ací dalt, quan vaig arribar a aquesta casa, em van col·locar més avall, i a mesura que els prestatges han anat omplint-se de llibres, he anat pujant cap amunt. La veritat és que, des d’ací dalt, hi ha millors vistes que quan estava als primers prestatges. Tinc al meu abast tota l’habitació. Davant de mi hi ha la taula amb llibres amuntegats, un llum, una capça de fusta a vessar de llapis, gomes d’esborrar, bolígrafs i més estris que no sé identificar. També hi ha una màquina que fa clec-clec, amagada dins d’una balda que ix i entra a voluntat, els humans li diuen ordinador, però jo d’aquestes coses no puc parlar perquè no sé de què van, vinc d’una altra època. I ella, passa moltes hores asseguda consultant i escrivint ves a saber que. Heu de saber que l’estanteria arriba fins al sostre, i jo no sé on

aniré a parar quan ja no quede lloc. Ara bé, també és veritat que quan estava col·locada més avall tenia més contacte amb ella, em mirava, em somreia, i en més d’una ocasió, se m’adreçava per contar-me coses. Ah!, a ella, a la mestressa, li diuen Adelina. Ens coneixem des de fa molts anys, encara que n’hem estat molt separades. I coses de la vida, per fi ens hem tornat a ajuntar. Què, voleu saber com ha estat això? Doncs, si esteu una estona per ací, us ho puc contar.

El meu primer record és un lloc molt fosc, després vaig saber que era dins una capsa. Soc un regal del senyor Pep a..., endevineu a qui?, doncs, sí, a Adelina. Sí, sí, un regal de tants dels que li va fer per aquells anys. El senyor Pep és fadrí, és de la Vila, i té negocis dolços, ho sé per les enraonies que vaig escoltar en aquells anys, però això ja ho contaré més endavant, si encara esteu per ací. Doncs bé, d’aquell primer record tinc al davant una xiqueta de cabells daurats, amb dues llargues trenes, ulls clars i desperts i nas de botó que riu i bota d’alegria. Oh!, una nina, una nina, crida. Em pren d’una revolada, m’abraça, em besa. Una nina, una nina i està dempeus a sobre d’una capsa de bombons, afegeix entusiasmada. És un regal del senyor Pep, expliquen els pares. Però, he de dir que l’alegria va durar ben poc. Els jocs es van acabar en un tres i no res, i els bombons, imagineu-vos-ho, així que, sense més ni menys, vaig anar a parar dins l’armari vitrina del menjador. Una vida sense al·licient, arrambada a la paret del moble amb la companyia d’altres figures, —per cert, avorridíssimes. D’allí estant, Adelina i jo vam començar a veure’ns a través del vidre. Ara que, de tant en tant, quan no la veia ningú em treia de la vitrina i jugàvem una estona.

Ai!, he oblidat dir-vos com soc. Per començar no faig més d’un pam d’alçària. I soc lletjota, Adelina m’ho va dir el primer dia, em vaig disgustar un poc, però, després de passat un cert temps, quan ens vam fer més amigues, se’n va penedir i em deia que era la nina més bonica del món. Sembla una camperola vulgar. Porte un vaporós vestit estampat amb flors menudes i per sobre un gran davantal de color blau amb ratlles roges formant quadros, a sota duc uns enagos blancs amb puntes i pantalons bombatxos. Al cap lluïsc una pamela de color groc des d’on ixen dues trenes de color safanòria lligades amb dues llassades grandíssimes que fan joc amb els cabells. Tinc un posat arrogant, les celles ben altes, els ulls ben oberts i unes pestanyes llarguíssimes, un nas ample i esclafat i uns llavis molsuts i colorats. En una mà, duc un ram de flors de tots els colors i una regadora penjada del braç, i, en l’altra, un cossiol amb una flor de tulipa. El meu cos és més aïna prima, i sembla fet

amb una ànima de ferro recoberta de feltre. Als malforjats peus, ja ho he dit al començament, els han cosit una emulació de boteta de feltre de color roig amb unes llaçades similars a les que m’han posat a les trenes. Tot per poder quedar enganxada amb una capseta plena de bombons.

No sé si és que el senyor Pep va comprovar que aquell regal, o siga jo, no era molt adequat per a jugar Adelina, sinó que més aviat era una nina per romandre en una vitrina, el cas és que un bon dia el senyor Pep es va endur a Adelina i els pares a una botiga que hi havia al carrer de sant Tomàs, només passar el pont de sant Jordi. Tot això ho sé per les converses que anava escoltant dels majors al menjador de casa i pel poc que contava Adelina. He de dir que des d’aquell punt me n’assabentava de tot el que passava, coses que no venen al cas, però que...qui sap si...en algun moment jo... Doncs bé, alguna cosa els va dir als botiguers que van treure d’un caixó molt gran i molt fondo un nino, més o menys com jo de menut. Un nino de goma rosada i de tacte suau i vellutat. Des de llavors les meues eixides fora de la vitrina es van espaiar, o millor dit es van interrompre.

Bé, us he contat alguns detalls de la meua monòtona existència, però encara em cal contar-vos com he arribat a casa d’Adelina després de tants anys separades. Deveu saber que, a banda de fer dissabte a les cases, de tant en tant, també hi ha canvis, almenys això va considerar la mare d’Adelina: massa trastos al moble del menjador, on havia anat a parar després d’un trasllat de casa, va mormolar un dia. Val a dir que, després de tants anys, el meu aspecte ha canviat. Ara estic un poc deslluïda i bastant polsosa, he perdut l’alegria dels primers temps, ja no estic de veure. I sense adonar-me’n em vaig veure embolicada en un paper, tot se’m va fer fosc i vaig caure en un sopor que no sé quant de temps ha durat. Un bon dia escolte veus. Una és la de la mare d’Adelina que conec de sobres, i, l’altra, de moment, se’m resisteix, però... la veritat és que la veu em recorda a... De moment, només puc escoltar el fru-fru del paper desembolicant-me. El cor se’m dispara a cent per hora i només em deixa escoltar les paraules entretallades de la mare.

—Pren, això és teu!, Adelina. Marededeu!, quina alegria he tingut quan he reconegut el rostre d’Adelina. Ha sigut ella qui m’ha tret d’entre el paperam on estava embolicada. S’ha quedat mirant-me.

—Mare, que significa açò?

—És que ho has oblidat? És la nina que et va regalar el senyor Pep el de la Vila. No te’n recordes, d’ella?

—Mare, com que meua? Com vols que me’n recorde. Devia ser molt xicoteta.

— El senyor Pep et va regalar moltes coses quan eres menuda. No era de la família, però teníem tanta amistat que era com si fora.

—Bé, del senyor Pep només tinc una vaga idea del seu aspecte per les fotografies que hi ha per casa, era un home bastant major i sempre duia al cap un capell de feltre, però no recorde que aquesta nina fora un regal per a mi. Mai no em deixàveu jugar ni amb ella, ni amb les altres figuretes que hi havia en la vitrina.

—Des d’ara és tota teua. Hi ha massa trastos damunt del moble del menjador. I massa pols per a llevar.

—Carai, mare, quins regals en aquests moments. Ara que està polsosa i descolorida me la dones?

No tinc clar que em regalara la nina, en canvi recorde molt bé que em va regalar el primer nino de goma que vaig tindre. Devia ser molt menuda. Encara recorde l’olor tan bona que feia, i quan l’estrenyia deia qui-que-qui-que i així el vaig batejar. Saps, des que has anomenat el senyor Pep m’ha vingut una flairança... mmm... a xocolate. Mmm... la memòria se m’ha omplit d’olor a xocolate. Davant de mi hi ha les portes de la fàbrica de xocolate, a l’Alameda, d’enfront de la Gota de la Leche. A uns metres de l’entrada l’olor ja és embafosa. I quan hi entrem, uauuu!, allí dins, l’aroma del xocolate encara és més forta, com si tot el que hi ha allí, parets, mobiliari, màquines s’hagen impregnat de la fragància que desprén el cacau torrat. Una olor tan apegalosa que se t’enganxa, penetrant-te per tots els porus de la pell. Aquell dia les màquines estan parades. Des d’algun lloc que no recorde el senyor Pep prem un botó i tot comença a funcionar. Safates que boten com si ballaren. Una font que escup glopades d’un líquid viscós que s’escampa formant el que seran pastilles de xocolate. No les podem agarrar, estan tendres. Ai!, mare, quins records!

I, fins ací el nostre retrobament. Mentrestant Adelina m’havia pres entre les mans, em mirava com si volguera recordar aquells anys quan ens vam conéixer. Somreia, mentre feia un llarg sospir, em va col·locar en un dels prestatges de la llibreria. Però... ep!, atenció!, algú ha obert la porta del carrer i puja corren per les escales!

—Ai!, m’ha paregut escoltar veus, però, a l’habitació, no hi ha ningú. La finestra és oberta de bat a bat, i a fora se sent el soroll dels xiquets jugant al parc.

ROSA MARIA FERNÀNDEZ

ROSADO

A mi de menuda m’agradava jugar a anar a costura amb les amigues (escola). I clar, jo era sempre la mestra.

Darrerament hi ha una polèmica quant a les metodologies d’ensenyament a L'escola. També, entorn dels deures: deures sí/ deures no. Si a tot això afegim la idea de si l’Educació Primària ha de ser una continuació de l’Etapa d’Infantil o, a l’inrevés, si l’Educació Infantil és una preparació per a la Primària. La polèmica està servida. La societat ha canviat molt en aquesta última dècada i continuarà canviant inexorablement. Els nostres infants també, evidentment, i cal no sols adaptar-se a aquest alumnat sinó avançar-se i preparar-los per a tots els nous reptes als quals s’enfrontaran a la finalització dels seus estudis. Ens trobem al moment adequat per a capgirar-ho tot per complet. Noves tecnologies?

Clar, totes les que tinguem al nostre abast: iPads, mòbils, pissarres digitals i Interactives, robòtica i un llarg etc. de productes que no paren d’eixir al mercat. Apostem per noves tecnologies - ja no tan noves- però acompanyades d’un canvi de mentalitat i d’enfocament ben diferent. Per començar dirimint els temes més polèmics puc afirmar, com educadora, que subscric la metodologia que Manu Velasco, mestre i escriptor ens aconsella al seu magnífic llibre “A classe també es juga”.

“ELS XIQUETS I LES XIQUETES NO JUGUEN PER APRENDRE, PERÒ APRENEN PERQUÈ JUGUEN”

Jean Piaget Jugar o aprendre?

El joc forma part de la nostra vida des de la més tendra edat. Al bressol ja ens posen joguines giratòries, acolorides i musicals que atrauen la nostra atenció i desperten els nostres sentits.

Jugàvem al pati de l’escola i en eixir d’ella a la corda, la goma, la trompa, les boletes, el futbol, el “pilla-pilla” o a l’amagatall, els gronxadors, patins, tobogans i canviant cromos entre d’altres. I ara també juguen al futbol i altres esports; a jocs tradicionals com els trepadors, els cromos, el pilla- pilla, a amagar-se, el patinet, els patins , els cromos. Però en tenen altres més actuals com són les “adhesius” (gomets); el patinet elèctric, els videojocs, els jocs de rol, escoltar i veure vídeos musicals per ballar imitant-los i alguns més procedents dels aparells tecnològics actuals.

En definitiva, el cas és que els agrada i molt jugar. El joc els permet créixer i madurar amb equilibri. I és que el joc reuneix, de forma natural, les tres forces que Steiner- creador de la pedagogia Waldorf- considerava l'essència de l’educació. El sentiment de responsabilitat, el sentit de la veritat i la necessitat d’emprar la imaginació (componen el trio de pilars definits pel croata).

A més, JUGAR, si no és l’única, és la millor manera d’aprendre junts, professorat i alumnat. L’aprenentatge memorístic o predominantment teòric ha caducat. Ens cal aplicar metodologies més actives entre les quals destacarem el joc. Segons Maria Montessori” El joc és el treball dels infants”. Jugant posem el focus en la pràctica i la diversió . Com no aprendre si forma part de les regles del joc? És un fet que aquesta societat fomenta la competitivitat, i a qui no li agrada guanyar?

D’altra banda, si l’alumnat de Primària, les nostres xiquetes i xiquets de 6 a 11 anys, tenen una jornada lectiva de 6 hores sumant les famoses i quasi obligatòries extraescolars fan un total de 8 hores, en els millors dels casos, que són equivalents a la jornada laboral dels adults. De veritat és inevitable cansar-los tant? També han de fer deures en arribar al vespre a casa? Sumem o , en realitat, restem hores de descans en època de creixença?

Per tant, l’Etapa de Primària hauria de ser la continuació de la d’Infantil. No us sembla que jugant aprendrien més, al mateix temps que sense esforç i gaudint? Eduquem amb el cor, acompanyant-los en cada pas, cada curs i cada etapa, de manera empàtica i lúdica.

Nosaltres els adults hem oblidat el nostre xiquet/-a interior. Escoltem el nostre alumnat, els nostres fills i filles, que cansats i avorrits ens reclamen el tan necessari i inevitable canvi. Per què resistir-s’hi obstinadament? Cal eixir de la nostra zona de confort i aprendre dels nostres infants. Recuperem la il·lusió, la creativitat, la innocència, la sinceritat, l’alegria i les ganes de jugar.

JUGUEM?

TERESA SÁNCHIS LABIOS

A mi de menuda m’agradava jugar a fer escenaris amb el clics de Famobil.

JOCS PERDUTS (Conte basat en

història quasi real)

Lluna va ser la primera a adonar-se de tot. Tenia un do especial per a lligar caps per lligar, per a estranyar-se per coses que passaven desapercebudes a altres xiquets i per descomptat als adults.

La partida de rigor per a diversos jugadors en la consola, quan tornava del col·legi, feia més d’un mes que es veia interrompuda. La pantalla es quedava congelada. Cadascun dels jugadors i jugadores creia que es devia a una fallada en el seu propi dispositiu, però a Lluna se li va ocórrer preguntar:

- A vosaltres se us penja la consola?

- Si – van respondre tots.

una

Lluna va demanar a la seua mare que acudira a la botiga d’electrònica, Després de moltes consultes i molts departaments comercials i d’atenció a la clientela, es va concloure que a la seua consola no li passava res. I pel que sembla, a la dels seus amics tampoc. Però, encara que els seus aparells oficialment estigueren més saludables que ells mateixos, el fet innegable és que no podien jugar amb ells.

Va ser Lluna la que va proposar la idea de jugar amb els seus ordinadors per si hi havia més sort.

Les primeres setmanes no va haver-hi cap problema, però després els ordinadors van anar congelant-se a meitat de la seua partida. Aquesta vegada no va ser Lluna la primera a adonar-se, sinó el seu amic Israel. Aquest va descobrir que els seus ordinadors continuaven funcionant perfectament a l’hora de fer treballs o, buscar en internet. Només deixaven de funcionar si els utilitzaven per a jugar.

Lluna va tindre una idea que va comunicar els seus amics i companys de classe a través del seu grup de WhatsApp: jugarien amb el mòbil

Ignorant la prohibició dels seus progenitors de només jugar després d’acabar les tasques, van quedar a l’hora de sempre, abans de començar a fer els deures, i va tornar a passar el mateix. Els mòbils funcionaven perfectament, però només deixaven de fer-ho quan es posaven a jugar amb ells a videojocs.

Van començar a pensar que era cosa dels seus pares, una espècie de control parental que els havien instal·lat és els seus dispositius. Els pares de Lluna ho van negar rotundament. I pel que sembla els dels altres xiquets també.

Lluna va decidir entrar en diversos xats. Primer es va posar en contacte amb jugadors de videojocs de la seua mateixa ciutat, després de la seua comunitat autònoma, més tard de l’estat i finalment amb jugadors internacionals. Tots tenien seriosos problemes amb els seus dispositius per a jugar a videojocs.

I així va ser com a poc a poc i d’una manera gradual, cap xiquet ni cap xiqueta del planeta terra va poder tornar a jugar mai a un videojoc.

El fenomen va ser d’una enorme transcendència, o cosa que és el mateix, d’una gran importància, i tots els mitjans de comunicació es van fer eco, cosa que és el mateix, van donar la notícia.

El primer que es va pensar va ser en com es veuria afectada l’economia. Que passaria amb els dissenyadors de jocs. Amb les fàbriques de consoles i els seus milers de persones desocupades?

Es va començar a buscar solucions per mitjà dels governs i a poc a poc es van anar trobant.

Se’ls va ocórrer transformar les seues fàbriques de fer consoles en fàbriques de joguets tradicionals, com aquells amb els quals jugaven els seus avis i les seues àvies. Però ningú va pensar en els xiquets. Ningú els havia ensenyat a jugar de veritat.

Lluna i els seus amics, s’avorrien com a ostres. Es desesperaven. No tenien idea a fer, de com divertir-se sense mirar una pantalla.

Llavors va ocórrer que va anar a visitar a la seua besàvia a la residència. Era la mare de la seua àvia. Tenia tants anys que la germana xicoteta de Lluna, encara no havia aprés els números necessaris per a comptar-los. Era molt baixeta i estava arrugada com una pansa. Només anaven a visitar-la per Nadal, el dia del seu sant i el dia del seu aniversari. Lluna li tenia afecte, i insistia que la portaren a visitar-la més sovint, però la seua família estava massa ocupada.

El dia en què van anar a visitar a la besàvia, Lluna estava molt trista i la besàvia es va adonar.

-Que et passa Lluna?

- Enguany no podré demanar res als reis mags?

- Per què? T’has portat malament?

- No…crec que no…però ja no es pot jugar a res.

La besàvia es va sorprendre molt i Lluna li va explicar tot el que havia ocorregut.

-Bé, no és tan greu en el fons.

- Com que no! - va contestar Lluna enfadada.

- Quan jo tenia la teua edat la majoria de xiquets no teníem joguets.

- I que us portaven els reis mags?

- calcetins, una mica de roba, taronges…

100

Lluna va mirar perplexa a la seua besàvia.

- Els xiquets ens fabricàvem els nostres propis joguets. I també els inventàvem. I la besàvia va començar a parlar-li com les xapes de botelles de cervesa que trobaven al carrer, les utilitzaven per a fer carreres impulsant les unes amb les altres; també va parlar de les nines que es feien les xiquetes amb moniatos embolicats en un drap, o dels jocs a enxampar, a saltar a una corda o al sambori, pel qual només feia falta un guix i una pedra.

També li va dir que quan ella era xicoteta, molts xiquets i xiquetes deixaven de jugar molt prompte, perquè els ficaven a treballar o en fàbriques o de criades. Lluna va recordar que això encara passava en països del tercer món i fins i tot al seu país hi havien xiquets que no podien jugar i que passaven fam i fred a l’hivern i va recordar dir-li a la seua mare, que per a reis volia un joguet de fusta que en comprar-lo, els reis mags li portaven regals a un xiquet o xiqueta que no tenia.

La vesprada següent de la visita a la seua besàvia, Lluna i els seus amics havien quedat a la seua casa per a avorrir-se junts. Però Lluna havia tingut temps de reunir un grapat bastant gran de xapes de refresc i les estava fent saltar trepitjant les unes amb les altres.

-Que fas?

-No sé, les faig córrer…i si fem una carrera?

101

MARTA VELA BERNAL

A mi de menuda m’agradava jugar a policies i lladregots. I quan plovia m’encantava construir cabanyes amb cadires i llençols al costat del fumeral.

102

LA HISTÒRIA DE ZOLA.

Zola era una xiqueta riallera, juganera i somiadora que vivia amb la seua família en un poble costaner i turístic. Cada matí creuava el pont de fusta del port dels pescadors per anar a l’escola. La majoria de dies l’acompanyava la seua amiga Laia, una nena xarradora, intel·ligent i fantasiosa, amb la qual mantenia converses molt emocionants. Un dia imaginaven que eren valentes guerreres que lluitaven contra les injustícies del món, un altre dia somiaven que vivien en una nau espacial flotant d’un costat a un altre.

Sempre se saludaven amb un “Sawubona”, una paraula que Zola havia après de les històries que contaven en la seua família sobre els Zulús, el grup ètnic africà al qual pertanyien els seus avantpassats. Sawubona significa et veig, ets important per mi i et valoro. A Laia li encantava la seva manera especial de saludar-se, acompanyada amb un joc de mans que només elles dos sabien.

103

A les vesprades solien anar al parc de la biblioteca a jugar amb els altres xiquets i xiquetes del poble.

Al Carles li encantava jugar al “Canut” amb el seu avi i quan anaven al parc, l’avi Paco i ell comboiaven a la resta de xiquetes per jugar. Amb un canut de cartó, tres xapes i un guix ho tenien tot. Col·locaven el canut amb les tres xapes per sobre, dibuixaven un cercle al voltant i decidien la ratlla de llançament. Així iniciaven el joc. Era verdaderament difícil! Havien de tombar el canut i que quedarà el canut fora del cercle i les xapes dins. Per cada xapa dins del cercle sumaven un punt.

Hanane, que no era molt bona en la punteria preferia jugar al “Sassabós”, joc tradicional de Tànger que havia aprés dels estius que anava a visitar a la família de sa mare.

Hanane tenia molta destresa amb el salt i de fet, en les olimpíades que organitzava l’escola solia guanyar alguna medalla en la prova de salt de perxa. En el Sassabós la persona que se la queda es col·loca amb l’esquena doblegada i els altres han de passar per sobre. La primera persona crida ALET-NAIN (dilluns), la segona ALTULATÁ (dimarts), la tercera ALRVEAA (dimecres), la quarta ALJAMIS (dijous) i just abans que salte el quint jugador/a es col·loca una sabata en l’esquena del que se la queda i el quint jugador ha de dir la paraula ALYOMOA (divendres) i intentar botar sense tirar la sabata. La sabata es queda en l’esquena fins que un jugador/a la tomba i es converteix en qui se la queda.

A Elisabeth li agradava cantar, sempre xiulava cançons populars que li ensenyaven a casa. A més a més, era tan ràpida com un guepard i molt difícil d’atrapar. Així que li encantava jugar al “Llop, estàs aquí?”. Era un joc tradicional del Perú, el país dels seus pares, al que només havia visitat una vegada, però que li havien contat tantíssimes històries que per ella era com si haguera viscut una part de la seua vida allí. El joc consistia a triar una persona que feia de llop i la resta el rodejava en cercle agafats de la mà, corrent i cantant :

104

“Juguemos en el bosque, mientras el Lobo no està, juguemos en el bosque mientras el lobo no está. ¿Lobo està? I el llop responia el que estava fent : “Estoy lavándome los dientes” “Estoy poniéndome la camiseta”, així fins que el llop deia “Ya salgo para atraparos”. I en eixe moment totes començaven a córrer per a fugir del llop fins que atrapava a algú que es convertia en el pròxim llop.

Un dia, l’Ander va arribar al parc molt content i deia que tenia una sorpresa per a tothom i de sobte, tots els xiquets van formar un cercle al seu voltant per veure atentament el que havia portat. L’Ander va traure de la butxaca un telèfon mòbil que li havien regalat els seus pares amb un munt de jocs en línia que s’havia descarregat. Totes es van quedar bocabadades i eixa vesprada ningú va jugar als jocs de sempre.

Al cap d’uns dies l’Elizabeth també va portar el telèfon mòbil i van formar dos equips per poder jugar a torns amb aquells aparells electrònics. I a poc a poc, el parc va anar perdent rialles i moviment, els smartphones van anar guanyant espai i malgrat que continuaven jugant entre ells, ja no es miraven als ulls, ni mantenien contacte físic, no corrien... Ara que estaven més “connectats” que mai, no tenien cap connexió.

A Zola i a Laia no els agradava gens la nova situació i cada vegada anaven menys al parc i estaven més tristes. Una vesprada berenant en casa de Zola, la mare els va preguntar:

- Que vos passa? Ja no voleu eixir a jugar al parc?

I les xiquetes li van contar a la mare el que hi havia passat:

- Ja no volen jugar totes juntes, ni correm, ni riem tant. Ara ens asseguem al banquet al costat de la font per jugar als jocs en línia. – Diu Zola

105

- No ens mirem als ulls, ni ens toquem, i encara menys aprenem jocs diferents. – Afegeix Laia.

- Sempre estem cridant-nos i barallar-nos per veure a qui li toca el mòbil. – Crida Zola molt enfurida.

La mare les va mirar atentament i amb un mig somriure a la boca va dir:

- La setmana vinent és el teu aniversari Zola. Podríem organitzar una festa al parc i pensem una estratègia per tornar a jugar com abans.

I així ho van fer, Zola junt amb la seua amiga Laia van dissenyar unes targetes d’aniversari per a la resta d’amics i d’amigues. L’endemà van anar al parc amb molta alegria i van entregar les targetes a totes les xiquetes del parc i en obrir-les van poder llegir:

El pròxim dia 3 de maig celebraré el meu aniversari al parc. Portaré menjar, beguda i un gran pastís. Serà a les 17:00 i no vull que porteu cap regal, el que vertaderament m’agradaria és que cadascú pensara en un joc, el joc que més li agrada.

Només hi ha una norma: ha de ser un joc en el qual puguem jugar totes juntes.

El dia de l’aniversari Zola estava nerviosa. Havia estat cuinant en sa mare i fent un gran pastís de xocolata. Tenia molta curiositat per veure si la seva estratègia havia funcionat. A les 16:30 estava en el parc preparant totes les coses. La primera a arribar va ser Laia, portava un tros de tela a la mà per poder jugar al joc del mocador. Després va arribar l’Ander amb una llarga corda, com que li agradaven els jocs de força havia portat el joc de la “Sokatira”. L’Elisabeth, la Hanane i el Carles van voler jugar als seus jocs de sempre: el canut, el Sassabós i el llop, estàs aquí?

106

Va ser una vesprada inoblidable, la Zola no podia estar més feliç, havien tornat a jugar junts, a riure, a mirar-se i tocar-se. I just abans d’acabar l’aniversari, els va reunir a tots en un cercle i els va explicar el significat de la paraula Ubuntu : “Jo soc perquè nosaltres som”. Una filosofia de vida que diu que cooperant es troba l’harmonia i la felicitat per tots i que creu que existeix un vincle entre els éssers humans que els fa capaços de superar tots els reptes perquè estan CONNECTATS.

107

PAU PLANA PERIS

A mi de menuda m’agradava jugar a la goma.

108

109

110

1 3 __________________ 2 4 5 6 __________________ 7 8 __________________ 9 10

QUIN JOC ÉS?

111 11 12 13 14 15 16 18 17 __________________ 20 19

112

113

SOLUCIÓ DELS JOCS QUIN

JOC ÉS

1. BIRLES

2.CARRERA DE SACS

3. BOLETES

4. CIRCUIT DE XAPES

5. CEMENTERI

6. CORDA

7. PEDRA , PAPER , TISORA

8. CANUT

9. ROTGLE

10. XURRO VA

11. PISSI-PISSI GANYA

12. PEUS QUIETS

13. UNS, DOS , TRES PICA PARET

14. GOMA

15. MOCADORET

16. CÈRCOL

17. PILOTA VALENCIANA

18. TROMPA

19. SAMBORI

20. TRES EN RATLLA

114

ENCREUAT, JOCS TRADICIONALS I POPULARS

1 - CEMENTERI - Amb una pilota en joc els jugadors d’un equip intentaran eliminar els jugadors contraris, llançant-la perquè aquesta els colpege.

7 - PEUS QUIETS - Un xiquet/eta té la pilota i la llança a l’aire, dient alhora el nom d’un altre company, el qual ha d’intentar agafar la pilota i dir:-

2 - GALLINETA CEGA - Amb els ulls tapats ha de trobar als participant i pel tacte, endevinar qui és.

3 - PIC I PALA - El nom del joc prové dels objectes que s’utilitzen per jugar: el pic i la pala s’utilitza un pal llarg d’entre 50 i 70 cm i un tros de fusta de 15 cm amb les puntes esmolades

4 - XURRO VA - L’equip que paga , formarà una fila amb el cap als peus dels altres, simulant burros i formant una filera. l’altre equip botarà damunt d’ells

5 - TRES EN RATLLA - El primer jugador que arribe a alinear tres símbols consecutius siga verticalment, horitzontalment o diagonalment haurà guanyat el joc.

6 - RASPALL - És una modalitat de pilota valenciana que es caracteritza sobretot per jugar la pilota per terra.

8 - GOMA - El senyor Melitó tenia tres gats, i els feia ballar en tres plats i a les nits els donava torró. Que visquen els gats del senyor Melitó!

9 - OSSET - Joc què consisteix a tirar enlaire la taba i observar quina de les quatre cares roman visible i horitzontal quan ha caigut en terra

10 - SAMBORI - Consisteix en botar a peu coix en unes caselles numerades a terra, utilitzant una pedra.

11 – MOCADORET - Al centre, una persona que porta una peça de tela a la mà i amb el braç estirat diu en veu alta un número. Els jugadors de cada equip que tenen el mateix número ixen corrent i intenten agafar-la.

12 - VEIG VEIG - Què veus?

115

Salutació del President de la Falla

Benvolguts fallers i falleres, tinc el gust per tercer any consecutiu de dirigir-me a vosaltres i a tota la gent que ens envolta, per a convidar-vos a disfrutar del nostre llibret i del Grau en falles.

En primer lloc, agrair a Noelia, Paula, Kevin i totes les reines i les seues famílies per aguantar aquests anys tan atípics que junts vam poder culminar aquest març passat. Espere haver estat a l’altura de les circumstàncies i així mateix, que continueu la vostra trajectòria fallera.

Enguany, és un any de transició en el qual he intentat involucrar als joves per a ajudar-los a agafar el timó de la falla. I així garantir el futur d’aquesta. Estic segur que ajuntant l’experiència amb la novetat i la innovació formarem un gran equip per intentar fer aquest any especial.

Espere impacient poder gaudir juntament amb Lucia, Bella, Iker i totes les reines cada acte d’aquest any faller normal (o això espere), que de segur serà inoblidable.

Visca la Falla Grau!!

117

Eladi Frasquet Vila

Sou la il·lusió quan tot comença, i l’ emoció quan tot acaba, i per tot un any, el timó de nostra falla... Esforç i treball, també goig i rialles, no hi ha millor estandart en la festa les falles...

Myriam, nou capítol s’ afegeix a la teua història en un any tan especial, de les Reines, obris el pas...

Carolina, ple de poesia inspira el teu somriure mil versos i sonets, farcits d’ il·lusió i alegria...

Marta, herència fallera amb lletres grans, des del bressol la festa has respirat...

Rebeca, somni complit, foc i flama brillant al cel amb tota la intensitat, com la llum del teu semblant...

Lucía, mai hauríem somiat tindre Reina tan especial doncs, com els valors que en la teua vida són puntal, atresores els millors dons que una fallera pot representar...

... Al cor dels fallers i falleres, gran empremta deixarà el teu regnat, la tradició segueix l’ estel del teu pas...

119

120

A vegades donem per descomptat, que el llibret de la falla és només vist per la comissió, però la veritat és que passa a ser un document històric per a generacions esdevenidores.

I potser, volguen conéixer qui eren les protagonistes d’aqueix any, però una foto i un nom diu molt i alhora no diu res, podriem saber qui eren?,

Posem-li solució i vegem les qui ens representen:

121

LUCÍA CÁNOVAS SANZ

Pregunta. Presenta’t Lucia

Resposta. Em dic Lucia Cánovas Sanz, tinc 34 anys soc integradora social i tècnica en teràpia assistida en animals. Treballe en la Fundació Espurna. I enguany després d’haver passat per diversos regnats, soc la Reina de la Falla.

P. Com et definiries?

R. Em considere una somiadora que lluita per la seua llibertat, m’encanta la naturalesa, fer rutes de muntanya, adore els animals, anar de concerts i festera (cara somrient).

P. Alguna cosa que t’il·lusione.

R. Fer la volta al món amb únicament una motxilla. Conéixer altres països i les seues cultures.

P. Què és el que més t’agrada de la Falla?, i alguna anècdota que recordes

R. La cavalcada, perquè em desinhibisc completament, i recorde com a anècdota una en què anava disfressada de sireneta, molt ficada en el paper per a acabar caient-me de la carrossa, va ser un “momentazo” tots mirant-me.

122

Reina de la Falla

REBECA GARCÍA CASTELLÓ

Pregunta. Qui eres?

Resposta. Em dic, Rebeca Lucia García Castelló, tinc 23 anys, graduada en història per la UPV, isc en la Falla del Grau des que tenia 3 mesos. Enguany tinc l’honor de representar a la meua comissió com la Reina del Foc.

P. Descriu-te perquè et coneguen.

R. Em considere una persona de caràcter, feta a si mateixa, però al mateix temps molt dependent de la família, sobretot del meu germà Iván, sempre pendent de mi. M’encanta l’esport i passar el temps amb la família i la meua parella. (Rialla) els dijous no em perd cap “destapat” amb els amics.

P. Què t’il·lusiona?

R. Tindre una estabilitat, per la qual cosa compagine, estudis i treball, mentre em prepare el màster de professora de secundària.

P. Com no podia faltar què és el que més t’agrada de la Falla?, i alguna anècdota que recordes.

R. El que més m’agrada són les albades, perquè al Grau són úniques en la seua forma de fer les, després el Festival Musical infantil, en el qual ens bolquem amb els xicotets perquè tot isca perfecte i sobretot la cavalcada, perquè gaudisc amb tota la família fallera, l’alegria de veure al carrer tot l’esforç fet. Més que anècdota, condemna (risa), ja que vestida de fallera tinc damunt en tot moment al meu germà Iván, perquè vaja perfecta, que no se m’ocórrega acatxar el cap en cap foto o que no faça cap postura rara no siga el cas que la manteleta s’acoste massa al sòl.

124

Reina del Foc

Reina de la Festa

MARTA LLEDÓ ORIHUEL

Pregunta. Marta, presenta’t.

Resposta. Em dic, Marta Lledó Orihuel, tinc 23 anys, soc tècnica en anatomia patològica i citodiagnòstic per la universitat CEU Cardenal Herrera. Pertany a la comissió pràcticament des que vaig nàixer, la meua família està molt vinculada a la falla i al món faller, he ostentat molts regnats en la comissió i enguany soc la Reina de la Festa.

P. Com et definiries?

R. Em considere una persona noble, amb un caràcter fort, extravertida i molt amiga dels seus amics i amigues, treballadora i responsable. M’agrada fer esport i mirar sèries de televisió.

P. Quina il·lusió tens?

R. Com tots, tenim moltes il·lusions, però ara principalment, m’agradaria estudiar medicina i arribar a ser una molt bona doctora.

P. Marta, què és el que més t’agrada de la Falla?, i un record

R. De la falla m’agrada tot, cavalcada, festival, adorn de carrer, albades, etc., és un sentiment molt gran el que tinc per les Falles, transmés sobretot pel meu uelo Paco Orihuel i com a record, una cavalcada en què el meu uelo em va fer una carrossa per a eixir d’Alícia al país de les meravelles i feia molt de fred, “el Chato”, no parava de dir-me “vine, que et calfe les manetes”.

126

127

Reina de la Poesia

CAROLINA MASCARELL PÉREZ

Pregunta. “¿Prima”, Qui eres?

Resposta. (Risa), em dic Carolina Mascarell Pérez, tinc 18 anys i enguany soc la Reina de la poesia. Soc auxiliar d’infermeria i actualment estic fent les pràctiques de TCAE, a l’Hospital Universitari Francisco de Borja.

P. Com et definiries?

R. Soc una persona extravertida, amable, de bon caràcter excepte amb el meu germà Adrián (Risa), responsable, m’agrada estar envoltada de la meua família i amistats. M’agrada ballar, patinar i estar en la Falla.

P. Quina il·lusió o il·lusions tens?

R. Professionalment, m’agradaria arribar a ser una bona infermera i lúdicament, ser Reina d’aquesta comissió i tindre un regnat fabulós juntament amb les altres reines, amics i familiars.

P. Què és el que més t’agrada de la Falla?, i alguna anècdota que recordes.

R. El que més m’agrada de la Falla és el Festival musical infantil, en el qual he participat diversos anys, també la cavalcada, concretament, lluint i portant la comparsa, per molt que pese. (rialles). Com a anècdota, en un Festival, em vaig equivocar de paraula i hui dia fins i tot el recorden, va ser molt graciós i una altra va ser que quan vaig arribar a la falla, tots em deien “prima”, pel meu germà Adrián que anomenava a tots “primo” i la meua cosina vertadera, es pensaven que jo era cosina de tots i se m’ha quedat el que em diguen “prima”.

128

Padrina de la Falla

MYRIAM CÁNOVAS GARCÍA

Pregunta. Myriam explica’ns qui eres.

Resposta. Em dic Myriam Cánovas García, tinc 28 anys, soc Tècnica superior en administració, finances i mercats financers, a més de Graduada en ADE. Treballe en el departament d’administració turística de CHG Oliva Nova. Em van traure per primera vegada en la Falla als quatre mesos i des de llavors he passat per molts regnats, he sigut Reina de la Falla Infantil i Reina de la Falla i actualment soc la Padrina de la Falla acompanyant a la meua cosina Lucia.

P. Com et definiries?

R. Em considere una persona molt responsable, tinc un caràcter fort, soc extravertida, constant i treballadora, m’agrada l’ordre. M’agrada molt viatjar i la música, passejar per la platja o el camp. Anar de compres (somriu) i els esports, sobretot els aquàtics.

P. Quina il·lusió tens?

R. Tinc moltes il·lusions, però hui dia, estic centrada a continuar formant-me laboralment i aprendre altres idiomes, que em permeten conéixer altres cultures. Actualment estic estudiant alemany i francés.

P. Què és el que més t’agrada de la falla? I alguna anècdota.

R. Després d’haver passat per tant regnat, la falla m’agrada tota en el seu conjunt, però sobretot poder gaudir de la família i amics, com fins ara, per tant, la meua anècdota en la falla és que tots els dies són una anècdota.

130

Lema:

QUÍ NO TÉ SORT

D’HERETAR, LI COSTA MOLT DE GUANYAR.

Artiste:

Alfredo Bayona Calatayud

Explicació:

Ramón Marí Bohigues

132

QUÍ NO TÉ SORT D’HERETAR,

- L’HERÈNCIA

L’alegria d’heretar molts maldecaps sol donar.

L’ESCALINATA

Cadascú té en la vida un escaló assignat.

- LA MANSIÓ

La mansió es Gandia i els gandiencs que en ella viuen.

EN LA CUINA

En la cuina hem col·locat a un cuiner despistat.

EN EL JARDÍ

Tindre un jardí ben cuidat es signe de qualitat.

- EN LA SALA D’ESTAR

No sé si és casualitat, però hi ha un assassinat.

134

LI COSTA MOLT DE GUANYAR

- EN LA TERRASSA POSTERIOR

En la zona de deixalles, es fan grans animalades.

- EN LA SALA DE MÚSICA

Ací trobem un piano, però no qui sap tocar-lo.

EN LA BIBLIOTECA

Llibres i papers antics, açò és cosa de rics.

- EL TESTAMENT

Deixar-ho per escrit evita algun crit.

HERÈNCIES I SUCCESSIONS

Perquè hem de pagar quan ve l’hora d’heretar?

RESUM FINAL

Açò ja no És el que era, qui no vulga pols que no vaja a l’era.

135

l’HERÈNCIA

Qui no té sort d’heretar, li costa molt de guanyar, i no viu com certa gent, que hereta contínuament.

Hi ha qui per familiars i amics, hereta ara i adés, hi ha qui morint-se tot el món, encara no hereta res.

Hi ha herències milionàries, joies, finques molts diners, i herències enverinades, amb deutes i embargaments.

De l’herència no has de refiar-te, i has de guardar-te diners, que és preferible estalviar, per poder gastar després.

Que qui de ric passa a pobre, per veure el que el món donava, quan se’ls acabaren els diners, i es toca la punta de la fava.

Que una vida de treball, mereix una bona retribució, i no viure al detall, quan arribe la jubilació.

136

L’ESCALINATA

És l’escala de la vida, en ella estem tots situats, hi ha qui es conforma on estiga, i qui vol sempre estar més alt.

Qui sempre busca la mida, per aparentar ser més, i en l’escala de la vida, xafiga sempre als altres.

Hi ha qui té l’ego al núvol, i als altres es creu millor, i puja dalt sense control, però el bac d’allí és major.

No sé per quina mesura, és vana a l’escaló de dalt, i sense fer res de profit ni vàlua, allí dalt s’ha situat.

I allí dalt volen aparentar, estima i reputació, i el que solen generar és recel, i animadversió.

Oblideu-vos de l’escala, que té dues direccions, i igual el puja que el baixa, quan passen les votacions.

137

LA MANSIÓ

En la mansió de Gandia tenim, als polítics gandiencs, que diuen, ja no patim, amb els fons europeus.

Els ciutadans de Gandia, esperen il·lusionats, que repartisquen l’herència, ja que els deutes estan pagats.

Més la corporació té pressa, va com un botones d’hotel, a omplir-se la maleta, i gastar-se fins a la fel.

Hi fan obres i projectes que s’acosten eleccions, i només fan que fer actes, festes i inauguracions.

Els que no costen de guanyar, són més fàcils de gastar, i en un tres i no res, s’han acabat els diners.

Tot per aconseguir el vot, i dir, xe que bo que soc, mireu si es pot o no es pot, i tranquils que això ho pague jo.

Que en la butxaca del poble, és fàcil gastar diners, i els polítics gasten el doble, del que podem i un poc mes.

I la roda fan rodar, com el dia de la marmota, tornant al poble a endeutar, i deixar-lo en bancarrota.

138

LA CUINA

No sabem per què raó, Telmo fa tan grans pensades, i el concurs de paelles, s’ha tornat de fideuades.

La pinxe no se’n perd una, i ho anota tot i més, però la fideuà de Gandia, l’ha guanyada un xef xines.

En la cuina estan penjats, els davantals de la gent, que de la junta han marxat, por “motu propi” i urgent.

En un calderó estan posant, condiments, salses i ingredients, que aporten els aspirants, que a la junta són pretendents.

139

EN EL JARDÍ

En el jardí està amagada, Alícia “mansdetisores”, que de jardinera disfressada, vol canviar barrancs i motes.

Al barranc de Beniopa, vol plantar arbres en macetes, i un paratge destinar, perquè pasturen les cabretes.

En les figures de cupido, camuflat està Moragues, que de la nit al dia, de Soler ha fet fogasses.

Ell que abans era el màxim, ara és a terra pixat, són desacataments polítics, que ni sé ni han explicat.

140

EN LA SALA D’ESTAR

Està la silueta dibuixada, assenyalant el cos del delit, Mònica és morta i soterrada, i sols ella ha delinquit?

Dins l’armadura s’amaguen, els que han teixit la trama, no estan tots el que pareixen, falta la canella en rama.

L’armadura ha caigut, de tants com estaven dins, tots diuen jo no he sigut, però són culpables o afins.

Que algú l’havia de pagar, era evident i palpable, i a Mònica està ben clar, que li han fet un llit inflable.

141

EN LA TERRASSA POSTERIOR

El detectiu Picornell, regidor del districte del Grau, sap més per diable que per vell, i ningú el pot enganyar.

Picornell és delegat, de deixalles i embolics, i com és molt entregat, puja vídeos molt didàctics.

Picornell sempre a la guaita, vigila contínuament, que l’ordenança es complisca, i que es comporte la gent.

I fa recerques per trobar, a qui abandona deixalles, omplint les places i parcs, denderrocs i ferralles.

142

EN LA SALA DE MÚSICA

Escolteu com sona el piano, i no està ningú tocant, els diners no tenen amo, i algú l’estan enganyant.

Ara sonen unes notes, que al poble estan avisant, que els preus pugen i pugen, i que seguiran pujant.

Tot costa el DOble, REdeu que el mes no acabem, Som més i més que MIserables, I a passar FAm arribarem.

Que l’escala musical, no són les mateixes notes, i la inflació és al final, La que buida les butxaques.

SOLs viu bé el polític, LA llum no para de pujar, SI açò continua tan crític, no sé on anirem a parar.

143

EN LA BIBLIOTECA

Llibres i papers antics hi ha en aquesta biblioteca, i una xica servicial, que et serveix una copeta.

Açò és una utopia, que mal servici tenim, la sanitat desvaria, i veurem d’aquesta com eixim.

Que no hi ha dret, que el metge el visite, passant per la cita prèvia, i que per telèfon el recepte.

Llargues cues has de fer, si t’han d’operar, i podries morir-te primer, però en presa no has d’anar.

144

EL TESTAMENT

Ella molt clar ho ha deixat, amb notari i per escrit, les últimes voluntats, en instruccions pel partit.

Al testament fa saber: .... Quan jo no estiga ací, manara Josè Manuel, Liduvina ho vol així.

I així funciona la cosa, i en vida s’ha d’arreglar, que després ixen milanta, i tots volen heretar.

Hi ha discussions i enfadós, i s’ha de tallar pel sa, sempre han hagut criats i amos, i els que tan sols fan la mà.

145

HERÈNCIES I SUCCESSIONS

El monument pot paréixer, el joc de la tia Àgata, però sense desmeréixer, la incertesa no és tanta.

D’herències i testaments, hem parlat ací un poc, però no hem dit res de res, de l’impost de successions.

Que és assumpte vergonyós, que el govern vulga heretar, del que ton pare o ta tia, t’hagen volgut deixar.

Perquè el pare o ta tia, ja pagaren els impostos, quan ho adquiriren un dia, i ara posen sobrecostos?

Tinguen vergonya cavallers, i el que està bé està bé, no vulguen aprofitar-se que l’herència meua és.

Que els polítics capitostos, no apliquen aquestes lleis, impostos d’altres impostos ningú els vol ni els compren.

146

RESUM FINAL

I ho deixaré ací, que entre en zona perillosa, i pot haver esclafit, i pagar-la poca-roba.

Espere que la ironia al punt els haja agradat, ho he fet sense gosadia, tal com m’ha eixit ho he plasmat.

Des del meu punt de vista amb asseu i pulcritud, he intentant no fer ferida, i no emprar l’acritud.

Si hi ha algú que no s’ho creu, que tire la primera pedra, que al meu terrat com al teu, si plou es banya la teula.

Que la cosa ha canviat prou i ara no és el que era, i tots es banyen quan plou, i qui no vulga pols que no vaja a l’era.

147

COMISSIÓ DE LA FALLA GRAU

PRESIDENCIA

President

Sot-president RRPP

Sot-president - 2

Sot-President - 3

Protocol

Frasquet Vila, Eladi

Frasquet Segui, Ferran

Santiago Berto, Felip

Lozano Castellano, Paco

Moncho Palacio, Elena

Rodriguez Vila, Paula

Lorente Aparisi, Carla

Perez Lucio, Eva

SECRETARIA

Secretari

Sot-secretari

ÀREA ECONÒMICA

Estrela Rodenas, Manuel T.

Viciano Orihuel, Javier

Estrela Palma, Laura

Tresorer Ramos Fayos, Vicent

Sot-Tresorera

Comptadors

Lotera

Delegat de quotes

ÀREA DE FESTES

Martí Navarro, Noelia

Puig Martí, Laura

Arcos Sanchis, Marta

Sanchez Amat, Cintia

Santiago Berto, Felip

Delegat de festes Diaz Viciano, Carlos

Sot-delegat de festes

Garcia Perez, Manolo

Mascarell Perez, Adrian

Frasquet Sanchez, Xavier

Ramos Fayos, Vicent

148

Delegat Artístic

Delegat de Jocs

Sot-delegat de Jocs

Delegada Cavalcada

Delegats Monument

Garcia Castelló, Ivan

Mascarell Perez, Adrian

Camarena Cuenca, Agustí

Lozano Palomar, Vega

Frasquet Sanchez, Xavier

Frasquet Segui, Ferran

Ramos Fayos, Vicent

Alandete Durá, Lluis

Delegat de Plantá Infantil Campillo Orengo, Javier

Delegat de Plantá Major Gadea Gonzalez, José Manuel

Delegat Cremà

Delegats D’albaes

Delegada reds socials

Casalers

Delegat cartelleria

ÀREA DE CULTURA

Delegat de Cultura

Delegada de llibret

Delegat d’emissió

Delegada D’informatiu

Delegada de Curtmetratge

EXECUTIVA FDF

Garcia Perez, Manolo

Grimal Sanchis, Juan

Viciano Orohuel, Dani

Estrela Palma, Laura

Rodriguez Vila, Paula

Garcia Castelló, Ivan

Orihuel Figueres, Paco

Alandete Durá, Lluis

Mengual Brunet, Vicent

Marzal Peiró, Mamen

Grimal Sanchis, Josep

Mengual Brunet, Vicent

Garcia Moncho, Lola

Estrela Palma, Laura

Garcia Castelló, Ivan

Moncho Palacio, Elena

ASSAMBLEA JLF

Frasquet Vila, Eladi

Estrela Rodenas, Manuel T.

Diaz Viciano, Carlos

149

JUNTA DE GOVERN

Frasquet Vila, Eladi

CRIPRI Perles ivars, Jesus

EXECUTIVA

Díaz Viciano, Carlos

Estrela Palma, Laura

Estrela Rodenas, Manuel

Frasquet Sanchez, Xavier

Frasquet Seguí, Ferran

Frasquet Vila, Eladi

Garcia Castelló, Ivan

Lorente Aparisi, Carla

Lozano Castellano, Paco

Martí Navarro, Noelia

Martí Rodriguez, Cristina

Mascarell Perez, Adrian

Mengual Brunet, Vicent

Moncho Palacio, Elena

Morell Piera, Natalia

Perez Lucio, Eva

Ramos Fayos, Vicent

Rodriguez Vila, Paula

Santiago Berto, Felip

Valor Garcia, Blanca

150

CENS FALLER DE LA COMISSIÓ DE LA

FALLA GRAU

Abad Hermono, Mari Carmen

Alandete Durá, Ariadna

Alandete Durá, Lluis

Almarza Vaca, Maria del Soterraño

Aparisi Abad, Maria

Aparisi Cucart, Mabel

Aparisi Fort, Mauricio

Aparisi Martinez, Juan Bautista

Aparisi Pistoni, Alicia

Arcos Sanchis, Marta

Balbastre Catalá, Andrea

Balbastre Faus, Juan Jose

Barber Bolta, Josep

Bonet Ballester, Mª Angeles

Camarena Cuenca, Agustí

Campillo Orengo, Javier

Canovas Cañas, Pedro

Canovas Garcia, Mirian

Canovas Llorens, Sergi

Canovas Sanz, Lucia

Caudeli Sancho, Claudia

Climent Rabal, Joana

Cucart Orozco, Carmen

Diaz Valdés, Mireia

Diaz Viciano, Carlos

Embuena Peiró, Carla

Estrela Palma, Laura

Estrela Rodenas, Manuel T.

Estrugo Marzal, Sonia

Faus Martinez, Ana

Fayos Arago, Patricia

Fernandez Fernandez, Rocio

Figueres Mengual, Andrés

Figueres Sancho, Marina

Frasquet Sanchez, Cintia

Frasquet Sanchez, Xavier

Frasquet Segui, Ferran

Frasquet Vila, Eladi

Gadea Gonzalez, José Manuel

García Castelló, Ivan

Garcia Castelló, Rebeca

García Francés, Laura

Garcia Moncho, Lola

Garcia Perez, Manolo

Garcia Santamaria, Maite

Gimenez Ruiz, Maria M.

Gomar Riofrio, Maria Jose

Gómez Sanchez, Raquel

Grande Piris, Inma

Grimal Pomar, Carla

Grimal Sanchis, Josep

Grimal Sanchis, Juan

Hidalgo Martos, Juan Vicente

Ibañez Cotaina, Mari Carmen

Lacasa Sancho, Paloma

Lledó Orihuel, Marta

Lloret Aparisi, Maria

Lloret Ferrer, Antonio

Lorente Aparisi, Andrea

Lorente Aparisi, Carla

Lozano Castellano, Paco

Lozano Palomar, Vega

Martí Miro, Maria Dolores

Martí Navarro, Noelia

151

Martí Rodriguez, Cristina

Martí Rodriguez, Mari Saro

Martinez Bataller, Maria

Martínez xxxxxx, Víctor

Marzal Peiró, Carla

Marzal Peiró, Mamen

Marzal Vidal, Enrique

Mascarell Perez, Adrian

Mascarell Perez, Carolina

Mengual Brunet, Vicent

Miquel Torro, Alejandro Jesús

Moncho Mengual, Salvador

Moncho Palacio, Elena

Montaner Sanchis, Adrian

Mora Beneyto, Quique

Morell Piera, Natalia

Moreno Maldonado, Fernando

Moreno Martí, Sara

Moreno Palma, Antonio

Murcia Moncho, Maricarmen

Murcia Moncho, Noelia

Navarro Puig, Chelo

Oliver Vaya, Verónica

Orengo Femenia, Vicente

Orihuel Figueres, Francisco

Orihuel Payá, Isabela

Ortiz Nisa, Manuel

Palacio Ferrer, Maria Teresa

Palma Macias, Toñi

Palomar Sanz, Maribel

Patón Godino, Luisa

Payá Berto, Maribel

Payá Canet, Amparo

Peiró Miñana, Mikael

Peiró Ripoll, Lolin

Pellicer Faro, Maria Dolores

Perello Perez, Mari Carmen

Perez Lucio, Eva

Perles ivars, Jesus

Piris Gomez, Oscar

Piris Hermoso, Manolita

Pistoni Durá, Rosi

Pla Benavent, Paco

Pomar Milvaques, Maria Jose

Prieto Lloret, Ana Maria

Prieto Lloret, Susana

Puig Capsir, Benjamin

Puig Martí, Laura

Puig Martí, Maria Dolores

Ramos Escalera, Vicent

Ramos Fayos, Vicent

Revuelta Caudeli, Elena

Rodriguez Cortes, Rosario

Rodriguez Sabater, Ana

Rodríguez Vila, Adriana

Rodriguez Vila, Paula

Roig Morell, Jaume

Romero Sanchis, David

Sanchez Amat, Cintia

Sanchez Sendra, Patricia

Sanchis Ferri, Isabela

Sancho Piera, Fina

Sancho Piera, Mari Lola

Santiago Bertó, Felip

Santiago Ferrando, Paula

Sanz Garcia, Maria Angeles

Sendra Gomar, Mireia

Sendra, Javier

Signes Martí, Sonia

Tarin Mengual, Gabriela

152

Valdes Roig, Montse

Valor Garcia, Blanca

Valor Perez, Tomas

Viciano Escartín, Nadia

Viciano Orihuel, Daniel

Viciano Orihuel, Javier

Viciano Tudela, Maria

Viciano Tudela, Sandra

Vila Ramos, José Andrés

Vila Ramos, Maria

JUVENILS

Campillo Faus, Paula

Escriva Vidal, Aitana

Garcia Paya, Alvaro

Lloret Aparisi, Juan

Lloret Aparisi, Laura

Perles Moncho, Julia

Prieto Gómez, Alejandro

Vila Oliver, Roman

INFANTILS

Albiñana Aparisi, Andrés

Albiñana Aparisi, Carmen

Alonso Marzal, Saioa

Arcos Sanchis, David

Borreda Rodriguez, Andrea

Borreda Rodriguez, Pepe

Campillo Faus, Carla

Castelló Lorente, Pol

Estruch Perez, Angela

Gallego Grandre, Leire

Grimal Canovas, Daniela

Hidalgo Puig, Aria

Hidalgo Puig, Leo

Ibañez Cotaina, Mari Carmen

Jimenez Martinez, Jorge

Lorente Escrivá, Enric

Lozano Palomer, Maria

Martinez Pla, Izan

Martinez Rodriguez, Elia

Martínez Rodríguez, Ona

Marzal Bernal, Maia

Miquel Prieto, Alejandra

Miquel Prieto, Claudia

Miquel Prieto, Jorge

Moreno Almarza, Alex

Moreno Almarza, Paula

Moreno Vila, Julia

Moreno Vila, Mateo

Nacher Durá, Izan

Orengo Fernandez, Iker

Perez Garcia, Carmen

Perez Garcia, Rosana

Pla Lacasa, Bella

Prieto Gomez, Hector

Prieto Gomez, Paula

Rodriguez Bonet, Ruth

Roig Morell, Paula

Sendra Gomar, Isaura

Trigo Garrido, Andrés

Vila Oliver, Jorge

153

Relació de fallers de l’exercici 21-22 no inclosos en el llibret, per estar l’edició del mateix ja tancada.

VOCALS

Florit Hernandez, Nerea

Gomez Deusa, Teresa

Gómez Sanchez, Raquel

Jimenez Martinez, Pedro José

Lorente Genis, Marc

Peiró Miñana, Mikael

Ronda Cardona, David

Sancho Piera, Fina

Abad Taborda, Angela

Buhiguez Catalán, Cristian

Dieguez Meseguer, Tania

Mascarell Perez, Carolina

Montes Sanchez, Lucia

Moreno Laguna, Mar

Orquín Monzó, Marc

Villar, Elena

JUVENILS INFANTILS

Caerols Kudriova, Lucia

Dieguez Maseguer, Keila

Gomez Deusa, Marina

Lorente Escrivá, Enric

Martinez Rodriguez, Elia

Moreno Almarza, Alex

Moreno Almarza, Paula

Moreno Laguna, Lluna

Murcia Escriva, Marina

Ortola Company, Marta

Prieto Gomez, Alejandro

Prieto Gomez, Hector

Prieto Gomez, Paula

Viciano Cloquell, Carmen

154

PREMIS FALLA 2022

GUARDONS FALLA GRAU

Escut d´Or

Martí Rodríguez, Marisaro

Cánovas Cañas, Pedro

Camarena Cuenca, Agustín

Escut d´Argent

Piris Hermoso, Manolita

Sancho Piera, Marílola

Sancho Piera, Fina

Fayos Aragó, Patricia

Lloret Ferrer, Antonio

Pellicer Faro, Marílo.

Rodríguez Sabater, Ana

Payá Canet, Amparo

Frasquet Segui, Ferran

GUARDONS FDF

Gesmil d´Or

Santiago Bertó, Felip

155

Festival Musical 1r Portada Llibret 5è Emissió Fallera 4t Curtmetratge 2n Truc - Jovenil 3r Truc - Dones 2n Cavalcada 1r Falla Major 1r Seccio 3r Falla Infantil 2n Seccio 3r Us Valencia G.V. 72º

COL·LABORACIONS LITERÀRIES

GRÀCIES A LES VOSTRES PARAULES ARA PODREM GAUDIR D’UN MOMENT FANTÀSTIQUES.

ENS FARAN TRASLLADAR-NOS O ESCOLTAR HISTÒRIES DE PRIMERA MÀ.

DEDIQUEM UNA ESTONA A LLEGIR, JUGANT CREAREM IL·LUSIÓ.

156

Joan Deusa

Josep Lluís Roig

Alberto Bou Pérez

Andrés Puig de la Muela

Carlos Alfonso

Josep Manuel Izquierdo

Daniel Martí

Elena Moncho Palacio

Fanny Vivens i Lucas

Mar Ferri Boix, Beatriz Doménech García Antoni Colomina Subiela

Josep Basset

Salva Gregòri

Vicent Mengual

ALBERTO BOU PÉREZ

A mi de menut m’agradava jugar al frontò.

158

EL JOC EN EL MUSEU I

LA GAMIFICACIÓ.

Jugar es aprendre. Vygotsky en el seu llibre El desenvolupament dels processos psicològics superiors va assenyalar que el joc “conté totes les tendències de desenvolupament d’una forma condensada, sent, en ell mateix, una font important per al creixement emocional i intel·lectual dels xiquets i xiquetes”.

Els estudis ens mostren constantment els beneficis educatius d’incorporar jocs, diversió i interactivitat en l’aprenentatge. Els jocs digitals i els vídeos han començat a formar part de la programació didàctica i de la museografia d’exposicions i activitats en museus. La seua incorporació en el discurs museístic com eines educatives ha generat un interès pels principis bàsics dels jocs, aquestos han de ser populars i comercialitzables, entenent aquesta comercialització des del punt de vista en l’exit de la seua acceptació.

En els objectius principals dels museus està la difusió patrimonial, d’aquesta manera el joc es converteix en una eina procedimental de capital importància. D’una banda articula el discurs museístic adaptant-se a les necessitats de diferents segments de població i d’un altra democratitza la difusió patrimonial.

159

Aquesta acceptació del joc en l’era digital ha propiciat que en les institucions museístiques ha estat anomenat amb el terme gamificació (paraula de moda en 2011), o allò que és el mateix; l’aplicació d’elements propis dels jocs digitals a la pràctica pedagògica en el discurs del museu. Com qualsevol nou element, aplicació o eina hem de fer un ús aplicat a les necessitats concretes amb una avaluació dels resultats finals, de vegades aquestos són ineficaços i fins i tot contraproduents.

Una gamificació sempre ofereix un sistema de recompenses i té una finalitat concreta; atraure a més usuaris, l’element de recompensa sempre és motivacional. Però en 2015 Jasper Viesser ja va mencionar que la gamificació (classificacions, guardons, insignies...) no necessariament generen jocs i tampoc necessariament estimulen el joc.

És en aquest context on es fa indispensable una correcta programació, una gamificació ben dissenyada pot ser un element educatiu de primer ordre i deixar un impacte molt positiu en els visitants dels museus. Les dinàmiques interactives que provoquen situacions determinades són bàsiques per a que l’usuari pense, actue i domine la nova situació de forma creativa. Aprendre és divertit pel fet únicament d’experimentar-ho, no són necessàries les puntuacions, les insígnies i les classificacions. Els bon jocs són desafiadors, ni massa fàcils per a no provocar avorriment ni massa difícils els quals provoquen ansietat. Aquest punt mig és l’objectiu de qualsevol planificació pedagògica, és més, quan es tracta d’aprendre és molt important que els usuaris se senten actius, amb la capacitat de produir i no únicament de consumir passivament el coneixement.

Els dissenys d’aquestes noves estratègies educatives han d’anar acompanyades d’una constant revisió, una avaluació dels objectius i sobretot amb el suport del rigor històric i patrimonial de la institució museística. Mai han de ser estratègies simplistes i l’objectiu és una retroalimentació interactiva amb un desafiament constant que puga crear un compromís amb el contingut museístic.

Quan el joc compleix el seus objectius és un element motivador i participatiu, els xiquets, les xiquetes aprenen habilitats com la creativitat, regulen les seues emocions i s’involucren en accions i tasques d’aprenentatge. En un discurs museístic és molt recomanable que es proporcionen diferents activitats, d’aquesta manera podran triar aquelles que s’adapten millor a les seues necessitats.

160

Aquesta gamificació digital no ha deixat de costat el jocs físics, de fet en els últims anys, després d’una eclosió total de les aplicacions interactives, sembla que la combinació de les dos tipologies està sent una experiència molt més enriquidora. Com hem esmentat abans es tracta de trobar les eines concretes adaptades a les necessitats que ens demanen i centrades en una audiència concreta.

S’obri un món de possibilitats infinites alhora d’involucrar-se amb un objecte o amb un concepte, els museus poden estimular l’aprenentatge amb el públic de formes molt novadores i emocionants, es una experiència en la que es tracta de connectar amb qualsevol persona (xiquets o adults).

Aquesta serà la diferencia fonamental dels museus del segle XXI, una tasca enorme i apassionant per adaptar les nostres institucions a un model amb possibilitats pràcticament il·limitades en el qual no podem oblidar el rigor museístic ni la necessitat de centrar-nos en tots aquells col·lectius que ens visiten per a crear instal·lacions totalment democratitzades.

161

ANDRÉS PUIG DE

LA MUELA

A mi de menut m’agradava jugar a guà.

162

Sovint m'envaeixen en blanc i negre, records d'una infància que encara no ha mort vestigis d'uns temps que tinc por de perdre.

Érem un munt d'indis que atacava el fort defensat per un grup d'aguerrits vaquers, coberts per les branques farcides de l'hort.

Vesprades eternes jugant al carrer, en jorns calorosos i secs a l'estiu sent al temps pirata, capità i guerrer.

De vols d'oronelles que cerquen el niu, i alhora la iaia llança un nom al vent ja dels jocs del dia sols queda el caliu.

Somnis que avui encara sempre estan presents quan els llums es moren al dormitori i els ànims recorden els amics absents.

Anhels de cançons, crits i rebombori capvespre farcit de jocs i rialles, la rosada blanca ha esborrat les ratlles dibuixos inquiets d’aquell vell sambori.

163

JOC

CARLOS ALFONSO

A mi de menut m’agradava jugar a la comba i al amagatall.

164

L'ARBRE, EL JOC I L'INCUNABLE.

L'ARBRE.

Arribi en despuntar l'alba, el viatge havia esgotat les meves forces fins a acabar amb la meva joventut. El vaivé del vaixell encara podia sentir-lo sota els meus peus, malgrat estar trepitjant la terra ferma, mullada per la rosada. Tot estava humit i el salat aire de la mar es respirava entre el cacofònic moll del port.

La meva taleca pesava com un matrimoni mal avingut, ple de les peces d'ivori, tallades per mi, i les meves notes de les regles noves i meravelloses d'aquesta passió que es diu ESCACS.

Mil hores, mil xerrades, mil insomnis, però també diversió i astúcia van omplir les meves notes. Partides entre amics i d'uns altres no tant, em van ensenyar a pensar amb calma i descobrir la meva capacitat per a l'estratègia.

Estic l'any del senyor de 1490 i València em rep amb la seva olor de gents, peix i horta. Vaig rumb a casa, a bon tros del port amb ganes de família i de començar a escriure el meu llibre sobre el Shatranj, sobre els ESCACS.

Des de la Universitat m'han anomenat per a notificar-me que el pressupost s'havia ampliat. Somric amb satisfacció. I el meu ajudant em diu que l'excavació del vestíbul va pas a pas; ja era hora per a l'esmorzar. Em sent sota la vetusta olivera del pati interior del palauet del Carrer Aladres a prendre el café que m'han portat.

Aquest avi encara donant fruits ha de tenir dos-cents anys, fill i net d'uns altres que ja han passat per aquí. Sabem per arxiu, que aquest pati, abans gòtic, ténia una font i un banc de pedra, però les reformes barroques l'han desfigurat, tot allò que els seus antics propietaris coneixien, ha desaparegut. Només queden unes finestres ogivals al capdamunt, encara flanquegen amb trista mirada, el pati i la vella olivera.

Les reformes de l'antic palauet s'havien paralitzat en trobar vestigis de la que era la "casona" dels Vicents, i segur del seu més que il·lustre familiar, Francesch. I segons els meus estudis tal vegada era cert tot i per fi estàvem prop de trobar el que s'ha perdut amb el temps. Tal vegada Francesch Vicent va escriure el seu llibre aquí, l'incunable sobre les normes dels escacs com el coneixem

165

ara. Pocs saben que va ser aquí, a València, on aquestes noves normes es van conéixer i van aplicar. Normes noves dels escacs, van canviar les regles del joc i van propiciar la seva manera de ser el que avui és. Aquestes normes van introduir a la Reina com a peça clau.

Aquestes novetats es van introduir probablement a València entre els anys 1470 i 1490 i es van manifestar en el poema valencià Scachs d′amor, el document més antic sobre els escacs moderns. Els compositors i alhora famosos jugadors d'escacs van ser Francesc de Castellvi, Narcis Vinyoles i Bernat Fenollar. L'any 1495, Francesch

Vicent va publicar el primer llibre d'escacs amb el títol "Llibre dels Jochs Partits dels Schacs ordenat e compost".

En l'actualitat no hi ha cap exemplar d'aquest incunable, encara que existeixen raons per a creure que ha d'existir algun.

Un llibre perdut, tan valuós que hi ha recompenses astronòmiques per a qui trobe un exemplar.

EL JOC

Jo, FRANCESH VICENT, amb tot l'aprés pense escriure les normes del joc mai abans escrites, els seus canvis, la seva evolució, la seva bellesa plena d'estratègies i hores de plaer. Gairebé un nou joc sobre la base de l'antic i honorable Schacs i on la Reina és la mestressa i senyora. El Rei, peça feble, però que depenia del seu derrocament perquè el joc es guanyés o no. Shah mat, escac i mat.

Arribe a la meva casa, als meus somnis d'infància, el vell Pep, l'antic esclau em rep, continc les meves llàgrimes que ja no poden parar en veure als meus ancians pares i les meves germanes que m'esperen en el vestíbul.

Tinc una labor àrdua per davant, moltes espelmes i tinta a gastar i molt a ordenar i escriure.

Després d'un reconfortant arròs en cassola, que em retrotreu a la meva infància li ensenye al meu pare les peces d'ivori del joc, li explique la forma i manera de desenvolupar aquest joc perquè ho entenga i la meva petita germana Úrsula, els ulls blaus de la qual miren tan semblants als meus, capten a la perfecció tot el que explique. Amb el temps serà una rara avis, jugadora

166

extraordinària, millor que qualsevol home que jo conega. Però l'estupidesa d'aquesta societat li impedeix desenvolupar el seu talent. Quantes prohibicions han de suportar les dones, senyor meu. Al contrari que aquesta societat, el joc ha evolucionat i ha permés que la AlFERZA, una figura feble, haja canviat a la poderosa Dama, la Reina; fort, potent i lliure, capaç de dinamitzar els seus moviments i convertir la bellesa en una cosa insuperable.

ber que fer, i per a evitar majors problemes per si ho enxampen amb semblant tresor, posa la peça en un bagul i l'enterra al peu de l'olivera. Amb les presses i les dificultats, aquell home perd la noció del que ha fet i ja no recorda. En vendre la casona en els anys següents i després de la reforma, es pavimenta amb socarrats, respectant el parterre amb l'olivera.

L’ARBRE, EL JOC I L’INCUNABLE.

Francesch Vicent es reuneix amb els seus antics camarades i un vell professor, Francesc de Castellvi, Narcis Vinyoles i Bernat Fenollar. Els parla de tot el que sap, la qual cosa intueix i l'apassiona, com a ells. Escriptors i trobadors també, els encanta. S'intercanvien dades i anècdotes, llegeix Francesch l'escrit per aquests cavallers. I dit i fet! Ordena les seves notes i escriu en el transcurs de dos anys el "Llibre dels Jochs Partits dels Schacs ordenat e compost".

En el transcurs del temps, un exemplar que pertanyia a la seva germana Úrsula, gairebé acaba cremat en una revolta, la casona va ser saquejada i gairebé cremà fins als fonaments, un antic servent, rescata el llibre i manuscrits de Francesh. Sense sa-

Aquí avui, està un arqueòleg i historiador prenent un café, assegut damunt d'aquell bagul, sense saber-ho. Pensant en un incunable perdut, en la seva passió pels escacs i sense perdre l'esperança de trobar algun exemplar.

Demà excavaren al pati, sobretot al peu de l'olivera, el paviment està tot aixecat i sap, pressent; que una cosa gran, bella i important trobarà.

Escac i mat, senyor!!

167

JOSEP MANUEL IZQUIERDO

A mi de menut m’agradava jugar a ballar la trompa.

168

Abans es jugava al sambori, o al xurro o també a la corda, qui en tinga més de 40… segur que això ho recorda.

També al clau o escampilla eren bons jocs de carrer, d´una tècnica senzilla… però d´un immens plaer.

Ens recorden estos jocs eixos temps ara llunyans, i al carrer jugàvem molt... i ho féiem sense descans.

La trompa tan recordada era un joguet ben senzill, ballar-la era una passada... sense còrrer cap perill.

A l´estiu també jugàvem i armàvem gran rebombori, al “pot-i-bolero” contàvem, conformant bon repertori.

169

I ara res de tot això: la joventut de tot passa, s´ha acabat eixa il·lusió… i es queden tancats a casa.

Ara s´unflen a programes i rotllos televisius... i perden prompte les ganes, i no es sap per quins motius.

I la “gallineta cega” altre joc molt entranyable, un mocador i un colega... tornàven l´estona amable.

Eren jocs de pocs diners com a la comba botar, ara juguen a la “Play”... i molts es solen viciar.

Carreres de caragols, a caniques o a amagar, jugàvem de sol a sol... només pel fet de jugar.

També es feien carreres amb els botons i les xapes, i demostraves qui eres... si tenies les més guapes.

170

Ara són com ermitanys, els ulls a la pantalleta, i del món ple de paranys, s´obliden just de bestreta.

Quin futur, quin panorama, sembla trist i ens dona por, que vaja a més aquest drama, que ens punxa i dol al cor.

Damunt de doblar el llom llevant brossa en l´aixaeta? Calla´t pare, eres un plom, i tens la ment molt estreta.

Només volen que Tik-toks i Instagrams “glòria bendita”, i de treballar molt poc… millor que treballe Rita!

171

DANIEL MARTÍ

A mi de menut m’agradava jugar a Al “pic-i-pala”, al Guà ( caniques ) i al “Xurro-và”, però la resta dels jocs eren, quasi tots, inventats!!!!!

172

DEL JOCÓS JOC DEL LLENGUATGE.

Quin esperit pervers ha eliminat els jocs del llenguatge?

Hui, com en aquell llibre d'Umberto Eco “El nom de la Rosa”, algun pervers i gelós guardià de la moral enverina les pàgines de la comèdia, de la paròdia, de la ironia, per a cancel·lar tot allò que provoque el riure i procurar l'escarn públic al qual gose practicar-la.

Hui, substituïts els actes de fe pel dogma del políticament correcte, un corrent d'acòlits defensors de l'estricta correcció inciten a l'atac massiu d'aquell esperit lliure, llibertí si es vol, que festeja l'existència amb irònic somriure i cerca provocar gaubança fins i tot en les coses més dures de la vida.

Hui, com en uns altres temps, esperits obtusos, acomplexats i retrets pretenen llegir tota acció poètica humana amb el fonamentalisme de la literalitat, extraient del seu sòl natal el sentit de l'acudit, de l'acudit, de la facècia, per a llevar-los amb això la broma, la gràcia i l'enginy. Sense el joc sorneguer de la broma, l'afalagadora floreta, el gest exagerat, l'exabrupte, l'esperpent o l'absurd, no estaríem allunyats del riure buit de la hiena.

Hui, oblidant la nostra naturalesa lingüística i gestual, connectem amb xarxes lògiques ments robotitzades que s'uniformen

incapaces d'apreciar els jocs del llenguatge on té lloc l'acció humana, on l'acudit es fa acudit, on la metàfora evoca una imatge, on el poema visibilitza un sentiment, on l'art expressa una emoció. Per no aprendre a jugar amb les paraules se'ns incapacita a veure els àmbits i els contextos en les quals aquestes adquireixen el seu significat.

Com podríem viure sense donar-nos al joc de la seducció o als jocs de l'enamorat? Com podríem emocionar-nos sense el joc metafòric de les cançons o els poemes? Com, fins i tot, fer negocis sense el joc de la negociació? Com no jugar a fer-nos riure i plorar per a satisfer amb això les dues més grans emocions humanes?

Amb quina urgència encoratgem als xiquets a veure competitivitat en el joc! Amb quina severitat encaminem als joves al món de la serietat, de la responsabilitat acomplexada! Amb quina tenacitat comminem als adults a la productivitat exempta d'alegria! Amb quina arrogància menyspreem dels nostres majors les formes en què aquests van aprendre a jugar!

Alguns continuem jugant a riure'ns de l'estretor de mires amb les quals el món vol hui comprendre's.

173

ELENA MONCHO PALACIO

A mi de menuda m’agradava jugar amb les nines.

174

LA LUDOPATIA.

El joc ha format part del desenvolupament de l’ésser humà. Ha servit com a fil conductor de la socialització de la societat, així com a element de distracció i passatemps. Ha estat l’eina integradora que ha ajudat en el desenvolupament cognitiu de les persones. Però aquest ha anat evolucionat al llarg del temps, fins a arribar en determinades ocasions a convertir-se, no sols, en un passatemps de distraccions, sinó també, en una forma de lucrar-se, una manera de fer diners.

Amb aquesta nova percepció s’adquireix un nou rol del joc i un nou perfil, el del “Jugador”.

A causa d’aquest fet apareixen nous termes relacionats en el joc com la “Ludopatia”, el joc patològic, caracteritzat per una conducta totalment descontrolada per part de qui la pateix, tant en els jocs d’atzar com a les compres.

La ludopatia és una addicció, per tant, una malaltia (tal com declara l’Organització Mundial de la Salut en la seua classificació internacional de malalties l’any 1992) que es caracteritza pel fracàs crònic i progressiu en resistir els impulsos de jugar apostant diners. Com en la majoria de les addiccions qui el pateix s’enfronta a la negació, a l’auto convenciment que, no passarà res. És en eixe precís moment quan el cervell deixa de funcionar de manera racional per a fer-ho d’una manera totalment irracional, i comença a distorsionar la realitat pensant que pot jugar de manera controlada.

175

El ludòpata no juga perquè vol, ho fa de forma compulsiva, perquè no pot deixar de fer-ho, està preocupat per apostar, planificar activitats amb apostes contínues i com obtenir diners per a fer-ho, necessita apostar quantitats cada vegada majors per sentir l’emoció, intentar controlar o abandonar les apostes, però incapaços de fer-ho.

És una addició més, sense substàncies químiques, desgraciadament moltes vegades lligades a un resultat de poliaddicions.

Com totes les addiccions té conseqüències tant conductuals, cognitives com fisiològiques. Cal parar atenció, pel fet que, cada persona és diferent, per tant l’addicció afecta segons les variables de cadascú: la seua biografia, genere, edat, tipus de jocs, situació familiar, altres addiccions presents…

Alguns dels indicadors de l’addicció al joc:

• Pateixen símptomes de dependència, tolerància i síndrome d’abstinència de manera similar a les persones addictes a substàncies. Pateixen intranquil·litat o irritabilitat quan intenten deixar-ho.

• Desig i impuls emocional i físic que sols el canvia una vegada comença a apostar-se.

• Se senten irritats i inquiets quan no poden jugar per algun motiu extern o quan intenten controlar la seua addicció.

• El joc és la seua preocupació principal.

• El joc com via de fuita als problemes, o per a mitigar un estat d’ànim deprimit o disfòric.

176

• Posen en risc, perden o deterioren relacions laborals, escolars, familiars… així com menteixen en el seu grau d’addicció al joc.

• Poden arribar a patir trastorns de personalitat com el Trastorn Límit de la Personalitat (*TLP).

• Molts ludòpates pateixen depressió, ansietat i problemes de consum d’alcohol i drogues.

Poden tindre problemes cardíacs i intentar suïcidar-se.

En l’àmbit cognitiu hi ha diverses distorsions, una de les més conegudes és l’anomenada “fal·làcia del jugador” o “Fal·làcia de “Montecarlo” l’origen d’aquest nom és el següent:

La fal·làcia del jugador té el seu origen en 1913 en el Casino de Montecarlo. Una nit d’estiu en la ruleta del casino va eixir negre en 15 ocasions seguides, els allí presents van començar a apostar pel roig sota la falsa creença que després de tantes tirades amb resultat negre, el roig era pròxim. Però la realitat és que aquella nit en el casino, el negre va eixir en 26 ocasions seguides el que va fer que la caixa del casino s’engrossirà de manera quantitativa i davant les cares d’estupefacció dels allí presents.

El ludòpata confon l’atzar amb la sort, en el joc no actua la sort sinó l’atzar. Si tirem una moneda a l’aire, la probabilitat que isca cara és d’un 50%, si després de tres tirades el resultat ha sigut cara, el jugador patològic pensa de forma errada que la probabilitat que ara isca creu és major. Aquest pensament és erroni perquè la probabilitat que torne a eixir cara continuarà sent del 50%.

177

Alguns dels factors relacionats a la ludopatia són:

• Antecedents familiars, de manera que s’haja pogut establir la conducta com una cosa normal.

• Falta de comunicació familiar, patrons educatius febles, de manera que no quede clar el correcte de l’incorrecte.

• Falta d’educació en el maneig dels diners.

• Trastorns de l’estat de l’ànim (depressió), trastorn de personalitat i del control d’impulsos.

• Abús de substàncies: alcohol, facilitat i accés al joc (apostes gratis, jocs d’apostes en línia), relacions socials pròximes al joc, falta d’alternatives de reforç …, etc.

• Trets de personalitat competitius.

• Començament del joc a una edat jove com a mitjà d’entreteniment.

• Publicitat constant i agressiva amb falses esperances en el joc.

A aquesta multicausalitat, se li suma la facilitat d’accés al joc en edats primerenques, en les quals es va incrementant la necessitat d’apostar per a augmentar la seua estimulació. Segons Guillermo Ponce, psiquiatre especialitzat en addiccions, «Espanya té la taxa més alta de joves *ludòpates (d’entre 14 i 21 anys) de tota Europa«. Aquest trastorn afecta més a persones joves, adolescents, d’edat mitjana (35-50 anys) i més a homes que a dones.

El tractament per fer front a la ludopatia és bàsicament psicològic, encara que segons les últimes investigacions sembla que l’ínsula (xicoteta regió de l’escorça cerebral, que separa els lòbuls frontal i parietal del lòbul temporal) es troba hiperactivada. L’objectiu és l’abstinència completa del joc, modificant tant a la persona com al seu entorn.

178

Una de les tècniques més utilitzades i que donen més bon resultat, és la teràpia de grup. Allí el ludòpata, se sent un més, sense cap prejudici, tots estan en les mateixes condicions i aquí se sent lliure per expressar el que sent, quins són els seus sentiments i quines són les seues emocions, se sent protegit, però sobretot sent protegit. En el grup li faran veure que el seu pensament són irracionals, i que està enganyat a causa de la malaltia, i a poquet a poquet anirà assumint que les seues idees no són reals i estaven equivocades, i d’aquesta manera anirà allunyant-se del seu verí, el joc.

Però per a poder tractar-se, el primer que ha de passar és que ell reconega la seua addicció, que siga conscient de la malaltia que pateix, després, acudir a un especialista perquè li done instruccions del que ha de fer, i seguidament, donar-se d’alta en el Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc (RGIAJ). Un registre que impedirà accedir a qualsevol pàgina d’apostes, saló, o format on es fomente el joc recolzat per apostes i premis, tant en línia com offline.

Com a falleres i fallers que som, el joc forma part de la nostra festa, però juguem per a gaudir, per a passar-ho bé, per fer amics, per fer comboi.

Tot en la seua justa amidada és adequat, juguem amb seny, juguem amb trellat.

179

ANÒNIM

A mi de menut m’agradava jugar al carrer.

Al parc de la mar l'estona, Tomás passava en el record, enyorava el que s'anava a oblidar.

Temps de joventut en què la vida era simple, fàcil, afable, lliure, viscuda en plenitud.

Era un lloc acollidor amb molt de pas de gent i escoltava indiferent el soroll ensordidor.

Poc d'allí, li importava les cares eren serioses persones misterioses a l'entorn trobava.

Va traure la caixa de dames va disposar el tauler centrat i va esperar, seré, entusiasmat fent els seus encreuats.

Ningú aqueix repte entenia amb un tauler present es notava en l'ambient que el temps només perdia.

180

Prop d'on estava, rebombori va cridar la seua atenció, va pensar que el seu vell cor allí mateix li esclatava.

Acatxats en el sòl, quadres amb guix pintaven, amb números completave però amb poc revol.

Set eren en total joves de poca edat, que saltaven pintat, d'aquell dibuix sentimental.

Alguna cosa no funcionava, el joc no els atreia, ningú jugant reia i això ho desolava.

No li semblava normal el que els seus ulls veien, els xiquets no reien amb aquell joc ancestral

I és que aquel goig d'antany que ell va conèixer en els jocs, no els tenien per bons aquells xicotets estranys.

Promte, molt prompte deixaren de fer equip de joc i sense pensar ni un poc en un banc es van asseure.

Asseguts absorts estaven junts i sense parlar-se, enfront i sense mirar-se. Les seues cares, contristaven.

Tots a les seues mans portaven un telèfon modern, eixit del mateix infern rars sons s’escoltaven.

Estranyes ganyotes i gestos, balls incomprensibles càntics intel·ligibles. Ritmes que eren grotescos.

Ell ni compte es donava, el món havia canviat.

Tot evolucionat Tomàs ja no comptava.

El seu record s'esborrava davant aquella transició, els seus jocs de la raó juntament amb ell s’oblidaven.

181

FANNY VIVENS I LUCAS

A mi de menuda m’agradava jugar amb els amics. A qualsevol cosa però amb amics.

182

NI TAN MALAMENT ENS

HEM QUEDAT.

Que divertida va ser L'època de l'escola, amb aquelles mongetes que tanta estima ens tenien...(Deu meu, donam paciència, per que si em dones força... Ai, si em dónes força...!!!) Eixos pupitres trepitjadors de dits i les aules sempre a temperatura ambient (en hivern fred i en estiu calor). Un clàssic.

Tots els dies eren iguals : classe, pati, classe.

Pati, P A T I !!!

Ara venia el bo. 10'45 h, hora ZULU. Comença la recerca.

- Antonia no ha vingut. Baixa en "balontiro".

- Àngela tampoc. Baixa en corda (Oli, vinagre i ceba).

- I Gemma (arma letal per a jugar a qualsevol joc)? Ahir estava fotuda...

- SUUU!!! (com Ronaldo), eixa si que ha vingut.

Repassem la situació. "Balontiro" no. Oli,vinagre i ceba,tampoc.

I queden 2: "xurro va" o "polis i cacos".

183

A” polis i cacos” ma mare ja m'havia dit que no, que no guanyava prou per a botons ni per a manegues descosides. A les hores, per descart, ens queda el inigualable, inimitable, el terrible (so de timbals, BOM bom BOM bom) XURROOO VAAAA (BOM bom BOM bom ).

I per fi sona la campana. Totes eixim de classe com si fora l'últim dia. I es que en 30 minuts havíem de triar equip, jugar mentre esmorzàvem, pixar i anar a la fila. I ho aconseguíem. Ja hem triat i comença el joc.

Xurrooo vaaa !!! (directe a la segona esquena).

Xurrooo vaaa !!! (MEL, damunt de la mateixa).

- Tia!!! T'has tirat un pet!!! (diu la tercera)

-No m'ho he tirat, ha eixit només. M'ha caigut la bomba i ha eixit la bombeta. Mentre traiem a Gemma, arma de destrucció massiva a més de tindre quilos d'amor en el cul.

-XURROOO VAAA.

Ara si. Ara si que si. Al meu cap sona la música "CARROS DE FOC"

Gemma ix, corre i corre i la seua trena va botant-li de banda a banda com si fora una tralla Però de sobte frena i cau damunt de Berta, l'última de la fila. Totes arrauleixen les cames perquè no es pot tocar el sòl abans que caiga el xurro.

Però no,Gemma no es l'última. ANA es l'última. El cop de gràcia.

Es xicoteta però hàbil a l'hora de caure i clavar els ossos del cul en el lloc clau: la columna.

Xurrooo vaaa !!! PAM, PAM, PATAPAM. Clavat. On posa l'ull posa el cul. I comencen a moure's les cames com a borratxos buscant un euro.

184

3,2,1...Totes a terra. Ara a desfer el munt.

Hi ha hagut algunes baixes (menys de les que podien haver sigut però mes de les necessàries) que ens passaran factura ( cridada als pares, dies sense pati...) però en unes setmanes tornarem a jugar a xurro va (si eres valenta torna a jugar, que falles ja estan ací...).

Crec que primer jugarem a “polis i cacos” per això de tranquil·litzar les aigües “matern-filials” però TORNAREM.

Postdata:

Amb el pas del temps es va prohibir el Xurro va, però els que vam sobreviure NI TAN

MALAMENT

ENS HEM QUEDAT.

185

JOAN DEUSA

JOSEP LLUÍS ROIG

Josep Lluís Roig: “A mi de menut m’agradava jugar a llegir”

Joan Deusa “A mi de menut m’agradava jugar a l’Empire Age”

186

UNES PARAULES INVENTEN UN JOC I CREEN UNA OBRA AUTOMÀTICA ABANS DE TORNAR A CASA

Un déu immens i antic prem el botó per carregar una partida nova. Nosaltres som a penes semidéus grecs que provem de guiar el nostre Ulisses. En començar, al nostre heroi se li apareix una oracle que avisa. Ella va eixir de la cova,crear el món. Fer el conjur és moure lentament la boca:

Voleu saber quin és el secret del llenguatge?

Fer servir el verb ser al pou fosc del no-res. Per això ens van dir bruixes. Per això ens van dir putes.

Ens encallem al mig d’aquesta prova fins que a la fi ja li parlem a Ulisses mateix, el preparem per a l’esdevenir:

Cada paraula que escrivim és la nostra paraula última. Aquest mateix poema, em pregunte sovint si el llegiràs quan els esculls de la feblesa.

Aleshores, recorda que totes les paraules que han existit, caducaran, com jo pense ara en la paraula exacta que el meu amor va definir.

Ella vivia en un país de cases inesperades, de gats al mig del món, d’allà on descansa el centre etern del món.

Intente concentrar-ho en un grapat de versos que diguen l’infinit. Envie vers la guerra els mots que en arribar no reconeixen sa casa. Sols esperen que un infinit o que només els guien cap a la porta.

187

MAR FERRI BOIX, BEATRIZ DOMÉNECH GARCÍA

ANTONI COLOMINA SUBIELA

Mar Ferri Boix: “A mi de menuda m’agradava pentinar a les nines”

Beatriz Doménech García: “ A mi de menuda m’agradava jugar al scalextric amb el meu germà”

Antoni Colomina Subiela: “A mi de menut m’agradava jugar al tente”

188

JOGUETS I JOCS.

EXERCICIS, SIMBOLISMES, ENCAIXOS I REGLES.

“La vida és una visita molt curta a una tenda de joguets entre el naixement i la mort”

Desmond Morris

La Universitat Politècnica de València (UPV) acull als seus campus de Vera, Gandia i Alcoi un extens patrimoni artístic, cultural i industrial distribuït en quatre museus i set reputades col·leccions. Aquest patrimoni universitari constitueix no sols l'empremta del recorregut històric de la universitat, sinó que s'estableix com a eina per al desenvolupament de noves línies de coneixement. L'Àrea de Fons d’Art i Patrimoni (FAP), és l'òrgan encarregat de les labors de conservació, gestió i divulgació de les més de 3500 obres artístiques i 6000 objectes culturals que s'atresoren en els museus i col·leccions de la universitat.

El Museu del Joguet de la Universitat Politècnica de València es va crear en 1989 per iniciativa de l'Associació d'Amics del Joguet de València. Membres de l'associació i col·laboradors, van cedir les peces que constituïen els seus fons per a promoure la creació d'un museu del joguet a la ciutat. Inicialment, la col·lecció es va instal·lar en l'antiga Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial i, en 1997, es va traslladar a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria del Disseny de la UPV.

En aquest nou emplaçament, es va configurar una exposició permanent distribuïda en vitrines, entre els corredors de l'edifici i una sala principal, que albergava en el seu interior les peces més rellevants de la col·lecció. En 2019, l'Associació d'Amics del Joguet de València va donar íntegrament la seua col·lecció a la UPV.

189

Transcorreguts més de 30 anys des de la seua posada en marxa, s'ha aconseguit reunir un conjunt de més de 1500 joguets, doblegant el nombre inicial de peces que posseïa el fons del museu. Mitjançant adquisicions de la pròpia universitat i nombroses donacions de col·leccionistes, professors, alumnes i visitants, la col·lecció del Museu del Joguet s'ha convertit en una de les més rellevants i extenses del país.

I és que aquesta col·lecció abasta els dos últims segles de la història del joguet, des de peces originals dels anys 20 fins a altres icòniques de les dècades dels 80 i els 90, i incloent les noves creacions dels anys 2000. Aquesta extensa cronologia de peces permet reconéixer la història del seu moment i la seua evolució en el temps, des dels primers joguets elaborats artesanalment, passant per l'etapa preindustrial fins a l'era del plàstic actual.

Des dels inicis de la col·lecció ha destacat la significativa presència del joguet valencià, amb l'estimable representació dels principals nuclis industrials com van ser Alaquàs, Aldaia, Dénia, Ibi, Ondara, Onil, València, etc.; així com les grans signatures de renom internacional com Rico, Payá, Sauquillo, Jyesa, Geyper, Famosa i un llarg etcètera.

El Museu del Joguet de la UPV no és un museu convencional perquè el fet d'estar situat dins del propi campus universitari li confereix no sols un important valor cultural, sinó també valors didàctics i d'investigació. Les peces del museu estan disponibles per a ser visitades pel públic, de la mateixa manera que estan a la disposició de la comunitat universitària per al seu estudi, mitjançant diverses beques i projectes de col·laboració.

Actualment el Museu del Joguet es troba en una etapa de revisió museogràfica amb l'objectiu de ser reconegut com a museu per la Generalitat Valenciana. En aquest context de valorització del museu i de la seua col·lecció, des de l’Àrea de Fons d’Art i Patrimoni s'han establit com a propòsits fomentar la projecció del patrimoni de la UPV cap a la societat i implementar projectes col·laboratius amb les institucions i ciutadania del seu entorn més pròxim. Per tot això, s'ha dut a terme un projecte expositiu itinerant sobre el joguet, la seua evolució històrica i finalitat lúdica que, durant el Nadal dels anys 2022, 2023 i 2024, recorrerà els centres històrics de les ciutats de Gandia, Alcoi i València, localitats que acullen els campus universitaris de la UPV.

190

Els joguets i jocs de cada època són un fidel reflex de la humanitat, de la seua organització social, de les peculiaritats de les cultures i pobles, de l’ús tecnològic dels materials, etc. Es té constància de l’existència de joguets senzills des de les albors del temps, com les baldufes d’argila en l’antiga Babilònia o les nines d’os, ivori o ceràmica d’època paleocristiana. En origen, molts d’aquests joguets tingueren un ús adult en rituals i cerimònies, però van ser adoptats pels xiquets com a diversió.

No va ser fins al segle XVIII, amb l'auge de la burgesia i la mentalitat il·lustrada, quan es va produir una important transformació social que va detonar l'inici d'un procés industrialitzador en molts àmbits i que, és clar, també influirà en el món del joguet. Malgrat aquesta tendència, és entorn a mitjan segle XIX, quan els avanços en la indústria de la fabricació del joguet, deixen arrere als processos artesanals que es duien a terme de manera particular.

El relat argumental de l'exposició, integrada majoritàriament per peces del Museu del Joguet de la UPV, atén la classificació pel sistema ESAR, que fa referència a les característiques psicològiques i físiques dels joguets, i els agrupa en quatre categories: jocs d'exercici, simbòlics, d'assemblatges i de regles. Per a completar i actualitzar aquesta classificació, s'incorporen els capítols referits als joguets didàctics (STREAM) i a l'era dels jocs electrònics.

- Exercicis per a la diversió

Els jocs d'exercicis són aquells on s'obtenen resultats immediats a través d'accions repetitives, com llançar, colpejar, saltar o manipular. Capaciten per a l'execució de moviments motrius, el control de l'equilibri i el desenvolupament general dels sentits.

Dins d'aquest grup, també s'inclouen els jocs sense joguets, així com les activitats que recorren a objectes senzills com la baldufa, les bales o la pilota. Inclosos en aquesta secció també es troben els instruments musicals o els joguets de rodes, com els carretons, els patinets o les bicicletes.

191

- La recreació simbòlica

Jocs simbòlics són els que recreen o imiten la quotidianitat de la vida adulta en diferents àmbits com la llar, els oficis o els mitjans de locomoció; però també els que inventen ficcions més enllà de les lleis o de les possibilitats socials. A través de la recreació, es fomenten el desenvolupament del llenguatge, la imaginació creativa i fins i tot la socialització.

En aquesta secció es troba una classificació més diversa quant a la tecnologia de producció i constitució. Materials tan diversos com l'os, la cera, el cartó, el drap, la porcellana o el plàstic, han sigut emprats en la fabricació de nines; mentre que en uns altres com els joguets de pedals o les miniatures de mitjans de transport (cotxes, trens, avions o vaixells), es va estendre l'ús de materials com la llanda.

- Els encaixos i la construcció

Les accions d'assemblatges i construcció impliquen la combinació, disposició o amuntegament de diferents elements, per a conformar un tot unitari i integral. La mateixa manipulació permet explorar les propietats dels objectes i experimentar amb els mecanismes propis de la creativitat, com la composició i el color. Aquest tipus de joguets afavoreixen el raonament i l'organització espacial, així com el desenvolupament de la motricitat fina i els moviments precisos.

Els blocs de construcció, els trencaclosques, els puzles i els encaixables, igual que altres materials més indefinits com la plastilina o el fang, constitueixen alguns exemples d'aquest tipus de jocs.

- Les regles del joc

Les normes o reglaments determinen la dinàmica o funcionament dels jocs, així que els jugadors han d'atindre's a aquestes instruccions per a aconseguir l'objectiu final. D'aquesta manera, es fomenta el desenvolupament de les habilitats socials i comunicatives, alhora que s'afavoreix el progrés d'aptituds com la memorització, el raonament i la creació.

192

Atenen les regles els tradicionals jocs de naips, els escacs, el dominó, el joc de l'oca o el parxís; igual que uns altres més actuals com el Monopoly, el Trivial Pursuit o el Risk.

- El joc electrònic

En general, els jocs electrònics es troben lligats als mitjans de comunicació, a les noves tecnologies i a les incipients sensibilitats com a fruit de les importants transformacions culturals i socials de les últimes dècades.

En aquesta secció s'engloben jocs senzills que funcionen amb elements electrònics bàsics, com el popular Simon, de gran èxit durant els anys huitanta; però també, els videojocs que s'estableixen per mitjà de plataformes d'interacció amb imatges de vídeo, com els clàssics Pong o Space Invaders.

- Els joguets STREAM

Les sigles STREAM fan referència, en anglés, als joguets educatius que estan relacionats amb la ciència, la tecnologia, la robòtica, l'enginyeria, l'art i les matemàtiques. Activen l'aprenentatge en aquestes disciplines i fomenten el creixement personal, de manera que l'entreteniment es conjuga amb l'estimulació cognitiva.

A través de l'experimentació, els joguets STREAM alimenten la curiositat i l'exploració de l'entorn científic i tecnològic; afavoreixen la concentració, la reflexió i la capacitat d'atenció; contribueixen al desenvolupament de les habilitats tècniques i a la presa de decisions a partir de raonaments lògics i estimulen el pensament i l'acció creativa.

En conclusió, amb aquest discurs expositiu s'ha aconseguit ampliar la categorització dels joguets des d'un punt de vista més actual i didàctic, perquè l'espectador puga comprendre millor com ha sigut l'evolució del joguet al llarg de les dècades. A més, el desenvolupament d'aquest projecte expositiu ha permés la labor fonamental d'acostar a la societat el patrimoni universitari, adaptant-lo a tots els públics.

193

Vista de detall d’un recull d’antics joguets.

Vista general de l’exposició “Joguets i Jocs” a la Casa de Cultura de Gandia. En primer terme, cotxe de pedals i piles de llanda (F. Sauquillo, 1928).

194

Vista de detall d’antigues bicicletes i tricicles pertanyents a la categoría de “Exercicis per a la diversió”.

Vista general de l’exposició “Joguets i Jocs” a la Casa de Cultura de Gandia. En primer terme, cavall africà de cartó i fusta (ca. 1930).

195

JOSEP BASSET

196

A mi de menut m’agradava jugar a la trompa.

TORNA-LI LA TROMPA AL XIC!

SALVA GREGÒRI

A mi de menut m’agradava jugar al futbol.

198

JOCS ECONÒMICS.

Últimament, i en massa ocasions, em fa la sensació d'estar immers en una espècie de farsa vital donades les paradoxals situacions que estan ocorrent. Semblava que amb la gran recessió de 2008 i amb el món a la vora de l'abisme financer, els grans poders en l'ombra, els que realment mouen els fils de les decisions mundials i juguen amb tota la humanitat, havien pres consciència que tot tenia un límit i les bombolles econòmiques no haurien de tornar a succeir. Gran error. Els interessos econòmics en l'àmbit global són tants i variats que mai deixaran de perseverar en la seua actitud cobdiciosa amb la cerca incessant de beneficis a través de recurrents moviments de ruleta especulatius de tota índole.

Aquests grans jugadors econòmics planetaris són els que exploten tant els recursos del seu propi país, empobrint a la seua pròpia població de manera directa, o bé de manera indirecta a través de grans corporacions que imposen a governants titelles a través de guerres i colps d'estat amb l'únic objectiu d'extraure els seus recursos naturals i enriquir-se.

Són els mateixos que a través de la colonització financera dels mitjans de comunicació controlen els seus missatges i juguen amb l'opinió pública aconseguint el seu adoctrinament polític, decidint què és correcte o què no ho és, modelant el seu comportament i actituds de consum, regulant la vida privada a través d'actituds convenients segons els estàndards adequats i políticament correctes i, en definitiva, t'encotillen, robotitzen i modelen a distància de manera intrusiva i descarada.

199

Si això no fora suficient, el macabre joc del deute et lliga per a tota la vida a un creditor sense cara amb el qual concertes cites mitjançant persones interposades en temples redissenyats i construïts de forma quasi industrial, exempts de tota intimitat amb separació per paravent anodins, en ambients de fredes parets i sòls sense encant, mobles minimalistes replicats, despullats d'ànima i que interactues a través de treballadors desanimats i farts per un servei més dirigit a la cerca de la col·locació descarnada de diferents productes financers que maximitzen el marge de la seua gestió que per trobar la millor solució a la qüestió plantejada pel client. Si a tot això afegim la manipulació tant de l'Euríbor i Líbor (tipus d’interès de referència a Europa i en la City londinenca dels préstecs hipotecaris), ens podem fer una idea de l'abast de la manipulació del sector financer que contínuament juguen amb els nostres estalvis i determinen el preu a pagar d'un bé tan necessari com és l'habitatge. La multa que se'ls va imposar a les entitats financeres per actuar com un càrtel és un simple llavat de cara davant l'escàndol majúscul dels grans manipuladors i prestidigitadors del mercat monetari.

El teu dia a dia tampoc està exempt de l'acció d'altres jugadors distants que mouen els fils dels productes que consumim diàriament. La carestia de la vida, manifestada en els “tiovivos” dels preus, és un altre escenari de manipulació al qual ens sotmeten els jugadors que controlen el comerç de béns de consum. Les excuses són variades: un dia és el col·lapse en el trànsit de vaixells carregats amb contenidors; un altre dia és la insuficient oferta de xips per a productes amb components tecnològics; un altre és la desgraciada guerra d'Ucraïna que ha posat potes enlaire el mercat energètic basat en gas o el boicot al petroli rus i la seua repercussió en tots els sectors de l'economia, tan dependents tots de l'energia. Al final del recorregut, com sempre, uns pocs guanyen i molts perdem en aquest interessat teatre on l'entramat especulatiu dels mercats de futurs de matèries primeres és el gran casino de joc que determina els preus en els productes bàsics del proveïment mundial. Sense anar tan lluny, ací a la nostra casa, el desvergonyiment amb els quals es paga els preus agrícoles i ramaders als productors i el preu final pagat pels clients finals mostra la manipulació i la usurpació de rendes des de les grans cadenes de distribució cap als xicotets productors. Igual dona que siguen cítrics, llet, oli, pollastre o carn de boví. En definitiva, l'espoli realitzat pels grans jugadors i dominadors del mercat global actuen amb total impunitat sense importar-los el futur de les xicotetes explotacions a les quals sotmeten a

200

un procés d'extracció de rendes i al qual se li podria qualificar de delictiu. Al mateix temps, aqueixos grans jugadors de béns bàsics, han iniciat un procés descarat d'acumulació de terres de cultiu per a auto proveir-se dels productes que venen i així obtenir molt més poder al no dependre d'altres productors: és el nou feudalisme del segle XXI.

Desgraciadament són nombrosos els fets denunciables, els desvergonyits que els realitzen, els sistemes trucats que ho permeten, les institucions públiques que miren per a un altre costat o les organitzacions en l'àmbit mundial que repeteixen conferències internacionals cada cert temps, però que no resolen absolutament res. De cap manera vull caure en el populisme barat d'un extrem ideològic o de l'altre que l'única cosa que fa és d'indicar els problemes sense aportar ni una punyetera solució o, en el pitjor dels casos, propugnar solucions senzilles a problemes molt complexos que després, en accedir al poder, l'única cosa que provoquen és frustració. Regalar les oïdes al públic sense aportar ni resoldre res, és una miserable actitud que es tradueix en més desenganys.

Però, malgrat tot, crec totalment en les persones i la seua capacitat per a superar les adversitats. Estem davant un encreuament de camins en els quals podem decidir què és l'important i sobre què hem d'actuar de manera prioritària. Els dos reptes més urgents a encarar, al meu entendre, són la desigualtat social galopant per l'efecte d'acumulació de capital que cada vegada es constata amb major força; i el perill imminent de col·lapse mediambiental a conseqüència del canvi climàtic. Són les dues cares de la mateixa moneda el punt de connexió de la qual és el mateix: la cobdícia infinita d'una minoria que atresora la major part de la riquesa mundial i que no li importa ni la resta de les persones ni la deterioració preocupant de la casa comuna de tots que és el nostre planeta. Conscienciació, implicació, esperit crític i humor és l'única cosa que ens pot ajudar davant els jugadors de l'economia mundial. I en això, les falles tenen molt de totes aquestes qualitats comentades. Per això és tan important que aqueix esperit faller continue durant molt de temps i que cada any se superen en la festa representativa dels valencians. No podran amb nosaltres.

201

ANÒNIM

202

A mi de menut m’agradava jugar al carrer.

PIC I PALA

Saber que has d’encertar la boleta en un forat, encara que estiga tapat, allí el has de clavar

Al compàs de la girada botar la corda i cantar. al ritme sense parar i comptar cada passada.

En una paret prou plana una xapa has d’apegar i el més possible acostar tira com et done la gana.

Amagat i que no et vegen cent, tu has de comptar, fins al fí no et pots girar, procura que no te la peguen.

Si corres de cara al vent, la milotxa volaràs si t’apares erraràs, així en voles cent.

Si notes que t’han tocat, et passen el torn de pagar altra víctima a trobar fins al fet que estigues Salvat.

Em dona a mi la impressió que no saps que estic parlant, encara que ho tingues davant no estàs prenent atenció.

És que el joc tradicional el temps ha fet que canviarà i el que no es recordara li ha donat punt final.

203

VICENT MENGUAL

A mi de menut m’agradava jugar al Domino amb el meu pare i la gent gran del Grau, que venia al xiringuito del meu pare.

204

LA PORTIDA FINAL.

Onze per onze, última mà, tot per l'aire, les mans em suen, els dits em suen, els … em suen. Tot està en joc.

Quaranta-huit cartes, maleïdes cartes, es barallen, es mesclen, es refreguen, entre elles, canviant de posició ràpidament, deixant a l’atzar els pals i les figures per a cada u de nosaltres.

Les baralle mentre pense, aquesta partida és nostra, mentre t'escups les punta dels dits com si fora un ingredient més d'un conjur, mires als teus dos companys de joc Pere i Joan, tots pendents de tu, preguntant-se que ens donaràs? Bones cartes? Un bon lligat o seràs tant fill de …., que no ens donaràs res?

Em pressionen en la mirada, jo els intente tranquil·litzar alçant el llavi de costat com faig sempre en totes les partides.

Vaig.- Avisant mentre comence a donar.

Les meues cartes ixen de les meues mans, volen fins al mantell verd com si tingueren vida pròpia, última mà, cotó a cotó, última partida. Dos i tres acabe de repartir al meu contrincant de la dreta. Dos i tres les de Pere, no les agafa em mira, està nerviós té por de mirar-les però el que està fet, està fet, segueix la rosca de la taula, tres cartes més per a l'altre contrincant.

A Joan li done les tres cartes que li corresponen i posa les seues grans mans damunt d'elles, les tapa, les estreny, no en mira, sols té ulls per a les seues mans damunt les cartes, mai l'havia vist així, les estreny en tanta força que si fora algun coll l'haguera trencat, tres per al de la meua esquerra i pense quina merda de cartes li he donat, segur i tres per a mi, la primera pesa és un as d'espases, sent el relleu de la segona carta manilla d'espases i tercera, sis d'espases segur… sense veure-les sé que són elles.

205

El que va de mà, solta ràpidament la seua primera carta...se'n va de cavall de bastos.

Mire a Pere, encara no m'ha fet cap senya, no ha tocat les cartes, té el rostre desencaixat, la mirada clavada sota les cartes, ha posat totes les seues il·lusions en guanyar aquest campionat de falles, després de dos mesos llargs i ara aquest era el moment definitiu, l'última mà, la darrera partida, aquesta vegada la sort que li oferia? Sort, que fins als seus cinquanta-nou anys sempre l'havia acompanyat, una casa, uns quants viatges, una dona i un fill encantadors, des de jove sempre havia treballat en la fàbrica, no li havia faltat mai de res, fins que la fabrica va ser venuda a una empresa més gran que la va absorbir per a després revendre-la i va tirar a tot el món al carrer deixant-lo sense feina, a l’atur, després ja era d'imaginar, deutes d'un aval per al seu fill, rebuts tornats, diversos préstecs a financeres, la sort s'havia fugit… se sentia fracassat, després de tota la seua vida treballant estava a punt de perdre la seua casa i el que és pitjor la seguretat pel futur.

-Pere -- Li dic, traient-lo de la seua abstracció.

Agafa les cartes, com si la partida no anara a acabar-se mai, a poc a poc, les acaricia en els seus dits, li tremolaven les mans com mai, les mira i jo sé que per a ell era un repte no volia mirar-les, havia fracassat en la seua vida i ara no volia que li tornara a passar…

-Pere!

-No tinc res.-- Em va dir en la seua mirada, va tirar el quatre de copes a desgana.

El contrari de la dreta de Pere se'n va d'as de bastos.

-Joan, tu?-- En la meua mirada li interrogue.

El seu muscle alça, un tres, acompanyat de la seua rialleta de fanfarró, de mestre, d'ací no passa res, Joan tot ho arreglava en el seu somriure, un home que sempre que li havia trucat la vida, ell li havia retrucat sense por, encara que anara de "farol", un home que en els negocis sempre s'havia jugat la falta encara que no tinguera ni pal, en tots els embolics havia estat clavat, va ser empresari d'èxit, assessor fiscal, president d'una falla, polític,

206

un home en mà esquerra, amb amics fins a l'infern.

Quan per fi va seure el cap, una crisi i una pandèmia el van deixar pelat i sense aquests amics de sempre, sols li quedàvem nosaltres dos, el truc i la seua rialleta de fanfarró.

Els contraris ens miren, tenen pressa, tenen truc, segur!

Agafe les meues cartes i les faig levitar entre els meus dits posant-les en filera, les mire, primer as d'espases ho sabia, les marques del pal m'indiquen que les dues següents són del mateix pal, manilla d'espases i cinc d'espases...Trenta-dos …

-Xe esteu en la partida, tireu ja?, Recollons!-- Ens va dir el peu contrari…

-Posa el tres Pere, que aquests xics volen anar-se'n prompte a casa.

Vaig dir en sorna.

El truc el tinc guanyat, la partida és nostra, el campionat és nostre, ja podien tindre el que volgueren els contraris, que nosaltres anem sobrats de cartes. Si jo truque, els obligue a voler.

Pere en mirà fixament, no sabia quines cartes teníem, no sé què ens passa als trucadors que quan fa temps que juguem junts, sense paraules en un simple gest, saben si tot va bé o no, m'ho ha notat de seguida, els seus ulls es van obrir amb una lluentor especial. Amic no estàs acabat, aquesta nit seràs un guanyador. Li vaig dir en la mirada.

Joan també m'ho ha notat, el seu somriure s'ha fet més marcat i ample, era el mateix somriure que tenia quan nadava en diners i agafava el seu Mercedes per a convidar-nos a dinar a les millors marisqueries de la comarca, si guanyaven, el faria tornar a aquells bons temps, quan ell era el centre del món, ara tornaria a ser el rei, el rei del truc, el campió.

-Teniu lligat?.--Va preguntar el peu dels contraris.

207

Un no, va rebre per resposta dels seus companys, jo ho tinc clar, jo tinc el truc guanyat en les cartes que porte, vaig tot al truc, encara que en trenta-dos, ens sobra el lligat i meu jugue tot al truc, en les cartes que tinc no puc perdre…

- Envide!.-- Ens ha soltat el peu contrari, abans de tirar la seua primera carta.

Merda!, no tenen truc. Tot a l'envit, el cos de Joan s'ha arrupit en la cadira i en mira fixament, Pere en una senya en diu que no té res, jo trenta-dos d'espases.

El truc, el campionat el tinc en les mans, però ens han envidat, el joc és així t'ho dona tot i t'ho lleva tot al moment. És necessari voler, és l'última pedra, trenta-dos, és quasi segur que la guanyem, però el truc que tinc en les mans és la victòria assegurada.

-La falta!.-- Li dic en sorna.

Les rialles van trencar el silenci de la taula i la dels espectadors que ens observaven, fins al meu fill Àlex que havia vingut a veure la final va soltar una rialla.

-Va l'envit ensenyeu-lo.— Proclamà al públic, el jutge de taula.

- Quatre de pal.-- Diu la mà de la meua dreta.

- Vint-i-cinc – Joan deixa'n les cartes damunt el tapet sense dir res, en la cara desencaixada una altra vegada.

-No res.— Diu el contrari de la dreta de Joan.

Se’m està fent etern, mentre ensenyem els lligats, estic pensant a reballar les cartes i dir ací teniu trenta-dos i ara me'n vaig de borratxera a celebrar en els meus amics la victòria.

- Jo en tinc vint-i-vuit.-- Diu Pere escupint les cartes de les seues mans en mig el del tapet de joc.

Sols queda un, el peu dels contraris.

208

-Trenta-tres en bastos.—Cridant a l'aire i deixant caure les cartes.

Un gran soroll m'emboira la vista i m'acovardeix en la cadira, els crits esclaten i omplin el saló, la gent es posa dreta, abraçades, aplaudiments, plors de felicitat…Ens han guanyat!

Jo no m'atreveix a alçar la mirada d'aquell trenta-tres de bastos i menys mirar a les cares de Joan i Pere, del meu fill, de la meua falla, que havíem fet mal? Que havia fet mal per a no guanyar la final?

. M'alce de la cadira, Joan seguia assegut immòbil, m'imagine pensant en demà dilluns com afrontar els seus problemes, Pere em mira i em diu.

-L'any que ve segur que guanyem ho jure per …

No acabe de sentir per qui ho jura Pere, no escoltava bé, Àlex el meu fill en posa la mà en el muscle i en diu;

- Ho sent pare… Però sou els campions.

Que li puc dir al meu fill, a la meua falla, els havia promés ser campions, els he fallat igual que a la seua mare.

- Anem al llar Pare, sopem amb tots, ens fem dues cerveses i estem una estoneta.

No sé el que fer, on mirar, buscant un punt indeterminat per a fixar la mirada i no pensar en res, de sobte em van eixir unes paraules dirigides cap al meu fill.

- Com està la teua mare…?

- Bé .. no sé per què no parleu i us perdoneu… fa més d'un mes que estas fora de casa, podries parlar amb ella...

- Si demà parlaré amb ella, t'ho promet…demà tindre la meua partida, la final.

209

210

L’associació cultural falla Grau agraeix profondament la col-laboració de totes i cadascuna de les empreses que ha volgut participar en el nostre llibret.

Així com als fallers d’honor, entitats, empreses i persones que desinteressadament han facilitat les coses per que aquest llibrearribés a les seues mans.

A Tots:

Moltes Gràcies!!!!