ANDRÉS PUIG DE

LA MUELA

A mi de menut m’agradava jugar a guà.

Sovint m'envaeixen en blanc i negre, records d'una infància que encara no ha mort vestigis d'uns temps que tinc por de perdre.

Érem un munt d'indis que atacava el fort defensat per un grup d'aguerrits vaquers, coberts per les branques farcides de l'hort.

Vesprades eternes jugant al carrer, en jorns calorosos i secs a l'estiu sent al temps pirata, capità i guerrer.

De vols d'oronelles que cerquen el niu, i alhora la iaia llança un nom al vent ja dels jocs del dia sols queda el caliu.

Somnis que avui encara sempre estan presents quan els llums es moren al dormitori i els ànims recorden els amics absents.

Anhels de cançons, crits i rebombori capvespre farcit de jocs i rialles, la rosada blanca ha esborrat les ratlles dibuixos inquiets d’aquell vell sambori.