ELENA MONCHO PALACIO

A mi de menuda m’agradava jugar amb les nines.

LA LUDOPATIA.

El joc ha format part del desenvolupament de l’ésser humà. Ha servit com a fil conductor de la socialització de la societat, així com a element de distracció i passatemps. Ha estat l’eina integradora que ha ajudat en el desenvolupament cognitiu de les persones. Però aquest ha anat evolucionat al llarg del temps, fins a arribar en determinades ocasions a convertir-se, no sols, en un passatemps de distraccions, sinó també, en una forma de lucrar-se, una manera de fer diners.

Amb aquesta nova percepció s’adquireix un nou rol del joc i un nou perfil, el del “Jugador”.

A causa d’aquest fet apareixen nous termes relacionats en el joc com la “Ludopatia”, el joc patològic, caracteritzat per una conducta totalment descontrolada per part de qui la pateix, tant en els jocs d’atzar com a les compres.

La ludopatia és una addicció, per tant, una malaltia (tal com declara l’Organització Mundial de la Salut en la seua classificació internacional de malalties l’any 1992) que es caracteritza pel fracàs crònic i progressiu en resistir els impulsos de jugar apostant diners. Com en la majoria de les addiccions qui el pateix s’enfronta a la negació, a l’auto convenciment que, no passarà res. És en eixe precís moment quan el cervell deixa de funcionar de manera racional per a fer-ho d’una manera totalment irracional, i comença a distorsionar la realitat pensant que pot jugar de manera controlada.

El ludòpata no juga perquè vol, ho fa de forma compulsiva, perquè no pot deixar de fer-ho, està preocupat per apostar, planificar activitats amb apostes contínues i com obtenir diners per a fer-ho, necessita apostar quantitats cada vegada majors per sentir l’emoció, intentar controlar o abandonar les apostes, però incapaços de fer-ho.

És una addició més, sense substàncies químiques, desgraciadament moltes vegades lligades a un resultat de poliaddicions.

Com totes les addiccions té conseqüències tant conductuals, cognitives com fisiològiques. Cal parar atenció, pel fet que, cada persona és diferent, per tant l’addicció afecta segons les variables de cadascú: la seua biografia, genere, edat, tipus de jocs, situació familiar, altres addiccions presents…

Alguns dels indicadors de l’addicció al joc:

• Pateixen símptomes de dependència, tolerància i síndrome d’abstinència de manera similar a les persones addictes a substàncies. Pateixen intranquil·litat o irritabilitat quan intenten deixar-ho.

• Desig i impuls emocional i físic que sols el canvia una vegada comença a apostar-se.

• Se senten irritats i inquiets quan no poden jugar per algun motiu extern o quan intenten controlar la seua addicció.

• El joc és la seua preocupació principal.

• El joc com via de fuita als problemes, o per a mitigar un estat d’ànim deprimit o disfòric.

• Posen en risc, perden o deterioren relacions laborals, escolars, familiars… així com menteixen en el seu grau d’addicció al joc.

• Poden arribar a patir trastorns de personalitat com el Trastorn Límit de la Personalitat (*TLP).

• Molts ludòpates pateixen depressió, ansietat i problemes de consum d’alcohol i drogues.

Poden tindre problemes cardíacs i intentar suïcidar-se.

En l’àmbit cognitiu hi ha diverses distorsions, una de les més conegudes és l’anomenada “fal·làcia del jugador” o “Fal·làcia de “Montecarlo” l’origen d’aquest nom és el següent:

La fal·làcia del jugador té el seu origen en 1913 en el Casino de Montecarlo. Una nit d’estiu en la ruleta del casino va eixir negre en 15 ocasions seguides, els allí presents van començar a apostar pel roig sota la falsa creença que després de tantes tirades amb resultat negre, el roig era pròxim. Però la realitat és que aquella nit en el casino, el negre va eixir en 26 ocasions seguides el que va fer que la caixa del casino s’engrossirà de manera quantitativa i davant les cares d’estupefacció dels allí presents.

El ludòpata confon l’atzar amb la sort, en el joc no actua la sort sinó l’atzar. Si tirem una moneda a l’aire, la probabilitat que isca cara és d’un 50%, si després de tres tirades el resultat ha sigut cara, el jugador patològic pensa de forma errada que la probabilitat que ara isca creu és major. Aquest pensament és erroni perquè la probabilitat que torne a eixir cara continuarà sent del 50%.

Alguns dels factors relacionats a la ludopatia són:

• Antecedents familiars, de manera que s’haja pogut establir la conducta com una cosa normal.

• Falta de comunicació familiar, patrons educatius febles, de manera que no quede clar el correcte de l’incorrecte.

• Falta d’educació en el maneig dels diners.

• Trastorns de l’estat de l’ànim (depressió), trastorn de personalitat i del control d’impulsos.

• Abús de substàncies: alcohol, facilitat i accés al joc (apostes gratis, jocs d’apostes en línia), relacions socials pròximes al joc, falta d’alternatives de reforç …, etc.

• Trets de personalitat competitius.

• Començament del joc a una edat jove com a mitjà d’entreteniment.

• Publicitat constant i agressiva amb falses esperances en el joc.

A aquesta multicausalitat, se li suma la facilitat d’accés al joc en edats primerenques, en les quals es va incrementant la necessitat d’apostar per a augmentar la seua estimulació. Segons Guillermo Ponce, psiquiatre especialitzat en addiccions, «Espanya té la taxa més alta de joves *ludòpates (d’entre 14 i 21 anys) de tota Europa«. Aquest trastorn afecta més a persones joves, adolescents, d’edat mitjana (35-50 anys) i més a homes que a dones.

El tractament per fer front a la ludopatia és bàsicament psicològic, encara que segons les últimes investigacions sembla que l’ínsula (xicoteta regió de l’escorça cerebral, que separa els lòbuls frontal i parietal del lòbul temporal) es troba hiperactivada. L’objectiu és l’abstinència completa del joc, modificant tant a la persona com al seu entorn.

Una de les tècniques més utilitzades i que donen més bon resultat, és la teràpia de grup. Allí el ludòpata, se sent un més, sense cap prejudici, tots estan en les mateixes condicions i aquí se sent lliure per expressar el que sent, quins són els seus sentiments i quines són les seues emocions, se sent protegit, però sobretot sent protegit. En el grup li faran veure que el seu pensament són irracionals, i que està enganyat a causa de la malaltia, i a poquet a poquet anirà assumint que les seues idees no són reals i estaven equivocades, i d’aquesta manera anirà allunyant-se del seu verí, el joc.

Però per a poder tractar-se, el primer que ha de passar és que ell reconega la seua addicció, que siga conscient de la malaltia que pateix, després, acudir a un especialista perquè li done instruccions del que ha de fer, i seguidament, donar-se d’alta en el Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc (RGIAJ). Un registre que impedirà accedir a qualsevol pàgina d’apostes, saló, o format on es fomente el joc recolzat per apostes i premis, tant en línia com offline.

Com a falleres i fallers que som, el joc forma part de la nostra festa, però juguem per a gaudir, per a passar-ho bé, per fer amics, per fer comboi.

Tot en la seua justa amidada és adequat, juguem amb seny, juguem amb trellat.

An Nim

A mi de menut m’agradava jugar al carrer.

Al parc de la mar l'estona, Tomás passava en el record, enyorava el que s'anava a oblidar.

Temps de joventut en què la vida era simple, fàcil, afable, lliure, viscuda en plenitud.

Era un lloc acollidor amb molt de pas de gent i escoltava indiferent el soroll ensordidor.

Poc d'allí, li importava les cares eren serioses persones misterioses a l'entorn trobava.

Va traure la caixa de dames va disposar el tauler centrat i va esperar, seré, entusiasmat fent els seus encreuats.

Ningú aqueix repte entenia amb un tauler present es notava en l'ambient que el temps només perdia.

Prop d'on estava, rebombori va cridar la seua atenció, va pensar que el seu vell cor allí mateix li esclatava.

Acatxats en el sòl, quadres amb guix pintaven, amb números completave però amb poc revol.

Set eren en total joves de poca edat, que saltaven pintat, d'aquell dibuix sentimental.

Alguna cosa no funcionava, el joc no els atreia, ningú jugant reia i això ho desolava.

No li semblava normal el que els seus ulls veien, els xiquets no reien amb aquell joc ancestral

I és que aquel goig d'antany que ell va conèixer en els jocs, no els tenien per bons aquells xicotets estranys.

Promte, molt prompte deixaren de fer equip de joc i sense pensar ni un poc en un banc es van asseure.

Asseguts absorts estaven junts i sense parlar-se, enfront i sense mirar-se. Les seues cares, contristaven.

Tots a les seues mans portaven un telèfon modern, eixit del mateix infern rars sons s’escoltaven.

Estranyes ganyotes i gestos, balls incomprensibles càntics intel·ligibles. Ritmes que eren grotescos.

Ell ni compte es donava, el món havia canviat.

Tot evolucionat Tomàs ja no comptava.

El seu record s'esborrava davant aquella transició, els seus jocs de la raó juntament amb ell s’oblidaven.