TERESA SÁNCHIS LABIOS

A mi de menuda m’agradava jugar a fer escenaris amb el clics de Famobil.

JOCS PERDUTS (Conte basat en

història quasi real)

Lluna va ser la primera a adonar-se de tot. Tenia un do especial per a lligar caps per lligar, per a estranyar-se per coses que passaven desapercebudes a altres xiquets i per descomptat als adults.

La partida de rigor per a diversos jugadors en la consola, quan tornava del col·legi, feia més d’un mes que es veia interrompuda. La pantalla es quedava congelada. Cadascun dels jugadors i jugadores creia que es devia a una fallada en el seu propi dispositiu, però a Lluna se li va ocórrer preguntar:

- A vosaltres se us penja la consola?

- Si – van respondre tots.

Lluna va demanar a la seua mare que acudira a la botiga d’electrònica, Després de moltes consultes i molts departaments comercials i d’atenció a la clientela, es va concloure que a la seua consola no li passava res. I pel que sembla, a la dels seus amics tampoc. Però, encara que els seus aparells oficialment estigueren més saludables que ells mateixos, el fet innegable és que no podien jugar amb ells.

Va ser Lluna la que va proposar la idea de jugar amb els seus ordinadors per si hi havia més sort.

Les primeres setmanes no va haver-hi cap problema, però després els ordinadors van anar congelant-se a meitat de la seua partida. Aquesta vegada no va ser Lluna la primera a adonar-se, sinó el seu amic Israel. Aquest va descobrir que els seus ordinadors continuaven funcionant perfectament a l’hora de fer treballs o, buscar en internet. Només deixaven de funcionar si els utilitzaven per a jugar.

Lluna va tindre una idea que va comunicar els seus amics i companys de classe a través del seu grup de WhatsApp: jugarien amb el mòbil

Ignorant la prohibició dels seus progenitors de només jugar després d’acabar les tasques, van quedar a l’hora de sempre, abans de començar a fer els deures, i va tornar a passar el mateix. Els mòbils funcionaven perfectament, però només deixaven de fer-ho quan es posaven a jugar amb ells a videojocs.

Van començar a pensar que era cosa dels seus pares, una espècie de control parental que els havien instal·lat és els seus dispositius. Els pares de Lluna ho van negar rotundament. I pel que sembla els dels altres xiquets també.

Lluna va decidir entrar en diversos xats. Primer es va posar en contacte amb jugadors de videojocs de la seua mateixa ciutat, després de la seua comunitat autònoma, més tard de l’estat i finalment amb jugadors internacionals. Tots tenien seriosos problemes amb els seus dispositius per a jugar a videojocs.

I així va ser com a poc a poc i d’una manera gradual, cap xiquet ni cap xiqueta del planeta terra va poder tornar a jugar mai a un videojoc.

El fenomen va ser d’una enorme transcendència, o cosa que és el mateix, d’una gran importància, i tots els mitjans de comunicació es van fer eco, cosa que és el mateix, van donar la notícia.

El primer que es va pensar va ser en com es veuria afectada l’economia. Que passaria amb els dissenyadors de jocs. Amb les fàbriques de consoles i els seus milers de persones desocupades?

Es va començar a buscar solucions per mitjà dels governs i a poc a poc es van anar trobant.

Se’ls va ocórrer transformar les seues fàbriques de fer consoles en fàbriques de joguets tradicionals, com aquells amb els quals jugaven els seus avis i les seues àvies. Però ningú va pensar en els xiquets. Ningú els havia ensenyat a jugar de veritat.

Lluna i els seus amics, s’avorrien com a ostres. Es desesperaven. No tenien idea a fer, de com divertir-se sense mirar una pantalla.

Llavors va ocórrer que va anar a visitar a la seua besàvia a la residència. Era la mare de la seua àvia. Tenia tants anys que la germana xicoteta de Lluna, encara no havia aprés els números necessaris per a comptar-los. Era molt baixeta i estava arrugada com una pansa. Només anaven a visitar-la per Nadal, el dia del seu sant i el dia del seu aniversari. Lluna li tenia afecte, i insistia que la portaren a visitar-la més sovint, però la seua família estava massa ocupada.

El dia en què van anar a visitar a la besàvia, Lluna estava molt trista i la besàvia es va adonar.

-Que et passa Lluna?

- Enguany no podré demanar res als reis mags?

- Per què? T’has portat malament?

- No…crec que no…però ja no es pot jugar a res.

La besàvia es va sorprendre molt i Lluna li va explicar tot el que havia ocorregut.

-Bé, no és tan greu en el fons.

- Com que no! - va contestar Lluna enfadada.

- Quan jo tenia la teua edat la majoria de xiquets no teníem joguets.

- I que us portaven els reis mags?

- calcetins, una mica de roba, taronges…

Lluna va mirar perplexa a la seua besàvia.

- Els xiquets ens fabricàvem els nostres propis joguets. I també els inventàvem. I la besàvia va començar a parlar-li com les xapes de botelles de cervesa que trobaven al carrer, les utilitzaven per a fer carreres impulsant les unes amb les altres; també va parlar de les nines que es feien les xiquetes amb moniatos embolicats en un drap, o dels jocs a enxampar, a saltar a una corda o al sambori, pel qual només feia falta un guix i una pedra.

També li va dir que quan ella era xicoteta, molts xiquets i xiquetes deixaven de jugar molt prompte, perquè els ficaven a treballar o en fàbriques o de criades. Lluna va recordar que això encara passava en països del tercer món i fins i tot al seu país hi havien xiquets que no podien jugar i que passaven fam i fred a l’hivern i va recordar dir-li a la seua mare, que per a reis volia un joguet de fusta que en comprar-lo, els reis mags li portaven regals a un xiquet o xiqueta que no tenia.

La vesprada següent de la visita a la seua besàvia, Lluna i els seus amics havien quedat a la seua casa per a avorrir-se junts. Però Lluna havia tingut temps de reunir un grapat bastant gran de xapes de refresc i les estava fent saltar trepitjant les unes amb les altres.

-Que fas?

-No sé, les faig córrer…i si fem una carrera?