LA PORTIDA FINAL.

Onze per onze, última mà, tot per l'aire, les mans em suen, els dits em suen, els … em suen. Tot està en joc.

Quaranta-huit cartes, maleïdes cartes, es barallen, es mesclen, es refreguen, entre elles, canviant de posició ràpidament, deixant a l’atzar els pals i les figures per a cada u de nosaltres.

Les baralle mentre pense, aquesta partida és nostra, mentre t'escups les punta dels dits com si fora un ingredient més d'un conjur, mires als teus dos companys de joc Pere i Joan, tots pendents de tu, preguntant-se que ens donaràs? Bones cartes? Un bon lligat o seràs tant fill de …., que no ens donaràs res?

Em pressionen en la mirada, jo els intente tranquil·litzar alçant el llavi de costat com faig sempre en totes les partides.

Vaig.- Avisant mentre comence a donar.

Les meues cartes ixen de les meues mans, volen fins al mantell verd com si tingueren vida pròpia, última mà, cotó a cotó, última partida. Dos i tres acabe de repartir al meu contrincant de la dreta. Dos i tres les de Pere, no les agafa em mira, està nerviós té por de mirar-les però el que està fet, està fet, segueix la rosca de la taula, tres cartes més per a l'altre contrincant.

A Joan li done les tres cartes que li corresponen i posa les seues grans mans damunt d'elles, les tapa, les estreny, no en mira, sols té ulls per a les seues mans damunt les cartes, mai l'havia vist així, les estreny en tanta força que si fora algun coll l'haguera trencat, tres per al de la meua esquerra i pense quina merda de cartes li he donat, segur i tres per a mi, la primera pesa és un as d'espases, sent el relleu de la segona carta manilla d'espases i tercera, sis d'espases segur… sense veure-les sé que són elles.

El que va de mà, solta ràpidament la seua primera carta...se'n va de cavall de bastos.

Mire a Pere, encara no m'ha fet cap senya, no ha tocat les cartes, té el rostre desencaixat, la mirada clavada sota les cartes, ha posat totes les seues il·lusions en guanyar aquest campionat de falles, després de dos mesos llargs i ara aquest era el moment definitiu, l'última mà, la darrera partida, aquesta vegada la sort que li oferia? Sort, que fins als seus cinquanta-nou anys sempre l'havia acompanyat, una casa, uns quants viatges, una dona i un fill encantadors, des de jove sempre havia treballat en la fàbrica, no li havia faltat mai de res, fins que la fabrica va ser venuda a una empresa més gran que la va absorbir per a després revendre-la i va tirar a tot el món al carrer deixant-lo sense feina, a l’atur, després ja era d'imaginar, deutes d'un aval per al seu fill, rebuts tornats, diversos préstecs a financeres, la sort s'havia fugit… se sentia fracassat, després de tota la seua vida treballant estava a punt de perdre la seua casa i el que és pitjor la seguretat pel futur.

-Pere -- Li dic, traient-lo de la seua abstracció.

Agafa les cartes, com si la partida no anara a acabar-se mai, a poc a poc, les acaricia en els seus dits, li tremolaven les mans com mai, les mira i jo sé que per a ell era un repte no volia mirar-les, havia fracassat en la seua vida i ara no volia que li tornara a passar…

-Pere!

-No tinc res.-- Em va dir en la seua mirada, va tirar el quatre de copes a desgana.

El contrari de la dreta de Pere se'n va d'as de bastos.

-Joan, tu?-- En la meua mirada li interrogue.

El seu muscle alça, un tres, acompanyat de la seua rialleta de fanfarró, de mestre, d'ací no passa res, Joan tot ho arreglava en el seu somriure, un home que sempre que li havia trucat la vida, ell li havia retrucat sense por, encara que anara de "farol", un home que en els negocis sempre s'havia jugat la falta encara que no tinguera ni pal, en tots els embolics havia estat clavat, va ser empresari d'èxit, assessor fiscal, president d'una falla, polític, un home en mà esquerra, amb amics fins a l'infern.

Quan per fi va seure el cap, una crisi i una pandèmia el van deixar pelat i sense aquests amics de sempre, sols li quedàvem nosaltres dos, el truc i la seua rialleta de fanfarró.

Els contraris ens miren, tenen pressa, tenen truc, segur!

Agafe les meues cartes i les faig levitar entre els meus dits posant-les en filera, les mire, primer as d'espases ho sabia, les marques del pal m'indiquen que les dues següents són del mateix pal, manilla d'espases i cinc d'espases...Trenta-dos …

-Xe esteu en la partida, tireu ja?, Recollons!-- Ens va dir el peu contrari…

-Posa el tres Pere, que aquests xics volen anar-se'n prompte a casa.

Vaig dir en sorna.

El truc el tinc guanyat, la partida és nostra, el campionat és nostre, ja podien tindre el que volgueren els contraris, que nosaltres anem sobrats de cartes. Si jo truque, els obligue a voler.

Pere en mirà fixament, no sabia quines cartes teníem, no sé què ens passa als trucadors que quan fa temps que juguem junts, sense paraules en un simple gest, saben si tot va bé o no, m'ho ha notat de seguida, els seus ulls es van obrir amb una lluentor especial. Amic no estàs acabat, aquesta nit seràs un guanyador. Li vaig dir en la mirada.

Joan també m'ho ha notat, el seu somriure s'ha fet més marcat i ample, era el mateix somriure que tenia quan nadava en diners i agafava el seu Mercedes per a convidar-nos a dinar a les millors marisqueries de la comarca, si guanyaven, el faria tornar a aquells bons temps, quan ell era el centre del món, ara tornaria a ser el rei, el rei del truc, el campió.

-Teniu lligat?.--Va preguntar el peu dels contraris.

Un no, va rebre per resposta dels seus companys, jo ho tinc clar, jo tinc el truc guanyat en les cartes que porte, vaig tot al truc, encara que en trenta-dos, ens sobra el lligat i meu jugue tot al truc, en les cartes que tinc no puc perdre…

- Envide!.-- Ens ha soltat el peu contrari, abans de tirar la seua primera carta.

Merda!, no tenen truc. Tot a l'envit, el cos de Joan s'ha arrupit en la cadira i en mira fixament, Pere en una senya en diu que no té res, jo trenta-dos d'espases.

El truc, el campionat el tinc en les mans, però ens han envidat, el joc és així t'ho dona tot i t'ho lleva tot al moment. És necessari voler, és l'última pedra, trenta-dos, és quasi segur que la guanyem, però el truc que tinc en les mans és la victòria assegurada.

-La falta!.-- Li dic en sorna.

Les rialles van trencar el silenci de la taula i la dels espectadors que ens observaven, fins al meu fill Àlex que havia vingut a veure la final va soltar una rialla.

-Va l'envit ensenyeu-lo.— Proclamà al públic, el jutge de taula.

- Quatre de pal.-- Diu la mà de la meua dreta.

- Vint-i-cinc – Joan deixa'n les cartes damunt el tapet sense dir res, en la cara desencaixada una altra vegada.

-No res.— Diu el contrari de la dreta de Joan.

Se’m està fent etern, mentre ensenyem els lligats, estic pensant a reballar les cartes i dir ací teniu trenta-dos i ara me'n vaig de borratxera a celebrar en els meus amics la victòria.

- Jo en tinc vint-i-vuit.-- Diu Pere escupint les cartes de les seues mans en mig el del tapet de joc.

Sols queda un, el peu dels contraris.

-Trenta-tres en bastos.—Cridant a l'aire i deixant caure les cartes.

Un gran soroll m'emboira la vista i m'acovardeix en la cadira, els crits esclaten i omplin el saló, la gent es posa dreta, abraçades, aplaudiments, plors de felicitat…Ens han guanyat!

Jo no m'atreveix a alçar la mirada d'aquell trenta-tres de bastos i menys mirar a les cares de Joan i Pere, del meu fill, de la meua falla, que havíem fet mal? Que havia fet mal per a no guanyar la final?

. M'alce de la cadira, Joan seguia assegut immòbil, m'imagine pensant en demà dilluns com afrontar els seus problemes, Pere em mira i em diu.

-L'any que ve segur que guanyem ho jure per …

No acabe de sentir per qui ho jura Pere, no escoltava bé, Àlex el meu fill en posa la mà en el muscle i en diu;

- Ho sent pare… Però sou els campions.

Que li puc dir al meu fill, a la meua falla, els havia promés ser campions, els he fallat igual que a la seua mare.

- Anem al llar Pare, sopem amb tots, ens fem dues cerveses i estem una estoneta.

No sé el que fer, on mirar, buscant un punt indeterminat per a fixar la mirada i no pensar en res, de sobte em van eixir unes paraules dirigides cap al meu fill.

- Com està la teua mare…?

- Bé .. no sé per què no parleu i us perdoneu… fa més d'un mes que estas fora de casa, podries parlar amb ella...

- Si demà parlaré amb ella, t'ho promet…demà tindre la meua partida, la final.

L’associació cultural falla Grau agraeix profondament la col-laboració de totes i cadascuna de les empreses que ha volgut participar en el nostre llibret.

Així com als fallers d’honor, entitats, empreses i persones que desinteressadament han facilitat les coses per que aquest llibrearribés a les seues mans.

A Tots:

Moltes Gràcies!!!!