DEL JOCÓS JOC DEL LLENGUATGE.

Quin esperit pervers ha eliminat els jocs del llenguatge?

Hui, com en aquell llibre d'Umberto Eco “El nom de la Rosa”, algun pervers i gelós guardià de la moral enverina les pàgines de la comèdia, de la paròdia, de la ironia, per a cancel·lar tot allò que provoque el riure i procurar l'escarn públic al qual gose practicar-la.

Hui, substituïts els actes de fe pel dogma del políticament correcte, un corrent d'acòlits defensors de l'estricta correcció inciten a l'atac massiu d'aquell esperit lliure, llibertí si es vol, que festeja l'existència amb irònic somriure i cerca provocar gaubança fins i tot en les coses més dures de la vida.

Hui, com en uns altres temps, esperits obtusos, acomplexats i retrets pretenen llegir tota acció poètica humana amb el fonamentalisme de la literalitat, extraient del seu sòl natal el sentit de l'acudit, de l'acudit, de la facècia, per a llevar-los amb això la broma, la gràcia i l'enginy. Sense el joc sorneguer de la broma, l'afalagadora floreta, el gest exagerat, l'exabrupte, l'esperpent o l'absurd, no estaríem allunyats del riure buit de la hiena.

Hui, oblidant la nostra naturalesa lingüística i gestual, connectem amb xarxes lògiques ments robotitzades que s'uniformen incapaces d'apreciar els jocs del llenguatge on té lloc l'acció humana, on l'acudit es fa acudit, on la metàfora evoca una imatge, on el poema visibilitza un sentiment, on l'art expressa una emoció. Per no aprendre a jugar amb les paraules se'ns incapacita a veure els àmbits i els contextos en les quals aquestes adquireixen el seu significat.

Com podríem viure sense donar-nos al joc de la seducció o als jocs de l'enamorat? Com podríem emocionar-nos sense el joc metafòric de les cançons o els poemes? Com, fins i tot, fer negocis sense el joc de la negociació? Com no jugar a fer-nos riure i plorar per a satisfer amb això les dues més grans emocions humanes?

Amb quina urgència encoratgem als xiquets a veure competitivitat en el joc! Amb quina severitat encaminem als joves al món de la serietat, de la responsabilitat acomplexada! Amb quina tenacitat comminem als adults a la productivitat exempta d'alegria! Amb quina arrogància menyspreem dels nostres majors les formes en què aquests van aprendre a jugar!

Alguns continuem jugant a riure'ns de l'estretor de mires amb les quals el món vol hui comprendre's.