UNES PARAULES INVENTEN UN JOC I CREEN UNA OBRA AUTOMÀTICA ABANS DE TORNAR A CASA

Un déu immens i antic prem el botó per carregar una partida nova. Nosaltres som a penes semidéus grecs que provem de guiar el nostre Ulisses. En començar, al nostre heroi se li apareix una oracle que avisa. Ella va eixir de la cova,crear el món. Fer el conjur és moure lentament la boca:

Voleu saber quin és el secret del llenguatge?

Fer servir el verb ser al pou fosc del no-res. Per això ens van dir bruixes. Per això ens van dir putes.

Ens encallem al mig d’aquesta prova fins que a la fi ja li parlem a Ulisses mateix, el preparem per a l’esdevenir:

Cada paraula que escrivim és la nostra paraula última. Aquest mateix poema, em pregunte sovint si el llegiràs quan els esculls de la feblesa.

Aleshores, recorda que totes les paraules que han existit, caducaran, com jo pense ara en la paraula exacta que el meu amor va definir.

Ella vivia en un país de cases inesperades, de gats al mig del món, d’allà on descansa el centre etern del món.

Intente concentrar-ho en un grapat de versos que diguen l’infinit. Envie vers la guerra els mots que en arribar no reconeixen sa casa. Sols esperen que un infinit o que només els guien cap a la porta.