UNITAT 7 l’enregistrament del so
Música: 1er Cicle de l’ESO
94
6 l’enregistrament del so
Estudi de gravació, enregistrament del so
6.1 Sistemes d’enregistrament Abans del segle XX, la possibilitat d´escoltar música anava lligada a la interpretació en directe. A part d´algunes ocasions en les quals se´n podien escoltar de franc (a l´església, a les festes populars...), qui en volia havia de poder pagar-se els músics. En certa manera, la música era un article de luxe. Des de ben antic, la humanitat ja havia desitjat conservar una interpretació musical per poder repetir-la a voluntat. Així s´havien construït aparells musicals mecànics: rellotges, autòmats, pianoles...
Fàbrica de CD’s
Des de mitjan segle XIX, s´han anat inventat procediments cada cop més perfectes per enregistrar i reproduir el so. Els tres sistemes que s´han utilitzat, seguint un ordre històric, són l´enregistrament mecànic, l´enregistrament magnètic i l´enregistrament òptic.
Pianola
95
Música: 1er Cicle de l’ESO
6.1.1 Enregistrament mecànic
En les primeres èpoques, el procés d´enregistrament i la reproducció s´efectuaven íntegrament per mitjans mecànics, sense intervenció de l´electricitat. A les sesions d´enregistrament, els músics havien de tocar o cantar molt a prop de la botzina que recollia el so a fi que aquest no es perdés. A partir del 1924, la utilització de dispositius elèctrics (micròfons i amplificadors) va ser possible una millor qualitat d´audició. Fonògraf d’Edison, 1877
L´any 1877, l´inventor americà Thomas A. Edison creà el primer aparell d´enregistrament i reproducció del so: el Fonògraf. Per enregisrar sons calia fer girar amb una maneta un cilindre que estava recobert d´un full de llautó o, més endavant, de cera. El so era captat per un tub que el transmitia a una agulla metàl.lica. Aquesta agulla, en contacte amb el cilindre, hi deixava un senyal que corresponia a les vibracions rebudes. Per reproduir l´enregistrament, només calia fer tornar l´agulla al principi i girar un altre cop la maneta. cilíndres del Fonògraf
Deprés va aparèixer el Gramòfon, inventat per Emil Berliner. Per primer cop a la història es podia escoltar música a la pròpia llar o l´indret que es desitgés sense que calgués la presència física dels músics. Durant el primer quart del segle XX, l´èxit comercial del gramòfon va ser espectacular.
Prototip de gramòfon de Emile Berliner, 1888
Després vindrien els discos de vinil: el disc Microsolc (també anomenat LP, inicials de long play, llarga durada) i el single (sol o únic), anomenat així pel fet que només acostumava a cabre una sola canço per cara. Avui dia, algunes companyies encara fabriquen discos de vinil ja que són una eina indispensable per als discjokeys, que manipulen i mesclen els sons que provenen de diversos discos.
Gramòfon portàtil
96
Disc de Vinil
6.1.2 Enregistrament magnètic
Els primers experiments d´enregistrament del so en suport magnètic es remunten a l´any 1898, en què el danès Va l d e m a r P o u l s e n v a p a t e n t a r e l s e u Te l e g r à f o n .
L´any 1935, l´empresa BASF va presentar el Magnetòfon a la fira de la Ràdio de Berlín. A partir dels anys 40, la cinta magnetofònica va esdevenir el mitjà més utilitzat per l´enregistrament del so, i va desplaçar la gravació directa a disc.
El telegràfon consistia en un fil d´acer enroscat en forma de bobina cilíndrica. Un electroimant mòbil q u e a n av a re s s e g u i n t el fil hi enregistrava magnèticament els senyals sonors, que
L´interés per trobar un sistema resistent i de funcionament senzill va portar a la invenció de diversos tipus de cartutx de cinta, entre els quals va triomfar la casset (1963), Aquest format va ser adoptat com a estàndard, cosa que propiciar la difusió i la comercialització de cassets enresgistrades. A més, la casset va fer arribar al gran públic la possibilitat d´enregistrar sons a voluntat. Magnetòfon
L´última innovació en el terreny de l´enregistrament magnètic ha estat l´aparició de l´enregistrament digital. El DAT (sigles de digital audio tape) i el MINI-DISC enregistren el so digitalmetn, amb la millora qualitativa que això comporta.
Magnetòfon de Casete Magnetòfon de bobina oberta
97
Música: 1er Cicle de l’ESO
6.1.3 Enregisraments òptics
El Disc Compacta (o CD) no és altra cosa que un disc òptic, exactament igual que els que es fan servir en el camp de la Gravador DAT
Cintes per el DAT
Disc de Mini-disc, 74 minuts
Mini-disc
imformàtica (CD-ROM). Va aparèixer l´any 1980, introduït pels laboratoris Philips i Sony conjuntament. En el disc compacte, el so està enregistrat només en una cara i de manera digital, és a dir, en forma d´una sèrie de números i dígits determinats. Als anys 90, les empreses més importants del sector es van reunir per desenvolupar un nou suport. El fruit tecnològic nascut d´unir àudio, video i informàtica va ser el DVD (digital versatile disc), reconegut per tots els mercats, tant del món de la informàtica com del món de l´oci. El DVD és un disc semblant a un disc compacte, en la forma i les dimensions, però conté una quantitat de dades molt superior. A més, el DVD permet enregistrar per les dues cares.
Discs Compactes, CD’s
Fins fa pocs anys els canals de disribució multimèdia depenies de les grans marques, però avui dia, amb alguns coneixements sobre el tema, un usuari domèstic es pot crear les seves pròpies aplicacions multimèdia en CD-ROM, MP3 o internet. La recerca en el camp de l´enregistrament de so no deixa d´avançar!!
Reproductor de Cd
98
6.2
La gravació i reproducció del so avui dia
El so es pot enregistrar i reproduir de dues maneres: de forma analògica o digital 6.2.1 So analògic (A): els senyals que es reprodueixen provenen d´un senyal sonor variable d´una forma anàloga o semblant a la font original de la còpia. Aquest és el motiu pel que se senten sorolls de fons, distorsions o fins i tot defectes.
6.2.2 so digital (D): l´ordinador codifica qualsevol senyal i li atribueix xifres que es poden modificar posteriorment. Suprimeix els sorolls i augmenta les possibilitats sonores. Cada segon de so està dividit en cèl.lules sòniques molt petites que tenen un número d´entre més de 65.000 possibilitats de dígits. Als discos compactes s´hi llegeixen unes lletres que ens indiquen: 1. el procés d´enregistrament 2. la mescla 3. realització del màster Als CD´s ens podrem trobar amb les següents indicacions: Enregistrament
mescla
màster
AAA
analògic
analògic
analògic
ADD
analògic
digital
digital
DDD
digital
digital
digital
ADA
analògic
digital
analògic
etc...
99
Música: 1er Cicle de l’ESO
6.3 L´estudi de gavació Enregistrar un disc és un procés complex en què intervenen molts professionals especialitzats. Avui dia, el procés d´enregistrament està experimentant profundes transformacions com a conseqüència de l´aparició de la tecnologia digital i la infòrmàtica electrònica als estudis professionals, amb tot l´estalvi de temps i de costos econòmics que això representa. El pas decisiu d´enregistrar cançons, que abans era frontera professional de tot grup musical, avui està a l´abast de qualsevol.
6.3.1 La feina a l´estudi
El cor de l´estudi de gavació és l´enregistrador de pistes, un aparell connectat a la taula consola de mescles. L´enregistrament es fa en diverses preses, des les quals es tria la més satisfactòria. Tots els micròfons recullen el senyal i l´envien a la taula, on es pot manipular per aconseguir que, en la mescla, tingui el volum, el panorama, la profunditat i l´expressió adequats.
Estudi de bravació
Cada estudi té el seu so particular, resultat de les condicions acústiques, l´espai disponible i el material utilitzat. N´hi ha, com els estudis Abbey Road de Londres, que han esdevingut una referència indiscutible. Des que els van inagurar el 1931, els seus passadissos hi han conviscut músics clàssics amb grups de rock i pop, com ara els Beatles, que d´un dels seus àlbuns en van dir Abbey Road. 6.3.1.1 La còpia mestra
Abans de l´arribada del so digital, la mescla final s´enregistrava en una cinta magnètica, després d´haver estat manipulada per corregirhi defectes, equalizar-ne el so, incorporar-hi efectes sonors, etc... D´aquest resultat final se´n diu còpia mestra, i és d´aquesta que després se´n fan les còpies. Per fer aquesta feina s´utilitzaven tècniques com ara la punxada, que consistia a tornar a gravar en un lloc exacte de la cinta per eliminar errors, o bé es tallava i s´empalmava la cinta amb ganivets i cinta adhesiva especials.
100
6.3.1.2 L´enregistrament per pistes
Als anys seixanta es va introduir la tècnica de l´enregistrament per pistes, que va ser revolucionària. Fins aquell moment, els músics feien als estudis una actuació en directe en què tots s´enregistrava al mateix temps. En l´enregistrament per pistes s´agafaven els instruments separadament. Per exemple, el bateria enregistrava la seva part a la primera pista. Després el baix enregistra la seva a la pista número dos, tot escoltant amb auriculars el que el bateria ha enregistrat abans, i així succesivament. El resultat final és la mescla de les pistes, cadascuna de les quals es pot manipular amb independència de les altres, de manera que es pot aconseguir que cada instrument tingui el volum, la presència i la profunditat que es vulgui. Avui s´enregistra habitualment en 32 pistes, encara que se´n poden aconseguir més. Les possibilitats que ofereix l´estudi de gravació, explorades primer per la música electrònica d´avantguarda, van ser aprofitades pel pop-rock fins a l´extrem que les tècniques d´enregisrament són una part substancial d´aquest estil.
El 1973, Mike Oldfield va enregistrar Tubular Bells, una peça de 50 minuts initerrumpuda que va fer sensació. Va fer servir la tècnica d´enregistrament per pistes tocant ell mateix tots els instruments que se sentien en el resultat final. Aquest àlbun i molts d´altres, com ara Sargeant Pepper´s dels Beatles, solament tenen sentit com a disc, no com a música en directe.
101
Música: 1er Cicle de l’ESO
6.3.2 Els professionals de l´enregistrament
L´enginyer de so, responsable del procés tècnic d´enregistrament, i el productor, responsable de l´organització i el resultat artístic de l´enregistrament, són els qui fan el paper més important en l´enregistrament d´un disc. Si un cantant vol enregistrar un disc, el productor és l´encarregat de decidir quines cançons interpretarà, i de quina manera, i també d´escollir els estudis. A més a més, intervé en la mescla final fins que l´enregistrament té el so que ell vol i, moltes vegades, fins i tot decideix la imatge i l´actitud que l´artista ha d´oferir al públic. Un bon productor té tant de pes en el resultat final com el músic. Hi ha productors que gaudeixen d´un prestigi extraordinari, com ara Brian Eno, i els enregistraments en què intervenen tenen sempre un segell personal.
6.3.3 La música clàssica i l´estudi
Mentre que la música pop i els estudis són no tan sols compatibles, sinó aliats, i la primera no es podria pas entendre sense aquests, la música clàssica planteja un problema de concepte: fins a l´arribada de l´estudi de gravació, es partia del supòsit que cada interpretació d´una obra era única i irrepetible i és artificialment perfecte, és a dir, és un frau d´interpretació. Glenn Gould
En contra d´aquesta opinió majoritària, intèrprets com ara Glenn Gould van sostenir amb els fets de la idea oposada: Gould va renunciar al 1964, de jove, a la carrera de concertista perquè considerava que el concert s´havia convertit en un acte social allunyat del veritable esperit de la música, i va renunciar a tota execució que no fós enregisrada. Es va convertir en un tècnic de so expert i ens va deixar una magnífica col.lecció de discos construïts amb múltiples preses en sessions diferents, amb un so estudiat. És a dir, Gould no va interpretar mai aquella música tal com sona en el disc. Avui és considerat un dels grans intèrprets de Johan Sebastian Bach.
102
1. Omple el següent Organigrama i Diagrama Radial amb les paraules corresponents.
2. Què vol dir fer un enregistrament per pistes?
3. Què és una còpia mestra? 4. Qui va ser Glenn Gould?
103