MARTA VELA BERNAL

A mi de menuda m’agradava jugar a policies i lladregots. I quan plovia m’encantava construir cabanyes amb cadires i llençols al costat del fumeral.

LA HISTÒRIA DE ZOLA.

Zola era una xiqueta riallera, juganera i somiadora que vivia amb la seua família en un poble costaner i turístic. Cada matí creuava el pont de fusta del port dels pescadors per anar a l’escola. La majoria de dies l’acompanyava la seua amiga Laia, una nena xarradora, intel·ligent i fantasiosa, amb la qual mantenia converses molt emocionants. Un dia imaginaven que eren valentes guerreres que lluitaven contra les injustícies del món, un altre dia somiaven que vivien en una nau espacial flotant d’un costat a un altre.

Sempre se saludaven amb un “Sawubona”, una paraula que Zola havia après de les històries que contaven en la seua família sobre els Zulús, el grup ètnic africà al qual pertanyien els seus avantpassats. Sawubona significa et veig, ets important per mi i et valoro. A Laia li encantava la seva manera especial de saludar-se, acompanyada amb un joc de mans que només elles dos sabien.

A les vesprades solien anar al parc de la biblioteca a jugar amb els altres xiquets i xiquetes del poble.

Al Carles li encantava jugar al “Canut” amb el seu avi i quan anaven al parc, l’avi Paco i ell comboiaven a la resta de xiquetes per jugar. Amb un canut de cartó, tres xapes i un guix ho tenien tot. Col·locaven el canut amb les tres xapes per sobre, dibuixaven un cercle al voltant i decidien la ratlla de llançament. Així iniciaven el joc. Era verdaderament difícil! Havien de tombar el canut i que quedarà el canut fora del cercle i les xapes dins. Per cada xapa dins del cercle sumaven un punt.

Hanane, que no era molt bona en la punteria preferia jugar al “Sassabós”, joc tradicional de Tànger que havia aprés dels estius que anava a visitar a la família de sa mare.

Hanane tenia molta destresa amb el salt i de fet, en les olimpíades que organitzava l’escola solia guanyar alguna medalla en la prova de salt de perxa. En el Sassabós la persona que se la queda es col·loca amb l’esquena doblegada i els altres han de passar per sobre. La primera persona crida ALET-NAIN (dilluns), la segona ALTULATÁ (dimarts), la tercera ALRVEAA (dimecres), la quarta ALJAMIS (dijous) i just abans que salte el quint jugador/a es col·loca una sabata en l’esquena del que se la queda i el quint jugador ha de dir la paraula ALYOMOA (divendres) i intentar botar sense tirar la sabata. La sabata es queda en l’esquena fins que un jugador/a la tomba i es converteix en qui se la queda.

A Elisabeth li agradava cantar, sempre xiulava cançons populars que li ensenyaven a casa. A més a més, era tan ràpida com un guepard i molt difícil d’atrapar. Així que li encantava jugar al “Llop, estàs aquí?”. Era un joc tradicional del Perú, el país dels seus pares, al que només havia visitat una vegada, però que li havien contat tantíssimes històries que per ella era com si haguera viscut una part de la seua vida allí. El joc consistia a triar una persona que feia de llop i la resta el rodejava en cercle agafats de la mà, corrent i cantant :

“Juguemos en el bosque, mientras el Lobo no està, juguemos en el bosque mientras el lobo no está. ¿Lobo està? I el llop responia el que estava fent : “Estoy lavándome los dientes” “Estoy poniéndome la camiseta”, així fins que el llop deia “Ya salgo para atraparos”. I en eixe moment totes començaven a córrer per a fugir del llop fins que atrapava a algú que es convertia en el pròxim llop.

Un dia, l’Ander va arribar al parc molt content i deia que tenia una sorpresa per a tothom i de sobte, tots els xiquets van formar un cercle al seu voltant per veure atentament el que havia portat. L’Ander va traure de la butxaca un telèfon mòbil que li havien regalat els seus pares amb un munt de jocs en línia que s’havia descarregat. Totes es van quedar bocabadades i eixa vesprada ningú va jugar als jocs de sempre.

Al cap d’uns dies l’Elizabeth també va portar el telèfon mòbil i van formar dos equips per poder jugar a torns amb aquells aparells electrònics. I a poc a poc, el parc va anar perdent rialles i moviment, els smartphones van anar guanyant espai i malgrat que continuaven jugant entre ells, ja no es miraven als ulls, ni mantenien contacte físic, no corrien... Ara que estaven més “connectats” que mai, no tenien cap connexió.

A Zola i a Laia no els agradava gens la nova situació i cada vegada anaven menys al parc i estaven més tristes. Una vesprada berenant en casa de Zola, la mare els va preguntar:

- Que vos passa? Ja no voleu eixir a jugar al parc?

I les xiquetes li van contar a la mare el que hi havia passat:

- Ja no volen jugar totes juntes, ni correm, ni riem tant. Ara ens asseguem al banquet al costat de la font per jugar als jocs en línia. – Diu Zola

- No ens mirem als ulls, ni ens toquem, i encara menys aprenem jocs diferents. – Afegeix Laia.

- Sempre estem cridant-nos i barallar-nos per veure a qui li toca el mòbil. – Crida Zola molt enfurida.

La mare les va mirar atentament i amb un mig somriure a la boca va dir:

- La setmana vinent és el teu aniversari Zola. Podríem organitzar una festa al parc i pensem una estratègia per tornar a jugar com abans.

I així ho van fer, Zola junt amb la seua amiga Laia van dissenyar unes targetes d’aniversari per a la resta d’amics i d’amigues. L’endemà van anar al parc amb molta alegria i van entregar les targetes a totes les xiquetes del parc i en obrir-les van poder llegir:

El pròxim dia 3 de maig celebraré el meu aniversari al parc. Portaré menjar, beguda i un gran pastís. Serà a les 17:00 i no vull que porteu cap regal, el que vertaderament m’agradaria és que cadascú pensara en un joc, el joc que més li agrada.

Només hi ha una norma: ha de ser un joc en el qual puguem jugar totes juntes.

El dia de l’aniversari Zola estava nerviosa. Havia estat cuinant en sa mare i fent un gran pastís de xocolata. Tenia molta curiositat per veure si la seva estratègia havia funcionat. A les 16:30 estava en el parc preparant totes les coses. La primera a arribar va ser Laia, portava un tros de tela a la mà per poder jugar al joc del mocador. Després va arribar l’Ander amb una llarga corda, com que li agradaven els jocs de força havia portat el joc de la “Sokatira”. L’Elisabeth, la Hanane i el Carles van voler jugar als seus jocs de sempre: el canut, el Sassabós i el llop, estàs aquí?

Va ser una vesprada inoblidable, la Zola no podia estar més feliç, havien tornat a jugar junts, a riure, a mirar-se i tocar-se. I just abans d’acabar l’aniversari, els va reunir a tots en un cercle i els va explicar el significat de la paraula Ubuntu : “Jo soc perquè nosaltres som”. Una filosofia de vida que diu que cooperant es troba l’harmonia i la felicitat per tots i que creu que existeix un vincle entre els éssers humans que els fa capaços de superar tots els reptes perquè estan CONNECTATS.