MERCÉ LLORET LLOPIS

A mi de menuda m’agradava jugar al cèrcol (hula hop), a la corda, al sambori, a amagar-se, al rogle.

La Nina

Ei!, pss... pss...hola!, holaaa...!, estic ací! Sí, ací dalt. Mireu en direcció al moble que hi ha a la paret, cap a l’últim prestatge. Ja m’heu trobat? Sí, sí. Soc jo qui parla. Soc una nina. Una nina una mica peculiar, camallarga i amb els peus entortillats per poder mantindrem dreta. Ja sé que us pot semblar una miqueta estrany que parle però, què voleu que vos diga, de coses més fantàstiques en passen! Em diuen, bé... que jo recorde no tinc nom. Soc... la nina i prou. I ací estic, al capdamunt d’aquest moble, ple de llibres. Però, no sempre he estat ací dalt, quan vaig arribar a aquesta casa, em van col·locar més avall, i a mesura que els prestatges han anat omplint-se de llibres, he anat pujant cap amunt. La veritat és que, des d’ací dalt, hi ha millors vistes que quan estava als primers prestatges. Tinc al meu abast tota l’habitació. Davant de mi hi ha la taula amb llibres amuntegats, un llum, una capça de fusta a vessar de llapis, gomes d’esborrar, bolígrafs i més estris que no sé identificar. També hi ha una màquina que fa clec-clec, amagada dins d’una balda que ix i entra a voluntat, els humans li diuen ordinador, però jo d’aquestes coses no puc parlar perquè no sé de què van, vinc d’una altra època. I ella, passa moltes hores asseguda consultant i escrivint ves a saber que. Heu de saber que l’estanteria arriba fins al sostre, i jo no sé on aniré a parar quan ja no quede lloc. Ara bé, també és veritat que quan estava col·locada més avall tenia més contacte amb ella, em mirava, em somreia, i en més d’una ocasió, se m’adreçava per contar-me coses. Ah!, a ella, a la mestressa, li diuen Adelina. Ens coneixem des de fa molts anys, encara que n’hem estat molt separades. I coses de la vida, per fi ens hem tornat a ajuntar. Què, voleu saber com ha estat això? Doncs, si esteu una estona per ací, us ho puc contar.

El meu primer record és un lloc molt fosc, després vaig saber que era dins una capsa. Soc un regal del senyor Pep a..., endevineu a qui?, doncs, sí, a Adelina. Sí, sí, un regal de tants dels que li va fer per aquells anys. El senyor Pep és fadrí, és de la Vila, i té negocis dolços, ho sé per les enraonies que vaig escoltar en aquells anys, però això ja ho contaré més endavant, si encara esteu per ací. Doncs bé, d’aquell primer record tinc al davant una xiqueta de cabells daurats, amb dues llargues trenes, ulls clars i desperts i nas de botó que riu i bota d’alegria. Oh!, una nina, una nina, crida. Em pren d’una revolada, m’abraça, em besa. Una nina, una nina i està dempeus a sobre d’una capsa de bombons, afegeix entusiasmada. És un regal del senyor Pep, expliquen els pares. Però, he de dir que l’alegria va durar ben poc. Els jocs es van acabar en un tres i no res, i els bombons, imagineu-vos-ho, així que, sense més ni menys, vaig anar a parar dins l’armari vitrina del menjador. Una vida sense al·licient, arrambada a la paret del moble amb la companyia d’altres figures, —per cert, avorridíssimes. D’allí estant, Adelina i jo vam començar a veure’ns a través del vidre. Ara que, de tant en tant, quan no la veia ningú em treia de la vitrina i jugàvem una estona.

Ai!, he oblidat dir-vos com soc. Per començar no faig més d’un pam d’alçària. I soc lletjota, Adelina m’ho va dir el primer dia, em vaig disgustar un poc, però, després de passat un cert temps, quan ens vam fer més amigues, se’n va penedir i em deia que era la nina més bonica del món. Sembla una camperola vulgar. Porte un vaporós vestit estampat amb flors menudes i per sobre un gran davantal de color blau amb ratlles roges formant quadros, a sota duc uns enagos blancs amb puntes i pantalons bombatxos. Al cap lluïsc una pamela de color groc des d’on ixen dues trenes de color safanòria lligades amb dues llassades grandíssimes que fan joc amb els cabells. Tinc un posat arrogant, les celles ben altes, els ulls ben oberts i unes pestanyes llarguíssimes, un nas ample i esclafat i uns llavis molsuts i colorats. En una mà, duc un ram de flors de tots els colors i una regadora penjada del braç, i, en l’altra, un cossiol amb una flor de tulipa. El meu cos és més aïna prima, i sembla fet amb una ànima de ferro recoberta de feltre. Als malforjats peus, ja ho he dit al començament, els han cosit una emulació de boteta de feltre de color roig amb unes llaçades similars a les que m’han posat a les trenes. Tot per poder quedar enganxada amb una capseta plena de bombons.

No sé si és que el senyor Pep va comprovar que aquell regal, o siga jo, no era molt adequat per a jugar Adelina, sinó que més aviat era una nina per romandre en una vitrina, el cas és que un bon dia el senyor Pep es va endur a Adelina i els pares a una botiga que hi havia al carrer de sant Tomàs, només passar el pont de sant Jordi. Tot això ho sé per les converses que anava escoltant dels majors al menjador de casa i pel poc que contava Adelina. He de dir que des d’aquell punt me n’assabentava de tot el que passava, coses que no venen al cas, però que...qui sap si...en algun moment jo... Doncs bé, alguna cosa els va dir als botiguers que van treure d’un caixó molt gran i molt fondo un nino, més o menys com jo de menut. Un nino de goma rosada i de tacte suau i vellutat. Des de llavors les meues eixides fora de la vitrina es van espaiar, o millor dit es van interrompre.

Bé, us he contat alguns detalls de la meua monòtona existència, però encara em cal contar-vos com he arribat a casa d’Adelina després de tants anys separades. Deveu saber que, a banda de fer dissabte a les cases, de tant en tant, també hi ha canvis, almenys això va considerar la mare d’Adelina: massa trastos al moble del menjador, on havia anat a parar després d’un trasllat de casa, va mormolar un dia. Val a dir que, després de tants anys, el meu aspecte ha canviat. Ara estic un poc deslluïda i bastant polsosa, he perdut l’alegria dels primers temps, ja no estic de veure. I sense adonar-me’n em vaig veure embolicada en un paper, tot se’m va fer fosc i vaig caure en un sopor que no sé quant de temps ha durat. Un bon dia escolte veus. Una és la de la mare d’Adelina que conec de sobres, i, l’altra, de moment, se’m resisteix, però... la veritat és que la veu em recorda a... De moment, només puc escoltar el fru-fru del paper desembolicant-me. El cor se’m dispara a cent per hora i només em deixa escoltar les paraules entretallades de la mare.

—Pren, això és teu!, Adelina. Marededeu!, quina alegria he tingut quan he reconegut el rostre d’Adelina. Ha sigut ella qui m’ha tret d’entre el paperam on estava embolicada. S’ha quedat mirant-me.

—Mare, que significa açò?

—És que ho has oblidat? És la nina que et va regalar el senyor Pep el de la Vila. No te’n recordes, d’ella?

—Mare, com que meua? Com vols que me’n recorde. Devia ser molt xicoteta.

— El senyor Pep et va regalar moltes coses quan eres menuda. No era de la família, però teníem tanta amistat que era com si fora.

—Bé, del senyor Pep només tinc una vaga idea del seu aspecte per les fotografies que hi ha per casa, era un home bastant major i sempre duia al cap un capell de feltre, però no recorde que aquesta nina fora un regal per a mi. Mai no em deixàveu jugar ni amb ella, ni amb les altres figuretes que hi havia en la vitrina.

—Des d’ara és tota teua. Hi ha massa trastos damunt del moble del menjador. I massa pols per a llevar.

—Carai, mare, quins regals en aquests moments. Ara que està polsosa i descolorida me la dones?

No tinc clar que em regalara la nina, en canvi recorde molt bé que em va regalar el primer nino de goma que vaig tindre. Devia ser molt menuda. Encara recorde l’olor tan bona que feia, i quan l’estrenyia deia qui-que-qui-que i així el vaig batejar. Saps, des que has anomenat el senyor Pep m’ha vingut una flairança... mmm... a xocolate. Mmm... la memòria se m’ha omplit d’olor a xocolate. Davant de mi hi ha les portes de la fàbrica de xocolate, a l’Alameda, d’enfront de la Gota de la Leche. A uns metres de l’entrada l’olor ja és embafosa. I quan hi entrem, uauuu!, allí dins, l’aroma del xocolate encara és més forta, com si tot el que hi ha allí, parets, mobiliari, màquines s’hagen impregnat de la fragància que desprén el cacau torrat. Una olor tan apegalosa que se t’enganxa, penetrant-te per tots els porus de la pell. Aquell dia les màquines estan parades. Des d’algun lloc que no recorde el senyor Pep prem un botó i tot comença a funcionar. Safates que boten com si ballaren. Una font que escup glopades d’un líquid viscós que s’escampa formant el que seran pastilles de xocolate. No les podem agarrar, estan tendres. Ai!, mare, quins records!

I, fins ací el nostre retrobament. Mentrestant Adelina m’havia pres entre les mans, em mirava com si volguera recordar aquells anys quan ens vam conéixer. Somreia, mentre feia un llarg sospir, em va col·locar en un dels prestatges de la llibreria. Però... ep!, atenció!, algú ha obert la porta del carrer i puja corren per les escales!

—Ai!, m’ha paregut escoltar veus, però, a l’habitació, no hi ha ningú. La finestra és oberta de bat a bat, i a fora se sent el soroll dels xiquets jugant al parc.