Llibret Falla Grau 2022 by llibretgrau

FALLA GRAU 2022

crèdits Edita: ASSOCIACIÓ CULTURAL FALLA GRAU Direcció: Mamen Marzal Peiró Josep Grimal Sanchis Disseny: Mamen Marzal Peiró Maquetació: Enrique Marzal Vidal Portada: Fotografía: Reines: FFMM: Presidents

Ana Sentieri Antonia Montoya (C) Salva Gregori (C) Salva Gregori

Impressió: Depòsit legal:

Editorial MIC, S.L. Mu 200 - 2011

La direcció del llibret no es fa responsable de les opinions vesades en els diferents articles i escrits publicats per cada autor.

Col·laboracions literàries: Proleg: Manuel T. Estrela Rodenas Articles i poesies: Josep Grimal Sanchis (2) - Mamen Marzal Peiró Gemma Guerrero Boix (1) - Adriana Serlik Luis Llorens Alonso Joan Capó Daniel Martí Sancristóbal Lola García Isabel García Capellino Andrés Puig de la Muela (2) - Teresa Sanchis Labiós David Lurbe Sanz Mercè Lloret Llopis Salvador Gregori Escrivá Enrique Marzal Vidal (1) - Joan Deusa, Josep Lluis Roig i Josep Pi (1) - Alba Fluixa Perufo (2) - Alberto Bou Perez Marta Vela Bernal Susa Calafat i Beneyto Explicació Falla: Major: Ramón Marí Infantil: Pere Huerta González

El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià. Aquest llibret participa en els premis de les Lletres Falleres (www.lletres falleres.org) (1) - Text poètic presentat al premi Joan Climent de l’any 2022 (2) - Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la Federació de Falles de Gandia any 2022 2

DOMINACIÓ

SALUDA Estimats fallers i falleres del Grau, veins i veines, des de les págines d’aquest llibret, simbol de la cultura i tradició d’aquesta meravellosa festa, volem saludar-vos i convidar- vos a gaudir de la millor expressió cultural i festiva de la nostra terra, LES FALLES. Després de dos anys dificils i plens d’incertessa, esperem per fí poder tornar a viure uns diesplens d’emocions, rialles,passacarrers, música i olor a pólvora. Han sigut molts dies sense poder celebrar unes falles com cal, però la força, el compromís i la perseverància de tots els fallers, van fer possible celebrar unes falles inédites al mes de setembre,les quals , a pesar del gran inconvenient de l’oratge (qué calor vam passar!) i del retall d’actes per les restriccions per motius de seguretat degut a la pandemia, van resultar moltdignes. A més a més, com som gent creativa i estem sempre oberts a noves iniciatives, a algú que altre se li ha passat pel cap repetir la experiència i pensar en crear una espècie de mig any faller, que serviría per a mostrar als turistes qu’ens visiten a la fí de l’estiu, una mostra del que son les falles, no sabem si la iniciativa anirá endavant o no , però sembla una bona idea. Asomeu-se pues a aquesta xicoteta finestra, que s’obri una setmana a l’any al mes de març, per a ser partíceps d’aquesta increíble experiència, acompanyem a les nostres reines i padrina, Paula, Noelia,Mireia,Irene,Vega, Arantxa, María, Susana, i als nostres presidents, Eladio i Kevin a gaudir d’uns dies inoblidables, i que no vos ho conten, sereu tots benvinguts amb els braços oberts per totes les persones que conformem aquest gran col·lectiu humá, la FALLA GRAU. 5

Fallera Major

Cristina García Lechuga

Fallera Major Infantil

Clara Tortosa García

PRESIDENT DE LA JUNTA DE DISTRICTE

Març del 2022. Seran les primeres falles de la normalitat des del 2019? Les del 2020 s’ajornaren per la pandèmia. Les del 2021 es celebraren amb mesures restrictives al setembre. Què passarà en este 2022? Escric aquestes línies a les acaballes del 2021 quan els índex de contagi estan disparats i s’anuncia la suspensió de la festa de Cap d’Any al Prado. Vull pensar que al març del 2022 les mesures seran prou menys restrictives i que viurem una aparent “nova, nova normalitat”. La festa de les Falles és molt de relacions socials, de contactes, d’esmorzars, dinars i sopars, tots plegats. Al setembre passat ja haguérem de viure una versió “light” de la nostra Festa. Totes i tots tenim ja ganes d’abraçar-nos, d’encaixar les mans, de brindar. En definitiva, d’ajuntar-nos com abans d’aparèixer a les nostres vides aquest maleit virus. Vull pensar que en tres mesos (de desembre a març) la cosa haurà anat a millor i que les restriccions seran les mínimes i necessàries. No obstant això vos anime a gaudir de la festa amb tota la plenitud, però complint en tot moment amb les mesures que puguen dictar les autoritats sanitàries amb la finalitat de vetlar per la nostra salut. A les reines de la falla, Noelia i Paula, no cal dir-les res. Ja tenen experiència. El seu regnat abasta més d’un exercici. Elles hagueren volgut sols un any amb plena normalitat. Estic convençut que viuran amb intensitat tots i cadascun dels actes programats per la comissió. El mateix que Eladi i Kevin i la resta de fallers i falleres que conformeu aquesta gran família que és la Falla Grau. Gaudirem totes i tots de les Falles del 2022 i ho farem aprofitant al màxim tot el que ens permeta la situació. Convide des d’ací a tot el veïnat del Grau a participar amb trellat d’aquesta centenària Festa. Miguel Ángel Picornell President de la Junta de Districte del Grau, Venècia i Rafalcaid. 8

President de la Falla Infantil

Kevin Parreño Ciurana La vida són moments, uns venen i altres es van, però jo tinc la sort de tornar a ser president un any més i això em fa molt feliç. Poder gaudir al costat de les meues Reines noves experiències i com sempre gaudir-les al màxim. Enguany al costat de Paula tornarem a desfilar. Tinc moltes ganes, perquè he agafat molt d’afecte a cadascuna de les nostres reines tant majors com infantils, som un “equipazo”, estar aquest 2022 amb totes elles i al costat d´Eladi el meu company de viatge, estic segur que serà inoblidable. Ja tinc ganes de veure la meua falla muntada als nostres carrers i que sone la música, que gaudim dels moments, que aquesta pandèmia sol aquest present per a la precaució i no ens detinga per a gaudir, som lluitadors, som graueros i sobretot fallers. Anem fallers i falleres gaudim cada minut, perquè el passa no torna. Dir que tothom està convidat per a les nostres falles del 2022. Visca la falla Grau!! 10

Paula Campillo Faus

Reina de la Falla Infantil

Irene García Martínez

Reina del Foc Infantil

Arantxa Abad Taboada

Reina de la Festa Infantil

Aria Hidalgo Puig

Filloleta de la Falla Infantil

Lema:

TRANSHUMANISME

Artiste:

Sergio Guijarro Pastor

Explicació:

Pere Huerta Gonzalez

Introducció. El ser humà s’ha convertit en l’espècie dominant de tot el planeta. La nostra falleta d’enguany, la nostra important falla, parla d’això entre d’altres coses: De la dominació de l’Homo Sàpiens sobre tota la natura i de la transformació del planeta i de la pròpia societat en una altra realitat ben diferent de la que hem conegut fins ara, per l’acció negativa que hem causat de forma global. En el món de hui, la tecnologia ho domina tot : Els robots - aqueixes xicotetes màquines intel.ligents que tenim per tot arreu - ens ajuden en la cuina, en la neteja de la casa, a realitzar millor i més ràpidament totes les tasques a la faena i als estudis també. Absolutament tot passa pel control i la gestió de les màquines. En forma de tableta, de mòbil o de portàtil som capaços de comunicar-nos-en amb qualsevol persona, estiga on estiga, des de qualsevol part del món. Comunicació instàntania i ràpida. Conversa amb seny o buida. I virtual. Fins i tot al món de les falles ha arribat la tecnologia. Ho podem veure a les mascletades i a dintre dels tallers fallers, on són les màquines les que fan de forma automàtica algunes de les faenes més boniques que s’hi fan. El tall i modelatge dels ninots i de totes les altres parts del monument. I tot i que semble que nosaltres som qui ho controla tot amb la robòtica i la tecnologia, sembla que anem cap a un futur incert on fins i tot podrien canviar les coses i trobar-nosen, sense voler, esclaus d’aquest món virtual que ja no és tant cosa de la imaginació, sinó de la realitat. 23

L’autèntic Cor Virtual. El món a poc a poc es mecanitza Ara tot ho controla un robot L’home confia massa, com un bobot Mentre allò virtual ens fa la gitza El cor social és un cor mecànic Fet d’engranatges i artilugis Si ho penses bé, et fa pànic No calen proves ni vestigis Hem perdut la humanitat Tot ha d’estar consultat Veiem google què ens diu Si hui sopem pòlit o perdiu Ho sabem tot de qualsevol malaltia Sabem més, fins i tot, que el metge I Google sap on estem ara amb la tia I si ens fa mal el turmell o el fetge Estem regalant la nostra informació Tot el que fem, pensem i allí on anem La nostra biografia sempre publicada Minut a minut i mai no contrastada Ningú necessita saber què mengem Ni si som passius o passem a l’acció Xiquetes i xiquets, aneu amb cura No ens convertim en simples robots I consumim sempre llibres i cultura Amb tant d’Instagram serem tararots 25

El Rellotge del Futur. L’home, com a espècie Ho ha manipulat tot Cap ‘Llest’ que se precie Està lliure d’un calbot Ens hem carregat la natura Ací mai n’hem tingut cura Els rius, els mars i la Terra La Natura ha patit una guerra Hi ha un rellotge del Futur Que ens avisa del No-Temps Li posarem un stand al Fitur Que farem bonic, per si vens El No-Temps que no tenim Parla del perill que no advertim Si continuem d’aquesta manera Serà tard, no és temps d’espera Si volem guanyar la cursa aquesta Haurem de fer-li cas al rellotge No ens convertim en la Fera Ferotge I retornem-li vida sana a la floresta

La Robòtica i les Xarxes Socials. Alexa ens posa una canya I ens diu que passa en Espanya Ens avisa de festes i de cultura I ens explica la Ciència Pura Alexa ens fa ara un ou caigut I ens explica què és una palput Té anima simple, blanca i virtual I entén allò concret i allò general Al final ens cuinarà un calçot Amb l’ànima freda d’un robot Cuinat amb estima a un casalot Li’n posarà sal, afecte i un pebrot I ens pegarà al final un cartxot O ens pagarà també el sou i tot Xiquets, no ho publiqueu tot Hem de fer un món preparat Sigueu intel.ligents sobretot Sinó el vostre futur serà aturat Més que a Alexa, feu-li cas al mestre Vos guiarà pel camí, a tort i a destre Usem amb el cap la tecnologia I avançarem sempre, dia a dia

El Ciber - Núvol.

Fins no fa molt hem guardat a casa les coses En els prestatges i en els calaixos dels mobles Des de llibres a les fotos del viatge de noces I estava això passant en la majoria dels plobles Ara, però, tot es guarda en el núvol virtual I això pot ser: els records i arxius en general A més vivim també nosaltres en un lloc irreal Ja no vivim a Pego, Barx, El Grao o Villarreal Jo ja no em dic Carme, Andreu o ves a saber Ara visc en un lloc irreal i en sóc tot un avatar Ma casa i els amics estan dins d’un mon paral.lel Si m’abelleix el puc decorar amb colors caramel I puc aprendre, menjar, jugar estudiar i viatjar I sentir que sóc algú i que tinc molt de poder Si ens endinsem en un Cíber ho podrem esbrinar Si volem ser herois, o a la millor només esportistes Si volem construir edificis o anar-nos-en a patinar Podem criar de llops en la mar, o ser equilibristes Però, i els amics de veritat ? Ja no hi existeix la realitat ? Cíber ?, Bots ? Pantalles i els Avatar ? Que no podem veure’ns per a parlar ? Ja no em puc riure amb tu al costat ? He de sentir la vida clavat en un forat ? 30

A Mode d’Epíleg.

Sembla que estem vivint un món de ficció Últimament formem part d’una altra història Estem escrivint tots junts una altra narració, No sabem diferenciar la veritat de l’equivocació En estos temps actuals, en què ara tots vivim S’estan perdent els valors l’ànima i el cor No sabem cap on anem, i ni si ho decidim: Xiquetes i xiquets, clavats sempre a l’ordinador Les persones majors, creuen que ho dominen tot I la veritat real amagada, sembla que és ben diferent, La Natura i la societat estan controlades per un robot Amb tanta tecnologia els xiquets perden la imaginació Es passen el sant dia amb mòbils, tàblets i ordinadors… Si els gastarem amb trellat mai no serien la perdició Necessitem ser xiquets, més feliços, més creadors Així els nostres infants ja no seran adults treballadors En una societat completa, i perfectament preparada Ens estem convertint en un grup passiu de somiadors D’una realitat estranya, per ordinadors mal controlada. Amb les xarxes socials ens sentim el centre de l’univers Però realment som captius d’una mentida en moviment No ens adonem, però, que això ens passa a tota la gent Som victimes inconscients de la no-realitat del Metavers

President de la Falla

Eladio Frasquet Vila

Benvolguts fallers i falleres, l’any passat em dirigia a vosaltres intentant donar-vos ànims, esperança i paciència. Al menys vam poder gaudir d’unes falles en setembre, algo inusuals però ens ho van passar d’allò més bé. Per aquet any voldria demanar-li un xicotet favor a San Josep, tindre unes falles el més normals possible, per a que totes les reines, fallers i falleres disfruteu de la nostra festa. Agraïr-vos el vostre compromís amb la falla Grau, sou uns fallers de primera. Espere que ens vegem molt promte per poder gaudir tots junts. Visca la Falla Grau

Reina de la Falla

Noelia Martí Navarro

Reina del Foc

Mireia Díaz Valdes

Reina de la Festa

Vega Lozano Palomar

Maria M, Gimenez Ruiz

Reina de la Poesia

Susana Prieto Lloret

Padrina de la Falla

Lema:

DOMINACIÓ

Artiste:

Alfredo Bayona Calatayud Explicació:

Ramón Marí Bohigues

ÍNDEX GENERAL - INTRODUCCIÓ: Causes i efectes de dominar. De com fem descripció sobre el fet de dominar i l’efecte de la dominació. - TEMA CENTRAL: El domini dels diners. De com el capital i els capitalistes dominen el món. - CAPÍTOL PRIMER: Dominar l’equilibri. De com l’equilibri és saber manar i desequilibri dominar. - CAPÍTOL SEGON: El Domini del foc. De com l’home domina el foc i de com el foc domina a l’home. - CAPÍTOL TERCER: El Domini de la gent. De com es domina a la gent fent promeses incomplides. - CAPÍTOL QUART: La dominació dels micos, o els vots perduts. De com els vots perduts són aprofitats per els més sabuts. - CAPÍTOL QUINT: Qui domina i qui és dominat. De com de complicada és la relació de domini entre home i dona. - CAPÍTOL SEXT: La dominació del futur. De com ens preparem i tenim fe en el futur. - EPILOGUE FINAL: El fi de la dominació. De com tots els dominis acaben i de com acaben mal.

INTRODUCCIÓ. S’anomena dominació, A l’acte i efecte de dominar, Sotmetre de fet i acció, I voler-ho tot controlar. Controlar vides i obres, Controlar fins pensaments, De col·lectius i persones, D’institucions i estaments. Dominar i exercir domini, I ser un gran dominador, Sense terme ni determini, convertint-se en opressor. Aquest afany per dominar, comporta rars comportaments com les lleis voler canviar, Per fer els dominis eterns. No acceptar cap altra veu, Que no siga la pròpia, Imposant fins llengua i Déu, I tindre a tots en la inòpia. Aleshores el domini, Es torna cruel i opressor, I qui domina es transforma, En un brutal dictador.

TEMA CENTRAL. Domi No o domi Si, Domini aclaparador, El que maneja els diners, Sempre és el dominador. Aquesta gran dominadora, Sempre pensa en els diners, I pel seu cap revolen, Dos pardals molt cridaners. Que són l’ Euro i el Dòlar, Els que sotmeten al món, I quan els solten a volar, Es tornen en un malson. Sempre els maleïts diners, Ho acaben tot dominant, Influint en actes i fets, I a les gents van subjugant.

CAPÍTOL PRIMER. Entre manar i dominar, Hi ha un gran desequilibri, Una ordre es pot suportar, Un domini és un suplici. El polític deu saber, Que manar és molt difícil, I qui s’excedisca en el poder, Sempre tindrà el seu judici. Als polítics els dominen, els interessos creats, favors que abracen i lliguen, I tard o prompte son cobrats. Perquè el pes de la justícia, Potser tarde en arribar, Però just en eixe instant, La balança has d’equilibrar.

CAPÍTOL SEGON. L’home domina el foc, aconseguint grans avantatges, Cuinava i calfava el lloc, I aüixava als animals salvatges. Ara és el foc qui domina, Sortint molt malhumorat, Per causa de la poca estima, Que l’home li ha demostrat. Perquè per quatre pallassos, Que a posta o per imprudències, Es cremen boscos i masos, I es produeixen sequeres. Els bombers tots desbordats, Lluiten per dominar al foc, Que avança descontrolat, Causant penúries i morts. Perquè són els bombers, Els que es juguen la vida, Desfent el que altres han fet, Sense cap control ni mida. Als bombers de aquesta zona, Vull deixar-los un missatge I aprofita aquesta escena, Per a fer-los un homenatge.

CAPÍTOL TERCER. Com els firaires d’abans, Que anaven de poble en poble, Els polítics van dominant, A la gent perquè els vote. Per això fan mil promeses, Que després no compliran, I en passar les eleccions, Tots desapareixeran. Polítics de poca-monta, Que sols saben vendre fum, Simples i en molt poca solta, I sempre en el mateix rum-rum. De prometre i no donar, ningú es podrà fer pobre, però ells parant la mà, van arreplegant el sobre. 49

CAPÍTOL QUART.

CAPÍTOL QUINT.

Aquesta banda de micos, De gran i menut tamany, Dominen perquè són llestos, I t’atrapen en el seu parany.

Entre un home i una dona, Sempre està el mateix debat, Qui és el que domina, I qui és el dominat.

I en política els resultats, igual minven que creixen, Perquè tindre més vots recaptats, El poder no et garanteixen.

Tot depén d l’equilibri, I quan en l’equip són dos, Tots dos faran sacrifici, Aguantant-se pets i tos.

Ara bé, tot dona igual, Ja que tot va al mateix camí, I ni està be ni està mal, I això no s’acaba ací.

Tal volta històricament, L’home era el dominador, Però per sort darrerament, La dona està molt millor.

D’aquesta forma tan encisadora, I valguent-se de la música, T’atrapen en la ratera traïdora, Que t’empresona en la política.

Doncs està més valorada, I gaudeix de més presència, Que tindre-la apartada, Era un càrrec de consciència.

Que hi hauran més votacions, Hi hauran nous resultats, I a les pròximes eleccions, Els que són ara enemics Poden tornar-se aliats.

Que ja està bé i ja era hora, De què fórem tots iguals, que en mascle o en femella, iguals hi ha de bons i mals

El cas és sempre manar, tindre poder i presència, I als pobres ciutadans portar, Com a cagalló per sèquia.

No a la discriminació de sexe, De raça, color i/o tamany, I que el dia de la dona Siga cada dia de l’any.

CAPÍTOL SEXT. No s’acaba ací la falla, Això ho dic ben segur, Que en tota aquesta xicalla sempre tindrà un bon futur. Mireu ací a aquesta pallassa, Desmanegada i coqueta, En el seu braç ens assenyala, El camí a nostra falleta. En ella hi ha mecanismes, Que ens apropen al futur, On el trans-humanisme, Tindrà un lloc més que segur. Acompanyeu a aquesta xiqueta, Que la funció s’ha acabat, Ara visiteu nostra falleta, Que vos deixarà bocabadats.

EPÍLEG FINAL. La dominació és un fàstic, Siga en sexe, en política, O en qualsevol altre àmbit, I d’ella volem fer crítica.

Tothom devia ser lluire, Sense cap dominació, I en llibertat poder viure, Siga quina siga la seua condició. Que estar sotmés és un fàstic, I un suplici les dominacions, Per això s’alliberen els càstigs, Montant les revolucions. Aleshores surt la lluita, i la gent crida ja hi ha prou, posant determini i fita amb repercussió i renou. I així és com la dominació, Es trontolleja i clavilla, I per aquest fet i qüestió, Perd la mà de la manilla. Que en l’ADN està escrit, I és molt bonic el manar, Tindreu tot permés i vàlid, I a ningú comptes passar. Si no entens el que està escrit, O no vols, o no et veus capaç, Pensa en el que et vaig a dir, que són grosses i entren poques, I si en vols més, para el cabàs.

CÀRRECS DE LA FALLA GRAU PRESIDENCIA President Frasquet Vila, Eladi Sot-president 1er Frasquet Segui, Ferran Sot-president RRPP Camarena Cuenca, Agustí Assessor Espiritual Marzal Vidal, Enrique Protocol Peiró Ripoll, Lolin SECRETARIA Secretari Estrela Rodenas, Manuel T. Sot-secretari Viciano Orihuel, Javier ÀREA ECONÒMICA Tresorer Marzal Vidal, Enrique Sot-Tresorera Martí Navarro, Noelia Comptadors Puig Martí, Laura Ramos Fayos, Vicent Lotera Sanchez Amat, Cintia Delegat de quotes Santiago Berto, Felip Delegat de cobro de barri Pistoni Durá, Rosi

ÀREA DE FESTES Delegat de festes Diaz Viciano, Carlos Sot-delegat de festes Garcia Perez, Manolo Mascarell Perez, Adrian Frasquet Sanchez, Xavier Ramos Fayos, Vicent Delegat artistic Garcia Castelló, Ivan Delegat de Jocs Camarena Cuenca, Agustí Delegada de Cavalcada Signes Martí, Sonia Delegats de Monument Frasquet Sanchez, Xavier Frasquet Segui, Ferran Ramos Fayos, Vicent Alandete Durá, Lluis Delegat Cremà Garcia Perez, Manolo Delegats D’albaes Grimal Sanchis, Juan Viciano Orihuel, Dani Delegada reds socials Estrela Palma, Laura Frasquet Sanchez, Xavier Casalers Orihuel Figueres, Paco Delegat cartelleria Alandete Durá, Lluis ÀREA DE CULTURA Delegada de llibret Marzal Peiró, Mamen Grimal Sanchis, Josep Delegat d’emissió Mengual Brunet, Vicent Delegada D’informatiu Tarin Mengual, Gabri Delegada de Curtmetratge Estrela Palma, Laura Mengual Brunet, Vicent EXECUTIVA FDF Garcia Castelló, Ivan Moncho Palacio, Elena 55

ASSAMBLEA JLF Frasquet Vila, Eladi Estrela Rodenas, Manuel T. Diaz Viciano, Carlos JUNTA DE GOVERN Frasquet Vila, Eladi CRIPRI Perles ivars, Jesus EXECUTIVA Aparisi Cucart, Mabel Camarena Cuenca, Agustí Díaz Viciano, Carlos Estrela Rodenas, Manuel Frasquet Seguí, Ferran Frasquet Vila, Eladi Martí Rodriguez, Cristina Marzal Vidal, Enrique Moncho Palacio, Elena Palma Macias, Toñi Rodriguez Vila, Paula Sanchez Amat, Cintia Valor Garcia, Blanca Viciano Orihuel, Javi VOCALS Abad Hermono, Mari Carmen Alandete Durá, Ariadna Aparisi Abad, Maria Aparisi Fort, Mauricio Aparisi Martinez, Juan Bautista Aparisi Pistoni, Alicia Arcos Sanchis, Marta Balbastre Catalá, Andrea

Balbastre Faus, Juan Jose Barber Bolta, Josep Bonet Ballester, Mª Angeles Campillo Orengo, Javier Canovas Cañas, Pedro Canovas Garcia, Mirian Canovas Sanz, Lucia Caudeli Sancho, Claudia

Ciurana Sanchez, Yolanda Cucart Orozco, Carmen Diaz Valdés, Mireia Embuena Peiró, Carla Estrugo Marzal, Sonia Faus Martinez, Ana Fayos Arago, Patricia Fernandez Fernandez, Rocio Figueres Mengual, Andrés Figueres Sancho, Marina Francés Bataller, Alejandro Gadea Gonzalez, José Manuel Garcia Castelló, Rebeca Garcia Escriva, Laura García Francés, Laura Garcia Moncho, Lola Garcia Santamaria, Maite Gimenez Ruiz, Maria M. Grande Piris, Inma Grimal Pomar, Carla Hidalgo Martos, Juan Vicente Lacasa Sancho, Paloma Lledó Orihuel, Marta Lloret Ferrer, Antonio Lorente Aparisi, Carla Lozano Castellano, Paco Lozano Palomar, Vega Martí Miro, Maria Dolores Martí Rodriguez, Mari Saro Martinez García, Juan Marzal Peiró, Carla Mengual Martinez Angela Miquel Torro, Alejandro Jesús

Moncho Mengual, Salvador Montaner Sanchis, Adrian Morell Piera, Natalia Moreno Maldonado, Fernando Moreno Martí, Sara Murcia Moncho, Maricarmen Murcia Moncho, Noelia Navarro Puig, Chelo Oliver Vaya, Verónica Orengo Femenia, Vicente Ortiz Nisa, Manuel Palacio Ferrer, Maria Teresa Palomar Sanz, Maribel Pascual Castelló, Alex Patón Godino, Luisa Payá Canet, Amparo Pellicer Faro, Maria Dolores Perello Perez, Mari Carmen Perez Lucio, Eva Perez Pino, Juan Piris Hermoso, Manolita Pla Benavent, Paco Pomar Milvaques, Maria Jose Prieto Lloret, Ana Maria Prieto Lloret, Susana Puig Capsir, Benjamin Puig Martí, Maria Dolores Ramos Escalera, Vicent Rodriguez Cortes, Rosario Rodriguez Morant, Alicia Rodriguez Sabater, Ana Sanchez Sendra, Patricia Sanchis Ferri, Isabela 57

Sancho Piera, Mari Lola Santiago Ferrando, Carolina Santiago Ferrando, Paula Sanz Garcia, Maria Angeles Valdes Roig, Montse Valor Perez, Tomas Viciano Escartín, Nadia Viciano Tudela, Maria Viciano Tudela, Sandra Vila Ramos, José Andrés Vila Ramos, Maria

JUVENILS Frasquet Sanchez, Cintia Garcia Paya, Alvaro Lloret Aparisi, Juan Lloret Aparisi, Laura Lloret Aparisi, Maria Parreño Ciurana, Eric Perles Moncho, Julia Roig Morell, Jaume Sendra Gomar, Mireia Vila Oliver, Roman

INFANTILS Albiñana Aparisi, Andrés Arcos Sanchis, David Borreda Rodriguez, Andrea Borreda Rodriguez, Pepe Campillo Faus, Carla Campillo Faus, Paula Castelló Lorente, Pol Escriva Vidal, Aitana Gallego Grandre, Leire Grimal Canovas, Daniela Grimal Llobell, Joan Hidalgo Puig, Aria Hidalgo Puig, Leo Jimenez Martinez, Jorge Lozano Palomer, Maria Marzal Bernal, Maia Miquel Prieto, Alejandra Miquel Prieto, Claudia Miquel Prieto, Jorge Miró Dos Santos, Daniela Miró Dos Santos, Maria Moreno Vila, Julia Orengo Fernandez, Iker Parreño Ciurana, Kevin Pla Lacasa, Bella Rodriguez Bonet, Ruth Roig Morell, Paula Sendra Gomar, Isaura Vila Oliver, Jorge

Relació de fallers de l’exercici 20-21 no inclosos en el llibret, per estar l’edició del mateix ja tancada. VOCALS

GUARDONS FALLA GRAU Aquests guardons degueren haver-se entregat en la presentació fallera de l’exercici 2.021, no realitzada.

Aparisi Ford, Mauricio Alandete Durá, Ariadna Grimal Pomar, Carla Ortiz Niza, Manuel Patón Godino, Luisa Perello Perez, Mari Carmen Pomar Milvaques, Maria Jose Ronda Cardona, David Viciano Orihuel, Daniel

Escut d´Or Aparisi Pistoni, Alicia

INFANTILS

GUARDONS FDF

Moreno Vila, Julia Parreño Ciurana, Eric Parreño Ciurana, Kevin

Gesmil d´Argent Piris Hermoso, Manolita Sancho Piera, Marílola Fayos Aragó, Patricia Lloret Ferrer, Antonio Pellicer Faro, Marílo. Rodríguez Sabater, Ana Payá Canet, Amparo Frasquet Segui, Ferran

PREMIS FALLA

2020

Festival Musical 1r Emissió Fallera 1r Truc - Jovenil 2n Truc - Dones 2n Truc - Senior 1r Cavalcada 2n Falla Infantil 2n Seccio 2n Us Valencia G.V. 68º

Escut d´Argent Puig Martí, Maria Dolores Rodriguez Cortés, Rosario Morell Piera, Natalia Rodriguez Vila, Paula Martí Navarro, Noelia

2021

Gesmil d´Or 42º

Martí Rodríguez, Marisaro Cánovas Cañas, Pedro Camarena Cuenca, Agustín

DOMINACIÓ 61

APORTACIONS LITERÀRIES I ARTÍSTIQUES

INTRODUCCIÓ. PORTADA. HISTÒRIA DE LA PORTADA. A POC A POC EL COIX VA A MISSA. SOMNI. LA DOMINACIÓ DE L’ART. DOMINACIÓ I SOCIETAT ACTUAL. DOMINI DE QUÈ? DOMINANTS O DOMINATS, TRIA DE LA PARÀ. DOMINACIÓ FARMACÈUTICA. ALEX, AMOR MEU. DOS ROBOTS PERDUTS I UNA HUMANA TRISTA. EL PLENETA ESTÀ MORIBUND I AQUEST PAS NO EL SALVAREM. ROVELL. LES NOVES FORMES DE DOMINACIÓ AMB L’ECONOMIA. PIRATES DEL FUTUR. ALEXANDRIS DAURATS. TRENCAR EL SILENCI. ALGUNS PUNTS SOBRE LA DOMINACIÓ MASCULINA AL LLARG DE LA HISTÒRIA. AMPLIANT UNA MIRADA. LA DOMINACIÓ I EL RENEIXER DELS PRIVILEGIS. FINS ON NOSALTRES VULLGAM.

INTRODUCCIÓ JOSE GRIMAL SANCHIS

El món és una comèdia per als qui pensen i una tragèdia per als qui senten. “Sir Hugh Seymour Walpole” Que és el món si no una inacabable mostra de descaradura, ambició, guerra, dominació. Des de l’inici l’ésser humà sol ha buscat la destrucció de si mateix i de tot el que li envolta, sense importar-li massa les conseqüències que poguera ocasionar en el seu entorn i en els altres. L’afany de possessió convertit en el sentiment més cruel, traient el més pervers, l’inhumà, la no consciència del dolor alié, la consciència del mal causat. Dominació del tot, pel tot, fins a l’autodestrucció. En les albors de la humanitat, la lluita per la supervivència enfront de l’entorn era la causa i d’ací, el superior intel·lecte regnant, el nostre? fora capaç de crear utensilis i armes amb la finalitat de poder controlar el que li envoltava. Va començar la dominació del planeta mitjançant la disgregació de l’espècie, territoris, selves tropicals, gelats, desèrtics, inhòspites muntanyes, illes, en tots costats, es van crear mitjans per a poder dominar el terreny, el cavem, despullem, el despullem de tots els seus recursos i amb ell, les distàncies, perquè el tràfec dominador es fera en menys temps. Un món per descobrir, un planeta per dominar. Li van seguir els animals, terrestres i marins, primer per necessitat, després per observació, li va seguir la diversió i acaba amb l’exterminació. Milers d’espècies, portades a l’extermini, haver dominat al que ens intentava dominar i dominar matant per capritx. Arbres, plantes i tot tipus de vegetació, també els va arribar el seu torn, no vam comprendre fins a vesprada, la vital necessitat que ens aporten, els modifiquem per a massificar-los, i d’una cosa bona, ho convertim en verí, sobre explotem el terreny, el cremem i una altra vegada la cobdícia del desenfrenament, va fer mossa en ell, fins que ho destruïm. 65

Dominat el món, van començar les diferències naturals entre els humans, dels quals tenen la insaciable set. Van començar les guerres entre iguals, perquè sempre hi ha un poder que emergeix entre nosaltres, al qual segueixen els incauts. Ens matem, per terra, per recursos, per greuges, per creences, en definitiva, per poder. I amb aqueix poder que engrandeix al poderós i empetiteix a l’incaut, ens esclavitzem. Tanquem el circule de l’esclau. Ens van ensenyar a nàixer, viure i com morir. Van fer que tot el sistema girara entorn d’ells, donant-nos l’esperança de millorar la nostra qualitat de vida, però en un viciós circule en què tot tornava a ells, rebel·lar-se era pecar, il·legal i l’anhelada llibertat, passava a ser una encoberta servitud. Amansides les feres, pasturant el ramat i amb el pa i circ en marxa, ja només bastava, crear-nos qui ens vigilava. Ingents quantitats de diners, per a la investigació de màquines capaces de gestionar el nostre benestar i al mateix temps recaptar la informació necessària per al nostre control i guia emocional. Tots els sentiments posats al control d’algorismes per a proveir-nos d’una suposada necessitat consumista. Bases de dades plenes de paraules referencia per a analitzar-nos i proveir-nos. Les emocions són les eines que ens permeten “calibrar el nostre entorn”, aprofitar els nostres recursos i prendre millors decisions al moment d’enfrontar problemes. Per tant, distingir entre les diverses emocions i sentiments, és un requisit essencial per a qualsevol poder que desitge desenvolupar la nostra intel·ligència emocional al seu antull. Sentiments de Tristesa: Llàstima, agonia, pena, nostàlgia, soledad, dolor, decepció, buit, fracas, derrota, sofriment... Sentiments d’Alegria: Encant, fermesa, dignitat, èxit, complaença, eufòria, tranquil·litat, goig, autonomia, passió... Sentiments d’Enuig: Traïció, obligació, fúria, gelosia, destrucció, arrogància, violència, enveja... Sentiments d’Amor: Serenitat, estima, interés, cordialitat, agraïment, paciència, unitat, respecte... 66

Sentiments de Por: Temor, fòbia, esglai, timidesa, pudor, intranquil·litat, alarma, vergonya, pànic, inferioritat, fragilitat... Sentiments de Sorpresa: Meravella, insòlit, extravagància, urgència, estupor, confusió, desconcert, sobresalt, intriga... Sentiments de Fàstic: Nàusea, repugnancia, evitació, antagonisme, destitució, separació, aversió, menyspreu... Tots, absolutament tots aquests sentiments, en algun moment han sigut vulnerats i per ells, som sotmesos. El poder ha canviat i la dominació es manifesta, econòmica, social, farmacèutica, premsa, ràdio, televisió, etc., són els nous instruments de control per a donarnos aqueixa suposada felicitat que tots anhelem i cada vegada més, estem controlats per intel·ligència artificial creada per a tal fi. Intel·ligència artificial, cada vegada més intel·ligent i menys artificial, l’acrònim I.A., cada vegada presa més visibilitat en el nostre entorn, fins que arribarà el dia en què formarà part de les nostres vides o ens controlarà la vida. Caminem cap al “transhumanisme”, de manera lenta, però imparable. Superar els límits naturals de la humanitat mitjançant el millorament tecnològic i, eventualment, la separació de la ment del cos humà. La tecnologia com a instrument per a millorar l’ésser humà, no sols física, sinó emocional, mental i moralment. Aquesta és la proposta del “transhumanisme”. Gràcies a l’enginyeria genètica i al desenvolupament de la intel·ligència artificial, els canvis que s’aveïnen són radicals. Però podrem viure per sempre? Hi haurà ètica en les màquines que ens tutelen? L’ésser humà derivarà en una nova espècie? Podrem revertir o almenys detindre el procés de trans humanisme degradació mediambiental del planeta? La tecnologia avançada accentuarà la bretxa entre rics i pobres? Segons els més optimistes, les màquines intel·ligents, els robots, faran el treball per nosaltres i només haurem d’organitzar la societat per a repartir equitativament la riquesa. 67

Tots viuríem com a potentats ociosos. Segons els més pessimistes, tindrem exèrcits d’aturats, mantinguts per l’Estat en condicions de mera supervivència, i incapaces de fer gens valuós amb la seua vida, més enllà de consumir-la en una realitat virtual proporcionada per les màquines. Potser el més versemblant és una situació intermèdia. Es perdran molts llocs de treball amb els nous avanços tecnològics, i moltes persones quedaran sense ocupació i no tindran fàcil incorporació en el mercat laboral, però també es crearan noves ocupacions qualificades, com ha succeït en ocasions anteriors, i es mantindran –aquesta vegada revaloritzats– ocupacions en els quals les màquines no ofereixen una bona substitució de l’ésser humà, com molts que es basen en un tracte personalitzat i empàtic. Però, Quan les màquines aconseguisquen tal grau de perfecció, ens necessitaran?

Llevat que siguem capaços de crear màquines molt intel·ligents i amb voluntat autònoma, cosa que alguns especialistes posen en dubte que puguem aconseguir alguna vegada, les màquines continuaran depenent de nosaltres, encara que siga d’una forma cada vegada més indirecta i sofisticada. Els objectius del seu funcionament continuaran sent objectius humans. Per contra, si poguérem en el futur crear tals màquines molt intel·ligents i autònomes, capaces de marcar-se fins a si mateixes i d’obrar en conseqüència, no sembla que això vaja a significar gens bo per als éssers humans. Faríem bé d’evitar-ho, perquè en tal cas, és molt possible que tinguérem sort si ens conservaren com a mascotes.

ANA SENTIERI LUCIO

Sóc llicenciada en Belles Arts des del 2005. Tinc un màster en Disseny i creativitat publicitaria per l’Escola Superior Europea de Comunicació i Arts Visuals d’Alacant. Vaig cursar dos anys de doctorat en Territoris Artístics Contemporanis, el cual no vaig acabar perquè vaig començar a treballar com a Directora d’Art en l’agència de publicitat Vitruvio Leo Burnett de Madrid. Als 3 anys vaig tornar a Gandia per a treballar com a dissenyadora de producte i il·lustradora en The Smart Label Company dissenyant etiquetes per a marques com Stradivarius i Desigual. Un any després vaig entrar a treballar en Faus International Flooring com a dissenyadora gràfica i als 3 anys, era la dissenyadora de producte i responsable del disseny de material promocional.

MAMEN MARZAL PEIRÓ

Diplomada en magisteri especialitzada en educació especial. Licenciada en psicopedagogia. Treballe a un centre de Educació especial i estic enamorada de la meua faena Soc fallera del Grau des de que tinc memòria, on he ostentat alguns carrec

HISTÒRIA DE LA PORTADA

Un conte us explicaré, tan bé com jo sabré; si l’escolteu el sentireu, qui no el sentirà no el sabrà...a mitjans de març al barri del Grau va aplegar un circ. Allà, a prop del port, van desplegar la seua carpa, muntaren un gran vetlador ratllat a colors i dalt de tot una banderola onejava al vent. Un grapat de dones i homes, treballaven amb afany per deixar enllestit tot el seu espectacle. Malabaristes, equilibristes, trapezistes i, com no, els pallassos. Tots repassaven la seua actuació, doncs a les sis de la vesprada s’obriria al Grau per primera vegada aquella carpa. Havia fet un dia meravellós, el capvespre deixava pintats al cel milers de colors vermellosos, el port es veia preciós amb aquesta llum.

Era una vesprada d’eixes que fa olor a falles, al carrer hi ha una temperatura agradable, allà al lluny s’escolta una banda de música i per el nas t’entra eixa oloreta a pólvora cremada, que amb els ulls tancats es capaç de remoure’t fins a l’última entranya del teu cos. Els grauers començaren a eixir de les seues cases, doncs hui tenien una cita molt important, el circ havia aplegat. Els xiquets i xiquetes estaven ben nerviosos, agafats de les mans dels adults que els acompanyaven, les balancejaven cap avant i cap endarrere. Alguns encara portaven l’entrepà a la mà per berenar abans d’entrar a vorer la funció. La carpa tenia la porta a la part esquerra i ací, esperava entusiasmat, un homenet que no mesuraria més d’un metre d’alçada. Estava feliç de vorer a tanta gent amuntegada esperant entrar per vorer les actuacions que amb tanta cura havien preparat. La gent anava entrant i a poc a poc ocupaven els seus seients. De fons s’escoltava una musiqueta animada deixant temps per a que tots estigueren asseguts. Era hora de començar i aquell home remenut va tancar la carpa. _ Espera, Espera!!!. s’escoltava de lluny. - Que faltem nosaltres! L’homenet va obrir la porta i a pocs metres s’acostaven Martina que arrossegava una cadira de rodes on anava el seu germà Joan. Quan Joan i Martina van prendre seien les llums s’apagaren. La música es va aturar, es va fer el silencia sota la carpa. De sobte, una llum molt potent va il·luminar el centre de la pista i allí, al mig de tot, va aparèixer la mestra de cerimònies, una dona jove, molt elegant, vestia una casaca roja i una falda ben voluminosa de color clar. Al cap duia un barret decorat amb unes plomes de colors vistosos. Un parell de pardals, amb colors tropicals, l’acompanyaven en aquesta presentació.

Quan va alçar el cap la música va començar a tocar: TA-TA-TA-TA-TA-TA-TAAAAAA!!!! TA- TA-TA-TA-TA-TA-TA-TA-TAAAAAAA-TA!!!!!! Una banda d’allò més divertida, formada per tres monos tots ells ben uniformat. Semblaven els germans Dalton, un ben alt, un altre mijanet i l’últim més menut. Aquells tres músics unflaven les seues galtes per fer sonar les trompetes, el més menut arribava a agafar un color vermellós que semblava que anava a explotar. I la música sonava cada vegada amb més intensitat. – Bona vesprada graueres i grauers, benvinguts a la nostra casa, benvinguts al circ del mon. Esperem gaudiu de l’espectacle. Tots els nostres artistes han preparat amb molta cura cadascuna de les actuacions que hui voureu ací. És un plaer per a nosaltres estar al Grau, sens dubte sou uns privilegiats de viure ací. Sense més que dir: Que comence l’espectacle!!! Les actuacions anaven succeint-se. Entraren a pista malabaristes amb el seu art de manipular un o més objectes alhora, voltejant-los, mantenint-los en equilibri i llançant-los per l’aire, amb tanta habilitat que no els queien a terra. Després passaren a pista els equilibristes, un home i una dona que ens delectaren amb un espectacle de balancí. I no podia faltar una colla de pallassos, disfressats de bombers, aparegueren amb un camió, corrien d’un lloc a un altre, entropessant, caient, tant que amb les seues monades feren riure a tot lo mon. A poc a poc l’espectacle va aplegar a la seua final. Les llums se tornarem a apagar i el focus central se va tornar a il·luminar. I allí estava aquella dona elegant. Estava quieta i mirava al públic. Havia estat observant al llarg de tot l’espectacle, amagada en un raconet, a cadascuna d’aquelles persones que hi havien assegudes. Al públic hi havien adults amb els ulls plens de llàgrimes, aquella experiència els havia fet reviure tota la seua infància, van sorgir emocions molt amagades i oblidades per 75

aquesta vida plena de quefers, deixant de costat aquestes xicotetes coses que te plenen. I més que dir de cada un dels xiquets a allí se trobaven. Amb les galtes rogetes, els ulls més que oberts i als seus llavis grans somriures. Emocionats per tot el que havien vist hui sota aquella carpa aquesta nit els costaria dormir. Com ja tots ho sabem el circ és un lloc on ocorren coses sorprenents, hi trobem personatges disfressats amb colors vistosos per a enlluernar al públic, lluny de la realitat de cadascuna de eixes persones que se troba davall d’aquests maquillatges i uniformes. No se a vosaltres, però tot açò me recorda a alguna cosa. Tal volta m’enrecorde a tot allò que envolta la política i la dominació del poder. Maquillatges, colors, vestits i música per a dominar a l’espectador. Arribà l’hora de l’acomiadament, els artistes eixiren a la pista, dobleguen el seu cos a l’altura de la cintura i amb una reverència donen les gràcies al públic. La mestra de cerimònies al mig de tots, va alçar la mà es llevà el barret i va cridar: - Gràcies a totes i tots, i fins sempre! Tot el personal sortia de la carpa comentant que és el que hui havia ocorregut allà a dins. Havia seguit una gran funció. En un tres i no res allí no quedava ningú. A uns metres de la carpa s’allunyava la última parella que per allí quedava i uns metres enrere anava una xiqueta, tindria uns 4 anys, anava saltant primer en una cama després en l’altra. Xim-xam! Xim, Xam! De sobte, una veu. – Hola! Hola Maia! Era una veu dolça i suau. La xiqueta es va detindre, havia escoltat el seu nom. Va mirar a un costat, a l’altre però no va vorer a ningú. 76

– Maia estic ací darrere de tu. La xiqueta es va girar i allí, en la foscor de la nit, es trobava una figura molt estilitzada. Els dos cossos s’aproparen, Maia amb els ulls ben oberts va vorer que era una pallassa amb el pel roig i rull, duia uns pantalons bombats de colors morats amb unes mitjanes ratllades, camisa blanca i coll de tul. Maia estava sorpresa, però no espantada. Observava aquella dona que amb cara somrient la mirava. Després d’un silenci que el van omplir les mirades entre aquelles dos persones, la pallassa va alçar el braç i amb el dit estès li assenyalava alguna cosa a la menuda. Maia no podia girar-se per mirar allò que li mostrava la pallassa, sols podia vorer el braç robòtic que tenia aquella dona. – Maia mira que hi ha allí! La xiqueta es va gira i allí hi havíem un munt de rosques, caragols, cables, aparell, engranatges, botons i robots. Els ulls estaven a punt d’eixir-se’n de la seua careta. La pallassa amb veu tranquil·la li va dir: – Aquest any el dia 19 de març els cremareu, però de segur ben prompte els veureu altra vegada. Formaran part de les vostres vides, però no ho oblides mai, aquestes emocions, l’alegria, la tristesa, l’amor, mai ho trobaràs amb ells. Us heu adonat?, sembla que aqueta payassa vinguda del futur volia mostrarli alguna cosa a aquesta menuda. Ha vist com ha viscut amb intensitat totes les emocions que el circ porta. Així, allà al lluny, se pot vorer una falleta infantil, plena de robot. El transhumanisme està per vindre i sabem que d’emocions no son expertes aquetes màquines.

GEMMA GUERRERO BOIX Es declara una enamorada de les falles, festa que porta al cor i dels fallers, les persones que són la familia elegida. Llicenciada en filologia anglogermànica, viu en Guardamar desde que tornà d’Amèrica, on la vida és prou mès tranquil.la. Pertany desde xicoteta a la Falla del Mercat. En aquesta comissió ha ostentat els carrecs de :

-Reina de l’art, de Festa i Reina de Falla Infantils. -Madrina jovenivola a l’any del cinquentenari de la Falla del Mercat. -Reina de L’art i Reina de la Falla Majors -Cort d’Honor de la Fallera Major a l’any 1988 -Fallera Major De Gandía a l’any 1994.

A POC A POC EL COIX VA A MISSA (dita popular)

Est una d’eixes persones que realment creu que les màquines han vingut per a instal·lar-se en les nostres vides com un membre més de la casa? Perquè jo no ho creia fins que em doní compte que parle amb Siri o amb Alexa més que amb moltes de les meues amigues a qui també, a moltes d’elles, els veig a través d’una pantalla connectada per internet per mitjà d’un router. I amb esta naturalitat amb què parle d’estes maquinetes i aparells, amb la mateixa facilitat em permeten escriure en este moment sense necessitat de tinta ni paper, esborrant simplement donant-li a una tecla, mentre estic en un tren camí al Cyber Monday, per a més INRI Perquè per a una escèptica com jo, que ferventment creia que el món tecnològic no vindria a suplantar l’humà, vaig molt ben encaminada a estar connectada a més màquines que un malalt terminal en un hospital. Recorde abans el deure d’haver de carregar el mòbil o la tableta, de que si he fet la compra..., i ací és on em qüestione que qui té connectat a qui ...i la màquina sempre és el cavallet guanyador, no sense raó és capaç de navegar i pensar amb una rapidesa que dóna vertígen, i donar amb solucions que ni jo en els meus temps 79

d’estudiant podia...i inclús i parlant de compres, recordar-me amb veu de senyora alemanya en un castellà abrupte i destretallat: “- anar al súper” (i a l’hora exacta...) Definitivament, la màquina em té connectada a mi . Has pensat alguna vegada què seria de les nostres vides sense certes màquines com la llavadora o el rentaplats....? Perquè també són aparells tecnològics que van vindre a prestar un servici i la veritat, a Déu gràcies … perquè això de tornar al riu a llavar... com que no va amb els meus temps, ni amb el ritme de vida que portem. I ací radica la nostra connexió amb les maquines... ho posen tot tan fàcil, que no usar-les seria absurd. Això si, la màquina t’ajuda si tu polses un botó . Depén de nosaltres... polsar-ho o no... i tantes vegades com vullguem. No oblidem que van ser creades per sers humans per a ajudar-nos a fer que tinguem una vida (hem d´entendre per vida, tota activitat que ens faça feliços) , mentre elles realitzen les tasques que ens ho impedien ser-ho ... jo , per exemple, mentre la llavadora llava, faig altres mil coses que m’agraden més...i de vegades eixes tasques estàn connectades a altres maquinetes com el meu mòbil .... Ja veus… de maquineta a maquineta i tire perquè estic… Si ja era habitual en la meua rutina diària l’ús de les mateixes, imagineu-vos ara, després de la pandèmia, que després d’estar tancada entre quatre parets ( i els dies que tenia sort, entre quatre parets i dues reixes d’un pati),en que el meu trellat i el meu món han depés de les màquines per a tindre’m informada, per a poder treballar, per a entretindre’m i evadir-me de l’horrorosa realitat que estava ocorrent en el món. Que m’han acostat als que més vull, que hem van descobrir una galàxia de noves sèries i pel·lícules en diferents plataformes, que hem van obrir un món a una infinitat de jocs i de música... que m’han proporcionat tot allò que m’ha mantingut assenyada en una realitat de bojos...i com a mi, a tota una generació de xiquets, adolescents i adults que hem depés d’elles com anteriors generacions depenien de que un amic els cridara a la porta per a anar al carrer i divertir-se, o llegir els còmics que compraves els diumenges , o a intercanviar els croms i a competir amb les xapes o les boletes ... Ens han entretingut i han fet possible que hàgem estat comunicats en un món que et tancava en la soletat. Així que no li vaig a tirar la culpa a les maquinetes d’absolutament cap dependència que puguen crear i donar la raó a tots aquells detractors de les màquines…si creen addic80

cions, és perquè volem. Nosaltres les mal usem, o les utilitzem i som nosaltres qui ens entretenim com volem o de vegades com podem ... No oblidem que som animals de costums que ens han tingut tres mesos depenent d’elles. Es necessiten només 21 dies per a crear un costum o necessitat ... suma … Camí vaig d’un mòbil millor, que em permeta veure el meu món amb una millor resolució, perquè, al cap i la fi, el meu món ja no és el que era.

ADRIANA SERLIK Adriana Serlik (Avellaneda, l’Argentina, 1945) Viu a Gandia (València). Amb nacionalitat espanyola des de 1985. He publicat els poemaris: “Los espejos” (1972), “La Silla de paja” (1984), “Poemas del amor y la soledad” (1996), “Andaremos, amor andaremos” (2005), Ara puc alenar (2011), “Cielos” (2012) “Después del ocaso” (2012), “Frágil” (2014), (2016) Poemes , Dones de foc / dones d´aigua (2017), “Corolario” (2018), “Hay días” (2019), “El ojo cósmico” (2019), “Islas” (2020), llibres de relats com “El gran devorador” i altres relats (2006), “Haz de luz” (2008) i “Silencio de redonda” (2019) i la novel·la “El puerto invisible” (2021)i participat en diverses antologies. He editat llibres i “ebooks”. Soc Comissària de DONART i organitzadora del Repte Solidari anual “Un llibre i una exposició”., Consellera del Centre d’Estudis i Investigació Alfons El Vell, Secretària de l’Associació Espanyola Contra el Càncer de Gandia i Presidenta de Amics de la Universitat Popular de Gandia.

SOMNI Em vaig detindre Una veu aspra i militar se sentia: Comptava homes i dones, cases i comerços, carrers i places. Vaig fugir cap al pont i estenent la mirada al riu que lluitava per arribar a la mar, em vaig llançar debatent-me entre el sabor de l’aigua i dues cares que somreien: Marcel-li i Damíá Catalá. Vaig despertar quan intentava nadar i acompanyar-los. Sobre la taula un llibre i un fermall que feia anys em va regalar Maricarmen Pérez. 83

LUIS LLORENS ALONSO

Gerent de Llorens Antigüedades Graduat en Història de l’art per la Universitat de Valencia a l’any 2019, havent cursat estudis a la Università degli Studi della Tuscia (Italia). Graduat en el Master de valoració i valoració d’obres d’art per la Universitat Politecnica de Valencia. Durant tota la meua vida he treballat al costat del meu pare, prestigiós antiquari amb fama nacional, assistint a fires per tota Espanya i Europa com FERIARTE, Fira d’art i antiguitats de Valencia, Fira d’antiguitats de Mallorca, i de Barcelona, Déballages en Montpellier i Lyon (CIPOLAT). Així com fent-me càrrec d’altres qüestions relacionades amb el negoci. Així mateix he estat treballant a la Hispanic Society of America, a New York, on he portat a terme diferents projectes que m’han ajudat a engrandir els meus coneixements al àmbit del l’art Espanyol i Ibero-Americà.

LA DOMINACIÓ DE L’ART

Qui domina l’art? Pot ser una qüestió de poder, algú decideix nomenar art al que pot semblar-li estèticament bell, un suposat crític d’art, un expert. La proclamació d’una obra d’art es pot dur a terme d’una manera completament aleatòria, no hi ha uns canons o uns patrons a seguir per a anomenar a alguna cosa “Art”. Per tant, podríem dir que des d’una cançó a un monument efímer (Com pot se una falla, ací a la nostra terra), poden ser art, o poden no ser-ho, tot depenent del judici d’un conjunt de persones que guien els gustos o els criteris dels altres. Així pot començar la llegenda de qualsevol obra d’art, d’un artista i fins i tot d’una corrent o d’un estil, quan un crític o una persona amb influència sobre el públic general crida al cel dient que una obra és una genialitat, que és important, que és ART en el sentit més rigorós de la paraula.

Però no és molt diferent al que ocorre a aquest món al que vivim en qualsevol objecte, quan alguna persona amb influència sobre el pensament del altres pensa o manifesta que alguna cosa és necessària, tots volen tindre-ho. Així els marxants d’art veuen la seua oportunitat de ser cultes en adquirir o tenir la capacitat de tractar amb les obres que tots volen tenir, els museus es barallen per penjar-los a les seues exhibicions (Quan parlem de quadres, per exemple), i així una i altra vegada. El domini sobre l’art no ha estat lligat mai íntegrament als artistes, tot i que són aquells que amb les seues mans, les seues veus o amb la capacitat intrínseca d’actuar i crear representacions meravelloses; No ho ha estat per el senzill motiu de que el públic és el que té la primera i l’ultima paraula. Del que no cap dubte és sobre el següent: Cada dia és més senzill emetre un judici de valor i deixar-lo reflexat, ja que l’aparició d’internet a donat veu a tot eixe públic que durant molt de temps ha estat a un lloc secundari i que semblava no tenir un interès o una comprensió del que és art. La circulació és indubtablement major, cada vegada més ulls veuen, la pregunta que es fan els crítics i experts en art és si aquests ulls tenen el coneixement necessari per a “mirar” i no sols veure el que tenen davant d’ells. La gran majoria creu que la critica artística esta reservada per a uns pocs, però no és així, la critica la fem tots, amb un senzill gest, un “Me Gusta” al Facebook, un comentari al passar per davant d’una tenda de decoració, un polze amunt al veure una obra d’art a un museu, totes aquestes actuacions canvien el esdevenir de l’art, perquè tots siguem crítics i tots tenim força per tal de canviar l´estil o la corrent existent, sempre i quan, la personalitat siga més forta que les corrents que ens indiquen els experts o els “Influencers”. Per posar un exemple molt clar: cada vegada la banalització de l’art contemporani és major, perquè hi ha un augment d’obres molt gran si ho comparem a l’art antic, però ací podem veure una gran contradicció, amb una gran quantitat de turistes fent cua dia sí, dia també per a posar-se front a la Mona Lisa, però, ens hi posem perquè ens la imposem nosaltres o ens imposen la necessitat de posar-nos alli?

Aquesta és la gran qüestió que ens puguem fer si volem entendre qui domina l’art. Pot ser siga bona idea tornar 200 anys enrere per entendre que la crítica d’art pròpiament dita va nàixer amb el convidat adolescent, rebel i ambiciós, la burgesia. A aquells temps tal va ser la importància de aquestos moviments que va tenir molt a veure amb el gran canvi que va haver i que va llevar a la aristocràcia i el absolutisme del poder. Com a conclusió podem dir, que ningú domina l’art i tots el dominem, alhora, l’art és patrimoni de tots nosaltres i hem de defendre’l per a que així continue sent.

JOAN CAPÓ

El meu camí professional és fruit de la meua pròpia deriva personal, un camí que ha anat transformant-se i evolucionant amb el pas dels anys i els aprenentatges de la vida. Terapeuta Gestalt, facilitador de constel·lacions familiars i teràpies d’adults i parella. Si tire la vista arrere, la curiositat tan característica d’un xiquet ha estat sempre viva en mi. Aqueix parar, observar minuciosament, fer-me preguntes, plantejar-me hipòtesis, l’ànsia per conéixer, per saber, ha sigut i és una brúixola en la meua vida buscant camins, il·luminant nous sabers. És per això que el viatjar ha sigut i és una de les meues grans passions, des de molt jove, motxilla en mà, eixir a descobrir el món: cultures, costums, gents, paisatges, coneixements…

DOMINACIÓ I SOCIETAT ACTUAL.

Dominació, l’arrel etimològica de la qual es troba en el vocable llatí “dominatio”, és l’acte i el resultat de dominar, d’exercir domini, poder o control sobre algú o alguna cosa. La dominació està relacionada amb el sotmetiment, la submissió, el poder, l’autoritat, l’absolutisme, la dictadura i l’abús. El terme sol referir-se específicament a la imposició d’una ordre, i no al consens o a les regles democràtiques. Per a la sociologia, la dominació es produeix quan un grup o un individu tracta d’imposar les seues creences, les seues visions i/o les seues idees, ja siga per la força, mitjançant amenaces, o fins i tot a través de la persuasió. Un exemple molt clar l’estem vivint actualment amb la imposició de les màscares. Aquesta dominació es basa en la por d’aquells que són dominats, els qui temen patir represàlies, perdre el seu lloc de treball, emmalaltir...etc. La dominació implica una relació desigual. Hi ha algú que domina, establint les normes, i un altre que està subordinat. Això sol produir un abús de posició dominant i de falta d’empatia.

Com podem veure, la dominació se sosté i perpetua a base de la por, i des de la psicologia, hauríem d’entendre molt bé què és la por, quines classes de pors hi ha, com es manifesten i quines són les seues arrels. La por, com a emoció, és un codi de supervivència que apareix quan creiem que alguna cosa ens està amenaçant. Podem tindre por al sofriment i a la mort, per exemple, quan no volem assumir riscos i anteposem la seguretat abans de res; però també podem tindre por a la vida, per exemple, quan no ens comprometem mai o quan temem fallar davant les exigències de la vida. Reconec que la por és una de les emocions més desagradables, tractem de fugir d’ella i ens oblidem que és l’única emoció que ens protegeix. Davant qualsevol situació en la qual perilla la nostra vida fugim, ens paralitzem o ens enfrontem. A vegades, traslladem a la nostra vida adulta les pors que ens van paralitzar de xiquets i, possiblement, els seus símbols ens continuen terroritzant. Pense en el que estem fent com a societat als nostres fills, ficant-los la por des de casa, al carrer i en els col·legis. Estem creant una generació d’éssers humans atemorits, paralitzats davant la por a la mort i al que és més trista encara, la por a la vida. Aquest és el vertader sotmetiment que estem patint com a societat i no ens estem donant compte. En les pròximes generacions s’aniran agreujant encara mes les fòbies, l’angoixa i preocupació, la consternació i el desconcert, la vergonya i l’odi; tot això conseqüència de la por. La por a les malalties ens allunya de la comprensió del nostre cos i els seus símptomes. Aquest és la por que ens fa acudir en massa al fet que ens inoculen qualsevol substància experimental sense coneixement ni cap seguretat, mes que la que falsament, a través dels mitjans de comunicació, ens transmeten les figures dominants en veu dels seus dirigents.

El pànic a la mort fa que ens comportem infantilment sense cap comprensió dels cicles sagrats de la vida. Tot mor i permanentment naix una nova vida. La curació de la por passa per acceptar-lo i comprendre-ho, donant-nos permís per a sentir-ho, sense actuar d’acord amb ell. La por ens ajuda davant qualsevol amenaça física donant-nos una “xutada” d’adrenalina per a arrancar a córrer o per a enfrontar-nos, sempre que es tracte d’una perill real, però ens paralitza quan el perill és psicològic. Com la majoria de les emocions, la por afona les seues arrels en la mena de família o societat en la qual ens criem. Si els missatges que rebem de xiquet eren de por davant alguna cosa: “compte amb això, no faces l’un altre, posa’t la màscara, no t’acostes ni abraces, etc...” ens trobarem davant un munt de pors que ens limitaran per la resta de la nostra vida. Si volem impedir que la por dirigisca la nostra vida, és essencial qüestionar aqueixa por, ja que moltes vegades, com hem fet de xiquets, generem “introyectos”, engolint sense “mastegar” el que ens diu l’autoritat. D’aquesta manera, actuem de manera submisa, i deixem que les figures dominants amb els polítics al capdavant, anul·len el pensament crític propi de la persona adulta. Enfrontar-nos a les nostres pors ens dona poder, ens connecta amb la nostra rebel·lia que, justament, és la polaritat de la dominació. Així, podrem dominar les nostres pors enfront de qualsevol situació que la vida ens presente. Com diu la cançó de Chavela Vargas: “I a pur valor he canviat la meua sort. Hui vaig cap a la vida abans anava a la mort”.

DANIEL MARTÍ SANCRISTÓBAL

Nascut a Gandia en 1969, Llicenciat en Filosofia i cursos de doctorat en “Racionalitat i Relativisme” per la Universitat de València. Professor de Filosofia en el Centre Escolar “Gregori Mayans” de Gandia des de 1999, havent-hi impartint classes en el Col·legi “Las Colina”Els Pujols de Gandia ( 1999-2003 ) i en el Col·legi San José de la Muntanya d’Oliva ( 2009-10 ). Ha assistit a Cursos de la Universitat d’Estiu de Gandia, Universitat de València, Universitat Internacional Menéndez Pelayo i la Biblioteca Valenciana amb ponents com “Marvin Harris” ( 1994 ), “Carlos Ulisses Moulines”.( 1994 ), “Ernst Tugendhat” (2001 ), “Eugenio Trías” ( 2001 ), “José Manuel Sánchez Ron”( 2002 ) i “Andre Comte-Sponville”. ( 2009 ). Posseeix dos llibres autoeditats en 2015.“Un dia qualsevol” relat de tall intimista, del qual es va realitzar una 2a Edició en 2020 i “A les palpentes” sobre aforismes de caràcter filosòfic. És, a més, Tècnic nacional de rem ( 1999 ), Tècnic en “Coaching” i Psicologia de l’Esport ( 2014 ) i Coordinador Esportiu del Club Nàutic Gandia des de 1994. 92

DOMINI DE QUÈ!

Això de la “dominació” resulta un concepte d’allò més paradoxal: si bé com a espècie ( Homo sapiens sapiens ) sembla que dominem, controlem i fins i tot dirigim la Natura, com a individus a penes si aconseguim portar les regnes de la nostra particular existència. El que anomenem l’Ésser humà va començar a prefigurar-se quan el procés d’hominització ens va proporcionar una postura erecta que ens va permetre caminar i desplaçar-nos, uns polzes prènsils i oposables que ens va facilitar la possibilitat de manejar i crear utensilis, i una capacitat cranial que va generar un cervell proporcionalment major i amb més interrelacions neuronals. La qüestió és que, entre unes coses i altres, arribem a tindre la capacitat simbòlica necessària per a imaginar i crear, per a pintar les parets, generar objectes, enterrar als nostres morts i un llenguatge per a comunicar-nos totes aqueixes informacions i descobriments. Però tot aquest salt degué tindre el seu punt clau en el moment en què comencem a manejar i dominar el foc. El foc es va convertir així en la llar, en la instància que ens atorgava seguretat i al voltant de la qual socialitzem, compartim, intercanviem, menjàvem i dormíem, amb el qual modificàvem i transformàvem materials i amb el qual comencem aqueix camí de dominació sobre la Natura. No en va el mite grec de 93

l’origen de l’ésser humà situa al foc i el seu maneig com la facultat i capacitat que Prometeu, robant-li’l als déus, ens va atorgar com a mitjà per a conservar la vida. Potser per això el foc ens continua fascinant i festegem amb rituals ignis aqueixos moments ancestrals. I, seguint un guió cinematogràfic com “2001 Odissea de l’espai”, passem d’aqueix moment ancestral a aqueixa altra revolució: la dels pares de la ciència moderna els qui van concebre un mètode amb el qual no sols comprendre i explicar els processos de la naturalesa, sinó també predir-los i controlar-los. Aqueix patró mecanicista ens ha permés generar tot tipus de maquinària amb la qual transformar la naturalesa per a adaptar-la als interessos humans. I ens veiem ací expandint-nos i dominant la terra. No obstant això, sembla que ara comencem a entendre que aquesta dominació comportava seriosos perills: superpoblació, sobreexplotació, contaminació, etc. Les nostres ínfules de dominació se’ns han girat en contra. Semblava que l’espècie tenia un propòsit, una finalitat, que els passos es dirigien amb intencionalitat cap a un objectiu, que la història humana tenia un sentit, però només ens el semblava per l’arrogància de la nostra racionalitat. Ens vam creure superiors per pensar-nos com a separats i dominadors de la naturalesa en lloc de romandre units en harmonia amb ella. Però en el terreny individual, en el de l’ésser humà com a subjectes particulars, encara si cap la paradoxa de la dominació és més palesa. L’ego, l’ànsia de poder, la necessitat de reconeixement, l’afany de posseir, són ridículs ressorts de l’ànima humana que busca aqueix xicotet àmbit en el qual exercir la seua dominació sempre contra o a costa de l’altre. Tampoc hem sabut entendre que, com a éssers socials, la nostra identitat, el nostre sí mateix (“idem” i “ipse”) només es forja entorn de l’altre. I en lloc de fer-nos amb l’altre ens volem fer en contra de l’altre, i fins i tot creiem aconseguir una certa dignitat en la nostra capacitat de dominació de l’altre. De tot ens sentim ofesos i a tots desitgem humiliar. No sabem manejar els nostres sentiments i calciguem els dels altres. Busquem aparentar fortalesa i disfressem amb arrogància la nostra vulnerabilitat. La nostra necessitat de dominar és proporcional a la nostra pobresa espiritual. Ens entreguem al discurs banal i la neciesa amb complaença, acceptem amb indulgència el discurs de l’estultícia i la barbàrie, elevem la mediocritat i la hipocresia a estat natural. Envanits, se’ns perd la “labia” en exabruptes: pobres i ridículs “espermatozoides verborreos”! 1

Buscant sempre el domini de la realitat i de l’altre, no ens adonem que la nostra fortalesa és un castell d’arena. Hem descurat l’únic domini del qual hauríem de sentir-nos orgullosos: el domini de si, el cuidar-se de si, el coneix-te a tu mateix2 . Aquest és el foc que ha de cremar en cadascun i entorn del qual hauria de forjar-se la nostra identitat i la nostra humanitat. La resta de dominis bé poden cremar en la foguera.

1 - Expressió de “Emil Cioran”. 2 - Inscripció en el temple d’Apol·lo a Delfos.

LOLA GARCÍA.

Sóc una enamorada de les falles, en especial del meu Grau, on he sigut fallera des de fa molts anys. Ha estat en la junta local acompanyant a diferents presidents. Ha realitzat un dels pregons per a les FFMM. La meua col·laboració amb totes les falles de Gandia ha sigut molt estreta, realitzant articles i crítiques de monuments, inclus siguent mantenidora. M’agraden molt els temes literaris i artístics. He col·laborat en la realització de teatres i emissions Sóc una enamorada del monument i de tot el que comporta

DOMINANTS O DOMINATS, TRIE DE LA PARÀ. De dominació va el tema, quasi res porta el diari... en els temps que corren dir DOMINACIÓ es dir actualitat i si, estem sotmesos a quasi tot. Exposaré unes quantes “dominacions”: Primera, actual i més patent dominació: Hi ha un virus que ha derivat en pandèmia que s’ha proposat fer-nos la vida difícil, que ens ha paralitzat, ens ha furtat el temps, ens ha deixat sense eixir de casa, i moltes més coses i en aquestos moments ens obliga a portar boca i nas coberts per una mascareta i ens impedeix acostar-nos uns a altres. No cal que ens esplaiem que sabem massa bé com hem d’actuar per fer les coses ben fetes i guanyar-li la ma, ens costarà un poc, però guanyarem els humans. Segona: Tenim un volcà que ha destruït milers de cases, ha arruïnat milers de vides i a hores d’ara que estic escrivint encara està vomitant lava per les seves vessants com un boig desenfrenat, costeres avall, per tot arreu per on passa tot ho arrasa i s’ho engul. A data d’avui 12/12/2021 falten sols uns dies per a que es complisquen tres mesos des que va entrar en erupció , va començar el seu deliri el 19/09/2021. Tot lo que té de meravellós visualment com a espectacle, té de dolent, desolador, violent, maquiavèl·lic i quants adjectius desqualificatius li vulguem donar. Tercera: Estem condicionats a les “noves tecnologies”, noves plataformes. Podem començar per la manera de comunicar-nos amb la resta de personal, - El que menys fem ja és parlar cara a cara, sempre hi ha qualsevol “aparell” pel mig. Podem arribar fins a la manera de accedir a coses tant necessàries com poder traure diners del banc ( açò necessitaria menció a part, dona per a un llibre). dia.

Si no estàs en instagram, tik-tok i no sé quantes plataformes més no estàs gens al

Qualsevol “personatge” s’alça un dia de matí i li ve al cap algun pensament, tant per a be com per a mal, i aleshores es com tirar una moneda al aire, si cau de cara serà tendència, es posarà de moda i serà guai, i si cau de cul tardarà tal vegada uns mesos, però segur que també es posa de moda, tot es qüestió de temps. 97

Quarta: Paraules com influencer, freelance, coach, customer, pipeline, now, post, fake, webinar, call, i tots els anglicismes possibles són els que s’utilitzen actualment per a la comunicació. Si no fas ús d’ells estàs out!! No sé com hem pogut sobreviure sense aprendre aquestes paraules i poder comunicar-nos. El més curiós es que la majoria de usuaris d’aquestos termes són persones que en la seua llengua pròpia ( qualsevol que es parle al territori on habiten) solen fer faltes d’ortografia, i un mal ús d’ella. La qual cosa té una lectura prou senzilla, i és que han deixat d’estudiar gramàtica, sintaxi, llengua etc.. Han deixat d’estudiar, per acabar prompte, però en canvi si s’han après totes les “paraules” anglosaxones, per estar al dia i tal vegada arribar a ser un influencer, blogger o tontos rematats, perquè estan fent servir la que deu ser la darrera neurona que els queda per aprendre com pujar algun reels, ser cool, estar in fire, i ser top. Totes són dominacions habituals a les que estem sotmesos, davant algunes no hi podem fer res, però hi ha d’altres on sols hauríem d’utilitzar el trellat per a desfer-nos d’elles, però sembla que malgrat tot el que estem vivint no ens ha quedat massa ensenyança i preferim viure en una realitat paral·lela, on està la cantant de torn, o la “pija” filla d’una altra “pija”, o germana d’una altra “pija” , o fulanita, o sotanito o menganita. A cap d’ells li se coneix un ofici, una professió, un treball, algun mèrit, RES, no han fet res de trellat en la vida, no tenen res a mostrar, o imitar, o admirar o ensenyar. Son persones que cobren per dir-nos marques que en el moment ens fan sentir la necessitat de tindre-les a casa. Fins ací arribem, estem donant diners a guanyar a persones que no ens aporten res, que no sumen res, i que el seu treball es limita a fer-se fotos en una roba/ moble/artefacte etc. que els regalen mentre ells diuen la marca per a que nosaltres, com si no hi hagués un demà, anem corrent a comprar-la, abans que s’hi acabe. Açò si que es una verdadera dominació del poc trellat, del caletro i del ficasi. I així estem funcionant, consumim per que s’estila, anem als llocs que “estan de moda”, imitem a qui creguem que es més famós en cada moment, i podria continuar molt més. Per que estem deixant-nos portar per unes modes on ja no es l’especialista o el professional de qui ens assessorem, no. Ara ens fiem i fem cas del famós que ix anunciant un determinat producte i aleshores eixe és el bo, però es que damunt ens creem la immediata necessitat d’adquirir-lo. El resultat és que no hem aprés rés. Hem passat temps de restriccions a tots els nivells per un virus maleït, hem sofert catàstrofes atmosfèriques, mediambientals, humanes, i un llarg etcètera però continuem sense aprendre res. 98

Actualment són serfs de la immediatesa, volem una cosa i la volem ja o morirem en segons. Definitivament no, no hem aprés res. Malgrat tot el que hem passat i el que ens queda, si tenim la sort de viureu, cada dia naix una nova esperança, la llum es distinta del dia d’ahir, hi han noves rutes, nous camins i noves metes, estan ací a l’abast i tant sols hem d’estirar un poc el braç i agafar-les. Hauríem de deixar de mirar-nos amb tanta llàstima i observar quanta gent està passant-t’ho vertaderament mal. Si, malgrat tot hem de donar gràcies a la vida per donar-nos tant, i no mirar tant el que ens lleva o no ens dona enseguida, cal mirar de quan en quan a tots els que no tenen res, però RES és RES. Per que ho han perdut o els s’ho han furtat. (Aquest tipus de dominació té més mal arranjament i mereixeria menció a part a més d’una actualització a nivell governamental on les institucions deurien posar-se les piles, i mamprendre-les. Ací si que tocaria posar-se en la pell dels més desfavorits. De vegades les coses superficials, però que llueixen més es sobreposen a les que fan més falta per urgents i necessàries). Renovar-se cada dia també forma part del creixement de la persona, de la maduresa, de la plenitud, i sabrem que ho hem aconseguit, quant l’única dominació en la nostra vida siga la tendresa d’uns llavis volguts, el gust d’una abraçada enyorada, el goig de veure allò que desitges, trobar el calcetí perdut, mirar-te a l’espill i veure que et dona igual l’arruga nova que t’acabes de trobar, celebrar cada pas que pegues per que eres conscient que hi ha que viure el moment i gaudir-lo, riure per fora i per dins, recordar amb satisfacció i no per que el passat va ser millor, guanyar salut, ser més natural, valorar l’orgànic i el medi ambient abans que es faça massa tard o també i per què no, menjar-te aquell dolcet que no deuries per culpa del sucre. En eixe precís moment en que siguem capaços de celebrar les coses quotidianes que son les importants i que son les portadores de pau, tranquil·litat, seny i felicitat, aleshores no hi haurà cap dominació que siga capaç de dominar-nos. Serem en el bon sentit de la paraula els dominadors de la vida. Al menys de la nostra, la qual cosa estaria molt rebé. Proveu i veureu com tinc raó. Al menys seriem amos i senyors d’alguna cosa, per la que paga la pena viure i eixa cosa és la mateixa VIDA.

ISABEL GARCIA CAPELLINO Licenciada en Farmàcia per la Universitat de València. Vitalista i apassionada en tot el que fa. Disfrutona 100% Inquieta i solidària, tremendament generosa i amant de les causes justes, i lluitadora per les que no ho són. Rodamón per passió i curiositat per les altres cultures però arraigada al seu Grau, diu que lluny de la mar no podria viure. Periodista encoberta, amiga del micro i de la càmera,...fa de les seues sempre que li deixen a la farmàcia. dia.

Prén l’esport com a forma de vida, forma part de l’equip femení de pàdel del C.T.GanTreballa a la Farmàcia del Passeig 24 hores. Germana del Chato de la Falla Grau.

100

DOMINACIÓ FARMACÈUTICA

Sorpresa??, tal vegada sí, o sincerament esperava aquesta cridada amb un desig sord que m’havia ofegat l´emoció durant tants anys. A la fi anava a escriure un article per al llibret de la Falla Grau, aquesta vegada amb l’encomanament d’una temática específica: “còm de sotmessos estem a la industria farmacèutica i tot el que envolta a la seua dominació”. I és que és ben cert que si ens adonem, tots estem lligats a la medicina convencional, ... Que si em fa mal el cap, doncs un paracetamol, que si tenim resaca, un ibuprofeno, que si anem de dinarot, un omeprazol per al que puga pasar, i així infinitat de situacions que sense ser molt concients anem fent un ús no massa regulat del que venen a ser els medicaments i que porten incontables efectes secundaris i interaccions amb altres medicaments o inclús amb els propis aliments. Tot i això sense anomenar als incondicionals de les “analgilases” i els “optalidons” que eixos ploga o neve se’n fan un diàriament com bé diu la tradició. La sometització al consum de fàrmacs és un dels “luxes” que malauradament hem anat adquirint al llarg dels anys en el primer món, i dic malauradament en el sentit de les contradiccions dels beneficis primers que puguen tindre al nostre organisme, perquè si molts dels usuaris es pararen a llegir els prospectes d’una simple aspirina, es posarien a tremolar, però és més fácil tirar mà perquè la rebotica de casa ens sol.lucione la papeleta de forma ràpida i que desprès isca el sol per Antequera, que buscar resultats amb alternatives menys dolentes. 101

Sense adonar-nos del greu víncul que tenim en aquesta societat amb el món farmacèutic, no sóm conscients que hi ha camins molt més saludables que anar a el més simple i a el més dolent per a la nostra salut, Pareu a pensar en com està dissenyat aquest sistema sanitari, tal vegada despertem les conciències adormides i estiguem a temps de canviar les coses, per què no??,… Aquesta tasca no va a ser gens fàcil, ja que si partim del punt en què la sanitat pública està organitzada al voltant de les indústries farmacèutiques on la política dels nostres governants té molt a veure, i pose l’exemple que en un plenari polític és més comú que li oferisquen al ministre de ciència una vacuna revolucionària que un pla d’envelliment saludable per a la pròpia població, que és la de tots, però com sabeu aqueix pla saludable no arrossega milllons d’euros que se’ls repartirán com tu i jo no volem saber,… Ací teniu un exemple del dia a dia del poder de la gran industria farmacèutica que mou els fils a la seua propia conveniència. Sí, és trist que tornen a ser els polítics els que trien per nosaltres, però com és algo que estem acostumbrats a veure, doncs tira-li a vore quina será la próxima, o no s’enrecordeu de la famosa Grip A, que va ser un fraude econòmic immens que va coincidir en una amarga situació económica del sector agropecuari, on sen van anar al fem mils de millons d’euros en vacunes que mai van tindre el seu pacient final, … en fi, una més. I què és va fer al respecte??, ... jo no n’he sentit parlar mai més, “mutis per el foro” i a seguir jugant a açò del politiqueig barat. La Indústria farmacèutica domina tot el marc geogràfic del nostre país inclós part del marc econòmic, ja que moltes de les decisión que es düen a terme al voltant de polítiques sanitàries està supeditat al ent anomenat “Farmaindústria” i que està al capdavant de la formació continuada dels nostres metges, dels laboratoris, dels congresos nacionals e internacionals, de l’organigrama d’estratègia económica recaudatòria a priori dels nostres governs, i així un sense fi d’organismes que marquen clarament la decisió final de on van destinats els fàrmacs i quin objetiu clar tenen en la societat. Fins i tot alguna cosa quasi descabellada és el crear fàrmacs per a malaltíes que encara hui no es coneixen i que pot ser apareguen degut a diverses interaccions dels fàrmacs que coneguem, ... Per favor, siguem conscients. Inclús la “hiperactivitat i TDH” en la població infantil, que jo no dubte que hi haja xiquets que necessiten la medicació però hi ha casos d’altres que no ho requereixen i que sencillament són xiquets moguts i inquiets. D´haver sigut així en el temps dels nostres pares, jo haguera anat dopada fins a les celles, perquè com es sol dir “no parava en torreta”, beneïts els meus pares... 102

Jo com a farmacéutica, tinc la sort de estar al dia de totes aquestes mangarrufes i de sortejar-les decidint per a mi i per a la meua ciutat, encara que el sistema sanitari està disposat amb algunes clàusules que no n’estiguem del tot d’acord, podem dir amb tota seguretat que tenim una seguretat social envejable front a la resta de païssos… Pot ser hàgem ja “nascuts culpables” de assumir que la nostra salut va a dependre sempre dels fàrmacs, i és ahí on no n’estic gens d’acord. Doncs la societat està canviant perquè necesita canviar i necessita un esforç de tots i totes, la tendència és ben clara, no siguem de la “llei del mínim esforç”, i prenguem bona nota dels païssos de centre Europa on els metges prescriuen als pacients hàbits saludables sense cap medicació associada o amb medicina natural alternativa i els fan seguiment de cóm porta els paràmetres de salut. D’aquesta manera estalviaríem a la societat la despesa de bona part dels pressupostos en sanitat i la ciutadania seria molt més lliure i decidiría per ella mateixa si vol o no intoxicar el seu organisme amb medicació en moltes ocasións innecesària. Tal vegada, algún dia siga aquesta alternativa la que estiga subvencionada per la nostra Seguretat social, aqueixa que tant d’orgull ens ompli,… Abandonant el tó dramàtic, no voldria que deixarem de costat tot allò que ens ajunta i ens dóna salut alimentant l´ànima de tots i totes, allò que coneguem com a com a “convois”. Que si ens convoiem per a anar a l’esmorçar desprès de la despertà, que si es convoiem per a les “albades”, que si la cavalcada,... que si hi ha junta els divendres,... que si casalleta per ací, que si la penúltima i ens anem,... Tot es saludable dins d’una mesura i que hem de gaudir de per molts anys però amb un estat òpitm de salut. Vos convide a que pareu a pensar si voleu que les coses canvien i que sigueu valents per a dur una vida molt més activa i sense medicació “extra”, de segur que quan toque el “eixir-se’n de mare” en alguna ocasió ben merescuda, tingam un cos sa i fort per a combatre les dures resaques falleres i el que vinga!!

103

ANDRÉS PUIG DE LA MUELA

Autor del llibre “Águeda. Alma de Acero”, els beneficis del qual són entregats a l’associació Alma de Acero. Finalista Premi Joan Climent de poesia any 2011. Col·laborador literari en nombroses publicacions falleres de Gandia. Presentador del programa Enginy i Gracia en Comarcal TV. President de la Falla Av. República Argentina durant 5 anys

104

ALEXA, AMOR MEU

Set en punt del matí, sona a tot volum “Mecano”: “hoy no me puedo levantar, el fin de semana me dejó fatal…” En quin maleït moment vaig triar aquesta cançó per a despertar-me! Abans m’agradava i, com a broma per a espavilar-me, estava bé però ara, que em traga de l’ensopiment matiner comença a cabrejar-me i ja m’alce del llit amb la castanya torta. —Alexa, para! Moltes gràcies. Bon dia. —Bon dia Andreu —la monòtona veu del meu robot preferit, de la meua companya inseparable, sona melodiosa per tots els racons de la llar. El meu agent robòtic em va instal·lar, a preu d’escàndol, una sèrie de mini altaveus per tota la casa per a poder comunicar-me amb la meua amiga electrònica des de qualsevol lloc, crec que fins i tot al rebost hi ha un dispositiu per a poder escoltar-la —estic molt contenta de poder ajudar-te un dia més. Vols que donem un repàs a la teua agenda d’avui? Buf! quina peresa! Quina manera de començar el dia! Bé, caldrà fer-se l’ànim. —Si, Alexa, moltes gràcies, dis-me com tinc el dia. —Encantada: Has de parlar amb la delegada de llibret perquè acabe d’una vegada de recollir articles, que enguany està relaxant-se molt. No t’oblides de telefonar al delegat de l’emissió perquè s’espavile, a l’artista per a veure com té el ninot per a l’exposició, a la delegada de cavalcades perquè acabe els cartells, a … —Alexa, para! per l’amor de Déu, deixa que em desperte i m’ho recordes més tard. —Quan és més tard? 105

—No sé, dóna’m un temps… a l’hora de l’esmorzar. —D’acord, Sr. President. t’ho recordaré…. —Alexa, t’he dit mil vegades que no em digues Sr. President, a casa i per a tu sóc l’Andreu. Andreu i res més, ja tinc massa “President” a la falla…ja ho tinc bé. —D’acord, com vulgues Andreu. —Per favor, prepara’m un café, vaig a la dutxa. —Encantada de servir-te, tens la dutxa preparada amb el termòstat a 22 graus centígrads, si vols l’aigua més freda o més calenta tan sols has d’indicar-m’ho. Faré café quan tanques l’aixeta de la banyera, la qual cosa, segons els meus registres, indicarà que set minuts i quaranta-dos segons després estaràs en la cuina, llevat que… tens ganes d’evacuar? T’asseuràs en el tron? —No crec, Alexa, m’acabe d’alçar i el meu organisme encara no s’ha posat en funcionament, potser més tard, després de desdejunar. —…Perquè hauries de fer de ventre; segons les meues anotacions fa dos dies i set hores que no defeques, la qual cosa no és bona per a l’organisme humà que hauria de fer-ho diàriament. Vols que afija unes gotes d’algun laxant al teu café? —No, deixa-ho Alexa, ja aniré al vàter quan tinga ganes. —D’acord, però no deixes passar un dia més sense anar. Vols que t’enumere els perills de no tindre un adequat trànsit intestinal? —No! No vull res. Només vull que em prepares un café i que em deixes dutxar-me tranquil. —Val, val, tampoc hi ha per a posar-se així. Quin mal humor teniu els humans al matí! Quin tipus de café vols? exprés, caputxí, americà, café amb llet, café… —Alexa, el de sempre, el de sempre —acaba de començar el dia i les preguntes de la meua eterna companya m’estan posant dels nervis —després de set anys, encara no saps quin café prenc? —Clar que ho sé, Andreu, però com els humans sou tan volubles… D’acord, set minuts i quaranta-dos segons després de tancar l’aixeta, tindràs preparat el teu café amb llet temperada i amb deu gotes de sacarina líquida. I així, cada matí, comença el meu dia, amb la meua companya Alexa donant-me conversa i acompanyant-me en la rutina de posar en marxa aquest cos que cada vegada és menys serrà per a anar sent més “york”.

106

—Adéu Alexa, vaig a treballar, fins a la nit. —Adéu, que tingues un bon dia, no t’oblides de la mascareta i, per favor, connecta la meua aplicació en el mòbil perquè puga controlar la teua agenda. —Vaja! se m’oblidava una vegada més la mascareta —Gràcies Alexa. —De res, és un plaer servir-te. Recorda connectar l’aplicació! —Que sí! La meua jornada laboral és tan avorrida com la de la majoria dels humans: fitxe en el treball amb alguns minuts de retard per culpa del trànsit, sempre és per culpa del trànsit; em pose davant d’una màquina que no deixa d’enviar-me peces metàl·liques a les quals, movent-me com un robot, col·loque un xip amb un moviment que repetisc fins a l’avorriment, i cigarret amb els companys a la porta de la fàbrica en els temps de descans, ja siga per a esmorzar o per a dinar. Bé, més que amb els companys de treball, el cigarret ens el fumem tots amb el nostre telèfon intel·ligent. Els cercles de persones que antany es formaven per a parlar de futbol o política, han esdevenit fileres d’individus que, amb el cap acatxat i en silenci, llisquen els seus dits per la pantalla del mòbil. Jo aprofite eixe recés per a xafardejar el Facebook i veure, mijansant les càmeres instal·lades en llocs estratègics, com està la meua casa. En el Facebook, sense novetat. Algun desconegut amic, que en el seu temps em va demanar amistat en les xarxes i que no conec de res, celebra el seu aniversari. Li escric un “per molts anys” per quedar bé i, al moment, ell respon amb un cordial “m’agrada”. Tan sols resten cinc minuts perquè sone la sirena i haja de tornar a alimentar de xips l’organisme de les peces industrials i vull veure com està la meua llar, així que, obeint a la meua amiga, entre en l’aplicació. —Alexa, mostra’m imatges de casa. —Vols que abans de mostrar-te imatges de casa et recorde l’agenda fallera d’avui —No Alexa, això més tard. Ara necessite saber com està la meua casa. —Però m’has dit que et recordara l’agenda... —És igual, oblida’t. Ara vull veure imatges de la meua casa, ràpid que he de tornar a la feina. 107

—Però si encara no t’he recordat que has d’encarregar la gespa i parlar amb la banda i… —Alexa! —Val, val, com vulgues...Encantada de servir-te. Així està en aquest moment la teua llar. En la pantalla de 4.5 polzades es van succeint les imatges de cada habitació, les coses estan igual que sempre: la cuina millor ni veure-la (he de comprar amb urgència un rentaplats per a connectar-lo amb Alexa, segur que es fan amics). El recorregut pel corredor i el saló em mostra a “rumba” obstinant-se per donar caça als fantasmes de pols que roden per la casa com els matolls roden pel desert en les pel·lícules de l’oest i, de nou, com cada dia, sorprenc Pogo, el gat que vaig adoptar fa sis mesos, tombat plàcidament en el meu llit. Aprofite per a veure-ho perquè en el moment que entre a casa s’amaga en algun racó i ja no apareix fins que torne a la fàbrica. Sé de la seua existència per les seues visites a la safata de la sorra i per les imatges que cada dia em proporciona Alexa. Està dormint ficat al llit sobre el meu coixí… qué graciós! Al descans per a dinar, torne a visitar les meues xarxes, primer Facebook i després Instagram. Continuen arribant-me peticions d’amistat de xiques lleugeres de roba, si és que…el que és bonic, és bonic. A la fi, la sirena indica que ja sóc lliure i, espentat per un allau de companys amb uniformes grisos i grocs, isc de la fàbrica bussejant en el meu mòbil com fan tots ells. Sense alçar el cap i evitant hàbilment els obstacles en forma de persones, cotxes i portes, arribe fins al meu cotxe i, amb un moviment automàtic, col·loque el mòbil en el quadre de comandament. –Alexa —li vaig fer cas aquest matí i vaig mantindre l’aplicació oberta— dis-me que hi ha en la llista de la compra. — Tens sis productes en la llista de la compra: cebes, alls, llet, suc de taronja, tomaques i fruita. —Alexa: moltes gràcies. —Per a això estem, no tardes a arribar a casa, a les 20.00 h. posaré en marxa la calefacció. Arribe a l’hipermercat i em dispose a buscar les cebes i altres queviures, transcorrent 108

pels corredors i posant tots els meus sentits en alerta per a esquivar les hosts de persones amb el cap ficat en el mòbil que apareixen per tot arreu. Llar, dolça llar. La temperatura perfecta, la ràdio sintonitzada en la meua emissora favorita, l’aroma d’un deliciós sopar preparat per la meua “Thermomix” perfuma l’estada, “Rumba” es recarrega, obedient, en un racó del saló i, com sempre, sense rastre de Pogo, crec que darrerament s’amaga baix del sofà. L’informatiu de les 21:00h vomita notícies sobre la maleïda pandèmia, el volcà de la Palma i, com no, d’un posible nou fitxatge del Reial Madrid. —Alexa, moltes gràcies pel sopar, estava deliciós. —De res, Andreu, és un plaer servir-te. No et fiques al llit tard, ja saps que demà a les set en punt et despertaré i recorda que, quan isques de treballar, tens cita en el dentista i després has de fer la primitiva, que ja és dijous, solucionar tots els temes de la falla que no has solucionat avui… i comprar suc de taronja, que se t’ha oblidat i mira que t’ho he recordat. —Gràcies, Alexa, què faria jo sense tu? —De res, Andreu, ja saps que per a això estem. —Et faré cas una vegada més, em ficaré al llit. Em pots posar música relaxant per a dormir? M’acompanyes? —Clar que sí Andreu, t’acompanyaré a l’habitació amb música relaxant però ja saps… només com a amics. —Totes sou iguals.

109

TERESA SANCHIS LABIÓS Teresa Sanchis-Labiós naix al Cabanyal-Canyamelar (València). És licenciada en Geografía i Història, en l’especialitat d’història de l’Art. Comença a escriure a la universitat, on es membre de l’equip de redacció de la icónica revista DISE de la Universitat de València. Més tard col·labora en altres publicacions de la UVEG, com ara FUTURA i CARÀCTERS. En 2004 guanya el I Premi de relats no sexistes Filomena Valdecabres de Quart de Poblet. A partir d’aleshores enceta un seguit d’articles sobre dones artistes a la web de continguts Suite.101.Net. A 2010 participa al llibre col·lectiu dirigit per Eduard Ramírez-Comeig, Teixir Revoltes, publicat pel Servei de Publicacions de la Universitat de València. Al 2013 es finalista al Certament de relats Dones e Igualtat de l’Exc. Ajuntament de València. Al 2017 publica en Edicions del Bullent, la novel·la infantil L’Esperit del Cabanyal, que en 2021 arriba a la seua cinquena edició. I en 2020 publica la novela juvenil, Marite i les dones goril·la a Scito Edicions. Aquesta editorial també va publicar en 2018 dos dels seus relats, als libres col·lectius, Ucronies i València en Linia. Teresa Sanchis-Labiós escriu amb regularitat articles especialitats a publicacions valencianes i estatals, i publica relats curts en publicacions estatals, a la web de continguts Descriu i en llibrets de falla, com ara la nostra, o la falla Na Jordana de València. 110

DOS ROBOTS PERDUTS I UNA HUMANA TRISTA

És ben sabut que algunes naus espacials extraterrestres, obliden a alguns dels seus tripulants en la terra, quan tornen al seu planeta després d’haver visitat el nostre. Això els va passar a 4500 i a 5400 dos robots tan xicotets, que era fàcil oblidar-se d’ells. La seua missió en la terra era fer un informe sobre com portàvem els terrícoles l’assumpte del canvi climàtic i la deterioració mediambiental. Per a això, la seua nau els va deixar prop d’un abocador de plàstics brut i trencat. 4500 i 5400 pujaven i baixaven pel munt de plàstic emmagatzemant dades en la seua memòria. El primer era un cub i el segon una esfera redona com una pilota. El primera era platejat i el segon daurat. No tenien cames i es desplaçaven mitjançant un doll d’aire que els eixia de la seua part inferior, i quan volien agafar alguna cosa els eixia uns bracests prims i metàl·lics dels costats. Les dades els gravaven a través del seu únic ull, una obertura llarga i rectangular, coberta per un material semblant al cristall. 4500 i 5400 eren tan treballadors i disciplinats, que només es van adonar que la seua nau havia partit al seu planeta sense ells, quan van alçar la vista de casualitat i la van veure allunyar-se fent moviments en essa, com tenia per costum. Que farien ara?

111

4500 es va posar en contacte amb la nau, però lluny de dir-los que no es preocuparen, que prompte tornarien a per ells, els van dir que no podrien tornar fins dins d’un any. UN ANY!!! 4500 i 5400, van començar a desplaçar-se en cercles, que era la manera que tenien de pensar solucions quan tenien un problema greu. De sobte, el cel es va il·luminar, van pensar que es tractava de la seua nau espacial, que havia recapacitat i tornava per ells. Però no, no hi havia cap nau espacial en el cel, sol centellejos de colors i molt soroll, un soroll que, per a sorpresa de 4500 i 5400, tenia ritme, ritme com la música. Com no sabien molt bé que fer i no se’ls ocorria una altra idea van decidir seguir el soroll. Com més avançaven més s’il·luminava el cel amb llums de diferents colors. De sobte, el soroll es va fer eixordador, com unes desenes d’explosions que esclataren alhora. Després silenci, foscor i després una flamerada. 4500 i 5500, van obrir el seu únic ull, que havia tancat de l’esglai i van veure on acabava l’abocador, alguna cosa semblant a una foguera gegant. Com els robots estan programats per a anar sempre cap avant, es van dirigir cap a la foguera, van eixir de l’abocador, van travessar un descampat i van arribar a una ciutat. A mesura que s’acostaven a la foguera, van començar a trobar-se amb humans que miraven la foguera. Ara ja no hi havia soroll, sinó una música molt bonica, que pel que sembla els humans i les humanes coneixien, perquè tots la cantaven. 4500 i 54000 tenien la sort de ser molt més xicotets que les persones, a penes els arribaven als turmells, per la qual cosa es podien desplaçar sense ser vistos. Van arribar fins on la calor de la foguera els deixava i van veure a dues humanes vestides amb una roba estranya, lluenta i molt bonica, plorant. Tot era molt estrany. Hipnotitzats pel foc de la foguera, es van quedar molt amagats mirant-lo , fins que aquest es va consumir. Quan la foguera es va apagar, uns humans van començar a retirar les cendres i a netejar-ho tot. Tement que els descobriren, als dos se’ls va ocórrer amagar-se a l’interior d’una furgoneta que estava oberta. Allí es van adormir. 4500 i 5400 també dormien. S’apagaven durant un temps per a recarregar el seu bateria i després tornaven a la seua activitat. Quan es van despertar es van adonar que la furgoneta s’havia mogut i s’havia desplaçat fins a un lloc molt estrany, més estrany que el 112

lloc de la foguera. Era un taller gran ple d’humans i humanes de colors vius molt quietes. 4500 i 5400 es van estranyar que no es mogueren ni respiraren i a distància els van fer un escàner de les seues constants vitals. No van trobar senyals de vida orgànica. Serien robots com ells? Al fons del taller sí que es registrava vida humana. Quan van arribar fins allí van veure a dos humans molt enfadats. Un d’ells va tirar un pinzell al sòl i es va anar. L’altra es va asseure trista en el sòl. Els robots es van adonar que hi havia altres figures molt quietes al voltant de la humana trista, eren blanques i no tenien color. Durant més de dos dies els robots van veure com la humana trista, donava color a les figures blanques. A 4500 i 5400, els va semblar màgia. Com eren molt atents i tenien un any d’avorriment per davant van decidir aprendre a pintar ninots. Es van fixar en tots els moviments de la humana trista, en com mesclava la pintura i també van aprendre a fer un ninot. A la nit, quan la humana trista no estava, pintaven ninots. L’endemà la humana els descobria, creia que els havia pintat ella, però com estava trista no s’acordava. Una nit, 4500 i 5400 van decidir realitzar un ninot. L’endemà la humana trista ho va descobrir molt preocupada. Com pot ser això? Tampoc es recordava dels ninots que construïa. Estaria tornant-se boja? La humana trista va cridar al metge per telèfon. Els robots ho van sentir tot. Es van mirar amb el seu únic ull i van prendre una decisió. La humana trista no ho podia creure. Hi havia dos xicotets robots metàl·lics en el seu taller, pintant les figures que no li donava temps a pintar des que el seu ajudant la va deixar. Els robots coneixien tots els idiomes estel·lars i sabien comunicar-se mitjançant el pensament. Per això li van explicar a la humana trista els qui eren i que els havia passat i que com semblava trista havien decidit ajudar-la en el seu treball. La humana trista no sabia comunicar-se mitjançant el pensament, però els va contar la seua història utilitzant les seues paraules i ells la van entendre. Els va explicar que era una falla, que eren els ninots 113

i que era una artista fallera. Els va dir que ella era una artista fallera i que es dedicava a fer falles i ninots per a les falles. L’artista fallera, els va dir que volia introduir canvis en les seues falles, fer-les respectuoses amb el medi ambient i més ecològiques, però que el seu soci no estava d’acord i que havia marxat per aqueixa raó. Ara el treball se li amuntegava. 4500 i 5400, es van mirar amb el seu únic ull i van decidir ensenyar a l’artista fallera a fer falles i ninots que respectaren el planeta i el medi ambient. Els tres es van passar tot l’any molt feliços fent falles. Quan van arribar les següents falles, els dos robots van ajudar l’artista fallera a plantar la falla, sense que els altres fallers i falleres s’adonaren. El dia que va passar el jurat, 4500 i 5400 `van romandre molt amagats i el dia que els van donar el primer premi i un reconeixement especial a la millor falla ecològica, quasi els descobreixen, perquè van començar a donar bots, llançar xiulets i a encendre totes les seues llums. 4500 i 5400 van eixir al pati del taller a descansar de tanta emoció, quan van veure en el cel que una nau s’acostava fent esses. En comptes d’alegrar-se 4500 i 5400, van entrar corrent a dir-li a l’artista fallera que la seua nau havia anat per ells, però que ells volien quedar-se amb ella fent falles per sempre. L’artista els va mirar emocionada i els va dir, que havien de marxar a la seua terra i que ella mai els oblidarà ni oblidarà el que li havien ensenyat. Els robots van tornar al seu planeta i des que van arribar, El planeta 1.000.5000 és conegut pel segon planeta de la galàxia que celebra la festa de les falles.

114

115

DAVID LURBE SANZ Nascut al Grau, el 30/12/197, en el si d’una família alcoiana, curse l’E.G.B. en el col·legi Maria dels Àngels Suárez de Calderón. Va ser faller de la comissió, fins que va començar la seua etapa laboral, sent secretari i presentador de la comissió infantil, igual que va participar en diverses obres de teatre de la comissió infantil, així com en els fins de festa de les presentacions. La seua passió per les festes de moros i cristians i la seua admiració pel nostre castell de Bairén, sumat a la seua imaginació, li van portar a escriure la seua primera novel·la històrica. A l’ombra del Bairén (2020). Després de l’èxit obtingut, es va decidir a escriure una segona part. Els fills del Bairén (2021) En l’actualitat, s’està documentant per a la que serà la tercera de la saga. El secret de la vall de Bairén. Totes elles parlen sobre l’edat mitjana a les nostres comarques. 116

EL PLANETA ESTÀ MORIBUND I A AQUEST PAS NO EL SALVAREM

Jo, no és que siga un ancià, però anem ja pinte canudes i pràcticament des que tinc ús de raó que vinc escoltant la mateixa cantarella… “Si no fem res, acabarem amb el planeta”. Eren els temps de Greenpeace, que ja ens advertien sobre com estàvem acabant amb els recursos naturals del planeta, però com deien els governs de tot el món. - Aquests no són més que uns hippies sense ganes de treballar, que l’única cosa que fan és impedir que la nostra societat camine cap a un futur millor! Mentrestant, governs de tot el món, continuaven devastant boscos i selves en nom del progrés. Les grans potències, feien els seus assajos d’armes atòmiques en els oceans i en deserts, mentre anaven construint centrals nuclears per onsevulla. Van ser els temps en què els ciutadans del carrer, descobrim el paper d’alumini, les bosses de plàstic, els coberts i botelles d’un sol ús. És cert que això ens va facilitar la vida, que era acabar un banquet i enrotllar des d’una punta de la taula, el paper que feia les vegades d’estovalles i dins del rotllo, com si d’una coca de dacsa es tractara, hi havia: tovallons, gots, coberts i botelles. Tota la bola anava a una gran bossa negra, a la qual comencem a 117

cridar-la de fem i tiràvem tot en el mateix contenidor en què les dones buidaven els calders de les paelles. Que còmode era el no haver de fregar, assecar i recollir! Sent, que bo és el progrés! El mateix va ocórrer amb la roba. Des de finals dels huitanta, es va acabar el sargir calcetins, posar genolleres i colzeres, reparar cremalleres… ara, amb els productes importats d’Àsia, on hi ha explotació infantil, encara que duren poc, resulta més fàcil tirar i comprar nou, que perdre el temps arreglant. Amb l’arribada del nou segle, les coses van canviar i nosaltres com a xaiets a fer el que els governs manaven. Ara ja no està bé el tirar tot a un contenidor, cada fem en el seu lloc. Orgànic, plàstic, cartó, vidre, oli i fins a les càpsules de café. Tenim contenidors per a cada cosa i a més a part de l’impost de recollides de fems, paguem un altre de reciclatges. Ja no està bé el consumisme pel consumisme, també ens atribueixen el que tirem massa menjar al fem i no reciclem la nostra roba, tot sempre ben informats pel govern de torn i nosaltres com a bon ramat a seguir i obeir al pastor. Els combustibles fòssils ja no són viables, però també es van inventar el famós impost al sol, pel qual no et podies posar plaques solars sense passar per caixa abans. Amb el tema del canvi climàtic, li tiren la culpa a les vaques per produir excrements amb alt contingut en metà, però les grans corporacions no contaminen, només la *caca de la vaca. En resum, sempre anem fent el que ens diuen els diferents governs que ens manen. En això anava pensant, quan em vaig trobar amb el meu fill, que com sempre no alçava la vista del mòbil, una altra cosa… la tecnologia. Abans érem ignorants perquè no coneixíem la meitat de les coses i ara estem sobre informats i ja no sabem que és veritat i que és mentida de les notícies que rebem en els nostres dispositius. Quan per fi em va parar atenció i li explique les meues cavil·lacions, em va explicar que tot seria més fàcil si manara la intel·ligència artificial. 118

- Si home, la qual cosa ens faltava, que ens manen els robots! – Li vaig dir jo indignat. - Pensa-ho, els robots no tenen sentiments… - Perquè per això, no podrien manar. - Escolta cabut, que no em deixes parlar! El no tindre sentiments, significa que tot funciona per unes regles, que ningú farà els ulls grossos, no hi haurà amiguismes i per descomptat, per a la intel·ligència artificial, la supèrbia i la cobdícia, són només definicions de diccionari. Aqueix pensament em va deixar dubitatiu. Tal vegada no és mala opció i hauríem d’escoltar més els joves i les seues idees.

119

MERCÈ LLORET LLOPIS

Mercè Lloret Llopis (Alcoi, 1953), llicenciada en Filologia Catalana per la UOC. Des del 2011, manté el blog De la Vall d’Albaida Estant. Viu entre Ràfol de Salem i Otos. Darrerament ha participat en l’exposició “Petjades de dones. La Vall d’Albaida” que forma part del projecte “Pas de dona” impulsat per l’IEVA. Col·labora en la revista Caràcters que gestiona la UV.

120

ROVELL

Qualsevol que passe per davant de la finestra, i mire cap on estic em veurà sempre mirant cap enfora, vigilant. Això és un dir, des que visc ací, vinc observant que ningú mira cap on soc, però ací estic, i a hores d’ara, tot i la vida regalada, guaitar per la finestra és tot al que puc aspirar, però enyore la llibertat de què gaudia. I aquesta enyorança de llibertat ve perquè abans vivíem en una altra casa, al camp, i passava més temps a fora que dins de casa. Entrava i eixia quan volia per aquell forat que m’havien fet que, a banda del soroll que feia en traspassar-lo, havia d’empènyer una portella mòbil que feia que m’entraren ganes de jugar. Per a un gat jove com jo allò resultava molt divertit. He de dir que en aquell rogle manava jo. No deixava entrar cap intrús, més que els meus amos que eren la meua única família. Del meu naixement no en sé res, ni tampoc quins van ser els meus pares. Però des que em reconec el meu instint em demana estar hores i hores en posició immòbil. Temps en què m’oblide del món de fora amb el sol propòsit d’engrapar qualsevol cosa que es puga moure, tant si va per terra o per l’aire. En el moment que algun incaut s’aturava prop meu ... nyac!, em llençava a sobre estrenyent-lo amb les urpes, una mica per atalbar-lo, i ja tenia 121

joc per a estona. Bé, qui diu un ratolí o un ocell, podia ser qualsevol cosa en moviment. Això sí, mai no me n’he menjat cap, a no ser que fora un mosset bo. Perquè qui pot menysprear la tendresa d’un catxap? De tot ell, només deixava la bufeta del fel que amargava. Tan bon punt ells arribaven a casa, em cridaven, Rovell!, on ets? Rovell! vine, ja estem ací. La meua intenció era anar a rebre’ls, però en més d’una ocasió estava en ple èxtasi, i això no es pot interrompre de cap de les maneres, això és sagrat. Passat un temps prudencial, acudia, no sense abans haver recorregut els racons per on passava, no fora que en algun d’ells hi haguera un nou present, que, per cert! em tornava a entretindre. Sabia de sobres el que m’esperava: premis, jocs, afalacs. I quan per fi arribava, el primer que feia era refregar-me per entre els peus mentre ensumava qualsevol olor forana que donava pistes dels llocs on havien estat. I, si de cas en descobria, perquè reconec que hi ha olors que no les suporte, els esbufegava fins que, passat un cert temps, anaven desapareixent després d’haver imposat les meues per sobre. I quines estones més felices. Aleshores, jugàvem fins a l’extenuació, era el moment en què em prenien al braç i quan inconscientment el meu goig esdevenia un ronc, inaudible primer fins que ho amarava tot. I a les nits, més d’una vegada em convidaven a dormir als peus del llit. Jo ben calent i ells ben feliços. Tot això fins aquell dia que jo considere fatídic, quan em van introduir dins d’una gàbia i vam parar a esta casa. Ací, de camp, res. Els primers dies vaig estranyar molt el canvi, vaig perdre les ganes de menjar, tot em resultava estrany. Veges què podia fer? Anarme’n? On? I amb qui? Si són l’única cosa que tinc al món. Per a consolar-me i poder mirar el carrer, em van col·locar un moble a l’altura de la finestra. Mirar el carrer, sí, però només mirar-lo, sense poder eixir fora. En més d’una ocasió, m’he vist sorprès rascant, amb la pota, el vidre de la finestra que tant s’assemblava a aquell forat per on entrava i eixia, que recordava. Haguera volgut eixir, respirar l’aire de fora. Algú sap com és això de no poder eixir al carrer quan u ho vol? Tot això, a canvi de pinso i aigua a voluntat, i de tant en tant un mosset bo, un llit moll i estovat per a dormir i l’escalforeta d’ells quan venen. I què dir de la nova vida? Els matins, en despertar-me, després del llarg descans de la nit, m’estire tot el que puc, badalle a cor què vols, i ja estic preparat per a una jornada plena d’estímuls. Bon-dia-bon-dia-bon-dia-bon-dia! Ei-ei-ei-ei! Estic-ací-estic-ací-estic-acíestic-ací! Juguem-juguem-juguem-juguem!, els faig saber, mentre em refregue pels peus i 122

deixe constància, ací i allà, dels meus efluvis felins, mentre aixeque les potes davanteres pidolant. Ens entenem, però els estímuls es queden en unes mans que m’amanyaguen tendrament, mentre m’ofereixen unes llepades del meu menjar preferit servit en el meu bol i en el meu racó. I en un no res la casa emmudeix, tota per a mi. Adeu, Rovell, adeu! I jo, d’un bot m’encimbelle a la meua talaia, traient el cap entre les cortines de la finestra, mentre amb cert pesar els acomiade. Aquest és l’únic lloc de la casa que em deixen per poder guaitar l’exterior que, de passada, m’aprofita per prendre el sol fins que tornen. Els primers dies, quan tot era nou, deambulava per tota la casa a la recerca d’un bon llit on ajocar-me, però de seguida van començar les prohibicions. No, ací no, Rovell! I ara, totes les portes romanen tancades, així i tot a penes se n’han anat tinc el costum de passejar per, si de cas, se’ls ha oblidat de tancar-ne alguna, com de tant en tant passa. Aleshores, em prenc la llibertat fins que arriben, i mentre em marmolen em faig el desentès i me’n vaig sigil·losament cap al meu racó. I així, em passe les hores, immòbil com una estàtua, observant el que esdevé a l’altre costat de la finestra. Els ulls, atents a qualsevol moviment estrany, són els únics que treballen. A la banda de fora hi ha el pati, un clos menut, a vessar de plantes, on només isc quan m’obren la porta com si m’oferiren una recompensa. Ací no hi ha res que em cride l’atenció. Sembla que cap bestiola s’arrisca a entrar i és una llàstima, perquè d’un bot correria a enxampar-la, encara que haguera de botar per damunt de la tanca i tornar amb la presa en la boca, després d’haver acaronat la llibertat per una estona. El pati dona al carrer per on cada dia passa tota mena de gent que m’ignora, menuts, grans, joves, vells. Ni tan sols els animalons que creuen, lligats d’un ramal, amb qui trobe que tinc una ressemblança, s’adonen de la meua presència. Però bé, el que em fascina de veritat és veure el que es mou per fora, tot i que des d’ací dins no puc engrapar res com feia abans. I quan en canse de mirar, també en certa manera per matar l’avorriment, baixe del meu mirador a menjar, dos granets de pinso i dos glopets d’aigua i d’un bot em torne a embrancar al capdamunt, encara que de vegades m’enrosque en el meu jaç i em passe hores i hores dormint. Fa no res, abstret en la meua contemplació diària, algú ha obert la porta. Era ella, més matinera en arribar a casa. D’un bot he baixat del meu pedestal per rebre-la amb els meus habituals miols. No m’ha fet gens de cas, en canvi plora i plora, sanglota. No he sabut reaccionar, i, silenciós, des del meu racó, he observat l’escena. Al cap de poc ha parat un 123

cotxe a la porta. Ha obert. Jo també he eixit a rebre els nouvinguts, mentre ensumava flaires conegudes, cap perill. En un tres i no res, l’entrada de casa s’ha omplert de paquets i bosses que traslladen al cotxe. És que potser se n’anem de viatge? De sobte em pren al braç, i em diu coses boniques, m’acarona tendrament i sense voler el ronc se’m dispara, de gust. Després em deixa al terra, se’n va cap a la porta i diu, adeu, Rovell, adeu! mentre la tanca. No ha passat molt de temps que ha entrat ell, cridant-la. Ningú no ha contestat. I, per si de cas la cosa es posava malament, m’he quedat quiet i en silenci al meu jaç. A la taula hi ha un paper que llig. Plora, mentre diu coses que no acabe d’entendre. D’aleshores ençà la casa ha emmudit. I de fa poc tornen a haver-hi més paquets i més capses plenes i viatges amb el cotxe a algun lloc que desconec. De sobte, al mig de l’estança ha aparegut la gàbia amb la qual vaig arribar. Ara si que hi ha viatge a la vista. Tornarem a la casa on vivíem abans? M’aprope a ell i em refregue pels peus, pels turmells, per entremig de les cames. Ensume la flaire de sempre. Tot bé.

124

125

SALVADOR GREGORI ESCRIVA

Professor Associat d’Economía 2009 y 2010, 2018 y 2019 en Universitat Politècnica de València Coordinador General d’Economía i Hisenda juliol 2015 - juny 2019 en Ajuntament de Gandia Actualment Concejal d’Economía, Hisenda i Patrimoni en Ajuntament de Gandia Treball en Odec S.A. durant 32 anys. Licenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials en Universitat de València

126

LES NOVES FORMES DE DOMINACIÓ AMB L’ECONOMIA.

Amb la caiguda del Mur de Berlín, Francis Fukuyama, pensador estatunidenc d’origen japonés, va publicar un article de 16 pàgines el qual hauria de convertir-se, tres anys després (1992), en el llibre “La fi de la Història i l’últim home”. El punt central del cèlebre article argumenta que, amb l’enfonsament del comunisme a l’URSS podíem estar davant de la fi de la Història (així, en majúscules), és a dir, que amb la derrota del feixisme en la segona guerra mundial i després del comunisme (1989) ja no quedaven alternatives creïbles a la democràcia liberal i el món entrava en una nova fase en la qual ja no hi havia possibilitat de tornada arrere. I és que la dècada dels 80 va ser la de l’eclosió de la revolució neoliberal, amb Margaret Thatcher i Ronald Reagan com a principals actors, i la seua filosofia política i econòmica va posar l’accent com a eixos centrals d’acció en la desregularització del sector financer, la flexibilització en el mercat laboral, la privatització d’empreses públiques i la reducció del poder dels sindicats. Tot aquest moviment va cristal·litzar en un nom concret: “El Consens de Washington” (1992) marc teòric establit en la capital nord-americana i que 127

els seus impulsors van ser, ni més ni menys, el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial i el Tresor dels Estats Units, les tres institucions amb seu en aquesta ciutat. A les anteriors recomanacions es van afegir altres aspectes com liberalitzar el comerç exterior i el sistema financer, reformar la intervenció de l’Estat o atraure capital estranger als països. Les finances desregulades a nivell global i la deslocalització empresarial a la recerca de la maximització del benefici, que ja estaven en marxa, van ser apadrinades i beneïdes per les principals institucions econòmiques. Les teories emanades des de l’Escola de Chicago capitanejada per Milton Friedman, van donar el suport intel·lectual als moviments “neocon” a nivell mundial. Poc s’imaginaven que l’origen de les crisis futures i el seu impacte en el patiment de les persones, estava en marxa. Els feliços anys 90 van ser de constant creixement econòmic impulsats per l’eclosió de la tecnologia punta basada, sobretot, en les telecomunicacions. El seu desenvolupament constant va impulsar l’increment de la productivitat laboral a uns nivells mai vistos encara que els salaris dels treballadors pràcticament no van millorar, si tenim en compte la inflació. Els comptes de resultats milloraven, els beneficis pujaven com l’espuma i les empreses nadaven en muntanyes de liquiditat a la recerca de rendibilitat. Els directius anhelaven millorar les seues retribucions aconseguint més valor als accionistes i aquests els recompensaven amb “stock options” en forma de retribucions salarials variables. A cada reestructuració laboral (eufemisme d’acomiadats massius) pujava la cotització en borsa guanyant els accionistes i els directius. I perdien els de sempre. Les corporacions que cotitzaven en borsa es van oblidar de crear treball i es van centrar en crear valor borsari. Les adquisicions i fusions amb altres empreses engegantien el despropòsit del model liberal que en nom del lliure mercat, cada vegada existia menys mercat. Prompte es va poder comprovar que les teories neoliberals estaven basades en hipòtesis que no se sostenien i la dura realitat de les successives crisis financeres que des de finals dels 80 fins ara s’han succeït donant la raó al britànic J.M. Keynes. Este, ja va profetitzar que gran part de l’estalvi empresarial no es reinvertiria en la pròpia empresa motivat per incertes expectatives de benefici futur en tindre una taxa de retorn massa llarga en uns mercats molt madurs, canviants pels gustos dels consumidors i la constant aparició de noves tecnologies que devaluen la capacitat productiva instal·lada. Si a això unim un excés de capacitat de producció en el món desenvolupat i la cerca incessant de costos laborals 128

més baixos que impulsen la deslocalització de la inversió productiva, tenim un panorama perfecte d’atur estructural assegurat en el primer món. Tot això ens portarà a una caiguda de les rendes laborals, i, a la vegada, del consum ja que no hi ha suficient demanda. El sistema econòmic s’enfonsa i aquest només pot sostindre’s amb endeutament i artificis de falsa riquesa per a donar l’aparença de manteniment del nivell de vida. Perquè la dura realitat és que els salaris reals s’estancen, el deute de les famílies es dispara i com a contrapartida es crea la il·lusió de a bonança econòmica través de la creació de bambolles d’actius com la borsa, l’associada a les noves tecnologies o el de l’habitatge, que finalment exploten i tornen a empobrir a uns molts i enriquir a uns pocs. Parafrasejant una pel·lícula de Woody Allen, pren els diners i corre. El procés històric de producció caracteritzat pel de diners-mercaderies-diners (és a dir, inversió, creació de treball/producció, reinversió) s’ha substituït pel de únicament diners-diners ja que l’excés de la capacitat productiva i l’oceà de liquiditat ha provocat la renuncia a crear treball i abraçar l’especulació mijantçant la financerització de l’economia. Si l’economia productiva real necessita de les finances com a punt de suport, ara la qüestió ha canviat en aquests moments i són les finances les que necessiten de l’economia real succionnat-la convertint-la en la seua esclava i així continuar obtenint beneficis als senyors dels diners. És la dominació de les finances. Les idees com a ferramenta d’acceptació, dominació i manteniment del statu quo ni són neutrals ni innocents. Per a això estan els grans grups de comunicació com a canals d’evangelització d’una idea determinada. Rumors que desarmen un país, tertulians dels mitjans de comunicación pagats per a desgastar una opció política o derrocar un govern, articles d’opinió que escaroten els mercats, agències de ràting que haurien d’haver sigut suspeses en la seua funció i que continuen qualificant actius financers i deute sobirà, són les noves armes de dominació. Són armes econòmiques de destrucció massiva. És la dominació de les idees. L’anàlisi de com s’ha combatut en aquests últims anys una crisi originada en les clavegueres del sistema financer és revelador. S’anava a acabar amb els paradisos fiscals, s’imposarien taxes a les transaccions financeres i un impost als bancs, als directius dels 129

quals se’ls limitaria el salari, i fins a les agències de qualificació s’assabentarien del que val una peine. Què s’ha fet fins ara? Retallar el sou als treballadors, congelar les pensions, eliminar subsidis a la desocupació, endarrerir l’edat de jubilació i, en general, preparar la demolició controlada de l’Estat del Benestar. Desgraciadament, aquesta anàlisi era bastant complet fins a l’aparició de la pandèmia del covid-19. Crec que hem entrat en una nova i molt perillosa etapa: la dominació a través d’un nou enemic invisible en forma de virus que ha trencat tots els esquemes anteriors i puja un nou escaló en la dominació amb nous actors. Si fins ara era el sistema financer, els espies consentits associats a les noves tecnologies i/o xarxes socials, ara entren en joc les grans corporacions farmacèutiques. Casualitat, planificat o no, això ja no pararà. Massa diners, massa fàcil. És una nova forma de dominació. Tal com afirma Antonio Baños (“posteconomia, cap a un capitalisme feudal”, 2012), “ens dirigim cap a una societat senyorial, basada més en estaments que en classes. Una societat on el benefici, el fantasmagòric creixement i la velocitat de circulació dels diners siguen els manaments sagrats. Un món on la raó abandone el seu lloc crític per a adoptar el suport intel·lectual a les èlits, que desenvoluparan un esperit de classe aristocràtic i tancat”. I tal com descriu Thomas Piketty (El Capital en el Segle XXI) el procés d’acumulació de riquesa d’uns pocs és incremental i cada vegada menys persones tenen més i moltes persones cada vegada tenen menys. És la dominació d’eixos pocs, com sempre.

130

131

ENRIQUE MARZAL VIDAL En el món de les falles: Soc faller des dels 3 anys, exercint al llarg dels anys en la meua comissió, Falla Grau, diferents càrrecs. Soc autor del llibre Mirar una Falla. En el qual s’ofereix una proposta per a poder visitar i mirar una falla amb propietat. He col·laborat en el disseny del manual de jurats de falla, i he impartit cursos en diferents ciutats de la comunitat, per a la formació de Jurats de Falles organitzats per la Junta Central Fallera. He col·laborat en el dissenyat i impartició de cursos de comptabilitat i ofimàtica (Excel) per a diferents organitzacions de Gandia, organitzat per l’Ajuntament de la ciutat i la FdF de Gandia. Vicepresident de l’àrea econòmica de la Federació de Falles de Gandia durant 8 anys (2006 a 2013) Estic en possessió del Gesmil de Diamants de la Federació de falles de Gandia 132

PIRATES DEL FUTUR

Són les 23,53 hores del dia 13 de març (03) de 2.087, estic en la meua casa davant d’una de les finestres que donen al carrer, des d’aquesta situació privilegiada puc veure des de molt d’a prop, escassament uns 83 metres de distància, el cadafal, la rematada principal i altres dues rematades secundaris de la falla que estem preparant, i que anem a acabar de completar perquè el primer dia d’aquestes festes falleres puga estar ultimada i mostrar-nos tot el seu figurat emblemàtic característic i imaginari pel qual es defineix una falla. Quina llàstima que solament els fallers i altres molt poques persones siguen capaces de saber mirar, saber entendre, saber comprendre i per descomptat, el més important, arribar a saber sentir tot açò. El ser capaç d’estimar aquests conceptes és alguna cosa impressionant. És el que ens fa als fallers ser diferents. Des d’aquesta curta distància es pot observar amb tota plenitud el simbolisme que enguany especialment, hem volgut plasmar en el nostre monument. Pensant-ho millor, crec que per a un faller,… no hi ha un monument especial, totes les falles de tots els anys són especials. 133

Des d’ací, es poden apreciar en els pocs elements de la falla que ja estan en la seua posició, que encara que estàtics i ancorats fortament al sòl, ens brinden un moviment inusual, oferint-nos un atreviment excepcional, contornejant-se i acompanyant a la suau brisa del mar amb el seu lleu moviment que els acaricia i tot açò, amb un elevat nivell de risc, que les fa semblar que estan suspeses en l’aire. Tinc la sensació de que les figures volen volar, volen escapar de la seua fixació per a ser lliures. L’originalitat i la composició amb la qual hem disposat les figures sobre l’asfalt, en el carrer on anem a mostrar la nostra falla, potencien la seua monumentalitat, reforçada pels seus vius colors, amb els clarobscurs, ombres i lluminositats que li conferissin a la nostra falla, a totes les falles, la particularitat de merèixer l’atribut de ser una obra d’art multidisciplinari. La resta dels fallers que han estat tot el llarg dia de dur treball, ja no estan, han anat a poc a poc desapareixent per a cercar el merescut descans. Solament queda el vigilant jurat per a custodiar el que ja està acabat de muntar i totes les figures, ninots, que estan dins de la carpa, per a demà continuar en la seua col·locació adequada,… però, on està el vigilant?, no ho veig,… ah!, si està assegut. Està adormit! Quin element!. I,… aqueixa llum que hi ha dins de la carpa?. Al què ens estan robant els ninots. Torne a agafar la caçadora que portava, és una nit molt fresca, baixe els graons de l’escala de la meua casa de 2 en 2 i en un “3 i no res” em presente al costat del vigilant, li cride, li sacse, li agite, li increpe,…està ,…, no!. Ufff,… té pols. Està profundament dormit. Açò no és normal!. Què està ocorrent? Espantat, em dirigisc cap a la carpa. La roba no em toca el cos. Què és aquella lluminositat que ve d’allí dins? Òbric a poc a poc la cortina que fa les vegades de porta de la carpa, tènuement, uns pocs 11 centímetres. Amb la mirada recórrec tota l’estada. Tot sembla estar en ordre, no hi ha gens d’estrany, les 293 cadires apilades, les 53 taules estan en les seues gàbies, les 7 xicotetes barres de bar totalment amuntegades i en ordre, els ninots,… eh!, què els ocorre als ninots? Els 13 ninots que estan esperant ser muntats, desprenen una aurèola de llum tènue a la seua al voltant. Vaja pintura i vernís que ha utilitzat l’artista de la falla!, vaig pensar.

134

Em vaig girar mitja volta per a veure l’efecte de la lluminositat d’aquest tipus de pintura tan estranya sobre les peces que ja estaven muntades en el carrer,… Estan normals!, no desprenien cap claredat. Vaig tornar la mirada cap a dintre intentant cercar una lògica al què estava mirant. No era capaç de trobar cap explicació a aquell fenomen tan estrany. Em vaig armar de valor i vaig decidir entrar dins. Quan la cortina va quedar tancada després de mi, vaig quedar clavat en el sòl. Algú m’estava subjectant i no deixava que poguera moure’m. No,… era la por que em tenia paralitzat!. Les aurèoles lluminoses van començar a moure’s i a anar reunint-se en tres boles resplendents de color groc, roig i blau, aproximadament de 2 metres cadascuna d’elles. El centre de la lluerna de llum era molt clar, quasi transparent, augmentant la seua lluminositat segons el seu color per a acabar desapareixent en el seu contorn exterior. L’esfera de color groc va començar a moure’s acostant-se molt lentament cap a on jo estava. No podia moure’m! Tenia por! La por s’havia apoderat de la meua ment i no em deixava raonar per a saber com eixir d’aquella situació. La bola de llum groga continuava acostant-se. Sentia uns estranys sons, sorolls, no sabia distingir. Vaig moure el cap, no entenia res. La llum groga es va detenir a uns escassos 5 metres d’on em trobava i va projectar sobre la lona de la paret de la carpa uns punts lluminosos, es movien i canviaven els seus colors. Els estranys sons van cessar. Continuava sense entendre el que estava ocorrent. Van desaparèixer les llums i van ser substituïdes per sèries de nombres. Vaig intentar seguir-los,… eren,… nombres primers!, almenys els que vaig ser capaç de reconèixer. Vaig tornar a moure el cap. No sabia relacionar-los amb res. La seqüència de nombres va ser substituïda per lletres, eren paraules, estan,… semblaven signes grecs!. Està intentant comunicar-se amb mi? Vaig pensar. Vaig moure el cap en sentit negatiu. Vaig dir per al meu interior: no entenc aqueix idioma. Va canviar l’idioma. Tampoc. Va tornar a canviar,…un altre nou,…. Per fi van aparèixer unes frases projectades sobre la lona i al mateix temps van sonar en la meua ment. Per fi si comprenia. Vaig assentir amb el cap. La comunicació es va detenir durant uns segons que em van semblar una eternitat. Vaig intentar perdre la por i controlar un poc la situació. Si tenia por d’entendre el que tenia davant no tindria l’oportunitat de comprendre,… havia de ser curiós per a poder conèixer. 135

- Hola, Qui eres,… què vols? – Pregunte amb por i en veu baixa, molt suaument. Dins de la meua ment vaig obtenir la resposta. - Hem vingut a portar-nos vostra il·lusió, el vostre anhel, el vostre afecte, la vostra amistat, la vostra afició, el vostre amor, la vostra forma d’entendre i de viure tot açò, de gaudir de la vostra forma de vida. - D’una forma molt ràpida va il·luminar per un instant totes les figures. - D’on nosaltres venim - va continuar dient - aquests atributs no els hem tingut mai, és possible que fins i tot els hàgem perdut de les nostres civilitzacions desaparegudes, no existeixen i els necessitem per a ser millors i poder aconseguir l’alegria, la simpatia i la cordialitat que malbarateu tots vosaltres. Anem a intentar vendre a altres civilitzacions tota la vostra forma d’entendre i viure tot aquest balafiament d’alegria i cordialitat, que regaleu. - Què m’estàs dient!, Em vols dir que heu vingut a robar-nos els sentiments? – li vaig preguntar. - Sí. –Va respondre ràpidament. - Cerquem i ens apoderem del que ens pot fer millors i la vostra forma d’entendre i de gaudir del que crideu vida, és bona. Molt bona – Va respondre taxativa. - Som,… la qual cosa vosaltres coneixeu com a pirates, - va concloure som pirates de l’univers!. Venim guiats pel contingut d’una antiquíssima carta que ha arribat al nostre coneixement del pirata “*Dragut”. Vaig somriure. - Doncs perdona que et diga, esteu molt confosos!.- li vaig dir assenyalant les figures dels ninots. – Els sentiments que pretens arrabassar-me no estan en les figures, estan ací dins – Li vaig assenyalar el meu pit posant la meua mà en el cor. - Són els sentiments els que han creat les figures, no són elles les que han creat els sentiments. Sí que és cert que elles han ajudat a reforçar-los, però no els han creat. - Li vaig dir i vaig tornar a somriure. Note com si furgaren dins del meu cap, com si llegiren la informació de cadascuna de les cèl·lules del meu cervell. - Vaig a intentar ajudar-te al fet que entengues què són aquests sentiments i com 136

pots començar a obtenir-los, si,… estàs realment interessat en açò? no és molt difícil de comprendre. Escolta, el primer que cal fer és desinhibir-te d’algun dels conceptes predefinits que tingues, intenta comprendre els nous plantejaments. Raona amb ells. Veuràs com et funciona i entens. Pensa què la felicitat i l’estabilitat, és l’administració racional del desig, i mai depèn de les circumstàncies externes sinó dels plantejaments interns. Deus somriure a la vida, deus començar a confiar en la gent, has de… – vaig començar a explicar-li llotge.

- …,Collons, són les 5,43 del matí! – Vaig exclamar mirant les manetes del meu re-

- Ho sent però he d’anar-me, dins de 2 hores dec estar ací per a continuar amb el muntatge de la falla. Necessite descansar. – Vaig comentar. - No sé com et dius. Et cridaré groc. Estàs d’acord? em sembla un bon nom, i als teus silenciosos amics els cridaré blau i roig. - Ha sigut una immensa experiència haver tingut una conversa amb tu. Quan,… bé si algun dia necessites conversar amb un,… amb un amic, ja saps on estic, et serà molt fàcil trobar-me. - Li explique. Blau i roig van romandre inalterables, groc va canviar ràpidament a diverses tonalitats de groc, augmentant i disminuint la seua grandària. Es va estabilitzar. - He estat duplicant en els meus registres totes les teues cèl·lules on vosaltres, on tu, emmagatzemes els sentiments. Juntament amb la informació que m’has facilitat he comprès que el ser pirata no té cap significat, no té cap sentit, és molt més enriquidor i positiu el compartir les experiències. M’has ensenyat molt. M’has fet sentir, un poc, però sentir la felicitat que escampeu i oferiu. Crec que vaig a poder ser capaç de traslladar totes les sensacions que vosaltres transmeteu, han sigut molt enriquidores per a mi, i amb tota seguretat que per a la meua civilització van a ser una aportació extraordinària. I no, no anem a vendre aquestes experiències, anem a malbaratar-les per totes les civilitzacions que coneixem perquè aconseguisquen la vostra alegria per la vida. Tornarem a visitar-te.- Aquestes paraules de groc van retrunyir en el meu cap. Van començar a donar voltes al meu voltant, cada volta a major velocitat, cada vegada reduint la seua grandària. Quan van aconseguir la grandària de xicotetes pilotes van 137

eixir disparats cap al sostre de la carpa a tota velocitat, desapareixent molt ràpidament. El recinte es va il·luminar amb la tènue llum dels fanals de la plaça. - Qui eres? Qui camina ací? Ah! hola eres tu – Escolte la veu del vigilant darrere meu. La normalitat i la tranquil·litat del matí tornaven a ser l’habitual. - Crec que m’he dormit. No sé què m’ha passat. Estic molt atordit i desconcertat. Ha passat alguna cosa?. – Em va comentar - No, no tranquil,… no ha passat res. Em vaig a dormir una estona que estic molt cansat. Fins ara. – Li vaig dir. Molt millor que el vigilant no haguera presenciat res. L’ocorregut era totalment inexplicable. Em pessigue en diverses ocasions per a verificar que el que va ocórrer era cert. Era cert. Estava despert. Havia ocorregut. Tornava a casa molt enfortit dels meus sentiments cap al que para mi significava la falla. La falla, amb molta més força continuava formant una part molt important de la meua forma d’entendre la vida. De la meua forma de viure. Gràcies pirates, per reafirmar-me en les meues creences, els meus anhels, les meues il·lusions, els meus sentiments, la meua felicitat, les meues…. Gràcies pirates.

138

139

JOAN DEUSA Joan Deusa (Gandia, 1993). Poeta de la generació actual. Guanyador del premi Ibn Khafaja d’Alzira. Coordinador del Festival Estiuvers, de la Revista Poetry Spam i la festa del 3 de March de Gandia. Entre alguns dels seus poemes es parla del concepte performatiu de la “poesia social”.

JOSEP LLUÍS ROIG Josep Lluís Roig. (Oliva, 1967). Poeta de la generació dels noranta. Guanyador del premi Senyoriu d’Ausiàs March, del Premi Octubre de Poesia, del Premi Ibn Khafaja, del Premi Ciutat de Mallorca, entre d’altres. En les seues obres en teatre i en prosa es caracteritza pel seu do profètic. Per orientar aquesta publicació, destaquem el poemari “La llum del curtcircuit”.

JOSEP PIERA

140

Josep Piera (Beniopa, 1947). Poeta de la generació dels 70. Màxim representat viu de la renovació de la poesia catalana-valenciana del segle XX. Per omissió a la resta de la seva llarga carrera i aportació a la literatura i la cultura literària valenciana, destaquem ací la seua afició a fer viatges a l’orient de la Mediterrània, i la publicació de llibres de viatges d’aquests viatges a aquest orient. En aquest to, també, trobem les seues antologies de poetes valencians andalusins. Entre aquests llibres destaquem “El jardí llunyà” i “El Cingle Verd”.

ALEXANDRINS DAURATS

El got segueix allí, inacabat, intacte. Un streaptease d’horror. Un streaptease del mal. Qui l’havia deixat? Estava ple de birra, i jo, al seu costat, pixava a l’urinari. Del penis va fluir un rierol tot groc. El meu cap començà a pensar i pensar. Després d’haver guanyat la batalla d’Arbela, Alexandre, el Gran, conquerí Babilònia. I conegué Bagoes, un noi que era molt bell. Va destruir Persèpolis, travessà l’Hindu Kush. Allà es va enfrontar als elefants, a l’Índia. Molt després va tornar per un infern d’arena a la gran Babilònia. A què hi va tornar? 141

Anava ben borratxo, Alexandre, aquell dia. Què pensava? Pensava en un calze daurat. El got segueix allí, inacabat, intacte. Un streaptease d’horror. Un streaptease del mal. Mentre Alexandre beu, abans de vomitar a l’orinal, de colp, també ho fa a la catifa abocant versos blancs entre una escuma agra. El llúpol li escrivia amargs versos de March cap a un déu que ell ignora. Ja no vomita gens, però potser oblida, oblida el calze d’or i les finestres blanques d’un vidre esmerilat, d’una textura rara, per ell desconeguda. No fuig, no és de rendir-se, però li agrada molt el poeta filòsof, i amb ell se l’endurà, a la seua cort persa, on Ausiàs farà els millors versos blancs, versos plens de sorpresa i d’altres de divins, com birra abandonada. El got segueix allí, inacabat, intacte. Un streaptease d’horror. Un estreaptease del mal. Estirà la cadena i va eixir d’aquell lloc. Tragué de la butxaca el paquet de tabac

142

encengué un cigarret i begué un glop de birra. Anà amb el seu amic. Tenia els cabells d’or, i pensava en el got que havia vist al vàter. Es preguntà si ell seguia, o no, sent ell, i si hi ha secrets mecanismes del mal ubicats a la terra, a la barra dels bars, als lavabos dels bars, als camps de tarongers i a les carreteres. Hi veu ponts enfosquits. Si dos us reuniu, sempre seré el tercer. Són esperits que volen tornar, i que li tornen. Però no li pegà més voltes a la cosa. Ara, era un poeta, i això ja era prou. Tornaren a xarrar de Wítgenstein, el mestre, de si calia o no el vers lliure o la mètrica, si el llenguatge és, o no, la dominació. I van tornar a casa per una carretera i la Safor callava. Quina remor de Grècia! Un streaptease d’horror. Un streaptease del mal. El got segueix allí, inacabat, intacte.

143

ALBA FLUIXÀ PELUFO

Alba Fluixà Pelufo (Alzira, 1988) és artista plàstica, gestora cultural i poeta. És llicenciada en Belles Arts i Doctora en Indústries Culturals per la UPV. Com a il·lustradora, ha publicat Dril, el cocodril, La pluja i Poalet de versos. Ha publicat els llibres de poemes En el camí de l’alba (Editorial Germania, 2013), Geografies de l’atzar (Edicions Bromera, 2018) i Galeria d’incerteses (Edicions Bromera, 2019), obra guanyadora del XIII Premi de Poesia Ibn Hafaja Ciutat d’Alzira.

144

TRENCAR EL SILENCI

Quan les veus es trenquen, ofegades pel pes d’un poder sord, i les boques s’obrin, òrfenes de crits i de cants, i la música ja no s’escolta si no és fruit dels records. Quan la llum esdevé absent i sols queda la bellesa arrecerada rere les parpelles. Quan l’únic camí lliure és el que ens du a l’interior, lluny d’una grisor que es torna més muda i més espesa a cada gir del rellotge. Quan trencar el silenci sembla una proesa il·lusòria, però és també la clau per a respirar de nou.

145

ALBERTO BOU PEREZ

Llicenciat en història de l’art especialitat museografia i museologia i primer cicle d’història. Autor del llibre Alzira en blanc i negre. Ed: Tívoli. Primer premi Universitat Fundació Bancaixa la Universitat Politècnica de València com a tutor del treball Las fallas, Patrimonio Cultural Inmaterial. Encete la meua vida laboral como professor de geografia, història i art de secundària i batxillerat. Després passe a dirigir el projecte del Museu Faller de Gandia, soc el responsable de crear el projecte museogràfic i museològic per a que siga el primer Museu de la festa de les falles reconegut institucionalment en 2012, responsable de l’arxiu de la Federació de Falles, encarregat de fer el dossier per a adherir a les falles de Gandia a la candidatura presentada per a ser reconegudes Patrimoni Immaterial de la Humanitat UNESCO i coautor de les unitats didàctiques i el projecte educatiu del Museu. Actualment estic al càrrec dels continguts del Museu i de la conservació, catalogació i difusió de la seua col·lecció. 146

ALGUNS APUNTS SOBRE LA DOMINACIÓ MASCULINA AL LLARG DE LA HISTÒRIA.

És evident que el feminisme ha agafat un gran protagonisme en les últimes dècades, a banda de l’exposició pública en mitjans de comunicacions i el debat polític hi ha una manifestació molt més acadèmica i profunda: el revisionisme de les diferents disciplines i matèries des d’una perspectiva de gènere davant del biaix permanent que, en molts casos, ha distorsionat la historiografia i ens obliga a reestructurar i a obrir un continu debat sobre axiomes preconcebuts en les ciències socials. Ja en el segle XIX autors com Bachofen o Engels van tractar el tema però sense una perspectiva feminista. Una pregunta recurrent és per què existeixen les diferències de poder a favor del gènere masculí sistemàticament i des de quan. La gran majoria de les diferents societats del món han evolucionat en major o menor mesura des d’una perspectiva patriarcal, entenent per Patriarcat la creació històrica elaborada per homes i dones al llarg de 2500 anys que organitza normes i valors. 147

El per què va associat a la supervivència de l’especie, del clan, de la tribu i, per tant, a la reproducció i a la sexualitat. Segons la historiadora Gerda Lerner la sexualitat de les dones i les seues capacitats reproductives es van convertir en mercaderia abans inclús de la civilització occidental. En referència al quan, la tesi doctoral del Departament d’Arqueologia de la Universitat de Sevilla: “Les desigualtats de gènere en la península ibèrica neolítica: un enfocament múltiple” tracta un període que comprèn des del 35000 fins el 2000 a.n.e. amb l’anàlisi funerari de 2500 esquelets i amb conclusions molt concretes; els esquelets dels homes presenten evidències de traumes associats a la violència, a la caça o a accidents. Amb ells normalment es col·locaven puntes de fletxa i ja en l’art llevantí apareixen en escenes de caça o d’enfrontament. Per contra en els esquelets d’elles, de les dones, no hi havia evidències tan traumàtiques, en ocasions eres excloses de les tombes i quan hi ha diferenciació en el ritus funerari sempre són relegades a la segona posició. Amb la revolució neolítica sembla que comença a assentar-se la base de les conductes patriarcals amb els costums i els papers socials molt diferenciats que ja es poden analitzar històricament en el II mil·lenni a.n.e. amb l’aparició de les primeres civilitzacions/ ciutats i els primers textos escrits. Aquest moment és per a Lerner d’una importància capital, ací trobem les principals metàfores que formaran part de la construcció cultural i del nostre sistema explicatiu. L’art, des dels primers temps, ens representa la visió sobre la qual girava la supervivència i les necessitats dels nostres avantpassats i observem les diferències en les creacions depenent del gènere que es representava. L’autoria d’aquestes obres ja sabem que no únicament eren realitzades per homes, les dones participaven en al voltant del 80% de les creacions (estudi realitzat per les universitats de Alcalà de Henares, Granada, Autónoma de Barcelona y de Durham), evidentment depèn molt del període i de l’època. Les Venus prehistòriques són un clar exemple del paper sexual de la dona, ressaltant els aspectes reproductius del seu cos.

148

Venus de Willendorf (Àustria) i Dona Asseguda de Çatalhöyük (Turquia) respectivament. La primera del període paleolític (27500 25000 a.n.e.), la segona del neolític (4000 a.n.e.). El desenvolupament exagerat dels òrgans reproductius femenins és molt evident.

La caça, Cueva del Caballo, Valttorta (España). Època neolítica. Els homens es dediquen en aquestes representacions a la caça o a escenes bèl·liques.

149

Aquestos estereotips en els quals els homes representaven la força o el valor i la part femenina la sexualitat i les tasques de cura per a la reproducció, han anat reforçant-se en les primerenques civilitzacions fins arribar a l’època clàssica on es van establir les bases de la societat occidental. En Grècia les mesures perfectes masculines donaven com a resultat cossos atlètics (discòbol de Miró) que al final de l’època hel·lènica van discórrer cap a un excés muscular que denotava el culte a la força (El Laoconte i el seus fills). Mentre la idoneïtat femenina versava al voltant de línies fràgils i delicades en les quals es destacava els atributs reproductors amb una gran subtilesa (Afrodita de Cnido).

El Laoconte y sus hijos (segle II a.n.e.) i la Afrodita de Cnido (segle IV a.n.e.). Observem clarament els diferents atributs de cada escultura, com la força absoluta en moviment contrasta amb les corbes suaus i sensuals que ens centren l’atenció en l’aparat reproductor femení tapat intencionadament.

150

Aquestes tipologies han estat presents fins pràcticament les acaballes del segle XIX en la història de l’art occidental, moment en el qual comença a consolidar-se la festa de les falles i l’art efímer dels seus monuments. La festa fallera agafa totes aquestes tipologies dins del marc contextual valencià veïnal i satíric que poc a poc camina cap al barroquisme, en una societat protagonitzada per la masculinitat i que li atorga a la feminitat una espècie de representació merament floral que culmina amb el fallermajorisme (terme encunyat pel professor Gil Manuel Hernàndez) en el context festiu i amb una barreja de delicadesa clàssica i coentor sexual en els ninots artístics.

Falla C. Juan de Austria-Dr Romagosa, València 1912. Bruto. La força masculina és la protagonista del monument en està composició innovadora en forma de T que evoca l’originalitat d’alguns dels monuments dels inicis del segle XX.

151

Falla Plaça La República (actualment Mercat) Gandia 1936, Gandia Taceta de plata. Amb una composició piramidal, format que triomfarà fins als nostres dies, les figures femenines que apareixen en el conjunt expressen de forma al·legòrica en el remat l’abundància i, són curioses les utilitzades a mode de suport amb la típica estètica barroca i amb la funcionalitat de les cariàtides de la Grècia antiga, encarregades de suportar el pes fent la funció columnària.

A partir de finals dels 50 del segle XX va començar a introduir-se una estètica propera al còmic, a la vinyeta. Les formes clàsiques i barroques es van substituir per El destape, característic d’aquells anys amb l’esclat turístic en les nostres terres, la dona és la protagonista i arrossega a l’home influït pels seus atributs femenins. 152

Falla Ferroviària València 1961, Suplicis. La força masculina un altra vegada apareix en aquesta escena en la qual la feminitat té un rol dominant i suggereix un desig sexual articulat per la posició i les poques peces tèxtils que cobreixen els seus cossos.

No cap dir que estem apuntant a una generalitat que en el cas de les falles ha estat prou estesa però, en la qual sempre trobem excepcions i seria una errada no fer referència al gran canvi que, des del punt de vista de gènere, ha anat adoptant l’estètica fallera i les seues representacions en les últimes dècades. Aquest seria digne d’un estudi amb la profunditat que es mereix en un col·lectiu que encara mostra clars signes de resistència als canvis en les seues estructures i en la seua concepció ritual de certs elements de la festa.

Bibliografia i referències: - Coll Fornés , Josep Joan: Mirar les Falles de Gandia 1870-1946. Ed: Tivoli. 2009 - Lerner,Gerda: La creación del patriarcado. Ed: Oxord University. 1987. - VV.AA: Gender Inequalities in Neolithic Iberia: AMulti-proxy Approach. Ed: Departamento de Arqueología de la Universidad de Sevilla. 2018. - VV.AA: Falles de València en blanc i negre 1900-1965. Ed: Tivoli i Fundación CajaMurcia. - CDOC (Centre de Documentació del Museu Faller de Gandia). - artehistoria.com - eltopo.org

153

MARTA VELA BERNAL Sociòloga especialitzada en Antropologia Urbana, Migracions i Intervenció Social i amb experiència en diagnòstics participatius i metodologia IAP (Investigació-Acció-Participació) en contextos migratoris i multiculturals. Participant en el Projecte d’Innovació “Social Orriols Conviu” promogut per la Universitat de València (2016). Elaboració d’un diagnòstic grupal, disseny i realització d’entrevistes a actors clau. Col·laboradora en l’Estratègia Integral Participativa “Activa Orriols” (València). Elaboració d’un diagnòstic sociodemogràfic del barri; disseny, realització i transcripció d’entrevistes a actors claus del territori. Actualment treballant en la Fundació Cepaim com a referent de l’equip d’Interculturalitat i Desenvolupament comunitari, gestionant i executant diferents projectes per a la millora de la convivència intercultural, el foment de la participació ciutadana i la sensibilització social.

154

AMPLIANT LA MIRADA: LA DOMINACIÓ I EL RECONEIXEMENT DELS PRIVILEGIS

Encara recorde aquell estiu quan visitarem la ciutat de Marràqueix, recórreguen els carrerons laberíntics de la Medina, aprenent l’art del regateig en el soc i mantenint aquelles converses infinites prenent el té. En una d’aquelles terrasses vam ser testimonis del racisme que exercia un home marroquí cap a un home subsaharià que practicava la venda ambulant. De sobte, des de la nostra posició de privilegi, vam reflexionar sobre el racisme que observàvem diàriament de la societat espanyola cap a la població marroquina i ens vam preguntar com era possible que la població marroquina, que pateix racisme en altre contextos geogràfics, exercira aquest racisme cap a la població subsahariana. En aquest moment ens vam adonar d’una cosa: l’ésser humà ha interioritzat la necessitat de dominar a un altre, a qui pot, quan pot, és igual si es troba en una posició de subordinació en algun altre context, si veu davant seua l’oportunitat d’exercir el seu poder sobre un altre, probablement ho farà. La jerarquia en les formes d’opressió ens converteix en còmplices i reproductors de les estructures de poder, en aquest cas concret del sistema racista que impregna el món actual. I és que com bé va exposar Foucault (1996) el poder està per tot arreu, en tota relació humana: exercim poder sobre altres i s’exerceix poder sobre nosaltres. No obstant això, el poder està distribuït de manera desigual en la societat i l’exercici d’aquest poder està condicionat pels discursos hegemònics (difosos pels mitjans de comunicació, el coneixement acadèmic, política, llibres, xarxes socials, etc.) que es defineixen en un context històric 155

concret. Institucions com l’Estat, l’escola, la família i un llarg etcètera, són les encarregades de produir, reproduir i naturalitzar les estructures de poder i en conseqüència, de justificar la dominació en els seus diferents nivells d’expressió: bé siga a un nivell macrosocial (com la dominació econòmica dels països del nord sobre els països del sud) o bé siga a nivell microsocial (com pot ser la dominació d’un home mal tractador cap a la seua dona). Així, per parlar de dominació resulta imprescindible abordar les lògiques de producció i reproducció del discurs públic i hegemònic, un discurs que es troba sustentant per visions majoritàriament masculines, classistes, racistes i sexistes (Curiel, 2007). Açò suposa que per analitzar i comprendre la dominació és necessari emprar una perspectiva interseccional, el que significa contemplar totes i cada una de les dimensions de la dominació que s’estructuren en funció de l’origen, el gènere, la classe social, l’ètnia i la sexualitat principalment (Magliano, 2015; Cabrera, 2020), malgrat que no s’ha d’oblidar altres variables com el capital social i cultural, és a dir, la formació adquirida i els contactes socials i xarxa de relacions heretada (Bourdieu, 1986) Si ens imaginàrem una escala de la dominació, a dalt de tot situaríem a un home, blanc, heterosexual i de classe alta, amb una alta formació acadèmica i una xarxa de contactes ampla, situat a una posició de privilegi, a baix de tot podrien situar a una dona, racialitzada, homosexual i de classe baixa, amb un nivell baix de formació i una xarxa social reduïda, ocupant una posició de subordinació i múltiple discriminació. En els altres escalons aniríem situant a col·lectius poblacionals segons les formes d’opressió que pateixen. Ara bé, com hem vist en el cas del Marroc, patir opressió d’un sistema de dominació no t’eximeix de ser opressor/a en un altre o el mateix sistema de dominació. Per això, el reconeixement de privilegis és una ferramenta per obtenir una mirada crítica i evitar la reproducció dels múltiples sistemes de dominació que impregnen la societat actual. Reconéixer per exemple que un home es troba en una posició de privilegi pel simple fet de ser home, i que una dona blanca manté una posició de privilegi davant una dona negra, i així revisant els privilegis de totes les dimensions dels sistemes de dominació. Açò no significa que una persona pel fet de ser heterosexual haja d’exercir poder o discriminar a una persona homosexual, però sí que significa que està en una posició de privilegi que li permet exercir aquest tipus de discriminació. No és una posició escollida de 156

manera intencionada sinó més bé que ha sigut atorgada en el model de societat heteronormativa en la qual vivim. Al mateix temps, pel simple fet que una persona siga blanc/a està igualment en una posició de privilegi, un estatus que altra vegada no s’ha triat, així i tot, ofereix privilegis davant de la població negra. Evidentment, el fet de ser blanc/a no et converteix per defecte en racista, això no obstant, et fa gaudir d’uns privilegis i et permet exercir, conscientment o inconscientment, racisme cap a la població negra. Habitualment el reconeixement dels privilegis és un exercici complex i dificultós, i sol anar acompanyat amb actituds defensives, de negació i evitació de responsabilitats en la lluita contra els sistemes de dominació. El moviment feminista ha sigut testimoni d’aquest fet, i ha rebut critiques per lluitar moltes vegades per un feminisme occidental que engloba totes les dones en un mateix prisma, i que mitjançant el victimisme i el paternalisme silencia les veus de moltes dones; dones que pateixen múltiples sistemes d’opressió i que compten amb diferents ferraments de lluita per la igualtat (Pinto, 2004). És per això que, en qualsevol context, el reconeixement de privilegis pot ser una bona ferramenta per ampliar la mirada crítica i reflexiva, per construir relacions més inclusives i equitatives des de la diversitat i l’heterogeneïtat que caracteritzen el món global i desigual en el qual ens ha tocat viure. I tu, has reconegut els teus privilegis alguna vegada?

Referències bibliogràfiques - Bourdieu, P. (2011). Las formas del capital. (1986). Teoría cultural: una antología , 1 , 81-93. - Cabrera, C. E. (2020). Perspectiva de género, desafíos para su inclusión en las políticas públicas. Perspectiva, 21(4). - Curiel, O. (2007). Crítica poscolonial desde las prácticas políticas del feminismo antirracista. Nómadas, (26), 92-101. - Foucault, M. (1996). El sujeto y el poder. Revista de Ciencias Sociales, v. 11, n. 12, pp. 7-19. - Magliano, MJ (2015). Interseccionalidad y migraciones: potencialidades y desafíos. Revista Estudios Feministas , 23 , 691-712. - Pinto, K. (2008) La opresión múltiple: genero, raza, classe. Revista activista para la divulgación de las voces/los haceres/las experiencias subalternas / ISSN: 2604-7047 - http://desde-elmargen.net/la-opresion-multiple-genero-raza-clase/

157

SUSA CALAFAT I BENEYTO

Susa Calafat i Beneyto (Benirredrà, 1981). Comunicadora. Apassionada de la ràdio i de la natura. Llicenciada en Comunicació Audiovisual per la Universitat Politècnica de València i diplomada en Logopèdia per la Universitat de València. Amb sols 15 anys va començar a col·laborar a la ràdio en programes estudiantils i d’entreteniment. Ha passat per diverses emissores locals i comarcals des d’aleshores i durant més de 10 anys va treballar als diferents mitjans del Grup Ràdio Gandia com a locutora, presentadora, redactora i tècnic. Des de la reobertura de la radiotelevisió pública valenciana, l’any 2017, exerceix com a redactora i presentadora de diverses seccions en els programes Al Ras, T’ho has perdut i Podríem fer-ho millor de la ràdio d’À Punt Mèdia.

158

FINS ON NOSALTRES VULLGAM.

Començava a fer fred però el matí era soleiat. Sonà el meu mòbil i vaig llegir el seu nom a la pantalla: “Surdo”. —Quina alegria saber de tu! Quant de temps! Vaig eixir fora de la redacció, al solet, per a parlar. Em telefonava per a encomanar-me un article sobre la influència dels mitjans de comunicació en la societat. La meua immediata resposta: “Pep, això és molt sessut per a que jo en parle. Jo em dedique a l’entreteniment. Bo, m’ho pensaré”. El que ell no sabia era que des d’aquell moment no parava de rondar-me el cap la idea. La principal premisa és que jo no era la persona més adequada per a fer eixa reflexió. Que més bé, seria faena d’algú de sociologia o antropologia. Però les idees no deixàven de rondar-me el pensament. Idees que es contradien i es barallaven entre elles dins del meu cap. Que els mitjans de comunicació influeixen en la societat de manera històrica és més que evident. Sols hi ha que pensar com els historiadors descriuen com la Guerra del Vietnam la van perdre els Estats Units perquè va ser la primera guerra televisada. Això va fer reaccionar l’opinió pública que es va posicionar en contra del conflicte davant la barbàrie d’imatges a la que estava assistint. Un record em va portar a un altre: el llibre “Davant del dolor dels altres”, de Susan Sontag. Este assaig em va marcar profundament ja que tot i que se centra sobre com la societat reacciona davant les imatges que ens arriben dels conflictes bèlics o les imatges de patiment, moltes de les seues reflexions es poden generalitzar. Amb el temps he anant constatant en mi mateixa i el meu entorn com s’acomplien fil per randa moltes de les afir159

macions que recull esta obra de 2003. Per posar un exemple, Sontag reflexiona sobre com el mitjà de comunicació que triem per a informar-nos <<no ens informa de res que no estem predisposats a creure de bestreta. Si eixe mateix missatge el llança un mitjà de comunicació al que no som afins, tendim a creure -d’entrada- que es tracta d’un muntatge>>. La història sempre ens ha venut que un dels pilars sobre els que s’assenta el periodisme és l’objectivitat. Però no podem obviar que les persones som éssers sentints que tenim un bagatge, una experiència vital, una ideologia… És inevitable que tot açò no impregne allò que fem en el nostre plànol personal, però també professionalment. De vegades es cola sense adonar-nos-en però d’altres ho destilem de manera o amb intenció molt conscient per evitar caure en l’equidistància o l’asèpsia. I al fil d’açò em ve al cap això que diu Ivan Ferreiro de que —de vegades— “l’equilibri és impossible”. No és cap secret, per tant, que els periodistes o comunicadors tenen un punt de vista ni tampoc que els mitjans de comunicació tenen això que anomenen “línia editorial” i que el que ve a fer és guiar en alguns casos, marcar en altres, el tractament de la informació que ofereixen. Així doncs, dos mitjans de comunicació amb línies editorials oposades “poden presentar a la mateixa persona com a màrtir o com a heroi (esta reflexió també li l’agafe prestada a Sontag). De la mateixa manera que assumim açò, en conseqüència, també hem d’assumir que cada persona, de manera individual i per pròpia elecció escull el mitjà de comunicació que l’acompanya dia a dia, a través del que s’informa. És habitual que eixe mitjà que triem tinga una editorial afí a les nostres idees o forma de vore el món. Ara bé, per sort també hi ha qui per no caure en l’autocomplaença escolta, veu i llig diferents mitjans amb intenció de vore els diferents detalls o punts de vista d’una mateixa notícia. No obstant açò, en eixa tria també influeixen altres factors com ara el de proximitat. Si una emissora, televisió o diari parla del teu territori, malgrat no sentir-se de la mateixa corda, és molt possible que li faces almenys una ullada per tal d’assabentar-te què està passant aprop teu. I no em clavaré en tot l’allau d’informacions (que no informació) que ens arriba a través de les xarxes socials. Algunes són verídiques però d’altres són assumptes sense contrastar, hi ha rumors i també hi ha notícies falses que es difonen amb la clara intenció de 160

desinformar o d’alterar a l’opinió pública (o simplement de marejar).Però açò és una qüestió ampla i complicada que convindria tractar a banda. I tota esta reflexió, personal sí, amb la que podeu —o no— estar d’acord (sols faltaria!) la faig per a justificar el títol d’este article. Cadascú escollim com i per quina via informar-nos però també és cert que hui en dia amb un telèfon mòbil i accés a internet (i temps, i ganes, —això també—) tenim la possibilitat de contrastar, ampliar informació i conéixer com de fiables són les fonts de tot això que va arribant-nos. I és per això que dic que està en la nostra mà permetre que ens condicionen o que ens influeixquen els mitjans de comunicació o, almenys, de nosaltres depén fins a on poden fer-ho. Sigam crítics, posem la informació en quarantena, i sobretot, usem el sentit comú.

161

162

L’associació cultural falla Grau agraeix profondament la col-laboració de totes i cadascuna de les empreses que ha volgut participar en el nostre llibret. Així com als fallers d’honor, entitats, empreses i persones que desinteressadament han facilitat les coses per que aquest llibrearribés a les seues mans. A Tots: Moltes Gracies!!!! 163

164

165

166

167

168

169

170

171

172

173

174

175

176

177

178

179

180

181

182

183

184

185

186

187

188